Tres històries curtes.

of 7 /7
Tres històries curtes. M’agrada escoltar experiències d’uns temps que hui semblen impossibles, i encara més quan els altres animals treuen el cap. No ho puc evitar: el meu interès es gira cap a ells i, amb preguntes fetes amb tota la cura del món, els vaig traient del seu paper secundari per a convertir-los en els protagonistes. Ixen de l’oblit a través de la memòria i la veu de qui m’ho conta i, a poc a poc, la història de la misèria els va convertint en altres que també miraven d’arribar amb vida a l’endemà, malgrat que eren els què més difícil ho tenien. No estan tan lluny el temps quan, per a molta gent, no s’arribava a l’endemà amb la seguretat d’havent menjat suficient com per a tapar la fam. A sa casa, en aquell poble de Jaén, sempre que podien tenien un porc. Li preguntí que li donaven per a menjar, i somrigué. Cada matí, aquell xiquet li obria la porta del corralet per a que isquera a pasturar tot el que poguera, lluny dels conreus: arrels, llavors, fruits, insectes, cargols… Tot el que poguera i abans que altres, humans o no, amb la mateixa fam. S’havia d’apanyar pel seu compte, perquè a casa no sobrava res que li pogueren donar. Si tenien sort i no es morien de fam, aquells porcs xicotets creixien i creixien fins a arrossegar molts quilos i, aleshores, els mataven. Per suposat, no era per a menjar-se’ls: venien tota la carn més bona, i amb el que treien, podien comprar coses com farina o llegums. En forma de vegetals, podien tindre moltes més calories de les que donava la carn d’aquells pobres animals que havien crescut anant i tornant del corralet. Podien guardar i racionar millor aquelles calories, que barrejaven amb unes poques botifarres i xoriços conservats en oli i fets amb sang, vísceres i algun xicotet tros de la carn més enganxada als ossos d’aquells porcs. En aquells temps perduts, els animals es “cultivaven” com si foren plantes. Així és la mecànica de la ramaderia antiga: la domesticació, eixe concepte especista per a l’esclavitud que els animals humans imposen als no-humans, permet que els uns s’acaben menjant els altres, que a la seua vegada s’han menjat vegetals que els animals humans no es poden menjar. És una forma

Embed Size (px)

Transcript of Tres històries curtes.

  1. 1. Tres histries curtes. Magrada escoltar experincies duns temps que hui semblen impossibles, i encara ms quan els altres animals treuen el cap. No ho puc evitar: el meu inters es gira cap a ells i, amb preguntes fetes amb tota la cura del mn, els vaig traient del seu paper secundari per a convertir-los en els protagonistes. Ixen de loblit a travs de la memria i la veu de qui mho conta i, a poc a poc, la histria de la misria els va convertint en altres que tamb miraven darribar amb vida a lendem, malgrat que eren els qu ms difcil ho tenien. No estan tan lluny el temps quan, per a molta gent, no sarribava a lendem amb la seguretat dhavent menjat sucient com per a tapar la fam. A sa casa, en aquell poble de Jan, sempre que podien tenien un porc. Li pregunt que li donaven per a menjar, i somrigu. Cada mat, aquell xiquet li obria la porta del corralet per a que isquera a pasturar tot el que poguera, lluny dels conreus: arrels, llavors, fruits, insectes, cargols Tot el que poguera i abans que altres, humans o no, amb la mateixa fam. Shavia dapanyar pel seu compte, perqu a casa no sobrava res que li pogueren donar. Si tenien sort i no es morien de fam, aquells porcs xicotets creixien i creixien ns a arrossegar molts quilos i, aleshores, els mataven. Per suposat, no era per a menjar-sels: venien tota la carn ms bona, i amb el que treien, podien comprar coses com farina o llegums. En forma de vegetals, podien tindre moltes ms calories de les que donava la carn daquells pobres animals que havien crescut anant i tornant del corralet. Podien guardar i racionar millor aquelles calories, que barrejaven amb unes poques botifarres i xorios conservats en oli i fets amb sang, vsceres i algun xicotet tros de la carn ms enganxada als ossos daquells porcs. En aquells temps perduts, els animals es cultivaven com si foren plantes. Aix s la mecnica de la ramaderia antiga: la domesticaci, eixe concepte especista per a lesclavitud que els animals humans imposen als no-humans, permet que els uns sacaben menjant els altres, que a la seua vegada shan menjat vegetals que els animals humans no es poden menjar. s una forma
