UNITAT 13.UN MÓN GLOBALITZAT

LA MUNDIALITZACIÓ DELS INTERCANVIS

La globalització consisteix en la creació d’una gran xarxa de relacions econòmiques, basada en la progressiva internacionalització del treball i en l'especialització geogràfica producció. D'aquesta manera, es procedeix a la integració de l’economia dels diferents estats en un sol sistema econòmic mundial de base capitalista. El capitalisme, amb la caiguda del comunisme, no té rival a la vista.Com hem vist en analitzar la situació actual dels transports, les comunicacions i el comerç, en les darreres dècades s'ha produït una generalització dels intercanvis econòmics, creant-se un mercat integrat a nivell mundial, on tot el planeta és un lloc de producció i/o venda. Això ha propiciat una major interdependència econòmica entre països. Els indicadors del procés de globalització són l'augment dels fluxos de mercaderies, divises, serveis, persones, informació...

Les causes de la globalització es poden englobar bàsicament en dos grups.D'una banda, la millora tècnica dels transports i la comunicació, ara molt més ràpides i econòmiques.De l'altra, la supressió de les barreres duaneres / aranzelàries, que han possibilitat la creació de grans àrees de lliure comerç, com NAFTA / MERCOSUR / UE...

Els teòrics de la globalització són els economistes neoliberals. Aquests argumenten que la liberalització dels mercats és bona, car millora les condicions de vida de molta gent i és inevitable (ho demana el sistema capitalista).

La globalització ha intensificat les diferències de desenvolupament dels diferents països del món.

Ja a mitjans dels anys 70 es creà el model Centre-Perifèria.

Les relacions polítiques, econòmiques, comercials, culturals, etc. són de doble sentit entre els països que pertanyen al Centre i els països de la Perifèria.

Els països del Centre són els països rics, desenvolupats, que exerceixen el poder de decisió en els àmbits econòmics, polítics , científics, etc. a escala mundial.

Els països de la Perifèria són països subdesenvolupats, sotmesos al neocolonialisme i a la globalització que els mantenen en una situació de dependència econòmica i tecnològica respecte els països del Centre.

Actualment, es parla del Sistema Món, jerarquitzar en tres nivells.

En primer lloc, els centres de decisió i producció d’alt nivell es situen en els països desenvolupats, sobretot en grans ciutats, centres econòmics mundials. NY, Londres, París, Tòquio... seus de grans corporacions i multinacionals. Són el veritable centre econòmic del món.

En segon lloc, trobem els centres de producció de nivell mitjà i baix. Amb la deslocalització i la recerca de bones oportunitats econòmiques, sovint els països centrals inverteixen en els països emergents (NPI, Amèrica Llatina, Índia, Xina...). Aquests països però, tenen un creixement econòmic massa depenent (Argentina).

En tercer lloc, els països perifèrics pateixen l'explotació i la subordinació econòmica (intercanvi desigual). Es mouen en un cercle de misèria i no són atractius per a invertir.

Alguns autors afegeixen un quart nivell, els països ultraperifèrics, totalment al marge del sistema.

El capitalisme presenta una clara tendència a la concentració empresarial. Aquesta es basa en el fet que el gegantisme permet limitar la competència i augmentar el control del mercat.

Les grans protagonistes i beneficiàries de la globalització són les multinacionals, que han assolit un gran poder. Les multinacionals són empreses que realitzen activitats de producció, venda, compra o investigació en més d’un país.

Les multinacionals:- Han experimentat un crement brutal. Ara hi ha més de 60.000, la majoria petites (de butxaca)‏- Les 500 més fortes tenen un poder increïble, superior al d'alguns Estats. Controlen el 70% comerç mundial i el 80% inversió estrangera mundial. L'economia virtual dificulta el seu control.- Les més potents són del N, perpetuant-se així el domini dels països centrals- Cada cop neixen més en els països emergents (Xina, Mèxic, Brasil, Corea S...)

- Són els grans beneficiats del mercat global on la mobilització és essencial. Tenen la capacitat tècnica i els països del sud volen atreure inversions (zones franques (Àsia) / maquilas (A. Llatina), fins i tot ho fan “enemics del capitalisme”, com el Vietnam o la Xina. Aquests països reben inversions i riquesa, tot i que s'exposen a certs perills, com les dures condicions feina, l'impacte ambiental o la dependència exterior.

- Implantació directa. Crear delegacions en altres països.- Deslocalització. Traslladar activitats a altres llocs, sobretot països emergents- Subcontractació internacional. És un mètode molt flexible.- Joint ventures, aliança entre multinacional i empresa local.- Franquícies internacionals.

Les multinacionals desenvolupen diverses estratègies per tal d'adaptar-se al mercat global:

LA GLOBALITZACIÓ SOCIAL

La globalització també ha provocat canvis social.

- Incorporació de la dona al món laboral (ha repercutit en nous comportaments demogràfics i familiars).

- Augment del nivell de consum, amb una clara tendència a la uniformització de gustos.

- Internacionalització del mercat laboral.

LA GLOBALITZACIÓ CULTURAL

La globalització també afecta el món cultural.

S'ha fomentat la col·laboració científica, la qual cosa ha incrementat el desenvolupament científic i tecnològic.

Els països consideren prioritària la investigació i la inversió en R+D. Destaquen la UE, EUA, el Japó, Israel i Corea del Sud.

