TD

F130

2.30€

. Any

17.

La

Fran

ja, j

ulio

l-ago

st d

e 20

16Toponímia al MatarranyaS’ha creat la Comissió Assessora deToponímia d’Aragó per a recuperar,difondre i millorar el registre delstopònims aragonesos. [p.5]

Alumnes de FragapremiatsAna Cuchí i Tomeu Orús guardonatsal 39è concurs de relats breus encatalà de Coca-Cola. [p.8]

Muntanyes il·luminadesDesprés de la declaració de la UNESCO,el foc de les falles ha estat, més quemai, el protagonista de les nitspirinenques. [p.9]

La Franja a Barcelona‘Llengua i territori. Jornades sobre elcatalà a l’Aragó’ s’ha celebrat a lacapital catalana amb diversos actes.[p.14]

En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

30 /

ju

liol

-ago

st 2

016

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA 130

Sumari2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya/Ebre/Maestrat

5 Matarranya

7 Baix Cinca

8 Baix Cinca/Ribagorça

9 Ribagorça

10 Entrevista

11 Llitera

12 Cultura

14 Tema del mes

16 Aragó

17 Personatge del mes

18 Països Catalans

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21· Associació Cultural del Matarranya· Consells Locals de la Franja· Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA· Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isabel Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf · tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, M. D. Gimeno,José Miguel Gràcia, Artur Quintana, CarlesSancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

13 anys de lafranja.net

Enhorabona al web ‘La Franja. Actuali-tat sobre la Franja de Ponent’, gestionadapel sociòleg pena-rogí Natxo Sorolla, quecompleix tretze anys informant en català icastellà sobre tot allò que fa referència alterritori catalanoparlant de l’Aragó. Elweb recull articles, referències, fotogra-fies, àudios i reportatges principalmentdels mitjans de comunicació i webs que s’in-teressen per les nostres comarques fron-tereres: La Comarca, Diario de Teruel,Ràdio Matarranya, Ràdio Favara, Lo Fi-nestró, Mas de Bringué, Canal Litera, Ara-Diari.net, VilaWeb, Heraldo de Aragón,La Veu del País Valencià, Aragón Televisión,Tv3... Una web imprescindible per a co-nèixer el dia a dia de les terres franjolines.

Arnau Timoneda

Styli locus, crida de col·laboració

Us recordem que estem dedicant l’Stylilocus a la literatura del jo. Amb aquest nú-mero hi trobareu el dedicat a les memòries,amb unes narracions d’Artur Quintana, Jo-sep Antoni Carrégalo i Màrio Sasot, acom-panyades d’un poema de l’Hèctor B. Mo-ret i un conte de Susana Antolí. Des d’aquí

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: Fragment de l’obra RamonLlull (ca. 1620), del pintor barroc solsoníFrancesc Ribalta (col·lecció permanent delMuseu Nacional d’Art de Catalunya).

fem una crida per tal de completar els dospropers suplements: el de l’hivern que ve,dedicat als carteigs, i el de l’estiu de 2017,als dietaris. Ja us vam comentar en l’ante-rior ‘crida’ que d’aquests gèneres literarisen tenim pocs exemples entre els escriptorsd’Aragó en català. És per això que tornema demanar-vos que ens envieu textos d’a-quests dos gèneres, tant de propis com d’al-tri —penseu que els arxius, públics i privats,en poden guardar prou exemples.

Consell de redacció d’Styli locus

Publicitat

Acabo de veure que la nova campanya tu-rística del Govern d’Aragó és “Solo nos fal-ta la playa ¿Y qué?”. Un intent (esperemque reeixit) d’atreure els visitants cansats dela sorra i les aglomeracions. Espero que po-sin ràpidament anuncis en aquesta revista,ja que molts dels seus lectors vivim en po-blacions costaneres i estem enamorats delspaisatges aragonesos, especialment de laFranja, on podem seguir parlant en la nos-tra llengua sense que ningú ens digui que noens entén (o si ens ho diuen, segur que enmenor proporció que a Catalunya, P. Va-lencià o Balears). També perquè, com diuenels meus amics que viuen a la Franja, ellstambé contribueixen a l’economia arago-nesa, tot i no tenir cap lobby d’influència alscercles de poder (mediàtic i polític) de Sa-ragossa.

Ramon Pociello

3

En aquest editorial volem parlar denosaltres, si els amables lectors ens hopermeteu. És possible que darrera-ment hàgiu notat un retard en l’apa-rició de Temps de Franja. Volem de-manar disculpes especialment alsnostres estimadíssims subscriptors, alscol·laboradors i també als lectorsocasionals que ens consta ens segu-eixen a la plataforma Issuu.

Ja hem dit —i escrit— manta ve-gades que la sola existència d’esta re-vista és un miracle. Ja va ser-ho el seunaixement, fruit de l’empenta, del’entusiasme —i de la capacitat d’en-tusiasmar— de l’enyorat Josep Galan.Estem segurs que molta gent no vadonar ni un duro per la seua conti-nuïtat —són tants els projectes queneixen de foguerada i s’apaguen alcap de poc…! A vosaltres, lectors, nocal que us expliquem què és la Fran-ja, però sí que volem recordar que,bàsicament, és un conjunt de comar-ques aragoneses sense gairebé cap al-tre punt en comú que la llengua. Lanostra llengua catalana és precisa-ment allò que ens ha unit per tiraravant aquest projecte que enguany fa16 anys. Un projecte que ha superattota mena de dificultats, especial-ment les econòmiques. Som pocagent i sovint pareix que la nostra ma-nera de ser aragonesos siga una nosaper als governants de la nostra co-munitat —sí, aquells que reben i ad-ministren els nostres impostos, tam-bé els dels que tenim el català com allengua pròpia. Per això ha calgut l’es-forç de moltes persones que hancontribuït a fer possible Temps deFranja mes rere mes, sense mandra itraient temps i esforç de la feinaque els alimenta i de la seua vida pri-vada.

Darrerament, potser per l’evidèn-cia del moment difícil que estempassant, ens arriben missatges de fe-licitació i encoratjament. Esperemque no siga allò que diuen dels ho-menatges, que arriben quan un ja ésmolt fotut o directament difunt. Elque està clar és que hem arribat a unacruïlla on cal prendre un camí que as-seguri la pervivència de la revista. Hiha molt d’aprofitable, però segura-ment caldrà trobar continguts que ens

permetin arribar a més lectors. Peròsobretot cal reorganitzar la manera defuncionar, car el sistema de treballque hem fet servir fins avui ha anatperdent efectivitat. És el que té la vo-luntarietat: no és pot exigir res a quitreballa de franc. Al llarg d’aquestssetze anys hi ha hagut algunes baixes.És llei de vida: les persones i les nos-tres circumstàncies evolucionen i ésnormal que el cansament, els malen-tesos o les divergències ens facinprendre aquesta mena de decisions.També hi ha hagut col·laboradors po-tencials que, tot i compartir ideari iobjectius, han considerat que els con-tinguts no eren interessants i pertant, abans d’aportar idees i feina, hanpreferit abstenir-se. En cap dels casos,res a dir (només faltaria!). Sospitemque tots ells confiaven que, els quequedàvem, seguiríem tirant del car-ro per a què Temps de Franja seguísapareixent. Estic segur que cap d’ellsesperava que la seua inhibició fes des-carrilar el projecte. Però és clar, si acada bugada hem de perdre un llen-çol… Som els que som i arribem finson podem.

Per acabar voldríem esmentar elpaper de les nostres institucions, es-pecialment del nostre Govern. No éscap secret que, després de la traves-

EDITORIAL

Temps de cruïlla

José Ramón Bada i Artur Quintana, guanyadorsex aequo del Premi Desideri Lombarte 2016//REDACCIÓ

El Departament d’Educació, Cultura i Esport reconeix els guardonats per la sevatasca en la dignificació i difusió del català d’Aragó

L’escriptor, teòleg i filòsof José Bada Panillo i el romanista i germanista Artur Quin-tana i Font han estat guardonats ex aequo amb el Primer Premi Desideri Lombarteper la seva llarga trajectòria en la dignificació de la llengua catalana pròpia d’Ara-gó, des de la solidesa intel·lectual i el compromís social. La seva preocupació pels va-lors universals en la seva recerca de la veritat i rigor científic constitueixen un mo-del i testimoni exemplar per a la societat aragonesa. El Departament d’Educació, Cul-tura i Esport, a través de la Direcció General de Política Lingüística, va convocar aquestpremi; el lliurament del qual tindrà lloc al santuari de la Mare de Déu de la Font aPena-roja el proper 11 de setembre.

El Premi Desideri Lombarte pretén ser un reconeixement a una tasca continuadao d’especial notorietat i importància, en qualsevol dels àmbits socials, culturals, es-portius, artístics, econòmics, etc. que suposin un destacat benefici per al català, tenintespecial consideració les activitats destinades a la dignificació, difusió, investigació,ensenyament, expressió literària i constitueixin un model i testimoni exemplar per ala societat aragonesa.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

30 /

ju

liol

-ago

st 2

016

EDIT

OR

IAL

sa del desert de la passada legislatu-ra, on se’ns va negar fins i tot l’aireper respirar, esperàvem un papermés favorable d’aquest nou executiu.No demanem gaire, tot just que se’nsreconegui el que som: una revista su-pracomarcal amb 16 anys d’antigui-tat i 158 números editats (130 en pa-per i 28 digitals), l’única feta en català,llengua patrimonial del territori, i desd’Aragó. I que s’actuï en conse-qüència a l’hora d’inserir publicitat idonar ajudes. Hem trucat, enviat in-formes i documents de tota mena perdemanar un reunió (només una reu-nió!)… de moment la resposta ha es-tat zero, tret de la Direcció Generalde Política Lingüística, que ens ha es-coltat i ens dóna suport en la mesu-ra que els seus escassos recursos lipermeten.

Aprofitarem l’estiu per intentartrobar una manera de fer viableTemps de Franja. Tenim algun pro-jecte damunt la taula que seguramentveurà la llum abans d’acabar l’any. Es-perem també les vostres idees, sug-geriments i col·laboracions. La revistaés de tots els que la llegiu, i pensemque paga la pena seguir avançant. Jahem fet història, però volem ser unarealitat consolidada, la veu dels ara-gonesos de llengua catalana.

4

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

30 /

ju

liol

-ago

st 2

016

MA

TAR

RA

NY

A •

EB

RE

• M

AES

TR

AT

La comarca del Matarranya iniciaeste estiu una nova programació cul-tural molt interessant: Festivals delMatarranya. Una proposta que vaanunciar el Govern d’Aragó amb lavisita d’esta primavera de diferentscàrrecs de l’executiu a les viles delMatarranya. Proposta que va agradarals responsables de la comarca per in-tegrar en una única programació lesdiverses convocatòries culturals ques’hi fan a les diferents viles. L’entitatcomarcal justifica la “proposta coma interessant i innovadora… Estosfestivals són el reflex de les inquietudsculturals tant a nivell personal com acol·lectiu dels ciutadans; per això ésla pròpia comarca del Matarranya quiha considerat oportú canalitzar estosesforços i col·laborar per a dinamit-zar culturalment el territori”. En-guany s’integren en la proposta sisconvocatòries festives. La Cremad’Artistes és una iniciativa de l’As-sociació Cultural El Patio de Atrás, ones combina la música i la poesia i queva començar el 2012 a la població deBeseit. Este estiu l’activitat es va fera Vall-de-roures coincidint amb SantJoan. Divendres 24 al castell es vaprojectar la pel·lícula La novia i l’en-

Festivals del Matarranya// CARLES SANCHO

cultural deFrancachelaTeatre quetindrà lloc aFondespat-la del 29 al31 de juliol.Una pro-posta de lesarts escèni-

ques per a tothom amb sessions decurta durada i que posen en valor elpatrimoni de les viles que l’acull. Ésel quart any que es celebra amb unèxit de públic creixent.

El Cicle d’Orgue està promogutper la comarca i vol remarcar la im-portància dels dos únics instrumentsreligiosos que s’han recuperat en elnostre territori. S’ha programat dosconcerts, el 31 de juliol a l’església deFondespatla i el 7 d’agost a la deMont-roig.

Esperem que els Festivals del Ma-tarranya tinguen una bona acollidatant per part dels veïns de les vilescom dels visitants que a l’estiu om-plen els nostres poblacions. Estanova programació d’activitats cultu-rals pot ser un altre dels atractius delnostre territori.

demà es va dedicar a la poesia ambaltres activitats musicals.

El Franja Rock és un dels festivalsmés consolidats del Matarranya, ambquinze convocatòries i promogut perl’Associació de Jóvens de Pena-rojaa la seua vila, es va celebrar el 2 de ju-liol amb les actuacions de DJ Gian,el Sobrino del Diablo, Égalitè, Gou-lamask’s, Oferta Especial i Caba-rets, a més d’altres activitats culturals.

Matarranya i Música és l’únicainiciativa nova dels Festivals del Ma-tarranya amb concerts a la Torre delComte i Arenys de Lledó, amb el pa-trocini del Govern d’Aragó. A laTorre, diumenge 10 de juliol a la Pla-ça Major, l’espectacle Pasionata líri-ca flamenca i a Arenys, dissabte 30 dejuliol a la Plaça de l’Església, concertde jazz, funk i gloove a càrrec del grupIvó Oller Group.

