Treball de Recerca Curs: 2011-12

Autor: Héctor Carmona Pastor

Tutor: Jesús Domínguez

La Tecnologia al Tennis, Pàdel

i Esquaix

Agraïments

Fer un Treball de Recerca és una feina bastant complicada ja que no saps com

organitzar-te ni com trobar la informació que necessites.

Vull manifestar els meus agraïments a les persones que m’han ajudat a realitzar

aquest treball participant de manera essencial per a la meva recerca, ja que sense la

seva ajuda no hauria pogut obtenir el treball que he aconseguit elaborar.

Primerament voldria agrair al meu tutor del Treball de Recerca, Jesús Domínguez, que

m’ha ajudat a organitzar el treball i a saber que he d’introduir i que no, amés d’estar en

tot moment a disposició de tots els alumnes encara que estiguéssim en festes de

Nadal.

També voldria agrair l’ajuda de la Federació Catalana d’Esquaix situada a la Rambla

Guipúscoa, 23 de Barcelona, que hem va guiar per trobar informació sobre aquest

esport, molt menys conegut que els altres dos.

Al CEM Olímpia situat al c/ Perú, 215 de Barcelona, que m’ha permès estudiar les

pistes en persona tant de tennis com de pàdel.

Per últim agrair als meus pares, que m’han aconsellat en tot moment per a una bona

realització del treball.

Índex 1. Introducció ........................................................................................................ Pàg 4

2. Tennis ............................................................................................................... Pàg 5

2.1 Pistes de Tennis .......................................................................................... Pàg 5

2.2 La Pilota ................................................................................................... Pàg 10

21.3 La Raqueta ............................................................................................. Pàg 16

2.4 El Cordatge de la Raqueta ....................................................................... Pàg 20

2.5 Antivibradors ............................................................................................ Pàg 24

2.6 Calçat ....................................................................................................... Pàg 25

2.7 Ull de Falcó .............................................................................................. Pàg 26

3. Pàdel .............................................................................................................. Pàg 29

3.1 Pista de Pàdel .......................................................................................... Pàg 29

3.2 La Pilota ................................................................................................... Pàg 38

3.3 La Pala ..................................................................................................... Pàg 41

4. Esquaix .......................................................................................................... Pàg 44

4.1 Pista d’Esquaix ......................................................................................... Pàg 44

4.2 La Pilota ................................................................................................... Pàg 53

4.3 La Raqueta ............................................................................................... Pàg 56

4.4 Cordatge de les Raquetes d’Esquaix ........................................................ Pàg 59

4.5 Calçat ....................................................................................................... Pàg 61

4.6 Protecció dels Ulls .................................................................................... Pàg 62

5. Conclusió ....................................................................................................... Pàg 63

6. Glossari .......................................................................................................... Pàg 64

7. Bibliografia ..................................................................................................... Pàg 67

8. Annexos ......................................................................................................... Pàg 70

4

Introducció Aquest treball tractarà sobre la tecnologia en tres dels esports de raqueta, el tennis, el

pàdel i l’esquaix i el realitzaré ja que és un treball obligatori que compta per a la nota

de selectivitat i de batxillerat.

He decidit escollir aquest tema ja que soc un gran apassionat del món de l’esport i

m’encanten els esports de raqueta. Amés estic cursant un batxillerat tecnològic, fet

que m’ha portat a voler estudiar la barreja de les dues coses que m’agraden: l’esport i

la tecnologia. Amés crec que m’ajudarà a preparar-me per a futurs treballs a la

universitat, ja que tinc previst cursar una carrera a la Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (CAFE).

Els meus objectius principals abans de començar el treball són: descobrir quins

materials s’usen dins de cada esport i el perquè de cada construcció; saber el paper

de la tecnologia en aquests tipus d’esports i en quina mesura la tecnologia te un paper

important en cada esport, descobrint així les principals innovacions tecnològiques. Per

a aconseguir tot això estudiaré cada element de cada esport (materials, varietats,

novetats...), amés hem servirà com a experiència en futurs treballs a la Facultat.

Espero complir els meus objectius i aprendre coses noves que no conec sobre aquests

esports tan interessants.

5

Tennis El tennis és un esport jugat en un terreny pla, rectangular i dividit en dos camps per

una xarxa situada al mig de la pista. Poden jugar dos jugadors o quatre ,fent parelles

en aquest últim cas, i els jugador hauran d’intentar passar la pilota per damunt de la

xarxa per passar-la a l’altre camp, sempre votant dins els límits del propi camp.

Els orígens del tennis, se situen dins les cultures grega, romana i egípcia, i se

celebrava en cerimònies religioses en honor a la fertilitat en primavera i a celebracions

militars. Al principi en les celebracions militars es jugava amb els caps del vençuts,

però més endavant es va començar a jugar amb pilotes. Les primeres referències del

tennis es torben a França on era anomenat jeu de paum e ja que al principi es

colpejava la pilota amb la mà, i posteriorment ja es van a començar a utilitzar raquetes.

Actualment el tennis és un esport molt universalitzat i professional. Amés s’ha convertit

en un esport olímpic des dels Jocs Olímpics de Seúl al 1988.

Pistes de tennis

Les pistes de tennis reglamentàries han de complir totes uns mateixos requisits:

• La pista és un rectangle de 23,75 metres de llarg per 8,23 metres d’amplada en

els partits individuals, i de 23,75 metres de llarg per 10,97 metres d’amplada en

els partits de dobles.

• Les línies que delimiten la pista de tennis (laterals, de fons i les interiors) han

de ser d’un color uniforme, que gairebé sempre és el blanc, i han de tenir una

amplada d’entre 2,5 i 5 cm., i al mig de les línies de fons se situa una línia de 5

cm d’amplada i 10 de llarg per saber on és el centre de la pista.

• La xarxa que divideix la pista en dos camps iguals ha de tenir una alçada

d’1,07 metres, i està suspesa d’un cable metàl·lic que té com a màxim 0,8 cm.

de diàmetre. Aquest cable sempre està recobert d’una cinta de color blanc

d’entre 5 i 6,3 cm. d’ample. La malla de la xarxa ha de ser el suficientment

densa perquè la pilota no la traspassi. Els pals que sostenen la xarxa estan

situats a 0,91 metres del terra, i en el cas dels laterals no pot passar dels 2,3

cm per sobre de la xarxa.

• En competicions oficials ha d’haver un espai mínim de 6,40 metres per darrere

de la línia de fons i de 3,66 metres des de les línies laterals.

Seguint aquests paràmetres, trobem pistes de sorra, herba, dures, i de moqueta i

fusta encara que aquestes dues últimes no són reglamentàries per l’ATP.

6

Herba (molt ràpida):

És la superfície originària del tennis. Les característiques d’aquest tipus de superfície

és que la pilota bota molt rapida i amb molt polca alçada ja que la pilota al entrar en

contacte amb la superfície de joc, en comptes de fer el bot, patina unes quantes

mil·lèsimes i per això no agafa molta alçada. Amés la pilota és molt irregular en el seu

bot, ja que apart de botar sempre baix, segons en quina part boti farà diversos

moviments estranys. Per això el tipus de joc que es busca és el de colpejar la pilota a

l’aire o per mitjà de cops “tallats” o slice que busquen un bot baix de la pilota. El servei,

també és una arma important en aquest tipus de superfície ja que la pilota surt amb

més velocitat després del bot que abans d’aquest.

És un tipus de superfície molt delicada i que es degrada amb facilitat per tant el seu

manteniment és molt complex i dur. La base del camp ha de tenir línies de drenatge

per evitar que hi hagin bassals d’aigua a la pista quan plou o es rega. Segons la

climatologia que hi ha en la zona on es practica, s’haurà d’escollir un tipus d’herba o

un altre.

Les línies en aquest tipus de superfícies estan fetes per mitjà d’una espècie de guix

que fa que la marca de la pilota es vegi millor, però quan toca en aquesta línia el bot

és molt poc regular. Abans les línies es pintaven amb una mescla de llet de llima amb

aigua.

Les pilotes han de tenir una pressió més baixa que el normal ja que degut a la millora,

tecnològicament, de les raquetes la pilota cada cop va més ràpid, i per tant amb una

pressió més baixa s’aconsegueix fer més lent el joc.

Aquest tipus de superfície s’usa molt poc ja que és molt costós el seu manteniment i

està en un clar retrocés respecte a les altres superfícies, però la tradicionalitat

d’aquestes pistes, fa que se’n conservin algunes com ara a Wimbledon, que és el

torneig més important del món.

Bot de la pilota en pista d’herba.

7

Sorra (lenta):

Històricament va ser la primera alternativa a les pistes d’herba, ja que són menys

costoses i més fàcils de mantenir. Actualment hi ha tres tipus de sorra:

• Sorra vermella: que s’acostuma a realitzar amb sorra batuda que s’extreu de

moldre un tipus maó vermell. És el tipus de sorra utilitzat per als campionats de

l’ATP, com ara a Roland Garros.

• Sorra verda (Har Tru): és una sorra semblant a la sorra batuda però que està

composta de pedres, cautxú i plàstics premsats. S’usa als Estats Units per a la

fabricació de pistes lentes i només s’utilitza en tornejos de la WTA.

• Sorra blava: és una sorra igual que la sorra batuda però que sofreix diverses

modificacions per tal d’aconseguir aquest color. Encara no està en ús, i només

es disputarà un torneig amb aquest tipus de sorra, el “Mútua Madrid Open”. La

sorra batuda vermella serà sotmesa a un procés d’extracció de l’òxid fèrric on

quedarà blanca. A continuació serà tractada amb colorants que li donaran

aquest color especial.

La característica més important d’aquest tipus de superfície és la lentitud del bot de la

pilota, i que el jugador pot relliscar sobre la sorra. Al ser una pista lenta el bot és molt

alt i per tant un tipus de cop que s’usa amb freqüència, és l’anomenat cop liftat, que

incrementa el bot encara més de la pilota, fent molt difícil de controlar aquesta. També

fa que la defensa sigui el principal element del joc.

En quant a les pilotes, per a la sorra batuda s’utilitzen pilotes amb pressió Regular duty

ja que els bots d’aquesta pilota són més fiables encara que no contenen molta pressió,

això fa que siguin perfectes per a la sorra.

Les línies estan fetes de ciment blanc per tal de que no s’esborrin, i només hi ha la

possibilitat de que quedin recobertes de sorra, però passant el peu per sobre tornen a

ser visibles.

Bot de la pilota en pista de sorra

8

Dura (ràpida):

Les superfícies dures, són les més comunes en el tennis modern, tot i que hi ha països

en els que encara hi predomina la sorra. Un dels principals avantatges que tenen

aquest tipus de pistes és que tenen molt menys cost i treball de manteniment, ja que

les inclemències del temps no les afecten gairebé en res. El principal desavantatge és

què es poden esquerdar i les reparacions són molt costoses en aquest cas.

Els principals materials per a la construcció d’aquestes pistes són el ciment, el formigó

o bé materials plàstics. La quantitat de sorra utilitzada en la mescla i el la pintura de la

superfície, determinarà el grau de velocitat d’aquestes (contra més sorra més lenta

serà la pista). Estan construïdes amb capes intermèdies de plaques de ciment porós i

una capa inferior de pedres.

El joc amb que s’acostuma jugar en aquest tipus de superfícies, de ciment i formigó, és

molt ofensiu, basat sobretot en cops plans i un potent servei, ja que la pilota no s’eleva

massa encara que no arriba a relliscar com en l’herba.

Un gran inconvenient per als jugadors, és la gran possibilitat que tenen a lesionar-se

respecte a les altres pistes, ja que les articulacions sofreixen molt més al ser una

superfície dura que no absorbeix el pes del cos.

Capes del paviment d’una pista dura.

9

Entre les pistes de formigó i ciment trobem tres tipus de pistes importants: la pista

“Reboud Ace” i la pista “PlexiCushion” i la “Deco Turf”.

• Reboud Ace: està composta per goma de poliuretà i fibra de vidre en la capa

superior i formigó a la inferior. En aquest tipus de superfície es podia modificar

la velocitat i el bot de la pilota segons la quantitat de sorra en la seva

composició. Amés la calor feia que la pista fos massa enganxosa i produïa

lesions greus de turmells. Es va usar a l’Open d’Austràlia fins al 2008, i ara ja

no s’usa.

• PlexiCushion: s’implanta també a l’Open d’Austràlia, en aquest cas al 2008,

substituït ala “Reboud Ace”. Amb aquesta pista s’aconsegueix un bot més

uniforme i fa que els canvis de temperatura no afectin a la velocitat de la pista.

Considerat de tipus 2 segons la velocitat “mitja ràpida”.

• Deco Turf: és una superfície més ràpida ja que absorbeix menys la pilota a

causa de la seva duresa. Considerat de tipus 3 segons la velocitat “ràpida”.

S’adapta molt bé al tipus de joc de servei i volteja.

A continuació veurem una comparativa de els tres bots de la pilota segons la pista:

Bot de la pilota en pista dura.

Comparació bots a les tres pistes.

10

La Pilota

La pilota de tennis és un dels elements més importants d’aquest esport, ja que sense

pilota seria impossible la pràctica del tennis.

Segons les regles de la ITF (International Tennis Federation) la pilota haurà de tenir

una superfície exterior uniforme que consistirà en una coberta de pelfa i serà de color

blanc o groc (generalment s’usa el

groc que és millor per a la visibilitat

de la pilota). Si la pilota té costures,

hauran de ser sense vorells.

Hi haurà tres tipus de pilotes de

tennis, cadascuna amb propietats

diferents segons el tipus de pista en

la qual serà utilitzada i les condicions

del lloc on s’usa. També h ha un

altre tipus de pilota reglamentària

que s’usa en joc en altura (per sobre

dels 1219 metres).

Pilota Tipus 1 (ràpida):

Aquest tipus de pilota s’acostumarà a utilitzar en pistes on la superfície sigui de

velocitat baixa, com ara les pistes de sorra. És el tipus de pilota que s’usa en grans

tornejos com ara el “Roland Garros”. Tindrà les característiques següents:

• Aquest tipus de pilota tindrà un pes d’entre (56 - 59,4 grams).

• El diàmetre de la pilota serà d’entre (6,541 - 6,858 cm).

• El rebot de la pilota haurà d’estar comprés entre (135 – 147 cm).

• La deformació de la pilota cap endavant haurà de ser entre (0,496 – 0,597 cm).

• La deformació de la pilota en retrocés serà d’entre (0,673 – 0,914 cm).

Pilota de tennis convencional.

11

Pilota Tipus 2 (mitjana):

Aquest tipus de pilota serà convenient utilitzar-lo per jugar en pistes on la superfície

serà de velocitat mitjana o mitjana-alta, com ara les pistes d’herba o pistes dures que

no siguin ràpides del tot. Poden ser amb pressió o despressuritzada. Aquest últim,

haurà de tenir una pressió interna de 7 (kPa). Són pilotes que no perden aire ja que

tenen la pressió interna igual a l’atmosfèrica, i amés tenen molta més durabilitat.

La pilota de tipus 2 és la utilitzada en el gran toreig de “Wimbledon” l’ “Open

d’Australia” o el “US Open” entre d’altres. Presenta les característiques següents:

• Aquest tipus de pilota tindrà un pes d’entre (56 – 59,4 grams).

