Tula, la gossa perdiguera

En un poble molt petit, perdut als Pirineus, hi vivia una

família que estimava molt els gossos.

Ja feia dos anys que n’havien arreplegat un de petit. Era un cadell, una

gossa perdiguera d’orelles llargues i ulls melancòlics. Tenia la pell fina

com de vellut. Era tota plena d’unes taques marró com les castanyes

que lluïa damunt la seva pell blanca.

En aquella

casa hi

vivien un

nen i una

nena: el

Ton i la

Teresa

Els agradava molt de sortir, els dies que no tenien

escola, a passejar la Tula i córrer pel bosc, sense

allunyar-se massa de casa seva.

La Tula era una mica entremaliada i, a vegades, es ficava per

entremig dels camps de blat. En Ton sempre l’havia de renyar

molt ja que feia malbé el blat i després no hi havia collita.

Un dia, van veure com els seguia un gossot molt gran que semblava que

buscava borina, com si es volgués barallar amb la Tula. Tant el germà

com la germana, tenien molta por i no sabien què fer. De sobte, la Tula

va arrancar a córrer i el gossot va marxar darrere d’ella, semblava com si

juguessin... Cridaven a la Tula de tota la seva veu.

-Tula....Tula...

La Tula no els feia cas. Marxava

enllà, enllà i corria de pressa. Van

córrer al seu darrere però aviat la

van perdre de vista.

La van anar cridant per tot el bosc fins

que es va fer fosc:

- Tula....Tula...

Però com que la nit queia van

decidir de tornar cap a casa, amb

molta tristesa i sense la Tula.

En arribar a casa ho van explicar al pare i a la mare i els

van dir que no s’amoïnessin, que estessin ben tranquils que

la Tula ja sabia tornar i ho faria molt aviat.

I potser portaria una sorpresa, els va comentar la mare.

L’endemà, la

mare, el pare i

les criatures

van tornar al

lloc on s’havia

perdut la Tula,

però res, no la

van trobar!

Van passar molts i molts dies; els marcaven en un

calendari gran que hi havia a la cuina. Ja tenien coll avall

que la Tula no tornaria.

Al cap d’un temps, passejaven els infants pel bosc i els va

agafar de sorpresa una pluja desfermada. Plovia a bots i

barrals. Corre que correràs, van arribar a una barraca de

vinya. Van entrar tan de pressa que no es van adonar

que tenien companyia.

Tot d’un plegat, la Teresa va veure en la foscor del fons de

l’espai, uns ulls lluents que els fitaven i s’acostaven a ells. Es

van anar enretirant amb ganes de posar-se a córrer, però

sense espai per fer-ho.

Quina sorpresa quan aquell

personatge que els venia al damunt

va passar pel llindar de la porta i la

llum grisa de la pluja els va

permetre de veure que no era ningú

més que la Tula... la seva tan

enyorada Tula!!!

Van veure també que venia cap a

ells tot remenant la cua i posant el

llom per a rebre una carícia.

Tots dos li parlaven com si l’animal

els pogués entendre:

- Tula!!! Per què vas marxar?

- Que ja no ens estimaves?

- Tornaràs amb nosaltres de seguida

que acabi de ploure?

Amb tota la conversa, les carícies i les

abraçades, va passar una llarga estona i

va parar de ploure. La Teresa va dir:

- Anem, marxem cap a casa, Tula! Que

el pare i la mare també estaran molt

contents!

Tant el germà com la germana van

començar a caminar cap a fora de la

barraca.

La Tula, però, no els seguia. La cridaven,

però res, no venia. En Tom va fer el gest

d’entrar a buscar-la però la va veure que

sortia amb un cadell entre les dents. Els el

va posar a terra, davant els peus i el van

agafar, acaronar, petonejar... quina alegria,

saltaven de felicitat...

- Mira Teresa, va dir en Ton, la sorpresa que va dir la mare.

- I, què n’és de fi!!! Li posarem Dolç!

- Vinga, Tula, cap a casa! JA TINDREM CURA DEL TEU FILLET, li van

dir amb molta intenció per tal de ser convincents.

Però la Tula tornà a entrar a la barraca, encara

no era moment de seguir-los perquè va tornar a

sortir amb un altre cadellet a la boca... una

situació emocionant.

Es van quedar parats.

- Si tu en aquest que guardes a la mà li dius

“Dolç” doncs jo en aquest altre li diré “Salat”, va

dir el Ton. El van agafar i, com a l’altre,

l’omplien de carícies i li donaven escalfor.

I la Tula, amb la cua

molt dreta, va passar

davant el noi i la noia i

va caminar fins a casa.

Prou que sabia el camí!

Ara ja podem marxar o encara en tens

més de gossets?

La Tula va ser mare

temps enllà,

Dos fillets va cadellar

Un es va dir Dolç,

l’altre Salat

I vet aquí que el

conte s’ha acabat.