Vostè és lliure de:

Copiar, distribuir i comunicar públicament l’obra

Sota les següents condicions:

Reconeixement (Attribution): En qualsevol explotació de l’obra autoritzada per la llicència caldrà reconèixer l’autoria.

No Comercial (Non commercial): L’explotació de l’obra queda limitada a usos no comercials.de l’obra queda limitada a usos no comercials.

Sense Obres Derivades (No Derivate Works): L’autorització per explotar l’obra no inclou la transformació per crear una obra derivada.

* Compartir sota la mateixa llicència — Si transforma o modifi ca aquesta obra per a crear una obra derivada, només pot distribuir l’obra resultant sota la mateixa llicència, una de similar o una de compatible.

* Al reutilitzar o distribuir l’obra, ha de deixar bé clar els termes de la llicència d’aquesta obra.

* Alguna d’aquestes condicions pot no aplicar-se si s’obté el permís del titular dels drets d’autor.

* Res en aquesta llicència menyscaba o restringeix els drets morals de l’autor. Els drets derivats d’usos legítims o altres limitacions reconegudes per llei no es veuen afectats per l’anterior.

© 1992, Carlos Medina Gallego© 2011, de la present edició Tigre de Paper | Edicions (Cultura21 SCCL)

Primera edició:Rodríguez Quito Editores, 1992, Colòmbia

Primera edició del Tigre de Paper | Edicions:1.000 exemplarssetembre de 2011, català

Títol Original:Al calor del Tropel, U.N. : historia de una década

Títol:Tropel, una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia

Autor:Carlos Medina Gallego

Traducció:Lirca López Avilés

Maquetació i disseny de la coberta:Tigre de Paper | Edicions

Edició:Tigre de Paper | Edicions(Cultura21 SCCL)Plaça de Gispert, 4, 1er, 08241MANRESA (Bages), Països Catalansinfo@tigredepaper.catwww.tigredepaper.cat

Impressió: Gráfi cas LizarraCtra. de Tafalla, km. 1, CP: 31132, Villatuerta, NavarraTlf: 948 556 410

ISBN: 978-84-938960-1-0Dipòsit legal: NA. 2601/2011

troPelUna dècada de lluita

estudiantil a Colòmbia

Carlos MeDina gallego

troPelUna dècada de lluita

estudiantil a Colòmbia

Carlos MeDina gallego

Tigre de Paper | Edicions vol ser més que una edito-rial, pretén ser un projecte cultural des d’on desenvo-lupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir l’àmbit literari en llengua catalana.

Així com Antoni Serra considera que “l’escriptor no és un ésser aïllat del context social on desenvolupa la seva activitat professional”, des de Tigre de Paper | Edi-cions considerem que la literatura ha de respondre a la crítica, al pensament i a la imaginació de la societat, i com a projecte editorial, tenim el deure de respondre i reflexionar sobre la forma, les necessitats i les lluites de la nostra societat.

La col·lecció LletraFelina el roig dins el negre va més enllà de la cacera de les lec-tores més addictes a les lletres, busca afi-nar-nos aquells sentits més adormits de la consciència. Engloba aquelles novel·les

que pel seu caràcter, per la seva temàtica, per la seva voluntat, pretenen fer-nos còmplices de la trama.

Posar el roig dins el negre, el moviment dins l’obra estàtica, la realitat dins l’imaginari, la pregunta dins l’afirmació, el sentit dins l’acció. Posar el roig dins el negre per fer de la lectura una passió que gaudint ens ajudi a formar-nos, a combatre dogmes i apaties, a conjugar l’urpa i la carícia en un món novel·lat de real fantasia.

7

La Maloka és el centre vital de comunitats indígenes de l’Amazones. És a la vegada l’espai d’habitació i el lloc on es fan les lleis, on es cura, on es fa i es pren l’aliment, on descansa l’esperit, i en la mort reposa el cos. Un espai de convivència on totes i tots els membres hi participen pel desen-volupament harmònic de la comunitat i on troben i construeixen dia a dia la història del seu poble.

El Col·lectiu Maloka-Colòmbia es conforma l’any 2002 com un espai d’encontre entre colombia-nes i colombians residents a Barcelona i catalanes i catalans sensibilitzats per la situació colombiana, totes juntes conscients de la necessitat d’emprendre accions urgents davant l’agudització de la guerra en el país, on es produeix una sistemàtica violació dels drets humans i col·lectius de la població com són els assassinats selectius, la desaparició forçada, la despossessió de terres i desplaçaments massius, els atacs a comunitats en situació d’indefensió, polarització social deguda al conflicte armat i criminalit-zació de la protesta popular.

