TÈCNIC - elpou.catelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Juny 2015 TOT bx.pdf · el Carles...

TÈCNIC SUPERIOREN PRÒTESIS DENTALSCICLE FORMATIU DE GRAU SUPERIOR

Inici: curs 2015-2016Pendent d’aprovació

L’ÚNIC CENTRE DE FORMACIÓ DUAL

PER A PROTÈSICS DENTALS

A CATALUNYA

www.umanresa.cat/campusprofessional

Campus Professional UManresaAvinguda Bases de Manresa, 108242 Manresa93 875 73 [email protected]

er a la majoria de mares i pares, un fill/aés un regal. La majoria de vegades, elregal més gran i sorprenent que sorgeixde la unió de dues persones. Encara quecada cop hi hagi més informació pertotarreu, i tot i els consells que s’entesta adonar tothom, de fer de pare i mare sen’aprèn fent-ne. I, probablement, els

valors que s’aboquin cap als fills ajudaran a acabar dedonar forma al creixement de la seva personalitat enun grau superior que l’ADn o altres factors meramentconsanguinis. Per educar no hi ha manuals infalibles i,cada cop més, s’entén la diversitat com a riquesa i nopas com un obstacle per homogeneïtzar els currícu-lums educatius i entaforar l’educació com culleradesd’un xarop amargant. Educar la diversitat és haver deconsultar molts llibres d’instruccions alhora i aprendrea tocar les tecles adequades en cada alumne, cada fill,cada persona. Si la vinguda al món d’un fill ja és ungalimaties colossal per als progenitors i les preguntesque els sorgeixen són infinites, si la criatura té una dis-capacitat intel·lectual, els manuals d’instruccions es

magnifiquen per-què, un

cop acceptada la situació, cal cercar suports i recursosque van més enllà dels camins habituals.

Afortunadament, els sentiments d’amor, protecció,comprensió i solidaritat no es compren a pes i no s’ar-ticulen de forma diferent si es presten a persones dis-capacitades o a altres que, per defecte, anomenemnormals. Donar sol ser plaent, però rebre multiplica l’e-moció exponencialment i fa que desapareguin totesles diferències i prejudicis. L’amor no entén de capaci-tacions i el suport a algú que pateix alguna discapaci-tat sol contribuir a sentir-nos més persones o, a lainversa, a emmirallar encara més la nostra mesquinesai egolatria. només cal estar disposats a comprendre ientendre la diversitat. El que més molesta als discapa-citats i als seus familiars és que els compadeixin o se’lsapliqui la misericòrdia cristiana que ha regit tantes itantes institucions que, històricament, han contribuïtmés a segregar que no pas a integrar sense perjudicisels discapacitats intel·lectuals en el dia a dia. Perquè,una bona part, i gràcies a institucions –com AMPAnS,que enguany celebra 50 anys– que els donen suport ieines, estan capacitats per integrar-se a la societatfent-hi una feina o una funció ben necessària i podengaudir de la independència per tirar endavant amb

una normalitat cada copmenys sor pre-

nent.

3

Sorprenent normalitatedito

rial

P

EL POU · JUny 2015

4 EL POU · JUny 2015

Redacció, administració, publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, Carles Claret,Ramon Fontdevila, Lluís Matamala, Josep R. Mora, Joan Segon, Teresa Torra i Joan Vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: Ramon Aran, Sílvia Berengueras,núria Closas, Jordi Estrada, Xavi López, Josep M. Oliva, Joan Piqué, Ferran Sardans.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Joan PiquéPortada: Francesc Rubí (a la fotografia, el Carles Calavera, un jove de 15 anys amb síndrome de Down, i la seva mare, la Marta Grau).

Fotografia: Jordi Alavedra, Francesc Rubí Col·laboradors: Isaac Bosch, Lluís Calderer,Maria Camp, Llorenç Capdevila, Ignasi Cebrian,Cercle Artístic de Manresa, Ferran Climent, PepCorral, Anna Crespo, Laura Estrada, ManelFontdevila, Ramon Fontdevila, Joan M. Gabar-ró, El Galliner, Jaume Gubianas, Dani Hernán-dez, Robert Martí, Josep M. Mata, EduardMerly, Anna navarro, Enric Oller, Maria Picassó,Alba Piqué, Guillem Puig, Laia Puig, Quadernsde Taller, David Torras, Ignasi Torras, LauraVidal, Joan Vilamala, Marc Vilanova, Lluís Virós.

Administració: Sílvia BerenguerasExpansió publicitària: Publicitat Clarena C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió:InOM, SA. Era de l’Huguet, 7. Tel. 93 878 41 20Distribució:Sobrerroca Centre SL. Tel. 93 873 92 34Dipòsit Legal:B-13.528-1987ISSN: 2253-6647

Amb la col·laboració de:

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen, necessàriament, l’opinió d’El Pou de la gallina

notícies del pouDebat entre alcaldables i lliurament dels vintens premis Oleguer Bisbal

El Pou de la gallina i la Federació d’Associacions deVeïns de Manresa van citar els deu candidats a l’alcaldiade la ciutat el dia 29 d’abril, a l’Espai Plana de l’Om, quees va omplir de públic expectant. Va ser el primer actepúblic de temàtica general de cara a les eleccions muni-cipals del maig. En l’acte duia el nom de Deu preguntesper a deu candidats, en un format en què els caps de llis-ta es van preguntar entre ells en tres torns de nou pre-guntes. En una última tanda, les preguntes les va formu-lar la Federació de Veïns. Hi van assistir els representantsde tots els partits: Valentí Junyent (CiU), Felip González(PSC), Pere Cullell (ERC), Domingo Beltrán (PP), JordiMasdeu (CUP), Sebastià Llort (PxC), Antonio Espinosa(C’s), Lluís Cano (ICV), Rosa M. Hernández (MillorManresa) i Àlex Izquierdo (en substitució de DídacEscolà, de Democràcia Municipal). Carles Claret, cap deredacció d’ El Pou, va ser l’encarregat de presentar i dis-tribuir rigorosament els temps de les intervencions.

Premis Oleguer Bisbal

El lliurament dels vintens premis Oleguer Bisbal es va ferdesprés del debat amb els alcaldables, en el marc de lacelebració dels 28 anys de la revista. Els premis, escollitscom sempre per votació popular pels lectors van ser lliu-rats per l’alcalde de Manresa, Valentí Junyent, el regidorde Cultura, Joan Calmet, i el president de l’associació edi-tora, Jaume Puig. Els guardons d’aquest any, modelats perAurora Pérez sobre el personatge creat pel dibuixantManel Fontdevila, es van lliurar a l’activista social PepitaSubirana i Badia, promotora de la residència de la SagradaFamília (Premi Oleguer Bisbal 2015 a la «manresana més

manresana»); a la treballadora social Lourdes Perramon iBacardit, actualment superiora general de la Congregacióde Germanes Oblates del Santíssim Redemptor a Madrid(Premi Oleguer Bisbal 2015 a la manresana del Pou) –enaquest cas va recollir el guardó la seva germana, MontsePerramon–, i a la Fundació Ampans), en el 50è aniversaride l’entitat (Premi Oleguer Bisbal 2015 als manresans d’ac-tualitat) –premi que va recollir el president de la Fundació,Domènec Casasayas.

5EL POU · JUny 2015

De mes a mes 6

D’aquí i d’allàDes de XangaiJoan Serra 8

Vides separadesJosep M. Oliva / Jordi Sardans 9

TEMA DEL MES:Conviure amb ladiscapacitat intel·lectualJoan Piqué 12

EmprenedorsLa PlanaNúria Closas 19

Natura urbanaIgnasi Cebrian 20

IndretsLa tartera de CambrilsF. Climent / J.M. Mata-Perelló 21

Vins del Bages 22Bernat Oller Rosat 2014Marc Maldonado

Del tros al platLes més grilladesE. Merly / G. Puig / C. Fíguls 23

L’EntrevistaPep Molist SadurníJordi Sardans 24

Patrimoni ciutadàCapella del RemeiLluís Virós / Francesc Rubí 29

Fila culturalLa model manresana de PomésJosep Maria Purtí 30

PropostesArt, cinema, música i teatre 32

Quadern obertQuaderns de taller 33

Fa 25 anys... Jaume Puig 34

Crònica social. J.S. i L. V. 35

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 36

el Cul del Pou 37

Número 310 - Juny 2015

l’opinió del lector

Sobre el camí de laCreu del Tort

En llegir el reportatge publicat en el núme-ro d’abril vaig experimentar sorpresa iindignació, perquè se m’hi acusava direc-tament, citant-me amb nom i cognoms (iressaltant la meva condició de funcionarimunicipal), d’apropiar-me i tancar, ambmala fe, una part del camí de la Creu delTort.

Pel que fa a aquesta acusació gratuïta, hede dir dues coses: la primera, que quanvaig comprar el solar i la casa on visc, ja feiaanys que l’esmentat camí havia desapare-gut. La segona, que quan el consistori emva sol·licitar poder recuperar-lo, a principisd’aquest any, vaig accedir-hi de bon grat,renunciant a qualsevol indemnització,sempre que no dividís el meu solar endues parts inconnexes. Ja fa un parell demesos que, gràcies a la feina dels serveistècnics de l’Ajuntament (que no pas delsseus polítics), vam arribar a un acord per altraçat definitiu del camí, satisfactori per aambdues parts.

Per tant, no hi haurà cap impediment per-què el camí de la Creu del Tort torni a seruna realitat en un futur molt pròxim.

Pere Foradada Martín

Nota de redacció:Des de la redacció de larevista volem fer constar que PereForadada documenta el seu escrit amb unplànol del 1855 per justificar que el camí de Sant Ignasi entre Sant Pau i la creu delTort no passava pels seus terrenys i asse-gura estar a disposició d’Aigües deManresa per tal de trobar una solució quefaciliti l’accés dels vianants fins a l’esmen-tada creu del Tort.

Un somni a l’abast

Primavera de 2022. Manresa: Després deset anys, em retrobo amb dos bons amics.El 2015 van haver de marxar a treballar aEscòcia i passen un dies aquí. Sopem acasa assaborint un bon vi del Bages i unaamanida deliciosa de productes de la terra.Des de fa cinc anys, el pla de Bages s’au-toabasteix de productes del Poal iViladordis. Quins tomàquets, els deViladordis! –exclama el Josep. L’ende -mà, ens llevem d’hora i, des del centre his-

tòric, caminem per voreres amples i arbra-des des de la plaça Valldaura fins al parc delCardener. Contemplem l’edifici de laFlorinda, ara centre cívic, i l’antiga i activafarinera de la plaça del Mil·lenari.

Travessem Francesc Moragas i arribem a lafàbrica dels Panyos. Sortosament, un pro-jecte de rehabilitació integral va fer que l’e-difici ara encabeixi les oficines d’adminis-tració de la vegueria i una biblioteca ambvistes al riu i a una zona comercial. Un delsamics es sorprèn de veure-hi un FnAC! Apeu de fàbrica, hi ha una passera per a via-nants i bicicletes feta amb una originalestructura de ferro i fusta. El projecte vaguanyar el premi FAD 2020. Els visitantsqueden meravellats de com ha canviatl’entorn. El conjunt integra bosc de ribera,el riu net amb canoes surant, els Panyosrestaurats, la façana del cementiri i el Pontnou rehabilitat. Això no té res a envejar –diuen– al tractament que es va fer a l’en-torn fluvial de la ciutat on ara viuen:Inverness.

Una agradable sorpresa: per arribar alcementiri i al Congost s’ha habilitat un pas-seig de sauló, vorejat per bancs de fusta.Aquest recorregut fa que gent de totes lesedats arribi diàriament al Congost des delcentre, com quan hi ha bàsquet. Un goigde passejada sense ni un soroll de motor. Iés que, ara, els cotxes i el transport públicarriben al riu per Francesc Moragas i larecentment inaugurada avinguda del’Esport, una espaiós vial paral·lel a la via deltren que també desemboca al polígonindustrial del Pont nou, l’eix Transversal i elbaixador del ferrocarril de Sant Joan. Desque es va fer l’avinguda, el polígon s’haomplert d’empreses relacionades amb lametal·lúrgia i l’antiga fàbrica de la Pirelli jaté pretendents.

L’endemà volem pujar al Collbaix. Hi ani-rem caminant des del centre. Aprofitant laconstrucció de l’avinguda, es va habilitaruna via verda des del parc del Cardenerfins als itineraris de Collbaix i la torre Lluvià,un centre d’interpretació i promoció delsvalors agrícoles i ambientals que avui ésreferent nacional en gestió d’espais periur-bans. Tot sopant, recordem el despropòsitque va suposar, el 2015, un Plad’Ordenació Urbana que preveia un ponten baixada des de la carretera de Cardona–avui transformada en bulevard– fins a untalús de quatre metres d’alçada davant delcementiri. Abans d’anar a dormir brindemperquè, al final, es va imposar el sentitcomú.

Jaume Torras Torra

6 EL POU · JUny 2015

de mes a mesVila Closes ja té escultura

25 d’abril. En el desè aniversari de la mort del pintor man-resà Josep Vila Closes, unes tres-centes persones s’aple-guen al parc que duu el nom l’artista per assistir a la inau-guració de la seva escultura, una peça en bronze creadaper Ramon Oms, que la família Vila Roca cedeix a la ciutatper recordar la seva trajectòria.

El Jutge Vidal omple el Conservatori

27 d’abril. El teatre Conservatori s’omple fins al tercer pisper escoltar el jutge Santiago Vidal, magistrat del’Audiència de Barcelona i membre de Jutges per laDemocràcia, que parla de la seva proposta de Constitució idel moment actual del procés català, dins el cicle sobreestructures d’estat organitzat per l’AnC i Òmnium Bages.

Els debats centren la campanya electoral

4 de maig. Els debats amb els deu alcaldables centren lacampanya electoral per a les eleccions municipals ambtemes com l’urbanisme, a la casa Lluvià (4 de maig); d’uni-tat contra el feixisme, a Sant Domènec (4 de maig), o lesinfraestructures, a la Cambra de Comerç (14 de maig), amés del Joc dels Candidats, al pati del Kursaal (17 de maig)i els de caire general a les Tertúlies a La Cuina (7 de maig) ial teatre Conservatori (20 de maig).

S’estrena l’obra de Padró i Calderer

17 de maig. Al teatre Kursaal, s’estrena l’obra Llegenda d’am-bició i mort, basada en la peça tradicional catalana Don Joani Don Ramon, amb música de Josep Padró i textos de LluísCalderer, en una versió de cambra amb dansa i rapsòdia.

L’Ajuntament retira l’estelada ‘in extremis’

22 de maig. Minuts abans de la mitjanit, personal de man-teniment retira del balcó de l’ajuntament l’estelada, des-prés que els Mossos rebessin l’ordre de treure-la per laforça durant la jornades de reflexió i de les eleccions, pas-sades les quals es torna a penjar.

El Bruixa d’Or es manté a l’ACB

24 de maig. La meritòria i inesperada victòria del BàsquetManresa al camp del Reial Madrid (80-90) permet al club

mantenir-se a l’ACB, gràcies també a la derrota delGuipúscoa Basket.

Marea sobiranista a l’ajuntament24 de maig. Els 27.829 manresans que exerceixen elvot en les eleccions municipals (un 53,17% del cens)atorguen la victòria a la llista de CiU, que tot i perdremés d’un miler de vots, n’obté 8.000 (29,15%) i baixad’11 a 9 regidors. ERC rep 6.390 vots (23.09%) i puja de3 a 7 regidors. La CUP recull 3.010 vots (10,38%), gua-nya un regidor i supera per poc el PSC, que n’obté 2.963(10,71%) i passa de 4 a 3 regidors. Ciutadans rep 1.832vots (6,62%) i 2 regidors, i Democràcia Municipal en rep1.534 i aconsegueix un regidor. Els segueixen senserepresentació: PP, amb 1.366 vots (4,94%), ICV amb 918(3,32%), Millor Manresa, 591 vots (2,14%) i PxC 526(1,90%).

Es lliuren els premis Regió7

26 de maig. L’Espai Plana de l’Om acull el lliurament delspremis del diari Regió7, en un acte presidit pel consellerMascarell, en què es guardonen les trajectòries de la FUB,el Club Atlètic Manresa, Kids&Us i el grup Gossos, i es pre-mia el talent del Konvent, l’actor Miki Esparbé i els autorsdel Projecte Tendències. El premi Estrella és per als alcal-des del Moianès i l’Estrellat per a l’ICS.

Anna Veiga, doctora honoris causa a la FUB 7 de maig. Anna Veiga, biòloga i directora del Bancde Línies Cel·lulars del Centre de MedicinaRegenerativa de Barcelona, és investida com aDoctora Honoris Causa de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC). Esdóna el cas que és la primera dona amb aquestreconeixement per la UVic-UCC i és el primer acted’aquest tipus que la nova universitat fa a la capitaldel Bages.

FUB


Josep Fargas explica la seguretat social catalana

28 de maig. Josep Fargas, professor de dret de laSeguretat Social a la Universitat Pompeu Fabra i coredactorde l’informe del CATn sobre La Seguretat Social catalana,parla a la FUB sobre la Seguretat Social a la Catalunya inde-pendent, els estàndards internacionals, tendències aEuropa, la viabilitat econòmica i com cal afrontar el procés.

Visuals reinterpreta les parets de pedra seca

30 de maig. Dins del cicle Visuals, tretze artistes, convocatsper la Taula d’Arts Visuals de la Catalunya Central, reinter-preten les construccions de pedra seca a Sant Domènec,en una exposició que es presenta conjuntament amb lamostra de vins dels cellers de la DO Pla de Bages.

L’Esbart homenatja Vicenç Orriols

31 de maig. El teatre Conservatori acull la presentació del’espectacle Ritual i festa, amb què l’Esbart Manresà home-natja el que va ser dansaire, director del grup i president del’Agrupació Cultural del Bages.

ExpoBages es consolida al centre

24 de maig. La tercera edició d’Expobages al cen-tre de Manresa aplega gran quantitat de gent alPasseig i en carrers com el de Guimerà i la Muralla,on s’agrupa el sector automobilístic, i cap al barriantic, on es concentren les parades d’alimentació iartesania. Pep Vila rep el Pollet d’Or, que atorga lacomissió organitzadora de la fira.

Una de freda...

Centre d’Esports Manresa

D’una manera totalment incomprensible, el CEManresa ha arribat a final de temporada sense forçafísica ni mental per intentar pujar de categoria. Elque semblava una possibilitat més que evident fadues setmanes se n’ha anat en orris només en qua-tre dies. S’ha passat de tenir un entrenador i unsjugadors totalment compromesos amb l’entitat auna situació difícil de descriure, però que ha fetcaure a un i altres dins del pou de la mediocritat.Aquest final tan trist per al club de futbol històrica-ment més gran del Bages el pot ensorrar encaramés, si el seu president i mecenes d’origen argentídecideix abandonar la nau, després de la decepcióque suposen els darrers resultats esportius obtin-guts pels jugadors en el tram final de temporada.Quan fins i tot s’havia aconseguit engrescar unsquants aficionats més que eren ben presents a lesgrades del Congost, tècnics i jugadors no han estat al’alçada i s’ha produït una desfeta inesperada. Aixídoncs, ara pinten bastos.

