24

Planta del Santuari de Cancho Roano. Encerclada en verd podem veure la Sancta Sanctorum.

Reconstrucció de Cancho Roano. Aquí podem observar la cambra de la segona planta, el fossat d’aigua i les torres de vigilància. L’aigua del fossat

s’extreia del rierol Cagancha, molt proper al complex arquitectònic.

25

Altres elements relacionats amb l’arquitectura No s’han trobat restes d’elements de subjecció com columnes o pilars, la qual cosa fa pensar que no s’empraven en els edificis de construcció tartèssica. Encara així sembla interessant citar la troballa d’un capitell fenici del segle VII aC a prop de Cadis (imatge de l’esquerra). Rep el nom de Capitell Protoeòlic, és de pedra calissa i presenta dues volutes que recorden al capitell jònic de l’arquitectura grega. Fa 28 cm d’alçada i 18,5 cm de radi (base)

-Ceràmica Durant el període colonial es desenvolupen noves tècniques d’elaboració i decoració de terrisses, fruit de les inflüències orientals. Els principals canvis que sofreix aquesta disciplina artística respecte el període anterior són els següents: Policromia. Els dibuixos que ornamenten les peces ceràmiques ja no es tracen en un sol color, sinó que s’usen, a més del vermell, altres tonalitats com el gris, el negre, el taronja i el beige. Introducció de figures antropomorfes i zoomorfes. Els motius pictòrics deixen de ser simples figures linials constituents de cossos geomètrics quadrangulars o triangulars i passen a contenir siluetes animals i humanes. El brau és un dels elements que més es repeteix.

Fragment d’àmfora trobat a Lora del Río (Sevilla)

26

El fang amb el qual es treballa està millor acondicionat (més depuració i compactació del material). La peça final tindrà menys rugositats i serà venuda a un preu més alt. La ceràmica a mà desapareixerà gairebé per complet, i s’imposarà el torn ràpid. Una altra novetat és l’aplicació de l’engobament. Rep aquest nom la pasta argilosa de color blanquinós (sovint s’acoloria amb òxids) que servia per donar uniformitat morfològica a la peça i reduïr la seva porositat.

Esquerra: Urna i vas d’incineració trobats a La Joya (Huelva), s. VII aC.

Dreta: Gerro fenici amb boca de bolet, s. VIII aC. Trobat al Castillo de Doña Blanca, Cadis. Es poden apreciar les restes de l’engobament original.

La pasta s’elaborava a partir d’argila, aigua i algun defloculant (material que evita que el fang s’espessi) com el silicat sòdic i altres tipus de carbonats. S’han trobat diverses peces de ceràmica procedents de la Grècia continental que, tot i haver sigut adquirides pels tartessos i no elaborades per ells, evidencïen que el contacte entre ambdós cultures va produïr-se certament, encara que la major part dels trets característics de la ceràmica tartèssica orientalitzant hagi estat heretada de l’art fenici.

Vas corinti trobat a Almuñécar (Granada

27

Kylix (tipus de vas emprat només per beure vi) trobat a Medellín (Badajoz). Procedeix de l’Àtica. -Arts Sumptuàries L’art sumptuari és un gènere artístic que agrupa diverses disciplines (escultura, orfebreria, eboraria o treball de l’ivori, confecció de teixits o d’altres) que tenen en comú la finalitat per la qual van ser creades: la distinció social i l’ornamentació personal; el luxe. La major part de les peces han estat trobades a les zones d’interior més que a la costa, en aixovars funeraris, la qual cosa pot indicar que la gent que vivia al litoral es dedicava essencialment al comerç i l’artesania i no tenia massa poder econòmic; en canvi els potentats que posseïen grans extensions de terra vivien, morien i s’exhumaven a les ciutats més antigues situades a la preserralada. L’orfebreria és el treball que s’aplica a alguns metalls per obtenir joies i altres elements de prestigi personal. Els metalls més emprats són l’or, la plata i el bronze. La major part d’aquests elements es troben sepultats a les tombes dels seus propietaris. El conjunt d’objectes que es troba a cada nínxol s’anomena Tresor, els més coneguts són els d’Aliseda (Cáceres), Ebora (Sanlúcar, Cadis) i El Carambolo (Camas, Sevilla).

