UN ESTUDI DEL SECTOR DE RESIDUS SÒLIDS URBANS A L’EUROREGIÓ

DE L’ARC MEDITERRANI.

PROPOSTES PER ASSOLIR LA SOSTENIBILITAT

Alexandre Duran i Grant

Beques Convocatòria 2006

Papers EURAM Institut d’economia i empresa Ignasi Villalonga

ii

iii

Agraïments En el moment de la presentació d’aquest treball, voldria agrair enormement l’ajuda que l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa ha suposat per iniciar la recerca sobre la problemàtica de la sostenibilitat dins l’Euram. Certament, la beca de la que he gaudit m’ha permès d’estimular la recerca dins un tema que m’inquietava des de feia molt de temps. També vull reconèixer molt especialment la contribució del Prof. Carles Manera. Va ser ell qui desinteressadament em va proposar de realitzar aquest treball. No obstant, la seva designació com a Conseller d’Economia, Hisenda i Innovació pel Govern de les Illes Balears no m’ha permès de mantenir el contacte que hauria desitjat per dur a bon terme aquesta recerca. És per aquest motiu que, si bé tenc l’honor de que el Prof. Carles Manera sigui el tutor d’aquest estudi, res del que s’hi inclou és de la seva responsabilitat. Finalment, vull agrair Ivan Murray pels seus comentaris i aportacions sobre la petjada ecològica que m’han ajudat a guiar-me dins els termes de la sostenibilitat dels ecosistemes i, encara molt més especialment, vull agrair Laura Mejía per la seva inestimable paciència i ajuda en la maquetació de les pàgines que teniu a les vostres mans.

iv

v

Sumari

Taula de Figures .......................................................................................................... viii

Taula de Gràfics ............................................................................................................ ix

Taula de Quadres .......................................................................................................... xi

1. Introducció .............................................................................................................. 1

2. El sistema Terra...................................................................................................... 4 2.1. La necessitat de definir el sistema ............................................................................... 4 2.2. El sistema Terra........................................................................................................... 5 2.3. La petjada ecològica.................................................................................................... 9 2.4. Les anàlisis de fluxos de materials (MFA) ................................................................ 11

3. Les lleis de la termodinàmica i el procés econòmic ........................................... 12 3.1. Les lleis de la termodinàmica. ................................................................................... 12 3.2. La quarta llei de la termodinàmica: l’entropia material........................................... 13 3.3. La producció conjunta ............................................................................................... 14

4. De l’evolució biològica a la coevolució de sistemes............................................ 16 4.1. L’evolució .................................................................................................................. 16 4.2. La coevolució entre els sistemes socioeconòmic i natural ........................................ 17

5. L’economia dins el medi ambient ....................................................................... 20 5.1. La distinció entre mesures d’estoc i mesures de fluxos ............................................. 20 5.2. Les funcions del medi ambient per a l’economia....................................................... 21 5.3. Les implicacions de les lleis de la termodinàmica sobre les funcions del medi ambien.t.................................................................................................................................. .23 5.4. El reciclatge............................................................................................................... 24 5.5. Les amenaces per a la sostenibilitat de l’ecosistema ................................................ 25

6. La sostenibilitat: objectius, creences i hipòtesis................................................. 27 6.1. La definició dels objectius de la sostenibilitat: dues aproximacions econòmiques... 27

6.1.1. La sostenibilitat dèbil ........................................................................................ 28 6.1.2. La sostenibilitat forta......................................................................................... 30

6.2. La sostenibilitat i els fluxos de residus ...................................................................... 32

7. Els instruments de política ambiental de residus .............................................. 34 7.1. La necessitat de la intervenció pública...................................................................... 34 7.2. Els instruments de política medi ambiental ............................................................... 35

7.2.1. Les regulacions: les obligacions i les prohibicions ........................................... 37 7.2.2. Els imposts sobre els residus............................................................................. 38 7.2.3. L’impost per emissió......................................................................................... 39

vi

7.2.4. Els tributs per recepció o dipòsit de residus...................................................... 39 7.2.5. La taxació de béns............................................................................................. 40 7.2.6. La taxació diferencial ........................................................................................ 41 7.2.7. Els sistemes de consigna o de dipòsit i retorn d’envasos .................................. 41 7.2.8. Els permisos negociables .................................................................................. 42 7.2.9. Les etiquetes ecològiques.................................................................................. 42 7.2.10. Els subsidis o subvencions ................................................................................ 43 7.2.11. Els contractes, els acords voluntaris i els acords entre un sector econòmic i l’administració pública ....................................................................................................... 43 7.2.12. La informació medi ambiental, la comunicació i la conscienciació.................. 44

7.3. Algunes consideracions sobre les polítiques públiques............................................. 45

8. El problema dels residus sòlids urbans .............................................................. 47 8.1. Què és un residu? ...................................................................................................... 47 8.2. Els residus sòlids urbans a les societats occidentals................................................. 48 8.3. Els factors principals de l’augment dels RSU ........................................................... 50 8.4. La relació entre el Producte Interior Brut (PIB) i la generació de residus sòlids urbans... .................................................................................................................................. 51 8.5. La composició dels residus sòlids urbans.................................................................. 53 8.6. La tecnologia: els mètodes i les tècniques de tractament dels residus ...................... 56

8.6.1. Els abocadors .................................................................................................... 57 8.6.2. La incineració.................................................................................................... 58 8.6.3. La recuperació, la reutilització i el reciclatge ................................................... 58 8.6.4. El compostatge .................................................................................................. 59 8.6.5. Les plantes de separació o triatge de residus..................................................... 60 8.6.6. La recollida de RSU.......................................................................................... 60

8.7. Resum dels impactes de les tècniques de gestió de RSU............................................ 61 8.8. Els beneficis del reciclatge ........................................................................................ 65 8.9. Els preus de les matèries ........................................................................................... 68

8.9.1. Els metalls fèrrics i no fèrrics............................................................................ 68 8.9.2. Els preus dels plàstics........................................................................................ 73 8.9.3. Els preus del paper i cartró reciclats ................................................................. 75 8.9.4. El preu del vidre reciclat ................................................................................... 76 8.9.5. El preu dels tèxtils reciclats............................................................................... 77

8.10. El mercat del reciclatge i la recuperació de residus ................................................. 78

9. Els residus sòlids urbans del metabolisme socioeconòmic Euram................... 85 9.1. Descripció demogràfica i geogràfica de l’Euram ..................................................... 85 9.2. La legislació sobre residus sòlids urbans a l’Euram................................................. 88

9.2.1. La legislació de la Unió Europea ...................................................................... 88 9.2.2. La legislació de l’Estat espanyol....................................................................... 90 9.2.3. La legislació de l’Estat francès ......................................................................... 90 9.2.4. La legislació a nivell regional ........................................................................... 91 9.2.5. La legislació local ............................................................................................. 92

9.3. Els residus sòlids urbans a l’Euram .......................................................................... 92 9.4. Les tècniques de tractament per territoris ................................................................. 96

9.4.1. Les instal·lacions per a la gestió de RSU ........................................................ 100

vii

9.5. Els materials recuperats a l’Euram......................................................................... 102 9.6. Les empreses de gestió de residus ........................................................................... 103

10. Consideracions finals...................................................................................... 106 10.1. Cap a una coevolució en la gestió dels residus sòlids urbans................................. 106 10.2. L’entropia material: cap a la prevenció.................................................................. 108 10.3. Davant la inevitabilitat del residu: el reciclatge ..................................................... 108 10.4. L’estímul al mercat de la recuperació i el reciclatge de l’Euram ........................... 109 10.5. Propostes d’acció per millorar el mercat de recuperació i reciclatge de RSU....... 111

10.5.1. Propostes d’acció a les fases de recollida, separació i tractament dels RSU .. 111 10.5.2. Propostes d’acció al mercat de recuperació i reciclatge.................................. 112

10.6. El paper de la tecnologia i la R+D: els residus com una oportunitat..................... 114 10.7. Cap a una economia euroregional més sostenible .................................................. 115

11. Referències Bibliogràfiques ........................................................................... 117

viii

Taula de Figures

Figura 2.1 La noció de sistema i el seu medi ambient...................................................... 4

Figura 2.2 Relacions entre els sistemes econòmic, social i ecològic. .............................. 7

Figura 2.3 L’ecosistema global finit en relació al susbsistema econòmic........................ 8

Figura 4.1El procés de desenvolupament coevolucionari. ............................................. 18

Figura 5.1 La visió lineal de l’economia. ....................................................................... 20

Figura 5.2 Les interdependències entre el medi ambient i el sistema econòmic. Les

funcions del medi ambient.............................................................................................. 22

Figura 7.1Cicle de vida del producte i fases de la política medi ambiental de residus. . 35

Figura 8.1 Fluxos dins la gestió i tractament dels RSU.................................................. 56

Figura 8.2 Els fluxos materials, el mercat dels residus i la lògica de sistemes. ............. 79

Figura 8.3 Fluxos de matèria dins el sector de la recuperació i el reciclatge de RSU.... 80

Figura 8.4 Esquema d’una planta de separació d’envasos per material. ........................ 82

Figura 8.5 Esquema de fluxos monetaris i materials del sistema integrat de gestió de

residus d’envasos............................................................................................................ 83

Figura 9.1 Mapa de l’Euram sense el País Valencià. ..................................................... 85

ix

Taula de Gràfics

Gràfic 8.1RSU per càpita en 2004.................................................................................. 49

Gràfic 8.2 RSU totals, població i PIB en els estats membres de l’OCDE (1980-2020). 49

Gràfic 8.3 RSU totals en els grans estats membres de la Unió Europea entre 1995 i 2002

(en milers de tones). ....................................................................................................... 50

Gràfic 8.4 RSU per càpita i PIB per càpita (1995-2004) a la Unió Europea a 25 estats.52

Gràfic 8.5 Composició dels RSU a Espanya en 1999. ................................................... 54

Gràfic 8.6 Composició dels RSU a França en 2005. ...................................................... 54

Gràfic 8.7 Proporció d’envasos sobre el total dels RSU en una selecció de països en

2002. ............................................................................................................................... 55

Gràfic 8.8 Índex de preus dels metalls. Inclou els metalls següents: coure, alumini, ferro,

llauna, níquel, zinc i plom. ............................................................................................. 69

Gràfic 8.9 Índex de preus dels metalls no fèrrics de 1980 a 2007.................................. 70

Gràfic 8.10 Índex de preus de la ferralla a Europa i a Alemanya (2002-2007).............. 71

Gràfic 8.11 Evolució dels preus de la ferralla i del mineral de ferro a França (2002-

2007)............................................................................................................................... 72

Gràfic 8.12 Evolució de l’índex de preus dels metalls no fèrrics reciclats a França

(2002-2007). ................................................................................................................... 72

Gràfic 8.13 Evolució dels preus mundials del polipropilé, juny-novembre 2007.......... 73

Gràfic 8.14 Evolució dels preus mundials del poliestiré de baixa densitat, juny-

novembre 2007. .............................................................................................................. 74

Gràfic 8.15. Evolució de l’índex de preus dels plàstics verges i reciclats a França (2002-

2007)............................................................................................................................... 75

Gràfic 8.16 Evolució del preu de la pasta de paper i del paper-cartró a França (2002-

2007)............................................................................................................................... 76

Gràfic 8.17 Evolució del preu del sílice al mercat francès (2002-2007)........................ 77

Gràfic 8.18 Evolució del preu dels tèxtils reciclats a França (2002-2007). ................... 78

Gràfic 9.1 Distribució de la població total de l’Euram en 2005..................................... 86

Gràfic 9.2 Evolució de l’índex demogràfic a l’Euram (1996-2005, base 100 = 1996). . 87

Gràfic 9.3 PIB per habitant de l’Euram en 2004. ........................................................... 88

Gràfic 9.4 Evolució dels RSU totals a l’Euram i per regió, 1993-2004. ........................ 93

x

Gràfic 9.5 Evolució dels índex de generació de RSU a l’Euram. .................................. 93

Gràfic 9.6 RSU per càpita de l’Euram i d’altres Estats en 2004. ................................... 94

Gràfic 9.7 Evolució dels RSU per càpita a l’Euram (1993-2004).................................. 95

Gràfic 9.8 Evolució i tipus de tractament dels RSU a l’Euram, 1995-2004................... 96

Gràfic 9.9 Evolució del tipus de tractament dels RSU a Aragó, 1999-2004.................. 98

Gràfic 9.10 Evolució del tipus de tractament dels RSU a Catalunya, 1999-2004.......... 98

Gràfic 9.11 Evolució del tipus de tractament dels RSU a les Illes Balears, 1999-2004. 98

Gràfic 9.12 Evolució del tipus de tractament dels RSU al Llenguadoc-Rosselló, 1995-

2004. ............................................................................................................................... 99

Gràfic 9.13 Evolució del tipus de tractament dels RSU al Migdia-Pirineus, 1995-2004.

........................................................................................................................................ 99

Gràfic 9.14 Evolució dels tipus de tractament dels RSU al País Valencià, 1999-2004. 99

xi

Taula de Quadres

Quadre 2.1 Petjada ecològica i diferència ecològica de la capacitat de càrrega biològica

per habitant en 2005 (en hectàrees globals).................................................................... 10

Quadre 2.2 Petjada ecològica de les comunitats autònomes. ......................................... 10

Quadre 7.1 Instruments de política de residus sòlids urbans.......................................... 45

Quadre 8.1 Principals efectes econòmics i medi ambientals dels mètodes i tècniques de

tractament de RSU.......................................................................................................... 62

Quadre 8.2 Mitjana del cost dels mètodes de recollida i tractament de RSU en França en

2002 i 2003. .................................................................................................................... 64

Quadre 8.3 Estalvis d’energia, d’aigua i d’impacte de l’extracció de diversos materials

........................................................................................................................................ 66

Quadre 9.1 Característiques demogràfiques de l’Euram................................................ 86

Quadre 9.2 Descripció econòmica de l’Euram en 2004. ................................................ 87

Quadre 9.3Tipus de recollida de RSU. Any 2004. ......................................................... 95

Quadre 9.4 Plantes i instal·lacions de tractament a l’Euram en 2004. ......................... 100

Quadre 9.5 Plantes d’incineració a l’Euram en 2007. .................................................. 101

Quadre 9.6 Materials recuperats a l’Euram en 2004, en tones. .................................... 102

Quadre 9.7 Percentatge aproximat de material recuperat sobre el total de RSU per

material en 2004. .......................................................................................................... 103

Quadre 9.8 Número de recuperadors per tipus de material a l’Euram. ........................ 105

xii

1. Introducció Quan el professor Carles Manera em va proposar de realitzar una investigació econòmica enfocada al marc territorial de l’Euram i amb el suport de l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga, no vaig dubtar gaire sobre l’orientació que li donaria a l’estudi. Des del primer moment vaig saber que, en tractar-se d’un territori especialment delicat, hauria de dedicar els meus esforços a analitzar els problemes que l’activitat econòmica suposa per a la sostenibilitat de l’Euroregió. Un dels problemes comuns entre tots els territoris de l’Euram és el dels residus sòlids urbans, aquells que hom genera quotidianament i de forma creixent però dels que no ens adonam de les conseqüències ecològiques que provoquen. Es tracta d’un problema ecològic evident però també econòmic perquè el mercat que podria solucionar en part el problema de l’acumulació dels residus materials – el mercat de la recuperació i el reciclatge – funciona incorrectament i està poc estructurat. Si a l’interior de les regions el problema és evident, al conjunt de l’Euroregió la magnitud del problema s’amplifica. És per aquests motius que vaig decidir posar el meu gra d’arena amb una investigació que respon al meu compromís personal i ètic envers el sistema que ens sustenta. L’Euram – Euroregió de l’Arc Mediterrani segons la definició de l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga – o l’Euroregió Pirineus-Mediterrània – l’Euroregió promoguda a nivell institucional per les comunitats autònomes i regions implicades – és un espai integrat per Aragó, Catalunya, Illes Balears, el Llenguadoc-Rosselló, el Migdia-Pirineus i el País Valencià, tot i que oficialment el País Valencià no ha integrat l’Euroregió. Les interrelacions econòmiques a l’interior de l’Euram són significatives i evidents. La proximitat geogràfica així com les relacions històriques de caire cultural, social i polític afavoreixen la creació d’un espai dinàmic i amb una forta capacitat econòmica. L’Euram és un territori que es pot considerar com un sistema o un metabolisme socioeconòmic per on travessen una gran quantitat de fluxos materials que les empreses utilitzen per transformar i crear valor però que també acaben convertits parcialment en residus. Els residus són actualment i a tot el món occidental un problema a nivell ecològic, social i econòmic. La quantitat total de residus sòlids urbans generada per l’Euram va créixer un 55% entre 1993 i 2004, és a dir, en només onze anys, per assolir els 10,8 milions de tones de matèria rebutjada. A alguns dels territoris els increments són encara més espectaculars. A les Illes Balears l’augment ha estat del 70% i al País Valencià ha assolit el 88%, gairebé el doble en poc més d’una dècada. El més preocupant és que aquesta tendència no sembla modificar-se.

2

Per altra banda, els mètodes de tractament continuen essent insostenibles i no durables. L’abocament i la incineració són els mètodes de tractament utilitzats per al 64,5% dels residus sòlids urbans de l’Euram. Només un 35,5% restant es reciclen materialment o biològicament. A més, l’obtenció dels percentatges de reciclatge ha estat sotmès a grans dubtes sobre les dades oficials a les què hem tingut accés. Existeix una manca de fiabilitat de les dades oficials evident. Les dades regionals són molt disperses i heterogènies perquè estan subjectes a diferents mètodes de càlcul. Per guanyar en homogeneïtat i fiabilitat ha estat necessari acudir a fonts estadístiques estatals per poder establir comparacions i realitzar agregacions. En molts de casos, les estadístiques regionals no coincidien amb les presentades per les institucions estatals. Per exemple, per a l’any 2004 l’Institut Nacional d’Estadística (INE) de l’Estat espanyol publicava una generació de residus sòlids urbans a Aragó de 722.497 tones mentre que el Ministeri de Medi Ambient (MMA) publicava per al mateix any la quantitat de 597.489 tones. És a dir, una diferència del 17,3%. Independentment del debat sobre les xifres, les tendències sí que palesen clarament un creixement continuat així com el sentit de les magnituds dels mètodes de tractament. S’han privilegiat i es continua fent per part de les administracions públiques el recurs a les tècniques finalistes o d’ “eliminació” dels residus enlloc de les tècniques circulars que ens ajudarien a superar el problema de cul de sac. Es sol dir sovint que el millor residu és aquell que no existeix. En aquest sentit, la mesura de l’eficiència d’un sistema econòmic és la quantitat de residus que genera. Emperò, en tot procés econòmic o activitat humana es genera un residu ineludiblement (Ayres i Kneese, 1968). Aleshores, convé donar sortida adequada a aquests fluxos de materials que el sistema econòmic rebutja. El mercat de la recuperació i el reciclatge és possiblement la millor solució, malgrat la impossibilitat de reciclar la matèria eternament i al 100% (Georgescu-Roegen, 1982). El mercat de la recuperació i el reciclatge es converteix en un sector estratègic per a l’Euram. Els preus creixents de les matèries primeres així ho demostren. El sector contribueix crucialment a la sostenibilitat ecològica però també al benestar de les societats. A més, si es decideix amb força per aquest sector, pot fomentar el desenvolupament d’un sector líder tecnològicament. Llavors, una altra forma de mesurar l’eficiència dels sistema socioeconòmic de l’Euram és a través de la quantitat de residus materials reciclats. El mercat de la recuperació i el reciclatge, des de la recollida dels residus a les llars fins a la seva retransformació, presenta grans problemes per avançar. Malgrat l’aparell legislatiu existent actualment, el problema persisteix i no sembla trobar solucions radicals. Davant aquesta problemàtica, l’objectiu d’aquesta recerca ha estat d’establir un primer diagnòstic del sector integralment, repassant els seus diversos estadis (recollida, tractament, recuperació, etc.). El mètode utilitzat ha estat exploratori, és a dir, s’ha

3

procurat reunir el màxim número d’informació i de dades possibles per obtenir una aproximació fidel del problema i de com es troba el sector actualment. En base a la informació obtinguda, s’ha pogut observar que és necessària una millor articulació i estructuració del mercat. L’Euram és un territori idoni per les possibles economies d’escala que es poden generar per al sector amb relativa facilitat però que exigeix una acció decidida per part de les administracions públiques. Les polítiques públiques sobre residus sòlids urbans i sobre el reciclatge a tots els nivells administratius pateixen el problema de concebre els residus com quelcom a fer desaparèixer al menor cost financer possible. Aquest paradigma hauria modificar-se per permetre que el problema ecològic sigui considerat com una oportunitat tecnològica i empresarial. Una primera passa consisteix a apostar decididament per una política de “zero residus”, com la que Alemanya ha posat en pràctica des de l’any 2004. En aquest país, a l’any 2020 cap quilogram de residus sòlids urbans hauria d’acabar en abocador. Les oportunitats tecnològiques que això implica són excepcionals. Aquest estudi es divideix en vuit capítols. Els primers cinc capítols consisteixen en una introducció a la forma i mètode de concebre l’activitat econòmica dins el seu medi ambient natural. Al capítol II es defineix la noció de sistema i la importància metodològica i de paradigma que implica per a la recerca econòmica. Al capítol III es presenten les lleis físiques de la termodinàmica i s’expliquen quines són les seves respectives conseqüències sobre el procés econòmic. El capítol IV introdueix el concepte de coevolució de sistemes que ens permet d’establir un marc conceptual per comprendre l’evolució de la tecnologia i de les formes de vida i les interrelacions amb el medi ambient natural. El capítol V explica quin és el lloc de l’activitat econòmica dins l’ecosistema i quines són les funcions d’aquest per al bon funcionament del procés econòmic. D’aquesta forma, s’avancen quins són els problemes que el sistema socioeconòmic es troba per realment ser sostenible en el temps i en l’espai. Aquestes qüestions es debaten amb més profunditat al capítol VI, el qual presenta les aproximacions existents dins la teoria econòmica sobre la sostenibilitat. La segona part comença amb el capítol VII que presenta els instruments existents de política pública en matèria de residus. El capítol VIII enfoca la problemàtica global dels residus sòlids urbans. Aquest capítol ens proposa tenir un coneixement clar de tots els elements tècnics, econòmics, materials, etc. que intervenen en el sector dels residus. El capítol IX és tal vegada el més important perquè pretén mostrar quin és el panorama del sector a l’Euram. Es tracta d’un primer diagnòstic que ens permet posteriorment, al capítol X, d’aventurar unes propostes d’acció per millorar l’eficiència del reciclatge a l’interior de l’Euroregió. L’objectiu de les propostes és de millorar el mercat dels residus i del reciclatge perquè hi hagi una transició a partir de l’actual sistema d’extracció o adquisició de recursos naturals, transformació, consum i rebuig per un altre sistema circular de la matèria en simbiosi amb l’ecosistema que segueixi l’esquema transformació-consum-retransformació.

4

2. El sistema Terra

2.1. La necessitat de definir el sistema Per analitzar i comprendre l’estreta relació que existeix entre el sistema econòmic i el medi ambient natural, és necessari definir què és un sistema. Un sistema és un conjunt de components que interactuen entre ells (Common i Stagl, 2005, pàg. 23). El sistema es pot considerar com un conjunt de grups que interactuen i són interdependents d’una forma complexa a través d’intercanvis d’energia, de matèria i d’informació (Costanza et al., 1997, pàg. 51-53). L’idea d’un sistema suposa necessàriament l’idea d’un medi ambient en el qual el sistema existeix així com d’una frontera entre el sistema i el seu medi ambient, com s’il·lustra en la figura 2.1.

Figura 2.1 La noció de sistema i el seu medi ambient. El sistema que ens interessa s’ha de poder distingir del seu medi ambient. No existeix una regla general i precisa segons la qual es pugui establir la diferenciació. La definició de sistema i el seu medi ambient no es pot reduir a una sèrie de regles precises que es poden aplicar en totes circumstàncies. Allò que es distingeix com un sistema dependrà de quin és el propòsit de l’activitat. Per a alguns propòsits, pot ser convenient tractar el planeta Terra com un sistema i considerar-lo en relació al seu medi ambient: el sistema solar o l’univers. Per a d’altres, serà més convenient parlar, per exemple, de la litosfera (l’escorça terrestre sòlida que configura l’exterior de la Terra) o de l’empresa com a

Medi ambient

Sistema

5

sistemes amb sengles medi ambients (la resta del planeta o la resta de l’economia) amb els quals són susceptibles de mantenir interaccions. La ciència clàssica es basa principalment en la resolució o la reducció dels fenòmens en una sèrie casual i aïllable i en la recerca d’unitats o parts bàsiques o atomístiques del sistema. L’enfocament reduccionista és apropiat si la interacció entre les parts és inexistent, feble o essencialment lineal de forma que es poden sumar per descriure el comportament del conjunt o del tot (Ibid, pàg. 51). Al contrari, l’anàlisi de sistemes és una disciplina que adopta la posició segons la qual hi ha elements a guanyar si l’enfocament es realitza sobre els sistemes com a tal, de preferència a fer-ho sobre els seus components (Common i Stagl, 2005, pàg. 54).

2.2. El sistema Terra La noció de sistema ens pot ajudar a concebre els problemes i trasbalsaments ecològics que l’activitat econòmica i humana provoca. La ciència econòmica es basa en una concepció mecanicista dels fenòmens (Blaug, 1982, pàg. 50; Mouchot, 2003, pàg. 376; Norgaard, 1986; Georgescu-Roegen, 1971). Els models econòmics iniciats al segle XIX han evolucionat cap una concepció de l’economia com un sistema tancat i autònom que troba el seu equilibri després de patir qualsevol pertorbació, sense tenir necessitat d’aportacions externes per mantenir el funcionament del sistema. Aquest paradigma, des del punt de vista conceptual de Kuhn (1962), fa abstracció dels processos que s’efectuen tant a l’entrada, a l’interior del sistema econòmic i a la seva sortida en forma de residu o rebuig de les formes físiques transformades dins el procés. Per aquests motius, alguns economistes han realitzat aportacions crítiques amb l’objectiu d’integrar dins la ciència econòmica una visió més ampla del procés econòmic de forma que prengui en compte les interaccions i transformacions efectuades al sí del seu medi ambient. Kenneth Boulding en el seu article The Economics of the Coming Spaceship (1966) va elaborar una crítica fonamental per comprendre el canvi de paradigma dins la ciència econòmica. Boulding elabora una útil analogia entre el planeta Terra i una nau espacial a la qual els recursos –naturals– són limitats. Per a ell, la visió econòmica actual contempla el món com un “cowboy” per al qual la manca de pastura per al ramat es compensa amb el desplaçament a un territori més allunyat. El sistema es considera sense límits –obert– per consumir recursos no renovables així com abocar els residus sense preocupar-se pel futur perquè sempre existirà la possibilitat de desplaçar-se cap a una altre terreny inexplorat més enllà on reproduir el procés. En canvi, per a Boulding, la Terra és un sistema tancat amb recursos limitats, a la imatge d’una nau espacial. El seu objectiu era de mostrar com els recursos limitats amb els que compta el planeta restringeixen les possibilitats d’una “economia del cowboy”.

6

La lògica de l’ “economia del cowboy” és perillosa perquè no pren en compte els límits existents dins el seu funcionament i es dirigeix directament al penya-segat de l’escassesa. En canvi, una economia d’astronauta considera els recursos limitats i tracta de minimitzar els fluxos o thoughput així com de reciclar els fluxos materials a l’interior del sistema. L’astronauta internalitza la reducció de la velocitat de l’esgotament dels recursos disponibles. Segons Boulding, el què és essencial és la qualitat de l’estoc disponible de recursos per satisfer les necessitats humanes i no la quantitat de producte. Les necessitats humanes i el progrés humà no són essencialment materials més enllà d’unes quantitats essencials sinó, seguint la tradició de John Stuart Mill (1848 in Naredo, 1987), socials i culturals. L’obra de Georgescu-Roegen (1971, 1979 i 1982) ens serveix per comprendre la incidència que té el procés econòmic per al sistema Terra i els seus recursos naturals. La Terra és un sistema obert en fluxos d’energia però tancat quant a la matèria. Els fluxos energètics solars són com una pluja fina que gràcies a la fotosíntesi de les plantes s’emmagatzema de forma que possibilita la vida d’altres éssers vius, com l’espècie humana, que necessiten energia per sobreviure. Al llarg de milions d’anys, una part de les plantes, en la seva descomposició, ha format un estoc limitat de recursos naturals energètics (carbó, petroli, gas) que en els darrers 50-60 anys s’ha anat extraient i consumint a un ritme cada vegada major. Malgrat l’adveniment d’una era sense petroli o carbó, la Terra com a sistema energèticament obert ens ofereix una sortida amb el desenvolupament d’energies alternatives a partir del Sol (solar, eòlica, hidràulica, etc.). Emperò, quant a la matèria, la Terra té recursos finits i forma un sistema tancat1. Aquest principi primordial per a la gestió econòmica ja va ser indicat per Boulding anteriorment però Georgescu-Roegen hi va veure una errada fonamental: la matèria no és perfectament ni eterna reciclable. En base a les lleis de la termodinàmica (cf. Capítol III), que s’apliquen igualment a la matèria, aquesta es degrada i es dissipa en l’univers a pesar d’entrar en processos de reciclatge que necessiten igualment una gran quantitat de matèria i d’energia per dur-los a terme. El reciclatge mai no es pot realitzar sobre el 100% de la matèria car sempre existeixen pèrdues en el procés. El procés econòmic consumeix fluxos de matèria irreversiblement i irrevocable a partir d’uns estocs limitats creats pels lents processos geoquímics de la Terra. Malgrat això i malgrat que el reciclatge no és una solució perfecta, és una millor alternativa que el consum directe dels recursos naturals no renovables. Per a René Passet (1979), per a tot estudi dels trasbalsaments provocats per l’activitat humana sobre el medi ambient, és fonamental partir d’un enfocament que distingeixi entre els sistemes natural i socioeconòmic i analitzar les interaccions. A partir de la noció de sistema, que ell anomena igualment esfera, en distingeix tres formes (vegeu figura 2.2). En primer lloc, ens trobam amb la biosfera que representa el conjunt del

1 Només una petita quantitat de matèria ens arriba en forma de meteorits que es dissolen en arribar a l’atmosfera (Georgescu-Roegen, 1977)

7

planeta Terra amb els seus elements naturals i artificials, creats per la humanitat. Englobats dins d’aquesta esfera, es formen els sistemes constituïts per l’activitat humana: l’esfera social, que inclou les interaccions humanes; i, en darrer lloc i depenent dels altres dos, l’esfera econòmica que concentra les activitats humanes amb l’objectiu de la producció. Mentre que la biosfera, considerada com el medi ambient, és la base per al desenvolupament de les activitats humanes, els sistemes social i econòmic no són essencials per a l’evolució natural. L’esfera o sistema socioeconòmic, que engloba les activitats humanes, es nodreix d’entrades provenint de l’ecosistema o biosfera i emet uns residus o rebuigs cap al medi ambient en forma tant sòlida, líquida com gasosa. Aquest paradigma econòmic d’arrels aristotèliques2 implica dos principis fonamentals per a la gestió econòmica dels recursos naturals. En primer lloc, donades les funcions del medi ambient (cf. Capítol V), l’ecosistema és la frontera que mai ha de ser sobrepassada per assolir la sostenibilitat. En segon terme, el sistema social està immers dins del sistema natural i el sistema econòmic s’ha de considerar com un susbsistema dels sistema social. Per tant, l’economia ha d’estar dictada per l’ecosistema i per la societat i no ha de ser l’economia la que dicti les regles del joc a la naturalesa i a la societat. Finalment, la dependència de l’economia, així com la vida humana, del seu medi ambient ens obliga a prestar una major atenció als desbarataments que el procés econòmic li causa.

Figura 2.2 Relacions entre els sistemes econòmic, social i ecològic. Font: Adaptació de Passet, 1979.

2 Aristot definia l’economia com l’administració de la casa. És a dir, com l’administració del conjunt social productiu més enllà de la producció de beneficis monetaris o crematística.

Esfera econòmica

Esfera social

Esfera ecològica

8

La situació en què es troba actualment el sistema econòmic en relació al seu medi ambient natural és una molt diferent de la del passat. Segons Costanza et al. (1997, pàg. 5-6), ens hem desplaçat d’un món que prèviament era “buit”, és a dir, buit de gent i dels seus artefactes, però ple de capital natural (vegeu figura 2.3). En aquest món “buit” l’èmfasi i la retribució es feia sobre un creixement ràpid i l’expansió, una competició despietada i uns cicles dels residus oberts. En canvi, actualment, ens trobam en un món madur i “ple” on les necessitats s’haurien de dirigir cap a una millora qualitativa i on la finitud i escassesa de recursos naturals així com de la funció d’assimilació dels residus pel medi natural ens obliga a construir i mantenir uns cicles dels residus-matèria tancats que suposen un major reciclatge.

Figura 2.3 L’ecosistema global finit en relació al susbsistema econòmic. Font: Costanza et. alii., 1997, p. 6.