Bàsquet ManresaHo vam dir al principi de la temporada regular i enshi refermem ara: en aquesta Lliga ACB el Manresa hacomptat amb un dels millors entrenadors del bas-quetbol espanyol i, amb diferència, el més combatiui lluitador. Una vegada més, la directiva presididaper Josep Vives, que ha estat tretze anys al càrrec, hapassat globalment sense pena ni glòria. Enguany nova estar bé parar una trampa a l’entrenador nouvin-gut, tot fitxant tard i malament, amb l’excusa queera el pressupost més baix de l’ACB. Pedro Martínezes va revoltar i va saber exigir de la junta directivauna mica més de complicitat i de fer les coses pro-fessionalment ben fetes, per poder tirar l’equipendavant. La fortalesa de l’entrenador va rearmar elsoci, que va tornar al Congost després de dues tem-porades molt ensopides i desil·lusionants. És cert queel Club s’ha salvat amb una carambola, guanyant alcamp del campió d’Europa, encara ressacós i sensejugar a plena intensitat, però la temporada va teniraltres moments per fer-nos creure en l’equip. Ara és elgerent qui ha de fer bé la feina i aconse guir el que sem-bla que demani a no se sap qui: més capacitat econò-mica. Com a professional d’una societat anònima ésjustament la feina per la qual el paguen.

Catpress

...I una de calenta

EL POU · JUny 20158

Des de Xangaid’aq

uí i

d’al

là

l primer record inesborra-ble de Xangai és del 4 dejuny de 2012, just arribar ala ciutat, en un pis número29 del barri de Xujiahui,l’Ignasi i la seva dona Ireneem donaven la benvingu-da amb una barbacoa a laterrassa de casa seva.

L’Ignasi també és de Manresa, i lescasualitats de la vida van fer que ensretrobéssim després de gairebé 20anys. Durant els primers dies d’aquellcalorós i humit juny, no em treia delcap tot el que acabava de deixar a lameva terra de sempre, Manresa.L’enyorament és un sentiment que sempre es porta adins, però que es fa suportable quan t’adones que nohas de fer un esforç per estar bé. A partir d’aquest dia,que arriba quan menys t’ho esperes, comences a gau-dir de l’experiència de viure en un país on el més sem-blant al nostre és que el sol surt per l’est i es pon perl’oest.

Xangai té una atmosfera diferent de la resta de les ciu-tats de la Xina. Situada en el delta del riu Iangtsé, en lapart meridional de la costa xinesa, va créixer en impor-tància al segle XIX com a port de referència de l’imperibritànic. L’etapa comunista de 1930 a 1990 va portar laciutat a una època gris, com la resta del país. A partirdel 1990, però, es va tornar a desenvolupar, i avui és elprincipal port de contenidors del món, el centre finan-cer de la Xina i una de les ciutats amb més potencial denegocis dels cinc continents.

Aquesta gran influència internacional ha fet queXangai sigui avui un nucli únic dins d’un país històrica-ment comunista, però actualment regit per les normesmés extremistes del capitalisme, dominat per un únicpartit polític, que vetlla perquè la població no esrebel·li ni tingui més influències de l’exterior del que elgovern cregui convenient.

Viure en aquesta ciutat és una experiència (única). Tanaviat pots sentir formar part de la seva comunitat, comsentir-te’n exclòs. I és que Xangai es mou a una veloci-tat molt mes elevada que qualsevol de les ciutats occi-dentals de referència, i això significa que per a un man-resà que no està acostumat a la gran ciutat, el xoc ini-

cial sigui dur. Un dels fets que més sorprèn és que nohi ha cap hora del dia que puguis alliberar-te delssorolls de les obres o dels clàxons dels cotxes. El coss’hi acostuma, i fins i tot ho troba a faltar quan tornes aManresa i tot et sembla que es mogui a càmera lenta, ique hagin abaixat el volum dels sorolls… És sorpre-nent com, amb el pas del temps, un es pot adaptar auna rutina totalment diferent de la que ha viscut totala vida.

De tota manera, per viure a Xangai és indispensabletenir un projecte laboral que ompli perquè, en cas con-trari, es pot fer molt difícil passar els dies, les setmanes,els mesos…La família, la parella, els amics, Catalunya...queden molt lluny, i tot i que les noves tecnologies ensapropen; coses tan simples com veure la llum del solgairebé cada dia, fer un cafè amb llet amb el diari, pujarel Collbaix amb el meu germà, la tendresa de la mevaneboda, el dinar dels diumenges amb els pares, l’escal-for de la meva parella Ester… es troben a faltar moltís-sim.

Però el creixement personal i professional que haurétingut en els darrers tres anys m’acompanyaran sem-pre. Quan t’allunyes de la zona de confort és quansents que estàs viu. I això és el més gratificant de l’ex-periència més important de la meva vida…

EJoan Serra

Joan Serra i Montserrat és CFO de la multinacional catalanad’automoció Ficosa a Xangai (Xina)

Una imatge dels gratacels de Xangai

vides separades

Comprar el diariom passa sempre que hi ha eleccions, molts mit-jans publiquen un qüestionari de preguntes idèn-tiques a tots els candidats per tal de descobrir elseu perfil més humà i proporcionar-nos una certaaproximació a la seva persona. Aquets dies n’he

llegit un bon grapat, entre ells el que li van fer al diari El Paísa l’Alfred Bosch, candidat a l’alcaldia de Barcelona. I, entre lacolla de respostes, em va cridar molt l’atenció la que vadonar quan li van demanar «Quant costa un diari?». Va res-pondre que els llegia tots per les edicions digitals. Dit d’unaaltra manera: que no en compra mai cap. Em va semblardecebedor. M’ho va semblar d’ell com m’ho semblaria dequalsevol persona que es presentés per a un càrrec públic,ni que fos per a alcalde del municipi més petit de Catalunya.Hi va haver un temps -un temps que ara cada cop em sem-bla més llunyà- en què veies pel carrer molta gent amb undiari a la mà. I just quan diuen que la instrucció pública hacrescut -si més no d’una manera teòrica- i tots som méssavis i suposadament més informats, és quan en veusmenys. La gent ja no llegeix el diari al metro ni tampoc elsveus llegint cap llibre com ho feien abans, només teclegenel mòbil com posseïts, segurament perquè tothom té mol-tíssimes coses a dir, tantes que no me les sé ni imaginar.

La venda de diaris ha minvat d’una manera esgarrifosa i elsque el comprem cada dia semblem uns éssers estranys.Però de diaris se’n continuen venent i un s’imagina queentre el nombre més reduït de compradors hi ha d’haveraquells que ocupen uns llocs d’alta responsabilitat a la cosapública, començant pels diputats. Però la meva imaginacióes deu equivocar i ara que m’hi paro a pensar m’adono queja fa temps que, igual com els diaris han gairebé desapare-gut del metro, també han desaparegut dels pupitres delParlament i del Congrés. Em desanima pensar que un delscapdavanters de la política catalana admeti no comprarcap diari i que prefereix la versió esquemàtica i urgent d’in-ternet abans que la lectura pausada i reflexiva que brindaun diari en paper. Em desanima també pel que té de pocexemplar. I em desanima i m’alarma perquè quan tots facincom ell, els qui desitjaríem seguir-lo llegint com ho hem fettants anys ja no en trobarem als quioscos perquè la dicta-dura dels gustos majoritaris ens haurà arrabassat la possibi-litat de poder triar... com ens ha passat ja amb tantes coses.

CSobre els himnes

l darrer cap de setmana de maig es va fer la finalde la Copa del Rei de futbol a l’estat espanyol,entre l’Atlètic de Bilbao i el Barça, i tal com eramés que previsible, sa majestat (a qui ningú haescollit democràticament) va ser rebuda al Camp

nou amb una impressionant xiulada per part de les duesaficions. Els que més es queixen que es xiuli el seu capd’estat i el seu himne són els mateixos que diuen que nos’ha de barrejar la política amb l’esport –però ho fansovint de manera hipòcrita– i són els mateixos que des-autoritzen la presència dels himnes basc i català en unesdeveniment com aquest. Alguns diuen que es podrienfer sonar els tres himnes: l’espanyol, en honor dels orga-nitzadors i de l’àrbitre, i el català i el basc en honor delsequips finalistes, o fins i tot el dels clubs participants.ningú pot garantir que no es xiuli l’himne espanyol, peròsegurament seria més respectat si en lloc de voler-loimposar tant sí com no, per part dels ignorants de sem-pre, es fessin esforços de conciliació o integració, o senzi-llament se n’oblidessin. Mentre es vulgui fer passar elclau per la cabota al preu que sigui, la separació entre elsnacionalismes basc i català respecte de l’estat espanyoles farà cada vegada més evident. Per respectar l’altre calque abans se’ns respecti a nosaltres, deixin d’insultar iamenaçar els nostres símbols i banderes i, en una verita-ble democràcia, se’ns hauria d’ajudar a poder decidir lliu-rement el nostre futur.

Molts dels que avui es fan creus que les aficions del Barçai l’Atlètic xiulin l’himne espanyol són aquells que odien ipersegueixen les estelades i les ikurrinyes, que encara nos’han adonat que l’Espanya única i indivisible no existeixen la realitat. L’ocupació dels territoris per la força hauriade formar part del passat, en estats que es consideren civi-litzats. Si Espanya vol continuar existint com a tal hauràd’acabar reconeixent en tots els àmbits realitats nacionalsdiferents com la basca i la catalana, i per més que s’esfor-cin a eliminar-les, tenen capacitat per regenerar-se. Volemi sabem conviure amb d’altres ciutadans d’arreu del mónperquè ho hem demostrat. Potser aquells que ens volenimposar els seus criteris per la força són els que no ensaben ni encara han après a conviure. O ens respecten ocal que ens espavilem a construir ja el nostre propi estat.

E

Josep M. Oliva Jordi Sardans


10 EL POU · Juny 2015

mb un augment de laparticipació d’un1,85%, els resultats deles eleccions munici-pals a Manresa es vandesvelar en poc menysd’una hora. Un procésvertiginós si el compa-

rem amb altres municipis o la capital,Barcelona, que no van donar per conso-lidada la distribució final de forces políti-ques fins gairebé les onze de la nit. Enels primers resultats escrutats, CiU sesituava amb només vuit regidors, i, percapricis del recompte, a les 20.45, elsconvergents baixaven fins a set, a tansols un de la segona força, ERC, que, pocabans de les 21.00, en comptabilitzavasis, dos més que la CUP, la tercera.

L’ordre de posicions, doncs, de seguidava quedar definit. A les 21.00, el marca-dor (llavors en el 10%) va agafar un camíque ja no va abandonar, tot i els lleusmatisos en la distribució de regidors enles formacions més minoritàries. Enaquesta hora, també, el PSC va consoli-dar els tres representants fins al final delrecompte. nou minuts més tard, la CUP,que comptava fins llavors amb quatreregidors, en va cedir un a Esquerra, queva mantenir els set definitius.

A les 21.24, amb un 81% de l’escrutiniregistrat, Domingo Beltrán, del PartitPopular, va perdre la representaciómunicipal i el regidor va recaure enCiutadans. A les 21.48, el recompte ja eradel 99,08% i a les 22.00 les dades vantancar-se definitivament. El PartitPopular i Plataforma per Catalunya sor-tien de l’Ajuntament. Els seus substituts,Ciutadans i Democràcia Municipal, quemai no va perdre la representació míni-ma al consistori en tot l’escrutini.

Junyent perd forçaQuatre anys d’austeritat obligatòria i depoc impacte ciutadà van passar facturaa la llista convergent que, a més, sesuma al retrocés general del partit aCatalunya que li ha fet perdre l’alcaldiade Barcelona o la de Berga, per exemple.Amb tot, Valentí Junyent va ser el candi-dat més votat a la ciutat amb 8.065 vots,un 29,15%.

Respecte a la contesa anterior, CiU vaperdre un 6% percentual del vot, gaire-bé 1.300 sufragis menys que el 2011.Els convergents van registrar el suportmés alt als seus feus: Barri Antic, carre-tera de Santpedor, Cots-Guix PujadaRoja, Vic-Remei, Poble nou, Mion iPasseig i Rodalies. Però les diferènciesamb ERC en altres sectors es van escur-çar força per l’ascens espectacular delsrepublicans i la relativa laminació delvot independentista encarnat perMillor Manresa, que va obtenir 591suports.

ERC guanya 3.300 vots Fa quatre anys, l’alcaldable d’ERC, PereCulell, ja va resistir el daltabaix generaldel partit després de la fi del tripartit (al’Ajuntament i a la Generalitat) i el canvien la direcció nacional. La formació hagirat full i el 2015 registra els millors

resultats de la història a la ciutat, amb6.390 sufragis, que representen un23,09% dels emesos.

La transposició al Ple: set regidors i, pro-bablement, una panorama complicatper a la presa d’acords puntuals o per-manents després del 24-M. Els republi-cans van obtenir la victòria a Cal Gravat ia les Escodines i van anar frec a frec ambels convergents a Valldaura (on vanimposar-se per 529 vots a 506), mentreque a la Sagrada Família les posicions esvan invertir: 628 vots per a ERC i 651 pera CiU.

La CUP, tercera força Per disset centèsimes, la llista encapça-lada per Jordi Masdeu va desbancar elPSC com a tercera força a l’Ajuntament.Amb un augment de 1.029 vots, la bonafeina dels últims quatre anys a Manresa iel prestigi de les CUP a escala nacionalvan catapultar Jordi Garcés i GemmaTomàs al consistori. L’augment del 3%percentual del total de vots va robar unregidor als socialistes.

Per la seva part, i tot i perdre un regidor,el PSC mantindrà un relatiu grau d’inci-dència a l’Ajuntament, tot i que el partitviu el pitjor moment i ha perdut candi-datures i regidors arreu del país. Felip

Malgrat la pèrdua de dos regidors, CiU va tornar a guanyar leseleccions a Manresa. La candidatura de Valentí Junyent ocupa-rà nou cadires al Ple, però ERC multiplica els resultats i passa detres a set regidors. Un altre creixement notable és el de la CUP,que revalida els dos representants al consistori i n’hi suma unaltre. D’altra banda, la irrupció de Ciutadans (dos regidors) i deDemocràcia Municipal (un) n’exclou PP i PxC. El PSC va salvarels mobles. La distribució final del Ple manresà suma dinouregidors sobiranistes d’un total de vint-i-cinc.

AEl resultat de les municipals obre uncicle de governabilitat complicada

Carles Claret

repo

rtat

ge Carles Claret

Fotografia: Francesc RubíFotografia: Francesc Rubí 11EL POU · JUny 2015

González, que portava mesos treballantcom a primer secretari a Manresa i va ferbona campanya en els nínxols clàssicsde vot socialista, va perdre només 376vots en comparació a fa quatre anys.

Vot de substitucióCiutadans va ser un dels triomfadors dela nit i va desbancar els antics represen-tants de la dreta espanyolista al’Ajuntament. no en va registra elsmillors resultats a barris com laBalconada, la Font del Capellans o la car-retera de Santpedor, llocs on tradicional-ment han caçat vots el PP i el PSC. Elspopulars van perdre suport a tots elsbarris.

Així, Antonio Espinosa va expulsarDomingo Beltrán de l’Ajuntament. Amés, Ciutadans també va arrabassar elsegon regidor al PP, ja que els popularses van quedar a sis dècimes del 5%establert per assolir regidors. Beltrán vadeclarar, la mateixa nit, que la seva for-mació havia rebut «un vot de càstig»que, a la capital del Bages, va amortit-zar C’s. El partit d’Albert Rivera aManresa també va beneficiar-se deldescens de Plataforma per Catalunya,que tampoc no va superar el topall del5%.

Podem, dins; ICV, fora Respecte de les últimes municipals, elcap de llista ecosocialista, Lluís Cano, vamarcar a la baixa en tots els barris menysa la Font dels Capellans, on ICV va obte-nir un vot més que fa quatre anys (quanes presentava juntament amb EUiA). El3,32% percentual obtingut (4,33% el2011) el deixa encara més lluny del 5%obligatori per tenir representació.

En contraposició, i evidenciant la malaestratègia d’Iniciativa a Manresa en nocalcar la coalició barcelonina que haaprofitat l’auge de figures com AdaColau a Barcelona, Dídac Escolà, el capde llista de Democràcia Municipal –queinclou el Cercle Podem a Manresa–, vaser l’home més feliç de la nit electoral. Elperfil dels seus votants –més avesats autilitzar les xarxes socials per mobilitzar-se– va permetre que el canvi de marca aManresa no fos un impediment perobtenir un regidor.

A dalt, Valentí Junyent celebra la victòria electoral de CiU. Al centre, els 7 regidors electes d’ERC brindenpels bons resultats. A sota, el candidat de la CUP, Jordi Masdeu, consulta els resultats, davant dels simpa-titzants concentrats a la plaça Gispert durant la nit electoral.


Conviure amb ladiscapacitat intel·lectual

l que ens dóna no té preu.L’afecte, l’amor, la tendresa.Jo ara no ho canviaria perres. Ara si em diuen ‘te’ndonem un que està bé’, elsdic que no. Perquè és elmeu fill, però també per-què hem entrat en un món

d’abraçades, d’estimació, de sentiments,de petons i rialles, que és molt bonic».Són paraules de la Marta Grau, mare delCarles Calavera, un noi de 15 anys ambsíndrome de Down. El coratge, l’optimis-me i la força que transmeten són valorsque comparteixen la majoria de prota-gonistes d’aquest reportatge, que té perobjectiu fer una pinzellada per la vida depersones amb discapacitat intel·lectual iper la manera que tenen les famílies d’a-frontar-la.

A la Marisa Peña, mare de la Laia Serrat,amb una pluridiscapacitat que la invali-da del tot, li costa més trobar-hi la partbona. Perquè no hi ha abraçades ni hi haparaules. Sí que hi ha «alguna rialla queper a mi ho és tot». Entre aquests doscasos, una amplíssima gamma de grisos.O de colors vius.

Diagnòstic: un cop durL’any 1952 ens l’imaginem en blanc inegre. És quan va néixer el JosepBascompte. La Rosa, la seva mare, recor-da que «va néixer amb llavi leporí –llavi ipaladar oberts– i l’han hagut d’operarcinc cops. Però la discapacitat no la vamdetectar fins al cap d’uns mesos. S’haviade posar dret i no ho feia, vam anarveient que moltes coses no eren nor-mals... I els metges ens ho van confir-mar». Un cop dur, en una època amb

escassos recursos assistencials. Per a lafamília, van ser temps de dedicacióintensa al Francesc, fins que, «com quenosaltres vivíem a Barcelona, vam tenir lasort que als 7 o 8 anys va poder anar al’escola especial Vil·la Joana. Hi va ser finsals 19!».