  2. 2. complexa de recollecci, una de les primeres produccions humanes que, des de linici, sha enfrontat a linconvenient de lenorme quantitat de vegetals i aigua necessaris per a acabar el procs, absolutament depenent del nomadisme, les transhumncies, el pasturatge. Els animals acaben rpidament amb les pastures dun lloc i, per a continuar amb el seu cultiu, sn desplaats cap a altres pastures. Lagricultura solluciona el problema amb la producci directa de vegetals, daquells que els animals humans es poden menjar. Com a font directa daliments altament nutritius, permet treuren ms de molta menys quantitat de terra, permet tindre ms menjar disponible, permet acumular, permet el sedentarisme i el desenvolupament de les civilitzacions humanes. Tamb fa que el terra es convertisca en un tresor que es pot acumular i el treball en una riquesa que es pot furtar, el que porta ns a aquell poble de Jan, on les famlies pobres no tenien terra. Treballaven a canvi duna misria i, mentre, intentaven caar i recollectar all que podien (legal o furtivament) i tamb provaven cultivar porcs que podien convertir en farina i llegums. Els arbres convertits en trampes per a aus, amb el parany , tamb foren formes de cultivar carn1 per a la gent pobre, mentre treballava dur per a sobreviure. Com la planta que creix silenciosament, els arbres feien caure les aus que, molt sovint, encara patien la seua lenta agonia quan anaven a recollectar-les, com qui recull gues o castanyes. I aquells terribles fruits tamb es convertiren en objectes de venda amb els que obtenir diners i comprar supervivncia. En els mons al revs del capitalisme, la gent desposseda pot convertir la carn en vegetals. I pot sorgir una enorme indstria de la carn que els desposseeix encara ms, transformant els vegetals que ens podem menjar els ssers humans en aliment pels ramats, destruint el medi ambient mentre engoleix boscos i selves, llacs i rius per a convertir-los en ms aliment que nodreix els enormes camps dextermini anomenats granges industrials. Animalisme CAT, Jess Frare, 17/11/2011, Prou de parany i denlat!, http://animalismecat.blogspot.com.es/2011/10/1 normal.html
  3. 3. En un camp darrs a prop del Palmar, hi havia una caseta a la vora de la squia. Quan no hi havien tractors i portava setmanes el treball dels camps amb aladres i cavalls, humans i animals no sallunyaven de la faena dormint, de dilluns a dissabte, en aquelles casetes que primer foren de palla i desprs dobra. En el primer any del segle XXI, aquella caseta servia de pres a dos gossos, un de bret i laltre mests de pinter i brac. En aquella fosca masmorra passaven la vida, esperant que arribaren els dia de caa. Molts anys abans, all vivia una famlia sense terra que pagava el seu sostre amb la guarda del camp i acollint els amos quan anaven a treballar la terra amb la seua haca. I, amb ells, vivia altre gos molt semblant als dos presoners dara. Aquella famlia pobre era la seua llopada i, com tots els gossos, es deixava la pell per la seua gent cadascun dels molts dies que no hi havia res que posar a taula. Lhome de la casa parlava amb el gos, mentre els quatre o cinc xiquets els miraven. Vinga, gos, porta alguna cosa, nosaltres no podem fer altra cosa que esperar-te. I aquell gos, tot ossos coberts de pell, marxava amb la intenci de no tornar si no era amb una gran rata de marjal entre les dents, una tenca, una serp daigua, el que fra. I sempre tornava amb alguna cosa, ns i tot podia ser que vinguera amb un nec dels que havien arribar per a niuar. I el gos es feia amb uns ossos que rosegar, mentre el seu amo el mirava amb orgull. Menjaven pensant qu, lendem, era probable que la taula tornara a estar buida i que el gos shauria de guanyar la supervivncia de tothom. Quan em diuen que vull elevar els altres animals a la categoria dels ssers humans, pense en aquella caseta i els