L’objectiu principal del Col·lectiu Maloka és propiciar un espai d’encontre i diàleg que permeti a totes les persones interessades en Colòmbia i la seva situació política actual, actuar en la construcció d’una mirada alternativa a la que diàriament ens ofereixen els grans mitjans de desinformació respecte el conflicte social, polític, econòmic i armat, les seves múltiples causes i les seves greus conseqüències. Tot això, partint de les veus d’indígenes, afrocolombianes i afrocolombianes, camperoles i camperols i població civil en general, que des de diferents Moviments Socials duen a terme una resistència activa a les polítiques bel·licistes de l’estat i als interessos particulars del poder nacional i transnacional, amb propostes d’autonomia, desenvolupament sostenible, justícia i dignitat.

Des del Col·lectiu, defensem una sortida política negociada al conflicte armat que assola el país, on hi participin dones i homes que, sense més armes que el seu interès per mantenir-se en el seu terri-tori amb la seva gent, amb els seus mitjans de producció propis, les seves tradicions i en la reivindicació del dret a una vida digna amb justícia social, siguin respectats en els seus processos populars de base.

A nivell intern, desenvolupem diverses accions encaminades a enfortir els processos de les comu-nitats en resistència. Tanmateix, treballem en la consolidació de xarxes internacionals de recolzament a aquests moviments socials que representen una alternativa al model imposat. Una d’aquestes accions ha estat generar estratègies de solidaritat directa a les organitzacions socials colombianes mitjançant l’acompanyament internacional, com a eina de protecció davant les agressions de l’Estat i els seus grups armats il·legals. És per això que el Col·lectiu participa des de la seva fundació en l’Observatori Internacional de Pau (IPO), organització d’acompanyament internacional a comunitats camperoles, organitzacions de víctimes de crims d’estat i organitzacions populars que dia a dia lluiten pels seus drets amb el recolzament d’aquest acompanyament que brinda IPO a través de l’exigència del compliment de la declaració dels Drets Humans i del Dret Internacional Humanitari per part de l’Estat colombià i els actors armats.

La nostra visió del món inclou una crítica al sistema (hetero) patriarcal que sustenta una forma de viure, de concebre el poder i el seu exercici en aquests moments de la història de la humanitat. Ens sembla essencial el reconeixement dels drets de la dona i la defensa dels mateixos. Creiem que els canvis hem de fer-los tan en la societat com en nosaltres mateixes. Per tot això, des de fa quatre anys hem emprès accions encaminades a crear un espai d’encontre i recolzament a les dones migrades a Catalunya, com a resultat s’ha creat el projecte Mujeres Pa’lante, el qual treballa a partir del recolza-ment a les dones en formació, empoderament, assessoria jurídica, atenció psicosocial... per fomentar la organització social col·lectiva com a eina necessària per la reivindicació dels seus drets i la participació en la construcció d’una societat catalana justa i digna per a totes i tots.

En col·laboració amb:

8

9

Tropel és una crònica propera i molt sentida d’una dècada de la història del moviment estudiantil colombià: la dels anys 70. És el sentiment i el viure quotidià d’una generació que segurament reflec-teix molt de la seva història i trajectòria de molts anys.

Es podria dir que és enmig dels estudiants de la universitat pú-blica on semblen impactar i reflectir-se amb més intensitat els sofri-ments i les peripècies de la gent més desemparada d’aquest panora-ma nacional. Els estudiants sempre han reaccionat de manera activa i valent enfront els atropellaments a les llibertats i a la injustícia en el país. Ja al 1929 és assassinat el primer estudiant a les manifesta-cions contra el règim conservador que perdura fins la dècada dels 30. Després els veiem acompanyant la indignació davant la dictadura de Rojas Pinilla. En aquest fatídic 9 de juny de 1954 la repressió oficial es cobra la vida de nou estudiants després dels fets de la commemo-ració del 7 de juny.

La dècada dels 60 els sorprèn amb els seus somnis de canvis pro-funds i de veritables revolucions. De les seves gents en sorgeixen les líders de moltes organitzacions contestatàries. Fou la dècada en la que es configura el panorama de la insurgència i de la nova esquerra a Colòmbia.

L’esperit del Tropel no és altra cosa que l’expressió d’una ràbia continguda davant realitats que senten inamovibles i injustes. A més, té el calor de l’actitud digna davant l’atropellament, i l’emoció de l’acció col·lectiva i intrèpida enfront l’arbitrarietat i la tossudesa de règims que no volen cedir privilegis.

