UD5:

La filosofia com

a racionalitat pràctica:

ètica i filosofia política.

Esquema UD5

La filosofia com a racionalitat pràctica:

ètica i filosofia política. 1. La dimensió moral de l’ésser humà.

1. Morals per naturalesa.

2. Moral i ètica: normes i principis.

3. L’origen de la capacitat moral: raó, emocions, natura.

4. El desenvolupament de la capacitat moral.

2. Fonamentació de la moral. 1. Fonamentacions extrínseques.

2. Fonamentacions intrínseques.

3. Filosofia política: 1. Naturalesa social.

1. El contracte social.

2. Poder i autoritat: 1. L’exercici del poder.

2. La regulació de l’autoritat.

3. Els fonaments del dret: 1. El iusnaturalisme.

2. El positivisme jurídic.

3. El convencionalisme jurídic.

Activitats prèvies:

• Hem inventat nosaltres

els nostres valors

morals?

• Pot canviar la meua

vida si canvien els

meus criteris o normes morals?

“Què diferent seria tot –diuen- si els periodistes i els publicistes no entenguéssim la informació i la publicitat només com a mercaderia, si els empresaris i els treballadors tinguéssim l’empresa com un servei cooperatiu a la societat, si els polítics aprenguéssim que la nostra raó de ser és la defensa d’interessos universalitzables, si el personal sanitari ens prenguéssim seriosament que el bé del pacient és el nostre deure principal, si algun dia els docents creguéssim de debó que la qualitat de l’ensenyament és un valor prioritari…! Què diferent seria tot –en definitiva- si visquéssim moralment!”

Adela Cortina: 10 palabras clave en Ètica

“Viure èticament no és conformar-se amb allò que ens passa –la fam, la

pobresa, les promeses

incomplertes, la mentida com a

institució-, és decretar allò que hauria de

passar.”

Adela Cortina:

10 palabras clave en Ètica

Classifica en tres columnes els conceptes que,

al teu parer, tenen a veure amb aquestes tres

branques de la filosofia: ètica, política i dret.

bondat – convivència – acció – justícia – govern

– ciutadania - lleis – equitat– democràcia –

llibertat – tribunal – estat – jurat - responsabilitat

– constitució – legalitat – valors – decisió

ÈTICA POLÍTICA DRET

1. La dimensió moral

de l’ésser humà.

1. La dimensió moral de l’ésser humà

L´ésser humà és

constitutivament

moral:

Nosaltres no

som simplement

en el món, sinó

que ens toca

construir-lo i

construir-nos.

1.2 Moral i ètica

• La vida humana es desenvolupa en dos

universos diferenciats:

• Pla fàctic els fets:

Allò que hi ha, el que és, el que percebem, el

que ens passa, el que fem, allò que la ciència

pot investigar.

• Pla normatiu els valors:

El que hauria d’haver, el que valorem, el que

ens mereixem, el que hauríem de fer, el que la

moral aspira a regular.

ÈTICA:

TEORIES ÈTIQUES

Grec: ethos

estatge, lloc on hom habita,

caràcter, creació d’hàbits.

Ètica moral pensada:

Reflexió que els filòsofs han

fet sobre la moral.

Què és allò moral?

Com es fonamenta?

Com s’aplica.

MORAL:

NORMES DE CONDUCTA

Llatí: mores

costum, repetició d’actes,

normes que han de regir les

accions.

Moral moral viscuda:

Allò que les persones i

les societats vivim en la

nostra vida quotidiana.

Es refereix a la vida.

Llenguatge quotidià.

DIMENSIÓ DE LA PERSONA HUMANA:

LA CAPACITAT MORAL

TERMIMOLOGIA DE LA MORALITAT:

consciència moral deure

moral immoral amoral desmoralitzat

1.3 L’origen de la capacitat moral

Raó:

Intel·lectualisme moral,

defensat per Sócrates i

Plató.

Els valors morals són

objectius, el bé es pot

conèixer i aquest

coneixement ens

impulsa a fer-ho.

No hi ha dolents sinó

ignorants.

Emocions:

Emotivisme moral,

defensat per Hume.

Els fets no són ni bons

ni dolents; els judicis

de valor es formen a

partir dels sentiments

de grat o desgrat que

generen en nosaltres

els fets.

1.3 L’origen de la capacitat moral

Matèria:

La capacitat moral

només pot provenir de

la natura.

La moral com a

mecanisme de

supervivència.

Lorenz: fruit de

l’evolució mecanisme

inhibidor.

Esperit:

La capacitat moral és la

mostra més palpable de

la nostra condició

espiritual, la moral està

relacionada amb

l’ànima i la llibertat

humana.

El món de la natura i el

món de la moralitat són

dues realitats de

naturalesa diferent.

