1

Un cert rostre cristià d’Occident ?

Defallí caritat, leyaltat, justicie, e veritat, en lo mon: comensa enamistat, desleyaltat, injurie e

falsedat, e per ayso fo erro e torbament en lo Poble de Deu, qui ere creat per so que Deus sie

amat, conegut, honrat, servit e temut per home. Al comensament con fo en lo mon vengut

menyspreament de justicie per minvament de caritat convene que justicie retornas en son

honrament per temor: e perayso de tot lo poble foren fet milenaris, e de cascun mil fo elet e triat

un home, pus amable, pus savi, pus leyal, e pus forts, e ab pus noble coratge, ab mes

densenyaments e de bons nodriments que tots los altres.

Encercat fo en totes les besties, qual es pus beyle bestie, e pus corrent, e que pusca sostenir

mes de trebayl, ni qual es pus convinent a servir home: e cor cavayl es la pus noble bestie, e la pus

convinent a servir home; perayso de totes les besties hom eleec cavayl, e donalo al home, qui fo

elet de mil homens; e perayso aqueyl home ha nom Cavayler.…

Science e doctrine han los Clergues, con pusquen e sapien e vullen amar, conerer, e honrar Deu,

e ses obres; e que donen doctrine a les gents e bon exempli en amar e honrar Deu; e perso que sien

ordenats en aquestes coses, aprenen e estan en Scoles; on en axi con los Clergues per honeste vide,

e per bon exempli, e per Science han Orde e Ofici, con enclinen les gents a devocio e a bone vide,

en axi los Cavaylers, per noblee de coratge e per forse darmes mantenent Lorde de Cavaylerie, han

Lorde en que son, per so que enclinen les gents a temor per le qual temen a fer fayliments los uns

homens contre los altres.…

Ofici de Cavayler es mantenir e defendre la Sante Fe Catholique …

2

Inici:

Des de diferents àmbits s’han elaborat interpretacions ben construïdes i prou conegudes del significat polític, cultural, social i filosòfic de l’evolució eclesial dels segles IV i V, i que serveixen de base a la manera avui més divulgada i acceptada d’entendre la institució eclesial. El que volem mostrar ara, i que definim com “un cert rostre cristià d’occident” - rostre com a allò que oferim als demés, no amb el sentit de mirall de l’ànima o de la veritat de cadascun, sinó més aviat de la màscara o la presència o situació de poder des de la qual i amb la qual hom vol presentar-se – certament té a veure amb aquestes interpretacions. No pretenem entrar en discussió amb elles, sinó que volem mostrar, des de la perspectiva d’una eclesiologia vivencial pròpia a la teologia Ortodoxa, les conseqüències negatives que aquest període ha tingut pel testimoni de l’Evangeli del Crist al mig del món.

La cita inicial del Llibre de Cavalleria, de Ramon Llull, fa palès com a finals del XIII, a Europa, la substitució de l’amor per la força coercitiva de les armes, era acceptada amb total normalitat. En qualsevol cas, la qüestió que quedarà de moment sense respondre, i a la que convindrà retornar, és sobre si les estructures de poder i la territorialitat implicada que creà l’Imperi Romà i adoptà l’Església per a la seva administració, han d’estar ineludiblement lligades a l’exercici d’un poder despòtic dels forts sobre els febles, és a dir a l’exercici de la dominació que té com a objectiu preservar uns privilegis a una part de la població i excloure dels mateixos a la resta. La interpel·lació que poden representar per l’Església les paraules de Sánchez Ferlosio crec que és suficients per requerir una resposta:

La “única Iglesia” en el orden sobrenatural y, por tanto, dotada del carisma con “validez” sacramental, es ahora, al mismo tiempo, “la única Iglesia verdadera” en el orden temporal y, por tanto, dotada de las credenciales con “validez” jurídica ante el emperador. Así pues, la consecuencia inevitable de la elevación de la Iglesia a sujeto de derecho, por decisión de Constantino, fue la de estrechar enormemente las exigencias internas de la unidad doctrinal, orgánica, jerárquica y, nótese bien, “territorial” de la Iglesia, llevando el imperioso principio de la “unicidad de la verdad” a extremos de rigor que tal vez rebasaban o incluso contradecían lo específicamente religioso – a tenor, por lo menos, de lo que parecía ser “su idea originaria” -, incorporando rasgos totalmente heterónomos. No sé.1

Tècnicament, diríem que la qüestió es pot centrar en les conseqüències del fet que l’Església acceptés ser subjecte de dret de l’Estat.

Des del mateix inici de la predicació de l'Evangeli, el cristianisme anirà entrant en contacte progressivament amb les diverses lectures de l'univers dels pobles que més tard hauran de conformar Europa. Dos elements presents en el substrat d'aquestes cosmovisions ens ajuden a entendre el desenvolupament del que avui en diuen alguns inculturació del cristianisme, i que potser ha portat fins la situació que descriurem en

1 Sánchez Ferlosio, R., God and Gun, p 212-213.

3

les pàgines que segueixen. El més antic i general seria el que genèricament, i seguint Schmemann, anomenarem paganisme:

...visió del món sota els trets d’una submissió de l’home a forces irracionals que percep a la naturalesa. Aquestes presideixen el “destí” del món i dels seus habitants. L’home pot, d’una o altra manera, tornar propícies aquestes forces, redimir-se tot oferint-les sacrificis o un culte. Fins a cert punt pot controlar àdhuc aquestes forces, per mitjà del la “màgia”, però no les pot conèixer del tot ni “a fortiori” alliberar-se’n. Tota la seva actitud envers el món està dominada per la por i un sentiment de dependència respecte a aquestes forces misterioses: pot invocar-les o “encantar-les”, però no pot fer-les intel·ligibles o benèfiques.2

Amb clars vincles amb aquesta, es desenvoluparà la concepció teocràtica de l’Estat, que es construeix en paral·lel a l’elevació de la història local i mítica romana al rang d’història de la humanitat i per tant referència prototípica per a qualsevol Estat3. Les implicacions d’aquesta teoria de la Història amb l’estoicisme, filosofia que més tard tindrà un important i significatiu contacte amb el cristianisme, les ha comentat excel·lentment R. Sánchez Ferlosio:

De esta manera, la operación filosófica de Panecio y Posidonio – a mi juicio inspirada en la “revolución copernicana” de concepción de la historia producida en la obra de Polibio – de hacer extensiva la acción de la prónoia divina, ya de antes reconocida en el “orden de la naturaleza”, al “orden de la historia” no podía ser recibida y adoptada con mayor entusiasmo y gratitud por los protagonistes de un Imperio Romano que ya empuñaba firmemente el cetro de la hegemonía universal, en la medida en que la mera legitimidad del “derecho positivo” de su origen histórico y ulterior expansión por medio de las armas (...) se veía ahora complementada y corroborada por el refrendo divino del “derecho natural”, que le confería la autoridad inapelable de “destino manifiesto” o, como dice Puente Ojea, de “misión providencial”...4

Des d'aquest substrat, a tota la Història d’Occident hi és present el desig de ser la «nova i definitiva Roma», de trobar el «sistema», en un inici mític, després lògic i científic, i filosòfic, polític, econòmic i religiós, que serveixi de marc de referència per a tota la humanitat, per a totes les cultures, prototípic; eficaç per tal de controlar, amb el ritu del saber humà, tots els aspectes de la vida.

La pau religiosa inaugurada per l'Edicte de Milà marca sens dubte un punt d'inflexió:

2 Schmemann, A., Le chemin historique de l’Orthodoxie, Ymca Press, París, 1995, p 117. 3 “La peculiaridad de nuestra obra y la maravilla de nuestra época consisten en esto: así como la Fortuna ha hecho

inclinar a una sola parte prácticamente todos los sucesos del mundo y obligó a que tendieran a un solo y único fin, así también la Historia ha de servirse en concentrar bajo un único punto de vista sinóptico, en beneficio de los lectores, el plan de que se ha valido la Fortuna para el cumplimiento de la totalidad de los hechos” (Polibio, Libro I paràgraf 4, citat a Sánchez Ferlosio, R., God & Gun, Destino, Barcelona, p 58) “Antes de la época de la que aquí vamos a ocuparnos (guerres púniques de 246 i 220 a J.C.), los hechos del mundo estaban como dispersos, en cuanto que cada una de las empresas estaba separada de las otras en la iniciativa de la conquista, en los resultados que nacían de cada una de ellas y en otras circunstancias, así como en su localización. Pero a partir de esta época la historia se convierte en algo orgánico: los hechos de Italia y de África se entrelazan con los de Asia y Grecia y todos empiezan a referirse a un único fin. Por eso hemos establecido en esos acontecimientos el principio de nuestra obra, ya que en la guerra mencionada los romanos vencieron a los cartagineses y, convencidos de haber logrado ya lo más importante y principal de su proyecto de conquista universal, cobraron confianza por primera vez para extender las manos hacia todo lo demás y acudieron con sus ejércitos a Grecia y a los países de Asia,” (Polibio, citat Sánchez Ferlosio, R., op cit p 65)

4 Sanchez Ferlosio, R., op cit , p. 166-7

4

Per altra banda, cal recordar sempre que la llibertat de l’Església després de l’Edicte de Milà – llibertat que és al punt inicial de l’evolució litúrgica – és abans de tot una llibertat de culte. Fins aleshores, fins i tot durant els períodes de llibertat relativa entre dues persecucions, el culte cristià és en el millor dels casos tolerat. Això li dóna un caràcter particular: els cristians són uns fora de la llei. I no sols són rebutjats per l’Imperi, sinó també l’Església rebutja l’Imperi en la mesura dels lligams d’aquest amb el paganisme. Els cristians són pràcticament “monjos”, apartats com estan de la vida del món (cf. Hipòlit de Roma, La Tradició Apostòlica). Aquest allunyament els impedeix realitzar en totes les dimensions la relació positiva amb el món, és a dir donar-li sentit, comunicar-li la seva inspiració còsmica. No li quedava al cristianisme més que un sol domini per expressar la seva vocació respecte al món: el de la litúrgia, que evoca relativament molt poc les persecucions, els conflictes, els patiments i l’aïllament dels cristians perseguits.5

En menys de dos segles (des de Nicea I, 325, fins Calcedònia, 451) es construirà, des de l'estreta cooperació de les institucions eclesiàstica i imperial, l'edifici administratiu jurídic i territorial base de la topografia eclesiàstica.