La Nit en Blanc és una activitat or-ganitzada a Massalió per l’AssociacióCultural Club de la Joventut pro-gramada per dissabte 16 de juliol. S’o-fereix a la vila i visitants una alter-nativa cultural molt diversa: dansa,música, circ, ball, exposicions, corre-focs...

Matarranya Íntim és un projecte

El “Campus de Música i Ball Po-pulars de les Terres de l’Ebre, Ma-tarranya i Nord Valencià” arriba en-guany a la seua quarta edició i ho faamb moltes novetats, no només en elprograma d’activitats, nombre decursos (uns 40) i de professors, sinótambé en les tarifes de matrícula i enl’equip humà que està al darrere dela seua organització.

Per això, enguany, l’associació de re-cerca etnogràfica “Espai de So” deTortosa, juntament amb l’entitat va-lenciana “Grup Alacant”, convoquenuna nova edició d’este campus oficialde cultura popular de la Generalitatde Catalunya (reconegut com a acti-vitat de formació per a docents),amb el compromís per difondre la

EL CAMPUS DE CULTURA POPULAR S’ESTÉN PER LES COMARQUES CENTRALS CATALANOPARLANTS

“Ebrefolk”, de Móra d’Ebre a terres valencianes// REDACCIÓ

música, el cant i el ball tradicionalsde les comarques aragoneses, va-lencianes i catalanes vinculades aTortosa, com a eix principal.

I tant ho és, que en l’edició de2016 Ebrefolk amplia les seues ac-tivitats al País Valencià, al voltantd’una jornada en la localitat deSant Mateu del Maestrat, el diu-menge 3 de juliol, la qual comptaamb el suport, per primera vegada,de la Generalitat Valenciana, i del’Ajuntament local. A més a més, laseua oferta de tallers i concerts aMóra d’Ebre, que tindrà lloc entreel dijous 14 i diumenge 17 al TeatreLa Llanterna, se centren enguanyen el patrimoni etnomusical de totCatalunya, un país que, segons

Lluís-Xavier Flores, director delCampus, “necessita encara redes-cobrir, des del coneixement pro-fund de les arrels i el respecte a latradició, el seu verdader patrimonietnomusical, sense dubte, més ric idivers del que ens pensem”.

Així mateix, tots aquells que s’a-costen a Móra d’Ebre durant estosdies podran gaudir de nombrosesactivitats lúdiques gratuïtes com la“Vetlada de Versadors”, en home-natge a dos poetes improvisadorsmenorquins, el dijous 14 al castellde Móra, o la “Ronda” i la “NitFolk”, el divendres 15 i el dissabte16, respectivament, i el “Bureo” dediumenge 17 al migdia. Més infor-mació al web www.ebrefolk.cat

Imatge delsFestivals

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

30 /

ju

liol

-ago

st 2

016

MA

TAR

RA

NY

A

5

Recentment s’ha creat la Comis-sió Assessora de Toponímia d’Ara-gó que presideix José Luis Soro, con-seller de Vertebració del Territori,Mobilitat i Habitatge del Governd’Aragó. Segons el representant del’executiu, la comissió ha de servirper “recuperar, difondre i millorarel registre dels topònims aragone-sos”. Perquè “la toponímia és unapart essencial de la nostra identitati de la nostra cultura” –argumentaSoro. “Malgrat la gran quantitat detopònims existents, només es te-nen ben documentats uns dos mi-lions. En el Nomenclàtor oficialn’hi ha uns 800.000, però com que latranscripció ha estat només per viaoral, s’han produït deformacions,pèrdues i situacions absolutamentinjustificables”. Formen part d’estaComissió Assessora de Toponímiad’Aragó l’esmentat conseller, elsdirectors generals d’Ordenació delTerritori, el de Política Lingüística,el d’Administració Local, el directorde l’Institut Geogràfic d’Aragó, re-presentants de la Universitat deSaragossa, l’IET, experts en topo-nímia d’Aragó i representants del’administració pública.

Afegiríem nosaltres que en el casdel territori aragonès de parla ca-talana i aragonesa el recull toponí-mic encara és més urgent perquèels noms de llocs s’estan castella-nitzant o perdent perquè les nos-tres llengües minoritàries no hanestat massa prestigiades per part del’administració i dels propis par-lants. El doctor Quintana ens argu-menta que “als territoris castellansde l'Aragó la toponímia també esperd, i a més es deu castellanitzarmés o menys acadèmicament,sense fer cas de les formes pròpiesdel castellà d'Aragó, que molt so-vint són romanalles de l'aragonès idel català”.

L’interès per la toponímia, des defa tres dècades, ha estat ben presenten l’Associació Cultural del Matar-ranya perquè en els noms dels llocsde les nostres viles està la llenguamés autèntica que s’ha conservatsense massa transformacions. Com

La toponímia al Matarranya// CARLES SANCHO

i Pasqual Vidal també la urbana deMassalió. Recentment Sergi Mulettambé ha publicat un interessantmapa toponímic molt detallat delterme municipal de Calaceit.

Des de fa uns mesos ASCUMAvol donar un impuls definitiu peraconseguir la toponímia de tota lacomarca. El projecte ‘Toponímiaal Matarranya’ s’ha iniciat des del’entitat i vol aconseguir la col·la-boració i suport del Govern d’Ara-gó, la Comarca, els ajuntaments i al-tres organismes del territori. Elsinteressats en el tema es poden po-sar en contacte amb la secretariad’ASCUMA a Calaceit. L’entitat,que s’ha posat en contacte amb laUniversitat Rovira i Virgili de Tar-ragona pel seu assessorament, vol es-tablir criteris científics de recollidaals equips que es vagin constituintper a la recerca. De moment a les vi-les de Queretes i a Maella s’han for-mat grups interessats que volen tre-ballar el projecte. I és que els topò-nims transmesos a partir de l’orali-tat s’estan perdent perquè va morintla gent més gran de les nostres vilesque coneixia prou bé el territori. L’a-gricultura i la ramaderia van min-vant per la poca rendibilitat i ambestes activitats econòmiques elsnoms de referència dels nostres ter-mes, empobrint d’esta manera elnostre parlar més autèntic i una partmolt important de la nostra culturacom bé diu el conseller José LuisSoro del Govern d’Aragó.

escrivia Desideri Lombarte “tenimdocuments que mostren com a la to-ponímia i per tant a la cultura decada dia s’ha mantingut viva i pràc-ticament inalterable la llengua pertemps de 700 o 800 anys”. La topo-nímia ha estat transmesa de gene-ració en generació a través deltemps i de l’escassa documentacióque s’ha conservat. En el nostre ter-ritori va encetar el tema DesideriLombarte que va publicar la topo-nímia de la seua Pena-roja: 600anys de toponímia a la vila de Pena-roja (1990) i la d’Aiguaviva: Topo-nímia d’Aiguaviva. Primera aproxi-mació (1990). Artur Quintana en elseu estudi sobre el català de la Co-donyera recull tota la toponímia dellloc i la localitza a El parlar de la Co-donyera (1973). Enrique Puch i quiescriu l’article vam publicar la deVall-de-roures en una de les col·lec-cions d’ASCUMA: Toponímia i an-troponímia de Vall-de-roures (2000)i, en solitari, la de la Vall del Tormo:Toponímia de la Vall del Tormo(1994) i la de l’antic terme munici-pal del Mas del Llaurador i, actual-ment, dins del terme de Valljun-quera: Aproximació a la toponímiadel Mas del Llaurador (1997), MarcMartínez la de Nonasp: Aproxima-ció a la toponímia rural de Nonasp(2001), Pietro Cucalón i Carmeta Pa-llarés part de la de la Ginebrosa, JoséA. Carrégalo part de la de Mont-roig, Mercè Gimeno i Ricard Sola-na la toponímia urbana de Calaceit

Les roquesdel MasmutJOSEP MARIA MUIXÍ

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

30 /

ju

liol

-ago

st 2

016

MA

TAR

RA

NY

A

6

La muralista argentina MarielRosales deixarà la seua empremtaartística a Mont-roig este estiu. Aixího ha confirmat l’ajuntament ma-tarranyenc, qui ha informat quel’artista és la finalista de la primeraBeca de Residència Artística que haimpulsat el municipi. La decisió deljurat no ha estat fàcil. I és que entreles candidatures que s’han presen-tat a esta original beca, ideada perl’artista José Belenguer, hi havia pro-postes arribades de diferents ra-cons del planeta, com ara Espanya,Mèxic, Taiwan, Argentina i Brasil. Eljurat, que ha estat compost per JoséRamón Guarc, alcalde de Mont-roig,Diego Arrufat, segon tinent d’al-calde, José Belenguer, coordinadorde la beca, José Miguel Sanz, tècnicmunicipal, i l’arquitecte invitat Da-vid Estal, ha estudiat a fons els as-pectes conceptuals i artístics de to-tes les propostes, decantant-se fi-nalment per Mariel Rosales. El pro-jecte triat, i que es farà al llarg delmes de juliol, serà un treball mural.

L’alcalde de Mont-roig va re-marcar esta proposta cultural, “unainiciativa que ha eixit a través d’untreballador de la carretera, JoséBelenguer, que és artista i ja haviaparticipat en diferents interven-cions urbanes a València. I quan vaarribar a Mont-roig va considerar in-teressant fer una activitat d’estes ca-

La muralista argentina Mariel Rosales durà el seu art a Mont-roigLa primera beca artística impulsada per l’ajuntament ha tingut molt bona acollida i s’han presentat propostes vingudes de Mèxic, Brasil, Espanya, Taiwan i Argentina// RUBÉN LOMBARTE

racterístiques”. Durant la interven-ció de l’artista, que s’allargarà duranttot el juliol, el coordinador de la becadone allotjament i manutenció a l’ar-tista, mentre que el consistori s’en-carregarà de facilitar els materials ar-tístics que precisarà Mariel Rosalesper a immortalitzar la seua obra. Desdel consistori, Guarc va reconèixerque “en principi vam pensar vincu-lar la beca al mur de la Mola ques’ha fet per la contenció dels dipò-sits, però al final ho vam deixar oberta qualsevol proposta presentada”.Durant l’agost, i en el marc de la Set-mana Cultural de l’Associació Su-carrats, es presentarà el mural i esfarà una exposició del procés crea-tiu.

Mariel Rosales ha estat la gua-nyadora d’esta primera Beca Artís-tica de Mont-roig, i va presentar unprojecte que plantege el foment del’art públic a partir d’estètiquescontemporànies de cara a l’elabo-ració de significats col·lectius i iden-titaris a Mont-roig. Entre els altresfinalistes trobaríem Gil Gijón, ques’ha especialitzat en crear art a par-tir de partícules de pols i borrissol.El projecte que va presentar aMont-roig es va centrar en la com-posició de la memòria col·lectivadels habitants de la vila, creant unasèrie de retrats en pols que confor-maran un àlbum col·lectiu. I final-

ment, l’altra finalista va ser Chao-Yang Lee, de Taiwan. En este con-text, va presentar un projecte quetractava de crear els seus propis re-gals a través d’objectes trobats ambmetàfores de la seua pròpia estadaa Mont-roig. Tres projectes moltengrescadors, molt avantguardistes,però que finalment van fer inclinarla balança cap a l’argentina MarielRosales.

L’art dels més menuts

Paral·lelament, Mont-roig tambéha impulsat recentment projectescol·lectius vinculats a les arts. Elsalumnes de l’aula de plàstica de l’es-cola de Mont-roig van ser els pro-tagonistes d’una intervenció artísti-ca al pati del cole. L’artista aragonèsJosé Luis Blasco Emperador vamostrar als alumnes com traurel’art al carrer i com desplegar la seuacreativitat en col·lectiu. L’activitat vaser ideada per la mestra MartaCampo, que va voler premiar elsseus alumnes amb un bonic acte definal de curs. L’AMPA de l’escola deMont-roig i l’ajuntament van acor-dar sufragar el mural, que té com afinalitat expressar la construccióplural identitària.

L’acció es va fer el dijous 16 dejuny durant el matí. La mestra i elsalumnes de plàstica van rebre alcreatiu José Luis Blasco Emperador,qui els va explicar com traure l’artdels museus al carrer. Una ràpida in-troducció a l’art urbà, i a treballar.Els estudiants van entendre per-fectament la funció col·lectiva delmural, i tots van aportar els seus tra-ços amb diferents ferramentes prò-pies del graffiti. El resultat, unamixtura de sentiments, de desitjos ide reivindicacions. A l’acte també esva convidar a pares, iaios, veïns iamics, i molts d’ells van col·laboraren el mural. Per la tarde es van do-nar els últims retocs.

Alumnes del’aula deplàstica del’escola deMont-roigRUBÉN LOMBARTE

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

30 /

ju

liol

-ago

st 2

016

BAIX

CIN

CAEixida naturalista 2016 de l’IEBC

// CARME MESSEGUER

Una primavera més, l’Institutd’Estudis del Baix Cinca va convo-car una eixida naturalista que enaquesta edició va tenir com a centred’interès l’anomenada seclla delsecà o seclla de dalt, que recorre lacomarca des de Vilella fins a Torrent.

