Tirant lo BlancJoanot Martorell

Primera edició digital en ePub: abril del 2011

© d’aquesta edició digital: OASI

© dels textos: els seus respectius autors

Edita: Organisme Autònomper a la Societat de la Informació

de la Diputació de TarragonaAssalt, 12 • 43003 Tarragona

Tel. 977 24 40 07 - Fax: 977 22 45 17comunicacio@oasi.cat

www.oasi.cat

Revisió i correcció: Ramon Vernet Moya

Dibuix de la coberta: extret del gravat anònim de la portada de la primeratraducció al castellà de Tirant lo Blanc, impresa a Valladolid per Diego de

Gumiel l'any 1511.

Índex

Nota sobre aquesta edició

Primera edició on line (1999)

Obra i autorJordi Tiñena

Tirant lo Blanc

- Dedicatòria

- Pròleg

- Part I: Tirant a Anglaterra

- Part II: Tirant a Sicília i a l'illa de Rodes

- Part III: Tirant a l'Imperi Grec

- Part IV: Tirant al Nord d'Àfrica

- Part V: Tirant torna a l'Imperi Grec

Nota sobre aquesta edició

Aquesta nova edició de Tirant lo Blanc, de JoanotMartorell, parteix de la transcripció que feren l'any1999 alumnes de centres educatius de lescomarques de Tarragona. Aquesta transcripció esbasà en l'edició del Tirant a cura de Martí de Riquer,publicada l'any 1947 per l'editorial Selecta. DeRiquer donà el seu consentiment per a aquestatranscripció i posterior publicació a Internet -a travésde TINET-, esdevenint en el seu moment la primeraedició on line de la que és considerada la primeragran novel·la moderna de la literatura catalana i undels llibres més importants de la literatura universal.

Avui, TINET s'avança novament i presenta unarevisió d'aquesta edició on line de l'obravalenciana, revisada i corregida pel filòleg RamonVernet. Ho fa en un nou format digital, l'ePub, el nouestàndard per a la publicació electrònica i apte permúltiples dispositius electrònics.

Primera edició on line (1999)

La idea de fer una edició digital del Tirant lo Blanc (osi es vol de "posar el Tirant a la xarxa") va néixer deforma natural quant qui això escriu s’en va anaradonant que el corpus d’obres mestres de laliteratura universal, i també en general de llibres i tottipus d’informació escrita en qualsevol llengua, vacreixent espectacularment. Així ens trobem ambiniciatives tant importants com el ProjecteGutemberg, la BitBlioteca, el Projecte Cervantes imolts altres que fan que es vagi apropant el somnid’una Biblioteca Universal accessible a tothom desde qualsevol lloc i en qualsevol moment. Si el MobyDick o el Quijote estaven a la xarxa, per què no elTirant?

Benvolguts amics,

Un dels grans avantatges de les novestecnologies es que permeten als individuspotencialitats que fins ara no eren possibles.

En particular, com a mostra del que elsciutadans (els mes joves en aquest cas)poden fer, voldríem engegar un projecteespecialment dirigit a les escoles i centreseducatius: el Projecte Tirant. Dit en poquesparaules aquest projecte consisteix enrealitzar la ***primera edició digital*** d'una deles peces claus de la nostra literatura, el"Tirant Lo Blanc" de Joanot Martorell. La ideaseria que a aquesta edició contribuïssin elsescolars de les nostres comarques, i que elseu nom quedes lligat per sempre a aquestainiciativa i a aquesta obre mestre del nostrepatrimoni cultural.

El Tirant, en edició de butxaca, te unes 1.000pàgines, de manera que amb uns quantscentenars d'escolars voluntaris queintroduïssin 2 o 3 pàgines cada un,aconseguiríem en poc temps tenir en formatelectrònic el Tirant. En la edició digitalconstaria per cada capítol el nom delsescolars i dels centres que hi han col·laborat.

El que voldríem saber ara es si el vostreCentre estaria interessat en participar en elProjecte. Si fos així us pregaríem que en un e-mail de resposta ens indiquéssiu:

- Adreça postal del centre (us enviaríem lesfotocopies de les pàgines que els vostresalumnes haurien de digitalitzar)

- Nom del professor responsable per aquestprojecte (aquesta persona assignaria alsdiferents alumnes les pagines a digitalitzar,tindria cura de la llista de voluntaris i recolliriales seves contribucions en format digital perremetre-les a la Fundació (TINET) via e-mail)

- Numero estimatiu d'alumnes que creieu quepodrien participar com a voluntaris (en funciód'aquest numero faríem la distribució de lafeina global)

Les qüestions pràctiques quant a alumnes alsquals dirigir-se les deixem en les vostresmans. No creiem que hi hagi edat límit (avui,nois i noies ben jovenets tenen domini delsordinadors). Quant al mètode de digitalitzaciópot anar des del simple teclejat a ma del text,fins a l'escanejat i passat per un OCR; aixòquedaria en mans de les disponibilitats delsvoluntaris i/o dels centres. Simplement elresponsable en cada centre, en contacte ambnosaltres, hauria de tenir curar d'enviar-nos unformat final únic (cosa que avui en dia ja

asseguren la majoria dels processadors detextos)

Creiem que el Projecte Tirant es potdesenvolupar fàcilment a poca empenta quehi posem tots plegats. La gent jove de lesnostres comarques i els nostres centreseducatius tindrien el privilegi de ser elsprimers (i pensem que la primera ediciódigital és ***la bona***) en introduir a la xarxauna part important del nostre patrimonilingüístic i cultural i en marcar un camí quedesprès seguiran altres.

Esperem les vostres respostes positives (itambé els vostres comentaris) i us saludemcordialment

P.S. Aquest e-mail ha estat adreçat a totsaquells centres educatius que tenen adreçade correu electrònic a TINET. Si coneixeualtres centres amb els quals ens puguemposar en contacte via e-mail us agrairíem queens ho comuniquéssiu.

Vam rebre la resposta gairebé immediata ientusiasta de nou centres (per aquest ordre):

- IES Politècnic Vidal i Barraquer de Tarragona.

Professor F.Xavier Suñé i Jordi Cuesta Andrea amb100 alumnes

- IES Camp Clar de Tarragona. Professor JordiTiñena amb 18 alumnes

- IES Bonavista de Tarragona Professor JosepHolgado amb 50 alumnes

- IES del Vendrell. Professor Joan R. Ivern amb 30alumnes.

- Col·legi Sagrat Cor de Tarragona. ProfessorJaume Sabater amb 50 alumnes

- Col·legi Pare Manyanet de Reus. ProfessorFrancisco L. Ayuso amb 10 alumnes

- CEIP El Serrallo de Tarragona. Professor Josep M.Sabater amb 10 alumnes

- IES Narcís Oller de Valls. Professor Jaume Bartolíamb 40 alumnes

- IES Martí l’Humà de Montblanc. Professors Joan L.Llorens i Jordi Vallès amb 20 alumnes

Així doncs en pocs dies vam tenir uns 300 joves deles nostres comarques posant en format digital lesparaules que feia més de 500 en Joanot Martorellhavia immortalitzat en paper.

En pocs mesos van anar arribant (sempre per e-mail;tot el treball i la coordinació s’ha anat fent per laxarxa sense necessitat de reunions presencials) elsfitxers que contenien el treball dels diferents alumnesagrupats en els seus centres. El professor i escriptorJordi Tiñena (també participant amb el seu centre)ens va cedir amablement una presentació de l’autor ila seva obra. La Bet Garau, jove professional de lacomunicació, va preparar el disseny del Web,ajudada en els detalls tècnics pel bon amic JoanManuel Gómez. Prèviament el professor Joan Martíhavia obtingut el permís del professor Martí deRiquer, la edició del qual hem utilitzat per ladigitalització, de fer pública aquesta. Un treballvoluntari de molts, amb gran professionalitat i fentservir les noves tecnologies (pràcticament no hi hahagut cap reunió presencial fins el moment de deixarenllestit el treball): un exemple pràctic del treball en elnou món de la Societat de la Informació.

L'experiència ha estat extraordinàriament positiva iesperem que tindrà continuïtat, endegant el que hade ser una Biblioteca Digital Tarraconense,contribució de la nostra gent a la BibliotecaUniversal. No cal dir la satisfacció de qui això escriu ide la Fundació Ciutat de Tarragona a la qualrepresenta en veure el resultat del Projecte: poquesvegades la relació producte/cost es tant elevada.Una de les obres cabdals de la literatura universal, i

veritable lluminària de la literatura escrita en la nostrallengua, present a la xarxa mundial gràcies a l’esforçvoluntari de centenars de joves de les nostrescomarques. Un orgull per TINET. Una joia perTarragona i les seves comarques.

Manuel SanromàFundació Ciutat de Tarragona. TINET

Any 1999

Obra i autor

Escrita a partir de 1460 i publicada per primeravegada el 1490, Tirant lo Blanc és una novel·lacavalleresca que narra les aventures d'armes id'amor del seu protagonista, Tirant, al servei d'un bellideal: alliberar l'Imperi Grec, Constantinoble, delsetge dels turcs. Qualificada encertadament com anovel·la total (alhora de cavalleria, cortesana, militar,eròtica i, en cert sentit, psicològica), la sevaversemblança l'allunya de les novel·les de cavalleriade l'Edat Mitjana; i la seva trama variada i rica enregistres (des del to greu fins a l'humor; des de lacrueltat fins al sensualisme), la fan una lectura plaent idivertida, que ha resistit el pas del temps. És, no resmenys, una de les millors novel·les europees delmoment.

Autoria

El seu autor és Joanot Martorell fou un cavaller

provinent de la petita noblesa valenciana, semblaque nascut a la ciutat de València entre 1405 i 1410.La família Martorell era originària de Gandia, peròconsta radicada a València des de 1400. Desd'aquest any, tant els pares com els avis, paterns imaterns, de Joanot Martorell estan documentantscom a veïns de la ciutat. Possiblement va morir el1465. El seu avi va ser conseller reial i el seu pare,cambrer del rei Martí l'Humà. De Joanot Martorell,que era cunyat d’Ausias March, coneixem forçaelements biogràfics que ens el mostren com uncavaller bregós de vida agitada, plena d'aferscavallerescos d'armes i bon coneixedor dels usos icostums de la cavalleria; habituat al tracte cortesà(sabem que va estar a les corts França, Portugal,Nàpols i Anglaterra) i, segons es dedueix del llibre,interessat en els afers militars europeus de la sevaèpoca, i amb una visió molt humana i atrevida,desvergonyida sovint, dels assumptes amorosos.

