Col·lecc

ió •

La Feram

•Sèrie roja, 1

B e n i c a r l ó

A l’altra banda del foc

Laura Mur

Il·lustracions deRosa M. Avante

B E N I C A R L Ó , 2 0 1 1

Sèrie roja, 1[a partir de 10 anys]

Col·lecc

ió •

La Feram

•

Primera edició juny 2011 © Text Laura Mur Cervelló

© Il·lustracions Rosa M. Avante Papaseit© D’aquesta edició Onada Edicions

Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3

Ap. de correus 39012580 Benicarló

www.onadaedicions.comonada@onadaedicions.com

Disseny de la col·lecció Ramon París PenyarandaMaquetació Paül Peralta

Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona

Proposta didàctica a la pàgina webwww.onadaedicions.com

ISBN: 978-84-15221-12-8Dipòsit legal: BI-1547-2011

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada

o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic,mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís

previ i per escrit dels titulars del copyright.

Amb el suport de

Ajuntament de Flix

PEFC Certificat. Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades.www.pefc.org

Per a Marina, Marc i Pol, perquè un dia em van donar la mà

i vaig sentir que aquell gest senzill era important.

9

IEl Ramon i el Martí

Ja les poden fer ben altes,

les fogueres aquest any:

cal que brillin lluny i es vegin

els focs d’aquest Sant Joan. (…)

Joan Maragall

La veu del Martí rebotà per les escales de la casa del seu iaio Ramon com si fos una de les vehe-ments pilotes que acostumaven a anunciar la seua visita. L’home ja hi estava acostumat, per això aixecà un moment la vista del diari que estava llegint, comprovà que efectivament era el Martí i tornà a concentrar-se en el titular que tenia al davant mentre esperava que el seu nét inundés el menjador. “Segur que se li ha tornat a punxar una roda de la bicicleta”, pensà el iaio Ramon mentre rumiava què li podria dir al seu nét per a demostrar-li que estava cansat i que s’hauria d’ajornar qualse-vol proposta per a un altre dia.

Quan aquell noiet esprimatxat de cabells desmanegats i brillants com els rajos d’un

10

sol, obrí la porta, ho va fer amb l’empenta de sempre i la porta rebotà en el topant i el vidre tremolà. La reacció del seu iaio també va ser la de sempre:

—Renoi Martí! Com t’he de dir que no obris la porta tan fort. Un dia d’aquests es trencarà el vidre i prendràs mal.

—Vinga iaio. Dóna’t pressa que ja són les sis! Anem? —El noi s’esperà un moment dret davant el Ramon.— Que no te’n recordes que avui és la vespra de Sant Joan i que em vas prometre que m’acompanyaries a la plaça a veure l’encesa de la foguera?

El iaio Ramon s’adonà que ho havia oblidat totalment. Estava molt cansat i s’hauria esti-mat més quedar-se assegut al sofà. Va decidir fer un darrer intent per fer-lo canviar d’idea.

—I no hi podries anar sol, Martí? Ja has fet vuit anys i vas sol per tot el poble. Suposo que ja no tens por dels petards.

—Nooo, però és que… Bé, si estàs cansat no cal que hi anem.

En dir aquestes paraules, el iaio Ramon s’adonà que darrere els ulls melosos del seu nét hi havia temor. Des de ben petit que

11

12

sempre havia tingut pànic als petards i tot i que mirava de fer-se el fort, era evident que al Martí encara li feien molt respecte, per això havia insistit tant a anar-hi amb el seu iaio. El iaio Ramon no va seguir amb la conversa i va fer un bot com si de sobte s’hagués adonat que feien tard. Li caigué a terra el diari que estava llegint i en recollir-lo, va mirar el seu nét que somreia i se’l mirava amb els seus ulls foscos oberts com a plats. Aleshores va decan-tar el cap i el mogué amunt i avall mentre li picava l’ullet tal com solia fer sempre que hi havia alguna cosa que els cridava l’atenció als dos a la vegada.

—Si tu estàs llest, jo també!

13

IILa foguera i les bruixes

Van les bruixes, van les bruixes,

van les bruixes pels barrancs

buscant fulles, collint herbes

i gargulls dels espinalls. (…)

Desideri Lombarte

El pregoner anunciava la foguera amb les mateixes paraules de cada any. La foguera semblava més gran que altres anys. Era plena de mobles vells, caixes trencades i fustes inser-vibles. La plaça bullia de gent i es respirava la flaire alegre i dolça de la primavera. La gent anava, venia i xerrava en petites colles. Quan es van sentir els primers petards, el iaio Ramon es girà cap al seu nét que en aquell moment mirava cap al cel, i li va semblar que estava bé. Li hauria volgut donar la mà, però va pensar que per a superar la por li aniria bé passa-ho tot sol.

—Tot bé?—Sí… Només volia estar segur que no em

caurà cap estel al cap —va dir mentre ama-gava les mans i tancava els punys amb força.

14

El iaio Ramon no va dir res més. Aquell xiquet sempre el sorprenia amb sortides com aquella. “No sé a qui ha sortit”, pensà.

La música de les gralles se sentia cada cop més clara i aviat van aparèixer a la plaça els gegants amb els seus saltirons majestuosos presidint la comitiva municipal. Al darrere, els capgrossos, les pubilles abillades amb les robes tradicionals i les autoritats. Tothom es va aplegar amb ells al voltant de la foguera, la flama havia arribat del Canigó i es podia veure menuda i tremolosa dins d’un petit fanal de vidre. El pregoner repetí per darrera vegada la cantarella: “Tres dies abans del Sant, va pels pisos la canalla, recollint els trastos vells, canyes i manats de palla, i aprofiten la diada, del que tenen molts veïns, que desem-barassen casa, de mobles vells i roïns”.