Pròlegper Clara Romero

del Col·leCtiu Maloka

10

Aquesta vida estudiantil dels 70 vaig arribar a percebre-la a l’inici dels meus dies com a estudiant universitària. Encara pervivien les re-sidències estudiantils i vaig poder compartir el ritual de la cafeteria, amb les seves interminables cues, on arribaves quasi defallida i enmig de xerrades interminables.

Igualment vaig arribar a presenciar aquells maratonians debats entre estudiants i professors sobre múltiples facetes de la vida del país. Em quedava sorpresa i una mica perduda davant tanta delibera-ció teòrica i política que s’escapava a la meva comprensió de novella.

També es percebia aquesta batalla inútil de dogmatismes, aquesta baralla eterna per les pretensions avantguardistes de tots i aquest vici que consistia en desqualificar-se i desconèixer-se entre ells mateixos. Aquest donar voltes interminables davant de les seves veritats into-cables, que els feia impossible aterrar en el moment i en la circum-stància que havien d’enfrontar dia a dia.

Emociona recordar aquests dies de marxes estudiantils que de-fensaven l’existència de l’Hospital de la Hortúa i el seu vincle a la Facultat de Medicina de la Universitat Nacional. Dos mesos ininte-rromputs de marxes fins l’esgotament total. I finalment el tancament de l’hospital i la frustració dels estudiants i de la gent més necessitada de Bogotà.

És important i necessària la reflexió d’aquest llibre després d’aquesta dècada intensa de la vida del moviment estudiantil colom-bià, experiència que pot ser útil per altres meridians i altres latituds, clar que partint d’altres realitats i amb l’acumulació d’allò viscut des d’aleshores.

Llegint aquesta cronologia del moviment estudiantil colombià et sorprens, t’alegres, i t’aterroritzes, però sobretot t’admires davant tanta persistència i tenacitat. I davant d’aquest valor de sobreviure a tants morts i a tants desvariejaments. La mateixa sorpresa i el mateix entusiasme que ara ens duu a seguir amb la nostra solidaritat als mo-viments socials de Colòmbia amb la gent de Maloka i els seus amics de l’esperança i el somni de temps millors i més justos.

març de 2011

11

Y entonces una voz en la garganta con sabor a vida fue construyendo sobrela piel la despedida mientras sus ojos recitaban al final, dejando en sus

labios la humedad de otro combate por la vida, era el eco de Manueldesbordando una bandera. Tal vez ir a donde Omaira no sea una respuesta

que llene de optimismo, porque quizá el hijo de las entrañas es másimportante para el simbolismo de un compromiso... que seguir, que el mismo

hijo ya evidente al que se le busca parecido. A veces queremos perdernos en la urgencia de desnudarnos por completo y

el lenguaje de la historia ayuda a declinar las sensaciones. Nosencontramos de repente con una ilusión que podemos construir como

lectores pero que se nos desbarata cuando el sueño al escucharlo tanreal...

Como una ficha desencajada, extraña al laberinto de los misterios, la verdaddel movimiento estudiantil nos rompe el mito, no hace olvidar los golpeteos

de Camilo en el vientre de Manuel y los pasos de Omaira atravesando lamontaña.

MANUEL RESTREPO(Notes de butxaca)

12

13

No és gens fàcil decidir la publicació d’un text que en el mo-ment d’editar-se és a punt de fer dotze anys des que se’n va escriure la primera versió. És difícil, perquè la Universitat Nacional de la dècada dels noranta és desproveïda dels llocs on es desenvolupa la història aquí explicada, el temperament dels seus estudiants és di-ferent, i també són diferents les seves preocupacions i angoixes: què podria dir-los un treball com aquest als qui no hagin sentit circular per la seva sang la quotidianitat de les residències estudiantils? Als qui no tinguin en el seu cos les cicatrius que van anar deixant les cues i el menjar dels bars universitaris? O la cita amb la por a cada pedrada? L’angoixa dels tancaments? Els problemes de la militància? Possiblement, res...

La Universitat Nacional d’avui, sense ser totalment diferent, sí que ho és, de diferent. Els qui hi vam viure la història dels setanta ens sentim estranys quan tornem a transitar els espais que en la nostra dècada eren il·luminats amb altres colors, que tenien un altre sabor i unes olors que avui amb prou feines arriba a recordar el nostre olfacte, perquè, sens dubte, nosaltres tampoc no som els mateixos.