Les bregues i enfrontaments entre cavallers el vandur a mantenir una correspondència viva, aguda iirònica en defensa del que ell creia que eren els seusdrets. Aquestes lletres de batalla, en què JoanotMartorell relaciona els greuges de què se sent ofès irepta a batalla a mort -a ultrança- l'agreujador, sónuna bona mostra tant del seu coneixementd'aquestes pràctiques (que es reflecteix a la novel·la)com del seu caràcter bel·licós, enemic de juristes i

de paraules (com queda ben patent en un delsepisodis de la narració en què el duc de Lancaster fapenjar uns juristes, amb plaer del rei), i amic del'acció directa per ventilar els seus assumptes. Detots ells, però, només ens n'interessen dos, pel reflexque tenen al Tirant. Entre 1437 i 1445 va mantenir unsostingut enfrontament amb el seu cosí Joan deMonpalau. Joanot Martorell el va requerirreiteradament a batalla a ultrança i va recórrer lescorts anglesa i portuguesa buscant jutge i plaça peral combat, que no es va arribar a celebrar. Éspossiblement en aquesta estada a Anglaterra que J.Martorell Va recollir bona part dels materials queconstitueixen la primera part del Tirant: el canemàsprimer de la historia de Guillem de Varoic -inspiraten el relat anglonormand Guy de Warwik-: lesfastuoses festes del casament del rei d’Anglaterra -poc abans de la seva arribada, el 1432, se n'haviencelebrat unes a Londres per rebre Enric IV- ; ol'explicació de la llegenda anglesa sobre l'origen del'Ordre de la Garrotera -que és explicada per primercop en la literatura occidental. D'altra part, el motiude l'enfrontament respon a un costum ben real del s.XV, que també serà inclòs a la novel·la: el casamentsecret, cerimònia privada en què els amants eslliuren en matrimoni, amb el compromís deformalitzar-lo més endavant. Segons Joanot Martorellel seu cosí havia celebrat bodes sordes amb la sevagermana Damiata i havia després incomplet el

compromís adquirit. Monpalau nega sempre haveradquirit cap compromís, no haver estat ambDamiata. La brega era, doncs, inevitable. (A lanovel·la, són Diafebus i Estefania, i Tirant iCarmesina els que es casen secretament; tot i que,com a models cavallerescos, respecten elscompromisos amb honor). L'altre afer que ensinteressa és el que va enfrontar Joanot Martorell iGonçalbo d'Híjar, comanador de Muntalbà, entre1444 i 1450, aquesta vegada per un assumpteeconòmic relacionat amb la venda d'un castell.Tampoc aquesta vegada Martorell va veure resoltafavorablement la querella. I possiblement, ja que nohavia pogut venjar-se'n per la via expeditiva de lesarmes va decidir fer-ho literàriament a través de lanovel·la. Probablement no és casual que el nom deMuntalbà el portin el ridícul Kirieleison, un gegantàsque mor estúpidament de dolor—li esclata el fel—davant de la tomba del seu senyor, mort per Tirant, iel seu germà Tomàs que, tan gran i fort com és, ésvençut per Tirant i es rendeix covardament i ésdeshonrat amb vituperi i deshonor de la cavalleria.

No hi ha cap mena de dubte que Joanot Martorell,aprofita la seva pròpia experiència en l'elaboració dela seva obra, com tots els bons novel·listes.

A la fi de la novel·la, però, el lector es veu sorprèsamb un comiat en què se l'informa que Joanot

Martorell, a causa de la seva mort, no va poderacabar la narració, i que és el cavaller Martí Joan deGalba qui la va finalitzar. Poc és el que sabem deMartí Joan de Galba. Però a la seva mort hi havia ala seva biblioteca diversos documents de Martorell,entre ells dos manuscrits del Tirant, que sabem quevan anar a parar-hi com a penyora d'un préstec queGalba féu a Martorell. La crítica debat encara el graude participació en l'autoria del llibre. Per uns, Galbahauria intervingut en la part final, a partir delsepisodis que s'esdevenen al nord d’Àfrica. D'altres,en canvi, rebutgen qualsevol participació de Galba.

La novel·la

S'obre amb una lletra de Joanot Martorell adreçadaal rei expectant Ferrando de Portugal, en què afirmaque el llibre és la traducció d'una novel·la anglesaque ell va fer al portuguès i després al valencià, apetició de l'Infant. Aquesta afirmació sorprenent nopot ser entesa sinó com una ficció literària la raó dela qual desconeixem: ningú ni aquí ni fora d'aquí—nodubta que és una novel·la original de JoanotMartorell.

Tirant lo Blanc narra les aventures d'armes i d'amorde Tirant des del moment que és fet cavaller a

Anglaterra fins a la seva mort en terres bizantines,sent hereu de la corona imperial, després d'haveralliberat l'Imperi Grec del setge dels turcs.

Narrada en tercera persona per un narrador discretque poques vegades intervé i mai no busca lacomplicitat del lector amb 1a presència, però,d'alguns narradors interposats en alguns episodis—,Tirant lo Blanc és una novel·la tancada, discursiva ilineal, en què la narració i el diàleg, de vegadesretòric i solemne, de vegades vivíssim i enginyós, esfonen amb encert en el marc d'una trama de granvarietat temàtica. És justament aquesta varietat elseu màxim atractiu: amb escenes fantàstiques,esdeveniments històrics, estratègies militars,escenes cortesanes, episodis eròtics idesvergonyits, i tocs humorístics. Tot plegat,procedent de l'observació de la realitat, laimaginació, la història i la literatura, conforma un mónviu i complex, habitat per uns personatges que enssemblen de carn i ossos pel tractament psicològicindividual que sovint reben els més importants.D'altra banda, el seu estil s'ajusta clarament al to delsepisodis narrats; des del greu i seriós de lesescenes cavalleresques i militars, fins al fresc, viu iintencionat dels episodis més humorístics o eròtics,des de la descripció del detall fins a la generalitat delconjunt i des de l'estil de les lletres de batalla fins ales metàfores militars de caràcter sexual.

Per tot el que ha estat dit fins ara, Tirant lo Blanc ésun llibre que obre molts camins novel·lístics i se'nsapareix amb una innegable modernitat.

Per comoditat, la novel·la pot ser dividida en cincparts, que corresponen als llocs geogràficsrespectius en què es desenvolupen, i totes tenen unadoble línia argumental (armes/amor), unida, per, enuna trama única que segueix la vida del protagonista.

Primera part: Tirant a Anglaterra

Després d'explicar la història del comte Guillem deVaroic, retirat de la vida cavalleresca i reclòs en unaermita, ens és presentat el nostre cavaller, que topaamb l'ermità de manera accidental: Tirant, juntamentamb altres gentilhomes de Bretanya, s'ha desplaçata Anglaterra per assistir a les festes del casamentdel rei amb la finalitat de rebre l'ordre de cavalleria.En el camí, a causa del cansament, es quedaressagat i s'adorm damunt del cavall. Aquests'aparta del camí i prenent una senda s'endinsa en elbosc fins que arriba a un prat on hi ha l'ermità, quecasualment es delecta en aquell moment amb lalectura del tractat de cavalleria del segle XV Arbre debatalles d'Honoré de Bouvet. L'ermità amaga la sevaidentitat i, a petició de Tirant, l'adoctrina sobre lacavalleria llegint el llibre, que li regala en

acomiadarse'n.

Tirant, reunit novament amb els seus companys, va aLondres. I de retorn a Bretanya, passa novament perl'ermita amb el propòsit d'explicar-li les festes imagnificències de la cort, tal com li havia promès enpartir. Ara Tirant és el narrador i descabdella davantdel comte-ermità la riquesa, la pompa i la vistositatde les festes que s'hi han celebrat. En acabat,l'ermità l'interroga sobre els fets de cavalleria que s'hihan esdevingut i Tirant calla humilment i s'aparta dellloc discretament. Serà Diafebus, el seu cosí, quiconvertit en narrador ens far saber els fets d'armesde Tirant, proclamat el millor cavaller de les festes.Després tots s'acomiaden de l'ermità i tornen aBretanya.

Aquesta part és una ampliació de la novel·lainacabada del mateix Joanot Martorell, Guillem deVaroic, ara posada al servei de la història de Tirant, is'inspira clarament, d'una banda en el Guy deWarwik anglonormand i de l'altra en el text de RamonLlull, Llibre de l'ordre de cavalleria. És, doncs, unabarreja de novel·la cavalleresca i de llibre doctrinalsobre la cavalleria. Des del punt de vista global delllibre, constitueix l'etapa de la formació cavallerescadel personatge que només en aquesta part és elcavaller singular que combat individualment: teòrica,amb l'exposició dels principis de la cavalleria llegits

per l'ermità, i pràctica, amb la narració delsnombrosos combats en què participa i dels qualssempre surt vencedor. I d'altra banda ens dóna unamostra—i gairebé només ho fa en aquesta partdetalladament—d'alguns aspectes de les cerimòniesi formalismes de la cavalleria del s. XV: tornejos,combats a ultrança, festes, etc.

És, de totes, la part més diferent, la més greu iseriosa. Tot i així, no és difícil advertir de seguidaque ens trobem davant d'un llibre força original idiferent dels llibres de cavalleria tan en voga durantl'Edat Mitjana. Amb dos exemples, a part el fet queTirant és un cavaller excel·lent, però és ferit sovint iles victòries, sempre sobre un sol cavaller, sóncostoses i difícils—n'hi haurà prou: l'episodi ambKirieleison Muntalbà i la batalla amb l'ala. Quant alprimer, val la pena remarcar el procés de degradacióburlesc a què Martorell sotmet aquest cavallergegantí començant pel nom, que sembla que s'hagide menjar el món i, en canvi, mor ridículament,plorant amb desconsol, d'un atac d'ira. Pel que fa alsegon, és interessant adonar-se que Joanot Martorelltransposa aquí un dels episodis habituals de lesnovel·les de cavalleria: la lluita del cavaller amb lafera; però si en aquells llibres la fera és un drac, unaserp de tres caps, o, tot al més, un lleó, aquí, encanvi, és un gos —per molt gran i ferotge que sigui—, i la batalla s'acaba a mossegades (i Tirant no és

el que mossega menys!), El canvi hi és evident.D’altra part, el sensualisme, característica de la qualparlaré més endavant, comença a apuntar en lanovel·la amb l'episodi del fermall de la Bella Agnès:Tirant l'hi demana i ella l'hi atorga dient-li que elprengui ell mateix. Per descordar-l'hi, per força li hade tocar els pits, cosa que ella consent (¿o no li hoha dit precisament per això?) i ell fa de molt bon grat.

Tirant torna a Bretanya fet cavaller, lloat,experimentat i famós.

Segona part: Tirant a Sicília i a l'illa de Rodes

Assabentat per un missatger que el Soldà del Caire,amb l'ajut dels genovesos, ha posat setge a l'illa deRodes i que si no rep ajuda es perdràinevitablement, Tirant compra una galera i decideixanar en socors dels assetjats. Al mateix temps, Felip,infant del rei de França, jove grosser i mig beneitó,aconsellat per un servidor de la seva confiança,decideix embarcar-se d'amagat a la nau de Tirant iemprendre aquesta aventura. Arribats a Sicília,s'estan alguns dies a la cort. Felip i la infanta delregne, Ricomana, s'enamoren i Tirant mira d'afavoriraquests amors i concertar el seu matrimoni. PeròRicomana sospita la beneiteria del príncep i no esdeixa convèncer amb facilitat, i decideix posar-lo a

prova. Felip actua com li és propi, fent bajanades,però Tirant, amb la seva gràcia i habilitat, esmenapuntualment les seves rucades No obstant això, laprincesa no queda convençuda i ajorna la decisiófins que tornin de Rodes. Tirant, Felip i el rei deSicília s'embarquen vers l'illa i socorren la ciutat Allí,Tirant, mitjançant un estratagema enginyós d'unmariner seu, aconsegueix fer fugir els moros.Després van en peregrinació a Terra Santa, on Tirantrescata molts captius, i tornen a Sicília. De retorn a lacort siciliana, la infanta sotmet novament a prova elpríncep francès, sempre amb els mateixos resultats(Tirant no se separa mai del seu costat i evita que lesfaci massa grosses), i Ricomana, cansada idesitjosa de saber com és realment Felip, fa cridarun filòsof de Calàbria. Finalment, malgrat els consellsdel filòsof, Ricomana decideix esposar se amb Felip,gràcies a un equívoc: li para una última prova i Felip,accidentalment, se’n surt bé i la princesa treuconclusions equivocades. És el conegut episodi del'agulla. Després s'embarquen en un estol cristiàcontra els infidels i recorren les costes sarraïnesvictoriosament, i retornen a Sicília.

