tertúlies literàries reunió · Emili Teixidor neix a Roda de Ter (Osona) el 1933. El paisatge de...

Bib

liote

ca C

entr

al T

ecla

Sal

a

tertúlies literàries reunió

DDiimmaarrttss,, 1177 ddee ggeenneerr ddee 22000066 aa lleess 1199::3300 hhoorreess

BibliotecaC e n t r a l T e c l aS a l a

Av . J o se p T ar r a de l l as 4 4 0 8 90 1 L ' Ho sp i t a l e t d e

L l o br e g a t T e l . 9 3 2 6 0 2 4 84 F a x 93 26 0 24 85

h t t p : / /w w w . l -h . es / b i b l i o te q ue s

El llibre de les mosques

Pa negre

Emili Teixidor

Dossier El llibre de les mosques

1

BIBLIOTECA CENTRAL TECLA SALA

Qui és l’Emili Teixidor? Emili Teixidor neix a Roda de Ter (Osona) el 1933. El paisatge de la plana de Vic i els personatges que envolten la seva infantesa són elements importants per a configurar tant els escenaris de les seves novel.les com els diversos temes tractats. Per exemple, el poble de l'obra En Ranquet i el tresor recorda sovint indrets de Roda de Ter. O bé, el record dels anys de la postguerra es converteix en un rerefons freqüent de les seves novel.les (Retrat d'un assassí d'ocells, El soldat plantat, Sic trànsit Glòria Swanson). En una entrevista a Emili Teixidor que va realitzar Lluís Bonada i que es va publicar a la revista El Temps (16 maig 1988) amb motiu de l'edició de Retrat d'un assassí d'ocells, el mateix autor afirma:

«Si les coses que conec ja em van bé, ¿per què n'he de buscar altres? En altres novel.les juvenils, com L'ocell de foc, el nucli d'imaginació és exterior, però aquí és interior. La situació històrica de la postguerra ja em va bé perquè em permet dir que per més guerres que hi hagi, sempre hi ha una injustícia, la vida, el fet de viure, la derrota de viure. Després de la guerra, tant guanyadors com perdedors van quedar molt fotuts. A més, la Plana de Vic em serveix de microcosmos. A la Plana de Vic hi ha el camp, el bosc i la indústria, i, durant aquells anys, un poder absolut de l'església. (...) A la novel.la hi ha, de més a més, una evocació d'aquest món del llenguatge de la Plana de Vic d'aquella època (...)»

En aquests primers anys de la seva formació, coincideix amb Miquel Martí Pol a l'escola unitària del poble i s'inicia una amistat que ha perdurat al llarg dels anys. En els anys d'adolescència forma, juntament amb altres escriptors i estudiants del poble, una mena de grup literari, la Penya Verdaguer, que es reuneix els diumenges al matí. En aquestes reunions inicia la seva vocació literària i es va configurant aquesta mitologia de paisatge, figures i temes que serà recurrent tant en la seva obra adreçada al públic més jove com en l'adreçada als adults. Durant els primers anys de la seva vida professional, exerceix de mestre a la comarca d'Osona i, posteriorment, funda juntament amb altres companys l'escola Patmos (1958), a Barcelona, de clara línia de renovació pedagògica. A més a més de la carrera de mestre, estudia dret, filosofia i lletres i periodisme. Aquesta completa formació acadèmica, unida al seu temperament inquiet, fa d'Emili Teixidor un home polifacètic que no només alterna la docència amb la creació literària, sinó que realitza diverses incursions en altres àmbits de la cultura. Inicia la seva producció literària al final dels anys seixanta, en un moment en què hi ha un buit en la literatura infantil i juvenil catalana. Durant molts anys comparteix la feina d'escriptor amb la de mestre. Com a lectors, no resulta difícil observar en la seva obra un rerefons propi d'aquell que ha viscut directament el món de l'ensenyament, així com una gran estima pel jovent i per les seves inquietuds i il.lusions. Als anys setanta participa en les revistes Oriflama, Cavall Fort i Tretzevents, dirigides especialment a la joventut. El 1975 dirigeix l'editorial Ultramar, una filial de Salvat. Aquest mateix any deixa la direcció de l'escola que ha fundat i es trasllada a viure a París, on dirigeix durant dos anys una revista enciclopèdica de cinema, en francès. Allà aprèn l'ofici d'editor i, quan torna a Barcelona, la seva vocació pedagògica l'empeny a escriure novel.les i llibres per a nois i noies. Actualment és un dels escriptors més valorats en l'àmbit de la literatura infantil i juvenil catalana, tot i que també escriu llibres per a adults. Ha tingut actuacions notables en el món de l'educació i de l'edició, així com a guionista de cinema i ràdio, traductor i periodista en diferents mitjans de comunicació. Ha realitzat també adaptacions teatrals. Al llarg de la seva trajectòria professional ha rebut un nombre important de premis literaris: el Joaquim Ruyra (1967) per Les rates malaltes; el de Crítica Serra d'Or (1979) per Sic transit Glòria Swanson; el de


2


Literatura Juvenil de la Generalitat (1983) amb El Príncep Alí: el Pier Paolo Vergerio de literatura juvenil de la Universitat de Pàdua (1989) per En Ranquet i el tresor, i el Crítica Serra d'Or (1995) per Cor de roure. Ha estat finalista del Folch i Torres (1968) amb Dídac, Berta i la màquina de lligar boira i del Premi Europa de Poitiers, seleccionat en la Jugendbibliotek de Munich (1986), per En Ranquet i el tresor. El març de 1990 va ser designat l'escriptor del mes de la Institució de les Lletres Catalanes. El 1996 va ser seleccionat per totes les delegacions de l'Estat espanyol per al premi Andersen, el més important dins del gènere de la literatura infantil i juvenil. I, al mes d'octubre de 1997, va obtenir el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil atorgat pel Ministeri d'Educació i Cultura per la seva obra L'amiga més amiga de la formiga Piga, ja editada el 1996. Aquesta mateixa obra ha estat premiada amb la Medalla d'Or Internacional de literatura infantil, lliurada el 1998 a Nova Delhi. El 1999 va rebre el premi Sant Jordi de novel.la per El llibre de les mosques. El Les paraules del mateix autor, recollides de diverses entrevistes, són de gran utilitat per tal d'apropar-nos a la seva personalitat. L'any 1989, en Lluís Bonada l'entrevista al diari Avui (15 desembre 1989) amb motiu de l'èxit de crítica i de públic obtingut amb la novel.la En Ranquet i el tresor i l'autor ens ofereix la seva interessant opinió sobre la literatura infantil i juvenil:

«-¿Què és escriure per a nois i noies? -És inventar-se una mica el gènere. Perquè abans no existien els nois i noies, com a lectors, perquè començaven a treballar als 8 o 9 anys. El gènere és relativament jove, sobretot al nostre país. No tot el que té personatges infantils és per a nens. Amb l'Alícia de Lewis Carrol, els nens no hi entren, i El petit príncep és un llibre per a grans que volen sentir nostàlgia de la infantesa. Els germans Grimm no escrivien per a nens. Recollien el folklore oral. Escriure per a nens és connectar amb ells. Si has fet classe ho saps. Hi ha professors que saben molt bé la seva matèria, però que no saben connectar amb els nens, i llavors els alumnes no porten bé la matèria. I a l'inrevés. Allò que s'ha dit que la infantesa de l'art és l'art de la infantesa, és fals. Ens feien llegir Hansel i Gretel, allò dels pares que abandonen els fills al bosc, per fer-nos por. Tot i que pot tenir una funció psicològica molt important: avesar el nen a dominar les seves pròpies pors. Però no són obres escrites per a nens. Quan s'escriu per a nens no vol dir parlar d'ells, de la mateixa forma que la novel.la negra no es fa per als presos de la Model. - ¿Escriuríeu llibres per a joves si no haguéssiu estat professor? Això no es podrà saber mai. Però el fet és que vam començar a escriure'n en veure que a l'escola no hi havia llibres per als alumnes. Calia fer-los llibres agradables, perquè el que cal aconseguir, en primer lloc, és que el nen sàpiga aguantar un llibre i disfruti amb la lectura. Jo abans de publicar un llibre el faig llegir a uns lectors, amics meus. El problema és que se'm fan grans i n'he de trobar de nous.»

Coherent amb la seva trajectòria, en la seva darrera obra, L'amiga més amiga de la formiga Piga, en la qual l'autor s'adreça a un públic encara més jove, els nens i nenes a partir de set anys, és a dir, quan inicien el primer contacte amb la lletra impresa dels llibres, ens ofereix una idea divertida expressada a través d'un llenguatge viu i ric de possibilitats lúdiques. Segons el mateix Emili Teixidor, amb aquesta història, en la qual la formiga Piga trenca la rutina de la seva espècie i decideix seguir la girafa Rafa, més que el tema tractat i el missatge, el realment important és el fet d'afavorir l'estima per la llengua. De fet, tota la seva obra, sense diferenciar l'edat del lector a qui va dirigida, respon a aquesta necessitat humana de tenir paraules per a poder ser feliços. I, indubtablement, Emili Teixidor ha aconseguit amb tota la seva obra oferir-nos paraules útils, ja que, com ell mateix diu, es viu molt millor amb històries, amb paraules que unes vegades ens provoquen rialles i d'altres ens emocionen, però que, en tot cas, ens estimulen l'amor cap a la llengua i la comunicació. Associació d’escriptors en llengua catalana. Biografia. <http://www.escriptors.com/autors/teixidore/biografia.html>


