T. GESTORS ATC. ANNEX 1 TEMA 23economia.gencat.cat/.../annex-1/annex1-tema-23.pdf250.1.2n LECiv)....

P.º Gral. Martínez Campos, 5 28010 MADRID Tel. 914 444 920Gran de Gràcia, 171 08012 BARCELONA Tel. 934 150 988Alboraya, 23 46010 VALÈNCIA Tel. 963 614 199Ponzano, 15 28010 MADRID Tel. 914 444 920

www.cef.es [email protected] 902 88 89 90

www.cef.es SumariGENER 2018

T. GESTORS ATC. ANNEX 1 TEMA 23

1. La possessió

2. Usdefruit

3. Ús i habitació

4. Servituds

5. Els drets reals de garantia

6. Hipoteca

7. Hipoteca mobiliària

8. Penyora

9. Penyora sense desplaçament

10. Anticresi

“Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització del Centro de Estudios Financieros, CEF, llevat excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a CEDRE (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanar cap fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)”.

www.cef.es 23 ‒ 1GENER 2018

1. LA POSSESSIÓ

La possessió és el poder de fet sobre una cosa o un dret exercit per una persona com a titular o per mitjà d’una altra persona. L’exercici d’un poder de fet sobre una cosa o un dret sense la voluntat aparent externa d’actuar com a titular del dret o la tinença amb la tolerància dels titulars són supòsits de detenció, la qual només produeix els efectes que per a cada cas concret estableixen les lleis (art. 521-1 CCCat). El posseïdor posseeix la cosa, el corpus, i a més, l’animus, que és la voluntat de posseir com a titular d’un dret que justifica la possessió. En canvi, el detentador només disposa del corpus, però no de l’animus.

El posseïdor té el poder o el control sobre un bé, amb independència de la titularitat sobre aquest, pel fet d’ésser titular d’un dret que el legitima per a exercir aquest poder o control. Per exemple, el con-tracte d’arrendament legitima l’arrendatari per a posseir el bé arrendat, tot i no ésser el titular del bé ar-rendat. La possessió és un fet que manifesta o publica un dret que el posseïdor pretén tenir. El dret que pretén tenir el posseïdor pot ésser tant un dret real –com, per exemple, la propietat– com un dret perso-nal –com, per exemple, l’arrendament–.

La consideració de la possessió com un mecanisme de publicitat d’un dret justifica que un dels efec-tes principals d’aquesta sigui la presumpció que els posseïdors són titulars del dret en concepte del qual posseeixen el bé. La presumpció de titularitat decau quan la cosa o el dret que es posseeixen estan ins-crits en el Registre de la Propietat o, si escau, en el Registre de Béns Mobles, a favor d’una altra perso-na, llevat que els posseïdors dels quals es presumeix la titularitat oposin un altre títol que en justifiqui la possessió (art. 522-1 CCCat). La possessió és un fet, i no un dret, per la qual cosa la possessió no es pot inscriure en el Registre de la Propietat (art. 5 LH).

De conformitat amb l’article 521-2 CCCat, la possessió s’adquireix:

A) Quan els posseïdors subjecten la cosa o el dret a l’àmbit del seu poder. Per exemple, ad-quisició de la possessió per ocupació d’un bé, per llegat quan el títol ho preveu i donació mortis causa.

TEMA

23 La possessió. Usdefruit. Ús i habitació. Servituds. Els drets reals de garantia. Hipoteca. Hipoteca mobiliària. Penyora. Penyora sense desplaçament. Anticresi

P.º Gral. Martínez Campos, 5 28010 MADRID Tel. 914 444 920Gran de Gràcia, 171 08012 BARCELONA Tel. 934 150 988Alboraya, 23 46010 VALÈNCIA Tel. 963 614 199Ponzano, 15 28010 MADRID Tel. 914 444 920

www.cef.es [email protected] 902 88 89 90


23 ‒ 2 www.cef.es

T. GESTORS ATC Oposicions

B) Quan la cosa o el dret ha estat posat a disposició dels nous posseïdors, segons es dedueix de la relació jurídica que hi ha entre els antics posseïdors i els nous.

La possessió no pot ésser clandestina. Tampoc no es pot adquirir mai amb violència men-tre els posseïdors anteriors s’hi oposin.

De conformitat amb l’article 521-3 CCCat, totes les persones amb capacitat natural poden adquirir la possessió. Les persones menors i les incapacitades poden exercir les facultats pròpies de la possessió amb l’assistència de llurs representants legals (per exemple, reclamar els fruits o defendre’s d’una per-torbació en la possessió).

Diferents persones poden posseir un mateix bé si els conceptes possessoris són compatibles (art. 521-4.1 CCCat). Es considera tant posseïdor l’arrendatari que té el poder directe sobre la cosa (posseï-dor immediat), com l’arrendador, encara que aquest no té un contacte directe i material sobre l’objecte de la possessió (posseïdor mediat). Per tant, sobre un mateix bé pot haver-hi pluralitats de possessions, però amb diferent contingut.

Si dues o més persones pretenen la possessió i els conceptes possessoris no són compatibles, hom prefereix la persona que té la possessió en el moment de la pretensió; si hi ha dos o més posseïdors, el més antic; si les dates de les possessions coincideixen, qui presenti un títol, i si totes aquestes condici-ons són iguals, l’objecte de la possessió es diposita judicialment mentre se’n decideix la possessió o la propietat d’acord amb el que estableixen les lleis (art. 521-4.2 CCCat).

En cas de divisió d’un bé en situació de comunitat, es considera que cada cotitular ha posseït de manera exclusiva, durant el temps que ha durat la indivisió, la part que li ha correspost en l’adjudicació (art. 521-5 CCCat).

Es presumeix que els posseïdors han posseït un bé de manera continuada des que en van adquirir la possessió i poden unir llur possessió a la dels seus causants. Es presumeix que els posseïdors mante-nen el mateix concepte possessori que tenien quan van adquirir la possessió. S’entén que la possessió és continuada encara que el seu exercici sigui impedit o interromput temporalment, sempre que no hagi estat interromput durant més d’un any, atès que en aquest cas es produeix la pèrdua de la possessió (arts. 521-6 i 521-8 e) CCCat).

La bona fe en la possessió és la creença justificable de la titularitat del dret. En cas contrari, la pos-sessió és de mala fe. La bona fe es presumeix sempre. Els efectes de la bona fe cessen a partir del moment en què els posseïdors saben, o poden saber raonablement, que no tenen dret a posseir (art. 521-7 CCCat).

De conformitat amb l’article 521-8 CCCat, la possessió es perd per les causes següents:

a) La cessió voluntària dels béns que en són objecte a una altra persona, en un concepte in-compatible amb la possessió de la persona que fa la cessió.

b) L’abandonament.

c) La pèrdua o la destrucció total.

d) El fet de restar fora del tràfic jurídic.

e) La possessió per una altra persona, fins i tot adquirida contra la voluntat dels anteriors pos-seïdors, si la nova possessió dura més d’un any. No es perd si s’ha adquirit amb violència i els posseïdors anteriors s’hi oposen (art. 521-2 CCCat).

La possessió en concepte de titular del dret, pública, pacífica i ininterrompuda permet la usucapió del dret de la propietat o dels altres drets reals possessoris (arts. 522-6 i 531-24 CCCat).


www.cef.es 23 ‒ 3

Annex 1

GENER 2018

Oposicions

Els posseïdors i els detentors tenen pretensió per a retenir i recuperar llur possessió contra qualssevol pertorbacions o usurpacions, d’acord amb el que estableix la legislació processal (art. 522-7.1 CCCat). En concret, l’acció processal de la qual disposen és la tutela sumària de la possessió de l’article 250.1.4t de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil (en endavant, LECiv).

En concret, l’article 250.1.4t LECiv estableix que s’ha de decidir en judici verbal la demanda dels qui pretenguin la tutela sumària de la tinença o la possessió d’una cosa o un dret per qui n’hagi estat des-posseït o pertorbat en el gaudi. No s’admeten les demandes que pretenguin retenir o recobrar la possessió si s’interposen transcorregut el termini d’un any a comptar des de l’acte de la pertorbació o el desposseï-ment (art. 439.1 LECiv). El fonament de la tutela sumària de la possessió, a diferència de l’acció reivin-dicatòria, no rau en el títol, sinó en el fet de posseir el bé, encara que sigui com a mer detentor, abans de la pertorbació. Per tant, la finalitat de la tutela sumària de la possessió és restablir la situació possessòria a l’estat anterior a la pertorbació i el seu objecte es limita a la possessió sense resoldre sobre el dret a la propietat o el dret a la possessió definitiva. La sentència que es dicta en aquest procediment no té efectes de cosa jutjada (art. 447.2 LECiv).

Les demandes que pretenguin la recuperació de la possessió plena d’una finca rústica o urbana ce-dida en precari pel propietari, l’usufructuari o qualsevol altra persona amb dret a posseir la dita finca es decideixen en judici verbal, però en aquest cas la sentència que es dicta té efectes de cosa jutjada (art. 250.1.2n LECiv). S’entén per precari l’ús o gaudi d’una cosa aliena sense pagar renda i sense cap altra raó o títol que en justifiqui la possessió. En aquest cas, el detentador no tindrà protecció envers el posse-ïdor autèntic, enfront del qual té pitjor dret a posseir, però sí enfront de qualsevol tercer que pertorbi el seu dret a través del procediment de tutela sumària de la possessió.

A més, dels procediments per la tutela sumària de la possessió previstos en la legislació processal, l’article 522-7.2 CCCat estableix que els posseïdors poden recuperar, per mitjà de l’acció publiciana, la possessió de la cosa o el dret davant dels posseïdors sense dret o de pitjor dret. En exercir l’acció publi-ciana, qui usucapeix ha de provar que té millor dret a posseir, ha de dirigir l’acció contra els posseïdors que tenen la possessió efectiva i ha d’identificar la cosa o el dret objecte de la possessió. Per tant, l’acció publiciana permet al posseïdor que està pròxim a adquirir un bé per usucapió, recuperar la cosa front al posseïdor actual o de pitjor dret.

L’adquisició de la possessió d’un bé moble de bona fe i a títol onerós comporta l’adquisició del dret en què es basa el concepte possessori, encara que els posseïdors anteriors no tinguessin poder de disposició suficient sobre el bé o el dret. Els adquirents han de facilitar als propietaris inicials, si els ho requereixen fefaentment, les dades que tinguin per a identificar les persones que els van transmetre el bé. Altrament, responen de la indemnització pels danys i perjudicis que els hagin ocasionat. Els propietaris d’un bé moble perdut, furtat, robat o apropiat indegudament, el poden reivindicar dels posseïdors que en tenen la possessió efectiva, tret que aquests l’hagin adquirit de bona fe i a títol onerós en subhasta pública o en un establiment dedicat a la venda d’objectes semblants al dit bé i establert legalment (art. 522-8 CCCat).

Si els posseïdors perden la possessió a favor d’una altra persona que té un millor dret a posseir, per qualsevol causa, la liquidació de la situació possessòria s’ajusta al que estableixen els articles del 522-3 al 522-5 CCCat, llevat de pacte o disposició en contra (art. 522-2 CCCat).

Els posseïdors de bona fe fan seus els fruits i han d’assumir les despeses originades per a produir-los. Qui té un millor dret a posseir pot fer seus els fruits pendents, però ha de pagar les despeses originades per a produir-los (art. 522-3.1 CCCat).