La novela·ja ha agafat definitivament la seva fesomiamilitar-caballeresca, realista, faceciosa i sensual, iha esdevingut mediterrània.

Argumentalment gira a l'entorn de dos eixos:

l'aventura militar del setge de Rodes (deressonàncies històriques) i les escenes cortesanesdels amors de Felip i Ricomana, en una cort deSicília totalment inventada. I d'altra part, ha aparegutun dels altres elements característics de l'obra:l'humorisme. Menció a part mereix l'episodi delfilòsof de Calàbria, interpolació inspirada en lainterpretació dels somnis del bíblic Josep i en unconte de Les mil i una nits, a través del Novellinoitalià del s. XIII.

Tercera part: Tirant a l'Imperi Grec

Tornat a Sicília, el rei rep una lletra de l'Emperadorde Constantinoble en què l'informa que els turcs hanenvaït l'Imperi i assetgen la ciutat, i prega a Tirantque el socorri. El rei posa a la seva disposició naus,armes i homes, i Tirant s'embarca amb la seva gent.En arribar a Constantinoble és rebut amb honors i seli encomana la capitania de l'exèrcit imperial.Immediatament coneix la princesa Carmesina is'enamoren com dos col·legials, i Tirant li revela elseu amor amb un enginyós joc amb un mirall. Enaquest moment entra en escena la Viuda Reposada,dida de la Princesa, que enamorada secretament deTirant farà i desfarà per intentar separar-los.

Ara, aconsegueix que Carmesina s'enutgi amb Tirant

pel seu atreviment. Tirant surt de Constantinoble ivenç els turcs dues vegades, demostrant la sevavàlua com a militar i estratega. Entretant, el duc deMacedònia, envejós de Tirant fa tot el possible perenutjar-lo: el menysprea, intenta capitanejar unasedició en l'exèrcit i fins arriba a enviar un escuder aConstantinoble acusant Tirant de traïció. Durant lacampanya militar, Diafebus va a la ciutat i intentaafavorir els amors del seu capità i cosí, i envia, méstard, un escuder per informar l'Emperador de la granvictòria que ha obtingut Tirant, amb la qual cosa esdesemmascara l'insidiós duc de Macedònia, quemor en una batalla. Els turcs, vençuts, es rendeixen aTirant i un dels seus ambaixadors, Abdal-là Salomó,aconsella els senyors cristians (els consells són tretsdel Familiarum rerum, XII, 2, de Petrarca). Diafebusva a la ciutat, portant els presoners, i, apaivagats elsrecels de Carmesina, Diafebus i Estefania, filla delvertader duc de Macedònia, es declaren el seu amori es casen secretament. Vista la situació de lesseves tropes, amenaçades de sedició per l'actuaciódel duc, l'Emperador es trasllada personalment alcamp acompanyat de Carmesina i Estefania, ipresencia la gran batalla contra els turcs, en la qualTirant obté una esclatant victòria, producte, tant delseu valor com de la seva astúcia i coneixementsmilitars, i és ferit. Mentre les tropes de l'Emperador,amb ell al capdavant, corren per la terrareconquistant viles i castells, Tirant i Diafebus

s'entrevisten secretament amb Carmesina iEstefania, a la cambra de la Princesa, gràcies a lacomplicitat d'Estefania. Aquesta trobada és espiadaatentament per la donzella Plaerdemavida quel’endemà relata, amb el posat entremaliat i innocentde qui explica un somni amb tota intenció, el que havist a les astorades Estefania i Carmesina. A partird'aquest moment, Plaerdemavida jugarà un paperdeterminant en els amors dels dos joves. Finalmentl'Emperador i Carmesina tornen a Constantinoble.Tirant venç per mar l'estol del gran Caramany quevenia en socors dels turcs, i després es dirigeix aConstantinoble, duent els presoners. Allí, mentrel'Emperador delibera la resposta a les propostes depau que han fet el Soldà i el Gran Turc Tirant intenta,sense gaire èxit, anar més avant en els seus amors.Després d'algun temps, l'Emperador organitza uneslluïdes festes amb motiu de respondre alsambaixadors dels infidels. En aquestes festesapareixen el rei Artús i la seva germana Morgana(episodi que té clares referències en la Faula deGuillem de Torroella). I abans no tornin els cavallersal camp de batalla, Diafebus i Estefania es casen dedebò. Tothom està content menys Tirant, que no potaconseguir els seus propòsits amorosos per laresistència casta de la princesa i, sobretot, perl'acció constant de la Viuda Reposada que malparlad'ell. Han de partir, però abans, instigat perPlaerdemavida i amb la seva complicitat, Tirant

intentarà retre el castell de l'honestedat deCarmesina, amb un engany. És una de les escenesmés plaents, atrevides i divertides de la novel·la.Tirant es mostra esporuguit, indecís i tímid, i, no caldir-ho, tampoc aquesta vegada va més enllà delsjocs amatoris. De resultes d'aquest intent, Tirantacabarà estirat tan llarg com és al jardí de palau ambla cama trencada, i a la cambra de Carmesinatothom, espasa en mà, buscarà una rata inexistent.

L'exèrcit torna al camp i Tirant resta a Constantinobleimmòbil al llit. El seu escuder Hipòlit va cada dia apalau per dur cartes d'amor de Tirant a Carmesina.Un d'aquests dies, Hipòlit, que està enamorat del'emperadriu, és requerit per ella i després de moltesvacil·lacions troba ardiment per confessar li el seuamor. L'Emperadriu s'encén de passió. Tirant esrecupera lentament i freqüenta Carmesina. Finalmentes casen secretament, tot i que Carmesina deixaben clar fins on arribarà aquest matrimoni, mentre noes formalitzi. Però la Viuda Reposada, més gelosaque mai, decidida a torbar definitivament les sevesrelacions, s'enginya un terrible engany i fa creure aTirant que Carmesina manté relacions sexuals ambel seu hortolà, negre i musulmà.. Tirant, que ha cregutveure-ho amb els seus propis ulls, decebut, trist,engelosit i irat, mata l’hortolà i emmalalteix: perd eldesig de viure. Recuperat mitjançant l'enginy d'unavella jueva, decideix embarcar-se per tornar al camp

de batalla. Abans que parteixi, però, Carmesina, queno entén el capteniment de Tirant, després d'haverintentat infructuosament de veure'l, enviaPlaerdemavida a la nau per saber el motiu d'aquestcanvi d'actitud inesperat. Allí Plaerdemavida lidescobreix l'engany de la Viuda i la innocència deCarmesina, i Tirant es lamenta amargament per laseva poca fe en la Princesa i s'irrita contra la Viuda,però abans que pugui fer res, la mar s'enfelloneix i latempesta s'endú la galera del port, la condueix a laderiva i la fa sotsobrar en les costes del nordd’Àfrica. Tirant i Plaerdemavida, cadascun pel seucostat, atenyen la platja i salven la seva vida.

Com es pot veure, aquesta és la part central de lanovel·la; és la més llarga i hi apareixen definitivamenttots els seus elements característics: escenesbèl·liques i cortesanes, humor, sensualisme,erotisme; en un marc de ficció presentat amb voluntatrealista. Argumentalment gira a l'entorn de dos eixos:els episodis militars, per mar i per terra, de lacampanya contra els turcs en defensa deConstantinoble, i els episodis amorosos, centratssobretot en la relació Tirant-Carmesina (però referitstambé a Diafebus-Esfefania i a Hipòlit il'Emperadriu), amb la participació de dospersonatges decisius: Plaerdemavida, afavorint-la, ila Viuda Reposada, destorbant-la i tractant de fer-lafracassar.

Quarta part: Tirant al Nord d'Àfrica

Tirant és recollit, com a captiu però amb generositat,pel Cabdillo de los Cabdillos, un gran senyor deregne de Tremissèn. Aquest el vesteix, l'alimenta i eltramet a un castell del seu fill, on és carregat deferros i tancat a la presó. Entretant el rei Escariano,desitjós de casar-se amb la filla del rei deTremissèn, ataca el regne i posa setge al rei. ElCabdillo, fugint de la batalla, arriba al castell del seufill. Aquí treu de la presó Tirant i li demana ajuda,convençut que és un cavaller valent i bon coneixedordels fets d'armes. Tirant immediatament es posa a laseva disposició i comença a combatre les tropes delrei Escariano; amb la seva astúcia i experiència,aconsegueix trencar el setge i rescata el rei i la sevafilla, i fortifica la ciutat de Tremissèn. Al cap de poc,mentre Tirant i el Cabdillo són en una altra ciutat delregne, Escariano, gràcies a la traïció d'un jueu deTremissèn pren la ciutat, mata el rei i s'endú la sevafilla a un castell inexpugnable. Tirant, en saber-ho,conhorta les tropes del rei mort i es disposa a vèncerEscariano i rescatar la Princesa; cosa que faràmitjançant un estratagema, gràcies a la participaciód'un albanès que, seguint les seves instruccions,enganya el rei Escariano i facilita l’entrada al castellde les tropes de Tirant. La Princesa de Tremissèn,

alliberada, requereix d'amors Tirant, però ell esmanté fidel a Carmesina i la rebutja amb suavitat icortesia, i aconsegueix que es faci cristiana. El reiEscariano, al seu torn, no tarda, després d'un breuadoctrinament, a seguir les petjades de Maragdina iabraça també la fe de Tirant. I després d'ell sónmilers els musulmans que, seguint el seu exemple,prenen el baptisme. Entretant, Tirant té notícia quealguns dels homes que l'acompanyaven en la galerasón captius i els redimeix, i combat amb els altresreis moros. Gairebé a punt d'haver conquistat tot elnord d'Àfrica, Tirant assetja una ciutat. Els assetjats,veient-se perduts, trameten la seva senyoraacompanyada d'altres donzelles a Tirant perdemanar-li clemència. Entre les donzelles, vestida ala morisca i sense ser reconeguda vaPlaerdemavida, que després del naufragi va serrecollida per un vell moro i més tard va entrar alservei de la senyora de la ciutat. Plaerdemavida,sense descobrir-se, suplica generositat a Tirant, liretreu la seva poca pietat, quan ell s'hi nega, i,castigant-lo, li recorda el seu passat i li revela l'estaten què es troba l'Imperi i la seva estimadaCarmesina, a punt de caure en mans dels turcs.Tirant, sentint-la i ignorant la seva identitat, es torbadel tot i es desmaia. Recobrat, Plaerdemavida esdescobreix i Tirant l’acull amb gran alegria i perdonaels de la ciutat. Mentre Tirant continua la sevacampanya victoriosa per terres africanes,

Plaerdemavida li recorda constantment la situació del'Imperi i l'insta a tornar-hi i defensar-lo dels turcs.Finalment, Tirant envia ambaixadors i vitualles al'Emperador i es prepara per anar en el seu socors.Abans, però, esposa Plaerdemavida amb el seucosí, el senyor d'Agramunt, a qui dóna el regne deFes. I conquistada tota la morisma, s'embarca versConstantinoble amb els exèrcits moros, ara cristians,que ha conduït per Àfrica.