28

Tresor d’Aliseda. Components: (1) Rentamans de plata; (2) Torc (collar) i, a dintre, dues arracades; (3) Arracada; (4) Collar; (5)Cinturó; (6) Braçalets; (7) Collar; (8) Rentamans d’or; (9) Gerro de vidre fosc; (10) Collar i peces seves soltes; (11) Diadema; (12) Penjoll; (13) Restes d’un mirall; (14) Cadenes. Porten uns festons per cosir-les a la roba.

Tresor d’El Carambolo i ubicació de les peces en un model humà.

Tresor d’Ebora. Podem reconèixer una didadema, diverses pulseres, arrecades i anells.

29

Altres tresors menys coneguts són el de Berzocana (Cáceres), Mairena del Alcor (Sevilla) i el Tresor Lippmann (El Coronil, Sevilla). Els objectes de vidre cromat també són mostres de poder i distinció social. Abans de coure la peça s’acoloria la pasta vítria mitjançant tints naturals procedents d’animals marins o d’alguns vegetals. Els colors més emprats foren el blau, el verd i el groc. Les peces metàl·liques es treballaven posant en pràctica diferents tècniques: - el repujat: dibuix en relleu assolit amb un burí. - la filigrana: ornaments de superfícies planes consistents en uns fils de metall disposats de manera que es formi un motiu o dibuix concret. - granulat: ornaments també per superfícies planes, però en comptes de ser fils són esferes de mida variable.

Diadema d’or repujat

Esquerra: Detall de dues medalles ornades amb el mètode del granulat Dreta: Exemple de filigrana en una joia actual Un altre tipus de peça metàl·lica luxosa, amb finalitat religiosa més que d’ostentació de poder, seria el bronze de mos de cavall (s’emprava per unir i subjectar les sogues del morrió del cavall) El més famós és el Bronze Carriazo, trobat a prop de Sevilla, que representa a una divinitat envoltada per dos ànecs.

30

Bronze Carriazo

L’ivori és un material molt preuat que no es trobava a la Península Ibèrica i que segurament s’importava del Senegal (on ja havien arribat els fenicis) o de l’Índia (a través de Mesopotàmia). Les peces d’ivori trobades a jaciments com la Cruz del Negro (Carmona, Sevilla) o Los Alcores (Sevilla) devia haver arribat a mans tartèssies per mitjà d’un intercanvi comercial amb els fenicis. Aquests el deurien treballar a ses colònies de la costa o bé el durien treballat des de l’Orient, depenent de la ruta per mitjà de la qual haguessin obtingut el material necessari (podria ser que en un dels viatges a Senegal no aconseguissin el que volien, doncs mai entaulaven relació directa amb les tribus natives). L’objecte que s’ha trobat amb més freqüència al llarg de l’àrea tartèssia és la pinta. Depenent de la seva decoració o de la col·lecció o tresor al qual pertany es pot classificar en diferents grups: decorades amb línies zig-zag, decorades amb un cable a la vora o components del grup III del jaciment de la Cruz del Negro.

Pinta de marfil amb figures zoomorfes.