3


El llibre de les mosques: El llibre de les mosques narra una doble intriga sobre la recerca de l'assassí d'una nena i un llibre impúdic i el seu redactor, en una època en què la repressió sexual ho envaeix tot. El títol al·ludeix a un manuscrit que conté secrets de la cúria, un llibre diabòlic, ple d'errors (mosques) i un dels més consultats de l'arxiu, per tant, un dels més bruts. La novel·la comença pel final amb les darreres pàgines d'"El llibre de les mosques", un patracol que conté informacions reservades sobre crims i pecados sexuals. A continuació, un altre final: Eulàlia torna al poble para assistir a un casament. Des de l'hotel recorda els dies en què n'era la mestra: l'Eulàlia, mestra que s'estrena en un poble de la plana de Vic, en temps de postguerra, s'endinsa en una atmosfera de basarda per mor de l'assassinat d'una escolar. L'Eulàlia, per la coneixença de la mestressa del millor bordell de la comarca, fa de custodi d'un llibre tan secret i sacríleg, "El llibre de les mosques". Les autoritats busquen els culpables. La diplomàcia vaticana busca el llibre, redactat per un clergue.. La història d'aquells dies d'angoixa es barreja amb un segon relat: Eulàlia abandona el poble i torna Barcelona, i s'introdueix en els ambients clandestins i comença a treballar per l'agència de publicitat "Amb l'ham al cor", on un dels seus companys l'inicia en el sexe. La novel·la va alternant aquests fils narratius, combinant la narració amb fragments del llibre secret. La novel·la és una reflexió sobre la malaltia moral provocada per la Guerra Civil. Entrevista publicada al diari "Avui" 09/03/00 per Lourdes Domínguez L.D. ¿Existeix en realitat el Llibre de les Mosques? E.T. No ho sé; descobrir-ho seria feina dels historiadors o dels periodistes. Jo he fet una ficció sobre una dada que em va do-nar la Montserrat Casals, quan em va comentar que existia un tipus de llibre així. Més tard, m'han informat que a la diò-cesi de Lleida existeixen unes obres semblants i que les anomenen Llibres de Sang. L.D. ¿Així doncs, els fragments del Llibre de les Mosques que sovintegen a la novel.la són de la seva collita? E.T. Sí, són ficció, no són fragments de llibres que ja existeixen ni pretenen ser un catàleg que reculli processos de l'Església contra els seus membres. L.D. Però bé deu haver hagut de consultar aquests tipus d'obres per poder escriure el seu llibre... E.T. Sí, i són avorridíssimes, perquè estan escrites per a historiadors i no per a lectors. S'hi descriuen tots els processos, els delictes, les penes sense cap mena d'ambició literària, amb una prosa més aviat de jutjat. El meu Llibre de les Mosques no és així: intenta ser una superació d'això, no és cap recull de delictes un rere l'altre. L.D. Al llibre, recull les reflexionsd'uns membres de l'autoritat eclesiàstica sobre el Mal i els pecats de tipus sexual en el clergat. ¿Exposar aquestes febleses de la clerecia no converteix l'obra en anticlerical? E.T. No ho crec. És més: si es llegeix bé, s'adverteix que en alguns punts es mostra un gran sentiment, o com a mínim una gran nostàlgia, del fet religiós.


4


L.D. Però presenta una religió que sempre és viscuda com una imposició, com alguna cosa que requereix sacrificis, que sempre comença per no... E.T. Perquè la religió a l'època del franquisme era així. I encara ara, una de les grans equivocacions de l'Església, al meu parer, és que, en lloc de donar un missatge d'amor, fa arribar un missatge de prohibicions. Les relacions públiques de l'Església funcionen molt malament. I si no és així, per què el seu símbol és un Crist crucificat en lloc del Crist ressuscitat? No permetre el sacerdoci de les dones no és continuar dient que no? L.D. La novel.la està estructurada en tres parts... E.T. Hi ha una mena de triple acció: la història de l'Eulàlia, la mestra d'escola que guarda el Llibre de les Mosques; els fragments d'aquest llibre que es van intercalant en el text; i el rerefons d'època, un reflex dels anys seixanta, setanta i vuitanta que m'ha interessat de fer. Tots tres elements s'interrelacionen formant una mena de trena. L.D. Quan va rebre el premi Sant Jordi va qualificar l'obra de novel.la de reflexió moral... E.T. Sí, perquè fa una reflexió sobre una conducta individual, la de la mestra, i sobre una conducta col.lectiva, la del clergat. La novel.la intenta establir un contrast, una tensió, entre aquelles persones que, com la mestra, no s'atreveixen a viure, i aquelles altres, la clerecia, que se salten les seves obligacions i viuen massa. L.D. L'Eulàlia és una mestra de poble totalment infantil... E.T. El que li passa a l'Eulàlia ho explica un poema d'Eliot que parla d'un senyor que no s'atreveix a viure i que, per tant, evita els perills que comporta la gosadia de viure, però alhora esdevé una mena de mort espiritual en vida. L.D. Com l'Eulàlia, vostè també ha exercit de mestre i coneix Roma i París. Comparteix amb ella algun tret més? E.T. No, he fet servir aquests escenaris per economia narrativa, és a dir, perquè els conec. És com l'Isidre Nonell, que pintava gitanes perquè era el que tenia més a mà i perquè li sortia gratis, o com Picasso, que pintava la seva dona. L.D. ¿Li ha estat difícil parlar en primera persona tractant-se d'un personatge femení? E.T. Sí, de fet vaig tenir la novel.la aturada durant molt de temps per aquesta raó. Però crec que ha estat una bona opció, perquè això m'ha permès allunyar-me de la protagonista, prendre un distanciament respecte de les seves vivències que crec que era necessari. L.D. Al principi de la novel.la se'ns revela l'assassinat d'una nena del poble i no és fins al final de l'obra que es descobreix l'assassí. ¿Podríem parlar de novel.la de misteri? E.T. No, el misteri no té gaire importància, només és una estratègia que em serveix per explicar totes les qüestions que vull donar a conèixer. El misteri és simplement un reflex de l'època: eren uns anys en què hi havia moltes coses que no s'acabaven de dir, que s'amagaven al públic. Al revés d'ara, que es parla tant i tant de tot i de tothom. Abans, el que s'amagava es mitificava, mentre que ara es comenta tant tot, que tot es banalitza. Al meu llibre, l'important no és descobrir qui és l'assassí, sinóquines raons tenia per matar. L.D. Què tenen a veure les mosques amb un llibre sobre les temptacions de tipus sexual del clergat? E.T. En una societat molt reprimida, la gent que consultava el llibre ho feia per expansionar-se amb les barbaritats que llegia. Com que no hi havia cap tipus de llibres eròtics, aquest tipus d'obra els excitava. L'excitació feia que el llibre esdevingués molt brut i atragués les mosques. A més a més, aquests insectes sempre han estat un símbol del Mal.


5


L.D. Com ha comentat, li interessava reflectir la societat catalana de finals dels 60, els 70 i principis dels 80. En diversos fragments critica el conformisme burgès de la caseta i l'hortet... E.T. Critico el conformisme no només dels burgesos, que són els que tenien més possibilitats de rebel.lar-se, sinó de tota la societat. Per què et penses que la dictadura va poder aguan tar-se durant quaranta anys?Cap règim aguanta tant si no hi ha el que després es va anomenar franquisme sociològic. Però que consti que critico el conformisme, però també el comprenc. Ara també passen moltescoses que ens haurien d'esglaiar i no hi fem res. L.D. ¿Reivindica que en lloc d'arxivar el sexe com a font de pecat, s'hauria d'estudiar com a font de bondat, com feien els antics? E.T. Sí, com feien els antics i com han fet certes sectes heretges. Jo crec que encara fa falta una gran quantitat d'educació sexual. L'educació sexual que és dóna actualment és massa mecànica. Pensa que jo pertanyo a un sector d'ensenyants que vam haver de lluitar perquè s'estudiés educació sexual a les escoles, perquè nois i noies poguessin estudiar junts! L.D. En el seu intent de reflectir una època, fa sortir al llibre bastants personatges verídics... E.T. Gairebé tots els personatges els cito amb noms verídics: Ventura Gassol, el bisbe Irureta, Serra i Moret... L.D. Un dels seus personatges ficticis, l'Artur, diu que hi ha un misteri a cada persona. Vostè també ho creu? E.T. N'estic convençut. Les virtuts ens venen de fora i els vicis de dins, per això no ens acabem de conèixer mai fins que no coneixem amb exactitud els nostres vicis. Tothom té la seva part fosca, perquè si no fos així, la bondat, la virtut, la santedat, no tindrien cap mèrit. El mèrit està a superar aquests vicis innats. L.D. Pel que es desprèn del llibre, la carn sempre pesa més que l'esperit... E.T. És el meu parer, però podria estar equivocat. Crec que és un tema obert sobre el qual hauríem de discutir més. L.D. En alguns llibres seus per a un públic més jove com ara En Ranquet i el tresor i El soldat plantat, crea personatges orfes, solitaris, que busquen la seva identitat. ¿Seria també el cas de l'Eulàlia? E.T. Sí, l'Eulàlia representa tota aquella gent, que és molta, que no han madurat, que no s'atreveixen a fer-se adults. Per exemple, hi ha molt lectors així, que no gosen enfrontar-se a certes obres, als clàssics, per exemple. Encara que, de fet, no tenen cap obligació de fer-ho. L.D. Es comenta que l'infantilisme és un tret comú en molts ensenyants. És el seu cas? E.T. Diuen que els mestres, de tant estar amb els nens, ens infantilitzem. Jo m'hi incloc, en aquest grup. Però en sóc conscient i crec que hem de lluitar-hi en contra. L.D. Aquesta és la seva tercera obra dirigida a un públic adult. Què l'ha animat a repetir? E.T. Si un és escriptor, ha d'escriure cada dia. Jo escric per a infants i joves, escric guions, escric per a la ràdio, escric per als diaris i, de tant en tant, doncs, també toca escriure per a adults. Només escric per a adults quan en tinc ganes o quan tinc una nova cosa a dir. L.D. Què li aporta la literatura per a adults que no ho faci la dirigida als infants i joves? E.T. Em permet parlar d'uns temes diferents i d'una manera i amb un risc també diferents. Els nens i els joves són un públic lector molt exigent: si un llibre no els agrada, el deixen, i per tant cal respectar-los molt. Al públic lector adult no cal respectar-lo, cal molestar-lo.