9

2.3. La petjada ecològica Un planeta Terra massa “ple” significaria que la capacitat de càrrega de les funcions medi ambientals es veuria superada per les activitats humanes. Un indicador de l’impacte humà sobre l’ecosistema amb gran acceptació per la seva fàcil comprensió és la petjada ecològica. Aquest indicador “mesura la demanda de la població sobre la naturalesa en una única unitat de mesura: l’àrea de biocapacitat global” (Venetoulis i Talbert, 2006). La petjada ecològica és un indicador que recull de manera simple i comprensible l’impacte humà sobre la biosfera basant-se en una visió estrictament utilitària de la naturalesa. Si la humanitat consumeix més recursos dels que la biosfera pot generar i produeix més residus dels que pot absorbir, el resultat serà la degradació ambiental i la insostenibilitat (Murray et al., 2005). En altres paraules, la petjada ecològica “proveeix un marc excel·lent per mesurar l’extensió (àrea) de l’ús o apropiació dels recursos i serveis naturals per la humanitat dins el context de la sostenibilitat” (Venetoulis i Talbert, 2006). Per a Wackernagel i Rees (1997):

“La petjada ecològica o l’apropiació de capacitat de càrrega d’una economia representa la capacitat ecològica necessària per sostenir aquesta economia. En una primera aproximació, les petjades ecològiques poden ser definides com la suma de superfícies de terra i aigua en vàries categories ecològiques que els participants en aquesta economia reclamen per produir tots els recursos que consumeixen, i per absorbir tots els residus que generen sobre una base contínua, utilitzant la tecnologia predominant”.

La lògica subjacent és de poder comparar la superfície necessària per mantenir el nivell de consum de les societats humanes i d’absorbir o assimilar els residus resultants. La superfície “utilitzada” es compara a allò que la Terra produeix a través dels cicles naturals i una superfície limitada i sobre una base anual. Els fluxos de recursos naturals i de residus poden convertir-se en unitats de superfície biològica productiva necessàries per mantenir aquests fluxos. Si la demanda de sòl excedeix el seu aprovisionament, o el què és el mateix, si la petjada ecològica és superior a la biocapacitat, això indica que s’ha excedit la capacitat regenerativa i es produeix un dèficit ecològic que sol ser compensat principalment per dues vies: a través d’importacions de l’exterior o per la sobreexplotació dels recursos naturals interiors (Murray et al., 2005). Els països més urbanitzats, amb major PIB i majors consumidors de recursos i fonts energètiques no renovables tenen, a pesar del seu avantatge tecnològic, una petjada ecològica més important. El quadre 2.1 ens mostra els resultats en 2005. França i Espanya, per exemple, superen amplament la seva capacitat de càrrega biològica. Aquests dèficits són compensats per mitjà de l’apropiació de recursos naturals que venen d’altres països i continents. El dèficit a nivell mundial s’explica, per la seva banda, perquè actualment vivim a expenses de l’estoc de reserves acumulades al planeta pels processos bioquímics i geològics dels darrers milions d’anys. Però el què és més

10

preocupant és que, si els patrons de consum dels habitants de França o d’Espanya s’estenguessin als altres països, especialment aquells “en vies de desenvolupament” com la Xina o l’Índia, es necessitarien entre 3,85 i 4,83 planetes més com la Terra per satisfer la demanda de recursos naturals.

Petjada ecològica Capacitat

biològica Diferència Planetes

França 65,82 11,29 -54,54 4,83

Alemanya 52,21 8,44 -43,77 5,19

Espanya 50,68 10,44 -40,24 3,85

Europa Occidental 60,70 16,84 -43,86 2,60

Estats Units 108,95 20,37 -88,58 4,35

Àfrica 7,48 27,51 20,03 -0,73

Amèrica Llatina i

Carib 16,90 22,22 5,31 -0,24

Món 21,91 15,71 -6,20 0,39

Quadre 2.1 Petjada ecològica i diferència ecològica de la capacitat de càrrega biològica per habitant en 2005 (en hectàrees globals). Font : Venetoulis i Talberth (2006). www.redefiningprogress.org A nivell regional, recentment el Ministeri de Medi Ambient espanyol ha presentat un estudi preliminar sobre la petjada ecològica de les comunitats autònomes. Els seus resultats indiquen que el País Valencià consumeix 7,2 vegades per sobre de la seva capacitat biològica, Catalunya ho fa 6,1 vegades, les Illes Balears 5,73 i Aragó només 1,1 vegades.

Petjada ecològica Biocapacitat Relació

Petjada/biocapacitat

1995 2005 1995 2005 1995 2005

Variació

1995/2005

Aragó 6,06 7,25 6,67 6,6 0,9 1,1 21%

Catalunya 5,49 6,43 1,12 1,05 4,9 6,1 25%

Illes Balears

4,78 5,91 1,3 1,04 3,7 5,7 55%

País Valencià

5,56 5,94 0,96 0,82 5,8 7,2 25%

Quadre 2.2 Petjada ecològica de les comunitats autònomes. Font: MMA i Fundació Biodiversidad, http://www.fundacion-biodiversidad.info/huellaecologica/app/pdf/ ponencias/Antonio_Serrano.pdf [Octubre 2007]

3 Murray, Rullan i Blázquez (2005) coincideixen en l’estimació de la petjada ecològica per a les Illes Balears.

11

La raó principal d’aquestes marcades diferències amb Aragó és la densitat de població. El més significatiu és l’augment d’aquests índex realitzat en el període d’una dècada, anant entre el 21% d’Aragó fins al 55% de les Illes Balears. Les regions més densament poblades absorbeixen més recursos de l’exterior. En aquestes, les entrades han de ser superiors a la capacitat biològica interna per mantenir l’activitat humana. Malgrat això, el fet que no tots els països, ni regions ni classes socials tenguin la mateixa petjada ecològica desqualifica la perspectiva clàssica del malthusianisme que acusa principalment la pressió demogràfica com la causa principal de la degradació ecològica simbolitzada per “la bomba P” (Ehrlich i Ehrlich, 1968). Així, la petjada ecològica global superior a la capacitat biològica ens mostra que els principals factors de la degradació són les pautes de consum i producció desiguals d’alguns territoris.

2.4. Les anàlisis de fluxos de materials (MFA) Un altre mètode per observar la problemàtica de la sostenibilitat de les pautes de producció i consum d’una societat és a través de l’anàlisi dels seus fluxos de materials (MFA, sigles en anglès). Per a realitzar-la, Fischer-Kowalski i Huberl (1998) assimilen el funcionament del sistema socioeconòmic d’un territori a un metabolisme natural. Fischer-Kowalski i Huberl defineixen el metabolisme socioeconòmic com les relacions entre el medi ambient natural i les societats sobre les que es sustenten, en un procés constituït per inputs i outputs biofísics que es concreten en els materials i l’energia que s’extrauen de la l’ecosfera. Els materials i l’energia posteriorment són metabolitzats a través de la societat on una part s’acumulen com a estocs i una altra es finalment rebutjada i retornada al sistema ecològic en forma de residus o emissions. Des d’aquesta perspectiva, la visió optimista d’una desmaterialització de l’economia a través de la terciarització es confronta a uns fluxos creixents. Les dades ens mostren l’existència d’un creixement continu dels fluxos de materials, especialment els no renovables, a Catalunya (Sendra, Gabarrell i Vicent, 2006) i a l’Estat espanyol (Carpintero, 2003). Les conclusions d’aquests investigadors corroboren la visió d’un ecosistema global gradualment més “ple” degut al creixement del subsistema econòmic. Per al nostre propòsit, és a dir, per estudiar una activitat econòmica amb fortes interaccions amb el sistema ecològic (els residus sòlids urbans) i dins un espai territorial concret (l’Euram) que manté uns intercanvis comercials amb altres territoris, adoptarem la definició de metabolisme o sistema socioeconòmic per definir les activitats humanes que es desenvolupen en un territori i per a les quals és necessiten unes entrades materials i energètiques que terminen per abocar uns residus en el medi ambient que els sustenta.

12

3. Les lleis de la termodinàmica i el procés econòmic

3.1. Les lleis de la termodinàmica. Nicholas Georgescu-Roegen (1906-1994), matemàtic i economista, deixeble de Joseph A. Schumpeter, representa un punt d’inflexió dins el pensament econòmic. La seva obra (1971, 1976, 1979 i 1982) ens serveix per concebre el procés econòmic immers dins l’evolució natural a través de la seva interpretació de les lleis de la física termodinàmica i l’activitat econòmica humana. Les lleis de la termodinàmica, descobertes per Sadi Carnot (1824) i formalitzades per Rudolf Clausius, són les següents:

- El primer principi de la termodinàmica és el de la conservació de la matèria i de l’energia. La quantitat de matèria i energia en un sistema tancat no augmenta ni disminueix sinó que es transforma.

- La segona llei de la termodinàmica és també anomenada llei de l’entropia. Aquesta estableix que la quantitat d’energia disponible en un sistema tancat només disminueix amb el seu ús. Aquesta llei ens indica que cada cop que utilitzem energia, aquesta es degrada, és a dir, es dissipa en l’univers i augmenta el seu desordre o entropia. L’energia mai no es destrueix (conservació quantitativa) però canvia de forma (dissipació qualitativa). Hi pot haver transformacions però no guanys o pèrdues de massa o energia. El més important és que l’activitat econòmica canvia l’estat o qualitat de l’energia a partir d’una forma “freda” o estructurada d’energia (p. ex.: els combustibles fòssils) cap a una forma “calenta” o fortament dissipada en l’atmosfera. Aquest procés és irreversible ja que no és possible reunir l’energia dissipada per reciclar-la sense utilitzar un quantitat molt major d’energia estructurada.

- El tercer principi és posterior i és també anomenat principi de Nernst, el qual té menor importància econòmica. Aquest principi estipula que és impossible refredar un cos a la temperatura del zero absolut (-273 ºC) en un nombre finit d’etapes (Vivien, 1994, p. 34).

Segons Georgescu-Roegen, l’economia convencional es basa principalment en la mecànica newtoniana, és a dir, en el moviment perpetu i la reversibilitat de tots els processos, especialment en el temps. L’aportació principal de Georgescu-Roegen

13

estableix que no existeix una reversibilitat ni una circularitat absoluta en el temps com per tornar enrere al punt de partida, tal com elabora l’economia neoclàssica amb la noció d’equilibri. Al contrari, els principis de la termodinàmica suposen que l’activitat econòmica, com tot procés vital, consumeix recursos irreversiblement i, sobretot, que no podran reintegrar-se novament al cicle econòmic. El planeta Terra es pot considerar com un sistema tancat energèticament des del moment en què avui els recursos energètics són principalment no renovables. A dins un sistema tancat com és el planeta Terra, l’ecosfera o sistema ecològic, les activitats humanes s’han de fonamentar sobre aquests principis ja que, de no fer-ho, augmentarà l’entropia i, per tant, les distorsions dins l’ecosistema amb la conseqüent pèrdua de qualitat de vida dels humans presents i futurs.

3.2. La quarta llei de la termodinàmica: l’entropia material Georgescu-Rogen (1979, 1982) va insistir en la necessitat d’estendre el concepte d’entropia cap a la matèria i així enunciar una nova llei de la termodinàmica. Com l’energia, la matèria que s’utilitza a l’economia té tendència a ser utilitzada de forma entròpica, és a dir, la matèria es dissipa i perd qualitat a mesura que s’utilitza dins del sistema econòmic. Els materials no poden ser reciclats al 100% perquè a cada procés de reciclatge hi ha una pèrdua de matèria o una degradació de la seva qualitat. La matèria es dissipa desordenadament dins el sistema tancat. Tractar de reunir les partícules dissipades significaria un esforç econòmic i energètic que no tendria sentit. Pensem, per exemple, en el cas dels pneumàtics o les soles de les sabates. A mesura que s’utilitzen, perden partícules per l’erosió de llurs superfícies. Tractar de recuperar les partícules disperses en el sistema significaria un sacrifici econòmic i energètic que resultaria ineficient. Georgescu-Roegen (1979) posa de manifest que la crisi ecològica serà més evident per la part dels materials que per la part de l’energia. La raó és òbvia: mentre que la Terra constitueix un sistema obert energèticament gràcies als fluxos d’energia solar que hi entren, ho és tancat en quant a materials, i no existeix cap flux d’entrada alternatiu. En aquest punt, és de significativa importància per a la sostenibilitat el seu recordatori de la distinció entre els conceptes d’estoc i de flux que l’economia convencional no elabora correctament dins el seu aparell metodològic basat en unitats monetàries. Els estocs finits dels recursos naturals no renovables adquireixen una importància major de la que reben pel senyal dels preus del mercat. Una altra implicació econòmica de l’entropia material és que les noves tecnologies no “creen” nous recursos, simplement ens permeten degradar l’energia, l’ordre material i la riquesa biològica d’una forma diferent i, el més sovint, d’una forma més ràpida. L’admiració per la tecnologia dels nostres dies oculta que la veritable degradació es fa

14

en els nombres absoluts, i no els relatius. Des d’un punt de vista del conjunt de l’economia, “no podem produir geleres, automòbils o avions a reacció “millors i més grans” sense produir també residus “millors i més grans”” (Georgescu-Roegen, 1975, pàg. 63).

3.3. La producció conjunta És per aquest procés de dissipació de l’energia i de la matèria que el concepte d’externalitat medi ambiental utilitzat en l’economia convencional no s’hauria d’entendre com una anormalitat sinó, ans al contrari, com un fenomen normal i continu, intrínsec a la producció i al consum, que esdevé més important a mesura que el sistema econòmic creix (Vivien, 1994, pàg. 104-105). Des d’aquest punt de vista, la contínua i creixent generació d’entropia de l’activitat econòmica ens hauria de fer reflexionar sobre l’inexorable final dels recursos naturals no renovables i, per tant, sobre la fi de l’activitat humana així com la coneixem avui. El concepte d’entropia tant energètica com material ens ajuda a comprendre l’existència de subproductes que no són una anormalitat de l’activitat econòmica sinó un fenomen inherent a la vida. Els subproductes són el resultat de la producció, donant lloc així a la producció conjunta. La producció conjunta pot ser definida com el fenomen pel qual diversos efectes emergeixen necessàriament d’una activitat. L’activitat humana suposa sempre l’aparició d’efectes secundaris no intencionats. El problema sorgeix quan el desenvolupament econòmic que vivim actualment té tendència a augmentar els fluxos materials mentre que, al mateix temps, la capacitat de l’ecosistema de rebre’ls i assimilar-los s’ha sobrepassat de forma que aquesta funció del medi ambient adquireix més i més valor. Per comprendre el concepte de producció conjunta, hem d’enfocar l’economia com un sistema que es reprodueix en el temps, integrada en l’ecosistema i representada com un circuit traspassat per diversos fluxos monetaris, de matèria i d’energia. L’objectiu de l’activitat econòmica és de repetir o incrementar els fluxos a cada volta del circuit. L’anàlisi dels processos de producció i de consum com a circuits de fluxos va néixer amb els fisiòcrates i el Tableau Économique de François Quesnay (1759). Aquest autor ja va observar que l’economia és un procés circular on hi ha una recerca contínua per les condicions de reproducció i de repetició del procés. Les anàlisis en taules input-output de Vassily Leontief (1941 i 1970 per a una aplicació a la contaminació) o la producció de subproductes formalitzat per Piero Sraffa (1960) representen avenços metodològics del punt de vista fisiòcrata de l’economia. Els models de producció conjunta permeten quantificar i monetitzar els residus generats per la producció i el consum dins una economia.

15

Ayres i Kneese (1969) van formular, dins el marc de l’anàlisi input-output, un ample sistema matricial de fluxos materials dins l’esfera econòmica. Per ells, si no hi ha acumulació de materials o reciclatge, la massa de totes les entrades provenint del medi ambient (recursos naturals) ha de ser necessàriament igual a la massa de tots els residus emesos a l’ecosistema en qualsevol forma (líquida, gasosa o sòlida). Ells van demostrar que, lluny de constituir una anormalitat teòrica, les externalitats medi ambientals associades a l’abocament de residus al medi natural són un resultat normal i inevitable de l’activitat econòmica. El problema apareix quan aquests residus sobrepassen la capacitat d’assimilació de l’ecosistema a més de què aquests no estan adaptats als tipus de materials artificialment creats que són rebutjats sobre el medi natural. Les lleis de la termodinàmica i el concepte de producció conjunta ens permeten mantenir una visió crítica sobre les tècniques de tractament de residus sòlids urbans majoritàries actualment (incineració i abocament). Aquestes tècniques són considerades com a formes d’ “eliminació” dels residus tot ignorant que no existeix forma d’eliminar la matèria sinó únicament de transformar-la (incineració) o dipositar-la (abocador). Les conseqüències per a la sostenibilitat medi ambiental d’aquestes opcions tecnològiques no són menors, com veurem més endavant al capítol VIII.

16

4. De l’evolució biològica a la coevolució de sistemes

4.1. L’evolució Segons Darwin (1850), les espècies evolucionen a través dels processos d’adaptació i de selecció natural. La pressió de la població, associada amb l’habilitat de les espècies per expandir el seu número fins a la capacitat de càrrega del seu medi ambient, afavorí la supervivència dels individus amb les característiques particulars que els permetien ser més efectius en la seva reproducció. L’evolució és un procés de canvi en el temps. Tots els tipus de sistemes experimenten l’evolució. És per aquest motiu que l’economia com a sistema també està sotmesa al canvi evolutiu. Un sistema pot ser simple, complicat o complex, segons el nivell de coneixement que es tenguin de les relacions existents entre els individus o agents que en formen part. Un sistema complex és aquell on els components estan contínuament en adaptació i evolucionen en resposta als desenvolupaments en el propi sistema. L’evolució pot prendre formes molt diverses i imprevisibles que la ciència actual encara no és capaç d’albirar. Les evolucions passades no permeten preveure completament quina serà l’evolució futura. Aquesta incertesa en els sistemes complexes, on els coneixements són insuficients per realitzar qualsevol predicció, condiciona la ciència que pretén estudiar-la des del seu angle. L’ecosistema és un sistema complex on la incertesa és manifesta a tots els nivells. A causa de la incertesa sobre quines seran les conseqüències sobre l’ecosistema de les accions humanes, és fa necessària la utilització del principi de precaució en la ciència. Els sistemes econòmics són també sistemes complexos i en evolució. No obstant, els models de l’economia neoclàssica no solen reflectir aquesta realitat. El paradigma evolucionari presenta un mecanisme per a l’adaptació i l’aprenentatge en sistemes complexes, com són l’ecosistema o l’economia, a través de tres processos bàsics interdependents:

x l’emmagatzemament i la transmissió d’informació, x la generació de noves alternatives i x la selecció d’alternatives superiors segons un criteri de rendiment.

17

El paradigma evolucionari és diferent del paradigma mecànic de l’economia convencional en almenys quatre aspectes (Arthur, 1988 dins Costanza et al. pàg. 30):

a) L’evolució és dependent del camí o recorregut, és a dir, que la història i la dinàmica del sistema són importants.

b) L’evolució pot arribar a equilibris múltiples. c) No hi ha cap garantia de que l’eficiència òptima o qualsevol altre rendiment

òptim pot assolir-se a causa en part de la dependència del passat i la sensibilitat a les pertorbacions.

d) És possible arribar a situacions on es dóna el fenomen del blocatge o “lock-in” en relació a un sol venedor – supervivència del primer més que supervivència del millor o més adaptat – sota condicions d’economies d’escala creixents.

Com Arthur (íbid) adverteix, “la teoria econòmica convencional es construeix majoritàriament sobre el supòsit o hipòtesi de rendiments marginals decreixents (retroaccions locals negatives)” mentre que a la vida observam que els rendiments creixents, els fenòmens de blocatge o lock-in, la dependència del camí, els múltiples equilibris i l’eficiència subòptima són la norma més bé que l’excepció en el sistema econòmic així com a l’ecològic.

4.2. La coevolució entre els sistemes socioeconòmic i natural La barrera entre l’economia i l’ecologia és la presumpció de que els sistemes econòmic i ecològic estan separats i no necessiten comprendre’s conjuntament. L’economia convencional considera el sistema econòmic com separat de la naturalesa. Aquesta forma del pensament econòmic reflecteix les creences occidentals sobre els sistemes i sobre la ciència el conjunt de les quals s’han convertit en part del problema perquè constitueixen una explicació de la insostenibilitat de les societats modernes (Latouche, 2005). Si a l’ecosistema, la dependència entre les espècies configura una forma de coevolució, en termes més holístics, l’espècie humana també coevoluciona amb el seu medi ambient. Norgaard (1994) ens proposa que la comprensió del procés de coevolució pot ajudar-nos a comprendre com els sistemes social i natural s’entrellacen i canvien. A partir d’aquest punt, es suggereixen noves direccions per a l’organització social per elevar la sostenibilitat medi ambiental.

18

Figura 4.1El procés de desenvolupament coevolucionari. Font: Norgaard, 1994.

El procés de desenvolupament es presenta com la coevolució entre el coneixement, els valors, l’organització, la tecnologia (tots ells pertanyent a l’esfera humana) i el medi ambient (vegeu la figura superior). Cadascun d’aquests subsistemes està relacionat amb els altres encara que també canvia i afecta el canvi que pateixen els altres a través de la selecció. Per exemple, a un nivell ecològic, les noves tecnologies com els pesticides exerceixen una pressió selectiva sobre les espècies mentre que les noves característiques de les espècies – fruit de l’evolució –, a la vegada, exerceixen una selecció entre les diferents tecnologies. No obstant, no només la coevolució es manté a nivell tecnològic sinó que exerceix pressió envers un canvi en els altres subsistemes. D’aquesta forma, en la problemàtica que ens ocupa, tant la capacitat d’assimilació del medi ambient, els béns de consum elaborats a partir de recursos naturals no renovables, la producció en massa de béns de consum que es converteixen en residus, les institucions i polítiques afavorint la societat dels residus, com entenem un residu i com valoram (o quins són els nostres valors) quan els residus tornen al medi ambient, conformen tots plegats un marc en coevolució constant al llarg del temps, com ens demostra el desenvolupament històric del segle XX. Emfasitzar en els processos coevolucionaris és una forma d’afirmar que els humans intervenen i canvien les característiques del seu medi ambient. La perspectiva coevolucionària posa el seu èmfasi en la cadena d’esdeveniments que es produeix a partir de llavors així com les diferents intervencions alteren la pressió donant les característiques dominants del medi ambient que observam que, a la vegada, seleccionen els valors, el coneixement, l’organització i la tecnologia i, per tant, les intervencions subseqüents sobre el medi ambient.

VALORS

CONEIXEMENTS ORGANITZACIÓ

MEDI AMBIENT TECNOLOGIA

19

La lliçó principal de la perspectiva coevolucionària és que necessitam centrar-nos només sobre les tecnologies que treballen amb els processos naturals i no les que tracten d’anul·lar-los. Des d’una perspectiva històrica, podem observar ara més clarament que les economies occidentals han passat de coevolucionar amb els seus ecosistemes cap a una coevolució entorn del consum de recursos naturals no renovables. Les innovacions tecnològiques i organitzatives a partir d’aquest canvi han estat radicals però han donat la sensació de tenir el control sobre la naturalesa i poder dissenyar lliurement el seu futur. Emperò, de fet, molts problemes ecològics s’han merament ocultat en l’espai i en el temps per llegar a les generacions futures. El model coevolucionari d’O’Connor (1993, 1995 i 1998) ens pot servir com a base teòrica per inspirar les orientacions d’una política cap a la sostenibilitat. O’Connor s’inspira en els models input-output per mostrar la coevolució a través del temps entre els sistemes econòmic i ecològic. D’aquesta forma, es representa el sistema Terra de forma teòrica amb una economia inserida i on ambdós evolucionen interdependentment en el temps. Aquestes interdependències són extremament importants però llur complexitat les converteix en evasives, difícils d’aprehendre i globalment incommensurables. No totes les transaccions estan incloses dins el sistema econòmic i no totes les transaccions econòmiques estan incloses dins el sistema de mercat. Existeix un gran nombre de béns i serveis no comercialitzables que romanen fora del sistema econòmic de mercat. I no obstant, l’economia absorbeix recursos naturals i produeix un excedent. Però per altra banda, el sistema econòmic genera un subproducte en forma de residu i/o calor (entropia) de l’acció de transformació que no es considera a l’anàlisi econòmica. El regal gratuït de les funcions del medi ambient no es torna a la naturalesa de forma que el pugui assimilar. D’aquesta forma s’acaben creant greus i inesperats desbarataments de l’ecosistema (e. g.: canvi climàtic, contaminació del sòl, de l’aigua i de l’aire, etc.) En aquest context, el fet d’incrementar la complexitat material dels residus dins el sistema econòmic converteix el seu tractament encara més complicat i utilitzador de recursos. Per tant, la lògica del creixement econòmic tal com s’entén actualment com l’augment de benestar lligat a un augment material i diversificat suposa una major quantitat de residus complexes que han de ser tractats els quals, al mateix temps, necessiten més recursos o inputs dins l’esfera econòmica. El creixement econòmic continuat deslligat del funcionament de la naturalesa suposa aleshores que un major percentatge de l’excedent econòmic ha de ser dedicat al tractament dels residus i de la contaminació. El clímax d’aquesta evolució ens duria a un punt forassenyat on el creixement de l’economia s’explicaria principalment pel creixement de les activitats de tractament dels residus i la contaminació.

20

5. L’economia dins el medi ambient L’economia neoclàssica considera que la naturalesa és externa al sistema econòmic. El procés econòmic adquireix recursos materials del sistema natural, els processa i els consumeix, emperò la teoria econòmica no es preocupa de com han estat extrets o rebutjats. Per a l’economia convencional la naturalesa és instrumentalitzable, reversible, lineal i les seves capacitats per absorbir els residus són il·limitades.

Figura 5.1 La visió lineal de l’economia. No obstant, les altres ciències ens demostren que la naturalesa posseeix unes funcions que és necessari preservar. Per a Noël i O’Connor (1998), una condició necessària per a la sostenibilitat és el manteniment d’un nivell de capital natural per damunt d’un llindar crític superat el qual s’arriba a una pèrdua irreversible. El capital natural crític no és només el nivell per a la supervivència d’un ecosistema sinó també aquell necessari per al benestar humà. El capital natural crític són els recursos a una escala geogràfica donada que mantenen importants funcions medi ambientals i que, a la vegada, són irreemplaçables. No hi ha substituts en termes de capital manufacturat o humà per a aquestes funcions. Per mantenir i identificar els criteris per a la sostenibilitat, ens és indispensable prendre en compte els cinc tipus de funcions del medi ambient.

5.1. La distinció entre mesures d’estoc i mesures de fluxos Per poder representar les relacions entre l’ecosistema i les activitats econòmiques, és de gran importància realitzar la distinció entre estocs i fluxos correctament (Georgescu-Roegen, 1971). Els estocs i els fluxos són fonamentals per a les operacions tant dels sistema econòmic com del sistema natural. Un estoc és una quantitat que existeix a un moment del temps. Un flux és una quantitat per a un període de temps. Durant un període, un estoc pot augmentar, disminuir o mantenir-se invariable tot depenent de l’existència i quantia dels fluxos. La idea que s’hauria de retenir és que el consum de

Entrades (recursos naturals)

producció consum

21

recursos o l’abocament de residus no poden violar la primera llei de la termodinàmica aplicada sobre la matèria. Si un estoc de quelcom augmenta o disminueix, aleshores un altre estoc del mateix recurs o d’una transformació del mateix disminueix o augmenta, respectivament. Al medi ambient se’ns presenten dos tipus de recursos naturals, els renovables i els no renovables. Els primers són aquelles que existeixen en el medi ambient com un flux. La quantitat que hom utilitza avui no implica una reducció de la quantitat disponible en el futur. En canvi, els recursos no renovables existeixen com una magnitud estoc. Aquest principi és especialment aplicable als recursos naturals minerals. La quantitat utilitzada avui implica una menor quantitat disponible en el futur. I en virtut del principi de conservació de la matèria, si l’estoc de recursos minerals disminueix per mantenir l’activitat econòmica, aleshores l’estoc de recursos minerals transformats augmentarà a l’altre extrem, en forma de capital econòmic o en forma de rebuig. Naredo (1987, pàg. 261) assenyala que els enfocaments de la ciència econòmica convencional es basen en el valor de canvi monetari. El problema que presenta la noció de valor de canvi és que difumina la distinció entre els estocs i els fluxos en comparació a les ciències que estudien els recursos en termes biofísics.

5.2. Les funcions del medi ambient per a l’economia L’economia o sistema econòmic es compon de tres activitats bàsiques: el consum, la producció i la inversió. Es pot observar a la figura 5.2 que les activitats del sistema econòmic estan entrellaçades amb el medi natural donant lloc a les funcions del medi ambient. Aquestes són (Noël i O’Connor, 1998):

1. Funció de font de recursos, clarament simbolitzat per l’extracció de recursos minerals o alimentaris.

2. Funció d’abocador o d’assimilació de residus. Amb aquesta funció, el medi natural absorbeix, recicla i transforma els residus de les activitats humanes per mitjà de processos biològics, químics i geològics que poden ser a molt llarg termini. Aquesta funció té els seus límits temporals i espacials. Mentre que la lògica de la producció i el consum és a curt termini, la lògica dels cicles naturals a més llarg termini entra en contradicció amb la lògica econòmica contemporània. Un exemple clar és la producció de béns fets de plàstic que necessiten centenars o milers d’anys per ser assimilats per l’ecosistema.

3. Funció de paisatge o com a lloc per al gaudi estètic. 4. Funció de jaciment o emplaçament per a dur a terme determinades activitats. 5. Funció de suport o manteniment de la vida puix que la continuïtat de tota

espècie depèn del seu medi ambient.

22

Figura 5.2 Les interdependències entre el medi ambient i el sistema econòmic. Les funcions del medi ambient. Font: Common i Stagl, 2005, pàg. 87, adaptació pròpia. El consum de béns i serveis és l’activitat realitzada per les persones per satisfer algunes de les necessitats i dels desigs. El consum és l’objectiu al qual es dirigeix tota l’activitat econòmica. No tota l’activitat de consum és material des del moment en què existeixen serveis que no requereixen un flux de matèria. Per exemple, el consum d’una exposició d’art. No obstant, Georgescu-Roegen (1971, pàg. 18 i 282) considera que l’objectiu últim del sistema econòmic no és el consum material sinó el gaudi de la vida, el qual és un flux. Per obtenir aquest gaudi, les activitats de consum i de producció són necessàries però no poden constituir el fi en si mateixos de la vida humana.

Frontera del sistema medi ambiental

Energia

Assimilació de residus

Serveis per al manteniment de la de vida

Consum

Producció

Estoc de capital

Límit del sistema econòmic

Recursos naturals

Paisatge i funcions

recreatives

Emplaçament

Reciclatge

23

La producció té per objectiu satisfer la demanda dels consumidors. Per produir, és necessari proveir-se de recursos naturals o matèries primeres que s’extrauen del medi natural. Per a produir, existeix un estoc de capital representat per les màquines, les fàbriques, els mitjans de transport, etc. però també el coneixement o les relacions interpersonals que faciliten una major transformació per període o productivitat. La multifuncionalitat del medi ambient suposa una valoració econòmica complexa perquè la major part dels béns i serveis que proveeix són característics dels béns públics, és a dir, no estan subjectes a la lògica d’intercanvi de mercat ni a la noció de valor de canvi. Pel que ens ocupa, la gestió de residus, les funcions del medi ambient més rellevants són les d’assimilació de residus i la de recursos naturals. També ho són la funció de paisatge i de manteniment de vida a causa del fet que les tècniques majoritàries de tractament de residus actuals (vegeu capítol VIII) impliquen una degradació paisatgística a causa d’instal·lacions no desitjades socialment i de la qualitat de l’ecosistema a través de la contaminació química i l’emissió de rebuigs tòxics.

5.3. Les implicacions de les lleis de la termodinàmica sobre les funcions del medi ambient

Una vegada enteses les relacions entre el medi ambient i el sistema econòmic, es pot comprendre que vivim en un món material. La base material de la producció i del consum es essencial per comprendre la revalorització de les escasseses de materials, de territoris i dels actius medi ambientals de qualitat. L’escassesa de les funcions del medi ambient no ha estat suficientment presa en consideració per la teoria econòmica. La teoria econòmica convencional defineix la seva activitat científica com aquella que assigna uns recursos escassos a unes necessitats infinites (Robbins, 1932 in Naredo, 1987, pàg. 223). Per a Robbins, la condició d’escassesa dels béns no és “absoluta” sinó que és una limitació respecte a la demanda, és a dir, relativa. Això desemboca necessàriament en un concepte de riquesa que és relatiu – d’acord amb la noció d’escassesa “relativa” – i, per extensió, aprofundeix la separació de l’econòmic d’allò físic. Per a Walras (ibíd, p233) – pare de l’economia basada en el paradigma de l’equilibri general – l’escassesa és personal o subjectiva, mentre que el valor de canvi és real o objectiu i es basa en la utilitat o satisfacció que un bé o servei ens reporta. La reducció de la noció d’escassesa subjectiva a l’àmbit dels valors de canvi per part de la ciència econòmica deixa fora de la seva anàlisi l’escassesa de les funcions del medi ambient que, a més, no són directament valorables ni intercanviables malgrat poder influir sobre la utilitat.

24

Segons Naredo (pàg. 232), és prou simbòlic que la crisi energètica dels anys 70 sorprengués els economistes quan l’objecte de la seva ciència és precisament l’escassesa. La crisi de subministrament va ser “el resultado lógico e inevitable hacia el que ha de conducir una sociedad basada en el consumo de recursos escasos, [que] no se renuevan al mismo ritmo al que son consumidos”. I afegeix: “es físicamente imposible mantener una expansión indefinida de un tipo de sociedad que se comporta de esa manera”4. Des de la perspectiva contrària de les lleis de la termodinàmica, la llei de l’entropia és la base física de l’escassesa a la qual s’enfronta la gestió dels recursos naturals. El fet de trobar-nos en un sistema tancat de la matèria on els processos econòmics són altament entròpics justifica plenament l’existència d’una escassesa objectiva o absoluta dels recursos naturals. La noció d’escassesa subjectiva, enunciada per Walras, permet de fer abstracció de les lleis de la termodinàmica. Per aquesta raó, es fa necessària la quantificació dels recursos disponibles fent distinció entre els estocs i els fluxos per dur a terme una gestió adequada i sostenible. D’acord amb la llei de la conservació de la massa, el procés econòmic no produeix ni consumeix res. La producció únicament transforma unes entrades de recursos naturals, uns fluxos de serveis proveïts pel capital i pel treball per obtenir uns béns i serveis, però també residus. El consum transforma els béns i serveis en satisfacció de necessitats i desigs, però també en residus. Naturalment i per simplificar, la composició i característiques del que entra i del que surt del sistema no són iguals però la massa o pes dels dos fluxos sí que ho són. Això ens permet de concloure en un fet clau: utilitzar més recursos necessàriament implica generar més residus. Ara, considerem el segon principi de la termodinàmica, que l’activitat econòmica produeix una dissipació energètica i material, és a dir, desordre. El consum de recursos naturals de baixa entropia per part del sistema econòmic origina uns residus que retornen al medi ambient amb un nivell d’alta entropia, és a dir, que el conjunt de materials que retorna al medi ambient ho fa amb un grau de desordre i dissipació major que els materials originaris.