Els posseïdors de mala fe han de restituir els fruits que s’han produït a partir del dia en què es va iniciar la possessió de mala fe o bé llur valor, però tenen dret al rescabalament de les despeses necessà-ries que han fet per a obtenir-los, sens perjudici de la indemnització per danys que, si escau, correspon a qui té un millor dret a posseir (art. 522-3.2 CCCat).


23 ‒ 4 www.cef.es


Qui té un millor dret a posseir ha de pagar les despeses extraordinàries de conservació fetes en el bé tant pels posseïdors de bona fe com pels de mala fe. Respecte a les despeses útils, que són aquelles no són imprescindibles per a la conservació de la cosa, però hi aporten alguna millora o n’incrementen el seu valor, qui té un millor dret a posseir ha de pagar les despeses útils fetes en el bé pels posseïdors de bona fe si les millores o l’augment de valor que han originat subsisteixen en el moment de la liquidació. Els posseïdors, tant de bona com de mala fe, poden optar per retirar les millores fetes sempre que no es deteriori l’objecte sobre el qual recauen. No obstant això, en el cas dels posseïdors de mala fe, qui té un millor dret a posseir pot fer seves les millores pagant-ne el valor (art. 522-4 CCCat).

Els posseïdors de bona fe no responen del deteriorament o la pèrdua de la cosa o el dret posseïts, llevat que hagin actuat amb negligència o dol des del moment en què se’ls ha notificat la reclamació ba-sada en la possible existència d’un millor dret a posseir (art. 522-5.1 CCCat).

Els posseïdors de mala fe responen sempre del deteriorament o la pèrdua de la cosa o el dret posse-ïts a partir del moment en què es notifica la reclamació a què fa referència l’apartat 1, fins i tot en el cas que el dit deteriorament o la dita pèrdua s’esdevinguin de manera fortuïta si ha endarrerit maliciosament el lliurament de la cosa als posseïdors legítims (art. 522-5.2 CCCat).

2. USDEFRUIT

2.1. EL CONCEPTE, LES CARACTERÍSTIQUES I LA CONSTITUCIÓ

L’usdefruit és el dret real d’usar i gaudir de béns aliens salvant-ne la forma i la substància, fora que les lleis o el títol de constitució estableixin una altra cosa. Els usufructuaris tenen dret a posseir els béns objecte de l’usdefruit i a percebre’n totes les utilitats no excloses per les lleis o pel títol de constitució. Hom presumeix que les utilitats no excloses els corresponen. Els usufructuaris han de respectar la des-tinació econòmica del bé gravat i, en l’exercici de llur dret, s’han de comportar d’acord amb les regles d’una bona administració (art. 561-2 CCCat).

El dret d’usdefruit es regeix pel títol de constitució i per les modificacions que hi introdueixen els titulars del dret. El dret d’usdefruit, en allò que no resulta del títol de constitució ni de les seves modifi-cacions, es regeix per les disposicions d’aquest codi (art. 561-1 CCCat).

L’usdefruit es pot constituir per qualsevol títol a favor d’una o diverses persones, simultàniament o successivament, sobre la totalitat o una part dels béns d’una persona, sobre un o més béns determinats o sobre la totalitat o una part de llurs utilitats. L’usdefruit constituït a favor d’una persona física és vitalici, llevat que el títol de constitució estableixi una altra cosa. L’usdefruit a favor d’una persona jurídica no es pot constituir per una durada superior a noranta-nou anys. Si el títol de constitució no estableix una altra cosa, es presumeix constituït per trenta anys (art. 561-3 CCCat).

L’usdefruit vitalici constituït conjuntament i simultàniament a favor de cònjuges, de convivents en parella estable o de fills o germans del constituent no s’extingeix, llevat que el títol de constitució esta-bleixi una altra cosa, fins a la mort de tots els titulars, de manera que la quota o el dret dels qui premorin incrementa el dels supervivents en la proporció corresponent (art. 561-14.1 CCCat).

L’usdefruit, si s’ha constituït en consideració expressa al matrimoni o a la unió estable de parella dels afavorits, en cas de divorci, nul·litat o separació judicial o de fet dels cònjuges o extinció de la re-lació de parella, s’extingeix totalment, llevat que es demostri que és una altra la voluntat del constituent o la constituent (art. 561-14.2 CCCat).


www.cef.es 23 ‒ 5

Annex 1

GENER 2018

Oposicions

S’aplica als usdefruits successius el límit de crides que l’article 426-10 CCCat estableix per a les substitucions fideïcomissàries, és a dir sense límit de crides en el cas persones vives i en el cas de per-sones que encara no han nascut amb el límit d’una crida entre no familiars i dues generacions entre fa-miliars (art. 561-15 CCCat).

2.2. LES RELACIONS ENTRE EL NU PROPIETARI I L’USUFRUCTUARI

Si l’usdefruit recau sobre béns deteriorables, els usufructuaris se’n poden servir segons llur desti-nació i els han de restituir, en extingir-se l’usdefruit, en l’estat en què es trobin, indemnitzant els propi-etaris pel deteriorament que han sofert per dol o culpa (art. 561-4 CCCat).

Si l’usdefruit recau, en tot o en part, sobre béns consumibles, hom ha de restituir béns de la matei-xa quantitat i qualitat o, si això no és possible, llur valor en el moment de l’extinció del dret (art. 561-5.1 CCCat).

Si l’usdefruit recau sobre diners, s’aplica, a més del que estableix el paràgraf anterior, el que esta-bleix l’article 561-33 CCCat que disposa que els usufructuaris de diners tenen drets als interessos i els altres rendiments que produeix el capital (art. 561-5.2 CCCat).

Els usufructuaris tenen dret a percebre els fruits i les utilitats dels béns usufructuats no exclosos pel títol de constitució. En l’usdefruit voluntari, els usufructuaris tenen dret als fruits pendents al comença-ment de l’usdefruit, amb l’obligació de pagar les despeses raonables per a produir-los, i els propietaris, als fruits pendents a l’acabament en proporció al grau de maduració, amb l’obligació de pagar la quota cor-responent de les despeses per a produir-los. Els fruits d’un dret s’entenen percebuts dia a dia i pertanyen als usufructuaris en proporció al temps que duri l’usdefruit. Els usufructuaris poden introduir millores en els béns objecte de l’usdefruit, dins dels límits del seu dret, amb la facultat de retirar-les a l’acabament de l’usdefruit si això és possible sense deteriorar l’objecte (art. 561-6 CCCat).

Els usufructuaris, llevat que el títol de constitució estableixi una altra cosa, abans de prendre pos-sessió dels béns, els han d’inventariar, i citar-ne els nus propietaris, i han de prestar caució en garantia del compliment de llurs obligacions (art. 561-7.1 CCCat).

Els usufructuaris poden fer determinar pericialment l’estat i la condició dels béns usufructuats i avaluar-los, i han de pagar les despeses que això ocasioni. El mateix dret correspon als nus propietaris (art. 561-7.2 CCCat).

Els usufructuaris que deterioren els béns usufructuats responen dels danys causats davant els nus propietaris, que poden sol·licitar a l’autoritat judicial que adopti les mesures necessàries per a preservar els béns, inclosa llur administració judicial (art. 561-8.1 CCCat).

Els usufructuaris han de notificar als propietaris tot acte de tercers del qual tinguin notícia que pugui perjudicar els béns usufructuats. Si no ho fan, responen dels danys i perjudicis imputables a aquesta omis-sió (art. 561-8.2 CCCat).

L’usdefruit és disponible per qualsevol títol (art. 561-9.1 CCCat). Els contractes que fan els usu-fructuaris s’extingeixen al final de l’usdefruit. Els nus propietaris, si els usufructuaris es proposen trans-metre llur dret, tenen dret d’adquisició preferent, llevat que el títol de constitució estableixi una altra cosa (art. 561-9.2 CCCat).

Els usufructuaris que es proposen transmetre llur dret, en el cas que regula l’article 561-9.2 CCCat, ho han de notificar fefaentment als nus propietaris, tot indicant el nom dels adquirents; el preu convin-


23 ‒ 6 www.cef.es


gut, en el cas de transmissió onerosa; o el valor que es dóna al dret, en el cas de transmissió gratuïta; i les altres circumstàncies rellevants de l’alienació.

Els nus propietaris, sens perjudici de llur dret a impugnar judicialment el preu o el valor notificat, tenen dret de tanteig sobre l’usdefruit en el termini d’un mes, a comptar des de la notificació indicada, que poden exercir pagant-ne el preu o, si no n’hi ha, el valor notificat pels usufructuaris.

Els nus propietaris, si l’alienació no s’ha notificat fefaentment o si s’ha dut a terme en circumstàn-cies diferents de les notificades, sens perjudici de llur dret d’impugnació, poden exercir el dret de retrac-te en el termini de tres mesos, a comptar des de la data en què hagin tingut coneixement de l’alienació i les circumstàncies d’aquesta, o a comptar des de la data de la inscripció de l’alienació en el registre cor-responent (art. 561-10 CCCat).

Els nus propietaris poden disposar dels béns usufructuats i introduir-hi modificacions que no n’alte-rin la forma ni la substància i que no perjudiquin els usufructuaris. Per a fer construccions o edificacions, ho han de notificar als usufructuaris, els quals s’hi poden oposar si entenen que lesionen llurs interessos (art. 561-9 CCCat).

Les càrregues privades existents en el moment de constituir l’usdefruit, les despeses de conserva-ció, manteniment, reparació ordinària i subministrament dels béns usufructuats, i els tributs i les taxes de meritació anual són a càrrec dels usufructuaris (art. 561-12.1 CCCat).

Si els usufructuaris no assumeixen les càrregues ni paguen les despeses, els tributs o les taxes a què fa referència el paràgraf anterior després que els nus propietaris els ho hagin requerit, aquests les poden satisfer a càrrec dels usufructuaris (art. 561-12.2 CCCat).

Les despeses de reparacions extraordinàries que no deriven de cap incompliment dels usufructuaris són a càrrec dels nus propietaris. Igualment ho són les contribucions especials que impliquen una millo-ra permanent dels béns usufructuats. En tots aquests casos, els nus propietaris poden exigir als usufruc-tuaris l’interès de les quantitats invertides (art. 561-12.3 CCCat).

2.3. L’EXTINCIÓ

De conformitat amb l’article 561-16 CCCat, el dret d’usdefruit s’extingeix per les causes generals d’extinció dels drets reals (renúncia del titular, arribar el termini final, compliment de la condició reso-lutòria, prescripció extintiva), i a més, per les causes següents:

a) Mort de l’usufructuari o usufructuària o del darrer d’ells en els casos a què fa referència l’article 561-14.1 CCCat, en els usdefruits vitalicis.

b) Extinció de la persona jurídica usufructuària, si no la succeeix una altra, que es produei-xi abans del venciment del termini de durada de l’usdefruit, sens perjudici de la legislació concursal aplicable.

c) Consolidació, si l’objecte de l’usdefruit és un bé moble, excepte si els usufructuaris tenen interès en la continuïtat de llur dret.

d) Pèrdua total dels béns usufructuats, sens perjudici de la subrogació real si escau.

e) Expropiació forçosa dels béns usufructuats, sens perjudici de la subrogació real si escau.

f) Nul·litat o resolució del dret dels transmitents o dels constituents de l’usdefruit sens perju-dici de terceres persones.


www.cef.es 23 ‒ 7

Annex 1

GENER 2018

Oposicions

g) Extinció de l’obligació dinerària en garantia o assegurament de la qual s’ha constituït l’us-defruit.