6


L.D. Vol dir fer-lo enfadar? E.T. Em refereixo a molestar-lo per provocar que pensi. Un llibre no ha de respondre preguntes, n'ha de generar. A més, el lector adult ja sap que no tots els llibres són per a totes les ocasions, per això no cal respectar-lo tant. L.D. Com prefereix que el qualifiquin: com a escriptor per a nens i joves o com a escriptor per a adults? E.T. Simplement m'agrada que es refereixin a mi com un bon escriptor i punt. Aquesta classificació és artificial: no hi ha escriptors per a nens i escriptors per a adults, hi ha escriptors i prou. Per exemple Ted Hugues és un grandíssim escriptor i molts dels seus llibres eren per a nens; Wiliam Faulkner escrivia obres per nanos, Gertrude Stein també... És absurd fer aquesta mena de dicotomia. Per exemple, hi ha molta gent gran que ha llegit el meu llibre L'amiga més amiga de la formiga piga i els ha agradat. L.D. Així, doncs, ¿no creu que necessités cap premi Sant Jordi per confirmar la qualitat de la seva obra per a adults? E.T. En absolut. La primera obra que vaig escriure per a adults ja va guanyar el premi de la mítica Serra d'Or. Què més vols? Un torrent verbal. Elogi del Pa negre d'Emili Teixidor Oriol Izquierdo

He de confessar que em produeix una satisfacció especial poder fer aquest elogi d'Emili Teixidor, l'autor de Pa negre, el llibre publicat l'any passat que el jurat de la Lletra d'Or ha considerat mereixedor d'aquesta rara distinció que tenim l'honor i el deure de continuar.

I això, ja em perdonaran els companys del jurat aquest to confessional, perquè Emili Teixidor és per a mi una mica un mestre. No només perquè, com tants fills dels anys seixanta, entre les primeres lectures que vaig fer de nen i adolescent hi havia les seves històries i els seus personatges, les novel·les juvenils que ell signava. També perquè l'atzar va fer que m'estrenés fent d'editor amb una novel·la seva, Retrat d'un assassí d'ocells, i que, a partir d'aleshores, establíssim una relació que goso qualificar —si m'ho permets, Emili— d'amistat. L'Emili també era aleshores, a més, editor, i gràcies a ell vaig aprendre algunes coses de l'ofici que de moment, si no us sap greu, em quedaré per a mi.

Aquell Retrat d'un assassí d'ocells, el 1988, començava a desplegar amb contundència l'univers literari que a Pa negre culmina en una obra, deixeu-m'ho dir així, modestament mestra. Abans, el 1979, aquell univers havia començat a prendre cos en els contes de Sic transit Gloria Swanson, i el 1999 encara va continuar amb una novel·la que obtindria el premi Sant Jordi, El llibre de les mosques.

Pot semblar que dic que Emili Teixidor escriu sempre la mateixa novel·la, la mateixa història. Potser sí. Però a mi això no m'importa, perquè la seva veu narrativa em sedueix i perquè aquest univers m'atrau, de vegades com sol atraure el buit als qui sentim vertigen: l'atracció del que hauríem de rebutjar, l'efecte de succió del mirall que ens retorna la imatge menys amable de nosaltres mateixos, el monstre que amaguem dins. La veu d'Emili Teixidor té el mateix efecte que aquest mirall.

Pa negre se situa en l'escabrosa postguerra, en un ambient de boira i en clau de drama fabril i rural, un drama on s'entrecreua la memòria personal i les històries, de vegades les llegendes, aplegades d'aquí


7


d'allà. Construeix un territori mític, ubicat a la comarca d'Osona, que no és només un espai físic. És l'espai moral del nen que endevina el món adult, l'espai moral de l'adolescent, l'espai de la iniciació a la vida, als seus secrets, els seus misteris, el seu do i el dolor.

Emili Teixidor tria adoptar, aquesta vegada, el punt de vista d'Andreu, el narrador, un narrador innocent i inconscient, que viu pràcticament sense pares, amb el pare empresonat, la mare a la fàbrica, intentant fer-se un lloc a recer en el món que l'envolta i en el qual ha tingut, quina paradoxa, la sort d'irrompre protegit pels senyors Manubens, fins a escollir, conseqüentment o no, dolorosament o no —almenys per al lector—, entre la seguretat i la rebel·lia. Però no ens hem d'entretenir ara a desgranar aspectes de l'argument de l'obra, sinó un dels elements que, per a mi, i no sóc l'únic, fa especialment singular aquesta novel·la. La força del seu llenguatge. I el paper essencial, nuclear, que té aquest llenguatge en l'evolució del personatge, en el seu procés de creixement moral. La força del llenguatge, la textura estilística de la novel·la. Ho diu el narrador: "Per primer cop vaig entendre el verí que podien contenir les paraules, i com se'ns ficaven a dins encara que no volguéssim." Ho pot experimentar el lector, des de la primera pàgina. No sóc l'únic, dic. Ho ha remarcat Ponç Puigdevall (El País, 20 de novembre del 2003): "Emili Teixidor aconsegueix que tota la novel·la aparegui pletòrica de so i de fúria." Ho ha remarcat Julià Guillamon (La Vanguardia, 12 de novembre del 2003): "Teixidor sabe de lo que habla, y maneja un catalán sensacional, del que se distancia atribuyendo los giros más característicos a la abuela, porque el narrador es un desclasado y se enfrenta a una realidad que ya no existe." També Joan Triadú (Avui, 18 de desembre del 2003): "Escriure", assenyala, i no diu cap obvietat, "és l'art del llenguatge."

És a través d'aquest torrent verbal que Teixidor recrea un cop més el món inevitablement feliç de la infantesa. Inevitablement feliç, ni que sigui d'una tristesa fosca, bruta, de vegades sòrdida o arnada. El món de la infantesa, de la descoberta del món, de la realitat, que vol dir la vida, el dolor i el plaer, el llenguatge. A les acaballes de la novel·la, el protagonista s'acomiada de la mare, que l'ha baixat a veure sacrificadament a l'escola on està intern. "Quan s'allunyava pel carrer gris i poc poblat cap a l'estació, vaig tancar els ulls per no veure-la. | Encara la veig, abandonada i solitària en aquella saleta freda de visites dels escolapis, una sala amb mobles pobres…" Com ell, com l'Andreu, quantes vegades no hem tancat els ulls davant el que voldríem oblidar per, amb tot, no poder deixar-ho de veure? No és, aquesta contradicció, el que, volubles i febles, humans, ens defineix?

He dit abans que Pa negre és una novel·la modestament mestra. Modestament, perquè —deixa-m'ho dir així— és modestament com l'Emili fa les coses, sense aparatositat, sense efectisme. El lector comença a llegir probablement sense adonar-se'n, i avança en la lectura potser amb la sensació que és davant d'un enfilall d'històries gairebé anecdòtiques. I així, sense adonar-se'n, es troba enmig d'una història que mostra, modestament i amb mestria, el drama moral del nen que ha de triar fer-se home. Deu ser això el que permet dir d'algú que és un bon pedagog.

Pa negre és una novel·la majúscula. Un exercici de creació del món, a partir de la recreació de la memòria i del llenguatge, sense concessions, també sense estridències, crec que profundament generosa amb els lectors. Una Lletra d'Or, doncs, d'alçada. La Lletra d'Or de l'any 2004.

Gràcies, Emili, per haver-nos deixat compartir aquest Pa negre.

Lletra: espai virtual de literatura catalana. UOC. Oriol Izquierdo. Discurs pronunciat en el lliurament del premi Lletra d'Or.

<2004.http://www.uoc.edu/lletra/obres/panegreteixidor/index.html>


8


Entrevista publcada al diari “Avui” el dia 27/11/03 per Francesc Bombí-Vilaseca

"Hem apostat pels béns materials i hem perdut uns béns espirituals"

Emili Teixidor (Roda de Ter, 1934) és més conegut com a escriptor de llibres infantils i juvenils, però ja a la primera novel·la per a adults , Sic Transit Glòria Swanson , publicada el 1979, va demostrar que no es tancava en cap gènere i l'obra ha estat de referència, com ho va ser Retrat d'un assassí d'ocells , del 1986. El 1999 va guanyar el premi Sant Jordi amb El llibre de les mosques. Pa negre ens explica com l'Andreu, el pare del qual és a la presó per roig, va entrant al món dels adults sense acabar d'entendre què passa més enllà dels ulls dels adults, intentant saber què signifiquen aquelles paraules estranyes que li amaguen un misteri insondable que es diu maduresa. La novel·la vol explicar per què l'Andreu acaba optant per fugir de la pobresa que tenyeix la seva vida. Com? Canviant de bàndol, com ja van fer durant la guerra tants catalans i encara molts més el dia després de la victòria final dels nacionals. A Pa negre , el lector té la sensació com si l'acció es desenvolupés de nit, quan el protagonista dorm, igual que canvien els colors dels arbres de l'estiu a la tardor d'un dia per l'altre. Una novel·la atrevida i ambiciosa, plena de poesia, que té moltes lectures i que fa pensar en la nostra història passada i futura.

F.B.V. Pa negre és una barreja de memòria i ficció. Es recorda gaire de la postguerra? O els records són tan fragmentaris com els del seu protagonista?

E.T. Jo em penso que els records són sempre fragmentaris, per una qüestió d'higiene mental, sempre són selectius. A la novel·la hi ha records personals, però també n'hi ha de col·lectius, que he confrontat. Després d'una primera versió de la novel·la la vaig donar a un parell d'amics del poble perquè em precisessin algunes qüesti-ons. Jo no volia explicar només l'abducció d'una persona sinó l'abducció que pateix o pot patir tota una comunitat. Per exemple, Polònia o Txecoslovàquia en un moment determinat es van llevar i tots eren comunistes, tant si volien com si no. I això passa amb les persones, i n'hi ha que ho trien. Fins i tot hi ha la possibilitat de traïdoria: ets fidel perquè pots ser traïdor. En tot cas series presoner d'unes conviccions determinades, o de pertànyer a una classe determinada... jo volia explicar una mica això, però el que passa és que en una novel·la no es pot ser didàctic. Aquesta era la intenció subjacent de Pa negre .