5.4. El reciclatge Ara bé, una activitat important dins el sistema econòmic i rellevant quant a la inserció dels residus en el medi ambient és el reciclatge (vegeu figura 5.2). El reciclatge suposa el desviament de part de l’activitat de producció per al consum o per a la inversió en capital amb l’objectiu d’interceptar una part dels fluxos de residus abans que surtin del

4 Lletres en cursives de l’autor.

25

sistema econòmic. Els residus es reprocessen i es reutilitzen com a entrades per a la producció. El reciclatge presenta dues conseqüències principals:

a) La quantitat de residus que surt cap al medi ambient es redueix. b) La quantitat de recursos naturals extrets del medi ambient es redueixen per un

nivell constant de producció. Quan es tracta de recursos no renovables, aquest fet allarga la vida de l’estoc.

Un residu és un subproducte que no té valor per al sistema econòmic. Una vegada en el medi ambient, els residus es poden integrar als fluxos naturals biològics – reciclatge natural – o es poden acumular com a estocs, especialment aquells no biodegradables. L’acumulació d’un residu depèn de la naturalesa del residu mateix i del medi ambient que el rep. Per als residus orgànics, la transformació bioquímica en el si de l’ecosistema és suficient si no es superen uns certs llindars. Emperò, en la majoria de casos, és la concentració o la quantitat absoluta de residus el què importa i no la quantitat relativa en el temps o a l’espai. Els residus poden crear greus problemes a causa de la concentració de partícules tòxiques que es transmeten per la cadena alimentària. Els residus poden crear problemes també per l’efecte de sinergia a través del qual la mescla de dos o més materials que interactuen en el medi ambient pot provocar una contaminació molt més perillosa que cadascun dels materials individualment. Un altre problema en relació amb l’efecte de sinergia és la superació d’un llindar a partir del qual l’ecosistema és incapaç d’assimilar els residus, especialment a escales locals. Els residus materials, des del moment en què no poden ser assimilats per l’ecosistema, s’acumulen en el medi. Es tracta, doncs, d’un tipus de contaminació acumulativa que no entra dins els processos naturals de reciclatge biofísic. Amb l’augment de l’emissió de residus materials per part del sistema econòmic en creixement material continuat, la funció d’assimilació del territori es converteix en un actiu escàs des d’un punt de vista objectiu, donant lloc a conflictes d’ús i augmentant el seu valor.

5.5. Les amenaces per a la sostenibilitat de l’ecosistema Dues són les principals amenaces per a la sostenibilitat de l’ecosistema i de l’activitat econòmica que els modes contemporanis de producció i consum representen. La primera és l’esgotament de recursos naturals no renovables. Hi ha una elecció a fer entre consumir-los avui o consumir-los demà i aquesta decisió té conseqüències ètiques profundes. Aquest tipus d’elecció no es presenta amb la mateixa severitat en el cas dels recursos renovables o de flux. La segona amenaça és l’emissió i acumulació de residus. Les lleis de la termodinàmica ens mostren clarament que l’extracció de recursos té com a contrapartida la generació

26

de residus. L’acumulació de residus implica canvis en el medi ambient que acabaran per influir les activitats humanes (cf. Canvi climàtic, pol·lució d’aigües subterrànies, etc.). L’acumulació de residus tòxics per a la vida que posen en perill la salut humana i la sostenibilitat dels ecosistemes sobre els que s’assenten les societats. Una emissió de residus persistent i contaminant pot reduir la capacitat del conjunt del sistema economia-medi ambient per satisfer les necessitats i desigs dels humans en el futur. La disponibilitat d’alguns recursos també depèn de l’acumulació de residus que realitzam avui dia.

27

6. La sostenibilitat: objectius, creences i hipòtesis

6.1. La definició dels objectius de la sostenibilitat: dues aproximacions econòmiques

Des de l’aparició de l’Informe Brundtland, el terme “desenvolupament sostenible” ha estat molt debatut i comentat dins del món científic i polític. La definició, que ja s’ha convertit en oficial, diu que “el desenvolupament sostenible és aquell que satisfà les necessitats de les generacions presents sense comprometre la capacitat de les futures generacions de satisfer les seves pròpies necessitats” (WCDE, 1987). Aquesta definició és, per altra banda, fortament criticada perquè no aporta cap solució real – és formula de forma abstracta – i poc concreta. El concepte es presenta buit de contingut ja que no fa més que amagar la necessitat de seguir creixent la producció total per corregir els problemes ambientals a posteriori. El concepte de desenvolupament sostenible és un terme contradictori (Naredo, 1997) que no adreça correctament les qüestions que han conduït a la situació de crisi ecològica (Larrère, 1997) i d’insostenibilitat actuals. Les causes de la crisi ecològica i la insostenibilitat de l’economia són diferents segons l’enfocament. L’economia convencional considera que el creixement econòmic és la solució a la crisi ecològica que ha estat motivada, entre d’altres, per l’augment de la població i, per tant, a una pressió excessiva de la població sobre els recursos. Aquesta perspectiva malthusiana no exclou la possibilitat de trobar tecnologies que permetin superar la crisi a través de guanys en productivitat o de la descoberta de nous substituts. Emperò, els crítics d’aquesta visió argumenten que la crisi ecològica es deu a un augment de la pressió de les pautes de consum sobre els recursos globals, és a dir, a un excessiu creixement econòmic fonamentat exclusivament en les lleis del mercat i sense respectar les pròpies lleis i dinàmiques de la naturalesa. El concepte de desenvolupament s’ha de diferenciar del de creixement. El primer és una millora qualitativa, mentre que el creixement no és més que l’augment quantitatiu d’un determinat objecte o aspecte. Per exemple, una persona arribada a la maduresa es va desenvolupant com a persona, mentre que el seu creixement es dóna des de que neix fins que arriba a l’edat adulta, en què s’atura de créixer.

28

El concepte de sostenibilitat prové de l’ecologia i de les lleis de la termodinàmica. Així, una economia es considera sostenible sempre que no es superi la seva capacitat de càrrega. En el moment en què aquesta és superada el sistema es desequilibra i els seus efectes són múltiples i impredictibles. El debat sobre la sostenibilitat s’ha mantingut sovint en suposicions més que en fets, essent l’anàlisi biofìsica de la relació entre els humans i la resta de la naturalesa generalment oblidat o ocultat. Existeix una necessitat d’estudiar a partir d’un nou tipus de comptabilitat que vagi més enllà dels registres comptables en termes monetaris. L’economia s’aproxima al concepte de la sostenibilitat de dues maneres:

6.1.1. La sostenibilitat dèbil Un primer corrent de pensament es pot anomenar sostenibilitat dèbil. Es tracta d’un intent des de l’epistemologia i dels instruments analítics de l’economia neoclàssica d’incorporar les externalitats negatives i positives dins dels agregats monetaris. La sostenibilitat dèbil parteix de la noció habitual de sistema econòmic i proposa la monetarització de la naturalesa. La sostenibilitat dèbil es fonamenta en instruments i agregats monetaris. Això implica grans dificultats epistemològiques motivades pel fet d’intentar valorar monetàriament els recursos i serveis naturals que, com hem vist al capítol previ, presenten una gran complexitat. Les mesures i magnituds monetàries utilitzades en l’economia convencional es basen en la identificació entre consum i benestar, i per tant un augment del consum es tradueix en un augment del benestar la qual cosa ha rebut nombroses crítiques (Passet, 1979, El Serafi, 2002). La sostenibilitat dèbil considera que una economia es sostenible si el capital total és constant, és a dir que no disminueix. Aquesta proposta considera que el capital manufacturat (per exemple, la maquinària, els edificis, etc.), el capital humà (el nivell d’educació, els coneixements, etc.) i el capital natural (els recursos, serveis i funcions de la naturalesa) són substituïbles o reemplaçables, de forma que la disminució d’una classe de capital pot ser compensada per l’augment de l’altre. La substituïbilitat entre els capitals, especialment entre el natural i el manufacturat, es sustenta sobre l’idea de que la tecnologia ho pot permetre. És a dir, que la tecnologia pot resoldre els problemes medi ambientals, les externalitats negatives, a mesura que aquestes apareixen. La hipòtesi d’una tecnologia que pot controlar i dominar la naturalesa fins al punt de reemplaçar-la té origen en les idees i creences en el progrés de la Il·lustració del segle XVII. Quant al concepte de residu dins l’economia, al principi els economistes no trobaven un lloc per als residus a l’economia probablement a causa de les característiques dels

29

residus d’aquell temps. Als segles XVIII i XIX els pensadors i filòsofs de l’economia des d’Adam Smith fins a Karl Marx concebien els residus de l’economia com quelcom que es reintegrava al cicle natural. L’elevada proporció de matèria orgànica permetia una fàcil assimilació pel medi ambient. Els residus no han estat considerat com una externalitat ambiental negativa fins fa relativament poc dins la història del pensament econòmic. I des del primer moment s’ha entès com un efecte o flux no internalitzat pel mercat per la seva manca de preu (Pigou, 1920). És a dir, els residus no formen part del sistema econòmic de mercat i per aquest motiu constitueixen un problema que requereix la intervenció d’una autoritat pública amb la fixació d’una taxa que permeti arribar a una contaminació òptima. La forma en què els economistes han respost al problema de la contaminació és per mitjà d’una compensació anomenada “voluntat a pagar” (willingness to pay en anglès). El sector econòmic que s’ocupa del serveis públics per al medi ambient (depuració d’aigües, tractament de RSU, etc.) constitueix el factor on la societat expressa la seva voluntat a pagar per mantenir una certa qualitat ambiental (Forster, 1973; Van der Ploeg i Withage, 1991; Bovenberg i Smulders, 1995). No obstant, la qualitat i la irreversibilitat presents a l’ecosistema no s’estudien més enllà dels fluxos anuals expressats en termes monetaris. Quant als matèries primeres no renovables, el seu possible esgotament ha menat/conduït un gran nombre d’economistes a investigar sobre les possibilitats de continuar el creixement econòmic (Hartwick, 1978; Solow, 1986; Aghion i Howitt, 1998). La característica central d’aquest corrent de l’economia és que existeix una substituabilitat perfecta entre el capital natural, representant els béns i serveis proveïts pels estocs biofísics, i el capital manufacturat, és a dir l’estoc de màquines i artefactes creats pels humans. Els problemes socials causats per la deterioració del medi ambient, com per exemple els abocadors de residus o les emissions de fums tòxics, poden ser compensats per mitjà de contraprestacions monetàries i d’inversions en equipaments manufacturats per evitar la contaminació. L’economia ambiental està construïda sobre aquests principis i sobre els conceptes d’externalitat i de fallida del mercat (Faucheux i Noël, 1995, pàg. 177). La contaminació es considera com una unió d’efectes físics, químics, biològics, olfactius, etc. causats per un tipus de residu emès al medi ambient i, el més important, per una reacció humana a aquest efecte. Aleshores, el problema apareix quan la pèrdua de benestar dels agents econòmics no es té en compte a través dels mecanismes auto-reguladors del mercat. Per aquesta raó, l’efecte s’anomena “efecte extern” o “externalitat” que crea una ineficiència al mercat el qual no arriba al seu òptim. La solució adoptada pels economistes és aleshores de tractar d’internalitzar aquells efectes externs amb la utilització de mètodes de valoració directes i/o indirectes dels costs i dels beneficis. Els problemes anomenats NIMBY (Not In My BackYard, no en el meu corral en anglès) són un clar exemple d’externalitat subjecte a valoració econòmica únicament quan hi ha una reacció social a l’efecte extern.

30

6.1.2. La sostenibilitat forta La sostenibilitat forta, pel contrari, és una temptativa per desenvolupar un nou sistema de valoració de les activitats humanes basant-se en avaluacions biofísiques i ètiques. La sostenibilitat forta considera que una economia és sostenible si el seu capital natural no disminueix i que les tres categories de capital més que substitutives són complementàries. El manteniment del capital natural és condició necessària per establir la base de la sostenibilitat. El bosc pot proveir-nos de fusta però el què no és assenyat és basar l’economia en l’esgotament i destrucció del bosc, és a dir, exhaurint el capital natural. Aleshores, existeixen factors de producció limitatius i necessaris ja que el capital natural és l’estoc que proveeix de fluxos el sistema econòmic. El factor limitatiu de la producció és el capital natural restant. La proposta de la sostenibilitat forta es basa en agregats biofísics perquè aporten la mesura més fiable dels fluxos i dels estocs de capital natural. Els indicadors de sostenibilitat forta intenten mesurar la pressió humana sobre els ecosistemes en termes principalment biofísics amb l’objectiu de comprendre els efectes i impactes de l’activitat humana. Les mesures biofísiques no presenten els inconvenients que impliquen les valoracions monetàries ja que analitzen una realitat física. Malgrat això, donada la complexitat de les interaccions home-entorn, l’estudi científic es mou en un àmbit d’incertesa i ignorància i, com a conseqüència, les possibilitats de commensurar i predir són reduïdes (Ravetz i Functowicz,1994). És a causa d’aquesta complexitat i incertesa en els elements i funcions del medi ambient que una anàlisi cost-benefici dels béns fora del mercat és impossible o no és útil per a la gestió del medi ambient. Per exemple, la utilització del tipus de descompte suposa promoure l’explotació dels recursos naturals en el present sense considerar les generacions futures. Per a la sostenibilitat forta, aquesta perspectiva privilegia la racionalitat econòmica en un sentit estricte que situa els interessos individuals per damunt dels interessos col·lectius. La sostenibilitat forta considera que la tecnologia no és sinònim de progrés i que no pot servir per substituir el capital natural. La tecnologia hauria de tenir com a objectiu l’increment de la productivitat del capital natural per damunt de la productivitat del capital manufacturat. Segons Jonas (1979), com més poderosa és una tecnologia respecte al medi ambient, major responsabilitat tenim cap a les generacions futures per llegar-les un planeta apte per a la vida. Les funcions del medi ambient, com la d’assimilació de residus, estan subjectes a tecnologies i fluxos amb un gran poder de destrucció irreversible. No obstant això, les conseqüències són desconegudes i impredictibles per a la ciència actual. La complexitat en les relacions no ens permet de preveure les conseqüències futures. A partir d’aquesta ignorància o incertesa sobre les interdependències i les retroaccions possibles entre l’ecosistema i el sistema econòmic és d’on s’originen les nostres obligacions ètiques envers la naturalesa. El fonament es troba en què ens veiem obligats a restituir a l’ecosistema aquells béns lliures que li hem adquirit i dels que ens hem apoderat però d’una forma assimilable per a l’ecosistema.

31

Però per dur-ho a terme, les societats han de dedicar una part de l’excedent que s’utilitza per permetre la reproducció dels fluxos dins l’economia circular (O’Connor, 1993, 1995). Dins d’aquest marc, la sostenibilitat només es pot entendre com un estat on els límits entròpics es tenen en compte i es respecten. En cas contrari, els límits ecològics del sistema Terra evolucionaran i efectuaran retroaccions sobre el sistema econòmic pel mateix procés de reproducció però amb una forma incerta i perillosa per a la sostenibilitat de les societats actuals. Per a O’Connor (1995), dins aquesta concepció de la sostenibilitat, els processos productors de residus materials no reciclables per la pròpia naturalesa no són duradors i èticament contraproduents. La sostenibilitat, per tant, es defineix dins el marc del manteniment de les funcions medi ambientals i del benestar humà com “un procés de gestió econòmica i ecològica dels recursos amb l’objectiu de distribuir conjuntament beneficis i serveis econòmics i ecològics” (O’Connor, 2001, p. 1). Existeix un fonament ètic envers la naturalesa i no es tracta únicament d’una gestió basada en instruments financers. Els instruments de la política ambiental han d’anar dirigits envers aquesta sostenibilitat i intentar suprimir els processos no duradors ni sostenibles. Malgrat això, la majoria dels instruments actuen en el mercat (vegeu capítol següent). Per a l’enfocament de la sostenibilitat forta, per fer front a l’escassesa objectiva, no existeixen solucions “òptimes”, com es pretén en projectar la teoria de l’equilibri del consumidor individual a un context agregat i intergeneracional. L’elecció del ritme de consum de recursos o del ritme de generació de residus no assimilables pel medi ambient natural no es pot resoldre a nivell científic sinó que pertany a l’esfera institucional i de l’ètica. No existeix un òptim econòmic a descobrir i a formalitzar, sinó molts – tal com estableix la teoria evolucionària – segons quins siguin les suposicions ètiques, institucional i ideològiques de que es parteixi. Daly (1990) ens proposa un seguit de principis o regles d’actuació fonamentals per inserir el sistema econòmic dins el seu medi ambient ecològic, tot basant-se en els postulats de Georgescu-Rogen sobre la termodinàmica. Els tres principis operacionals són:

a) La taxa d’esgotament dels recursos naturals renovables ha de ser igual a la taxa de regeneració.

b) La taxa d’emissió de residus ha de ser igual a la capacitat d’assimilació de l’ecosistema on s’han emès.

c) L’explotació dels recursos naturals no renovables s’ha de realitzar a una taxa igual a la de la seva substitució per recursos renovables.

Des del moment en què hom pot considerar la capacitat d’assimilació de l’ecosistema com un recurs renovable, però subjecte a saturació, els primers dos principis es poden

32

resumir què l’economia s’ha de basar en els recursos naturals renovables sense esgotar la seva capacitat de renovació. El tercer principi implica la recerca de noves fonts de recursos renovables per satisfer les necessitats del sistema econòmic. En acord amb Naredo (1987, pàg. 78-84), aquests principis són el fonament d’una economia de “producció” i no d’ “extracció” o d’ “adquisició”. Aquest paradigma econòmic ja era present en els fisiòcrates però va ser desviat per motius ideològics. Els fisiòcrates es centraven en la capacitat regenerativa de la biosfera – en el que els economistes fisiòcrates anomenaven els “recursos renaixents” i que actualment anomenaríem renovables – i que en termes economicistes podrien ser considerats com a rendes, en contraposició al capital. En aquest sentit, els fisiòcrates encapçalats per François Quesnay (1759) recomanaven concentrar l’activitat econòmica en els “béns renaixents” sense reduir i perjudicar els “béns fons”.

6.2. La sostenibilitat i els fluxos de residus Les implicacions dels principis de Daly per a la gestió de residus són fortes. El sistema econòmic ha de ser orientat cap a la prevenció en la generació de residus no assimilables i cap al seu reciclatge. En el primer cas, és convenient dur a terme una estratègia de desmaterialització de l’economia. La desmaterialització consisteix en “la reducció relativa o absoluta en la quantitat de materials utilitzats o en la quantitat de residus generats en la producció d’una unitat de producte” (Cleveland i Ruth, 1999). L’estratègia de la desmaterialització suposa que la reducció de la quantitat de recursos materials necessaris per a la producció redueix conseqüentment els impactes medi ambientals als dos extrems del cicle de vida d’un producte: a l’extracció com a matèria primera i al seu abocament en forma de residu (Bensaude-Vincent, 2004, pàg. 17-18; Haake, 2000) En el cas del reciclatge, l’eficiència ha de consistir en la minimització dels fluxos de residus dipositats a l’ecosistema, malgrat la impossibilitat del reciclatge perpetu. Una vegada els residus són emesos a l’ecosistema, els fonaments ètics del lloc de les societats humanes dins la naturalesa han de guiar-nos per retornar els residus al medi de forma assimilable pels grans cicles bioquímics i geològics (O’Connor, 1995). L’estratègia del reciclatge es basa en la imitació dels cicles ecològics. El reciclatge de recursos minerals tot imitant la naturalesa és l’objecte de la disciplina de l’ecologia industrial (Erkman, 2004, pàg. 11-13). Segons Erkman, a la naturalesa no existeixen els residus perquè tot allò que és un rebuig per a un organisme es converteix en un input, fins i tot vital, per a un altre. D’aquesta forma, el sistema econòmic, o sistema industrial entès com el conjunt de l’economia basada en la transformació industrial, hauria d’imitar aquest procés i posar en pràctica el reciclatge de la matèria permetent la seva

33

eficàcia. L’ecologia industrial pretén canviar la visió que es té d’un residu: passar de veure’l com un problema a passar a concebre’l com un recurs amb valor econòmic.

34

7. Els instruments de política ambiental de residus

7.1. La necessitat de la intervenció pública Els economistes neoclàssics han persistit en identificar el consum final de béns i serveis com el benestar de les persones, com si els objectes materials consumits desapareguessin dins un buit. Aquesta pràctica es qualificava com a inofensiva mentre que la composició dels residus fos majoritàriament orgànica i mentre que les capacitats d’absorció del medi ambient fossin considerades com a “béns lliures”. Però és evident que els residus dels processos de producció i de consum es mantenen i generalment transmeten perjudicis com la contaminació de l’aire, de l’aigua, del paisatge, del sòl, etc. més que donar serveis. Aquests perjudicis flueixen cap als consumidors i productors involuntàriament i, excepte en casos inhabituals, no poden ser controlats per mitjà d’intercanvis individuals. Els residus sòlids urbans actuals conformen un tipus de contaminació que és qualificada com difusa. El mitjà pel qual hom es pot desfer dels residus i que minimitza el cost dels agents descentralitzats és abocant-los al medi ambient (cursos hidrològics, terres i atmosfera). Si els residus sobrepassen la capacitat d’assimilació del medi, el capital natural perdrà valor i la pèrdua de la funció medi ambiental pot ser irreversible. Ara bé, el medi ambient està deixant de ser considerat com un bé lliure per ser un bé públic i aleshores està subjecte a la necessitat d’una decisió col·lectiva sobre el seu ús. L’intercanvi en el mercat entre agents individuals no pot assignar eficientment els recursos que no estan subjectes al mercat, com són els residus o la capacitat d’assimilació del medi ambient. La contaminació, per altra banda, moltes vegades no és sentida directament per l’individu. Només quan el problema concerneix directament les persones, aquestes reaccionen davant el problema. El fenomen NIMBY (Not in my backyard), molt estès en els nostres dies, prova que el rebuig a les instal·lacions socialment no desitjades només es presenta en el moment d’escollir una solució concreta i localitzada. A més, el problema que presenta l’abocament de residus i la contaminació per a l’economista és que la intervenció pot arribat massa tard, quan la funció medi ambiental d’assimilació ha estat superada i es perd irreversiblement. La complexitat entre les interaccions ecològiques i l’activitat humana així com la incertesa

35

de les conseqüències posteriors d’aquestes interdependències obliguen a prendre en compte el principi de precaució (Jonas, 1979).

7.2. Els instruments de política medi ambiental El sector de la gestió de residus sòlids està subjecte a moltes intervencions publiques. Els instruments poden estar emplaçats a la fase inicial o alta o a la fase final o baixa del cicle de vida d’un producte5, segons quin sigui l’objectiu que es cerca. Els instruments a la fase inicial es poden considerar com aquells que tenen com a objectiu prevenir que els béns esdevinguin residus. Actuen sobre les empreses situades als primers estadis de la vida d’una mercaderia i sobre el comportament del consumidor. A l’altre extrem del cicle, els instruments a la fase final són aquells que s’apliquen sobre la gestió de les activitats i tecnologies de forma que afectin el volum i la composició dels residus rebutjats pels consumidors (André i Cerdá, 2005). A la figura 7.1 següent s’il·lustren les fases del cicle de vida d’un producte i les corresponents polítiques de gestió de residus.

Figura 7.1Cicle de vida del producte i fases de la política medi ambiental de residus. Font : EEA, OCDE i elaboració pròpia

5 Les expressions utilitzades per denominar les fases inicial i final del cicle de vida corresponen respectivament als termes “upstream” i “downstream” en anglès així com als termes francesos “amont” i “aval”.

Extracció i transformació

Transport

Distribució

Compra i ús

Reutilització

Recollida

Compostatge i reciclatge

Incineració i abocament

Fase final. Gestió de residus.

Fase inicial. Prevenció de residus

Reducció a l’origen

Conscienci-ació medi ambiental

Minimització de residus

36

Existeixen un gran nombre d’instruments de política ambiental enfocats cap als residus que depenen de la posició en el cicle de vida del producte. A la figura 7.1 es distingeixen diferents tipus de polítiques: les polítiques de reducció a l’origen, les polítiques de prevenció, les polítiques de minimització i les polítiques de gestió de residus.

a) Les polítiques de reducció de residus a l’origen tracten de reduir la quantitat de recursos naturals, matèries primeres o inputs que entren en el procés industrial. Així, el que es pretén és reduir els impactes potencials dels residus al final del cicle de vida així com els impactes de l’extracció mateixa. Els instruments d’aquests tipus de política tracten de desmaterialitzar l’activitat econòmica a través de millors dissenys i la substitució de productes per serveis.

b) Les polítiques de prevenció de residus inclouen les polítiques de reducció de residus a l’origen i hi afegeixen la fase de consum i utilització tot incitant a generar noves pautes de consum. L’objectiu principal és el d’influir i canviar les pautes de consum per evitar que es consumeixin béns en excés que suposen una generació de residus després de llur utilització o per utilitzar-los d’una forma diferent. Les eines per a la prevenció de residus apunten cap a l’objectiu d’augmentar la conscienciació medi ambiental. Les polítiques de prevenció de residus no són fàcils d’implementar. No poden tenir un efecte immediat perquè el seu objectiu és contrari a les tendències i pautes internalitzades des de fa molt de temps a la societat. L’objectiu de la prevenció va contra les pautes actuals de producció i consum, és a dir, “van contra l’essència del sistema” (Puig Ventosa, 2003).

c) La minimització de residus afegeix a totes les anteriors les fases de recollida i reciclatge. Aquestes polítiques assumeixen que inevitablement es generen quantitats de residus que s’han de gestionar. D’aquesta forma, l’objectiu és augmentar al màxim possible les taxes de reciclatge dels residus. Els instruments que s’utilitzen són molt variats, des de la conscienciació a través de la comunicació fins a les taxes passant per les regulacions.

d) Les polítiques de gestió de residus es concentren exclusivament en les activitats de recollida i tractament una vegada el residu ha estat generat. En aquestes fases s’utilitza també una gran quantitat d’instruments tot i que la majoria privilegia els instruments de regulació i econòmics.

Els instruments poden ser implementats per les autoritats estatals, regionals o locals depenent de qui és la responsable de la gestió de residus. Molts dels instruments que s’utilitzen poden tenir una influència sobre una altra fase del cicle de vida del producte. Existeixen un gran nombre d’instruments i combinacions que es poden aplicar. El més comú és que els instruments per posar en pràctica uns política de gestió de residus es facin a un nivell local, mancomunal o comarcal. En canvi, la legislació bàsica s’implementa a nivell estatal. Les administracions regionals poden tenir competències

37

descentralitzades amb l’objectiu de dissenyar programes o finançar la construcció d’infrastructures que van més enllà de les capacitats dels municipis. En qualsevol cas, en el marc de la Unió Europea, els objectius estan fixats a un nivell supraestatal mentre que els instruments per arribar-hi es deixen a l’elecció dels estats membres.

7.2.1. Les regulacions: les obligacions i les prohibicions Les regulacions són l’instrument més comú. Essencialment és un instrument no econòmic. És el més utilitzat perquè es fàcilment relacionat amb objectius quantitatius i amb processos determinats. Per ser efectiu, ha de basar-se en un sistema de sancions i multes per evitar el no respecte de les normes. Els agents econòmics realitzaran una elecció entre els costs del seu compliment i els costs d’incórrer en les sancions públiques, essent aquests darrers condicionats per la probabilitat d’haver de pagar efectivament (Bonnieux i Desaigues, 1998, p. 124). En el sector dels residus, per als consumidors les regulacions signifiquen un marc comprensible a respectar. No obstant, el respecte dels procediments legals – per exemple: l’obligació de dipositar els residus en contenidors, la prohibició d’abocar-los il·legalment o de separar-los correctament – té un efecte limitat a causa del caràcter difús i mòbil d’aquest tipus de contaminació. Hi ha un gran número de llars, l’origen de la contaminació, però seria extraordinàriament costós i poc ètic tractar de controlar llurs actuacions quotidianes. Una regulació estricta tendrà una eficàcia limitada en les fases inicials. La internalització de normes depèn igualment d’altres factors com l’educació medi ambiental o la conscienciació. A més, les normes no poden garantir la reducció de la quantitat de residus perquè normalment es basen en mètodes de recollida i tractament i no en els actes de compra o en la producció de béns – excepte en alguns casos on es prohibeix la utilització de certs materials. Malgrat això, darrerament assistim a regulacions que estenen la responsabilitat del productor a dominis que anteriorment no estaven sota la seva influència. D’aquesta forma, es vol incitar al productor a internalitzar els costs de tractament dels residus dels seus productes venuts a les fases finals del cicle de vida. Les regulacions concerneixen també les fases finals del cicle de vida. Per exemple, els abocadors i les plantes d’incineració estan sotmeses a una estricta regulació que limita les emissions atmosfèriques, les filtracions subterrànies i altres impactes medi ambientals. El marc regulador per a les activitats a la fase final canvia constantment, especialment la que fa referència a les tecnologies i el medi ambient. La regulació a la fase final es pot dividir en tres nivells:

a) Les regulacions que estenen la responsabilitat dels productors.

38

b) Les regulacions sobre la concessió de contractes públics. c) Les regulacions sobre les activitats de gestió de residus: abocadors,

incineradores, objectius quantitatius, etc. Un inconvenient de les regulacions és que estan subjectes a la pressió de grups industrials, socials, ecologistes, etc. Els grups que tenen major influència en el procés polític poden imposar el seu punt de vista amb major probabilitat. Algunes vegades les regulacions es caracteritzen per decisions arbitràries i unilaterals (Faucheux i Noël, 1995, p. 191) que no prenen en compte els interessos dels altres grups socials. Un altre gran inconvenient és que no fomenten la responsabilitat ni la internalització de les normes sinó únicament l’objectiu de no sobrepassar el límit marcat per la norma (Ballet et al., 2007).

7.2.2. Els imposts sobre els residus Els imposts s’utilitzen amb freqüència en la gestió de residus. Es basen en la idea de la internalització econòmica d’una activitat industrial que genera una contaminació o externalitat negativa que ha de ser taxada perquè el cost privat sigui igual al cost social i poder retornar a l’òptim social (Pigou, 1920). La internalització econòmica podria permetre l’assoliment de la pol·lució “òptima”. No obstant això, els imposts s’utilitzen generalment com una forma de finançar els serveis de recollida i tractament i no tenen per objectiu reduir la quantitat de residus a l’òptim de contaminació. La base imposable sol establir-se sota un criteri de superfície de l’immoble habitat, el consum d’aigua o un criteri de renda. En molts altres casos sol establir-se per igual a totes les llars, independentment de la quantitat de residus generada, de la renda, etc. Segons Faucheux i Noël (1995, p. 182), a causa del fet d’establir-se a un baix nivell, únicament per cobrir el cost del servei públic o per compensar el pressupost públic, els impostos no respecten la teoria pigouviana. Es tracta sobretot d’una tarifa, taxa o cànon en compensació per un servei públic. La racionalitat econòmica de la internalització dels efectes externs sobre el medi ambient no es té en compte. Per establir la taxa òptima que internalitzaria els costs provocats pels residus. Seria necessari prendre en compte, a més dels costs financers, altes costs medi ambientals en relació a les funcions estètiques, recreatives, de pol·lució de les aigües i altres molèsties socials. Els imposts estan subjectes, igual que les regulacions, a restriccions polítiques ja que les autoritats públiques ostenten la responsabilitat envers els seus electors, els quals generalment no volen veure augmentar els imposts que paguen. Un inconvenient dels imposts en relació a les regulacions és què malgrat la seva implementació, hi roman una gran incertesa sobre el resultat i l’assoliment del objectius. Per altra banda, l’avantatge dels imposts en relació a les regulacions és que permeten resoldre el problema de la

39

informació asimètrica perquè el contaminador reacciona davant la quantia de l’impost i ajusta el seu esforç (Bonnieux i Desaigues, 1998, p. 127).

7.2.3. L’impost per emissió Una variant de l’impost sobre els residus és la taxa per generació de residus. Aquesta taxa es coneguda per les seves sigles angleses PAYT: pay as you through o “paga segons el que llancis”. Aquest impost consisteix en el pagament segons la quantitat o pes dels residus mesclats que es rebutgen per llar (Puig Ventosa, 2002, 2003 i 2004). La tecnologia actual permet d’implementar instruments de mesura instantània sense grans costs suplementaris. Amb la instal·lació de sistemes de pesatge en els vehicles de recollida, el pes dels contenidors es pot captar gràcies a un xip per a la identificació automàtica. L’objectiu és de dissuadir a través d’un instrument econòmic el rebuig de residus mesclats o no separats i estimular la recollida selectiva en origen. D’aquesta forma s’augmenta l’eficiència dels sistemes de reciclatge i es redueix la quantitat de residus incinerats i abocats. Es tracta també d’un impost més just i que suposa un sistema d’informació més efectiu que els sistemes on el càlcul es basa sobre la superfície immobiliària, en el número de recollides o el número de residents per llar. Malgrat això, també presenta inconvenients. El més important és què aquest tipus de taxació estimula algunes actituds de polissó o passatger clandestí. Si la quantia de l’impost es suficientment alta per canviar les pautes del les persones, pot estimular pautes no desitjades, perilloses o poc higièniques com l’abocament il·legal o la crema de residus a la llar per reduir el pes. O fins i tot pot fomentar actituds poc respectuoses amb els veïns com el dipòsit de residus als contenidors veïns. Els imposts per emissió de residus són apropiats per a zones urbanes horitzontals on els residus individuals són més fàcilment identificables. Es fa imprescindible una cultura ciutadana responsable i una alta conscienciació medi ambiental.