5 Schmemann, A., Introduction à la théologie Liturgique, p. 38.

5

Roma

Després de la caiguda de Roma (s V), la qüestió justa de la territorialitat eclesiàstica es barreja amb les reivindicacions del papat de domini sobre territoris concrets. Per una banda els principis, lleis i costums dels nous pobles que ocupen l’espai de l’Imperi obliguen a una reestructuració, basada fins a les hores en la divisió territorial romana de diòcesis, metròpolis i províncies; per altra, la primacia d'honor del Papa, a mesura de la descomposició del poder civil a Occident i de l'oblit per part de Constantinoble, pretén la territorialitat universal i no dubta a buscar el suport dels prínceps de les nacions. Aquesta pretensió, fins avui, impedeix a Roma el retorn a una eclesiologia d'acord amb els principis dels Pares dels primers concilis.

Cal recordar que l'Evangeli va ser proclamat per a totes les nacions (ethnos), i que necessàriament la seva recepció, vivència i expressió pròpies, tenen a veure i afecten directament les arrels corogràfiques de cada poble; finalment, l'ordenació jurídica, aplicació eclesial inevitable i conseqüent amb la proclamació de l’Evangeli, entra en conflicte amb la prèvia "lectura de l'univers". És un conflicte inevitable, el mateix que l'Evangeli descriu entre Crist i el món, entre Déu i el Cèsar, i que l'Església no pot més que viure'l tot testimoniant “aquí baix” la seva realitat transfigurada “de dalt”.

El canvi del model romà al germànic significà un gran salt en la forma de concebre l'organització jurídica territorial. L'Ecumene era un ordre que es va construir sobre diferents realitats ètniques, nacionals, sense tocar-les. La federació amb Roma dels pobles Bàrbars va ser una fórmula vàlida per combinar les normes jurídiques de diferents realitats culturals. Roma va exigir una certa adequació als seus principis civilitzadors, per descomptat el compromís per a la defensa de fronteres, i a canvi respectava els costums i les formes locals d'organització dels foederati. S'obria la possibilitat de la ciutadania romana; la frontissa era molt clar, i també la jerarquia: El Dominus és sempre un ciutadà romà, la conquesta ja havia resolt el problema! Era la forma de romanitzar els bàrbars. Sens dubte un dels fruits d'aquesta política va ser l'atracció que els bàrbars sentiren envers Roma; el poder romà era també el poder de la civilització, representada per la civitas (ciutadania romana). Molt aviat, però, ja en el segle III la civitas s'havia desviat dels aspectes ètnics i culturals constitutius d'un poble, per contemplar aspectes més administratius, tot expressant un moviment cap a la cohesió i la igualtat jurídica de tots els habitants de l'Imperi, indeferent a les seves procedències ètniques; a la Constitutio Antoniania de l'emperador Caracalla (212) la civitas romandrà la simple assimilació i l'assaig d'inculturació dels peregrini, paroikoi

(estrangers); els dediticii (enemics enfrontats a l'Imperi i vençuts), per contr, seguiran sent exclosos dels drets civils.

Al segle IV l'equilibri entrarà definitivament en crisi, i a la fi del VIII a l'Europa Occidental i Central, l'assimilació, l'adopció i l'adequació dels principis estructurals

6

jurídics del Dret Romà per part dels pobles germànics és un procés definitiu6. La inclusió en l'exèrcit i la concessió de terres als foederati va ser una prolongació natural d'un procés de romanització que al seu torn es va convertir en germanització. La Romanització, principi civilitzador, també es va convertir en l'instrument que va donar la possibilitat de domini sobre els nous territoris conquerits ara a Roma.

Al segle V la intervenció del Papa Lleó per detenir les tropes d'Àtila ja mostra la debilitat de l'Imperi d'Occident i la limitada influència de l'Emperador d'Orient en el territori romà. El got Odoacre és l'exemple definitiu. La seva proclamació com a Rei d'Itàlia, i després la seva derrota en mans de Teodoric, enviat per l'Emperador d’Orient Zenó, confirmen el començament de la lluita per la dominació de l'Imperi d'Occident i el moviment irresistible de la seva separació de la Roma Oriental. En aquesta lluita ja participa el Papa i es barregen interessos eclesials i polítics: el conflicte entre els patriarques de Roma i Constantinoble que aboca al cisma d'Acaci té clares implicacions en la política regional7. El garant del principi civilitzador romà l’ostentava aleshores Constantinoble, en la persona de l'Emperador, el mateix que va donar el poder tant a Odoacre i a Teodoric, com a Clovis, rei dels francs, en el mateix període. L'Església de Roma disputa amb Constantinoble la primacia sobre els territoris dels altres patriarcats des dels decrets del Concili de Calcedònia (IV Concili Ecumènic, any 481), i aquesta lluita li obre el camí cap als reis germànics que lluiten entre ells per l'herència de poder de la Roma Occidental.

Cal fer una pausa i reflexionar sobre la importància del dret exclusiu del Patriarca Ecumènic de Constantinoble (IV Concili) per legislar en àrees fora de la seva pròpia jurisdicció (jurisdicció hyperorius)8, dret provinent de la seva primacia en vistes a la difícil situació de Roma, Patriarcat a qui el I Concili havia assignat la jurisdicció dels territoris occidentals de l'Imperi. Per la geopolítica dels primers segles, les províncies occidentals (Bretanya, Gàl·lia, Hispània i Septimània) són significativament diferents de les d'Orient, tant pels seus respectius lligams polítics en relació a l'Imperi Romà, com pels seus aspectes estratègics i culturals. Finalment seran els estratègics els que justificaran la definició de la unitat territorial de totes les províncies occidentals vinculada al Patriarcat de Roma. Mentrestant, les províncies orientals es divideixen en

6 “Con la desintegración del Imperio Romano de Occidente en el siglo V, ese derecho [el derecho romano escrito]

prácticamente había desaparecido en los reinos germánicos. En el norte de Italia, España y el sur de Francia, por su parte, subsistía parte de la terminología y las normas del derecho romano, aunque había sido simplificado. Incluso las compilaciones de textos jurídicos más completas del momento, las de los reyes visigodos en el siglo VII, carecían de la unidad conceptual que caracterizaba el derecho romano clásico” Berman, citat a Sassen S., op. cit., Madrid p 96, nota 77

7 Les posicions respecte als dogmes del Concili de Constantinoble i les posicions en front de la doctrina herètica del monofisisme enfronten el papa romà Fèlix i el patriarca de Constantinoble, Acaci. A Orient, l'emperador Zenò vol la col·laboració de l'Església per tal d'impedir la divisió amb les províncies orientals defensores del monofisisme; la política d'Odoacre a Itàlia afavoreix les posicions papals. El successor de Felix, Gelasi I, escriu a l’Emperador Anastasi amb la cèlebre formulació de la doctrina de les dues espases, que més tard servirà de punt de partida a la doctrina de la plenitudo potestatis, i així fonamentarà ja al V les pretensions antisinodals del Papa de Roma.

8 « ἔτι δὲ καὶ τοὺς ἐν τοῖς βαρβαρικοῖς ἐπισκόπους τῶν προειρημένων διοικήσεων χειροτονεῖσθαι

ὑπὸ τοῦ προειρημένου ἁγιωτάτου θρόνου τῆς κατὰ Κωνσταντινούπολιν ἁγιωτάτης ἐκκλησίας »: Es refereix a la possibilitat de crear una Església establerta localment, fora dels territoris dels altres Patriarcats ja definits per aqeust mateix Concili Ecumènic, és a dir els cinc Patriarcats, tot conferint essencialment al Patriarcat de Constantinoble l’exercici de la diaconia constitutiva que li permeti formar Esglésies locals d’aquesta « Església establerta localment a fora ». Aquest cànon afirma doncs l’existència d’una Església fora de les fronteres de les altres Esglésies establertes localment i designa qui n’és el primat... » G Papathomas, Essais d'Économie Canonique, ITO St Serge,París, 2005 p. 147 i s.

7

quatre Patriarcats, que tradueixen realitats geopolítiques i corogràfiques molt diferents. I en particualr de llengua, factor decisiu que expressa "la lectura de l'univers" de cada una. Durant els períodes d'estabilitat política, aquestes diferències no es reflecteixen en la historiografia. No obstant això, en temps de crisi cal tenir-les en compte, perquè, resolts els canvis estructurals, el flux de la vida dels afectats continua sense interrupció, ja que és un factor més estable i l'únic de veritat agent del canvi social. La història del conflicte a la frontissa entre Orient i Occident (Illyricum) al segle IX, inclou debats i lluites per les estructures territorials i polítiques i ignora la vida de les persones que, en última instància, ha estat el que ha donat lloc a una nova situació ("Les tempestes

polítiques a la regió dels núvols deixen intacta l'estructura fonamental de la societat"). Constantinoble, en l'exercici de la jurisdicció hyperorius deixava més espai per l'escolta; Roma, considerant que la seva regió patriarcal és una part natural del seu territori, va partir d'una falsa uniformitat que la va fer oïdes sordes a les realitats culturals que la formaven. Sant Ciril, apòstol dels eslaus, a qui s'atribueix l'alfabet cirílic, responia així als occidentals que l'acusaven d'heretgia per utilitzar altra llengua que el llatí l'hebreu o el grec per al culte:

¡Vosotros, en cambio, no os avergonzáis de fijar únicamente tres lenguas, decidiendo que todos los otros pueblos y estirpes permanezcan ciegos y sordos! Decidme: ¿lo sostenéis porque consideráis a Dios tan débil como para no estar en condiciones de concederlo, o tan envidioso como para no quererlo? Nosotros en cambio conocemos muchas gentes que poseen una cultura escrita y dan a Dios su alabanza cada una en su propia lengua. Resulta que estos pueblos son: los armenios, los persas, los abasgos, los georgianos, los sugdos, los godos, los ávaros, los tirsos, los cásaros, los árabes, los coptos, los sirios y muchos otros. Si no queréis entenderlo por estos, reconoced al menos que la Escritura puede invocarse como juez. David exclamó: "Toda la tierra cante al Señor, cantad al Señor un cántico nuevo" (Sal. 96,1). Y además: "Toda la tierra se regocije en el Señor, cantad, exultad y sonad" (Sal. 98,4). Y en otro lugar: "Que toda tierra te adore, eleve cantos a ti, aclame, Altísimo, tu nombre" (Sal. 66,4). Y además: "Alabad al Señor todas las gentes, y alabadlo pueblos todos" (Sal 117,1) y "Todo espíritu alabe al Señor" (Sal. 150,5). En el Evangelio está escrito: "A todos los que lo acogieron, les dio la facultad de convertirse en hijos de Dios" (Jn. 1,12). Y también lo mismo: "No ruego solamente por ellos, sin también por aquellos, que por su palabra creen en mi, que sean una sola cosa, como tu, Padre en mi y yo en ti" (Jn. 17,20-21). Mateo después dijo: "Me ha sido dada toda potestad en el cielo y en la tierra, id y enseñad a todas las gentes, bautizándolas en el nombre del Padre y del Hijo y del Espíritu Santo, enseñándoles a custodiar todas las cosas que os he enseñado, y yo estaré con vosotros todos los días hasta la consumación de los siglos" (Mt. 28,18-20). Y Marcos, a su vez: "Id por el mundo entero y predicad el Evangelio a toda criatura; quien crea y se bautice se salvará; en cambio, quien no crea se condenará. Estos son los signos que acompañarán a aquellos que hayan creído: en mi nombre expulsarán demonios y hablarán en nuevas lenguas" (Mc. 16,15-17). Habla pues también a vosotros, redivivos doctores de la ley: "Ay de vosotros, escribas y fariseos, hipócritas, que cerráis el reino de los cielos a los hombres; de hecho, vosotros no entráis e impedís que lo hagan aquellos que quieren entrar" (Mt. 23,13). Y además: "Ay de vosotros, escribas, que habéis arrebatado la llave del conocimiento profundo, no solo no habéis entrado vosotros, sino que además se lo habéis prohibido a cuantos querían hacerlo"...”9.

