1

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA Sala Civil i Penal

R. cassació i extraordinari per infracció processal

núm. 141/2010

SENTÈNCIA NÚM. 32

President:

Il�lm. Sr. Enric Anglada i Fors

Magistrats:

Il�lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués

Il�lm. Sr. Carlos Ramos Rubio

Barcelona, 29 de juny de 2011

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada

pels magistrats que s’indiquen més amunt, ha vist el recurs de

cassació i extraordinari per infracció processal núm. 141/2010 contra

la Sentència dictada en grau d'apel�lació per la Secció 1a de

l'Audiència Provincial de Tarragona en el rotlle d'apel�lació núm.

31/09 arran de les actuacions de modificació de mesures de divorci

núm. 347/08 seguides davant del Jutjat de 1a Instància núm. 5 de

Tarragona. El Sr. JOSÉ LUIS M. M. hi ha interposat un recurs de

2

cassació i extraordinari per infracció processal, representat pel

procurador Sr. Carles Arcas Hernández i defensat per la lletrada Sra.

Meritxell Bosch Torreblanca. La Sra. RAIMUNDA V. V., part contra la

qual es recorre en aquest procediment, ha estat representada per la

procuradora Sra. Joana Menen Aventin i defensada pel lletrat Sr.

Josep Mª Arnau Casals.

ANTECEDENTS DE FET

PRIMER.- La procuradora dels tribunals Sra. Inmaculada

Amela Rafales va actuar en representació del Sr. José Luis M. M. per

formular la demanda de modificació de mesures de divorci núm.

347/08 al Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Tarragona. Seguida

la tramitació legal, el Jutjat indicat va dictar sentència amb data 10

d'octubre de 2008, la part dispositiva de la qual diu el següent:

“Que DESESTIMANDO la demanda promovida por la

Procuradora Sra. Amela, en nombre y representación de D.

JOSE LUIS M. M., contra DÑA. RAIMUNDA V. V., DEBO

DECLARAR Y DECLARO no haber lugar a la modificación de

medidas interesadas, manteniéndose íntegramente las fijadas

en la sentencia de divorcio de fecha 22 de febrero de 2001 en

autos de Divorcio de Mutuo acuerdo nº 59/01.

No se efectúa pronunciamiento expreso sobre las costas del

proceso”.

SEGON.- Contra aquesta Sentència la part actora va

interposar-hi un recurs d'apel�lació, que es va admetre i es va

substanciar a la Secció 1a de l'Audiència Provincial de Tarragona, la

3

qual va dictar Sentència el 16 de juliol de 2009, amb la següent part

dispositiva:

“Que DEBEMOS DESESTIMAR el recurso de apelación

interpuesto por la representación procesal de D. José Luis M.

M. contra la Sentencia dictada por el Juzgado de Primera

Instancia 5 de Tarragona el día 10 de octubre de 2008 en autos

nº 347/2008, que debemos CONFIRMAR todo ello con expresa

imposición a la parte apelante de las costas causadas en la

presente alzada”.

TERCER.- Contra aquesta Sentència la procuradora Sra.

Inmaculada Amela Rafales, en representació del Sr. José Luis M. M.,

va interposar-hi un recurs de cassació i extraordinari per infracció

processal que, per mitjà de la interlocutòria d'aquesta Sala de 3 de

març de 2011, es va admetre a tràmit i es va traslladar a la part

contra la qual es recorre i personada perquè formalitzés la seva

oposició per escrit en el termini de vint dies.

QUART.- Per mitjà de la interlocutòria d’11 d'abril de 2011 es

va acordar denegar la pràctica de la prova proposada pel recurrent,

es va tenir per formulada l’oposició al recurs de cassació i, d'acord

amb l'art. 485 de la Llei d'enjudiciament civil, es va assenyalar data

per a la votació i decisió, que ha tingut lloc el 20 de juny de 2011.

Ha estat ponent l’Il�lm. Sr. Enric Anglada i Fors.

FONAMENTS DE DRET

PRIMER. Contra la Sentència dictada el 16 de juliol de 2009

4

per la Secció 1a de l'Audiència Provincial de Tarragona, la part

demandant va interposar-hi un recurs extraordinari per infracció

processal i recurs de cassació.

SEGON. RECURS EXTRAORDINARI PER INFRACCIÓ

PROCESSAL

1. En virtut del que disposa la disposició final 16a de la Llei

d'enjudiciament civil, un cop interposat un recurs extraordinari per

infracció processal i de cassació cal examinar aquell en primer lloc i,

d'acord amb la regla 7a de l’esmentada disposició, quan s'hagi

recorregut contra la sentència, a l'empara del motiu 2n de l'apartat 1r

de l'art. 469 de la LEC, la Sala, si estima el recurs per aquest motiu,

ha de dictar una nova sentència, tenint en compte, si s’escau, el que

s'hagués al�legat com a fonament del recurs de cassació.