Lorenz defensa que

la capacitat moral és

un fruit evolutiu per

compensar la nostra

capacitat destructiva.

1.4 El desenvolupament de la

capacitat moral: Kohlberg

Independentment de l’origen, la capacitat

moral es va desenvolupant al llarg de la

vida.

L. Kohlberg distingeix sis estadis en el

desenvolupament moral, distribuïts en tres

nivells:

• Estadi preconvencional: interès propi.

• Estadi convencional: normes, regles.

• Estadi postconvencional: valors.

a)Heteronomia

La llei moral és imposada a la

persona per altres, des de fora.

Correspon als cinc o sis

primers anys de vida.

El nen no sap el que està bé i

el que està malament: ho

intenta tot fins que li paren els

peus.

Hi ha adults que viuen en

aquest estadi, són els

delinqüents.

b) Individualisme

Comença cap als 6 anys,

quan els nens i nenes

descobreixen les normes

del joc.

També es regeix per la “llei

del talió”

“Et tracto com tu em

tractes”

En aquest estadi pot haver-hi

venjança però no agressió

capritxosa i gratuïta.

c) Expectatives interpersonals

Coincideix normalment amb l’adolescència:

Hi ha un fort desig d’agradar, de ser acceptat i la necessitat de pertànyer a un grup que ja no és només la família.

“faig el que esperes de mi, perquè vull que m’acceptis, que m’estimis”

Molts adults es queden per sempre en aquest estadi: són persones agradables i servicials, però depenen massa de la opinió dels altres, de la moda i el consumisme.

d) Sistema social i consciència

Aquí comença l’autonomia moral: la persona que arriba a aquest estadi és moralment un adult.

Un es fa responsable d’allò a què s’ha compromès.

Fa el bé i evita el mal, però no per la por, ni per agradar als altres, sinó perquè s’ha compromès amb sí mateix i amb els altres, encara que no hi hagi recompensa ni testimonis.

La seva única limitació és que es cenyeix al seu cercle: el seu treball, la seva família, els seus amics.

e) Contracte social

Es supera el cercle de família i

amics i un s’obre al món sencer.

És reconèixer AMB FETS i no tan

sols amb PARAULES que tots els

homes i dones del planeta tenen

dret a la vida i a la llibertat.

Farà tot el que estigui a les seves

mans, encara que sigui poc, per

a que tots puguin tenir aquests

drets.

De les persones que arriben al 4t,

5è i 6è estadi, un 85% es queda

en el 4t i només un 15% arriba al

5è o 6è.

f) Principis ètics universals

Creuen sincerament que tots som iguals.

Fan per qualsevol el que farien per un germà seu.

Regla d’Or: fer per als altres, per a qualsevol altre, el que voldria que fessin per mi.

Exemples: Gandhi, M.Luther King, però també gent normal, anònima.

2. Fonamentació

de la moral.

2.1 Fonamentacions extrínseques:

Referència objectiva: Només

l’existència d’uns valors

independents de nosaltres

legitimaria el projecte de cercar-

los i de parlar de veritat moral,

és a dir, els valors morals no

són relatius.

PLATÓ al s.IV a.C proposa que

existeixen veritats morals

independents de la nostra

opinió, veritats absolutes i

objectives a les quals només

s’accedeix mitjançant la raó

(l’intel·lecte)

2.1 Fonamentacións extrínseques:

Revelació divina: una pauta moral

és bona si respon a la voluntat de

Déu; les religions monoteistes

defensen un únic déu i, per tant, un

únic codi moral.

Condueix a una posició

universalista, a la legitimació d’uns

valors únics amb validesa universal,

als quals s’accedeix per la

revelació i es preserven en els

seus llibres sagrats.

Problema: quina és la religió

vertadera?

2.1 Fonamentacións extrínseques:

El fonament en la natura:

font d’inspiració, model de bellesa i bondat.

Aristòtil: invitava a imitar la natura.

Edat mitjana: la natura apareix com a

manifestació de la voluntat divina.

Filòsofs racionalistes s. XVII i il·lustrats

del s. XVIII: es refereixen a la naturalesa

humana i als drets naturals com la pauta a

seguir quelcom és bo si és natural, si

respon a les lleis de la natura.

La natura va esdevenir font d’inspiració, la culminació

va ser amb el Romanticisme del segle XIX.

2.1 Fonamentacións extrínseques:

El fonament en el dret:

equiparació entre

moralitat i legalitat. Bo

és simplement allò que

marquen les lleis.

Problema: per defensar la

modificació de les lleis

cal un criteri valoratiu

exterior a la mateixa llei.

2.2 Fonamentacións intrínseques:

Ètiques teleològiques (del grec τέλοϛ, finalitat):

intenten justificar les morals en funció de

l’objectiu.