9 La evangelizacion de los pueblos eslavos, F. Gil i R Corlet, Pontificia Universidad Católica Argentina, 1999

8

A partir de la caiguda de l’Imperi d’Occident, mentre que Constantinoble a poc a poc delegarà l'administració de la part occidental del seu territori (Centre d'Europa) als reis foederati, el Papa girarà els ulls vers els que s'oposen a Bizanci i pretenen el tron imperial d'Occident. Els reis bàrbars, arrelats tanmateix en les seves tradicions i formes socials d'organització, a penes poden aspirar a utilitzar l'instrument jurídic que troben ara a les seves mans, i necessitaran de l'aparell administratiu eclesial per tal de constituir-se en els diferents regnes: els visigots a Hispània, els Francs a la Gàl·lia. Bizanci, en guerra a Orient amb els perses i en plena crisi iconoclasta, intentarà reconquerir les possessions del Mediterrani central. Tot està a punt pels esdeveniments del 800: L'Emperador Carlemany és ungit i coronat pel Papa10. La història de Lleó III i Carlemany es repeteix al llarg del camí històric de l'Església a Occident (i no serà completament estranya a Bizanci!); el Dret Romà serà adoptat gradualment per altres pobles de molt diferent trajectòria cultural. Ja des de les hores podem descobrir la seva fragilitat per ajudar el creixement eclesial d'aquests pobles: la història en donarà comptes.

Tres aspectes són especialment significatius pel nostre tema en aquest canvi d'època (del s. IV al VIII):

• La desestructuració del territori: antany els nuclis eren les ciutats, centres del comerç i administratius. Les incursions dels bàrbars tot al llarg del segle IV van destruir el sistema administratiu romà; més tard els feus, terres de conreu al voltant del castell o del monestir, esdevenen els nous nuclis a partir dels quals s'estructurarà el territori.

• La propietat de la terra; inicialment pacte social en vistes als interessos tribals dels pobles encara nòmades, que l’Imperi atorgarà pels serveis de guerra, esdevé després herència, amb la lliure acceptació del llegat, i finalment donació pels serveis prestats als conqueridors i amb fonament en la necessitat de protegir fronteres, i de tenir una economia bàsica. Aquesta última forma, adoptada pels pobles invasors, crearà vincles de lleialtat, submissió, i una nova relació entre l'home i la terra.

• I la tercera qüestió: la Donatio Constantini11. Aquest va ser el document

necessari perquè ni el Papa ni ningú no hagués de buscar cap altra justificació al domini territorial del Bisbe de Roma; sense un document de base com aquest, acceptat com un fet consumat, tots els esforços del papat durant el temps comprès entre el 476 (Odoacre) i el 1563 (el Concili de Trento) haguessin estat inexistents, per impossibles. A més, la mitificació de la figura de Constantí ofereix arguments que justifiquen la unificació – millor la uniformització - dels pobles d'Europa Occidental, continuïtat del somni teocràtic dels emperadors romans i

http://webs.advance.com.ar/pfernando/DocsIglMed/Cirilo_Metodio.html consultat el 26.09.2011

10 Els detalls són importants: a Constantinoble és el poble que aclamava l'Emperador, i el Patriarca confirmava l'aclamació amb la coronació i la unció; ara l'aclamació del poble ha seguit al coronament; és el Papa qui té el poder, i aquest poder li vé de Déu, el Vicari n'és dipositari i el transmet a l'Emperador, que d'alguna forma queda per sota. El Papa confirma de facto la seva indepència respecte a Constantinoble.

11 Aquest “fals” medieval porta la data del 313 d. C. i pretén ésser un decret imperial de Constantí I, pel qual, a la vegada que es reconeix al papa Silvestre I la dignitat de sobirà, se li dóna la ciutat de Roma, les províncies d’Itàlia i tot l’Occident (!). L’autenticitat del document va ser posada en dubte ja a l’Edat Mitjana, però foren els humanistes del s. XV qui definitivament demostraren que es tractava d’una falsificació.

9

bizantins.

No va ser possible importar el model romà: Sense les estructures urbanes, i a causa d'una sedentarització encara en procés i del recent establiment en un nou territori, els nous habitants de l'Imperi aporten naturalment components corogràfics prou forts que exerciran com a transformadors de l'herència romana. La unitat territorial pròpia dels pobles germànics, que el mot llatí pagus tradueix enganyosament, no correspon al pagus romà: aquest fet es fa evident en la seva evolució natural en Comtat el qual conserva la seva autonomia, mostra la independència respecte a un altre centre administratiu (el pagus romà depenia de la ciutat), i serveix principalment als objectius polítics i militars. Potser no seria un error pensar que els gots i els francs "llegien" simplement els bisbes al capdavant de la diòcesi romana com a senyors nobles, caps d'un pagus, d'una associació de tribus.

Finalment, la conquesta àrab del sud d'Europa i del nord d'Àfrica comportarà la pèrdua de la centralitat de la Mediterrània, clau en l'estructuració territorial del passat, i amb ella la transformació de les oportunitats comercials. Calia una nova concepció de divisió territorial. Lentament, les transformacions (socials, polítiques, econòmiques) de l'XI seran el primer assaig d'allò que es veurà resolt en el Renaixement. Les Universitats del XIV - embrions del poder nacional - i Roma rivalitzen per una localització geopolítica de l'Església, i en aquesta lluita pren forma el cristianisme que serà l'heretat dels europeus. El debat sobre el conciliarisme i la condemna de Jan Hus obren el camí sense retorn a la Reforma Protestant. El creixement dels Estats acabarà en la Revolució Francesa i els nacionalismes. Però mil cinc-cents anys després d'Odoacre, semblaria que els europeus, i els cristians també, no han tingut èxit: Europa segueix buscant-se.

10

La doctrina de la plenitudo potestatis

Hoy es aceptado por muchos autores influidos por Heidegger, que la historia de la metafísica, en tanto que pensamiento de Occidente, es una historia de dominio y de conquista del mundo. El ideal de progreso, la transformación ilimitada de la naturaleza, la apropiación de la realidad por la ciencia, han llegado a su máximo apogeo en nuestros días. La técnica culmina así el proyecto de dominio del mundo de la antigua metafísica.12

En aquest capítol volem fer veure com el desenvolupament de les estructures territorials del papat, junt amb la seva concepció del dret i de l’autoritat, ha participat en aquest procés i, des d’aquesta constatació, ajudar a fer entrar en crisi certs llocs comuns o pre-judicis que encara avui s’entenen com a elements propis del cristianisme.

La discusión moderna acerca de la soberanía política encuentra, por tanto, una expresión diferente en la época feudal. Lo que se debate es quién posee la competencia de la promulgación de las leyes, dónde está la sede del poder... (…) La antítesis entre el poder espiritual que detenta el papa junto con la Iglesia y el poder temporal que posee el emperador, o el monarca más tarde, es la verdadera contradicción que persiste durante todo el período medieval. O expresado en otros términos: la doctrina papal teocrática contra la autonomía del poder civil. Dos dinámicas que se interrelacionan, se anulan, y se empujan mutuamente. (…) La doctrina papal o teocrática tuvo una extraordinaria coherencia que le permitió, variando ligeramente, mantenerse hegemónica durante muchísimos años. Tuvo además el acierto de plantear lo que podríamos llamar el marco del enfrentamiento: el poder religioso. La teocracia que para el papa constituía indudablemente una fuente de poder, para el emperador era un arma de doble filo. Le confería poder el que fuera Dios quien lo dispensara, pero a la vez con ello, se abrían las puertas a la intervención galopante de la Iglesia. J. N. Figgis plantea esta realidad en toda su crudeza: ‘En la Edad Media la Iglesia no era un Estado, sino el Estado; el Estado o más bien la autoridad civil (ya que no se reconocía una sociedad civil separada) era simplemente el departamento de policía de la Iglesia. Esta última había tomado del Imperio Romano su teoría de la jurisdicción absoluta y universal de la autoridad suprema, y la desarrolló en aquella otra de la plenitud de poder (plenitudo

potestatis) (L Dumont, Ensayos sobre el individualismo, Madrid, 1987, p 80). La doctrina de la plenitud de poder afirma, pues, que el Papa es el «dispensador supremo de la ley», la única «fuente terrestre legítima de poder»...” (…) Los conflictos que opusieron desde Gregorio VII con Enrique IV hasta a Bonifacio VIII con Felipe el Hermoso, son una muestra de la fuerza que tenía la plenitudo potestatis. (…)Esta doctrina fue fortaleciéndose y precisándose a través de numerosos enfrentamientos entre el Papado y el Imperio. Alejandro III elaboró un verdadero programa político en el que se incluían reivindicaciones territoriales, alianzas políticas, etc., cuya finalidad no era otra que mantener y consolidar la preeminencia del poder espiritual. Sus sucesores no harían más que reafirmar la plenitudo