7.2.4. Els tributs per recepció o dipòsit de residus Els tributs sobre la disposició de residus s’estan difonent ràpidament. Consisteixen en el pagament d’un impost per tona de residus dipositats en abocador o en incineradores. Són generalment més eficaços quan la recollida i el dipòsit de residus pertanyen a institucions o empreses diferents. Per exemple, per a petits municipis, els abocadors i incineradores moderns signifiquen una inversió fora de les seves possibilitats. Els governs regionals o intermunicipals poden permetre’s aquestes inversions o delegar la seva construcció i explotació a empreses privades.

40

L’objectiu dels imposts per recepció és, aleshores, de gravar els serveis de recollida en el moment en què dipositen residus mesclats – no separats per material o tipus de residu – de forma que s’internalitzin els costs medi ambientals de la utilització d’abocadors i plantes incineradores. Aquests imposts pretenen estimular els sistemes de recollida selectiva, la instal·lació de centres de triatge o separació i l’augment de l’eficiència en l’obtenció de matèries secundàries. Emperò, com s’ha indicat prèviament en relació als imposts sobre els residus en general, aquests imposts es solen implementar únicament per cobrir els costs del servei i no com un instrument dissuasori.

7.2.5. La taxació de béns La taxació de béns és la solució més adequada i factible quan resulta difícil, sinó impossible, mesurar i controlar les emissions o rebuigs. Els béns i serveis que indueixen a un contaminació indirecta al final del seu cicle de vida serveixen com a base per determinar i obtenir els fons econòmics. També tenen com a objectiu dissuadir la compra de béns i serveis que suposen una gran pol·lució i desviar la demanda cap a altre tipus de béns. Es poden implementar més eficientment sobre béns de consum de massa que presenten una demanda elàstica i que presenten béns substitutius (Bonnieux i Desaigues, 1998, p. 130). Igual que en els imposts sobre les emissions, és un instrument més flexible que la regulació perquè es basa en donar incentius, encara que de forma indirecta, per al sistemes de reciclatge. La taxació de béns s’utilitza, per exemple, en els envasos o en els aparells elèctrics i electrònics. Els productors paguen a un organisme públic en el qual deleguen la responsabilitat de recollir els residus que s’originen a partir dels béns que els productors han introduït al mercat. Es tracta de l’aplicació de dos principis: el principi de la responsabilitat estesa del productor i el principi de qui contamina paga. Les contribucions fetes per les empreses haurien d’estimular-les a reduir el pes, el volum i la toxicitat dels materials sobre els què estan taxats de forma que s’indueix a un disseny més ecològic i a una minimització dels residus. La taxació pot realitzar-se en base al tipus de material, el pes, la densitat, el volum, etc. La taxació sobre béns pot influir en la decisió dels productors d’utilitzar materials més fàcilment reciclables, reduir la quantitat d’envasos per bé produït o fins i tot conduir a la substitució de l’estratègia de venda d’un bé per l’estratègia de venda d’un servei. Tal com ocorre amb els imposts per emissions, el principal inconvenient de la taxació de béns és que s’utilitza per a l’obtenció de fons per tractar els béns amb una tecnologia donada. La taxa el més sovint no és suficientment alta com per canviar les pautes de consum perquè només representa una part inapreciable per al consumidor del preu del bé.

41

7.2.6. La taxació diferencial La taxació diferencial no és gaire diferent de la taxació de béns. Consisteix en la reducció dels imposts o de la taxa a pagar segons el tipus de bé que es ven o consumeix. Per exemple, l’envàs monomaterial d’un bé que és més fàcilment reciclable es gravaria menys que una altre multimaterial. El missatge és prou clar. No obstant, com en el cas anterior, la quantia és generalment massa feble com per ser eficient i estimular l’adopció d’esquemes de reciclatge. Únicament en el cas de béns molt homogenis i de preus molt semblants és on la taxació diferencial pot ser més eficaç.

7.2.7. Els sistemes de consigna o de dipòsit i retorn d’envasos Els sistemes de consigna no són nous. Es van utilitzar amb força en el passat per als envasos de vidre abans que noves pautes de consum apareguessin. Amb la difusió de nous materials (plàstics, alumini, etc.) que són més flexibles i suposen un menor cost de transport i amb l’augment dels costs de personal, els sistemes de consigna han decaigut i s’han convertit en minoritaris. El sistema consisteix en la recuperació de l’envàs per a la seva reutilització a canvi d’un preu que prèviament es va consignar en el moment de la compra del contingut de l’envàs. Aquest sistema no suposa cap transformació material perquè funciona com si l’envàs fos un contenidor reutilitzable. Quan el consumidor adquireix el bé, una fracció del preu es paga com a dipòsit o consigna. Després del seu ús, el consumidor pot retornar el contenidor al distribuïdor o directament al productor. Actualment, la recuperació de l’envàs per a la seva reutilització està en desús, excepte en els països germànics on té una gran acceptació una gran eficàcia. Les taxes de recuperació arriben entorn del 90% (BMU, 2005; Bonnieux i Desaigues, 1998, p. 136). Actualment s’orienta aquest sistema cap a la recuperació del material dels envasos, i no cap a la reutilització de l’envàs. És en aquest sentit que es pot interpretar com un sistema de taxació de béns. D’aquesta forma, el què es cerca és que el consumidor pagui el preu de la recuperació de l’envàs per una altra via que no transcorre a través del productor ni del distribuïdor. Aquesta versió del sistema s’utilitza en altres segments més específics com les bateries, els vehicles, els aparells elèctrics i electrònics i els pneumàtics.

42

7.2.8. Els permisos negociables Igual que els imposts, els permisos són un sistema per a la internalització dels costs socials. L’idea original és que la negociació permet d’assolir un òptim de contaminació (Coase, 1960) i va ser desenvolupada per Dales (1968) el qual va afirmar que els drets de propietat podien ser l’objecte d’operacions de mercat. És la quantitat que els agents (el contaminador o el contaminat) estan disposats a pagar o a rebre el que determina el punt d’equilibri de la negociació. Aquest mecanisme permet d’evitar el problema d’informació asimètrica amb el què la regulació es troba i d’anar més enllà que els sistemes de tributs. Aquest esquema pretén igualment evitar la necessitat d’una intervenció forta de l’administració pública. El fonament d’aquest sistema d’internalització del cost social és la definició dels drets de propietat o permisos per a cada agent d’emetre, per exemple, una quantitat de residus i així poder intercanviar-los en un mercat ad hoc. El número de permisos permet l’agent d’emetre una certa quantitat de contaminació, o de residus en el nostre cas. Si la quantitat emesa és menor que el que fixen els permisos, l’agent pot vendre la part excedent en el mercat. Si, al contrari, la quantitat emesa està per davall, aleshores l’agent ha de comprar-ne. No hi pot haver cap quantitat de residus emesa sense un permís. Per aquesta raó, el preu al mercat reflectirà el cost de l’externalitat. Quan aquest sistema s’implanta en la pol·lució per residus, l’interès de l’agent (llar, oficina o les plantes de tractament de residus) serà el de reduir la quantitat de residus no separats que es rebutgen de forma a evitar haver d’adquirir nous permisos. No obstant, aquest sistema no és gaire utilitzat a causa de la naturalesa difusa de la contaminació per residus. Els contaminadors són nombrosos i en petites quantitats de forma que els costs de transacció per mantenir el sistema serien molt alts. A pesar d’això, a les fases finals del cicle de vida del producte, els permisos negociables es poden implementar sobre les plantes de tractament de residus. En el Regne Unit existeixen algunes experiències en aquest sentit (OCDE, 2002b, pàg. 17). L’aplicació d’aquest sistema es podria fer sobre la totalitat del sistema d’instal·lacions de tractament de residus amb la finalitat d’estimular les autoritats locals i altres actors a posar en pràctica polítiques i estratègies per assolir els objectius de reciclatge (OCDE, 2002b, pàg. 186).

7.2.9. Les etiquetes ecològiques Les etiquetes ecològiques estan enfocades cap als consumidors. Es tracta d’un instrument de la fase inicial del cicle de vida que té per objectiu organitzar la informació sobre els efectes medi ambientals dels productes. Es vol estimular els consumidors a

43

consumir béns menys contaminants en el seu ús o quan es converteixen en residus. Les etiquetes tenen diferents graus. Existeixen etiquetes que només informen sobre les característiques i els riscs que el bé té per al medi ambient. Hi ha altres etiquetes que només es concedeixen després d’un procés de certificació. En aquest cas, els criteris i condicions de certificació poden afectar el cicle de vida sencer del bé, incloent-hi el seu rebuig i tractament final. Altres condicions poden considerar els materials que s’hi utilitzen i la possibilitat o viabilitat del reciclatge. Les etiquetes ecològiques són generalment un procediment voluntari i onerós iniciat pel productor o per un sector industrial a través d’un organisme certificador independent. L’inconvenient és que, essent una proposta voluntària, els efectes poden ser limitats. No obstant això, pot ser útil quan no existeix cap regulació en la matèria. La importància per a la indústria del reciclatge és palpable: els materials utilitzats en els béns han de ser fàcilment reciclables i els efectes indirectes han de ser reduïts. Les etiquetes han anat guanyant terreny fins al punt de ser obligatori per als envasos en els països de la Unió Europea.

7.2.10. Els subsidis o subvencions Els subsidis o subvencions poden presentar diverses formes: es poden concedir als contaminadors per reduir les seves emissions; poden consistir en préstecs amb una taxa d’interès reduïda per implementar una tecnologia; i poden consistir en l’amortització accelerada d’inversions en tecnologies netes (Bonnieux i Desaigues, 1998, p. 134). Els subsidis són apropiats per canviar les tècniques i processos de les indústries. A nivell de les llars, és més complex. A les fases finals del cicle de vida del producte, a les activitats de gestió dels residus, els subsidis poden consistir en inversions per millorar les instal·lacions, per aplicar noves tècniques, especialment quan la inversió necessària és prou significativa. Els subsidis són atractius des d’un punt de vista polític, al contrari dels imposts, però poden no ser suficientment eficaços. A més, en la majoria de casos, es tracta de la societat sencera la que paga al contaminador per reduir el seu impacte de forma que no es basa en el principi de “qui contamina, paga” sinó en el de “qui rep la contaminació, paga”.

7.2.11. Els contractes, els acords voluntaris i els acords entre un sector econòmic i l’administració pública

En aquest apartat s’expliquen els acords als que s’hi arriba en el si d’un sector econòmic amb l’objectiu de reduir els impactes medi ambientals, generalment comminat per l’administració pública (Bonnieux i Desaigues, 1998, p. 141). L’adopció de l’acord és

44

voluntari però sovint, si l’empresa o el sector econòmic no l’adopta, existeix el risc de sotmetre’s a una regulació més estricta. De fet, en alguns casos com en els envasos, són el resultat de l’aplicació del principi de la responsabilitat estesa del productor a través de la regulació però que dóna la possibilitat al sector d’autoregular-se. L’acord especifica deures i obligacions i es dissenyen sancions i multes. L’avantatge és que l’administració pública té una càrrega administrativa menor – només el control del compliment de l’acord – i es pot concentrar en la provisió de suport tècnic i/o financer i per establir una relació cooperativa entre les empreses. L’inconvenient principal és que existeix un risc de polissó o passatger clandestí, és a dir, quan una empresa adopta una estratègia no cooperativa per afavorir-se dels esforços de la resta del sector. D'altra part, si les administracions públiques no desenvolupen amenaces creïbles, el resultat pot situar-se per davall dels objectius inicials. Els acords voluntaris s’utilitzen actualment en la gestió dels residus d’envasos a la majoria d’estats europeus. Els governs han signat acords amb els sectors econòmics respectius per delegar la tasca de la recollida i el tractament dels residus d’envasos de forma a assumir el seu cost de reciclatge i tractament. Alemanya ha estat pioner en aquest sistema des de la creació del Duales System Deutschland (DSD) en 1991. A França existeixen dues empreses principals per als envasos: Adelphe i Eco-Emballages. A Espanya Ecoembes és el més present al mercat. Aquests organismes funcionen de la següent forma: els productors d’envasos, els productors de béns dins envàs i els distribuïdors paguen a l’organisme corresponent un preu equivalent al cost de tractament dels residus dels envasos que han posat al mercat. Amb els fons, les empreses o organismes paguen o cedeixen els mitjans tècnics a les autoritats municipals, les quals ostenten la responsabilitat de la recollida i el tractament dels residus, perquè duguin a terme les activitats. A Alemanya, el DSD estableix concessions per zones o regions directament amb les empreses privades especialitzades en la gestió de residus d’envasos. Les empreses privades liciten regularment per oferir el servei.

7.2.12. La informació medi ambiental, la comunicació i la conscienciació

La informació medi ambiental i les campanyes de comunicació són útils per canviar les pautes de consum i de producció. Amb la informació, les persones poden ser conscients dels impactes que generen amb els seus actes i, com a conseqüència, canviar les seves pautes especialment en el cas de la separació de residus. Els efectes de les campanyes d’informació són sovint a llarg termini i es centren en els sistemes de recollida de residus. La informació pot tractar sobre el contingut del producte, sobre els punts bàsics de l’esquema de recollida selectiva, aprendre com separar els fems o sobre les conseqüències de no separar els residus. La comunicació pot dur-se a terme a través de campanyes publicitàries, relacions públiques o per projectes demostratius.

45

7.3. Algunes consideracions sobre les polítiques públiques No existeix un instrument de política ambiental únic, perfecte o superior. Usualment es fa necessari establir una combinació d’instruments per aprofitar les sinergies de cadascun. Les millors polítiques de residus haurien de considerar tots els actors involucrats en el cicle de vida del producte, des de l’extracció de les matèries primeres fins als recuperadors i recicladors, passant pel disseny dels transformadors industrials i les pautes dels consumidors. El quadre 7.1 sintetitza els instruments de política ambiental aplicats al cicle de vida del producte i les fases del residu. Per ser eficient, les polítiques públiques haurien d’afavorir les mesures en les fases inicials – la prevenció de residus – per reduir la quantitat dels fluxos de residus ulteriors que hauran de ser tractats a les fases finals.

Fase inicial del cicle de vida del producte

Fase final del cicle de vida del producte

Transformació Consum Generació i recollida de RSU

Tractament de RSU

Instruments econòmics

Imposts sobre els envasos. Taxació diferencial. Subsidis per a la prevenció de residus.

Sistema de consigna Imposts sobre els béns.

Imposts i taxes sobre residus. Taxa per rebuig (PAYT).

Taxes sobre abocadors i incineradores. Permisos negociables. Subsidis per a noves tecnologies.

Instruments de regulació

Etiquetes ecològiques. Estàndards medi ambientals: materials, processos, etc.

Etiquetes ecològiques.

Regulació sobre sistemes de recollida i reciclatge.

Regulació sobre la gestió de residus, incloent-hi objectius quantitatius. Prohibició d’abocadors.

Mesures voluntàries

Acords voluntaris. Eco-disseny. Estratègies de desmaterialització: de béns a serveis.

Instruments socials

Informació medi ambiental i comunicació sobre compres i consum responsable.

Informació sobre sistemes de reciclatge.

Cooperació entre actors.

Quadre 7.1 Instruments de política de residus sòlids urbans. Font : OCDE (2002a), Bonnieux i Desaigues (1998), Faucheux i Noël (1995) i elaboració pròpia. Malgrat els esforços per prevenir i reduir els residus, sempre se’n generarà una quantitat inevitable. Per aquesta raó, es fa necessària la implantació de mesures que redueixen els residus “finals”. És a dir, aquells que acaben als abocadors o a les incineradores. En aquest sentit, la recollida de residus, les infrastructures de tractament i de reciclatge conformen una xarxa fonamental. Només els països amb una tecnologia adaptada poden fer front al problema dels residus sòlids urbans cada vegada més complexos. Els instruments de política ambiental a les fases finals del cicle de vida del producte,

46

aquelles on l’objecte és ja un residu, haurien de fomentar l’eficiència per tractar de reduir la fracció de RSU per incinerar i dipositar als abocadors. Per guanyar eficiència, els canvis tecnològics – en un sentit ample que inclou l’organització social i empresarial – i les innovacions són de gran importància. La difusió de les millors pràctiques i tecnologies de reciclatge respon a molts factors: voluntat política, canvis en les pautes de consum, preu de les matèries primeres i secundàries, eficiència de costs, aprenentatge social, etc. En aquest estudi, analitzarem els aspectes que poden millorar el mercat de la recuperació i del reciclatge amb l’objectiu de reduir la fracció de RSU que acaben en tècniques anomenades “end-of-pipe” (vegeu capítol 8 sobre les tècniques de tractament).

47

8. El problema dels residus sòlids urbans

8.1. Què és un residu? Etimològicament la paraula “residu” té el seu origen en el mot llatí “residuum” que significa “restant”. La definició que ens dóna l’entrada al Diccionari Català-Valencià-Balear és: “allò que queda d’un tot després de sostreure’n alguna part”. I afegeix: “allò que s’obté al mateix temps que el producte principal d’una manipulació o d’una operació química”. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ens dóna un significat semblant a aquest darrer: “En una operació química, en una manipulació, allò que s’obté al mateix temps que el producte principal, com el coc en la fabricació del gas de l’enllumenat”. En francès, la paraula “déchet” prové del verb “déchoir” que significa la reducció o pèrdua de valor d’un objecte. En anglès, waste és definit pel Collins Dictionary com “qualsevol material inutilitzat o rebutjat perquè no té cap valor o perquè no és desitjat”. La definició química corrobora el punt de vista de la llei de l’entropia i de la producció conjunta. La societat és pot observar com un metabolisme que obté un producte principal o un servei de valor a partir d’uns entrants materials i excreta un residu, una part que no es desitjada. Més concretament, allò que roman al sistema socioeconòmic és un objecte material després de sostreure la part amb valor de l’objecte. Per exemple, en el cas d’un envàs, la part de valor és l’aliment. O en el cas d’una joguina usada, la part de valor era el servei que proporcionava fins que la moda va canviar. De la mateixa forma, l’aire expirat pels nostres cossos no té valor per a nosaltres. Un altre exemple seria el de les aigües residuals dels habitatges. El rebuig és sempre la part que no té valor per al sistema que s’analitza. Com es pot observar, un residu pot estar subjecte a moltes definicions segons el sistema, el context i allò que té valor per al sistema. De fet, els residus es presenten en moltes formes diferents. Del Val (in André i Cerdà, 2005) ha calculat que cada habitant de l’Estat espanyol emet 42 kg al dia de residus en totes les formes, tant líquida, gasosa com sòlida. Segons aquest punt de vista, els nostres cossos són sistemes oberts que emeten tot tipus de subproductes sota la forma de residu per poder mantenir-se en equilibri.

48

A la legislació francesa, la llei del 15 de Juliol de 1975 sobre residus, art. L541-1, el defineix com “tot residu d’un procés de producció, de transformació o d’utilització, tota substància, material, producte o més generalment, tot bé moble abandonat o que el seu posseïdor destina a l’abandó”. A l’Estat espanyol, els residus són definits a la llei 10/1998 de 21 d’Abril del 1998, coneguda com la llei dels residus sòlids urbans. Aquesta defineix els residus com aquelles substàncies o materials llistats a l’annex de la llei. Aquesta llista està en concordança amb el catàleg de la Unió Europea i Eurostat que defineix tot residu com l’objecte el propietari del qual vol o té la intenció o l’obligació de desfer-se’n. El nostre estudi es concentra únicament en els residus sòlids. I d’entre ells, més específicament en els residus sòlids urbans (RSU). Eurostat i l’OCDE, amb l’objectiu d’homogeneïtzar les estadístiques a nivell europeu, defineixen els RSU com aquells materials que no són productes primaris – és a dir, productes elaborats per al mercat – per als quals l’agent generador no obté cap ús amb l’objectiu de produir, transformar o consumir, i del qual se’n desfà (Eurostat, 2005, pàg. 33). El qüestionari conjunt de l’OCDE i Eurostat defineix els RSU com els generats per les llars i aquells semblants i recollits per les autoritats locals. Per aquest motiu, aquestes dues institucions anomenen residus municipals a allò que nosaltres anomenam residus sòlids urbans. Fruit de la capacitat dels RSU de provocar contaminacions de les aigües subterrànies, l’aire, el sòl o simplement de destruir el valor estètic d’un paratge, els RSU es poden equiparar a un tipus de pol·lució. En el cas de la contaminació per RSU, es pot qualificar de pol·lució difusa a causa de la multitud de fonts disperses que l’originen. És a dir, les llars. Per aquesta raó, existeix una dificultat suplementària per al seu control i que les administracions públiques han tractat de regular des del segle XIX. Els actes quotidians d’avui com són la recollida porta a porta o els punts d’aportació voluntària tenen els seus orígens en aquestes respostes públiques.

8.2. Els residus sòlids urbans a les societats occidentals Els RSU són un problema comú a totes les societats occidentals i progressivament també a la resta del món. Els RSU per càpita creixen a la majoria dels estats, especialment als països en desenvolupament, i aquesta tendència no sembla modificar-se. Segons Eurostat, en 2004 un ciutadà europeu generava 537 kg. anuals, un francès 567 kg i un espanyol 662 kg. Aquestes xifres encara estan per davall dels 730 kg d’un ciutadà dels Estats Units o dels 869 kg d’un irlandès (vegeu gràfic 8.1 a sota).

49

RSU per càpita (en Kg.) en 2004

256 278

537 567 570 589 600662

730

869

0100200300400500600700800900

1000

Polònia

Repúb

lica Txe

caEU-25

França

OCDEEura

m

Aleman

ya

Espan

ya

Estats

Units

Irland

a

Gràfic 8.1RSU per càpita en 2004. Font de les dades: Eurostat, OCDE, Ministeri de Medi Ambient d’Espanya i Institut Francés de Medi Ambient (IFEN). La mitjana per a l’Euram s’ha obtingut a partir de les dades regionals de l’IFEN i del Ministeri de Medi Ambient ponderades per la població. L’evolució del residus a les darreres dècades ha estat creixent de forma preocupant. A mesura que la població i el volum de l’economia han crescut, el problema econòmic dels residus ha esdevingut més evident, com es pot observar al gràfic XX inferior.

Gràfic 8.2 RSU totals, població i PIB en els estats membres de l’OCDE (1980-2020). Font: OCDE (2002a) A Europa, els estats més grans generen anualment quantitats en termes absoluts creixents, com es pot observar al gràfic 8.3 següent. Aquestes magnituds representen un perill perquè sobrepassen tots els límits d’assimilació de l’ecosistema.

50

RSU totals, 1995-2002 (en milers de tones)

52772

26596

33024

29929

35535

15000

20000

25000

30000

35000

40000

45000

50000

55000

1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002

Alemanya Espanya França Itàlia Regne Unit

Gràfic 8.3 RSU totals en els grans estats membres de la Unió Europea entre 1995 i 2002 (en milers de tones). Font: Eurostat

8.3. Els factors principals de l’augment dels RSU Els factors desencadenants són essencialment aquells que han suposat l’expansió del fenomen del consum de massa: la concentració urbana, la creixent divisió del treball, l’especialització laboral i la manca de temps – aquests dos darrers factors han estat ben descrits per Gorz (in Vivien, 2005, pàg. 104) i per Cogoy (1999). El consum de massa està estretament relacionat amb la generació de residus, especialment d’envasos, i al cicle de vida cada cop més curt del productes que consumim. Els envasos i els productes en sí mateixos actualment es llancen majoritàriament desprès del seu ús tot creant el fenomen conegut com societat dels fems, societat del “throw-away” , la “disposable society”, la “société jetable” o la “société de la poubelle” (Baudrillard, 1970). Els productes i els envasos canvien subseqüentment la seva qualitat cap a aquella de residus: una peça material que no volem, que no desitjam i de la que volem desfer-nos. Una vegada l’objecte material passa la frontera del bé amb valor monetari cap a aquella

51

del residu no desitjat, molts problemes nous apareixen per a la societat, l’economia i l’ecosistema. Quatre factors principals poden ser enumerats com a causants de l’augment dels RSU a les darreres dècades als països occidentals (OCDE, 2002a): a) El creixement de la població i els canvis culturals i demogràfics. Diferents aspectes tenen influència en les llars a l’hora de generar residus com l’edat, el número de persones, el número de membres que treballen fora de casa, el nivell educatiu, els valors culturals, la conscienciació medi ambiental o l’accés a la informació. L’augment de la població significa un major número de persones dins del sistema econòmic que requereixen entrades materials. Els canvis culturals i demogràfics han incidit en la tendència dels ciutadans a substituir el temps de consum i d’oci disponible per béns i serveis de massa preelaborats i adquirits al mercat que requereixen envasos (Cogoy, 1999). b) El creixement econòmic i l’augment de la renda de les llars. L’augment de la renda per càpita ha permès l’ús de més recursos per al consum. En combinació amb els factors anteriors, ha permès la transferència d’una gran part de les activitats de consum fora del mercat cap a l’esfera del consum de béns de massa. Per altra banda, a causa de les economies d’escala s’han mondialitzat els mercats i s’han reduït els costs de transports. Com a conseqüència, hi ha hagut una gran davallada en els preus dels béns i un accés més fàcil a aquells elaborats industrialment. c) Les infrastructura de tractament de residus han evolucionat de forma que han permès una sortida del sistema socioeconòmic dels RSU sense crear grans distorsions en el medi ambient urbà. La motivació principal ha estat el manteniment de la netedat i la higiene dels espais urbans. d) La informació i la conscienciació medi ambiental han romàs deficients fins recentment en la mesura en què les persones no integraven aquest tipus de paràmetres dins els seus actes quotidians de compra, consum i de rebuig dels RSU.

8.4. La relació entre el Producte Interior Brut (PIB) i la generació de residus sòlids urbans

Múltiples informes publicats per la Unió Europea i per l’OCDE remarquen la importància del nivell de producció econòmica d’un país com una causa fonamental per a la generació de residus. Els estats amb major PIB per càpita tenen una generació de residus major. De fet, aquesta és una assumpció que necessita ser clarificada. Al gràfic 8.2 (OCDE) previ, podíem observar l’evolució del PIB, de la població i dels RSU als països de l’OCDE des de 1980 i extrapolats fins al 2020 (OCDE, 2002a). S’observa clarament que el factor principal de l’augment dels RSU és l’increment de la producció i en menor mesura el de la població. No existeix cap mena de desacoblament entre el

52

creixement de l’activitat econòmica i la generació de RSU, al menys pel que fa a les dades anteriors a la realització de la previsió (2002). Al gràfic 8.4 següent tenim una altra prova de la forta correlació entre el PIB i els RSU per habitant de la Unió Europea a 25 estats. S’observa únicament un lleuger desacoblament entre 2002 i 2004.

RSU i PIB per càpita (1995-2004). Index 100 = 1995

90

95

100

105

110

115

120

125

1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004

RSU per càpita UE-25 PIB per càpita UE-25

Gràfic 8.4 RSU per càpita i PIB per càpita (1995-2004) a la Unió Europea a 25 estats. Font de les dades: Eurostat. Aquestes dues gràfiques il·lustren l’idea que a una major producció correspon un nivell de generació de RSU major. Una hipòtesi bastant estesa i optimista enfront d’aquest fet és aquella que proposa que amb el creixement econòmic, les societats són més conscients dels problemes ecològics i disposen de més recursos disponibles per dedicar a polítiques de prevenció de la contaminació i a tecnologies netes. Aquesta és la coneguda hipòtesi de la corba medi ambiental de Kuznets. L’idea principal és que a mesura que l’activitat econòmica creix per damunt d’un cert llindar, la contaminació – en aquest cas els RSU – arriba a un punt d’inflexió per acabar disminuint tot formant una corba en U inversa. El significat subjacent de la corba medi ambiental de Kuznets és que en un principi el creixement econòmic s’efectua per activitats fortament contaminadores i una preocupació social menor. Ara bé, una vegada es supera el llindar, la societat pot alliberar més recursos a les activitats de protecció ambiental o s’especialitza en activitats empresarials de menor impacte ambiental directe. La població adquireix consciència sobre la importància de la qualitat del medi ambient i exigeix una legislació més estricta. Les polítiques econòmiques, les regulacions, l’experiència, les innovacions tècniques i la creixent conscienciació de la població

53

permeten que la tendència de la corba de pol·lució s’inverteixi a mesura que el creixement econòmic continua. Grossmann i Krueger (1995) van elaborar un estudi exhaustiu amb dades mundials per analitzar l’existència de correlacions que corroboressin la corba medi ambiental de Kuznets. Varen observar que per a certs agents com els de la contaminació de l’aire urbà o dels rius per mitjà d’oxigen, els rebuigs fecals i altres metalls pesats (p. ex.: l’arsènic), la correlació en forma de U inversa existia. No obstant, per a altres tipus de contaminacions hi havia un augment (concentració de coliformes), una tendència a la baixa (plom) o cap relació en absolut (cadmi). No obstant això, els autors finalment emfasitzen que el creixement econòmic sembla implicar inevitablement una emissió creixent de gasos causants de l’efecte hivernacle i, especialment per al que ens interessa, en residus (pàg. 371). Segons ells, els residus semblen créixer a causa del creixement econòmic i no disminueixen encara que la consciència social del problema augmenta i més recursos econòmics s’hi dediquen.

8.5. La composició dels residus sòlids urbans La naturalesa dels RSU ha evolucionat al llarg dels dos darrers segles, des dels orígens de la revolució industrial. En un principi, els residus eren essencialment constituïts per matèria orgànica provenint dels aliments i de material tèxtil. Els primers eren reciclats com a adob i com a aliment per a animals de forma que es reintroduïen en el cicle biològic. Els segons eren reutilitzats per a altres usos i fins i tot incinerats. La concentració urbana fins al segle XIX no representava cap obstacle per desfer-se dels residus en un cicle quasi-natural a través del compostatge, l’alimentació animal o la incineració (De Silguy, 1996). Actualment, en les darreres dècades i amb l’abundància de béns i l’elevació dels estàndards de vida de la societat de consum, els objectes materials han esdevingut omnipresents i tenen, no obstant, una vida limitada dins l’esfera socioeconòmica. La composició dels residus ha canviat extraordinàriament augmentat la potència calorífica i reduint la capacitat de fertilitzar terres a causa del menor contingut en matèria orgànica i el major nombre d’elements tòxics. Un estudi elaborat pel Ministeri de Medi Ambient (MMA, 2005) mostrava que en 1999 només el 49% del pes dels RSU era de tipus orgànic (Gràfic 8.5). De la resta de materials (paper, plàstics, metalls, etc.), es calculava que el 26% eren residus d’envasos. A França (gràfic 8.6), la composició mitjana dels RSU en 2005 presentava encara una menor proporció de matèria orgànica.

54

Composició dels RSU en Espanya (1999)

Matèria orgànica; 48,9%

Paper; 18,5%

Plàstics; 11,7%

Vidre; 7,6%

Altres; 2,9%

Composats i cel·lulosa; 2,0%

Tèxtils; 3,7%

Fusta; 0,6%Metalls no fèrrics;

1,6%

Metalls fèrrics; 2,5%

Gràfic 8.5 Composició dels RSU a Espanya en 1999. Font: MMA, 2005.

Composició dels RSU a França (2005)

Paper i cartró 27,0%

Metalls 4,0%

Plàstics 11,0%

Vidre 13,0%

Matèria orgànica 29,0%

Altres 16,0%

Gràfic 8.6 Composició dels RSU a França en 2005. Font: ADEME.

55

Dels gràfics anteriors es dedueix que la composició dels RSU és molt variada i complexa. El paper, els plàstics, el vidre i els metalls fèrrics i no fèrrics guanyen proporció a mesura que augmenten les quantitats i la renda per càpita (OCDE, 2002a, pàg. 59-61). Els diferents tipus de plàstics s’estan utilitzant cada cop més a causa de les seves característiques avantatjoses per als productors de béns i els distribuïdors: més lleuger, fàcilment modelable i transportable així com el seu cost menor en relació a altres materials. Els plàstics es presenten en aproximadament una desena de tipus diferents i en una gran part es combinen amb altres materials per formar un envàs multimaterial. Aquest fet constitueix una dificultat més per a la recuperació dels plàstics perquè es necessita més energia per a ser recuperat i reciclat a la vegada que presenta problemes per ser reintegrat a les mateixes aplicacions a causa de l’existència de riscs sanitaris. Una gran part del tipus de materials que componen els RSU es deu a l’alta proporció d’envasos existents dins la mitjana de les escombraries. En 2002, aquests tipus de residu representava fins al 30% del total a la Unió Europea. A l’Estat espanyol aquesta proporció era inferior (24%) mentre que a l’Estat francès superava amplament el terç del total (37,3%).

Percentatge de residus d'envasos sobre el total, en 2002.

24,04%

29,22% 30,34%

37,32% 37,60%

0,00%

5,00%

10,00%

15,00%

20,00%

25,00%

30,00%

35,00%

40,00%

Espanya Alemanya EU-15 França Itàlia

Gràfic 8.7 Proporció d’envasos sobre el total dels RSU en una selecció de països en 2002. Font: Agència Europea del Medi Ambient (EEA) i Eurostat. La composició mesclada i complexa dels RSU, les seves quantitats creixents i la seva dificultat per ser tractat i reciclat dificulten encara més la seva gestió. Els residus industrials o agrícoles són relativament homogenis i aleshores tècnicament presenten una major viabilitat econòmica. Els RSU són, al contrari, extremadament complexos i heterogenis fins al punt que financerament i econòmicament resulta ineficient reciclar-los.