gossos caadors que hi han viscut, els uns com a companys de misria i membres indispensables duna famlia i els altres com a coses deixades dins dun vell armari. All que tragu els i les humanes daquella misria, tamb hauria de traure els gossos com aquell que fou una persona honrada, un membre ms de la famlia pobre com el Morrut a La Barraca , de Vicente Blasco Ibez, que2 mor desprs duna vida de treball sense descans: Eren possibles ms desgrcies? Si, encara en quedaven daltres. En aquella barraca, ni les bsties es lliuraven de latmosfera enverinada dodi que semblava otar per sobre de la seua teulada. A qui no el trepitjaven, li feien, sense dubte, mal dull, i per aix el seu pobre Morrut, el cavall vell, un animal que era com de la famlia, que havia arrossegat pels camins el pobre aixovar i la famlia a les peregrinacions de la misria, sanava afeblint a poc a poc a lestablia nova, el millor allotjament durant la seua llarga vida de treball. Es comport com a persona honrada a lpoca pitjor, quan, acabada destablir la famlia a la barraca, shavia de llaurar aquella terra maleda, petricada per 10 anys daband; quan shavien de fer continus viatges a Valncia a per enderrocs i fustes velles; quan la pastura no era molta i el treball abundant. I ara que, en front del nestr de la quadra, sestenia un gran camp dherba fresca, alada i onejant, tota per a ell; ara que tenia la taula parada, amb aquell verd i sucs mantell que feia olor a glria; ara que sengreixava, sarrodonien les seues Blasco Ibez, Vicente, La Barraca (1898), Madrid, Alianza Editorial, 2016, I.S.B.N.: 978-84-9104-535-92
  4. 4. anques punxegudes i el seu dors nus, moria de sobte, sense saber de qu, tal vegada en s del seu perfecte dret al descans, desprs de treure a otaci la famlia. Es git un dia a sobre de la palla, es neg a eixir, mirant el Batiste amb ulls vidriosos i groguencs que feien expirar dels llavis de lamo els vots i amenaces de la indignaci. Semblava una persona el pobre Morrut; Batiste, en recordar la seua mirada, sentia moltes vegades desitjos de plorar. La barraca pat una commoci, i tal desgrcia fu que la famlia soblidara momentniament del pobre Pasqualet, que tremolava de febre al llit. Plor la dona de Batiste. Aquell animal, allargant el seu morro mans, havia vist vindre al mn quasi tots els seus lls i lles. Encara recordava ella, com si fra ahir, quan el compraren al mercat de Sagunt, xicotet, brut, ple de crostes i porqueries, com un animal de rebuig. Era alg de la famlia que se nanava. I quan uns paios repugnants arribaren en un carro per a endur-sen el cavall a la Caldera (lloc on son incinerats els animals morts per a aprotar els ossos), on convertirien el seu esquelet en ossos de polida brillantor i les seues carns en adob fecundant, ploraven els xics, cridant des de la porta un adu interminable al pobre Morrut, que sallunyava amb les potes rgides i el cap balancejant, mentre la mare, com si tinguera un horrible pressentiment, es llanava amb els braos oberts sobre el malaltet. Recordava els seus lls i lles quan entraven a la quadra per a tirar de la cua del Morrut, i com lanimal patia amb dola passivitat tots els seus jocs. Veia el xicotet quan el collocava son pare sobre la dura espinada de lanimal, colpejant amb els seus peuets els llustrosos ancs i cridant: Arre, Arre!, amb un infantil balboteig. Amb la mort daquesta pobre bstia creia Teresa que anava a quedar oberta una escletxa en la famlia per on se nanirien altres. Senyor, que li enganyaren els seus pressentiments de mare dolorosa; que noms fra aquest sofert animal que que se nanava; que no senduguera sobre el seu llom el pobre xicotet com del Cel, com en altres temps el portava per les sendes de lhorta agafat a les seues crineres, a pas lent, per a no fer-lo caure! I el pobre Batiste, amb el pensament ocupat per tantes desgrcies, barall en la seua imaginaci el xiquet malalt, el cavall mort, el ll escalabrat i la lla amb el seu reconcentrat pesar, arrib als ravals de la ciutat i pass el pont de Serrans. A lextrem del pont, a una planura entre dos jardins, en front de les torres octogonals que treien el cap per sobre de