12 S. López Petit, Entre el ser y el poder, Traficantes de sueños, Madrid, 2009, p 31

11

potestatis, que en la imagen de las dos espadas muestra su elevado refinamiento. El papa dispone de las dos espadas, la espiritual y la temporal. El emperador puede utilizar la temporal porque el pontífice, autorizándoselo, delega en él su poder. Pero el emperador es meramente un ejecutor. El poder civil no tiene autonomía alguna, permanece completamente dentro del poder religioso, o más exactamente, del poder eclesiástico. Hay una frase escrita en unos Anales que expresa muy bien el significado último de la plenitudo potestatis: «Que el emperador pueda juzgar al pontífice romano, ni la ley civil, ni la ley celeste lo afirman... Que el emperador sepa que es el segundo, no el primero». La estructura de poder es monística. Se debe obediencia al Uno, y en él empieza la jerarquía. El enfrentamiento entre las dos instancias ha ido definiendo progresivamente las características del poder. El poder se delega, pero en sí, es indivisible. El concepto moderno de soberanía política, sin ser nombrado directamente, opera ya en la práctica.13

Es lícit justificar aquesta posició de la jerarquia de l’Església i específicament del papat, amb l’Evangeli, amb el Nou Testament? Són Jn 19, 11 o Rom 13, 1 els fonaments d’aquesta posició? Certament pel Nou Testament qui té autoritat és un servidor de Déu, de la voluntat de Déu. Però això no significa que aquell que s’atorga l’autoritat i el poder o qui és proclamat autoritat pels homes, sigui de cap manera el reflexe de l’autoritat divina! És el poder diví el que atorga autoritat a l’home que es disposa per al seu servei. Déu, sí, és l’única font d’autoritat. Però, qui està al servei de Déu? Qui fa la seva voluntat, i aquesta està resumida en els dos primers manaments: estimar Déu i el proïsme. Pilat tenia autoritat perquè, tot i no ser conscient, estava servint la voluntat divina. Jesús ensenyava a la sinagoga amb autoritat, que li venia de Déu Pare, de qui proclamava la paraula i feia la voluntat. Els seus deixebles tenien el poder d’expulsar dimonis, perquè invocaven el Nom de Déu, però quan la seva fe no era prou ferma, els dimonis se’ls resistien. Fixem-nos, a més en el model i font d’autoritat divina de Fil 2, 5-11: és l’abaixament, la humiliació, la kenosi divina, el servei tot despullant-se de tot signe de glorificació fins acceptar el patiment i la mort. En la seva derrota rau la victòria. És per això que les paraules de sant Pau en Rom 13, no es poden entendre sense situar-les en un context de predicació als cristians que busquen endinsar-se en els camins de la perfecció deslligant-se de tota voluntat de la carn per, tot imitant el Crist, arribar a aquella semblança divina capaç de restaurar-los en la seva veritable naturalesa.

Continuem amb l’anàlisi de les fites més significatives d’aquest desenvolupament del concepte de poder i d’autoritat, des de la Donatio Constantini. Quines eren les pretensions sobre les que, durant el segle VIII, es formaren els estats pontificis, gràcies a les donacions de territoris conquerits pels francs? El següent fragment de la Donatio enn dóna compte:

(...) Y para que la dignidad pontificia no sea inferior, sino que tenga mayor gloria y potencia que la del Imperio terreno, Nos damos al mencionado santísimo pontífice nuestro Silvestre, papa universal, y dejamos y establecemos en su poder gracias a nuestro decreto imperial, como posesiones de derecho de la Santa Iglesia Romana, no solamente nuestro palacio, como ya se ha dicho, sino también la ciudad de Roma y todas las provincias, lugares y ciudades de Italia y del Occidente. Por ello, hemos considerado oportuno transferir nuestro imperio y el poder del reino hacia Oriente y

13 S López Petit, op cit p 42-46

12

fundar en la provincia de Bizancio, lugar óptimo, una ciudad con nuestro nombre, y establecer allí nuestro gobierno, puesto que no es justo que el emperador terrenal reine allí donde el Emperador celestial ha establecido el principado de los sacerdotes y la Cabeza de la religión cristiana. Decretamos que todas estas decisiones que hemos sancionado con un sagrado decreto imperial y con otros divinos decretos, permanezcan inviolables e íntegros hasta el fin del mundo.

El Papa passà a ser un monarca temporal, a tenir una ciutat fixa en aquest món!

El lligam entre el concepte de poder i el de divinitat que aquí es posa en joc, es fa visible en la construcció del pensament filosòfic que es desenvolupa a occident. Els passos que descobreix Heidegger en l’ordenament històric de la filosofia, d’on López Petit en la cita anterior, podríem esquematitzar-los en els següents:

1a etapa: La identitat entre ser (veritat – αλεθεια− raó – λογος - naturalesa -

φυσις) i pensar. El pensament en Parmènides ja no és considerat com el simple exercici de la facultat humana que busca l’ésser: serà la base del desenvolupament de la ciència occidental, i a partir d’aquí la filosofia esdevindrà “el lloc d’adveniment de la veritat de l’ésser”.

2a etapa: El distanciament entre pensament i ésser. La filosofia platònica inaugura una nova etapa que durarà fins a Nietzche i Marx. Entre ser i pensar s’obre un espai, una “tensió” vers la saviesa; aquest distanciament es manifesta en què la filosofia busca ara no directament la veritat, la raó o la naturalesa, sinó que vol entendre l’ens de l’ésser. Aquest pensament inaugurat amb Plató és el que es denomina pensament metafísic o onto-teològic. Així és com es fa entrar Déu en la metafísica.

3a etapa: L’adveniment de la filosofia cristiana, sustentada per les escoles hel·lenístiques i la romanització de la filosofia amb la traducció al llatí dels termes propis, permet pensar Déu sense tenir l’experiència de Déu o, el que és el mateix, viure Déu només com a pensament, com a idea : “…es necesario considerar de inmediato lo romano en toda la riqueza de su despliegue histórico, de modo tal que abarque el elemento político imperial, lo cristiano de la Iglesia romana y lo románico. Lo románico con una peculiar fusión de lo imperial y lo curial, se convierte en el origen de esa estructura fundamental de la realidad experimentada

de modo moderno que se llama “cultura” y que, por diferentes razones les es aún desconocida tanto al mundo griego como al mundo romano, pero también a la edad media germánica”14

4a etapa: L’Edat Mitjana, quan, perdut ja aquell impuls independent i genuinament grec, la filosofia es veu obligada, com un reflex de la vida eclesial del moment i del lloc, a servir a dos amos i veu travada la seva activitat sense possible solució de continuïtat en voler fer compatible la veritat filosòfica amb la veritat cristiana reflectida en els dogmes de l’Església15.

14 Aquesta nota de Heidegger (1961, Nietzsche, tomo II, p. 412-413), ens serveix per a ressaltar el tema de la

corografia, de l’espai delimitat a Occident que influeix l’eclesiologia romana de manera determinant. 15 Possiblement a causa del luteranisme de Heidegger, i en general pel desconeixement que Occident, el

pensament filosòfic en concret i fins i tot el cristià, ha tingut de la font del pensament cristià patrístic i eclesial i del

13

5a etapa: El pensament modern, amb Descartes com a punt d’inflexió inicial, i Hegel com a inici del final consumat per Marx i Nietzche: Déu ha mort. L’Absolut l’ha exclòs de la vida del món!

...el ser fundamento absoluto significa, por encima de todo, que no es relativo o dependiente, que todo se refiere y revierte a él. Se podría decir que el juego de este girar indefinido da origen a las distintas formas del Absoluto y es, a su vez, su propia expresión. Las formas son diversas: el ser de Parménides, el bien de Platón, el motor inmóvil de Aristóteles, la substancia barroca, el espíritu absoluto de Hegel… (…) Nos limitamos a ilustrar cómo el Absoluto se implica en el ser (…) para probar cómo esta introducción de Dios, o mejor del Absoluto, en la filosofía conduce a la politización del ser. Bodin16 lleva a cabo (…) una deduccción lógica del poder que implica el Absoluto. (…) esta deducción lógica del poder no surge del vacío. Hay una tradición de pensamiento político detrás, sin la cual sería completamente impensable. Nos referimos, en particular, a las luchas políticas y a las concepciones teóricas que se desarrollaron durante la Edad Media. Por supuesto que la doctrina papal, como ejemplo más importante, tiene unos antecedentes en elementos del derecho romano.17

Contemporànies a la Donatio, les decretals pseudoisidorianes, per l’abús de l’autoritat papal com a recurs per la defensa dels drets dels bisbes davant les pretensions del poder feudal, seran peça clau en la construcció del poder papal.18 Però, com el desenvolupament de la metafísica, ja al segle V podem trobar els prolegòmens a la doctrina de la plenitudo potestatis : La teoria de les dues espases de Gelasi I i les actuacions de l’Emperador Justinià respecte a les religions no cristianes, així com les interferències del mateix en el govern de l’Església. La pretensió d’autoritat universal és la constant que acompanyarà la llarga gestació d’Europa i que marcarà el desenvolupament de la seva construcció corogràfica i per tant cultural.

Aquesta pretensió de poder universal es veu empesa per circunstàncies concretes dels moments històrics que viu l’Església a Occident: la implicació en l’estructuració política del territori del Patriarcat d’Occident i la lluita per no ser assimilada pel poder

seu desenvolupament posterior, no queda recollit en les anàlisis que exposem el pensament cristià oriental. Mai l’Església dels SS PP ha volgut combatre ni entrar en competència amb les veritats de la filosofia o de la ciència; la Veritat per l’Església no és un concepte, ni pot ser un objecte, sinó que és una Persona, el Logos, segona Persona de la Trinitat encarnada, Jesús Crist el Déu-home. A pesar de les fortes influències que des del segle XVI fins el XIX l’escolàstica va exercir en l’àmbit de la teologia oriental, la filosofia cristiana ortodoxa ha mantingut un altre paradigma ben diferent de la relació entre fe i raó. El camí que pren el desenvolupament de l’escolàstica occidental medieval és una camí sense sortida per la vivència eclesial com intenarem anar mostrant al llarg del present treball.

16 Jean Bodin, autor de Los seis libros de la República, i de la definició moderna de soberania: «el poder absolut i perpetu d’una República»; segons aquesta concepció, sobirà és aquell qui té el poder de decisió de donar les lleis sense rebre-les d’altre, és a dir que no està lligat a altres lleis escrites, però sí a la llei divina o natural, ja que «si diem que té poder absolut qui no està subjecte a les lleis, no trobarem en tot el món príncep sobirà, ja que tots els prínceps de la terra estan sibjectes a la llei de Déu i de la naturalesa i a certes lleis humanes comunes a tots els pobles ».