Aquest treball el vaig escriure com un repte d’investigació que es va anar descomponent entre les àcides aigües del meu temperament, i l’únic fruit del qual va ser Crónicas de Violencia, sobre la història del 8 i el 9 de juny de 1929 i 1954, publicat el 1983 pel Comité de Solidaridad de los Presos Políticos. Tropel no és una novel·la, no cometria aquesta manca de respecte cap a la literatura. Tampoc no és historiografia. Jaime Arocha em va suggerir, en el III Simposio

PresentaCió

14

de Violencia en Colombia, crear un corrent de “Cronistes Contem-poranis”: aquest treball és una crònica novel·lada de la història del moviment estudiantil de la Universitat Nacional, en la dècada dels setanta.

Penso que, lluny de l’angoixa d’aquests anys i abans que els esde-veniments no es precipitin per les esquerdes de l’oblit, amb l’aparició d’aquest treball es rescata, per als qui hagin d’escriure sobre el movi-ment estudiantil, l’esperit de la dècada.

Vull expressar el meu agraïment a tots aquells que van aportar el seu testimoniatge i part de les seves vides perquè jo cometés aquest atropellament. Als qui van llegir el treball en els darrers mesos i em van suggerir deixar-lo tal com estava. En particular, als professors Fanny Cortés, Manuel Restrepo i Leonor Bahamón, els quals, en el seu moment, van fer anotacions molt puntuals.

No tinc prou paraules d’agraïment per al Jairo Álvarez, amic i germà de sempre, que va trobar els espais suficients per pensar i reor-denar aquest treball de tal manera que la seva lectura fos més àgil. La presentació final és mèrit seu, fet que, d’alguna manera, el converteix en coautor.

Carlos Medina GallegoSanta Fe de Bogotà DC, desembre del 1991

15

16

17

PriMeraPart

18

19

El Manuel es va enroscar la bufanda al coll, va ficar les mans a les butxaques de la jaqueta, va mirar a ambdós costats del carrer abans de travessar-lo i es va dirigir lentament cap a la porta de la Universitat. Havien passat dos mesos des de la darrera vegada que hi havia estat, dos mesos allunyat d’un ambient que, cada dia que passava, sentia més aliè. Va contemplar les consignes escrites a les parets i va sentir nostàlgia; ell n’havia plasmat algunes de semblants cinc o sis anys enrere, durant la seva època d’activista. Va pensar que les coses, allà, no canviaven gaire; les pintades es repetien amb certa periodicitat sobre els murs, com si un xàfec rentés les parets i deixés les consignes netes; es va dir a sí mateix, mirant de consolar-se, que si els problemes continuaven sent els mateixos no hi havia raons per canviar les consignes. Va ocupar el lloc que li pertocava a la fila d’estudiants que es recolzava sobre les parets del bar i es va quedar observant rostres i comportaments.

Hi ha dies, va pensar, en què l’angoixa es barreja amb la nit que comença a caure i transfereix a la fila un aspecte nostàlgic. “Els ros-tres diuen més de les persones del que elles mateixes poden dir o mentir amb les seves paraules”, havia dit una vegada l’Omaira, i en ser allà, observant la gent, pensava que era del tot cert; cadascú tan-

El Tropel és una concepció de vida que implica moviment i transformació permanent...Una llavor que creix i es confrontafins a fer-se fruit; és la manera d’eclipsar la ignomínia i de madurar la llibertat.

Manuel

20

cat dins el seu món a part, diferent, format pels mateixos elements, les mateixes necessitats, però diferent; cadascú carregant la seva úlce-ra i les seves amargures.

Companys, monstres de la intel·lectualitat, plens d’acadèmica ig-norància, provant de mostrar-se com a més però sentint-se menys, al límit del desequilibri emocional, preàmbul de la bogeria; “perse-guits” per deformats mestres petrificadament científics que aplanen amb coneixements teòrics el paradís dels seus somnis per convertir-lo en l’infern dels seus malsons, amb els seus ulls que miren aquest món infinit de les seves crisis existencials, que afirmen amb la seva desesperació el “penso, doncs em resisteixo”, fins tal dia en què dei-xen de pensar.

Companys posseïdors de la veritat absoluta de la seva militàn-cia política, aturats a sobre el seu pedestal, que carreguen pesades camàndules de sectarisme sobre les esquenes, que prediquen amb dogmàtic obscurantisme una veritat que la majoria de vegades no arriben a entendre: amb una resposta per a cada pregunta, amb una cita a cada pàgina, amb una solució teòrica per a cada problema i un problema per a cada solució, que prefabriquen revolucions, traslla-den esquemes inqüestionables, fan revolts en el camí, perduts en el meravellós món del radicalisme verbal, que combaten amb demagò-gia la demagògia, aturats com a porters a l’entrada del procés, tot cri-dant que s’han esgotat les entrades per a un lloc que encara és buit.

