Moisés Ramos Lunar

4º ESO

C. Socials

Dª. Francisca Nicolau

TRANSICIÓ I

DEMOCRÀCIA A ESPANYA

Fecha del boletín

ÍNDEX

Fecha del boletín

I n t r o d u c c i ó d e l a T r a n s i c i ó . . . . . . . . . . . p à g . 4

Q u è é s l a T r a n s i c i ó ? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . p à g . 5

Q u è v a o c ò r r e r a l a T r a n s i c i ó

E s p a n y o l a ? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . p à g . 6

C o m e n ç d e l p a s d e l a T r a n s i c i ó

a l a D e m o c r à c i a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . p à g . 7

E t a p e s d e l a T r a n s i c ó d e l a D c t a d u r a

a l a D e m o c r à c i a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . p à g . 8

F r a n c o m o r i n e i x u n R e i . . . . . . . . . . . . . . p à g . 1 0

G o v e r n d e A r i a s N a v a r r o . . . . . . . . . . . p à g . 1 1 - 1 3

G o v e r n d e A d o l f o S u á r e z . . . . . . . . . . p à g . 1 4 - 1 5

G o v e r d e L e o p o l o d o C a l v o

S o t e l o . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . p à g . 1 6

G o v e r n d e J o s é M a r i a L ó p e z A z n a r . . . . . p à g . 1 8

G o v e r n d e J o s é L u i s

R o d r í g u e z Z a p a t e r o . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . p à g . 1 9

G o v e r n d e M a r i a n o R a j o y B r e y . . . . . . p à g . 2 0 - 2 1

P r i m e r e s e l e c c i o n s d e 1 9 7 7 . . . . . . . . . . . . . . p à g . 2 2

L a C o n s t i t u c i ó E s p a n y o l a d e 1 9 7 8 . . . . . . p à g . 2 3

L e s e l e c c i o n s d e 1 9 8 2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . p à g . 2 4

E l t r i o m f d e l P a r t i t S o c i a l i s t a

a l e s e l e c c i o n s d e 1 9 8 2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . p à g . 2 5

O p i n i ó P e r s o n a l . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . p à g . 2 6

B i b l i o g r a f i a . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . p à g . 2 7

I N T R O D U C C I Ó D E L A T R A N S I C I Ó

P á g i n a 4

T R A N S I C I Ó I D E M O C R À C I A

A partir de la mort de Franco assistim a un ràpid procés de transició política: en molt poc

temps es va desmantellar la dictadura franquista i es va instaurar un règim democràtic. El can-

vi es va fer des de la legalitat franquista, raó per la qual el procés fou pacífic.

Tal com havia previst el mateix Franco, el seu successor va ser Joan Carles de Borbó, nome-

nat rei el 22 de novembre de 1975.

El primer govern de la monarquia de Joan Carles I, però, va ser continuïsta. Arias Navarro, el

darrer cap de govern franquista, va ser confirmat en el càrrec pel rei, però el seu govern es va

mostrar incapaç de dur a terme cap mena de democratització.

No serà fins al govern de Suárez, a partir de juliol de 1976, quan es va produir el desmantella-

ment legal del franquisme i es van sentar les bases jurídiques de la transició cap a la demo-

cràcia. La reforma política va ser possible després d'un procés complex, ple de negociacions

amb les "famílies" franquistes. La legalització de l'oposició fou un pas bàsic per a l'establi-

ment d'un sistema democràtic.

El 15 de juny de 1977 es van celebrar les

primeres eleccions democràtiques des de

la Segona República. Les Corts sorgides

de les eleccions van ser les encarregades

d'elaborar una nova Constitució, final-

ment aprovada el 1978.

La consolidació de la democràcia, però,

no va ser gens fàcil. La crisi econòmica,

les accions terroristes, d'ETA sobretot, juntament amb els intents colpistes de l'extrema dreta,

la van posar en perill diverses vegades.

Després de l'intent de cop d'estat de 1981, la democràcia es va consolidar a Espanya amb

l'arribada al poder, després de les eleccions d'octubre de 1982, del PSOE, liderat per Felipe

González. L'etapa de governs socialistes va durar des de 1982 fins a 1996.

Q U È È S L A T R A N S I C I Ó ?

P á g i n a 5 V o l u m e n 1 , n º 1

Procés polític consistent en el canvi pacífic d'un règim autoritari a un de democràtic i que implica

el pacte entre les diferents opcions i sensibilitats polítiques i el suport dels poders fàctics. La tran-

sició espanyola constituí el procés de desmantellament de la dictadura franquista per donar pas a

una democràcia constitucional fonamentada en els partits polítics i amb el rei com a cap d'estat.

L'origen de la transició espanyola se situa en els primers anys de la dècada dels setanta quan sota

l'anomenat 'franquisme tardà' es començà a plantejar la successió del general Franco.

Al desembre del 1973, l'atemptat que costà la vida a l'almirall

Carrero Blanco, cridat a ésser-ne el successor, agilità el pro-

cés de desmantellament del franquisme. Joan Carles I de Bor-

bó, que havia jurat fidelitat a les lleis del Movimiento, fou pro-

clamat rei el 22 de novembre de 1975. Sota el govern d'Adolfo

Suárez, al novembre del 1976 hom aprovà a les Corts la Llei de

reforma política, que fou ratificada en referèndum al desembre

del 1976. Amb aquesta llei eren legalitzats els sindicats i els

partits i eren convocades eleccions generals, que tingueren lloc

el 15 de juny de 1977.