Aquesta part, més retòrica i eixuta que l'anterior, secentra sobretot en la campanya militar de Tirant enterres musulmanes. Per al meu gust, és la part menysatractiva de la novel·la, en què desapareixen bonapart dels aspectes que li són essencials i la fan mésentretinguda, realista i divertida, tot i que conté forçainformació sobre l’art militar de l'Edat Mitjana. L’altreelement argumental, aquest totalment irreal,desproporcionat i inversemblant, és la conversió demilers d'infidels a la religió cristiana. A la fi, lanovel·la recupera els seus fils argumentalsfonamentals, els amors de Tirant-Carmesina il'alliberament de Constantinoble amb la reaparicióde Plaerdemavida.

Cinquena part: Tirant torna a l’Imperi Grec

Abans de salpar, tramet el cavaller Espèrcius com a

ambaixador al regne de Sicília. Espèrcius, desprésd'informar el rei dels propòsits de Tirant, torna al nordd'Àfrica; però quan hi arriba, l’estol de Tirant ja hapartit; el segueix i naufraga davant d’una illapràcticament despoblada, en la qual desencanta unadonzella en forma de drac. Aquest és l’episodi mésmeravellós i fantasiós de tota la novel·la;absolutament innecessari i encabit a repèl dins de latrama de la narració, i tret dels Viatges deMandeville.

Tiralit arriba a Constantinoble. La Viuda Reposadaen saber-ho, plena de temor, es mata. El capità, atrenc d alba, envesteix per sorpresa les naus delsturcs i les fa preses. Després els talla la fugida perterra i socorre la ciutat. Mentre els turcs estan enaquesta angoixosa situació, sense poder retirar-se isense poder rebre ajuda, Tirant trametPlaerdemavida a la ciutat i negocia amb els turcs larendició.. I immediatament es dirigeix aConstantinoble, formalment per informar l'Emperadorde les propostes de pau, però amb l'esperançasecreta d'entrevistar-se amb Carmesina. Aquellamateixa nit, Plaerdemavida enganya novament laPrincesa i fa entrar Tirant a la seva habitació,amonestant-lo que sigui valent i coratjós, i venci labatalla. Aquesta vegada, malgrat la resistència i elsprecs de Carmesina, Tirant entra al castell iaconsegueix la fi que en amor es pot aconseguir. Ja

era hora! L'Emperador accepta les propostes delSoldà i Tirant recupera l'Imperi i allibera Diafebus ialtres cavallers, captius dels turcs. I l'Emperador,agraït, li dóna la seva filla per esposa, en pagamentals seus serveis, amb plaer dels dos amants, i el facèsar i hereu de l'Imperi. Tirant emprèn la conquestafinal dels nuclis més resistents i fins i tot de terresveïnes, i es prepara per tornar triomfalment aConstantinoble. Però aquest retorn i el matrimoni tanesperat amb la Infanta no seran possibles; estant a laciutat d'Andrinòpolis, Tirant emmalalteix greument imor després de fer testament i d'escriure una lletrade comiat a la seva estimada. Coneguda la tristanova, tothom plora i es lamenta desconsoladament,sobretot l'Emperador i, és clar, la seva Carmesina,en una de les escenes amb més vigor de tota lanovel·la. No s'han acabat, però, els infortunis; mentrees preparen les exèquies de Tirant, mor l'Emperador,totalment trasbalsat per la mort de Tirant i eldesconsol de la seva filla, i Carmesina, traspassadade dolor, fa testament, rep els sagraments i mor ambbeatitud ajaguda en un llit, entre els cossos de Tiranti del seu pare. La novel·la arriba al final: Hipòlit,hereu de Tirant, es casa amb l'Emperadriu i ésproclamat nou Emperador, i fa enterrar dignamentels cossos de Tirant i Carmesina.

Aquesta última part torna a tenir les dues líniesargumentals acostumades: armes-amor; hi reapareix

el sensualisme, la gràcia i l'atreviment de la segonapart en les escenes eròtiques, i el seu to alterna entreel greu i seriós dels afers de la guerra, el fresc i viude les escenes amoroses, i l'adolorit i vigorós delsplanys de la desconsolada Carmesina.

El seu millor mèrit és, sens dubte, el final, apartatdels habituals «es van casar, van ser feliços i vanregnar amb prosperitat», que, val a dir-ho, devia seruna gran temptació . En definitiva, Joanot Martorellactua com un gran novel·lista de notable personalitati amb materials de diversa procedència: literaris uns(encara caldria afegir als ressenyats, per exemple,les influències de Dante o de Boccaccio, o d'Enriquede Villena en la dedicatòria del llibre), procedents dela historiografia els altres, i molts de la directaobservació de la realitat, ens ofereix un llibreversemblant, ric, complex, variat i divertit.

Versemblança i ficció

Cervantes s'havia divertit llegint el Tirant irecomanava als lectors del seu Don Quijote de laMancha que se l'enduguessin a casa. Per que?Doncs perquè era—i és— un llibre seriós i divertitalhora. Però sobretot perquè era un llibre diferentdels que li feien perdre el seny al seu bon Alonso

Quijano. La novel·la de cavalleria, nascuda al'empara de les corts de Bretanya cap al s. XIII, ambels seus personatges, Lancelot, Perceval o Galvany,models de l'ideal cavalleresc, havia nascut sota elsigne de la fantasia: inconcreció temporal igeogràfica, aventures impossibles, espais tipificats,cavallers de qualitats sobrehumanes, gegants, dracs,mags, prodigis, etc., que en les seves continuacionss'havien perpetuat i fet cada vegada més increïbles.El Tirant, en canvi, presenta una cavalleria possible—i necessària— a la seva societat; creïble iversemblant, que obeeix tant al canvi de gustosestètics, cada cop més pròxims a la realitat, com ales necessitats del món de la cavalleria al s . XV : unmón que el lector -el lector cortesà al qual va dirigit-pot considerar pròxim al seu i a través del qual potrefermar la validesa de l'estament a què pertany i, endefinitiva, la necessitat de la seva existència i del llocque ocupa en la societat. Qui sinó el cavaller n'ha deregir els destins? Avui sabem la resposta; almenys,algunes de les respostes que se li han donat. Però als. XV, per a Joanot Martorell, com per a tots elscavallers, la pregunta és retòrica i no admet més queuna resposta: la cavalleria. I el llibre s'afanya adeixar-ho ben clar, amb un model de cavallerexemplar i humà alhora; i possible i creïble. I encaramés explícitament, amb un pròleg, la intenció del qualno admet discussió.

La versemblança és, doncs, una necessitat tantideològica com literària en el moment que JoanotMartorell escriu la seva narració. El seu mèrit éshaver-se'n adonat en contra del corrent establert,encotillat per la tradició de les novel·les de cavalleriai haver-ho fet amb una extraordinària novel·la. No ésell sol, és clar: també se n'adonen, més o menys almateix temps, per exemple, alguns novel·listesfrancesos i el nostre anònim del Curial e Guelfa. Peròcap d’ells no aconsegueix reeixir-hi amb tantd'encert.

Admirador de la cavalleria a la qual pertany, lanovel·la reflecteix amb fidelitat els usos i costumscavallerescos de la seva època, sempre tractatsamb seriositat i respecte. Són, sens dubte, resultatde l'observació de la realitat molts dels episodisnovel·lats, que si no van passar mai exactament comels llegim, podrien haver passat: la cerimònia en quèTirant és fet cavaller; les festes del casament del reid'Anglaterra, amb tota la seva magnificència ipompa, que Martorell es complau a descriure ambdetall, amatent a deixar clar que, malgrat la sevaaparença meravellosa, tot és fet artificialment i noper art d'encantament; les justes i tornejos i elscombats a ultrança, amb les lletres de batalla que elsenvolten, el misteri i la fastuositat amb què espresenten quatre cavallers a la cort; els cavallersvençuts que, degradats amb oprobi, abandonen les

armes i prenen els hàbits religiosos; o l'explicació del'Ordre de la Garrotera i les campanyes militars permar i per terra, amb batalles campals iestratagemes. Observacions de la realitat també enels detalls, diguem-ne, més domèstics: les armes elsvestits, etc. Els lectors, per força, s'hi havien dereconèixer. Encara més, perquè Joanot Martorell novacil·la a incloure-hi episodis històrics prou conegutsdels seus contemporanis: Tirant participa enl'alliberament de l'illa de Rodes, assetjada pelsmoros i els genovesos, fet que s'havia esdevingutrealment el 1444, i del qual va ser possiblementinformat per Jaume Vilaragut, que hi va participar dedebò: reflecteix amb precisió els bàndols italians quees van formar entre els partidaris de Lluís d'Anjou ide Ferran de Nàpols per la corona del regne deSicília a la mort d'Alfons el Magnànim, els uns ajudantl'Emperador i els altres els turcs; o inclou com a fetcentral de la novel·la la campanya per alliberarConstantinoble dels turcs, que, certament, l'havienconquistat molt poc abans i per l'alliberament de laqual sospiraven els seus contemporanis. D'altrabanda, en la recerca de la versemblança, Martorell faque el seu protagonista, a més de moure's en el seumateix temps corri per una geografia real, conegudai perfectament ajustada a la cartografia i a la divisiópolítico-geogràfica del moment: Anglaterra, França,Sicília, Rodes, Constantinoble i el nord d'Àfrica; i finsi tot els noms de molts cavallers, cristians i moros,

són perfectament ajustats a la realitat possible del s.XV; el Gran Turc, el Soldà de Babilònia (El Caire), elGran Caramany (senyors de Kermlan, emirs del'Anatòlia), el duc de Lencastre (Lancaster), elpríncep de Gal·les, el marquès de Sant Jordi, el ducde Calàbria, el comte de Montoro etc. Cal, però,entendre que estem davant d'una novel·la i no d'unllibre d'història. J. Martorell actua com a novel·lista iamb elements perfectament reals i històricsconstrueix una narració que és, lògicament, ficció. Lamés evident, és clar, l'alliberament deConstantinoble.

Ara bé, encara que la novel·la sigui versemblant irealista, no hi manquen alguns episodis fantasiosos iclarament inversemblants. Són, però, en el conjunt dela narració, molt breus i irrellevants. El primer,l'aparició del mític rei Artús i la seva germanaMorgana, personatges literaris. Tanmateix, en elcontext en què apareixen no queda prou clar si estracta d'una ficció, d'un espectacle més de la festamagnífica que celebra l'Emperador, o si ens sónoferts com a personatges reals. En canvi, laconversió de milers de musulmans al cristianisme ésnotòriament irreal, i, sobretot, l'aventura del cavallerEspèrcius, que desencanta una donzella convertidaen drac per un màgic malefici, té un caràcterfantasiós i meravellós propi dels llibres de cavalleria.¿Estaven ja en l'original de Joanot Martorell o són

deguts a Martí Joan de Galba, com tendeixen acreure alguns crítics? En tot cas, la seva presencia ala novel·la no altera de cap manera la impressió deversemblança que el lector hi copsa de seguida, iamb la qual els coetanis de l'escriptor es devienidentificar.