Companys subscriptors del Partit1: els que defensen la legalitat a mitges i la combaten també a mitges; els que marxen a la cua dels esdeveniments i s’inventen un organisme a cada reunió, una plata-forma per a cada discussió, una discussió per a cada acord; els qui troben que les coses rutllen si són ells qui les dirigeixen; els de les retirades tàctiques; els senyors de la representativitat; els suïcides del paracaigudisme; els qui sempre són on no han d’estar i s’absenten d’on els necessiten.

1 Nota de l’Editor. Quan es parla del “Partit” es fa referència al Partit Comunista de Co-lòmbia (PCC), partit polític marxista fundat el 1930. Des de l’època de “La Violència” (1948-1953) el PCC conjuga la política de masses amb l’estratègia de la lluita armada. Més endavant, a principis dels anys ’60, diversos quadres polítics del PCC participen en la creació de la guerrilla FARC (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia). Després del genocidi polític contra la Unió Patriòtica durant els anys ’80, el PCC es va distanciant de l’estratègia de la lluita armada i posteriorment les FARC es dotaran del seu propi organisme polític en la clandestinitat.

21

Companys anarquistes, que van donar forma de pedra, de flama, d’orgasme destructiu a la discussió; que no van amb res ni amb nin-gú; que creuen que l’organització està de més i es vesteixen amb una valentia sense límits, valentia de carnestoltes; els homes de fòsfor, aquells del “aquí i ara”, els qui creuen que la política té el seu centre d’operacions als collons; els de “ni Déu, ni Estat, ni merda”. Els assenyaladors, els orelles llargues, els caçadors de sospitosos; els qui són a la nòmina dels serveis secrets estatals destinats a perseguir la fam i la misèria subversives; els qui intimiden la poesia i la música, desvesteixen consciències, espien romanços i llits; els qui alimenten l’engany, saben on són els desapareguts i on s’han de fer desaparèixer; els qui fan entristir mares i parelles i desposseeixen els nens de les carícies, els petons i les promeses dels seus pares.

Els companys de lluita, que organitzen i combaten; trossos de Guevara i de Camilo2, que senten la fam aliena com a pròpia, que no suporten la ignomínia dels barris i de les fàbriques; construc-tors de matins, que reivindiquen dones i nens, que sembren la vida d’il·lusions i d’esperances; que no simpatitzen amb el sectarisme ni els dogmes; els qui se sap on són, però no se sap on.

Tots allà, enganxats a la paret, caminant en un mateix sentit, units en la seva desunió per l’única conjuntura capaç d’agrupar-los tres vegades al dia: la gana...

El Manuel els va mirar, va creure distingir-los en els indicis que li deixaven els seus comportaments, paraules i gestos; va pensar que s’equivocava, que no era veritat el que passava per la seva ment, que no hi podia haver tantes divergències davant un mateix problema; va buscar explicacions diferents a les tradicionals dels llibres i no les va trobar.

Una mà a l’esquena el va treure de les seves abstraccions...–Hola, Manuel, fa dies que no venies a menjar!–Com va, germà! Sí, he estat ocupat.–Tampoc no véns a classe.

2 N. de l’E. Camilo Torres Restrepo (Bogotá, 3 de febrer de 1929 - Patio Cemento, Santander, 15 de febrer de 1966) fou un sacerdot catòlic colombià, pioner de la Teolo-gia de l’Alliberament, cofundador de la primera Facultat de Sociologia de Colòmbia i membre del grup guerriller Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN). Caigut en combat en el seu primer enfrontament contra l’Exèrcit Nacional, es convertí en una figura referencial pels integrants i seguidors de l’ELN, així com per molts sectors de l’esquerra colombiana i llatinoamericana.

22

–Ja no em cal; estic preparant la tesina, així que ja no és necessari que vingui a la Universitat. Aquí és ben poc el que es fa i molt més el temps que es perd.

–De totes maneres, la Universitat no és només les classes i la tesi-na, és també l’Omaira... Amb ella no penso que es perdi el temps... Ha estat demanant per tu. Quan et perds durant tant de temps, com has fet ara, ella s’angoixa.

–Ho sé; més tard aniré a buscar-la, fa dies que no la veig i l’he trobada a faltar.

–No pas més que ella.–És possible...–Mira Manuel, no m’agrada ficar-me en les teves coses, ni en

la teva relació amb ella, però darrerament l’he vista tan fluixe-ta d’ànims... Penso... És bo que reflexionis una mica sobre el que fas; penso que hauries de parar, dedicar temps a la Universitat, a l’Omaira, als teus amics i a tu mateix. Estàs ficat en unes històries tan estranyes, sempre amb presses, a mig menjar, a mig dormir... Jo no sé què és això que tant fas que no et deixa temps per a res...