El recorregut va arrencar de l’as-sut del riu Cinca, vora el barranc deValdragues, en el terme de Vallobar,que dóna inici a les dos secles que re-guen l’horta de Vilella, Fraga i Tor-rent i va anar avançant pel camí dela secla per anar-se aturant en els di-versos punts d’interès. Si en l’ac-tualitat un camí paral·lel a la secla,que manté net la Comunitat de re-gants, permet resseguir-la amb co-moditat, antigament els anomenatsseguidors recorrien en bicicleta o ca-minant el tram que els estava as-signat i les tasques de mantenimentes feien amb animals que circulavenpel caixer de la secla.

Els integrants de la comitiva vanpoder veure l’antiga caseta on es feiala partició de les aigües en les seclesde baix i de dalt i, més endavant, l’in-dret de separació actual de les ai-gües, així com els taulells i les palesper regular el pas de l’aigua. Arri-bada a Vilella, la secla de dalt tra-vessa aquesta població de manerasubterrània, seguint un canal ambsostre de volta. En un mateix trampoc després de superar Les Casetes(Miralsot), els excursionistes vanpoder observar encara les estructu-res de dos nòries –nafora en la par-la de Mequinensa, segons ens van in-dicar uns dels integrants del segui-ci– que en altre temps havien servitper a l’aprofitament de l’aigua a unnivell superior. Al llarg del seu re-corregut, la secla salva diferentsdesnivells –com el barranc Vermell,entre d’altres– canalitzada en aqüe-ductes –els més espectaculars un al’alçada de Fraga, per salvar el bar-ranc de l’Alcavó i l’altre quan so-brepassa la secla de baix poc desprésde Torrent–, mentre que en altrespunts són els anomenats gallipuen-tes en la documentació antiga (la pa-raula pareix un aragonesisme, segonsdiversos autors) els qui la sobre-passen per evitar que una barran-

cada l’obstruís. Arribada a Torrent,la secla s’embassa en un amplíssimllavador i continua subterrània finsa tornar-se a trobar, després d’em-bassar-se per formar un abeurador,amb la secla de baix i desaiguar alCinca.

Els guies del recorregut van serl’historiador fragatí Tonet Berengueri l’Octavio Miró, guàrdia de la Co-munitat de regants de Fraga, Vilellai Torrent de Cinca (CRFVT). Be-renguer, autor d’una publicació so-bre la secla de dalt –Les dificultatsde la sèquia nova del secà (1774-1841), IEBC, 1999– va anar expli-cant, de manera didàctica i amena,les circumstàncies de la construccióde la secla, que es va allargar gaire-bé un segle pels interessos creuatsentre les classes dominants i tambéentre les poblacions afectades per laconstrucció d’aquesta importantobra d’enginyeria. A més es va ex-plicar els diferents cànons aplicatsper al pagament de l’alfarda (quedóna dret al reg) entre les secles dedalt i de baix, per les diverses difi-cultats tècniques que comporta por-tar-hi l’aigua, i entre les tres pobla-cions, ja que resultaven diferentmentbeneficiades per aquesta construc-ció hidràulica.

Els guàrdies de les secles, l’Octa-vio Miró i el Manolo Montull –aquest darrer del tram inicial desde l’assut a Vilella, circumstància que

li fa valdre el nom de sudeller–, vanser els encarregats de conduir la co-mitiva fins als indrets més destacatsdes de l’aspecte tècnic i també pelseu interès natural. Cal esmentarque la Comunitat de regants va ce-dir els seus dos vehicles per a faci-litar el recorregut i que el seu pre-sident, Miguel Ángel Miró, i unmembre de la junta van saludar lacomitiva en l’inici de l’excursió.

Els assistents van comentar queseria d’interès senyalitzar el recor-regut (encara que l’accés amb ve-hicles està restringit a la Comunitatde regants) i fins i tot rehabilitar-nealguna de les casetes com a centred’interpretació, per la seua relle-vància històrica i les possibilitats tu-rístiques que ofereix, encara mésquan la Comarca del Baix Cinca estàapostant pel turisme fluvial.

L’edició d’enguany de l’eixida na-turalista va tenir força assistents pelseu múltiple interès històric, tècnic ipaisatgístic. Des de la junta de l’IEBCes va proposar completar propera-ment la visita amb el recorregut dela seclla de baix o seclla vella, pro-bablement anterior a la conquestacristiana, i que compta amb diversosmolins al llarg del seu recorregut. Enanteriors ocasions, l’eixida de l’IEBCha tingut com a centres d’interès elmont d’Allà dins, la conca minera deMequinensa, Les Puntes o Vilella il’ermita de Sant Valero.

Al llavador de Torrent ANTONIO MENÉN

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

30 /

ju

liol

-ago

st 2

016

BAIX

CIN

CA

• R

IBA

GO

RÇ

A Dos alumnes de Fraga premiats al 39èconcurs de relat breu en català de Coca-Cola// JUAN FRANCISCO ASES BELLVER

“L’única persona que no s’equi-voca és aquella que mai no fa res”.Goethe, poeta, novel·lista i filòsof iuna de les principals figures delRomanticisme alemany, mai s’hau-ria imaginat que aquesta frase ha-gués aparegut escrita a una pilotaantiestrès que simulés una bombe-ta al 39è Concurs Premi Coca-Colade Relat Breu, i menys encara, que184 anys després de la seva mort fosfont d’inspiració per als alumnes par-ticipants del 2n curs d’ESO de lesquatre províncies catalanes i de lazona de parla catalana de la Franjaaragonesa.

Aquesta va ser l’oració amb quèels alumnes es van trobar el passat2 d’abril a les diferents seus quanvan anar a participar en aquest con-curs. Enunciat que havia d’aparèixersubratllat en algun moment al llargde la redacció del relat breu que encap cas havia d’excedir de dos fullsper una sola cara.

Si l’objectiu d’aquest concurs li-terari (un dels més importants delpaís) era el de promoure el desen-volupament de l’expressió escrita ila lectura, i a més a més, ajudar elsparticipants a intentar complir el seusomni de convertir-se en escriptors,l’ocurrència de la bombeta amb lafrase de Goethe simbolitzant la“font” d’inspiració que havia “d’il·lu-minar” un relat “brillant” va con-tribuir positivament en aquest am-bient idíl·lic i va agradar moltíssimals participants.

Realitzada la prova escrita i des-prés de ser tots els relats avaluats peljurat tenint en compte la imaginació,l’argument, la coherència, la com-posició, la presentació i la correcciógramatical del relats participants,Coca-Cola va donar a conèixer eldissabte 4 de juny, en un acte cele-brat al parc temàtic Port Aventurade Tarragona, els 54 finalistes (18 percategoria: or, plata i bronze) de la39a edició del Premi Coca-ColaRelat Breu de Catalunya, d’un totalde 1788 alumnes de 2n d’ESO de355 escoles d’arreu de Catalunya ide la Franja d’Aragó.

A l’acte presidit per Pere Mayans,cap de servei d’Immersió i Acolli-ment Lingüístic de la Generalitat deCatalunya, i Josep Moragues, d’Òm-nium Cultural i membre del jurat fi-nal del concurs, van ser guardonatsdos alumnes de la localitat de Fra-ga:

• Ana Cuchí Cónsul (TrofeuCoca-Cola BRONZE) de l’IES Ra-mon J. Sender.

• Tomeu Orús Berenguer (TrofeuCoca-Cola OR) de l’IES Bajo Cin-ca.

Ambdós gaudiren d’una emotivacerimònia d’entrega de guardons alsrelats breus guanyadors on reberenels premis atorgats pel jurat després

de la seva deliberació i aprofitarenel dia per assistir amb els seus fa-miliars a les diferents atraccions i es-pectacles del parc temàtic PortAventura.

Des d’aquí volem felicitar a AnaCuchí i a Tomeu Orús pel seu esforçi entusiasme, i els animem a tots dosa seguir “fent coses” i a continuar“equivocant-se”, evolucionant po-sitivament i progressant en el seuprocés d’aprenentatge perquè noens oblidem d’una cosa: “ l’únicapersona que no s’equivoca és aque-lla que mai no fa res” ja que comdeia Roosevelt: “a la vida, si hi ha al-guna cosa pitjor que el fracàs, és elfet de no haver intentat res”.

Entregapremis Coca-Cola de RelatBreuJUAN FRANCISCO

ASES BELLVER

Jornada Cultural Coneix la Terreta//CARLES BARRULL

La Terreta és la zona catalana de la valldel Noguera Ribagorçana situada a tocardels municipis de la Franja Areny de No-guera, Sopeira i El Pont de Montanyana.

Des de fa set anys, l’Associació Culturalde la Terreta, l’Espai Integral de Natura Masde Barreda i el Centre d’Estudis Ribagor-çans, juntament amb l’associació de veïns,organitzen la Jornada Cultural Coneix laTerreta, amb conferències i presentacionssobre història, art, llengua, etnologia, geo-logia, natura de la Terreta, de la Franja, odel Pirineu.

Enguany la Trobada de la Terreta se ce-lebrarà a Sapeira, i la VII Jornada CulturalConeix la Terreta es farà el 6 d’agost a LaTorre de Tamúrcia, amb conferències itaules rodones. La Terreta figura també dinsde la 6a Mostra Internacional de CinemaEtnogràfic Mostremp sobre Rodes. La jor-nada es clourà amb l’actuació dels Riba-tònics, acordionistes de la Ribagorça.

Fins al 10 de juliol es poden enviar pro-postes de comunicacions, presentació de lli-bres i recerques enviant un correu electrònica ce.cerib@gmail.com

9

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

30 /

ju

liol

-ago

st 2

016

RIB

AG

OR

ÇAMuntanyes il·luminades

// GLÒRIA FRANCINO

Aquest solstici d’estiu el foc de lesfalles ha estat, més que mai, el pro-tagonista de les nits pirinenques. Desque la tradició de cremar falles vaser reconeguda per la UNESCOcom a Patrimoni Immaterial de laHumanitat al mes de desembre de2015, els qui han preservat aquestcostum ancestral han tingut cura tantde fer les falles com de les celebra-cions per als visitants com per als ha-bitants dels pobles on es baixen.

A la Ribagorça, tant aragonesacom catalana, la participació ha es-tat massiva, de 150 a 200 fallairesadults a la major part dels pobles, ien alguns, més i tot. A la Vall de Boíles baixades són en diferents set-manes, de tal manera que els poblesveïns poden participar en totes elles:comencen a Durro per Sant Quirc;en ser les primeres van crear moltaexpectació tant d’assistència de pú-blic com mediàtica. La vetlla deSant Joan es van baixar a Boí, ambmolta animació ja que, a més a més,és la festa major. També al Pont deSuert on la participació va superarla de tots els anys, uns 400 fallairesadults i 200 de jovenets o petits;aquell dia també es van baixar les deVilaller amb molta afluència de pú-blic; i al 2013 es van recuperar a Go-tarta, poblet pertanyent al Pont deSuert. Igualment es van celebrar aLes Paüls, amb un sopar i festa pera tot el poble, a Montanui, Sahún oSaünc i Suïls i Villarrué, municipis ri-bagorçans. El dia 25 dissabte van serles de Bonansa, des de l’ermita deSant Aventí fins el poble van il·lu-minar la foscor de la nit. A Senet bai-xen les tradicionals falles ribagor-çanes, elaborades amb teia i avella-ner, el cap de setmana més propera Sant Joan perquè hi pugui assistirmés gent. El divendres 1 de juliol esvan baixar a Castanesa, en honor aSant Pere, un centenar de falles. I eldia 2 de juliol, a Barruera, van bai-xar les falles amb la típica creueta,els més xics acompanyats dels pro-genitors, fins la canalla d’edat mit-jana, i posteriorment els adults, desdel faro de la muntanya, com als al-tres indrets, baixen seguint les cor-bes del camí, creant un espectacle

per als ulls dels visitants, preparatsamb càmeres i animant amb fortsaplaudiments als fallaires, que arri-ben a les poblacions corrents per do-nar algunes voltes pels principals car-rers del pobles i desfer-se de les fa-lles, ja mig cremades, a la foguera fi-nal fins convertir-se en cendres.Posteriorment es baixen les d’Erillla Vall amb motiu de la seva festamajor per Sant Cristòfol. El tercerdivendres de juliol, les de Taüll, onja sigui per l’indret o perquè co-mença la festa major i hi ha molts es-tiuejants, també són multitudinàries.En aquesta població predominen elsrantiners, troncs de pi negre asclatson es col·loquen les teies perquè cre-mi amb força. Les falles de Llesp vanser recuperades al 2009 i són les quetanquen el calendari fallaire.

Segurament són els dies de l’anyen els que es concentra més gent enaquestes poblacions, fins i tot, mésque quan puja la gent a esquiar, o elsvisitants al romànic; és per aquestmotiu que es prenen mesures decontrol de baixadors de falles, decontrol de vehicles i dels focs que esfan per a encendre les falles, que so-vint van acompanyants de tocadesde campanes i alguns focs artificials,per a anunciar que els valents ja sóna punt de la baixada. No és gens es-

trany veure cares suades, tant pel pesde la falla com per la carrera que fanels fallaires, així com per la calor quedesprenen les torxes enceses. Tam-bé cal molta prudència i mantenir ladistància amb els companys quecorren amb les falles, per tal de notocar als altres i portar ben protegitsbraços, cames i cabells... Tot un es-pectacle digne de veure’s com a mí-nim un cop a la vida.