2. En aquest supòsit, la qüestió que cal resoldre ha quedat

centrada primordialment en l'existència o no d’una variació

substancial de les circumstàncies tingudes en compte en el seu

moment a l’hora de fixar la pensió compensatòria a favor de la part

contra la qual es recorre i a càrrec del recurrent, per tal de declarar

l’extinció, la limitació temporal o la minoració de la quantia de

l'esmentada pensió prevista a l'article 84 del Codi de família, i si, tal

com al�lega aquest últim, la resolució impugnada ha infringit les

normes processals reguladores de la sentència, d'acord amb el que

preveu l'article 469.1.2n de la LEC, en considerar que aquesta

realitza una “errònia valoració de la prova aportada i practicada a les

actuacions”, amb “vulneració del dret a la tutela judicial efectiva, que

li genera indefensió”, a més d'adduir també “absència de motivació,

exhaustivitat i precisió” i d'invocar “una clara falta de congruència”,

5

en obviar la sentència qualsevol pronunciament sobre la reducció de

la quantia de la pensió compensatòria així mateix sol�licitada, tot

això, a l'empara del que disposen els articles 120.3 i 24.1 de la CE i

l'article 218 de l'esmentada Llei processal civil.

3. Plantejats així els motius del recurs extraordinari per

infracció processal, cal indicar que, per raons d'ordre lògic i

sistemàtic, se’n començarà l’estudi per l'al�legada falta de

congruència de la sentència de l'Audiència Provincial, sobre la

base que aquesta “se pronuncia sólo sobre la extinción o limitación

temporal de la pensión compensatoria, pero olvidando pronunciarse

sobre la posibilidad de reducir su cuantía mensual, tal como

oportunamente interesó esta representación”.

Sobre això cal assenyalar, seguint una reiterada i pacífica

doctrina jurisprudencial, que: “El principio de la congruencia proclamado

en el artículo 218 LEC (que, en su modalidad llamada omisiva, tiene

trascendencia constitucional, por entrañar una infracción del artículo 120.3

CE y también una conculcación del derecho fundamental a la tutela judicial

efectiva, que consagra el artículo 24.1 CE) exige que la sentencia resuelva

absolutamente todas las cuestiones debatidas en el proceso, dando a cada

una de ellas la respuesta suficientemente razonada o motivada que sea

procedente. Sin embargo, no hay incongruencia omisiva cuando el

silencio judicial puede, razonablemente, interpretarse como

desestimación implícita. Así lo ha venido señalando esta Sala, tanto al

amparo del artículo 359 LEC de 1881, como de la LEC vigente en la

actualidad” (STS, Sala 1a, de 12 de juny de 2007, 1 d'abril de 2008 i 2

d'octubre de 2009, entre d'altres). I això és precisament el que passa

en el supòsit examinat, en el qual en declarar-se en la Sentència

objecte de recurs “que ha resultado probada la inexistencia de una

modificación de las circunstancias económicas de la perceptora de la

6

pensión compensatoria”, implícitament s'ha rebutjat la concreta

pretensió formulada, amb caràcter subsidiari a la d'extinció de la

pensió, que era que se’n minorés la quantia, per la qual cosa, amb

fonament en l'argumentació continguda en la susdita resolució no pot

titllar-se aquesta d'incongruent.

Però encara més, en el cas que ens ocupa i això s'indica als

mers efectes dialèctics, no es podria ni tan sols entrar a analitzar la

qüestió relativa a la congruència de la sentència, ja que, segons una

consolidada doctrina jurisprudencial, es requereix que la part hagi

justificat prèviament el fet d'haver sol�licitat la compensació de

“l'omissió”, a través del curs incidental de l'article 215.2 LEC. “Así,

cuando se denuncia la incongruencia omisiva de la sentencia recurrida, es

necesario agotar el incidente previsto en el art. 215.2 LEC y justificar en el

escrito de interposición del recurso extraordinario por infracción procesal la

utilización de dicho instrumento de subsanación específico, por lo que si no

se hace así procede la inadmisión de este concreto motivo del recurso”. “La

incongruencia omisiva debe ser siempre denunciada por la vía del art. 215

LEC antes de ser invocada en el recurso extraordinario”. (STS, Sala 1a,

per totes, 289/2009, de 5 de maig, i STSJC, per esmentar-ne algunes

de les més recents, de 14 de setembre de 2006; 27 de març, 15 de

juliol de 2008 i 16 de desembre de 2008; 6 de juliol i 3 de setembre

de 2009, i 31 de maig de 2010).

