Mark Twain Tom Sawyer se'n va amb globus

En el seu esforç per fer alguna cosa que el fes sobresortir, Tom es posà a idear pla rere pla, però tots tenien alguna pega que els feia impracticables. Ja estava desesperat, quan els diaris de Saint Louis van començ ar a parlar d’un proper viatge a Europa amb globus. Tom pensà que hauria d’anar a veure aquest globus, ja que difícilment se li presentaria una altra oportunitat; però no s’hi va decidir fins que Nat Parsons anuncià el seu viatge amb el mateix fi. No pensava permetre que Parsons tornés al poble explicant a tothom que havia vist el globus, mentre que ell, Tom Sawyer, hauria d’escoltar i callar. Així doncs, presa la decisió, ens hi vam anar els tres: Tom, Jim i jo. El globus en questió era de dimensions colossals, de línies nobles, amb ales, aletes i un sens fi de coses que el diferenciaven de tots els que fins aleshores havíem vist en gravats. Era als afores de la ciutat, en un camp obert, al final del carrer Dotze. Quan hi vam arribar, hi havia al seu costat una multitud observant-lo i ridiculitzant-lo amb tota mena de ganyotes i burles; no només al globus, sinó també a

l’home que seria el seu tripulant. Era un tipus prim, pàl·lid, amb una brillantor suau als ulls, que semblava el reflex de la lluna. Tal com dic, la gent es reia d’ell dient-li, entre d’altres coses, que el globus no pujaria i que no s’enlairaria ni un metre. L’home va acabar per enfadar-se i es dirigí als burletes amb el puny en alt i dient-los que eren unes bèsties cegues, però que aviat arribaria el dia que reconeixerien que havien estat al davant d’un d’aquells homes que creen civilitzacions i que encara que fossin els ignorants que eren, els seus propis fills o els seus néts li farien un monument en el mateix lloc on ara es trobaven; que el seu nom perduraria per tots els segles i una pila de coses més, que jo no vaig entendre. A cada afirmació de l’home, la gent encara reia més sorollosament. Els més insolents li cridaven preguntant-li coses inversemblants, com ara quant li havien de pagar perquè no volés, l’edat de l’àvia del gat de la germana i totes les barbaritats que se li acudeixen a la xusma quan es desboca. Val a dir que algunes de les coses que li deien al pobre home tenien la

seva gràcia, però no era just ni valent ficar-se tants contra un de sol. Després d’aquest xàfec, l’home es quedà mut, fins al punt que semblava haver-se deixat la llengua a casa. Però, al cap i a la fi, què els podia haver contestat? No li hagués servit de res, sinó més aviat al contrari, perquè els que tenien facilitat per fer acudits, encara haguessin atiat més el foc. Allà el tenien els facinerosos, completament a la seva mercè, la qual cosa no era culpa seva, sinó de la seva naturalesa; no s’hi podia fer res. Era un home de bon natural, incapaç de fer mal a ningú; només tenia el defecte de ser un geni, com deien els diaris, i no crec que això sigui cap mal... No tots podem ser assenyats, hem de ser tal com ens ha fet Déu. Per mi, els genis són uns paios que creuen que ho saben tot i no volen escoltar mai els consells dels altres; sempre van pel seu propi camí, i això fa que tothom se n’aparti i els menyspreï, cosa que trobo perfectament natural. Si fossin més humils i escoltessin consells intentant d’aprendre’n alguna cosa, els aniria molt millor...