56

8.6. La tecnologia: els mètodes i les tècniques de tractament dels residus

A la secció 7.2, vam elaborar una descripció de les fases del cicle de vida d’un producte. En aquesta secció entrarem a descriure les fases de la gestió de residus així com les tècniques i mètodes que s’hi utilitzen. La figura 8.1 mostra les tècniques que formen part del sistema a través del qual hi ha una transferència de fluxos de RSU. Es poden distingir entre els fluxos superiors i els inferiors de RSU segons si la política ambiental actua sobre el consumidor o sobre la gestió del residu. També es poden diferenciar les tècniques segons la destinació final de la matèria. Aquelles tècniques finalistes que impliquen que la matèria sigui principalment dipositada en abocadors es poden qualificar amb el terme anglès conegut per la literatura econòmica com “end-of-pipe” (final de canonada). Les tècniques que tenen per objectiu reciclar la matèria per reintegrar-la a l’inici del procés econòmic es poden qualificar de tècniques circulars de la matèria.

Figura 8.1 Fluxos dins la gestió i tractament dels RSU. Font: elaboració pròpia.

Tècniques end-of-pipe

Tècniques circulars de la matèria

RSU: llars, petites i mitjanes empreses, oficines, neteja de carrers, etc.

Recollida tradicional Recollida selectiva

Reciclatge

Plantes de separació

Compostatge o tractament biològic

Abocador tipus 1 Abocador tipus 3 Abocador tipus 2

Comercialit-zació de matèries

secundàries

Fluxos superiors de RSU

Fluxos inferiors de RSU

Incineració

57

8.6.1. Els abocadors Els abocadors de residus són la tècnica més antiga i la més utilitzada. Les societats prehistòriques ja llançaven les seves deixalles en alguns llocs determinats que avui dia els arqueòlegs utilitzen per estudiar i comprendre les formes de vida d’aquelles societats gràcies a algunes restes que encara es conserven (De Sulguy, 1996). Aquest mètode ha evolucionat des dels abocadors locals, petits i incontrolats als grans, moderns i completament impermeabilitzats i aïllats dels agents externs per evitar filtracions de lixiviats i la pol·lució de l’aire. Generalment, els RSU abocats solen ser una mescla de tot tipus de materials. Aquesta mescla de matèria orgànica i no orgànica està destinada a romandre emmagatzemada indefinidament. És per aquest motiu que el creixement indeterminat d’aquest tipus de tècnica no pot ser durador a llarg termini perquè entraria en conflicte amb altres usos de la terra, que és per definició limitada, especialment la terra fèrtil la qual es perd de forma irreversible. A partir d’aquest raonament, André i Cerdá (2005) equiparen els abocadors a un recurs natural no renovable d’estoc finit. Els abocadors produeixen els lixiviats. Els lixiviats són una substància formada a partir d’aigua i matèria orgànica, metalls pesats i sals provenint de la migració de l’aigua de pluja a través dels residus. Els lixiviats són altament contaminants perquè afecten greument les aigües subterrànies per a usos humans. La descomposició dels residus orgànics també genera gas metà en quantitats no negligibles i, per tant, emet un gas d’alt potencial de provocar l’efecte hivernacle de l’atmosfera6. Per altra banda, els abocadors tenen un gran impacte olfactiu i visual sobre els habitants dels voltants. Actualment, els abocadors comencen a dotar-se de tècniques per evitar tots aquests impactes sobre el medi ambient local. Per exemple: existeixen tècniques que permeten recuperar els gasos emesos de la descomposició (metà i diòxid de carboni) per obtenir energia o la recuperació dels lixiviats per evitar la pol·lució de les aigües subterrànies. La legislació de la Unió Europea estableix que només els residus finals poden ser admesos als abocadors. Els residus finals són la fracció dels RSU que no poden ser reciclats o valorats (i. e.: incinerats amb recuperació energètica) amb les condicions econòmiques i tècniques del moment. Existeixen tres tipus d’abocadors depenent de la naturalesa i el risc dels residus dipositats: a) Classe I: dedicats als residus estabilitzats i inerts perillosos, normalment industrials (inclosos els de la incineració de RSU). b) Classe II: dedicats als RSU. 6 Una unitat de metà equival a 21 unitats de diòxid de carboni (CO2) (BMU, 2005).

58

c) Classe III: dedicats als residus inerts i de la construcció. Com a conseqüència de la impossibilitat tècnica actual de tenir un sistema de “zero residus”, els abocadors tenen el seu lloc dins el sistema tecnològic de gestió de residus com a últim graó de la cadena de la gestió de residus.

8.6.2. La incineració La incineració consisteix en cremar els residus a altes temperatures amb l’objectiu de reduir el seu volum (fins al 90% de reducció), el seu pes i, com a subproducte, obtenir energia en forma de calor i d’electricitat així com altres materials restants. La incineració s’empra especialment a zones o països densament poblats pel fet que redueixen enormement el volum dels residus. Al final del procés s’obtenen cendres, ferralla i restes ceràmiques incombustibles. Les cendres són altament tòxiques i han de ser dipositades en abocadors de classe I. La ferralla sol ser reciclada malgrat que la incineració degrada la qualitat del ferro per davall de l’obtingut pel canal de recollida selectiva (Tayibi et al., 2006). Les altres restes solen ser reutilitzades com a materials àrids de construcció (asfalt, material per farcir, etc.). La composició complexa dels entrants dins una planta d’incineració suposa l’emissió de gasos tòxics i de gasos causants de l’efecte hivernacle. Els gasos tòxics es composen de dioxines i furans, entre d’altres, que han de ser tractats per filtres especials. Una vegada recuperats, han de ser dipositats en abocadors especials (classe I). Els efectes d’aquests agents contaminants i cancerígens poden persistir al sòl durant llargs períodes i ser transmesos als éssers humans a través de la cadena alimentària. L’ecosistema posseeix una capacitat d’assimilació limitada per a aquests elements. L’aplicació de límits estrictes fixats per la directiva de la Unió Europea sobre la incineració de RSU ha tengut com a conseqüència la reducció de les emissions de gasos tòxics a l’atmosfera. Malgrat això, les plantes d’incineració es troben amb la resistència popular dels habitants dels municipis allà on es volen instal·lar per temor a aquestes emissions, entre d’altres raons.

8.6.3. La recuperació, la reutilització i el reciclatge La recuperació consisteix en la recollida de residus per part d’empreses que classifiquen i homogeneïtzen les quantitats per tipus de material amb l’objectiu de ser reutilitzat o reciclat. La recuperació pot emprar diferents tipus de tècniques. Per exemple, els sistemes municipals de recollida selectiva es troben a la primera fase de la recuperació mentre que empreses especialitzades en algun tipus de material es converteixen en

59

intermediaris entre l’empresa municipal i el reciclador. La recuperació té com a objectiu vendre les quantitats recollides a recicladors i al sistema de reutilització en cas d’existir. La reutilització és l’acte de donar un nou ús a un producte, envàs o altre objecte obtingut a partir dels RSU. Per exemple, les botelles de vidre es recuperen en diversos estats europeus per embotellar-hi líquids novament. La reutilització presenta molts avantatges ja que estalvia una gran quantitat d’energia i de matèries primeres en la fabricació d’envasos. El reciclatge consisteix en la reintegració dels residus com a matèria primera dins els processos de transformació i producció de béns. El reciclatge es basa en la imitació dels principis de la naturalesa. A pesar de requerir la utilització d’energia i matèries primeres, globalment n’utilitza una menor quantitat que amb l’extracció de recursos naturals primaris. Per al reciclatge alguns materials són apropiats mentre que altres no ho són. El vidre, per exemple, pot ser reciclat gairebé indefinidament sense perdre les seves característiques més valorades. Els metalls fèrrics i no fèrrics, el paper i el cartró presenten característiques semblants. En canvi, el plàstic ofereix grans dificultats per ser reciclat en novament en matèria primera perquè pot necessitar fins i tot més energia per a ser reprocessat que per a l’obtenció de la matèria original (Vehlow, 1996).

8.6.4. El compostatge El compostatge és un procés biològic que accelera la descomposició dels residus orgànics. El resultat és una substància que pot ser reintegrada al cicle natural com a adob agrícola. El compost és ric en nutrients i permet la conservació del sòl, el manteniment del seu contingut orgànic, la seva fertilitat i reduir el risc d’erosió. Per obtenir un compost de bona qualitat, el sistema de recollida selectiva és crucial. La presència de matèria no orgànica i, en alguns casos, tòxica (p. ex.: mercuri, cadmi, etc.) perjudica les possibilitats d’acceptació comercial del compost obtingut. Igual que els abocadors, el procés de compostatge ha d’estar sotmès a un control eficaç per reduir els riscs de generació de lixiviats que contaminin l’aigua així com les molèsties olfactives als habitants dels voltants. Per altra banda, les emissions de gas metà que es generen en el procés de descomposició poden ser emmagatzemades i emprades com a font d’energia alternativa i renovable.

60

8.6.5. Les plantes de separació o triatge de residus Les plantes de separació dels RSU són una baula fonamental per a la recuperació de materials a les societats de consum, car la seva funció és de separar i acumular per materials homogenis les quantitats de RSU amb l’objectiu de ser reciclats. Les tècniques utilitzades a les plantes de selecció són molt variades, des de les que es basen en el treball manual i mecànic fins aquelles que realitzen la selecció per mètodes automàtics òptics, d’infrarojos, espectromètrics, magnètics, etc. De qualsevol manera, la seva eficiència roman supeditada a la qualitat dels RSU rebuts. Com més mesclats es troben els RSU a l’entrada del procés, més difícil i car resulta la seva separació. A més, la qualitat del material final recuperat es ressenteix per la presència de matèria no desitjada. Per exemple, la matèria orgànica sol ser de menor qualitat que l’obtinguda per una selecció en origen atès que hi ha la presència de petits trossos d’altres matèries no orgàniques que perjudiquen la seva homogeneïtat i la seva comercialització. La justificació de les plantes de separació té la seva arrel en les pautes de consum. La gran majoria de la població no està disposada a invertir temps i esforços en la selecció en origen dels diferents tipus de RSU que generen (Jolivet, 2001). Es tracta, principalment, d’una restricció temporal i d’un cost d’oportunitat. Els sistemes de recollida no poden ser exhaustius per a tots els tipus de materials perquè els consumidors no estan disposats a sacrificar el seu temps per a la separació. Els centres de selecció es converteixen en la forma d’alliberar les persones de l’obligació de separació quotidiana dels seus residus.

8.6.6. La recollida de RSU La difusió espacial de les llars i dels centres de treball, és a dir, dels generadors de RSU, suposa la necessitat de desenvolupar una activitat de recollida que es pot considerar com una forma de transport o de logística. En certes zones densament poblades es desenvolupa un sistema de propulsió subterrània dels RSU, semblant a una xarxa de clavegueres, que transfereix els RSU des de diversos punts distribuïts pels carrers fins a un centre de transferència. A causa de la dispersió de la majoria de llars i petites empreses, les economies d’escala representen un element significatiu per al cost de recollida. El servei resulta més eficient quan es proveeix per una única empresa – un monopoli de servei públic – que per vàries (OCDE, 2000b, pàg. 18). Existeixen tres tipus de recollida de RSU: a) La recollida tradicional és la més habitual. Els RSU es dipositen conjuntament, sense cap separació prèvia en origen. El transport dels RSU pot fer-se cap als centres de

61

selecció o cap a les instal·lacions de tractament finalistes (planta incineradora o abocador). b) La recollida selectiva es basa en l’acte quotidià de separació en origen realitzat a les llars. Suposa la utilització de diferents vehicles i contenidors per a cada tipus de residu (per material o per característiques). La recollida augmenta els costs per tona a causa de la necessitat de disposar d’equipaments específics, més complexes i variats. La seva eficiència depèn fortament del comportament dels ciutadans i la resposta adequada a les especificacions de la recollida. Com millor es separen els RSU en origen, més eficient econòmicament i medi ambiental resulta enviar els materials cap al mètode de tractament adequat. Emperò, així com palesen els experts, una gran part de la població no tria o no sap triar adequadament els residus. c) Els anomenats parcs verds, punts verds o deixalleries són una nova forma de recollida de RSU especials com són els electrodomèstics, els equipaments electrònics o altres residus qualificats com perillosos i utilitzats a les llars com pintures o olis. Els parcs verds consisteixen en un espai on els ciutadans poden dipositar els residus de manera adequada. Es basen en l’aportació voluntària dels ciutadans. Els impactes medi ambientals de la recollida són diversos: les emissions d’òxids de nitrogen (NOx) i de partícules en àrees urbanes, el consum de combustibles fòssils i la conseqüent emissió de gasos causants de l’efecte hivernacle i, finalment, els renous.

8.7. Resum dels impactes de les tècniques de gestió de RSU En resum, totes les tècniques utilitzades fins ara presenten avantatges i inconvenients econòmics i medi ambientals. El quadre 8.1 tracta de recapitular-los. No existeix la millor solució universal i absoluta i generalment les polítiques públiques han combinat les diferents tècniques. Ara bé, des del punt de vista de la sostenibilitat en el temps i d’una economia circular de la matèria, dos mètodes presenten impactes molt més importants: la incineració i l’abocament. Aquest dos mètodes es basen en una concepció lineal dels fluxos de la matèria dins els sistema econòmic. Es poden considerar com dues tècniques anomenades end-of-pipe, o de final de canonada, i que es situen clarament contra els principis de la termodinàmica i dels cicles bioquímics, especialment quan es tracta de RSU no seleccionats.

62

Efectes negatius Efectes positius Mètode

Medi ambientals Econòmics Medi ambientals Econòmics

Abocador

Emissió de gasos d’efecte hivernacle. Lixiviats. Olors i fems escampats pel vent Ocupació irreversible de territori

Pèrdua de terra fèrtil. Pèrdua de valor dels terrenys adjacents.

Producció d’energia. Menor cost relatiu de manteniment i d’inversió.

Incineració Emissió d’òxids de nitrogen (NOx), partícules de sofre (SOx), dioxines, furans, àcid hidroclorat i metalls pesats. Emissió de gasos d’efecte hivernacle. Consum d’aigua.

Alts costs de manteniment. Forta inversió en capital i poca necessitat de mà d’obra local.

Reducció del volum dels RSU

Generació d’energia. Valor dels rebuigs: ferralla, cendres, etc.

Separació, recuperació i reciclatge

Efectes indirectes relacionats al transport i als processos consumidors d’energia.

Cost econòmic alt per tona de material recuperada i reciclada.

Conservació de recursos naturals renovables i no renovables: materials minerals, aigua, energia, etc.

Sector econòmic inserit a l’economia local o regional. Estalvi i menor dependència de recursos naturals verges adquirits al mercat.

Compostatge Olors Polsegueres

Cost econòmic alt per tona de compost.

Conservació de recursos naturals. Limitació de l’erosió. Manteniment de la fertilitat i qualitat del sol.

Sector econòmic inserit a l’economia local o regional.

Recollida (selectiva i no selectiva)

Emissió d’òxids de nitrogen (NOx) i de partícules. Consum de combustibles fòssils. Renous.

Cost econòmic més alt de la recollida selectiva.

Prevenció dels riscs higiènics i de la contaminació. Beneficis estètics, millora del paisatge.

Quadre 8.1 Principals efectes econòmics i medi ambientals dels mètodes i tècniques de tractament de RSU. Font: Elaboració pròpia

63

Sens dubte, dels abocadors es pot obtenir una font energètica residual durant un parell de dècades però no es pot oblidar que, en tant que mètode depredador de territori, representen un recurs no renovable i, doncs, esgotable. A més, el fet de soterrar i isolar matèria orgànica conjuntament amb altres RSU indefinidament no respecta cap dels cicles bioquímics i geològics i, per tant, no pot constituir una pràctica recurrent. Quant a les plantes incineradores, un risc important al que hem de fer front és la tendència a l’augment de la fracció dels residus plàstics i de substàncies perilloses dins d’aparells elèctrics i electrònics. Una gran quantitat d’aquests aparells s’han convertit en un bé de consum de massa del que hom es desfà més i més sovint a través dels canals tradicionals per als RSU. La conseqüència no és únicament la pèrdua de matèries primeres de gran valor com és el coure, l’alumini, l’acer o altres metalls preciosos com l’argent i el platí, sinó que, a més, una considerable quantitat de substàncies perilloses com el mercuri, el cadmi o el plom s’alliberen al medi ambient de forma indiscriminada. Les conseqüències sobre l’ecosistema i sobre els humans d’una acumulació d’aquestes substàncies són encara desconegudes. És per aquestes raons que l’objectiu de reduir el volum dels RSU i posteriorment de soterrar-los, si prenem en consideració la primera llei de la termodinàmica de la conservació de la massa, no pot significar més que l’acte de voler ocultar una contaminació en l’espai i en el temps. La qualificació de tècnica de “valorització” energètica s’utilitza sovint perquè permet obtenir energia a partir de la combustió de la mescla de RSU. S’utilitza especialment a la legislació sobre residus i a la jerarquia de mètodes de tractament però no pren en compte seriosament els efectes negatius sobre l’ecosistema que suposa especialment a llarg termini. Una sentència del Tribunal Europeu de Justícia de 2003 establí que la crema de residus en incineradora no es podia qualificar com una recuperació (o “valorització”) sinó com una eliminació, és a dir, equiparable a l’abocament i no com a tècnica circular de la matèria. Malgrat aquests problemes, atès que un sistema de “zero residus” no és factible actualment donades les pautes de consum actuals, els coneixements actuals, la tecnologia disponible i la llei de l’entropia o de la producció conjunta, aquestes dues tècniques mantindran el seu lloc dins del cicle de vida de la matèria. Emperò, ho haurien de ser de manera marginal i ajustada a uns cert tipus de RSU. Això significa que és necessari un canvi d’orientació tecnològica, social i econòmica sobre les activitats relacionades amb la transformació de la matèria i amb el tractament dels residus. El desafiament es troba en el desenvolupament d’una tecnologia social que permeti transformar el metabolisme socioeconòmic actual en una esfera més eficient en l’ús de la matèria i més compromesa amb els cicles naturals. Ara bé, a pesar de la claredat dels principis que haurien de guiar la gestió dels RSU, l’escenari actual s’enfronta al diferent nivell de costs de gestió per a cada una de les tècniques. A la següent taula es poden observar els costs per tona tractada a França:

64

Tècnica Interval de costs 2002 (Euros/Tona)

Cost mitjà 2003 (Euros/Tona) Tendència

Recollida tradicional 45-75 Recollida selectiva 45-75 Recollida de matèria orgànica 150-230

Abocador 60-110 71,2 Creixent Incineració 70-120 78,9 Creixent Compostatge 45-90 Deixalleria 7-23 Planta de separació 115-230 119,4 Decreixent

Quadre 8.2 Mitjana del cost dels mètodes de recollida i tractament de RSU en França en 2002 i 2003. Font de les dades: ADEME (2003) i informe d’activitat 2004 del Grup Pizzorno. A pesar de que les plantes de selecció de RSU presenten costs molt majors, resulta ben interessant observar que els costs presenten una tendència decreixent mentre que per a les altres dues tècniques són creixents. L’escassesa creixent per trobar indrets adequats per abocar els residus i les noves exigències tècniques per a l’abocament estan convertint els abocadors en un mètode relativament més car. La incineració també està subjecta a costs creixents a causa dels forts requeriments establerts per la legislació europea per limitar tots els impactes negatius, a més de l’oposició social a la qual s’enfronten a l’hora d’implantar una planta d’incineració. Aquestes exigències fan que les incineradores siguin cada cop més grans, més intenses en capital i més allunyades dels centres urbans als quals serveixen. Les plantes de selecció estan creixent en nombre i estan reduint el cost per tona tractada gràcies a les economies d’escala i a les noves tecnologies que s’hi apliquen. Les plantes de selecció de RSU necessiten grans quantitats per ser eficients. Les economies d’escala s’obtenen perquè les noves plantes de selecció automatitzades poden reduir el seu cost per tona tractada. Els nous mètodes intensius en capital permeten alliberar els treballadors de les tasques més dures i monòtones. Una major mecanització o automatització, l’augment de la taxa d’utilització i l’augment de la capacitat tenen l’efecte de reduir els costs unitaris per tona. Una reducció suplementària del cost s’obté quan la recollida és de tipus selectiu, és a dir, quan la selecció es realitza en origen. Els sistemes de recollida selectiva són més eficients per als sistemes de recuperació i reciclatge. Usualment, els sistemes de recollida i de tractament estan integrats per obtenir resultats efectius. Nogensmenys, el seu cost econòmic pot ser més del doble de la recollida tradicional segons l’ADEME (dins l’informe d’activitat 2004 del Grup Pizzorno, pàg. 24). Les mesures de conscienciació dels ciutadans és converteixen en una baula fonamental per a l’eficiència del sistema. Malgrat això, aquesta anàlisi dels costs no considera els beneficis de la recuperació i el reciclatge en el cicle de vida del producte.

65

8.8. Els beneficis del reciclatge El reciclatge presenta una sèrie d’avantatges significatius. Emperò, per a la bona recuperació dels materials una de les claus és que, millor que separar és no mesclar els RSU. El reciclatge és la transformació dels RSU a través de distints processos que permeten atorgar-lis un valor econòmic, tot evitant la seva disposició final, sempre que es realitzi sota unes condicions d’estalvi d’energia i matèries primeres i sense perjudicar la salut humana o els ecosistemes. Els objectius del reciclatge són variats. La revalorització dels residus és un d’ells a través de la reincorporació en el cicle de materials i d’aquesta forma substituir l’extracció de matèries primeres verges. També permet de minimitzar les quantitats de RSU a dipositar i així reduir els impactes sobre el medi ambient. En principi, tots els residus poden ser reciclats ja que són un material que ha estat subjecte a una primera transformació. No obstant, la complexitat material del residu pot implicar uns requeriments tècnics, econòmics, energètics i materials per sobre del que la societat pot permetre’s, desitja o està disposada a sacrificar. Per obtenir una bona relació cost-benefici, el material hauria de ser net. El reciclatge és un procés que resulta menys costós quan existeixen grans volums de materials homogenis disponibles. D’aquí es deriva la necessitat d’una bona separació dels RSU a l’origen i d’una recollida selectiva específica que mantingui un canal amb un considerable flux de matèria homogènia. Per ser una activitat rendible, la separació i el reciclatge haurien de ser autofinançats sense la recepció d’ajuts i subsidis. La lògica del reciclatge (Puig Ventosa, 2003) s’adequa prou bé a la lògica del mercat i als incentius que proveeix. En aquest sentit, el reciclatge pot generar una indústria i uns mercats d’importància significativa7. Els incentius per participar en el mercat són els beneficis que s’obtenen en els intercanvis. Dins la lògica del reciclatge, per reciclar una llauna, per exemple, aquesta ha de ser produïda (amb alumini extret, processat i distribuït); ha de ser recollida (en contenidors fabricats, venuts, comprats i ubicats i per camions fabricats i conduïts); ha de ser triada i finalment reciclada en una planta tècnicament complexa. El material resultant ha de ser, novament, venut, processat, distribuït i així ad infinitum8. Totes les empreses que participen en aquest diferents processos i activitats cerquen l’obtenció d’un benefici monetari que és allò que justament els mou a participar en el sistema. La lògica del reciclatge és contrària a la de la prevenció de residus perquè, si la llauna no es produís, res de tot aquest procés no succeiria.

7 Les despeses en gestió de residus, recuperació i reciclatge a França han passat de representar el 0,65% del PIB en 1990 al 0,9% en 2005 (càlculs elaborats a partir de les dades obtingudes a IFEN, 2007, pàg. 17). A causa de l’absència de dades a nivell regional tant a Espanya com a França, no s’ha pogut dur a terme un càlcul semblant per a l’Euram. 8 Excepte que, com ja sabem de la llei de l’entropia material (capítol III), el reciclatge infinit no és possible.

66

Malgrat això, un dels majors problemes per al sector de la recuperació i reciclatge és que el preu dels materials recuperats pot no ser suficient com per compensar el cost de la seva recuperació. Mentrestant, les altres tècniques finalistes de tractament dels RSU impliquen un cost menor amb la qual cosa molts municipis opten per aquesta darrera opció. La intervenció pública es fa necessària per afavorir les economies d’escala en les quantitats de residus homogenis recuperats. No obstant, l’escassesa de matèries primeres que els mercats mundials experimenten actualment compensa en part aquesta necessitat de la intervenció pública. Existeixen minerals els quals han adquirit un valor substancial i que els mercats del reciclatge aprofiten per capitalitzar. L’existència d’un mercat per als materials recuperats per ser reciclats és un element clau per a la subsistència i manteniment del sector. Els intercanvis de materials a preus raonables i transparents a una escala regional representa una base fonamental per al bon funcionament del sector. La intervenció pública pot afavorir l’emergència i el manteniment d’un mercat on els intercanvis i fluxos de materials afavoreixin la substitució de matèries primeres verges en els processos de transformació. Un factor important per a poder implantar un mercat de matèries secundàries és la distància entre els generadors de RSU i els recicladors. Aquest factor determina fortament la factibilitat o viabilitat econòmica dels intercanvis a l’interior del mercat regional. El reciclatge de materials, en comparació amb l’extracció i la transformació dels materials verges, pot estalviar en energia, en aigua i en impactes ecològics de l’extracció com els moviments de terres o la degradació d’ecosistemes. En alguns casos, la reducció o estalvi de recursos naturals pot superar el 75% de la matèria original, com es pot observar al quadre 8.3.

Material Estalvi d’energia Estalvi d’aigua Reducció dels impactes de l’extracció

Alumini 70% 76% 85%

Paper 25-60% 35% 74%

Vidre 70% N. d. 20-50%

Plàstics 86% N. d. N. d.

Quadre 8.3 Estalvis d’energia, d’aigua i d’impacte de l’extracció de diversos materials Font de les dades: Hönerhoff, 2007

Els materials tenen propietats diferents i la seva propensió per ser reciclat és variable. El calcí, per exemple, permet fabricar envasos de vidre exactament iguals que els originals. El calcí és la denominació que se li dóna al vidre triturat i net obtingut per la recuperació. El vidre pot ser de diferents colors, la qual cosa dificulta la seva selecció. El vidre és un material pesat, que es trenca fàcilment però que no transfereix sabor al

67

contingut. El vidre reciclat exigeix una menor temperatura de fusió que les matèries primeres originals (sílice, sulfat de sodi o de potassi i pedra calcària) i, amb això, en el procés de fabricació de noves botelles es consumeix menys energia. Els envasos de vidre admeten l’operació de la fusió per al reciclatge indefinidament i, si no fos a causa de l’acció de la dissipació de la matèria – llei de l’entropia material –, es podria dur a terme en ocasions infinites. El paper és un altre material apreciat per les seves propietats per al reciclatge. Quan es tracta de reciclar-lo, es sol separar el paper segons la seva qualitat (paper d’oficina, paper de revistes que conté metalls pesats o el cartró). El paper i el cartró que han estat contaminats, per exemple, per matèria orgànica i aliments, no pot ser utilitzat per al seu reciclatge. D’aquesta forma es torna més complexa la tasca a la fase de recollida i separació de material per obtenir una quantitat homogènia i d’alta qualitat. Quant als metalls, per les seves propietats els seu reciclatge resulta molt oportú i estalviador de recursos naturals. Es diferencia entre els metalls fèrrics (ferro i acer) i els no fèrrics (alumini, plom, coure, etc.). La separació dels primers resulta relativament fàcil gràcies als efectes magnètics mentre que per als altres es necessiten mètodes més avançats. Els plàstics representen el material que més ha augmentat en proporció dins la composició dels RSU en les darreres dècades. El reciclatge de plàstics s’ha desenvolupat amb l’aparició de grans quantitats, de noves tècniques i de noves sortides comercials. Els diferents tipus de plàstics poden parèixer semblants però representen diversos grups de materials amb una constitució molecular diferent. Així les coses, el seu reciclatge depèn de la identificació i separació adequada a través de les tecnologies. El reciclatge dels plàstics, al contrari que el vidre o els metalls, canvia les propietats mecàniques del material. Per aquesta raó no és possible reciclar grans quantitats d’un tipus de plàstic en el mateix procés transformador inicial sinó que la resina obtinguda és revèn com a matèria primera per a altres tipus de béns. Segons el Bureau of International Recycling 9 , la principal agrupació empresarial del reciclatge a nivell mundial, el major desafiament amb què es troba el sector actualment és la gran quantitat d’envasos de plàstic i de diferents materials que existeixen. Existeixen al voltant d’una desena de plàstics diferents: el policlorul de vinil (PVC), els polietilé tereftalat (PET), el polietilé d’alta densitat (PEAD), el polietilé de baixa densitat (PEBD), el polipropilé (PP) o el poliestiré (PS) entre d’altres. El gran problema dels plàstics és el de poder separar els materials homogèniament en grans quantitats i de convertir aquest procés en econòmicament viable. Els plàstics perden fàcilment el seu valor econòmic si es troben contaminats amb un altre tipus de plàstic amb el qual es desfà l’homogeneïtat del material. A més, el seu gran volum i 9 Vegeu www.bir.org.

68

baix pes específic dificulten la viabilitat econòmica dels plàstics (Hönerhof, 2007). Un exemple de viabilitat econòmica és el cas de les botelles i envasos alimentaris en PET, el qual està experimentant un gran augment. El plàstic PET és un material que permet un fàcil reciclatge per tornar a ser transformat en botelles o envasos. No obstant, encara existeix una manca d’infrastructura notable per a la recuperació dels plàstics i dels envasos en general.

8.9. Els preus de les matèries A la secció 5.3 establíem la distinció entre l’escassesa subjectiva o relativa i l’escassesa objectiva o absoluta. L’escassesa relativa només es pot reflectir en un augment dels preus des del moment en què un recurs natural del sistema de l’equilibri general és més demandat proporcionalment que la resta i en relació a un moment anterior en el temps. D’aquesta forma, si la demanda de tots els recursos naturals augmenta al mateix ritme que la resta d’elements que hi intervenen (productes agrícoles, manufactures, etc.), en el conjunt del sistema de l’equilibri general no s’observaria una variació significativa dels preus respectius. Els agents del mercat rebrien la impressió de que no existeix una escassesa absoluta. Ara bé, si la demanda dels recursos naturals supera la dels altres elements, s’observarà un augment relativament major al preu dels altres béns. Aquesta és una explicació del que succeeix actualment en els mercats de matèries primeres i secundàries. Des de fa uns anys, les quantitats ofertes als mercats han començat a ser inferiors a les que el sistema econòmic demanda i, com a conseqüència, el seu valor monetari ha experimentat un salt important. Una de les explicacions més recurrents és que les economies en desenvolupament – principalment Xina, Índia, Brasil i altres països del Sud-est asiàtic – tenen cada vegada més necessitat de matèries primeres per proveir la seva indústria de transformació. Aquesta demanda mundial no es compensada per un augment de l’extracció, amb la qual cosa es generen tensions a l’alça en els preus. Però l’augment de la demanda no es deu exclusivament a les necessitats de la indústria exportadora d’aquests països sinó que una bona part es deu a que els consumidors locals també demanden els mateixos béns de consum de massa que als països rics occidentals. D’aquesta forma, es posa de manifest l’escassesa absoluta de matèries primeres amb l’augment de nivell de la demanda i la disminució d’excedents en altres sectors.

8.9.1. Els metalls fèrrics i no fèrrics Un bon exemple d’aquest fenomen ho constitueix l’evolució dels preus d’un recurs no renovable com ho són els metalls fèrrics i no fèrrics. Al gràfic 8.8 podem observar

69

l’índex de preus mundials dels metalls des de 1980 fins el 2007 i d’on es desprèn que els preus es troben en un moment històric.

Índex de preus dels metalls (1980-2007, 1995 = 100).

0

50

100

150

200

250

300

350

1980

1981

1982

1983

1984

1985

1986

1987

1988

1989

1990

1991

1992

1993

1994

1995

1996

1997

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

Gràfic 8.8 Índex de preus dels metalls. Inclou els metalls següents: coure, alumini, ferro, llauna, níquel, zinc i plom. Font de les dades: FMI i London Metal Exchange Si observam amb més detall les evolucions dels metalls individualment – com es mostra al gràfic 8.9 de la pàgina següent –, en els tres darrers anys l’augment de preu d’alguns d’aquests recursos naturals exhauribles resulta espectacular. Els preus del coure i del plom, per exemple, s’han multiplicat per tres, l’alumini i el llautó han gairebé doblat el seu preu i el llautó i el níquel han multiplicat el seu per quatre.

Índex de preus de metalls no fèrrics (base 100 = 1980).

0,00

100,00

200,00

300,00

400,00

500,00

600,00

700,00

800,00

900,00

1980

1980

M9

1981

M519

82

1982

M9

1983

M519

84

1984

M9

1985

M519

86

1986

M9

1987

M519

88

1988

M9

1989

M519

90

1990

M9

1991

M519

92

1992

M9

1993

M519

94

1994

M9

1995

M519

96

1996

M9

1997

M519

98

1998

M9

1999

M520

00

2000

M9

2001

M520

02

2002

M9

2003

M520

04

2004

M9

2005

M520

06

2006

M9

2007

M5

Index Alum Index Coure Index Plomb Index Niquel Index Llautó Index Zinc

Gràfic 8.9 Índex de preus dels metalls no fèrrics de 1980 a 2007. Font de les dades: FMI i London Metal Exchange

71

A nivell continental, a Europa el preu dels metalls també ha experimentat un augment considerable. Els preus de la ferralla – el mineral procedent dels residus – han augmentat més del 120% en un període de 6 anys, des de 2002 a 2007. Al gràfic 8.10 inferior es pot constatar que l’índex de preus de la mitjana de tres tipus diferents de ferralla (en blau) ha experimentat variacions cícliques fortes però, al mateix temps, s’ha consolidat a un nivell superior mostrant una tendència a llarg termini cap a l’alça. Aquest índex presenta una evolució molt semblant al preu de la ferralla a Alemanya (en línia vermella al gràfic).