Per tant, l'esmentat motiu del recurs extraordinari d'infracció

processal forçosament ha de decaure.

4. Seguint amb l'examen dels següents motius de l'esmentat

recurs, tampoc no pot prosperar la invocada falta de motivació,

exhaustivitat i precisió de la Sentència de l'Audiència

Provincial, atès que la doctrina del Tribunal Constitucional (STC

187/2000, 10 de juliol i 214/2000, 18 de setembre; 36 i 42/2006, 13

7

de febrer; 60/2006, 27 de febrer; 118/2006, 24 d'abril; 47/2007, 12

de març; 92 i 94 de 2007, de 7 de maig; 132/2007, 4 de juny;

60/2008, 26 de maig; i 89/2008, 21 de juliol, entre moltes altres) i la

jurisprudència del Tribunal Suprem (STS, Sala 1a, 1011/2001, de 2

de novembre; 50/2002, d'1 de febrer; 693/2002, de 8 de juliol;

818/2005, de 20 d'octubre; de 8 octubre de 2009, i 570/2010, de 17

de setembre, entre d'altres), així com d'aquesta Sala a STSJC

11/2006, de 6 de març; 32/2006, de 4 de setembre; 38/2008, de 10

novembre; i 44/2010, de 20 de desembre, entre d'altres, han reiterat

que: “la motivación debe expresar los elementos y las razones del juicio

que permitan conocer cuáles han sido los criterios jurídicos esenciales que

fundamentan la decisión, o lo que es lo mismo, que su “ratio decidendi” sea

consecuencia de una exégesis racional del ordenamiento jurídico y no fruto

de la arbitrariedad, lo que no se cumple tanto cuando no se contiene

motivación alguna como cuando la efectuada es insuficiente mediante

apreciaciones genéricas sin atender al caso concreto”. Ara bé, també hem

d'assenyalar, seguint l'esmentada jurisprudència, que: “no es

necesario un razonamiento extenso, exhaustivo o pormenorizado sobre

todas las alegaciones y opiniones de las partes, ni todos los aspectos y

perspectivas que las mismas puedan tener de la cuestión que se decide,

pues resulta suficiente que se exprese la razón causal del fallo, consistente

en el proceso lógico-jurídico que sirva de soporte a la decisión, lo que no es

obstáculo a la parquedad o brevedad de los razonamientos si permiten

conocer cuáles han sido los criterios jurídicos esenciales fundamentadores

de la decisión conforme al sistema de fuentes establecido, del que se deriva

la sumisión de los Jueces a la Ley, declarada en el art. 117. 1 CE”.

D'altra banda, el compliment del deure de motivació de les

sentències i resolucions judicials té una doble finalitat: la

d'exterioritzar el fonament de la decisió, fent explícit que respon a

una determinada interpretació del dret, i per un altre costat, la de

8

permetre’n l’eventual control jurisdiccional mitjançant l'efectiu

exercici dels recursos, si s’escau, establerts.

En el supòsit estudiat, la motivació es troba prou explícita –

encara que la Sala d'apel�lació obviï analitzar la prova relativa a la

percepció de la demandada d'uns ingressos mensuals, en concepte de

SOVI (cosa que, no obstant això, pot entendre's realitzada, ja que

aquella accepta la fonamentació jurídica de la sentència de primera

instància i s’hi remet)–, per la qual cosa hem de rebutjar el segon

motiu d'aquest recurs, atès que en el cas analitzat, en puritat, no s'ha

vulnerat el deure constitucional de motivació de les sentències –art.

120.3 CE–, ja que no pot confondre's –com es fa en el recurs– la

manca de motivació amb el desacord amb aquesta o amb el fet que

la motivació resulti insatisfactòria per a la part.

5. El motiu relatiu a l'errònia valoració de la prova

practicada a les actuacions, amb vulneració del dret a la tutela

judicial efectiva, que genera indefensió al recurrent, ha de tenir una

sort diferent, ja que, encara que el curs triat per la seva direcció

lletrada –art. 469.1.2n LEC– per impugnar els mitjans probatoris

referents als ingressos i despeses de la demandada no és realment

l'idoni, ja que aquest motiu d'infracció processal empara les

infraccions de les normes reguladores de la sentència desenvolupades

en els articles 216 a 222 LEC i la revisió de les qüestions relatives a la

càrrega de la prova, que no és el cas de les actuacions, i, en canvi,

tots els temes relatius a l'error patent o notori i a la interpretació

il�lògica o irraonable dels diferents mitjans de prova legalment

previstos, que causin indefensió, poden trobar una via adequada a

l'article 469.1.4t LEC, en considerar-se com un motiu possible dins de

la vulneració dels drets fonamentals de l'art. 24 CE (Acord de la Junta

General de Magistrats de la Sala Primera del Tribunal Suprem de 4

9

d'abril de 2006), que ha estat recollit per aquest TSJC en constants

resolucions –STSJC 29/2005, de 30 de juny; 19/2006, de 25 maig;

