Teresa Vinyoles Vidal Metgesses, llevadores, fetilleres ...

12 LA BRUIXERIA I LA MÀGIA EN L’ÈPOCA MEDIEVAL

Les dones i la màgia

Al llarg de la història, les dones han estat vinculadesa la cura del cos. La presència de les dones en l’in-fantament, l’alimentació, el vestit, l’atenció alsmalalts i la mortalla es repeteix a llarg dels segles.Des de temps immemorial, l’exercici d’una medici-na popular també ha estat, comunament, en mansde les dones. Pel que fa al que anomeno màgia, sibé també era practicat pels homes, documentemmés dones que no pas homes fent aquestes pràc-tiques. Sembla, doncs, que, especialment, queda-va en mans femenines.

Les dones donen la vida, les mans de les donesguareixen i preparen aliments; en elles hi ha algunacosa màgica, quasi divina. Aquesta idea quedamolt ben explicada a Germània, obra escrita perl’historiador romà Tàcit l’any 98. Ja sé que reculemmolt en el temps, però la màgia es perd en la nitdels segles, i crec que alguns fragments de Tàcitsón prou il·lustratius en aquest sentit. A Germàniaqui conreava la terra eren les dones, les quals, amés, tenien cura no solament del seu cos i del delsseus infants, sinó també del cos dels homes: «A lesmares, a les mullers, mostren llurs ferides, elles notemen de comptar-les o d’examinar-les i porten alscombatents menjar i encoratjament» (Germània,VII-4). La seva actuació consistia en la cura física itambé anímica dels homes i de la comunitat. Iencara anava més enllà, ja que la societat, elshomes del grup, els reconeixia una autoritat moral:«Creuen que hi ha en elles quelcom diví i profètic,no menyspreen llurs consells ni negligeixen llursrespostes» (Germània, VIII-2). Tàcit afirma que elsgermànics del seu temps veneraven alguna donagairebé com a deessa i esmenta Albruna i Veleda.Penso que aquest reconeixement, explícit enaquest cas, implícit en èpoques posteriors, del fetque podia haver-hi en elles un element diví i profè-tic xoca frontalment amb els plantejaments de lasocietat patriarcal i no es pot encabir en el marc

que proposava l’Església i que plantejaven els savismedievals, igual que contrastava amb els supòsitsdels savis de l’època clàssica i meravellava Tàcit.La dimonització creixent de la dona es pot emmar-car en aquesta barreja d’admiració, de por i de des-coneixement de l’altre.

L’Antic Testament ja condemna la màgia i eljudaisme hi vinculava especialment les dones.L’Església, des dels primers segles, va condemnarqualsevol tipus de fetilleria, sortilegi o bruixeria.Sabem, per exemple, que sant Pacià (360-390),bisbe de Barcelona, va escriure un opuscle titulatCervulus amb la finalitat d’eradicar certes pràcti-ques màgiques, sobretot relacionades amb rituals ioracles de Cap d’Any; malauradament, el text noha arribat fins a nosaltres. De tota manera, un escritpenitencial de Buchard, bisbe de Worms (1008-1012), esmenta algues pràctiques màgiques quel’Església condemnava; entre elles, els sortilegisfets la nit de Cap d’Any. També ens parla de lamàgia relacionada amb el filat i el teixit. En aquestsentit, podem recordar les nostres cançons popu-lars: la filla del pagès que la nit de Nadal pren unafilosa i un fus i dóna un tomb per la vila o la balan-guera misteriosa, que teixeix la tela per al demà ensevoca pràctiques màgiques que relacionen el filat il’ordit amb els oracles. Són més greus els pecatsde les dones que utilitzen encanteris i sortilegis per-què els seus ramats i els seus ruscos siguin tanproductius com els dels veïns, i encara més ho sónmés els de les dones iniciades en les ciències dia-bòliques que fan maleficis amb les petjades de lespersones per tal de provocar malalties o fins i tot lamort.

Tot i aquestes condemnes eclesiàstiques, lespenes es reduïen a dejunis i penitències. La verita-ble persecució de bruixes s’inicià a la darreria del’edat mitjana i s’endurí al llarg de la moderna.Durant els temps medievals, la medicina i fins i totla màgia eren practicades de forma natural i espon-tània per les dones, i també pels homes. A la sego-

Teresa Vinyoles Vidal

Metgesses, llevadores, fetilleres,fascinadores...: bruixes a l’edat mitjana

Teresa Vinyoles Vidal. Metgesses, llevadores, fetilleres, fascinadores...: bruixes a l’edat mitjana 13

Pràctiques de fetilleria representades en un mosaic dela vila de Ciceró, a Pompeia, segle I dC.Museu Arqueològic Nacional, Nàpols. © de la fotografia:Oronoz

El saber mèdic solia reunir-se en reculls i còpies de textos diversosque oferien des de consells de medicina pràctica fins adisquisicions sobre l’amor passant per receptes per prepararungüents, la realització de les quals sovint comportava l’úsd’invocacions o altres actes magicoreligiosos.Llibre de medicina i receptari, segle XIV. Biblioteca de Catalunya, ms.850, f. 8. © de la fotografia: Biblioteca de Catalunya

na meitat del segle XII, la màgia, l’astrologia i l’al-químia van adquirir un valor determinant en elsestudis naturals (Cardni 1982, p. 37). És prou sabutque persones de totes les condicions socials i detots els nivells culturals consultaven averanys i pre-sagis, portaven amulets, creien en els maleficis i els«beneficis» de certs gestos, senyals, rituals o inter-vencions mediadores.

Pel que fa als amulets, el corall era molt difósper protegir-se dels maleficis, sobretot per salvagu-ardar els infants; arreu trobem imatges del NenJesús portant corall al coll, com ara la que podemveure al retaule de la Mare de Déu dels Consells(MNAC); la banya d’unicorn, algunes pedres i plan-tes també tenien poders màgics. Quant als gestosmàgics, Vicent Ferrer diu: «Dones com senyau vos-tre infant en lo breç a qui el comanau? Si feu rotlleal diable... Quan ve la benedicció que dóna el pre-vere al poble, a la fi de la missa, així com deurien ferla creu, fan lo rotlle» (Ferrer I, p. 96). Per tant, elsenyal de la creu per encomanar-se a Déu coexis-tia amb certs senyals, com el cercle, que, per aaquest predicador, era com encomanar-se al dia-ble.

Les teories sobre les bruixes, al segle XV, circu-laven per tot Europa. Podem trobar-les sintetitza-des en l’obra alemanya Malleus maleficarum o Elmartell de les bruixes, escrita l’any 1487, en quès’afirma que el nombre de practicants de la bruixe-ria és més elevat entre les dones, persones de sexe

molt fràgil, que entre els homes, ja que la dona ésdolenta per naturalesa. És l’inici d’una cacera siste-màtica de bruixes.