17 S. López Petit, op cit p 35 - 41 18 “El propósito inmediato del recopilador de esta falsificación fue proteger a los obispos contra sus

metropolitanos y otras autoridades, para asegurarles impunidad absoluta y la exclusión de toda influencia del poder secular. Este fin iba a ser conseguido mediante un aumento tal del poder papal que, a medida que estos principios penetraban gradualmente en la Iglesia, y eran seguidos con todas sus consecuencias, ésta asumió necesariamente la forma de una monarquía absoluta sujeta al poder arbitrario de un solo individuo y así se colocaba el fundamento del edificio de la infalibilidad papal; primero, por el principio de que los decretos de cada Concilio requieren la confirmación papal; segundo, por la afirmación de que la plenitud del poder, incluso en materias de fe, reside en el Papa sólo, quien es obispo de la Iglesia universal, mientras que los demás obispos son sus siervos.” J. I .Von Döllinger, El papa y el concilio, cap III sec VII

14

civil. La solució – antieclesial19 - de concentrar el poder en un sol bisbe li féu caure en els defectes dels que s’hauria d’haver mantingut apartada, posar en l’home i no en Déu el darrer criteri de referència. Sense voler ser exhaustius, i només a títol d’exemples significatius, fins el moment de la coronació de Carlemany, podem citar una sèrie de fets, derivats d’aquelles circumstàncies que construeixen una eclesiologia particular, vinculada a la lluita pel poder del món:

• La utilització de la xarxa de monestirs benedictins – s. VIII - (més tard serà Cluny) en l’estructuració del territori europeu a fi d’unificar els usos fins aleshores propis de cada desenvolupament territorial : els monestirs són obligats a seguir la regla de sant Benet.

• La utilització de les investidures episcopals no canòniques fetes per Senyors francs i germànics a canvi de privilegis i propietats, en benefici d’una voluntat de ruptura de la sinodalitat, i el treball en aquest sentit de (sant) Bonifaci (s. VIII) (bisbe sense seu episcopal!) delegat del Papa Gregori el Magne, mostren amb tota naturalitat la conquesta de territoris per a la patriarquia de Roma com a sistema d’incrementar l’autoritat papal.

• La traducció i utilització amb intenció política de l’obra de sant Dionís pels monarques francs (Lluís el Pietós i Carles el Calb): La lectura i interpretació del Corpus Dionisiacum es troba a la frontissa que diferenciarà les eclesiologies de Bizanci i de Roma, així com més tard a la cruïlla que durà la Reforma a Occident. Al segle IX, en plena crisi iconoclasta a Bizanci, Roma tracta de definir la seva posició respecte als nous poderosos de l’Imperi. La identificació que fa Hilduin, traductor llatí de l’autor del Corpus reconegut come el disciple grec de st. Pau, amb el primer bisbe de París, és un altre recurs per refermar l’autoritat del text, al mateix temps que la tradició apòstolica de l’Església de París. Però serà la versió de Jean Scot Erigène20, intèrpret també del Corpus, el vehicle que conduirà l’obra de Dionís al terreny ja treballat per Boethius fins l’escolàstica a París21.

Vers el 850, la infeudació era ja la relació normal entre el poder civil feudal i els bisbes i abats dels monestirs, a la vegada senyors feudals administradors de bens materials, terres i persones. A partir de la coronació de l’Emperador Carlemany, el camí cap a la declaració de la plenitudo potestatis pot resseguir-se en els següents fets:

• La reivindicació de jurisdicció eclesial sobre l’Illyricum a la mateixa

19 Antiecelsial senzillament en el sentit de contrària a la catolicitat o sinodalitat o sobornost, la manera de fer

pròpia de l’Església, i que és la sola possible continuació de la comunió: fòrmula expressada eclesialment com “ens ha semblat bé a l’Esperit Sant i a nosaltres”, i en el món per la fòrmula primo inter pares, segons la qual el primer no pot fer res sense el consentiment de tots i l’assemblea, el “tots” no pot fer res sense el consentiment de l’u, on els molts i l’ u són l’amèn, sense el qual l’acció de l’Esperit resta ineficaç. L’obligació de la recerca del consens, de la unanimitat tindrà sempre, en aquest món, un inconvenient insalvable: requereix tot el temps del món!

20 “a partir d’una còpia defectuosa d’un text difícil en si mateix i, a més a més, ell no tenia un coneixement prou sòlid de la llegnua grega”: JOLIVET, J. et autres, Histoire de la Philosophie 1 Gallimard.

21 No pot estranyar que en aquest context els aspectes que floriren de l’obra de St Dionís foren les aportacions que conté de la gnoseologia neoplatònica i la comprensió més racional que bíblica dels Noms divins. Els esforços de la filosofia medieval occidental van adreçats a l’elaboració d’un sistema filosòfic capaç d’explicar la teologia, el coneixement de Deú. La doctrina del universals, i el nominalisme – del qual Barlaam el Calabrés, conegut per la controvèrsia amb St. Gregori Palamàs, serà el principal representant a Orient – satisfaran aquestes aspiracions escolàstiques.

15

dècada del IX, quan els Búlgars confessen la fe cristiana per influència de Bizanci.

• La Reforma de Cluny, que procura a Roma l’estructura territorial per enfrontar-se al nou poder emergent europeu, el germànic. Els acords entre Otó II i el Papa Joan XII (962) signifiquen la refundació del Sacro Imperi Franc Germànic; la propietat de la terra serà un dels pilars de la nova política. No es tractava de defensar l’àmbit de la jurisdicció eclesiàstic, en el sentit de la taxis eucarística, a recer de les pretensions del poder imperial; amb la jerarquia eclesiàstica ja infeudada, la lluita entre el poder eclesiàstic i el poder civil dibuixa cada vegada de manera més definitiva un rostre del cristianisme inseparable de la competència per assolir una autoritat universal on el cel queda només com a justificació final i incontestable del principi d’autoritat a la terra22.

• La responsabilitat de l’elecció de Papa atorgada al que serà en el futur el col·legi cardenalici.

• L’enfrontament de Gregori VII amb l’Emperador Enric IV per la reforma contra les Investidures, on inicialment els interessos entre l’Emperador i el Papa no es mostren tan distants; primer perquè el poder absolut, l’Imperium, no pot venir d’altra instància que la divina, i segon perquè la lluita és per controlar el poder que ostenten els bisbes i en general els senyors feudals. Finalment les pretensions papals sobrepassaran el límit d’un pretès equilibri entre poders temporal i espiritual, i la ruptura entre el regnum i el sacerdocium no tindrà marxa enrera: l’un haurà d’obeir l’altra, cal el pacte, impossible cap intent de retrobar una simfonia. És clara la qüestió de la lluita per la jurisdició i el domini territorial: l’Emperador vol el control sobre la divisió metropolitana, i no vol posar-la sota el control d’altre Senyor; el Papa busca mantenir la jurisdicció eclesiàstica, però no a través de la sinodalitat, sinó sota l’ únic poder de Roma. Les discussions no són entre el Papa i els bisbes metropolitans, sinó entre el Papa i l’Emperador. La ruptura queda explícita en els documents signats per l’Emperador i pel Papa:

22 A casa nostra els testimonis abunden: “Los papas, en el mencionado siglo X, empezaron a otorgar a los

monasterios privilegios de protección, a fin de preservar sus bienes de la enajenación y explotación. Esta costumbre también la encontramos reflejada en muchos documentos de señores feudales o de monarcas en favor de los monasterios. Pero la protección que daba el papa era más cómoda ya que estaba más lejos, y por tanto el control era casi nulo. Además, un privilegio papal era respetado por todos los estamentos del feudalismo. De los privilegios de protección se pasó a los privilegios de propiedad. O sea, los monasterios cedían la propiedad de los mismos al papa y, éste, en sendos documentos, encomendaba a los antiguos propietarios todos sus bienes o el usufructo de los mismos. Pero la evolución llegó hasta el extremo: el papa otorgó a algunos monasterios el privilegio de exención. Tal derecho representaba la independencia de los monasterios con relación al obispo del lugar y la sujeción al papa. En un principio -recordemos que el siglo X es el siglo de hierro de la Iglesia- los monjes obtuvieron con esta independencia un dominio fáctico de sus bienes y de sus pretensiones, sin posible intevención del obispo o de los señores feudales de la región en la que estaban ubicados los monasterios. Pero en épocas posteriores, especialmente en la reforma gregoriana, cuando el papado obtuvo un gran prestigio, los monjes se convirtieron en fervorosos defensores del centralismo papal. Entonces, los más afectados por esta evolución fueron los obispos, que vieron disminuídas considerablemente sus funciones pastorales y jurídicas, especialmente en los numerosos monasterios de sus diócesis. (...) El deterioro de la figura del metropolitano y su sínodo, la devoción a San Pedro, los privilegios de exempción de los monasterios y la canonización, como prerrogativa exclusiva de los papas, de los santos, fueron los factores históricos que más influyeron en la evolución del centralismo papal durante los siglos X – XII, y como contrapartida, estos factores eliminaron pràcticamente el ejercicio autóctono-metropolitano del primitivo régimen eclesial fundado en la colegialidad del episcopado: J. M. Bonet, Regesta pontificum romanorum de la Marca Hispanica SX, a Revista Catalana de Teologia vol 4 n 2 any 1979, Facultat de Teologia de Barcelona Sant Pacià, disponible a http://www.raco.cat/index.php/RevistaTeologia/article/view/66035/99555 , consultat 26.009.11. La cursiva és nostra.

16

Tú has arrebatado a los sacerdotes su ministerio y lo has puesto en manos de los laicos23 para que depongan o condenen a aquellos que ellos mismos habían recibido de la mano de Dios por imposición de manos episcopales para enseñarles. A mí mismo, que aunque indigno he sido ungido entre los cristianos para reinar, me has acometido; a mí, que según la tradición de los Santos Padres sólo puedo ser juzgado por Dios y no puedo ser depuesto por otro crimen que por el de apartarme de la fe, lo que está muy lejos de mí. Pues ni a Juliano el Apóstata la prudencia de los Santos Padres se atrevió a deponerlo, sino que dejó a Dios sólo esta misión. El verdadero Papa, el beato Pedro, exclama: “Temed a Dios y honrad al rey”. Pero tú, que no temes a Dios, me deshonras a mí, que he sido constituido por Dios.24

…por el honor y la defensa de tu Iglesia, en nombre de Dios todopoderoso, Padre, Hijo y Espíritu Santo, en virtud de tu poder y de tu autoridad, pongo en entredicho al hijo del emperador Enrique, que se ha levantado contra tu Iglesia con una insolencia inaudita en el gobierno de todo el reino de los teutones y de Italia; y desligo a todos los cristianos del juramento que le han prestado o que le prestan; prohíbo a toda persona que le obedezca como a rey25.