34/2007, de 22 novembre; 22/2008, de 9 de juny; 17/2009, de 30

d'abril; 9/2010, de 3 de març; 27/2010, de 19 de juliol, etc.–, en les

quals ja es va indicar que, amb vista a l'aplicació del principi de tutela

judicial efectiva, s'ha d’examinar la prova practicada en supòsits

anàlegs a l’enjudiciat aquí. Així mateix cal destacar les sentències del

TS, Sala 1a, de 28 de novembre de 2008 i 30 de juny de 2009, que

diuen: “que los medios de prueba y en concreto la documental, únicamente

cabe someterla al examen del tribunal de casación, al amparo del artículo

469.2 LEC, cuando por ser manifiestamente arbitraria o ilógica la valoración

de la prueba, ésta no supera el test de la racionabilidad constitucionalmente

exigible para respetar el derecho a la tutela judicial efectiva consagrado en

artículo 24 CE”. Finalment cal afegir que, en idèntic sentit, es

pronuncia també la recent Sentència del TS de 10 de març de 2010,

quan sosté que: “de acuerdo con la jurisprudencia de esta Sala (1ª),

partiendo del derecho constitucional a la tutela judicial efectiva concebido

como "el derecho a obtener una resolución fundada en derecho, favorable o

adversa, como garantía frente a la arbitrariedad e irracionalidad de los

poderes públicos" (STS de 12 mayo 2009 y las sentencias citadas en el FJ

cuarto), ha considerado que la existencia de un error, "que no soporta el

canon de racionalidad impuesto por el derecho a la tutela judicial efectiva"

obliga a examinar la decisión de la sala de instancia. Por ello, al alegar el

recurrente directamente la infracción del Art. 24 CE., se puede superar el

obstáculo formal y entrar a estudiar los motivos del recurso extraordinario

por infracción procesal”.

Un cop això establert, cal analitzar, per tant, si la Sentència

objecte de recurs ha incorregut en un error patent o notori, i/o ha

interpretat de manera il�lògica i irraonable els diferents mitjans de

prova practicats. Sobre això cal assenyalar que la doctrina

jurisprudencial ha anat admetent l’anomenat error patent en la

10

valoració de la prova: “a) cuando se ha incurrido en un error patente,

ostensible o notorio; b) cuando se extraigan conclusiones contrarias a la

racionalidad, absurdas o que conculquen los más elementales criterios de la

lógica, o se adopten criterios desorbitados o irracionales; y c) cuando se

efectúen apreciaciones contrarias a las reglas de la común experiencia”

(STSJC, entre d'altres, de 6 de novembre de 2008, de 6 de juliol de

2009 i 3 de març i 20 de desembre de 2010). A més, l'error patent

ha d'afectar aspectes de caràcter fàctic o, el que és el mateix, «datos

de la realidad condicionantes de la resolución adoptada» (STC 58/1998, de

30 de març). Així mateix, cal establir que, d’acord amb el que va

explicitar la Sentència d'aquest TSJC 34/2007, de 22 de novembre:

“para que el error llegue a determinar la vulneración del derecho a la tutela

judicial efectiva es preciso que concurran varios requisitos. En primer lugar,

se requiere que el error sea determinante de la decisión adoptada, esto es,

que constituya el soporte único o básico de la resolución («ratio

decidendi»), de modo que, constatada su existencia, la fundamentación

jurídica pierda el sentido y alcance que la justificaba. Es necesario, en

segundo término, que la equivocación sea atribuible al órgano judicial; es

decir, que no sea imputable a la negligencia de la parte, pues en caso

contrario no existirá en sentido estricto una vulneración del derecho

fundamental (art. 44.1.b LOTC). En tercer lugar, el error ha de ser

inmediatamente verificable de forma incontrovertible a partir de las

actuaciones judiciales, por haberse llegado a una conclusión absurda o

contraria a los principios elementales de la lógica y de la experiencia. Y, por

último, la equivocación ha de producir efectos negativos en la esfera del

ciudadano, de modo que las meras inexactitudes que no produzcan efectos

para las partes carecen de relevancia constitucional (por todas, SS TC

96/2000 de 10 abr., 55/2001 de 26 feb. y 177/2001 de 17 sep.)”.