Gràfic 8.10 Índex de preus de la ferralla a Europa i a Alemanya (2002-2007). Nota: La línia vermella representa l’evolució del preu ferralla la ferralla tipus Richtsorte 2 a Alemanya. La línia blava reprodueix l’índex de la mitjana de preus de tres tipus de ferralla a cinc estats de la Unió Europea. Base 2001 = 100. Font: Bundesverband Deutscher Stahlhandel (www.stahlhandel.com) A França, els preus de la ferralla i del mineral de ferro en els darrers 5 anys també ha experimentat un augment notable. Al gràfic 8.11 es pot observar que els preus tant del mineral verge com de la ferralla han augmentat apreciablement. El preu de la ferralla ha augmentat un 136% i el del ferro verge un 113%. Quant als metalls no fèrrics (gràfic 8.12), l’evolució és molt semblant ja que l’índex de preus dels metalls no fèrrics reciclats – inclou els preus ponderats de l’alumini, el zinc, el plom i el coure – s’ha gairebé doblat en cinc anys (95% d’augment) mentre que les matèries primeres han incrementat el seus preus en un 178%. Aquesta evolució corrobora l’evolució de l’índex de preus de l’FMI i la Borsa de Metalls de Londres (LME) del gràfic 8.9 per als darrers anys.

72

Preus de la ferralla i del mineral de ferro a França (2002-2007)

0

50

100

150

200

250

300

Sete

mbr

e 20

02D

esem

bre

2002

Mar

ç 20

03Ju

ny 2

003

Sete

mbr

e 20

03D

esem

bre

2003

Mar

ç 20

04Ju

ny 2

004

Sete

mbr

e 20

04D

esem

bre

2004

Mar

ç 20

05Ju

ny 2

005

Sete

mbr

e 20

05D

esem

bre

2005

Mar

ç 20

06Ju

ny 2

006

Sete

mbr

e 20

06D

esem

bre

2006

Mar

ç 20

07Ju

ny 2

007

Ferralla Mineral de ferro

Gràfic 8.11 Evolució dels preus de la ferralla i del mineral de ferro a França (2002-2007). Font de les dades: Federació Francesa de la Recuperació, el Reciclatge i la Recuperació (FEDEREC).

Índex de preus del metalls no fèrrics a França

0

50

100

150

200

250

Setembre

2002

Desem

bre 20

02

Març 20

03

Juny

2003

Setembre

2003

Desem

bre 20

03

Març 20

04

Juny

2004

Setembre

2004

Desem

bre 20

04

Març 20

05

Juny

2005

Setembre

2005

Desem

bre 20

05

Març 20

06

Juny

2006

Setembre

2006

Desem

bre 20

06

Març 20

07

Juny

2007

Metalls no fèrrics reciclats Metalls no fèrrics

Gràfic 8.12 Evolució de l’índex de preus dels metalls no fèrrics reciclats a França (2002-2007). Nota: L’índex de preus inclou el dels minerals següents: l'alumini, el zinc, el plom i el coure. Font de les dades: Federació Francesa de la Recuperació, el Reciclatge i la Recuperació (FEDEREC).

73

8.9.2. Els preus dels plàstics Fonamentalment, els plàstics segueixen l’evolució del preu del petroli perquè és a partir d’aquesta matèria primera de la què s’obtenen les diferents varietats de resines plàstiques. No obstant, la gran varietat de plàstics que existeixen per a diferents usos limita les possibilitats de crear un mercat almanco tan potent com el del petroli. El nombre limitat de productors de plàstic – concentrat en mans de les grans indústries químiques i petroleres – minva les possibilitats d’obtenir dades fiables i rellevants. A pesar d’aquestes limitacions, les diferents fonts consultades ens mostren un augment de preus considerable. Els gràfics 8.13 i 8.14 ens mostren l’evolució dels preus del polipropilé i del poliestiré de baixa densitat al mercat mundial de Londres. Les dades disponibles corresponen a un període de quatre mesos, el que limita forçosament una anàlisi de caire estructural. Baldament aquestes limitacions, es pot observar una pujada tendencial que respon a la conjuntura del mercat del petroli.

Gràfic 8.13 Evolució dels preus mundials del polipropilé, juny-novembre 2007. Font: London Metal Exchange

74

Gràfic 8.14 Evolució dels preus mundials del poliestiré de baixa densitat, juny-novembre 2007. Font: London Metal Exchange. Per altra banda, la tendència a l’alça del preu dels plàstics és refermada per l’evolució del preu del PET a França i a Espanya que ha augmentat per sobre del 15% en el període 2006-200710. El mercat del PET reciclat ha experimentat un gran augment de la demanda. Aquest fet ha conduït recentment a l’empresa especialitzada en les estadístiques de preus mundials de matèries primeres ICIS Pricing a establir un seguiment del preu del PET reciclat a causa de la demanda per aquest servei. Per la seva part, els índex de preus dels plàstics tant verges com reciclats a França han experimentat pujades del 36% en el període 2002-2007 (vegeu gràfic 8.15). És significativa l’evolució simètrica que presenten aquests dos índex en els darrers trimestres.

10 Dades per al preu del PET i del PET reciclat disponibles a www.icispricing.com [Setembre 2007]

75

Índex de preus dels plàstics verges i reciclats a França (2002-2007)

0

20

40

60

80

100

120

140

160

180

200

Set 20

02

Des 20

02

Març 20

03

Juny

2003

Set 20

03

Des 20

03

Març 20

04

Juny

2004

Set 20

04

Des 20

04

Març 20

05

Juny

2005

Set 20

05

Des 20

05

Març 20

06

Juny

2006

Set 20

06

Des 20

06

Març 20

07

Juny

2007

Plàstics reciclats Plàstics verges

Gràfic 8.15. Evolució de l’índex de preus dels plàstics verges i reciclats a França (2002-2007). Font: FEDEREC

8.9.3. Els preus del paper i cartró reciclats Els preus del paper i del cartró a França han evolucionat de forma més estable en els darrers anys. Segons es pot constatar al gràfic 8.16 següent, tant la pasta de paper verge com el paper i cartró reciclats no han experimentat una pujada per sobre dels preus d’abans de Setembre del 2002, especialment pel que fa als preus del paper i cartró reciclats. No obstant això, en els darrers dos anys els preus han remuntat significativament estimulats per una demanda creixent.

76

Preu de la pasta de paper i del paper-cartró reciclat a França (2002-2007)

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

Set 20

02

Des 20

02

Març 20

03

Juny

2003

Set 20

03

Des 20

03

Març 20

04

Juny

2004

Set 20

04

Des 20

04

Març 20

05

Juny

2005

Set 20

05

Des 20

05

Març 20

06

Juny

2006

Set 20

06

Des 20

06

Març 20

07

Juny

2007

Paper-cartró reciclat Pasta de paper

Gràfic 8.16 Evolució del preu de la pasta de paper i del paper-cartró a França (2002-2007) Font: FEDEREC

8.9.4. El preu del vidre reciclat No existeixen dades disponibles per al preu del vidre triturat per al seu reciclatge. Emperò, com hem indicat més amunt a la secció 8.8, una de les matèries primeres per fabricar vidre és el sílice. El sílice és un recurs natural exhaurible. D’aquesta forma, el vidre recuperat i triturat – també anomenat calcí – per al seu reciclatge és un substitut que fa innecessària la utilització de sílice en el procés de transformació industrial. Malgrat que les quantitats de vidre recuperat han augmentat en els darrers anys i el descobriment de materials substituts del vidre, el preu del sílice a França no ha deixar d’incrementar-se en els període de 2002 a 2007.

77

Preu del sílice a França (2002-2007)

95

100

105

110

115

120

125

Set 20

02

Des 20

02

Març 20

03

Juny

2003

Set 20

03

Des 20

03

Març 20

04

Juny

2004

Set 20

04

Des 20

04

Març 20

05

Juny

2005

Set 20

05

Des 20

05

Març 20

06

Juny

2006

Set 20

06

Des 20

06

Març 20

07

Juny

2007

Gràfic 8.17 Evolució del preu del sílice al mercat francès (2002-2007). Font: FEDEREC

8.9.5. El preu dels tèxtils reciclats Una de les matèries primeres reciclables més desconegudes és el tèxtil. El tèxtil també té un mercat de la recuperació i el reciclatge sotmès a grans dificultats, com és, per exemple, la degradació en els tipus de materials utilitzats per a la roba actualment, la substitució de teixits naturals per d’altres sintètics, o la minva del valor de la roba de segona mà. No obstant, el preu del tèxtil ha conegut una gran pujada durant l’any 2007 a França, com es pot apreciar al gràfic següent.

78

Preu dels tèxtils reciclats a França (2003-2007)

80

85

90

95

100

105

110

115

120

125

Març 20

03

Juny

2003

Set 20

03

Des 20

03

Març 20

04

Juny

2004

Set 20

04

Des 20

04

Març 20

05

Juny

2005

Set 20

05

Des 20

05

Març 20

06

Juny

2006

Set 20

06

Des 20

06

Març 20

07

Juny

2007

Gràfic 8.18 Evolució del preu dels tèxtils reciclats a França (2002-2007). Font: FEDEREC Hom podria pensar que aquesta conjuntura internacional no és més que una mostra de la naturalesa cíclica dels preus de les matèries primeres als mercats mundials. En el mercat dels recursos naturals no renovables, l’augment del preu conduirà inexorablement a l’augment de les capacitats d’extracció de les empreses i països que disposen de reserves. No obstant, no es pot oblidar que l’augment dels volums demandats té les seves arrels en les economies dites més pobres o en desenvolupament. Aleshores, no es tracta d’un augment de la demanda localitzada sinó, ans al contrari, estesa a totes les parts del món però de forma asimètrica. Les economies europees continuen tenint necessitats materials creixents (Carpintero, 2003; Sendra et al., 2006)però a un ritme diferent de les economies asiàtiques. Si l’economia mundial vol continuar creixent als ritmes i amb les característiques actuals – és a dir, amb una forta base material – aleshores, les prospectives sobre els preus de les matèries primeres i secundàries s’anuncien encara creixents.

8.10. El mercat del reciclatge i la recuperació de residus En aquesta part de l’estudi ens concentrarem en l’objecte principal de la recerca: el funcionament del mercat dels residus i les possibles millores per evolucionar cap a un metabolisme socioeconòmic més sostenible. En la figura 8.2 es representen en verd aquells fluxos de sortida del sistema socioeconòmic i del mercat en forma de residus. Aquest mercat presenta unes característiques especials tant per la seva importància per a la sostenibilitat del sistema socioeconòmic com per la de l’ecosistema puix que els

79

residus que surten del sistema han de presentar unes característiques assimilables per l’entorn natural.

Figura 8.2 Els fluxos materials, el mercat dels residus i la lògica de sistemes. Font: elaboració pròpia.

A una societat de consum on els RSU s’han convertit en un vertader problema quotidià, els gestors, recuperadors i recicladors de residus tenen un paper crucial dins el procés econòmic. Aquestes empreses tenen una llarga experiència en la gestió i tractament de tot tipus de materials, posseeixen un know-how considerable sobre com organitzar la recollida, la classificació i quins processos de reciclatge són més adequats per a cada situació. Aquestes professions han estat transmeses en alguns casos d’una generació a una altra, especialment en el cas de les petites empreses familiars que han evolucionat de treballar manualment cap a empreses de major grandària que treballen amb tecnologia complexa i automatitzada. Aquestes professions tenen les seves arrels en el segle XIX i primeres dècades del segle XX en els ferrovellers i recuperadors d’altres residus (orgànics, tèxtils, cartrons, etc.). El seu treball tenia un major interès per la pròpia supervivència que avui en dia. Es tractava de recuperadors que, com avui, gestionaven quantitats de materials recuperats per revendre o retransformar i obtenir un benefici econòmic (De Silguy, 1997). Els tipus d’empresa del sector pot dependre del tipus d’activitat principal que desenvolupen en el procés de la gestió del residu cap a un material recuperat. En la secció 8.6.3 establíem la diferenciació entre els tipus d’activitats possibles: els recuperadors, els reutilitzadors i els recicladors. En aquesta classificació s’hauria d’incloure aquelles empreses que gestionen la recollida dels RSU. La separació, a més,

Medi ambient

Sistema social

Sistema econòmic

Mercat

Mercat de residus

Residus Extracció de RN

80

es pot realitzar dins la recollida o al si de les empreses que recuperen els materials. El sistema es configura com segueix:

Figura 8.3 Fluxos de matèria dins el sector de la recuperació i el reciclatge de RSU. Font: elaboració pròpia Les empreses de recollida així com les de tractament dels RSU (incineració i abocament) són generalment monopolis naturals (OCDE, 2000b, pàg. 28). Les inversions necessàries són significatives mentre que els costs marginals de proveir una unitat suplementària de servei és relativament feble. L’existència de xarxes de recollida o de plantes de tractament en paral·lel augmentaria els costs de l’activitat. El capital irrecuperable o irreversible invertit és molt més important en l’activitat del tractament que en els serveis de recollida perquè en aquests darrers les inversions més importants es concentren en la flota de camions que poden ser venuts en mercats de segona mà allunyats del centre d’activitat. En canvi, les activitats de tractament necessiten la construcció d’una instal·lació complexa i hi ha menys possibilitats de ser transferida. A causa de la naturalesa monopolística de les activitats de recollida i tractament de RSU, les administracions locals o regionals són les responsables d’aquestes activitats. Nogensmenys, les administracions poden delegar la propietat, les operacions o ambdues coses a empreses privades especialitzades. En el cas de les plantes de tractament, el fet que les inversions en capital siguin del tipus irreversibles o irrecuperables implica que les concessions a empreses privades siguin per una durada molt major que aquelles per a la recollida. A pesar de la naturalesa monopolística, existeixen alguns casos de competència “en el mercat” en contraposició a la pràctica comuna de competència “pel mercat”. Aquesta darrera consisteix en la licitació per un servei públic en forma de monopoli, sense competició dins la zona o regió. En canvi, la competència “en el mercat” suposa l’existència de diversos competidors dins la mateixa zona que realitzen la mateixa activitat (OCDE, 2000b)

Recollida

Reciclatge Reutilització

Separació

Reuperador

81

A l’Euram, és bastant comú la delegació o concessió dels serveis públics de recollida i/o de tractament dels residus en competència “pel mercat”. Les administracions locals poden optar entre gestionar directament les activitats o delegar-les totalment o parcial (una activitat dins el procés de gestió: recollida, planta de selecció, abocador, etc.) a empreses privades. Alguns contractes públics s’ofereixen per a l’explotació d’una activitat o gestió d’una instal·lació mentre que d’altres impliquen la construcció d’una instal·lació la propietat de la qual pot ser privada o passar a mans públiques. Les formes i relacions contractuals entre l’empresa privada i l’administració són diverses. Els contractes de concessió especifiquen les obligacions de l’empresa concessionària així com l’estructura de preus. Les empreses que participen dins aquest segment solen ser grans empreses en capital que opten a un gran nombre de concessions públiques. A les fases de recuperació i reciclatge, en canvi, la situació és molt diferent. La competència es realitza “en el mercat” per aconseguir clients i fluxos de materials per revendre o reciclar. Mentre que per a les empreses que competeixen “pel mercat” el preu per unitat de servei sol estar fixat des de l’inici del contracte, per a les empreses que competeixen “en el mercat” el preu es fixa en el mercat de matèries primeres, el qual resulta molt menys estable i més cíclic. Una fase cada vegada més important del sistema de recuperació i reciclatge de RSU és la planta de separació i triatge. Es tracta d’instal·lacions que pertanyen a les administracions públiques, a empreses privades o a una combinació de les dues que separa els RSU per material reciclable amb l’objectiu d’homogeneïtzar-lo. Existeixen diferents tipus de plantes de separació. Hi ha plantes de tracten de separar el conjunt dels RSU total que hi arriba mentre que n’hi ha d’altres, la gran majoria, que només realitzen un separació entre uns residus que han estat prèviament triats a l’origen. És el cas, per exemple, de les plantes de separació d’envasos. La figura 8.4 representa l’esquema de funcionament d’una planta de separació d’envasos.

82

Figura 8.4 Esquema d’una planta de separació d’envasos per material. Font: Agència de Residus de Catalunya Els principals materials que s’obtenen de la separació són els següents11: � Aerosols. � Brics: envasos de líquids i aliments formats per capes de materials com el paper,

el plàstic i l’alumini. � Plàstics PVC: Pots i ampolles de begudes, olis comestibles, vinagres i productes

cosmètics. � Plàstics PET: ampolles transparents d’una sola peça de begudes i aliments. � PEAD de color. � PEAD blanc: Pots i ampolles de productes de neteja, cosmètics, llet, begudes i

olis domèstics. Generalment es separen els envasos de color blanc de la resta, i també poden separar-se els envasos de color blau i groc.

� Cartró. � Film: bosses i plàstic en film precedents d’envasos. � Envasos metàl·lics fèrrics. � Envasos metàl·lics no fèrrics (alumini, coure, etc.).

Existeix, no obstant, una quantitat de rebuigs que ha de ser tractat pels mètodes finalistes. L’eficiència de les plantes de separació per obtenir materials reciclables depèn de la qualitat dels RSU entrants i de la tecnologia que s’aplica a la separació. La tecnologia ha evolucionat considerablement per afavorir les tècniques de triatge mecanitzades o automàtiques. En el cas del plàstic, per exemple, una de les majors dificultats era de poder distingir entre les diferents varietats existents. Amb les tècniques

11 Vegeu el web de l’Agència de Residus de Catalunya: www.arc-cat.net

83

d’espectrometria s’han pogut superar en part aquestes dificultats i augmentar considerablement l’eficiència fins al 80% en alguns casos12. Els envasos, així com altres tipus de residus, estan subjectes a l’Euram als anomenats sistemes integrats de residus (SIG) que financen la xarxa de contenidors i les infrastructures necessàries per dur a terme la seva recuperació. Els sistemes integrats de residus poden formar-se també per tipus de material, com l’acer, el vidre o el paper. La figura 8.5 il·lustra els fluxos materials i econòmics que circulen a l’interior d’aquest sistema voluntari.

Figura 8.5 Esquema de fluxos monetaris i materials del sistema integrat de gestió de residus d’envasos. Font: ARC Els SIG són la resposta dels productors a les legislacions europees que han aplicat el principi de “qui contamina, paga” en matèria de residus. El SIG s’encarrega especialment de fixar les taxes que les envasadores han de pagar. Posteriorment reparteix els fons i els equipaments tècnics dedicats exclusivament a la recuperació adequada dels envasos o materials entre les administracions locals i regionals segons les necessitats. D’aquesta forma, una part de la recollida selectiva o de les plantes de separació de RSU es finança amb les contribucions dels productors. No obstant, aquest cost sol acabar repercutint sobre el consumidor qui serà, finalment, qui pagarà el cost del tractament del residu que generarà amb la compra del bé. Un aspecte significatiu dels SIG és que, segons les característiques econòmiques del material recuperat, la propietat del material pot recaure contractualment al SIG i no al recuperador o reciclador. La idea subjacent és que existeixen materials per als quals els reciclatge no resulta econòmicament viable a causa, per exemple, d’un preu massa baix al mercat de matèries secundàries. D’aquesta forma, el recuperador no té cap interès a causa de la manca de valor econòmic o de la complexitat tècnica necessària per

12 Vegeu el cas de l’empresa alemanya de gestió de residus Alba: www.alba.info.

84

transportar-lo i transformar-lo. Davant aquest problema, els SIG poden establir que el material els pertany i el SIG finança la seva recuperació i reciclatge. El recuperador i el reciclador reben una contraprestació pels serveis. Aquestes empreses no realitzen una venda de material sinó que obtenen ingressos per les activitats de recuperació i de reciclatge. Una altra modalitat de remuneració dels recuperadors per part del SIG és la fixació de preus de recompra mínims dels materials recuperats. D’aquesta forma, si el preu al mercat és més atractiu, les empreses poden acudir-hi sense tenir necessitat de la intervenció del SIG.

85

9. Els residus sòlids urbans del metabolisme socioeconòmic Euram

9.1. Descripció demogràfica i geogràfica de l’Euram L’Euroregió de l’Arc Medi-terrani (Euram) o Euroregió Pirineus Mediterània està cons-tituïda per diverses comunitats autònomes i regions dels Estats espanyol i francès. A pesar de la proximitat geogràfica entre les comunitats autònomes i regions que la composen, existeixen algunes diferències remarcables d’ordre demo-gràfic i econòmic que hauríem de posar de manifest per comprendre les combinacions i importància relativa dels dife-rents tipus de mètodes de tractament de RSU que s’hi efectuen. Com es pot observar al quadre 9.1 i al gràfic 9.1 de la pàgina següent, el pes demogràfic i la distribució territorial de la població varien amb força entre les regions. Catalunya i el País Valencià destaquen pel seu pes demogràfic dins el conjunt de l’Euram. Entre les dues representen el 60% de la població de l’Euroregió. Aquest pes demogràfic repercuteix igualment sobre la densitat de població, superant en ambdós casos la molt elevada barra dels 200 habitants per quilòmetre quadrat. Les Illes Balears, malgrat ser el membre de l’Euroregió amb menys pes demogràfic, presenta una densitat de població molt alta. Aquests índex de densitat de població tenen una incidència major

Figura 9.1 Mapa de l’Euram sense el País Valencià. Font: Euroregió Pirineus Mediterrània (www.euroregio.eu), Juliol 2007. Nota: Oficialment, el País Valencià no ha signat cap acord per integrar l’Euroregió.

86

sobre els ecosistemes i la capacitat de càrrega del territori així com sobre la possibilitat tècnica dels diferents mètodes de tractament de RSU.

Població Densitat Pes demogràfic

Aragó 1.269.027 26,6 6,6%

Catalunya 6.995.206 217,8 36,5%

Illes Balears 983.131 196,9 5,1%

Llenguadoc-Rosselló 2.496.871 91,2 13,0%

Migdia-Pirineus 2.734.954 60,3 14,3%

País Valencià 4.692.449 201,8 24,5%

Euram 19.173.643 106 100,0%

Quadre 9.1 Característiques demogràfiques de l’Euram Font de les dades: INE, INSEE. Càlculs propis.

Distribució de la població de l'Euram en 2005

1.269.027

6.995.206

983.131

2.496.8712.734.954

4.692.449

0

1.000.000

2.000.000

3.000.000

4.000.000

5.000.000

6.000.000

7.000.000

8.000.000

Aragó Catalunya Illes Balears Llenguadoc-Rosselló

Migdia-Pirineus País Valencià

Gràfic 9.1 Distribució de la població total de l’Euram en 2005. Font: INE, INSEE Una altra característica rellevant de la demografia de l’Euram és el creixement continuat de la població que ha experimentat en la darrera dècada. L’Euram ha incrementat el conjunt de la seva població en un 15% en només 10 anys, la qual cosa implica grans impactes sobre les infrastructures públiques com són, en el nostre cas, les de gestió dels RSU. Si bé l’augment és considerable, les diferències entre les regions també són remarcables. Destaca per damunt de tot el vertader “boom” demogràfic experimentat per les Illes Balears que en només 10 anys han vist com el seu territori ha acollit un

87

29% més de persones. Convé parar esment que aquestes dades no inclouen la població flotant ni els turistes que arriben a les Illes Balears cada any. Per altra banda, també és considerable el fet que les regions interiors – Aragó (+7%) i el Migdia-Pirineus (+9%) – ofereixen les taxes d’augment demogràfic més baixes.

Evolució demogràfica 1996-2005 (índex 100 = 1996)

107

115

129

112109

117114

90

95

100

105

110

115

120

125

130

135

1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005

Aragó Catalunya Illes BalearsLlenguadoc-Rosselló Migdia-Pirineus País ValenciàTotal Euram

Gràfic 9.2 Evolució de l’índex demogràfic a l’Euram (1996-2005, base 100 = 1996). Font de les dades: INE, INSEE L’Euram és una de les zones econòmiques més dinàmiques de la Unió Europea. L’activitat econòmica a l’interior presenta, no obstant, algunes desigualtats com es constata al quadre 9.2. Catalunya és el motor econòmic de l’Euroregió molt per damunt el País Valencià i el Migdia-Pirineus.

PIB per càpita (Euros)

Pes sobre el PIB de l’Euram

Aragó 20.745 6,4%

Catalunya 23.163 39,2%

Illes Balears 22.080 5,2%

Llenguadoc-Rosselló 21.060 12,8%

Migdia-Pirineus 24.037 16,0%

País Valencià 17.989 20,3%

Euram 21.541 100%

Quadre 9.2 Descripció econòmica de l’Euram en 2004. Font de les dades: INE, INSEE. Elaboració pròpia

88

Quant a la renda per càpita (gràfic 9.3), existeixen algunes diferències que demostren l’alta productivitat de l’economia del Migdia-Pirineus així com la menor del País Valencià.

PIB per habitant en 2004 (Euros)

20.745

23.16322.080

21.060

24.037

17.989

21.541

10.000

12.000

14.000

16.000

18.000

20.000

22.000

24.000

26.000

Aragó Catalunya Illes Balears Llenguadoc-Rosselló

Migdia-Pirineus

País Valencià Mitjanaponderada

Euram

Gràfic 9.3 PIB per habitant de l’Euram en 2004. Font de les dades: INE, INSEE. Càlculs propis.

9.2. La legislació sobre residus sòlids urbans a l’Euram

9.2.1. La legislació de la Unió Europea La legislació europea afecta tots els estats membres i, per tant, és transfronterera. La UE ha publicat diverses directives que obliguen els estats membres a transposar-la a la seva legislació estatal. Malgrat això, les directives no són més que una sèrie de grans principis, de normes, d’especificacions a vegades ambigües i de grans objectius xifrats que poden estar subjectes a diferents interpretacions i, aleshores, ser transposats de forma diferent a nivell estatal. Les més importants són: x La Directiva 75/442/CEE sobre residus. Aquesta directiva afavoreix la prevenció i la reducció de residus a través de la imposició de tecnologies més netes per protegit el medi ambient. Aquest text introdueix el principi de “qui contamina, paga” en matèria de residus. x La Directiva 91/156/CEE sobre residus (actualització) defineix els objectius respecte a la reducció de residus i especifica els diferents mètodes de tractament de

89

residus: reciclatge, compostatge, incineració amb recuperació d’energia i abocament. També estableix les prioritats en política de residus: la reducció a l’origen ha de precedir a la reutilització, el reciclatge, la recuperació biològica, la conversió de residus en energia i, finalment, com a últim recurs, l’abocament. Aquesta directiva va establir un calendari perquè els abocadors només fossin utilitzats per als residus finals a partir del 2002. Una altre aspecte important d’aquesta directiva és la prohibició d’exportar residus entre estats. El sistema de tractament ha de respectar el principi de proximitat, és a dir, han de ser tractats a prop del lloc de generació i no haurien de considerar-se com a mercaderies. x La Directiva 94/62/CE sobre envasos i residus d’envasos té com a propòsit reduir l’impacte d’aquest tipus de residus sobre el medi ambient. Defineix una sèrie d’objectius quantitatius per al reciclatge i valorització energètica dels residus d’envasos als estats membres. x La Directiva 96/61/CE sobre la prevenció i el control integral de la contaminació. x L’estratègia de la Unió Europea sobre residus de 1996 que defineix explícitament els principis de la política europea sobre residus. Els principis fonamentals a respectar són: ¾ Principi de prevenció: la generació de residus ha de ser minimitzada i evitada allà on sigui possible. ¾ Principi de responsabilitat i principi de “qui contamina paga”: aquells que generen residus o contaminen el medi ambient haurien de pagar el cost complet de llurs accions. ¾ Principi de precaució: els problemes potencials han de ser anticipats. ¾ Principi de proximitat: els residus haurien de ser tractats el més a prop possible d’allà on s’hagin generat. Aquests principis es concretitzen en la jerarquia que s’ha de privilegiar en les operacions de gestió dels residus: 1. La prevenció de residus, 2. la reutilització i el reciclatge, 3. el tractament final (incineració i abocament). x La Directiva 1999/31/CE sobre les condicions d’acceptació de residus en abocadors. Aquesta directiva defineix nous estàndards més estrictes per considerar un abocador com a controlat i segur. S’imposen obligacions i responsabilitats als operadors d’abocadors per al període de 30 anys posterior al tancament de l’abocador. A més, s’estableix com a objectius per a 2009 i 2016 que els residus biodegradables destinats a l’abocador no superin el 50% i el 35% de la quantitat total de residus biodegradables de 1995. x La Directiva 2000/76/CE sobre les condicions i límits a la incineració de residus estableix una sèrie de restriccions tècniques estrictes amb l’objectiu de protegir la qualitat de l’aire. x La Directiva 2002/96/CE sobre residus d’aparells elèctrics i electrònics. x La decisió del Consell Europeu 2003/33/CE que estableix els criteris i procediments per a l’acceptació de residus als abocadors.

90

x La Directiva 2004/12/CE sobre recuperació i gestió de residus d’envasos (actualització) estableix nous objectius de valorització mínima (60%) i de reciclatge (55%) per al 2008.

9.2.2. La legislació de l’Estat espanyol La Llei bàsica estatal sobre residus (Llei 10/1998) té com a objectiu prevenir la generació de residus i establir un règim jurídic per a la seva producció i gestió. El sistema de gestió de residus de l’Estat espanyol es materialitza pel Pla Nacional de Residus 2000-2006 – i ara renovat amb l’esborrany per a 2007-2013 – que estableix els principis de l’estratègia europea sobre residus així com la jerarquia de prioritats però, amb la diferència de que no estableix una preferència absoluta cap a la reutilització i el reciclatge sinó condicionada a les possibilitats tècniques i econòmiques. La jerarquia de mètodes es sintetitza així: 1. Prevenció. 2. Reciclatge o incineració o abocament. Segons el primer Pla Nacional de Residus (pàg. 9) del Ministeri de Medi Ambient, existeix una manca d’instruments econòmics en la gestió dels residus. L’OCDE assenyala que a l’Estat espanyol hi ha un gran nombre d’administracions locals on els serveis de RSU no estan taxats ni subjectes a cap instrument econòmic (OCDE, 2004, pàg. 133). Únicament el 31% de les activitats municipals sobre residus estan cobertes directament per les llars i les PIME. Aleshores, no existeix cap incentiu econòmic per reduir els RSU ni per millorar el reciclatge a l’origen (Puig Ventosa, 2002). Per a alguns tipus de RSU o de materials existeixen sistemes integrals de gestió (SIG) que pretenen estendre la responsabilitat de la contaminació sobre els productors. És el cas, per exemple, dels envasos, del vidre o de l’acer. Els sistema funciona a través dels pagaments d’una taxa que efectuen les indústries per cada envàs posat al mercat. Les taxes es centralitzen en una entitat (Ecoembes, Ecovidrio, Ecoacero) que gestiona els fons per finançar el sistema de recollida selectiva. Aquestes entitats signen acords amb les administracions locals i regionals per implementar els plans de recollida.

9.2.3. La legislació de l’Estat francès A l’Estat francès, la llei núm. 75-663 de 1975 sobre l’eliminació de residus i de la recuperació de materials atorga la responsabilitat de la recollida i del tractament dels RSU a les administracions locals. La llei del 13 de Juliol de 1992 sobre residus és el marc per a la política de gestió de residus. Defineix el concepte de residu final, estableix

91

que només els residus finals poden ser abocats a partir del 2002 i anima el desenvolupament de la valorització, és a dir, el reciclatge i la incineració amb recuperació d’energia, així com la prevenció. Quant als residus d’envasos, el decret del 1er d’Abril del 1992 estableix que cada productor que introdueixi un bé i el seu respectiu envàs en el mercat ha de recuperar i eliminar el residu que provoca. S’ofereixen tres possibilitats: sistema de consigna o de dipòsit, la recollida directa o la contribució a un organisme autoritzat (Eco-emballage, Adelphe). Aquest darrer sistema ha estat adoptat per la gran majoria. Es tracta d’un sistema integrat de gestió de residus que recull les contribucions dels productors de forma semblant a l’espanyol. En 2001, el Ministeri de l’Ecologia i del Desenvolupament Sostenible va crear el Consell Nacional de Residus, compost de membres representants de les parts implicades en la problemàtica. La seva responsabilitat és d’avaluar i assessorar el Ministeri sota la seva pròpia iniciativa. Des de 2005, el govern estatal ha llançat una Nova Política de Residus que estableix l’objectiu de reduir la mitjana de RSU per càpita dels 360 kg actuals13 fins als 250 en 2010 i als 200 en 2015. Les prioritats es donen a la prevenció per mitjà de campanyes publicitàries i instruments d’informació i al desenvolupament del reciclatge per mitjà de la conscienciació pública, la fixació de taxes sobre productes o els incentius sobre els subproductes del tractament dels residus. A França, la legislació estatal estableix a partir del 2007 una taxa d’entre 8 i 10 Euros per tona de RSU dipositats als abocadors. Això no obstant, aquesta nova política continua donant suport a la implantació de nous abocadors i plantes incineradores sota l’argument que hi ha una major oposició local a aquestes instal·lacions. La jerarquia establerta per la legislació francesa es pot resumir sota la forma següent: 1. Prevenció 2. Recuperació o reciclatge o incineració o abocament.

9.2.4. La legislació a nivell regional Les comunitats autònomes estan obligades a redactar un pla de RSU. La majoria estableixen objectius de reducció dels RSU i fan especialment referència als residus d’envasos14. Catalunya és pionera en la introducció d’una taxa de 10 Euros per tona dipositada en abocadors. L’objectiu és d’augmentar el cost per a les administracions 13 Segons les dades de l’ADEME, no d’Eurostat. 14 Pla Integral de Residus d’Aragó (2004-2008), Programa de Gestió de Residus Municipals de Catalunya, Pla Integral de Residus del País Valencià de 1997 i els Plans Directors de Residus Sòlids de Mallorca, Menorca i Eivissa i Formentera.