• El Dictatus Papae, document del mateix període, destaca el que serà la base per la plenitudo potestatis, poder espiritual sobre el temporal i poder del bisbe de Roma sobre tot altre bisbe catòlic. En donem un extracte:

3. Que sólo él puede deponer o reintegrar a obispos.

4. Que en un concilio su legado, aunque tenga un rango inferior, es sobre todos los obispos, y puede dictar sentencia de deposición contra ellos.

7. Que solamente para él es lícito, según las necesidades de la época, el formular leyes nuevas, reunir congregaciones nuevas, fundar una abadía de canonjía; y, por otro lado, dividir un obispado que sea rico y unir los que sean pobres.

12. Que le es permitido deponer a emperadores.

13. Que le es permitido transferir a obispos de ser necesario.

14. Que él tiene el poder de ordenar a un clérigo de cualquier iglesia que le plazca.

16. Que ningún sínodo se denominará general sin su orden.

18. Que toda sentencia dictada por él no puede ser retractada por nadie; y que sólo él mismo, de forma exclusiva, la puede retractar.

19. Que él mismo puede no ser juzgado por nadie.

26. Que aquél que no está en paz con la Iglesia romana no será considerado católico.

23 fa referència a la disputa sobre nomenaments de bisbes, lligat al moviment dels patarins, laïc i comunal, en

relació al sorgiment de les noves ciutats, i en contra dels excesos de la jerarquia eclesiàstica 24 Carta de Enrique IV contra el Papa Gregorio VII, en Documentos para el estudio de la Historia de la Iglesia

Medieval, de la Pontificia Universidad Católica Argentina, disponible a http://webs.advance.com.ar/pfernando/DocsIglMed/EnriqueIV_carta.htm consultat 26.09.11

25 Primera sentencia de Gregorio VII contra Enrique IV, en Documentos para el estudio de la Historia de la Iglesia Medieval, de la Pontificia Universidad Católica Argentina, disponible a http://webs.advance.com.ar/pfernando/DocsIglMed/Gregorio_VII-EnriqueIV.html consultat 26.09.11

17

27. Que él puede librar a los sujetos de su lealtad hacia hombres malvados26.

Que aquests principis han impregant una visió de l’Església Romana molts segles més tard, ho constatem amb la lectura de la Histoire Universel de l’Église, de Alzog, J., de 1852,27 o en la proclamació de la doctrina de la infalibilitat papal en el Vaticà I (1870):

El Romano Pontífice, cuando habla ex cathedra, esto es, cuando en el ejercicio de su oficio de pastor y maestro de todos los cristianos, en virtud de su suprema autoridad apostólica, define una doctrina de fe o costumbres como que debe ser sostenida por toda la Iglesia, posee, por la asistencia divina que le fue prometida en el bienaventurado Pedro, aquella infalibilidad de la que el divino Redentor quiso que gozara su Iglesia en la definición de la doctrina de fe y costumbres. Por esto, dichas definiciones del Romano Pontífice son en sí mismas, y no por el consentimiento de la Iglesia, irreformables28.

• El concordat de Worms signat entre l’emperador Enric V i el Papa Calixte II, al 1122 és l’acord entre els dos prínceps, enfront de les transformacions ja iniciades a les noves ciutats europees que generarien les noves formes de dret i de poder capaces d’obrir una nova etapa al camí de construcció europea:

PRIVILEGIUM IMPERATORIS

En el nombre de la santa e indivisible Trinidad. Yo Enrique, por la gracia de Dios augusto emperador de los Romanos, por amor de Dios y de la Santa Iglesia Romana y de nuestro papa Calixto y por la salvación de mi alma cedo a Dios y a sus santos apóstoles Pedro y Pablo y a la Santa Iglesia Católica toda investidura con anillo y [báculo] pastoral, y concedo que en todas las iglesias existentes en mi reino y en mi imperio las elecciones se hagan libre y canónicamente.

Restituyo a la misma Santa Iglesia Romana las posesiones y regalías del bienaventurado Pedro, que le fueron quitadas desde el inicio de esta controversia hasta hoy, sea en tiempos de mi padre como en los míos, y que yo poseo; daré fielmente mi ayuda para que sean restituidas aquellas que no tengo. Del mismo

26 Traducido en Documentos Históricos Selectos de la Edad Media, por Ernest F. Henderson (Londres: George

Bell and Sons, 1910), págs. 366-367 © Enrique Chi - Traducido al castellano de la versión en inglés). 27 p. 13-15: “Gregorio, sin embargo, en otros pasajes en que no se sentía arrastrado por la fuerza de la

controversia, reconoció que el poder real es también de institución divina, que tiene sus límites legítimos, y debe estar subordinado al poder pontificio que los domina a todos. Los dos poderes, según la expresión de este Papa, son como el sol y la luna en la naturaleza, como los ojos en el cuerpo humano: juicio plenamente confirmado por las expresiones siguientes en que el Papa demuestra la necesidad de la unión y el concurso de los dos poderes. “El poder temporal, dice, se aumenta, y la vida de la Iglesia se consolida en cuanto es más íntima la armonía y la unión entre el sacerdocio y el imperio”. Creemos dar una idea exacta de ese gran Pontífice diciendo: Al ver Gregorio el mal estado del mundo, y conociendo que sólo el papa podía salvarle, concibió el vasto proyecto de una teocracia universal, que abrazase en su seno todos los reinos cristianos, y tuviese los mandamientos de la ley de Dios por base de su política. El Papa debía presidir esa teocracia. Su poder espiritual debía ser para el real lo que el sol era para la luna: debía darle su luz y calor, pero nunca destruirlo, ni usurpar a los príncipes su soberanía. Sin embargo debían éstos inclinarse necesariamente ante la suprema soberanía de Dios, de quien tienen sus reinos. Si el príncipe rehusase a hacerlo, debía excluírsele de la alianza teocráica, y declarársele incapaz de ser el representante deDios entre los pueblos cristianos. (...) Para este santo Pontífice estaba el cristianismo mucho más alto que en ningún Estado político, y deducía de esto la necesidad de que el Estado estuviese sujeto a la Iglesia. No consideraba el poder político más que como una simple emanación del eclesiástico; y por esta razón el representante de este poder debía ser, según él, superior a los monarcas, a los que daba y quitaba la corona en su cualidad de mandatario y vicario del Rey de los reyes...” disponible en document pdf en http://www.books.google.com

28 Constitución Dogmática “Pastor aeternus”, sobre la Iglesia de Cristo, Vaticano I, disponible a http://www.mercaba.org/CONCILIOS/Vat-i-1.htm consultat 26.09.11

18

modo entregaré, con el consejo de los príncipes y conforme a justicia, las posesiones de todas las otras iglesias y de los príncipes y de los otros clérigos o laicos perdidas en esta guerra y que se encuentran en mi mano; para aquellas que no tengo, daré fielmente mi ayuda a fin de que sean restituidas.

PRIVILEGIUM PONTIFICIS

Yo Calixto obispo, siervo de los siervos de Dios, concedo a ti, dilecto hijo Enrique, por la gracia de Dios augusto emperador de los Romanos, que las elecciones de obispos y abades de Alemania que toquen al reino sean hechas en tu presencia, sin simonía y sin ninguna violencia; de modo tal que si surgiese cualquier motivo de discordia entre las partes, según el consejo y el parecer del metropolitano y de los [obispos] coprovinciales, tu des tu consentimiento y tu ayuda a la parte más sana. El electo reciba de ti las regalías por medio del cetro y por ellas cumpla según la justicia sus deberes hacia ti29.

• El principi d’autoritat religiós i civil, havien de tenir en la filosofia el seu correlat ; així la demostració ontològica de l’existència de Déu de st. Anselm, la teologia sobre la gràcia i la redempció i l’adopció del filioque podem comptar-les entre les fites que al segle XI contruïen Europa com a paisatge corogràfic que s’atribuïa el qualificatiu de cristianisme.

El segle XIII, el de la plenitudo potestatis, representarà l’esplendor del poder reial del Papa i el màxim punt d’influència sobre els reis europeus : creuades contra els albigenses al Languedoc i contra els musulmans a Hispània ; annexió del Languedoc a França ; sotmissió d’Anglaterra (Joan sense terra), saqueig de Constantinoble, coronació dels tsars búlgars. A orient s’entreobria la porta als nous emuladors del poder universal de Contantinoble: els turc otomans i l’Imperi musulmà!

Contra la hegemonía de la plenitudo potestatis se levanta un poder civil renqueante, que no consigue romper con el marco del derecho divino. La lucha por la autonomía del poder temporal persigue únicamente desplazar al pontífice de su papel de mediador con respecto a lo sagrado. Los monarcas quieren poner en Dios el fundamento de su legitimidad, lo que no significa que el absolutismo político sea una creación medieval (J Sabine, op cit p 171). El único monarca absoluto es el papa, aunque posteriormente este modelo se traslade a la política secular. Simplificando en cierta manera, puede decirse que no hay alternativa a la doctrina papal. El proceso de secularización, la misma constitución del poder civil en Estado, viene inducido por las pretensiones pontificias: “En resumen, el concepto gregoriano (Gregorio VII, 1073-1085) de Iglesia necesitaba casi la creación del concepto de Estado. Esta necesidad era tan fuerte que los autores modernos apenas se resisten a la tentación de describir la Querella de las Investiduras como un conflicto entre la Iglesia y el Estado” (J. R: Strayer, Les origines médievales de l’état moderne, 1979, p 39). Por supuesto que no señalamos la dinámica de enfrentamiento entre el poder espiritual y el temporal como la causa exclusiva que llevaría a la reinvención medieval del Estado en el siglo XII. Sólo queremos destacar cómo la génesis del Estado, quizá la

única alternativa posible a la plenitudo potestatis, tiene lugar en el interior de una

29 El Concordato de Worms, en Documentos para el estudio de la Historia de la Iglesia Medieval, de la Pontificia

Universidad Católica Argentina, disponible a http://webs.advance.com.ar/pfernando/DocsIglMed/concordato_de_worms.htm , consultat 26.0911.