La Laia Serrat va néixer fruit d’una fecun-dació in vitro. Per aquest motiu, «durantl’embaràs ens van fer les proves perti-nents, i tot era correcte. El part també vaanar bé», explica la Marisa. Al cap d’unmes i mig, «jo vaig detectar que la Laiano fixava gens la mirada, notava cosesque no funcionaven. Primer em deienque no passava res. Però vam començarles proves i aviat va sortir tot. Mai no obli-daré el dia que vam entrar en un despatxmèdic amb una nena als braços que erasana, o això crèiem, i en vam sortir ambel diagnòstic: efectes similars a una parà-lisi cerebral. I sense possibilitats de fer

vida autònoma, a cap nivell, mai més. Elmón s’enfonsa, és clar. El doctor va sermolt dur. Però, malauradament, no es vaequivocar».

La Marisa rememora com van mirar defer-hi front. «Vam provar si hi havia trac-taments, tant a la medicina tradicionalcom a l’alternativa, vam anar a Mèxic, aLondres, a França, vam demanar infor-mació als EUA. Però no hi havia res afer. Vam entendre que era difícil trac-tar-la i que ens havíem de centrar enl’estimulació i prou. Vam remoure cel iterra, també alguns ens van vendrefum, perquè, per fort que soni, enaquest sector també hi ha aprofitats.Però la Laia és aquí amb nosaltres»... Iamb la seva germana, que va néixertres anys després, sense cap problemai sense tractament: «Ens havien dit queno podíem tenir fills i va ser una sor-presa, un regal de la vida».

Diverses persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famíliesexpliquen en aquest reportatge com és el seu dia a dia i també, desd’un punt de vista humà, com s’afronta la vida quan apareix una difi-cultat d’aquest tipus. Com va ser el diagnòstic? Podran treballar? Iquan els pares no hi siguin? Tots els protagonistes són usuarisd’Ampans, l’entitat que enguany celebra el 50è aniversari.

tem

a de

l mes

E

Pau Valdeolivas Martínez té 22 anys. Els seus pares, amb tres fills biològics, el vanadoptar al Zaire quan tenia dos mesos i mig. Un any després, al mateix lloc, hivan adoptar l’Anna. Als 9 anys van observar que el Pau tenia múltiples tics ner-viosos i li van diagnosticar la síndrome de Gilles de la Tourette. Va estudiar a l’es-cola ordinària adaptada i en acabar ESO va ser quan la família va sol·licitar el cer-tificat de discapacitat, que li va permetre accedir al servei prelaboral d’Ampans.Viu amb la mare a Manresa i s’ha estimat més no sortir en fotografies.

Joan Piqué


La Marta tenia 27 anys i una filla de pocsmesos quan va quedar embarassada delCarles. Embaràs de baix risc, tot i que«van veure un nòdul al clatell de l’embrióa la segona ecografia. Vam valorar ferl’amniocentesi, però ho vam descartarfinalment, i de fet a la següent ecografiaallò havia desaparegut. Tot semblavacorrecte». Va néixer «i fins i tot es porta-va més bé que la seva germana, ploravapoc, però tenia uns trets que alertavenque podia tenir síndrome de Down,cosa que ens van confirmar quan teniaun mes i mig. Recordo bé que ens hovan dir un divendres i va ser fatal. Ensvan informar de cop que podia tenircardiopaties, malformacions, que haví-em d’anar alerta que no s’ofegués... Milcoses. És la feina del pediatre, però hovam trobar molt dur. Semblava que decop i volta es pogués morir, aquellmateix cap de setmana. Ens va caure elmón a sobre, més que per la síndromede Down, que si més no és coneguda,per aquestes altres patologies afegidesque podia tenir. T’espantes. I penses:ens ha tocat. O, més que a nosaltres, liha tocat a ell. Comença l’acceptació i eldia a dia, que en el nostre cas d’entradavan ser milions de visites a metges demoltes especialitats.

La Marta Padró és la filla gran de la MartaGarcia. Un problema d’asfíxia en el nai-xement va provocar algunes complica-cions que van anar detectant. Quantenia mig any, no estirava prou lescames, tenia vòmits... Va començar unrosari de metges, i va costar trobar dia-gnòstic. «Fins i tot ens van enviar a uncentre de paràlisi cerebral». Finalmentvan detectar la discapacitat. Va ser uncop, també perquè va ser causat per unaqüestió humana, no era genètic ni fruitde cap malaltia. Tot i que la Marta no vatenir fins força gran, un cop va volerentrar al mercat laboral, la targeta de dis-capacitat. La van tramitar per facilitar larecerca de feina, tot i que «et sents estra-ny. D’un dia per l’altre passes oficialmenta ser discapacitat», diu la Marta. La marecomenta que, de petita, la seva fillasovint no entenia per què anaven a cen-tres amb infants amb problemes, perquèella es veia diferent.

També per a la família del Pau Valde -olivas, va ser un procés progressiu. Als

9 anys, van descobrir que tenia la sín-drome de Gilles de la Tourette, que potser genètic (ells no saben qui són elspares del noi perquè és adoptat al’Àfrica). Al llarg dels anys, han anat amolts metges i psicòlegs, han fet múl-tiples proves, fins que el 2012, per talque accedís al servei prelaborald’Ampans, van tramitar el certificat dediscapacitat, cosa que sí que, psicolò-gicament, va ser complicat per a lafamília.

Vida ‘normal’És clar que la normalitat no existeix. Quèés normal i què no? Però les personesamb discapacitat aspiren a poder anar al’escola, treballar, relacionar-se, desenvo-lupar-se d’una manera similar a la majo-ria de la població. Lògicament no sem-pre és possible. La Laia va anar a la guar-deria, ja amb problemes, però mai no haestat a l’escola convencional. Va rebresuport de fisioterapeutes a casa, peròaviat la família va adonar-se que no era

Laia Serrat Peña té 12 anys. Va néixer amb displàsia cortical, una malformaciócerebral que li provoca efectes similars a una paràlisi. no camina, no parla is’alimenta per un botó gàstric. Té una dependència total i un grau de disca-pacitat del 97%. Té una germana de 9 anys, l’Abril, i actualment viu a la resi-dencia El Turó, gestionada per Ampans, tot i que la seva mare, la Marisa (ambella a la foto) se l’emporta alguns dies cada setmana.


possible cap mena d’autonomia. LaMarisa, la seva mare, diu que «el que haguanyat amb el temps és que coneix,entén coses bàsiques, té la percepciód’afecte, quan la crides somriu... I enalguna època aguantava bé el cap. Cosesmolt bàsiques». Aquest petit somriure«és guaridor», i si algun cop fa algun petitprogrés es rep amb esperança, «però ésmolt puntual».

El Carles ja fa uns anys que va a l’escolad’Ampans. Al matí, tot sol, es dutxa, esvesteix i esmorza, i va a l’escola amb untransport del Consell Comarcal. Després,fa gimnàstica i entrena fins i tot per alsSpecial Olympics. A banda d’això, la sevamare explica que «fem de tot: cinema,restaurants, teatre... El Carles no s’ha sen-tit exclòs enlloc». La Rosa Bonvehí, maredel Francesc, té més perspectiva: «anysenrere, molta gent els tenia més a casa,hi havia gent que no volia que se sabésque el seu nen tenia problemes. Des deldia que va néixer, l’hem portat amb nos-altres a tot arreu. La gent l’ha vist i cone-gut i no ens ha fet res, al contrari. Ens elvan enviar així, i així l’acceptem, és unmés. Per a alguns era una mena de ver-gonya, però nosaltres hem mirat de fersempre vida normal».

El Pau també té una vida molt autòno-ma, amb una discapacitat lleu. Pot estarsol a casa, s’espavila, pot sortir ambamics, fa un curs d’entrenador de futbol,si li fan una llista va a comprar, agafa elbus... I fins i tot voldria treure’s el carnetde conduir (cosa que cap més dels entre-vistats no s’ha plantejat), tot i que encarano s’hi ha posat seriosament. De manerasimilar, la Marta Padró treballa, va a lapiscina, surt amb els seus germans: «Faiguna vida com qualsevol altra persona, nopuc fer-ho de cap altra manera, tampocem sento limitada». La Marisa Serrat, encanvi, explica que mentre la Laia va serpetita «sí que la dúiem per tot arreu, erafàcil. Ara, però, tot es va complicant.Calen lavabos adaptats, perquè puguemcanviar el bolquer, però no serveixnomés un canviador de nadons... Es famés complex anar a llocs amb ella».

La Marta fins i tot té parella, un altre noid’Ampans. El Carles també diu que téuna nòvia a Ampans, tot i que en el seucas és una qüestió pròpia de l’adolescèn-

cia. Però lògicament és un aspecte atenir en compte. La seva mare diu que«no ens ho hem plantejat gaire, costa d’i-maginar, jo en general crec que tota lavida serà amb nosaltres, però ja s’aniràveient». El Francesc mai no n’ha tingut,de parella. «Sempre he estat a casa ambels pares», diu. El Pau també, però la sevamare el veu capaç i també amb possibili-tats de compartir la vida amb una altrapersona.

La Laia malauradament no tindrà maiparella. La seva mare assegura que ara,que és a punt d’entrar a l‘adolescència,«fins i tot jo he intentat que no tingui lamenstruació, que no faci el canvi. Hi hauna medicació que ho fa possible.Provoca efectes secundaris, però jo elshauria preferit als canvis hormonals queara està començant a patir: més crisisepilèptiques, convulsions...». Assegura,però que «aquí hi entren en joc temesètics i no he pogut fer-ho, no me n’hesortit».

L’acceptació socialEl Francesc és una persona molt oberta,és molt conegut al barri on viu. Alegre,sociable. «Mai no ha tingut cap proble-ma de rebuig», explica la seva mare.D’una manera similar, el Carles diu que«és un nano que molta gent coneix. Jo jano sóc la Marta, sóc la mare del Carles,perquè és famós on anem. Potser tambépel fet que té 15 anys, tots aquests anysha estat un nen. no sé si quan sigui unhome canviaran les coses». Ella mateixahi afegeix que, pel tema de rebuig social,«sí que de vegades pateixo per comenta-ris dels nens. no els de l’escola, que elcuiden molt, massa i tot. Altres de fora,que són petits i de vegades són cruels,sense voler. Poden fer un comentari com‘mira quina cara de monstre que faaquest nen’. I el que sap greu és que elspares no siguin capaços d’explicar-losque aquest nen no està malalt però ésdiferent, té una discapacitat, etc. Peròvaja, no són casos greus». La Marta Padródiu que davant d’algun comentari oburla, «per aquí m’entra i per aquí emsurt. no m’afecta gens», i assegura quemai no ha tingut un rebuig important.

El Pau sí que, els primers anys de l’escola,va tenir alguns problemes, afirma la sevamare. En el seu cas, és diferent de la

majoria també perquè és adoptat, i deraça negra, tot i que «és com si fos nascutaquí, va venir de molt petit, i això no li hacausat grans problemes. Sí que potserles dificultats que ha tingut han fet queen alguns períodes hagi tingut algunrebuig. A primària vam fer un canvi d’es-cola, i després va anar molt millor», diu laseva mare.

La Marisa explica que el que no suportasón les mirades o comentaris de pena ocompassió. «És el pitjor». La Laia va ambcadira, té una discapacitat molt visible.«És habitual que la gent la miri, que elsnens ens demanin què li passa. En gene-ral no tenen maldat». El que també expli-ca la Marta és que «arran del que hemviscut amb la Laia, la gent que tenia aprop, però no eren amics de veritat, handesaparegut. Això ha servit per depurar,per veure quins són els amics que real-ment valen la pena».

Més afectuosos i més actiusHi ha unanimitat total a afirmar que lespersones amb discapacitat intel·lectualsón, en general, més afectuoses. «Petons,abraçades, és gairebé enganxatós, sem-pre el tens a sobre», diu la Marta Grau delseu fill Carles. Són persones sense mal-dat, innocents i que desprenen general-ment molt afecte. El Francesc és «moltperò molt afectuós, una cosa extraordi-nària. Una bona persona, amb bons sen-timents, que ens estima a morir. A lafamília i també als seus monitors, que elcuiden molt bé». La Marta Garcia, marede la Marta Padró, hi afegeix que, abanda de molt afectuosa «és una perso-na solidària. Potser ella ha patit i és mésconscient de les persones que pateixen iintenta ajudar».

I també són més actius. Potser, quan espateix una dificultat, s’aguditzen mésaltres capacitats. La Marta, per exemple,és treballadora i responsable. «De vega-des pel carrer la gent em coneix de l’è-poca al McDonald’s. Em diuen. ‘Ets aque-lla que no paraves!’».

TreballarLa Marta és precisament, dels nostresprotagonistes, l’única que ha treballat enuna empresa ordinària, i en d’altres ambalgun tipus de suport. Amb la mare, laMarta Garcia, tenen un regust agredolç,


però, de la transició de l’escola al mónlaboral. «Quan va acabar els estudis ensvan dir que per accedir al món laboraltramitéssim el certificat de discapacitat.És un pas complicat. En aquell moment,un paper ja diu que tens dificultats,representa que ja és oficial. T’han de dirper escrit que ets discapacitat per podertreballar? És una mica trist. El pitjor, però,és que, tot i amb certificat, llavors igual-ment costa trobar feina. El panoramaestà com està, la meva filla tenia moltesganes de treballar perquè no se sap estaraturada, i va costar. no tenim gaire bonrecord d’aquell moment.

Segons la Llei d’Integració Social delsMinusvàlids (LISMI), les empreses de 50 omés treballadors tenen l’obligació detenir contractats un nombre de personesamb discapacitat que no sigui inferior al2% de la plantilla. Això facilita a les per-sones que tenen certificats accedir aaquestes places. Però no hi ha places pera tots. I la Marta Garcia assegura que lesempreses «ho fan perquè els hi obliguen,per llei, però no perquè ho vulguin. I sipassen amb un no en tindran dos.Malgrat que tenen bonificacions, els sur-ten barats, el que volen són treballadors

polivalents, que aportin productivitat, iaquestes persones el normal és quepuguin fer una feina concreta, senzilla,rutinària i supervisada per algú».

El Pau va accedir, fa uns tres anys, al ser-vei prelaboral d’Ampans, on continua,actualment a la impremta. Allà «aprenena tenir hàbits, a treballar l’hort, tallersdiferents, i també a fer un currículum,buscar feina... És el que necessitàvem enaquell moment», explica la RosaMartínez, la seva mare; «havíem recorre-gut llocs diversos per buscar el millor pera ell». no va ser fins llavors que van tra-mitar el certificat de discapacitat. «Aixòva ser dur per a la família, però la veritatés que li pot obrir portes, serà positiu pera ell. I de moment li ha anat molt bé, haaprès força, s’hi ha sentit bé. És realmentd’admirar el que fan, els fan sentir bé,cadascú amb el que necessita».D’entrada, al servei l’orienten perquèpugui accedir a l’empresa ordinària, cosaque «seria l’ideal per a ell».

Tenir més fills?El Rossendo i la Rosa van tenir un fill ambdiscapacitat el 1952. Sis anys després,naixia el segon fill. I encara sis anys més

tard, una filla. «Quan has tingut un pro-blema amb el primer... és lògic tenir por,però ens va dir que no tenia per què pas-sar res, i vam fer-ho. Tot va anar molt bé».La Marisa, que es va quedar embarassa-da inesperadament quan la Laia teniatres anys, recorda que «vaig plorar moltdurant tot l’embaràs. Lògicament emvaig plantejar si havia de tirar endavant ono. La veritat és que em va tornar la vida.Ara, l’Abril adora la Laia, tenen una rela-ció molt íntima, s’estimen molt».

La Marta Padró també és la germanagran. Les seves dificultats provenend’una qüestió no genètica, de maneraque d’entrada no havia de repetir-se percap motiu. Sí que hi havia, però, antece-dents directes de discapacitat: dos tietsde la Marta (germans del pare). «Lògica -ment vam tenir por, a més en el segoncas també em van fer una cesària forçadies després de sortir de comptes, sem-blava que es repetia la història.Finalment va anar tot bé, i amb el tercerfill també».

Íntima, intensa, especial. Així és com defi-neixen tots la relació amb els germans. ElCarles i la seva germana un any més

Marta Padró Garcia, de 36 anys, va tenir un problema d’asfíxia en la cesària del seu naixement. Té un grau de discapa-citat del 51%. I és un cul inquiet. Treballa al Cafè del Canonge d’Ampans, però abans havia estat al Centre Especial deTreball, al servei de menjador de diverses escoles, al restaurant McDonald’s, i ha fet cursos de manipulació d’aliments,d’animació sociocultural, d’informàtica… Encara té temps d’anar a la piscina i de sortir amb la parella, un noi vinculattambé a Ampans. Viu amb la família a Manresa ( a la foto, amb la seva mare). Té dos germans més joves, de 34 i 22 anys.


Per només 3,90 euros per revista...

SUBSCRIU-TE AL POU

[email protected] - 93 872 50 18

gran, la Júlia, «s’estimen molt», diu laseva mare, tot i que el fet que un d’ellstingui uns requeriments especials faque hi hagi d’haver diferències en eltracte: «De vegades la Júlia es queixaque no estem per ella, o que al Carlesno li exigim tant. nosaltres li diem queella pot aprovar el batxillerat i al Carleshem d’exigir-li fins on pugui arribar. Defet creiem que, també li exigim força:ara comença a llegir, costa però somtossuts i ho acabarà fent. En una perso-na amb discapacitat, qualsevol avenç ocosa nova que aprèn, ho valores moltmés».

També el Pau, que ja té tres germansgrans i una de petita, té una bona relacióamb tots. Potser amb la petita –adopta-da, com ell- hi ha hagut èpoques de mésdificultats, però en general sempre s’hanestimat tots molt. La Marta Padró explicaque «molts dijous quedem tots els ger-mans per sopar, fins i tot amb amics seus,i jo sóc una més. O anem a la platja. Larelació és molt bona».

I quan els pares es fan grans?És una pregunta que es fan tots els quetenen fills amb alguna discapacitat. I sia nosaltres ens passa alguna cosa? I siun dia no hi som? Els que tenen laqüestió més candent, perquè de fet jasuperen els 80 anys, són el Rossendo ila Rosa, pares del Francesc. «És untema que preocupa i hi has de pensar,és clar, però en principi ho tenim arre-glat. A Ampans se’n poden fer càrrec. Amés, en el nostre cas, una filla i unajove són assistents socials. Ja està esta-blert que la nostra filla, la germana delFrancesc, és la seva tutora legal i se’nfaria càrrec si nosaltres faltem. Si a ellali passa res, l’altre fill. Ho tenim establertaixí».