92

locals i així estimular la implantació de sistemes de recollida selectiva i programes de prevenció. Almenys 50% de la recaptació es destina a finançar infrastructures de tractament de matèria orgànica. Al Migdia-Pirineus i al Llenguadoc-Rosselló l’organització de les activitats de recollida i de tractament s’articulen per mitjà de plans regionals i departamentals. Aquests plans fixen les infrastructures regionals i departamentals, la distribució dels costs i els objectius a mig terme del sistema de gestió de residus. Els plans determinen les infrastructures supramunicipals que s’han de dur a terme en el departament o la regió.

9.2.5. La legislació local Al conjunt de l’Euram, les administracions locals ostenten la responsabilitat executiva per a la recollida, el transport i el tractament dels residus. És una característica general dels municipis de l’Euram l’aplicació d’una taxa de recollida de residus. Aquesta és un tribut que els ajuntaments cobren per la prestació de serveis de competència local. Emperò, la utilització de la taxa de residus no és general. Les taxes no són l’única forma de finançar el servei de residus. Molts municipis no cobren una taxa sinó que paguen el servei a partir del pressupost general de l’ajuntament, a costa d’incrementar l’impost de béns immobles (connectar amb OCDE). Molts municipis han delegat aquests serveis a empreses privades la qual cosa ha permès el desenvolupament de grans empreses especialitzades. A França, les concessions a empreses privades presenten diferents estructures jurídiques que en alguns casos permet que els preus i taxes pels serveis siguin fixats o gestionats per la pròpia empresa concessionària directament al contribuent. En alguns municipis catalans s’ha introduït el sistema de “pagament per generació” o PAYT (acrònim de pay-as-you-throw) pel qual les llars paguen proporcionalment a la quantitat de RSU no separats i no reciclables que generen. L’objectiu és d’incentivar des de l’origen la no generació de RSU destinats a la incineració i a l’abocador (Puig Ventosa, 2003).

9.3. Els residus sòlids urbans a l’Euram La generació de RSU a l’Euram ha experimentat un creixement continu en el període 1993-2004. L’Euram ha generat en termes absoluts un 55% més de RSU en aquest període (vegeu gràfics 9.4 i 9.5). Es tracta d’un increment molt important que es pot qualificar fins i tot com d’alarmant. Si tenim en compte que el medi ambient només

93

entén de quantitats absolutes i no de xifres relatives, l’augment de l’emissió de residus no assimilables pel medi ambient natural és inquietant i requereix polítiques i infrastructures per fer front adequadament a aquest problema.

RSU totals a l'Euram i per regió, 1993-2004 (en Tn).

0

2.000.000

4.000.000

6.000.000

8.000.000

10.000.000

12.000.000

1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004

Aragó Catalunya Illes Balears Llenguadoc-Rosselló Migdia-Pirineus País Valencià

Gràfic 9.4 Evolució dels RSU totals a l’Euram i per regió, 1993-2004. Font de les dades: MMA, IFEN.

Índex del RSU totals a l'Euram i per regions (1993-2004)

90

110

130

150

170

190

210

1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004

Aragó Catalunya Illes BalearsLlenguadoc-Rosselló Migdia-Pirineus País ValenciàTotal Euram

Gràfic 9.5 Evolució dels índex de generació de RSU a l’Euram. Font de les dades: MMA, IFEN.

94

Si analitzam les dades més detalladament, podem comprovar que regionalment existeixen diferències però que la tendència creixent és omnipresent. El Llenguadoc-Rosselló és l’única regió que ha contingut la generació de RSU amb un decreixement del 25% des de 1999 però que no ha retrobat els nivells de la primera meitat de la dècada dels 90. El Migdia-Pirineus també ha experimentat un augment més moderat que les regions meridionals. En aquests darrers territoris les taxes de creixement assoleixen nivells compresos entre el 60 i el 90%. A l’Euram, un habitant genera anualment 589 Kg. de RSU. Aquesta xifra està lleugerament per damunt la mitjana de la Unió Europea o dels països de l’OCDE (gràfic 9.6). Hom podria pensar que ens trobam a un nivell acceptable de generació de residus per càpita perquè els països de renda semblant no divergeixen gaire.

RSU per càpita (en Kg.) en 2004

256 278

537 567 570 589 600662

730

869

0100200300400500600700800900

1000

Polònia

Repúb

lica Txe

caEU-25

França

OCDEEura

m

Aleman

ya

Espan

ya

Estats

Units

Irland

a

Gràfic 9.6 RSU per càpita de l’Euram i d’altres Estats en 2004. Font de les dades: Eurostat, OCDE, INE i INSEE. Elaboració pròpia. No obstant això, la generació de RSU per càpita a l’Euram ha crescut constantment al llarg del període comprés entre 1993 i 2004 (gràfic 9.7). La generació de RSU de cada habitant en 2004 ha estat un 40% superior a la de 1993, un augment espectacular si consideram que es tracta d’un període de només 11 anys. L’augment de població, aleshores, no és l’única causa que expliqui l’augment de la quantitat de RSU. Es pot inferir a partir d’aquesta darrera dada que l’evolució de les pautes de consum ha derivat cap a un augment del consum material que suposa una ineficiència i malbaratament dels recursos utilitzats pel sistema econòmic i que acaben en forma de rebuigs.

95

RSU anuals per càpita a l'Euram (1993-2004) en Kg.

420,61 416,71 427,55445,44

589,20574,51579,67571,27570,34566,22539,61

525,42

0,00

100,00

200,00

300,00

400,00

500,00

600,00

700,00

1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004

Gràfic 9.7 Evolució dels RSU per càpita a l’Euram (1993-2004) Font de les dades: Eurostat, OCDE, Ministeri de Medi Ambient d’Espanya i Institut Francés de Medi Ambient (IFEN). La mitjana per a l’Euram s’ha obtingut a partir de les dades regionals de l’IFEN i del Ministeri de Medi Ambient ponderades per la població. La recollida dels RSU a l’Euram s’efectua majoritàriament a través de l’esquema tradicional, és a dir, amb la recollida de la mescla de tots els RSU. No es disposen de dades regionals per a les regions franceses. Segons les dades d’Eurostat (Eurostat, 2005, pàg. 18), a França la recollida selectiva representa com a mitjana el 19% dels RSU totals recollits. D’aquesta forma, si extrapolam aquesta dada a les dues regions franceses, podem obtenir una mitjana ponderada per a l’Euroregió.

Tipus de recollida Aragó Catalunya Illes

Balears Llenguadoc-

Rosselló Migdia-Pirineus

País Valencià Euram

Tradicional 73,6 % 79,8 % 84,2 % 81%* 81%* 85,9 % 81,4%

Selectiva 26,4 % 20,2 % 15,8 % 19%* 19%* 14,1 % 18,6%

Quadre 9.3Tipus de recollida de RSU. Any 2004. Font: INE, Eurostat * Dades a nivell de l’Estat francès. A l’Euram, únicament es recullen selectivament el 18,6% dels RSU. Es tracta d’una taxa molt inferior a la de països com Alemanya on la recollida selectiva el mateix any va assolir el 42% del total (Ibid, pàg. 18). A l’Euroregió, l’augment en un 55% dels residus totals ha hagut de ser absorbit pels quatre tipus de tècniques de tractament que hem presentat a la secció 8.6. El gràfic 9.8 ens mostra que l’evolució dels residus totals ha estat creixent i que tant el reciclatge com el compostatge han anat guanyat parts en els mètodes de tractament. Si bé

96

existeixen alguns dubtes sobre les dades relatives al compostatge al País Valencià que poden no correspondre amb la realitat, és obvi que hi ha hagut un augment en les tècniques circulars. La recuperació i el reciclatge absorbien en 2004 l’11,1% dels fluxos de RSU. El compostatge suposava el 24,3% encara que supeditat a incoherències metodològiques substancials com es veurà més avall a la secció 9.4 sobre el País Valencià. La incineració s’ha mostrat bastant estable al llarg de la darrera dècada i representa el 16,8% a l’exercici 2004. El sistema de tractament per abocament representava el 47,7% dels RSU, en proporció decreixent però en termes absoluts – els més rellevants per a la funció d’assimilació del medi ambient – l’abocament encara acapara una gran proporció del fluxos de RSU.

Tipus de tractament dels RSU a l'Euram, 1995-2004 (en Tn).

0

2.000.000

4.000.000

6.000.000

8.000.000

10.000.000

12.000.000

1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004

Recuperació-Reciclatge Compostatge Incineració Abocament

Gràfic 9.8 Evolució i tipus de tractament dels RSU a l’Euram, 1995-2004. Font de les dades: MMA, IFEN. Si bé l’any 2004 es varen recuperar i reciclar 1,2 milions de tones de residus, que el mateix any es van compostar més de dos milions de tones i que les dues tècniques progressen lentament, encara existeixen set milions de tones que acaben essent emeses al medi ambient. Aquesta quantitat és el gran desafiament tecnològic que representa per a la sostenibilitat ecològica, social i econòmica de l’Euram.

9.4. Les tècniques de tractament per territoris Els gràfics de les pàgines següents ens mostren l’evolució dels tipus de tècniques utilitzades per gestionar els fluxos de residus a cada territori de l’Euram. Si bé l’abocador és la tècnica dominant a tots els territoris, existeixen algunes diferències o trets característics que esmentam a continuació.

97

En primer lloc, a Aragó es pot constatar un domini absolut dels abocadors. El fet que la densitat de població sigui molt baixa pot ser el factor principal. A Catalunya, les Illes Balears i al Migdia-Pirineus la incineració pren un paper preponderant encara que per sota de l’abocador, el qual domina a totes les regions, excepte a les Illes Balears on l’única incineradora situada a Mallorca rebé el 47% dels residus generats de totes les illes. El Llenguadoc-Rosselló és l’únic territori que presenta una evolució decreixent en termes absoluts en els darrers anys. És significatiu que l’única tècnica de tractament que disminueix és l’abocament mentre que les altres, inclosa la incineració, augmenten constantment. No s’ha pogut trobar una explicació d’aquest fenomen perquè és l’única regió francesa que no segueix la tendència creixent. Podria tenir en part la seva causa en l’esgotament dels espais disponibles per a l’abocament de residus dins la regió de forma que aquests han estat desplaçats cap a regions de l’interior (Auvèrnia i Ròdan-Alps). Per aquests desplaçaments no hi ha dades disponibles. Finalment, el cas del País Valencià resulta insòlit. S’hi observa una manca de fiabilitat en les dades per la sobredimensió dels fluxos de residus tractats amb la tècnica de compostatge. Certament, resulta incoherent que, amb només el 14,1% dels RSU recollits selectivament en el 2004 i 9 plantes de compostatge, es pugui obtenir una proporció del 74,4% de residus tractats per compostatge per al mateix any15. Si, a més, sabem de la composició mitjana dels RSU a l’Estat espanyol (vegeu gràfic 8.5) que els residus orgànics representen menys del 50%, resulta inversemblant que només una tercera part dels RSU del País Valencià no siguin orgànics. Una possible explicació crítica seria que la matèria que entra en els sistemes de tractament orgànic sol ésser mesclada o bruta, provenint dels canals tradicionals de recollida, i per a la qual es necessita una separació inicial. De la matèria que entra, existeix una gran proporció de rebuigs que, per extensió, haurà de ser tractada per tècniques finalistes, especialment per abocament. Així, ens trobam amb unes dades poc fiables i invàlides per al tipus d’anàlisi que realitzam.

15 El Pla Nacional Integrat de Residus 2007-2015 del Ministeri de Medi Ambient espanyol presenta unes dades iguals a les obtingudes a través de les bases de dades autonòmiques.

98

Tipus de tractament dels RSU a Aragó, 1999-2004 (en Tn).

0

100000

200000

300000

400000

500000

600000

700000

1999 2000 2001 2002 2003 2004

Recuperació-Reciclatge Abocament

Gràfic 9.9 Evolució del tipus de tractament dels RSU a Aragó, 1999-2004. Font de les dades: MMA.

Tipus de tractament dels RSU a Catalunya, 1999-2004 (en Tn).

0

500000

1000000

1500000

2000000

2500000

3000000

3500000

4000000

4500000

1999 2000 2001 2002 2003 2004

Recuperació-Reciclatge Compostatge Incineració Abocament

Gràfic 9.10 Evolució del tipus de tractament dels RSU a Catalunya, 1999-2004. Font de les dades: MMA.

Tipus de tractament dels RSU a les Illes Balears, 1999-2004 (en Tn).

0

100000

200000

300000

400000

500000

600000

700000

800000

1999 2000 2001 2002 2003 2004

Recuperació-Reciclatge Compostatge Incineració Abocament

Gràfic 9.11 Evolució del tipus de tractament dels RSU a les Illes Balears, 1999-2004. Font de les dades: MMA.

99

Tipus de tractament dels RSU al Llenguadoc-Rosselló, 1995-2004 (en Tn).

0

500000

1000000

1500000

2000000

2500000

1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004

Recuperació-Reciclatge Compostatge Incineració Abocament

Gràfic 9.12 Evolució del tipus de tractament dels RSU al Llenguadoc-Rosselló, 1995-2004. Font de les dades: IFEN.

Tipus de tractament dels RSU al Migdia-Pirineus, 1999-2004 (en Tn).

0

200000

400000

600000

800000

1000000

1200000

1400000

1600000

1800000

1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004

Recuperació-Reciclatge Compostatge Incineració Abocament

Gràfic 9.13 Evolució del tipus de tractament dels RSU al Migdia-Pirineus, 1995-2004. Font de les dades: IFEN.

Tipus de tractament dels RSU al País Valencià, 1999-2004 (en Tn).

0

500000

1000000

1500000

2000000

2500000

1999 2000 2001 2002 2003 2004

Recuperació-Reciclatge Compostatge Incineració Abocament

Gràfic 9.14 Evolució dels tipus de tractament dels RSU al País Valencià, 1999-2004. Font de les dades: MMA.

100

9.4.1. Les instal·lacions per a la gestió de RSU Les instal·lacions per a la gestió dels RSU a l’Euram es distribueixen com s’il·lustra al quadre 9.4. Es pot constatar que Catalunya concentra la majoria de les plantes incineradores a la part sud de l’Euram. A les Illes Balears i a Catalunya, l’aposta per la incineració va resultar com a resposta a l’alta densitat de població que limitava les possibilitats tècniques i econòmiques de trobar mètodes alternatius però especialment a la manca de terrenys disponibles i aïllats on abocar els residus. De fet, Catalunya i les Illes Balears concentren la meitat de les plantes incineradores de l’Estat espanyol. A les regions franceses, el recurs a la tècnica de la incineració és major. A França, la llei de 1992 va donar incentius a la construcció d’un gran nombre d’incineradores per respondre a la indisponibilitat d’abocadors conformes als requisits de la legislació europea. La construcció d’incineradores va comptar amb l’ajuda de l’ADEME, és a dir, amb la concessió de subvencions estatals, sota el paraigües de la consideració com mètode de “valorització” o recuperació energètica.

Aragó Catalunya Illes Balears

Llenguadoc-Rosselló

Migdia-Pirineus

País Valencià

Total Euram

Abocadors 20 29 2* 13 23 16 103

Incineradores 0 4** 1* 4** 3 0 12

Centres de compostatge 0 15 1* 11 35 9 71

Centres de triatge, selecció i recuperació

0 12 2* 11 19 3* 47

Quadre 9.4 Plantes i instal·lacions de tractament a l’Euram en 2004. Font de les dades: Aragó: Departament de Medi Ambient, Govern d’Aragó; Catalunya: Agència de Residus de Catalunya i MMA; Illes Balears: MMA; Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus: Institut Francès del Medi Ambient (IFEN); País Valencià: Institut Valencià d’Estadística i MMA. * Dades corresponents a l’any 2003. ** Dades corresponents a l’any 2006. Hi ha un petit nombre de plantes incineradores però l’evolució recent ha anat cap a un augment d’escala. Per exemple, al Migdia-Pirineus el nombre de plantes incineradores ha passat de 18 en 1993 a 3 en 2004 (ADEME, 2003), a pesar de que la quantitat de RSU incinerada ha augmentat en termes absoluts. Al Llenguadoc-Rosselló la quantitat de residus incinerada també ha augmentat entre 2002 i 2004 malgrat que el número de plantes incineradores en aquest període va passar de 5 a 3. Actualment existeixen 4 plantes incineradores operatives en aquest territori. Les plantes incineradores tenen modalitats de gestió diferents. Hi ha administracions públiques que han concedit l’explotació de les incineradores o, anant més enllà, la propietat de la planta a empreses privades. Aquest és el cas principalment de les plantes incineradores a les regions Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus on les grans

101

empreses especialitzades TIRU, Veolia Propreté i Novergie (Grup SITA-Suez) dominen el mercat. Nom Municipi Propietat Explotació Població servida

(municipis, habitants) Catalunya

SIRUSA, Tarragona Mancomunitat SIRUSA (mancomunal)

100 municipis, 350.000 hab.

TERSA Sant Adrià del

Besòs TERSA TERSA (mancomunal)

4 municipis, 750.000 hab.

TRARGISA Girona Ajunt. Girona, Salt i

Sarrià de Ter TRARGISA (municipal)

3 municipis, 110.000 hab.

TRM Mataró

Consorci per al Tractament de RSU del Maresme

TRM (Acciona, TIRU)

27 municipis, 350.000 hab.

Illes Balears TIRME, SA Palma Consell de

Mallorca

TIRME, SA (FCC, Urbaser)

53 municipis, 732.000 hab.

Llenguadoc-Rosselló Calce Calce

(Perpinyà) TIRU TIRU 390.000 hab.

Sete Sete Municipi Veolia OCREAL Lune Viel OCREAL Novergie

Nimes Nimes Veolia Evolia - Veolia

Migdia-Pirineus SETMI Tolosa Veolia Veolia - Setmi

ECONOTRE Bessières Econotre Novergie 158 municipis, 370.000

hab.

Montauban Montauban Collectivité Novergie (per

arrendament) 25 municipis

Quadre 9.5 Plantes d’incineració a l’Euram en 2007. Font: Associació Espanyola per la Valorització Energètica de RSU (AEVERSU) i el Syndicat National du Traitement et de la Valorisation des Déchets Urbains et assimilés (SVDU). Com es pot observar, darrera l’aposta política per la incineració hi ha el negoci de la construcció d’incineradores i de contractes públics a llarg termini de la gestió de residus per part de grans empreses privades. Les grans empreses han acudit al mercat de la gestió de residus per oferir tecnologies de tipus “final de canonada”. Per a aquestes empreses, per ser rendibles (venda d’energia elèctrica, funcionament sense aturades dels forns, etc.) necessiten uns fluxos de residus estables o creixents per desenvolupar el seu treball. Aquest fet encoratja que se’n generin més i que es desviïn dels fluxos de residus que altrament podrien anar cap al reciclatge i el compostatge. Existeix, aleshores, un efecte crowding out de la incineració que limita les possibilitats d’expansió del sector de la recuperació. Quant als altres mètodes, destaca el gran nombre de centres de compostatge i de triatge existents a l’Euram per a quantitats totals tractades relativament febles (24,3% i 11,1% respectivament). Els centres de compostatge i de triatge són generalment de petita escala i no poden absorbir individualment els residus generats per una gran ciutat, per

102

exemple. Es tracta d’una tècnica intensiva en mà d’obra i poc en capital, a la inversa que les plantes incineradores. Les capacitats de tractament són encara insuficients però progressen lentament. Quant a la seva eficiència, oscil·la entre el 25% i el 75% depenent del tipus de recollida que s’efectua als municipis proveïdors i de la tecnologia de triatge aplicada16.

9.5. Els materials recuperats a l’Euram La recuperació de materials per al reciclatge a l’Euram presenta encara moltes deficiències, especialment pel que fa a la transparència i fiabilitat de les dades. Al quadre 9.6 es recull el número de tones recuperades però existeix un buit estadístic considerable. Malgrat el silenci estadístic, s’han pogut realitzar agregacions per a les quantitats de vidre i de paper-cartró recuperats, dos dels materials històricament més lligats al reciclatge.

Aragó Catalunya Illes Balears

Llenguadoc-Rosselló

Migdia-Pirineus

País Valencià Euram

Vidre 14.430 86.549 17.925 31.560 71.500*** 48.666** 270.630

Acer 4.291*** 39.717*** 5.252*** - - 32.938** -

Alumini 15** - - - - - -

Metalls 2.832 - - - - - -

Paper-cartró 20.068 138.408 33.703 78.000 122.300*** 46.100** 438.579

Plàstics 2.750 - - - - - -

Envasos 17.754 - - - 24.000* 25.243** -

Quadre 9.6 Materials recuperats a l’Euram en 2004, en tones. Font de les dades: MMA, Departament de Medi Ambient del Govern d’Aragó, ADEME i Institut Valencià d’Estadística. * Dades corresponents a 2002 ** Dades corresponents a 2005 *** Dades corresponents a 2006 Per comprovar l’eficiència del sistema de recuperació i reciclatge dels RSU, hem elaborat una comparació amb la composició mitjana dels RSU de l’Euram (quadre 9.7). Es tracta d’un càlcul basat en les mitjanes ponderades de la composició dels residus presentades pel Ministeri de Medi Ambient i per l’ADEME (vegeu secció 8.5). A partir de l’extrapolació d’aquests percentatges sobre el total de RSU de l’Euram, hem pogut

16 Dades d’Ecoembes per a Catalunya, Illes Balears i el País Valencià en 2005 i 2006. Per altra banda, les empreses franceses especialitzades en gestió de residus urbans presents a l’Euram (Veolia Propreté, Suez i Coved) publiquen dades als seus informes anuals 2004 i 2005 que permeten establir l’eficiència mitjana del conjunt de les seves plantes de separació. L’eficiència es situa en el 51% de Coved, el 68% de Veolia Propreté i el 71% de SITA-Suez.

103

realitzar una aproximació de la quantitat de material que es rebutja i que es recupera dins de l’Euroregió.

Material Composició mitjana Total (tones) % recuperat

Vidre 8,8% 947.351,3 28,6%

Metalls 4,1% 440.412,4 -

Paper i cartró 22,8% 2.462.012,7 17,8%

Plàstics 10,7% 1.159.483,1 -

Matèria orgànica 39,6% 4.285.312,9 61,3%

Altres 14,1% 1.524.437,6 -

Total 100% 10.819.010,0 -

Quadre 9.7 Percentatge aproximat de material recuperat sobre el total de RSU per material en 2004. Font de les dades: MMA, ADEME i IFEN. Elaboració pròpia.

La principal conclusió que podem extreure és que encara existeix una gran quantitat de materials que no es recuperen, especialment el paper-cartró o el vidre, dels quals disposam de dades. La matèria orgànica sembla tenir un grau d’eficiència molt més elevat però hem de recordar que aquestes dades poden estar sobredimensionades a causa dels dubtes metodològics que presenten les dades del País Valencià. A més, estan subjectes als problemes d’eficiència en les pròpies plantes de separació per al compostatge. Es pot concloure que els jaciments de recursos naturals tant esgotables com no esgotables subexplotats a l’Euroregió és molt significatiu.

9.6. Les empreses de gestió de residus Les empreses de gestió de residus es poden distingir principalment en dos grups: d) Les empreses de recollida i tractament finalista dels RSU. e) Les empreses de recuperació i reciclatge de materials. Les empreses de recollida i tractament finalista dels RSU s’ocupen de les activitats concedides mitjançant licitacions públiques per les autoritats locals, comarcals o regionals. Existeixen moltes empreses dins aquest grup que són de propietat pública. És a dir, el capital de l’empresa és propietat dels consistoris municipals o altres institucions públiques. No obstant, algunes empreses s’han especialitzat en les concessions públiques de gestió de RSU i han assolit la grandària de grups transnacionals com ho són les franceses Veolia Propreté (número dos mundial), SITA-Suez (número tres mundial), Coved, TIRU o les espanyoles FCC Medio Ambiente, Urbaser-Grup ACS, Cespa-Grup Ferrovial o Acciona, totes elles lligades al sector constructor. La facturació

104

total d’aquests grans grups empresarials de la gestió de RSU va sumar més de 10.400 milions d’Euros per a l’exercici 200517. El segon grup es concentra a la fase final dins el cicle de vida del residu: les empreses de recuperació i reciclatge de materials. Aquestes empreses són integralment de propietat privada i generalment familiars i de petites dimensions. Aquest grup d’empreses es basa en la lògica de trobar un valor als residus recollits. No obstant, no sempre aconseguiran trobar una sortida a un tipus de material. El seu funcionament respon a la lògica de trobar oportunitats financeres favorables. Segons l’INE, l’any 2004 les empreses de gestió de residus facturaren més de 1.384 milions d’Euros a les regions meridionals de l’Euram (Aragó, Catalunya, Illes Balears i País Valencià). A nivell estatal, la facturació de les empreses lligades al reciclatge a Espanya va augmentar un 53,7% entre 1997 i 2000. Malauradament, l’INE no ha continuat amb la publicació de dades més recents d’aquest sector. Per altra banda, al conjunt de l’Estat francès, els ingressos de les empreses de recuperació i reciclatge va augmentar un 72% en el període 2000-200618, especialment a causa de l’augment del preu de les matèries secundàries. Les empreses del sector de la recuperació són nombroses, especialment pel que fa als metalls, com es pot observar al quadre 9.8. El gran número d’empreses dedicades a la recuperació de metalls respon a què el jaciment de metalls recuperables inclou altres tipus de residus especials, menys difusos i fàcilment localitzables com són els dels vehicles fora d’ús, els residus industrials o els residus d’aparells elèctrics i electrònics que contenen metalls altament cotitzats als mercats. De la mateixa manera, el nombre d’empreses dedicades a la recuperació de paper i cartró i de vidre és elevat. Aquests dos materials tenen una llarga tradició de recuperació i es troben a l’origen d’algunes de les empreses més antigues dins el sector. Els recuperadors i recicladors de plàstics, tot i ser encara minoritaris, comencen a tenir una plaça dins el sector de la recuperació. La gran majoria de les empreses recuperadores són multimaterials. És a dir, es dediquen a la recuperació de diversos materials i no exclusivament a un sol tipus. És també destacable que d’aquestes empreses la gran majoria són petites o mitjanes en termes de capital o de mà d’obra. El mercat objectiu és principalment local o comarcal. Existeixen algunes empreses que superen el límits de la regió com és el recuperador de vidre Gonzalo Mateo, SA (Grup FCC Medio Ambiente).

17 Vegeu els informes d’activitat anuals respectius. 18 Informe d’activitat de la FEDEREC de l’exercici 2006, [www.federec.org]

105

Recuperadors per materials Aragó Catalunya Illes

Balears Llenguadoc-

Rosselló Migdia-Pirineus

País Valencià Euram

Alumini - 2 1 - - - -

Metalls 7 123 6 19 27 17 300

Plàstics - 50 4 9 12 15 90

Envasos - 1 - 2 - 9 -

Paper-cartró 68 60 6 14 16 18 182

Vidre 33 50 2 7 4 17 113

Compost 9 - 2 - - 9 -

Recuperadors - - 15 24 39 - - Quadre 9.8 Número de recuperadors per tipus de material a l’Euram. Font de les dades: Departament de Medi Ambient del Govern d’Aragó, Gremi de Recuperadors de Catalunya, FEDEREC, Associació de Gestors de Residus del País Valencià, Institut Valencià d’Estadística i elaboració pròpia. Les empreses recuperadores són en la seva gran majoria de propietat familiar i independents. Recentment les grans empreses del sector de la recollida i el tractament finalista dels RSU han començat a integrar verticalment les activitats de triatge, recuperació i reciclatge. Els grups francesos SITA-Suez, Veolia Propreté i Coved figuren entre els més destacats. Les filials recuperadores d’aquests grups empresarials estan presents a les regions Migdia-Pirineus i Llenguadoc-Rosselló. L’empresa FCC Medio Ambiente ha adquirit recentment l’empresa de recuperació de vidre aragonesa Gonzalo Mateo, SA, la qual està fortament implantada al País Valencià. Les adquisicions recents i la nova presència dels grans grups de gestió de residus en les fases de recuperació i reciclatge demostra l’interès estratègic que representen, ja sigui a causa de l’augment del preu de les matèries primeres o a través del finançament cada vegada major dels sistemes integrats de gestió. Es pot interpretar igualment que les recents adquisicions són un senyal del nou interès per integrar dins la seva gestió empresarial les tècniques circulars de la matèria.

106

10. Consideracions finals

10.1. Cap a una coevolució en la gestió dels residus sòlids urbans Arribats a aquest punt, podem concloure que el camí que segueix el sector de la gestió de residus a l’Euram encara no és sostenible malgrat algunes iniciatives polítiques en aquest sentit. Encara presenta molt d’espai de progrés perquè el sistema econòmic i els seus residus puguin coevolucionar harmoniosament amb el seu medi ambient. El sector de la gestió dels residus ha seguit fins avui l’evolució general de les formes de vida, les mentalitats i només parcialment les limitacions ecològiques des del moment en què les societats occidentals han començat a transformar i obtenir materials estranys al medi ambient natural. Des dels orígens de l’activitat humana sobre la Terra, els humans han soterrat, cremat i reutilitzat els residus com a menjar per al ramat, com a adob per al sòls o com a objectes amb un altre ús. La gran majoria dels residus es composaven de matèria orgànica que es reintegrava als grans cicles naturals. Amb l’adveniment de les grans ciutats a partir del segle XIX i de la producció de béns de materials complexes per al consum de massa al segle XX, el paisatge de la gestió de residus s’ha tornat més complex. Al segle XIX, l’aire fètid de les grans metròpolis europees era irrespirable. Van ser les idees revolucionàries de Louis Pasteur sobre la importància de la higiene les què van introduir canvis substancials en la forma de gestionar els residus. La incineració es va convertir en un mètode bàsic per desfer-se’n dels problemes de salut pública. Per altra banda, amb el descobriment dels fertilitzants artificials i l’aparició de nous materials artificials (plàstics, metalls, etc.) mesclats amb els residus orgànics, van reduir i fins i tot eliminar tot el valor dels residus de les ciutats per als pagesos i l’agricultura, com es s’havia fet fins llavors (De Silguy, 1997). La societat de consum de massa del segle XX només ha tengut com a conseqüència un augment exponencial en les quantitats rebutjades pel sistema econòmic al seu medi ambient. La conscienciació que han pres algunes parts de la societat ha afavorit la implementació de regulacions que de mica en mica s’han tornat més estrictes.

107

Les tecnologies també han evolucionat i s’han sofisticat els mètodes de tractament en resposta a la composició complexa dels residus. La biometanització, el tractament de lixiviats, la valorització dels gasos dels abocadors, els compactadors de residus, el triatge òptic automàtic, etc. representen evolucions històriques considerables en les tècniques de tractament. Fins i tot la recollida ha evolucionat i s’ha fet més complexa. Si al principi era la gent més pobra que duia a terme la recollida sobre carros, avui en dia els camions – en alguns casos elèctrics – asseguren aquesta tasca amb compactadores i silenciadors. En alguns llocs, com a Barcelona o Palma, s’ha implantat la recollida de residus subterrània per un sistema de canonades a propulsió, tot fent innecessària la recollida amb camions. L’evolució de les tecnologies es deu a la iniciativa dels gestors de residus per introduir noves solucions i formes d’organització però també a l’evolució de tots els actors implicats en aquesta fase de la vida dels béns: des dels enginyers de solucions tècniques complexes fins als consumidors que responen favorablement als sistemes de recollida selectiva. Malgrat totes aquestes passes favorables, el problema dels RSU continua sense solució a la majoria de les societats occidentals. El metabolisme socioeconòmic de l’Euram n’és un exemple i existeix un gran marge de progrés. La generació de RSU a l’Euram ha experimentat un creixement continu en el període 1993-2004. L’Euram ha generat en termes absoluts un 55% més de RSU en aquest període. Es tracta d’un increment molt important que es pot qualificar fins i tot com d’alarmant. No sembla que hi hagi mesures contundent per fer front a aquest problema tant ecològic com econòmic que continua acumulant-se i condicionant la sostenibilitat futura. Els RSU augmenten de forma constant i les tècniques de recuperació i reciclatge no compensen aquests augments de les magnituds absolutes. Aleshores, ens trobam amb un sistema socioeconòmic que no entra en simbiosi amb el seu medi ambient natural sinó que coevoluciona de forma desfavorable i arriscada envers un futur on les funcions medi ambientals seran el capital més escàs. Es fa necessària, aleshores, apostar decididament per una estratègia de desmaterialització del metabolisme de l’Euram. Per desmaterialització entenem la reducció absoluta en la quantitat de materials utilitzats o en la quantitat de residus generats pel sistema socioeconòmic per situar-se a uns nivells que respectin els límits de la capacitat de càrrega de l’ecosistema tant local com global. L’estratègia de desmaterialització ha d’actuar des de les primeres fases del cicle de vida dels béns materials. És a dir, l’extracció, el disseny, la transformació, etc. L’estratègia de desmaterialització tant en la reducció de les entrades materials dins el sistema socioeconòmic com la reducció de la generació de residus consisteix en l’adopció dels instruments de prevenció (eco-disseny, sistemes de consigna o dipòsit-retorn, economia

108

de la funcionalitat, etc.). Emperò, quant a la fi del cicle de vida, es necessària l’adopció d’instruments per afavorir la recuperació i el reciclatge dels residus. L’Euram no disposa de reserves rellevants de recursos naturals i en és dependent per als seus processos de transformació productiva. L’augment dels preus de les matèries primeres es converteix en una variable estratègica sobre la que les autoritats públiques han d’incidir amb major vigor atesa la seva transcendència. Les empreses del sector de la recuperació i el reciclatge es sentiran més atretes per aquest augment de preu donada la lògica del seu mercat. Emperò, existeixen problemes dins el mercat del reciclatge que apel·len a una acció decidida de les administracions públiques.