En honor a les falles al 2015 dosautors, que han investigat béaquesta tradició, Oriol Riart Arna-lot d’Esterri d’Àneu i Jordi JordàRuiz del Pont de Suert, van es-criure el llibre Les falles del Piri-neu. L’Alta Ribagorça i el PallarsSobirà, publicat a Pagès Editorsamb la col·laboració del Centred’Estudis Ribagorçans i el suportdel Parc Natural de l’Alt Pirineu ila Generalitat de Catalunya, grà-cies a dues beques concedides alsautors per l’Inventari Etnològic deCatalunya del Departament deCultura de la Generalitat de Cata-lunya i L’Institut Ramon Munta-ner. Una obra de consulta per a quivulgui conèixer la història i elabo-ració de les falles, amb una acuradadescripció i il·lustració de les ma-teixes, en dues de les comarques es-mentades en el subtítol.

Falles deBarrueraGLÒRIA FRANCINO

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

30 /

ju

liol

-ago

st 2

016

ENT

REV

ISTA

Pregunta. Que una administraciópública aragonesa editi una novel·laen català és tota una fita avui dia. Aquè creu que és deguda?Resposta. A la ferma voluntat del’Instituto de Estudios Turolenses decontinuar amb la col·lecció ‘lo Trin-quet’ impulsada per MontserratMartínez i esplèndidament dirigidaper Artur Quintana, a qui tinc unaestima especial. En aquest llibre,agraeixo especialment la tasca deldoctor Quintana, que ha segut orien-tador, conductor, mestre, pràctica-ment mentor, i de Carles Terès, perles infinites molèsties que es vaprendre tant per a la imatge deportada com a la maquetació de totel llibre.P. Com va nàixer la idea de Sende-res de gebre?R. Tot va començar quan feia l’arbregenealògic de la meva família; vaigtrobar als llibres de l’Arxiu Parro-quial de Beseit abundant docu-mentació i successos curiosos queem van cridar molt l’atenció. Tam-bé amics que coneixien lo meu in-terès per la història local me van ferarribar notes i detalls. I també Ig-nacio Micolau, arxiver municipald’Alcanyís, hi va contribuir en fer-mearribar fa temps notícies de l’època,

des d’aquí també la meua gratitudper a ell. De fet, Micolau va ser l’ar-tífex de que comencés jo en tot aixòde la contalla en publicar-me, quanera director del CESBA, les me-mòries de ma iaia, Memòries d’un al-tre segle. Angelina Bel Mateu. En unprincipi Senderes de gebre havia deser un escrit eminentment costu-mista amb una base històrica, peròem va semblar que quedaria un pèlinsuls, així que li vaig afegir intrigai se me’n va anar la mà i va esdeve-nir una novel·la negra ambientadaal Beseit de 1778.P. Un llibre dur, aleshores...R. Després d’anteriors escrits propis,més dolços i tendres, sí que ho és.Però és que la mateixa documenta-ció de l’època reflectie eixes misè-ries amb què es vivia a Beseit enaquell temps. Poc a poc me vaig anarimpregnant d’aquells dies de pati-ments, i després, en situar la narra-ció en una setmana de neu i gelor, elsfets es presenten encara més crus.D’altra banda està la part més ‘ne-gra’, que eixa ja l’afegeixo jo percompletar una atmosfera angoi-xant. Tot i que també hi ha un com-ponent que parla de la moral, de lesinjustícies, de les desigualtats so-cials…

P. Per què la novel·la transcorre ennomés set o vuit dies?R. Tenia dades precises d’aquell anyi època: la primera fàbrica papere-ra com a indústria, l’arribada del vi-cari poc temps abans, el darrer en-terrament en el recinte de l’esglè-sia… I després em mancava o teniamolt poca informació dels anys pos-teriors. I allargar lo llibre no em feiael pes, sóc jo de poca palla i d’anaral gra, el que es pot contar en vuitdies no cal que duro vuit anys. Amés, no soc historiadora ni em con-sidero escriptora, no vull enganyarningú.P. Quines van ser les principals difi-cultats per a escriure Senderes de ge-bre?R. Potser trobar l’estil narratiu, per-què ¿quines paraules poses en bocad’un vicari del segle XVIII? I des-prés, mantenir-lo, ja que és fàcilque et vinguen al cap expressionsque trencarien la manera de relatar.Tot i que, ja avançat l’escrit, em sor-prenia a mi mateixa pensant sovinten el to de la novel·la.P. Què n’espera, de la novel·la?R. Confio que obri un finestró a lavida de les nostres viles en tempspassats i, si més no, que resulto in-teressant, o com a mínim entretin-guda, que és la fi per a què està de-finitivament pensada i escrita.P. Després d’uns anys en què va gua-nyar diferents premis, entre ells elGuillem Nicolau 2006, i va estarnarrativament més activa, ha trigat aarribar esta novel·la. Té actualmentalgun altre projecte en ment?R. El cert és que no en tenia cap,però ara estic animada per la novaempenta que s’està donant a Aragóal català des de l’any passat i pertants lectors que colguen d’alaban-ces Senderes de gebre, es podria dirque em pressionen perquè continuïescrivint. Així que pareix que co-menço a tenir-li ganes una altra ve-gada a la ploma; vorem si este camíno tardo quatre anys més a parir al-guna novel·la més.

ENTREVISTA A SUSANA ANTOLÍ, AUTORA DE SENDERES DE GEBRE. BESEIT 1778

“Estic animada per la nova empenta que Aragó està donant al català”// QUICO PONS

L’Instituto de Estudios Turolenses(IET) de la Diputació de Terol ha edi-tat, dins de la col·lecció en català‘lo Trinquet’, la primera novel·la i ter-cera obra publicada –a part de re-lats i poemes a diversos reculls– dela beseitana Susana Antolí, Sende-res de gebre. Beseit 1778. Temps deFranja entrevista l’autora a un in-dret molt especial, la Biblioteca deBeseit, de la qual Antolí n’és res-ponsable; allí es va fer una prime-ra presentació informal del llibre elpassat 23 d’abril davant d’un públicnombrós. Després, a la fira de pri-mers de maig, la narradora va sig-nar-ne nombrosos exemplars a la lli-breria Serret de Vall-de-roures.

Susana AntolíQUICO PONS

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

30 /

ju

liol

-ago

st 2

016

LLIT

ERA15 de maig, dia de l’agricultor

// JOSEFINA MOTIS

es posaven els meus pares, ni les en-veges d’altres em compensava el“mal rato” que havia passat sent unapersona tímida.

Els organitzadors de la festa feienun convit de moscatell i pastes alSindicat, i portaven un cantant de jo-

Com ja s’ha comentat anterior-ment, les festes tradicionals vénen dellegendes relatives a alguns sants,que han traspassat el temps.

Encara que en aquesta zona la so-cietat rural és més aviat agnòstica,sempre hi ha grups que mantenencostums religiosos. Hi ha unes cele-bracions molt arrelades, lligades alscostums, que s’han transformat enfestes socials assimilades per a tot-hom.

D’allà on arriben els nostres re-cords, i de molt abans, el dia 15 demaig, se celebra el dia de sant IsidreLlaurador, com a dia de la pagesia,que en plena primavera té tots els in-gredients per a ser oportuna i lluïda.

A Albelda, tradicionalment, la“Cooperativa San Isidro”, feia unagran festa, en la que participaven,mestres, escolars, i tota la gent delpoble. La mestra escrivia una poe-sia dedicada a aquest sant i una nenala recitava a l’església després de lamissa (aquesta nena era jo mateixa),que tenia una gran feina en apren-dre-la, entonar i pronunciar bé.Com que tot m’ho prenia molt a piti em feien creure el contingut, emsortia clavada ressonant per a total’església. Se li demanava al santbona collita i pluja quan feia falta. ElPresident de la cooperativa em fe-licitava i em donava 5 duros –unafortuna per a mi soleta en aquellaèpoca–, però ni això, ni el cofois que

tes boníssim que recorria tots els car-rers del poble.

Actualment es manté la coope-rativa San Isidre, del camp, que encol·laboració amb l’Ajuntament, téel costum d’organitzar un festivalfolklòric a les dotze del matí, on par-ticipa la “Rondalla San Roque” delpoble.

Canal Llitera, va anunciar i pu-blicà aquesta noticia. Així com lescelebracions d’altres pobles, en elsque també és un dia assenyalat, enaquesta zona d’activitat agrícola i ra-madera.

A Altorricó es fa un concurs de re-bosteria i, coincidint amb jornadesculturals, es presentaren dues no-vel·les de l’escriptor Daniel Vilalta.

Les dones de Sant Esteve de Lli-tera organitzaren un “pica-pica”, idesprés, a l’ermita del sant, hi haviaprevist un convit per a tothom.

Vencilló, el poble més jove de laLlitera, fundat per a l’agricultura iramaderia, té un carrer dedicat asant Isidre on estava prevista unafesta popular per animar la jornada.

A Alcampell, van ser protagonis-tes les dones amb la Fira Artesanal.

A Tamarit de Llitera van ser lespersones grans les que van organit-zar un dinar per celebrar aquestafesta.

A Esplucs, es van reunir els agri-cultors per a fer la celebració ambun dinar.

Sant Isidre iel miracle delpou, en unapinturad’AlfonsoCano(ca.1640)MUSEU DEL PRADO

Ana Francisca Abarca de Bolea (Saragossa ?Siétamo?1602-Casbas, Osca, 1685) // M. Llop

DONES

Filla de l’humanista Martín Abarca de Bolea y Castro i Anade Mur, de noble llinatge. Quan tenia tres anys va entrar al Mo-nestir Cistercenc Nostra Senyora de la Glòria, a Casbas, i jano en va sortir mai. Allí va rebre una profunda formació re-ligiosa i humanística. La vida de clausura fou per ella una fontbàsica d’aprenentatge i d’escriptura. Va aprendre llatí clàssici fou mestra de monges novícies i el 1672 abadessa del Mo-nestir. Mantenia correspondència amb importants erudits i es-criptors dels cercles literaris aragonesos. Escriptora i poeta; laseua obra es recull en un llibre miscel·lani (gènere molt co-negut a l’època on s’intercala diferents gèneres): Vigilia i oc-tavario de San Juan Bautista (Saragossa, 1679). L’obra reculluna novel·la curta, La aventura en la desdicha i una novel·lamés llarga, El fin bueno en mal principio, on uns pastors ricses reunixen al Moncayo, a l’ermita de sant Joan, per celebrar

la vigília i octavari; la festa del sant durant nou dies on es men-ja, es fan debats, es conten anècdotes, es reciten romanços, escanten cançons, etcètera. Gracián elogia la seua poesia la qualté un caràcter sacre i popular. Ana F Abarca és la primera es-criptora que introdueix trets lingüístics d’aragonès del segleXVII. La seua obra: Albada al nacimiento (vint coples de te-màtica nadalenca) és una mostra del folklore i costums dels pe-tits nuclis de població rural què ella vol recopilar per a donar-li valor cultural de conservació d’aquella llengua parlada perla gent de l’aldea i les muntanyes. L’obra ha estat estudiada perfilòlegs com Manuel Alvar, Francho Nagore, José Manuel Ble-cua o Maria Ángeles Campo; el Conzello d’a fabla aragonesa,la va publicar l’any 1980. Quan es va instituir el premi ArnalCavero, l’any 1987 (què es va convocar un any després) es pen-sava en el nom d’Ana Bolea. Llàstima! Preferia una dona!

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

30 /

ju

liol

-ago

st 2

016

CU

LTU

RA

i la resta quasi totes en llatí. Se sapque n’escrigué en àrab, però no sen’han conservat. Llull féu servir enl’escriptura les tres llengües quedominava per aconseguir una plenadifusió de la seua obra: llatí i àrabper al món universitari i erudit, ca-talà per a la burgesia lletrada de lesciutats, i totes tres oralment en ser-mons i diàlegs, o cantant cançons ifent-les cantar pels joglars a les ta-vernes. Tractà moltíssims temes, i enquasi tots els gèneres: novel·les, dià-legs, apòlegs, faules, sentències..., i lí-rica: mística, elègica... Amb l’obralul·liana la llengua catalana que finsaleshores gairebé només es mani-festava en cròniques i textos jurídicsi de notaria, entrà de ple, i abans quequalsevol altra llengua romànica, enmolts camps i gèneres reservats alllatí. Les llengües i literatures, queLlull mestrejava amb gust i encert,eren sempre posades al servei del’Art, i hauria quedat molt sorprès deveure’s qualificat, com en aquest ar-ticle, de “creador de la llengua lite-rària catalana” i “fundador de laseua literatura”. Tanmateix és així.