Tot i que d’altres diuen que viuen força eldia a dia, i que no volen preocupar-se deproblemes que potser falta anys perquè

arribin, sí que tots tenen present el tema.La Marta Grau explica que «no és que emtregui el son però hi penso. no nomésper ell, per tota la família. no sé, pensarque si un dia jo no hi fos què farien elsdos fills, la família... Tenim clar que quansiguem més grans i la Júlia faci la seva ipotser tingui família, el Carles pot quedarsol. D’alguna manera estem preparant laJúlia i li hem dit que haurà de ser la padri-na del Carles tota la vida. Això és carre-gar-li molta responsabilitat, però tenimclar que no ha de ser una càrrega. AAmpans tenen pisos i recursos diversos,hi ha moltes possibilitats, altres fami-liars... Jo crec que quan arribi el momentes trobarà la manera». Per a alguna even-tualitat amb els pares a més curt termini,«tenim fet un testament. En aquestsmoments, si ens passés res a nosaltres,una tieta d’ells se’n faria càrrec fins als 23anys».

La Marta Padró exclama que «sempretindré el Cristian!», que és el seu germàuna mica més jove. La seva mare explicaque «caldrà buscar alguna fórmula: pisostutelats, per exemple. Hi pensem algunavegada. Ho veiem lluny, però ho tenimen compte. Pensem que segur que tro-barem alguna solució». La Rosa Martínez,mare del Pau, també admet que pensasovint en aquest tema: «Ara depèn moltde casa, però a la llarga espero que, quanho necessiti, tingui una feina i se n’hagipogut sortir. En tot cas, però, té quatregermans que no el deixaran. Això segu-ríssim».

La Marisa Peña, mare de la Laia, és qui hoveu una mica diferent. Lògicament sensecap grau d’autonomia, afirma que, tot ique sap que podria estar ben atesa,«sempre demano que marxi ella abansque jo. És dur, ho sé, sona fatal. Però hoprefereixo. Sé que està cuidada, peròno puc treure’m del cap què seria d’e-lla si jo no hi sóc. no puc imaginar-m’ho».

Aprenentatges«La Laia m’ha donat una lliçó d’humilitat.Si mai no t’ha passat una cosa així vas perla vida pensant que no et passarà res dedolent. De cop tot canvia. Això et faveure la vida radicalment d’una altramanera, deixar-te d’històries, valorar elque tenim». És el gran aprenentatge queha après la Marisa de l’experiència ambla seva filla.

La Rosa, mare del Francesc, també diuque «aquestes coses són una lliçó devida. Saps que hi ha problemes mésgreus, és clar, però et fa ser conscient dela fragilitat que tenim, i et fa ser méshumà». La Marta Garcia, mare de la MartaPadró, diu que «no té sentit pensar comhauria anat si la Marta no hagués tingutaquell problema en néixer. Potser d’en-trada va fer malícia, però ara al capdavallpenses que no ha anat tan malament.Ens ha ajudat a acceptar la vida tal comet ve».

La Marta Grau diu que el Carles els hadonat un munt de coses positives. «Hi hagent, potser més creients, que diuen:aquests nens trien les famílies on volenanar. Potser també és per consolar-te.Per dir-te que tu ho fas bé. no ho sé. Entot cas, doncs jo dic: fantàstic que m’hagitriat a mi».

«La sort de tenir Ampans»Els cinc protagonistes d’aquest reportat-ge són usuaris d’Ampans. La RosaMartínez diu que l’entrada al servei pre-laboral va significar «un canvi total per alPau: van aconseguir que canviés demanera de fer, el van encarrilar. A més, sel’estimen molt». Molts dels que abanshavien anat a centres convencionalsnoten un canvi similar en accedir aAmpans, on l’atenció ja és adreçada a lesnecessitats específiques de les personesamb discapacitat, amb personal especia-litzat. «Sabem que a la residència estàcom a casa, o millor, perquè lògicament


allà poden estar per ell, després d’un tornn’entra un altre que arriba fresc i sempreestan contents. no acumulen el cansa-ment que tens a casa», diu la Marisa,mare de la Laia.

També la Marta Garcia diu que «estemmolt contents d’Ampans, sempre enshan ajudat, no ens han pressionat si volí-em buscar altres recursos fora ni ens hantancat portes. Hi hem trobat gent moltmaca». Tot i així, tant ella com la Rosa,mare del Pau, diuen que en casos de dis-capacitats no greus, haver de fer el passempre és un punt traumàtic: «Anar aAmpans per a algú ja és dur una eti-queta. Molta gent no sap que hi hagent que fa vida gairebé autònoma,encara que vagi a Ampans», diu laMarta. La Rosa diu que el tracte haestat excel·lent, però «al principi el Paude vegades es tapava el nomd’Ampans de la samarreta. Li feia ver-gonya». El Francesc duia penjades, eldia de l’entrevista, diverses medallesguanyades en campionats fets aquellmateix dia: «Fem boccia, un esportsimilar a petanca, m’agrada molt. Lesmonitores m’estimen molt, i jo a ellestambé».

Ampans celebra enguany els 50 anys devida amb un munt d’activitats. L’entitatdóna atenció actualment a més de 1.400persones, amb múltiples serveis, des del’escola adaptada, passant per serveis dellars o residència fins a formació prelabo-ral, centre especial de treball, etc. Hi tre-ballen 597 persones.

Toni Espinal, director d’Ampans, explicaque «atenem les persones amb discapa-citat intel·lectual a partir dels 3 anys i lesacompanyem i els donem suport en totsels àmbits perquè puguin desenvolupar-se i tenir una vida el màxim de normalit-zada possible. En els darrers anys hem fetpasses per donar resposta a novesnecessitats de col·lectius de persones

que requereixen de suports especialit-zats, i ara disposem de serveis orientatsa persones amb malaltia mental. Tambéhem avançat en el suport a la inserció

laboral i en aquest servei donem suporta persones amb discapacitat, ja siguiintel·lectual, física o sensorial, amb malal-tia mental o amb risc d’exclusió».

Carles Calavera Grau. Té 15 anys i té síndrome de Down i una discapacitat del50%. Fins a 5è de primària va anar a l’escola ordinària i a partir de sisè vaentrar a l’escola d’Ampans, on ara estudia tercer d’ESO. Té una germana tret-ze mesos més gran, la Júlia, i viu amb la família a Fals. Fa gimnàstica esporti-va i entrena per als Special Olympics. A la foto, amb la seva mare, la Marta.


De cara als propers anys, Ampans preveula posada en marxa de nous serveis i pro-grames «que donin resposta a necessi-tats d’habitatge per a persones amb plu-ridiscapacitat, persones en fase d’envelli-ment, persones amb discapacitatintel·lectual i trastorns de conducta, aixícom la creació de noves seccions de tre-ball per a les persones amb discapacitat.Alguns d’aquests projectes són gairebérealitat, com ara l’ampliació de la resi-dència per a persones amb discapacitatintel·lectual i malaltia mental al barri delsComtals. També volem millorar les ins-tal·lacions que tenim, per exemple del’Escola d’Educació Especial Jeroni deMoragas, on els espais s’han fet petits, oels centres ocupacionals, fent-los mésintegrats a la comunitat, als barris.També hem detectat la necessitat dedonar resposta a d’altres persones querequereixen de suports i que estan enrisc d’exclusió social o en situació dedependència. La voluntat de crear nousserveis la tenim, però aquesta voluntatha d’anar acompanyada del suport deles administracions per fer-ho possible».

En aquest sentit, Toni Espinal consideraque «en general estem satisfets delsuport de les administracions al llarg d’a-quests 50 anys, si bé la situació econòmi-ca dels darrers anys dificulta la posada enmarxa de nous dispositius i l’accés als ser-veis de les persones amb discapacitat».Com a conclusió, el director de l’entitat hiafegeix que «creiem que la fundacióAmpans posa el gra de sorra per fer lasocietat bagenca una mica més justa isolidària per a aquelles persones que mésho necessiten. Ens en sentim molt orgu-llosos i alhora responsables de l’esforç i elcompromís que requereix. De fet, el lemadels 50 anys diu que al llarg de la nostrahistòria hem treballat i continuem treba-llant per canviar la vida de les persones.

El Francesc Bascompte Bonvehí, de 62 anys, és nascut a Barcelona, però viua Santpedor amb els seus pares, Rossendo i Rosa. Li van detectar discapaci-tat intel·lectual uns mesos després de néixer. A Barcelona va estudiar en unaescola adaptada (Vil·la Joana, a Vallvidrera), de les poques que hi havia al seutemps. Un cop al Bages, va ser al Centre Especial de Treball d’Ampans, 12anys a Manipulats. Ara fa tasques diverses al Centre Ocupacional. Viu amb elspares a Santpedor, i té un germà i una germana més joves que tenen famíliai viuen fora.

CapacitatsSegur que la major part dels pares volenque els seus fills siguin ben intel·ligents.Que destaquin a l’escola. Que vagin a launiversitat. Que trobin una bona feina.Que s’integrin ràpidament a la vidalaboral. Que accedeixin com més aviatmillor a la roda imparable d’aquestanostra societat avançada: competitiva,atabalada, amb presses, amb responsa-bilitats, sense temps per perdre.

Però de vegades les coses no van així. Hiha nens que no són tan intel·ligents. nodestaquen als estudis i mai no aniran ala universitat. Tenen dificultats i necessi-ten que els ajudin sempre. Fan les cosesmés a poc a poc. Cal estar més per ells. I

potser per això, perquè necessiten unamica més, també solen correspondreamb més abraçades, amb més petons.Amb més tendresa.

Persones amb discapacitat intel·lectual,sí. Però alhora amb una netedat de cor,unes ganes de treballar i tirar endavant iuna capacitat d’estimar que potser,només potser, té tan valor com unsestudis de física quàntica. Qui signaaquestes línies ha estat durant unesquantes hores en un bonic món debons sentiments. I tenia ganes de dei-xar-ho escrit, perquè ha estat un preciósoasi. Discapacitats? Definitivament no:capacitats!

Joan Piqué

Cursos intensius de català a l’estiuAquest estiu el CnL Montserrat organitza un curs de reforç

d’ortografia de 20 h adreçat a totes aquelles persones quetenen dubtes ortogràfics a l’hora d’escriure.

També organitza un curs de nivell inicial per a persones queacaben d’arribar o volen saber algunes fórmules que els per-metin interactuar mínimament en català, i un nivell bàsic 2 enquè es treballa l’expressió oral i es consolida la comprensió.

S’hi poden inscriure persones a partir de 18 anys o bé de 16,si no han fet tota l’escolarització obligatòria a Catalunya. Elscursos inicial i bàsic 2 són de 45 h amb certificació oficial vali-dada per als informes d’arrelament.

Per a més informació, podeu trucar al telèfon 93 872 17 07,adreçar-vos a [email protected], al Servei Local de Català deManresa –carrer de Jaume I, 8, 2n. Inscripcions a partir del 15de juny.

CENTRE DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA MONTSERRAT SLC Manresa – SCC Bages. Carrer de Jaume I, 8, 2n – Tel. 93 872 17 [email protected] – www.facebook.com/SLCdeManresa


núria ClosasFoto: Alba Ribas

Imagineu-vos una masia amb 70 persones en un racó privi-legiat entre el Bages i el Moianès on poder trobar unmoment de pausa per crear, passar un dol o retrobar-te,que et donés una sensació de total llibertat i de pau. ImmaVives i Albert Barbé són els emprenedors de tota la vidaque entrevistem aquest mes. Dues de les persones funda-dores que van iniciar la Fundació La Plana, un projecte ambgairebé 30 anys de recorregut, que acaba de treure unarevista cultural i que permet trobar aquest paratge idíl·licque tot just ens hem imaginat.

lbert Barbé: La Plana és un punt de retroba-ment amb la voluntat de fer allò que desitges.Podríem dir que consta de tres potes. La mésimportant per nosaltres és l’acompanyamentde les persones. Persones en moments dedificultat, confusió, pèrdua del sentit de lavida o malaltia, que necessiten un cop de màper readreçar-se. Acompanyem des d’adoles-cents a persones grans.

—És difícil acompanyar algú?—Imma Vives: no. només cal escoltar. La persona a qui acom-panyis, a mesura que vagi parlant, t’anirà dient què és el que lipassa i tu només li hauràs de recordar.—A.B.: nosaltres creiem que el redreçament és qüestió dereconnectar amb la voluntat, és a dir, amb la capacitat de volerfer. Ens agrada dir-ne acompanyament perquè ens posem alcostat i caminem plegats durant un temps.

—Les altres dues potes quines són?—A.B.: Una altra pota és rebre gent que ve a estudiar, a prepa-rar oposicions, una tesi o un projecte. Persones que vénen a tre-ballar o a descansar o bé grups que volen tirar endavant pro-jectes de transformació, de millora. Com ara la conscienciacióde la responsabilitat social respecte dels boscos o bé, això als90, a pensar l’estratègia de moviment gai a Barcelona.—I.V.: La tercera pota és la cultura. Fem trobades amb músics,o estades d’intercanvi com per exemple amb un grup de tea-tre que ve a assajar i llavors fan l’estrena aquí. Hi ha gent que vea pintar, a escriure, a esculpir...

—Com van ser els inicis?I.V.: L’any 86 no hi havia res, hi havia cases de colònies i mones-tirs. Hem anat creant un espai amb la idea que fos un lloc ampli

amb interessos i realitats diferents que poguessin conviure.—A.B.: Fa dotze anys que ens vam constituir com a Fundació,perquè els propietaris volien vendre el terreny. Ens vam trobaramb aquesta pressió, però amb molta gent que ens va ajudar.

-Vau fer un Verkami!—I.V.: I encara no existia! nosaltres vam demanar préstecs sen -se interès, vam parlar amb molta gent per fer recollida i hi vahaver moltes donacions, amb les quals vam pagar dos terçosdel total. Constituir una fundació ha estat la manera d’agrair lasolidaritat de molts convertint La Plana en una propietat social.

-Com és el dia a dia aquí?—I.V.: Correm. Fem l’hort, el jardí, netegem, cuinem, fem man-teniment i assistim persones. Durant la setmana normalmentconvivim unes 10 o 14 persones. Cinc som de l’equip, hi ha unapersona jove, també hi ha wooffers, persones que fan algunaconvalescència o d’altres que els fem acompanyament. El capde setmana o durant les vacances hi ha més gent. Avui som 70.

—30 anys de recorregut i l’emprenedoria segueix en peu.—A.B.: Ara hem reactivat les jornades d’estiu. Durant el dia hiha caminades, tallers, debats... i a la nit fem concerts.Tambéfem la revista cultural, que va sortir a l’abril, amb la intenciód’extreure les coses que fem. Ens serveix d’espai entre les jor-nades que farem a l’estiu.

—Què li diríeu a algú que vol emprendre?—A.B.: Que escolti la veu interior, que vol dir vocació. nosaltresno hem tingut mai subvencions, perquè no volíem dependrede ningú. Potser hem passat dos anys sense cobrar, però tení-em menjar, un sostre i hem fet el que volíem. —I.V.: Un emprenedor ha d’emprendre alguna cosa que esti-ma i quan estimes no pots valorar les coses de la mateixamanera que quan no les estimes. El diàleg que estableixes ambla riquesa és molt més ampli que no pas si algú fa alguna cosaque no li toca l’ànima. Jo li diria que persisteixi i, si aguanta, allòserà viable a molts nivells. —A.B.: I sobretot estimar, no agradar. Perquè agradar-nos enspoden agradar moltes coses, però estimar vol dir que volsdonar alguna cosa. Ho estimes, ho creus, ho vols.

Albert Barbé: «La Plana és un punt de retrobamentamb la voluntat de fer allò que desitges»em

pren

edor

s

Data de creació: 2006. Sector: humanístic. Públic: obert a tothom.Pàgina web: fundaciólaplana.org. Xarxes: facebook. Definició:espai cooperatiu d’acompanyament, hostalatge i cultura. Adreça:Fundació La Plana, Mas La Plana. Santa Maria d’Oló.

A


Pedra, vi i paisatge

Ignasi Cebrianna

tura

urb

ana

onstruir amb pedra seca és minimitzar recur-sos i maximitzar l’enginy del procés de cons-trucció. A cada moment s’ha de triar la pedraprecisa per donar plena fortalesa a l’estructura.Posar una pedra a sobre l’altra, sense fer servirres que les enganxi, sense posar cap tipus d’ar-gamassa. És una tècnica de construcció tradi-cional amb pedres que encaixin les unes ambles altres. Tècnica conformadora de paisatges

únics. L’han usada arreu: Cuzco, Japó, Austràlia, Etiòpia i, evi-dentment, a la conca mediterrània, a Catalunya, al Bages.

Els recursos són fàcils de trobar. Roques calcàries, o gresosvermellosos, o pissarres llicorelles. La geologia de l’entorncondiciona moltíssim els tipus de materials. Al Bages, gresosi calcàries d’exfoliació fàcil, plana i uniforme. Pedres extretesdel mateix vessant o del terra després d’haver-la despedre-gat. El resultat és integrat i reflex de la geologia del territori.

Amb les pedres se’n fan marjades, feixes, sovint estretes iallargassades, i bancals. També murs, corrals, barraques,pous d’aigua, pous de glaç, tines, cisternes, abeuradors,forns de calç, masos, escales... Multitud de construccions demides, formes i colors impensables. Les més comunes, alBages, són les feixes i les barraques. Les feixes deixen tot degrades seguint els pendents del sòl i un paisatge margenatper evitar l’erosió del terreny i la pèrdua dels conreus en ves-sants costeruts. Una autèntica arquitectura popular denecessitat. I les barraques són refugi i aixopluc de pastors ipagesos, i espai per guardar eines.

A la Catalunya central, estan lligades al desenvolupament dela vinya durant els segles XVIII i XIX. La vinya transforma elpaisatge per produir vi i aiguardent. És vinya que creix enterres pobres. Artigar boscos per produir vi. El Bages esdevéel celler de la Catalunya del nord i de l’est. Però la fil·loxera, lamecanització agrícola, la industrialització i el despoblamenthi posen fre. I comença un abandó progressiu de les terresde vinya i la vegetació crea un paisatge nou amagant lesconstruccions de pedra seca.

El canvi de paisatges segueix amb l’interludi de la perver-sió immobiliària, recaptatòria i dilapidadora de territori.Els ajuntaments, incompetents a l’hora de gestionar bé,decideixen construir polígons industrials, ara obsolets, atort i a dret. Malgrat tot, tornem a recuperar el paisatge devinya intercalat amb altres secans i boscos i tornem a pro-duir vi i anem destapant feixes i barraques, per aconsegu-ir un paisatge més divers, un mosaic de petits paisatges.

En definitiva, els paisatges no són estàtics, són realitatsvives amb fluxos de matèria i energia modificats pelshumans. El paisatge no és només un qüestió estèticarelacionada amb les bones sensacions o un espai onpoder gaudir del nostre lleure. El paisatge és sempre elresultat de l’activitat humana sobre l’ecosistema preexis-tent. I l’ecosistema, al mateix temps, repercuteix sobreles activitats humanes per fer-les més o menys sosteni-bles, saludables o dignes. El paisatge és només unmoment d’una llarga història de la qual som, ara, elsprincipals protagonistes.