larbrada amb les seues arcades ogivals, les seues barbacanes i la corona dels seus merlets, satur Batiste, passant-se les mans pel rostre. Havia de visitar els amos, els lls de Don Salvador, a demanar-lils en prstec un piquet per a completar la quantitat que anava a costar-li la compra dun ross que substitura el Morrut. I com la higiene s el luxe del pobre, sassegu a un banc de pedra, esperant que li arribara el torn per a rentar-se dunes barbes de dues setmanes, punxants i dures com pues, que ennegrien la seua cara I pens en els cavalls del tir i arrossegament, que ja no sn membres de la famlia. Noms sn objectes dentreteniment que ocupen les mateixes quadres que ocupaven els animals com el Morrut, tot esperant a les fosques que els traguen a arrossegar una roda de cami o que els quen a cami cam de la competici. Dels temps de la misria, noms ens tragueren a nosaltres. Elles i ells, les bones persones i membres de les famlies pobres que els esclavitzaren, resten all. I, ara, ens toca a nosaltres treurels. Tres historias cortas. Me gusta escuchar experiencias de unos tiempos que hoy parecen imposibles, y an ms cuando aparecen los otros animales. No lo puedo evitar: mi inters se gira hacia ellos y, con preguntas hechas con todo el cuidado del mundo, los voy sacando de su papel secundario para convertirlos en los protagonistas. Salen del olvido a travs de la memoria y la voz de quien me lo cuenta y, poco a poco, la historia de la miseria los va convirtiendo en otros que tambin trataban de llegar con vida al da siguiente, a pesar de ser los que ms difcil lo tenan.
  5. 5. No est tan lejos el tiempo cuando, para mucha gente, no se llegaba al da siguiente con la seguridad de habiendo comido suciente como para tapar el hambre. En su casa, en aquel pueblo de Jan, siempre que podan tenan un cerdo. Le pregunt que le daban de comer, y sonri. Cada maana, aquel nio le abra la puerta del corral para que saliera a pastar todo lo que pudiera, lejos de los cultivos: races, semillas, frutos, insectos, caracoles... Todo lo que pudiera y antes que otros, humanos o no, con la misma hambre. Se las tena que apaar por su cuenta, porque en casa no sobraba nada que le pudieran dar.Si tenan suerte y no se moran de hambre, aquellos cerdos pequeos crecan y crecan hasta arrastrar muchos kilos y, entonces, los mataban. Por supuesto, no era para comrselos: vendan toda la carne ms buena, y con lo que sacaban, podan comprar cosas como harina o legumbres. En forma de vegetales, podan tener muchas ms caloras de las que daba la carne de aquellos pobres animales que haban crecido yendo y viniendo del corral. Podan guardar y racionar mejor aquellas caloras, que mezclaban con unas pocas morcillas y chorizos conservados en aceite y hechos con sangre, vsceras y algn pequeo trozo de la carne ms pegada a los huesos de aquellos cerdos.En aquellos tiempos perdidos, los animales se "cultivaban" como si fueran plantas. As es la mecnica de la ganadera antigua: la domesticacin, ese concepto especista para la esclavitud que los animales humanos imponen a los no-humanos, permite que los unos se acaben comiendo a los otros, que a su vez se han comido vegetales que los animales humanos no se pueden comer. Es una forma compleja de recoleccin, una de las primeras producciones humanas que, desde el inicio, se ha enfrentado al inconveniente de la enorme cantidad de vegetales y agua necesarios para terminar el proceso, absolutamente dependiente del nomadismo, las trashumancias, el pastoreo. Los animales acaban rpidamente con los pastos de un lugar y, para continuar con su "cultivo", son desplazados hacia otros pastos.La agricultura soluciona el problema con la produccin directa de vegetales, de los que los animales humanos se pueden comer. Como fuente directa de alimentos altamente nutritivos, permite sacar ms de mucha menos cantidad de tierra, permite tener ms comida disponible, permite acumular, permite el sedentarismo y el desarrollo de las civilizaciones humanas. Tambin hace que el suelo se convierta en un tesoro que se puede acumular y el trabajo en una riqueza que se puede robar, lo que lleva hasta aquel