19

concepción religiosa del poder.”30

El principi d’autoritat construït per l’Església occidental, específicament entre els segles IX i XIII, informarà el principi sobre el que es fonamentarà no sols el poder de l’Estat medieval (Estat territorial) sinó també els futurs Estats nacions (Estat nacional) moderns:

...identificamos cuatro capacidades fundamentales del Medioevo para el posterior desarrollo del Estado territorial. (...) La tercera capacidad concierne a las formas abstractas de autoridad, que deben distinguirse de las formas concretas del poder material. El concepto de soberanía que resultaría fundamental para la existencia del Estado nacional se vio posibilitado por el presunto carácter divino del monarca, otra forma difusa de autoridad. La noción compleja y abstracta de autoridad legítima detentada por el soberano del Estado territorial no representa una innovación radical propia del orden posfeudal. Su formación se alimenta de múltiples capacidades medievales, desde la noción de autoridad divina hasta los sistemas jurídicos seculares y constitucionales que nacen en las ciudades de los siglos XI y XII...31

No podem negar la participació de l’Esglesia d’occident en aquesta construcció corogràfica, cultural i geopolitica, del territori europeu; i no podem deixar de plantejar si aquesta aportació al concepte i a l’exercici del poder i de l’autoritat continua formant part d’un cert constructe ideològic del cristianisme actual que per ell mateix impedeix qualsevol apropament a l’experiència viva de l’Església.

Des del XIII les grans transformacions econòmiques i socials d’Europa occidental s’encaminaran cap al Renaixement - emancipació del principi d’autoritat del Papa però no del principi d’autoritat diví - i cap a l’Europa dels Estats. Els moviments conciliaristes s’enmarquen més dins aquest nou naixement urbà i econòmic que no en un debat per l’expressió del misteri de l’Església. La Reforma serà un pas més cap als nous temps i l’eclesiologia nacional. Mentre a occident, Espanya i Portugal hereden les ànsies imperials i absolutes de poder.

30 S López Petit, op cit, p. 41-46. La cursiva és nostra. 31 S. Sassen, op. cit. p 109.

20

El Regio Patronato Indiano:

La creació del Regio Patronato Indiano, òrgan de govern del rei d'Espanya a Amèrica, és una clara expressió del final de trajecte que va començar amb els pobles germànics al segle V, va arribar la seva maduresa amb l'Imperi Carolingi, i va atènyer la seva màxima expressió amb les Investidures, atorgades, en relació amb béns eclesiàstics, pels senyors feudals i, sobretot, per l'emperador; El Patronato va ser el camí cap a la plena utilització per part de l'Estat de les estructures eclesials, jurídiques-administratives i ideològiques. Aquest llarg final iniciat per Espanya a Amèrica, donarà lloc al Regalisme del segle XVIII, i els altres nacionalismes eclesiàstics similars: Jurisdiccionalisme, Gal·licanisme, Febronianisme, Josefinisme. La Revolució de 1789 va posar fi (com a teoria o paradigma) al sistema d'unió dels dos poders: la separació entre Església i Estat serà el nou paradigma polític, i totes les Romes possibles després de la Tercera, l'hauran d'acceptar per trobar una nova incardinació en el sistema de poder del món.

Por la bula Inter caetera (3 de mayo), el papa donaba a los Reyes de Castilla las islas y las tierras descubiertas y por descubrir hacia Occidente. Por otra bula Inter caetera (4 de mayo) el papa repartía la manzana del mundo en dos mitades, separadas por una línea imaginaria de polo a polo, que pasaría cien leguas al oeste y al sur de las Azores y de las Islas de Cabo Verde.

Finalmente, por la bula Eximiae Devotionis (3 de mayo), el papa concedía a España los mismos derechos y privilegios, que se habían concedido a Portugal para sus colonias de Guinea y Mina de Oro. (...) Carvajal había dicho: El papa, como vicario del Dios omnipotente, es dueño de la tierra. Con su licencia, los fieles pueden quitar a los infieles las tierras que injustamente poseen. Esto es precisamente lo que hace Alejandro VI. Considerándose dueño del orbe terráqueo, quita a los paganos las tierras, ciudades, villas y fortalezas que poseen y se las da a los reyes de Castilla: “De nostra mera liberalitate... omnes insulas et terras firmas inventas et inveniendas, detectas et detegendas... auctoritate Dei nobis in beato Petro concessa ac vicariatus Ihesu Christi qua fungimur in terris..., vobis, haeredibusque et succesoribus vestris Castellae et Legionis regibus, in perpetum tenore praesentium donamus, concedimus et assignamus, vosque hac haeredes et succesores praefatos de illis investimus, illarumque dominos cum plena, libera et omnimoda potestate, auctoritate et iurisdictione facimus et deputamus.32

Se denomina patronato al derecho exclusivo del rey para proponer y presentar a las personas para los oficios eclesiásticos y otras dignidades y prebendas destinadas a la administración del culto católico.

Mediante el pleno ejercicio del derecho de patronato, los Reyes Católicos se

32 J. Goñi Gaztambide: Bernardino López de Carvajal y las bulas alejandrinas. Instituto de Historia de la Iglesia de la Universidad de Navarra disponible a http://hdl.handle.net/10171/8558 consulta 30.09.11

21

aseguraron la administración sobre la Iglesia Católica. Tal derecho les fue reconocido expresamente por la bula del 3 de mayo de 1493 –Eximiae Devotionis – expedida por Alejandro VI y confirmada por otra resolución papal dictada por Julio II el 8 de junio de 1508.

Por la primera, el pontífice cedió a los Reyes el derecho de percibir el diezmo para el mantenimiento de la Iglesia y la evangelización de los indios; y por la segunda, los monarcas eran reconocidos como patronos de todas las iglesias del Nuevo Mundo. De ella surgió también la facultad de nombrar a todos los eclesiásticos. La Corona se reservaba, además, los siguientes derechos:

· El erigir nuevas diócesis y cambiar los límites de las ya existentes.

· El percibir las rentas de los beneficios vacantes.

· El autorizar la erección de nuevas iglesias o monasterios y la deposición de eclesiásticos por sus superiores.

· Además, todas las bulas papales y cualesquiera otras comunicaciones emanadas de la Santa Sede, destinadas a las iglesias de España y América debían, para poder ser publicadas y entrar en vigor, contar con el pase o autorización del Consejo de Indias, organismo que se reservaba asimismo el derecho de revisarlas, y en caso de no estar de acuerdo parcial o totalmente, de devolverlas a su lugar de origen, lo cual incluía su rechazo.

Ningún clérigo podía pasar a Indias sin la correspondiente autorización real y las altas dignidades de la Iglesia –obispos, arzobispos– resultaban de una terna elevada al pontífice por el Consejo de Indias.

Bajo la dinastía de los Borbones, y como consecuencia de las nuevas ideas liberales, surgió entre los juristas españoles una doctrina nueva: el patronato y la sumisión de la Iglesia al Estado no derivaban de una concesión de la Santa Sede, sino que era la resultante de un derecho inherente a la soberanía de los reyes. Esta doctrina, mantenida en España, fue invocada por algunos de los jóvenes Estados emancipados entre ellos la Argentina que se reservaron el derecho de patronato sobre la Iglesia Católica dentro de sus territorios.33

El Patronazgo de todas las indias pertenece al Rey

Por cuanto el derecho de patronazgo eclesiástico nos pertenece en todo el estado de las Indias, así por haberse descubierto y adquirido aquel Nuevo Mundo, edificado y dotado en él las iglesias y monasterios, a nuestra costa, como por habérsenos concedido por bulas de los Sumos Pontífices de su propio motu, para su conservación y de la justicia que a él tenemos. Ordenamos y mandamos que este derecho de patronazgo de las Indias, único e Insolidum, siempre sea reservado a Nos y a nuestra Real Corona, y no pueda salir de ella en todo ni en parte, y por gracia, merced, privilegio o cualquiera otra disposición que diéramos en el dicho nuestro derecho de patronazgo […] y que ninguna persona secular ni eclesiástica, orden ni convento, religión o comunidad de cualquier estado, condición, calidad y

33 Céspedes del Castillo. G., La sociedad colonial americana, en: Historia social y económica de España y

América; disponible a http://www.monografias.com/trabajos/jesuitasrioplata/jesuitasrioplata.shtml consulta 30.09.11

22

preeminencia, judicial o extrajudicial; por cualquier ocasión o causa, sea osado a entrometerse en cosa tocante al dicho patronazgo real, ni a Nos perjudicar en él, ni a proveer Iglesia, ni beneficio, ni oficio eclesiástico, ni a recibirlo, siendo proveído en todo el estado de las Indias, sin nuestra presentación, o de la persona a quien lo contrario hiciere, siendo persona secular, incurra en perdimiento de las mercedes que de Nos tuviere en todo el estado de las indias.34

Si la ontoteologia era ja una camí que no podia acabar d’altra manera que amb la mort de Déu (cf Heidegger), des de l’experiència del Crist, en aquest mateix camí no podem deixar de veure la necessària mort de l’home. Caldriareprendre aquesta idea central en un proper treball.

No oblidem que tanmateix durant aquest període, el papat continuava sent la font d’autoritat moral, i una certa ideologia cristiana mostrava la seva força també amb les comdemnes de Giordano Bruno, Erasmo o Galileo al mateix XVI.

Lo que marca la diferencia en el comercio de larga distancia propio del siglo XVI es el advenimiento de los saqueos a escala mundial, sobre todo en América del Sur.(...) Según los datos oficiales de la Corona española, entre 1521 y 1660, se transfirieron 18.000 toneladas de plata y 200 toneladas de oro desde América (...) hasta España.Todo este proceso tuvo un costo muy elevado en términos de vidas humanas en las tierras saqueadas. La población indígena de México se vio reducida un 90% en poco más de cien años (de 25 millones a 1,5 millones), mientras que la población indígena de Perú disminuyó un 95%. Según los cálculos, entre los años 1495 y 1503 desaparecieron más de tres millones de personas en las islas caribeñas. Como observa el teólogo y fraile español Bartolomé de las Casas, ‘podría expresar y colegir tantas maldades, tantos estragos, tantas muertes, tantas despoblaciones y tan fieras injusticias que espantasen los siglos presentes y venideros35.

34 El Ejercicio del Derecho de Patronato: Ley dictada por Felipe II el 1º de junio de 1574

http://www.monografias.com/trabajos/jesuitasrioplata/jesuitasrioplata.shtml 35 S. Sassen, op. cit. p. 124-125.