La cura amorosa dels cossos

En l’àmbit privat, les dones tenien cura de la salutde la família, procuraven guarir els cossos i assere-nar els esperits. Algunes, com també algunshomes, esdevenien guaridores expertes. El seusaber era reconegut pels veïns i les seves atencionseren sol·licitades per persones del seu entorn i finsi tot de més enllà del seu entorn. Amb la reglamen-tació dels estudis de medicina per mitjà de les uni-versitats, a les quals no tenien accés les dones,aquestes no podien obtenir el títol de metgessa. Latransmissió de certs coneixements mèdics tambées donava en els gremis; els apotecaris i els cirur-gians transmetien el seu saber de mestres a apre-nents; en aquests gremis no hi eren admeses lesdones. Tot i això, als darrers segles medievals enca-ra trobem dones practicant la medicina: guaridores,herbolàries, llevadores, hospitaleres i fins i tot met-gesses amb llicència reial per guarir després d’unaexperiència provada en l’activitat, diguem-ne, clan-destina. Perdurava la vella tradició de la transmissióoral de coneixements mèdics entre dones, que eraun aprenentatge pràctic, per la qual cosa es fa moltdifícil seguir-ne el rastre. A més, es dóna la cir-cumstància que quan escriu sobre medicina algunadona lletrada però no coneixedora del saber mèdicoficial, sinó del saber empíric, del saber de lesdones, ens en queda un rastre borrós en la tradiciómèdica moderna. Encara hi ha qui es pregunta siTrótula de Salern realment va ser una metgessa delsegle XII i hem de concloure que fou una dona queescrigué De curis milieribus basant-se en els seusconeixements sobre el cos de les dones i la sevapràctica mèdica, i amb la finalitat d’oferir una guia ales dones que practicaven l’obstetrícia i la medicina.Han arribat als nostres dies cent vint-i-quatre exem-plars llatins de Trótula, seixanta manuscrits medie-vals en altres llengües (GREEN 2001, p. 27-54) i finsi tot alguna versió en vers per facilitar-ne la memo-rització, cosa que ens demostra la seva extensadivulgació; hi havia dones que sabien llegir i quenecessitaven les orientacions d’aquest manual enun context amb moltes d’illetrades que podienaprendre el text de memòria o que guarien i assis-tien als parts tenint uns coneixements transmesosper via oral i apresos amb la pràctica. En principi,no hi havia cap ombra de sospita que en això hihagués cap mostra de bruixeria.


Una pràctica corrent per protegir els infants demaleficis era l’ús d’amulets de corall.Jaume Huguet, Retaule de la Mare de Déu de Vallmoll, vers1440-1445. Museu Nacional d’Art de Catalunya. © de lafotografia: Ramon Manent

En la història de la medicina també han qües-tionat els fonaments que tenien els escrits mèdicsd’Hildegarda de Bingen, les obres de la qual estu-diaven els metges del segle XV i que la medicinaposterior va esborrar de la memòria històrica.L’abadessa Hildegarda es va atrevir a posar perescrit els seus coneixements avançats de medicina,de biologia i de física com a obres inspirades perDéu. Va ser reconeguda pels seus contemporanis iper l’Església com una santa visionària; d’altramanera, si hagués pregonat els seus coneixementscom a propis i apresos amb la seva experiència ipotser la d’altres dones, podria haver estat asse-nyalada com a bruixa. Encara m’atreveixo a dir quesi hagués escrit les seves visions i els seus tractatsde física i medicina al segle XVI, en comptes del XII,no s’hauria deslliurat de la sospita d’una intervenciómés o menys diabòlica.

Fins als darrers segles medievals hi va haverdones que exerciren la medicina de forma més omenys clandestina però sense ser consideradesbruixes; a tot estirar, eren vistes com a entabana-

dores. La principal activitat d’aquestes guaridoresera l’obstetrícia, però no l’única. En el procés quetingué lloc a París l’any 1322 contra la «metgessa»Jacoba Felicié, quedà ben clar que visitava malaltsi malaltes, els prenia el pols, els mirava l’orina i elsobservava els símptomes, unes pràctiques mèdi-ques habituals per fer un diagnòstic; també elsdonava remeis que ella havia provat primer. Caldestacar que, segons els pacients de Jacoba,homes i dones, l’element principal que feia eficaç laseva teràpia era l’atenció constant que els dedica-va; la qualitat de les relacions que establia amb elsmalalts era el que contribuïa la seva curació. Hiestablia una mena de pacte oral: «Jo us guariré, siDéu vol, si creieu en mi». Per aplicar els seus conei-xements mèdics exigia, primer, la confiança delpacient i alguna vegada fins i tot de la seva família;havien de reconèixer la seva autoritat i confiar enella (CABRÉ, SALMON 2001, p. 55-75). La fe cura, esdiu; la fe i la confiança en el metge o en la metges-sa és la base que permet la curació. En el procéscontra ella, els representants de la medicina esco-làstica intentaren saber si cobrava per guarir o si hofeia gratis et amore, és a dir, acceptaven que en elcontext privat entre familiars i amics una dona apli-qués els seus coneixements empírics, però no tole-raven que ho fes com a professional.

Algunes i alguns curaven de manera legal sensehaver seguit un ensenyament escolàstic, ja queobtenien el permís per exercir la medicina passantun examen fet per metges experts o bé per mitjàd’un privilegi reial. Aquest fet queda ben clar, perexemple, en un permís atorgat pel rei Joan Id’Aragó a una dona barcelonina l’any 1393:«Informat per testimonis fidedignes, que vósFrancesca vídua de Berenguer Ça Torra mariner deBarcelona, fa molt temps que exerciu l’ofici d’obs-tetrícia, i que heu passat la vostra vida administrantmedicaments a dones prenyades, parteres i d’al-tres, a nadons i infants, i també a d’altres personesque han recorregut a vós en els seus dolors i malal-ties, i els hi heu donat remeis molt útils i discrets acada un. Per la present carta us concedim, a vósdita Francesca, llicència perquè de manera lícita iimpune, encara que no hagueu estat examinadasobre l’art de la medicina i la cirurgia... administreuels medicaments segons acostumeu» (VINYOLES

1976, p. 174-175).Sabem d’altres dones expertes i de persones

de totes les classes socials que acudien a les gua-ridores. Un notari barceloní recomanava una donade Sant Iscle de les Feixes (Barcelonès) per curar el«mal de porcellanes»1. La reina Maria, l’any 1420,


L’atenció durant el part i la cura posterior de l’infant i lamare eren tasques reservades exclusivament a lesdones.Jaume Huguet, Taula del Naixement de la Mare de Déu,Montanyana (Alta Ribagorça), vers 1475. Museu Nacionald’Art de Catalunya. © de la fotografia: Ramon Manent

afirmava que alguns físics i cirurgians moguts perl’enveja havien denunciat Caterina López, metges-sa de Calataiud, que era «bien abta e suficient; hafeyto e faze cada dia muytas buenas e diversascuras e medicinas», i va manar que li deixessin usarmedicines com acostumava2. Pocs anys desprésdocumentem que la dona que tenia cura delsinfants a l’hospici de Barcelona va portar una nenamalalta de tinya a Terrassa casa de Bartomeua, laqual es va comprometre a guarir-la, alimentar-la ivestir-la per caritat; la nena va sanar (VINYOLES 1994,p. 47).