El termini de durada de l’usdefruit fixat en funció de la data en què una tercera persona arribi a una edat determinada venç el dia assenyalat, encara que aquesta persona mori abans. L’extinció voluntària del dret d’usdefruit no comporta l’extinció dels drets reals que l’afecten fins que no venç el termini o no es produeix el fet o la causa que en comporten l’extinció. Els béns usufructuats, una vegada extingit l’us-defruit, s’han de restituir als nus propietaris, sens perjudici del dret de retenció dels antics usufructuaris o de llurs hereus per raó de les despeses de reparacions extraordinàries que els deguin.

El dret d’usdefruit, si els béns usufructuats es perden solament en part, continua en la part roma-nent (art. 561-17 CCCat).

2.4. L’USDEFRUIT AMB FACULTAT DE DISPOSICIÓ

Els usufructuaris poden disposar dels béns usufructuats, si així ho estableix el títol de constitució. L’atorgament de la simple facultat de disposició inclou les disposicions a títol onerós. La facultat d’ali-enar a títol de venda comprèn la de fer-ho per qualsevol altre títol onerós. L’atorgament de la facultat de disposició a títol gratuït s’ha d’expressar amb claredat (art. 561-21 CCCat).

Si la facultat de disposició està subjecta al consentiment d’altres persones, és suficient l’acord de la majoria, llevat que el títol de constitució estableixi una altra cosa. Si els qui han de donar el consenti-ment a la facultat de disposició són nus propietaris, és suficient l’acord dels qui representin la majoria de quotes o drets. Els usufructuaris, si la facultat de disposició es té per al cas de necessitat i no n’obtenen el consentiment, poden sol·licitar l’autorització judicial (art. 561-22 CCCat).

Els usufructuaris, si s’ha establert que solament poden disposar dels béns usufructuats en cas de neces-sitat, poden fer-ho sempre que es tracti de necessitats personals o familiars o, si escau, de l’altre membre de la parella estable, llevat que el títol de constitució estableixi una altra cosa. Els usufructuaris no poden exercir la facultat de disposició si abans no han disposat dels béns propis no necessaris per a aliments o per a l’exercici de llur professió o ofici. Els usufructuaris han de notificar l’acte de disposició als nus pro-pietaris en el termini d’un mes, a comptar des de l’atorgament. No cal el consentiment dels nus propieta-ris per a exercir la facultat de disposició, però els usufructuaris responen dels perjudicis causats si no hi havia necessitat o no van actuar d’acord amb el que estableix el títol de constitució (art. 561-23 CCCat).

La contraprestació, una vegada exercida la facultat de disposició a títol onerós, és de lliure dispo-sició dels usufructuaris. En el supòsit de facultat de disposició per cas de necessitat, la part de la contra-prestació que no s’ha hagut d’aplicar a satisfer-la, se subroga en l’usdefruit (art. 561-24 CCCat).

2.5. L’USDEFRUIT DE BOSCOS I PLANTES

S’aplica a l’usdefruit de boscos i plantes, en allò a què no fa referència el títol de constitució, el cos-tum de la comarca (art. 561-25 CCCat).

Els usufructuaris de boscos que, per llur naturalesa, es destinen a fusta tenen dret a tallar-ne i po-dar-ne els arbres tot fent-ne una explotació racional, d’acord amb un pla tècnic (art. 561-26 CCCat).

Els usufructuaris de conjunts d’arbres destinats a una funció d’esbarjo o d’ornament d’una finca, a fer ombra, a augmentar l’aglutinament del sòl, a fixar la terra, a defensar les finques del vent, a ende-


23 ‒ 8 www.cef.es


gar les aigües, a donar fertilitat al sòl o a altres usos accessoris del terreny, diferents del d’obtenir fusta, n’han de respectar la destinació originària. Aquesta limitació també afecta els conjunts d’arbres desti-nats a obtenir resina, saba, escorça o altres productes diferents de la fusta. En aquest cas, els usufructu-aris solament tenen dret als dits productes (art. 561-27 CCCat).

2.6. L’USDEFRUIT DE DINERS I PARTICIPACIONS EN FONS D’INVERSIÓ I D’AL-TRES INSTRUMENTS D’INVERSIÓ COL·LECTIVA

Els usdefruits de diners i de participacions en fons d’inversió i en altres instruments d’inversió col-lectiva es regeixen, en primer terme, pel títol de constitució i pels acords entre els usufructuaris i els nus propietaris i, si no hi ha títol ni acords, per les disposicions d’aquest capítol (art. 561-32 CCCat).

Els usufructuaris de diners tenen dret als interessos i els altres rendiments que produeix el capital. Els usufructuaris que han prestat garantia suficient poden donar al capital la destinació que estimin con-venient. Altrament, han de posar el capital a interès en condicions que en garanteixin la integritat (art. 561-33 CCCat).

Els usufructuaris, en l’usdefruit de participacions en fons d’inversió, tenen dret a les plusvàlues eventuals des que es constitueix el dret fins que s’extingeix (art. 561-34 CCCat).

3. ÚS I HABITACIÓ

3.1. DISPOSICIONS COMUNES

Els drets d’ús i d’habitació es regulen pel que estableixen llur títol de constitució, aquest capítol i, subsidiàriament, la regulació de l’usdefruit (art. 562-1 CCCat).

El dret d’ús o d’habitació constituït a favor d’una persona física es presumeix vitalici (art. 562-2 CCCat).

Els drets d’ús i d’habitació es poden constituir a favor de diverses persones, simultàniament o suc-cessivament, però, en aquest darrer cas, solament si es tracta de persones vives en el moment en què es constitueixen. El dret d’ús i habitació constituït a favor de diverses persones s’extingeix a la mort del darrer titular (art. 562-3 CCCat).

Els usuaris i els habitacionistes solament poden gravar o alienar llur dret si hi consenten els propi-etaris. L’execució d’una hipoteca sobre el bé comporta l’extinció dels drets d’ús i habitació si llurs titu-lars van consentir a constituir-la, sens perjudici del que estableixen els articles 233-19 a 233-24 i 234-8 CCCat, en matèria d’habitatge familiar (art. 562-4 CCCat).

Els drets d’ús i habitació s’extingeixen per resolució judicial en cas d’exercici greument contrari a la naturalesa del bé, sens perjudici del que estableix l’article 561-8.1 CCCat, relatiu als danys en els béns usufructuats (art. 562-5 CCCat).

3.2. EL DRET D’ÚS

Els usuaris poden posseir i utilitzar un bé aliè de la manera que estableix el títol de constitució o, si no n’hi ha, de manera suficient per a atendre llurs necessitats i les dels qui hi convisquin (art. 562-6 CCCat).


www.cef.es 23 ‒ 9

Annex 1

GENER 2018

Oposicions

L’ús d’un habitatge s’estén a la totalitat d’aquest i comprèn el de les dependències i els drets anne-xos (art. 562-7 CCCat).

El dret d’ús constituït sobre una finca que produeix fruits dóna dret a percebre’n els que calguin per a atendre les necessitats dels titulars del dret i de les persones que hi conviuen (art. 562-8.1 CCCat).

El dret d’ús constituït sobre bestiar dóna dret a percebre’n, per a atendre les necessitats a què fa re-ferència l’apartat 1, les cries i els altres productes (art. 562-8.2 CCCat).

El dret d’ús constituït sobre un bosc o sobre plantes dóna dret a talar els arbres i a tallar les mates que calgui per a atendre les necessitats a què fa referència l’apartat 1, i fins i tot a vendre el producte, d’acord amb el que estableix la secció tercera del capítol I relativa a l’usdefruit amb facultat de disposi-ció (art. 562-8.3 CCCat).

3.3. EL DRET D’HABITACIÓ

El dret d’habitació comporta el dret d’ocupar les dependències i els annexos d’un habitatge que s’assenyalen en el títol de constitució o, si no hi ha aquesta indicació, els que calen per a atendre les ne-cessitats d’habitatge dels titulars i de les persones que hi conviuen, encara que el nombre d’aquestes aug-menti després de la constitució (art. 562-9 CCCat).

El dret d’habitació solament es pot constituir a favor de persones físiques (art. 562-10 CCCat). Són a càrrec de l’habitacionista les despeses de l’habitatge que siguin individualitzables i que derivin de la utilització que en fa, i també les despeses corresponents als serveis que hi hagi instal·lat o contractat (art. 562-11 CCCat).

4. SERVITUDS

4.1. LA CONSTITUCIÓ I EL CONTINGUT

La servitud és el dret real que grava parcialment una finca, que és la servent, en benefici d’una altra, que és la dominant, i pot consistir en l’atorgament a aquesta d’un determinat ús de la finca servent o en una reducció de les facultats del titular o la titular de la finca servent. Els titulars del dret de servitud es poden beneficiar de la finca servent en la mesura en què ho determinen el títol de constitució o el Codi civil de Catalunya (art. 566-1 CCCat).

Les servituds solament es constitueixen per títol, atorgat de manera voluntària o forçosa. Poden cons-tituir una servitud els propietaris de la finca dominant o la finca servent i els titulars de drets reals pos-sessoris sobre aquestes. En aquest darrer cas, la servitud, si és voluntària, té l’abast i la durada dels seus drets. Les servituds el contingut de les quals consisteix en una utilitat futura, entre les quals s’inclouen les referides a la construcció o l’enderrocament d’immobles, es consideren constituïdes sota condició. Cap servitud no es pot adquirir per usucapió (art. 566-2 CCCat).

El propietari o el titular d’un dret real possessori sobre més d’una finca pot constituir entre aques-tes les servituds que consideri convenients. La servitud sobre una finca pròpia publicada únicament per l’existència d’un signe aparent, si s’aliena la finca dominant o la servent, solament subsisteix si s’esta-bleix expressament en l’acte d’alienació. Una servitud no s’extingeix pel sol fet que s’arribi a aplegar


23 ‒ 10 www.cef.es


en una sola persona la propietat de les finques dominant i servent, però l’únic titular d’ambdues finques la pot extingir i obtenir-ne la cancel·lació en el Registre de la Propietat, sens perjudici de terceres per-sones (art. 566-3 CCCat).

La servitud es constitueix per a utilitat exclusiva de la finca dominant, de la qual és inseparable. Igualment, es poden constituir servituds recíproques entre finques dominants i servents. La servitud s’exerceix de la manera més adequada per a obtenir la utilitat de la finca dominant, i alhora de la menys incòmoda i lesiva per a la finca servent. Els propietaris de la finca servent, si l’exercici de la servitud es-devé excessivament carregós i incòmode, poden exigir a llur càrrec les modificacions que creguin con-venients en la manera i el lloc de prestar la servitud, sempre que no en disminueixin el valor i la utilitat (art. 566-4 CCCat).

La servitud de llums permet, d’acord amb el títol de constitució, rebre la llum que entra per la finca servent i passa a la dominant a través de finestres o lluernes. La servitud de vistes comprèn necessària-ment la de llums i permet d’obrir finestres de la forma i de les mides convingudes o habituals segons les bones pràctiques de la construcció (art. 566-5 CCCat).

Les obres i les activitats necessàries per a establir i conservar la servitud són a càrrec de qui n’és ti-tular, llevat que el títol de constitució estableixi una altra cosa. Els propietaris de la finca servent, si cal, n’han de tolerar l’ocupació parcial perquè s’executin les dites obres. Els propietaris de la finca servent, si la servitud reporta una utilitat efectiva a llur finca, han de contribuir proporcionalment a les despeses d’establiment i conservació, llevat de pacte en contra. Els propietaris de la finca servent no poden fer cap obra que perjudiqui o dificulti l’exercici de la servitud (art. 566-6 CCCat).