• El diàmetre de la pilota serà d’entre (6,541 – 6,858 cm).

• El rebot de la pilota haurà d’estar comprés entre (135 – 147 cm).

• La deformació de la pilota cap endavant haurà de ser entre (0,559 – 0,737 cm).

• La deformació de la pilota en retrocés serà d’entre (0,800 – 1,080 cm).

Pilota Tipus 3 (lenta):

Aquest tipus de pilota es deuria utilitzar per jugar en pistes on la superfície sigui de

velocitat alta, com ara les pistes dures. Tot i que és recomanable per aquest tipus de

superfícies, aquest tipus de pilota no ha tingut molt d’èxit i gairebé no s’usa. També és

recomanada per jugar a una alçada de més de 1219 metres per sobre del nivell del

mar. Presenta les característiques següents:

• Aquest tipus de pilota tindrà un pes d’entre (56 – 59,4 grams).

• El diàmetre de la pilota serà d’entre (6,985 – 7,303 cm).

• El rebot de la pilota haurà d’estar comprés entre (135 – 147 cm).

• La deformació de la pilota cap endavant haurà de ser entre (0,559 – 0,737 cm).

• La deformació de la pilota en retrocés serà d’entre (0,800 – 1,080 cm).

Comparació dels bots de les diferents pilotes.

12

Pilota d’Altura:

Aquest tipus de pilotà és pressuritzada i està fabricada única i exclusivament per a la

pràctica del tennis en altures superiors a 1219 metres per sobre del nivell del mar. Són

diferents a les pressuritzades estàndard perquè aquestes es comporten diferent per

sobre del nivell del mar, per dos motius bàsics:

• Contra més alçada, la pressió atmosfèrica es redueix. Per tant es produeix una

diferencia més gran entra la pressió interna i externa de la pilota, que fa que

aquesta boti més alt i surti disparada amb més velocitat de la raqueta.

• La trajectòria de la pilota està influenciada per la força de l’aire. Quantes més

molècules d’aire xoquen contra la pilota, més velocitat perd. Contra més altura

menys molècules, i per tant més ràpida anirà la pilota a l’aire.

Amés aquestes pilotes tindran unes característiques bàsiques com totes les altres, i

seran les següents:

• Aquest tipus de pilota tindrà un pes d’entre (56 – 59,4 grams).

• El diàmetre de la pilota serà d’entre (6,541 – 6,858 cm).

• El rebot de la pilota haurà d’estar comprès entre (122 – 135 cm).

• La deformació de la pilota cap endavant haurà de ser entre (0,559 – 0,737 cm).

• La deformació de la pilota en retrocés serà d’entre (0,800 – 1,080 cm).

Cap dels tipus de pilotes, el podem distingir a simple vista, ja que no hi ha cap color

que ens permeti diferenciar-les, o en destaqui alguna per la seva mesura, ja que totes

tenen unes mesures molt similars. Per a la diferenciació d’aquestes pilotes, haurem

d’acudir als envasos on ens indiquen les propietats d’aquestes.

13

Fabricació d’una pilota de tennis:

Aquest procés consta de 8 passos principals, on la pilota va agafant la forma fins a

obtenir la pilota que es comercialitza. Els passos de fabricació són els següents:

1. Aquest primer pas comença amb una massa d’uns 38 kg de cautxú natural,

que es barreja amb lubricant i calor per suavitzar-lo, i també s’introdueix argila.

A aquesta barreja, se l’introdueix, una barreja de components químics que li

donaran a aquesta goma les propietats necessàries. D’aquest procés obtenim

els anomenats “pellets” .

2. A continuació es modelaran els “pellets”, per a que la pilota no pesi tant i reboti

de manera més bona. En aquest modelatge, el que es fa és formar mitges

esferes.

3. Aquestes mitges esferes són tallades a la mesura correcta i se li aplica un

adhesiu que s’activa per mitjà de calor que servirà per unir les dos semiesferes.

Pellets.

Mitges esferes.

Mitja esfera amb amb adhesiu tèrmic.

14

4. En aquest procés es realitzen dos passos alhora, el d’enganxar les dues

meitats de la pilota i el de ficar la pressió al seu interior. S’usa una maquina que

injecta aire pressuritzat amb la pressió necessària per a les pilotes i amb la

calor s’enganxen, per tant la pressió de l’interior de la maquina queda dins de

la pilota.

5. Es prepara la superfície de la pilota per enganxar-la amb la pelfa que la cobreix

adherint-hi un adhesiu que actua mitjançant la calor.

6. La pelfa que està formada per niló, llana i cotó es talla per formar peces i

després es sotmeten a un procés de curació per millorar-ne les propietats.

7. S’enganxen les peces de pelfa tallades anteriorment a la pilota per mitjà de

l’adhesiu tèrmic aquesta conté i un altre adhesiu que permet enganxar les dues

parts entre elles. Les pilotes són sotmeses al vapor, que permet que la pelfa

agafi més volum.

8. Per últim s’envasen les pilotes en tubs pressuritzats.

Màquina d’injecció d’aire i d’adhesió.

Màquina de vaporització.

15

Control de qualitat de les pilotes:

Per poder sortir al mercat, les pilotes hauran de passar 3 controls bàsics de qualitat: el

de pes, el de mesura i el de deformació.

• Pes: Es realitza mitjançant el mètode d’assaig ITF TB 01/01, on s’agafa una

balança de laboratori de mesura electrònica en grams, amb una capacitat de

100 grams i amb dos decimal, i es comprovarà que el pes entra dins les

normes establertes.

• Mesura: Es realitza mitjançant el mètode d’assaig ITF TB 02/01, on hi ha un

equip format per dos indicadors circulars amb la mesura del diàmetre de la

pilota (un tindrà més mesura que el diàmetre que ha de tenir la pilota i l’altre

estarà per sota del límit) per tant, en el primer la pilota haurà de passar i en el

segon no, llavors la pilota passarà aquest tes. En les pilotes tipus 1 i 2 la

mesura del primer indicador serà de 6,86 cm i en les tipus 3 de 7,30 cm. En

canvi en el segon indicador la mesura serà de 6,54 cm per a les pilotes de tipus

1 i 2 i de 7,00 cm per a les de tipus 3.

• Deformació: Es realitza mitjançant el mètode d’assaig ITF TB 03/01 que es

realitza amb una màquina Stevens modificada. Abans de realitzar aquesta

prova, les pilotes hauran de ser pre-comprimides 3 cops per mitjà de tres eixos

perpendiculars. La màquina Stevens estarà composta per una primera placa

rígida connectada a un dispositiu de mesura de forces i una segona placa

paral·lela que es pot moure axialment respecte a la primera, de tal forma que

quan una pilota és col·locada entre aquestes plaques, pot ser comprimida i es

mesura la deformació respecte la força emprada.

Prova de mesura en el control de qualitat d’una pilota.

16

La Raqueta

La raqueta és potser la peça més prestigiosa de l’equipament d’un tennista i la que a

atrau més al desenvolupament tecnològic. Això és degut a que la raqueta és l’únic

element d’us individual i cada tennista vol tenir una cert avantatge respecte el seu

oponent, per això sempre es busquen diverses innovacions. Durant els anys els

materials amb els que es fabriquen les raquetes han canviat molt, des de marcs de

fusta, passant per els marc de metall i arribar als actuals marcs de fibra de carboni.

Amés el cap de la raqueta ha anat augmentant notablement per tenir una superfície

més amplia de colpeig.

Una de les variacions principals que hi han entra les diverses raquetes de tennis és la

ubicació del pes. Principalment el pes el tindrem en tres zones: en el cap, en el coll o

be en el mànec. Això fa que la raqueta tingui més pes allà on estigui la ubicació

d’aquest, i permet escollir un tipus de raqueta o un altre al tennista segons les seves

característiques de joc sense perdre les qualitats de la raqueta.

Anatomia:

La raqueta de tennis bàsicament es compon per el cos i les cordes. El cos està dividit

en cap, coll i mànec.

• Marc: és el que forma el cos de la raqueta i acostuma a tenir diversos perfils,

es a dir, no és uniforme. Els perfils s’adaptaran al tipus de joc del tennista que

escollirà els perfils adequats per al seu joc.

• Cap: és la part superior de la raqueta i al seu interior podem trobar les cordes.

Té forma ovalada i dos cares per poder colpejar la pilota. La grandària del cap

de la raqueta influeix en gran mesura en la potència del colpeig sobre la pilota.

Com més gran és el cap, tenim menys control però més potència, en canvi,

contra més petit tindrem més control i menor potència. Podem classificar els

caps en:

a) Mid-size: fins a 613 cm² de superfície.

b) Mid-plus: fins a 677 cm² de superfície.

c) Super Mid-Plus: fins a 742 cm² de superfície.

d) Over-size: més de 742 cm² de superfície.

• Coll: és la part que hi ha entre el cap i el mànec. El seu us és bàsicament per a

agafar la raqueta amb una mà per aquesta zona i així poder fer el canvi de mà

de la raqueta. En aquesta zona acostuma a haver informació sobre el pes,

17

balanç de forces, patró de cordatge, tensió de les cordes, mesura del cap,

llargada, nivell de potencia...

• Mànec: és la part per on s’agafa la raqueta i va envoltat d’una cinta de goma

que permet subjectar la raqueta amb més seguretat (Grip). Hi ha diverses

mesures de mànec que s’agrupen segons números, del 0 al 5 (sent el 0 el més

petit i el 5 el més gran) encara que els més usats són els de tipus 2 i 3.

• Taló del mànec: és la part més inferior de la raqueta i es troba en la part de

baix del mànec. És d’un diàmetre una mica superior al del propi mànec i té la

funció d’ajudar a subjectar la raqueta i que no se’ns llisqui de les mans. Amés

aporta la informació de la marca de la raqueta.

• Bumperguard: és un recobriment que té la raqueta en la part superior del seu

cap i serveix per protegir el marc i les cordes des possibles cops.

• Cordatge: està situat a la part interior del cap de la raqueta. Les cordes van

entrellaçades típicament de manera que les cordes principals ( paral·leles a la

longitud de la raqueta) es creuen amb les cordes de creu (que van horitzontals

formant un angle de 90o respecte a les principals).

• Traus: són unes fundes individuals que es posen en els forats del marc per

protegir les cordes.

Raqueta d’en Rafa Nadal amb les parts incloses.

18

Evolució dels materials de les raquetes:

Com ja he esmentat anteriorment, la raqueta ha sigut l’element del tennis que més

atrau a la tecnologia i per tant al llarga de la seva historia podem veure materials

diferents i formes diverses per tal de millorar-ne les qualitats.

Inicialment les raquetes eren formades per un o més pals de fusta de freixe corbades

de la forma desitjada i s’enganxaven amb coles d’origen animal. La mecanització en la

dècada de 1940 va permetre fer xapes de fusta molt més primes que eren unides per

mitjà d’adhesius del tipus urea-formaldehid. Això va permetre l’ús d’un gran nombre de

capes que podien ser acoblades i amés una facilitació a l’hora de corbar-les per donar

la forma a la raqueta. Amés de la fusta de freixe, també s’usava fusta com ara d’auró,

sicòmor o carpí, que s’usaven com a membre principal del marc de la raqueta per

donar la resistència desitjable i les propietats de rigidesa, de noguera per a la

resistència al desgast en la capa externa, faig i caoba per al coll de la raqueta i

cosmètics manipulables per a l’interior de l’eix. Durant molts anys d’evolució, la forma,

la grandària i el pes de les raquetes es va convertir en una mesura estandarditzada en

tota la indústria i no es van crear uns paràmetres de limitació per l’autoritat de control.

Les raquetes de fusta eren produïdes en grans quantitats fins a principis de 1980,

quan les de metall s’ocuparen de la producció.

El principal problema de les raquetes de metall era les dificultats per a l’encordament,

que es va aconseguir resoldre per mitjà d’un mètode ideat per Lacoste al 1953, on es

feien passar les cordes per uns cables de metall que anava enrotllat al marc. El

resultat va ser el primer èxit (no fuster) en l’industria de les raquetes de tennis i

després va ser comercialitzat per la marca Wilson. L’èxit comercial d’aquesta raqueta a

principis del 1970 va fer que els competidors desenvolupessin altres tipus de raquetes

basades per exemple en l’aliatge d’alumini amb marcs molts durs de carboni. A

diferència de les raquetes de fusta, el marc de les de ferro tenia un doble eix que feia

que s’haguessin d’incorporar elements per unir les dos parts i formar el cap de la

raqueta. En aquesta època amés es van fabricar els primers traus de plàstic per on

passar les cordes, que les protegia i va causar un gran èxit.

A mitjans dels anys 70 , l’augment de rigidesa i resistència oferta per els materials

metàl·lics va fer que un dels fabricants crees una raqueta amb el cap més gran del que

era habitual fins al moment.

19

L’èxit de les raquetes de metall al 1970 va donar pas a l’experimentació amb altres

materials com ara la fibra de vidre o la fibra de carboni. Encara que aquest material és

molt car, la seva gran rigidesa i resistència específica és molt superior a les de l’acer i

ofereix grans perspectives de futur per a la fabricació dels marcs de la raqueta.

Els materials fibrosos, com ara la fibra de carboni, tenen per naturalesa uni-

direccionalitat , per tant hauran de ser utilitzades de forma que aquesta propietat es

mantingui.

El procés d’elaboració d’un marc de raqueta amb fibra de carboni, comença amb una

fulla laminar d’aquest material a la qual donarem forma tubular fent-la rodar per un tub

de plàstic, i després la pressuritzarem amb aire. Les àrees locals es reforcen amb

material extra i tot el conjunt es munta en un motlle amb la forma apropiada. Es posa

el component extra que uneix les parts del marc i tot es junta per mitja de calor per

curar i endurir la resina anteriorment aplicada. Aquest és el procediment bàsic per

poder construir raquetes compostes, però existeixen variacions. La més important és

la que implica l’ús d’una matriu o coll termoplàstica com ara de niló que al fondre’l

quedarà compactat a la fibra de carboni.

En general l’ús de compostos de carboni ha permès fer més gran la mesura dels caps

de les raquetes, fent-los alhora més rígids i lleugers. Aquest augment en la grandària

ha permès un control de contacte molt millor i dona més velocitat al joc ja que redueix

l’energia absorbida per el marc. En comparació amb les de fusta aquestes raquetes

actuals tenen un 40 % més de cap, 3 cops més rígid i un 30% més lleuger.

Comparativa de l’evolució de les raquetes de tennis.

20

El Cordatge de la Raqueta

El cordatge de la raqueta, com ja que dit abans, és un conjunt de cordes entrellaçades

que ens serveix de superfície per a colpejar la pilota. Al llarg dels anys també han anat

sortint nous tipus de cordatges i actualment tenim 4 tipus de cordatges bàsics que són:

els multifilaments, els monofilaments, els assemblats i els híbrids. A continuació

explicaré les característiques i varietats de cada tipus de cordatge:

Multifilaments:

La gran característica d’aquests tipus de cordatges és que estan composats per una

gran quantitat de fibres en el seu interior que van unides. Dins d’aquest tipus de

cordatge trobem dos tipus molt importants; els naturals i els sintètics.