F.B.V. A tota la novel·la hi ha una tensió latent que no s'acaba d'explicitar...

E.T. Els infants, com els pobles en general, són molt dèbils, i per això són també molt cruels, i s'han de defensar. Tots tenim esperit de supervivència, i els nens són exclusivament esperit de supervivència, i per tant s'inclinen d'una manera natural i molt egoista cap a qui els pot protegir o qui els pot evitar més problemes. Per això no intervenen directament, i els pobles exactament igual, a Catalunya i a tot arreu passa el mateix, les persones noten que hi ha tot un món a part, que no entenen, senten coses que no entenen i saben que els enganyen, i els diuen una cosa i després n'és una altra... però no poden intervenir directament... Surten al carrer i diuen "no a la guerra", però és només com els infants amb una enrabiada forta, no poden fer res més. Després tornen a casa i van fent i noten que hi ha unes forces adultes , més poderoses que funcionen a la seva manera, per sobre d'ells. Això és el que volia dir en aquesta novel·la.

F.B.V. Això em recorda quan es parlava de la Catalunya mesella... En molts aspectes encara no hem superat la postguerra i obeïm el que ens manen, no?

E.T. No hem anat gaire endavant. Per això he posat al principi del llibre una cita de W.G. Sebald: "Seria hipòcrita mirar enrere, cap els anys 1940-1945, i dir que va ser una època terrible. Crec que encara ens trobem de ple en aquesta època". I això aquí encara és més cert, perquè hi ha hagut una continuïtat, una transició, no pas una ruptura. Jo no dic si és millor una cosa o l'altra, perquè no pertany a la meva novel·lística, jo no intento donar lliçons sinó que explico el que em sembla que passa i el que interessa a la poètica dels meus personatges.


9


F.B.V. A la novel·la s'hi fa una aposta.

E.T. Sí, i el protagonista es passa a l'altre bàndol, com tot el país. Abans de la guerra, i fins i tot fins al 1939, Barcelona era la Rosa de Foc , que li deien, una ciutat republicana, revolucionària, amb els menjacapellans i tota la pesca. Al cap de pocs anys, l'endemà mateix pràcticament, les esglésies estaven plenes, la Cruz de los Caídos, el Congrés Eucarístic, i així fins ara. A la resta d'Espanya, on són els republicans? No hi ha un partit republicà fort. Aquí queda el testimoni d'Esquerra Republicana, però poc més.

F.B.V. Una submissió que passa factura.

E.T. És que és una submissió fins a cert punt. Això ho haurien de dir els historiadors, però em sembla que en acabar la guerra va haver uns alcaldes franquistes que eren catalans. Jo recordo que en una visita a Jerusalem, la ciutat dividida, l'Ajuntament ens va oferir una recepció, i l'alcalde era àrab! I jo vaig pensar: "Esclar, és el Porcioles de Jerusalem!". Malgrat el poder i que allò està en mans dels jueus com a poder, no es van atrevir a posar un alcalde jueu. I a Barcelona no es van atrevir a posar un alcalde que no fos català, malgrat tot! Tots els alcaldes, "els quatre apoderats" que diu l'àvia Mercè de la novel·la, són gent d'aquí i van prosperar perquè feien el que creien que havien de fer. Hauria estat millor d'una altra manera? Potser sí, però jo només constato el que em sembla que era, un desclassament, com un exili... es paga d'una manera o d'una altra, o materialment o espiritualment. Hem apostat pels béns materials i hem perdut uns béns espirituals. Hem perdut tot de qüestions sobre la identitat, la cultura... Està molt bé que la gent no tingui gana, que vagin a escola i que hi hagi hospitals... però això té un preu. Si hagués d'escollir no sé què voldria, simplement és així. La literatura serveix per purgar una mica els pecats, no? I per ser una mica més conscients, i potser quan siguem més conscients preferirem una mica menys la cosa material i més l'espiritual. Tot i que ara ja està una mica més encarrilat, això.

F.B.V. I tindrem una espiritualitat en castellà o en anglès?

E.T. Potser sí. Jo sóc una mica escèptic, però les coses són així. Alemanya va perdre la guerra, i encara ho paga: per això els ferits nord-americans d'Afganistan i de l'Iraq els porten a les bases d'Alemanya. Aquí també es va perdre, i el que no podem fer és anar-nos demanant constantment què som i què fem. A una gran part de la població se la mareja constantment i una altra part ja ho té clar i opta per Espanya o pel castellà, i ho hem de respectar, perquè molts vénen d'Andalusia o d'on sigui i tenen la seva cultura i això no és dolent. La gent que parla una llengua, sigui castellà, sigui francès o el que sigui, no en tenen cap culpa. És la seva llengua i mereix un respecte, igual que en mereix la nostra. En tot cas nosaltres hem de fermar la nostra, no atacar la dels altres.

F.B.V. El lingüista Joan Solà va dir que els que parlen castellà i defensen que la seva llengua sigui la dominant ho fan perquè és la seva llengua, no amb la malícia que sovint se suposa.

E.T. Estem barrejats i hi ha d'haver un gran respecte, és una obligació que tenim. S'ha de respectar amb delicadesa i elegància. Els responsables dels problemes són els polítics, no el veí ni la comunitat de parlants.

F.B.V. I els que voten els polítics?

E.T. Llavors no hem d'anar a votar? Després resulta que l'índex d'abstenció és molt alt... Jo sóc possibilista, no maximalista, crec que som aquí per ser una mica feliços, tant com puguem. A Holanda parlen anglès, tothom el parla, tot i que Alemanya els sigui més pròxima, però els alemanys van perdre la guerra i l'anglès s'ha infiltrat a tot arreu: el cinema, la música... Amb les traduccions també passa, els catàlegs editorials estan plens d'autors de llengua anglesa.


10


F.B.V. Ser dels EUA o d'Anglaterra ja té un valor afegit i ens fa mirar amb menyspreu el que tenim.

E.T. És una mena de papanatisme absurd. No es gosa criticar, per exemple, el Harry Potter. Hi ha molta gent que es carrega aquest llibre, començant per Harold Bloom, però ningú els ha fet cas. I com el Harry Potter hi ha molts casos: sembla que com que té èxit tothom s'hagi d'agenollar al davant.

F.B.V. Però a Catalunya, durant molts anys, ha passat el mateix amb els llibres de Martí Pol: havien de ser bons perquè eren d'ell, i tota la poesia que llegia molta gent es limitava a Martí Pol com si no hi hagués res més. D'això fins i tot ell n'era conscient.

E.T. El primer signe que un país progressa en el camí cap a la civilització és el respecte cap als seus poetes. Respectar-los no vol dir no tirar-los pedres ni lloar-los perquè toca: vol dir llegir-los. Fins que el país no llegeixi no anirem bé. Això passa a tot arreu. En un moment determinat anaves per Espanya i només et podien parlar de García Lorca, i ara, que ja no hi és fa tants anys, gairebé no saben dir cap altre nom... potser l'Alberti o el Hierro, i para de comptar.

F.B.V. De vegades sembla que els escriptors siguin aliats del poder. En el cas de Martí Pol, la seva imatge pública semblava propera al poder, amb tants homenatges que li feien, encara que només calgués llegir els seus poemes per veure que en realitat era al contrari.

E.T. Ell era molt independent. El que passa és que sempre estem mirant a l'exterior, i comparant, i si als altres països tenen, posem per cas, tres poetes, doncs aquí n'hem de tenir quatre, i si no no estem contents. No ens sabem conformar amb el que tenim. Aquí, de vegades ens queixem que a les llistes dels llibres més venuts no hi ha els millors llibres, però és que a les llistes del New York Times gairebé sempre hi apareixen Tom Clancy i Danielle Steele, i és normal que hi siguin. No hi figurarà pas el Joseph Brodsky. De llibres de poesia no en figura ni un, a les llistes de best sellers .

F.B.V. I aquí no ens arriben els autors importants d'altres cultures.

E.T. Només arriba la novel·la comercial, o un llibre de reportatges, o el que pugui generar diners. Ara he citat Brodsky, però vagi als EUA o a Anglaterra i pregunti qui coneix, no ja Espriu o Bartra, és que no sabran ni qui és José Hierro o José Ángel Valente! Se senten malament per això? No, és normal, només saben el seu, tret d'algun estudiós que s'hi dedica.

F.B.V. És una qüestió de la indústria, doncs.

E.T. Home, en la poesia ja no hi ha ni indústria. La gent s'acontenta amb els seus, com ara amb Martí Pol, perquè vol unes veus pròpies. Potser el problema és que es limitin a una sola veu, i d'això el Miquel no en va tenir cap culpa: ell parlava d'altres autors, però no li feien cas. La gent és monotemàtica.

F.B.V. A Pa negre també hi introdueix molt tangencialment els abusos sexuals a infants .

E.T. El llibre està escrit des del punt de vista d'un nen que no ha sofert abusos, i ell no ho coneix, i la noia no ho manifesta, o ho manifesta amb un tancament total. També es coneix en unes circumstàncies amb un amic determinat, i prou, i la gent no se n'assabenta, i a la vida real passa igual. Si als EUA hi ha capellans que ara mateix tenen casos de pederàstia, imagini que podia passar quan no hi havia una pressió social al damunt, quan no es tenia en compte.

F.B.V. A l'obra la majoria de les dones treballen, i això encara sobta.