4.2. LES SERVITUDS FORÇOSES

Amb la denominació de servituds forçoses ens referim a aquelles servituds que es constitueixen a títol forçós, perquè el titular de la finca dominant pot exigir al titular de la finca servent la constitució de la servitud en els supòsits i les condicions establertes per la llei. La constitució d’una servitud forçosa no es fonamenta en l’acord lliure de les parts, sinó en un acord que el titular de la finca servent ha d’ac-ceptar per disposició legal. En cas que el titular de la finca servent es negui a la constitució de la servi-tud forçosa, el titular de la dominant podrà acudir als tribunals, i si aquests aprecien que concorren els requisits per a establir una servitud forçosa, la sentència judicial serà el títol constitutiu de la servitud. El Codi civil de Catalunya regula les servituds forçoses següents:

• Servitud de pas.

• Servitud d’accés a una xarxa general.

• Servitud d’aqüeducte.

L’article 566-7 CCCat, respecte a la servitud de pas, estableix que els propietaris d’una finca sense sortida o amb una sortida insuficient a una via pública poden exigir als veïns que s’estableixi una servi-tud de pas per a accedir-hi d’una amplada suficient i unes característiques adequades perquè la finca do-minant es pugui explotar normalment. El pas s’ha de donar pel punt menys perjudicial o incòmode per a les finques gravades i, si és compatible, pel punt més beneficiós per a la finca dominant.

L’article 566-8 CCCat, respecte a la servitud d’accés a una xarxa general, estableix que els propie-taris d’una finca sense connexió a una xarxa general de sanejament o subministradora d’aigua, energia, comunicacions, serveis de noves tecnologies o altres serveis semblants poden exigir als veïns que s’es-tableixi una servitud d’accés de característiques adequades per a obtenir el servei i amb les connexions


www.cef.es 23 ‒ 11

Annex 1

GENER 2018

Oposicions

més adequades. La servitud solament es pot exigir si la connexió a la xarxa general no es pot fer per cap altre lloc sense despeses desproporcionades i si els perjudicis ocasionats no són substancials. L’accés a la xarxa general s’ha de donar pel sistema tècnicament més adequat i pel punt menys perjudicial o incò-mode per a les finques gravades i, si és compatible, pel més beneficiós per a la finca dominant.

L’article 566-9 CCCat, respecte a la servitud d’aqüeducte, estableix que els propietaris d’una finca que, a més, siguin titulars d’un recurs hídric extern a aquesta poden exigir als veïns que s’estableixi una servitud d’aqüeducte d’una amplada suficient i d’unes característiques adequades perquè la finca domi-nant es pugui explotar normalment. La servitud d’aqüeducte permet a qui n’és titular fer totes les obres necessàries per a portar l’aigua, entre les quals s’inclouen les canonades, les séquies, les mines, les res-closes i les altres de semblants. El dit titular, a càrrec seu, ha de mantenir aquestes instal·lacions en bon estat de conservació. El pas de l’aigua s’ha de donar pel punt i pel sistema de conducció tècnicament més adequats i alhora, si és compatible, menys perjudicials o incòmodes per a les finques gravades.

Pel que fa a les indemnitzacions per l’establiment de servituds forçoses, l’article 566-10 CCCat, estableix que les servituds forçoses solament es poden establir amb el pagament previ d’una indemnit-zació igual a la disminució del valor de la finca servent afectada pel pas o la canalització. Els propietaris de la finca dominant han d’indemnitzar els de la finca servent pels perjudicis que l’exercici de la servi-tud causi a llur finca. La indemnització es redueix proporcionalment si els propietaris de la finca servent també utilitzen el pas, la connexió a la xarxa o l’aigua transportada o si, en general, obtenen algun bene-fici de les obres executades per a l’exercici de la servitud.

4.3. L’EXTINCIÓ

De conformitat amb l’article 566-11 CCCat, la servitud s’extingeix per les causes generals d’extin-ció dels drets reals, i a més, per les causes següents:

a) La manca d’ús durant deu anys comptats des del moment en què consta el desús o l’acte obstatiu, excepte en el cas de la servitud sobre finca pròpia.

b) La pèrdua total de la finca servent o de la dominant.

c) La impossibilitat d’exercir-la.

d) L’extinció del dret dels concedents o del dret real dels titulars de la servitud.

e) El supòsit al qual fa referència l’article 566-3.2 CCCat, relatiu a la servitud sobre finca prò-pia, si no s’ha fet la declaració expressa de l’existència de la servitud.

La servitud, si s’extingeix per la impossibilitat d’exercir-la, no es restableix encara que amb pos-terioritat torni a ésser possible d’exercir-la. Els titulars d’una servitud forçosa que es restableix en els deu anys següents a la seva extinció per alguna de les causes que estableixen les lletres a) i c) no han de pagar cap indemnització, llevat del cas en què la dita servitud s’hagués extingit per un acte propi dels titulars de la finca dominant.

4.4. L’ACCIÓ CONFESSÒRIA

Els titulars de la servitud tenen l’acció confessòria per a mantenir i restituir l’exercici de la servitud contra qualsevol persona que s’hi oposi, que la pertorbi o que amenaci de fer-ho. L’acció confessòria prescriu al cap de deu anys de l’acte obstatiu (art. 566-13 CCCat).




5. ELS DRETS REALS DE GARANTIA

D’acord amb l’article 1911 CC, del compliment de les obligacions en respon el deutor amb tots els seus béns, presents i futurs. Per tant, si el deutor no compleix amb les seves obligacions, el creditor podrà demanar en el procediment corresponent l’execució dels béns en pagament del deute.

En cas d’incompliment de l’obligació, el creditor es pot trobar que el deutor no disposi de béns su-ficients per a poder cobrar el que se li deu. Per això, sovint el creditor demana al deutor que constitueixi una garantia addicional en compliment de l’obligació. La garantia pot ésser personal o real.

La garantia personal acostuma a ésser una fiança, de manera que si el deutor no paga, el creditor es podrà dirigir contra tots els béns presents i futurs del fiador.

La garantia real, que consisteix a garantir el compliment de l’obligació amb la concessió d’un poder directe i immediat sobre una cosa aliena, de manera que si l’obligació s’incompleix, el creditor pot sol-licitar la venda del bé gravat en el procediment d’execució corresponent i cobrar el deute amb l’import obtingut.

Els drets reals de garantia que regula el Codi civil de Catalunya, en els articles en 569-1 a 569-42, són els següents:

a) La hipoteca que recau sobre béns immobles. Respecte a aquest dret la legislació catalana només regula algunes especialitats, per la qual cosa la resta d’aspectes es regulen per la nor-mativa estatal.

b) La penyora.

c) El dret de retenció.

d) L’anticresi.

Els drets reals regulats en la regulació estatal que és d’aplicació a Catalunya són els següents:

• La hipoteca que recau sobre béns immobles.

• La hipoteca mobiliària.

• La penyora sense desplaçament.

Els drets reals de garantia es caracteritzen pel seu caràcter accessori respecte a l’obligació que ga-ranteixen, per la qual cosa l’extinció de l’obligació garantida extingeix la garantia.

El dret real de garantia es pot oposar erga omnes, que significa que el dret grava el bé i no l’afecten les transmissions. Per tant, el titular d’un dret real de garantia el pot exercir enfront de qui l’ha constitu-ït inicialment, i també enfront d’aquell qui és l’actual propietari del bé que l’ha adquirit amb la càrrega.

En la constitució dels drets reals de garantia es prohibeix el pacte comissori, de manera que el cre-ditor no es pot apropiar del bé sobre el qual s’ha de constituir la garantia en cas d’incompliment de les obligacions, perquè això possibilitaria que es pogués apropiar d’un bé d’un valor molt superior al de l’obligació de garantia. Ara bé, en el cas de la penyora de diners, l’article 569-20.5 CCCat estableix que els creditors pignoratius, si la penyora recau sobre diners o sobre un títol representatiu de diners, sem-pre que sigui per una quantitat líquida i exigible, els poden fer seus, sense necessitat de subhasta prèvia, però solament fins al límit de l’import del crèdit garantit, amb l’únic requisit de notificar-ho fefaentment als deutors abans de fer-ho.



Annex 1

GENER 2018

Oposicions

El creditor també pot fer seus els béns objecte de garantia en els casos de dació en pagament i trans-acció, quan el creditor concorre a la subhasta i se li adjudica el bé per ésser el millor postor, i quan el creditor s’adjudica el bé perquè no ha participat cap persona en la subhasta.

6. HIPOTECA

6.1. EL CONCEPTE

La hipoteca és un dret real de garantia que recau sobre béns immobles en el qual no es produeix el desplaçament possessori del bé hipotecat al creditor.

El Codi civil de Catalunya no conté una regulació completa del dret real d’hipoteca. En concret, el Codi civil de Catalunya conté unes disposicions generals en els articles 569-27 a 569-29 i regula els supòsits especials d’hipoteca en els articles 569-30 a 569-42 CCCat. Per això, a Catalunya s’aplica la Llei hipotecària de 1946 (arts. 104 a 197 LH) i el Reglament hipotecari de 1947 (arts. 215 a 271 RH).

La hipoteca subjecta directament i immediatament els béns sobre els quals s’imposa, sigui qui en sigui el posseïdor, al compliment de l’obligació per a la seguretat dels quals fou constituïda (art. 104 LH). La hipoteca és un dret de realització de valor, de manera que si l’obligació s’incompleix, el creditor hi-potecari pot procedir a la realització del bé, d’acord amb els procediments previstos en la llei.

La hipoteca es pot constituir en garantia de tota classe d’obligacions i no altera la responsabilitat personal il·limitada del deutor que estableix l’article 1911 del Codi civil (art. 105 LH).

No obstant el que disposa l’article 105 LH, es pot pactar vàlidament en l’escriptura de constitució de la hipoteca voluntària que l’obligació garantida es faci només efectiva sobre els béns hipotecats. En aquest cas, la responsabilitat del deutor i l’acció del creditor, en virtut del préstec hipotecari, queden li-mitades a l’import dels béns hipotecats i no arriben als altres béns del patrimoni del deutor. Quan la hi-poteca constituïda així afecti dues finques o més i el valor d’alguna d’aquestes finques no cobreixi la part del crèdit de què respongui, el creditor pot repetir per la diferència exclusivament contra les altres finques hipotecades, en la forma i amb les limitacions que estableix l’article 121 LH (art. 140 LH).

En la inscripció del dret real d’hipoteca s’ha d’expressar l’import del principal del deute, i si s’es-cau, el dels interessos pactats, o l’import màxim de la responsabilitat hipotecària, i s’hi han d’identificar les obligacions garantides, sigui quina sigui la seva naturalesa i durada (art. 12 LH).

Si s’hipotequen diverses finques alhora per un sol crèdit, cal determinar la quantitat o la part de gra-vamen de què ha de respondre cadascuna (art. 119 LH).

Llevat que hi hagi un pacte en contra, la hipoteca constituïda a favor d’un crèdit que merita interès només assegura amb perjudici de tercers, a més del capital, els interessos dels dos últims anys transcor-reguts i la part vençuda de l’anualitat corrent. En cap cas no es pot pactar que la hipoteca asseguri inte-ressos per un termini superior a cinc anys (art. 114.1 LH).

Els interessos de demora de préstecs o crèdits per a l’adquisició de residència habitual, garantits amb hipoteques constituïdes sobre el mateix habitatge no poden ésser superiors a tres vegades l’interès legal del diner, i només es poden meritar sobre el principal pendent de pagament (art. 114.2 LH).