• Naturals (de tripa): estan fabricats per mitjà d’intestins de vaca (o ovella en

casos aïllats). Ofereixen una gran

comoditat, generen una gran quantitat

de potència, són molt elàstiques i

resistents i la tensió es manté sempre

estable. Fan una gran absorció de les

vibracions generades per l’impacte de

la pilota, per tant, preveuen les lesions.

Les úniques desavantatges són la

durabilitat, ja que són molt sensibles al

clima, i que acostumen a ser cars.

• Sintètiques: estan fetes per mitjà de fibres de niló i poliamides entrellaçades.

Són més econòmiques que les naturals i amés és el cordatge més usat,

aproximadament un 70% dels jugadors professionals l’utilitzen. Habitualment

tenen un centre de niló amb múltiples capes de filaments al voltant. La part del

centre no té molta elasticitat per

tant les demés fibres ajuden a

compensar aquesta elasticitat.

Tenen més durabilitat que els

cordatges de tripa natural però

menys que els monofilaments

(polièster o Kevlar). Dintre dels

cordatges sintètics podem trobar

diverses varietats, com ara el de

Estructura d’un cordatge natural.

Estructura d’un cordatge sintètic.

21

niló multifilament sense centre sòlid, que s’aproxima molt a les qualitats dels

naturals; el cordatge multicapa amb moltes capes de fibres al voltant d’un

centre de fibres trencades; i el multicapa amb centre sòlid, que és menys

elàstic que l’anterior.

Monofilaments:

Són els cordatges que tenen com a únic component un cos central que normalment és

de polièster, encara que també se’n fabriquen de Kevlar. Aquest tipus de cordes, en

general, tenen com a característica principal que tenen una gran durabilitat.

Les cordes de polièster tenen aquesta qualitat principal, però com a desavantatge

trobem que proporcionen molta menys

potència i toc que les multifilaments

(sintètiques i naturals) i perden molta

flexibilitat molt més ràpid. La gran rigidesa

que tenen ens permet colpejar la pilota amb

més força, però tindrem menys potència.

Les cordes Kevlar s’utilitzen molt poc. Són

les cordes que tenen més durabilitat del

mercat, però son massa rígides i

incòmodes, per tant, poden produir lesions.

Assemblats:

Aquests tipus de cordatges es componen d’un

cos central sintètic més un recobriment que

pot ser de diversos materials segons les

propietats que volem que tingui el cordatge ja

que aquest recobriment dona la major part de

les propietats al cordatge i no pas el cos

central. Per tant, si el recobriment es de titani,

per exemple, aconseguirem més durabilitat: i si

és d’un material més rugós, aconseguirem

més efectes i control de la pilota.

Estructura d’un cordatge monofilament.

Estructura d’un cordatge assemblat.

22

Híbrids:

Es tracta de la combinació de dos cordatges diferents. Normalment es busca no perdre

la comoditat dels cordatges multifilaments i guanyar la durabilitat dels monofilaments.

Llavors es col·loquen els multifilaments com a cordes horitzontals i els monofilaments

com a cordes verticals.

Calibre i Tensió de les cordes:

El calibre del cordatge és el diàmetre que tenen les cordes d’aquest. Els indicadors del

calibre es troben situats entre 1 i 1,5 mil·límetres però acostumem a trobar-lo segons

el terme anglès “gauge”. El calibre anirà del 15 fins al 18, i contra més calibre menys

grossor hi haurà en les cordes, per tant, una corda de calibre 16 tindrà 1,32 mm de

diàmetre; mentre que un de 18 tindrà 1,25 mm de diàmetre. El calibre a més afecta a

les propietats de la raqueta de manera que com més fina és la corda, més potència,

més control, més confort i més tacte i a la inversa.

La tensió de les cordes és el nombre de Quilograms als que es tensa la corda i és un

factor molt important del cordatge, ja que aportarà una sèrie de propietats o unes altres

segons el tipus de joc que volem. Normalment s’acostumen a tensar més les cordes

verticals que les horitzontals per mantenir un equilibri de tensió, ja que les verticals són

molt més llargues. La tensió afecta al cordatge de la manera següent:

Amb una tensió alta obtindrem una potència major, un control menor, una zona útil

menor, una duració menor, un esmortiment major i una energia major.

Amb una tensió baixa obtindrem els efectes contraris per tant perdrem control,

esmortiment i energia; i guanyarem potència, zona útil i duració.

Per tant segons les circumstàncies del joc haurem d’escollir una tensió o una altra. Els

4 factors principals a tenir en compte són: el tipus de joc del jugador, el nivell del mar,

la superfície de la pista i el tipus de raqueta.

Depenent del nostre joc, si volem tenir més control de la potència introduirem menys

tensió i si volem controlar millor la trajectòria de la pilota haurem de posar una tensió

més elevada.

Depenent del nivell del mar, com més a prop estiguem la pilota sortirà més pesada

llavors s’haurà de baixar la tensió per donar més potència i si ens allunyem del nivell

del mar serà al contrari ja que la bola serà menys pesada i pujarem la tensió per

controlar-la més.

Segons la superfície de la pista, la tensió a la sorra batuda (la més lenta) haurà de ser

major per a obtenir més control i poder passar les pilotes a l’altre camp ja que el bot és

23

més irregular, en canvi, si la pista és dura o de gespa la tensió baixarà per poder

atacar amb més potència ja que els cops són molt decisius.

Per últim, segons la raqueta, si tenim una raqueta on el pes està situat en el cap, la

pilota anirà amb més potència, per tant, pujarem la tensió per controlar millor la pilota i

alhora tenir la potència del cap.

En totes aquestes circumstàncies mirarem d’ajustar la tensió fent canvis d’1 kg en 1

kg, es a dir, no variant la tensió de cop sinó anar provant fins obtenir l’adequada. Les

tensions de les raquetes acostumen a tenir valors d’entre 21 kg a 29 kg, segons el

tennista i les recomanacions de la raqueta.

Per a poder encordar les raquetes actualment disposem de màquines que calculen la

tensió i la hi aporta a les cordes. El procés d’encordament és simple i fàcil de realitzar.

Primer s’ha de posar el cap de la raqueta en la base, totalment centrada, i estrènyer

els punts de subjecció verticals i després els quatre punts de subjecció horitzontals. Un

cop subjectada la raqueta s’ha d’anar al panell de control on s’introdueix la tensió que

volem tenir a les cordes. Tot seguit s’ha de ficar la corda per els forats verticals

subjectant amb la pinça la corda central. Després amb l’altre pinça es subjecten les

altres cordes verticals, successivament una a una, i cada cop es polsa el botó del

panell de control que tensa la corda. Quan s’ha acabat acabat amb les cordes verticals

s’introdueix la corda per el forat més ample de tots on es fa un nus i es talla la corda.

Tot seguit es fica el tros de corda tallat en un dels altres forats més grans i es fa un

altre nus, quan ja està fet es cosiran les horitzontals amb les verticals i amb les pinces

es van tensant una a una com amb les verticals. Finalment es fa un últim nus quan ja

s’hagi tensat l’última corda horitzontal i el procés queda finalitzat.

Màquina d’encordar.

24

Antivibradors

Els antivibradors són petites peces de goma o de plàstic que es col·loquen en la part

de fora de la superfície de les cordes i té com a funció principal reduir al màxim les

possibles vibracions dels cops que executem. Hi ha diferents tipus d’antivibradors:

• Tipus botó: són els que generalment s’insereixen

entre dues cordes consecutives i acostumen a ser de

diferents formes, tot i això la forma és rodona com un

botó i la seva mesura és reduïda per poder entrar en

les dues cordes. Són els més emprats per jugadors

experts, ja que al ser tant petits si no fas llançaments

bons i centrats saltarà amb facilitat.

• Tipus cuc: són aquells que es col·loquen

entrellaçant-se amb les cordes, i normalment

cobreixen d’extrem a extrem de la superfície de les

cordes inferiors. Són òptims per a jugadors amb

lesions i poc experimentats.

• Allargats: són antivibradors que no arriben al final de les cordes externes del

cordatge i es col·loquen a pressió entre les cordes més centrades. Són els

antivibradors més polivalents.

Antivibradors de tipus botó.

Antivibradors de tipus cuc.

Antivibrador de tipus allargat.

25

Calçat

El calçat al tennis és una part bastant important ja que depenent de la superfície on

juguem tindran unes característiques o unes altres. En general però, la sabatilla de

tennis a més de ser de la talla correcta ha d'adaptar ergonòmicament al peu. Les

sabatilles de tennis que no compleixin aquests requeriments no són aptes ja que no

aporten suficient estabilitat. Un altre factor important és la propietat d'absorció

d'impactes de la sabatilla de tennis. Si la sabatilla no absorbeix suficients impactes pot

resultar en lesions. Les plantilles especials inserides en les sabatilles de tennis també

ajuda a millorar l'amortiment impactes. Les sabatilles de tennis es fabriquen

majoritàriament de cuir, encara que actualment es fabriquen combinant el cuir amb

materials sintètics per millorar les propietats de mobilitat, i millorar la transpiració del

peu.

Existeixen soles específiques per a cada superfície de joc. Hi ha sabatilles per herba,

sorra batuda, pistes dures i per a moqueta. Llavors trobarem les soles següents:

• All court: és un tipus de sola multifuncional, és a dir, que serveix per a totes

les pistes encara que utilitzades sobretot a sorra batuda i pista dura.

• Omni: Són soles emprades per a pistes de sorra batuda en casos més

específics, segons els gustos del tennista.

• Non marking: són soles per a pista dura que no deixen marca, en realitat són

les mateixes que les all court però amb la qualitat aquesta.

• Per a herba: el dibuix és molt menys agressiu en aquestes soles però

incorporen tacs de plàstic per evitar el lliscament.

• Per a moqueta: són soles sense dibuix totalment llises què no s’usen ja que

les pistes de moqueta ja han desaparegut en competicions oficials.

Bambes Rafa Nadal.

26

Ull de Falcó

L’ull de falcó és sense cap mena de dubtes la incorporació tecnològica més destacable

i moderna en el tennis actual. És un sistema molt modern que serveix per a veure la

trajectòria de la pilota i el lloc on està a cada instant del joc, d’aquesta manera podrem

veure nítidament el comportament de la pilota i corregir els errors arbitrals.

L’ull de falcó utilitza nombroses càmeres col·locades per tots els angles de la pista per

poder seguir els moviments de la pilota i dels tennistes. Bàsicament es tracta d’un

sistema que fa us de la triangulació per saber el posicionament de la pilota (com el

GPS però en comptes de satèl·lits amb càmeres). Actualment s’usen unes 10 càmeres

estratègicament col·locades per a reduir al màxim l’error. Per a localitzar la pilota en la

pista i la trajectòria que porta, les càmeres recullen els moviments i els ordinadors

connectats a les 10 càmeres mesuren la grandària de la imatge captada de la pilota.

En funció de la grandària es pot saber la distància que separa la pilota de cadascuna

de les càmeres. Amés l’ordinador analitza a través de cada càmera el comportament

de la pilota (la velocitat, l’acceleració, el bot, la curvatura, etc.). Un cop recollits

aquests moviments també s’analitza la deformació de la pilota i el seu lliscament amb

un marge d’error d’entre 2 i 3 mil·límetres. Gràcies als ordinadors que processen les

dades es pot minimitzar l’error comès en les possibles desviacions de la trajectòria, fer

previsions i fins i tot emmagatzemar dades per a realitzar les estadístiques. Aquest

seria el funcionament general de l’ull de falcó dins el món del tennis i l’esport.

Tot i els diferents usos de l’ull de falcó dins el món del tennis, el més important és el

d’ajudar a que no hi hagin errors arbitrals, i els jugadors en moltes ocasions demanen

l’ull de falcó per saber si una pilota a sigut bona (dintre) o dolenta (fora). Per a poder

saber amb exactitud on és la pilota, les càmeres estaran situades a la primera

graderia, la seva posició serà fixa i coneguda i el seu eix focal estarà ben determinat

amb relació a un sistema de coordenades local (depenent de cada pista). El tipus de

càmeres emprat són les de la sèrie “CamRecord” sobretot el model 1000, que capta

1000 imatges per segon amb una resolució de 1280x1024 píxels. Complint aquests

requisits, quan un jugador demana que es revisi si la pilota ha sigut bona o dolenta, el

procés serà el següent:

Una càmera capta una seqüència on la pilota queda representada per uns pocs píxels

que han de ser reconeguts de la resta de la imatge. Aquests píxels canvien de posició

en cada fotograma a causa del moviment de la pilota. En temps real, aquests píxels

han de ser detectats i la seva posició en cada fotograma registrada en el camp de visió

27

de la càmera. Lògicament, la pilota es veu però no és possible determinar la

distància i la dada no és 3D.

Una altra càmera situada en una posició diferent capta el mateix moviment i ho

representa en el seu propi plànol.

Atès que les càmeres estan sincronitzades, la posició de la pilota en un moment

determinat pot estimar-se en ambdues càmeres; en cadascuna d'elles es defineix una

semirecta amb origen en la càmera i que passa pel punt on s'ha localitzat la pilota.

La localització 3D es construeix mitjançant la intersecció de les dues trajectòries en

l'espai, això és possible calcular geomètricament atès que es coneix la posició de cada

càmera i la seva orientació.

Encara que teòricament es pot restaurar cada posició 3D i, per tant, la trajectòria amb

només dues càmeres, la redundància ajuda a reduir la incertesa i a reparar els errors

de reconeixement. És molt desitjable tenir almenys quatre seqüències diferents. La

intersecció de les quatre trajectòries és molt més robusta, tant més perquè es poden

introduir restriccions geomètriques per garantir la coherència de les trajectòries que,

per exemple, sabem que han de traçar corbes relativament suaus amb velocitat

decreixent.

Distribució de les càmeres de l’ull de Falcó.

28

Per a generar la imatge en 3D els bots han de localitzar-se de la manera més exacta

possible, per a això, el plànol de la pista i les línies estan prèviament definides en el

sistema de referència local el que permet representar-les alhora que el bot de la pilota.

El programa gràcies a les lleis físiques que incorpora elabora un gràfic de la trajectòria

estimada de la pilota. La petjada de la pilota sobre la pista és només una estimació,

encara que els fabricants del sistema parlen d'errors de al voltant dels 4 mil·límetres.

Veredicte de l’ull de falcó en una jugada.

29

Pàdel El pàdel com a esport, es practica des de 1990 i ràpidament va tenir una gran

acceptació per part d’un gran nombre de practicants, això l’ha fet der un esport molt

practicat i d’un ràpid desenvolupament. Com que és un esport tan jove, no hi ha hagut

una evolució tecnològica important com al tennis, sinó que ja ha començat amb les

millores més actuals.

El pàdel és un esport de raqueta en el que oficialment sempre es juga per parelles

(encara que podem trobar pistes de pàdel individual) en el que un equip coopera entre

ell per enfrontar-se a una altre parella. Els elements més importants d’aquest esport

són el camp de joc, la pilota i la pala de pàdel. Tots aquests elements com a base

d’aquest esport incorporen elements tecnològics molt importants per a la pràctica

d’aquest esport.