31

D. Religió De l’etapa colonial tampoc hi ha referents escrits que descriguin els processos rituals que se seguien en les cerimònies religioses dintre dels temples tartèssics. Però el registre material trobat a jaciments com El Carambolo, Carmona, Montemolín o Cástulo serveix per fer-se’n la idea. S’han trobat altars en forma de pell de brau, rostidors i ossos de bòvids, la qual cosa indica que es practicava el sacrifici d’animals. Aquest ritus consistia, segons es creu, en donar mort a un brau, obrir-lo, extendre la seva pell sobre l’altar i situar les seves vísceres sobre aquesta. Després d’algun tipus de pregària s’encendria un foc i s’hi tirarien els òrgans de l’animal, i el fum que resultés de la combustió s’ofrenaria al déu del santuari. També s’oferien figures de bronze, perfums i animals domèstics a les divinitats. Totes aquestes accions estaven presidides per un sacerdot que guiava les celebracions i donava validesa als exvots, encomanant-se als déus amb la beguda d’algun líquid de preparació especial (libació). Els recipients i els cremadors de perfum trobats als jaciments així ho mostren.

Cremador de perfum o thymiaterion Els tartessos van rendir culte als déus fenicis les virtuts dels quals més s’assemblaven a les que posseïen els déus indígenes d’abans de la colonització. Una còpia exacta de déus tiris com Astarté o Melkart, o grecs com Herakles; o bé la fusió amb els que ja n’hi havia van ser l’objecte de totes les cerimònies litúrgiques que van celebrar-se al sud d’Ibèria des dels segles VII-VI aC. Astarté de bronze trobada a El Carambolo. S. VII

aC.

32

Guerrer de la Medina de las Torres (Badajoz). Bronze a la cera perduda. Ss. VII-VI aC. Podria representar a un déu. Astarté era la deesa fenícia de la fecunditat i la naturalesa, la vida i l’amor. La seva festivitat se celebrava a la primavera. Melkart estava relacionat amb el treball al camp, la fertilitat del sòl i la bona fortuna en els viatges a través de la mar. Herakles era un heroi de la mitologia grega, fill de Zeus

i d’Alcmena, una dona mortal. En un dels dotze treballs que li van encomanar per comprovar la seva naturalesa divina va haver de travessar l’estret de Gibraltar (Columnes d’Heracles) endinsar-se al regne dels tartessos, localitzar el ramat del rei Gerió i empotar-se’l. Els fenicis també van introduïr l’hàbit d’incinerar els cossos dels difunts. Una pràctica curiosa apresa també dels fenicis consistia en emplaçar les necròpolis (“ciutats dels morts”, cementiris) a fora dels poblats i més enllà d’un torrent d’aigües estacionals, la qual cosa neix de l’interpretació del significat de l’aigua com mitjà de trànsit cap al Més Enllà. El corrent simbolitza el pas del temps, el viatge que mai s’acaba i el cicle vida-mort-encarnació a un altre món.