pueblo de Jan, donde las familias pobres no tenan tierra. Trabajaban a cambio de una miseria y, mientras, intentaban cazar y recolectar lo que podan (legal o furtivamente) y tambin intentavan "cultivar" cerdos que podan convertir en harina y legumbres.Los rboles convertidos en trampas para aves, con el parany , tambin fueron formas de3 cultivar carne de la gente pobre, mientras trabajaba duro para sobrevivir. Como la planta que crece silenciosamente, los rboles hacan caer las aves que, muy a menudo, todava sufran su lenta agona cuando iban a recolectarlas, como quien recoge higos o castaas. Y aquellos terribles frutos tambin se convirtieron en objetos de venta con los que obtener dinero y comprar supervivencia.En los mundos al revs del capitalismo, la gente desposeda puede convertir la carne en vegetales. Y puede surgir una enorme industria de la carne que los despoja an ms, transformando los vegetales que nos podemos comer los seres humanos en alimento para los ganados, destruyendo el medio ambiente mientras engulle bosques y selvas, lagos y ros para convertirlos en ms alimento que nutra los enormes campos de exterminio llamados granjas industriales.En un campo de arroz cerca del Palmar, haba una caseta al borde de la acequia. Cuando no haban tractores y la faena de los campos con arados y caballos costaba semanas, humanos y animales no se alejaban del trabajo durmiendo, de lunes a sbado, en aquellas casetas que primero fueron de paja y despus de obra. En el primer ao del siglo XXI, aquella caseta serva de prisin a dos perros, uno bretn y el otro mestizo de pointer y braco. En aquella oscura mazmorra pasaban la vida, esperando que llegaran los da de caza.Muchos aos antes, all viva una familia sin tierra que pagaba su techo con la guarda del campo y acogiendo los dueos cuando iban a trabajar la tierra con su caballo. Y, con ellos, viva otro Animalisme CAT, Jess Frare, 17/11/2011, Prou de parany i denlat!, http://animalismecat.blogspot.com.es/2011/10/3 normal.html
  6. 6. perro muy parecido a los dos prisioneros de ahora. Aquella familia pobre era su manada y, como todos los perros, se dejaba la piel por su gente cada uno de los muchos das que no haba nada que poner en la mesa.El hombre de la casa hablaba con el perro, mientras los cuatro o cinco nios los miraban. Vamos, perro, trae algo, nosotros no podemos hacer otra cosa que esperarte. Y ese perro, todo huesos cubiertos de piel, se iba con la intencin de no volver si no era con una gran rata de marjal entre los dientes, una tenca, una serpiente de agua, lo que fuera. Y siempre volva con algo, incluso poda ser que viniera con un pato de los que haban llegar para anidar.Y el perro se haca con unos huesos que roer, mientras su dueo lo miraba con orgullo. Coman pensando que, al da siguiente, era probable que la mesa volviera a estar vaca y que el perro debera ganar la supervivencia de todos y todas. Cuando me dicen que quiero elevar a los otros animales a la categora de los seres humanos, pienso en aquella caseta y en los perros cazadores que all han vivido, los unos como compaeros de miseria y miembros indispensables de una familia y los dems como cosas dejadas dentro de un viejo armario.Lo que sac a los humanos y las humanas de aquella miseria, tambin debera sacar a los perros como aquel que fue una persona honrada, un miembro ms de la familia pobre como el Morrut de La Barraca , de Vicente Blasco Ibez, que muri despus de una vida de trabajo sin descanso: 4 Eran posibles ms desgracias?... S, an quedaban otras. En aquella barraca, ni las bestias se libraban de la atmsfera envenenada de odio que pareca otar sobre su techumbre. Al que no lo atropellaban, le hacan, sin duda, mal de ojo, y por eso su pobre Morrut, el caballo viejo, un animal que era como de la familia, que haba arrastrado por los caminos el pobre ajuar y los chicos en las peregrinaciones de la miseria, se iba debilitando poco a poco en el establo nuevo, el mejor alojamiento durante su larga vida de trabajo. Se port como persona honrada en la poca peor, cuando, recin establecida la familia en la barraca, haba que arar la tierra maldita, petricada