6.2. L’OBJECTE

Poden ésser hipotecats els béns immobles susceptibles d’inscripció, i els drets reals alienables, d’acord amb les lleis, imposats sobre els mateixos béns (art. 106 LH).

D’acord amb l’article 107 LH, també es poden hipotecar:

1r. El dret d’usdefruit, però la hipoteca esdevé extingida si l’usdefruit conclou per un fet aliè a la voluntat de l’usufructuari. Si conclou per voluntat seva, la hipoteca subsisteix fins que es compleix l’obligació assegurada, o fins que venç el temps en què l’usdefruit hauria con-clòs de manera natural si no hi hagués intervingut el fet que hi va posar fi.

2n. La nua propietat, cas en què, si l’usdefruit es consolida amb aquesta en la persona del pro-pietari, no només subsisteix la hipoteca, sinó que també s’estén al mateix usdefruit, si no s’ha pactat el contrari.

3r. Els béns abans hipotecats, encara que ho estiguin amb el pacte de no tornar-los a hipote-car.

4t. El dret d’hipoteca voluntària, però la que es constitueixi sobre aquest dret queda pendent de la resolució del mateix dret.

5è. Els drets de superfície, pastures, aigües, llenya i altres de semblants de naturalesa real.

6è. Les concessions administratives de mines, ferrocarrils, canals, ponts i altres obres desti-nades al servei públic, i els edificis o els terrenys que no estiguin directament o exclusi-vament destinats a aquest servei i que pertanyin al domini particular, encara que estiguin agregats a aquelles obres. En el primer cas, la hipoteca queda pendent de la resolució del dret del concessionari.

7è. Els béns venuts amb pacte de retrovenda o carta de gràcia, si el comprador o el seu dret-havent limita la hipoteca a la quantitat que hagi de rebre en cas que es resolgui la venda, i fa saber l’existència del contracte al venedor, per tal que si es retreuen els béns abans que la hipoteca es cancel·li, no retorni el preu sense coneixement del creditor, en no interve-nir-hi cap precepte judicial.

8è. El dret de retracte convencional, per bé que el creditor no pot repetir contra els béns hi-potecats sense retreure’ls prèviament en nom del deutor, en el moment en què aquest hi tingui dret i avançant la quantitat que calgui. Si el venedor exerceix el dret de retracte, no només subsisteix la hipoteca, sinó que aquesta recau directament sobre els béns retrets.

9è. Els béns litigiosos, si la demanda origen del plet s’ha anotat preventivament, o si es fa constar a la inscripció que el creditor tenia coneixement del litigi, però en tots dos casos la hipoteca queda pendent de la resolució del plet.

10è. Els béns subjectes a condicions resolutòries expresses, i la hipoteca queda extingida en resoldre’s el dret de l’hipotecant.

11è. Els pisos o els locals d’un edifici en règim de propietat horitzontal inscrits d’acord amb el que determina l’article 8 LH.

12è. El dret del més-dient sobre els immobles subhastats en un procediment judicial. Una ve-gada satisfet el preu de la rematada i inscrit el domini a favor del més-dient, la hipoteca subsisteix i recau directament sobre els béns adjudicats.

D’acord amb l’article 108 LH, no es poden hipotecar:



Annex 1

GENER 2018

Oposicions

1r. Les servituds, llevat que s’hipotequin juntament amb el predi dominant i excepte, en tot cas, la d’aigües, que pot ésser hipotecada.

2n. Els usdefruits legals, excepte el que el Codi civil concedeixi al cònjuge vidu. L’article 569-32 CCCat estableix que l’usdefruit universal a què fa referència l’article 442- 4 CCCat és hipotecable i que la pèrdua de l’usdefruit per les causes que estableix el Codi civil de Catalunya determina l’extinció automàtica de la hipoteca, llevat que els nus propietaris n’hagin consentit la constitució, cas en el qual s’estén al ple domini.

3r. L’ús i l’habitació.

La hipoteca s’estén a les accessions naturals, a les millores i a l’import de les indemnitzacions con-cedides o degudes al propietari per raó dels béns hipotecats (art. 109 LH).

D’acord amb l’article 110 LH, s’entenen hipotecades juntament amb la finca, encara que no s’es-mentin en el contracte, sempre que corresponguin al propietari:

1r. Les millores que consisteixin en noves plantacions, obres de reg o desguàs, obres de repa-ració, seguretat, transformació, comoditat, adornament o elevació dels edificis i qualsevol altra de semblant que no consisteixi en l’agregació de terrenys, excepte per accessió natu-ral, o en una nova construcció d’edificis on abans no n’hi havia.

2n. Les indemnitzacions concedides o degudes al propietari dels immobles hipotecats per raó d’aquests immobles, sempre que el sinistre o el fet que les motivi hagi tingut lloc després de la constitució de la hipoteca i, així mateix, les procedents de l’expropiació dels immo-bles a causa d’utilitat pública. Si qualsevol d’aquestes indemnitzacions s’ha de fer efectiva abans que venci l’obligació assegurada i qui hagi de satisfer-les hagi estat notificat prèvia-ment de l’existència de la hipoteca, s’ha de dipositar l’import en la forma que convinguin els interessats o, en defecte de conveni, en la que estableixen els articles 1176 i següents del Codi civil.

D’acord amb l’article 111 LH, llevat que hi hagi un pacte exprés o una disposició legal en contra, la hipoteca, sigui quina sigui la naturalesa i la forma de l’obligació que garanteixi, no comprèn:

1r. Els objectes mobles col·locats permanentment a la finca hipotecada, tant si hi són per a adornament, comoditat o explotació, com per al servei d’alguna indústria, llevat que no se’n puguin separar sense trencar-ne la matèria o deteriorar-ne l’objecte.

2n. Els fruits, sigui quina sigui la situació en què es trobin.

3r. Les rendes vençudes i no satisfetes a l’hora d’exigir-se el compliment de l’obligació ga-rantida.

6.3. EL SUBJECTE PASSIU

El subjecte passiu de la hipoteca és el propietari de la finca o titular del dret hipotecat. El subjecte passiu pot ésser el propi deutor –al qual anomenem deutor hipotecant–, l’hipotecant no deutor, o bé un tercer posseïdor.

El deutor hipotecant és el deutor de l’obligació garantida i alhora propietari del bé o dret hipote-cat; per tant, si no hi ha pacte en contra, respon de l’obligació amb tots els béns presents i futurs i el bé o dret hipotecat.




L’hipotecant no deutor és el propietari del bé o dret hipotecat que ha constituït la hipoteca per a ga-rantir el pagament d’una obligació contreta per una altra persona. L’hipotecant no deutor únicament res-pon del deute amb el bé o dret hipotecat.

El tercer posseïdor és la persona que ha adquirit un bé o dret hipotecat, per la qual cosa respon del compliment de l’obligació garantida únicament amb el bé o dret hipotecat.

6.4. LA CONSTITUCIÓ

Es pot constituir una hipoteca en garantia de totes les classes d’obligacions, d’acord amb el que es-tableix la legislació hipotecària.

Per a constituir una hipoteca es requereix que l’hipotecant tingui capacitat d’obrar i que tingui poder de disposició sobre el bé objecte de la hipoteca (art. 569-29.1 CCCat). Els menors d’edat i els incapaci-tats solament poden constituir una hipoteca si compleixen els requisits que estableix el Codi civil de Ca-talunya i les altres lleis estableixen per a l’alienació i el gravamen de llurs béns (art. 569-29.2 CCCat en relació amb els articles 236-27.1 a, 236-30 i 211-12.1 a CCCat). Si la hipoteca es constitueix per mitjà d’apoderats, el poder ha de contenir expressament la facultat d’hipotecar, tant si és en poder especial com en poder general. La persona representada, si escau, pot ratificar la hipoteca constituïda sense poder o amb un poder insuficient abans que l’altra part l’hagi revocat (art. 569-29.3 CCCat).

En relació amb la prestació del consentiment en la constitució de la hipoteca, el Codi civil pren algunes especialitats, com per exemple, en el cas de la hipoteca constituïda pels cònjuges (art. 569-30 CCCat) i el de la hipoteca sobre l’habitatge familiar o comú (art. 569-31 CCCat).

La hipoteca constituïda sobre béns adquirits amb pacte de supervivència o sobre béns comuns en els règims matrimonials de comunitat requereix el consentiment d’ambdós cònjuges, llevat que hi hagi un pacte o una disposició que admeti expressament que un sol cònjuge disposi unilateralment dels béns immobles comuns (art. 569-30 CCCat).

En les hipoteques constituïdes per un cònjuge o un convivent en parella estable sobre drets o parti-cipacions de l’habitatge familiar, l’altre cònjuge o convivent no titular hi ha de donar el consentiment. Si manca el consentiment, el cònjuge o convivent titular pot demanar l’autorització judicial d’acord amb el que estableix l’article 231-8 CCCat. El cònjuge o el convivent en parella estable que hipoteca un habi-tatge, si aquest no té el caràcter de familiar, ho ha de manifestar expressament en l’escriptura de consti-tució de la hipoteca. La impugnació per l’altre cònjuge o convivent, en cas de declaració falsa o errònia de la persona que hipoteca, no pot perjudicar els creditors hipotecaris de bona fe (art. 569-31 CCCat).

Les hipoteques són voluntàries o legals (art. 137 LH).

6.5. LA HIPOTECA VOLUNTÀRIA

Són hipoteques voluntàries les convingudes entre parts o imposades per disposició del propietari dels béns sobre els quals s’estableixin; per tant, les hipoteques voluntàries poden ésser bilaterals o uni-laterals (art. 138 LH).

D’acord amb l’article 145 LH, perquè les hipoteques voluntàries resultin vàlidament establertes, es requereix:



Annex 1

GENER 2018

Oposicions

1r. Que s’hagin constituït en escriptura pública.

2n. Que l’escriptura s’hagi inscrit en el Registre de la Propietat.

En les hipoteques voluntàries constituïdes per acte unilateral del propietari de la finca hipotecada, l’acceptació de la persona a favor de la qual es van establir o inscriure s’ha de fer constar en el Registre per una nota marginal, els efectes de la qual es retrotreuen a la data de la seva constitució. Si no cons-ta l’acceptació un cop transcorreguts dos mesos, comptats a partir del requeriment que s’hagi efectuat a aquest efecte, es pot cancel·lar la hipoteca a petició del propietari de la finca, sense necessitat del con-sentiment de la persona a favor de la qual es va constituir (art. 140 LH).

Per exemple, són hipoteques unilaterals les constituïdes a favor de l’administració tributària en ga-rantia del pagament d’un deute tributari ajornat, fraccionat, o respecte al qual s’ha suspès l’execució. En els supòsits especials d’hipoteca que regula el Codi civil de Catalunya podem citar com a exemple d’hi-poteca unilateral la fiança exigible judicialment per raó de l’exercici d’un càrrec tutelar (art. 569-39 b CCCat) i la hipoteca en garantia de l’obligació d’urbanitzar que han de constituir els promotors de plans urbanístics d’iniciativa particular (art. 569-42.2 CCCat).