També trobem dones jueves experimentades enles pràctiques mèdiques, com ara Bellaire o Pla, deLleida, o Reginó, que visqué a Barcelona i fou met-gessa de la reina Sibil·la de Fortià (CARDONER 1949,p. 441-445); potser era la mateixa Reginó esmen-tada com a guaridora en una carta en què es reco-mana a una dona un dels seus medicaments: «Unjueu de Santa Coloma (de Queralt) havia una mullerapel·lada na Reginó que vivia al Call Mall e assajàmoltes medecines en especial una... e no em mem-bre què, mas jo ho sabré»3. Les malaltes preferienque les persones que les havien de tractar fossindones. Aquest fou precisament un dels argumentsde la defensa de Jacoba Felicié: «És millor, i semblamés honest, que una dona sàvia i experta en l‘artvisiti les dones malaltes i vegi i observi la seva natu-ra secreta, que no pas un home» (CABRÉ 2001, p.72). Les reines de la corona d’Aragó sovint dema-naven ser tractades per guaridores; per exemple,Maria de Castella rebia les atencions dels metgesde la cort, però també es feia visitar per algunadona experta perquè la guarís. Trobant-se a Tortosael 1420, hi va fer anar una metgessa de Barcelona,ja que l’havien visitat els metges i no l’havien curat;creia que la saviesa d’aquella dona experta podriafer més per la seva salut que no pas els metges decarrera4.

No ens ha d’estranyar, doncs, que fos un cos-tum dels reis de la corona d’Aragó donar llicènciesper exercir la medicina a algunes dones, tant juevescom cristianes, que demostraven la perícia, elsconeixements i la pràctica quotidiana de guarir. Detota manera, cada cop es feia més difícil aconsegu-ir-ho, perquè els metges denunciaven que cometienintrusisme i els posaven entrebancs a la seva tasca;de vegades deien que feien màgia, no medicina.Finalment, només restà en mans de les dones l’e-xercici de l’obstetrícia, la cura quotidiana delsmalalts de la família, per la qual cosa Bernat Metge,a Lo somni, afirmava: «No ignores que quan hom éssa o malalt, elles serveixen pus diligentment, e millor

e pus netament que hòmens» (METGE 1925, p.149).

Aquests coneixements i aquesta diligència erenmal interpretats per alguns; vegem com ho valora-va Jaume Roig: «Mostrant solaç e gran amor, e sotscolor de molta cura , sense mesura de brous prem-sats e destil·lats en ampolletes, solsits d’olletes,celiandrats e molt picats, l’embotiran e farciran com


Els sermons de sant Vicent Ferrer, a qui s’atribuïrenpoders taumatúrgics, permeten conèixer les pràctiquesmàgiques que predominaven entre la gent del seutemps.Museu de Belles Arts, València. © de la fotografia: Oronoz

Procés contra la guaridora Gueraula de Codines, de Subirats, quehavia après l’art de la medicina del metge musulmà Bofim.Acusada de fer pràctiques de fetilleria, fou condemnada a unapena lleu, consistent a anar en processó a Montserrat, 1304.Arxiu Diocesà de Barcelona, Visites Pastorals 1/1, f. 42v. © de lafotografia: MHC (Pep Parer)

el porcell. Mai lo consell de metge tenen; elles s’en-tenen» (ROIG 1928, p. 126). Com veiem, es mofadels brous per a malalts que preparaven les donesamb molt de zel. Hem de tenir ben present queJaume Roig era metge i, a més a més, misogin.Estefania de Requesens ho explicava d’una mane-ra ben diferent a la seva mare, ja entrat el segle XVI(l’any 1535). Referint-se als brous que ella preparaal palau de l’emperador, diu: «El comte... no menjasinó los potatges que jo li fas... de manera que sóentrada en fama d’infermera perquè a altres malaltsme venen a pregar que faça fer-los, que ací no elssaben fer, sinó com vostra senyoria sap»5. La sevamare, Hipòlita Roís de Liori, li havia ensenyat tot uncabal de coneixements transmesos de generacióen generació que tenien les dones del segle XV. Endefinitiva, podem afirmar que al llarg de l’edat mitja-na es va practicar una medicina empírica i tradicio-nal, i que després, un cop institucionalitzats elsestudis en les universitats, es va convertir en unamedicina paral·lela, practicada sobretot per dones,que es va acceptar com a saber mèdic, no com abruixeria. Crec que també podem dir que moltesdones del passat tenien coneixements pràctics dedietètica, farmacopea, obstetrícia, pediatria, psico-logia, geriatria, infermeria..., és a dir, sabien de lacura amorosa dels cossos. Els coneixements pràc-tics de les àvies han arribat fins als nostres diestransmesos de generació en generació de dones.Nosaltres, és a dir, les generacions del segle XX,hem perdut el saber i la pràctica curativa primària,en el sentit de primers auxilis, remeis casolans,infermeria.

Les llevadores i la seva «relació» amb la màgia ila bruixeria

L’infantament es produïa en un entorn femení i afec-tiu, ja que la partera era atesa per dones.Certament, no sabem què passava en els llocs mésisolats, però el més normal era que un grup dedones de l’entorn familiar i veïnal dirigides per unallevadora més o menys experimentada atenguessinla partera i el nadó. Les llevadores ajudaven a por-tar infants al món; no hem trobat casos de metgesque intervinguessin en aquesta situació. VicentFerrer se’n feia ressò en dir que una dona, quaninfantava, havia de menester quatre o cinc dones, obé en dir que les dones havien de saber la fórmuladel baptisme per si havien de batejar nadons en casde necessitat (FERRER I, p. 23 i 102).

Era un moment i un espai femenins, normal-ment vedat als homes, tot i que en casos excep-

cionals, per tal de garantir els drets de la mare víduai del nadó, hi assistia el notari, com es veu en unsexemples aragonesos, en un dels quals, a més delnotari, hi havia un altre home, que aguantava la par-tera a la cadira6. De tota manera, com a professio-nals enteses en aquesta situació només hi interve-nien la llevadora i les dones que l’ajudaven, mentreque els homes o feien servir la seva força per agu-antar la dona en un part difícil o donaven fe de l’es-deveniment, de manera que l’art d’ajudar a néixerestava en mans de les dones.

Les dones del passat, tot i considerar naturalsels embarassos constants, sabien el risc que cor-rien en cada part, de manera que miraven de pre-venir els riscos per mitjans «màgics», si bé general-ment cristianitzats, i sobretot amb la intervenció efi-caç d’una llevadora experta. Es generalitzaren lesinvocacions a la Mare de Déu, el culte d’objectespietosos i relíquies, com ara una cinta de la Mare deDéu que les dones embarassades es posavensobre el ventre per demanar un bon par, o unagnus-dei que portaven quan estaven en cinta(ALEXANDRE-BIDON, CLOSSON 1985, p. 39). A la cam-bra també s’encenien candeles beneïdes i es por-taven una mena de talismans, com el corall, certespedres o uns «saquets de part» amb un text plegatguardats en una bosseta i que es posaven sobre elcos. Una nota d’aquestes està copiada en unreceptari català medieval: «A la dona qui no pot