Divinitat fenícia (Melkart o Reshef) feta de bronze a la cera perduda. Ría de

Huelva ss VIII-VII aC

33

2.3 Caiguda La situació sobre la qual giren els aconteixements que propiciaren la desaparició de la civilització tartèssica tal com l’hem coneguda fins aquest punt és tant o més confusa que la referida al moment d’aparició i els trets definitoris de la seva cultura. És a dir; les circumstàncies del moment de l’alba i l’ocàs del món tartèssic són igual de desconegudes; si de cas és aquest últim tema el que allotja unes majors controvèrsies i desacords entre els historiadors. Tots els autors estan d’acord en que la destrucció del seu modus vivendi o la caiguda de les ciutats més grans no van ser sino la culminació d’un procés de decadència econòmica i política que ja duia en marxa entre mig segle i un segle sencer; en tot cas comprès entre els segles VI i V aC. Però difereixen en un punt essencial: les condicions de la caiguda. Va ser conseqüència d’un fet puntual (l’hipòtesi de l’invasió forània és la més sostinguda) o, pel contrari, ho fou d’una erosió llarga i continua, ininterrompuda, la qual cosa impediria posar una data exacta per a la seva desaparició? L’existència del procés de decadència és admesa per tothom. Què el va provocar? També hi ha consens: una greu crisi econòmica fruit de la deflació dels preus de les matèries primeres, bé com a conseqüència d’un desastre natural (terratrèmol o tsunami), bé perquè els compradors orientals van poder obtenir en un moment determinat tot allò que necessitaven de forma directa (es creu que van trobar altres mines sense control indígena a la costa atlàntica de la Península Ibèrica). Un descens de l’activitat comercial hauria suposat per als tartessos una autèntica situació de fallida, en una economia massa depenent de l’exterior. Ara bé, altres autors com Juan Maluquer de Motes o José María Blázquez (i sobretot altres anteriors en el temps) sostenen que dintre de tota aquesta situació crítica va produir-se un fet ràpid i contundent que va assestar un cop de gràcia a la ja moribunda civilització tartèssia. D’haver sigut així, seria fàcil explicar la manca de documents escrits i estructures i objectes a la zona a partir del segle VI aC. Una guerra seria una bona solució per al problema, però caldria cercar un altre contendent. Al llarg de les investigacions s’han proposat diferents poblacions candidates per ser l’ocasió de la destrucció i l’esborrament de moltes empremtes tartèssies; Maluquer de Motes s’encarrega de desmentir algunes d’elles en el seu llibre Tartessos: - La guerra podrien haver-la començat els colons fenicis de Gadir. Els podria haver mogut la intenció d’esbrinar l’emplaçament de les mines de metalls tartèssiques i l’afany de prendre-les i explotar-les directament.

Maluquer creu, però, que aquests colons ja coneixien altres jaciments miners arran del viatge de l’explorador Himilcón en torn l’any 500 aC. De totes formes el preu que pagaven els gaditans pels metalls eren prou baixos, per tant no seria lògic emprendre una campanya militar (que generaria quantioses despeses) amb aquest objectiu.

34

- Els pobles celtíbers de l’interior de la Península (recordant la gloriosa campanya posterior de Viriat) podrien haver-ne estat la causa.

L’historiador català ho refuta arguïnt que si un poble coterrani d’un altre envaeix al seu veí, acabarà annexionant el nou territori a les seves possessions inicials i es dedicarà a cuidar-lo, doncs la terra deserta no li ha de servir per res, i reedificarà tot allò que ha destruït la guerra. Però això no ha succeït. A més, dubta que els pobles de l’interior comptessin en aquest moment amb un grau de desenvolupament tal com per poder llançar un atac a gran escala com hauria d’ésser aquest.

- El poble cartaginès seria el més adequat per atribuïr una campanya militar d’aquestes carácterístiques. Maluquer accepta aquesta teoria, encara que reconeix que té punts febles:

La política exterior dels cartaginesos perseguia l’objectiu de bloquejar comercialment les colònies gregues. Aquesta veritat no pot suposar-se causa directa o indirecta d’una invasió, tot i que els púnics recelaven de la relació dels tartessos amb els helens (com veurem en el següent punt). En tot cas, aquesta és la opció més tangible. Bé podria haver estat una altra, la causa, i no haver constat en els anals històrics perquè l’únic espectador conscient d’aquest episodi hagi estat el mateix poble cartaginès, i l’única informació al respecte es perdés després de la Tercera Guerra Púnica.

Potser la guerra tartèssica no va començar a partir d’una agressió estrangera, sinó que foren els propis tartessis els qui van donar el primer pas. És una altra hipòtesi, però no es pot acceptar perquè s’ignora el casus beli. L’arqueòleg alemany Adolf Schulten va fixar la data de la caiguda de Tartessos (ell, com Maluquer i altres, pensava que havia existit una ciutat capital d’un regne) entre l’any 537 aC (any de la batalla d’Alàlia, a partir de la qual els grecs abandonen les seves relacions amb els tartessis, almenys sobre el paper) i el 480 aC (últimes peces gregues trobades, procedents potser de les colònies helenes nord peninsulars). Actualment s’accepten aquestes dates com principi i fi d’un ventall on es troba certament la data exacta de la desaparició de la cultura tartèssica.