6.6. LA HIPOTECA LEGAL

Només són hipoteques legals les que les lleis admeten expressament amb aquest caràcter. Les per-sones a favor de les quals la llei concedeix hipoteca legal no tenen cap altre dret que el d’exigir la consti-tució d’una hipoteca especial suficient per a la garantia del seu dret (art. 158 LH). Perquè les hipoteques legals quedin vàlidament establertes es requereix la inscripció del títol en virtut del qual es constituei-xen (art. 159 LH)

Les persones a favor de les quals la llei reconeix una hipoteca legal poden exigir aquesta hipoteca sobre qualsevol bé immoble o dret real de què pugui disposar l’obligat a prestar-la, en qualsevol mo-ment, encara que hagi cessat la causa que li doni fonament, com el matrimoni, la tutela, la pàtria potestat o l’administració, sempre que estigui pendent de compliment l’obligació que s’hauria d’haver assegurat (art. 160 LH).

La hipoteca legal, una vegada constituïda i inscrita, té els mateixos efectes que la voluntària, sense cap altra especialitat que les que determina expressament la llei sigui quina sigui la persona que ha d’exercir els drets que la mateixa hipoteca confereixi (art. 161 LH). Una de les especialitats de la hipo-teca legal és que, d’acord amb l’article 152 LH, es prohibeix de cedir els crèdits garantits amb hipoteca legal fins que siguin exigibles.

Si per a la constitució d’alguna hipoteca legal s’ofereixen diferents béns i els interessats no conve-nen en la part de responsabilitat que ha de recaure sobre cadascun, d’acord amb el que disposa l’article 119 LH, ho ha de decidir el jutge o tribunal, amb dictamen previ de perits. Així mateix, el jutge o tribu-nal ha de decidir en les qüestions que se suscitin entre els interessats sobre la qualificació de suficiència dels béns oferts per a la constitució de qualsevol hipoteca legal (art. 162 LH).

Només es pot constituir una hipoteca legal quan expressament ho preveu la llei. L’article 168 LH enumera una sèrie de supòsits en els quals es pot constituir hipoteca legal, però hi ha altres preceptes le-gals que estableixen altres hipoteques legals. En concret, l’article 569-36 CCCat relatiu a la hipoteca en garantia de prestacions compensatòries en forma de pensió, l’article 569-37 CCCat relatiu a la hipoteca en garantia de l’obligació de prestar aliments als parents que hi tinguin dret i l’article 569-41 CCCat re-latiu a la hipoteca en cas de substitució fideïcomissària.




A més de la hipoteca legal a la qual s’ha fet referència en els paràgrafs anteriors, la llei hipotecà-ria també regula la que s’ha qualificat doctrinalment com a hipoteca legal tàcita. En concret, l’article 194 LH estableix que l’Estat, les províncies o els pobles tenen preferència sobre qualsevol altre credi-tor i sobre el tercer adquirent, encara que hagin inscrit els seus drets al Registre, per al cobrament de l’anualitat corrent i de l’última vençuda i no satisfeta de les contribucions o els impostos que gravin els béns immobles. A aquests efectes s’entén per anualitat vençuda la constituïda pels quatre trimestres de l’exercici econòmic anterior al corrent, sigui quina sigui la data i la periodicitat de l’obligació fiscal de pagament. Per a tenir la mateixa preferència per una suma més gran que la corresponent a aquestes dues anualitats, l’Estat, les províncies o els pobles poden exigir la constitució d’una hipoteca especial en la forma que determinin els reglaments administratius. Aquesta hipoteca només té efecte des de la data en què està inscrita.

6.7. LA HIPOTECA INVERSA

La disposició addicional primera de la Llei 41/2007, de 7 de desembre, regula la hipoteca inversa (en endavant, Llei 41/2007). En concret, estableix que s’entén per hipoteca inversa el préstec o crèdit ga-rantit mitjançant una hipoteca sobre un bé immoble que constitueixi l’habitatge habitual del sol·licitant, i sempre que compleixin els requisits següents:

a) Que el sol·licitant i els beneficiaris que aquest pugui designar siguin persones d’una edat igual o superior als 65 anys, o estiguin afectades de dependència severa o gran depen-dència.

b) Que el deutor disposi de l’import del préstec o crèdit mitjançant disposicions periòdiques o úniques.

c) Que el deute només sigui exigible pel creditor i la garantia executable quan mori el presta-tari o, si així s’estipula en el contracte, quan mori l’últim dels beneficiaris.

d) Que l’habitatge hipotecat hagi estat taxat i assegurat contra danys, d’acord amb els termes i els requisits que s’estableixen en els articles 7 i 8 de la Llei 2/1981, de 25 de març, de re-gulació del mercat hipotecari.

Les hipoteques a què es refereix aquesta disposició només les poden concedir les entitats de crèdit i les entitats asseguradores autoritzades per a operar a Espanya, sens perjudici dels límits, els requisits o les condicions que imposi a les entitats asseguradores llur normativa sectorial [...].

A la mort del deutor hipotecari o –si així s’estipula en el contracte– a la mort de l’últim dels be-neficiaris, els hereus poden cancel·lar el préstec en el termini estipulat i abonar al creditor hipotecari la totalitat dels dèbits vençuts amb els interessos, sense que el creditor pugui exigir cap compensació per la cancel·lació. En cas que el deutor hipotecari hagi transmès voluntàriament el bé hipotecat, el creditor pot declarar el venciment anticipat del préstec o crèdit garantit, llevat que es procedeixi a la substitució de la garantia de manera suficient.

Quan s’extingeixi el préstec o crèdit que regula aquesta disposició i els hereus del deutor hipoteca-ri decideixin no reemborsar els dèbits vençuts amb els seus interessos, el creditor només pot obtenir un recobrament fins on arribin els béns de l’herència.

També es poden instrumentar hipoteques inverses sobre qualssevol altres immobles diferents de l’habitatge habitual del sol·licitant. A aquestes hipoteques inverses no els són aplicables les disposicions de la disposició addicional primera de la Llei 41/2007.



Annex 1

GENER 2018

Oposicions

6.8. LA CESSIÓ

El crèdit o préstec garantit amb hipoteca es pot cedir en tot o en part de conformitat amb el que disposa l’article 1.526 del Codi civil. Si es refereix a un immoble, des de la data de la inscripció en el Registre. La cessió de la titularitat de la hipoteca que garanteixi un crèdit o préstec s’ha de fer en es-criptura pública i s’ha d’inscriure en el Registre de la Propietat. El deutor no està obligat per aquest contracte a més d’allò que ho estigui pel seu. El cessionari s’ha de subrogar en tots els drets del ce-dent (art. 149 LH).

Respecte a la cessió del crèdit hipotecari, la disposició final cinquena de la Llei 3/2017, de 15 de febrer, del llibre sisè del Codi civil de Catalunya, relatiu a les obligacions i contractes, i de modifica-ció dels llibres primer, segon, tercer, quart i cinquè, va introduir un segon paràgraf en l’article 569-28 CCCat, que estableix que:

«El titular d’un crèdit o préstec hipotecari que transmet el seu dret ho ha de notificar fe-faentment al deutor i, si escau, al titular registral del bé hipotecat, com a pressupòsit per a la legitimació del cessionari, i ha d’indicar el preu convingut o el valor que es dóna al dret i les condicions essencials de la cessió. La renúncia del deutor a la notificació en qualsevol mo-ment és nul·la».

6.9. L’EFICÀCIA

Durant la vigència del dret real d’hipoteca podem distingir dues fases, la primera és la fase de se-guretat, i la segona la fase d’execució.

A) Respecte a la fase de seguretat, que és la que s’inicia amb la constitució de la hipoteca, l’article 117 LH regula l’acció de devastació en la qual s’empara el creditor hipotecari si la finca hipotecada es deteriora i disminueix de valor per dol, culpa o voluntat del pro-pietari. L’acció de devastació faculta el creditor hipotecari per a sol·licitar al jutge de primera instància del partit en què estigui situada la finca que li admeti una justificació sobre aquests fets; i si d’aquesta es desprèn exactitud i hi apareix fonamentat el temor que la hipoteca és insuficient, s’ha de dictar provisió que mani que el propietari faci o no faci el que sigui procedent per a evitar o arreglar el dany. Si després el propietari insis-teix en l’abús, el jutge ha de dictar una nova provisió que posi l’immoble en administra-ció judicial.

B) Respecte a la fase d’execució, que s’inicia quan el creditor hipotecari exerceix l’acció hi-potecària per a instar a la realització de valor del bé o dret hipotecat com a conseqüència de l’incompliment de l’obligació. L’acció hipotecària prescriu al cap de vint anys, comp-tats des que pugui ésser exercida (art. 128 LH).

D’acord amb l’article 129 LH, l’acció hipotecària es pot exercir:

a) Directament contra els béns hipotecats subjectant-ne l’exercici a allò que disposa el títol IV del llibre III de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil, amb les especialitats que s’estableixen en el capítol V.

b) O mitjançant la venda extrajudicial davant notari del bé hipotecat, de conformitat amb l’article 1858 CC, sempre que s’hagi pactat en l’escriptura de constitució de la hipoteca.




C) Respecte al destí del preu obtingut amb el procediment d’execució, l’article 692 LECiv esta-bleix que el preu de la rematada s’ha de destinar, sense dilació, a pagar a l’actor el principal del seu crèdit, els interessos meritats i les costes causades, sense que el que s’hagi lliurat al creditor per cadascun d’aquests conceptes excedeixi el límit de la respectiva cobertura hi-potecària; l’excés, si n’hi ha, s’ha de dipositar a disposició dels titulars de drets posteriors inscrits o anotats sobre el bé hipotecat. Satisfets, si s’escau, els creditors posteriors, s’ha de lliurar el romanent al propietari del bé hipotecat.

No obstant el que disposa el paràgraf anterior, quan el propietari del bé hipotecat sigui el mateix deutor, el preu de la rematada, en la quantia que excedeixi el límit de la cobertura hipotecària, s’ha de destinar al pagament de la totalitat del que es degui a l’executant pel crèdit que sigui objecte de l’execució, una vegada satisfets, si s’escau, els crèdits inscrits o anotats posteriors a la hipoteca i sempre que el deutor no estigui en situació de concurs de creditors.

L’adjudicació del bé hipotecat determina la inscripció de la finca o dret a favor de l’ad-judicatari i la cancel·lació de la hipoteca que va motivar l’execució, així com la de totes les càrregues, els gravàmens i les inscripcions de tercers posseïdors que siguin posteriors a aquestes, sense excepció, fins i tot les que s’hagin realitzat amb posterioritat a la nota marginal d’expedició de certificació de càrregues en el procediment corresponent. Només subsisteixen les declaracions d’obres noves i divisions horitzontals posteriors quan de la inscripció de la hipoteca es desprengui que aquesta s’estén per llei o per pacte a les noves edificacions (art. 134 LH).

6.10. L’EXTINCIÓ DE LA HIPOTECA

La hipoteca s’extingeix per les causes generals d’extinció dels drets reals regulades en els articles 532-1 a 532-4 CCCat. A més, en ésser la hipoteca un dret accessori de l’obligació principal que garan-teix, s’extingeix quan l’obligació principal s’extingeix.

En els casos de realització de bé hipotecat, el testimoni del decret d’adjudicació i el manament de cancel·lació de càrregues determinen la inscripció de la finca o dret a favor de l’adjudicatari i la cancel-lació de la hipoteca que va motivar l’execució, així com la de totes les càrregues, gravàmens i inscrip-cions de tercers posseïdors que siguin posteriors a aquestes, sense excepció, fins i tot les que s’hagin realitzat amb posterioritat a la nota marginal d’expedició de certificació de càrregues en el procediment corresponent (art. 134 LH).