Capítol de l’obra de Petrus Hispanus Libre de medicinae de cirugia lo qual és apel·lat Thesaurus Pauperum, ons’expliquen diversos remeis contra maleficis del dimonii lligadures.Còpia de Galceran Marquet, 1392. Biblioteca de Catalunya,ms. 864, f. 23v. © de la fotografia: Biblioteca de Catalunya

haver la criatura, escriu aquest breu, e posa-lo y alcoll, e delliurerà». Són uns ratlles escrits en llatí, quefan referència a Maria, però també a lleons.7

Documentem relíquies, oracions i invocacions ala Mare de Déu o a santa Margarida, és a dir, la cris-tianització de ritus ancestrals; s’hi volia apaivagar lapor que tenien les dones dels riscos del part. A ladarreria de l’edat mitjana, però, encara quedavenvestigis de certs costums pagans relatius a la màgiadel part. En el Roman de la Rose hi ha el cas d’unadona que en el moment del part no invoca la Marede Déu, sinó la deessa romana Juno-Lucina: «Jo etprego, Lucina, deessa de l’infantament, que neixi

sense mal ni dolor, i que pugui viure llargament». Ésun exemple interessant que ens mostra la pervivèn-cia de les antigues cultures, que s’havien transmèsentre les dones, les quals d’una manera o altras’encomanaven a la deessa mare en el difícilmoment del part. Una altra oració semblant estàcopiada en una traducció francesa medieval deTerenci: «O Juno-Lucina, que presideixes els parts,ajuda’m en el meu infantament» (ALEXANDRE-BIDON;CLOSSON 1985, p. 97). Probablement, les llevado-res, que rebien el seu art de generació en genera-ció, eren portadores de coneixements i també decreences, de remeis i de talismans.


Una bruixa sorprèn un home disparant-li als peus unbranquilló emmetzinat.Ulrich Molitor. De lamiis et phitonicis mulieribus. Estrasburg:Johann Pruss, impressor, 1489.Special Collections Department, Glasgow University Library,An – y.35. © de la fotografia: Glasgow University Library

Transformades en bèsties, les bruixes s’enlairenenfilades dalt d’una branca.Ulrich Molitor. De lamiis et phitonicis mulieribus. Estrasburg:Johann Pruss, impressor, 1489.Special Collections Department, Glasgow University Library,An – y.35. © de la fotografia: Glasgow University Library

A les zones apartades es confiava en les donesde l’entorn, amb més o menys experiència, però ales viles i ciutats, generalment, almenys als darrerssegles medievals, era molt habitual la intervenció deles llevadores professionals. Un text del segle XIIIdiu que la llevadora era una dona que tenia l’art d’a-judar la dona que infantava i untava el ventre de lapartera amb un ungüent per fer sortir l’infant abansi amb menys dolor. Les dones que l’acompanyavenagafaven per les espatlles la mare, que normalmentestava incorporada al llit o asseguda en una cadira.Hi havia una calorosa complicitat entre elles(ALEXANDRE-BIDON; CLOSSON 1985, p. 61). La mare

paria asseguda en una cadira, mentre que la lleva-dora era a terra o en una cadira molt baixa i, quansortia la criatura, l’alçava, d’on el nom de llevadora.Queda ben clar en un fragment d’un procés en quèes diu que una noia anomenada Blanca va infantaruna nena pels volts del Nadal de 1378, «la qual llevàde terra una dona anomenada Bartomeua», profes-sional que havia estat cridada per a aquest afer; amés, assistiren al part la mare de Blanca i altresdones de l’entorn8. En algun inventari barceloní delsegle XV hi ha esmentada una cadira de partera.

Els retaules gòtics ens presenten imatges de lamaternitat serena. En aquesta escena acostuma a


Damunt l’esquena d’un llop, un bruixot cavalca cap alsàbat.Ulrich Molitor. De lamiis et phitonicis mulieribus. Estrasburg:Johann Pruss, impressor, 1489.Special Collections Department, Glasgow University Library,An – y.35. © de la fotografia: Glasgow University Library

Una dona és seduïda per un dimoni que la convenç defer-se bruixa.Ulrich Molitor. De lamiis et phitonicis mulieribus. Estrasburg:Johann Pruss, impressor, 1489.Special Collections Department, Glasgow University Library,An – y.35. © de la fotografia: Glasgow University Library

haver-hi dones d’edats diferents. La llevadora expe-rimentada transmetia a les altres dones més jovesun patrimoni de saber no escrit (gestos, habilitatsmanuals, farmacopea...) vinculat a un imaginari i unlèxic familiars, capaç de produir la interrelació socialentre les dones, una certa màgia i complicitat,doncs, imprescindibles per generar l’ambient ade-quat i la calma necessària.

La proximitat de les llevadores al misteri de lavida, els seus coneixements sobre el cos de la donai sobre remeis, la mort –tantes vegades present enels parts– i l’ambient misogin que es respirava arreua finals de l’edat mitjana van fer que algunes vega-des fossin sospitoses de bruixeria. L’únic procés debruixeria del segle XV, concretament de 1419, con-servat entre els processos de l’Arxiu Diocesà deBarcelona, fa referència a una llevadora que es deiaSança de Camins, que practicava un ritual «màgic»en el context del part: parava una taula i feia certsgestos i invocacions al «Trip»9. Qui sap si hom esrefereix al culte de la Lluna, la deessa Triple.10 I ésque les mans de la dona que intervenia en la màgiadel part en el moment en què es tocaven de mane-ra gairebé indissoluble la possibilitat de la vida i dela mort espantaven. Aquestes dones expertes feienpor; no solament en feien les seves mans, sinótambé la seva mirada, la seva ment, de manera quefins i tot entre els homes més o menys cultes hihavia la creença que el poder d’algunes era pràcti-cament il·limitat, és a dir, tenien un pacte amb eldiable, eren bruixes.

Entre els homes supersticiosos trobem el reiJoan I d’Aragó. Sent príncep hereu, l’any 1373, elvan prometre amb Joana de Valois; quan la núviavenia cap a Catalunya per formalitzar el casament,es va posar greument malalta i va morir. ¿Quinacausa devia haver provocat la mort de la jove i bellaprincesa? El príncep va pensar que només unaintervenció malèfica havia motivat la tragèdia, queera el resultat del malefici d’una bruixa. Calia cercarla culpable, i la tenia a prop; la qui tenia poder sobrela vida i la mort era Bonadona, la llevadora expertade la cort, que, evidentment, era una bruixa i que ellva fer empresonar. La seva mare, la reina Elionor, vaescriure al seu fill Joan per pregar-li que alliberésBonadona, que havia estat acusada de sortilegis ibruixeria, ja que la infanta Joana, germana del prín-cep, estava embarassada i necessitava els seusserveis. La reina va insistir en l’alliberament de la lle-vadora, perquè no creia que fos culpable d’haverfet un sortilegi per donar mort a la promesa del prín-cep, ja que era impossible del tot que una dona desde València en pogués matar una altra que es tro-

bava a França (ROCA 1929, p. 372-373). Vuit anysdesprés Bonadona mateixa va atendre com a lleva-dora Violant de Bar en el part en què va néixer la fillade Joan I.