Tothom vol aconseguir la felicitat:

cal reflexionar sobre què és allò que fa més

feliç a l’ésser humà, i

quina és la millor manera d’aconseguir-ho.

La tradició aristotèlica

“Quin és el bé suprem entre tots els que podem assolir per mitjà de l’acció?

Gairebé tothom està d’acord en el seu nom, ja que tant la gent com les persones cultivades diuen que és la felicitat, i admeten que viure bé i obrar bé és el mateix que ser feliç.”

ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac.

La finalitat última la felicitat

•Aristòtil (s. IV a.C) considera que la finalitat última

de l’ésser humà és la felicitat.

•Per naturalesa estem dotats de logosraó.

•Allò que ens caracteritza és la nostra

racionalitatPodem triar amb intel·ligència els

mitjans que condueixen a la felicitat.

•La raó-logos ha de canalitzar els nostres desitjos

per assolir la felicitat.

•Qui actua d’aquesta manera exercita la virtut de la

prudència.

La persona prudent:

•És aquella que en cada situació en què ha de

triar té en compte el que li convé per al conjunt de

la seva vida.

•Estableix una jerarquia per assolir el major bé

possible:

•Es proposa sempre finalitats bones.

•Domina l’art d’aplicar els principis morals als casos

concrets.

•Sap destriar quins desitjos han de ser satisfets i quins

no.

•Obra amb prudència que tria el terme mitjà.

El terme mitjà

“Anomeno terme

mitjà d'una cosa allò

que està igualment

allunyat de cadascun

d'ambdós extrems: és

un terme mitjà entre

l'excés i el defecte. »

ARISTÒTIL, Ètica a

Nicòmac

“Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres.

Si tot coneixement és així com realitza bé la seva tasca, tot dirigint la mirada cap al terme mitjà i guiant les seves obres cap a ell (...); si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà.”

ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac

Hedonisme (del grec Ἡδονή)

Epicur de Samos,

s. IV-III aC

Jeremy Bentham,

s.XVIII dC

John Stuart Mill, s.XIX dC

El plaer com a meta

Tots els éssers vius

busquen el plaer i fugen

del dolor.

La felicitat consisteix a

assolir el màxim plaer i el

mínim dolor.

S'ha de fer un càlcul de

plaers i triar els més

equilibrats.

El màxim plaer serà

l'espiritual.

“Si coneixem bé

aquests desitjos, sabrem

relacionar cada elecció o

cada rebuig a la salut del

cos o a la tranquil·litat

de l’ànima, ja que

aquesta és la finalitat

d’una vida feliç.”

EPICUR, Carta a Meneceu

“Per això diem que el plaer és el principi i el fi de

la vida feliç, perquè l’hem reconegut com a bé

primer i connatural, a partir del qual iniciem tota

elecció o rebuig, i ens hi referim jutjant els béns

segons la norma del plaer i del dolor.(…)

Tot plaer per la seva pròpia naturalesa és un

bé, però no tots s’han d’escollir. De la mateixa

manera, tot dolor és un mal, però no pas tots s’han

d’evitar sempre. Cal jutjar totes aquestes coses amb

una justa mesura en vista dels guanys i dels

perjudicis, ja que de vegades ens servim del bé com

d’un mal i, a l’inrevés, del mal com d’un bé.”

EPICUR, Carta a Meneceu

EPICUR: Hedonisme individual

Diferents tipus de plaers: Plaers estables: harmonia produïda per l’absència de dolor en el cos i la pertorbació a l’ànima.

Plaers positius: superiors, satisfacció mesurada de les necessitats i serenor d’esperit amb l’ajut de la filosofia.

Areté (virtut): ataraxia, per arribar-hi és necessària l’autarquia l’autosuficiència, no dependre dels altres.

Per aconseguir la tranquil·litat de l’anima, Epicur que dóna gran importància a l’amistat, proposa allunyar-se de la vida pública.

Utilitarisme: J. Bentham i J.S.Mill, Hedonisme social

L’ésser humà està dotat de sentiments socials: Simpatia: capacitat de posar-se al lloc de l’altre.

“L’home arriba com per instint a ser conscient de sí mateix com un ésser que, per descomptat, para esment en els altres.

Arriba a resultar-li el bé dels altres una cosa que naturalment i necessàriament s’ha d’atendre, en igual mesura que les necessitats físiques de l’existència. Ara bé, qualsevol que sigui el grau de desenvolupament d’aquest sentiment en una persona, aquesta es veu forçada per motius més forts, tant d’interès personal com la simpatia, a demostrar-ho i a intentar-ho amb totes les seves forces de promoure’l en els altres.”

J.S. MILL, L’Utilitarisme

Utilitarisme

Principi moral utilitarista:

“la màxima felicitat (el plaer més gran)

per al major nombre de persones”.