Davant de la impossibilitat de

comentar ni tan sols les seues duesgrans novel·les, el Blanquerna i elLlibre de meravelles, em limitaré arecomanar la delitosa lectura delsversicles del Llibre d’Amic i Amat,i a exposar l’argument del Llibre delGentil i els tres savis: en un jardí degran bellesa un pagà, un gentil en eltext, que no coneix Déu i tem lamort, es troba amb tres savis, unjueu, un cristià i un musulmà, i elsdemana si li poden demostrar l’e-xistència de Déu i la vida després dela mort, cosa que els tres savis, totsd’acord, li ho fan. El gentil, agraït, elsprega que li exposen els detalls dellur fe, per a poder ell anar pel móndeclarant-la. Els savis li diuen queaixò no pot ser perquè cadascun téla seva, que li exposarà, i en acabatel gentil sabrà quina és la veritable.Comença el jueu, segueix el cristiài acaba el musulmà. Quan el gentilvol dir-los quina religió creu verta-dera, els savis li demanen que no hofaça, perquè ells tres, a través del dià-leg i la discussió volen arribar a la ve-ritat. Ací acaba el llibre, exemple demàxima actualitat en aquests tempsrevolts que ens toca de viure.

Enguany en fa 700 de la mort d’enRamon Llull, considerat “el creadorde la llengua literària catalana”, i “elfundador de la literatura en aques-ta llengua”. Motius de pes perquèenguany hage estat declarat AnyLlull, i motiu també perquè se’n par-le ací, que les coses d’Aragó, i la llen-gua i la literatura catalanes en sónunes, a tots pertanyen. Llull va nài-xer a Ciutat de Mallorques el 1232,fill de pares del patriciat barceloní,tres anys després de la conquesta del’illa per les hosts del rei d’Aragó.Llull era, doncs, de la primera ge-neració de catalans nascuda a Ma-llorca. De jove entrà al servei de lacasa reial i féu vida cortesana, ocu-pant càrrecs importants en el governdel rei Jaume II de Mallorca, de quisempre fou gran amic i protegit, icantant com a trobador les dames dela cort. A 31 anys, casat i amb fills,després d’unes visions que el tras-balsaren, abandonà família i càrrecsi es consagrà a la contemplació i al’estudi per a escriure una immen-sa obra, l’Art, on va integrar en untot coherent la religió, la filosofia, laciència, la moral i l’ordre social.Creia que ningú, raonant lliure-ment, no podia deixar d’adherir-sea les raons necessàries contingudesal seu Art, amb les qual s’evidenciaval’existència de Déu i la preeminèn-cia del cristianisme sobre les altresreligions, aleshores el judaisme il’islam. Proveït d’aquest instrumenti sabent les llengües del seu temps–català per fer-se entendre a tot elmón romànic; llatí per a la restad’Europa i àrab per a la del món– es-devingué un frenètic viatger perOccident i Orient, visitant universi-tats, especialment les de Montpeller,que era del regne de Mallorca, i Pa-rís, parlant amb papes i en concilis,en convents, mesquites i sinago-gues, per a difondre-hi el seu idea-ri de diàleg entre pobles i religions.Als 84 anys féu un darrer viatge, i aTunis fou apedregat. Tornà malferita Mallorca i morí, diuen, a les en-vistes de l’illa. És enterrat al Conventde Sant Francesc de la ciutat on ha-via nascut. Es conserven 265 obreslul·lianes, 57 de les quals en català,

Any Llull// ARTUR QUINTANA

Ramon LlullIL·LUSTRACIÓ D’AUTOR

DESCONEGUT. DE LA

COL·LECCIÓ DE

FRIDERICI ROTH-

SCHOLTZII NORIBERG

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

30 /

ju

liol

-ago

st 2

016

CU

LTU

RA

13

En el marc del programa del VICicle d’Autoria Femenina Con-temporània Primavera Vaca, orga-nitzat per l’Associació de CreadoresEscèniques Projecte Vaca i la Fun-dació SGAE, el passat dilluns 6 dejuny, a les 19 h a la Sala Mompou dela seu de l’SGAE de Catalunya esrepresentà la segona de les tres lec-tures dramatitzades previstes dinsdel programa d’enguany: La Pèrduade Marta Momblant Ribas.

L’autora, guanyadora del Gui-llem Nicolau 2009 amb La Venta del’Hereva així com d’un seguit d’al-tres relats entorn de la vida i l’àni-ma del Matarranya i la seva gent,compta amb d’altres publicacionsdramàtiques i estrenes teatrals ques’han pogut veure en els darrers anystant dins la Comarca com al llarg detot el nostre territori catalanopar-lant. La seva darrera estrena a Bar-celona és un Divertiment Claustro-fòbic de Pèrdues i Troballes amb Fi-nal Natural dirigint ella mateixa laproposta escènica i les quatre actri-us que la conformen.

En clau de teatre de l’absurd, LaPèrdua explica la història d’unaàvia, una mare i una filla que s’hanvist obligades a deixar les sevesrespectives llars per a viure totes ple-gades en un únic espai vital. Ara totl’embalum de cadascuna d’elles estroba barrejat i caòticament amun-tegat en un nou habitacle molt méspetit i aliè. El detonant del conflic-te que dominarà al llarg de la peçaés una pèrdua –una broma!– i a tra-vés de la cerca desesperant d’a-quest objecte perdut, altres pèr-dues aniran sorgint, desencadenantuna contínua explosió d’emocions.

La Sala Mompou a la seu del’SGAE quedà emplenada amb granèxit d’acollida per part del públicque es manifestà en el col·loquique s’oferí en finalitzar –com ja éstradició dins el Cicle–, i on es co-mentà l’alta qualitat del text, elqual convida a la reflexió profunda,perquè totes –com a dones– i tots –pel coneixement que d’elles se’npugui tenir–, ens podíem sentir

Estrenada a Barcelona La Pèrdua, nova dramatúrgia de Marta Momblant Ribas // REDACCIÓ

identificats en una part de la manerade fer i sentir de cada personatge,així com en les eternament com-plexes relacions amb la família. Lafondària dels seus personatges, lasensibilitat que se’n desprèn, la sa-viesa i la complicitat distingeix lapeça en tant a autoria femenina, tannecessària de ser visibilitzada dinsuna cartellera professional encaramassa compactada per les miradesescèniques homenies.

La Pèrdua és una peça originalque Marta Momblant ha volgutcompondre a partir del llegat deJoan Brossa harmonitzat amb elconcepte d’aleatorietat d’en JosepMaria Mestres Quadreny. En aquestdivertiment poètic es posa en joc atres generacions de dones, tot tra-mant la controvertida relació ma-terno-filial que experimenta al llargde la vida tota dona, en funció de va-riables com els caràcters, els pro-cessos vitals, la posició socio-eco-nòmica i la condició que en la ge-nealogia familiar ocupen; en aquestcas, a través de la veu de les prota-gonistes de La Pèrdua: Bruna, ladona gran, lluminosament inter-pretada per Teresa Urroz; Violeta, ladona en edat madura, emotivamentvivificada per Gemma Julià; Blanca,

La dona jove, projectada entranya-blement per Ariadna de Guzmán,tot concertat per un quart perso-natge Deus ex-maquina –Carla Ca-ríssimi– fent exhibició del seu equi-libri damunt el tro escalat des delqual manipulava el destí de les víc-times del seu joc.

La fluïdesa dels conflictes ex-pressats a través dels seus diàlegs,àgils alhora que punyents, han de-tonat múltiples comentaris singularsper part d’un públic agraït de gau-dir de la riquesa del vocabulari quel’autora empra.

El VI Cicle que ha estat obertamb l’obra Bonaventura 15 bis dela dramaturga Laura Freijo Justosota la seva direcció, el tanca l’obraEl dia que Sean Penn em va mirarde Teresa Méndez amb direcciód’Ariadna Martí. Aquest Festivald’Autoria Femenina, on tots elsactes són gratuïts, clou amb unataula rodona el 27 de juny a les setde la tarda sota el títol «Què femper augmentar l’autoria femenina ala cartellera?», tot complementant-se amb el taller d’escripturadramàtica «Evocades, invocades,convocades» dirigit també perLaura Freijo, propulsora i coordi-nadora del Cicle d’enguany.

Intèrprets de l’obra La pèrduaREDACCIÓ

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

30 /

ju

liol

-ago

st 2

016

TEM

A D

EL M

ES

14

envers la llengua amb el govern d’A-ragó, tot i que amb el govern actual,i especialment amb el director dePolítica lingüística d’Aragó, I. LópezSusín, les coses han canviat afortu-nadament. Va destacar també les bo-nes relacions amb la Universitatde Saragossa. Els ponents, RamonSistac, Hèctor Moret i Carles Sanchovan fer un repàs exhaustiu de la si-tuació del català a la Franja, des delnaixement del qualificatiu –la Fran-ja– com a denominació dels territorisd’Aragó de parla catalana, primeramb adjectius i després sense, fins adata actual. Ramon Sistac, forçaamè com sempre, es centrà en la Ri-bagorça i la Llitera, on el territori éscomplex i mal comunicat, i on el pro-blema més greu no és la falta detransmissió de la llengua si no el des-poblament. Què queda de la llenguaquan no hi ha parlants? Va agrair alPP i al PAR l’augment d’autoestimade molts aragonesos envers el cata-là i els moments de riotes com a con-seqüència del LAPAO. Hèctor Mo-ret va reconèixer la gran influenciadels escriptors franjolins (Moncada,

Mercè Ibarz, Serés, Desideri…) enllengua catalana sobre la conscien-ciació de la ciutadania. Al Baix Cin-ca, digué que la despoblació no éstan greu, tot i que la no socialitzacióen català dels emigrants pesa molten negatiu. Hi ha vents d’esperançasobre la importància que els ciuta-dans li van atorgant al saber català.Carles Sancho va destacar la gran in-fluència que va tenir el II CongrésInternacional de Llengua Catalanade l’any 1986 per a la conscienciaciódel grup d’activistes per la llengua.Va fer esment també al naixementde les associacions i de la revistaTemps de Franja. Com a problemesmés importants va recordar la man-ca d’autoestima de la ciutadania i elraquític i volàtil ensenyament del ca-talà al Matarranya.

Després de l’acte a la universitatvam continuar amb un sopar alCentro Aragonés de Barcelona onhi assistírem una quarantena depersones, on acabat van poder es-coltar un concert del cantautor deSaidí Anton Abad que feia tempsque no actuava a Barcelona. Esta ve-

Les Jornades sobre el català a l’A-ragó Llengua i territori van ser pre-sentades en roda de premsa el 2 dejuny a la seu de l’Institut d’EstudisCatalans a Barcelona. Organitzadesper la Colla de Charradors O Cor-rinche amb la col·laboració del Cen-tro Aragonés de Barcelona i el Rol-de Aragonés de Barzelona. Segonsels responsables de la convocatòria“aquestes jornades intenten mostrar,amb un fil conductor musical, unarealitat que reflecteix les diferentspropostes expressives, d’estil i ge-neracionals, que han contribuït a dig-nificar d’aquest territori”. Intervin-gueren en l’acte el professor de laUniversitat de Barcelona i membrede l’IEC J. Enrique Gargallo, perpart de l’organització de les Jorna-des, Arturo Mahiques de la Colla deCharradors O Corrinche i ÒscarDalmau amb arrels a Massalió d’onés la mare i a Fraga d’on és la seuaparella Thais Villas. Finalitzà l’acteel cantautor favarol Àngel Villalbaque va interpretar una mostra delseu repertori, repassant la seua llar-ga trajectòria musical. L’Àngel mésautèntic, sense electrònica: guitarra,timple i potent veu, com en una reu-nió d’amics a la bodega.

Continuaren les jornades el 10 dejuny en què tingué lloc la Taula ro-dona “La Llengua Catalana a l’A-ragó” a la Universitat de Barcelona.El professor de Filologia Romànicade la Universitat de Barcelona, J. En-rique Gargallo obrí l’acte fent es-ment, entre altres coses, a les fron-teres que agermanen, o que hauriend’agermanar. La subdirectora dePolítica Lingüística, Marta Xirinacs,parlà de l’Enquesta “quinquennal”d’Usos Lingüístics de tots el terri-toris de parla catalana, recordant lareunió de Calaceit sobre aquesttema i va anunciar la pròxima a l’A-teneu Barcelonès el dia 7 de juliol.Va lamentar el període de la LA-PAO (PP-PAR) en el qual es vantrencar gairebé totes les relacions

Recitald’Anton AbadCARLES SANCHO

Les Jornades sobre les comarquescatalanoparlants d’Aragó a Barcelona:Llengua i territori// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA I CARLES SANCHO

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

30 /

ju

liol

-ago

st 2

016

TEM

A D

EL M

ES

música tradicional en aragonès icastellà per reivindicar la identitattrilingüe de l’Aragó. Rondes, jotes,pasdobles, danses… Finalitzaren laseua actuació amb la versió de El vi-llano de Bielsa. Després actuaren elsMinistrils de l’Obach Trio, grup defolk i de dansa de Graus, que comChundarata! va interpretar cançonsi balls en aragonès, castellà i català,a més de l’occità. El seu repertori re-cull influències musicals i temesdes del Pirineu francès a la Llitera,una franja entre Aragó i Catalunyacom és el territori de la Ribagorça

aragonesa i catalana. En la seua ac-tuació a les jornades a Barcelonavan prioritzar les cançons en català.Un grup de música folk de taverna,com ells mateixos expliquen, que s’a-dapta a qualsevol escenari i públiccom vam poder comprovar. Per fi-nalitzar el concert els dos grups, arabaix de l’escenari, envoltat de públic,van acabar l’actuació musical in-terpretant una animada cançó queva engrescar als assistents a partici-par-hi. Una excel·lent cloenda mu-sical de les jornades on vam xalarmolt.

gada estava acompanyat per MàrioSasot a la bandúrria, de la mateixavila que el cantant i pel músic mar-roquí Mohamed Soulimane al vio-lí i la percussió. Anton va fer un tastdels seus cinc treballs discogràficsenregistrats entre el 1989 i el 2009.Passaren per escenari temes de crí-tica social, d’evocació, del camp,d’amor, d’humor… Un cantautoramb una veu molt personal i can-çons amb unes lletres que recullenel parlar de la seua vila que dónamés autenticitat als seus poemes idescriuen un territori.