Coneixements i fetilleries

Segons els exemples posats per Vicent Ferrer enels sermons, els homes i les dones del principi delsegle XV anaven a veure fetillers i fetilleres sobretotper guarir-se. Hi anaven especialment les dones, oelles mateixes feien certes pràctiques màgiques perdemanar salut per als fills i les filles: «E vosaltresmes filles, per degun mal de vostres fillets no façatsfetilles, ne anets a fetilleres, car, mes vos valdria quefossen morts» (FERRER II, 26). També recorrien aaquests procediments per tenir fills si eren estèrils:«Si voleu fill ne filles, demanents-ne a Déu, no anara fetillers» (FERRER IV, 38 ); així mateix, posava l’e-xemple de sant Joaquim i santa Anna, perquè, tot ino tenir fills, no anaven a «adevins ne adevines, ni aherbolaris ne fetilleres, tal com feu vosaltres»(FERRER III, p. 249). Com veiem, posava en dubtel’honorabilitat dels herbolaris i les herbolàries pel fetde practicar la màgia.

Igualment, anaven a veure endevines per trobarobjectes perduts o robats: «Si has perdut una tassad’argent, o altra, guarda no vages a adevins ne ade-vines per trobar-les», deia Vicent Ferrer (FERRER I, p.114). En un procés de 1380 es fa referència aaquestes pràctiques parlant d’una persona de SantJoan de Mollet (bisbat de Girona) que endevinava ideambulava de nit amb els esperits; les personesque feien això vulgarment eren anomenades bonesdones, que devia ser un eufemisme per referir-se ales bruixes. Jaume Riera esmenta aquesta expressióen el comentari del procés contra Caterina Trialls,esdevingut a Barcelona l’any 1410; a una veïna delcarrer Hospital li havien pres un mantell i un parell dellençols, i Caterina va endevinar on eren els llençolsi el mantell perquè la «bona dona» l’hi havia dit(RIERA 1973, p. 41, 127 i 184). Segons Eiximenis,calia foragitar de la societat endevins i fetillers i elsque confiaven en somnis (Eiximenis I, p. 53). VicentFerrer es fa ressò d’aquestes pràctiques i és delmateix parer: «Pecat de fetilleries diabolicals: aixòsón adevins e adevines, sortillers e sortilleres, quiamb versos del Psaltiri, o amb pa, ampolles, o ambtalladors etc. Guardeu-vos-hi que en tot lo terme non’hi hage; si no la ira de Déu està damunt la vila eterme de aquella». El predicador valencià insisteix enaquesta qüestió: «No vas tu a adevins per trobar çoque has perdut e aquells amb paraules que sabem,


o amb versos del Psaltiri etc. Tu diràs: Senyor cos-tum és» (FERRER I, p. 21 i 93). Tot i la condemna del’Església, queda clar que aquestes pràctiques esfeien de manera habitual. Llàstima del etcètera quefa servir massa vegades i no ens permet esbrinaraquests rituals, però el pa, els plats i les ampollesens poden fer pensar en la taula que parava la lleva-dora Sança de Camins, tinguda per bruixa.

Documentem dones acusades de fetilleres, devegades associades amb el qualificatiu de metzine-res. Moltes eren sospitoses perquè coneixien herbesi plantes remeieres o altres productes d’origen mine-ral o animal, i també compostos que servien per feraigües, ungüents, pólvores; per això se les creia

capaces de donar i prendre l’amor, la salut i la vidaper mitjà d’aquests productes, amulets o paraulesmàgiques. És interessant remarcar que el psaltiri ésun dels llibres que trobem amb més freqüència a lesbiblioteques privades dels darrers segles medievals;és un llibre, en principi, eminentment religiós amb elqual s’ensenyava a llegir als infants, per la qual cosaés, si més no, sorprenent que amb les paraules delssalms es pogués fer màgia; però certament era així.Eiximenis recomana recitar certs salms per allunyarels maleficis i també ens informa que es feien servircom a oracle o per generar beneficis; el resultatd’una batalla es preveia dient alguns versos del psal-tiri, fent imatges nigromàntiques o esperant una


Les bruixes preparen un encanteri per causar gransdiluvis i pedregades.Ulrich Molitor. De lamiis et phitonicis mulieribus. Estrasburg:Johann Pruss, impressor, 1489.Special Collections Department, Glasgow University Library,An – y.35. © de la fotografia: Glasgow University Library

Tot seguit celebren un gran banquet, tal vegada ambcarn humana.Ulrich Molitor. De lamiis et phitonicis mulieribus. Estrasburg:Johann Pruss, impressor, 1489.Special Collections Department, Glasgow University Library,An – y.35. © de la fotografia: Glasgow University Library


Catalunya conserva el codi més antic d’Europa que va legislar sobre bruixeria. Es tracta d’una ordinació de 1424 fetapel comte de Pallars i integrada dins el Llibre dels costums i ordinacions de les valls d’Àneu.Llibre dels costums i ordinacions de les valls d’Àneu, segles XIV-XV. Còpia feta vers 1500. Ministerio de Cultura. Arxiu de laCorona d’Aragó, Diversos, vària 30, vol. 9, f. 35v. © de la fotografia: Ministerio de Cultura. Arxiu de la Corona d’Aragó

constel·lació propícia. El franciscà recomana deixar-se d’aquestes bogeries i confiar en Déu. De totamanera, creu que hi ha paraules propiciatòries perdeterminar certes coses del futur, com ara la temudamort sobtada o el llamp; es refereix a invocacionscristianes i al senyal de la creu (EIXIMENIS II, p. 474).Hem d’entendre aquestes pràctiques en el contextde la mentalitat medieval, per a la qual el poder de laparaula era bàsic.

Algunes dones foren acusades de poder provo-car la mort o la impotència amb filtres, paraules,amulets o nusos, però també de poder afavorir l’a-mor i la fertilitat. De fet, en l’àmbit domèstic totesles dones manipulaven herbes, arrels, flors, car-bons, brous, greixos i altres productes per fabricarremeis i cosmètics, lleixius i sabons. Així ens ho fasaber la introducció d’un receptari de la darreria delsegle XIV: «Imaginant que a vosaltres molt honora-bles senyores jo faci algun servei del pressent llibre,vos he compost aquell de diverses receptes que hetretes del Tresor de Beutat... E per tal com... vosal-tres tingueu i sabeu ja la manera de les coses, nohe curat tractar sinó d’alguns banys o estubes»11.Hem de cercar les bases que informen aquest llibrei altres d’anteriors del seu gènere en els coneixe-ments, les pràctiques i la transmissió oral de lesdones que podem trobar en cultures diverses. Alsegle XIII es va redactar un text hebreu a la zonacatalanoprovençal en què es va posar per escrit elLlibre d’amor de dones, en el qual les dones podientrobar la informació que necessitessin sobre l’art dela medicina; entre les fórmules mèdiques i cosmèti-ques també hi ha incloses pràctiques màgiques(CABALLERO 2000, 41-43). Algunes dones aplicavenla màgia per fer real el desig.