J. Bentham (s. XVIII): aritmètica de plaers

tots els plaers són iguals en qualitat, no

en quantitat.

J.S.Mill (s. XIX): els plaers es diferencien

per la qualitat, hi ha plaers superiors i plaers

inferiors.

“Certament, (…) hagi o no una base d’obligació

moral distinta de la felicitat, els homes desitgen la

felicitat, i, per imperfecta que sigui la seva pròpia

conducta, volen i lloen que els altres observin vers

ells mateixos la mena de conducta per la qual

creuen que es promou la felicitat. (…)

La doctrina utilitarista estableix que la

felicitat és desitjable, i que és la única cosa

desitjable com a fi; totes les altres coses són

desitjables només com a mitjans per aquest fi.”

J.S. MILL, L’Utilitarisme

Felicitat i plaer

consisteix a autorealitzar-se, dur a terme el propi projecte de vida.

consisteix a obtenir una satisfacció sensible.

Ètiques deontològiques: (del grec δέον, deure)

Allò que prima en l’acte moral no és la felicitat

sinó el deure.

Hi ha accions que hem de fer, que cal fer-les,

que tenim obligació moral de fer-les, amb

independència de si ens beneficien o no.

Un acte és bo si el fem perquè és el nostre

deure, és el que cal fer.

El criteri moral de les ètiques deontològiques

és la pròpia consciència.

Immanuel Kant, el deure moral

Rebutja els principis utilitaristes.

Prioritza les accions que ens humanitzen:

SER PERSONA ÉS UN BÉ PER SI

MATEIX

DIGNITAT HUMANA:les persones no

tenim preu, no som mitjans, són un fi

últim.

La virtut moral consisteix a tenir bona

voluntat.

Ètiques formals.

Es refereixen a l’estructura

que ha de complir

qualsevol acció o norma

moralment correcta.

L’ètica formal està

mancada de contingut

determina la manera com

hem d’actuar segons

l’imperatiu categòric.

Immanuel Kant (Königsberg 1724-1804)

L’imperatiu categòric, que es basa en:

1.-principi d’universalitat:

Llei moral: aquella que tots els éssers humans han

de complir perquè respecta la dignitat humana, ser

persona és un bé en sí mateix, no sóm un mitjà, sinó un

fi, ens porta a actuar de manera desinteressada.

2.-principi d’humanitat: els únics éssers que són

finalitats en si són els éssers racionals, la llei moral ha

de protegir-los.

3.-principi de legalitat: ha de valer com a norma per a

una legislació universal en un regne de les finalitats:

“Actua de tal manera que la teva manera de fer

esdevingui una norma universal”

Ètiques formals.

Ètiques procedimentals

El compromís amb el

deure i l’exigència

d’universalització no

garanteixen sempre les

accions correctes.

Ètica discursiva: la tradició dialògica.

Karl-Otto Apel

(Düsseldorf,

15 de març de 1922)

Jürgen Habermas

(Düsseldorf,

18 de juny de 1929)

Ètiques discursives.

L’ètica discursiva proposa sotmetre a un diàleg entre els afectats per la norma que rebrà el nom de discurs.

Per discurs entenem, no una xerrada o debat, sinó un diàleg basat en el respecte mutu i arguments pertinents obert a tothom que pugui utilitzar el llenguatge i actuar.

Els principis del discurs (I)

I.- principi d’universalització: es

correspon amb l’imperatiu kantià de la

universalitat, però en el context de la

situació del discurs:

“una norma serà vàlida quan tots els

afectats per ella puguin acceptar

lliurement les conseqüències i els

efectes secundaris que se seguirien del

seu compliment general per a la

satisfacció dels interessos de

cadascun”.

Els principis del discurs (II)

II.- principi de l’ètica del discurs: es

correspon amb l’autonomia kantiana,

reformulada dialògicament:

“només poden pretendre validesa les

normes que troben acceptació per part

de tots els afectats, com a participants

en un discurs pràctic”.

Comunicació, no estratègia

La norma es declararà correcta si tots els afectats

donen el seu consentiment perquè satisfà, no els

interessos de la majoria o d’un individu, sinó

interessos universalitzables.

Racionalitat instrumental: en un pacte estratègic els

interlocutors s’instrumentalitzen recíprocament per

aconseguir cadascun les seves metes individuals.

Racionalitat comunicativa: un consens o acord

comunicatiu és el resultat d’un diàleg, on els participants es

reconeixen recíprocament com a interlocutors igualment

capacitats i tracten d’arribar a un acord que satisfaci els

interessos de tots.

COMUNICATIVA INSTRUMENTAL

INTERESSOS

PARTICULARS

INTERESSOS DE

TOTS

CONSENSOS

COMUNICATIUS PACTES

ESTRATÈGICS