Tirant: personatge de carn i ossos

Tirant és un cavaller valent, fort, hàbil amb les armes,un gran estrateg militar, amb gran ànim i amb dotsde comandament innegables, a més de ser uncortesà educat i gentil. Però allò que sedueix més ellector és la seva humanitat. La novel·la de cavalleriahavia acostumat els lectors al model d'heroi virtuós iexemplar invencible i fet d'una peça. Tirant, en canvi,se'ns presenta més complex i ric psicològicament iens `captiva i se'ns fa molt proper per la riquesa ivarietat dels seus comportaments, en consonànciaamb la varietat de situacions que es donen a lanovel·la. En definitiva, per la seva versemblança:perquè tots els seus fets són propis delcomportament humà i dintre dels seus límitspossibles .

Tirant és un cavaller notable i un bon cap militar quevenç sempre i amb uns avantpassats il·lustres en el

món de la cavalleria. Tirant està fet de la fusta delsherois de la matèria de Bretanya. La seva pertinençaal llinatge de Roca Salada, descendent del pare delmític rei Artús, l'entronca amb una nissaga deressonàncies literàries de significació prouconeguda. Tanmateix, aquesta adscripció és nomésun referent i un element d'ornamentació literàriasense cap altra conseqüència, El mateix JoanotMartorell ho indica així pel fet de no donar aquestanotícia sinó quan la novel·la ja està molt avançada icom una simple informació, a la qual no dedicagaires línies. Perquè Tirant conserva, d'aquestsprecedents, el seu caràcter de cavaller virtuós, valenti admirable, però viu en un món ben real i actuasempre dins del marc del que és possible: els seuscombats individuals són sempre contra un solcavaller, ell és desarçonat sovint i la majoria devegades, com és raonable, en surt ferit i JoanotMartorell s'afanya, per boca de Diafebus, a donar-nos la raó ben lògica de les seves victòries: el seuèxit no es deu a una força sobrehumana, sinó a laseva capacitat de resistència i al seu enginy. D'altrabanda, les victòries militars no són fruit de capactuació personal decisiva, sinó resultat dels seusconeixements de l'art de la guerra i, sobretot, de laseva astúcia, i la majoria dels enfrontaments militarses resolen gràcies a un estratagema i, a voltes,mitjançant alguna traïció. Tanmateix, si en lesaventures cavalleresques Tirant es comporta dintre

dels límits de la capacitat humana, és en les escenesamoroses on s'humanitza definitivament i se'ns famés atractiu, per les seves debilitats i per l'ampliregistre de situacions per què passa. Enamoratsobtadament i irresistiblement de Carmesina laprimera vegada que la veu, el seu amor és des de l'inici ben terrenal: Tirant s'encén per la seva bellesa ise sent atret molt especialment pels pits de laPrincesa, «dues pomes cristal·lines» i les sevesrelacions són, de fet, la història de la frustració d'undesig amorós sexual insatisfet; davant de la Princesaes mostra tímid i poc agosarat, tan valent com és alcamp de batalla. La seva indecisió fins i tot el portade vegades a situacions que voregen el ridícul, comquan Plaerdemavida, després d'haver-lo introduït a lacambra de la Infanta, cansada de les sevesvacil·lacions, el deixa sol a les fosques, descalç i encamisa, clavat al bell mig de l'habitació durant mésde mitja hora; o a situacions força compromeses,com en l'escena en què els dos amants sónsorpresos a l'habitació d'ella per l'Emperadriu i Tirants'amaga sota unes robes, sobre les quals —sobre ell—seuen la Princesa i la seva mare, o en el magníficepisodi en què ha de fugir saltant per una terrassa ies trenca una cama. La humanització de Tirant arribaa la màxima expressió en el moment de la seva mort.Perquè Tirant, contra tota la tradició literària, mor demalaltia i després d'haver fet testament.

D'altra part, la crítica ha cregut veure en elpersonatge Tirant elements biogràfics que podrienhaver estat inspirats en alguns personatgeshistòricament reals: en Geoffroy de Thoisy, cavallerborgonyó que va participar en l'alliberament deRodes; en el cabdill hongarès Joan Hundayi, quecom Tirant a la novel·la havia vençut els turcs quevolien prendre l'Imperi el 1448; i, sobretot, en la figurade Roger de Flor, el capità dels almogàvers.

Els paral·lelismes entre alguns episodis de la vidad'aquest i els ficticis de Tirant són evidents:

—El 1302 Roger de Flor s'embarca a Sicília versConstantinoble i es posa al servei de l'Emperadorcontra els turcs. Igual que Tirant. Allí va ser rebuthonorablement, però amb recel i animadversió peralguns nobles senyors de l'Imperi. Episodi querecorda l'arribada de Tirant a l'antiga Bizanci: rebutamb honor per l'Emperador, però hostilitzatconstantment pel duc de Macedònia, que fins i totintenta matar-lo a traïció, com van fer efectivamentamb Roger de Flor.

—El cabdill almogàver va ser nomenat Megaduc iCèsar de l'Imperi (ni més ni menys com Tirant a lanovel·la), i es va casar amb una neboda del'Emperador (Tirant s'esposa, i només la mort liimpedeix casar-s'hi, amb la filla de l'Emperador).

—Roger de Flor, finalment, va morir assassinat a laciutat d'Andrinòpolis. I és en aquesta ciutat on morTirant, tot i que en circumstàncies diferents.

Tirant, però, és un personatge de ficció, humà i benperfilat psicològicament que, sens dubte, recullelements biogràfics de personatges rigorosamenthistòrics. També aquí és clara la voluntat de J.Martorell de fer versemblant la novel·la ambcomportaments ajustats a la mesura humana i ambelements biogràfics que devien ser prou conegutsdels seus contemporanis.

Els altres personatges de la novel·la, tot i queclarament individualitzats i amb comportamentsplausibles, estan menys dibuixats que Tirant. Noobstant això estan clarament caracteritzats.L'Emperador troba el contrapès a la seva dignitatimperial en comentaris força col·loquials i familiars; ola Viuda Reposada, una dida severa, que estransforma, sobtadament enamorada de Tirant, fins aextrems grotescos, com en l’escena en què esdespulla i suplica les carícies del cavaller. Entre totsells, però, plens de vida i amb comportamentsajustats a les situacions, destaca per mèrit propiPlaerdemavida, possiblement el personatge méssimpàtic i entremaliat de la narració És curiósobservar que aquesta donzella, imprescindible en elsamors de Tirant i Carmesina, graciosa, sovint

desvergonyida i sempre intencionada en els aferseròtics, és l'única que no viu aventures sexuals.Sembla com si el seu erotisme es satisfés amb unamena de contemplació física i mental de lesaventures dels altres.

I Carmesina? Ah!, ella és un personatge encisador,malgrat que, possiblement és el de menyscomplexitat psicològica de tota la novel·la, mogudaúnicament per la idea de preservar la seva virginitat.Una actitud simple i unidireccional que contrastavivament amb la complexitat de la seva mare.l'Emperadriu, que portes enfora manté una imatgedignitat, honestedat i noblesa, i portes endins eslliura amb una alegria juvenil a l'adulteri amb el joveHipòlit, en una relació de marcades connotacionsincestuoses. L'actitud unidireccional de Carmesina,però, està plenament justificada a la novel·la. Enprimer lloc, perquè és justament aquest fet el quemanté la tensió dels episodis amorosos. I en segonlloc i no per això menys important, perquèCarmesina, de fet, exigeix de Tirant com a princesaimperial que és una posició social que ell només potguanyar vencent els turcs i, doncs, a la fi de lanovel·la.

Tots aquests comportaments, com és obvi, no tenenres de convencional ni arquetípic i són, en canvi, unclar reflex de la rica i complexa psicologia dels

éssers humans.

Humorisme i sensualitat

Són, com ja s'ha dit al llarg d'aquestes pàgines, doselements sense els quals el Tirant no seria el que és.Insinuats a la primera part, es converteixen en un tretessencial a partir de l'estada de Tirant a Sicília. I laseva presència és cabdal perquè la lectura siguiatractiva i divertida.

Joanot Martorell, home bregós que sempre dintred'un to innovador i versemblant no vacil·la a fer queTirant traspassi el cap del seu oponent entrant-li ladaga per l'ull, o que es complau a explicar-nos en tosolemne les cerimònies d'un torneig fastuós, éstambé capaç d'observar la realitat des d'unaperspectiva faceciosa: en les bajanades del príncepFelip, en l'episodi en què l'Emperador, espasa enmà, busca una rata que la Princesa s'ha inventat perdisfressar la presència de Tirant a la seva habitació,o en fer que el filòsof de Calàbria, suposadament unhome reposat i d'esperit assossegat, mati en unabaralla, i contra tota lògica, un rufià acostumat abregues i batusses. Un humorisme, d'altra banda,que sovint s'empelta de sensualitat en les escenesamoroses, com en l'episodi en què Plaerdemavida

fa que Tirant es fiqui al llit de Carmesina i ella,situada al capçal, posa el seu cap entre els delsamants i parla perquè la princesa cregui que és ellaqui jeu al seu costat, i Tirant pugui acariciar-la a plaerseu. Aquesta sensualitat, gairebé sempre divertida isempre atrevida, abraça una gamma de situacionstan variades com la delicadesa —més o menyspudorosa— i la subtilitat cortesana d'episodis comaquell en què Carmesina no permet a Tirant que libesi la mà per la part de fora, però li ofereix la palmaamb una explicació transparentment intencionada, eldiàleg entre Tirant i Carmesina que en presència detots es diuen els seus sentiments aprofitant laidentitat fonètica del valencià entre "l'amar" i "la mar",o la declaració de Tirant a través d'un mirall; el ridícul,amb l'escena del bany de la Viuda Reposada, il'erotisme, amb el de Carmesina; la picardia constantde Plaerdemavida, manifestada genialment en elrelat del somni de la donzella al castell de Malveí,l'astúcia amb que amaga que Estefania no és vergeposant uns gatets a la finestra de la seva habitació lanit de bodes perquè amb els seus miols amaguin lamanca de crits d'Estefania, o també en l'episodi de1a calça i la sabata que es fa brodar Tirant, i amb lesquals ha tocat el "lloc vedat" de Carmesina; il'atrevida -i no tan innocent alegria amb quèEstefania es lliura a Diafebus, però "de la cintura enamunt" o quan Carmesina, que s'ha negatreiteradament a satisfer Tirant, li demana que li besi

els pits, amagada sota el llençol, o la de Tirant quan,dient "preneu paciència" subjecta les mans deRicomana perquè el Príncep Felip pugui acariciar-lalliurement .

Aquests elements, d'un erotisme no disfressat quesón tan freqüents al Tirant, havien estat ja utilitzats enalgunes novel·les de cavalleria, com per exemple LaHistòria de l'esforçat cavaller Partinobles, del s. XIIen que el comte, esverat perquè de sobte descobreixque no està sol al llit, i amb la intenció, diu, de sabersi és dona o esperit maligne, palpa minuciosamentl'entremaliada princesa de Constantinoble, mentreella, fent se l'adormida, el deixa fer, i acaben perdenttots dos la virginitat. Però en el Tirant són tanfreqüents, tan variats, tan ben narrats, tan pròxims allector i tan ben integrats a la novel·la que en són unelement constitutiu absolutament impossibled'oblidar i part fonamental del seu realisme, i, és clar,un dels atractius més poderosos de la seva lectura,per raons òbvies.