Entre el poble menut, les veïnes atenien elsmalalts abans no ho fes el metge, que només eracridat en casos greus; fins i tot entre la noblesa lle-trada, les dones coneixien remeis eficaços i tambéfeien sortilegis i aplicaven amulets contra mals con-crets; per exemple, Sança Ximenis de Cabrerainclou entre els seus comptes una oració per al malde coll, un amulet que consistia en un text per fora-gitar els cucs intestinals i un remei a base d’herbesper al mal d’ull (VINYOLES 2005a, p. 128). Els docu-ments medievals també ens informen de lligaduresque portaven a la impotència, filtres d’amor, herbesabortives, sortilegis per tenir fills, metzines, amulets,talismans... Trobem arrelades aquestes creencesentre els homes i les dones de totes les classessocials, fins i tot en membres de la casa reial. El quela gent comuna coneixia amb els mots fetilleries imaleficis queda ben definit en el procés informatiu

sobre Eulàlia, muller de Berenguer Llopart deMolins de Rei, amistançada amb Guillem Mata de lacasa de la reina Maria. Una colla d’homes i donesde Molins de Rei descriuen amb tots els detalls elssenyals de pràctiques de fetilleria, cosa que ens fapensar que devien ser prou conegudes i que arreues devien fer amb una certa freqüència.Curiosament el procés és de l’any en què es vanpublicar les ordinacions de les valls d’Àneu, el1424, de les quals parlarem tot seguit.

Resumirem el context de la història. Devia feruns divuit anys, la nostra fetillera –mai no li diuenbruixa– s’havia traslladat de Barcelona a Molins deRei, perquè l’home amb qui vivia havia mort o pot-ser perquè havia intervingut en la seva mort, segonsalguns. Havia viscut a casa de Guillem Mata com aamistançada, si bé dormia i tenia les seves cosesen una cambra pròpia; havia estat condemnada aser «escobada», sembla que per fer sortilegis. Vaser foragitada per Guillem a causa de raons diver-ses: per fetillera, metzinera, lladre; segons ell, li hocridava públicament «en plaça e fora plaça davanttothom»; es va casar amb un home impotent,segons deia la mateixa Eulàlia, i tornava a anar assí-duament «a casa de amant»; tothom de la vila veiaque Eulàlia «entre de nit e de dia a matinades e ves-prades en casa d’en Guillem e que menja e veuaquí»; l’amant que l’havia insultat i difamant haviatornat a obrir-li les portes de casa seva.

Vegem quines eren les seves pràctiques màgi-ques: sortilegis, fetilleries i metzines. Guillem Mata,davant d’una dona de la vila, va agafar la bossa deEulàlia i la va obrir; hi van trobar draps lligats ambmolts nusos, coses en manera de pega que noconeixien i caramida, que Guillem reconegué, i vadir: «Verament açò són metzines e jo som metzinatper aquesta bagassa [amb referència a Eulàlia]». Lacaramida és un imant, un mineral, és a dir, un ele-ment que serveix per atreure, com els nusos o lli-gadures nuats per una fetillera, feien i desfeienamors. La màgia simpàtica va quedar definida quanEulàlia explicà per a què servia la caramida a ladona que havia vist el contingut de la bossa: unadona li havia dit que «tota dona qui hagués mal ambson marit que toqués la camisa de son marit ambaquella caramida e que tota mala voluntat li passa-ria, e que no li podia fer mal nengú, ans li voldriatant de bé que no podria pus». Quedava ben clarque l’imant atreia i contribuïa a una bona convivèn-cia amb la parella, no era un verí que es poguésprendre. Però Guillem va dir a tothom que ella l’ha-via «metzinat», que li havia trobat metzines, que eragran metzinera i fetillera. L’única cosa que havia


reconegut de la bossa era la caramida, que no eraun verí; la metzina no era, estrictament, un produc-te verinós, sinó màgic. Una testimoni va insistir queli havien trobat cordes lligades amb molts nusos,caramida i moltes altres coses que «designavenmetzines i fetilleries».

Berenguer Mestre, cirurgià, va anar més enllà enles seves acusacions, de manera que va dir queEulàlia havia fet servir pràctiques abortives i quetenia una capsa en què hi havia «una imatge decera que tenia una agulla a l’indret del cor ficada imoltes altres coses designaven ésser metzines».Una altra pràctica màgica, un malefici; una de les«tècniques» més emprades per fer mal a algú a dis-tància era maltractar una imatge de cera o de metallque representava aquesta persona mentre es reci-tava un malefici (CARDONER 1971) .

El jutge sembla que no hi donà gaire importàn-cia i no interrogà ningú sobre aquest fet. En cavi,preguntà directament als testimonis quines metzi-nes li havien trobat; els testimonis sempre van afir-mar que hi havia caramida i altres coses lligades endraps amb nusos fets a manera de cinyell. Somdavant de pràctiques de màgia, no d’enverinament.Un hostaler va insistir en aquestes pràctiques i, par-lant de les metzines, va dir que hi havia cabells icaramida; que es pensava que Eulàlia ho havia fetper Guillem, i que per aquesta raó l’havia tret decasa. L’associació dels imants i els cabells, segura-ment de Guillem, devia tenir a veure amb un sortile-gi per atreure’l, no per enverinar-lo. L’amant cridavades de la seva finestra: «Bagassa, metzinera, que tum’has metzinat e ab caramida me tiraves».L’atracció que sentia per ella tenia el fonament enun sortilegi; la pedra màgica, en mans d’una fetille-ra, era la responsable que no la pogués deixar;aquella dona amb qui havia conviscut durat divuitanys «l’embafava», el tenia lligat per mitjans màgics:nusos i imants. Potser podem concloure que, tot ino voler, ell n’estava enamorat i pensava quenomés amb sortilegis podia sentir aquella atraccióvers ella. Eulàlia l’havia «embafat», deia ell, l’haviafascinat per mitjans màgics o, com diu Jaume Roig,tenia «saber d’ull prendre, de fitillar e de lligar» (ROIG

1928, p. 101). Ull prendre era una magníficaexpressió que equival a fascinar.

La creença en certs sortilegis amatoris era forçaestesa; amb aquest fi s’utilitzaven nusos, filtres iamulets, que eren denunciats per l’Església, ja queconsiderava que eren el resultat de la superstició ila màgia, i que a la darreria del segle XIV van sermés o menys perseguits per les autoritats civils, sibé sembla que es feien servir amb una certa assi-

duïtat i es creia en la seva eficàcia, ja que hi haviaantídots recomanats per persones de prestigi.Eiximenis parla de dones que «embacinen» l’home;algunes ho feien amb metzines i especifica en quèconsistien les metzines: «Alcunes fembes hi ha queprenen algunes coses, lletges de dir, del cos del’hom mateix que volen embacinar e fant-ne mixtió,amb paraules e sens males paraules, o amb algu-nes supersticions del diable... e així s’embacinenavui al món innombrables homes». Hi havia remeisper evitar-ho, com ara l’artemisa posada a la porta,el corall al coll o recitar certs salms (EIXIMENIS II, 422,52-66 ). Una dona d’origen rus esclava d’un preve-re feia «amatoris»; entre altres coses, havia fet lligarel seu amo «perquè no pogués afer amb altre fem-bra sinó amb ella»; l’any 1387 va haver de pagaruna multa per aquest fet12. La justícia barcelonina, al’edat mitjana, no va ser gaire severa amb relació aaquests delictes; els maleficis, en canvi, eren casti-gats durament a les partidas d’Alfons X el Savi(CARDONER 1971) i, com veurem tot seguit, aquests«lligaments» eren perseguits a les valls d’Àneu.