Les negociacions es basaren en la reconciliació i en el consens

en comptes de la ruptura amb l'antic règim. Amb el referèndum de la Constitució, al desembre del

1978, el procés es refermà, tot i que els segrests i atemptats dels grups d'extrema dreta, extrema

esquerra i els independentistes feren perillar la consolidació d'una feble democràcia. Al gener del

1981 Suárez dimití la presidència del govern i al febrer hi hagué la primera votació d'investidura

per al successor, Leopoldo Calvo Sotelo.

El 23 de febrer d'aquell mateix any, un cop militar volgué aturar-ne el procés democràtic, però fra-

cassà i el 25 de febrer Calvo Sotelo fou investit president. La transició espanyola posteriorment ha

estat exemple per a altres països sotmesos a dictadures (Paraguai, Xile, Polònia).

P á g i n a 6 T R A N S I C I Ó I D E M O C R À C I A

Període de la història contemporània espanyola durant el qual es produí el pas de la dictadura

franquista a un règim democràtic (monarquia constitucional). Fou precedit per un augment de la

repressió del règim franquista (procés de Burgos, 1970; execucions del 1975), com a reacció a la

pressió opositora i internacional.

Dos dies després de la mort de Franco (20 de novembre de 1975), Joan Carles I (designat el seu

successor el 1969) esdevingué rei d'Espanya i cap d'estat, càrrec des del qual afavorí els pactes

entre franquistes i antifranquistes sobre els quals es bastí el nou ordenament constitucional.

El primer govern postfranquis-

ta (govern d'Arias Navarro)

caigué al juny del 1976, i fou

succeït pel d'Adolfo Suárez, el

qual elaborà una Llei de Refor-

ma Política. L'èxit de la seva

aprovació en referèndum (15

de desembre) determinà l'aban-

donament de les posicions més

rupturistes de l'oposició, afa-

vorit encara més pel triomf per

majoria relativa de la UCD de Suárez en les primeres eleccions lliures (juny del 1977).

Foren convocades Corts Constituents, i el 6 de desembre de 1978 s'aprovà en referèndum la no-

va Constitució. Les dificultats de Suárez per a consolidar-se (dissensions internes de la UCD,

ofensives terroristes d'ETA i el GRAPO, crisi econòmica, etc) l'obligaren a convocar eleccions

anticipades al març del 1979, però, tot i guanyar-les, al gener del 1981 hagué de dimitir. Els sec-

tors involucionistes continuaren amenaçant la democràcia: al mes següent tingué lloc un fracas-

sat intent de cop d'estat.

Q U È V A O C Ò R R E R A L A T R A N S I C I Ó

E S P A N Y O L A ?

P á g i n a 7 V o l u m e n 1 , n º 1

El govern presidit per L.Calvo Sotelo no pogué aturar la descomposició de la UCD i, en les elec-

cions anticipades de l'octubre del 1982, el PSOE aconseguí una clara majoria absoluta, moment

que ha estat considerat sovint el final de la Transició, tot i que des d'altres punts de vista hom el

situa en l'ingrés d'Espanya a les Comunitats Europees (1986).

Durant la Transició es posaren les bases de

l'anomenat 'estat de les autonomies' per tal

de legitimar la realitat plural de l'estat es-

panyol. Per motius històrics i per la inten-

sitat de les reivindicacions, el País Basc i

Catalunya lideraren aquest reconeixement.

A Catalunya, malgrat el suport massiu als

organismes unitaris de l'Assemblea de Ca-

talunya (creada el 1971) i del Consell de

Forces Polítiques (1975), les dissensions

internes i el bloqueig de les negociacions amb el govern espanyol afavoriren que el president de la

Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas (que retornà a Catalunya el 23 d'octubre de 1977), es con-

vertís en l'únic interlocutor davant del govern espanyol i assolís un protagonisme tan evident com

discutit. Confirmat en referèndum a l'octubre del 1979, l'estatut d'autonomia finalment aprovat

presentava fortes retallades respecte al projecte consensuat per les forces polítiques catalanes.

La victòria nacionalista en les primeres eleccions autonòmiques (març del 1980) reflectí un mapa

polític diferenciat del de la resta de l'estat, característica que Catalunya ha compartit amb el País

Basc. En el context d'uniformització i retallada autonòmiques que seguí el Vint-i-tres de febrer

s'aprovaren els estatuts d'autonomia del País Valencià (juliol del 1982) i de les illes Balears (febrer

del 1983), on la consciència favorable a una recuperació de la identitat era minoritària i els partits

estatals han imposat la seva hegemonia. Especialment al País Valencià la dreta local propagà, amb

C O M E N Ç D E L P A S D E L A D I C T A D U R A

A L A D E M O C R À C I A

E T A P E S D E L A T R A N S I C I Ó D E L A

D I C T A D U R A A L A D E M O C R À C I A

P á g i n a 8

T R A N S I C I Ó I D E M O C R À C I A

Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la

classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics. Es caracteritza per la concen-

tració legal o il·legal de tots els poders polítics i llur exercici sobirà i absolut sota la forma

d'un govern personal o col·legiat.

D I C T A D U R A

Règim polític dictatorial implantat a l'estat espanyol entre el 1939 i el 1975 com a resultat de

la guerra civil de 1936-39 en el qual el general Francisco Franco Bahamonde detingué el

poder hegemònic.

F R A N Q U I S M E

D E M O C R À C I A

Doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels gover-

nants. Durant els ss XIX i XX la idea de democràcia ha estat associada al constitucionalisme

liberal i al parlamentarisme, definint-se per la igualtat dels ciutadans davant la llei, la res-

ponsabilitat del govern respecte a l'electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques,

el sistema de partits polítics i el reconeixement d'una sèrie de llibertats civils (expressió,

reunió, premsa, religió, etc).