7. HIPOTECA MOBILIÀRIA


L’article 569-1 CCCat no cita la hipoteca mobiliària en enumerar els drets reals de garantia que regula, per la qual cosa hi és aplicable, com a dret supletori a Catalunya, la normativa estatal, que la regula en la Llei de 16 de desembre de 1954, sobre hipoteca mobiliària i penyora sense desplaçament de la possessió.

La hipoteca mobiliària es pot constituir sobre els béns alienables que s’esmenten, respectivament, en la Llei de 16 de desembre de 1954, sobre hipoteca mobiliària i penyora sense desplaçament de la possessió. Si els béns esmentats estan en proindivisió o pertanyen en usdefruit i en nua propietat a diversos titulars, només es poden hipotecar en la seva totalitat i mitjançant el consentiment de tots els partícips (art. 1 LHM).



Annex 1

GENER 2018

Oposicions

No té eficàcia el pacte de no tornar a hipotecar els béns ja hipotecats, per la qual cosa es pot consti-tuir una hipoteca sobre béns que ja estiguin hipotecats, encara que ho estiguin amb el pacte de no tornar a hipotecar. També es pot constituir una hipoteca mobiliària sobre el mateix dret d’hipoteca i sobre béns embargats o el preu d’adquisició dels quals no estigui íntegrament satisfet (art. 2 LHM).

La hipoteca mobiliària s’ha de constituir en escriptura pública. L’escriptura s’ha d’inscriure en el Registre de Béns Mobles. La falta d’inscripció de la hipoteca en el Registre priva el creditor hipotecari dels drets que aquesta Llei els concedeix respectivament (art. 3 LHM).

El deutor no pot alienar els béns objecte d’hipoteca mobiliària sense el consentiment del creditor (art. 4 LHM).

La hipoteca mobiliària s’estén a tota mena d’indemnitzacions que corresponguin a l’hipotecant, concedides o degudes per raó dels béns hipotecats, si el sinistre o fet que les motiva s’esdevé després de la constitució de la hipoteca. Si les esmentades indemnitzacions s’han de pagar abans del venciment de l’obligació garantida, el qui les hagi de satisfer n’ha de lliurar l’import d’acord amb el que s’hagi convingut. En defecte de conveni, s’ha de consignar en la forma que estableixen els articles 1176 i se-güents del Codi civil, sempre que en un cas i en l’altre se li hagi notificat prèviament l’existència de la hipoteca (art. 5 LHM).

La manca de pagament de la prima de l’assegurança dels béns hipotecats, quan escaigui assegu-rar-los, faculta el creditor per a donar per vençuda l’obligació o per a abonar-ne l’import per compte de l’obligat al pagament (art. 6 LHM).

El crèdit garantit amb una hipoteca mobiliària es pot alienar o cedir en tot o en part per mitjà d’una escriptura, sempre amb els requisits i els efectes dels articles 149 i 151 de la llei hipotecària (art. 8 LHM).

El creditor hipotecari té per al cobrament del crèdit la preferència i prelació que estableixen els ar-ticles 1922, número 2n, i 1926, número 1r, del Codi civil, sempre a excepció de la prelació per crèdits laborals. En cas de concurs, la preferència i la prelació del creditor hipotecari es regeixen pel que esta-bleix la llei concursal (art. 10 LHM).

L’acció hipotecària prescriu al cap de tres anys, comptats des que pugui ésser legalment exercita-da (11 LHM).

7.2. L’OBJECTE

D’acord amb l’article 12 LHM, únicament es poden hipotecar:

1r. Els establiments mercantils.

2n. Els automòbils i altres vehicles de motor, així com els tramvies i vagons de ferrocarril, de propietat particular.

3r. Les aeronaus.

4t. La maquinària industrial.

5è. La propietat intel·lectual i la industrial.

No es pot hipotecar el dret real d’hipoteca mobiliària ni els béns compresos en els articles 52, 53 i 54 LHM, que són objecte de la penyora sense desplaçament.




L’article 12 LHM no inclou en la seva enumeració els vaixells, atès que aquests, fins i tot quan estan en construcció, són objecte d’hipoteca naval regulada en els articles 126 s 144 de la Llei 14/2014, de 24 de juliol, de navegació marítima.

En la hipoteca conjunta de diversos establiments mercantils, vehicles de motor, vagons, tramvies, aeronaus o drets de propietat intel·lectual o industrial, s’ha de distribuir entre aquests la responsabilitat real pel principal, i si escau, pels interessos i les costes (art. 14 LHM).

7.3. EL RÈGIM JURÍDIC

La hipoteca mobiliària subjecta, directament i immediatament, els béns sobre els quals s’imposa, qualsevol que en sigui el posseïdor, al compliment de l’obligació per a la seguretat de la qual es va cons-tituir (art. 16 LHM).

L’hipotecant manté la possessió dels béns hipotecats, però ha de conservar els béns hipotecats, prin-cipals i accessoris, amb la diligència d’un bon pare de família, i hi ha de fer tantes reparacions i reposi-cions com sigui necessari (art. 17 LHM).

La depreciació dels béns hipotecats, excepte quan aquesta sigui deguda a un cas fortuït, conce-deix al creditor que presenti els justificants necessaris el dret de demanar que se n’intervingui judicial-ment l’administració. El lletrat de l’administració de justícia ha de citar les parts perquè compareguin davant el jutge abans de transcorregut el tercer dia, i en les vint-i-quatre hores següents a la compa-reixença, amb l’assistència del deutor o sense, en vista del que s’hagi al·legat i provat, i discrecio-nalment, el jutge ha de dictar una interlocutòria en què declari si la intervenció és procedent o no, i nomenar interventor si escau. També ha d’establir que es requereixi el deutor per tal que s’abstingui d’executar cap acte en els béns sense que ho sàpiga prèviament l’interventor, de la manera prevista en l’article 631 i concordants de la Llei d’enjudiciament civil; el deutor es pot alliberar d’aquesta mesu-ra d’assegurament si per respondre de la depreciació soferta presta caució suficient, fixada en quantia pel jutge (art. 18 LHM).

8. PENYORA

El dret de penyora, que es pot constituir sobre béns mobles, valors, drets de crèdit o diners en ga-rantia del compliment de qualsevol obligació, faculta el creditor a posseir-los, per ell mateix o per una tercera persona si s’ha pactat, i en cas d’incompliment de l’obligació garantida, sol·licitar-ne la realitza-ció del valor (art. 569-12 CCCat).

De conformitat amb l’article 569-13 CCCat, la penyora, constituïda per qualsevol títol, requereix:

a) La transmissió de la possessió dels béns als creditors o a terceres persones, d’acord amb els pignorants, per qualsevol mitjà admès en el Codi civil de Catalunya.

b) El poder de lliure disposició del bé moble empenyorat per la persona que l’empenyora.

La penyora tan sols té efectes contra terceres persones des del moment en què la data en què s’ha acordat de constituir-la consta en un document públic. La penyora de crèdits s’ha de constituir en un do-cument públic i s’ha de notificar al deutor o deutora de crèdit empenyorat.



Annex 1

GENER 2018

Oposicions

La penyora pot garantir qualsevol obligació, present o futura, pròpia o aliena, dels pignorants. La penyora pot garantir obligacions de les quals es desconeix l’import en el moment de constituir-la. En aquest cas, s’ha de determinar la quantitat màxima que garanteix (art. 569-14 CCCat).

Un bé empenyorat no es pot tornar a empenyorar, llevat que sigui a favor dels mateixos creditors i es distribueixi la responsabilitat de les obligacions garantides (art. 569-15 CCCat).

La garantia, si l’objecte de la penyora és un dret de crèdit i aquest es paga abans que venci el crèdit garantit per la penyora, recau sobre l’objecte rebut com a conseqüència del pagament (art. 569-18 CCCat).

Els creditors pignoratius es poden negar a restituir el bé empenyorat fins que se’ls pagui totalment el crèdit garantit pel principal, els interessos i les despeses de procediment pactades. Els creditors pig-noratius han de conservar el bé empenyorat amb la diligència exigible i no en poden fer cap altre ús que el merament conservatiu. Les despeses necessàries per a conservar-la se sotmeten al règim de retenció. S’entén que s’ha renunciat al dret de penyora si el bé empenyorat es troba en mans del seu propietari o propietària (art. 569-19 CCCat).

Els creditors, una vegada vençut el deute garantit amb la penyora, poden realitzar el valor del bé empenyorat, d’acord amb el que estableix el Codi civil de Catalunya, si han requerit el pagament als deutors i si en el termini d’un mes no hi ha oposició judicial d’aquests, acompanyada de la consignació o del fiançament del valor del deute per una entitat de crèdit (art. 569-20.1 CCCat).

Els creditors pignoratius, si la penyora recau sobre diners o sobre un títol representatiu de diners, sempre que sigui per una quantitat líquida i exigible, els poden fer seus, sense necessitat de subhasta prèvia, però solament fins al límit de l’import del crèdit garantit, amb l’únic requisit de notificar-ho fe-faentment als deutors abans de fer-ho (art. 569-20.5 CCCat).

L’import obtingut en la subhasta o l’encant públic s’ha de destinar primerament a pagar les des-peses d’alienació, i després a satisfer el deute. El romanent, si n’hi ha, sens perjudici del què estableix la legislació concursal, es destina a pagar els titulars de càrregues inscrites o els creditors amb millor dret posteriors al deute que va originar la constitució del dret real de garantia, segons l’ordre de prela-ció que correspongui. Finalment, el darrer romanent es lliura al propietari o la propietària del bé (art. 569-21 CCCat).

9. PENYORA SENSE DESPLAÇAMENT


L’article 569-1 CCCat no cita la penyora sense desplaçament de la possessió en enumerar els drets reals de garantia que regula, per la qual cosa és aplicable, com a dret supletori a Catalunya, la normati-va estatal que la regula en la Llei de 16 de desembre de 1954, sobre hipoteca mobiliària i penyora sense desplaçament de la possessió.

La penyora sense desplaçament de la possessió es pot constituir sobre els béns alienables que s’es-menten respectivament en la Llei de 16 de desembre de 1954, sobre hipoteca mobiliària i penyora sense desplaçament de la possessió. Si els béns esmentats estan en proindivisió o pertanyen en usdefruit i en nua propietat a diversos titulars, només es poden pignorar en la seva totalitat i mitjançant el consentiment de tots els partícips (art. 1 LHM).




No té eficàcia el pacte de no tornar a pignorar els béns ja pignorats, per la qual cosa es pot consti-tuir una penyora sense desplaçament de possessió sobre béns que ja estiguin pignorats, encara que ho estiguin amb el pacte de no tornar a pignorar. També es pot constituir una penyora sense desplaçament sobre el mateix dret de penyora i sobre béns embargats o el preu d’adquisició dels quals no estigui ínte-grament satisfet (art. 2 LHM).

La penyora sense desplaçament s’ha de constituir en escriptura pública. No obstant això, la penyora sense desplaçament també es pot constituir mitjançant una pòlissa intervinguda per notari quan es tracti d’operacions bancàries o es refereixi a qualsevol dels supòsits que comprèn l’article 93 del Codi de co-merç. L’escriptura o la pòlissa, si escau, s’han d’inscriure en el Registre de Béns Mobles. La falta d’ins-cripció de la penyora en el registre priva el creditor hipotecari o pignoratiu dels drets que respectivament els concedeix aquesta Llei (art. 3 LHM).

El deutor no pot alienar els béns objecte de penyora sense el consentiment del creditor (art. 4 LHM).