Les bruixes de Biterna

La bruixeria com a tal i la cacera de bruixes sónrealment de l’època moderna, tot i que abans esvan prohibir certes pràctiques màgiques molt con-demnades per l’Església. A Catalunya el principaldocument civil que condemna aquestes pràctiquessón les Ordinacions de les valls d’Àneu, fetes entemps del comte Arnau Roger IV de Pallars, l’any1424. El primer delicte que s’hi regula és el de brui-xeria. El text ens explica què feien les persones quepracticaven la bruixeria, que estava prohibida deltot: en primer lloc, reunir-se en una cerimònia noc-turna clandestina en el lloc màgic de Biterna. Allàfeien homenatge al boc, que en principi representa-va el diable, si bé el text mai no parla de culte deldiable, ni diu que les bruixes estiguessin sota el seupoder. Cal assenyalar que, encara que hi podiahaver bruixots, aquest capítol de les ordinacionsfeminitza la bruixeria, ja que qui convoca la reuniósón dones; el document parla inequívocament debruixes –hi surt el mot bruixes, en femení i en plu-ral–: «Van de nit ab les bruixes al boch de Biterna».A més, estableix penes per als homes i les donesque van «de nit ab les bruixes al boch».13

Remarquem que hi ha un lloc màgic concret enquè es tenen les reunions, Biterna, i un temps sos-pitós, la nit. Queda ben clar que en aquestesreunions es volien trencar les bases de la societatfent homenatge al boc, quan l’homenatge s’havia



Les primeres representacions del sàbat es troben en tres manuscrits il·luminats del Tractat contra la secta delsvaldesos, del teòleg Jean Taincture, on es comparen i relacionen la idolatria, l’heretgia i la religió musulmana. JeanTaincture, Traité du crisme de Vauderie, Flandes, vers 1460. Bibliothèque nationale de France, ms. Francais 961, f. 1v. © de lafotografia: Bibliothèque nationale de France

de retre només al senyor feudal i a Déu. El primerque es prohibeix són aquestes reunions amb donesque conspiraven contra l’ordre establert. Pel sol fetde participar-hi, fer homenatge al boc i renegar deDéu, podien perdre el cos i els béns, ser arrosse-gades, arrossegats dins d’un sac tirat per animals idesprés ser cremades, cremats; tot seguit s’es-campava la cendra. A les bruixes se les acusava deforma força habitual de practicar l’infanticidi. LesOrdinacions de les valls d’Àneu relacionen elshomes i les dones que anaven «al boc de Biterna»amb la desaparició i mort d’infants, i diuen que pro-vocaven tumors i inflamacions a la gola: «Qui poma-rà o matarà infants petits, de nit o de dia, e daràgatirnons o buxols e aximateyx darà metzines, quetal hom o fembra que semblants delictes cometràperdrà lo cors». Moltes dones acusades de bruixe-ria eren llevadores; la gran mortaldat infantil, agreu-jada en les èpoques d’epidèmies i de fams, porta-va la idea, més arrelada als segles XVI i XVII que nopas a l’edat mitjana, que estaven vinculades d’unamanera o altra amb la mort dels infants, que provo-caven sobretot amb inflamacions al coll. Tambéeren capaces d’elaborar i administrar metzines i fermaleficis (Ordinacions, 3-6).

A Lleida, l’any 1485 fou penjada i cremada lapallaresa Valentina Guarner per bruixa, metzinera ihomicida; l’acusada havia reconegut plenamenttots els senyals de la seva condició de bruixa com,per exemple, que havia prestat homenatge al bocde Biterna, Curiosament, qui la va iniciar en la brui-xeria van ser dos homes, que li van donar un ungü-ent que, després de posar-se’l, la féu sortir per unaxemeneia. Si bé sota turment confessà haver inter-vingut en la mort d’algunes persones, no va reco-nèixer haver participat en la del seu fill, com volienels bruixots. La gent acostumava a recórrer a certshomes i dones de qui es considerava que tenienpoders màgics. Poques vegades trobem esmenta-des aquestes persones al llarg dels segles medie-vals amb el mot bruixot o bruixa, sinó que es fa ser-vir adivins, adivines; sortillers, sortilleres; fetillers,fetilleres, i conjuradors, conjuradores. En aquestcol·lectiu fins i tot hi podien ser inclosos els herbo-laris i els sanadors d’ambdós sexes, de manera quequan algú collia plantes medicinals havia de resar elparenostre o el crec-en-un-Déu, no fórmules d’en-canteris. En el Llibre de les dones o Spill, escritentre 1455 i 1462, Jaume Roig afirma que lesdones tenen més tendència a aquestes pràctiquesque no pas els homes, cosa que sostenien moltspensadors del seu temps. El metge valencià ensparla de bruixes: «Amb cert greix fus, com diu la

gent, se fan ungüents e bruixes tornen; en la nitbornen, moltes s’apleguen, de Déu reneguen, unboc adoren, totes honoren la llur caverna que es diuBiterna, mengen e beuen; aprés se lleven, per l’airevolen, entren on volen sens obrir portes». Aixímateix, és testimoni de la persecució que s’haviainiciat a Catalunya contra elles: «Moltes n’han mor-tes, en foc cremades, sentenciades amb bons pro-cessos per tals excessos en Catalunya. Mes lesdampnades son inclinades naturalment més folla-ment ser fetilleres e sortilleres, conjuradores, invo-cadores e adivies» (ROIG 1923, p. 147).

Les ordinacions d’Arnau Roger IV de Pallarstambé esmenten els lligaments fets per tal de des-fer parelles (cap. 6). Els lligaments o nusos màgicstenien poder sobre la capacitat de la parella percopular, de manera que els homes podien esdeve-nir impotents per la voluntat i l’acció d’una dona, labruixa. Com hem vist abans, també hi havia lliga-ments i productes que servien per formar parelles, iaconseguien que un home se sentís atret irresisti-blement i de forma incontrolable per una dona. Delscàstigs que s’aplicaven i les prohibicions que s’es-tablien, cal deduir-ne que hi havia una creençageneralitzada que per mitjà de nusos, i també d’al-guns beuratges o maleficis, es podien formar odesfer parelles no solament de manera simbòlica,sinó també real. Les Ordinacions de les valls d’À-neu castiguen les lligadures per desfer matrimonis,però no parla de la possibilitat d’unir parelles: «Sinegun hom o fembra farà neguns lligaments, a homo fembra pe en pedir o pertorbar matrimoni, de talguisa que marit no puscha haver còpula carnal ambsa muller, que aquell o aquella que tal lligament omalefici farà còrrega la vila e perda la meitat de lallengua» (cap. 6), penes greus, com comprovem,per a qui impedia la unió del matrimoni. Ambaquests fets, les bruixes soscavaven les bases de lasocietat, ja que la família era la base de la societatfeudal. El pensador gironí Francesc Eiximenis con-demna aquests maleficis i fins i tot aporta remeisper contrarestar-los: «Alguns maleficis se fan peralguns malvats per fer separar los matrimonis e tol-dre llur cohabitació, contra los quals val... artemisapenjada sobre lo llindar de la casa ... e si l’hom, çodien, porta al si lo cor de la cornella mascle e ladona portarà lo cor de la femella». Així mateix, diuque portar corall també és un bon remei; remarca,però, que també s’ha de pregar i dir sovint ambdevoció el salm Qui abitat in adjutorio Altissimi(EIXIMENIS II, p. 255).14 Ja hem parlat abans del con-tingut màgic dels salms.