Fortuna i sentit de la novel·la

Tirant lo Blanc és, sobretot, una novel·la de cavallers,escrita per un cavaller que participa d’aquest món ise’l pren molt seriosament. Però és molt probable

que allò que va seduir i continua seduint els seuslectors no sigui l’aspecte cavalleresc, sinó el fet deser, en paraules de Cervantes: "un tesoro decontento y una mina de pasatiempos". Divertit idesvergonyit. I és potser això, també, que explica elseu èxit : en la primera edició, el 1490, se'n vanpublicar 750 exemplars, i en la segona, el 1497, 300.Un èxit, d'altra banda, que sembla que cal situar, moltespecialment, entre el públic femení. Almenys això ésel que sembla deduir-se dels rastres que hem trobat:així el Tirant és objecte de conversa entre damesdesvagades al Somni de Joan Joan del tambévalencià Jaume Gasull. I Joan Lluís Vives, el 1524, enel seu De Institutione christianae feminae, on esblasmen els llibres profans més llegits a Europa, nodubta a llançar un violent atac contra el Tirant i elconsidera poc recomanable a dones: senyal, doncs,que el llegien. I tampoc no podem oblidar que laprimera tradució-versió a l'italià de la novel·la, feta el1501 per Corregio, es féu a petició d'Isabel d'Este,marquesa de Mantua; o que Caterina de Rússia esdeclara en les seves memòries una lectoraentusiasta del cavaller Tirant. Al s. XVIII va sertraduïda al francès i modernament ho ha sigut al’anglès i a l’holandès, entre altres.

Estem, doncs, davant d'una extraordinària novel·lade cavallers en què l'element festiu atrapa el lector. Apartir d'un propòsit seriós i exemplar les ganes de

viure acaben per imposar-se a la novel·la de maneraque acaben per dominar-la i en certa mesural'allunyen, sense desmentir-lo, però, del propòsitinicial d'exalçar la cavalleria. No es pot oblidar elcontrast clar entre la dedicatòria i el pròleg, i laprimera part de la novel·la, amb la resta. Els primerssón d'un to seriós de defensa de la cavalleria que nopot ser obviat. I el "Tirant a Anglaterra", amb lahistòria del comte de Varoic i la fastuositat de lesfestes, tradueixen aquell esperit. Tanmateix, aquestto, sense desaparèixer mai del tot, perdprotagonisme per traspassar-lo al món cortesà,entremaliat i atrevit. La vida s'imposa per damunt delrígid marc cavalleresc.

Per acabar, cal considerar la hipòtesi de si el sentitúltim de la novel·la no pot trobar-se en elreconeixement dolgut del cavaller Joanot Martorellque el món de la cavalleria ha arribat a la seva fi.D'aquesta manera el Tirant, aspectes festius a part,seria tant la defensa del món de la cavalleria, com elreconeixement dels canvis que el duen a la seva mort: o no és, potser, significatiu que els grans fets deTirant siguin dues grans mentides, mostra de laincapacitat de la cavalleria cristiana, com són lacristianització del Nord d'Àfrica i l'alliberament deConstantinoble? I la mort del mateix Tirant, a bandael seu realisme inèdit en les novel·les de cavalleria,no pot tenir una interpretació en aquesta orientació ?

Al cap i a la fi, el cavaller, Tirant, mor i quiaconsegueix triomfar - i esdevé no res menys queEmperador- , Hipòlit, no ho fa justament per lesseves virtuts de cavalleria.

Jordi Tiñena

(Aprofito en aquestes pàgines treballs meusanteriors, especialment la Introducció de la mevaversió modernitzada del Tirant lo Blanc, publicadaper Editorial Laertes, Barcelona 1989, a qui agraeixoque l’hagi cedit per a aquesta edició).

Tirant lo Blanc

Dedicatòria

A honor, llaor e glòria de Nostre Senyor DéuJesucrist e de la gloriosa sacratíssima vergeMaria, mare sua, senyora nostra, comença lalletra del present llibre apellat Tirant lo Blanc,dirigida per Mossèn Joanot Martorell, cavaller, alsereníssimo Príncep Don Ferrando de Portugal.

Molt excel·lent, virtuós e gloriós Príncep, Reiexpectant:

Jatsia per vulgada fama fos informat de vostresvirtuts, molt majorment ara he hagut notíciad'aquelles, per vostra senyoria voler-me comunicar edisvetlar vostres virtuosíssims desigs sobre los fetsdels antics virtuosos e en fama molt gloriososcavallers dels quals los poetes e historials han enses obres comandat perpetuant llurs recordacions evirtuosos actes. E singularment los molt insignesactes de cavalleria d'aquell tan famós cavaller, que,com lo sol resplandeix entre los altres planetes, aixíresplandeix aquest en singularitat de cavalleria entreels altres cavallers del món, apellat Tirant lo Blanc,qui per sa virtut conquistà molts regnes e provínciesdonant-los a altres cavallers, no volent-ne sinó la sola

honor de cavalleria. E més avant conquistà totl'imperi grec, cobrant-lo dels turcs qui aquell haviensubjugat a llur domini dels crestians grecs.

E com la dita història e actes del dit Tirant sien enllengua anglesa, e a vostra il·lustre senyoria sia estatgrat voler-me pregar la giràs en llengua portuguesa,opinant, per jo ésser estat algun temps en l'illad'Anglaterra, degués millor saber aquella llengua quealtri; les quals pregàries són estades a mi moltacceptables manaments; com ja jo sia per mon ordeobligat manifestar los actes virtuosos dels cavallerspassats, majorment com en lo dit tractat sia moltestesament lo més de tot lo dret e orde d'armes e decavalleria; e jatsia, considerada ma insuficiència eles curials e familiars ocupacions qui obsten, e lesadversitats de la noïble fortuna qui no donen repòs ala mia pensa, d'aquest treball justament excusar-mepogués, emperò, confiant en lo sobiran Bé, donadorde tots los béns, qui ajuda als bons desigs suplint lodefalliment dels desitjants, e porta los bons propòsitsa degudes fins, e vostra senyoria qui per sa virtutcomportarà los defalliments, així en estil com enorde, en lo present tractat per mi posats perinadvertència, e pus verdaderament ignorància,m'atreviré expondre, no solament de llengua anglesaen portuguesa, mas encara de portuguesa en vulgarvalenciana, per ço que la nació d'on jo só natural se'npuixa alegrar e molt ajudar per los tants e tan

insignes actes com hi són; suplicant vostravirtuosíssima senyoria accepteu com de servidorafectat la present obra –car si defalliments alguns hisón, certament, senyor, n'és en part causa la ditallengua anglesa, de la qual en algunes partides ésimpossible poder bé girar los vocables–, atenent al'afecció e desig que contínuament tinc de servirvostra redubtable senyoria, no havent esguard a laruditat de l'ordinació e diferència de sentències, a fique per vostra virtut la comuniqueu entre elsservidors e altres perquè en pugueu traure lo fruit quees pertany, movent los coratges d'aquells a no dubtarlos aspres fets de les armes, e pendre honorosospartits endreçant-se a mantenir lo bé comú per quimilícia fon trobada.

No res menys a la cavalleria moral donarà llum erepresentarà los escenacles de bons costums,abolint la textura dels vicis e la ferocitat delsmonstruosos actes. E perquè en la present obra altrino puixa ésser increpat si defalliment algú trobat hiserà, jo, Joanot Martorell, cavaller, sols vull portar locàrrec, e no altri ab mi; com per mi sols sia estadaventilada a servei del molt il·lustre Príncep e senyorRei expectant Don Ferrando de Portugal la presentobra, e començada a dos de giner de l'any milquatre-cents e seixanta.

Pròleg

Com evident experiència mostra, la debilitat de lanostra memòria, sotsmetent fàcilment a oblivió nosolament los actes per longitud de temps envellits,mas encara los actes frescs de nostres dies, és estatdoncs molt condecent, útil e expedient deduir enescrit les gestes e històries antigues dels hòmensforts e virtuosos, com sien espills molt clars,exemples e virtuosa doctrina de nostra vida, segonsrecita aquell gran orador Tul·li.

Llegim en la Santa Escriptura les històries e santsactes dels sants pares, del noble Josuè e dels Reis,de Job e de Tobies, e del fortíssim Judes Macabeu.E aquell egregi poeta Homero ha recitat les batallesdels grecs, troians e de les amazones; Titus Lívius,dels romans: d'Escipió, d'Anibal, de Pompeu,d'Octovià, de Marc Antoni e de molts altres. Trobamescrites les batalles d'Alexandre e Dari; lesaventures de Lançalot e d'altres cavallers; les faulespoètiques de Virgili, d'Ovidi, de Dant e d'altrespoetes; los sants miracles e actes admirables delsapòstols, màrtirs e altres sants; la penitència de SantJoan Baptista, Santa Magdalena e de Sant Pauermità, e de Sant Antoni, e de Sant Onofre, e de

Santa Maria Egipcíaca. E moltes gestes einnumerables històries són estades compilades pertal que per oblivió no fossen delides de les penseshumanes.

Mereixedors són d'honor, glòria e de fama e contínuabona memòria los hòmens virtuosos, e singularmentaquells qui per la república no han recusat sotsmetrellurs persones a mort, perquè la vida d'aquells fosperpetual per glòria. E llegim que honor sens exercicide molts actes virtuosos no pot ésser adquirida; efelicitat no pot ésser atesa sens mitjà de virtuts. Loscavallers animosos volgueren morir en les batallesans que fugir vergonyosament. La santa dona Judicab ànimo viril gosà matar Holofernes par delliurar laciutat de l'opressió d'aquell. E tants llibres són estatsfets e compilats de gestes e històries antigues, queno seria suficient l'enteniment humà compendre eretenir aquelles.

Antigament, l'orde militar era tengut en tantareverència, que no era decorat d'honor de milíciasinó lo fort, animós, prudent e molt expert en l'exercicide les armes. Fortitud corporal e ardiment se volexercir ab saviesa: com, per la prudència e indústriadels batallants, diverses vegades los pocs hanobtesa victòria dels molts, la saviesa e astúcia delscavallers ha bastat aterrar les forces dels enemics. Eper ço foren per los antics ordenades justes e

torneigs, nodrint los infants de poca edat en l'exercicimilitar, perquè en les batalles fossen forts eanimosos, e no haguessen terror de la vista delsenemics. La dignitat militar deu ésser molt decorada,perquè sens aquella los regnes e ciutats no es poriensostenir en pau, segons que diu lo gloriós Sant Llucen lo seu Evangeli. Mereixedor és, doncs, lo virtuóse valent cavaller d'honor e glòria, e la fama d'aquellno deu preterir per longitud de molts dies. E comentre los altres insignes cavallers de gloriosarecordació sia estat aquell valentíssim cavaller Tirantlo Blanc, del qual fa especial commemoració lopresent llibre, per ço d'aquell, e de les suesgrandíssimes virtuts e cavalleries, se fa singular eexpressa menció individual, segons reciten lessegüents històries.

PART ITirant a Anglaterra

I. Comença la primera part del llibre de Tirant, laqual tracta de certs virtuosos actes que féu locomte Guillem de Varoic en los seusbenaventurats darrers dies.