P á g i n a 9 V o l u m e n 1 , n º 1

“ F R A N C O M O R I N E I X U N R E I ”

P á g i n a 1 0 T R A N S I C I Ó I D E M O C R À C I A

A la mort de Franco, Juan Carlos de Borbó és coronat Rei d'Espanya. El seu discurs de coro-

nació és esperançador per els qui demanen un sistema democràtic, però Juan Carlos I confir-

ma en la Prefectura del Govern a un Carlos Arias que durant mesos segueix plorant pel recent-

ment difunt Cabdill. El Rei decideix així cessar a Carlos Arias.

Franco mor a les 4.20 de la matinada del 20

de novembre de 1975 i és enterrat a la Vall

dels Caiguts. Juan Carlos Iº és el seu succes-

sor com el mateix Franco havia decidit el 22

de juliol de 1969, amb base en la llei de suc-

cessió de 1947, en la qual es deia que "la

prefectura de l'Estat correspon al Cabdill

d'Espanya i de la Croada, Generalísimo dels

Exèrcits, don Francisco Franco Bahamonde" (art. 2) i que a ell li estava reservat el dret de de-

signar al successor.

La coronació es duu a terme el 22 de novembre en les Corts, amb assistència de Caps d'Estat i

de Govern que s'han negat a assistir a l'enterrament del General.

I diu el nou monarca en el seu discurs: "Avui comença una nova etapa de la història d'Espan-

ya... Una societat lliure i moderna requereix la participació de tots en els fòrums de decisió, en

els mitjans d'informació, en els diversos nivells educatius i en el control de la riquesa nacio-

nal. Fer cada dia més certa i eficaç aquesta participació ha de ser una empresa comunitària i

una tasca de govern". Franco ja comença a revolcarse en la tomba.

L A M O R T D E F R A N C O

L A C O R O N A C I Ó D ’ U N R E I

A R I A S N A V A R R O É S T R I A T

P R I M E R M I N I S T R E

P á g i n a 1 1 V o l u m e n 1 , n º 1

El primer problema que ha d'afrontar el Rei Juan Carlos, és decidir a qui col·locar en les presidèn-

cies del Govern, del Consell del Regne i de les Corts. Decideix finalment mantenir a Carlos Arias

com a Primer Ministre, seguint els consells de la família Franco, dels consellers del Regne i del

Cardenal Tarancón. I amb l'ajuda d'Arias Navarro aconsegueix que el seu antic preceptor, Torcua-

to Fernández Miranda, sigui nomenat President de les Corts i del Consell del Regne. És un cate-

dràtic de Dret Polític hàbil i intel·ligent, tímid i brillant, però antipàtic i distant, odiat pels fran-

quistes, que va ocupar interinament la Presidència del Govern després de la mort de l'almirall Ca-

rrero Blanco, i que té estudiada la forma en què es pot produir la reforma del Règim.

Carlos Arias remodela el seu gabinet el 12 de desembre de 1975, donant entrada a ministres

"reformistes" com Manuel Fraga, que és el veritable cap visible del Govern. Oficialment el pro-

grama és la reforma (la trucada reforma Arias/Fraga), però la cosa no funciona: no compta amb el

suport de les forces de la opsición democràtica simplement perquè el Govern no compta amb elles

per formular les seves decisions. Però és que a més, la fórmula innegociable de Fraga consisteix

en el bicameralisme, la composició oligàrquica del Senat i una irresponsabilitat política de dret del

Govern davant les Corts que, com en l'Anglaterra georgiana, hauria d'evolucionar en uns decennis

cap al parlamentarisme. El Rei intenta convèncer a Arias de la conveniència d'accelerar el procés,

però es troba amb que el president contesta "Sí, Majestat", i no fa gens, i fins i tot fa el contrari del

que el Rei suggereix. El búnker, com són coneguts els lleials a Franco, segueix tenint molt poder.

P á g i n a 1 2

T R A N S I C I Ó I D E M O C R À C I A

G O V E R N D ’ A R I A S N A V A R R O

( 1 9 7 5 - 1 9 7 6 )

Al principi, es va confirmar com a President del primer Govern de la Monarquia a Arias Na-

varro, era el més convenient per garantir l'estabilitat en un moment de gran incertesa sobre el

futur, no obstant això aquest es va veure obligat a incloure al seu govern a diversos ministres

de cort aperturista: Fraga, Areilza, Garrigues…

Arias Navarro, malgrat el seu tarannà franquista i conscient de la nova situació va iniciar

una sèrie de canvis que no eren sinó un “maquillatge” per no desmuntar el règim:

• Va indultar a nombrosos presos polítics.

• Va legalitzar els partits polítics (deixant fora als nacionalistes i als comunistes).

• No obstant això, no va parlar d'eleccions generals ni d'autonomies.

Mentre això succeïa l'oposició en l'exterior accentuava les seves crítiques contra la monar-

quia i el gabinet d'Arias Navarro.

L A D E S T I T U C I Ó D ’ A R I A S N A V A R R O

P á g i n a 1 3 V o l u m e n 1 , n º 1

Al juny de 1976, a La seva Majestat no li queda més remei que substituir a Arias Navarro, però

això no és fàcil. Hi ha molt escrit sobre la dimissió d'Arias Navarro i sobre el nomenament del seu

successor. Pàgines emocionants que aquí resumiré breument.