CA l’esquerra, barraca de pedra seca al costat de la Sèquia. A la dreta, feixes de pedra seca a Bufalvent


La tartera de Cambrils

Ferran Climent CostaJosep M. Mata-Perelló(Geoparc de la Catalunya central)

indr

ets

questa tartera és a Cambrils (entitat depoblació del municipi d´Odèn), quasi atocar del poliesportiu i del conegut Salí(del qual en parlarem ben aviat), i plena-ment situat als Pirineus de la comarca delSolsonès.

Geològicament, forma part del que ara s’a-nomenen Pirineus meridionals (tot i que molt sovint enca-ra es coneixen amb el nom de Prepirineus). Es tracta d’unconjunt de mantells de corriment que a Catalunya han pati-nat cap al sud, mentre que a Occitània ho han fet cap alnord. Sovint aquests mantells han lliscat sobre uns mate-rials plàstics constituïts per nivells de guixos (amb sals) id’argiles. Aquests nivells plàstics pertanyen al triàsic supe-rior (a les anomenades fàcies Keuper), uns materials sedi-mentats fa uns 225-205 milions d’anys, aproximadament.

En aquesta zona hi conflueixen dos mantells, tot i que solsun és ben bé a Cambrils: es tracta dels sectors orientals delmantell de Bòixols. Més a llevant, i també al nord, hi ha elmantell del Cadí. Al primer mantell hi predominen els mate-rials triàsics del Keuper a la part baixa, i a sobre hi ha princi-palment els nivells carbonatats del cretaci superior (delMaastrichtià, d’una antiguitat d’uns 71-66 milions d’anys), ide l’Ilerdià, ja del paleogen (fa uns 55-52 milions d’anys).

En aquest indret hi ha una monumental esllavissada pro-duïda fa segles, possiblement relacionada amb el terratrè-mol de Lisboa - Cadis (del 1775) i també amb fenòmensperiglacials de gelifracció, en gelar-se l’aigua a les esquer-des. Així, s’ha format un veritable riu de pedres muntanyaavall. Tot i les causes esmentades, cal considerar la situacióinestable de la mateixa muntanya, ja que a la part alta hi haun massís de calcàries i a sota, un gruix de sediments plàs-tics. Alhora, tota la muntanya està esquerdada, en formarpart de l’encavalcament frontal dels Pirineus sobre ladepressió geològica de l’Ebre. Efectivament, tot aquestconjunt és a escassa distancia (a uns 100-200 metres) de lafalla Sudpirinenca, que marca el límit meridional delsPirineus.

FITXA TÈCNICA

Nom del paratge: La tartera de Cambrils. Situació geogràfica: Termemunicipal d’Odèn, comarca del Solsonès. Situació geològica: Formapart dels Pirineus meridionals, a l’extrem oriental del mantell de

Bòixols, molt a prop del mantell del Cadí. Procedència del nom: Ve del’acumulació de blocs que han anat lliscant muntanya avall, en frag-mentar-se. Trets geològics: Enormes blocs situats per sobre de la car-retera L-410, cap al km 20, que han quedat a la vora de la carretera.Materials geològics: Els materials fragmentats són principalment delperíode cretaci (d’edat Maastrichtià, 71-66 Ma). Els materials esllavis-sats estan cartografiats com a tarteres de l’holocè, el període on somara. Edat de formació: En una època relativament propera, probable-ment tres segles i escaig enrere. Curiositats: A diferents llocs dels vol-tants de Cambrils, s’utilitzen les esquerdes que hi ha entre els blocs perguardar les patates en condicions òptimes de conservació i de frescor.També per donar aire a temperatura constant, que s’utilitza com a airecondicionant als restaurants, ja sigui per refredar o escalfar segons l’è-poca de l´any.

A


Bernat Oller Rosat 2014

n dels vins més apre-ciats per a Oller delMas és el Bernat OllerRosat, vi amb unaproducció molt limi-tada: concretament2.062 ampolles del’anyada 2014.

És un vi elaborat a partir de varietatsnegres pròpies de la finca com són laMerlot i la Picapoll negre. La vinifica-ció s’ha produït a partir d’una seleccióautomàtica i manual dels grans deraïm. La maceració s’ha efectuat enfred durant quatre hores abans delpremsat.

Habitualment els vins rosats són delsmés difícils d’elaborar i curiosament almateix temps són els vins més desco-neguts. És per això que trobar elmoment per consumir un bon vi rosat,a vegades, pot ser difícil.

En el nostre cas, el rosat d’Oller delMas és un vi perfecte per combinaramb un aperitiu i per acompa-nyar arrossos, embotits i pas-tes.

De color vermell pàl·lid, net ibrillant, amb un intens aromaa fruita vermella amb lleuge-res notes de piruleta, cirera imaduixa àcida ben equili-brada.

En boca és llarg, rodó,molt llaminer i fresc. Esrecomana consumir-lo auna temperatura entre6ºC i 8ºC.

Marc Maldonado éssommelier d’Oller del Mas

vins del BagesMarc Maldonado

U


del tros al plat

Les més grilladesLes patates fregidessón un bon aperitiu.Però són més gustosesestofades o al caliu.

ui hauria de dir queaquest tubercle culti-vat a les serraladesandines, vora els 4.000m d’alçada, arribaria aser un aliment tanfamiliar a les nostrescuines. El seu origenens duu als poblessituats entre la frontera

de Perú i Bolívia, que es veien incapaçosde fer créixer blat de moro a tanta alçadai van trobar en la patatera la font d’ali-mentació bàsica per subsistir. n’havienadquirit la tècnica per cultivar les varie-tats que els hi eren més profitoses, i lapatatera salvatge inicial quedava comuna planta molt diferent quant a propie-tats i característiques culinàries. Quan vaarribar a Europa, cap al segle XV, ningú esplantejava que fos comestible, fins i tot escreia que era perillosa, fins que un dia lareina de França, Maria Antonieta, va deci-dir decorar-se el vestit amb una bonicaflor de patata i des d’aleshores es vancomençar a trobar patateres que decora-ven jardins i palaus. Però un momentclau va ser quan el farmacèutic Parmen -tier, que n’havia estudiat les propietats,va regalar una flor al rei Lluís XVI i li vaanunciar que aquest tubercle tenia elpoder de treure de la fam gran part de lapoblació. I realment la relació de la pata-ta i la salut pública al llarg de la història esmereix tot un article a part. El seu podernutricional va salvar de la fam els treba-lladors de la revolució industrial, quehavien de complir amb jornades laboralsde dotze o més hores, els presos decamps de concentració, els afectats perles plagues de cereals o bé durant tempsde guerra. Actualment és un dels conreusmés importants del món. Per al consumhumà només és superat per tres cereals:el blat, l’arròs i el blat de moro. Els màximsconsumidors són els alemanys, tot i que

els que més en produeixen són la Xina il’Índia.

Des de finals del segle XVIII va començara arrelar als camps de Catalunya. I tot ique no podem fardar d’haver inventat lespatates xips ni la truita de patates, ni detenir un museu de la patata com a EstatsUnits, sí que podem estar orgullosos delstrumfos, trumfes o trufes dels pobles delPirineu, que a causa de l’alçada i el sòltenen una qualitat excepcional. Aquestespatates més tardanes permeten als mer-cats la seva venda durant dot l’any, ja queles de Manresa, per exemple, a horesd’ara ja són grillades. Els grills d’aquestespatates que es van plantar cap a finals demarç ara comencen a ensenyar les flors, icap a finals de juny ja es podran comen-çar a arrencar. Això si l’escarabat de lapatata o el míldiu no l’han atacat irrever-siblement. Per sort, les tècniques percombatre’ls són ben conegudes, i una deben senzilla i econòmica és la rotació deconreus. A tall de curiositat, la patatera vaser el primer vegetal cultivat a l’espai perla nASA, per alimentar els astronautesdurant les missions llargues. I que no seus acudeixi mai donar patates als cavalls,ja que per ells són altament tòxiques.nosaltres us recomanem el consum deles patates pròximes i ecològiques, i queen mengeu la pell, ja que aporta granquantitat de vitamina C. La cocció n’eli-mina els components tòxics. Al forn,bullides o emmascarades, i per què no,

fregides, les patates són una gran fontd’energia i nutrients alhora, cosa que nopoden dir molts dels cereals o la pastaque potser ingerim massa sovint. Bonany de patates i bones menjades!

Pastís de patata i bacó - gratindauphinoise(plat elaborat per Eduard Merly)

Ingredients (4 persones): 800 g depatata, 400 ml de nata líquida, 300 gde bacó, 200 g de formatge Cadí rat-llat, 3 ous, 2 grans d’all, sal, pebre i olid’oliva.

Elaboració: Unteu una safata de fornamb oli d’oliva. Barregeu la nata líqui-da amb els ous fins a aconseguir unamescla homogènia. Reserveu-ho.Renteu i peleu les patates. Tot seguittalleu-les a làmines com més finesmillor i aneu fent pisos a la safata deforn. Feu un pis de patata i salpebreu-ho, afegiu-hi un punt de la mescla, des-prés intercaleu-hi una capa de bacó,una mica de formatge i així successiva-ment fins a aconseguir un gruix d’uns3 dits. Acabeu-ho amb un pis de pata-ta i formatge ratllat pel damunt.Escalfeu-ho al forn, a 160 ºC, i ho coeudurant una hora. Deixeu-ho refredardurant unes hores per poder desem-motllar i poder-ho tallar de la formadesitjada: a quadrats, rectangles, trian-gles, etc. És una molt bona opció perguarnir plats, de peix o de carn itambé, per què no, com a plat.

Eduard Merly i Guillem Puig. Poema de Cèlia Fíguls

Q


Pep Molist Sadurní

Jordi SardansFotos: Francesc Rubí

om valores la teva etapade bibliotecari a Bala -guer?—Em va marcar moltprofes sio nalment. Ales-hores, el món dels nensera nou per a mi i el des-coneixia profundament.

Sort en vaig tenir de treballar amb labibliotecària de Balaguer, molt lliuradaa la feina, que m’hi va començar aintroduir. També va ser interessantperquè ens vam reunir quatre bibliote-caris amb un projecte de pàgines dedi-cades a llibres que vam oferir al diariSegre, de Lleida. Aquests comentarissetmanals de divulgació de llibres elsvam fer durant dos anys per amor al’art i ens va suposar una feinada incre-ïble. Tot i així, la col·laboració amb elsuplement del diari em va suposar unexercici brutal d’escriptura i lectura. Hivaig estar fins a l’any 2000 i desprésencara vaig continuar-ho ambPresència, fins al 2009. Llavors la publi-cació es distribuïa conjuntament ambel diari Segre i d’altres diaris de la prem-sa comarcal.

—De seguida vas entrar en la crítica dellibres?—Sí. Penso que els primers momentsprofessionals d’una persona són bàsics.Vaig coincidir amb persones molt dedi-cades a la feina i arran de treballar ambaquests grups del col·legi de biblioteca-ris infantils i de participar en una tertú-lia mensual a la Robafaves de Mataró,on comentàvem les principals novetatsdel llibre infantil entre lectors i especia-listes. D’aquesta manera començo aconèixer a fons la literatura infantil,diferent de la d’adults. A partir del seu

coneixement, em llanço a intentarescriure.

—Quines qualitats diferents ha de tenirun escriptor de literatura infantil?—Fonamentalment ha d’intentar des-criure les mateixes coses, però d’unamanera més concisa i amb un llenguat-ge més senzill i assequible. Un delsgrans reptes a l’hora d’escriure per anois i noies és aquest esforç de concisiói de síntesi, per tal de dir el mateix perònomés amb les paraules essencials.

—Quins autors et van començar ainfluir?—Pep Albanell i Gabriel Janer Manilaem van influir des del principi, pel seuestil de prosa poètica i de jugar amb lametàfora, a més a més d’escriure per anens.

Terrassa—Quina impressió vas tenir de Ter -rassa?—D’entrada desconeixia del tot la ciu-tat, però de seguida vaig veure quetenia una personalitat molt clara.Treballo a la Biblioteca Soler i Palet,

situada dins del rovell de l’ou i inaugu-rada l’any 1928. L’edifici era vell, estavaapuntalat i s’aguantava amb malescondicions. Per tant, van ser unscomençaments difícils. Però vam for-mar un bon equip i durant sis anys esvan dur a terme activitats potents.Després vam passar al nou equipamentde la Biblioteca Central de Terrassa, fetad’acord amb el model català i que ensfeia sentir més a prop de Barcelona. ATerrassa em vaig acabar de formar coma escriptor i bibliotecari. També vaigentrar en contacte amb grups de pro-fessionals lligats al món de l’escriptura.

—Com va anar l’estada a l’Escolad’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès?—Molt bé, ja que em va servir perendreçar el que feia. Hi vaig estar dosanys, 2001 i 2002, i hi vaig tenir dosgrans mestres: Isidre Grau i TeresaDuran, especialistes en literatura infan-til. Comentar el que feia amb ells empermetia adonar-me del que grinyola-va de l’estil i podia saber millor per onpodia anar. Hi ha un abans i un desprésdel meu pas per aquesta escola. Emsento més segur del que faig. Si fins ara

C Responsable de l’àrea infantil de la Biblioteca del Casino, deManresa, és escriptor de literatura infantil i crític literari, i codirectoramb Joan Portell, des del 2006, de la revista Faristol, especialitzadaen el llibre infantil i juvenil i en la crítica de la literatura infantil. Del1987 al 2000 va ser coordinador i crític de les pàgines de llibres deldiari Segre. També ha estat crític de literatura infantil als suplementsPresència i Quadern, del diari El País. Des del 2014 forma part del pro-jecte De capçalera, que vol potenciar les relacions entre els escrip-tors i les biblioteques públiques catalanes. Col·labora en la novarevista Pipiripip Magazine amb el conte Bet i Bru. Ha rebut, entre d’al-tres, el premi Rovelló d’assaig sobre literatura infantil i juvenil.

l’ent

revi

sta


sempre havia fet contes breus, perquèem costava escriure molt, em vaigcomençar a interessar per elaborar unanovel·la per a infants i així va sorgir Petde llop, per a nois a partir de vuit anys.

—Dins del mirall s’adreça al públicadult?—Sí, és un intent d’explicar la literaturainfantil als adults a través d’obres para-digmàtiques, on intento donar les clausper explicar el que és la literatura infan-til. L’altre també adreçat a la crítica lite-rària per adults és Els llibres tranquils,que va guanyar el premi Rovelló.

—Quina és la teva responsabilitat a l’à-rea infantil del Casino?—Marcar les directrius del servei, orga-nitzar activitats de dinamització i lectu-res centrades en el llibre infantil... Amés hi ha la feina diària de mantenir idifondre els fons i preparar visitesescolars per veure els serveis i les sec-cions.

—En l’àmbit personal?—Canvia substancialment perquè dis-poso de més hores per escriure.M’augmenta la qualitat de vida quenecessito per cuidar la meva filla Laia,d’origen xinès, que vam adoptar el2007. Aquesta ha estat una experiènciamolt directa que m’ha canviat la vida iuna mica l’òptica amb la qual em mirola literatura.

Faristol—Quina feina fas al ClijCAT i a la revistaFaristol?—El Consell Català del Llibre Infantil iJuvenil de Catalunya aglutina totes lesentitats i associacions professionalsrelacionades o implicades amb el llibreinfantil. En formen part bibliotecaris,mestres, associacions i totes les entitatsque d’alguna manera estan implicadesen el llibre infantil. Faristol és la sevarevista portaveu, especialitzada en l’àm-bit infantil, on és tot un referent. Fins ara,sortia tres cops a l’any –enguany dos–,amb articles relacionats amb el llibreinfantil, sobre autors i activitats diverses.La meitat de la revista és de crítica i es faun seguiment de la literatura infantil encatalà, de manera que tots aquells lli-bres que ens arriben són comentats, jaque existeix una voluntat clara de fercrítica de veritat. Històricament, hamarcat aquesta línia com a crítica dequalitat i els editors i els autors la segu-eixen d’una manera seriosa. Des del

2006 en comparteixo la direccióamb el mestre barceloní JoanPortell.

—Quina és la teva participació a Decapçalera?—És un programa creat pel sistemade lectura pública de les bibliote-ques catalanes amb autors de proxi-mitat que durant un any fan activi-tats diverses, des d’un club de lectu-res a conferències. Des de la biblio-teca de Torelló em van demanar deser el seu autor de capçalera i hovaig acceptar.

—Què feu dins del bloc Llibres alreplà?—Es tracta d’un col·lectiu format persis persones: Ignasi Blanch i ÀngelBurgas, provinents del diari Avui,Joan Portell d’El Periódico, GlòriaGorchs, de Presència, Arantxa Bea deLas Provincias, a València, i jo. Femcrítica literària i unes columnes derecomanació de llibres infantils.Com que ens coneixíem, vam deci-dir fer un bloc que cada vegada témés seguidors. Toquem àmbits dife-rents i abracem un ventall ampli dedi-cat al llibre infantil. Cada setmana undels sis hi entra una nova aportació.

—Quina és la teva aportació aQuadern?—Es tracta del suplement en català deldiari El País que apareix cada dijous. Hiha articles de fons, de temes culturals,històrics i socials. La meva col·laboracióés en l’apartat de crítica, tant d’exposi-cions d’art com de llibres. Hi vaig entrarper recomanació del novel·lista JordiPuntí, que el dirigia i amb qui ens conei-xíem des de l’institut de Manlleu i des-prés hi coincidia a la plaça del poble o altren, on teníem sovint converses literà-ries. Coneixia la meva trajectòria en elllibre infantil i em va oferir d’ocuparaquest espai dins del suplement. Fa unsanys, cinc o sis, que ho va deixar, peròjo encara hi continuo, ara sota la direc-ció de Carles Geli.

—Parlem una mica dels encàrrecs?—Peter Pan, de James M. Barrie, em vasuposar adaptar els grans clàssics a lec-tors de set i vuit anys d’una maneramolt reduïda. També els de PereCalders en l’any del seu centenari, 2012,amb Els nens voladors. Va ser un mestrede la literatura en general, però tambéamb contes potencials de fer arribar als

infants, com aquest llibre il·lustrat itambé Raspall.

Biografies i premis—Com és que també et vas dedicar afer algunes biografies?—Va ser arran d’una proposta concretadesprés d’un viatge a Lisboa, on vaigdescobrir un llibre il·lustrat sobreFernando Pessoa, a qui admiro profun-dament. Vaig pensar que jo també hopodria fer amb alguns dels nostresautors. Començo amb Miquel Martí iPol, l’elaboro i el presento a l’editorialBaula, que decideix fer-ne un llibreregal. Té un fil conductor amb la vidadels poetes i és un llibre il·lustrat perIgnasi Blanch, amb les poesies mésassequibles per als infants i per a qual-sevol tipus de públic. Com que va fun-cionar molt bé, l’editorial va continuaramb Joan Maragall, el 2010, i AntoniGaudí –tot i no ser un poeta, vam apro-fitar amb il·lustracions de la seva vidaper reflectir el pensament sobre la sevaobra–, el 2011. La de Lluís Llach va serun encàrrec de l’editorial Efadós, queencetava una col·lecció solidària perdestinar els llibres a fundacions. Va serun encàrrec de cara al llibre infantil queno va acabar de funcionar. És una bio-grafia molt breu i il·lustrada on desco-breixo la dèria del personatge per la


música i especialment pel piano, acaba-da el 2012. I, finalment, Salvador Espriu,el 2013, amb la qual vaig guanyar elpremi de la Crítica Serra d’Or deLiteratura i Assaig.