E.T. Jo aquí a Barcelona sentia: "Ara que la dona s'ha incorporat al mercat de treball"... Però aquesta gent en quin país viuen? Des del segle XIX que la dona treballa a les fàbriques, totes les fàbriques tèxtils de les conques del Ter i del Llobregat estaven plenes de dones, totes les dones de pràcticament tots els pobles hi treballaven, i els homes treballaven en altres feines o en càrrecs d'importància, de responsabilitat, que se'n diu. I, en un cert tipus de fàbriques, encara segueix pràcticament igual.


11


F.B.V. La història l'escriuen els vencedors, i a la novel·la parlen els perdedors, que ho veuen tot tenyit de la pobresa. Ho hem oblidat, tot això.

E.T. Hi havia les cartilles de racionament, amb el sucre roig, una llet blavosa, un oli infecte i el pa negre. Els que tenien cases de pagès estaven salvats, perquè tenien de tot i la gent hi anava a pidolar. Jo ho havia viscut, això. Hem oblidat moltes coses. Quan anàvem a Barcelona en tren, a la Meridiana molta gent obria les finestres i llançava uns paquets, de contraban, perquè a l'estació de la plaça Catalunya hi havia la policia i et demanaven un salconduit per entrar a la ciutat. Tot era resultat d'una situació molt dramàtica. I aquelles famílies tenien molt de valor, els infants gairebé no ho notàvem perquè els pares feien mans i mànigues perquè no ens adonéssim de res, o del mínim possible.

F.B.V. I encara som els perdedors.

E.T. Catalunya va perdre molt, perquè hi havia uns senyals d'identitat, però també hi havia rojos a Astúries, a Madrid, a tot arreu, i aquells també van ser represaliats, i aquella gent van ser perdedors igual. Al batxillerat nosaltres perdíem el Narcís Oller i ells mantenien el Pío Baroja, vam tenir un afegit de repressió, però també molts autors que van escriure segons què en castellà van ser eliminats de la superfície del món cultural, de vegades físicament i tot...

F.B.V. Pa negre és una novel·la que viu de les paraules, sempre que la finalitat darrera de vegades sigui aprendre paraules "que deia l'àvia" o la tia o qui sigui. E.T. Hi havia una creativitat popular que em sembla que s'ha perdut. Jo, quan em reuneixo amb amics, de vegades juguem a recordar com es deien les coses, abans, i cada paraula porta a una altra. De vegades oblidem que hem passat en poc temps d'una cultura oral a una de visual. Jo recordo que el cinema era fascinant, però ho era perquè només el veies un cop a la setmana. En el moment que a les quatre de la matinada pots escollir entre cinquanta cadenes, la imatge es banalitza. Avui els nanos diuen: "Deixa-m'ho veure", i abans deien: "Explica-m'ho". Potser no és d'una importància vital, però aquest petit detall explica moltes coses. Fins i tot els que escolten notícies per televisió les veuen.

F.B.V. Però al llibre hi ha ocasions en què sembla que vulgui ensenyar totes les paraules al lector, sembla que ens vulgui educar a marxes forçades...

E.T. És que el protagonista és un nen i li sobta que els que l'envolten parlin de manera diferent que ell. Hi ha paraules que un nano no diria mai, com versemblant , que diu l'àvia que, alhora, la treu del diari.

F.B.V. Però hi ha moltes paraules que els nens no entenen!

E.T. I no les han d'entendre! Aquesta paraula que no saben els hi quedarà com un misteri, i a molts els portarà a buscar què és allò. Però si els donem el llenguatge tan deixatat, mastegat, no progressaran mai en el llenguatge.

F.B.V. Ho exigim tot mastegat i fàcil?

E.T. Això és una cosa d'ara, és la sobreprotecció. És el que George Steiner en diu les teràpies de la facilitat, que no porten mai enlloc. És l'esforç, el que porta al progrés. Encara hi ha qui pensa que llegir és fàcil, i no ho és. Quan escric per a adults intento submergir-me en el magma de la llengua, i deixar-me portar.

F.B.V. Però Pa negre el podrien llegir els adolescents, no només els 'adults'.

E.T. Crec que no, perquè hi ha tot d'elements que com a lector no estan acostumants a afegir-hi, una part de misteri que el lector ha de posar-hi. Els follets, per exemple, que un lector adult interpreta clarament com a refugiats a la casa, però això no es diu, perquè el noi no ho sap, ho sabrà potser més endavant. Per altra banda, hi ha unes certes veritats de la vida que amb el tipus de literatura per a joves cal anar amb


12


molt de compte i molt de respecte, perquè cadascú té el seu desenvolupament vital i psicològic a un ritme determinat i no es pot precipitar.

F.B.V. A la novel·la es viu la iniciació sexual ambigua d'un adolescent, en doble direcció.

E.T. Però si ara encara hi ha molta gent que no ho sap, encara surten pares de família amb dona i fills que s'adonen que són homosexuals... A l'edat del protagonista, a la preadolescència, els sentiments són molt més confusos, i si no hi ha uns models encara més. Ell descobreix unes coses i en sap d'altres, però intueix el que no sap. Cadascú té el seu ritme. Ja ho diuen: "La televisió ha fet desaparèixer la infantesa". Si no hi ha una administració de les claus de la vida no hi ha infantesa.

F.B.V. I es pot saber com hem d'administrar avui aquests coneixements als nens?

E.T. Hem passat una època molt dolenta perquè només hi havia una televisió que era omnipresent. Ara hem de veure què passa amb els ordinadors. Hi haurà un moment que arribarem a casa i direm: "Vull veure una conversa amb el Màrius Sampere", i ho veurem. N'estic segur.

F.B.V. Però vol dir que als adults no els agrada també que els ho donin tot mastegat?

E.T. No se'ls dóna mastegat! Encara se'ls expulsa de la feina, del centre de Barcelona... La vida no és fàcil.

F.B.V. Quina responsabilitat té com a escriptor davant la societat?

E.T. Una de les funcions, crec, de la literatura, és posar els temes importants davant els ulls dels lectors, ajudar-los a enfrontar-los amb els seus problemes. Però el Brodsky deia que la primera obligació de l'escriptor és escriure bé. Perquè per viure necessitem paraules. També històries, però tenen una altra funció. Per tant, la primera cosa que s'hauria de fer a qualsevol país seria protegir els poetes, que són els que ens donen les paraules en l'estat més pur. A la novel·la hi ha molta més cosa que sobra, i al teatre no és essencial, a la poesia hi ha el llenguatge més pur. El gran monument a Barcelona no és cap novel·lista, és Verdaguer, i això ho sap fins i tot la gent que no llegeix, que a la cúspide de la literatura hi ha la poesia. Hem de llegir per proveir-nos de paraules, perquè sense paraules no podríem pensar, som animals de llenguatge, que deia Heidegger, em penso... Després vénen les altres funcions secundàries de la literatura, però no han de passar mai al primer pla, que no sigui com passa de vegades amb el menjar, que se sap que és molt bo, té molt bon gust però s'oblida que el que importa és que ens alimenti.

F.B.V. Hem de menjar llibres?!

E.T. Hem de llegir més, perquè si no acabarem perden el llenguatge. Avui es llegeix més que mai. La primera edició de L'educació sentimental , de Flaubert, va ser de 5.000 exemplars, i avui, qualsevol novel·la que sigui un petit èxit això ho supera amb escreix. Ferran Torrent, de la seva darrera novel·la, en va vendre més de 50.000 exemplars, que era impensable fa uns anys, perquè hi havia gent que no sabia ni llegir ni escriure.

F.B.V. En alguna cosa hem millorat.

E.T. Jo he conegut molta gent que no ha tingut estudis, i molts han hagut de fer-se el camí ells mateixos. El Miquel Martí Pol no tenia estudis secundaris, però tenia una apetència per la lectura i es va fer una gran cultura amb lectures, amb consells de Sarsanedas i una sèrie de gent que l'anava orientant. Esclar, això ha de sortir d'un mateix, s'ha de sortir de casa, fer el primer pas.

F.B.V. Vostè té alguns punts en comú amb el protagonista d'aquesta novel·la, i gran part de l'obra són records. Se sent reflectit en l'Andreu?

E.T. Quan Picasso o Dalí feien servir la seva dona com a model no ho feien perquè fossin extraordinàries, sinó perquè així s'estalviaven uns diners per pagar una model.


13


F.B.V. Vostè va viure fins a l'adolescència a Roda de Ter, un poble amb fàbriques i un riu, que podria ser el de la novel·la.

E.T. Podria ser-ho. També tenia dues masies o tres, on hi vivien parents, i els avis, i jo hi anava. I crec que els nanos de poble tenen una gran sort, perquè tenen el bosc, l'entorn natural. El nens de poble poden sortir a jugar al carrer, es respira una altra llibertat.

F.B.V. I per què no se'n torna a viure-hi, al poble?

E.T. Perquè ara m'avorreixo enormement. A més, visc a Sarrià, que d'alguna manera ja és un poble.