La part en què havia de viatjar l’home del globus s’assemblava a una barca; era espaiosa i tenia compartiments impermeabilitzats per dins, on es podia guardar tota mena de coses; fins i tot hi havia lloc per posar-hi un llit. Vam pujar a bord i ens vam trobar amb unes vint persones, entre les quals hi havia el vell Nat Parsons. El “professor” del globus continuava els seus preparatius, mentre els visitants començ aven a abandonar la barca, d’un en un. L’últim a baixar seria en Nat, però de cap de les maneres estàvem disposats a permetre que pogués anar explicant que havia estat l’últim a sortir del globus! Vam fer voltes i més voltes, fins que ens vam quedar sols els tres, ja que el vell es va cansar d’esperar i va baixar. Quan el vam veure a terra, ens vam disposar a baixar també nosaltres, jo el primer; però de sobre vaig sentir un crit i em vaig girar per veure què passava. Déu meu, la ciutat queia a sota nostre, com si deixéssim caure a terra un mapa que tinguéssim a les mans! Sense poder dir per què, em vaig trobar malament de sobte; vaig mirar en Jim i el vaig veure verd de

l’ensurt i sense poder dir ni un mot; vaig buscar en Tom, i aquest semblava una estàtua. La ciutat continuava caient i caient i nosaltres no hi podíem fer res, suspesos a l’aire! Les coses es veien cada vegada més petites i tota la ciutat va semblar que començ ava a encongir-se; els homes i els carros semblaven formigues i cuques arrossegant-se pels carrers, que no eren més que fils o cintes. De seguida tot va semblar esfumar-se i la ciutat es perdé del tot; només es veia com una mena de cicatriu sobre la terra i em va semblar que arribàvem a veure milers de milles a la rodona, tot i que jo sabia que això no podia ser. A poc a poc, la terra es convertí en una bola d’un color apagat, amb fils lluents que la solcaven pertot arreu i que no eren més que els rius. La vídua Douglas m’havia dit moltes vegades que el món era rodó, però jo no vaig fer mai gaire cas de les supersticions de la bona dona, sobretot quan deia això, i jo estava veient que el món era pla com un plat.

Més d’un cop havia pujat a dalt de tot del turó i havia observat bé amb els meus propis ulls, perquè em semblava que la millor manera d’estar segur d’una cosa era aquesta, veure-ho amb els teus propis ulls, abans de creure tot el que t’expliquen, però sempre havia vist que la terra era xata i ben xata. Però ara veia que la vídua tenia raó; és a dir, tenia raó pel que fa a la resta del món, però no pel que fa al meu poble; aquesta part és xata! Ho puc jurar pel que vulgueu!... El “professor”, o el que fos l’home del globus, s’havia mantingut en silenci en un racó de la barqueta quan el globus es desenganxà de la Terra, però de sobte esclatà en un torrent de paraules d’indignació. Més o menys va dir això: -Idiotes, més que idiotes! Dir que el globus no es podria enlairar!...

L'autor i la seva obra

Mark Twain, nom amb què és conegut Samuel Langhorne Clemens, va néixer a Florida, Missouri, el 1835 i va morir a Redding, Connecticut, el 1910. Els records de la seva infantesa, arran de quedar-se orfe als dotze anys, i les diverses feines que va estar fent a la regió del Mississipí van ser l'element principal de les seves obres: Vida al Mississipí (1883), Les aventures de Tom Sawyer (1876) i Huckleberry Finn (1882). En les seves pàgines, s'hi pot apreciar una intenció humorística constant, que en les darreres obres esdevé una sàtira més amargant.

Altres títols seus són El príncep i el captaire (1882) i Un ianqui a la cort del rei Artús (1889).

Comprensió 1) Qui ens explica la història? Qui és, en Jim? 2) Per què la gent ridiculitza el globus i el seu tripulant? 3) Com és, la cistella del globus? 4) Per què s'hi entretenen, a la cistella? 5) Per què el narrador es pensava que la Terra era plana?                                    

Mark Twain. Tom Sawyer a l’estranger. El fragment reproduït és una traducció lliure de l’edició feta per Acme Agency, S. R. Lda. Buenos Aires, 1947. Alfred Sala Carbonell. Cent cinquanta fragments de la literatura universal. Llicència d’estudis retribuïda. Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2007.