Un cop dit això, escau estimar que l'argumentació de la

resolució objecte de recurs incideix en el vici de "manifesta

irraonabilitat", que es produeix quan es parteix de premisses

11

inexistents o manifestament errònies o se segueix un

desenvolupament argumental que incorre en trencaments lògics de

tal magnitud que les conclusions assolides no poden basar-se en cap

de les raons adduïdes (STC, entre d'altres, 20/2004, 23 de febrer;

228/2005, 12 de setembre; 215/2006, 3 de juliol; 11/2008, 21 de

gener).

Sobre això cal assenyalar, si anem al cas concret de les

actuacions, que, d'una banda, la Sala d'apel�lació, després d'haver

admès en segona instància la prova documental sol�licitada per l'avui

recurrent sobre un fet realment transcendent per a la decisió de la

qüestió controvertida, com és si la demandada percebia ingressos, en

quina quantia i des de quan –pensió SOVI–, per tal de determinar

l'existència o no d'una alteració substancial de les circumstàncies

tingudes en compte en el moment de la fixació de la pensió

compensatòria a favor seu, després, en la Sentència impugnada, no

només no fa esment del resultat de la documentació rebuda, sinó que

ni tan sols fa una valoració d’aquest mitjà probatori, i es remet amb

aquesta finalitat a la Sentència de primera instància, i, d'una altra

banda, que si bé l'òrgan jurisdiccional ad quem recull i raona en la

seva resolució el fet provat de la compra d'un habitatge per part de la

demandada a la localitat de Reus, en copropietat amb la seva filla,

n’extreu una deducció totalment desencertada i il�lògica, ja que

només manifesta que amb l'esmentada adquisició “se ha liberado del

pago del arrendamiento que debía abonar para mantener el uso y

disfrute del que en su día fue la vivienda conyugal”, però no té en

compte la despesa real mensual que el canvi de situació li ha

representat, en haver passat d'abonar un lloguer molt elevat a

satisfer una hipoteca d'un import fins i tot inferior a la meitat

d'aquell, fins i tot tenint en compte que en els dos casos el 50% de la

despesa ha de computar-se també a la filla, atès que aquesta, tant

12

aleshores com ara, conviu i col�labora econòmicament en el

manteniment de la llar familiar, amb la gran diferència, a més, que la

Sra. V. ha deixat de ser arrendatària (ajudada en el pagament del

lloguer per la seva filla) per ser copropietària d'un pis (en què la

hipoteca és abonada així mateix per mare i filla).

Per tant, cal concloure afirmant que som, efectivament, davant

d’un supòsit d'error en la valoració de la prova, i que aquest és

dels que, d'acord amb l’esmentada doctrina del Tribunal

Constitucional, pot considerar-se patent i que causa, per tant,

indefensió al recurrent –art. 24 CE–, i en tals condicions és

perfectament assumible revisar en cassació, per la via del recurs

extraordinari per infracció processal, la valoració de la prova

realitzada pel tribunal d'instància, sense que pugui considerar-se

aquell en casos com el que aquí ens ocupa, a diferència del que ha

argumentat la part oponent, com una tercera instància (STS, Sala 1a,

309/2005, de 29 abril), atès que la valoració efectuada pel Tribunal

d'apel�lació afecta dades de la realitat que condicionen la resolució

adoptada, alhora que conculca els més elementals criteris de la

lògica, ja que resulta evident que en el supòsit enjudiciat hi ha hagut

una alteració substancial de circumstàncies susceptible de

modificació, pel fet que la demandada perceptora de la pensió

compensatòria ha passat a percebre ingressos mentre que en el

moment de la sentència de divorci no en tenia o no constava que en

tingués –a part de la pensió que rebria del Sr. M. – i, així mateix, pel

fet que actualment les seves despeses d'habitatge són força inferiors

a les que abonava en aquell temps.

Per tot això, escau estimar en aquest concret particular el

present motiu del recurs extraordinari per infracció processal, cosa

que comporta, quant a l'efecte específic del divorci relatiu a la pensió

compensatòria de l'article 84 del Codi de família i a la seva pretesa

13

modificació, que hagi de dictar-se una nova sentència, tenint en

compte per fer-ho el que s’ha al�legat com a fonament del recurs de

cassació (regla 7a de la disposició final 16a de la Llei 1/2000,

d'enjudiciament civil).

TERCER. RECURS DE CASSACIÓ

1. L'únic motiu d’aquest recurs de cassació es basa en la

realitat del canvi substancial de circumstàncies econòmiques en la

persona de la demandada determinants de la pretensió de supressió,

limitació temporal o reducció de la pensió compensatòria fixada a

favor seu i a càrrec del seu exmarit –l'avui recurrent–, en la

Sentència de divorci dictada en el seu moment, que dimana del

conveni regulador de la seva separació conjugal (folis 14 i 15 en

relació amb els folis 11 al 13).