Les pubilles van acostar la flama a la foguera i la van encendre entre els aplaudiments de la gent i les notes ballarines de les gralles. Després es va fer un estrany silenci a la plaça; per un moment tothom es va quedar mirant les flames i es van poder escoltar els primers espetecs dels troncs que cruixien. La foguera sempre causava

15

aquell efecte hipnòtic, era un moment màgic. El iaio Ramon es mirava les flames embadalit quan va retronar el primer petard a la plaça i es va adonar que el Martí era a l’altra banda de la foguera i que s’estava tapant les orelles amb les dues mans. S’havia equivocat.

Sense pensar-s’ho dues vegades va córrer fins al lloc on acabava de veure el seu nét tot demanant a la gent que el deixés passar i quan hi va ser, li va tocar l’espatlla alleugerit i comprovà amb sorpresa que en lloc del Martí el que es va girar i se’l mirava era un dels cap-grossos de la comitiva, concretament el que tenia cara rodona, riallera i groga amb forma d’un gran sol.

—Esss pot sssaber què volsss?—Perdona. És que jo estava a l’altra banda

de la foguera amb el meu nét i fa un moment que l’he vist aquí. Sí, aquí on ets tu ara mateix.

—Ah! Aixííí que aqueeell noi tan poooruc és el teeeu nét?

—Sí, el Martí. Així què… l’has vist?—Emmm seeembla que sssí. Sssegueix-me!El capgròs es girà per enfilar l’avinguda

avall i quan el iaio Ramon es disposà a fer

16

el mateix per tal de seguir-lo s’adonà que a la plaça no hi havia ningú. Era ben buida, tot i que al davall del gran freixe que presi-dia la plaça s’endevinava moviment. Tot era molt fosc i el iaio Ramon s’hi acostà més per a veure-hi millor. Quan va estar més a prop s’aturà en sec, després va recular unes passes. Hi havia una colla de dones al voltant d’una foguera. Eren una dotzena aproximadament i anaven vestides amb faldilles llargues i amples, jerseis també llargs i mocadors molt acolorits al cap. Gairebé no se’ls veia la cara. Estaven ballant al voltant d’un foc i totes duien menats d’herbes que movien entre les mans mentre caminaven. L’olor que es des-prenia era intensa i perfumada; de seguida va entendre que aquelles devien ser les bruixes de la contrada. Només en coneixia una i l’ha-via vist molt poques vegades, però havia sentit explicar moltes llegendes que en parlaven i que deien que la nit de Sant Joan aprofitaven per a collir herbes remeieres i també per a fer la seua trobada anual. En aquell moment al rellotge de la plaça van començar a sonar les dotze campanades.

17

18

“Herbes de Sant Joan, tenen virtut tot l’any! Herbes de Sant Joan, tenen virtut tot l’any!”

Ho repetien una i altra vegada com si es tractés d’una oració. El iaio Ramon no es creia el que estava veient. Algú li donà un copet a l’esquena. El cor li va fer un tomb i se li va posar la pell de gallina.

Era el capgròs Sol que se’l mirava amb la seua cara groga i amb la rialla tibada de ràbia. El iaio Ramon li va parlar molt fluix per a no cridar l’atenció de les dones.

—Òndia! M’has espantat. Mira. Són les bruixes, no?

—Ésss pot sssaber perrr què nooo em ssse-gueixes? T’essstava bussscant. Deeeixa les brui-xesss tranquil·lesss que avuiii no se leees pot molestaaar, vineee. Sssi no em fasss casss, no trobarem maiii el poruuuc del teu nééét.

—Shhht! —li va fer el iaio Ramon apropant-se el dit als llavis—. I si els pregunto si l’han vist? Potser elles en saben alguna cosa… O potser poden fer algun encanteri per esbrinar on és.

—Nooo, avui nooo és un booon dia. No perrrdem el teeemps que tenennn moltaaa feiiina.

19

El iaio Ramon no va fer cas al capgròs i es va acostar a les bruixes.

—Perdoneu bones senyores. Em pregun-tava si per casualitat em podríeu ajudar a trobar el meu nét.

Les bruixes es van aturar, es van mirar les unes a les altres i després el iaio Ramon com si no l’entenguessin. Al final, la més alta de totes li va parlar amb una veu que semblava que retronés dins d’una cova.

—És cert que el teu nét té por del foc i dels petards?

El iaio Ramon estava tan nerviós que no podia dir res més, aquella veu l’impressionà, però feia que sí amb el cap mentre ella li parlava.

—Pensa què t’hauria agradat que et fessin si fossis tan poruc com ell.

Les altres bruixes es van unir a la primera. Totes van anar avançant cap al iaio Ramon mentre repetien la mateixa frase:

—Sí senyor! I pensa on t’hauries amagat tu en el seu lloc… Pensa, Ramon, pensa.

Ell va anar reculant. Per primera vegada li havia molestat que algú digués poruc al seu nét, però potser li havia donat un bon consell.

20

Aquelles dones avançant totes juntes l’impres-sionaven. Va girar-se i va veure que el capgròs li feia un senyal perquè no perdés més temps i el seguís. No s’ho va pensar dos cops i les va deixar mentre mirava de dir alguna cosa que els agradés i alhora servís de comiat.

—Gràcies! De veritat, m’heu ajudat molt. Moltes gràcies a totes! Sou molt amables, però veig que esteu molt enfeinades i no us voldria destorbar més, he de marxar. Bona nit!