Pista de Pàdel

Totes les pistes de pàdel s’hauran d’ajustar a uns paràmetres internacionals:

• L’àrea de joc és un rectangles de 10 metres d’ample per 20 metres de llarg.

• Aquest rectangle estarà dividit per una xarxa situada al mig de la pista, la

mesura de la qual serà de 0,88 metres d’alçada al centre, elevant-se a 0,92

metres als extrems, i disposarà d’una banda protectora d’entre 5 cm i 6,3 cm.

• Paral·leles a la xarxa i a 6,95 metres d’aquesta, trobem les línies de servei.

Dividint l’àrea de la xarxa i les línies de servei hi ha la línia central de servei (es

prolonga 20 centímetres més allà de les línies de servei) , que és perpendicular

a les altres dues i divideix la zona en dos parts iguals.

• Les dues parts del camp seran totalment simètriques pel que fa a les línies,

aquestes tindran una amplada de 5 centímetres.

• El camp estarà tancat en la seva totalitat i l’alçada mínima lliure d’obstacles per

sobre l’estructura serà de 6 metres en tota la superfície de la pista.

Mesures de la pista de pàdel.

30

La pista de pàdel és molt similar a la de tennis però presenta elements molt més

complexos i tècnics que actuen dins del joc, això fa que no es puguin classificar les

pistes només segons el seu tipus de superfície, ja que hi ha elements com ara els

laterals , els tancaments i les parets del fons de diferents formes o materials. Les parts

principals de la pista que intervenen en el joc seran doncs: la xarxa, els tancaments

(tant de fons com laterals), la superfície i els accessos. A part trobem com a part

fonamental la il·luminació, ja que en molts casos es practica en un interior, i la part de

seguretat o de joc exterior.

La xarxa:

La xarxa és l’element del camp que separa aquest en dues meitats. Mesura 10 metres

de longitud, és a dir, com l’amplada de la pista; i 0,88 metres d’alçada al centre que

s’eleva a 0,92 metres als extrems, com ja he esmentat abans. La xarxa, per poder

sostenir-se, es troba suspesa per un cable metàl·lic de 0,01 metres de diàmetre, els

extrems del qual es troben subjectats a dos pals laterals de 1,05 metres d’alçada,

aquest pals subjecten i tensen el cable metàl·lic, normalment d’acer galvanitzat.

El dispositiu de tensió del cable ha de estar de tal forma que no es deixi anar de forma

inesperada i que no sigui un risc per als jugadors. Aquest tensor estarà compost per

unes “carraques” que estaran subjectades als pals. El cable metàl·lic s’introdueix en

aquestes carraques amb les quals podrem tensar o destensar només movent la

manovella d’aquestes. Per recobrir el cable d’acer galvanitzat i com a mesura de

seguretat, estarà recobert per unes cintes de PVC de 5 centímetres.

La xarxa serà de fibres sintètiques i els forats de la malla hauran de ser tan petits com

per a que la pilota no pugui passar en cap cas. El material més usat en competició

professional per a les xarxes és el fil de polietilè de 2,5 mil·límetres que compleix els

requisits per a que la xarxa sigui resistents a les tensions.

Xarxa de pàdel. Pals de subjecció de la xarxa.

31

Tancaments (fons i laterals) :

La pista de pàdel està tancada en la seva totalitat, per dos fons de 10 metres de

longitud interior, i per els laterals de 20 metres de longitud interior, és a dir tenen les

mesures del camp i el delimiten.

En tots els tancaments, tant laterals com de fons, es combinen zones construïdes amb

materials que permeten un bot regular de la pilota i zones de malla metàl·lica on el

rebot és irregular. La distribució de les zones de bot regular i irregular, i els materials

d’aquestes es distribueixen de la manera següent:

Pel que fa al fons d’una pista de pàdel, tindrà una alçada total del tancament de 4

metres, els 3 primers metres seran d’un material de bot regular i l’altre metre final serà

de malla metàl·lica.

Pel que fa als tancaments laterals, podem trobar dos variants:

La primera variant està composta per zones esglaonades de paret de bot regular a

ambdós costats, de 3 metres d’alçada per 2 metres de longitud el primer esglaó i de 2

metres d’alçada per 2 metres de longitud el segon esglaó. Les zones de malla

metàl·lica completen el tancament fins als 3 metres d’alçada en els 16 metres centrals

i fins als 4 metres d’alçada en els dos extrems.

La segona variant està composta per zones esglaonades de paret de bot regular en

ambdós extrems, de 3 metres d’alçada per 2 metres de longitud el primer esglaó i de 2

metres d’alçada per 2 metres de longitud el segon esglaó. La diferència respecte a

Plànol amb mesures de la variant 1.

32

l’altre tipus és que la malla metàl·lica completa el tancament fins als 4 metres d’alçada

en tota la longitud del tancament.

Un cop analitzada l’estructura i diferents variacions d’aquesta, podrem trobar diversos

tipus de pista segons els materials emprats per a la malla metàl·lica i per a les parets

laterals i de fons. Segons el material emprat per a les parets de bot regular podem

trobar dos tipus de pista:

• Pistes de mur: aquest tipus de pistes estan formades per murs prefabricats

que poden ser de formigó porós, formigó remolinat o d’asfalt drenant. Aquests

materials al ser porosos absorbeixen més la pilota i per tant l’impacte farà que

la pilota es freni molt més. Amés, tenen

molt fregament i fan que les pilotes

agafin molts més efectes. Per tant degut

a aquestes propietats els jugadors

acostumen a jugar en el fons de pista i

amb boles tallades (amb molt efecte). La

malla metàl·lica en aquest tipus de

pistes acostuma a estar a 4 metres en

tota l’estructura, com a la versió 2 dels

tipus de tancaments laterals.

• Pistes de vidre: aquestes pistes incorporen una estructura metàl·lica a tota la

pista per a la subjecció dels vidres. Amés ajuden a facilitar el joc ja que la

superfície que totalment uniforme i a l’espectacularitat del joc ja que ens permet

veure des de fora el joc. Els vidres són de 10 o 12 mil·límetres i reben un

tractament tèrmic de reforç, amés aquest material dobla la resistència a la

corrosió i la durabilitat. Aquest tipus de material farà que no hi hagi gaire

absorció del cop de la pilota, per tant, el joc serà molt ràpid i predominarà el joc

a la xarxa i els cops plans i amb potència.

Plànol amb mesures de la variant 2.

Pista amb parets de mur.

33

A part d’aquests dos tipus de pista de pàdel, també podem tenir diferents tipus de

malla metàl·lica per a l’ús tant en pistes de vidre com en pistes de mur. Tot i això la

malla presenta unes característiques en tots els casos. La malla ha de tenir forma

romboïdal o quadrada i la mesura de la seva obertura en diagonal, no podrà ser

inferior a 5 centímetres ni superior a 7,08 centímetres. El diàmetre del fil d’acer haurà

de ser entre 1,6 mm i 3 mm amb una tensió que permeti el rebot de la pilota. Per últim

hauran de formar una superfície plana i vertical. Les dues variants principals són:

• Malla metàl·lica de simple torsió: és el tipus de malla més tradicional.

L’estructura serà galvanitzada i la malla tindrà uns tensors per donar-li la tensió

als fils d’acer. Aquests tensors s’hauran

de col·locar a l’exterior de la pista. La

pilota tindrà un bot més noble i molt

més previsible. Gràcies a que té una

certa flexibilitat les pilotes cauran amb

poca força i en molts casos aniran cap

a dalt fent més còmode el colpeig de la

pilota.

• Malla metàl·lica electrosoldada: és un tipus de malla més nou i normalment

usat en pistes de vidre. Consisteix en la soldadura dels fils d’acer galvanitzat

entre ells donant-li una gran rigidesa, i

evitant l’ús de tensors. Si la forma és

romboïdal la soldadura es farà enllaçant

els fils, però si no s’enllacen es faran de

forma quadrada i els fils paral·lels al

terra quedaran a l’interior de la pista i

els verticals a fora.

Malla de simple torsió.

Malla electrosoldada.

Pista de pàdel amb murs de vidre i malla electrosoldada.

34

Superfície:

La superfície d’una pista de pàdel haurà de ser d’un material que permeti el bot de la

pilota. El color d’aquesta haurà de ser de color verda, blava o bru-terrós. Tota

superfície haurà de ser plana tal que les diferències interiors siguin inferiors a 3mm

respecte les exteriors. La superfície pot ser drenant o no drenant. En cas de que la

superfície sigui no drenant la superfície haurà de tenir un pendent del 1% sempre del

centre cap a l’exterior.

Els materials més utilitzats en les superfícies de pàdel són la gespa artificial, el formigó

porós, la sorra i la moqueta. Presenten les característiques següents:

Gespa artificial: és una de les superfícies més utilitzades en el món del pàdel. Al

haver-hi una gran quantitat de tipus de gespes artificials, la gespa utilitzada en les

pistes de pàdel ha de complir uns requisits que són: l’absorció dels impactes ha de ser

del 20%, la fricció ha de ser d’entre 0,4 i 0,8, el bot vertical de la pilota ha de ser igual

o superior al 80% i per últim ha d’haver sorra com a farcit de la pista que tindrà un

SiO2 més gran o igual al 96%, un

CaO igual o inferior al 3%, una

granulometria del 80% pes, un

diàmetre d’entre 16 mm i 1,25 mm i

per últim les fibres de gespa han de

ser visibles en 2 mm o 3mm. A

diferència d’en el tennis, aquesta

gespa al ser artificial no provoca un

bot ras i veloç, frena la bola encara

que no l’eleva molt i afavoreix el joc

amb cops tallats i joc a la xarxa.

Formigó porós: és una altre de les

pistes més usades encara que no tant

com la gespa artificial. El formigó porós

aporta un fregament major a la pilota i

fa que aquesta guanyi alçada. La pista

és ràpida i el que més destaca és

l’aprofitament del bot de la pilota, per

tant és juga amb cops plans i forts a

prop de les parets i gairebé sempre des

de la línia de fons.

Pista de pàdel de gespa artificial.

Pista de pàdel de formigó porós.

35

Sorra: No s’usa gaire, i trobem molts pocs exemplar de pistes d’aquest estil, tot i això

cada cop s’estén més aquest tipus de pista relativament nou en el pàdel. Els més

coneguts es troben a Dubai. Són pistes molt lentes i que no donen espectacle degut a

què el pàdel és un esport ràpid i de reflexos, una característica important és la

capacitat que té de deformar-se ja que al ser sorrà queden les petjades i poden haver

bots estranys. En general és un tipus de superfície que agrada als jugadors ja que

corren menys risc de lesions i la pista té una gran durabilitat sense cuidar-lo en gran

mesura. Afavoreix a pujades i baixades constants per tractar de connectar un cop

guanyador.

Moqueta: és un tipus de superfície dels més usats actualment i amb molta similitud a

simple vista amb la gespa artificial. La principal diferència amb la gespa és que no

incorpora sorra per a incorporar més fregament, per tant la pilota llisca. Aquest tipus de

pista també ha de seguir un requisit que és que el bot de la pilota haurà de ser igual o

superior al 80%, ja que la moqueta fa que la bota llisqui molt. És un tipus de superfície

molt ràpida i de poc bot de la pilota, predomina un joc amb cops tallats i joc de xarxa

buscant tocar a les parets per a no donar opcions a que s’elevi la pilota.

Pista de pàdel de sorra batuda.

Pista de pàdel de moqueta.

36

Accessos:

Els accessos de la pista són simètrics respecte al centre de la mateixa i estan situats

als laterals. Poden haver 1 o 2 obertures per cada costat amb o sense porta. Les

dimensions de les obertures depenen de la quantitat d’obertures que hi ha, per tant

trobem dos casos:

Si només hi ha un accés per el lateral, el forat lliure ha de tenir un mínim de 1,05 x

2,00 metres i un màxim de 1,20 x 2,20 metres.

Si tenim dos accessos per el lateral, cada forat lliure ha de tenir un mínim de 0,72 x

2,00 metres i un màxim de 0,82 x 2,20 metres.

Per últim cal saber que la distància mínima entre les parets de fons i la cara més

pròxima de la obertura és de 9 metres. En cas d’existir portes, els mànecs han d’estar

col·locades per l’exterior de la pista per no interferir en el joc.

Aquests accessos són molt importants en la intervenció en el joc ja que quan la pilota

surt per sobre de les parets laterals el jugador por sortir per els accessos i continuar

jugant el punt ficant la pilota a l’interior de la pista per dins d’un dels accessos. Per

aquesta raó en competicions importants trobem que els accessos van recoberts de

proteccions de poliestirè per evitar que els jugadors es facin mal.

Accessos d’una pista de pàdel.

37

Zona de seguretat i joc exterior:

Cadascun dels laterals de la pista haurà de tenir obertures d’accés. Fora de la pista no

podrà existir cap obstacle físic en un espai mínim de dos metres d’ample, 4 metres de

llarg a cada costat (es a dir un total de 8 metres) i un mínim de dos metres d’alçada.

Aquesta zona té aquestes característiques degut a que si la bola surt per un dels

laterals els jugadors poder sortir i disputar la pilota, és a dir que és una zona de joc.

Il·luminació:

La il·luminació artificial serà uniforme i de manera que no dificulti la visió

dels jugadors, de l'equip arbitral ni dels espectadors. S’hauran de complir uns nivells

mínims d’il·luminació tant exterior com interior:

• Nivells mínims d’il·luminació exterior: per a competicions internacionals i

nacionals la il·luminació horitzontal tindrà una energia mitjana de 500 lx (lux) i

una uniformitat (energia mínima/energia mitjana) del 0,7. Per a competicions locals, entrenaments i ús escolar i recreatiu, la il·luminació

horitzontal serà de 200 lx i tindrà una uniformitat del 0,5.

• Nivells mínims d’il·luminació interior: per a competicions internacionals i

nacionals la il·luminació horitzontal tindrà una energia mitjana de 750 lx i una

uniformitat del 0,7. Per a competicions locals, entrenaments i ús escolar i recreatiu, la il·luminació

horitzontal serà de 300 lx i tindrà una uniformitat del 0,5.

A part dels nivells d’il·luminació és important també que l’element físic, és a dir, les

columnes d’il·luminació tinguin unes mesures i compleixin uns paràmetres determinats.

Per tant, les columnes il·luminació estaran situades fora de la pista. Si les

mateixes estiguessin situades a la zona de seguretat, el joc extern no estarà

permès.

L’altura mínima mesurada des del terra fins a la part inferior dels projectors ha de ser

de 6 metres.

Per retransmissions de Tv es requereix un nivell d’il·luminació vertical d’almenys 1000

lx, però aquest valor pot augmentar amb la distància de la càmera a l’objecte.

38

La Pilota

Les pilotes, com al tennis, són un element molt important del pàdel ja que és l’element

que les dues parelles passen d’un camp a un altre per fer punt, i per tant el joc depèn

en gran mesura dels bots i del comportament d’aquesta.

Les pilotes oficials de pàdel seran les aprovades per la Federació Española de Pàdel, i

podem trobar dos tipus que són:

Pilota de pàdel normal:

Aquest tipus de pilota és el més convencional i amb la que es pràctica el pàdel en

condicions normals. Presenta les característiques següents:

• La pilota haurà de ser una esfera de goma recoberta d’una pelfa uniforme de

color groc o blanc.