En aquests dies el Rei realitza la seva primera visita d'Estat als Estats Units. Allí provoca l'aplaudi-

ment general i entusiasta en un discurs davant senadors i congressistes en el qual gens del que diu

té a veure amb el que defensa el seu Primer Ministre a Madrid. Gens més tornar a Madrid, el seu

propòsit és el de cessar a Arias Navarro, però es troba amb una situació espinosa: s'assabenta que

és l'estament militar el que li va a enviar una carta demanant-li la destitució d'Arias, acusat de ser

massa tolerant i per tant feble: la proclamació del Rei dóna lloc a una amnistia que posa al carrer a

uns pocs presos polítics (Marcelino Camacho, Nicolás Sartorius...).

Juan Carlos s'adona que ha de destituir a Arias amb

urgència, abans que li arribi la carta dels militars dema-

nant-li el cessament: "Això no pot seguir, sota pena de

perdre-ho tot... Jo havia de prendre una decisió difícil però

l'he pres. La posaré en execució de cop, sorprenent a tots"

li diu confidencialment a José María de Areilza, ministre

d'Afers exteriors, l'1 de juliol, poc abans de rebre privada-

ment a Carlos Arias i dir-li que agraeix els seus serveis a

la pàtria i a la Corona, però que els nous temps exigeixen

nous polítics. Tal dit tal fet: Arias, expliquen que sorprès, dimiteix allí mateix.

Sembla ser que Juan Carlos ja sap a hores d'ara a qui vulgues com a successor d'Arias, però neces-

sita que el Consell del Regne li doni aquest nom en una terna, sobre la base de la qual ell haurà de

decidir. El dissabte 3 de juliol Torcuato Fernández Miranda surt de l'última reunió pronunciant la

cèlebre frase: "Estic en condicions d'oferir al Rei el que m'ha demanat".

G O V E R N D E A L D O F O S U Á R E Z

G O N Z Á L E Z

P á g i n a 1 4

T R A N S I C I Ó I D E M O C R À C I A

Al primer govern de la Monarquia, encara presidit per C. Arias Navarro, va ser nomenat mi-

nistre secretari general del Moviment i, després de la dimissió d'Arias, el seu nom va ser

inclòs per T. Fernández Miranda en la terna oferta al rei Juan Carlos I per a l'elecció de cap

del nou govern. Va iniciar amb fermesa la transformació del règim franquista en una demo-

cràcia parlamentària, malgrat la resistència dels sectors dels nuclis franquistes més recalci-

trantes i de la suspicàcia inicial de l'oposició democràtica.

El 4 d'agost de 1976, el govern de Suárez va publicar el decret que va fer efectiva a Espanya

una amnistia per als delictes de motivació política, perseguits pel règim anterior. Al setem-

bre del mateix any es va produir el nomenament del tinent general A. Gutiérrez Mellado

com a vicepresident del Govern, la qual cosa va afavorir la neutralitat de les forces armades

als plans de reforma política. La votació en les Corts franquistes de la Llei de Reforma Polí-

tica, que suposava la autodisolución del Moviment, va suposar un gran èxit per a Suárez,

igual que la imprescindible legalització del Partit Comunista d'Espanya (abril de 1977), de-

cisió que va remoure els sectors més conservadors del franquisme.

P á g i n a 1 5 V o l u m e n 1 , n º 1

Va fundar la Unió de Centre Democràtic

(UCD), mitjançant la coalició de diversos

grups democristianos i socialdemòcrates, i

amb aquesta formació va obtenir la victòria

en les primeres eleccions generals de la de-

mocràcia, en 1977. Va dirigir la transició

mitjançant una política de consens amb els

partits de l'oposició que es va plasmar en

els anomenats pactes de la Moncloa

(octubre de 1977).

Després de les eleccions de 1979 i després de la nova victòria de la UCD, el Rei va tornar a nome-

nar-ho cap del Govern. No obstant això, l'intens desgast polític d'aquest període, les tensions col-

pistes d'alguns comandaments militars i dels sectors del franquisme residual (concretades en el

fracassat cop d'estat del 23 de febrer de 1981) i, especialment, la falta de cohesió en el si de la

UCD, van contribuir a afeblir la seva posició.

En 1980 va haver de fer front a una moció de censura presentada pel PSOE i aquest mateix any va

guanyar per escàs marge de vots la moció de confiança que va presentar al Congrés dels Diputats.

Afeblida la seva posició i la del seu partit en les Corts, el 29 de gener de 1981 va presentar la seva

dimissió com a cap del Govern i com a president de la UCD, càrrecs en els quals va ser substituït

per Leopoldo Calvo-Sotelo. En el mes de febrer d'aquest mateix any el Rei li va concedir el títol

de duc de Suárez. Va crear una nova formació política, denominada Centre Democràtic i Social

(CDS), per la qual va ser triat diputat per Madrid en les eleccions de 1982, 1986 i 1989.

Al maig de 1991, després del fracàs en les eleccions municipals i autonòmiques, va presentar la

seva dimissió com a president del CDS i va abandonar la política activa per dedicar-se professio-

nalment a l'advocacia. En 1996 va ser nomenat president del consell directiu del Consell Español

de Suport als Refugiats (CEAR) i de la Fundació d'aquesta organització. Aquest mateix any va

rebre el premi Príncep d'Astúries a la Concòrdia i, en 2001, va ser designat president de la Funda-

ció de Víctimes del Terrorisme.