En tan alt grau excel·leix lo militar estament, quedeuria ésser molt reverit si los cavallers observavenaquell segons la fi per què fonc instituït e ordenat. Eper tant com la divina Providència ha ordenat e liplau que los set planets donen influència en lo món etenen domini sobre la humana natura, donant-losdiverses inclinacions de pecar e viciosament viure,emperò no els ha tolt l'universal Creador lo francarbitre, que si aquell és ben regit les poden,virtuosament vivint, mitigar e vençre, si usar volen dediscreció; e per ço, ab lo divinal adjutori, seràdepartit lo present llibre de cavalleria en set partsprincipals, per demostrar l'honor e senyoria que loscavallers deuen haver sobre lo poble.

La primera part serà del principi de cavalleria; lasegona serà de l'estament e ofici de cavalleria; lo

terç és de l'examen que deu ésser fet al gentilhom ogenerós qui vol rebre l'orde de cavalleria; lo quart ésde la forma com deu ésser fet cavaller; la cinquenaés què signifiquen les armes del cavaller; la sisenaés dels actes e costumes que a cavaller pertanyen; lasetena e darrera és de l'honor que deu ésser feta alcavaller. Les quals set parts de cavalleria serandeduïdes en certa part del llibre. Ara, en lo principi,se tractarà de certs virtuosos actes de cavalleria queféu l'egregi e estrenu cavaller, pare de cavalleria, locomte Guillem de Varoic en els seus benaventuratsdarrers dies.

II. Com lo comte Guillem de Varoic proposàd'anar al Sant Sepulcre e manifestà a laComtessa e als servidors la sua partida.

En la fèrtil, rica e delitosa illa d'Anglaterra habitava uncavaller valentíssim, noble de llinatge e molt més devirtuts, lo qual per la sua gran saviesa e alt enginyhavia servit per llong temps l'art de cavalleria abgrandíssima honor, la fama del qual en lo món molttriümfava, nomenat lo comte Guillem de Varoic.Aquest era un cavaller fortíssim qui en sa viril joventuthavia experimentada molt la sua noble persona enl'exercici de les armes, seguint guerres així en marcom en terra, e havia portades moltes batalles a fi.Aquest s'era trobat en set batalles campals on hi

havia rei o fill de rei, i de deu mília combatents ensús,e era entrat en cinc llices de camp clos, u per u, e detots havia obtesa victòria gloriosa.

E trobant-se lo virtuós Comte en edat avançada decinquanta-cinc anys, mogut per divinal inspiració,proposà de retraure's de les armes e d'anar enperegrinació e de passar a la casa santa deJerusalem, on tot cristià deu anar, si li és possible,per fer penitència e esmena de sos defalliments. Eaquest virtuós Comte hi volgué anar havent dolor econtricció de moltes morts que en la joventut suahavia fetes, seguint les guerres e batalles on s'eratrobat.

E feta la deliberació, en la nit manifestà a laComtessa, muller sua, la sua breu partida, la qual hopres ab molta impaciència, per bé que fos moltvirtuosa e discreta, per la molta amor que li portava;la feminil condició promptament no pogué resistirque no demostràs ésser molt agreujada.

Al matí, lo Comte se féu venir davant tots sosservidors, així hòmens com dones, e dix-lossemblants paraules:

-Mos fills e fidelíssims servidors, a la majestat divinaplau que jo m'he a partir de vosaltres, e la miatornada m'és incerta, si a Jesucrist serà plasent, e loviatge és de grandíssim perill, per què ara de present

vull satisfer a cascú de vosaltres lo bon servir que fetm'haveu.

E féu-se traure una gran caixa de moneda e a cascúde sos servidors donà molt més que no devia, quetots ne restaren molt contents. Aprés féu donació a laComtessa de tot lo comdat, a totes ses voluntats, sibé es tenia un fill de molta poca edat. E havia fet ferun anell d'or ab les armes sues e de la Comtessa, loqual anell era fet ab tal artifici, que es departia pelmig restant cascuna part anell sancer, e, ab la meitatde les armes de cascú, com era ajustat, semostraven totes les armes.

E complit tot lo dessús dit, girà's a la virtuosaComtessa e ab cara molt afable féu-li principi abparaules de semblant estil.

III. Com lo Comte manifestà a la Comtessa samuller la sua partida; e les raons que li fa, e loque ella replica.

-Experiència manifesta que tinc de vostra verdaderaamor e condició afable, muller senyora, me fa sentirmajor dolor que no sentira, car per la vostra moltavirtut jo us ame de sobirana amor, e grandíssima ésla pena e dolor que la mia ànima sent com pens en lavostra absència; però la gran esperança que tinc mefa aconhortar, havent notícia de vostres virtuoses

obres, que só cert que ab amor e paciència pendreula mia partida, e, Déu volent, lo meu viatge,mitjançant les vostres justes pregàries, prestamentserà complit e s'augmentarà la vostra alegria. Jo usdeixe senyora de tot quant he, e us prec que tingauper recomanats lo fill, los servidors, vassalls e lacasa; e veu's ací una part de l'anell que jo he fet fer;prec-vos carament que el tingau en lloc de la miapersona e que el guardeu fins a la mia tornada.

-Oh trista de mi! –dix l'adolorida Comtessa–. ¿Eserà veritat, senyor, la vostra partida que façau sensmi? Almenys feu-me gràcia que jo vaja ab vósperquè us puga servir, car més estime la mort queviure sens vostra senyoria; e si lo contrari feu, lo jornque finaré los meus darrers dies no sentiré majordolor de la que ara sent; e a tot mon seny desitgesentísseu l'extrema pena que lo meu adolorit corsosté, com pens en l'absència vostra. Digau-me,senyor, ¿és aquest lo goig e consolació que joesperava de vostra senyoria? ¿Aquest és lo conhortd'amor e fe conjugal que jo tenia en vós? Oh míserade mi! ¿On és la mia grandíssima esperança, que jotenia, que lo restant de ma vida aturàs la senyoriavostra ab mi? ¿E no havia prou durat lo meu adoloritviduatge? ¡Oh trista de mi, que tota la mia esperançaveig perduda! ¡Vinga la mort, puix res no em potvaler, vinguen trons e llamps e gran tempesta, per çoque lo meu senyor ature que no es puga partir de mi!

-Oh Comtessa e senyora!, de mi jo bé conec que lavostra extrema amor vos fa passar los límits de lavostra gran discreció –dix lo Comte–; e deveuconsiderar que com Nostre Senyor Déu fa la gràciaal pecador, que el fa venir a notícia de sos pecats edefalliments, e vol fer penitència d'aquells, que lamuller qui ama tant lo seu cos, deu amar molt mésl'ànima, e no li deu contrastar, ans deu fer gràcies aNostre Senyor Déu com l'ha volgut il·luminar; emajorment jo, qui só tan gran pecador, que en lotemps de les guerres he fets molts mals e dans amoltes gents. ¿E no val més, puix me só apartat deles grans guerres e batalles, que em dó tot al serveide Déu e faça penitència de mos pecats, que noviure en los mundanals negocis?

-Bona cosa seria aqueixa –dix la Comtessa–,emperò veig que aquest càlzer de dolor a beure s'ha,e tan amarg és per a mi, qui só estada tant detemps, que no es poria recitar, orfe de pare e demare e viuda de marit e senyor viu, e ara quepensava que la mia fortuna fos passada, e tots lospassats mals haguessen remei, e veig que les miestristes dolors augmenten; per què poré dir que no emresta sinó aquest miserable de fill en penyora de sonpare, e la trista de mare s'haurà a conhortar ab ell.

Pres lo petit fill per los cabells e tirà'ls-hi, e ab la mà lidonà en la cara dient-li:

-Mon fill, plora la dolorosa partida de ton pare, efaràs companyia a la trista de ta mare.

E lo petit infant no havia sinó tres mesos que era nat,e pres-se a plorar. Lo Comte, qui véu plorar la maree lo fill, pres en si molt gran congoixa, e volent-laaconhortar no pogué retenir les llàgrimes de la suanatural amor, manifestant la dolor e compassió quetenia de la mare e del fill, e per bon espai estiguéque no pogué parlar, sinó que tots tres ploraven.Com les dones e donzelles de la Comtessa veren fertan extrem plor als tres, mogudes de gran compassióse prengueren totes a plorar e fer granslamentacions, per la molta amor que li portaven a laComtessa.

Les dones d'honor de la ciutat, sabent que lo Comtedevia partir, anaren totes al castell per pendre soncomiat; com foren dins en la cambra, trobaren que loComte estava aconhortant la Comtessa.

Com la Comtessa véu entrar les honrades dones,esperà que es fossen assegudes; aprés dixsemblants paraules:

-Mitigant los treballosos assalts que en lo feminilcoratge desesperades eleccions e molts greusenuigs procurant infonen, gran és l'aturmentat esperitmeu, per on les mies injustes afliccions poden ésserper vosaltres, dones d'honor, conegudes. E

acompanyant les mies doloroses llàgrimes e aspressospirs, vençuts per la mia justa querella, presentenl'aflicció e obra per l'execució que tal sentiment losmanifesta. A vosaltres, doncs, dones casades,endrece los meus plors, e les mies greus passionssignifique, per on los meus mals, faent-los vostres,ab mi us dolgau, com semblant cas com lo meuseguir vos puga, e dolent-vos del vostre, qui us potvenir, haureu compassió del meu, qui m'és present, eles orelles dels llegints la mia dolor tal senyal facen,per on dels mals qui m'esperen me planguen, puixfermetat en los hòmens no es troba. Oh mort cruel!¿Per què véns a qui no et vol e fuigs als qui etdesitgen?

Totes aquelles dones d'honor se llevaren esuplicaren a la Comtessa que fos de sa mercè quedonàs espai a la sua dolor, e, ab lo Comte ensems,aconhortaven-la en la millor manera que podien, aella pres-se a dir:

-No és novella cosa a mi abundar en llàgrimes, comaquest sia mon costum, car en diversos temps eanys que lo meu senyor era en les guerres deFrança, a mi no és estat dia freturós de llàgrimes; e,segons veig, lo restant de ma vida hauré de passarab noves lamentacions, e millor fóra per a mi passàsma trista vida en dorment, perquè no sentís les cruelspenes qui em turmenten, e com a lacerada de tal

viure, fora de tota esperança de consolació diré: losSants gloriosos prengueren martiri per Jesucrist e joel vull pendre per vostra senyoria, qui sou monsenyor, e d'ací avant tot lo que plasent vos sia, puixfortuna alre no em consent per ésser-me vós marit esenyor. Emperò, vull que vostra senyoria sàpia tantde mi que absenta de vós estic en infern, e prop devós en paradís.

Acabant la Comtessa les sues doloroseslamentacions, parlà lo Comte en la següent forma.

IV. Raons de consolació que lo Comte fa a laComtessa e lo que ella replica en lo comiat; ecom lo Comte anà en Jerusalem.

-Gran és la contentació que la mia ànima té de vós,Comtessa, del so de les darreres paraules quem'haveu ara dites, e, si a la majestat divina seràplasent, la mia tornada serà molt presta en augmentde vostra alegria a salut de la mia ànima. E onsevullaque jo sia, la mia ànima serà ab vós contínuament.

-¿Quina consolació puc jo haver de la vostra ànimasens lo cos? –dix la Comtessa–. Mas bé só certaque per amor del fill sereu en record alguna volta demi, car amor de lluny e fum d'estopa tot és u. Voleuque us diga, senyor?: més és la mia dolor que no ésla vostra amor, cas si fos així com la senyoria vostra

diu, crec restaríeu per l'amor mia. Mas, ¿què val almoro la crisma si no coneix la sua error? Què val ami amor de marit sens res valer?

