Un català, un alemany i un argentí...

[email protected]/02/2011 Un català, un alemany i un argentí...

Un català, un alemany i un argentí...o les formes del discurs nacionalista


Sumari

1. La semiòtica, el poder i l’opacitat

2. El món possible del nacionalisme

3. Les formes del discurs

4. La transparència i l’Alteritat


Semiòtica, poder i opacitatLa cultura serveix perquè puguem tenir la sensació que comprenem el sentit i el funcionament del món.

Els mitjans de comunicació construeixen el món.Però ja sabem que la informació no pot ser neutral. La cultura, com la informació i els mitjans, també té aquest costat fosc: ens assembla i diferencia, ens acosta i allunya, ens mostra i oculta intencions.

Estudiem la cultura perquè ens fascina (i inquieta) aquest costat fosc. Ens interessa veure com la cultura està interrelacionada amb el poder. El poder que la cultura reprodueix tot fent que ens sembli natural.

La semiòtica també pot servir per ajudar a fer opac allò transparent que inicialment havia passat desapercebut.

http://www.youtube.com/watch?v=3COX1r6WYP4


El món possible del nacionalismeLa cultura es presenta sovint nacionalitzada. Cada nació, la seva cultura; cada cultura, d’abast nacional.

Però la cultura no coneix de fronteres polítiques i les nacions són conceptes polítics... Què ha passat? Doncs que el nacionalisme ha penetrat la manera d’entendre la cultura i no ens hi havíem fixat.

El nacionalisme construeix un món possible (un somni) en què les nacions existeixen. En què el territori, les persones i la cultura estan parcel.lats en pobles i nacions.

Aquestes unitats nacionals, diu el nacionalisme, són unitats de dret, han de poder-se autoregular. Com les persones no han d’estar sotmeses a res ni a ningú.

Per això, les nacions han d’organitzar-se en Estats. Els Estats, per al nacionalisme, són la justa culminació i la raó de ser de totes les nacions del món.


Les formes del discurs

Símbols, mites i estereotips

Formes narratives

Dispositius dispersos

Múltiples textos i enunciats

Mecanismes discursius (d’exclusió,

també)

Aquí proposaré analitzar les formes del nacionalisme.


Símbols, mites, estereotips

Signe: Saussure (1916)

Mite: Barthes (1964)

Estereotip: Mattelart (1977)

Alemany

[Alemany]

Baguette

Francès

http://www.youtube.com/watch?v=Vk-bF40ENH0


Formes narratives

Ser poble Tenir Estat

No ser pobleNo tenir Estat

La nació La llibertat /el dret de ser

Altres interessosLa lluita /La Justícia

El poble (potència) El poble (realitzat)

Auto

dete

rmin

ació

Patriotisme

constitucional


Dispositius dispersos

L’art

L’arquitectura

L’EsportEl vestir

La llengua

Els cotxes

Les marques

La literatura

La publicitat

Construeixen móns articulats en formad’espais, de temps i de personatges.

Els menjars

La tecnologia

El comportament

El cos


Múltiples textos i enunciats: Transmedia• Microhistòries intersticials

– Expandeix la línia temporal de la “macrohistòria” enganxant-

s’hi(també expandeix la geografia ?)

• Històries paral.leles– Una història es desplega simultàniament a la principal.

Podrien convertir-se en principals també.(és subsidiària de la macrohistòria? La reforça?).

• Històries perifèriques– Satèl.lits més o menys distants de la macrohistòria.

Relació feble amb la principal. Podrien evolucionar en història principal.

(¿es pot discutir la macrohistòria central?)

• Generat per l’usuari– Usuaris creant nous continguts basats en els

personatges ficticis de la macrohistòria (normalment fora de l’abast del propietari del

copyright).