Article publicat a “La Vanguardia el 12/11/2003 per Julià Guillamon

Los huevos fatales

Sic transit Glòria Swanson fue uno de los libros fetiche de la literatura catalana de la transición. Se publicó en 1979, dos años antes que Històries de la mà esquerra de Jesús Moncada, y entre críticas favorables y recomendaciones positivas se convirtió en un punto de referencia: un ejemplo clarísimo de que a partir de las esencias más profundas del ruralismo, gracias a las vivencias directas dobladas de cultura, se podía escribir literatura de calidad: una novela corta de una gran complejidad técnica (La meva germana és ben boja, en la que Teixidor reconstruía la usura mental de una chica demente y grafómana), un cuento de la potencia figurativa y el reclamo de Sic transit Glòria Swanson o una obra maestra de la narrativa breve como “L'ou gargot”. Este cuento debería estar en todas las antologías. La “tieta de pagès” le cuenta al narrador que hay tres tipos de huevos. Los que sirven para hacer tortillas y huevos fritos, y los que llevan “com una grana de pollet al rovell”. Y además está “l'ou gargot”, un huevo fecundado que la clueca abandona, el proceso se interrumpe y queda a medio hacer. Los niños que protagonizan las historias de Emili Teixidor se sienten atraídos por estos huevos. El protagonista de Retrat d'un assassí d'ocells contempla en la vitrina de la escuela un nido de jilguero con tres “ous gargots”. En Pa negre forman parte del tesoro que los chavales esconden en el tronco de un ciruelo. El protagonista de “L'ou gargot”, de Sic transit Glòria Swanson, es un niño de la guerra. Intrigado por el misterio de la vida, se dedica a hacer experimentos. Retira la cáscara para ver el pollito amodorrado y pegajoso, o vuelve a depositar el huevo en el ponedero, a escondidas, para ver si llega a completar el proceso. El huevo es un correlato objetivo de la impotencia del chico ante la muerte del padre, un emblema de la descomposición de los ideales y la expresión de una poética. Teixidor nació en 1933, tiene setenta años. Pero yo le veo como un “nen gran”, manipulando estos “ous gargots” que simbolizan lo incompleto y mal terminado, la vida abortada y la imperfección del mundo, que en sus novelas y cuentos se encarna también en la figura de la chica con meningitis, del amigo manco, del joven tísico. Desde Sic transit Glòria Swanson, la literatura de Emili Teixidor ha funcionado por un procedimiento de variaciones y adicciones. El lector que le ha seguido en todos sus libros reconocerá unos cuantos elementos que se repiten: la mujer enloquecida que corre desnuda por el bosque, la leyenda de las chicas degolladas en el camino de la fábrica, el represaliado que conduce el coche de línea, el “joc dels disbarats” o la canción del “pare Carbasser”. Son marcas recurrentes que establecen el ritmo interior, global, de su obra narrativa. A partir de ahí cada novela introduce un tema propio. En Retrat d'un assassí d'ocells los poderosos los amos de la colonia y los mandamases de la curia se conjuraban en una historia a medio camino entre “Blue Velvet” y “Twin Peaks”. En El llibre de les mosques, los recuerdos del Vic prostibulario y clerical se combinaban con las experiencias de Teixidor en la Barcelona de los sesenta. Pa negre representa un retorno a los orígenes, al primer libro, al primer cuento. Teixidor ha recuperado la mayor parte de las historias que le obsesionan y las ha recreado en una única trama de corte clásico, protagonizada por el joven Andreu, trasplantado a una masía de la Plana de Vic. El padre está en la cárcel, condenado a muerte, la madre es una “xinxa” de la fábrica de tejidos. Sin padres, junto a un primo algo mayor y a una chica de su edad, Andreu experimenta una doble iniciación en el sexo y en el lenguaje. La primera parte está muy próxima a las


14


memorias noveladas, con algún capítulo que funciona prácticamente de manera autónoma (los juegos en el bosque con la Roviretes, la historia del carbonero humillado en la procesión del Combregar General). La descripción de la vida de los chicos “massa enjogassats” entre los árboles y en las habitaciones de la masía es emocionante. Teixidor sabe de lo que habla, y maneja un catalán sensacional, del que se distancia atribuyendo los giros más característicos a la abuela, porque el narrador es un desclasado y se enfrenta a una realidad que ya no existe. La violencia se resuelve aquí simbólicamente con la aparición de un caballo despanzurrado, en un clima de fugas, reyertas, maquis, monjes y civiles cómplices. La muerte del padre trastoca el frágil equilibrio familiar, y abre una brecha irreparable. Adoptado por los amos, Andreu saldrá de Can Tupí para estudiar el bachillerato. Pero antes la novela ata todos los cabos sueltos en una serie de capítulos formidables en los que Teixidor abre los puntos de la trama, separa las generaciones, y presenta las diversas opciones vitales ante la decadencia del mundo rural. La discusión entre el Quirze pare y Enriqueta, relatada por el chaval que escucha desde la cama, es un momento de máxima complejidad y tensión. “Era el temps del pa negre, de la llet blava i de les mongetes amb jaumets”, escribió Teixidor en uno de los cuentos de Sic transit Glòria Swanson. Cada vez que un escritor de la generación correspondiente aborda la posguerra, existe el riesgo de acabar como en la canción de Serrat. Pa negre apunta mucho más alto. Es uno de los libros más importantes de Teixidor y, junto al Purgatori de Mira, la mejor novela del año.

Pan negro: Artículo publicado a “El cultural.es”

El narrador de este relato, que evoca acontecimientos de una infancia ya lejana, confiesa: “La memoria se enredaba con la imaginación, y a veces la mezcla me jugaba malas pasadas y temía no recordar bien las cosas” (pág. 277). He ahí una clave de Pan negro.

Es una narración novelesca con muchos ingredientes de la realidad vivida. Pero no sería acertado leer estas páginas en clave autobiográfica. La mezcla de verdad histórica y ficción da siempre como resultado una construcción ficcional. Teixidor ha recreado un mundo opresivo, mísero, lacerado por la guerra civil y sus consecuencias inmediatas –familias destruidas, orfandad, miedo, represión– visto desde la perspectiva de un niño que es capaz, años después, de reconstruir sus recuerdos con la mirada de entonces. Lo curioso del caso es que Andrés, acogido en el campo por sus abuelos, con un padre en la cárcel y una madre distante, rememora el mundo de la infancia como una época feliz, casi paradisíaca, hasta el punto de que el golpe de fortuna que lo coloca en una situación confortable, protegido por los señores de Manubens, y que le permitirá “dar la espalda [...] al mundo completo de antes” (pág. 373), es sentido como un envilecimiento: “Comprendí, fascinado por mi propia transformación, con una mezcla de vanidad y de miedo, que empezaba a convertirme en un monstruo [...] capaz de reunir en un solo cuerpo, en una sola vida, dos naturalezas distintas, dos experiencias contrarias” (pág. 374). El mundo de los mayores, siempre acosados por oscuros miedos o por viejas historias de las que no se habla, contrasta con el ámbito luminoso de Andrés y sus primos –Quirico chico, la Lloramicos–, sus juegos, sus confidencias, su vida libre y gozosa, su costumbre de encaramarse al ciruelo que simbólicamente los coloca en un nivel superior, por encima de los asuntos de la tierra, de la precaria subsistencia cotidiana, de las conversaciones elusivas y los secretos de los adultos, apenas entrevistos y nunca explicados del todo. La sutil conservación sin apenas desfallecimientos de la perspectiva infantil a lo largo del relato es un logro notable del autor. El otro mérito indudable de Pan negro es la riqueza de sus evocaciones, la minuciosidad y precisión con que se describen lugares, paisajes, tareas agrícolas –véanse, a título de ejemplo, las páginas 278-279, dedicadas a la siega y la trilla– y el gusto por los nombres perdidos de las cosas, asociados inevitablemente a la memoria infantil: “Según la procedencia de los trilladores, hablaban del almiar, el nial, el borguil y otros nombres que a nosotros nos remitían a territorios nuevos e inexplorados. Al ancho mundo de las palabras” (pág. 279). Y aún podría añadirse el deleite verbal de las series enumerativas que aparecen en otro pasaje (págs. 138-139), así como el gusto por las leyendas y manifestaciones populares de la abuela.


15


Hay numerosos aciertos narrativos: la visita al padre en la cárcel, el entierro y la escena con el alcalde, la descripción de los Manubens (págs. 289-290) y el perfil de algunos tipos, como el señor Madern o el padre Tafalla. Y un lenguaje variado y rico, que el mismo autor ha traducido del catalán sin lograr esquivar del todo algunos catalanismos (“aquella verdor”, p. 37; “no pueden haber excepciones”, p. 74; “como que” (p. 172) por el “como” causal; “de buena mañana”, p. 242; “no sé qué os ha cogido” [‘ocurrido’], p. 302) cuya presencia no empaña, sin embargo, la sensación de plenitud lingüística y riqueza de matices que el lenguaje de la obra despierta. Un texto excelente, en suma, que logra revitalizar, por la intensidad de la evocación, un tema repetido hasta la saciedad y hasta trivializado en demasiadas ocasiones.

Ricardo SENABRE

<http://www.elcultural.es/HTML/20041028/letras/LETRAS10527.asp>

Cuatro cuestiones a Emili Teixidor

–Imaginación y memoria: ¿cuál de las dos es más fiable? –La memoria cava, la imaginación florece. –¿Incluso en la infancia más terrible hay un paraíso? –Sí. ¿Cómo podrían vivir sin ese reducto los miles de niños que carecen de casi todo? Un aforismo dice que quien quiere hacer un paraíso con su pan, lo que consigue es un infierno con su hambre. –¿Y los paraísos adultos? –Algunos son artificiales, como es sabido. Como dice un buen amigo, de todos los paraísos hay que emigrar, pero nunca ser expulsado. –Los adultos ¿se entienden entre ellos? –No, a la vista está. Sólo hay que abrir el diario. Pero hay que intentarlo. Un adulto, a veces, no es más que un niño sin esperanza.