La penyora s’estén a tota mena d’indemnitzacions que corresponguin al pignorant, concedides o degudes per raó dels béns pignorats, si el sinistre o fet que les motiva s’esdevé després de la constitu-ció de la hipoteca o penyora. Si les esmentades indemnitzacions s’han de pagar abans del venciment de l’obligació garantida, el qui les hagi de satisfer n’ha de lliurar l’import d’acord amb el que s’hagi con-vingut. En defecte de conveni, s’ha de consignar en la forma que estableixen els articles 1176 i següents del Codi civil, sempre que en un cas i en l’altre se li hagi notificat prèviament l’existència de la hipoteca o de la penyora (art. 5 LHM).

La manca de pagament de la prima de l’assegurança dels béns pignorats, quan escaigui assegu-rar-los, faculta el creditor per a donar per vençuda l’obligació o per a abonar-ne l’import per compte de l’obligat al pagament (art. 6 LHM).

El crèdit garantit amb una penyora sense desplaçament es pot alienar o cedir en tot o en part per mitjà d’una escriptura, sempre amb els requisits i els efectes dels articles 149 i 151 de la Llei hipotecària. El crèdit garantit amb una penyora sense desplaçament i formalitzat en una pòlissa intervinguda per notari es pot alienar o cedir totalment o parcialment per mitjà d’un document intervingut també per un notari. La notificació al deutor, cal fer-la sempre mitjançant una acta notarial (art. 8 LHM).

El creditor pignoratiu té per al cobrament del crèdit la preferència i prelació que estableixen els ar-ticles 1922, número 2n, i 1926, número 1r, del Codi civil, sempre a excepció de la prelació per crèdits laborals. En cas de concurs, la preferència i la prelació del creditor pignoratiu es regeixen pel que esta-bleix la Llei concursal (art. 10 LHM).

L’acció pignorativa prescriu al cap de tres anys, comptats des que pugui ésser legalment exercita-da (11 LHM).

9.2. L’OBJECTE

Els béns que poden ésser objecte de penyora sense desplaçament de la possessió estan taxats legal-ment en els articles 52 a 54 LHM.

D’acord amb l’article 52 LHM, els titulars legítims d’explotacions agrícoles, forestals i pecuàries poden constituir penyora sense desplaçament sobre els béns següents:

1r. Els fruits pendents i les collites esperades dins l’any agrícola en què es faci el contracte.



Annex 1

GENER 2018

Oposicions

2n. Els fruits separats o productes de les explotacions esmentades. Si no estan emmagatzemats, cal determinar on s’han de dipositar.

3r. Els animals, i també les seves cries i productes.

4t. Les màquines i les eines de les explotacions esmentades.

L’article 53 LHM estableix que també es pot constituir penyora sense desplaçament sobre els béns que s’assenyalen a continuació, encara que no formin part de les explotacions a què fa referència l’arti-cle anterior:

A) 1r. Les màquines i altres béns mobles identificables per característiques pròpies, com ara la marca i el número de fabricació, el model i altres d’anàlogues, que no reuneixin els re-quisits que exigeix l’article 42 relatiu a la hipoteca mobiliària sobre maquinària industrial. Per exemple, una penyora sense desplaçament sobre els estocs de vehicles nous o semi-nous dels concessionaris de vehicles per a finançar l’adquisició dels vehicles

B) 2n. Les mercaderies i les matèries primeres emmagatzemades.

L’article 54 LHM estableix que igualment són susceptibles de penyora sense desplaçament les col-leccions d’objectes de valor artístic i històric, com ara quadres, escultures, porcellanes o llibres, bé en la seva totalitat o bé en part; també ho poden ésser els objectes esmentats, encara que no formin part d’una col·lecció.

Són un exemple de penyora sense desplaçament sobre les màquines i altres béns identificables per característiques pròpies, la constitució d’una garantia sobre:

a) Els estocs de vehicles nous o seminous dels concessionaris de vehicles per a finançar l’ad-quisició dels vehicles.

b) La maquinària de les instal·lacions fotovoltaiques.

A més, el paràgraf segon de l’article 54 LHM introduït per la disposició final tercera de la Llei 41/2007, de 7 de desembre, estableix que es poden subjectar a penyora sense desplaçament els crèdits i altres drets que corresponguin als titulars de contractes, llicències, concessions o subvencions adminis-tratives sempre que la Llei o el títol de constitució corresponent n’autoritzin l’alienació a un tercer. Una vegada constituïda la penyora, el registrador ha de comunicar d’ofici aquesta circumstància a l’adminis-tració pública competent mitjançant un certificat emès a aquest efecte.

El paràgraf tercer de l’article 54 LHM introduït per la disposició final tercera de la Llei 41/2007, de 7 de desembre, estableix que els drets de crèdit, fins i tot els crèdits futurs, sempre que no estiguin repre-sentats per valors i no tinguin la consideració d’instruments financers als efectes del que preveu el Reial decret llei 5/2005, d’11 de març, de reformes urgents per a l’impuls a la productivitat i per a la millo-ra de la contractació pública, es poden subjectar igualment a penyora sense desplaçament. Per a la seva constitució eficaç s’han d’inscriure en el Registre de Béns Mobles.

No es pot constituir una penyora sense desplaçament sobre els béns que l’article 12 LHM assenyala que són objecte d’hipoteca mobiliària o que per pacte s’hagin hipotecat juntament amb el bé immoble, d’acord amb l’article 111 de la Llei hipotecària. Tampoc no es pot constituir una penyora ordinària sobre béns que ja es trobin pignorats d’acord amb aquesta Llei (art. 55 LHM).




9.3. EL RÈGIM JURÍDIC

D’acord amb l’article 58 LHM, en l’escriptura o la pòlissa de penyora, s’hi han de fer constar, a més de les circumstàncies generals:

1r. Una descripció dels béns que es pignoren, amb especificació de la naturalesa, la quantitat, la qualitat, l’estat i d’altres circumstàncies que contribueixin a individualitzar-los o iden-tificar-los.

2n. Una determinació, si escau, de l’immoble en què se situïn aquests béns pel seu origen, aplicació, emmagatzematge o dipòsit.

3r. L’obligació del propietari dels béns de conservar-los i de tenir-los a disposició del creditor perquè aquest pugui, en qualsevol moment, inspeccionar-los i comprovar-ne l’existència i estat, de la manera pactada o, a falta d’aquesta, conforme a l’article 63 LHM.

4t. Les assegurances concertades, amb referència a la pòlissa corresponent.

El deutor pot tornar al creditor, en qualsevol moment, l’import del principal, amb els interessos me-ritats fins a aquell dia (art. 58 LHM).

El propietari dels béns pignorats té la consideració de dipositari a tots els efectes legals, amb la responsabilitat civil i criminal consegüent, malgrat que té dret d’usar-los, sense menyscapte del valor d’aquests. El creditor pot exigir, quan hagi mort el dipositari legal esmentat, que els béns pignorats es lliurin materialment en dipòsit a una altra persona (art. 58 LHM).

Els béns pignorats no es poden traslladar del lloc on es trobin, segons l’escriptura o la pòlissa, sense el consentiment del creditor (art. 60 LHM).

Són a compte del deutor les costes o despeses necessàries per a la conservació, reparació, adminis-tració i recol·lecció adequades dels béns pignorats (art. 61 LHM).

Si el deutor fa mal ús dels béns o incompleix les obligacions que estableixen els articles anteriors, el creditor pot exigir la devolució de la quantitat deguda o la venda immediata de la penyora, sens per-judici de les responsabilitats que siguin procedents. La pèrdua o el deteriorament dels béns esmentats dóna dret a la indemnització corresponent, que es pot exigir als responsables del dany, i si escau, a l’en-titat asseguradora (art. 62 LHM).

El creditor pot comprovar l’existència dels béns pignorats i inspeccionar-ne l’estat. La resistència del propietari dels béns al compliment d’aquest deure, després d’haver estat requerit notarialment o ju-dicialment a l’efecte, faculta el creditor per a sol·licitar del jutjat competent, tot acreditant aquell reque-riment i la subsistència de la penyora inscrita a favor seu, que se l’autoritzi, amb intervenció judicial, per penetrar en el local o lloc on els béns estiguin dipositats. El jutge, sense fer més tràmits, ho ha de decre-tar així, i la resolució judicial servirà de manament perquè, en unió del creditor, es practiqui la diligèn-cia acordada. El que disposen els paràgrafs anteriors s’entén, sens perjudici del venciment de l’obligació garantida, des del requeriment (art. 63 LHM).

En cas d’abandonament dels béns pignorats, s’ha d’entendre que l’obligació ha vençut i el creditor es pot encarregar de la conservació, l’administració, i si escau, la recol·lecció dels béns esmentats, sota la seva responsabilitat exclusiva, de la manera que s’hagi pactat en l’escriptura o en la pòlissa de cons-titució de la penyora (art. 64 LHM).

Quan el deutor, amb el consentiment del creditor, decideixi vendre, totalment o en part, els béns pignorats, l’últim té dret preferent per a adquirir-los per dació en pagament, sempre que el preu convin-



Annex 1

GENER 2018

Oposicions

gut per a aquesta venda projectada sigui inferior a l’import total del crèdit, que subsistirà per la diferèn-cia (art. 65 LHM).

L’article 66 LHM estableix que, no obstant el que estableix el paràgraf primer de l’article 10 LHM, han d’ésser satisfets amb prelació al crèdit pignoratiu:

1r. Els crèdits degudament justificats per llavors, despeses de conreu i recol·lecció de les co-llites o fruits.

2n. Els de lloguers o rendes dels últims dotze mesos de la finca en la qual es produeixen, s’emmagatzemen o es dipositen els béns pignorats.

En cas de concurs, cal atenir-se al que disposa la llei concursal.

10. ANTICRESI

El dret d’anticresi, que es pot constituir sobre un immoble fructífer en garantia del pagament de qualsevol obligació, faculta els creditors a posseir-lo, per ells mateixos o per una tercera persona si s’ha pactat, i a percebre’n els fruits per a aplicar-los al pagament dels interessos i l’amortització del capital de l’obligació garantida, i en el cas d’incompliment de l’obligació garantida, a sol·licitar-ne la realitza-ció del valor (art. 569-23 CCCat).

De conformitat amb l’article 569-24 CCCat, l’anticresi, constituïda per qualsevol títol, requereix:

a) El poder de lliure disposició de l’immoble sobre el qual recau per la persona que constitu-eix la garantia.

b) La transmissió de la possessió de la finca als creditors o a una tercera persona, d’acord amb els garants anticrètics, per qualsevol mitjà admès per les lleis.

El dret d’anticresi s’ha de constituir necessàriament en una escriptura pública i solament es pot opo-sar a terceres persones a partir del moment en què s’inscriu en el Registre de la Propietat.

Els titulars del dret d’anticresi han d’administrar el bé durant la retenció amb la diligència necessà-ria per a obtenir-ne el màxim rendiment possible i conservar-lo en bon estat d’acord amb la seva natu-ralesa, i tenen dret a fer seus els rendiments nets per a aplicar-los al pagament de l’obligació garantida, i si escau, dels seus interessos. Els propietaris de la finca gravada poden exigir als creditors o a la tercera persona que la posseeixen, la rendició anual de comptes de llur gestió (art. 569-25.4 CCCat).


T. GESTORS ATC. ANNEX 1 TEMA 23economia.gencat.cat/.../annex-1/annex1-tema-23.pdf250.1.2n LECiv)....

Documents

Transcript of T. GESTORS ATC. ANNEX 1 TEMA 23economia.gencat.cat/.../annex-1/annex1-tema-23.pdf250.1.2n LECiv)....