–Treballo...–Dos tiquets... Gràcies. On?–Per aquí i per allà, el que surti.–Guanyes prou diners?–No, no és una feina remunerada.–I això?–... Treballo als barris, amb la gent, l’estic organitzant, mirant de

col·laborar en el que es pot, d’aportar-los idees, fer cosetes... Ells no poden pagar ningú per això, perquè aquestes coses no es paguen pas, però així un mateix se sent bé.

–Ah! Què bo... I aleshores, de què vius? De la caritat?–No... de la solidaritat.–Bé, és la teva vida i pots fer-ne el que et sembli, però és una llàs-

tima que una persona com tu es perdi.–El mateix penso jo de tu.La cua avança lentament per les escales fins al segon pis. L’Álvaro

i el Manuel guarden silenci durant una estona, l’olor del menjar inunda l’ambient. No és una olor agradable, és més aviat embafado-ra. La secreció de saliva s’uneix a la producció de gasos, la proximitat del menjar estimula l’acció natural de l’organisme, un nus es fa a

23

l’estómac i l’angoixa de l’espera és més intensa. La banda mecànica puja les safates amb menjar des de la cuina; allà, els estudiants les esperen ansiosos. El Manuel prova de distreure’s, no li agrada aquesta sensació, li sembla desagradable, li fa perdre l’alè.

–Parla’m de la Universitat —va dir a l’Álvaro. Com van les coses?–A batzegades. Uns dies enrere, els companys de la salut van co-

mençar a moure’s per l’hospital de La Hortúa; el govern vol lliurar l’hospital a la Universitat, però en el context d’una crisi financera que tot just el té a mig funcionament, La Beneficencia de Cundina-marca vol desempallegar-se de la responsabilitat... No conec el pro-blema gaire bé... però aquests dies l’agitació ha estat força intensa, tenen preparada una marxa des de la Universitat fins a l’hospital; una marxa de bates blanques o alguna cosa així.

–Què bé! I la resta de facultats què en pensen?–Fins ara se n’han mantingut al marge, però tinc entès que dijous

hi ha una assemblea general a l’auditori... Hi hauries d’assistir.–Faré tots els possibles. Solucionar en part el problema de la salut

és important, tot i que la veritat és que el nostre poble no disposarà mai de salut fins que no hagi canviat el sistema.

–Mai, llavors!–Sí, algun dia... Per això treballem, no?–Segurament...–Els tiquets.Van agafar les safates i es van deixar escórrer per entre les taules a

buscar un lloc, van seure al peu d’un dels finestrals que deixa veure l’entrada del carrer vint-i-sis...

–El menjar empitjora cada dia —va comentar el Manuel.–És cert, però la necessitat ens obliga a menjar aquí... La gent

viu malalta... De vegades deixa de menjar per descansar... però si no hi ha res més... O millor dit, si no hi ha cap altra manera... s’acaba acceptant això.

–Quanta resistència tenen el pudor i la dignitat humana! Als ba-rris on m’estic, la majoria de vegades el menjar és molt modest, de vegades ni tan sols n’hi ha, però quan s’aconsegueix, sense ser abun-dant, és molt bo, el preparen amb afecte, amb el caliu de la llar.

–És clar, això ho sap tothom, el millor menjar que existeix és el del restaurant de la mare... Mira qui ve per allà.

–Ja l’he vista... Està molt bonica, oi?

24

–Podria estar millor, però les teves absències l’esgoten.–És un bon partit.–No cal que m’ho expliquis a mi, que la conec.L’Omaira es va acostar a la taula, venia vestida com li agradava

al Manuel, “disfressada d’homenet”: amb pantalons de pana, una camisa a sobre de la qual duia lligat un jersei de llana que només es posava quan el fred de la nit començava a entumir-la i les seves botes de goma amb cordills.

–Hola, Manuel! Com va això? —va saludar en arribar.–Anar fent, noia.–Álvaro.–Digues...–Sortiu ja? —va suggerir més que no pas preguntar.–Sí —va respondre l’Álvaro mentre posava els plats a la safata.–Som-hi, doncs —va dir ella i va començar a caminar endavant.Van lliurar la safata i van baixar a poc a poc les escales. El Manuel

es va aturar a llegirun dels cartells que hi havia enganxats a la paret i després es va

reunir amb ells a la porta.–Bé, jo us deixo —va dir l’Álvaro— Manuel, germà, no et per-

dis, deixa’t veure amb més freqüència, passa per l’habitació perquè conversem.