Divendres 17 a la nit, al KoittonClub l’entranyable local del barri deSants, es va programar el concert‘Llengua i rock’ on hi va actuar Yababé, el grup de Queretes de poprock, amb un repertori dedicat prin-cipalment a la interpretació delstemes de la recreació musical quehan fet de la poesia de l’escriptorpena-rogí Desideri Lombarte.

El comiat de les Jornades sobre lescomarques catalanoparlants de l’A-ragó es va fer el matí del diumenge19 de juny al Centre Aragonès deBarcelona, on es va programar elconcert ‘Llengua i folk’. Els amfi-trions Chundarata! van ser els pri-mers en actuar iniciant el seu reci-tal interpretant una versió de les po-pulars Albades de Bellmunt en ca-talà. Després vingueren altres can-çons i balls també molt festius de

Participants ales jornadesdel CentreAragonèsARXIU

Actuació deChundarataCARLES SANCHO

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

30 /

ju

liol

-ago

st 2

016

AR

AG

Ó

16

El proper 25 de juliol finalitza el ter-mini per a la devolució de les 97 pe-ces –objectes i obres d’art– provinentsde Sixena que ara són al Museu Dio-cesà de Lleida i al MNAC de Barce-lona, 44 al primer i 53 al segon. Comés ben sabut, el 24 de maig d’aquestany, la titular del Jutjat d’Instrucciónúmero 1 d’Osca, María del Car-men Aznar, va fixar per al proper 25de juliol la devolució de les 97 pecesdel patrimoni històric del Monestir deSixena que van ser venudes per lesmonges santjoanistes a la Generalitatde Catalunya i al MAC (Museu d’Artde Catalunya, ara MNAC).

En faré una síntesi de les vendesd’aquestes 97 peces: el 1970, Patri-monio Nacional, que havia d’encetaruna gran restauració al monestir, vaaconsellar el trasllat a les cinc mon-ges que vivien a l’hostatgeria delmonestir de Sigena. Veritablement elmonestir de Sixena era una ruïna onno s’hi podia viure. Abans de marxarles monges i supervisat per mossèn Je-sús Tarragona, responsable del patri-moni del bisbat, amb totes les obresd’art grans que hi tenien, van carre-gar un camió, el qual les va deixar alMuseu de Lleida en qualitat de di-pòsit. També van deixar dipositats alMAC diversos objectes i obres d’art,la majoria de format petit i de relatiuvalor artístic.

A principis dels vuitanta, el bisbeRamon Malla va demanar a la Ge-neralitat que comprés les obres di-positades al Museu de Lleida i alMAC. Les monges ho demanaventambé insistentment, sobre tot lapriora de Valldoreix, perquè no teniendiners i havien de pagar el nou con-vent. A més, van haver de demanarpermís a Roma, perquè la quantitatera elevada. Sense descartar algunescompres anteriors, el primer con-tracte, ben documentat, de compra-venda de 44 peces el van signar JoanGuitart, conseller de la Generalitat ila priora, Pilar Sanjoaquín, el 21 d’a-bril del 1983, per un import de 10 mi-lions de pessetes. El componien 3tombes o urnes funeràries (Isabeld’Aragó, Beatriu Cornel i Francis-quina d’Erill, 1 bancal de fusta, 4 tau-les pintades (una del Retaule de la

Tornaran a Sixena les 97 peces?// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

de jurisdicció, de declaracions i con-tradeclaracions per part de la Gene-ralitat i el govern d’Aragó, el 24 demaig passat la titular del Jutjat d’Ins-trucció número 1 d’Osca, María delCarmen Aznar, va fixar per al proper25 de juliol la devolució de les 97 pe-ces del patrimoni històric del Monestirde Sixena que van ser venudes a Ca-talunya. D’altra banda, amb data 31de maig, la Generalitat va comunicarque havia presentat un nou incidentd’execució davant del Tribunal Cons-titucional, que se suma al que es vapresentar l’11 de juny de 2015 i queencara està pendent de resolució. ElGovern de la Generalitat defensaque no es pot executar cap trasllat delsbéns, ja que la resolució no es pot con-siderar ferma fins que el TC hagi re-solt els dos incidents d’execució.

Cal dir que, allà pel mes de febrer,un intent d’acord entre el conseller deCultura de la Generalitat, Santi Vila,i la consellera de Cultura d’Aragó,Mayte Pérez, per retornar a Sixena els53 objectes i obres d’art que hi són alMNAC va quedar en orris, com erad’esperar.

La Universitat de Lleida, la Xarxade Museus de les Terres de Lleida iAran i tots els partits polítics de lesterres de Ponent, a excepció del PP iCiutadans, mantenen una forta opo-sició a retornar a l’Aragó cap delsbéns del Museu de Lleida provinentsde Sixena. Quinze entitats culturalslleidatanes han exigit a la Generalitatque es posicioni “de forma decididai clara” a favor de la unitat de lescol·leccions dels museus, reclamantque utilitzi “tots els mecanismes legalsi administratius” per bloquejar lasortida de les peces.

Què en pensa el lector? Tornaran alMonestir de Sixena les 97 peces?

Pietat), 1 talla, 7 pintures de la histò-ria de David, 14 pintures variades so-bre tela (segles XVII i XVIII), 10 re-lleus i figures d’alabastre (Retaule deSanta Anna) i 4 fragments d’imatges.Les obres es trobaven al Museu Dio-cesà de Lleida en qualitat de dipòsit.

La segona venda, signada per Ra-mon Guardans, president del Patro-nat del MAC i la priora, que va tenirlloc el 20 de juny de 1992, va ser de 41objectes o lots, per import de 15 mi-lions de pessetes. La llista d’objectes,dipositats al MAC, es componia de: 1brodat, 2 palmatòries, 1 forquillagran, 1 portada de llibre, 4 reliquiaris,ornaments, vestits, fragments de rajola,2 culleres, 3 frontals de tela, 1 maní-pul, 1 tapa de sopera, 1 faldilla, 6 es-cuts en pergamí, rajoletes, 2 escude-lles de Muel, pergamins, 9 llibres i 2pintures sobre tela.

I la tercera i última venda, signa-da per Joan Guitart i la priora, va te-nir lloc el 17 de desembre de 1992 perimport de 25 milions de pessetes. Estractava de 12 peces o lots: 1 porta po-licromada (18 milions), 2 peces de ce-ràmica, 2 llibres, 1 pintura mural,fragments de pintures murals, 2 escutsde pedra, 1 fragment de creu, 1 pedraamb tres escuts, 1 feix de papers i 1caixa forta. Totes les peces eren alMAC.

Més enllà de les peces d’art o anti-gues que va comprar la Generalitat,la priora Angelina Opi va vendre tam-bé les finques agrícoles i parcel·les,pertanyents a l’orde des de temps im-memorial. També llogà a les mongesde Betlem les estances del monestir.

La titular del Jutjat de PrimeraInstància núm. 1 d’Osca, amb data 8d’abril del 2015, va declarar nul·les deple dret les tres operacions de vendaa la Generalitat de Catalunya i alMNAC, perquè fonamentalment noes van ajustar al que preveu la legis-lació espanyola de patrimoni, queimpedeix alienar el contingut mobled’un bé d’interès cultural sense unaautorització prèvia de l’administraciócompetent, a més de considerar coma una unitat indivisible tots els bénsde Sixena.

El cas és que després de recursosd’apel·lació i d’empara, de conflictes

Urna funeràriade

Francisquinad’Erill i Castro

MUSEU DE LLEIDA

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

30 /

ju

liol

-ago

st 2

016

PER

SO

NA

TG

E D

EL M

ES

17

D’acord amb la definició que trobem en l’obra Verbàlia deMàrius Serra, palíndrom és la paraula o frase que es llegeixigual de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, com “Anilina”–on l’eix de simetria és la lletra l–, “Anna” –on l’eix és entreles dues n– o les frases “Català a l’atac”, “Un cos sóc nu” o“Tira’m anís a la sina, marit”.

En les últimes dècades, alguns catalans inquiets i interessatspels jocs lingüístics han dedicat, amb plaer, moltes hores i es-forços per descobrir –o construir– palíndroms. Segur que noés aquest el moment ni el lloc per detallar l’extensa relació depalíndroms –i altres textos ludolingüístics– d’autors catalansi estrangers que, durant una bona colla d’anys, cada dijous do-nava a conèixer en Màrius en la secció ‘Enigmística’ del diariAvui i, alhora, en nombroses obres de referència, com ara lamateixa Verbàlia o la web Verbàlia.com.

Ara, el que voldria és simplement comentar una anècdotapersonal, entre historicoliterària i ludolingüística, sorgida enla meua experiència de lector empedreït de poesia i de discretafeccionat a la ludolingüística. Doncs bé, fa alguns dies, men-tre llegia distretament per enèsima vegada l’obra del poeta JoanSalvat-Papasseit, em vaig adonar –vaig trobar, hauria d’haverdir– que el títol d’un dels seus poemes, llegit d’esquerra a dre-ta i de dreta a esquerra, era un quasi palíndrom: ‘Amo l’aro-ma’. Un poema amb un començament esplèndid que fa:“Amo l’aroma d’aquest brot de menta / que duus lligada din-

tre el teu somrís/…”. Per fer del títol del poema un palíndromplenament “literari” i perfecte només em calia bescanviar lar intervocàlica per una l, no menys intervocàlica, perquè de l’in-tercanvi sorgís la frase palindròmica ‘Amo l’Aloma’. D’aquestamanera vaig trobar que el palíndrom feia referència a un delspersonatges protagonistes, Aloma, de la novel·la Libre d’Evaste Blanquerna de Ramon Llull –per cert, com ja us haureu ado-nat eixerit lector, cognom monosil·làbic i palindròmic per ex-cel·lència– que al seu torn havia servit per intitular, ja al segleXX, la novel·la Aloma de Mercè Rodoreda.

Trobo que l’improvisat palíndrom, a més de relacionar tresdels més grans noms de la literatura catalana de tots els temps,també reflecteix, d’alguna manera, la història de la llengua.Perquè si bé estarem d’acord en pensar que Ramon Llull hau-ria pogut escriure, a les acaballes del segle XIII, “Am Aloma”,també ho estarem en no trobar gens estrany que Mercè Ro-doreda, sis segles i mig més tard, hagués escrit “EstimoAloma”. Potser tornarem a estar d’acord en pensar que no-més Joan Salvat-Papasseit, poeta popular i juganer, s’hauriaatrevit a escriure, o a dir, “Amo l’Aloma”, i relacionar, invo-luntàriament (només ens cal pensar que na Rodoreda tenia16 anys quan morí en Salvat), dos dels més grans novel·listescatalans del tots els temps amb una frase tan íntima. I ja queno ho va poder en el seu moment el poeta de la Barceloneta,ara ho faig jo: que carall!

Palindròmia literària // Esteve Betrià

U12

A Fraga, Tonet Berenguer, homede caràcter, és conegut de tothomper haver estat director de l’IESBajo Cinca i per ser un especialistaen la Fraga del segle XVIII.

La vida universitària del Tonet vatranscórrer en la Barcelona delsprimers anys dels turbulents 70,quan s’aprenia més a fora que a dinsde classe. Amb el seu company dedescobertes, el pintor valencià JosepBiot, Tonet va viure les diverses ma-nifestacions de la contracultura d’a-quella època. Casat amb la Rosau-ra, va treballar com a comptable d’u-na refineria d’oli abans de comen-çar un llarg i divers currículum coma professor de secundària, en bonapart paral·lel a l’actual IES Bajo Cin-ca de Fraga, d’on va ser-ne directoren dos ocasions. Alguns alumnes elrecorden encara com a professor dePEPSI –Població, Economia, Polí-tica, Societat i Ideologia–, és a dir,d’Història.