—n’has obtingut d’altres, de premis?—Si. Per a mi és una manera de posar-me un repte i una data en el calendari.L’objectiu és elaborar una feina per aca-bar publicant-la. Cal intentar fer la feinabé. De premis n’he perdut més que nopas guanyat. Sempre m’ha agradatinvestigar l’opinió que té el jurat sobrel’original presentat perquè m’ajuda atreballar. Em va fer especial il·lusió elpremi Rovelló d’assaig sobre literaturainfantil i juvenil del 2003, perquè em vacostar moltes hores. El premi serveixper conèixer i difondre la literatura i emva comportar un gran reconeixemententre els altres professionals, ja que apartir d’aleshores vaig passar a ser unaveu a tenir en compte. També em van

agradar molt el premi Hospital SantJoan de Déu de Barcelona i el Premi dela Crítica Serra d’Or, el 2007, per Dols fils.Ara s’ha deixat de donar, però era elmés ben dotat econòmicament a unúnic conte. S’hi presentava molta gent iem va servir per donar-me molta con-fiança. El primer premi és del 1999 deMontcada i Reixac, per Vet aquí un gat, iel 2007 vaig obtenir el premi Parcird’Àlbum Infantil Il·lustrat. no hi podiaexplicar coses sobreres ni supèrflues.

—Què hi fas a Pipiripip Magazine?—Hi col·laboro amb la sèrie del contecòmic Bet i Bru, que és la història de dosgermans, il·lustrada per ValentíGuabianas. A cada número de la revis-ta, que és d’àmbit català, per a primerslectors entre 0 i 10 anys, combina his-tòries molt breus amb d’altres de méscomplexes. La dirigeix una cooperativade quatre persones i jo hi col·laborodes de la Catalunya Central per lameva trajectòria en el llibre infantil.Aquests personatges han de viure dife-rents aventures a cada número de la

revista. He creat els personatges queGubianas dibuixa.

—També has fet una incursió en el mónde la poesia, oi?—Per marcar-me nous reptes i posar-me a prova d’alguna manera, ja que noem suposa cap obligació. La prosa poè-tica sempre m’ha agradat molt i el 2004em vaig llançar a fer-ne. Primer vaig ferun barretari, amb poesies sobre dife-rents tipus de barrets en l’obra: Tantsbarrets, tants caps. I després vaig inten-tar descriure amb poesia els elementsd’una habitació, amb El llençol fantas-ma.

Estil—Com definiries el teu estil?—Veure’s els errors o els encerts en unmateix és molt complicat. Però en totcas puc remarcar sobretot que m’agra-da elaborar una prosa tirant a poètica,que desprèn sensibilitat i suggereix

imatges amb dobles sentits, per exem-ple a través de les metàfores. Penso quetambé em definiria la síntesi. És a dir,fins i tot quan elaboro novel·les m’obli-go a fer frases simples, millor que nopas compostes, perquè tenen un ritmei una musicalitat diferent. M’agradamolt sintetitzar perquè trobo que dónaaquest aire poètic al que escric.

—Els nanos sempre pregunten, quanttardes a fer un conte?—Sempre m’ho pregunten, però sem-pre els dic que no ho sé. Perquè el queés clar és que dedico molta més estonaa pensar que no pas a escriure i aques-ta part en principi no la comptabilitzo.Però, per exemple, quan faig esport,moltes vegades el cap em dóna voltesamb coses que estic elaborant enaquells moments. Fer esport em vamolt bé per mantenir-me despert i persentir-me millor, per estar bé amb mimateix i mantenir-me bé de salut.

—Quin són els teus personatges prefe-rits?

—Sens dubte, la vaca Plis Plau, que java pel número quinze de la col·lecció.És el meu personatge que més ha anatevolucionant. Es tracta de fer contesadreçats als primers lectors. En aquestcas és una vaca que viu en un corralamb d’altres per fer algunes de lescoses que fan els humans. Es tracta,doncs, d’un personatge animal, huma-nitzat. Vam fer quatre històries, una pera cada estació de l’any. Quan l’editorialva veure que funcionava vam decidirfer d’altres històries, sobretot relaciona-des amb temàtiques d’emocions i sen-timents dels nanos, que és actualmentel que la literatura infantil més treballa.Es tractava de parlar de temes com arala por, l’alegria, la venjança o els com-plexos, en els contes que van anar sor-gint posteriorment. Amb el temps heestat l’amo de la seva vida i a mesuraque jo vaig creixent la Plis Plau tambého va fent al meu costat. És a dir, es trac-ta d’una opció de treballar diferent quem’ha donat ser conegut per aquest per-sonatge que dóna continuïtat a la sèrie.

Bibliotecari—Quina és la teva feina com a bibliote-cari?—La gestió d’un servei. Aprofundir enla feina m’ha fet tirar per d’altrescamins. Es tracta de respondre a lesdemandes dels usuaris en l’àmbit delsllibres i en la recerca d’informació delsusuaris, és a dir, nens i mediadors, quepoden ser pares, mestres o llibreters.Cal oferir llibres sobre temes diversos.Fora de la feina he llegit molt per conèi-xer el que venc. no vaig començar a lle-gir fins que vaig anar a l’institut i serio-sament a partir dels 22 anys, quan vaigcomençar a conèixer especialistes.Penso que he assolit una formació con-siderable, que em permet compartirlectures. Amb aquest bagatge puc res-pondre una mica a allò que la gentdemana de mi.

—Han canviat els serveis bibliotecaris?—Sí, als últims anys les bibliotequess’han convertit en un espai de dinamit-zació lectora i s’han omplert de clubs delectura, hores del conte i tallers diversos.A més d’obrir les portes i respondre a lesnecessitats d’informació i de lectura delsciutadans i divulgar el seu fons, tambéofereixen d’altres activitats. Per exem-ple, el club de lectura, que es fonamen-ta en l’opinió que sobre un determinatllibre tenen les persones que l’han llegit.

«Els últims anys, les biblioteques s’han convertit en

un espai de dinamització lectora i s’han omplert de

clubs de lectura, hores del conte i tallers diversos»


el perfil

osep Maria Molist Sa -durní neix a Manlleu el 6de març de 1965. El seupare, Miquel, treballavaen una fàbrica que feia

màquines per a empreses tèx-tils, i la seva mare, Teresa, treba-llava en una fàbrica tèxtil deManlleu. Vivien al barri nou, unbarri de treballadors, i va anarfins a 8è d’EGB a la Escuelanacional Francisco Franco, quea partir de la Transició es va ano-menar Puig-Agut. «Vaig créixeren una casa on ningú no haviaestudiat i els únics llibres que hihavia eren els que regalaven lescaixes d’estalvis, de tal maneraque em passava el dia jugant alcarrer amb els amics». Despréspassa a l’institut de Manlleu,concertat i de nova creació, ons’estarà fins al COU. «A l’institut, imés concretament a l’assignatu-ra de literatura, una monja ens feia llegir unes lectures obli-gatòries. Vaig començar aleshores i no ho he deixat de ferfins ara. Em centro en la literatura infantil, però també lle-geixo la d’adults, perquè de tant en tant penso que em vabé oxigenar-me». Practicava l’atletisme professional finsque va tenir una lesió greu a l’espatlla. La bibliotecària delpoble, el fill de la qual era el seu amic d’infantesa, li permetfer algunes substitucions. Durant un any estudia anglès i faun curs de banca. El 1983 comença els estudis d’InEF i deBiblioteconomia i Documentació fins que ha de passar pelquiròfan i decideix dedicar-se definitivament al món de lesbiblioteques. Estudia becat durant tres anys mentre treba-lla a la biblioteca de la Facultat d’Arquitectura. Acabada lacarrera troba feina a la Biblioteca Pública de Balaguer, ons’estarà del 1987 al 1992, i s’especialitza en la secció infantil.El curs 1990-91 coneix a Lleida Rosa Capdevila, la seva com-panya manresana i el 1993 decideixen establir-se aManresa. Un any abans i per concurs de trasllat és destinata Terrassa, on s’estarà fins al 2004.

Forma part de diversos jurats literaris com ara el Folch iTorres, des d’on es demanen nous continguts en la narrati-

va infantil i juvenil. El 1994publica el primer conte, El trenque fa xup-xup, a l’editorial LaGalera, que també li publicaràel segon, el 1999: Catxumbo. Apartir de l’any 2000 entra en elmón de l’edició. Dins les sevescreacions, cal remarcar les dife-rents històries de la vaca PlisPlau. Entra a l’Escolad’Escriptura de l’AteneuBarcelonès. El 2003, Barcanovali publica la primera novel·laper a infants: Pet de llop. A par-tir d’aquest moment alternacontes i novel·les. Elabora dosllibres per a adults, de críticaliterària: Els llibres tranquils: elcurs de la vida a través de la lite-ratura infantil, publicat perPagès, el 2003, que seria premiRovelló d’assaig sobre literatu-ra infantil i juvenil; i Dins delmirall: la literatura infantil i juve-

nil explicada als adults, publicada per Graó el 2008. L’any2004 s’assabenta que hi ha una vacant a Manresa i envia elcurrículum a la Diputació de Barcelona. Des d’aleshores ésel responsable de l’àrea infantil de la Biblioteca del Casinode Manresa. Va ser coordinador i crític de les pàgines de lli-bres del diari Segre del 1987 al 2000. Ha col·laborat al suple-ment Presència fins al 2005 com a crític de literatura infantili des del 2002 també col·labora al suplement en catalàQuadern del diari El País. Amb Josep M. Aloy van ser els ini-ciadors de la Setmana del Llibre Infantil de Manresa, dedi-cada a activitats d’autors i il·lustradors, que va arribar fins ala novena edició, l’any 2010. Des del 2014 forma part delprojecte De capçalera, que té l’objectiu de potenciar lesrelacions entre els escriptors i les biblioteques públiquescatalanes. Des del 2006 codirigeix la revista Faristol, un refe-rent del llibre infantil i juvenil, i forma part del Consell Catalàdel Llibre Infantil i Juvenil de Catalunya (ClijCAT). Tambéforma part de Llibres al replà, un bloc col·lectiu, i col·laboraen la nova revista manresana d’àmbit català: Pipiripip maga-zine, on és l’autor del conte Bet i Bru. Entén l’esport com unanecessitat que el manté despert, per això practica la nataciói quan pot surt amb bicicleta pels voltants de Manresa.

J

Habitualment hi ha un moderador quecoordina el club. Al Casino, hi ha dosespecialistes en novel·la, un en teatre, ijo en porto dos grups d’infantil i un d’in-fantil i juvenil adreçat als adults (mes-tres, pares, o avis). El va començar JosepM. Aloy i després el vaig assumir jo. Ara

ja anem per l’onzena temporada. L’horadel conte és una programació estableque requereix contractar narradors oralsde contes (Joan Cirera, Pep Tort, etc.) i elpunt de partida és el llibre. Pel que fa alstallers, es convida un grup de nanos aelaborar manualitats d’acord amb llibres

de la biblioteca i amb col·laboració ambd’altres entitats, com ara Creu Roja o elsKids&Us, que són unes escoles d’anglèsfundades a Manresa, que ara tenen fran-quícies arreu d’Espanya i fins i tot enaltres països, i que dediquen unes horesal conte en anglès.


patrimoni ciutadàLluís Virós. Foto: Francesc Rubí

Juny 2015

Capella del Remei

ust al davant de la fàbrica novatenim una modesta capella quedóna nom al raval que fa unscent anys constituïa els aforesde Manresa i l’inici del regadiu.Actualment és una zona resi-dencial en procés de renovació

urbanística. La capella és d’estil barroc,construïda al segle XVII, i el 1986 se’n vamillorar l’entorn tot enderrocant els edifi-cis del voltant.

Situada al final del carrer del Remei deDalt, es tracta d’una església d’una solanau de planta rectangular i amb la capça-lera lleugerament còncava. El sostre estàcobert amb una volta de canó que repo-sa directament sobre els murs laterals,que són de pedra vista i tenen una forní-cula rectangular als dos costats de l’inte-rior. El cor és de construcció posterior a laresta de l’edifici. A la façana hi destaca elportal de llinda plana que té a sobre unapetita fornícula amb la imatge de la marede Déu del Remei. La façana es coronaamb un campanar d’espadanya forçaenlairat i la il·luminació de l’interior es faamb dues finestretes a la paret est i un ullde bou al mig de la façana principal.L’aparell és de carreus ben disposats enfilades.

La capella es va construir el primer quartdel segle XVII en el lloc conegut fins lla-vors com Altiplà o Roquer d’Amigant i elseu fundador va ser el ballester manresàGaspar Picalquers, la família del qual la cedí el 1627 alsTrinitaris. Diferents ordes religiosos de la ciutat es van opo-sar a la cessió i el 1632 aconseguien l’expulsió delsTrinitaris. La capella es va cedir a la parròquia de la Seu el1637. Al 1861 s’hi van fer algunes reformes i va patir des-truccions durant la Guerra Civil, com la resta del patrimonireligiós de la ciutat. El febrer del 1986 es va acabar la res-tauració que li ha donat l’aspecte actual.

La capella del Remei està protegida de manera parcial pelcatàleg de patrimoni de Manresa per la importància històri-ca i artística com a element que dóna nom al barri i pel seuvalor tradicional i testimonial.

J

PER SABER-NE MÉS:SARRET I ARBÓS, Joaquim, Història religiosa de Manresa, Impremtai enquadernacions de Sant Josep, Manresa,1924, pàg. 282.

patrimoni ciutadà


La model manresanade Leopoldo Pomés

Josep Maria Purtí

n l’itinerari que, en elmarc de l’exposicióFlashback, a La Pedrera,ressegueix el recorregutde les diferents etapes deLeopoldo Pomés, gairebéal final de tot, en l’apartat«El fotògraf i els seus

models», hi ha penjat un retrat d’unanoia amb el títol Lydia 1997. En un plafódiscret –gairebé podem passar de llargsense adonar-nos-en– hi trobareuexposada la imatge de la model manre-sana. Més enllà de la seva bellesa,Pomés sembla voler captar l’esperit dela model. Els trets físics de la noia restendesdibuixats expressament en unaespècie de nebulosa, cosa poc comunaen els retrats de la resta de models queacompanyen l’exposició. Sembla comsi Pomés ens volgués introduir en ununivers íntim, més oníric que real. Lamodel se’ns presenta de cintura enamunt, amb els braços oberts i el cosreclinat cap enrere. Tot plegat com sivolgués fugir enfora de la fotografia.

Les models de Pomés participen totesd’uns trets comuns, però seguramentel que les fa més singulars és la sevainaccessibilitat. El fotògraf va sabercaptar l’aire dels temps. Fill de la post-guerra en una Barcelona grisa i trista,Pomés parteix del realisme social en unllarg viatge que el portarà a conreardiferents facetes artístiques. En unallarga i fecunda carrera de pioner,Pomés va començar formant part deDau al Set, grup artístic d’avantguarda,i va acabar creant aquelles bombollesde xampany que van donar la volta almón.

La seva aportació a la imatge no la dis-cuteix ningú. Ell va renovar el món de la

fotografia publicitària i actualment ésconsiderat com un clàssic del gènere.Al llarg de la seva trajectòria la sevaobra ha evolucionat dels grisos tristosde la postguerra a l’esclat multicolor deles bombolles, passant pel vermellvellut bordeus de les parets deBocaccio, la discoteca on aterraven, afinals dels 60 i primers anys 70, els seusamics de l’esquerra esquisida: un grupd’intel·lectuals, escriptors i artistes per-tanyents a la burgesia progressista deBarcelona, conegut amb el nom de laGauche Divine.

Pomés va donar a l’home del carrer allòque mai tindria. Les seves models sónmajoritàriament altes, roses, d’ullsblaus: és a dir, el somni impossible.D’aquí el seu èxit.

Model manresanaDe com model i fotògraf es van trobarno importa. El fet és que la model man-resana és allà. Que aquesta prometiaen tenim proves suficients i consis-tents. En la Manresa dels anys setanta ivuitanta tot era més clar i consistent.Ara tot és més líquid i dispers. Enaquells temps xocava que una noia cur-sés estudis a ESADE, l’escola d’estudisempresarials més prestigiosa de lacapital, un terreny reservat als cadellsmascles de l’alta burgesia.

En un aspecte més prosaic, però nomenys singular, les seves aparicionspilotant una moto d’alta cilindrada pels

carrers de Manresa no deixaven indife-rent a ningú. Aquesta visió enllaça ambels espots de l’època en què Poméshavia delectat el consumidor televisiude somnis impossibles. Els seus espotsde dones de somni cavalcant a pèl peruna platja deserta en un anunci deconyac per a homes ja estaven fixats enla memòria col·lectiva d’un país encaraen blanc i negre.

A primers dels anys 80, la nostra modelva protagonitzar una petita entremalia-dura que va comportar més d’un mal-decap. Parlem de l’època en què lafebre dels dissabtes nit arrasava a lesdiscoteques. Un dissabte d’aquells, vacelebrar-se en una discoteca de modaun concurs de ball i disfresses, organit-zat pel nou rotatiu intercomarcal, apa-regut feia un parell d’anys.

El fet és que la nostra model va conver-tir-se en l’heroïna de la nit i les fotogra-fies resultants van arribar a la taula deredacció del nou diari. Aquestes vanobrir un fort debat entre els membresdel consell de redacció a causa de l’ím-petu mostrat en la ballaruga. Ja sabemque l’aire condicionat, la sudoració il’ambient carregat no són el millorplató. Segurament Pomés hauriarebutjat uns originals com aquells, moltallunyats del seu món glamurós, però larealitat és tossuda i el resultat era unapetita bomba de rellotgeria, ja que ladisfressa tampoc no es quedava enrere.Consistia en una rèplica del famós ves-

En l’exposició fotogràfica que fins el 12 de juliol reuneix a LaPedrera una mostra àmplia del fotògraf de la Gauche Divinebarcelonina destaca la imatge d’una jove model manresana,anònima per al gran públic.

fila

cultu

ral

E

tit que lluïen les represen-tants de la coneguda revistaamericana per adultsPlayboy; és a dir, el que nor-malment s’ha conegut coma conilletes. Un cop revela-des, aquelles fotos no pre-sentaven un aspecte gaireelegant. Però l’esdeveni-ment era públic i palès, icalia que el diari n’informés.Tot plegat l’anècdota posa-va entre l’espasa i la paretels responsables del noudiari progressista, demòcra-ta i català.