16


Llibres Infantils:

• La Rosa, la roca i el llop [I*]

• Cada tigre té una jungla [I**]

• La Formiga Piga es deslloriga [I**]

• Petits contes d’intriga de la Formiga Piga [I**]

• En Ring 1-2-3 i el món nou [I**]

• La volta al món de la Formiga Piga [I**]

• L’Amiga més amiga de la Formiga Piga [I***]

• Dídac, Berta i la màquina de lligar [I***]

Llibres Juvenils (JN):

• Un aire que mata

• Les ales dela nit

• Amics de mort

• Cor de coure

• Corazón de roble

• El crim de la hipotenusa

• Federico, Federico, Federico

• Frederic, Frederic, Frederic

• Marcabrú y la hoguera de hielo

• L’Ocell de foc

• El Príncep Alí

• Quinze sín quinze

• En Ranquet i el tresor

• En Ranquet i els seus amics

• Les rates malaltes

• Sempre em dic Pere

• El soldat plantat

Llibres per a adults (N):

• Les contraportades d’El matí de

catalunya [791.4 Tei]

• En veu alta escrits per a la ràdio [N 833

Tei]

• El llibre de les mosques

• Pa negre

• Retrat d’un assasí d’ocells

• Sic transit Glòria Swanson i altres

Llibres de l’Emili Teixidor que podem trobar a la BCTS

14

Cu

ltu

ras

LaV

angu

ardi

aM

iérc

oles

,19

ener

o20

05E

SC

RIT

UR

AS

EMILI TEIXIDOR

1 Contagiar el deseo de leer es comocontagiar cualquier otra convic-ción profunda: sólo se puede con-

seguir, o mejor intentar, sin imposicio-nes, por simple contacto, imitación o se-ducción. No se trata de llenar ningún va-so –cerebro– vacío, sino de prender enuna zarza el fuego que nos agita. Por elsimple contacto de una llama. El mejorcontagio/contacto es el ejemplo. Si nospreocupáramos menos por la lectura delos otros y más y con más rigor por nues-tras propias lecturas, seguro que nues-tro entusiasmo nos desbordaría y losmás cercanos a nosotros advertirían esaplenitud que nos proporcionan los li-bros y quizás, quizás, otros intentaranalumbrar su propio ardor aprovechan-do alguna de las pequeñas chispas quedesprende nuestra hoguera.Primer truco Primero lee tú y los de-más imitarán el placer que tú expandas.Predica con el ejemplo.

2 Toda seducción tiene sus estrate-gias o sus trucos. Existen algu-nos, pequeños, sencillos y prácti-

cos para facilitar el contagio. O mejor, ladisciplina de la lectura. El esfuerzo querequiere abrir un libro e interesarse ac-tivamente por su contenido. Expondre-mos algunos, pero recordemos antesque para atraer al lector hay que lograrque el texto le concierna en algo, quepueda dialogar de alguna manera conél, del modo activo y participativo enque los aficionados al futbol leen los pe-riódicos deportivos –calibrando los adje-tivos dedicados a sus ídolos, examinan-do con lupa la descripción del partido,juzgando la injusta expulsión de un juga-dor...– o los economistas las cotizacio-nes de la bolsa. En resumen, que el lec-tor pueda establecer un diálogo, por mí-nimo que sea, con el texto. Los primeroslibros deben acoger al lector, no expul-sarle de sus páginas. El placer de la lectu-ra sólo se produce cuando el acto de leerse convierte en una creación, en un actoproductivo, cuando el libro sabe poneren juego las facultades del lector. Los me-jores libros son los que dan al lector sufi-ciente espacio para rehacer el texto amedida que lo está leyendo.Segundo truco Todos los lectores tie-nen su nivel y hay que conocerlo antesde recomendarles un libro. Sepamos an-tes cuáles han sido sus últimas lecturas,lo que han leído con agrado o con difi-cultad, cuáles son sus intereses... en fin,qué deporte y en qué categoría está elequipo de sus preferencias... literarias.

3 No se trata de convertir la lecturaen un programa educacional, sinode educar –sobre todo a los jóve-

nes– en la lectura. Una de las estrategiases ampliar las posibilidades para leer y,aprovechando los espacios, hacer quelas bibliotecas, escolares o municipales,sean lugares de encuentro abiertos a loslibros y a las personas. Si no se hace así,

simplemente propiciando los encuen-tros, las iniciativas pueden convertirsefácilmente en instituciones que elimi-nen el placer de la lectura.Tercer truco En algunos países han es-tablecido la hora del silencio en la cualtodo el personal debe permanecer calla-do y con un libro en las manos, desde ladirectora hasta el conserje, y aplicarseen la lectura. Una hora diaria. No todosleerán al mismo ritmo. Lo que importaes facilitar tiempo y espacio para apren-der la disciplina que requiere toda lectu-ra atenta. Muchas escuelas hacen algoparecido, un rato de silencio con libros,mientras esperan el inicio de las clases.

4 La mecánica de la lectura. La pe-dagogia actual ha desterrado lalectura en voz alta y los ejercicios

de lectura diaria en las escuelas. Antes,muchas escuelas unitarias dedicabanuna hora diaria a la lectura en voz altadesde los siete a los doce años, más o me-nos. Eran muchísimas horas de entrena-miento lector. Steiner nos advierte deque sólo se comprende bien un textocuando se lee en voz alta. Por algo a losactores les llamamos intérpretes, por-que leer es interpretar un texto, dar laversión personal con las pausas, las in-flexiones y el ritmo requerido. Muchosjóvenes no leen bien en voz alta, no sa-

ben interpretar el texto y en consecuen-cia no lo entienden. Para interpretarmúsica, danza o pintura, hay que pasarpor la dura disciplina rutinaria de las ta-blas, ejercicios, repeticiones y correccio-nes. Sólo tras un estricto aprendizajediario, viene la felicidad de una intepre-tación perfecta. ¿Por qué la lectura seríala única habilidad que se libraría de esadisciplina esencial para sembrar el de-seo? El deseo no es más que la necesidadde ejercitar lo aprendido con esfuerzo,de liberar las energías y potencialidadesdescubiertas en la práctica de los ensa-yos. Sin disciplina no hay deseo. El de-seo anárquico y voluble no es deseo, escapricho.Cuarto truco Aprovechemos todas lasoportunidades para leer o hacer leer envoz alta. ¿Por qué no se memorizan poe-mas, y se organizan recitales en las es-cuelas? La memoria, dicen, es el marca-pasos de la inteligencia.

5 Carme Riera confesaba que su pa-sión por la lectura se le despertóen dos frentes: los poemas que le

leía su abuela sobre cuentos popularesmallorquines y la biblioteca de su pa-dre, siempre cerrada bajo llave, y que lehabía prohibido utilizar sin excepcio-nes. Dos fuentes de deseo: la generosi-dad oral y la prohibición de acceso a unmundo posiblemente maravilloso.

La técnica de algunos profesores erallegar a clase con tres libros y anunciarque iban a hablar de dos libros que lleva-ban consigo. Los alumnos avisaban in-mediatamente que eran tres y no dos,ellos se hacían los sorprendidos, retira-ban enseguida el libro intruso mientrascomentaba que aquel no era un libro pa-ra ellos, con temas demasiado compro-metidos para su edad, que su lectura re-quería un esfuerzo superior al que ellospodían realizar, que incluso lectoresmás experimentados podían sucumbirpeligrosamente a las propuestas del au-tor... etcétera. No hablaban más de eselibro y se pasaban la clase presentandolos otros dos. Acabada la clase, olvida-ban los tres libros sobre la mesa. Todosse precipitaban sobre el libro proscritodel que ni siquiera habían mencionadoel título. Y todos tomaban nota de él y loleían, y unos pocos, además, leían los li-bros comentados y recomendados.Quinto truco Sólo lo difícil es estimu-lante. Las razones para leer de los ado-lescentes son las mismas que las de losadultos; la curiosidad desbocada, la pa-sión por descubrir otros mundos, de co-nocer a héroes o canallas osados, trans-gresores... ¿Puede despertar el deseo untexto masticado, preparado, recomenda-do... y mil veces descubierto? En Améri-ca llaman a los libros recomendados porlas autoridades académicas el beso de lamuerte, la maldición que mata la espon-taneidad y la ilusión del descubrimien-to personal, único, la voz original quenos habla directamente a nosotros. Entiempos de saciedad, regala necesidad.

6 Los lectores andan desesperadospor encontrar historias que lesproporciones materiales imagina-

tivos para crear nuevos mundos en loscuales puedan perderse o comprendermejor el funcionamiento del mundo enel que viven. Los lectores buscan pasarun buen rato perdidos en otros mundos,o en el lado más salvaje o sorprendentede éste. Aunque sepan que el tesoro delos libros no es nunca real y no es esen-cial para sobrevivir, todos los lectoresbuscan en los libros una metáfora de lafelicidad.Sexto truco Huir de la cultura de protec-ción exacerbada por los miedos de losadultos. Muchos adultos conciben la lec-

La escuela deberíavolver a la lectura envoz alta, desterrada porla pedagogía actual, y alos recitales de poesía

Firma invitada Mientras el Estado se plantea cómo proteger a los niños dela televisión, los pedagogos siguen preguntándose cómo enseñarles a leer.Un reputado autor de libros infantiles que fue maestro revela aquí sus trucos

Estrategias del deseoo trucos para leer

Emili TeixidorNacido en Roda deTer en 1933, esautor de ‘Pa negre’,(2003), uno de losgrandes éxitos de lanarrativa catalanareciente, y de laserie de librosinfantilesprotagonizados porla hormiga Piga

MIGUEL SANTAMARINA

Primero lee tú y losdemás imitarán elplacer que túexpandes. Predicacon el ejemplo

15

Cu

ltu

ras

LaV

angu

ardi

aM

iérc

oles

,19

ener

o20

05E

SC

RIT

UR

ASAntirrománticostura como un salvavidas contra los em-

bates de la vida, y no como una barca li-bre dispuesta a la aventura personal.

7 He aquí una pequeña lista de es-trategias o trucos, además de losya expuestos, utilizados por va-

rios profesores para crear o reforzar elhábito de la lectura. Se refieren a ejerci-cios en grupo. Para edades determina-das, hay muchos más ejercicios. Nom-bramos sólo algunos para edades inde-terminadas.a) Hacer dramatizaciones de los libros.El grupo de lectores convierte el libro enuna obra de teatro, no en detalle, sino enesquema, cuántos actos tendría, qué par-tes deberían conservarse y de cuáles sepodría prescincir, cuántos personajesprincipales y cuántos secundarios, esce-narios de la accion... Además, hacer elreparto entre los componentes del gru-po, anotar las coincidencias de criterio,elegir a los más idóneos... etcétera.b) Encargar la presentación del libro ele-gido a otro grupo de lectores, en otra cla-se, biblioteca, mural... etcétera.c) Buscar finales alternativos y elegir elmejor o el más acorde con el espíritu deltexto.d) Muchas bibliotecas tienen clubs de lec-tores en los que ponen en común las dife-rentes opiniones sobre el libro elegido.e) Subrayar las frases más importan-tes del libro a criterio de los lectores, ycompararlas con las del resto del gru-po. Mejor si una sola frase da idea delcontenido.f) Escribir parodias sobre el libro leído.g) Si existe versión cinematográfica,comparar texto e imágenes. Dibujar uncómic... etcétera.