Mecanismes discursius

Totes les societats exerceixen un control sobre la producció, la distribució i la selecció dels discursos. Es distingeixen 3 tipus de procediments externs (control):

- L’exclusió (és externa al discurs, en vigila el poder)

-la prohibició (el tabú, el ritual, el privilegi del parlant)-La separació/rebuig (entre bogeria i raó, p.e)

-L’oposició veritat/falsedat (la voluntat de saber)

I tres procediments interns (de limitació): -El comentari (actualitza un discurs institucional anterior)-L’autor (especificitza el discurs i garanteix la coherència)

-La disciplina (mètode, autorització, objectes, error, territori)(policia del discurs)

I unes Condicions d’utilització: normes d’accés, qualificació de la veu: qui està autoritzat a parlar, el ritual; la doctrina; fer intel.ligible (adequació social).


Mecanismes discursiusControl:

Exclusió (i prohibició) : Censura, apologia del terrorisme, legals, etc.

Separació / rebuig: “Nazi-onalismo” o “Nacionalisme” vs. “Constitucionalisme”

Veritat / falsedatla folclorització del nacionalisme, la norma, “jo no sóc nacionalista”, “Cosmopolitisme”, etc.

Limitació:Comentari:

L’extensió de conceptes al llarg de la història: poble, nació, llengua...

Autoria:La identitat del parlant que l’autoritza (o desautoritza) del tema

Disciplina:“La història moderna és un instrument del nacionalisme” (Geary)

Condicions d’utilització (adequació):“És políticament incorrecte, però, el nacionalisme és per tot”


Mecanismes discursiusTambé es podria analitzar el discurs del nacionalisme tot identificant-ne les regularitats discursives:

Allò que fa del discurs nacionalista un discurs nacionalista.

“La nació” (obj.) i el feix de relacions que en garanteixen l’existència.

I identificant-ne les funcions d’enunciació, és a dir, la narració de la nació. En treballs anteriors s’ha proposat fer aquesta anàlisi a partir de la identificació de les següents:

-Diègesi: els temps, els espais i els personatgesEls ritmes, el calendari, la història, l’eternitat, el futur, l’origen...Els llocs simbòlics, els escenaris, l’organització del territori, etc.Els màrtirs i els herois, els locutors i els enemics, el poble, etc.

-Retòrica: les formes al servei d’una finalitatMonuments commemoratius, la llengua nacional, les tradicions...

-Els instruments: Ventrílocs i dispositiusL’escola i els polítics, les institucions i els edificis, l’elit, la premsa...

Però això seria molt llarg i potser ja comença ser hora de tancar...


La transparència i l’Alteritat

Si ara el nacionalisme sembla més ple i més opac que no semblava abans d’estudiar-lo és que s’ha fet un pas important per al descobriment de la seva naturalesa més íntima.

Ara és quan es podria dedicar energia a explorar-ne els pesos, les masses, les dimensions i les densitats. Les formes, els processos i les pràctiques que configuren i teixeixen inevitablement el discurs nacionalista.

Aquesta operació hauria de servir –recordem, la semiòtica- per identificar, no només les formes sinó també les estratègies que fan que el nacionalisme sembli transparent.

Qui (o què) pot tenir interès a transparentar el nacionalisme o a assenyalar-ne només els casos patològics ?

Ha arribat el moment de recordar el principi...


La transparència i l’AlteritatLa nació, és l’objecte protagonista d’aquesta història. L’hem vista transcórrer pels plecs de la història, entre sofriments i lluites. L’hem trobada fragmentària, estratègica, tota potència, inacabada, incerta, dubtosa, eterna i infinita...

El nacionalisme és el discurs que construeix la nació; que en garanteix l’existència. I és un discurs que es multiplica i dispersa a través de dispositius i aparells i que es renova constantment i s’actualitza.

Però, qui (o què) s’ocupa de mantenir el nacionalisme en moviment. La nació no, perquè és l’objecte i és incerta. El poble no, perquè és objecte, també juntament amb la nació.

L’Estat, en canvi, és concret i històric. L’Estat és una llei, una constitució i extremadament violent i arbitrari. Necessita la nació per legitimar-se (la nació, en canvi, no el necessitaria).

D’aquí que es pugui afirmar que l’Estat (la llei) és l’artífex del nacionalisme. El sol inventor de la nació.


Moltes gràcies !

Un català, un alemany i un argentí...

Education

Transcript of Un català, un alemany i un argentí...