2. Abans d'entrar en el concret estudi de la qüestió objecte de

controvèrsia, cal assenyalar que aquest recurs deriva d'una

“demanda de modificación de medidas definitivas acordadas en virtud

de sentencia de divorcio de fecha 22 de febrero de 2001” en el

conveni regulador del qual, procedent de la Sentència de separació,

de 17 de gener i 17 de febrer de 2000, respectivament, es va

acordar, pel que aquí interessa: “Tercero.- El marido, Don José Luis

M. M., satisfará cada mes a la esposa, Doña Raimunda V. V., en

concepto de pensión alimenticia y compensatoria prevista en el

artículo 97 del Código Civil, así como en los Arts. 41, 84, 85 y 86 del

Código de Familia de Catalunya, la mitad de la cantidad líquida o neta

que en cada momento perciba aquél como prestación de jubilación a

cargo del Instituto Nacional de la Seguridad Social… A este respecto,

y sirviendo únicamente a título orientativo, se pone de manifiesto que

el importe líquido o neto que percibe el marido en tal concepto

14

actualmente, es de 241.041.- Ptas., por lo que, en tal caso, el

importe de la pensión correspondiente a la esposa ascenderá

aproximadamente a la cantidad de 120.520’´Ptas. mensuales”.

Prèviament, la Sala ha de deixar constància, contra els

arguments esgrimits per la part oponent en aquest litigi, que tal

clàusula no pot interpretar-se ni comportar que ens trobem davant

d’una pensió compensatòria vitalícia i inalterable i que, per tant, sigui

immodificable, ja que, malgrat els termes per ells pactats, quant al

percentatge i temps de percepció, atesa l'expressió: “… que en cada

momento perciba aquél como prestación de jubilación…”, la veritat és

que qualsevol mesura o efecte de la separació judicial o del divorci

establerta per la Sentència definitiva que la disposa pot ser

modificada, “en atenció a circumstàncies sobrevingudes”, d'acord

amb el que estatueix l'article 80 del Codi de família, i cal afegir,

seguint una consolidada i pacífica doctrina jurisprudencial, que

perquè escaigui acordar la modificació pretesa, l'alteració de les

circumstàncies esdevingudes –o conegudes– després d’haver-se

dictat la sentència de separació o de divorci ha de tractar-se de

“variaciones sustanciales en el sentido de que tengan una importante

incidencia” sobre la situació de desequilibri econòmic que en el seu

moment va ser considerada per reconèixer el dret, i que han de

“tratarse de hechos posteriores a los enjuiciados, y en tal sentido que las

causas en que se fundamenta no hayan sido objeto de estudio y análisis en

otro pleito anterior” (per totes, STSJC, de 3 de juliol de 2008).

3. La jurisprudència d'aquesta Sala s'ha pronunciat ja en molt

diverses ocasions pel que fa al contingut dels preceptes reguladors de

la matèria que aquí ens ocupa, és a dir, els articles 84 i 86 del CF, en

el sentit que:

15

“La pensión compensatoria se trata de una institución que prolonga la

solidaridad matrimonial después de la ruptura de la convivencia, a fin de

equilibrar en la forma más equitativa posible la situación económica en que

queda el cónyuge más perjudicado económicamente por la nulidad,

separación o divorcio, en relación con la que mantenía constante la relación

matrimonial (S TSJC 8/2006 de 27 feb.), si bien con una vocación

inequívoca de caducidad, en la medida en que así lo indica la fijación legal

de una serie de causas que pueden producir su extinción, bien por

motivos contemplados al tiempo de su constitución -fijación de un plazo-

o bien por causas sobrevenidas relacionadas con su naturaleza y función

reequilibradora (S TSJC 47/2003 de 11 dic.).

Por lo que se refiere a las primeras, hemos reiterado ad nauseam que la

temporalidad no es necesaria, sino facultativa, y dependerá de

circunstancias de muy distinto orden que, en cada caso, puedan apreciarse

por el tribunal de instancia, a quien simplemente se exige un juicio

suficientemente ponderado y razonable de previsión de la superación o

desaparición del desequilibrio que justificó su concesión (SS TSJC 10/2002

de 4 mar., 1/2003 de 10 feb., 12/2003 de 5 may., 1/2004 de 12 ene.,

20/2004 de 21 jun., 11/2005 de 24 feb., 41/2005 de 27 oct., 1/2006 de 9

ene., 8/2006 de 27 feb., 20/2007 de 30 may. y 36/2007 de 26 nov.).

En cuanto a las segundas, y en concreto a las contenidos en el apartado a)

del art. 86.1 CF, hemos dicho también -aunque ciertamente con menor

frecuencia- que el juicio del tribunal de apelación que decida o no acerca de

la extinción o reducción de la pensión por modificación de la situación

económica del acreedor o del deudor de la pensión, o por ambas causas,

sólo merecerá el necesario interés casacional cuando pueda tildarse de

ilógico, irrazonable o arbitrario” (STSJC 11/2005, de 24 febrer).