-Comtessa senyora –dix lo Comte–, ¿voleu quedonem fi a paraules? Que a mi és forçat de partir, el'anar e lo restar està en la vostra mà.

-Puix més no puc fer –dix la Comtessa–, entrar-me'nhe en la mia cambra, plorant la mia tristadesaventura.

Lo Comte pres dolorós comiat d'ella, besant-lamoltes voltes, llançant dels seus ulls vives llàgrimes,e de totes les altres dames pres comiat ab dolorinefable. E com se'n partí no se'n volgué portar sinóun sol escuder.

E partint de la sua ciutat de Varoic recollí's en unanau, e navegant ab pròsper vent, per son discurs detemps ell arribà en Alexandria ab bon salvament. Eeixit en terra ab bona companyia féu la via deJerusalem, e junt en Jerusalem, ell confessà bé ediligentment sos pecats e rebé ab grandíssimadevoció lo preciós cos de Jesucrist. Aprés entrà pervisitar lo sant sepulcre de Jesucrist e aquí féu moltfervent oració ab moltes llàgrimes e ab gran contricióde sos pecats, d'on meresqué obtenir la santaperdonança.

E havent visitats tots los altres santuaris qui són en

E havent visitats tots los altres santuaris qui són enJerusalem, e tornat en Alexandria, recollí's en unanau e passà en Venècia, e essent junt en Venècia,donà tots quants diners li eren restats a l'escuder,perquè l'havia ben servit, e col·locà'l en matrimoniperquè no es curàs de tornar en Anglaterra; e féuposar fama a l'escuder com era mort, e ginyà abmercaders que escriviren en Anglaterra com locomte Guillem de Varoic era mort tornant-se'n de lacasa santa de Jerusalem.

Sabent la virtuosa Comtessa tal nova, fonc moltatribulada e féu molt desmoderat dol, e féu-li fer lesobsèquies que un tan virtuós cavaller era mereixedor.Aprés, per discurs de temps, lo Comte se'n tornà enla sua pròpria terra, tot sol, ab los cabells llargs fins ales espatles e la barba fins a la cinta tota blanca, evestit de l'hàbit del gloriós Sant Francesc, vivintd'almoines; e secretament se posà en una devotaermita de Nostra Dona, senyora nostra, la qualdistava molt poc de la sua ciutat de Varoic.

Aquesta ermita estava en una alta muntanya, moltdelitosa d'arbres de gran espessura, ab una moltlúcida font qui corria. Aquest virtuós Comte s'eraretret en aquesta deserta habitació, fent solitària vidaper fugir als mundanals negocis, a fi que de sosdefalliments pogués fer condigna penitència. Eperseverant en sa virtuosa vida, vivint d'almoines,una volta la setmana ell anava a la sua ciutat de

Varoic per demanar caritat, e, desconegut per lesgents, per la gran barba e cabells llongs que ellportava, sol·licitava ses almoines e anava a lavirtuosa Comtessa, muller sua, per demanar-li caritat,la qual, veent-lo ab humilitat tan profunda demanar-lialmoina, li feia dar molt més caritat que a tots losaltres pobres; e així passà per algun temps la suapobra e miserable vida.

V. Com lo rei de Canària, ab gran estol, passà enl'illa d'Anglaterra.

Seguí's aprés que lo gran rei de Canària, jovefortíssim, ab la viril inquieta joventut de noblesesperances guarnida, sempre aspirant a honorosavictòria, féu gran estol de naus e de galeres e passàa la noble illa d'Anglaterra ab gran multitud de gents,per ço com algunes fustes de corsaris havien robatun lloc seu. Pres en si molt gran ira e inflamat de gransupèrbia perquè algú havia tengut gosar d'enutjar-lo,ab molt gran armada partí de la sua terra, e navegantab pròsper vent arribà en les fèrtils e pacífiques ribesd'Anglaterra; e en l'escura nit tot lo replegat estolentrà dins lo port d'Antona e ab gran astúciadesembarcaren, e tota la morisma isqué en terra,sens que per los de l'illa no foren sentits. Com forentots en terra, ordenaren llurs batalles e començaren acórrer per l'illa.

Lo pacífic Rei, sabuda la mala nova de llur venguda,ajustà la més gent que pogué per resistir-los e donàbatalla als moros, on hagué molt gran conflicte: quehi morí molta gent d'una part e d'altra, e molt mésdels cristians. E per ço com los moros eren moltsmés, llevaren lo camp, e l'anglès Rei fonc romput es'hagué a retraure ab la gent que restada li era, erecollí's dins una ciutat qui es nomena Sant Tomàsde Conturberi, allí on jau lo seu sant cos.

Lo rei d'Anglaterra tornà ajustar més gent e sabé quelos moros anaven conquistant per l'illa, fent morirmolts cristians, e desonint dones e donzelles eposant-les totes en captivitat. Com lo cristianíssimRei sabé que los moros havien de passar prop d'unaribera d'aigua, mès-se en un pas a l'hora de la mitjanit, emperò tan secretament no es féu, que no restàque los moros n'hagueren sentiment e detingueren-se fins que fonc lo dia clar; donaren-los molt cruelbatalla, en la qual moriren molts cristians, e los quivius restaren fugiren ab l'infortunat Rei, e lo rei mororestà en lo camp.

Gran fonc la desaventura d'aquest Rei cristià, quenou batalles perdé, una aprés d'altra, e s'hagué aretraure dins la ciutat de Londres e allí se féu fort.Com los moros ho saberen, posaren-li siti entorn dela ciutat, e donaren-hi prestament un bon combat,que entraren e prengueren fins a la meitat del pont. E

cascun dia s'hi feien de molts bells fets d'armes,emperò a la fi l'afligit Rei hagué d'eixir per força deLondres per la gran fam que hi havia, e féu la via deles muntanyes de Gales, e passà per la ciutat deVaroic.

Com la virtuosa Comtessa sabé que lo Rei veniafugint e molt desaventurat, féu aparellar per aquellanit viandes e tot lo que mester havien. La Comtessa,com a dona de gran prudència, pensà com poriarestaurar la sua ciutat que no es perdés tan prest; ecom véu lo Rei, dix-li semblants paraules:

-Virtuós senyor, en gran aflicció veig posada lasenyoria vostra e a tots quants en aquesta illa som;emperò, senyor, si vostra altesa volrà aturar enaquesta vostra ciutat e mia, la trobareu abundosa deviures e de totes coses necessàries per a la guerra,car mon senyor e marit, En Guillem de Varoic, quiera comte d'aquesta terra, forní esta ciutat e lo castellaixí d'armes com de bombardes, ballestes ecolobrines, e espingardes e molta altra artelleria; e ladivina Bondat per sa clemència, qui ens ha datsquatre anys següents molt gran abundància delsfruits de la terra. Per què, la senyoria vostra pot acísegurament estar.

Respòs lo Rei:

-Comtessa, a mi par que vós me donau bon consell,

pus la ciutat és tan fort e ben proveïda de totes cosesnecessàries a la guerra, e tota hora que jo me'n vullaanar ho poré ben fer.

-Sí, Santa Maria, senyor –dix la Comtessa–: posatcas que los moros fossen molts més que no són, perforça han de venir per lo pla, que per l'altra part nopoden per lo gran riu que hi és, qui fir a lesmuntanyes de Gales.

-Molt só content –dix lo Rei– de restar ací, e us prec,Comtessa, que vós doneu orde que la mia host absos diners sia ben proveïda de les cosesnecessàries.

De continent la virtuosa Comtessa se partí del Rei abdos donzelles, e ab los regidors de la ciutat anà perles cases, fent traure forment e civades e tot lo quehavia necessari. Com lo Rei e tots los altres verentan gran abundància de totes coses, foren moltcontents, en especial de la molta diligència de lavirtuosa Comtessa.

Com los moros saberen que lo Rei s'era partit de laciutat de Londres, seguiren-lo fins que saberen ques'era recollit dins la ciutat de Varoic. Los moros, fentaquella via, combateren un castell e prengueren-lo,qui es nomenava Alimburg, qui era a dues llegües onestava lo Rei. E ja que havien conquistat una granpart del regne, e lo dia de Sant Joan, lo rei moro, per

fer alegria, venc ab tot son poder davant la ciutat deVaroic. L'afligit Rei cristià, veent-se ab l'esperançaperduda, no sabé què pogués fer: pujà-se'n alt enuna torre del castell, mirant la gran morisma quicremaven e destruïen viles e castells, faent morirtants crestians com podien, així hòmens com dones.Los qui campar podien venien cridant e correntdevers la ciutat, qui de bona mitja llegua los podienben sentir los mortals crits que daven, per lo granperdiment que feien, per ço com los convenia demorir o d'ésser catius en poder d'infels.

E estant en tal manera, lo Rei, mirant la morisma e logran dan que feien, de grandíssima dolor pensavamorir, e no podent més mirar la sua desolació,davallà de la torre on estava e entrà-se'n dins un petitretret, e aquí començà de llançar dolorosos sospirs,e los seus ulls destil·lant vives llàgrimes, faent lesmajors lamentacions que un home jamés pogués fer.Los cambrers qui estaven fora del retret, estavenescoltant lo dol que lo Rei feia, e com hagué moltplorat e lamentat, féu principi a semblants paraules.

VI. Lamentació que féu lo Rei.

-Si a Déu plasent pot ésser que jo més que viventmiserable sia envergonyit, vinga la mort sobre mi, quiés lo darrer remei de tots los mals; car a mi creixeninfinits sospirs, tants e tals, que si virtut no em

resistís, abreujaria los dies meus. ¡Oh de mi,desaventurat Rei, que tot lo món mos dans a pietatmouen, e tan pocs advocats en ma justa causa trobe!¡Oh Rei sobirà de glòria, si la passió e poc sabervivament les mies fatigues a dir no em donen lloc,supleix tu, Senyor, los defectes de la mia ignorància,puix tan ample a clar camí te mostra la mira justícia!E no vulles, Senyor, per la tua pietat e misericòrdia,que aquest teu poble crestià, encara que sia granpecador, no permeta la tua clemència que sia afligitper la morisma, mas conserva'l e defén-lo, e siareduït al teu sant servei, perquè et puga servir edonar llaor e glòria. Car en tal punt estic com lotreballat mariner, que fallint-li aquell port a onesperança de repòs presumia, per ço recorrec a tu,sacratíssima Mare d'aquell Déu Jesús, que em vullesper la tua pietat e misericòrdia socórrer e ajudar; edelliura'm d'aquesta gran impressió en la qual sóposat, a fi que en lo meu regne sia glorificat lo santnom del teu gloriós Fill.

E estant l'afligit Rei en aquestes lamentacions, posàlo cap sobre lo llit, e donà-li de parer que ves entrarper la porta del retret una bellíssima donzella, vestidade domàs blanc, ab un petit infant en los seusbraços; e moltes altres donzelles venien aprés d’ellacantant totes lo Magnificat. Com fon acabat de dir, lasenyora d'elles s'acostà devers lo Rei e posà-li la màsobre lo cap e dix-li semblants paraules:

-No dubtes, Rei, en res; hages bona confiança que loFill e la Mare t'ajudaran en a