• El seu diàmetre haurà de mesurar entre 6,35 i 6,77 cm i tindrà un pes d’entre

56,0 i 59,4 grams.

• El rebot de la pilota haurà d’estar comprès entre 135 i 145 cm al deixar-la caure

sobre una superfície dura des de 2,54 metres.

• La pilota haurà de tenir una pressió interna d’entre 4,6 kg i 5,2 kg per casa 2,54

cm².

Pilota de pàdel.

39

Pilota d’altura:

La pilota d’altura és l’emprada quan es juga a més de 500 metres d’altitud per sobre

del nivell del mar. Són físicament idèntiques a les pilotes normals i només hi ha unes

petites variacions:

• La pilota haurà de ser una esfera de goma recoberta d’una pelfa uniforme de

color groc o blanc.

• El seu diàmetre haurà de mesurar entre 6,35 i 6,77 cm i tindrà un pes d’entre

56,0 i 59,4 grams.

• El rebot de la pilota haurà de ser de més de 121,92 cm i de menys de 135 cm

al deixar-la caure sobre una superfície dura des de 2,54 metres.

• La pilota haurà de tenir una pressió interna d’entre 4,6 kg i 5,2 kg per casa 2,54

cm².

La pilota de pàdel, com podem comprovar, és pràcticament similar a la de tennis, la

seva forma, color i diàmetre, així ho corroboren. La diferència primordial la trobem en

la pressió que tenen unes i altres. Les pilotes de pàdel tenen 1 atmosfera menys de

pressió, això provoca que el joc no sigui tan boig a causa dels bots de les pilotes, es

faci una mica més lent amb un bot menor i sigui més difícil treure les pilotes de la pista

de pàdel.

Fabricació d’una pilota de pàdel:

Les pilotes de pàdel al ser gairebé iguals que les de tennis tenen el mateix procés de

fabricació, l’únic canvi que trobem el tenim en la pressurització de la pilota on gràcies a

la màquina que uneix els “pellets” i els pressuritza alhora, podem variar la pressió que

introduïm a la pilota. El procés llavors seria aquest:

1. Aquest primer pas comença amb una massa d’uns 38 kg de cautxú natural,

que es barreja amb lubricant i calor per suavitzar-lo, i també s’introdueix argila.

A aquesta barreja, se l’introdueix, una barreja de components químics que li

donaran a aquesta goma les propietats necessàries. D’aquest procés obtenim

els anomenats “pellets” .

2. A continuació es modelaran els “pellets”, per a que la pilota no pesi tant i reboti

de manera més bona. En aquest modelatge, el que es fa és formar mitges

esferes.

3. Aquestes mitges esferes són tallades a la mesura correcta i se li aplica un

adhesiu que s’activa per mitjà de calor que servirà per unir les dos semiesferes.

40

4. En aquest procés es realitzen dos passos alhora, el d’enganxar les dues

meitats de la pilota i el de ficar la pressió al seu interior. En aquest procés es

produeix la variació respecte el tennis. S’usa una maquina que introdueix aire

pressuritzat amb la pressió necessària per a les pilotes de pàdel (1 atmosfera

menys que les de tennis) i amb la calor s’enganxen, per tant la pressió de

l’interior de la maquina queda dins de la pilota.

5. Es prepara la superfície de la pilota per enganxar-la amb la pelfa que la cobreix

adherint-hi un adhesiu que actua mitjançant la calor.

6. La pelfa que està formada per niló, llana i cotó es talla per formar peces i

després es sotmeten a un procés de curació per millorar-ne les propietats.

7. S’enganxen les peces de pelfa tallades anteriorment a la pilota per mitjà de

l’adhesiu tèrmic aquesta conté i un altre adhesiu que permet enganxar les dues

parts entre elles. Les pilotes són sotmeses al vapor, que permet que la pelfa

agafi més volum.

8. Per últim s’envasen les pilotes en tubs pressuritzats.

Màquina d’injecció de pressió i adhesió de pellets.

41

La Pala

La pala de pàdel és l’element, conjuntament amb les parets de la pista, en el que es

busca evolucionar més tecnològicament. Al ser un element d’us individual cada

jugador buscarà tenir la millor raqueta possible per a tenir més possibilitats de victòria

per això sempre es busquen millores en materials i característiques físiques de la pala.

Per a la pràctica del pàdel les pales han d’estar homologades segons la Federació

Internacional de Pàdel.

Una pala de pàdel està composta per dues parts: el puny i el cap. Dins aquestes dues

parts podem trobar altres elements com ara els forats o el cordó. Les característiques

principals dels elements d’una pala són:

Puny: és la zona per on s’agafa la pala de pàdel i per on controlem els moviments

d’aquesta. Té una llargada màxima de 20 cm, una amplada màxima de 50 mm i un

gruix màxim de 50 mm. El puny sempre incorpora un cordó no elàstic de subjecció al

canell com a protecció contra accidents d’ús obligatori. Aquest cordó haurà de tenir

una longitud màxima de 35 cm.

Cap: és la zona superior de la pala i la superfície de contacte amb la pilota. Aquesta

part pot tenir una llargada variable, però el llarg del cap més el llarg del puny no pot

passar dels 45,5 cm, l’amplada màxima és de 26 cm i el gruix màxim de 38 mm tot i

que es permetrà una tolerància en el seu gruix del 2,5%.

• Marc: és la part exterior que envolta la pala aportant fermesa i resistència.

el marc de la pala està compost habitualment de tubulars amb diferents capes

de laminats en fibra de vidre, fibra de carboni o grafit que poden ser de

diferents reforços, composicions i gruixos i acabat final.

• Superfície d’impacte: es la zona destinada al cop de la pilota estarà perforada

per un nombre no limitat de forats cilíndrics de 9 a 13 mm de diàmetre

cadascun a tota la zona central. Dins d’aquesta mateixa superfície es podrà

considerar una zona perifèrica de 4 cm mesurats des de la vora exterior de la

pala, on els forats podran tenir una altra forma o mida sempre que no afectin al

joc. La superfície destinada al cop, igual als seus dos costats, podrà ser plana,

llisa o rugosa. En l'actualitat, la superfície d’impacte està estructurada amb un

interior en goma EVA amb diferents tractes i densitats, recoberta de laminat de

fibra de vidre.

42

La pala amés estarà lliure d’objectes

adherits i d’altres dispositius que no siguin

els que s'utilitzen només i específicament

per a limitar o prevenir deterioraments i

vibracions i per a distribuir el pes.

Qualsevol objecte o dispositiu ha de ser

raonable en mesures i col·locació per a

tals propòsits. La pala ha d’estar lliure de

qualsevol tipus de dispositiu que pugui

comunicar, avisar o donar instruccions de

qualsevol tipus al jugador.

Materials de les pales i composició:

Les pales de pàdel son uns instruments molt complexos en quant a l’ús de materials.

En una mateixa pala podem trobar molts materials diferents per formar l’estructura

d’aquesta. Els principals són:

• Carboni: s'utilitza per aconseguir més lleugeresa, resistència i rigidesa.

S’introdueix a el cap de la pala formant capes a la superfície d’impacte, i també

al marc de la pala.

• Grafit: les seves diferents qualitats, gruixos i combinacions el converteixen en

un material molt lleuger i resistent. L'ideal seria aplicar-lo sobre la fibra de vidre

com a reforç en zones de la pala on volem que tingui una rigidesa extra com en

el marc, cor i zones de torsió extres.

• Fibra de vidre: més flexible, però menys lleuger. Millora la resistència als

impactes barrejat amb grafit o carboni. Per la seva flexibilitat, és ideal per

col·locar a la superfície d'impacte de les pales.

• Titani: és un metall procedent de tres minerals: rútil, ilmenita i titanita. Té escàs

pes i que es fon a temperatures elevades, s’acostuma aplicar en forma de pols

barrejat amb la pintura. Aporta fermesa i resistència sense incrementar en

excés el pes de la pala. Proporciona més durabilitat.

• Kevlar: És una tela amb un tractat especial que la converteix en una de les

teles més resistents en l'actualitat. Per ser bastant rígida, és molt costós

treballar-la amb el que es pot afegir com a reforç addicional en alguna zona

Pala de pàdel convencional amb les parts.

43

concreta del marc de les pales de pàdel i en ocasions puntuals en el pla de la

pala.

• Composite: És una composició de materials de resina que s'apliquen per

enfortir l'estructura de la pala. El famós composite pot estar format per

polipropilè, polietilè, ABS, etc. En definitiva, són "plàstics" tractats. Les qualitats

del composite poden variar depenent de les resines que apliquem. La majoria

dels esports en què s'utilitza l'anomenat material dur, incorpora el composite en

diferents zones.

• Epoxy: Resina líquida i densa formada per composites líquids i enganxosos

que s'utilitza per a la formació compacta de les fibres. En la cadena de

fabricació d'una pala de pàdel s'aplica sobre totes les fibres que componen la

pala, abans de ser introduïda al forn. El epoxy és el responsable directe que la

pala es converteixi en un bloc homogeni. Quan surt la pala del forn, la duresa

del epoxy és excel·lent. També s'aplica en afegits de vernís i pintures per fer-

los més resistents i impermeables.

• Goma E.V.A.: És una goma la principal propietat és l'absorció d'impactes. El

seu component principal és el làtex. Es pot utilitzar en diferents densitats que la

converteixen en més o menys compacta, flexible, tova, elàstica, etc. A la pala

crea diferents sensacions de cop, potència, control, etc. De vegades es barreja

amb altres materials aconseguint fer-la més lleugera, però en la mesura que es

barreja, anirà perdent les seves propietats originals d'absorció d'impactes.

• Massilla: Material semi-argilós de color blanc o groguenc que s'utilitza per

tapar petites imperfeccions de la pala abans del procés de pintura i acabat final.

• Foam: és una resina sintètica obtinguda per condensació de diferents tipus de

polièster. Es caracteritza per la seva baixa densitat.

Estructura interna d’una pala de pàdel (materials).

44

Esquaix L’esquaix va aparèixer al 1900 a Colòmbia coma producte de l’evolució de diversos

esports més antics, la Presó Fleet i el joc de “Raquets”.

L’esquaix és un esport de raqueta que és practica en zones interiors amb dos jugadors

i una pilota de goma que pot tenir diversos graus de velocitat. Aquest esporta

diferència del tennis i el pàdel, no té xarxa, per tant el camp no es divideix en dues

meitats. Llavors els jugadors el que intenten és fer-la rebotar a la paret frontal de la

pista, i amés la pilota pot tocar qualsevol de la resta de les parets.

És un esport no massa popular i que no ha evolucionat gaire tecnològicament

bàsicament per aquest motiu ja que si no és popular no s’aconsegueixen diners i per

tant no es pot treballar en les innovacions possibles.

Pista d’esquaix

La pista d’esquaix és una caixa rectangular amb quatre parets verticals de diferents

alçades: el frontó o frontis, les parets laterals i la paret de fons. Té un pis anivellat i una

alçada lliure a sobre de l’àrea de la pista.

Totes les pistes d’esquaix han de complir una sèrie de paràmetres introduïts per la

WSF (World Squash Federation), i són les següents:

• La pista té una llargada de 9,75 metres i una amplada de 6,4 metres. La

diagonal serà de 11,655 metres.

• L’alçada de la paret frontal és de 4,57 metre i l’alçada de la paret de fons és de

2,13 metres.

• L’alçada a la línia de servei és de 1,83 metres.

• L’alçada de la xapa és de 0,48 metres.

• Tindrà dues caixes de servei, cadascuna de les quals tindrà les mesures de

1,60 metres per 1,60 metres.

• Les línies tindran una amplada de 5 cm i seran de color vermell.

• Hi haurà d’haver una alçada lliure a sobre de l’estructura que serà de 5,640

metres.

• La màxima variació respecte la posició correcta, de qualsevol línia de joc, no

podrà excedir de 5 mm. La variació de la xapa de falta serà de 2 mm. La

variació de la xapa de falta serà de 2 mm.

45

Les pistes d’esquaix, estan construïdes amb bastant homogeneïtat, és a dir no hi ha

molta variació de materials en una mateixa pista, encara que disposem de diverses

alternatives, en quant a materials, per jugar a esquaix. Dins la pista trobem que cal

destacar diverses parts que són: les línies, els paraments de les parets, la porta

d’accés, el sostre, la superfície o paviment, la il·luminació i la ventilació.

Línies:

Les línies de la pista són l’element que ens permet limitar el camp. Com ja he dit abans

les línies hauran de tenir una amplada de 5cm i seran de color vermell. Dins les línies

trobem que segons la posició i funció que fan en el camp, seran d’un material o d’un

altre:

• Línies del terra i de servei: aquestes línies no poden afectar de manera

directa en el joc, és a dir, no poden variar la direcció ni entorpir als jugadors.

Per aquest motiu al ser només línies de referència, estan fetes amb pintura o

bé amb cinta de plàstic adhesiva.

• Línies de falta en la paret frontal i laterals: són línies que afecten

directament ja que són els límits de la pista, per tant, seran de xapa o fusta de

forma còncava per desviar la trajectòria quan impacti en ella. La variació de la

xapa de falta serà de 2 mm.

• Xapa o banda de falta: situada al frontis (paret frontal) a 0,48 metres

d’alçada. s'acabarà en angle a la part superior per tal de desviar la pilota en el

seu impacte frontal. No ha de sobresortir del frontis més de 15 mm en la part

superior i 30 mm en la inferior. Estarà construïda amb materials que ofereixin

un so diferent al de la paret, generalment xapa de ferro.

Pista d’esquaix explicada.

46

Paraments:

Els paraments són els materials que recobreixen les parets de la pista d’esquaix.

Aquests han d’estar construïts amb materials rígids que proporcionin un bot uniforme

de la pilota. Els paraments tindran un revestiment superficial homogeni, llis i dur amb

gruix suficient, sense juntes, de manera que tinguin resistència a l'impacte de la pilota i

ofereixin un rebot de la mateixa regular i uniforme. La superfície dels paraments serà

d’un color clar mat, resistent, plana i sense defectes superficials. El frontis i les parets

laterals seran de la mateixa construcció; la paret del darrere ha de ser també de la

mateixa construcció o íntegrament transparent usant vidre temperat, en aquest cas

tindrà un gravat de línies verticals de 600 mm d'alçada des del terra espaiades

regularment i amb amplada constant d’1,5 cm al llarg de tota la paret i no produirà

reflexos dels llums del sostre. Per el que fa materials, les parets poden ser:

• Parets de vidre: s’usarà vidre temperat, que dona un bot més baix de la pilota i

més velocitat, per tant intervé en l’espectacularitat del joc. En el cas del frontis i

les parets laterals, el vidre ha de rebre un tractament a la seva cara interior

contra el lliscament i la transparència. Aquest vidres es col·locaran sobre guies

de suport i encast lateral de material inoxidable, segellats amb productes

elàstics i amb contraforts posteriors si fos necessari.

• Parets de maó o materials sintètics: són els més utilitzats, amb la paret del

darrere de vidre. Aporten un bot més inestable i permeten el joc durant més

temps que el vidre gràcies a tenir un fregament superior.

Pista d’esquaix amb parets sintètiques.