–Allà aniré a prendre tinto3 , deixa que em desocupi i us visito.–Fins després, Omaira... I somriu, que, com pots veure, no s’ha

mort.L’Omaira va somriure i l’Álvaro es va començar a allunyar. Ca-

minaven lentament, en silenci, molt a prop, però sense tocar-se. La nit es tornava freda i fosca, els immensos arbres de la Universitat, com a monstres prehistòrics, semblaven observar-los; els estudiants s’esmunyien entre el fum dels seus cigarrets rumb a la Gorgona, ca-rregats de promeses, de deutes acadèmics, d’enyorances, de rialles i paraules, d’esperança... Dins l’ombra còmplice d’alguna cantonada les parelles robaven petons a la vida; companyia, caliu humà, pro-meses d’amor, d’orgasmes i de suors, les mans inquietes capturaven la carn en l’eternitat d’una carícia reprimida.

3 N. de l’E. Manera com s’anomena el cafè servit en un got petit a Colòmbia. L’expressió prové de “café tinto”, per diferenciar-lo d’altres tipus de cafè (amb llet, tallat, etc.). Avui s’ha suprimit la paraula café i la majoria de la gent diu “tinto” per demanar un cafè.

25

–Manuel, t’estimo... Et trobo molt a faltar i em desespero quan no apareixes.

–Ho sé, noia; per a mi, els dies són interminables quan no et veig.–De vegades penso que no és així, que només represento per a tu

una cosa sense cap valor, que sóc la teva companya d’estones agrada-bles i res més... Em sento un destorb.

–Però, què dius? –Mira-t’ho així, mai no comparteixes les teves coses amb mi, sem-

pre vas atrafegat, mai no parlem del que tant t’angoixa i et preocupa, jo voldria ajudar-te, que m’ajudessis, tinc tantes coses a dir-te, tantes a explicar-te.

–És que...–Sí, és que jo no seria capaç d’entendre’t, d’acompanyar-te, oi?–No.–De vegades penso que em menysprees.–No, no és això, el que penso és que encara no estàs preparada...–Preparada per què? Per acceptar les teves coses? Per córrer els

teus riscos? Per compartir les teves fams i les teves pors? És clar que no estic preparada, i mai no ho estaré si em quedo aquí esperant que tu m’ajudis.

–Penso que has d’anar poc a poc... Sense presses, ja arribarà l’hora.–Sí, és clar, i mentrestant... Angoixa’t! Deixa que les idees se’t

fiquin al cap i t’omplin de temors. Manuel, tu ets el més important que ha passat a la meva vida i no et vull perdre sense gaudir de tu, sense haver après de tu totes aquestes coses que tens per ensenyar-me. Jo no et vull per a mi per sempre... no. Mira que ni això et demano; jo sé que les teves coses t’exigeixen temps, dedicació, però crec que també en formo part, que tinc els mateixos drets: jo també vull les teves paraules, els teus petons, la teva companyia; no em puc apagar cada vegada que marxes i després tornar-me a encendre quan tornes... Et necessito.

Al Manuel no li van sortir les paraules, ella se li va acostar més i li va agafar la mà, se la

va dur als llavis i la va besar tendrament; va deixar que dues llàgri-mes se li escapessin dels ulls i es precipitessin sobre la plana rosada de les galtes fins a desembocar en el palmell de la mà d’ell. El Manuel va sentir la humitat com una ferida i només va encertar a dir:

–Noia...

26

–T’estimo, Manuel, t’estimo, em sento sola, em fas molta falta. Sé que no hauria d’estimar-te així, però no puc evitar-ho.

–Ho sé, bonica... Ho sé.Van caminar sobre un núvol d’incertesa, van travessar les dife-

rents facultats fins arribar a la pista poliesportiva per agafar la carre-tera àmplia i recta que va fins a la Gorgona, aquella mola de formigó immensa i fantasmagòrica que fa de residència per als estudiants. Van pujar les escales i van deixar que la llum tènue dels passadissos els il·luminés, van creuar l’edifici i es van dirigir a les residències Ca-milo, on el Manuel tenia la seva habitació individual. En entrar, ell va encendre el llum i el desordre va aparèixer a l’habitació. L’Omaira va mirar el Manuel i va somriure.

–Si no et queda temps per endreçar l’habitació, encara menys per a mi, oi?

–Un descuit, però ara hi poso ordre.–No, deixa; ja ho faig jo.–Proves de conquerir-me?–Provo d’ajudar-te...El Manuel la va mirar, se li va acostar somrient, la va agafar per les

espatlles, la va atansar al seu cos i la va besar tendrament. Ella es va aferrar a aquell petó amb totes les forces que havia acumulat durant l’espera.