G O V E R N D E

L E O P O L D O C A L V O S O T E L O

( 1 9 8 1 - 1 9 8 2 )

P á g i n a 1 6 T R A N S I C I Ó I D E M O C R À C I A

Ministre de Comerç (1975-1976) al govern de C. Arias Navarro, va participar en la creació de

la Unió de Centre Democràtic (UCD). Posteriorment va ser l'organitzador de la campanya de

UCD per a les eleccions de 1977. Durant algun temps va ser portaveu parlamentari per aques-

ta formació política. Membre del govern d'Adolfo Suárez va ocupar les carteres d'Obres Pú-

bliques (1976-1977), de Relacions amb la Comunitat Econòmica Europea (1978-1980) i vice-

president segon per a Assumptes Econòmics (1980-1981).

Després de la dimissió de Suárez va ser president del Govern (març de 1981-octubre de

1982). Durant la seva investidura (23 de febrer de 1981) es va produir un intent de cop d'Estat

amb l'entrada al Parlament d'un grup de guàrdies civils dirigits per Antonio Tejero. Els trets

més característics del seu govern van ser l'adhesió d'Espanya a l'Organització del Tractat de

l'Atlántico Nord (OTAN) i la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic

(LOAPA), aprovada amb el suport del Partit Socialista Obrer Español (PSOE). La llei sobre

el divorci va suposar el principi de la descomposició de la UCD en produir-se el primer cas

d'indisciplina parlamentària. Tot això, unit a la profunda crisi econòmica, va fer que dissol-

gués les Corts i convoqués eleccions anticipades.

La victòria del PSOE, no només va desplaçar a UCD

del poder i a ell de la prefectura del Govern, sinó que va

suposar la pràctica desaparició de UCD. En 1982 va

dimitir com a president de la seva formació política, i

va recuperar el seu escó parlamentari en 1983. En pro-

duir-se l'ingrés d'Espanya en la Comunitat Econòmica

Europea, va obtenir l'acta de diputat al Parlament euro-

peu (1986-1987). En 2002 el rei li va concedir el títol

de marquès de la Ria de Ribadeo amb Grandesa d'Es-

panya.

G O V E R N D E F E L I P E G O N Z Á L E Z

M Á R Q U E Z ( 1 9 8 2 - 1 9 9 6 )

P á g i n a 1 7 V o l u m e n 1 , n º 1

Es va afiliar al Partit Socialista Obrer Espa-

ñol (PSOE) en 1964, i en 1970 va entrar a

formar part de la Comissió Executiva, en

representació dels militants socialistes de

l'interior. Enfrontat a l'adreça socialista en

l'exterior, encapçalada per R. Llopis, en

1974 va aconseguir ser triat secretari general

del PSOE al congrés del partit, celebrat en

Suresnes (França). La seva ruptura amb Llo-

pis i l'adreça històrica van consolidar el pro-

cés de renovació del partit, en un moment de

reagrupació de l'oposició al franquisme. Després de la mort de Franco, va anar l'impulsor de la rup-

tura amb el marxisme i l'acostament a la socialdemocracia.

Portaveu del grup parlamentari socialista al Congrés, va signar els pactes de la Moncloa (1977). En

1978 va ser triat vicepresident de la Internacional Socialista. Ratificat en la secretària general al

setembre de 1979, després del controvertit XXVIII Congrés (1979), va impulsar la definitiva reno-

vació que va convertir al seu partit en alternativa de poder.

En 1982 el PSOE va guanyar per majoria absoluta les eleccions generals i Felipe González es va

convertir en president del Govern. El PSOE va guanyar de nou les eleccions en 1986 i 1989 amb

majoria absoluta, i en 1993, encara que sense majoria absoluta. En 1989 va assumir per primera

vegada la presidència de la Unió Europea, que va repetir en 1995.

Després dels comicis celebrats al març de 1996, Felipe González va passar a ser president del grup

socialista al Congrés i principal figura de l'oposició, com a líder del segon partit més votat. En

1997, en el XXXIV Congrés del PSOE, va renunciar a la Secretaria General, encara que va seguir

sent diputat fins a les eleccions de 2004, en les quals ja no va concórrer com a candidat. És autor

dels llibres El futur no és el que era: una conversa (2001), en col·laboració amb J. L. Cebrián, i

Memòries del futur (2003).

G O V E R N D E J O S É M A R I A

L Ó P E Z A Z N A R ( 1 9 9 6 - 2 0 0 4 )

P á g i n a 1 8

T R A N S I C I Ó I D E M O C R À C I A

Diputat per la província d'Àvila (1982), també va

guanyar les eleccions en la circumscripció. Va con-

tinuar al Parlament per AP fins a 1987. Va ser presi-

dent del partit a Castella i Lleó (1985), secretari ge-

neral adjunt i membre del Comitè Executiu (1986).

Al juny de 1987 va guanyar les eleccions autonòmi-

ques de Castella i Lleó i va ocupar la presidència

del Govern regional, amb seu a Valladolid (1987-

1989).

Després de les eleccions generals de 1989, es va

convertir en el líder de l'oposició parlamentària al govern socialista, com a candidat a la presi-

dència del Govern. Va ser investit president nacional del Partit Popular (PP) a l'octubre de

1989, al X congrés del partit, denominat de refundació del partit conservador, succeint a Ma-

nuel Fraga. Posteriorment va ser triat vicepresident de la Unió Democràtica Internacional i de

la Unió Democràtica Europea. Es va presentar com a candidat a la prefectura del Govern en

les eleccions generals de 1993. Va sofrir un atemptat d'ETA el 19 d'abril de 1995 a Madrid,

del que va sortir il·lès. De nou va encapçalar les llistes del PP en les legislatives del 3 de març

de 1996, alçant-se amb la victòria.