47

Per a que el vidre sigui apte per a la construcció de les parets, ha de passar una sèrie

de proves. La primera és la resistència al xoc per l’impacte d’un cos tou (sac de 50 kg),

la segona és la resistència al xoc per impacte de cos dur (caiguda lliure de bola d'acer

de 500 g des d'una altura de 2,00 m) i per últim la resistència a flexió (càrrega de

trencament superior a 1200 kg / m 2 i càrrega de treball superior a 500 kg / m 2 ).

Porta d’accés:

La porta d’accés a la pista o zona de joc, estarà situada al centre de la paret del

darrere. Haurà d’obrir-se cap a l’interior de la pista i quan estigui tancada haurà de

quedar perfectament alineada amb la paret per evitar irregularitats. El cèrcol de la

porta també haurà de quedar enrasat amb la porta i les parets.

Les dimensions màximes seran de 90 x 213 cm i l’angle d’apertura serà superior a 90º

i menor a 180º (normalment superen els 110º). Els ferraments i mecanismes d’apertura

estaran embotits i perfectament enrasats amb les parets. S’utilitzarà un pany amb

bombí i pany exterior.

La porta estarà construïda amb materials sòlids, que tinguin una resistència d’impacte

de 300 kg en qualsevol dels seus punts i que l’impacte sigui igual que als paraments.

El color i la textura seran iguals que als paraments també. Un dels materials més

utilitzats és el vidre securitzat, que ha de garantir, juntament amb la ferramenta, una

resistència a la flexió que eviti en tot moment una deformació superficial per impacte

del jugador superior als límits fixats per evitar accidents. Per a aconseguir aquesta

flexibilitat s’utilitzen ferramentes flexibles o amb juntes elàstiques.

Porta de vidre d’una pista d’esquaix.

48

Sostre:

El sostre és una superfície contínua, homogènia i de color blanc mat. Com a

característiques destacables, trobem que és llis, sense sortints com ara bigues;

tampoc podrà deixar passar la llum natural de l’exterior en cap punt.

Pot ser la part inferior d'un sostre o un cel ras addicional suspès, en qualsevol cas

estarà com a mínim a 5,64 m. Tindrà resistència i rigidesa suficient davant l'impacte

accidental de la pilota i admetrà la suspensió o encastament dels equips d'il·luminació

sense alterar la seva planimetria.

Superfície o paviment:

La superfície és la part on es produeix el joc de la pilota, es a dir el terra, i que té

diverses característiques .

Ha de ser una superfície plana, horitzontal, amb elasticitat mitjana, que eviti el

lliscament sense ser excessivament adherent, amb acabat mat i de color clar com ja

em dir abans. La superfície estarà anivellada de tal forma que el desnivell màxim sigui

de 10 mil·límetres entre dos punts en parets oposades. Si hi ha juntes no tindran més

de 0,25 mm d'alçària i 2 mm d'amplada, excepte en la unió entre parets i paviment que

no serà major de 10 mm.

Tot i aquestes característiques, tota superfície d’esquaix haurà de complir una sèrie de

requisits molt importants degut sobretot a que és un esport practicat a l’interior; són

aquests:

• L’absorció d’impactes serà del 50% en competicions internacionals i nacionals,

i del 35% o del 20% en àmbit regional, local o recreatiu.

• La deformació en el cas de la fusta sintètica serà d’entre 3 mm o 5 mm.

• La fricció serà d’entre 0,4 metres o 0,8 metres.

• La resistència als impacte serà tal que no es provoquin fissures, esquerdes o

deformacions superiors a 0,5 mm en impactes de 8 N·m.

• La resistència a l’empremta serà tal que no es provoquin fissures, esquerdes o

deformacions superiors a 0,5 mm a les 24 hores de realitzar l’assaig.

• La resistència a l’abrasió serà tal que hi haurà una pèrdua de pes de 3 grams

per 1000 revolucions.

• La resistència al foc serà la catalogada com M3 (UNE 23727).

• Els gruixos estaran establerts segons la norma UNE en 1969.

49

Les pistes d’esquaix pel que fa als materials de la seva superfície són bastant simples

ja que oficialment en tots els tornejos es juga en pistes de fusta (parquet).

S’usa un sistema de pis flotant flexible de fusta que amés de veure’l a l’esquaix, també

el podem veure en el bàsquet, l’handbol, el voleibol etc... Aquest sistema combina una

bona flexibilitat i resistència atorgant qualitats com l’absorció d’impactes o el

performance tant per saltar, córrer o pivotar.

Aquest sistema està composat per una catifa de goma natural com ara PVC o PAD

adjunt a un pis de fusta de gran resistència. La fusta que utilitzarem serà d’auró o de

hagi.

Sovint a aquestes superfícies se’ls incorpora un producte antilliscant per a que no hi

hagin problemes d’adherència a la pista que intervinguin directament en el joc. El

paviment de fusta i si s'escau la subestructura de fusta estaran tractats contra l'atac de

fongs i insectes xilòfags.

Mecanisme d’instal·lació del parquet.

Pista d’esquaix amb superfície de parquet.

50

Il·luminació:

La il·luminació artificial serà uniforme, de llum blanca o freda, de manera que no

dificulti la visió del jugadors. La il·luminació d’instal·lacions esportives comptarà amb

els següents nivells mínims d’il·luminació que he exposat en el quadre:

Quan la pista tingui la paret del darrere de vidre, és a dir gairebé sempre, la zona de 2

metres contigua fora de la pista, haurà de tenir el mateix nivell d’il·luminació que a

l’interior de la pista. La il·luminació del sostre serà tal que arribarà a un nivell no

inferior al 25% del que hi hagi a 1 m del terra. Per retransmissions de TV color i

gravació de pel·lícules es requereix un nivell d’il·luminació vertical d'almenys 1300 lux,

però aquest valor pot augmentar amb la distància de la càmera a l'objecte. Per a més

informació cal consultar la norma esmentada. Les lluminàries seran estables i

resistents a l'impacte accidental de la pilota i es situaran fora del volum lliure

d'obstacles abans indicat.

NIVELLS MÍNIMS D’IL·LUMINACIÓ INTERIOR

Il·luminació horitzontal a 1 metre de terra.

Uniformitat I min / E mitj

Competicions internacionals i

nacionals

500 lx 0,85

Competicions regionals 350 lx 0,85

Competicions locals, clubs i

recreatiu

300 lx 0,85

Il·luminació interior de la pista d’esquaix.

51

Ventilació:

La ventilació a les pistes d’esquaix, al ser pistes tancades, és un factor molt important.

Totes les pistes tenen una ventilació de manera que pugui produir-se una renovació

del volum d’aire per hora, mitjançant un sistema de ventilació forçada amb

accionament i control. El punt d’extracció de l’aire està situat a la part posterior de la

pista i l'entrada d'aire exterior es realitzarà a través del mur frontal i de la xapa de falta.

La temperatura ideal a l'interior de la pista està entre els 10º C i els 20º C, però és

recomanable que estigui entre 14º C i 18º C i la humitat relativa estigui entre 50% i

60%.

Classificació de les pistes d’esquaix:

Les pistes d’esquaix es classifiquen segons les competicions que es poden celebrar en

elles. Llavors podrem trobar pistes de 1a categoria, 2a categoria i 3a categoria que

tenen les següents característiques:

1a categoria: és la categoria màxima i disposarà de dos subcategories, la A i la B:

• 1a categoria “A”: en aquests tipus de pistes es poden celebrar tot tipus de

competicions nacionals i internacionals. Per aquest motiu les toleràncies seran

molt més petites ja que hi haurà una preparació molt més meticulosa. Per això

l’amplada i la longitud tindran una variació de 10 mm i les diagonals de 25 mm.

• 1a categoria “B”: en aquests tipus de pistes es podran celebrar campionats

nacionals però no internacionals. Les toleràncies seran més grans i en més

àmbits. L’amplada i la longitud tindran una variació de 40 mm, les diagonals i

l’alçada mínima poden variar en 60 mm, la caiguda màxima de parets en 25

mm com a màxim, la planimetria de les parets en 4 mm, el desnivell del sòl en

35 mm com a màxim i la planimetria del sòl en 60 mm.

2a categoria: és la categoria intermèdia i pot acollir tornejos com ara campionats

d'Espanya, juvenils, alevins i infantils, els campionats regionals absoluts, els

campionats inter-club i els campionats Open de club. Les toleràncies en aquest tipus

de pistes ja són molt més grans, de manera que: l’amplada podrà variar en 80 mm, la

longitud en 120 mm les diagonals en 180 mm, l’alçada mínima en 600 mm, l’alçada del

frontis en 35 mm l’alçada de la part del darrere en 25 mm, la caiguda màxima de

parets en 40 mm com a màxim, la planimetria de les parets en 5 mm, el desnivell del

sòl en 50 mm com a màxim i la il·luminació de 350 lux.

52

3a categoria: és la categoria mínima i es podran celebrar únicament els campionats

socials de clubs. Les toleràncies d’aquests tipus de pistes seran: de 500 mm en

l’amplada, 600mm en la longitud, 750 mm en les diagonals, 1000 mm en l’alçada

mínima, 120 mm en l’alçada del frontis, 60 mm en l’alçada de la part del darrere, 60

mm en la caiguda de les parets, 8 mm en la planimetria de les parets, 70 mm com a

màxim en el desnivell del sòl i de 300 lux en la il·luminació.

Com podem comprovar no es poden veure les variacions a simple vista, sinó que hi

hauran diferències en quant a les exigències de les mesures de la pista, això ens

permetrà usar la pista per a un tipus de competició o una altre. Amés segons la

categoria de la pista, aquesta anirà acompanyada de graderia i una plataforma on

situar la pista per poder contemplar les competicions.

Pista d’esquaix de 1a categoria “A” amb graderia i parets de vidre.

53

La Pilota

És un del elements claus d’aquest esport ja que a diferència que en el tennis o el

pàdel, podem trobar una gran varietat de pilotes d’esquaix que afectaran en gran

mesura al joc. Una altre diferència amb les altres pilotes ja estudiades abans, és que

aquestes no incorporen pelfa al seu voltant, per tan seran molt més ràpides. Un cop

introduït això trobem que les pilotes compleixen unes característiques generals:

• Estarà fabricada de cautxú natural o sintètic d'alta qualitat o d'una barreja de

tots dos.

• La pilota d’esquaix mesurarà entre 39,5 mm i 40,5 mm de diàmetre.

• Tindrà una massa de 23 a 25 grams.

• Serà una esfera totalment buida de color mat i que es pugui distingir de la pista.

• Tindrà una rigidesa a 23º C de 3,2 N/mm i una resistència de costura mínima

de 6,0 N/mm.

Tipus de pilotes d’esquaix:

L’elecció de les pilotes d’esquaix té molt a veure amb l’experiència del jugador i la seva

habilitat per practicar l’esport respecte al bot de la pilota. Trobarem 5 tipus de pilotes

diferents pel que fa al tipus de bot d’aquestes: Punt Vermell, Punt Blau, Punt Groc en

dues varietats ( un i dos punts) i Punt Verd.

Pilota d’esquaix oficial (Doble Punt Groc).

54

Tots aquests tipus estan fabricats en color negre, encara que també podem trobar

pilotes blanques. A continuació explicaré cadascun dels tipus de pilota:

• Punt Blau: és la pilota que té un bot més gran i més permanència a l’aire.

Aquest tipus de pilota és el més recomanable per als principiants que

comencen a jugar a l’esquaix, ja que permet al jugador colpejar la bola amb

més freqüència i les jugades duren més temps. Això fa que el jugador guanyi

habilitat amb més velocitat també. Aquesta pilota també és anomenada “bola

ràpida”.

• Punt Vermell: és una pilota què bota menys que la de Punt Blau. S’utilitza per

a jugadors que ja han adquirit més experiència i que estan situats entre la

classe principiants i la intermèdia. També podem anomenar aquesta pilota ,

“bola intermèdia”.

• Punt Groc: és una pilota amb menys bot que les anteriors i que ja pot ser

utilitzada per jugadors més hàbils i que estan situats en la categoria entre

intermedi i avançat. També podem anomenar aquest tipus de pilota “bola

lenta”.

• Doble Punt Groc: és una pilota que encara té menys bot que la de Punt Groc.

És l’oficial segons marca el Reglament Mundial de l’Esport. S’utilitza a nivell del

mar i no a alçades superiors als 2700 metres. Aquest tipus de pilota la podem

anomenar també “bola lenta o súper lenta”.

• Punt Verd: és la bola de menor bot de totes, i és la utilitzada en tornejos a

grans altituds on la pilota de Doble Punt Groc botaria massa, per exemple s’usa

a Mèxic. També es pot anomenar a aquesta pilota “bola súper lenta o d’altura”.

A part d’aquestes pilotes més convencionals i útils trobem també altres tipus de pilotes

que no són gaire freqüents però que també es fabriquen. Aquest és el cas de la Pilota

Blanca, la Pilota Dunlop Max Blue i la Pilota Dunlop Max Progress.

Pilota Blanca: és com la negra (totes les anteriors), encara que només canvia el color

de la part exterior. Es regeix per les mateixes especificacions tècniques establertes per

la Federació Mundial d’Esquaix. Només pot ser utilitzada en partits professionals on es

juga en vidre o policarbonat. Només es fabriquen en Doble Punt Groc i en Punt Verd.

Per a les pistes modernes amb parets blanques s’utilitzen més sovint les pilotes

negres ja que les blanques no es podrien distingir sobretot en cops molt ràpids.

55

Però també té riscos per als jugadors ja que al no veure la pilota poden colpejar-la

malament i donar a l’adversari.

Pilota Dunlop Max Blue: és un tipus de pilota fabricat per la marca Dunlop per a

jugadors principiants. Serà més gran que les pilotes convencionals per a aprendre amb

més facilitat. La pilota serà completament blava, fet característic d’aquesta.

Pilota Dunlop Max Progress: és un tipus de pilota fabricat per la marca Dunlop amb

unes mesures més grans i feta exclusivament per a jugadors intermedis que segueixen

aprenent a jugar a l’esport. Aquest mesura extra proporciona més facilitat a l’hora del

colpeig. La pilota serà de color negre en la seva totalitat i sense cap punt.

Totes les pilotes d’esquaix que hi ha actualment.

56

La Raqueta

La raqueta com als dos altres esports és una part indispensable del joc i la més

important tecnològicament. Al ser un esport no molt conegut no

s’han invertit molts diners per a la millora d’aquestes raquetes

però s’han sabut aprofitar les millores del tennis. Per això

trobarem moltes similituds en quant a les raquetes de tennis i

d’esquaix, ja que les raquetes d’esquaix han anat fabricant-se

mentre les de tennis evolucionaven al llarg del temps, és a dir

que han seguit la mateixa evolució històrica que les de tennis.

Tot i aquestes similituds també hem de tenir en compte què

són molt fàcils de distingir una raqueta de tennis i una

d’esquaix, ja que la seva forma no és la mateixa, i complirà les

característiques següents:

• La raqueta tindrà una longitud màxima de 686 mm.

• L’amplada màxima perpendicular al mànec serà de 215

mm.

• La longitud màxima de les cordes serà de 390 mm.

• L’àrea màxima que tindrà la zona de les cordes serà de

500 cm².

• L’amplada mínima del marc serà de 7 mm.