por diez aos de abandono; cuando haba que hacer continuos viajes a Valencia en busca del cascote de derribos y las maderas viejas; cuando el pasto no era mucho y el trabajo abrumante. Y ahora que, frente al ventanuco de la cuadra, se extenda un gran campo de hierba fresca, erguida y ondeante, toda para l; ahora que tena la mesa puesta, con aquel verde y jugoso mantel que ola a gloria; ahora que engordaba, se redondeaban sus ancas puntiagudas y su dorso nudoso, mora de repente, sin saber de qu, tal vez en uso de su perfecto derecho al descanso, despus de sacar a ote a la familia. Se acost un da sobre la paja, negndose a salir, mirando a Batiste con ojos vidriosos y amarillentos que hacan expirar en los labios del amo los votos y amenazas de la indignacin. Pareca una persona el pobre Morrut; Batiste, al recordar su mirada, senta muchas veces deseos de llorar. La barraca sufri una conmocin, y tal desgracia hasta hizo que la familia olvidase momentneamente al pobre Pascualet, que temblaba de ebre en la cama. Llor la mujer de Batiste. Aquel animal, alargando su manso hocico, haba visto venir al mundo a casi todos sus hijos. An recordaba ella, como si fuera ayer, cuando lo compraron en el mercado de Sagunto, pequeo, sucio, lleno de costras y asquerosidades, como un jaco de desecho. Era alguien de la familia que se iba. Y cuando unos tos repugnantes llegaron en un carro para llevarse su caballo a la Caldera (Lugar donde son incinerados los animales muertos para aprovechar los huesos), donde convertiran su esqueleto en huesos de pulida brillantez y sus carnes en abono fecundizante, lloraban los chicos, gritando desde la puerta un adis interminable al pobre Morrut, que se alejaba con las patas rgidas y la cabeza balanceante, mientras la madre, como si tuviese un horrible presentimiento, se arrojaba con los brazos abiertos sobre el enfermito. Recordaba a sus hijos cuando se introducan en la cuadra para tirar de la cola al Morrut, y cmo el animal sufra con dulce pasividad todos los juegos de los chicos. Vea al pequen cuando lo colocaba su padre sobre la dura espina del animal, golpeando con sus piececitos los lustrosos ancos y gritando: Arre, arre!, con infantil balbuceo. Con la muerte de esta pobre bestia crea Teresa que iba a quedar abierta una brecha en la familia por donde se iran otros. Seor, que le engaasen sus presentimientos de madre dolorosa; que fuese slo este sufrido animal el que se Blasco Ibez, Vicente, La Barraca (1898), Madrid, Alianza Editorial, 2016, I.S.B.N.: 978-84-9104-535-9.4
  7. 7. iba; que no se llevase sobre sus lomos al pobre chiquitn camino del Cielo, como en otros tiempos le llevaba por las sendas de la huerta agarrado a sus crines, a paso lento, para no derribarlo! Y el pobre Batiste, con el pensamiento ocupado por tantas desgracias, barajando en su imaginacin el nio enfermo, el caballo muerto, el hijo descalabrado y la hija con su reconcentrado pesar, lleg a los arrabales de la ciudad y pas el puente de Serranos. Al extremo del puente, en una planicie entre dos jardines, frente a las ochavadas torres que asomaban sobre la arboleda sus arcadas ojivales, sus barbacanas y la corona de sus almenas, se detuvo Batiste, pasndose las manos Por el rostro. Tena que visitar a los amos, los hijos de don Salvador, a Pedirles a prstamo un piquillo para completar la cantidad que iba a costarle la compra de un rocn que sustituyese al Morrut. Y como el aseo es el lujo del pobre, se sent en un banco de piedra, esperando que le llegara el turno para limpiarse de unas barbas de dos semanas, punzantes y duras como pas, que ennegrecan su cara. Y pens en los caballos del tiro y arrastre, que ya no son miembros de la familia. Solo son objetos de entretenimiento que ocupan las mismas cuadras que ocupaban los animales como el Morrut, esperando a oscuras que los saquen a arrastrar una rueda de camin o que los metan en camin camino de la competicin.De los tiempos de la miseria, slo nos sacaron a nosotras y nosotros. Ellas y ellos, las buenas personas y miembros de las familias pobres que los esclavizaron, se han quedado all. Y, ahora, nos toca sacarlos.