Va formar govern el 5 de maig de 1996 amb el suport parlamentari dels nacionalistes mode-

rats (Convergència i Unió, Partit Nacionalista Basc i Coalició Canària). Durant aquest mandat

va iniciar una política de liberalització econòmica i de privatització de grans empreses públi-

ques. Va renovar el càrrec de president del Govern en les eleccions generals de març de 2000

en obtenir el seu partit la majoria absoluta. En aquesta segona etapa, la seva política es va

orientar cap a l'exterior i es va alinear amb les directrius de la Unió Europea i amb la política

exterior d'Estats Units. Al setembre de 2003, va proposar a M. Rajoy com a candidat a les

eleccions generals de 2004, en les quals va vèncer el Partit Socialista Obrer Español (PSOE).

A l'octubre d'aquest any va ser nomenat president d'honor del seu partit.

G O V E R N D E J O S É L U I S R O D R Í G U E Z

Z A P A T E R O ( 2 0 0 4 - 2 0 1 1 )

P á g i n a 1 9 V o l u m e n 1 , n º 1

Es va afiliar al PSOE en 1979, i des de

1982 ha ocupat càrrecs de responsabili-

tat en el partit, entre els quals destaquen

la secretaria de les Joventuts Socialistes

de León i la secretaria general de la Fe-

deració Socialista Lleonesa, per la qual

va ser triat en 1988. Va ser diputat al

Congrés des de 1986 i a partir de 1996

portaveu del PSOE en la Comissió

d'Administracions Públiques de la

Cambra baixa.

L'any 2000 va ser triat secretari general

del PSOE en el XXXV Congrés del

partit. El 14 de març de 2004 el PSOE va guanyar les eleccions generals i es va convertir en el cin-

què president del Govern de la Democràcia. Va constituir el primer Executiu paritari entre homes i

dones de la història d'Espanya, i, entre les mesures adoptades en el seu primer mandat, van destacar

la retirada de les tropes de l'Iraq, la Llei contra la Violència de Gènere, la Llei d'Igualtat, la Llei de

Memòria Històrica, Llei de Dependència o la que possibilita el matrimoni a persones del mateix se-

xe. José Luis Rodríguez Zapatero també va proposar la iniciativa internacional de l'Aliança de Civi-

litzacions, que va ser adoptada com a programa oficial per les Nacions Unides a l'abril de 2007.

Al març de 2008, José Luis Rodríguez Zapatero comença el seu segon mandat. En aquest segon

mandat s'aconsegueix l'acord per al finançament autonòmic, aprovat pel Consell de Política Fiscal i

Financera en el qual estan representades totes les CCAA, i l'eliminació de la publicitat de RTVE,

que reforça el seu caràcter de servei públic. També destaca la proposta de Llei d'Economia Sosteni-

ble, que el seu objectiu és posar les bases per renovar el model productiu espanyol en el marc de la

crisi econòmica internacional més dura dels últims anys. En el transcurs de la legislatura, en el pri-

mer semestre de 2010 Espanya va ocupar per quarta vegada en la Història la Presidència de torn de

la Unió Europea.

G O V E R N D E M A R I A N O R A J O Y B R E Y

( 2 0 1 1 - F I N S A L ’ A C T U A L I T A T )

P á g i n a 2 0

T R A N S I C I Ó I D E M O C R À C I A

Polític espanyol, líder del Partit Popular i president del govern d'Espanya des de desembre de

2011.

EL PP ARRIBA AL PODER

Al març de 1996, el PP va aconseguir el poder després de tretze anys de govern socialista. El

recentment investit president del govern, José María Aznar, va cridar a Rajoy per fer-se càrrec

d'un dels ministeris més complicats, el d'Administracions Públiques. Al capdavant del mateix,

Rajoy va haver de gestionar els pactes amb els nacionalistes del Partit Nacionalista Basc

(PNB) i de Convergència i Unió (CiU) i negociar tots els traspassos de competències que Az-

nar es va comprometre a cedir al País Basc i a Catalunya a canvi del suport parlamentari d'a-

questes formacions al recentment estre-

nat govern.

Rajoy es va plantar d'una manera ferma

i es va negar a tramitar noves conces-

sions fins a una propera legislatura, en

cas que es produís la segona victòria

electoral del PP en unes eleccions gene-

rals.

EL VICEPRESIDENT PRIMER

Després de les eleccions generals de 2000, en les quals el PP va obtenir la majoria absoluta,

Rajoy va donar un important pas en la seva carrera política. Nomenat vicepresident primer i

ministre de la Presidència, es va erigir en un dels polítics més propers al president del govern.

El fet que al febrer de 2001 abandonés Presidència per assumir el delicat càrrec de ministre

d'Interior, en substitució de Jaime Major Orella, posava de manifest la confiança que Aznar

tenia dipositada en ell. Al capdavant d'Interior, Rajoy va coordinar la lluita contra el terroris-

me i va afrontar la qüestió de la immigració, dues dels assumptes que més preocupaven als

espanyols.

P á g i n a 2 1 V o l u m e n 1 , n º 1

DE VIRTUAL PRESIDENT A LÍDER DE L’OPOSICIÓ

El suport del govern d'Aznar a la invasió de

l'Iraq en el 2003, malgrat l'oposició de la gran

majoria dels espanyols, va ser minant les con-

fiança ciutadana en el PP, encara que no sem-

blaven perillar les seves expectatives electo-

rals. S'apropaven les eleccions del 2004, i Az-

nar havia declarat reiteradament que no es pre-

sentaria com a candidat per a un tercer man-

dat. La rumorología sobre la successió d'Aznar citava sovint a Rajoy com a hereu probable però no

tan ben situat com el ministre d'economia, Rodrigo Estona. Finalment, no obstant això, va saltar la

sorpresa: Rajoy va ser triat secretari general del PP i candidat a la presidència a l'agost de 2003.