Fotografies inèditesSigui com sigui, aquellesfotografies amb la nostraheroïna al pòdium de ladisco mai no es van arribar apublicar. En el reportatgede l’acte se’n van publicarunes altres. I és que l’anun-ciant més important deldiari era el pare d’aquellanoia. La vida és dura i totesles llargues discussionssobre el codi fundacionaldel nou diari progressista,demòcrata i català se’n vananar en orris. La baixada depantalons va ser històrica,però aquesta és una histò-ria que caldria que tingues-sin en compte els estu-diants de periodisme.

Pel que fa a Pomés, lluny enel temps i l’espai d’aquestahistòria, només puc insistir en l’interèsd’aquesta exposició, que a hores d’arapodem afirmar que forma part de labanda fílmica de la nostra vida.Aquestes ratlles només pretenen ren-dir-li un petit homenatge particular i depassada rememorar records adormits.

De l’última vegada que vaig veurePomés a Manresa, ja en fa uns anys.Estava assegut al Passeig, sol i entot-solat. Feia el que més sempre li ha

agradat: badar. La seva figura de patri-ci romà es dibuixava fidelment envol-tat d’un sol de postal que a penesescalfava. Potser esperava, potser

badava. Potser –com deia Serrat– «elconill fora del niu se li escapava ambqualsevol objectiu». Ja sabeu comacaba la cançó.


Born, 24 - 08241 Manresa - Tel. [email protected]

Àngel Guimerà, 74 08241 Manresa Tel. 93 873 38 82www.parcir.com [email protected]

Retrat de Lydia, 1997


propostesMÚSICA Marc Vilanova

Juny de caloreta musicala proposta musical per aquest mes de junycomença amb la completí ssima programaciódel cafè-teatre Voilà, que ofereix propostes per atots els gustos. Començarem per la visita deDolo Bertran, la cara més coneguda del barcelo-

nins Pastora, que presenta el treball en solitari Pequeñosdesastres y otras virguerí as (dijous 12, a les 22 h).Continuarem amb el jove cantautor igualadí EnricVerdaguer, amb el seu repertori de temes propis i versions(divendres 13, a les 00 h). I d’un gairebé debutant a totauna institució com Dani Flaco, que celebrarà el sisè ani-versari de la sala (dijous 18, a les 22 h). Acabarem el repàsal programa de la sala manresana amb les visites de Beth(divendres 19, a les 22 h) i l’inconsumible Litus (diumenge21, a les 20 h). Tot canviant d’espai, ens aturarem a la salapetita del Kursaal, on no ens podrem perdre el concertdels manresans Puput, que presenten un nou disc, ambuna proposta estètica que no deixarà indiferent a ningú.

CInEMA Laura Vidal

La familia Bélieriuen que tota la nostra vida és música, des queens llevem fins que ens n’anem a dormir senseadonar-nos-en sempre estem envoltats desons, notes, ritmes que ens acompanyen, jasigui taral·lejant una melodia com escoltant elbrogit del dia a dia. I què seria de les nostres

vides sense aquesta música? La família Bélier ho sap bé, omés ben dit no ho sap, ja que tots són sords, llevat de lajove Paula, la peça imprescindibleque fent d’intèrpret ajuda elspares a portar la granja on viuen.Però la Paula té un do: la música,que li obre les portes per marxar aParís i poder fer carrera. Lapel·lícula de Lartigau comença enel camí de la comèdia amb la pre-sentació de la família i els equí-vocs i les situacions políticamentincorrectes que generen, per des-prés girar cap al drama paternofilial quan el deure familiari el desig individual de la Paula són confrontats i tota lafamília en té opinió. Es tracta d’una cinta senzilla i amableque es deixa veure de bon grat, on trobem moments moltdivertits però també disjuntives que, tot i la distància, ensfan empatitzar i plantejar-nos qüestions. Com s’ho pot ferla Paula perquè els pares entenguin la seva passió si no lapoden sentir cantar? Com afronten els pares saber que lafilla té un gran do del qual ells mai podran gaudir? O millor:es pot sentir la música si no la podem escoltar? Algunes res-postes potser les trobareu en la pel·lícula, però a l’últimapregunta la resposta definitiva té un nom: Beethoven.

TEATRE Joan Morros

Quinze anys de Latreins la programació de la Festa Major deManresa, el teatre Kursaal portarà a finals d’a-gost el showman Carlos Latre. no serà la pri-mera vegada que aquest polifacètic actor-imitador, nascut a Castelló de la Plana, actua

al Kursaal. El febrer de 2013 ja hi va presentar Yes, weSpain is different, una parò-dia sobre la política delPartit Popular. Carlos Latrees va estrenar a TV3, l’any1999 en el programa Xoucom sou. Després d’unaexitosa gira de tres anys imés de 400.000 especta-dors, Carlos Latre ha tornata Catalunya per celebrar els seus quinze anys al món del’espectacle amb un one-man show més proper i mésdivertit que mai. 15 años no es nada posa en escena mésde 150 personatges que l’han acompanyat durant laseva trajectòria en ràdio, cinema, televisió i teatre:Josep Lluís núñez, Camilo Sexto, Raphael, el ministreJosé Ignacio Wert, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez,Esperanza Aguirre, Pablo Iglesias... Humor, imitacions,coreografies, música i actualitat en un trepidant espec-tacle de 90 minuts en què no podreu parar de riure.

ART Maria Camp

Una cita imprescindiblea cita és del 27 al 30 de juny a Cal Rosal, amb elfestival d’art multidisciplinari Konvent.0. Apun -teu-vos-ho a l’agenda! no us podeu perdre l’es-deveniment. A més, el festival fa deu anys! Deuanys d’una tasca intensa de dinamització, pro-ducció, difusió, suport, acollida i impuls a l’art

contemporani i als llenguatges més innovadors. Unafeina feta per un equip de persones amb molta passió,entrega, esforç, creativitat,professionalitat… I volun-tat de generar propostesnoves i arriscades, d’acollirprojectes creatius i d’esde-venir espai de trobada i dià-leg entre creadors i públic.Una tasca i una aportaciómolt valuoses, amb unmodel de gestió autosufi-cient, sense subvencions ni fons públics, i que hacomençat a recollir premis i reconeixements arreu. Dedebò que, si encara no hi heu estat, heu d’anar-hi! Tantper descobrir el projecte de Konvent punzero com perdescobrir l’edifici on té lloc i que en bona part dóna sin-gularitat a la proposta: un antic convent de monges,després transformat en espai industrial, que ara haesdevingut una autèntica fàbrica de cultura. I si aprofi-tant que sou per allà també voleu fer un tastet d’histò-ria de l’art, arribeu-vos fins a Sant Quirze de Pedret. Unapassejadeta per visitar una de les esglésies romàniquesmés importants del nostre país.

LD

LD


quadern obertQuaderns de Taller


fa 25 anysJaume Puig

El sexe encara era tabú

mb una portada un pèl provocativa, la revistadedicava el reportatge central, elaborat perJosep Tomàs, a analitzar la sanitat sexual i elsproblemes que hi havia amb la medicina tra-dicional. Les responsables del Plàning entre-vistades a la revista, que s’estimaven més

mantenir-se en l’anonimat, explicaven que el primerobjectiu de la cooperativa, promoguda per l’Associacióde Dones del Bages, era «que la dona sàpiga que el seucos pot servir per gaudir». Es proposaven vetllar per la lli-bertat sexual de la dona, com a primer pas per defensaruna millor vida sexual per a tothom. Les consultes méshabituals es centraven en els mètodes per evitar la con-cepció involuntària, però Carme Badia, membre del’Associació de Dones del Bages, acusava el servei de que-dar reduït a aquest tema i deixar de banda la sexualitat engeneral. La falta de finançament era un dels inconve-nients amb què topaven. D’altra banda, els centres sani-taris públics manifestaven la dificultat de trobar ginecò-legs que es dediquessin a la planificació i hi havia serveisque no podia atendre la Seguretat Social, com ara el del’avortament, en els supòsits que preveia la llei. La condi-ció religiosa de la Clínica de Sant Josep ho feia impossible.Com també ho era el de la lligadura de trompes, que s’ha-via de fer a Terrassa.

El TDK iniciava una nova etapaUn reportatge signat pel periodista Ricard Oliva repassa-va la temporada del club de bàsquet manresà, llavors TDKManresa, que el dia 26 de maig havia evitat el descens enguanyar el Tenerife, i especialment les polèmiques actua-cions del president de l’època, Carles Casas, que tenia elseu fill Ricard com a entrenador i que estava al front d’unajunta on Maurici Algué era el vicepresident, DolorsVilaseca la secretària general i Josep Cerdan un delsvocals destacats. Per a la temporada que havia de comen-çar, el club havia fitxat Ángel Palmi per a general mànager

i jugadors com Antonio Medianero, cedit per la Penya, iJosep M. Alarcon, provinent del Taugrés de Vitòria,havien de reforçar un equip que comptava ambPeñarroya, Singla, Creus, Pujolràs i Pérez.

Noves escultures i conflicte d’Auxiliar Tèxtil El dia 1 de juny un centenar de treballadors de l’AuxiliarTèxtil Manresana es desplaçava a Barcelona per pressio-nar una de les accionistes de l’empresa i el dia 5 es tan-caven al saló de sessions de l’Ajuntament per demanaruna reunió amb els representants de la direcció. Sis diesmés tard els treballadors ocupaven l’empresa i el dia 21una manifestació col·lapsava el centre de la ciutat, enprotesta per l’expedient de rescissió dels contractes.D’altra banda, el dia 23, amb motiu del mil cent aniver-sari de Manresa, s’inauguraven les escultures A l’ombra,de Ramon Oms, a la Plana de l’Om, i A l’adolescència, deJosep Barés, a la placeta del carrer de Sant Miquel.

Al marge de la medicina privada, la tasca dedivulgació i assessorament portada a termepel Plàning –Servei Municipal de PlanificacióFamiliar– des del 1981 va representar un pri-mer pas important, no només per a la planifi-cació sinó per a la salut sexual dels seus usuaris.Però el baix nombre d’aquests (3.000 en nouanys) posava de manifest que la sexualitatencara era un tema tabú.

A

La sala on es feien les xerrades del Plàning


crònica social

ou la darrera manifestació significativa del diadel Treball durant la Transició que, tanmateix,es va fer sota el signe de la divisió sindical. Desde 1976, les manifestacions havien estat multi-tudinàries, però a partir de 1981, en plena crisi

econòmica, comença a decaure el nombre de partici-pants.

Al davant, observem la pancarta col·lectiva –encaraescrita en castellà–, aguantada per diferents líders i afi-liats sindicals, com Manolo Ramos de CCOO. Després,desfilen els membres de diferents sindicats, com CnT-AIT i CCOO; i treballadors d’empreses amb conflictes en

actiu com la SAF (Societat Anònima de Foneria) oAUSA. Des del final de 1979, les fàbriques amb conflic-tes laborals eren les més importants de la ciutat: laFàbrica nova i Pirelli.

La fotografia és presa des de la barana del Casino i al’altre costat del passeig de Pere III es pot veure l’anti-ga oficina de Fecsa, l’edifici ja desaparegut de Falange,amb el nom de Club de Tennis Taula Manresa 70, quehi tenia la seu i, més enrere, es veu el rètol de la Salad’Art Xipell. Com a curiositat, es poden observar elsantics fanals amb columna de ciment que s’havienaprofitat de quan la llum es feia amb gas.

FFotografia: Arxiu Comarcal del Bages

J.S. i L.V.

El Primer de Maig de 1980


fanal de cua

Misteri a Montserratomés ho saben les muntanyes (Cossetània, 2015)és la primera novel·la de la manresana ImmaCortina. Un debut interessant.

El plantejament genera una notable sensaciód’intriga en el lector: per una banda, la trama se situa aMontserrat, i recrea un episodi real que va tenir lloc a finalsdel segle XVI, quan el monestir depenia de la Congregacióde Sant Benet, de Valladolid, i van començar a morir tot demonjos catalans, a la infermeria, atacats per unes misterio-ses febres; per l’altra, tenim el Pep i la Irene,que, cadascú pels seus motius, fan un recésal monestir, l’any 2010, i, mentre purguenfantasmes personals, es fan amics i recons-trueixen l’episodi intrigant viscut en aquellindret més de 400 anys enrere. L’autora esmostra capaç de connectar, amb prou sol-vència narrativa i una destacable combina-ció d’estils (més formal quan se situa alsegle XVI; més informal quan explica, enprimera persona, fets ambientats en l’ac-tualitat), el passat amb el present, fins arri-bar al (també doble) clímax final.

El més destacable de la novel·la de Cortina,però, no és aquesta doble trama, o larecreació, versemblant i ben documenta-da, d’un episodi real força desconegut (lesrivalitats entre monjos observants caste-llans i monjos claustrals catalans a Montserrat), sinó, al meuparer, les descripcions del paisatge, sovint envoltat per unmarc de pluges i tempestes (que mantenen una forta càr-rega simbòlica): «La nit era glaçada, tota ella un vidre ambtrencadissa d’estels»; «un cel bonyegut de núvols negresque es deixaven anar venjatius i purificadors»; «no sabia siel cel s’havia vestit de roques o les roques s’havien vestit decel, però tot era gris»; «un retall d’ungla lluent penjava daltdel cel»; «el Cavall Bernat es dreçava coratjós desafiant lanuvolada. A la seva dreta el temps havia queixalat lesroques del Tàbor i en deixava al descobert la carn oxidada».

Només ho saben les muntanyes, que va merèixer el premiSebastià Juan Arbó, és el primer tempteig creatiu d’una lec-tora veterana, i presenta, per això, un grau de maduresanarrativa que no sempre es troba en les primeres novel·les.

NRellegint

i ha llibres que sempre fan de bon llegir. nonomés per allò que els ha motivat en unmoment concret, sinó també perquè l’amplitudde visió i la capacitat d’aprofundir en les cir-cumstàncies els fa ser d’una actualitat perma-

nent, sempre que nosaltres siguem capaços de veure elnostre present darrere les cortines de fum (sobretot medià-tiques) que malden per deformar-lo i amagar-lo en moltsaspectes.

Un d’aquests llibres és, per a mi, Escritssobre la guerra de Simone Weil, posats enel paper entre finals dels anys trenta i prin-cipi dels quaranta del segle passat. Elstorno a llegir, ara en la traducció catalanapublicada per Edicions Bromera del PaísValencià l’any 1997. A títol d’exemple, m’a-turo a considerar allò que diu, en un puntdeterminat, la gran pensadora. Entre elsexemples d’absurditats mortíferes, és a dir,oposicions generadores potencials deconflicte, pel que fa a l’oposició entre dic-tadura i democràcia, diu Weil, que és veri-table, però que perd el seu sentit si es con-sidera cada terme com una entitat aïllada.Error molt greu perquè «no hi ha enlloc nidictadura absoluta ni democràcia absolutasinó que l’organisme social és sempre i atot arreu, una barreja de democràcia i de

dictadura en graus diferents». L’escrit (de 1937) il·lustraaquesta afirmació amb els exemples coetanis dels enfron-taments entre França i Alemanya i els de la guerrad’Espanya.

L’eix de la qüestió rau en l’error de considerar democràcia idictadura com a fenòmens inamovibles i absoluts, i no coma eixos mòbils d’una realitat dinàmica, variada i complexa.Convertir-los en causa única per a una lluita portada a l’ex-trem implica sempre buidar-los de sentit i provocar la guer-ra. Allò que caracteritza aquesta, malgrat els falsos argu-mentaris i mistificacions, és segons Weil, «el fet de no tenirun objectiu definible». I conclou: «Aquesta paradoxa, uncop ha estat advertida clarament, és, possiblement, una deles claus de la història; és, sens dubte la clau de la nostraèpoca».

H

Llorenç Capdevila Lluís Calderer

Dani Hernández Massegú


i el panorama a l’Ajuntament de Barcelona haquedat remogut, el de Manresa, Déu n’hi do.no pas perquè els partits independentistesno s’hagin situat de punta de llança, sinó per-què a CiU la camisa gairebé no li toca el cos i

sap que si inaugura el mandat en minoria, li costaràmolt tirar endavant el programa, tot i que, alhora,molts pensen que si el modus operandi ha de ser elmateix dels últims quatre anys, més val que hi renun-ciïn i deixin pas a altres projectes més concrets i a polí-tiques més associades a les esquerres. Una bona ideaseria que un pacte ERC+CUP fitxés Josep M. Sala coma gerent ja que, com a partit influent i canalitzadord’activitat econòmica, el govern de Junyent no se n’hasortit.

Ara bé (i per fúmer clatellots a banda i banda), és tancerta la grisor convergent (aquí i arreu del territori) comque ERC està tenallada per l’horitzó del 27-S i l’enjòlitsobiranista que, massa vegades, s’avantposa a un dia adia d’emergència social. Fer saltar l’alcaldia de Junyentseria un mal exemple a seguir per a altres indrets (SantJoan de Vilatorrada, sense anar més lluny). De la matei-xa manera, la CUP, com a tercera força, no pot continu-ar practicant l’equidistància del socialisme utòpic i, hovulgui o no, haurà de mullar-se en mocions que noencapçali i decantar a balança, ja sigui a favor delsrepublicans o dels convergents i, si cal, fer de governper demostrar que els seus eixos programàtics són fac-tibles. Des de l’oposició i la negativa crònica, sempre éstot més fàcil.

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ JUNY 2015 - NÚM. 216

SEquilibris vertiginosos

Joan Manel Gabarró


BUGADA AL POUSaturació electoralComenço la pentinada mensual amb laressaca i els efectes col·laterals de lacampanya i les eleccions municipals aManresa. Segons tenia entès, els par-tits es repartien equitativament elspunts de la ciutat on col·locar cartellsde propaganda. Però, és clar, entre elsque encartellen a tort i a dret i els quees dediquen a fer desaparèixer pancar-tes i cartells dels altres, tot plegatacaba sent una guerra sense treva finsal dia de les votacions. I en zones cèn-triques passen coses com la que mos-trem a la imatge. En un mateix fanal dela Plana de l’Om hi havia penjada pro-paganda de tres partits alhora. I, alerta,sembla que alguna de les formacionsva col·locar el seu cartell davant delpòster promocional d’ERC de PereCulell. Un desori.

Fins al capdamuntDe fet, amb deu candidatures presen-tades, la paperassa electoral s’ha multi-plicat exponencialment i, durant unaquinzena, no hi ha hagut dia que noens envaïssin les bústies amb fullets idossiers promocionals de tot tipus.Ben a prop del fanal que mostrem, enel tram de pujada del carrer nou venintdes de la Plana, un col·laborador varetratar el cartell de grafia manual quetambé publiquem. Hi diu, textualment:«Propaganda política. no, no. Sedenunciará» En fi, pel doble no i la llen-gua que fa servir l’autor es poden intu-ir dues coses. La primera, el que va

votar o hauria volgut votar el 9-n. I lasegona i evident, que n’estava fart detanta paperassa.