Tonet considera la Història unaafició, que ha practicat “només”amb l’intent d’entendre la Fraga del

segle XVIII, encara que ha acabatsent la seua obra de vida. L’histo-riador fragatí, després de moltes lec-tures i hores d’arxius, ha abordatl’estudi d’aquesta època des de di-ferents aproximacions i el resultatn’han estat diverses publicacionsde prosa fluïda i contundent queconstitueixen una sòlida obra: Lacompañía de Calaf en la Ribera delCinca (1997); Censal mort: historiade la deuda pública del Concejo deFraga (1998), Les dificultats de la sè-quia nova del secà (1774-1841)(1999), Quadern de notes sobre l’ur-banisme històric de Fraga (2000) encol·laboració amb Ramon Espino-sa, i Fraga en la Guerra de la Inde-pendencia (2003), a banda d’altresarticles i col·laboracions. Completenel Quadern de notes sobre l’urba-nisme de Fraga tres maquetes delssegles XV, XVIII i XX, “aixecadessobre el plànol cadastral”, que vanestar elaborant Berenguer i Espi-nosa colze a colze durant més de deuanys i que s’exposen en el PalauMontcada de Fraga. La voluminosa

Antonio Berenguer Galindo, rigor i «poder de pensa»// CARME MESSEGUER

tesi doctoral de Tonet Berenguer, Ri-queza y poder al servicio del linaje.Fraga, del absolutismo al régimen li-beral, que va defensar a la Univer-sitat de Saragossa l’any 2007, restaencara inèdita, tot i que temporal-ment es pot consultar en línia.

La seua tasca docent encara s’haperllongat a la UNED com a tutoro conferenciant i recorda amb es-pecial simpatia la seua etapa com aprofessor a la UNED Senior. Parede tres fills –María Luisa, Patricia iTonet– i jaio del Tomeu i la Juliana,ara passa força temps posant oli so-bre llenç els racons que capten laseua atenció en els viatges o les llar-gues passejades que fa, sempre alcostat de la seua dona.

Tonet (a ladreta) amb la

seua dona iels guàrdies

de la seclaCARME MESSEGUER

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

30 /

ju

liol

-ago

st 2

016

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

A tocar de l’estiu, vull comentar un parell de fets, que merei-xerien entrar-hi a fons, tot i que ara només els ressenyaré. Un,la lectura repetida d’un article; l’altre, un fet que em temo quehaja passat desapercebut per al personal.

Ja havia llegit l’article de Mercè Ibarz a Vilaweb i reconec queem va deixar intranquil. Com que TdF ens el facilitava en el nú-mero anterior digital, me l’he tornat a llegir. Com allò dels malsque vénen d’Almansa, a ca nostra –quan toquem la beta “reli-giosa”– tot ve de la segregació de les parròquies del bisbat de Llei-da, ja fa més de vint anys. Ara Sixena, i com des de fa molts anystot el serial dels béns del Museu Comarcal i Diocesà de Lleida,no deixa de ser una reivindicació aragonesa (anticatalana) que,al meu entendre, deriva de la jugada orquestrada per l’universOpus Dei que va suposar l’esmentada segregació de les parrò-quies de la Franja adjudicades a Barbastre, a can mossèn Jose-maria Escrivá de Balaguer. Aquella jugada, espero que m’ho re-conegueu, va suposar un moment clau per a la pèrdua de cata-lanitat dels nostres pobles. Per això, davant qualsevol episodi nouque tingui a veure amb els béns, aquest servidor s’apunta a fa-vor dels qui han treballat i pagat per salvaguardar allò que s’hau-ria malmès i perdut; i en aquest últim capítol, jo no demano res-ponsabilitat a la Generalitat, sinó que li demano fermesa i signoa favor de mantenir els béns on són; altrament el resultat, comtantes vegades, seria el de cornuts i pagar el beure. Això sí, tam-bé subscric amb l’escriptora de Saidí que “És una qüestió de po-lítica cultural en el sentit més noble.”

Continuo i acabo amb una “història” que potser no heu conegut.La “conya” dels de la PANHC (sí, dels qui “No hablan catalán”)ha arribat a extrems increïbles i perillosos. M’explico: al voltant dela campanya orquestrada d’aquestes setmanes que va acabar ambuna manifestació a Saragossa, corre un escrit acusant el Departa-ment d’Ensenyament de la Generalitat d’intoxicar els alumnes dela Franja per haver compartit materials didàctics referits a la llen-gua i la Literatura catalanes. Com que aquesta penya ha “trobat”que el cap del Servei corresponent de l’administració catalana queimpulsa aquests programes diabòlics és el mateix que l’any 2000 vafer una entrevista a la Revista d’Igualada a dos fragatins que hi vi-vien; han denunciat (oh!) que, ja aleshores, aquests dos trànsfugu-es aragonesos parlaven de Països Catalans i rebutjaven la segregacióde les parròquies suara tractades amb tota la naturalitat. És a dir,lligaven la maldat de l’entrevistador i la dels entrevistats. Intoxicaque fa fort! Quin ridícul! El primer fragatí dels entrevistats no ensen pot dir res perquè és l’enyorat Josep Galan; l’altre és aquest ser-vidor de vostès que com ja saben els qui m’han seguit aquests anysem crec un humil defensor de la comunitat lingüística de tot l’àm-bit català i em sento aclaparat per eixir en papers d’aquesta trepa.

Tanco l’article hores abans de l’arribada de la Flama del Ca-nigó, la que encén totes les fogueres la nit de Sant Joan arreu delsPaïsos Catalans. “Canigó”, “Canigó”… Sí, el nom de la munta-nya del Rosselló, cantada per mossèn Cinto Verdaguer; sí, el nomde la revista on va eixir el famós article de Ramon Sistac i JMPons Brualla. Bon estiu!

Dos escrits // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

descobriment dels gèneres populars–va recordar—, suscitant en dife-rents etapes l’atenció de noms tan sig-nificatius com Cels Gomis, JacintVerdaguer, Joan Amades, AntoniGriera o el capellà de la RibagorçaAntoni Navarro. També s’hi van su-mar erudits locals com Santiago Vi-diella de Calaceit, interessat en la cul-tura pròpia arran de la visita de mos-sèn Alcover als anys 20, o Maties Pa-llarès, pena-rogí vinculat a l’excur-sionisme que vivia a Barcelona. LaGuerra Civil va estroncar este mo-viment, reprès lentament amb l’obra

de dialectòlegs. Però la Transició –vaafirmar Moret– és l’època més des-tacable gràcies l’interès per les arrelsde les primeres generacions de fran-jolins universitaris i d’instàncies au-tonòmiques com la Conselleria deCultura, que va promoure reculls defolklore. Així van sorgir Lo Molinar(1995) i Bllat colrat! (1997), fruitd’un extens treball en equip al Ma-tarranya i a la Ribagorça, respecti-vament, a part dels treballs iniciats aFraga per Josep Galan i d’altres es-tudis monogràfics. Al debat posteriores va destacar la tasca tardana peròsistemàtica i amb criteris modernsdels reculls franjolins.

En definitiva, este seminari tarra-goní ha evidenciat la importànciadels estudis sobre literatura popular.Anònima, oral i dispersa, no sempreha rebut estima dins del cànon aca-dèmic, tot i que, originada als inicis decada comunitat, dóna fe de la seuaexistència i és l’única que han gauditdurant segles les societats rurals i ille-trades sense autors que les escriguen.

L’Arxiu de Folklore de la Univer-sitat Rovira i Virgili, dirigit per la Car-me Oriol, va congregar els dies 9 i 10de juny un bon grup d’especialistes alseminari “Història de la literatura po-pular catalana: noves perspectives”.Procedents de la mateixa URV, de lesUniversitats de Barcelona, Perpi-nyà, les Illes Balears i Alacant, los in-vestigadors van reflexionar sobre di-versos aspectes de la recerca folklo-rística i la seua història des dels orí-gens al període romàntic, la conti-nuació a la primera meitat del segleXX i la represa als any 80. Les res-pectives ponències van revisar tam-bé els enfocaments emprats i lesprincipals figures en la recuperaciódel patrimoni popular, resseguint leszones d’expansió.

De la Franja va parlar Hèctor Mo-ret, de l’IEBC, a la ponència “Inda-gacions sobre la literatura popular ala Franja d’Aragó”, preparada con-juntament amb Artur Quintana. Lesvisites d’excursionistes durant la Re-naixença van resultar cabdals en lo re-

Seminari sobre la literatura oral en català a l’URV// M.D. GIMENO

Hèctor Moretexposant laseua ponènciaM.D. GIMENO

19

A CaixaBank volem que facis realitat totes les teves il·lusions.

al 0 % TAE per 46,63 € al mes,12

“La meva il·lusió és veure

Andrés Iniesta

1.

2.

operador de bancassegurances exclusiu de SegurCaixa Adeslas, SA d’Assegurances i Reassegurances, inscrit en el Registre de Mediadors de la DGAFP amb el codi C0611A08663619www.CaixaBank.cat

a L“

s vó éisul·la ivem

iIédA

e

t

ruev

ienIsrédnA

atse

A CaixaBank volem que fac

al AE per 46,63 € al 0 % TTA

lus·ealitat totes les teves ilcis r

mes,12

sions.

1.

exclusiu de SegurCaixa.CaixaBank.catwww

a Adeslas, SA d’Assegurances i Reassegurance

e de Mediadors de la DGes, inscrit en el Registr

2.

operador de banGAFP amb el codi C0611A08663619

ncassegurances

es memòries són un subgènere literari del’autobiografia: mentre en aquesta l’au-tor descriu tot el temps que ha viscut

fins al moment de redactar-la, a les memòriesnomés ho fa d’un període de la pròpia vida.Tanmateix hi ha més d’una zona grigia entreautobiografia i memòries,per exemple quan l’autors’estén amb molt de de-tall en un determinat pe-ríode de la seva vida, idespatxa tots els altres enquatre ratlles.

Aprofitant aquesta zonagrigia i tibant una mica lacorda de la preceptiva li-terària, podríem esmen-tar entre les primeresmemòries en català d’au-tors aragonesos –ells endeien ‘cròniques’, i d’al-tres en podrien dir auto-biografies- la Crònica delConqueridor i la del Ce-rimoniós. Ambdues sónd’esplèndida i molt reco-manable lectura, i el ca-talà dels segles XIII iXIV no en són obstacle. Després de Casp, elsnostres reis deixaren d’escriure memòries encatalà. Del prim estrat social de clergues, no-taris i infançons que quasi fins al segle XXdetingué el monopoli de l’escriptura notenim notícies d’haver-se’n conservat me-mòries. I tanmateix els arxius podrien donar-nos-en algunes mostres, com ja ha passat end’altres gèneres. Quan l’escolarització arribàtambé al proletariat, a finals del XIX, ho féupobrament i en castellà. I així no ha de sor-prendre que les memòries d’autors franjatinsque han sorgit entorn de la darrera GuerraCivil siguen quasi només en castellà.

En català les primeres memòries són les d’enDesideri Lombarte el 1987, que presentà a unconcurs del Centro de Estudios Bajoaragonesesamb el títol “A ti no te conozco” sobre els seusanys d’adolescència als Escolapis d’Alcanyís. Espublicaren pòstumament al Boletín del CES-

BA del 1995. Són bilingüesen castellà i català. Quan-titativament predomina, ide molt, el castellà. Quali-tativament ambdues llen-gües s’equilibren. Indirec-tament són una tràgicamostra del molt que enshauria pogut oferir l’autorsi hagués viscut més temps.I el 2002 Esteve Betrià,que dirigia la col·leccióQuaderns de les Cadolles, emdemanà si li escriuria unesmemòries dels meus anysaragonesos. D’ací sorgí LaVall de Balat. (Memòria del’Aragó 1948-2003), pu-blicat a l’agost del 2003. EnPep Espluga va posar perescrit el 2010 les grava-cions de José Enjuanes

Un ball per la República, publicat el 2010 a Llei-da per Pagès Editors.

Ara amb aquest número d’Styli locus tenimtres nous projectes de memòries: J. A. Carré-galo enceta el que podrien ser unes memòriesmont-rogines d’infantesa, si més no, i de lesquals en té unes quantes mostres més de des-perdigolades. Un cas semblant, saiditer ara, ésel d’en M. Sasot. I jo em proposo acabar la se-gona part –segundas partes nunca fueron buenas–de La Vall de Balat. Tenim notícies d’altres au-tors que ja són al tall memorialístic.

Artur Quintana

styli locusPublicació d’Iniciativa Cultural de la Franja: una eina d’intercanvi literari

estiu 2016

15

Publicació d’IniciativaCultural de la Franja

Direcció:Artur Quintana

Consell de redacció:Pep EsplugaLoli GimenoMerxe Llop

Carme MesseguerHèctor B. Moret

Màrio Sasot

Disseny:Esteve BetriàRicard Solana

RedaccióC/ Major 4

44610 CALACEITtempsdefranja@gmail.com

Impressió i produccióTerès & Antolín s.c.

info@teresantolin.com

Dipòsit legal: TE-57/2009

LMemorialística

Pàgina del Llibre dels Feyts de Jaume I,amb la il·lustració de l'anomenat«Sopar de Tarragona», on s'hauriadecidit la conquesta de Mallorca

Amb aquest número d’Styli locus Merxe Llop s'incorpora a la redacció de la revista

styli locus 2

En aquests tretze anys que han passatdes de la primera part de la Vall de Ba-lat, i que poden ser més, car mai no sesap, així fil per randa, quan s’acaba l’a-lè, en aquests tretze anys, doncs, he se-guit maldant, caient i entrebancant-me, per trobar la sortida –santa in-nocència!- del nostre laberintaragonès. En el camí m’ha to-cat entomar clatellades i tosso-lons a dojo, tant dels uns comdels altres, però sí, més imolt més tètriques dels delsaltres.