Després de la remodelació del gabinet al juliol de 2002, Rajoy va assumir una vegada més la cartera

de Presidència, sempre sense abandonar el càrrec de vicepresident primer del govern. Per llavors, se

li considerava un dels candidats més ferms per succeir a Aznar com a cap de llista del PP en les pro-

peres eleccions generals.

Des de la seva responsabilitat com a líder de l'oposició va criticar severament les polítiques del go-

vern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero en matèria de relacions exteriors (retirada de les

tropes espanyoles de l'Iraq), drets civils (matrimoni entre persones del mateix sexe), terrorisme

(contactes entre ETA i el govern en 2006), educació i economia. No obstant això, aquesta labor no

va collir els fruits esperats, ja que els comicis generals de març de 2008 van tornar a ser favorables

al PSOE.

P R I M E R E S E L E C C I O N S D E 1 9 7 7

P á g i n a 2 2

T R A N S I C I Ó I D E M O C R À C I A

Les eleccions les gana la UCD per majoria relativa, i les urnes llancen diverses sorpreses: el

PSOE arrasa i li lleva molts vots d'esquerra al PCE, mentre que AP, que ha fet una llarga i

caríssima campanya electoral, obté uns resultats molt modests. Els resultats electorals es fan

esperar diversos dies simplement per la inexperiencia en l'escrutini dels vots.

El 4 de juliol de 1977 Adolfo Suárez jura novament davant el Rei el càrrec de President del

Govern, al costat dels seus nous ministres. En la fórmula de jurament per primera vegada no

es fa referència al Moviment, ni el notari major del Regne, Landelino Lavilla, respon això de

"Si així feu, que Déu us ho premiï; i si no, que us ho demandi".

El nou gabinet, el tercer de la Monarquia, i el primer legítim democràticament després del del

Front Popular del 16 de febrer de 1936, és expressió de les diverses components de UCD. Hi

ha un sol militar: el tinent general Gutiérrez Mellado, persona de tarannà moderat, sens dubte

d'origen franquista però actualment un demòcrata segur, que rep el càrrec de Vicepresident

del Govern i Ministre de Defensa. Les altres dues vicepresidències van respectivament a Enri-

que Fuentes Quintana (economia) i a Fernando Abril Martorell (assumptes polítics), tots dos

alts funcionaris en temps de Franco i ara políticament independents, sens dubte moderats i

senadors designats pel Rei. Altres mi-

nistres són Francisco Fernández Ordó-

ñez (Hisenda), socialdemòcrata assimi-

lat a UCD que tindrà una impressionant

carrera política, Alberto Oliart

(Indústria i Energia), independent, molt

benvolgut pel Rei com es veurà més

tard, Joaquín Garrigues Walker (Obres

Públiques), empresari liberal integrat a

la UCD i Landelino Lavilla (Justícia), ja

ministre a l'anterior Govern i per tant

senador per designació del Rei.

L A C O N S T I T U C I Ó E S P A N Y O L A D E

1 9 7 8

P á g i n a 2 3 V o l u m e n 1 , n º 1

Què és la Constitució de 1978?

La Constitució Espanyola és considerada com la norma

màxima per la qual s'han de regir tant el govern com els

ciutadans de l'Estat Español. La Constitució Espanyola,

des de 1978, va donar fi a la transició de la dictadura a

un “estat social i democràtic de Dret”, com predica el

títol preliminar de la pròpia Constitució. Pretén assentar

les bases per al millor funcionament del govern i els ciu-

tadans.

Història de la Constitució Espanyola

En la Història d'Espanya dels últims segles es troben nombrosos intents de consensuar un text cons-

titucional just, equitatiu i que es mantingués estable. Aquest fet es va aconseguir per fi el 29 de

desembre de 1978 amb l'actual Constitució Espanyola.

Després de cartes atorgades, estatuts i altres textos de caràcter legislatiu va sorgir un d'aquests que

mereix especial esment. La Constitució de 1812 va ser una fita en la Història Constitucional d'Es-

panya. Aquest text constitucional va aparèixer com a resposta a la invasió de Napoleó, i reconeix la

sobirania nacional i una divisió de poders.

Després d'anades i vingudes d'aquesta norma constitucional, en 1834 sorgeix un Estatut Real que

convenç tant a liberals com a moderats. Per això en 1837 es va redactar una nova Constitució més

liberal, després de el “Motí de la Granja de Sant Ildefons”. Aquesta va ser reformada per Isabel II

en 1845, donant-li un estil més conservador.

Després de moltes reformes i pocs resultats es va produir un la Revolució de 1868, la qual cosa va

donar lloc a una nova Constitució en 1869 i a un canvi de dinastia.

El següent gran pas per a la Constitució va ser en 1931, amb la Segona República. Però tot es va

perdre durant la dictadura de Francisco Franco. No va ser sinó fins a la seva mort en 1975 i després

de moltes reformes i eleccions que es va aconseguir l'actual Constitució Espanyola de 1978.

L E S E L E C C I O N S D E 1 9 8 2

P á g i n a 2 4 T R A N S I C I Ó I D E M O C R À C I A

El President Leopoldo Calvo Sotelo va convocar les Eleccions Generals a celebrar-se el 28

d'octubre de 1982. El capçalera de les mateixes en el Altoaragón va ser Santiago Marraco. En

poc temps va arribar a convertir-se en el líder del Partit Socialista Obrer Español d'Aragó.