10.2. L’entropia material: cap a la prevenció Georgescu-Roegen (1971) ens va posar en guàrdia de la necessitat de tenir en compte de la naturalesa entròpica del procés econòmic. I no únicament des d’un punt de vista energètic sinó, amb encara més importància a curt terme, des del punt de vista de la matèria. Segons la seva visió, el millor residu és aquell que no existeix. Aquest vell aforisme és el que hauria de guiar la política econòmica i ambiental per establir unes pautes de transformació i consum que generin una menor quantitat de residus. Com estipula la primera llei de la termodinàmica, cap treball no es pot obtenir sense utilitzar matèria (Georgescu-Roegen, 1982). La base material dels processos de transformació i de consum és essencial. No obstant, la segona llei de la termodinàmica estableix que no es pot obtenir cap treball sense que una part de la matèria utilitzable no es degradi en matèria no utilitzable. Aleshores, a un sistema tancat com és la Terra i subjecta a pressions cada vegada majors sobre els recursos naturals tant renovables com no renovables, les escasseses de materials, de territoris i d’actius de qualitat es revaloritzen Si el procés econòmic respon a l’objectiu d’obtenir un excedent, aquest hauria de prendre una forma menys material i evitar d’aquesta forma la generació d’un residu que va lligat inevitablement amb un excedent productiu material. Les polítiques de prevenció són crucials però han de partir des de polítiques integrals que abastin tot el sistema econòmic.

10.3. Davant la inevitabilitat del residu: el reciclatge Ayres i Kneese (1968) coincidiren amb Georgescu-Roegen en considerar que el procés econòmic genera inevitablement emissions o residus. Mentre que l’economia els

109

considera com a anormalitats – les externalitats medi ambientals –, aquests autors les consideren com un fet normal del procés econòmic i que anirà en augment mentre el procés econòmic creixi i es basi en processos materials. Des del punt de vista de la producció conjunta i de la quarta llei de la termodinàmica, el reciclatge perpetu de la matèria és impossible perquè sempre hi ha pèrdues en el procés. Per tant, tot procés i política de “zero residus” resulta impossible. L’activitat humana, com hem vist, origina residus inevitablement i necessària. El problema rau en la qualitat dels residus i en la possibilitat d’un reciclatge, encara que parcial, que no posi en perill els recursos no renovables. No obstant, la situació actual no és satisfactòria perquè genera una quantitat i una qualitat de residus insostenible per a la funció d’assimilació del medi ambient natural que posa en perill les possibilitats de desenvolupament futures. Segons els principis per un desenvolupament sostenible de Daly (1990, vegeu secció 6.1), per arribar a un procés econòmic sostenible basat en recursos renovables, com ja pretenien els fisiòcrates al segle XVIII, hem d’entrar dins una fase de transició. La transició consisteix en la reducció de la part de recursos no renovables utilitzats (incloent-hi la funció natural d’assimilació de residus) per altres renovables i d’acord als processos naturals. Així, en el cas dels RSU, es fa necessària la recerca de tècniques més eficients que permetin el reciclatge així com l’articulació dels mercats i les empreses de recollida, recuperació, reutilització i reciclatge. Malgrat que un sistema de “zero residus” sigui materialment impossible, sí que ha de ser l’objectiu envers el qual tota política pública s’ha de guiar. L’objectiu del sistema econòmic que genera els RSU materials ha de ser el de tancar el cercle de la matèria d’acord als principis de l’ecologia industrial. No obstant, l’orientació del metabolisme socioeconòmic de l’Euroregió en relació al seu mix tecnològic basat essencialment en l’abocament i en la incineració impliquen anar en una direcció equivocada. La gran quantitat de residus materials que es rebutgen – dipositats sota terra a perpetuïtat o transformats en cendres – revelen el grau d’ineficiència del sistema econòmic. Es tracta, doncs, d’evitar aquest malbaratament de recursos i aprofitar la lògica del mercat – preus dels recursos naturals primaris, oportunitats d’arbitratge, incentius econòmics, etc. – per afavorir la recuperació i el reciclatge dins l’Euram. Aquest sector pot resultar de vital importància estratègica com acrediten els preus de les matèries primeres i els senyals donats per les grans empreses dels sector.

10.4. L’estímul al mercat de la recuperació i el reciclatge de l’Euram

110

La pregunta que ens hauríem de fer és: com és possible que amb tantes regulacions europees, estatals, autonòmiques i locals a l’Euram encara no s’ha solucionat el problema de la gestió adequada dels residus? Es preconitzen la prevenció i la recuperació a nivell polític i institucional però a nivell pràctic els instruments no han obtingut grans canvis. Els instruments econòmics per a la recollida i gestió dels residus no han estimulat ni la reducció de la generació de residus ni l’augment del seu reciclatge sobre el total. Els plans de RSU autonòmics i regionals no han complit els objectius. Ans al contrari, la generació de RSU continua en augment. Resulta preocupant, a més, el negoci que ha sorgit entorn a la incineració dels RSU i que està bloquejant les solucions del problema. La incineració, malgrat no ser un tractament de recuperació o “valorització” sinó finalista o de “final de canonada”, s’ha erigit com la resposta política al problema dels RSU a un gran nombre de llocs. És evident que la incineració respon als interessos econòmics de les grans empreses que desenvolupen aquest tipus de tècniques. Mentrestant, el compostatge i el reciclatge són amplament insuficients i, malgrat l’existència d’avenços tècnics importants, ineficients. Quant al mercat de la recuperació i el reciclatge, els fluxos de materials són encara molt febles. Existeixen un gran nombre de petites empreses però el mercat presenta grans problemes d’estructuració que les institucions públiques no han tractat d’eliminar. Segons l’OCDE (2005), existeixen importants barreres al mercat del reciclatge. En primer lloc, la volatilitat dels preus condueix a una gran incertesa sobre l’evolució futura del mercat que desencoratja la inversió. En segon lloc, existeixen uns alts costs de transacció. El gran nombre d’empreses, la seva grandària limitada i el seu enfocament majoritàriament cap als mercats locals i comarcals té com a conseqüència que les interaccions entre compradors i els venedors són febles. Els compradors i venedors tenen molts problemes per trobar-se i s’intercanvien quantitats limitades. A més, la qualitat del material pot variar fins al punt de conduir a grans dificultats per trobar un preu i arribar a un acord de transacció. Existeixen, aleshores, problemes d’informació i d’aversió al risc. Hi ha una manca d’estàndards de producte que necessitaria l’acció de les institucions públiques. A més, l’OCDE assenyala que les empreses extractores de recursos naturals verges exerceixen un gran poder de mercat sobre el preu de les matèries primeres que condiciona l’acció de les empreses recuperadores que gestionen quantitats reduïdes. Un altre problema al que s’enfronta el sector i en especial l’Euroregió és la prohibició que existeix a les directives europees d’exportar residus. Els estats no estan autoritzats a exportar residus a altres estats. Aquesta prohibició es basa en el principi de proximitat del tractament dels residus. És a dir, que s’han de tractar el més a prop possible d’allà on s’han generat. La finalitat és d’evitar les exportacions de residus a estats que els acceptin per un cost menor (el fenomen conegut com dumping ambiental). No obstant, es presenten dues qüestions crítiques. La primera és que la frontera entre allò que és un residu i allò que és una mercaderia no és fàcil d’establir. És evident que

111

els RSU mesclats no poden constituir una mercaderia com les altres però els materials triats s’haurien de considerar altrament. És necessari canviar la forma de concebre el residu, no com quelcom a eliminar sinó com un recurs a aprofitar eficientment. En segon lloc, l’Euram constitueix un espai econòmic amb avantatges geogràfics, comercials i socials que fan que presenti la grandària del metabolisme socioeconòmic apropiat per a les activitats de recuperació i reciclatge. Per exemple, les Illes Balears no tenen la capacitat industrial per transformar els seus residus en nous recursos aprofitables i és per aquesta raó que la complementarietat a l’interior de l’Euram és avantatjosa per a tots els territoris. Les distàncies geogràfiques però també culturals són assumibles i no representen un gran cost per a la sostenibilitat medi ambiental.

10.5. Propostes d’acció per millorar el mercat de recuperació i reciclatge de RSU

Davant els problemes de gestió dels RSU i del mercat del reciclatge a l’Euram, es poden presentar algunes propostes d’acció. Les propostes es distingeixen entre aquelles que estan enfocades cap a la gestió dels residus a la fase de recollida, separació i tractament i aquelles centrades en els mercats de la recuperació i el reciclatge.

10.5.1. Propostes d’acció a les fases de recollida, separació i tractament dels RSU

a) Inicialment, s’hauria de desenvolupar la normativa existent i complir amb les

obligacions previstes a les legislacions. Les legislacions i plans existents presenten principis i objectius quantitatius i qualitatius que estan llunys de ser assolits. Es tracta, aleshores, d’aplicar estrictament les directives establertes als plans.

b) A pesar de la necessitat d’aplicar estrictament la normativa vigent, és imprescindible establir plans més ambiciosos de “residus zero” com ho han fet a Alemanya o a Suïssa amb resultats importants. Per establir aquest tipus de plans, és necessari un canvi de paradigma: el residu no ha de ser considerat com quelcom a eliminar sinó com un recurs material estratègic per al funcionament dels sistemes econòmic i medi ambiental. Els plans de “zero residus” estableixen que cap residu sigui dipositat en abocador. La incineració pot tenir el seu lloc dins la combinació tecnològica però d’acord estrictament a un tipus de residu i assumible per les societats tant presents com futures.

c) Fomentar els sistemes de consigna o de dipòsit i retorn d’envasos. Mentre sigui possible, s’ha de tractar d’aplicar al màxim possible a escala local i regional i sense contravenir la legislació europea de competència.

d) Els tributs sobre els residus haurien de ser independents i desvinculats d’altres bases imposables com l’IBI o el consum d’aigua.

112

e) Les taxes i tributs pels residus s’han d’adaptar als costs reals de gestió. Això inclou els costs per al medi ambient i per les responsabilitats futures de gestió de les infraestructures. Per exemple, les taxes han d’incloure els costs de la gestió i manteniment dels abocadors després del seu tancament.

f) La legislació fiscal ha d’establir taxes dissuasives sobre els residus que es destinin a les tècniques finalistes – abocadors i plantes d’incineració – de forma que, independentment dels costs reals d’explotació, es fomentin les opcions de la recuperació i el reciclatge. A Catalunya, al Migdia-Pirineus i al Llenguadoc-Rosselló s’hi apliquen taxes sobre l’abocament de residus d’entre 8 i 10 euros per tona. Inequívocament aquest tribut és encara insuficient per dissuadir les autoritats locals a canviar l’organització de la recollida de residus. A més, s’hauria d’estendre aquesta taxa a les plantes d’incineració.

g) Fomentar els sistemes de recollida selectiva, la fracció orgànica inclosa. Si és possible, implantar sistemes porta a porta.

h) Les taxes de residus haurien de ser variables en funció dels RSU mesclats generats pels consumidors, les anomenades “taxes per generació” o PAYT (Puig Ventosa, 2003). La fracció reciclable que es separa hauria de ser exempta perquè la valorització posterior compensi el cost, o amb un import molt menor que compensi el cost de la recollida.

i) Les administracions públiques haurien d’establir contractes públics de recollida de RSU independents per a les diferents fraccions i tipus de residus per estimular la competència i garantir la bona gestió del material recuperat (Romano i Barrenechea, 2001, pàg. 236). S’han d’evitar les situacions de monopoli per a tot el cicle de la recollida, tant selectiva com tradicional, i la gestió posterior dels residus. L’objectiu principal ha de ser d’introduir un model de competència real i desenvolupament tecnològic cap a la recuperació i el reciclatge.

j) Les polítiques públiques de gestió de residus han d’estar vinculades a una estratègia integrada de tot el cicle de vida del producte. S’hi han d’incloure les indústries transformadores però també els distribuïdors. El conjunt dels actors ha de fomentar un consum responsable. El valor dels béns i serveis no ha d’estar necessàriament vinculat a la quantitat de material del bé com, per exemple, amb envasos més grans i complexes. S’ha de cercar la implicació de les empreses de l’Euroregió en la desmaterialització de l’economia.

10.5.2. Propostes d’acció al mercat de recuperació i reciclatge Participar al mercat de recuperació i reciclatge de materials només és empresarialment atractiu si els mecanismes de mercat funcionen correctament. Es tracta, aleshores, d’implantar, fomentar i assegurar l’existència de mercats que absorbeixin el màxim de materials. L’augment dels fluxos de materials susceptibles de ser reciclats és la primera

113

passa per assolir una grandària crítica per estar present al mercat. Les administracions públiques de l’Euram haurien de fomentar la creació dels mercats de materials secundaris o estimular el bon funcionament dels mercats existents. L’Euroregió, per les seves distàncies relativament reduïdes, la possibilitat d’importants economies d’escala i les relacions comercials històriques, es presenta com un territori idoni. En aquest sentit, aleshores, es proposen diverses formes d’acció:

a) S’ha de donar impuls als programes de cooperació en innovació tecnològica pública i privada per reduir la generació de residus però també per millorar les tècniques de triatge, de recuperació i de reciclatge així com la recerca i el desenvolupament de nous usos dels materials procedents dels RSU. La innovació no consisteix únicament en la descoberta i desenvolupament de nous processos industrials sinó també organitzatius i socials així com el foment d’una ràpida difusió de les millors tecnologies disponibles. L’augment de la utilització de les tecnologies de triatge de plàstics basades en raigs infrarojos o en tècniques espectromètriques és un exemple de la viabilitat d’una tecnologia de triatge però que pateix una lenta difusió.

b) Dins el marc de les polítiques integrades del cicle de vida del producte, s’ha de fomentar el disseny de béns que siguin fàcilment reciclables o d’un únic material perquè sigui possible el seu reciclatge tècnicament i econòmica.

c) Per fer front i superar l’aversió al risc dels consumidors pels béns a base de materials reciclats, les administracions públiques de l’Euram han d’afavorir la utilització de materials reciclats i reciclables dins les pròpies administracions. A més, han d’incidir en l’educació, conscienciació i informació ambiental entre els consumidors.

d) Per fer front al desconeixement del mercat de la recuperació i el reciclatge a l’Euram, és convenient promoure una xarxa o establir un organisme públic que publiqui la llista de recuperadors, recicladors, compradors, venedors i intermediaris en el mercat dels materials secundaris. El desenvolupament d’una pàgina web permetria l’intercanvi d’aquest tipus d’informació. Actualment, existeixen registres públics de gestors de residus (Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana, Agència de Residus de Catalunya, Departament de Medi Ambient del Govern d’Aragó) però romanen encara insuficients. És necessari anar més enllà i establir una xarxa a l’interior de l’Euram que permeti guanyar en eficiència i en sostenibilitat. Aquest organisme públic o xarxa d’empreses sectorial podria tenir com a funció la disseminació de contractes estàndards per reduir els costs de transacció o la publicació d’informació sobre preus i quantitats intercanviats al mercat. També podria desenvolupar esquemes i tecnologies de certificació per ajudar a convertir en béns homogenis segons la qualitat dels materials secundaris (OCDE, 2005).

e) En molts casos, és difícil de determinar si els materials provenint de residus no contenen elements o partícules que acabin per malmetre la qualitat del material adquirit. Existeix el risc d’un cost de purificació del reciclatge que el reciclador

114

ha d’assumir. Per evitar-ho, s’ha de promoure la recerca, el desenvolupament i la difusió d’equipaments de verificació de la qualitat dels materials secundaris.

f) El mercat dels materials secundaris està sotmès a una gran volatilitat de preus (OCDE, 2005) i a la dominació del mercat per un número limitat de grans empreses transnacionals extractores de matèries primeres. Per fer front a aquest problema, s’hauria d’afavorir en primer lloc l’eficiència del mercat amb l’eliminació de les barreres enumerades anteriorment i, en segon lloc, promoure la integració vertical entre les fases de recollida, triatge, recuperació, reciclatge i venda o comercialització del material secundari transformat. Existeixen exemples d’empreses de gestió de residus que integren verticalment la fase comercialització de béns elaborats a partir dels materials reciclats (per exemple: les empreses alemanyes Remondis i Alba19).

10.6. El paper de la tecnologia i la R+D: els residus com una oportunitat.

La recerca i desenvolupament (R+D) són un aspecte important per millorar la gestió de residus. La R+D permet tenir un millor coneixement dels factors tècnics, socials, ecològics i econòmics dels diversos fluxos de residus de forma que ens proporciona una base sòlida per a la realització de polítiques adequades i sostenibles. La R+D ens permet principalment:

- Millorar l’eficàcia i eficiència de les tècniques i tecnologies existents, - Identificar i desenvolupar les noves tecnologies, - Fomentar una millor separació, reutilització i reciclatge, - Expandir els mercats dels materials reciclats, - I fer un millor ús dels recursos naturals.

No obstant això, existeix dins l’Euram una insuficiència general de finançament per a projectes de R+D dins el sector dels RSU. El Pla Nacional Integrat de Residus 2000-2006 de l’Estat espanyol establia una partida de 73 milions d’euros a projectes de R+D però únicament un 2,4% es va fer efectiva (MMA, PNIR 2007-2015, pàg.178). D’ells, només 230.100 euros es van concretar en projectes dins l’Euroregió, concretament a Catalunya. És a dir, existeix una evident desatenció a la investigació sobre el problema dels RSU que ens pot mantenir dins una situació arriscada de deixadesa i passivitat. Hi ha la possibilitat, aleshores, de mantenir-se dependent tant tecnològicament com en recursos naturals d’altres economies. Ara bé, existeix la possibilitat contrària que consisteix en aprofitar els problemes ecològics com una oportunitat empresarial i econòmica. Els problemes ecològics poden 19 Vegeu www.remondis.de i www.alba.info.

115

implicar legislacions molt estrictes que generalment les societats, els economistes que es basen estrictament en els mètodes de valoració cost-benefici així com els grups de pressió empresarials temen que es malmeti la competitivitat del conjunt de l’economia. Enfront d’aquesta idea, Porter i Van der Linde (1995) assenyalen que aquesta visió es basa en un paradigma estàtic de l’economia on les activitats empresarials es desenvolupen en un entorn estable i sense l’existència de reactivitat. Els autors ens indiquen que les legislacions ambientals ofereixen, ans al contrari, una oportunitat empresarial i econòmica de gran envergadura. Els nous desafiaments ecològics impliquen noves legislacions que, per extensió, necessiten de noves tecnologies per adaptar les activitats humanes al seu medi. Les innovacions tecnològiques seran necessàries i estimularan un sector econòmic dinàmic que pot ser molt més competitiu i exportador de tecnologies ecològiques. A Alemanya, per citar un exemple conegut de la literatura (Faucheux i Noël, 1990), les estrictes legislacions medi ambientals de finals dels anys vuitanta i principis dels anys noranta han afavorit l’emergència de nous sectors lligats a les tecnologies medi ambientals molt competitius i exportadors de tecnologia puntera. Les polítiques de “zero residus” d’Alemanya no només han permès passar d’una taxa de reciclatge del 12,4% de 1990 al 50% en 2004 (BMU, 2005) sinó de crear un teixit empresarial potent i tecnològicament avançat exportador de tecnologia puntera per a la recuperació de materials per al reciclatge.

10.7. Cap a una economia euroregional més sostenible L’Euroregió Pirineus Mediterrània és, sens dubte, un territori susceptible de ser líder en activitats sostenibles. Fins ara la frontera franco-espanyola representava una fractura que encara avui està pendent de superació. Existeixen retards en la comunicació i transports interiors malgrat el gran potencial d’eficiència que representa envers d’altres indrets més allunyats. És necessària una adequada connexió que permeti assolir unes activitats econòmiques més sostenibles. Emperò, les polítiques regionals, comarcals i locals han de ser coherents amb uns objectius de sostenibilitat comuns. A l’Euram existeix un problema ecològic de gran magnitud. Els RSU s’acumulen any rere any amb unes taxes de generació creixents i no sembla que les polítiques públiques de les comunitats autònomes, de les regions, dels departaments i dels ajuntaments permetin assolir finalment un punt d’inflexió. El problema dels RSU respon igualment a un problema d’ineficiència del mercat de la recuperació i del reciclatge. És fa necessària una acció política, social i científica en favor d’un canvi tecnològic en sentit ample, és a dir, que canviï les pautes de producció i de consum. La cooperació entre els nivells administratius i empresarials dels diferents territoris és imprescindible per superar un problema que afecta a tots els membres de l’Euram, directament o indirecta.

116

El sector de la gestió dels residus, des de la recollida fins al reciclatge, és, probablement, una de les claus per a la solució del problema. L’Euroregió representa un territori més eficient per a totes aquestes empreses perquè les distàncies són molt menors i els intercanvis resulten més favorables. Encoratjar els intercanvis de matèria i de coneixement a l’interior de l’Euram conduirà certament a assolir un procés econòmic més sostenible. I per altra banda, com ens mostren els exemples d’altres economies, l’impuls d’un mercat euroregional pot assegurar el naixement d’un sector tecnològicament a l’avantguarda per als nous problemes ecològics que es presenten arreu del món. No obstant, per tot això, és necessari un canvi de mentalitat que consideri els aspectes ecològics territorials i globals. Aquesta mentalitat, ara per ara, no sembla tenir espai dins l’agenda de la política econòmica de la majoria de les institucions públiques.

117

11. Referències Bibliogràfiques

ADEME (2003). Gestion des déchets ménagers et assimilés en Midi-Pyrénées. Le bilan 1992 – 2002. ADEME (2005) ; les déchets en chiffres; http://194.117.223.129/servlet/ getBin?name=73428D027026676D3A0ED95E88612B891137072436205.pdf [Abril 2006] Aghion, Philippe ; Howitt, Peter (1998); Endogenous growth theory. The MIT Press, Cambridge (Mass.)

André, F. J. i Cerdá, E. (2005); Gestión de residuos sólidos urbanos: análisis económico y políticas públicas, Document de treball E2005/23, Centro de Estudios Andaluces.

Ayres, Robert U. i Kneese, Allen V. (1969); “Production, Consumption, and Externalities” in American Economic Review, 59, pàg. 282-297

Ballet, J., Bazin, D., Liouic, A., Touahrid, D. (2007). “Green taxation and individual responsibility” dins Ecological Economics, vol. 63, nº 4, pàg. 732-739

Baudrillard, J. (1970) La société de consommation. Ses mythes, ses structures. Edició 2004, Ed. Folio, París.

Bensaude-Vincent, Bernadette (2004) ; Se libérer de la matière. Fantasmes autour des nouvelles technologies. INRA, París.

Blaug, M. (1982); La méthodologie économique, Ed. Economica, París.

Bonnieux, François i Desaigues, Brigitte (1998); Économie et politiques de l’environnement. Ed. Dalloz, París.

Boulding, Kenneth (1966) ; “The economics of the coming spaceship Earth” in Jarret, H. (ed.), Environmental Quality in a Growing Economy, John Hopkins University Press, Baltimore, MY.

Bovenberg, A. Lans ; Smulders, Sjak (1995). “Environmental quality and pollution-augmenting technological change in a two-sector endogenous growth model” dins Journal of Public Economics, 57, pàg. 369-391.

Bundesministerium für Umwelt – BMU (2005) ; Sustainable Waste Management in Germany, Berlin.

Carpintero, Óscar (2003), “Los requerimientos totales de materiales en la economía española. Una visión a largo plazo: 1955-2000”, Economía Industrial, nº 351, pàg. 27-58

118

Cleveland, C., Ruth, M. (1999); “Indicators of dematerialization and the materials intensity of use” dins Journal of Industrial Ecology, 1999, vol.2, nº3, pàg. 15-50.

Coase, Ronald H (1960). “The Problem of Social Cost” dins Journal of Law and Economics, 3.

Cogoy, Mario (1999); “The consumer as a social environmental actor” dins Ecological Economics, 28, 385-398.

Costanza, R.; Cumberland, J.; Daly, H.; Goodland, R. i Norgaard, R. (1997); An introduction to Ecological Economics, St. Lucie Press, Boca Raton, FL.

Dales, J. H. (1968); Pollution, property and prices, University of Toronto Press, Toronto.

Daly, H (1974); “The economics of steady state”, American Economic Review, 64, 2, 15-21.

Daly, Herman (1990); “Towards some operational principals of sustainable development” dins Ecological Economics, 2, pàg. 1-6.

Darwin, C. (1850); The Origin f Species. Penguin Books, London, edició de 1985.

De Silguy, Catherine (1996); Histoire des hommes et de leurs ordures : du Moyen-âge à nos jours, Ed. Le Cherche-Midi, París.

Ehrlich, P. i Ehrlich, A. (1968); The Population Bomb. Ed. Ballantine Books, USA. El Serafy, S. (2002). “La contabilidad verde y la sostenibilidad”. Información comercial española, revista de economía, nº 800.

Erkman, S. (2004). Vers une écologie industrielle, Ed. Charles Léopold Mayer, París.

European Environment Agency (2002); Case studies on waste minimisation practices in Europe. Copenhagen. http://reports.eea.eu.int/topic_report_2002_2/en/Topic_report_2-2002_web.pdf [Mars 2006]

European Environment Agency (2005). The European environment. State and outlook 2005. Copenhagen.

Eursotat (2005) Waste generated and treated in Europe. Data 1995-2003. Office for Official Publications of the European Communities, Luxembourg.

Faucheux, S. i Noël, J-F. (1990) ; Les menaces globales sur l’environnement, Ed. La Découverte, París.

Faucheux, S. i Noël, J.-F. (1995). Économie des Ressources Naturelles et de l’Environnement. Ed. Armand Colin, París.

Fischer-Kowalski, M., Haberl, H. (1998) “Sustainable development: socio.-economic metabolism and colonization of nature” dins Internacional Social Science Journal, 50 (4), pàg. 573-587.

Forster, Bruce A. (1973). “Optimal Capital Accumulation in a polluted environment” dins Southern Economic Journal, 39, 544-547.

Funtowicz, S., Ravetz, J. (1994); The worth of a songbird: ecological economics as a post-normal science, Ecological Economics, 10, pàg. 197-207.

Georgescu-Roegen, N. (1971) ; The Entropy Law and the Economic Process, Harvard University Press, Cambridge, Mass.

119

Georgescu-Roegen, N. (1976); « La loi de l’entropie et le problème économique » dins La décroissance. Entropie-Écologie-Économie. Presentació i traducció de J. Grinevald i Ivo Rens, Ed. Sang de la Terre, París, edició de 1995.

Georgescu-Roegen, N. (1977), “The steady state and ecological salvation: a thermodynamic analysis”, Bioscience, abril 1977, vol. 27, nº 4, pàg. 266-270.

Georgescu-Roegen, N. (1979), “Myths about energy and matter”, Growth and change, 10, pp. 16-23.

Georgescu-Roegen, N. (1982); « La dégradation entropique et la destinée prométhéenne de la technologie humaine » dins Entropie, nº especial, pàg. 76-86.

Grossman, Gene M. i Krueger, Alan B. (1995); “Economic growth and the environment”, The Quarterly Journal of Economics, Maig, 353-375

Haake, Julia (2000) : Les stratégies des entreprises pour une utilisation des matières plus respectueuse de l’environnement : une application du concept de dématérialisation à la gestion environnementale des entreprises industrielles. Tesis de doctorat à la Universitat de Versalles – Saint-Quentin, França.

Hartwick, John M. (1978). “Substitution among exhaustible resources and intergenerational equity”. Review of Economic Studies, 140, 347-354.

Hönerhoff, J (2007). “Separación y Reciclaje”. Ponència a la conferència digital Gestión Integral de Residuos Sólidos, 25 de Octubre 2007, http://cegesti.ivocalize.net/ [Octubre 2007]).

Hotelling, H. (1931) ; “The economics of exhaustible resources”, Journal of Political Economy, 39, 2, 137-175.

Institut Français de l’Environnement IFEN (2007), L’économie de l’environnement en 2005, París.

Jolivet, Patrick (2001) ; Représentation économique du comportement écologique des consommateurs. Le cas des déchets ménagers. Tesis de doctorat en ciències econòmiques a la Universitat de Versalles – Saint-Quentin, França.

Jonas, Hans (1979) ; Le principe responsabilité : une éthique pour la civilisation technologique, Ed. du Cerf, París, edició 1997.

Kuhn, Thomas. (1962): The Structure of Scientific Revolutions. University of Chicago Press.

Larrère, Catherine. (1997) Les philosophies de l’environnement. Presses Universitaires de France, París

Latouche, Serge (2005); L’invention de l’économie. Ed. Albin Michel, París.

Leontief, Wasily (1941); The Structure of the American Economy, 1919-1939, White Plains, NY: International Arts and Sciences Press.

Leontief, Wasily (1970) ; “Environmental repercussions and the economic structure ; an input-output approach”, Review of Economics and Statistics, 52, 3, 262-271.

Ministerio de Medio Ambiente (2005); Medio ambiente en España, 2004, Madrid.

Mouchot, Claude (2003); Méthodologie économique, Editions du Seuil, Paris, 2003.

Murray, I., Rullan, O., Blázquez, M. (2005) “Las huellas territoriales de deterioro ecológico. El trasfondo oculto de la explosión turística en Baleares”. Scripta Nova.

120

Revista electrónica de geografía y ciencias sociales. Universitat de Barcelona, vol. IX, núm. 199.

Naredo, J. M. (1987); La economía en evolución. Historia y perspectivas de las categorías básicas del pensamiento económico, Ed. Siglo XXI, Madrid, 2003.

Naredo, J. M. (1997) “Sobre el origen, el uso y el contenido del término sostenible”. In La construcción de la ciudad sostenible. Disponible en http://habitat.aq.upm.es [Març 2007]

Noël, Jean-François i O’Connor, Martin (1998); “Strong sustainability and critical natural capital” dins Valuation for Sustainable Development, Eds. Faucheux, Sylvie i O’Connor, Martin, Ed. Edward Elgar, Cheltenham.

Norgaard, R. (1984). “Coevolutionary Development Potential”. Land Economics, Vol. 60, No. 2.

Norgaard, R.B. (1986), ‘Thermodynamic and economic concepts as related to re-source-use policies: synthesis’, Land Economics, 62, 325-328.

O’Connor, M. (1993). “Entropic irreversibility and uncontrolled technological change in economy and environment”, Journal of Evolutionary Economics, 3, 285-315.

O’Connor, M. (1995). “Cherishing the future, cherishing the other: a “postclassical” theory of value”. In: Faucheux, Sylvie et alii (eds.): Models of Sustainable Development, Edward Elgar, London.

O’Connor, M. (1998); “Theory of Value for Open Systems Reproduction. The Role of Energy-Based Numéraires in Analyses for Sustainability”. Ponència a les conferències internacionals Advances in Energy Studies: Energy Flows in Ecology and Economy, Porto Venere, Itàlia.

O’Connor, Martin (2001); Typology of “Environmentally Adjusted” National Sustainability Indicators. Key Concepts and their Policy Applications. Eurostat Working Paper 2/2001/B/4

OCDE (2000b). Competition in local services: solid waste management. http://www.oecd.org/dataoecd/34/51/1920304.pdf [Abril 2006]

OCDE (2002a); Household energy and water consumption and waste generation: trends, environmental impacts and policy responses, París.

OCDE (2002b) ; Implementing Domestic Tradeble Permits : Recent developments and future challenges. París.

OCDE (2004) ; OECD Environmental Performance Reviews Spain, París.

OCDE (2005); Improving recycling markets, Paris.

Passet, René (1979). L’économique et le vivant. Ed. Economica, Paris, ed. 1996.

Pigou, A. C. (1920).“The Economics of Welfare”. Ecological Economics 10 (1994) 197-207

Porter, M., Van der Linde, C. (1995). “Toward a new conception of the environment-competitiveness relationship”, Journal of Economic Perspectives, vol. 9, núm. 4, fall 1995, 97-118.

Puig Ventosa, I. (2002); “Pago por generación de residuos municipales en Torrelles de Llobregat” dins Equipamiento y Servicios Municipales, núm. 104, pàg. 20-29.

121

Puig Ventosa, I. (2003); “L’ús d’instruments econòmics per afavorir la reducció i reciclatge de residus” dins Nexe, 11, Gener.

Puig Ventosa, I (2004). “Potential use of feebate systems to foster environmentally sound urban waste management”. Waste Management, 24, 3–7.

Quesnay, François (1759); Physiocratie. Droit natural, tableau économique et autres textes. Ed. Flammarion, París, 1991

Romano, Dolores i Barrenechea, Pablo (coords.) (2001); Instrumentos econòmicos para la prevención y el reciclaje de los residuos urbanos, Ed. Bakeaz, Bilbao.

Sendra, Cristina; Gabarrell, Xavier i Vicent, Teresa (2006); “Análisis de los flujos de materiales de una región: Cataluña (1996-2000)”, Revista Iberoamericana de Economía Ecológica, vol. 4, 43-54.

Solow, Robert (1986). “On the intergenerational allocation of natural resources”. Scandinavian Journal of Economics, 88(1), 141-149.

Sraffa, Piero (1960); Production de marchandises par des marchandises, Dunod, Paris, edició 1999.

Tayibi, H., Peña, C. López, F., López. A. (2006) “Management of MSW in Spain and recovery of packaging steel scrap”. Waste Management Van der Ploeg, Frederick ; Withagen, Cees (1991). “Pollution Control and the Ramsey Problem”, Environmental and Resource Economics, vol. 1, 215-236.

Vehlow, J. (1996); “Municipal Solid Waste Management in Germany”, Waste Management, Vol. 16, 5/6, 367-374.

Venetoulis, Jason i Talberth, John (2006) ; Ecological Footprint of Nations. 2005 Update. http://www.ecologicalfootprint.org/pdf/Footprint%20of%20Nations%202005.pdf [Abril 2006]

Vivien, Franck-Dominique (1994); Économie et écologie, Ed. La Découverte, París.

WCDE - World Commission on Environment and Development (1987); Our common future, Oxford University Press, Oxford.