“En este sentido, por lo que se refiere a la mejora de la situación económica

del ex cónyuge acreedor de la pensión, de la misma manera que hemos

aceptado la posibilidad de fijar ab initio un límite temporal cuando pueda

enunciarse una previsión razonable y razonada de que se podrá superar el

desequilibrio en un plazo cierto y determinado, alcanzando aquél a su

16

culminación “un desarrollo autónomo que le permita el acceso a los medios

económicos que de momento le proporciona la pensión” (SS TSJC 20/2007

de 30 may. y 36/2007 de 26 nov.), no hay tampoco ningún inconveniente

en admitir que se declare ex post su extinción cuando, enfrentado el órgano

jurisdiccional a la necesidad de resolver sobre una solicitud de modificación

de la medida, advierta en dicho momento que esa autonomía se ha

alcanzado ya” (STSJC 17/2008, de 8 maig).

“El art. 86.1.a) CF no exige que la mejora de la situación económica del

cónyuge acreedor de la pensión deba provenir del ingreso de rentas

periódicas por cualquier actividad laboral, profesional o mercantil, pudiendo

provenir de cualquier fuente que suponga un incremento patrimonial que

implique una modificación relevante de la situación de desequilibrio”

(STSJC 26/2008, de 3 de juliol).

“En la mesura en què el beneficiari aconsegueix per si el que rep de l’altre,

millora de fortuna i en la mesura que aquell empitjora de fortuna, i, per

tant, s’acosta al beneficiari, la pensió ha de ser disminuïda, com expressa

l’art. 84.3 C.F., idea que repeteix pel cas extrem de l’art. 86.1 del C.

Família” (STSJC 47/2003, d'11 desembre, i 11/2005, de 24 febrer).

4. Un cop dit això, cal ressenyar que en el supòsit enjudiciat,

tal com ja s'ha indicat en tractar del recurs extraordinari per infracció

processal, han esdevingut i s'han conjugat dos fets veritablement

transcendents després de la Sentència de divorci la modificació de la

qual es pretén, que són: a) la percepció de l'aquí part objecte de

recurs d'una pensió no contributiva, SOVI, respecte de la qual,

acudint per calcular-la a l'any 2007, que és l'immediatament anterior

al de la data de la presentació de la demanda objecte d’aquest litigi,

l'import íntegre abonat és de 4.770,78 € (foli 28 del rotlle

d'apel�lació), el qual, prorratejat per 12 mensualitats, representa

pràcticament uns ingressos de 400 € al mes en la data de la

interpel�lació judicial, que és la que ha de prendre's en consideració

17

als efectes de la litispendència –art. 410 LEC–; i b) la important

reducció de la despesa en concepte d'habitatge, ja que en la data del

conveni de separació i divorci, homologat per ambdues sentències

judicials de data 17 de febrer de 2000 i 22 de febrer de 2001 (folis 9

al 15 de les actuacions), la Sra. V. abonava pel lloguer del pis que va

ser seu de la llar conjugal –ajudada per la filla que convivia amb ella–

, la suma de 125.000 ptes. mensuals, és a dir, l'equivalent a 750 € al

mes, mentre que actualment, en el moment de la presentació de la

demanda rectora d'aquest litigi, la Sra. V. i la seva filla, que havien

adquirit a mitges un habitatge a la localitat de Reus, a través d'un

crèdit hipotecari, pel qual satisfeien –totes dues– una quota de

350,57 € (foli 104), cosa que comporta una menor despesa mensual

del voltant, així mateix, de 400 €.

En definitiva, la demandada, de no tenir cap ingrés en el

moment de pactar-se la pensió que dimana del divorci ha passat a

percebre una quantitat mensual d'uns 400 € i, d'altra banda, les

seves despeses d'habitatge s'han vist reduïdes en 400 € mensuals

més, a banda d'haver passat de tenir la condició de llogatera d'un pis

a exercir la de copropietària, al 50%, d'un altre habitatge diferent,

cosa que representa, en termes purament pecuniaris, que la nova

situació econòmica –sí ingressos i menys despeses– un “enriquiment”

d'uns 800 € al mes.

Per això aquesta Sala, ateses les concretes circumstàncies del

cas i en particular el que van pactar en el seu moment els mateixos

consorts avui litigants, en funció de la seva edat i del temps de

durada del matrimoni, estima que no pot prosperar la pretensió

principal del demandant que, en funció de les noves circumstàncies i

dels anys que ha anat abonant la pensió compensatòria a la seva

exesposa, se’n declari l’extinció, ni tampoc la limitació temporal, ja

18

que els seus pressupòsits no es donen en absolut es en el supòsit

enjudiciat.