Malgrat aquest lideratge aviat va començar a definir-se una oposició al mateix centrada princi-

palment a la ciutat de Saragossa.

El programa electoral per 1982 se centraria fonamentalment en els següents eixos: L'inici de la

crisi industrial en els pols clàssics de la província d'Osca, i els nous enfocaments en matèria

del sector agropecuari i les ajudes al mateix, amb especial incidència en les assegurances

agràries. La promoció de la província d'Osca va tenir una especial rellevància, fent molt recal-

cament en matèria turística, com era lògic esperar. L'escola al món rural ens preocupava tam-

bé especialment. L'OTAN: Arribat el seu moment tindria una important repercussió a l'interior

del PSOE i de cara a la societat altoaragonesa tot el referent a la permanència o no d'Espanya

en el si de l'OTAN. El socialisme altoaragonés va viure aquesta última qüestió amb importants

tensions. En el seu moment parlaré d'això.

No era fàcil configurar una llista electoral en el 1982. Estàvem en plena transició de la Dicta-

dura a la Democràcia i, com ja he recordat, amb una permanent inestabilitat política, producte

de les actuacions terroristes d'ETA d'una banda i del colpisme per un altre. El 23 de febrer de

1981 estava molt a prop i en aquests moments eren molts els espanyols i espanyoles que vi-

vien autènticament acoquinats. L'estructura i organització del PSOE altoaragonés era precària

en aquells anys.

Del que jo sigues i fins a on arriba el meu coneixement la llista va ser essencialment definida

per Santiago Marraco. Ell va ser el que la va encapçalar. En el segon lloc per al Congrés esta-

ria el company José Luis Sánchez Sáez, un dels polítics més coherents i idealistes amb els

quals jo m'he ensopegat. La llista al Senat estaria composta, i per ordre alfabètic, pels següents

militants: Ernesto Baringo, Fernando Elboj i Mateo Sierra. Els tres vam ser Senadors.

E L T R I O M F D E L P A R T I T S O C I A L I S T A

A L E S E L E C C I O N S D E L 1 9 8 2

P á g i n a 2 5 V o l u m e n 1 , n º 1

La campanya electoral de les Eleccions Generals de 1982 es va desenvolupar paral·lelament a una

nova intentona colpista. El Govern de la Unió de Centre Democràtic (UCD), presidit per Don Leo-

poldo Calvo Sotelo, va prestar un altre gran servei a la Democràcia i als espanyols i espanyoles, des-

muntant l'esmentada intentona colpista, aquesta vegada sensiblement més perillosa que les anteriors.

Com es pot valorar, els partits polítics van estar en el seu lloc i van impedir l'acció d'els qui no reco-

neixien la representativitat i l'autoritat dels legítimament triats.

Aquestes Eleccions de 1982 van marcar un abans i un després, però sense cap dubte, formant un tot

global. La Unió de Centre Democràtic pràcticament desapareixia, i el Partit Socialista Obrer Espa-

ñol, amb 202 Diputats, prenia el relleu, amb el repte i l'obligació de consolidar el sistema demo-

cràtic. Amb el President Felipe González al capdavant… Fa gairebé trenta anys de tot això. Ho re-

cordo perquè convé no oblidar-ho i així no cometre desaguisados que a ningú convenen des de cap

punt de vista.

En la segona meitat de novembre de 1982 prometia jo complir, respectar, i fer complir i respectar la

Constitució Espanyola de 1978. Era per primera vegada Senador del Regne d'Espanya per la provín-

cia d'Osca.

O P I N I Ó P E R S O N A L

P á g i n a 2 6

T í t u l o d e l b o l e t í n

Aquest treball m’ha agradat fer-ho perquè degut en el format de com fer el treball i la manera

de fer-lo, m’ha cridat l’atenció. Ara, sé més sobre els polítics que varen governar Espanya,

quins varen ser que la varen dur cap a la grandesa com a país i com les decisions d’un envol-

taven a la gent d’aquest país. M’ha agradat fer-ho per saber més història sobre el país on vi-

vim.

B I B L I O G R A F I A

P á g i n a 2 7 V o l u m e n 1 , n º 1

Dia 26-04-2013:

http://es.wikipedia.org/wiki/Elecciones_generales_de_Espa%C3%B1a_de_1982

http://senderosdeasfalto.wordpress.com/2011/06/24/las-elecciones-generales-de-1982-iii/

http://www.elhistoriador.com.ar/articulos/mundo/victoria_historica_del_partido_socialista.php

http://es.wikipedia.org/wiki/Transici%C3%B3n_Espa%C3%B1ola

http://www.historiasiglo20.org/HE/16.htm

http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/transicio.htm

http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/transicio.htm#23-F

Dia 28-04-2013:

https://es.wikipedia.org/wiki/Presidente_del_Gobierno_de_Espa%C3%B1a

http://www.buscabiografias.com/presiespanoles.htm

http://www.lamoncloa.gob.es/Presidente/Presidentes/index.htm

http://www.constitucionespanola.com/definicion/

http://es.wikipedia.org/wiki/Constituci%C3%B3n_espa%C3%B1ola_de_1978

http://60s-80s.blogspot.com.es/2009/06/franco-mor-i-neix-un-rei-la-mort-de.html

http://www.rtve.es/alacarta/videos/fue-noticia-en-el-archivo-de-rtve/espanoles-franco-

muerto/362530/