Vàter de pagamentCom tips en deuen estar dels clientsque es colen al lavabo al bar Caracasde la plaça de la Reforma que, ja fatemps, va canviar de propietaris. Quimés qui menys, algun cop, ha necessi-tat anar a l’excusat i, davant de laurgència, s’ha ficat en alguna cafeteriai, per no quedar malament o pecard’espavilat, ha demanat un cafetonet ouna aigua com a penyora de fer ús dellavabo. Però, és clar, hi ha gent queaquesta mínima deferència no la té ino té en compte que, en els establi-ments de pública concurrència, laneteja del vàter és una bona murga icosta temps i diners. En una paraula, ésun servei per als clients i al propietari oals treballadors els molesta molt que elfacin servir i, sobretot, l’embrutin tran-seünts que ni tan sols fan una consu-mició. Per això, si hi aneu, trobareu elcartell que reproduïm a la porta dellavabo. Si sou clients, l’ús és gratuït. Siel voleu fer servir d’urinari públic, hau-reu de rascar-vos la butxaca.

Promoció caducadaEn el número anterior ja em vaig ferressò de la promoció d’un establimenten una publicació que apareixia quanl’oferta ja s’havia acabat. Ja se sap que,de vegades, els maquetadors –no és el

cas del nostre– es limiten a omplirforats amb els arxius d’imatge que elspassen i, si no hi ha canvis respecte delnúmero anterior, tiren pel dret i llestos.no sé si va ser el cas en aquest númerode la capçalera gratuïta Freqüència,concretament del que corresponia a laquinzena que anava del 21 de maig al3 de juny. Allà, un agut lector hi va tro-bar una «promoció de Sant Jordi»vigent fins a finals d’abril. Home, lacosa no quadra si no és que el centreespecialitzat en peus en qüestió hagiestirat la campanya o no hagi propor-cionat un anunci nou. Per acabar elrepàs dels possibles assassins semprehi ha aquell/a comercial que es des-penja tot dient: «Aquests, en aquestnúmero, el mateix». I el mateix és unabona cagada.

Pobre GonzálezCanvio de terç. El dissabte, 16 de maig,l’actor Jordi Martínez –ben conegutper les seves aparicions sèries comVentdelplà o Kubala, Moreno iManchón– va ser al Kursaal represen-tant l’obra Els homes són de Mart i lesdones de Venus. La representació, ambels llums de la sala permanentmentoberts, s’estructura com si fos una clas-se en què l’actor és el professor i elpúblic, l’alumnat. Al començament del’obra-classe, el professor Martínez vafer una ullada als assistents, entre elsquals en va detectar un que, suposada-ment, ja havia assistit a d’altres ses-sions d’aquell mateix curs. Al suposatalumne el va identificar com un tal«González» i, des d’aquell moment, va

QUInTÍ TORRA CORDOnS


al·ludir-hi reiteradament amb la conse-qüent riallada general. Sense imaginar-s’ho va anar a escollir un expert entemes de comunicació. Algú que deuhaver assistit a moltes sessions forma-tives i que, al llarg de la vida, tambédeu haver donat alguna lliçó. Era nimés ni menys que Pere Garcia, quedurant molts anys va ser cap deMàrqueting de Caixa de Manresa. Peruna nit, el Garcia va convertir-se en elGonzález d’aquell muntatge. Moltsdels que el coneixien, cada cop que eraesmentat des de l’escenari, es recorda-ven d’un monòleg del Capri que estitulava precisament Pobre González.Sort que l’home està acostumat a pre-sentar-se en públic i ni tan sols va enro-jolar. De fet, si se li acut pujar a l’esce-nari i interpel·lar a l’actor, molts delsque el coneixen haurien pensat:«Pobre Martínez».

Figurant de luxeContinuant amb les arts interpretatives,abordo, com a postil·la, el naixementd’una estrella. En el capítol del serial deTV3 La Riera emès el dijous 28 de maig,mig Manresa va quedar estupefacta enveure quin client hi havia al conegutestabliment de Sant Climent mentreconversaven dos dels protagonistes. Elpodeu veure en aquesta foto que va ferun membre d’Òmnium al televisor decasa. El reconeixeu? És el Jaume Puig. I,sens dubte, i per la cara que hi posa, feiauna trucada molt important. El que jano sé dir-vos és si era per un tema fami-liar, estava relacionada amb el Pou –ésel president de l’Associació Cultural queens edita– o amb Òmnium Cultural. ElJaume fa poc que va deixar la presidèn-cia de l’entitat, però té fil directe ambMuriel Casals per ser cridat a files quan

calgui. Sigui com sigui, l’actuació va serdel tot convincent. La veritat és que noera allà per casualitat. Durant el trans-curs de les pràctiques d’un màster decorrecció i assessorament lingüísticque és a punt d’acabar, va ser als platósd’Esplugues de Llobregat on TV3 enre-gistra els interiors de la telenovel·la. Enuna seqüència faltava un figurant, elJaume s’hi va prestar i va tenir el seuminut de glòria.

DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIRE

l moment d’escriure aques-tes ratlles m’agafa com si fosun exiliat. Un moment, entreles, encara no, 48 hores enquè van tancar els col·legis

electorals a l’estat espanyol i a puntd’anar a la Universitat de Berkeley; hehagut de traslladar butaca i digestius

al davant de la badia de San Francisco,amb Bourbon i on l’únic lloc per poderfumar la pipa és ben arraconat i a lafresca. Com deia Mark Twain, no hi haun dia d’hivern tan fred com un diad’estiu a San Francisco. I per acabar-hod’adobar les úniques notícies electo-rals llegides via internet pels diarishabituals i un bon article del New YorkTimes. Tan bo i eclèctic que no agrada-ria a ningú pel país.

Explicar les passades eleccions alsamericans és com explicar la Patum a

un monjo de clausura –remarco:monjo, no monja. Des de la llunya-

nia la primera reflexió és que pera una gran part dels votants hanrepresentat un retrobament

amb l’instint de supervivèn-cia dels humans. La crisi

malgrat que sembla afluixar,ha deixat lesionats drets de

les persones, sobretot els rela-cionats amb l’habitatge i els

aspectes laborals, i, sobretot, lasensació de feblesa de l’estat

del benestar. Alguna cosaestà canviant en el coneixe-

ment universal. Els governs, cadavegada més, semblen ninots de putxi-nel·lis en mans dels oligarques. Lesclasses mitjanes en risc de desaparèi-xer ho fan progressivament, la classemitjana a can pistraus i la gent, que noés tonta, s’empipa i es posa alerta,sobretot en pensar en el seu present ifutur. Ha votat pensant en allò que liés convenient. Diu el New York Timesque ha guanyat l’esquerra. Doncs téraó. Han guanyat propostes noves quedemanen repartir millor el pastís.L’OCDE ens avisa que cada vegada hiha més distància entre els més rics i elsmenys afortunats –de vegades caltenir fortuna per ser menys pobre–,fortuna de néixer en un bon lloc, país,família… Tot això i un bon ensenya-ment és el que més validesa té perpronosticar el futur de la persona.

Aquesta tarda, anant cap a Berke ley,visitaré els llocs que es conserven enhomenatge a les protestes i movi-ments dels anys 60. Que no tot eramoviment hippie. Eren protestes quedemanaven un gran canvi; potser comara?

L’HOMEnOT DE LA PIPA

EL’homenot exiliat


TANTA ROBA I TAN POC SABÓ

VA COM VA

JAUME GUBIAnAS

LLUM DEGÀS

l Joc dels Candidats, en què els candidats a regi-dors són sotmesos a un qüestionari de culturageneral sobre el coneixement de la ciutat, ha ser-vit una vegada més per evidenciar la desconei-xença sobre qüestions tan bàsiques i elementals

com el preu d’un bitllet de bus o quines guarderies munici-pals hi ha a la ciutat. Que l’hereu i la pubilla coneguin millorla realitat ciutadana que alguns dels polítics que hauran degestionar-la fa pensar i molt. Això si parlem dels que vanpresentar-se al concurs, perquè els de Ciutadans van decli-nar la invitació. Per què havien de presentar-se si l’únic quesaben és que –per dir-ho amb les paraules d’AlbertBoadella, guru de la formació– «la cultura catalana no exis-teix»? Els candidats, no pas tots però força, van fallar en pre-guntes sobre la història recent de la ciutat, les músiquespopulars i l’escriptura de mots com bub-bub. Seria de desit-jar que, a més d’altres virtuts i habilitats, els candidats a regirla ciutat –qualsevol ciutat, poble o país– tinguessin elsmateixos coneixements sobre l’entorn que un alumne en

finalitzar l’ensenyament secundari obligatori. Si no, d’aquí asignar amb una creueta només hi ha un pas. Per sort, enca-ra queden candidats que passen curs i, fins i tot, amb nota.

ENecessiten progressar


QUI NO CONEIX... LO GAITERDEL CALDERS

EL SEnyOR RAMOnIL·LUSTRACIÓ: MARIA PICASSÓ

Aquest mes de maig, col·legues,diguem que ha estat sorprenent.Les eleccions de Manresales ha guanyat en Junyent,tot i que a en Culell, d’Esquerra,no li ha anat malament.Confiem que la CUP sumi,que parlant la gent s’entén.I per cert, fa de bon veureque en el nou Ajuntamentels del PP i Plataformahan anat a tomar vent.

S’ha produït el miracle.La Bruixa d’Or s’ha salvatvencent el Madrid a casa.El món està capgirat. Ja tenim el que volíem,el trofeu més esperat.Diuen que ha sonat la flauta,que ha estat casualitat.¿no serà cosa de bruixesel sorprenent resultat?Sigui com vulgui, ho confesso:M’han deixat bocabadat!

Amb quin gust hagués xiulatamb la gent del meu redol,si dissabte al camp del Barça hagués anat a futbol. Hauria xiulat de gustper deixar clar a qualsevolque a mi el rei no em representai molt menys l’himne espanyol,que tinc dret a dir la mevai a evitar que em facin gol. Tinc una edat i m’afaitono m’agrada fer el mussol.

El Barça ha guanyat la lligaperquè enguany té un equipàs;de moment de tres grans copesdues ja són al cabàs.¿no vàreu veure dissabteun cop més quin gran golàsva marcar contra l’Atlèticen Messi, que és tot un as?I quin gol va marcar el públicxiulant compàs a compàs!Sense dir res s’ho miravai escoltava l’Artur Mas,garratibat com pertoca, somrient per sota el nas.

ir-se, es diu Susanna Ayala iRiu, però tothom la coneix perl’Ayala. I a fe que és coneguda,ella i la seva obra. Perquèl’Ayala és sobretot una artista

popular, de fons i formes radicals, quefins sap treballar amb materials de rebu-ig. Tot just amb unes tisores, tres colors iun tros de cartró en tindria ben bé prouper subjugar-vos. Encara més si hipodeu afegir un manyoc de cotó, untros de fusta, un xic de cola i pintura...Artista integral, doncs, dibuixa, estampai pinta, potser perquè ja en tenia lasoca... o com n’haurí em de dir delsoncles, Montserrat Riu i Carles Esclusa?La Susanna, crescuda a cavall de la Fontdels Capellans i Vallcebre, acabarà perdeixar els estudis superiors d’agriculturaintensiva a Tàrrega. I no és fins gairebé latrentena que posarà els peus a l’Escolad’Arts, en un primer curs d’Il·lustració.Després vindrà serigrafia, gravat... laresta és coneguda. Un any van ser elscartells d’Imagina’t, l’altre els de la FestaMajor. Amb l’alè de Montse Pérez i

L’Ayala, fecunditat de l’art intensiu

Francesc Torres, entoma l’aventura deviure –de sobreviure!– de la creativitat. Arasola, també fent tàndem amb en PepPérez, amb qui entrarà de dret al Museude la ciutat. Entremig, un itinerari fecundarreu de Manresa de fins a nou pisos delloguer, Viladordis inclòs, i el naixement dela seva filla, la Salut. L’Ayala! Quan convéés minimalista en el gravat o a les il·lustra-cions del recentí ssim Pipiripip. Però, si s’es-cau, també pot treballar amb el broc gros,enfrontada a parets de dimensions colos-sals. I és ella que tresca com un mico, perenfilar-se a les més altes bastides, o va agenollons, a peu de vorera, pinzell en mà.Incansable, sempre us rebrà amb un som-riure i cargolant un fil de cigarret. Potserper això els seus murals destil·len tot l’op-timisme que hi aboca: al carrer de la Mel, alPasseig amb la Muralla, o al lateral del’Aranya, vora la Passera de les Escodines.O al seu barri d’infantesa, al carrer RosaSensat! I el cas és que encara li quedacorda: perquè abans la ciutat no es tornésgrisa, l’Ayala, com els seus amics pintors, lavolen de colors. I, obstinats, ens la fan viva.

D


EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈn GUDIOL

envolguts germans i germanes. Aquest copavanço que pecaré de pensament i, perquènostre Senyor no em castigui, no ho faré d’obra.Si Lucía Caram i Teresa Forcades fan de ciccioli-nas del clergat, jo també puc pronunciar-me, a

fe de Déu. Mireu, en això de les municipals i en els proces-sos electorals en general, hem de dir la veritat d’una vega-da per totes. I més a Manresa, que ens coneixem tots o,més o menys, sabem d’on venim. Per les seves obres elconeixereu, diu l’evangeli. Tan injustes són les llistes tan-cades que fan els partits per amiguisme o nepotisme combloquejades i mentideres les assembleàries, en quènomés cal portar una bona claca el dia que s’escullen elscandidats per col·locar-se segon d’una llista. Per Déu! Siaquesta pràctica de manipulació assembleària, els sindi-cats la porten a terme des dels anys vint! no negueu l’evi-dència davant de l’Altíssim, a quantes assemblees de tre-balladors heu assistit en les quals us ha semblat que totestà amanit abans de començar? Blasfèmia i mentides! Elsdelegats sindicals articulen el sector crític procomitè i la

decisió d’uns quants s’acaba imposant a tots els altresvotant a la búlgara.

A fe de Déu, la solució és obrir les llistes electorals i des-bloquejar les posicions. Perquè, com en aquell acudit tangràfic que expliquen algunes senyores desinhibides, peruna botifarra, no cal comprar tot el porc! Als partits mésgrans, a més, la política s’ha convertit en un entretempsmentre s’està a l’atur o es purguen els pecats. Mare de DéuSenyor! La majoria de competents ja no s’hi posen, enpolítica! Us seré sincer: de les 250 persones que optaven aser regidors o regidores, particularment, i deixant a bandaalgunes desconeixences, en salvaria mitja dotzena i, evi-dentment, no tots serien de la mateixa candidatura. Percompletar l’equip de govern, faria un procés de selecció.nostre Senyor estreny, però no ofega, i si es tenen pebrotsper posar-se al capdavant del govern de la ciutat, s’ha depoder suportar l’escarni públic i la crítica. I quin procés deselecció més cert i vertader que, malgrat ser en una llistad’elegibles, no et faci confiança ningú? Reflexionem-hi!

Llistes obertes:tu sí i tu no

B

C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiquesObjectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS

Manresa, del 30 de maig al 7 de juny

Una fusióde l’art i el vi,

una experiènciaper als sentits

Mostra de vins i mostra d’art efímer urbà

30 maig

17 h a Mostra de vins dels cellers de la DO Pla de Bages 23 h amb Les cuineres del Bages a la Pl. Sant Domènec Organitza: Consell Regulador de la DO Pla de Bages i Ajuntament de Manresa

Col·labora: Cuineres del Bages

19 h Acte inaugural a la Pl. Sant Domènec Recorregut per les instal·lacions Tretze artistes del Bages presenten les seves creacions basades en la Pedra Seca Comissariat i coordinació artística: Eduard De Pobes Organitza: TAV (Taula d’Arts Visuals de la Catalunya Central) Consell Regulador de la DO Pla de Bages i Ajuntament de Manresa

dissabte

20 h Inauguració Exposició Foto Art ‘Pedra Seca’ i projecció dels curts de Cine Club a l’Auditori de la Plana de l’Om La Plana de l’Om, 6 - Manresa Exposició del 30 de maig al 14 de juny

Organitza: Foto Art Manresa, Cine Club Manresa, TAV (Taula d’Arts Visuals de la Catalunya Central), Consell Regulador de la DO Pla de Bages i Ajuntament de Manresa

30 maig

dissabte

31maig

diumenge 20 h Inauguració Exposició Cercle Artístic de Manresa ‘Mirades_15’ Exposició del 30 de maig al 10 de juny a l’Espai Rubiralta Muralla de Sant Domènec, 14 - Manresa Horari: De dimarts a divendres de 12 h a 00 h i de dissabte a diumenge de 18 h a 00 h

Organitza: Cercle Artístic de Manresa Col·labora: Espai Rubiralta i Consell Regulador de la DO Pla de Bages

3juny

dimecres 16 h Tast 2.0 a la FUB de Manresa Av. Universitat, 4-6 - Manresa Inscripció a la FUB Tel. 93 877 41 79. Activitat gratuïta

Organitza: Consell Regulador de la DO Pla de Bages

20 h Xerrada ‘La pedra seca, entre l’art i l’artesania’ a l‘auditori de la Plana de l’Om a càrrec de Pep Soler (DO Pla de Bages) La Plana de l’Om, 6 - Manresa Organitza: TAV (Taula d’Arts Visuals de la Catalunya Central) Consell Regulador de la DO Pla de Bages i Ajuntament de Manresa

5 juny

divendres De 21.30 h Tast de Picapolls sota la llum de la lluna a 01.30 h Parc de la Seu Per 6€ podràs tastar tots els Picapolls que vulguis amb copa i porta-copes inclosos i per 11€ copa + porta-copes + el tast de Picapolls que vulguis

Es podran degustar tapes de: Cafè del Taller, Kursaal Espai Gastronòmic i Veigè Música en directe a càrrec: d’Ambdós Organitza: Consell Regulador de la DO Pla de Bages i Ajuntament de Manresa Col·labora: Cafè del Taller, kursaal espai gastronòmic i Veigé

6 i 7 juny

dissabte i diumenge

Jornades de Portes Obertes als Cellers

Dissabte 6, de 10 a 14 h i de 16 a 19 h

Diumenge 7, de 10 a 14 h Cal fer reserva prèvia al celler que es vulgui visitar Més informació www.dopladebages.com

Organitza: Consell Regulador de la DO Pla de Bages

IMA

TG

E: M

arin

a B

erda

let

- D

isse

ny

i maq

uet

ació

: tra

sgra

fica

@gm

ail.c

om

www.dopladebages.com - www.manresaturisme.cat

:atzinagro oH

atzinagrooo cH

:a

:arobal·lcoi H

www

aesrnma.wwm - woc.segbaedalpdo.w

t dropul sb emA

tac.emsirut

:et d

TÈCNIC - elpou.catelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Juny 2015 TOT bx.pdf · el Carles...

Documents

Transcript of TÈCNIC - elpou.catelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Juny 2015 TOT bx.pdf · el Carles...