Per contra, l'exposada alteració substancial de circumstàncies

ha de comportar forçosament la minoració de la quantia de la pensió

compensatòria fixada en el seu moment, la qual, per raons d'equitat,

equilibri i proporcionalitat, i tenint en compte el que ells van acordar

en el conveni regulador de constant al�lusió (folis 11 al 13), ha de

reduir-se en la quantitat de 400 € mensuals, atès que és

aproximadament la suma de la meitat dels ingressos que percep –de

més– per compte de la Seguretat Social i de la meitat de les

despeses –de menys– en concepte d'habitatge, és a dir, el Tribunal

considera que de la pensió de jubilació del Sr. M. que havia de

percebre la Sra. V. en concepte de pensió compensatòria, segons el

que estableix la Sentència de divorci, és a dir, la meitat de la

corresponent a l'any 2008 –data de la demanda–, ha de deduir-se la

suma de 400 € mensuals. I això, a diferència del que pretén l'actor, a

comptar des de la data d’aquesta resolució, atès el seu caràcter

constitutiu, els efectes de la qual són, per tant, ex nunc, tal com

resulta de l'abans esmentat article 80 del Codi de família, els termes

del qual són realment explícits sobre això: “1. Les mesures

establertes per la sentència poden ésser modificades,…, mitjançant

resolució judicial posterior”.

5. Corol�lari del que s’ha raonat és l'estimació parcial del motiu

de cassació formulat en el particular relatiu a la minoració de la

pensió compensatòria establerta en el seu moment a favor de

l'esposa, que quedarà fixada en la suma resultant de deduir la

quantitat de 400 € mensuals de la meitat de la pensió de jubilació

que percebia el marit l'any 2008 –moment de presentació de la

19

demanda–, amb efectes la susdita reducció des de la data d'aquesta

Sentència.

QUART.- Consegüentment amb tot el que hem exposat fins

aquí, escau estimar en part tant el recurs extraordinari per infracció

processal com el recurs de cassació interposats pel demandant, fet

que comporta que s’hagi de cassar la Sentència dictada per

l'Audiència Provincial i, en lloc seu, que hagi d'estimar-se parcialment

la pretensió en els termes explicitats en les precedents

fonamentacions jurídiques, pel que fa a la mesura que dimana del

divorci dels aquí litigants relativa a la pensió compensatòria de

l'article 84 del Codi de família a favor de la Sra. V. i a càrrec del Sr.

M. , amb un quantum que es redueix 400 € mensuals de la suma

corresponent a la meitat de la pensió de jubilació del Sr. M. de

l'exercici del 2008.

CINQUÈ.- En matèria de costes processals, no escau fer una

especial declaració ni de les irrogades pel recurs extraordinari per

infracció processal ni del de cassació, atesa l'estimació parcial de tots

dos. Tampoc no escau fer cap pronunciament específic sobre les

costes de la primera instància, ja que s’estimen només en part les

pretensions del demandant, tot això per imperatiu del que disposen

els articles 398.2 i 394.2 de la LEC.

20

DECISIÓ

LA SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE

JUSTÍCIA DE CATALUNYA DECIDEIX:

ESTIMAR EN PART tant el recurs extraordinari per infracció

processal com el recurs de cassació interposats per la representació

processal del SENYOR JOSÉ LUIS M. M., contra la Sentència dictada

el 16 de juliol de 2009, en el rotlle d'apel�lació 31/2009, per la Secció

Primera de l'Audiència Provincial de Tarragona i, per tant, LA

CASSEM, i queda sense valor i efecte. En lloc seu ACORDEM:

ESTIMAR parcialment la pretensió deduïda pel Sr. JOSÉ LUIS

M. M. en la qüestió referent a la mesura que dimana del divorci

relativa a la pensió compensatòria, i així, amb estimació parcial de

la demanda promoguda per aquest contra LA SENYORA RAIMUNDA

V. V., establim que la quantia d'aquella es redueix 400 € mensuals de

la meitat de la pensió de jubilació total que percebia el Sr. M. l'any

2008, i l'esmentada minoració esdevindrà efectiva des de la data de

la present resolució.

No fem imposició de les costes d’ambdues instàncies i dels

recursos de cassació i extraordinari per infracció processal a cap dels

litigants;amb devolució dels dipòsits constituïts.

21

Notifiqueu aquesta resolució a les parts personades i juntament

amb un testimoniatge trameteu el rotlle i les actuacions a la Secció

indicada de l'Audiència.

Així, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. La Sentència l’han signat tots els magistrats que l'han

dictat i s’ha publicat de conformitat amb la Constitució i les lleis. En

dono fe.