• L’espessor del marc serà de 26 mm.

• Per últim el pes màxim de la raqueta serà de 255 grams.

Tot i aquestes característiques bàsiques, hem de saber que hi ha diferents

característiques que poden variar:

El pes es bastant variant i podem trobar raquetes de 120 grams de pes que són les

mes cares, ja que s’usen materials més resistents i lleugers. Les raquetes lleugeres et

permeten tenir un contacte més directe amb la pilota i major control de la raqueta.

També podem situar el pes en diverses xones com ara al cap al coll o al mànec. En

general les més pesants són les que tenen el pes al cap i notem molt més el pes a la

nostra mà.

La rigidesa també és un altre factor important que varia segons el material del marc.

Ca da jugador busca adaptar la rigidesa de la seva raqueta al seu estil de joc.

Raqueta d’esquaix.

57

Anatomia:

Una raqueta d’esquaix amés estarà composada per diferents elements i estarà dividida

en diverses parts, que són:

• El cap: és la part de la raqueta que conté o rodeja la zona de cordes de la

raqueta, i que serà la part encarregada del colpeig de la pilota.

• Les cordes: que estan situades dins el cap de la raqueta juntament amb els

seus extrems. En el cas que no es pugui complir aquesta situació degut al

disseny de la raqueta, les cordes aniran protegides per mitjà d’una tira para-

xocs.

• La tira para-xocs: és d’un material flexible i que no pot tenir extrems filosos.

Amés haurà de ser d’un material que no deixi marques a la paret encara que

sigui d’algun color.

• El marc de la raqueta: que haurà de ser d’algun color i d’un material que

tampoc deixi marques a les parets de la pista.

• Mànec: el mànec és la part de subjecció de la raqueta i estarà recobert d’una

tira de goma adherent a la mà (Grip) amés de l’ajuda del taló del mànec.

• Traus: són unes fundes individuals que es posen en els forats del marc per

protegir les cordes.

Parts de la raqueta d’esquaix.

58

Fabricació d’una raqueta d’esquaix:

El procés de fabricació d’una raqueta de tennis i una raqueta d’esquaix és el mateix,

l’única diferencia la trobarem en el moldejament de la raqueta que al tenir diferent

forma doncs se li adaptaran les propietats que ha de tenir la raqueta d’esquaix.

El procés d’elaboració d’un marc de raqueta amb fibra de carboni (material més usat),

comença amb una fulla laminar d’aquest material a la qual donarem una forma de tub

fent-la rodar per un tub de plàstic, i després la pressuritzarem amb aire. Les àrees

locals es reforcen amb material extra i tot el conjunt es munta en un motlle amb la

forma apropiada. Es posa el component extra que uneix les parts del marc i tot es

junta per mitja de calor per curar i endurir la resina anteriorment aplicada. Aquest

procés es realitza en una màquina de moldejament de raquetes especial, que per mitjà

de calor aconsegueix donar la forma desitjada de la raqueta en qüestió.

Màquina de moldejament de raquetes.

59

Cordatge de les Raquetes d’Esquaix

El cordatge de la raqueta, com ja he explicat abans, és la part situada dins el marc de

la raqueta que serveix com a base del colpeig de la pilota. Els cordatges per a una

raqueta d’esquaix són els mateixos que per a una raqueta de tennis però variarà la

classificació, molt més senzilla en el cas de l’esquaix i l’ús d’un calibre diferent. Pel què

fa a la classificació per a l’esquaix trobem tres tipus de cordatges:

Sòlids (monofilaments en tennis):

Consisteixen en un sol filament de material plàstic. Són les cordes més barates que hi

ha al mercat i acostumen a vibrar en gran mesura. Poden produir lesions degut a la

gran duresa però acostumen a tenir més duració. Com al tennis podem trobar les

naturals i les sintètiques ja explicades en l’apartat tenístic.

Semi sòlids (multifilaments en tennis):

Consisteixen en un filament central amb filaments més petits al seu voltant fent formes

diferents, amb una coberta llisa, tramada o amb textura. Aquest tipus de cordes poden

considerar-se de cost mig i de durada mitja.

Compostes:

És una barreja de les dues anteriors, que consisteix en filaments centrals lliures

rodejats per una coberta tubular sòlida o amb més filaments fent diverses formes.

Ajuda molt a millorar el contacte i el control sobre la pilota per això el fa un dels

cordatges més usats en esquaix. Obtenim una menor vibració en les cordes i una

elasticitat molt més gran que amb els altres dos tipus anteriors. L’inconvenient és la

seva curta durada i el seu gran preu sent el tipus de cordatge més car.

Cordatge compost únic per a esquaix.

60

Calibre i tensió:

L calibre serà el grossor de les cordes que és una de les principals variacions respecte

al tennis. Com en totes les cordes, disposarem de diferents calibres que aniran

numerats de la següent forma: 15, 16, 17 i 18.

El 15 seria el cordatge més gros mentre que el 18 el més fi. A l’esquaix els calibres

preferits són clarament el 17 i el 18, és a dir, cordatges fins, sent el 17 el més destacat.

L’ús d’aquest calibre ve degut a que calibres més petits com ara un 15 o un 16

fatiguen molt el marc de la raqueta i provoca molt sovint diverses fractures.

En quant a la tensió, és un factor molt important per al joc, ja que segons la tensió

escollida els cops seran d’una manera o d’una altre. En general podem observar que

contra més tensió, més control obtindrem sobre la pilota però haurem de fer més força

per poder colpejar amb més potència. En canvi, amb una tensió menor passarà tot el

contrari, llavors tindrem menys control i més potència. Això s’explica ja que les cordes

amb una tensió baixa s’estiren més en l’impacte de la pilota per a tornar a la seva

posició natural, fet que augmenta la potència del cop. Tot el contrari passarà amb més

tensió, ja que les cordes faran un moviment molt més curt i per tan no hi generaran

tanta potència.

Tot seguit resumiré les característiques exposades en el quadre següent:

SELECCIÓ

PODER

CONTROL

DURADA

Corda fina/tensió baixa Alt Baix Mitjana

Corda fina/tensió alta Mig Mig Baixa

Corda grossa/tensió baixa Mig Mig Alta

Corda grossa/tensió alta Baix Alt Mitjana

61

Calçat

El calçat és una part molt important d’aquest esport ja que ens permet executar

arrancades i frenades de cop amés que ens mantenen adherits a la superfície de joc

en tot moment.

No són fàcils de veure unes bambes específiques per a l’esquaix, i no s’han de

confondre amb les usades en el tennis. La bamba no ha de ser pesada ja que sinó el

turmell pateix molt. La sola de la bamba serà feta de goma perfilada en espina de peix,

es a dir, amb les línies de tall fent la forma d’una espina de peix. Podem incorporar

també soles de serra que aporten encara més adherència però això ja en superfícies

que patinen més. Les propietats de tot calçat de pàdel seran:

• Comoditat: Sensació de benestar del peu, absència de molèsties. El calçat

esportiu ha de tenir una estructura lleugera, de manera que l'esportista

aconsegueixi llibertat i facilitat de moviments.

• Dinamisme: Restitució de l’energia emmagatzemada durant l’impacte contra el

terra.

• Estabilitat: ha d’haver una bona unió entra la bamba i la superfície. El calçat

ha de mantenir alineat el turmell pel que fa a la posició natural del peu,

assegurant la seva estabilitat.

• Subjecció: ha d’haver una bona cohesió entre el peu i al sabatilla alhora que

ha de ser confortable.

• Resistència: augment de la vida de la sabatilla.

• Amortiment: que és l’atenuació de l’ona d’impacte contra el terra i el calçat ha

de complir amb la tecnologia apropiada per garantir l’absorció de l’impacte en

la major mesura.

Bambes d’esquaix.

62

Protecció dels Ulls Encara que el risc de lesions no és molt alt, molts jugadors d’esquaix utilitzen ulleres

protectores per als ulls ja que al ser un esport de gran velocitat poden sofrir danys

irreparables als ulls. En els últims anys la WSF intenta que s’usi molt més aquesta part

de l’equip individual d’un jugador per evitar riscos innecessaris.

Ulleres protectores d’esquaix.

63

Conclusió Un cop realitzat aquest treball, puc dir que hem sento molt satisfet amb els resultats

obtinguts. Al principi m’ha costat trobar la informació que jo volia però poc a poc i amb

l’ajuda del meu tutor he pogut trobar tota la informació.

Respecte als meus objectius, he aconseguit realitzar-los i amb resultats que són molt

bons ja que he après moltes més coses que les que esperava. He descobert que cada

cosa que veiem per la televisió en qualsevol partit de tennis per exemple, està

estudiada al detall perquè tingui les millors propietats possibles. També he après que

els jugadors tenen un paper importantíssim en l’evolució tecnològica, ja que el seu

caràcter guanyador fa que la tecnologia busqui superar-se constantment i les marques

lluiten per ser les millors. Com hem vaig plantejar, he aconseguit estudiar cada

element per petit que fos, com ara un antivibrador o las part interior d’una pala de

pàdel.

Fer aquest treball ha sigut una mica fatigós i cansat però gràcies a ser un tema bastant

interessant per mi, he pogut realitzar-lo amb fluïdesa. Com en tot hi ha hagut moments

dolents on et desesperes perquè no trobes el que vols però després la satisfacció ha

sigut molt més gran.

64

Glossari ATP: és l’Associació de Tennistes Professionals i s’encarrega de protegir els

interessos dels jugadors masculins.

WTA: és la Womens Tennis Association, organització principal que s’encarrega dels

tornejos del circuit professional de tennis femení.

Cop tallat: professionalment anomenat slice, que és un cop que consisteix a donar

molt efecte a la pilota en sentit contrari a la direcció del llançament per a que la pilota

no boti i surti disparada.

Servei: Acció d’iniciament d’un punt, en el qual el jugador llança des de la lína de fons

al quadre de servei del camp contrari.

Har Tru: nom per el qual es coneix a la sorra batuda de color verd utilitzada en

tornejos de la WTA.

Cop liftat: professionalment anomenat top spin, és un tipus de cop amb molt efecte

en la direcció a la qual va la pilota per tal de que la pilota surti amb un bot molt alt.

Regular dutty: tipus de pilota amb una pressió que li dona uns bots més fiables i que

s’usa molt per elsprofessionals.

Reboud Ace: tipus de pista dura que està composta per goma de poliuretà i fibra de

vidre en la capa superior i formigó a la inferior. S’usa a l’Open d’Australia.

PlexiCushion: pista dura substituta del Reboud Ace s’aconsegueix un bot més

uniforme i fa que els canvis de temperatura no afectin a la velocitat de la pista.

Deco Turf: pista dura més ràpida ja que absorbeix menys la pilota a causa de la seva

duresa.

ITF: és l’organisme màxim del tennis mundial i que té com a principal objectiu, regular,

expandir i portar aquest esport a tot el món.

Pellet: és un tros d’una barreja de cautxú natural amb diversos productes i que és el

primer pas de la fabricació de la pilota.

Pressuritzat: què conté pressió al seu interior.

Cap: part superior d’una raqueta què conté el cordatge i és la base del cop.

65

Coll: unió entre el mànec i el cap de la raqueta que incorpora un eix al mig.

Mid-size: grandària del cap de la raqueta que permet fins a 613 cm² de superfície.

Mid-plus: grandària del cap de la raqueta que permet fins a 677 cm² de superfície.

Super Mid-Plus grandària del cap de la raqueta que permet fins a 742 cm² de

superfície.

Over-size: grandària del cap de la raqueta que permet més de 742 cm² de superfície.

Bumperguard: tira protectora de la raqueta, situada a la part superior del cap

d’aquesta i així permet una màxima durada d’aquesta.

Multifilament: tipus de cordatge que esta composats per una gran quantitat de fibres

en el seu interior que van unides.

Monofilament: cordatge que té com a únic component un cos central que

normalment és de polièster.

Assemblats: tipus de cordatges que es componen d’un cos central sintètic més un

recobriment que pot ser de diversos materials

Híbrids: tipus de cordatges que es basen en la combinació de dos cordatges diferents.

All court: és un tipus de sola que serveix per a tot tipus de pistes ja que te una gran

adaptació.

Omni: soles emprades per a pistes de sorra batuda.

Non marking: són soles per a pista dura que no deixen marca.

Pilota bona: pilota que ha botat dins la pista de joc.

Pilota dolenta: pilota que bota per fora dels límits del camp.

Tancaments: parets tant laterals com frontals que cobreixen una pista de pàdel i que

es poden construir amb diversos materials.

Grip: part del mànec d’una raqueta o d’una pala de pàdel que el recobreix. Està fet de

goma i ajuda a la subjecció de la raqueta o pala.

Cop pla: el cop pla és un llançament sense efecte i amb molta potencia, que es llença

proper als límits de la xarxa per a que no surti fora la pilota.

66

Volea: cop en el qual la pilota no bota al terra abans de ser colpejada.

Pàdel Pro Tour: circuit professional de pàdel més important del món en els seus 5

anys d’existència.

WSF: és la World Scuash Federation que s’encarrega de promoure i organitzar aquest

esport vetllant per els interessos dels jugadors.

Performance:

Pilota de punt: és un tipus de pilota d’esquaix que incorpora un punt d’un color que

marcarà el tipus de bot de la pilota (verd, blau, vermell, groc...).

Pilota de doble punt groc: és un tipus de pilota d’esquaix que en comptes d’un

incorpora dos punts grocs, i és la pilota oficial d’aquest esport.

Cordatge compost: és una barreja de cordatges monofilaments i multifilaments,

emprat única i exclusivament en l’esquaix.