L’adoració del dimoni transformat en boc va ser concebuda com acontraposició del tema iconogràfic de l’Anyell Místic. Representantel boc oferint l’anus als celebrants perquè el besin, l’il·luminadorinverteix les pràctiques i els costums feudals i mostra el desdenydels membres de la secta envers els sagraments.Jean Taincture, Traité du crisme de Vauderie, Flandes, vers 1460.Bibliothèque Royale de Belgique, Bruxelles, ms. 11209, f. 3. © de lafotografia: Bibliothèque Royale de Belgique, Bruxelles


Libre de Consells fet per lo magnífich mestre Jaume Roig, altrament dit “L’Espill”.Jaume Roig reflecteix en aquesta obra la nova imatge de la bruixa: ús d’ungüents,vols per l’aire, reunions a la caverna de Biterna i pactes amb el dimoni, i dóna notíciade l’existència de les primeres caceres organitzades de bruixes a Catalunya.València, vers 1460, València: Francisco Díaz Romano, impressor, 1531. Biblioteca deCatalunya, 11-VI-21, f. 85. © de la fotografia: Biblioteca de Catalunya


Els «Evangelis de les filoses»

Finalment, voldria parlar de la transmissió de conei-xements en el marc de la relació entre dones. Comdiu el Talmud, «la mare em va dir que tots elsencantaments es fan en nom la mare»15. Els conei-xements es transmetien de mare a filla, de donesvelles a dones joves: «Una pus vella, quant fui don-zella, me féu aprendre saber d’ull prendre, de fitillare de lligar» (ROIG 1928, p. 101). La font més inte-ressant sobre aquest fet és francesa i fou redacta-da l’any 1479, és a dir, és pràcticament contempo-rània d’El martell de les bruixes; es tracta dels ano-menats Evangelis de les filoses (LACARRIÈRE, 2000).Sis dones mantenen converses sobre el seu artmentre filen; hi ha altres dones que les escoltentambé tot filant. Es transmeten coneixementsmèdics i màgics, perquè saben de medicina caso-lana i de gestos i rituals practicats per les dones.Entre elles hi ha Berta de Corne, una dona de vui-tanta anys que explica els seus sabers i experièn-cies, que considera una ciència mèdica, és a dir, laque es transmetia entre els homes i que li haviaensenyat el seu pare, el qual havia estudiat aMontpeller i a Toledo. Ella sabia la medicina oficial,però només podia practicar-la de forma clandestinai diu que no podia evitar de parlar de les coses pro-fitoses als homes, tot i que ells no tenien en comp-te els coneixements de les dones i en parlavenmalament «per ofendre el nostre sexe» (LACARRIÈRE,p. 139). A més de remeis per guarir el cos, parlende dietètica i cosmètica; de predir el clima, preveu-re guerres i llançar un mal d’ull; d’oracles i desexualitat; donen consells per a la convivència con-jugal, per guarir l’esperit... En definitiva, parlen depràctiques mèdiques i màgiques conegudes perdones amb una llarga experiència de la vida.

Eren especialment sospitoses de bruixeria lesdones velles. Vicent Ferrer posa l’exemple d’unadona que anava encorbada, possiblement pel pesdels anys i el desgast dels ossos, però per al predi-cador, estava encorbada pel pes dels pecats; espregunta quins són aquests pecats i la resposta ésclara: «Per tal com va anar a endevins i endevines,a dimonis, ja que les coses que fan són obra dedimonis» (Ferrer III, p. 206).

Les dones que donen la vida també la poden lle-var; les dones que porten infants al món també elsen poden treure; les mans que guareixen tambépoden matar; les qui saben produir i preparar ali-

ments també poden elaborar i administrar verins.Elles, tan lligades a la vida i a la mort, poden endevi-nar el futur. Les dones que poden estimar i mostrarels seus sentiments d’una manera diferent que elshomes i fer que els estimin també poden fascinar,suscitar i esvair amors amb els ulls o les mans, fent«lligaments» simbòlics. Algunes dones, i també algunhome, feien totes aquestes coses, que la raó no voliaadmetre, per art de màgia, que després era interpre-tada com a intervenció del diable. Aquesta mediaciómés o menys màgica i també alguns coneixementsde medicina pràctica foren primer desprestigiats,després prohibits i finalment perseguits durament.Paral·lelament a la medicina oficial, que s’ensenyavaa les universitats medievals, i al marge de la media-ció amb la divinitat, institucionalitzada per l’Església,en la clandestinitat es va practicar una altra mena deconeixement del cos, una altra sanitat, però tambéun altre coneixement de l’esperit. Allò que al segleprimer era quasi diví i profètic, va esdevenir, al segleXV, nociu i diabòlic, i només es podia transmetre aBiterna entre les bruixes.

Notes

1. Arxiu Històric de Protocols de Barcelona , 150/1.2. Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Reg. 3164, f. 130.3. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Cartes particulars

XVII-10.4. ACA, Mestre Racional 541, f. 84.5. Requesens, carta 56.6. Amb relació a aquesta qüestió és molt interessant el capí-

tol «De administrar del parto y recibir la criatura», de CarmenGarcía Herrero (2005, p. 21-46). S’hi publiquen dues cartes depart de Saragossa dels anys 1487 i 1490 per mitjà de les quals elnotari i els testimonis acrediten que han vist com unes dones aju-daven un infant a néixer. En canvi, a Hamburg l’any 1522 va sercondemnat a la foguera un home per haver presenciat un part ohaver-hi assistit vestit de dona.

7. Flor del tesoro de belleza, obra atribuïda a Manel Dies deCalataiud, que va representar les corts valencianes al Compromísde Casp (1412). La traducció al castellà del capítol 59, que figuraa la pàgina 67, és incorrecta perquè el text català es refereix aparir, no a engendrar.

8. ACA, Processos, 13789. Arxiu Diocesà de Barcelona, processos n. 327.10. Graves (1996, p. 89) parla del culte de la deessa Triple: la

Lluna nova, blanca, que és la del naixement i creixement; la Llunaplena, vermella, de l’amor i la guerra, i la Lluna vella, negra, de lamort i la màgia.

11. Flor del tesoro de belleza, p. 22.12. ACA, Mestre racional, reg. 385, f. 15 v.13. Ordinacions d’Arnau Roger IV de Pallars (capítols 1-2). A

la bibliografia n’esmentem dues edicions: la de Valls i Taberner i lade Padilla. Quan en reproduïm un fragment en el text, tot seguitposem entre parèntesis el mot ordinacions i els capítols correspo-nents.

14. Es tracta del salm 91 del text hebreu, que correspon al 90de la Vulgata.

15. Shab 66b, citat per C. Caballero (2000, p. 38)

Teresa Vinyoles Vidal Metgesses, llevadores, fetilleres ...

Documents

Transcript of Teresa Vinyoles Vidal Metgesses, llevadores, fetilleres ...