8 Ejercicios en solitario.a) Leer una sola línea –para adqui-rir el hábito de leer poesía– cada

día. Sólo una línea, pero inexcusable-mente cada día. Los lectores objetan queasí no comprenderán nada, pero no setrata se comprender, se trata de ejerci-tar el esfuerzo lector y graduarlo a la sa-tisfacción obtenida. Con un solo versose acostumbrán al esfuerzo mínimo pe-ro constante, aumentarán el vocabula-rio, reforzarán su disciplina lectora... ysin darse cuenta, al poco tiempo leeránun poco más, hasta apreciar las pala-bras, las frases, las cadencias...b) Tener una fuente de información fia-ble: amigos, críticos, reseñas, profeso-res... donde acudir para formarse la opi-nión antes de leer un texto.c) Hacer una lista de libros que puedaninteresar, recomendados por esas fuen-tes de información, a fin de no quedarsenunca sin material. Añadir reseñas, opi-niones... etcétera, a fin de aumentar lapreparación y el deseo.d) Tener consciencia del nivel alcanza-do como lector... etcétera.

9 Seguro que cada maestro, padre,tutor... podrá añadir más seduc-ciones o trucos a esos apuntados.

He olvidado un buen truco: la indiferen-cia. Fingida, claro. Que el objeto desea-do se muestre demasiado obsequioso yzalamero para seducir al lector puedehacerlo aborrecible a sus ojos, al tiempoque rebaja su posible mérito. ¿Qué pocoseguro estará de sí mismo y de los place-res que ofrece, piensa el posible lector,si tiene que descender a mendigar miatención? La atracción literaria es uncompromiso íntimo, cada lector tieneuna reacción única porque cada uno leea su manera. Y, por fin, existe toda unaeducación del lector, una vez logrado elprimer estadio de las primeras lecturas.Pero esa es otra cuestión, que tratare-mos otro día. |

¡Oh sorpresa, oh sublime novedad salvadora, lareceta para proseguir la aventura creativa catalana

es, según los imparables, el romanticismo!

XAVIER BRU DE SALA

El romanticismo como actitud vital yartística cala tan hondo en las raíces denuestra cultura occidental que nadie haacertado todavía una definición, si bientodo el mundo está de acuerdo enidentificarlo y señalar su importancia.Desde luego, parece imposible pensarque sin el triunfo de las ideas que dieronnacimiento al romanticismo, lasliteraturas semienterradas como lacatalana hubieran levantado otra vez lacabeza. Pero una cosa es serconscientes de lo que como culturadebemos a Herder y a Fichte (y en últimainstancia a Rousseau, Goethe o Kant) yotra no advertir que todo catalán esirónico, y por lo tanto antirromántico, pormucho que pueda ir montado en elcaballo histórico del romanticismo, yasea éste tardío (Renaixença) opalingenésico (actual).

Viene a cuento lo anterior por lareiteración con la que los jóvenes‘imparables’ se califican, al unísono y sinmatices, como románticos. ¿Qué puedeatraer tanto del romanticismo aAlzamora, Bofill, Forcano y todo lo quedel trío cuelga, que empieza ya a sernotable, y más que lo será? El romántico,amparado en fuerzas imperecederas,eternas y descontroladas, las ordena enun ejercicio de voluntad, de fijación delas propias normas vitales, que debe irmás allá de la naturaleza, voluble pordefinición aún cuando se muestreterrible. El romántico no es voluble, esconsecuente. El romántico no esondulante, como la vida segúnMontaigne. Su tempestad no cesa, nodesfallece, no se arredra. Lo bello, comoen las tragedias de Schiller, es morir encumplimiento de las normas que unomismo se ha dictado y de las que no seapea por mucho que le convenga. Elromanticismo es un formidable chute devoluntad a la vena, siempre enardecedor,siempre peligroso, a menudo fatal. ¿Paraqué lo quieren?

Ensayemos hipótesis. A, para notener que rendirse a la evidencia de unacultura tanto más agonizante cuantoprotegida por la madrastra de unospartidos que han abdicado de lacatalanidad. B, para convivir con el

complejo de considerarse una vez máslos últimos de escribir en catalán y enserio –como Espriu y muchos que lodisimulan pero no pueden evitar tantaenfermiza vanidad– erigiéndose por lomenos, los imparables con su obra, enuna monumental pira funeraria o farodeslumbrante en mar deshabitado, unaespecie de fulgor postrero que redimay dé sentido a tanto esfuerzoprecedente. C, para, así enardecidos,desafiar mejor la adversidad, ycomprometerse sin posible vuelta atrásen el desafío.

¿Tan mal estamos como literaturaque no haya otro recurso para proseguirescribiendo en catalán con ambición yconstancia? Palol, su maestro, tiene unpie en el barroco. Un servidor tiene loscuatro, y hasta le salen volutas en lasorejas, de lo barroco, y por lo tantoantirromántico, que llega a ser. Pordesgracia, no hay constancia históricade barroco enfrentado a romanticismo,pero si sus frutos son iguales enesplendor –eso depende tanto deltalento como de su alimento– comoestrategia de supervivencia lascalibradas y desconfiadas posicionesbarrocas son claramente superiores a lagrandeza autoinsuflada de los titanes.

Si no se descubren como una‘enganyifa’, los imparables prometencincuenta años más de literaturacatalana de calidad no execrable, o seaalta, con independencia de los avataresque pueda sufrir la comunidad nacionalde la que son expresión al tiempo quepropuesta. Como, en consecuencia,ellos cargan sobre sus portentosasespaldas con la responsabilidad deasegurar el futuro, los barrocos podemosredoblar, ‘recargolar’, todavía más laironía. Y así pronosticar a los imparablesuna ruptura entre su romántica mangueraumbilical y el cordoncito que siguealimentando al deletéreo espíritu catalán.Por mucho que se esfuercen, loscatalanes seguiremos siendo, en unapráctica totalidad que a día de hoy seamplía, algo indigno de ser tomado encuenta por cualquier románticoverdadero: la voluntad catalana de sersólo alcanza para no desaparecer

Sebastià Alzamora, último premio Josep Pla de novela PEDRO MADUEÑO

Documento

Indiay suscastas

NarendraJadhavIntocable. Unafamilia deparias en laIndiacontemporáneaTraducción deMargarita Sáenz dela Calzada

ESPASA CALPE321 PÁGINAS18 EUROS

JAVIER GUTIÉRREZ CARRETEROUn hombre recorre las calles de Ozar,un pequeño pueblo del estado indio deMaharastra. Va descalzo, porta a la es-palda una manta de lana negra llamadaghongdi y se apoya en un bastón ador-nado con pequeños cascabeles que, altintinear en el aire de la abrasadora tar-de, alertan a quienes se cruzan en su ca-mino que se trata de un dalit, un paria,un intocable de una casta inferior queno puede rozar a los de las castas su-periores ni con su sombra. Es el año1930.

Un hombre espera en el aeropuertointernacional de Bombay al avión que lelleve a Washington D. C. para tomar po-sesión de su recién asignado puesto enel Fondo Monetario Internacional(FMI). Junto a su emocionada familia,recibe toda clase de parabienes y felicita-ciones de amigos y conocidos... a pesarde descender de una familia intocable,de una familia paria, a pesar de ser élmismo un dalit. Es el año 1997.

Contra la infamiaDos hombres unidos por la sangre y porla pertenencia a una de las castas másbajas de la sociedad india: la mahar. Unpadre, Damodar Runjaji Jadhav, que,cansado de la existencia humillante delas castas inferiores, se rebeló contra es-te tan antiquísimo como infrahumanosistema social indio para dotar a los su-yos y, por ende, a los más desfavoreci-dos, de aquello inherente a la mismaesencia del ser humano: la dignidad. Unhijo, Narendra Jadhav (Mumbai, India,1953) que, recogiendo su esfuerzo así co-mo el de su familia, ha vencido toda cla-se de prejuicios ancestrales y se ha licen-ciado en Economía, ha trabajado comodirectivo del FMI y es, en la actualidad,alto funcionario del Ministerio de Fi-nanzas de India. Un padre que vio la luzen la figura del intocable Babaaheb Am-bedkar, aquel que organizó y lideró la re-volución social india con el fin de uni-ficar a todos los dalits por la aboliciónlegal de la intocabilidad, formulada ofi-cialmente por la Constitución de la re-cién creada República de la India el 26de enero de 1950. Un hijo que ha relatadotodas estas ilusiones, frustraciones, es-peranzas y sufrimientos en Intocable.Una familia de parias en la India con-temporánea.

Acontecimiento literario y social ensu país, es tan sencillamente un emo-tivo testimonio de su auténtica realidadcomo un alegato de denuncia porque,aunque legalmente abolido después demás de tres milenios rigiendo el destinode millones de seres humanos, este ig-nominioso sistema de castas se ha idoperfeccionado a la sombra con el propó-sito de seguir condicionando en los albo-res del siglo XXI las vidas de indios e in-dias. Y es que, tal y como Narendra Jad-hav resuelve: “Hoy en el mundo, unhombre de cada seis es indio y un indiode cada seis es, desde siempre, un intoca-ble, un dalit”. |

tertúlies literàries reunió · Emili Teixidor neix a Roda de Ter (Osona) el 1933. El paisatge de...

Documents

Transcript of tertúlies literàries reunió · Emili Teixidor neix a Roda de Ter (Osona) el 1933. El paisatge de...