67

Bibliografia

Tennis:

• http://www.monografias.com/trabajos/tenis/tenis.shtml

• http://www.elforodeltenis.com/index.php?topic=2241.0

• http://microrespuestas.com/medidas-pelota-de-tenis

• http://www.tennisplanet.es/encordador/calibre-del-cordaje

• http://www.tennisplanet.es/encordador/la-tensi%C3%B3n-correcta

• http://www.tennisplanet.es/encordador/tipos-de-cordajes-de-tenis

• http://www.tennisplanet.es/onlinetennisshop/mc/ss/cc/ss/name/zapatillas-tenis

• http://www.raquetaswilson.com/caracteristicas_de_las_raquetas.htm

• http://es.wikipedia.org/wiki/Cordaje

• http://www.wmaker.net/tenisveron/Cordajes-que-es-la-tension-media_a141.html

• http://www.wmaker.net/tenisveron/Partes-de-la-raqueta-de-tenis_a71.html

• http://www.wmaker.net/tenisveron/Los-antivibradores-Que-son-y-para-que-

sirven_a223.html

• http://www.wmaker.net/tenisveron/Los-antivibradores-modelos-mas-

adecuados-en-funcion-del-jugador_a224.html

• http://www.wmaker.net/tenisveron/Tipos-de-cordajes-y-caracteristicas-de-los-

mismos_a106.html

• http://www.wmaker.net/tenisveron/El-cordaje-factores-que-influyen-en-la-

eleccion-del-mismo_a107.html

• http://www.tenispadelamistad.com/cordaje.htm

• http://www.laopiniondemurcia.es/deportes/2011/12/01/masters-madrid-jugara-

tierra-batida-azul/367818.html

• http://ventajanewton.blogspot.com/

• http://ventajanewton.blogspot.com/2011/06/acerca-de-la-pelota-de-tenis.html

• http://www.itftennis.com/shared/medialibrary/pdf/original/IO_55357_original.PD

F

• http://www.itftennis.com/shared/medialibrary/pdf/original/IO_24889_original.PD

F

• http://www.miguelcrespo.net/temasextra/Tema%203.%20Funcionamiento%20d

el%20ojo%20de%20halcon.pdf

• http://www.innergamesports.com/pista-dura-cemento-hormigon-poroso-plastico/

• http://www.puntodebreak.com/2011/03/17/las-bolas-de-la-atp

68

• http://es.wikipedia.org/wiki/Ojo_de_Halc%C3%B3n_(tecnolog%C3%ADa)

• http://www.partidos-tenis.com/raquetas-tenis-tipos-y-caracteristicas.php

• http://www.proyectohormiga.org/panelweb/webs/tenis.html

• http://www.tierrabatida.com/index.php?section=catalogo&subfamilia=94012&pa

gina=subfamilia&idioma=es

• http://www.itftennis.com/technical/

• http://www.itftennis.com/technical/equipment/balls/

• http://www.itftennis.com/technical/equipment/courts/

• http://www.itftennis.com/technical/equipment/rackets/

• http://es.wikipedia.org/wiki/Pista_de_tenis

• http://www.itftennis.com/technical/equipment/strings/

• http://www.innergamesports.com/los-cambios-en-wimbledon-que-afectaran-la-

tactica-de-los-jugadores/

Pàdel:

• http://padelstar.es/tactica-padel/como-jugar-en-una-pista-de-padel-de-cristal-y-

en-pista-de-muro/.html

• http://padelstar.es/pistas-padel/construccion-pistas-de-padel/cristales-de-las-

pistas-de-padel/.html

• http://padelstar.es/material-de-padel/pelotas-de-padel/diferencia-entre-pelotas-

de-padel-y-pelotas-de-tenis/.html

• http://padelstar.es/pistas-padel/tipos-de-pistas-de-padel-materiales-superficies-

y-combinaciones-curiosas

• http://padelstar.es/videos-de-padel/materiales-de-las-palas-de-padel-video

• http://www.padelfip.org/pdf/REGLAMENTO%20JUEGO%20FIP%202008.pdf

• http://www.turfgrass.es/es/news/69-la-pista-de-padel.html

• http://es.wikipedia.org/wiki/P%C3%A1del

• http://www.padelcourt.com/padel.html

• http://www.microcaos.net/deportes/padel-pistas-de-padel-y-planos-para-pista-

padel/

• http://www.twolinesports.com/pistas-padel.asp

• http://padelstar.es/reglas-de-padel/reglamento-la-pelota/.html

• http://www.socialpadel.es/como-elegir-las-zapatillas-de-padel-asics-vs-k-swiss

• http://www.socialpadel.es/tecnologia-nano-titanium-en-palas-de-padel

• http://sportpadel.blogspot.com/2006/03/materiales-y-proceso-de-fabricacin-

de.html

69

Esquaix:

• http://es.wikipedia.org/wiki/Squash

• http://www.spirasportcenter.com/es/zapatillas/713-zapatillas-fronton-

ikusjo1.html

• http://www.freewebs.com/squah/sq25.htm

• http://www.squashchaco.com.ar/sections/el_squash/el_squash.asp

• http://www.squash.org/

• http://www.taringa.net/posts/deportes/2269629/Squash---Post-sobre-este-

deporte.html

• http://www.csd.gob.es/csd/instalaciones/politicas-publicas-de-

ordenacion/actuaciones-en-el-ambito-

tecnico/1normasNIDE/02nide1/02NormRegCamPq/11squash/

• http://www.solosport.cl/contenido/base.htm

• http://www.solosport.cl/contenido/base.htm

• http://www.forosquash.com/phpBB3/viewforum.php?f=61

• http://www.cybersquash.com.mx/mambo/index.php?option=com_content&task=

view&id=2143&Itemid=29

• http://www.cybersquash.com.mx/mambo/index.php?option=com_content&task=

view&id=38&Itemid=29

• http://www.cybersquash.com.mx/mambo/index.php?option=com_content&task=

view&id=38&Itemid=29&limit=1&limitstart=1

• http://www.cybersquash.com.mx/mambo/index.php?option=com_content&task=

view&id=37&Itemid=29

• http://www.cybersquash.com.mx/mambo/index.php?option=com_content&task=

view&id=36&Itemid=29

• http://www.podoleg.net/zapatillas.pdf

70

Annexos Per a completar el treball estudiaré, sobre una sèrie de jugadors professionals del

tennis, el seu component més important, la raqueta. Amb aquest estudi m’agradaria

saber quins tipus de raqueta usa cada jugador tenint en compte sobretot el marc i les

cordes de la raqueta.

El meu objectiu serà estudiar les raquetes de 14 dels millors jugadors actuals o

recents, per a saber quines són les raquetes dels millors i la comparativa de quins són

els materials més utilitzats.

Anàlisi de cada jugador

Novack Djokovic:

• Raqueta: Wilson [K] Blade Tour.

• Grip: 3.

• Pes: 335 grams.

• Material del marc: Basalt.

• Cordatge: multifilament sintètic.

• Tensió: 25 o 24 kg.

• Grossor de les cordes: 1,24 mm.

Rafael Nadal:

• Raqueta: Babolat AeroPro Drive.

• Grip: 2

• Pes: 320 grams.

• Material del marc: Grafit.

• Cordatge: multifilament sintètic.

• Tensió: 25 o 24 kg.

• Grossor de les cordes: 1,35 mm.

71

Roger Federer:

• Raqueta: Wilson [K] six.one Tour

• Grip: 3

• Pes: 354 grams.

• Material del marc: Grafit / Carboni negre.

• Cordatge: Multifilament natural.

• Tensió: 22 o 27 kg.

• Grossor de les cordes: 1,24 mm.

David Ferrer:

• Raqueta: Prince Ozone Pro Tour MP

• Grip: 2.

• Pes: 332 grams.

• Material del marc: Grafit.

• Cordatge: Monofilament.

• Tensió: 22 kg.

• Grossor de les cordes: 1,30 mm.

Andy Murray:

• Raqueta: Head MicroGel Radical Pro.

• Grip: 3

• Pes: 332 grams.

• Material del marc: Micro gel / Grafit.

• Cordatge: Híbrid.

• Tensió: 27 o 28 kg.

• Grossor de les cordes: 1,30 mm.

Andy Roddick:

• Raqueta: Babolat Pure Drive Roddick GT

• Grip: 3

• Pes: 332 grams.

• Material del marc: Grafit

• Cordatge: Híbrid.

• Tensió: 29 kg.

• Grossor de les cordes: 1,30 mm.

72

Robin Soderling:

• Raqueta: Head Prestige Pro.

• Grip: 4.

• Pes: 364 grams.

• Material del marc: Grafit.

• Cordatge: Monofilament.

• Tensió: 27 kg.

• Grossor de les cordes: 1,25 mm.

Jo-Wilfried Tsonga:

• Raqueta: Babolat AeroPro Drive + GT

• Grip: 5

• Pes: 340 grams

• Material del marc: Grafit.

• Cordatge: multifilament sintètic.

• Tensió: 24 kg.

• Grossor de les cordes: 1,24 mm.

Nikolay Davydenko:

• Raqueta: Prince Ozone Pro Tour MP

• Grip: 3.

• Pes: 332 grams.

• Material del marc: Grafit.

• Cordatge: Monofilament.

• Tensió: 23 o 24 kg.

• Grossor de les cordes: 1,20 mm.

Juan Martín Del Potro:

• Raqueta: Wilson Pro Tour BLX. • Grip: 4.

• Pes: 349 grams.

• Material del marc: Basalt.

• Cordatge: Monofilament.

• Tensió: 27 kg.

• Grossor de les cordes: 1,25 mm.

73

James Blake:

• Raqueta: Dunlop Aerogel 200.

• Grip: 3

• Pes: 337 grams.

• Material del marc: Grafit / Aerogel.

• Cordatge: Monofilament.

• Tensió: 25 o 29 kg.

• Grossor de les cordes: 1,25 mm.

Radek Stepanek:

• Raqueta: Bosworth.

• Grip: 3.

• Pes: 348 grams.

• Material del marc: Grafit / Carboni negre

• Cordatge: Monofilament.

• Tensió: 26 o 28 kg.

• Grossor de les cordes: 1,30 mm.

Marcos Baghdatis:

• Raqueta: Tecnifibre T.Flash 315 SpeedFlex.

• Grip: 4

• Pes: 315 grams.

• Material del marc: Grafit.

• Cordatge: Multifilament sintètic.

• Tensió: 23 kg.

• Grossor de les cordes: 1,24 mm.

Michaël Llodra.

• Raqueta: Wilson Pro Tour BLX.

• Grip: 2.

• Pes: 326 grams.

• Material del marc: Basalt.

• Cordatge: Multifilament natural.

• Tensió: 21 o 23 kg.

• Grossor de les cordes: 1,25 mm.

74

Anàlisi estadístic

Grips:

GRIP 2 GRIP 3 GRIP 4 GRIP 5 TOTAL

3 7 3 1 14

Com podem comprovar, el grip més utilitzat per nombre de jugadors, és el grip 3 que

l’utilitzen 7 jugadors dels 14 professionals estudiats. Seguidament veiem que els altres

dos més utilitzats són el grip 2 i 4 amb 3 jugadors cadascun. Per últim només un

jugador utilitza el grip 5 que no és gaire típic en aquests jugadors de tant nivell.

En aquest diagrama de sectors podem comprovar els percentatges d’us en tennistes

professionals, dels diferents tipus de grips. Com ja sabíem el més usat és el grip 3 que

l’utilitzen un 50%, aproximadament, dels jugadors professionals. El grips 2 i 4 tenen

entre un 21% i un 22% d’us en professionals i ja com a última opció estaria el grip 5

que tindria un 7% d’us encara que aniria a la baixa si miréssim estadístiques de més

jugadors professionals.

22%

50%

21%

7%

Grip 2

Grip 3

Grip 4

Grip 5

Diagrama circular dels percentatges d’us dels diferents tipus de grips.

75

Pes:

Pes [310-320] (320-330] (330-340] (340-350] (350-360] (360-370] TOTAL (g) 2 1 7 2 1 1 14

Aquí tenim la taula d’estadística de el pes de les raquetes en els jugadors

professionals estudiats. Els resultats marquen una gran tendència cap a un pes d’entre

(320-340] grams. Com a dada important, tenir en compte que 4 dels 7 jugadors que

estan en aquesta mesura, utilitzen un pes de 332 grams. Els altres intervals com a

màxim obtenen 2 jugadors de 14, com en el cas de [310-320] i (340-350] grams. Els

altres paràmetres només obtenen 1 jugador, que acostuma a ser degut a les seves

condicions físiques.

Es pot comprovar que una gran majoria del jugadors tenen una raqueta d’entre (330-

340] grams, ja que obté un 50% dels jugadors, mentre que els altres com a màxim

obtenen un 15% o 14%. Els pesos menys usats tenen un percentatge del 7% d’ús.

15%

7%

50%

14%

7% 7% [310-320]

(320-330]

(330-340]

(340-350]

(350-360]

(360-370]

Diagrama de sectors dels percentatges d’us dels diferents tipus de pes.

76

Material del marc:

Material Basalt Grafit Grafit / Carboni

negre Grafit / Aerogel TOTAL

3 7 2 2 14

Per el que fa als materials podem comprovar que el grafit és el més utilitzat ja que 7

jugadors l’utilitzen en les seves raquetes com a únic material i 4 més l’utilitzen barrejat

o amb Aerogel o amb carboni negre. L’altre material més utilitzat és el Basalt amb 3

jugadors que l’utilitzen. Tot i aquestes dades, cal dir que totes les raquetes incorporen

més d’un material, però aquí estan exposats els materials predominants en el marc.

En aquest diagrama de sector veiem els percentatges dels materials més utilitzats per

a la construcció de raquetes professionals. El material preferit seria el grafit amb un

50% d’us entre els 14 tennistes estudiats. El basalt, ocuparia el segon lloc amb un

22% i els altres dos s’usen en un 14%. Com ja he dit abans els resultats són una mica

enganosos ja que el grafit s’usa en les dues composicions que tenen un 14%

cadascuna.

22%

50%

14%

14%

Basalt

Grafit

Grafit / Carboni negre

Grafit / Aerogel

Diagrama de sectors dels percentatges d’us dels diferents tipus de pes.

77

Cordatge:

Abans de posar les estadístiques, cal dir que aquesta és l’elecció més important d’un

tennista ja que el cordatge és la superfície d’impacte de la pilota i cada jugador te unes

característiques de joc que el faran voler un tipus o un altre.

Aquí tenim les dades sobre els tipus de cordatges emprats per els jugadors

professionals. Com podem comprovar els més utilitzats són els monofilaments i els

multifilaments, ja que els usen 6 de 14 jugadors a cadascun dels 2. Els híbrid són

menys usats amb diferència per tant es pot deduir que els que millor s’adapten al joc

dels tennistes són els altres dos tipus.

En aquest diagrama de sectors es mostren els percentatges de l’ús dels diferents tipus

de cordes. En aquest camp, està clar el domini dels monofilaments i els multifilaments

que ocupen respectivament un 43%. Els híbrids molt menys usats només l’usen un

14% dels jugadors estudiats.

43%

43%

14%

Multifilament

Monofilament

Híbrid

Cordatge Multifilament Monofilament Híbrid TOTAL 6 6 2 14

Diagrama de sectors sobre els tipus de cordatges en tant per cent.

78

Com ja he explicat, els multifilaments poden ser tant naturals com sintètics, i podem

observar que dins dels multifilaments, dominen clarament els naturals amb 4 de 6

jugadors que l’usen.

0

0,5

1

1,5

2

2,5

3

3,5

4

natural sintètic

Series1

Diagrama de barres dels cordatges multifilaments.

79

Tensió i Calibre:

En aquest gràfic estan totes les tensions mesurades en kg que utilitzen els jugadors,

és a dir, que hi ha jugadors que utilitzen dues tensions segons les condicions de la

pista, climatologia... Per tant hi hauran molts valors. Destaca que la tensió més

utilitzada per els jugadors en algun moment, és la tensió 27 kg amb 4 jugadors que la

utilitzen. També trobem que les tensions de 24 i 25 kg són molt utilitzades amb 3

jugadors respectivament. Les demés no s’usen gaire i ja perden poder respecte els

valors anteriors.

0

0,5

1

1,5

2

2,5

3

3,5

4

T 21 T 22 T 23 T 24 T 25 T 26 T 27 T 28 T 29

Series1

7% 21%

36%

29%

7% C 1,2

C 1,24

C 1,25

C 1,3

C 1,35

Diagrama de barres de les tensions usades.

Diagrama de sectors dels calibres.

80

En aquest diagrama de sectors trobem els percentatges de calibres més usats segons

les dades obtingudes. Tenim que un 36% utilitzen la d’1,25 mm sent la més utilitzada.

La segueixen les d’1,30 mm i 1,24 mm amb 29% i 21% respectivament.