23

L’Estat

Podem considerar com a fita clau del procés d’assumpció del poder per part dels Estat-nacions el Concili de Constanza de 1414, convocat a fi de resoldre el cisma d’Occident sobre la base de l’autoritat conciliar; les votacions es feren per « nacions », no per persones (bisbes, cardenals). Es tractava, llavors, de les Universitats, òrgans de consulta plurinacionals: Itàlia, Alemanya [alemanys, escandinaus, polonesos, hungaresos, txecs, croates, dàlmates], França, Anglaterra [anglesos, irlandesos, escocesos]; i el col·legi cardenalici que votava com a cinquè estament; més tard s’afegiria Espanya [aragonesos, navarresos, castellans, portuguesos]. Però solucionat el cisma amb el nomenament de Martí V com a Papa, i amb les condemnes de Jan Hus et Juan Wiclef, les pretensions per a la reforma conciliar quedaren sense efecte. La porta a la Reforma s’obria de bat a bat.

Des del segle XVI, el reequilibri territorial a Europa no passa directament pel papat, sinó que són els forts Estats-nacions d'Europa que prenen la iniciativa i lluiten entre ells mateixos. El papat és, quan convé a les potències, argument o aliat, però sempre a condició que sigui submís als interessos i estratègies del poder. Roma, més dèbil o en un segon terme, pren les mesures diplomàtiques per assegurar la influència sobre totes les parts, i ho pot fer, ja que el sistema ideològic i de valors d'Europa són els principis d'una "ideologia cristiana", que s'havia anat forjant amb i en Europa i ara ja estava plenament integrada en la seva realitat política. Europa (el que podem donar aquest nom en aquest moment històric, que incloïa la Rússia de Pere el Gran) és durant els segles XVI, XVII i XVIII una sola entitat dels Estats nacionals junt amb la institució papal.

El cisma d'Occident – la Reforma Protestant – és expressió de l'asentament territorial d'aquesta ideologia cristiana que ha acabat per substituir el topos eclesial, el “lloc” que obre l’experiència eucarística i eclesial en els pobles. Els conflictes europeus dels dos-cents anys que segueixen no s'expliquen sense fer referència a l'esquerda oberta a partir de les tesis de Luter i la condemna de les mateixes per part de Roma i els seus aliats, la dinastia dels Habsburg, al seu cap Carles V.

La delimitació de fronteres territorials entre dos Estats igualment sobirans tanca també els territoris on s’expressa la complexitat de l’experiència de pertinença col·lectiva dels pobles. Amb la definició dels Estats-nacions, es redueix el sentit del territori - diríem que a més jurisdicció, menys expressió natural - i el sentit corogràfic ampli on és possible encara la comunicació cedeix davant del sentit més geogràfic de límit o frontera diferenciador i separador.

La nueva clase de autoridad que se configura en este período, con un carácter históricamente específico y cada vez más formalizado, encarna la jurisdicción territorial y la autoridad exclusiva sobre el territorio en cuestión. Los límites de la soberanía jurisdiccional pasan a ser geográficos (...) Esta situación presenta un

24

contraste con las jurisdicciones medievales, basadas en la clase social, que comprendían conjuntos de derechos y obligaciones mútuos, en función de los cuales un rey inglés, por ejemplo, podía deberle servicios a un noble francés de rango inferior. En efecto el Estado nacional territorial se convierte en el “locus” último de la autoridad, reemplazando a la divinidad del monarca, a la nobleza del señor feudal y a las alegaciones de los cuerpos religiosos. El significado de pertenencia se ve reubicado en una colectividad territorial que deriva de una autoriad abstracta y compleja, imposibe de reducirse a la divinidad del rey o a la “superioridad de castas” de la nobleza. (...) la transición del sistema feudal al Estado territorial requirió que se modificara el significado de autoridad...36.

La pervivència d’aquest principi d’autoritat que té origen en el papat i la seva confussió amb l’Imperi, queda també exposada per Saskia Sassen:

...sostengo que la gracia divina invocada por la monarquía francesa en cierto momento de la historia para obtener su autonomía del papado puede conceptualizarse como un elemento que a la larga deriva en la noción abstracta de soberanía secular. Numerosas condiciones y decisiones se conjugaron para establecer a Francia en un período temprano como una entidad en sí misma y para estimular el surgimiento de una identidad francesa específica, con rasgos de lealtad y patriotismo. Esos sucesos posibilitaron la formación de un concepto abstracto de soberanía popular, aunque la monarquía divina fuera precisamente la capacidad específica que la Revolución Francesa apuntaba a destruir. Así, el carácter divino de la monarquía francesa puede interpretarse en tanto elemento que alimenta el carácter mítico de la nación en el período posterior. El nacionalismo y el patriotismo pueden concebirse como capacidades desarrolladas mediante el sistema monárquico territorial y sus supuestos orígenes divinos. En este sentido, la fuente de autoridad divina que la Revolución Francesa destruye vuelve a emerger como una capacidad secularizada: el mito fundacional de la nación37.

El procés de secularització del principi diví de l’autoritat iniciat ara, que té una primera traducció en la ideologia cristiana expressada amb matissos particulars en reformats i tridentins, finalment es definirà en la Il·lustració i l'Enciclopèdia, que assentaran els principis susceptibles de reemplaçar aquella superestructura ja caduca. Tots els poders dels Estats, en primer lloc els que adopten la Reforma Protestant, i després la resta incloent-hi el Vaticà, constituiran la seva nova estructura d’autoritat i territorialitat en el seu mode de relacionar-se amb les noves idees eixides de la Revolució Francesa.

Però si el segle XVI té aparentment com a centre tres preocupacions principals (la relació de rivalitat França / Habsburg, l'Imperi Turc, i l'expansió de la Reforma), inesperadament sorgeix un nou centre de gravetat, Amèrica, que dóna el to adequat, a partir de l'inici de l'afebliment de la Santa Aliança, del Sacre Imperi Romà Germànic, la decadència dels Àustries i la rivalitat entre França i Espanya (segle XVII). L'absolutisme

36 Ibid. p. 120 i ss 37 Ibid. p. 41. Molt important reflexió per revisar críticament el sentiment de pertinença nacional, el que té de

prejudici o d’experiència. El procés identitari tancat a un territori més geogràfic que culturalment ampli, genera necessitat d’enemics entre els mateixos iguals – Estats-nacions - amb els que cal consensuar les fronteres. El lligam entre guerra i identitat nacional és prou clar al llarg de la història moderna. En aquesta lògica és comprensible que en els processos d’alliberament del domini de l’imperi turc dels pobles dominats des del segle XV, s’identifiqués l’Església com a seu del principi d’autoritat nacional. Les conseqüències de l’ethnofiletisme, declarat heretgia en 1872 encara les patim les Esglésies ortodoxes.

25

(segle XVIII), més que l’intent va d'aturar les tendències liberals il·lustrades, fou el contrapunt necessari per a què aquestes noves idees es desenvolupessin i reforcessin, i arribessin a aparèixer al segle XIX com l'únic paradigma possible en un món que ja no és més Europa, sinó Occident, nova perspectiva que ara ens ofereix la mirada des dels Estats Units d'Amèrica. El nou Estat a l’altra costat de l’Atlàntic no té ja com a font d’autoritat el poder diví del sobirà, sinó la common law, més tard estructurada i definida en la Constitució. Tanmateix el principi inspirador i estructurador de l’exercici del poder i de l’autoritat no s’han modificat substancialment; ho constatem en l’evolució al llarg dels segles, des del reforçament nacional a partir de 1945, en què els nord-americans poden reivindicar l’honor d’haver derrotat l’Alemanya de Hitler, passant per la caiguda del mur de Berlin i la desaparició de l’enemic soviètic, i la incorporació del nou enemic dins el propi territori: el terrorisme global! En tot aquest transcurs, el sentiment creixent d’una mena de “religiositat civil nacional” és el color de fons del resorgir de la raison d’état: I el fenomen Eichman es repeteix en les guerres d’Irak o en Guantànamo.

Finalment, el paper necessari de referent ideològic, social i ètic buscat en l'Església pels Imperis des de Constantí, Justinià, Carlemany, Otó I i Carles V, més tard, Frederic de Prússia, Pere i Caterina la Gran de Rússia, o Napoleó, l'han tractat d'exercir els Estats nacionals, sense trobar un equilibri entre la novetat il·lustrada liberal i la ideologia cristiana (l'etapa de la franc-maçoneria sens dubte no està exclosa d'aquest procés). El mateix rol, a causa de la incertesa que provoca la sola racionalitat, a partir del XIX i amb més força des del 1945, es vol ubicar en una superestructura de poder d'estil Vaticà (poder universal sobre l'espiritual i multinacional administrativament), i definit a partir del que s'anomena “l'espiritual” que es nodreix de tots els fluxos possibles que segons el moment històric són capaços d'exercir cert poder sobre les poblacions majoritàries dels Estats: el cristianisme, el budisme, l'islam, el judaisme, l'ateisme, el laïcisme... No es té en compte ara tampoc la consciència social de base [una altra vegada: “les tempestes en la regió política dels núvols deixen intactes els elements bàsics de l'estructura de la societat”.] L'estructura ideològica cristiana, lligada i depenent d'una territorialitat jurídica - les nacions-estats - inseparable de la llei civil, recolzada per una moral de justificació, organitzada com una racionalització del culte, sempre confusa en la seva definició de la divinitat, no pot moure cap esperit, i és incapaç de reflectir la Llum que l'ànima veritablement desitja: Aquesta estructura, en definitiva, té molt poc a veure amb l'Església. El buit generat rera aquesta mentida, i no cap altra cosa, és el que Russell i la cultura contemporànea en general, no paren de denunciar: En front d'aquest buit uns s'abismen, altres es rendeixen indefensos, altres es rebel·len impotents, però sempre tots amb la certesa de que “n'hi ha, de pa”:

Les ales les tenim, no ho podem dubtar. Que ningú no ens convenci de què, perquè no existeix el lloc cap a on anem o perquè no arribarem mai, tampoc no és real el desig que tenim de viatjar. Les nostres ànimes estan orientades cap a l’immens mar de la bellesa. Hem d’actuar amb la mateixa determinació que un nen quan té gana, que crida i plora encara que no hi hagi pa: “El perill no és que l’ànima dubti de si n’hi ha o no pa, sinó que sigui persuadida per una mentida de que no té fam. Només es pot persuadir per una mentida, perquè la realitat de la seva gana no és una creença sinó una certesa38.

38 M. Larrauri, La libertad según Hanna Arendt, Tándem, Valencia, 2001, 103 p.