–Pensava que no ho faries mai —va dir després.–Pensava que no hi tenia dret —va respondre ell.–Imbècil!–... T’estimo, de veritat que t’estimo, però passa que no sé com

fer-t’ho entendre; em sembla que t’ho podria dir en dues paraules, així de fàcil, però hauria de córrer el risc que no em creguessis. Ara, per a mi és millor demostrar-t’ho amb fets, però de tota manera em tocaria córrer el risc que no m’entenguessis; t’estimo, t’ho dic així, amb paraules, i t’ho demostraré amb fets.

–No tens cap necessitat. Jo et crec —va dir ella.Li va fer un altre petó, va deixar que les seves mans descendissin

per la seva esquena fins aferrar-se a la cintura com un parell de te-nalles, la va estrènyer amb força per sentir el seu estremiment, per assaborir la tendra diferència dels seus cossos, per sentir-la seva i sen-tir-se d’ella. Va deixar transcórrer un parell de segons abans d’iniciar l’anhelada excursió a través de la seva naturalesa femenina. Va co-

27

mençar per afluixar les mans i els va donar l’ordre de recórrer les parcel·les conquerides, va recolzar el cos d’ella contra la paret i com si l’habitació s’hagués convertit en còmplice es va enfosquir de cop i volta.

–Deixa-la encesa —va dir ella—. Avui vull veure’t a canvi de tot el temps que deixaré de fer-ho.

La va agafar entre els seus braços i la va portar cap a l’estretor del llit, la va deixar descansar a sobre i va tornar per encendre el llum. Es va recolzar contra la paret i es va quedar observant-la. L’Omaira no era una d’aquelles dones de les que es pugui afirmar que és bonica, però sí de les que es té la seguretat que és atractiva; capaç d’arrencar mirades i sospirs. Era la seva companya, i això li bastava.

–Què pensaran, les teves companyes, si no arribes aquesta nit?–Que estic amb tu.–No et fa res?–T’importa a tu?–No.–A mi tampoc. Saps què crec? Que són prejudicis molt estúpids

per a una persona com tu.–Penso en tu.–Gràcies... Però, per què no em regales una nit ben bonica, que

és una altra manera de pensar en mi?–Sí, és veritat, perdona... Vols que deixi el llum encès?–És clar! Vull inventariar cicatrius.–Com ets!El rellotge va marcar l’hora de l’acceleració, els segons es van fer

carícies, els minuts van inventariar porus i paisatges, les hores van transcórrer a la velocitat d’un orgasme. Ell, finalment, va poder recó-rrer totes les planures, escalar totes altures, submergir-se en cadascun dels seus abismes i experimentar el canvi de temperatures. Va sentir el termòmetre del seu cos aproximar-se a l’èxtasi i va ofegar les explo-sions en el vèrtex d’un petó que li va fer gust d’eternitat.

–Manuel...–Sí?–Què és per a tu l’amor?–Què?–Que, per a tu, què és l’amor?–L’amor?

28

–Sí...–L’amor ets tu.–No, de debò.–Creus que ho dic de broma? Per a mi l’amor ets tu.–D’acord, però defineix-lo.–Amor, dos punts, un metre seixanta-set d’alçada, ulls clars, cabells

llargs, dos-cents quilos de pes...–Manuel...–L’amor és una cosa molt concreta, és una relació com la nostra,

que és real, tangible, són els nostres petons, les nostres carícies, les nos-tres tristeses i alegries, és el fet que em trobis a faltar i que t’agradi estar amb mi, és la teva solidaritat i la teva companyia, són la teva suor i les teves olors, són coses com aquestes les que es poden mesurar i sentir... L’altre és l’amor dels poetes, l’inintel·ligible.

–Una mossegada és amor?–Si ve de tu, sí.–Llavors, et puc mossegar?–Em pots estimar.–Em pots estimar? No és millor ens podem?–Això, volia dir.–M ‘agrada molt ser aquí amb tu.–M ‘agrada més a mi.–No te’m perdis.–Només quan calgui.–Manuel... Gràcies.–Per què?–Per estimar-me.–Per estimar-te? Em pensava que havíem quedat que ens esti-

màvem.–Segons els teus conceptes, no els meus.–Bé, què és llavors l’amor per a tu?–Fer-te petons, però fer-te’ls així... Acariciar-te així... Sentir-te així...

No sentir-te estrany, ni ara, ni mai; sentir-me teva i saber que ets meu.–I quina és la diferència?–Cap.–I llavors...–És un pretext.