Dels uns, dels meus, o dels nostres simés us ho estimeu, n’ha estat una clate-llada de ben primerenca. Us contava joa la primavera del 2003, a la primera partd’aquestes memòries, que no trigaria ga-ire a eixir un recull de textos peruchians,tot cantant-vos-en les merescudes lloan-ces. I efectivament aquell mateix 2003 jaeren al carrer els Fulls de les fronteres d’enJoan Perucho. Un volum guapo, guapo,com podreu veure si mai el teniu a lesmans. Doncs bé, jo hi havia escrit unamena de brevíssima introducció en cas-tellà i en català. A la versió en aquesta llen-gua escrivia aquesta terra [...] d’olivars, timói romer, que en la versió en aquella llen-gua era esta tierra [...] de olivares, romero ytremoncillo. L’editor només llegir aques-ta paraula, tremoncillo, ja em va cridar a ca-

La Vall de Balat IIMemòries aragoneses primavera d’estiu del 2003-...

pítol. Que el mot no figurava en els dic-cionaris normatius de la llengua castellana,em deia molt amablement, però amb fer-mesa, i per tant delenda sit. Em calguétraure forces de flaquesa i argumentar quela llengua també viu fora dels dicciona-ris normatius, i que sí, que ho entenc, ques’han de tenir en compte la norma i l’es-tàndard, i tanmateix bé cal consideraraquells mots que són ben vius en les mo-dalitats del castellà de l’Aragó a l’horad’escriure en aqueixa llengua, sense porsni vergonyes. Finalment el tremoncillo vapassar a la impremta i figura amb lletres

de motlle al llibre peruchià. Evident-ment el romer de la versió catalana delmeu pròleg, que no consta als diccio-naris normatius del català, va tirar en-

davant sense que ningú hi tro-bés res a dir. Sovint, massa so-vint, m’he hagut d’enfron-tar a casos com el del tre-moncillo/romer, amb aquei-xa actitud del editors i cor-

rectors aragonesos tanprimfilats, estrictes i aca-

dèmics quan es tracta d’untext en castellà, i tant de la

màniga ampla i amics del no ve d’unpam quan el text és en català, o en ara-

gonès. És la llei de l’embut.A dreta llei, en aquest cas del tre-

moncillo/romer, potser més que de cla-tellada, hauria de parlar de pessic, i nopas recargolat, com aquells que fan tantde mal, no, no, més aviat d’un pessiguet,gairebé una carícia, i tanmateix ja maimés no me l’he pogut esborrar del re-cord. N’hi ha hagut d’altres casos pa-reguts, sense arribar mai a veritables cla-tellades ni tossolons. Això ha vingut demà dels altres, dels nombrossíms con-ciutadans enemics d’aquest patrimonitan intimament aragonès que és lallengua catalana de l’Aragó.

Artur Quintana

Tres memòries in statu nascendi.

Mai no en foren, de bones, les segones partsAdaptació lliure d’una sentència de n’Alonso Quijano, el Bueno

No, no es tracta d’una captatio benevolentiae, com algú po-dria creure. No, no és pas això: com a text aquesta segonapart no val poc menys ni gaire més que la primera, o així hovull creure. Si no té la frescor de la descoberta, l’encant delsprimers amors per l’Aragó i les seues llengües i literatures, téara la serenor de llarga convivència, amb l’afany inestronca-

ble d’anar sempre més a fons en coneixença, i de seguir in-criminant, sense reblar, un tabú darrera l’altre. Si aquesta se-gona part és pitjor que la primera és perquè el Minotaures’hi ha desfermat del tot. Ressonen permanentment els seuseixordadors bruels, creixent fèrtilment en maldat. Per ixo,pos.

IEntre tremoncillos i romers

styli locus3

Va ser una gèlida nit, a les acaballes delmes de gener que iniciava la segona mei-tat de la centúria, quan el poble de Mont-roig es va vestir d’un blanc immaculat pera celebrar l’arribada al món del que se-ria el segon fill de la Pilarin de l’Hostali el Pepe Carrégalo. Ella, mont-rogina pelsquatre costats. I ell, un gentil andalús, na-tural d’Antequera, que havia arribat unsanys abans perseguint un futur una micamés prometedor que el de la milícia mo-bilitzada durant la guerra que mai no aca-baven de llicenciar.

La nevada va ser de les que marquenèpoca ja que se n‘hi va posar més d’unmetre. Però el part va anar com una seda.Fort i sà com un roure, el naixement d’a-quell xiquet, a qui batejarien com a JoséAntonio Aurelio però a qui tots anome-narien Tonyín, va comportar una certa re-conciliació de la família amb la vida. I ésque quatre anys abans havien patit una ex-periència traumàtica amb la seua primerafilla, l’Elenita, a causa d’un lamentable ac-cident que es va produir en el momentdel part, esdevingut precisament en uncentre sanitari. Un accident que va dei-xar la criatura impossibilitada de per vidai que va marcar la família per a sempre.

Per tal motiu els pares havien decidit,amb el beneplàcit dels parents més pro-pers, que ja que tot havia anat tan ma-lament en un centre sanitari, la nova cria-tura, i les que vingueren després, si és queen venien més, naixerien totes a casa. Ipresa tan dràstica decisió, quan faltava poc

Regals de la memòriaUna gèlida nit

per al final de l’embaràs, la mare es va tras-lladar a Mont-roig, a l’hostal de la Placetaque regentaven els seus pares, ja que, enaquell temps, el matrimoni i la seua filletavivien a Domeño, un poble valencià. I allí,a l’hostal, a casa seua, en un dormitori nogaire gran al que s’accedia directament desdel menjador, va donar a llum sense in-cidents remarcables a aquell portent depersoneta —cinc quilos de criatura noeren cap broma—, durant la matinada del28 de gener de 1951, assistida per les do-nes de la família i per la tia Ramona delMosquet, la comare del poble que comp-tava amb una dilatada experiència. Encaraque, a darrera hora, escarmentats per cau-sa de les complicacions del primer part,i a pesar que tot anava normal, van de-cidir avisar també al “sinyor Roglan”, lopracticant del poble.

José Roglán Foz és una de les figuresde referència de la meua infància. El re-cordo com un professional seriós, res-ponsable i atent que anava pel poble ambel seu instrumental a posar injeccions alsmalalts. El cerimonial es repetia a cadacasa, ja que abans de punxar havia de bu-llir uns quants minuts la xeringa i l’agu-lla escalfant l’aigua del recipient amb unamica d’alcohol. Jo li tenia un gran res-pecte. I no solament per la temor que emfeien les injeccions. Alt i prim com unSant Pau, i de caràcter afable, era fill deVall-de-roures però estava casat a Mont-roig. I a més d’exercir de practicant feiade barber. Era una forma, bastant comuna

entre els practicants de l’època, de com-plementar els ingressos.

El senyor Roglan tenia la barberia al’entrada de casa seua, al número onze delcarrer Gigantes, contigua a casa Sastron.Una entrada prou espaiosa en la que nofaltaven mai uns quants “tebeos” a dis-posició de la canalleta per a què s’entre-tinguera mentre els tallava els cabells. Eratambé una manera de fidelitzar els clientsmés jóvens ja que en aquella època els te-beos eren gairebé un article de luxe queno tots es podien permetre.

Certament, a mi m’agradava anar-hi so-vint, ja que amb aquella excusa me’ls po-dia mirar i llegir tranquil·lament. I allí, deforma gairebé invariable, aquell bonhome, mentre m’arreglava els cabells bencurts, em contava que jo, amb aquell cos-set exuberant, havia naixcut ja mig cria-det. I em provocava dient que a més deposar-me a plorar com un desesperat, talcom convenia en aquelles circumstàncies,just en el moment de nàixer vaig fer unapixarrada tan gran que el vaig deixar ba-nyat del cap als peus.

M’ho va explicar infinitat de vegades,i ma mare, ma iaia Adoracion i la tia Isa-bel ho corroboraven. I haig de confessarque, de menut, i encara de jove, imagi-nar-me aquella escena em feia una micade vergonya. Més encara quan qui me lacontava era la pròpia víctima, és a dir, elbo del senyor Roglan.

José Antonio Carrégalo

Memòries dispersesLlums de la ciutat

Per l’Andreu, Saragossa era el perfilil·luminat d’una enorme Gallina Blan-ca que es veia damunt del tellat d’unedifici del barri del Tubo, a l’entrada dela plaça d’Espanya. Al costat de la Gran

Gallina, hi havia una enorme Guardio-la, on unes monedes de diferents colorss’anaven introduint, corrent de dalt abaix de manera ininterrompuda, dinsd’una ranura insaciable.

El nen contemplava fascinat aquell mà-gic espectacle nocturn des del balcó d’unpis alt de l’Hotel Maza, a l’altre costat dela plaça, on la família solia allotjar-se quananaven al metge a la capital.

styli locus 4

No vam nàixer ahirHèctor B. Moret

Ara i adés diguem-ho així:no vam nàixer ahir.

Ara mateixt’ho dic ací:no vaig nàixer ahir.

Ho duu escritaquest mes d’abril;ho havia de dir,t’ho havia de dir:no sigues cruel,no vaig nàixer ahir.

Passa el tempsi no diu res.No pas ximplet, ingenu?, potser sí.I fes fortuna,pertot arreu.

Digueu-m’ho així:ni tu ni jo no vam nàixer ahir.

Nit i maitinada del 29 d’abril i de l’1 de maig de 2016

És lo dia del Patró, estic seient al teu-lat dels músics que toquen un bolero.Vaig mudadeta, les meues cames balan-cegen , les sabates noves de xarol brillen.Observo les parelles ballar, los novios en-sopeguen, los matrimonis acom-passats, al fons veig els meuspares somrients. Les xi-quetes ballen davall demi agarradetes de lesmans. Los joves no esqueden a la plaça,passen de llarg espe-rant a que les perso-nes de més edat re-tirin, i començo elball “suelto”. Dequan en quan se il·lu-mine el cel de la nit,com un llamp lo flash delfotògraf retrate quadrillesde quintos, parelles, famílies...L'aire mou la làmpara que penge desde l'església a l'Ajuntament, creant a laseua voluntat llum i penombra, i pro-voque el sorollet de les tiretes de paper

Lo ball a la plaçai banderetes, so de les Festes Majors. Es-colto també els tirs de la caseta, el meupare ja m'ha aconseguit amb la seua pun-teria una nineta vestida de ballarina i perals meus germans un coco i joguines.M'arriben aromes de perfums, però so-

bretot de petardos, l'olor a pólvora queés per a mi sinònim de festa. I veig

passar un capgròs amb un vimefent córrer a d'altres xiquets, ricperquè són forasters i no del po-

ble; mentre jo, des d'aque-lla privilegiada posició,

segueixo balancejantles cametes.

SusanaAntolí

Saidí era el contacte directe dels peusamb la terra, amb el fang dels carrersquan plovia, lo xerric de les rodes delscarros travessant lo poble quan los llau-radors marxaven cap al terme a puntade dia, lo xisclar de les aixordaques col-pejant los lloms de les cavalleries. Tam-bé eren les canyes que els xiquets re-collien a l’hora de l’esbarjo per a escalfarl’estufa de la classe de pàrvuls. Una d’a-quelles canyes, en l’intent de tòrcer-la per dur-la a l’escola va aixecar a l’An-dreu un tros de carn d’un dit de la màesquerra deixant-li una empremta in-esborrable. I les maleses que fèien alcamp furtant fruites, llançant-se llavorsde lledons amb un canut de canya, o larelació d’amor —i a vegades de vio-lència— amb tota classe d’animals.

De Saragossa en canvi l’alluernava lallum dels carrers i avingudes principals,la grandiositat dels anuncis publicitarisi, en general, qualsevol element tec-nològic que no havia arribat al poble,com ara els tramvies, o l’escalera me-cànica que pujava a la segona planta delsmagatzems Sepu, al carrer Torrenueva,a la vora del Mercat Central.

Tot i haver descobert aquells inventsdel progrés als tres o quatre anys, quan hianava al metge, quan en tenia set o vuiti ja vivia des de feia un temps a Saragossa,encara l’impressionava força el fet de quèunes escales pugessen soles, sense que unacavalleria o un home tirés d’una sirga,com passava amb la barca que crusava elriu de la banda de Saidí a la de Vilella.També el va impressionar molt l’Andreu

la primera tonada que va sentir d’un ve-nedor de la ONCE, cec i mutilat, cridantsense esme, davant la porta del bar Gam-brinus, a la plaça d’Espanya: “¡Vendo igua-leeees! ¡Iguales para hooooy!”.

En aquelles esporàdiques voltes queanaven al metge a Saragossa, quasi sem-pre per a què el visités algun especialistarecomanat pel tio Màrio, el guru sani-tari de la família, no podia imaginar quemolts pocs anys després, aquella ciu-tat acabaria sent lo seu lloc de residènciahabitual i tots aquells descobriments fan-tàstics, que per a ell eren el símbol d’unprogrés desconegut i insondable, aca-barien formant part de la seua vida quo-tidiana.

Màrio Sasot

Pel solc de proses i versos