Els gustos artístics i esportius també s'han uniformitzat (gràcies als mass-media i al desenvolupament de nous canals de comunicació).

CRÍTIQUES A LA GLOBALITZACIÓ

Els moviments antiglobalització, també anomenats anticapitalistes o altermundistes, ataquen la globalització i als seus grans defensors (BM, FMI, OMC...)

Sobretot es centren en 2 grans crítiques. És insostenible ecològicament, i és inviable socialment i econòmica.

ECONÒMICAMENT

No tots els països es troben en les mateixes condicions. Hi ha zones plenament integrades en el mercat global, mentre que d'altres resten totalment al marge. Aquestes darreres representen el 50% de la població mundial. A tall d'exemple, es calcula que el 20% de la població més rica del món acapara el 85% de la riquesa, mentre que el 20% de la població més pobre del món únicament representa el 1,4% riquesa.

La globalització ha portat més desequilibris mundials i més polarització econòmica.

En general els pobres són més pobres i els rics més rics. Només en alguns països s'aprecia una certa millora. Per últim, normalment es constata una major dependència respecte el N (multinacionals).

SOCIALMENT

La globalització comporta greus problemes socials.

En els països rics hi ha una clara tendència a accelerar les diferències socials.

En els països pobres també es disparen les diferències socials entre els beneficiats i els no beneficiats. Igualment, augmenta l'explotació laboral I l'explotació infantil.

D’altra banda, es constata un clar augment dels delictes “internacionals”, com el turisme sexual, les màfies, el terrorisme...

Cal remarcar que en relació a les desigualtats econòmiques es produeixen fenòmens d’exclusió social a nivell nacional, regional i local.

Igualment, s’introdueixen nous valors fonamentats en l’individualisme i el consum que influeixen negativament sobre el conjunt de la societat.

Per últim, en l’àmbit de la cultura s’està produint una colonització cultural degut a l’extensió del model occidental ...

POLÍTICAMENT

La globalització comporta una disminució de la capacitat reguladora dels Estats que sovint prenen decisions en funció dels interessos de les empreses multinacionals o de les imposicions d’organitzacions internacionals com el FMI o el Banc Mundial

En les darreres dècades s'ha multiplicat l'aparició de conflictes territorials clarament vinculats als interessos econòmics on neoliberalisme i militarisme actuen conjuntament...

EL DESEQUILIBRI ECONÒMIC MUNDIAL

Al món hi ha grans desigualtat socioeconòmiques, evidenciades per nivells de vida molt dispars. Clarament hi ha un món ric i un món pobre.

Són evidents però, com mesurar-les? Per fer-ho tenim indicadors econòmics, socials i socio-econòmics.

Els Indicadors econòmics són de dos tipus, sobre la producció i sobre el consum.

Els indicadors sobre la producció serveixen per mesurar el potencial generador de riquesa.

- PIB. Valor total de la producció d'un territori durant un any.- PNB. Valor tatl de la producció d'un territori durant un any considerant només el capital propi =(empreses del país).- PIN o PNN. Valor del PIB o el PNB menys les amortitzacions.

Els indicadors sobre el consum serveixen per mesurar el grau de benestar de la població (distribució de la renda, capacitat de compra).

- RN. És la quantitat disponible per consumir. PIN menys beneficis reinvertits i impostos. Les empreses han de sumar o restar els fluxos de capital.- RFD. RN menys impostos personals i cotitzacions socials.- Renda per càpita. PIB d'un territori dividit entre els seus habitants.

Altres possibles indicadors econòmics podrien ser el consum d’energia, l'activitat laboral, la taxa de creixement econòmic, el deute extern, la balança comercial...

Els Indicadors socials marquen el grau de benestar de la població. Normalment tracten sobre demografia, salut i nivell educacional.

Destaquen:- Taxa de creixement vegetatiu- Esperança de vida- Taxa de mortalitat infantil- Taxa de mortalitat materna- Taxa de població activa- Taxa d’analfabetisme- .../...

Els Indicadors socio-econòmics són una síntesi dels dos anteriors. El més destacat és l'Índex de Desenvolupament Humà.

L'IDH es realitza des de 1992. És elaborat per l’ONU, qui processa i publica les dades).

S'estableix una valoració dels països de 0 a 1. Així es permet la seva classificació en IDH alt, mitjà o baix. Alt (1 – 0,800), Mitjà (0,799 – 0,500) i Baix (0,499 - 0,300).

S’elabora a partir de tres tipus de dades- Longevitat (esperança de vida)- Nivell educacional, considerant la taxa d'alfabetització i les matriculacions escolars a tots els nivells (d’infantil a universitari)‏- Nivell de renda. PIB/càpita (en dòlars)‏

No sempre hi ha coincidència entre IDH i nivell de desenvolupament econòmic, car es valoren altres elements.

IDH 2011

MAPA IDH 2011

A partir d’aquests indicadors podem CLASSIFICAR els PAÏSOS- Països del Nord. També anomenats desenvolupats, centrals o rics.- Països del Sud. També dits subdesenvolupats, perifèrics o pobres.- Països en vies de desenvolupament. També coneguts com a semiperifèrics o emergents.

El model Centre-Perifèria es va elaborar a mitjans dels anys 70 per explicar les diferències de desenvolupament dels diferents països del món.

Les relacions polítiques, econòmiques, comercials, culturals, etc. són de doble sentit entre els països que pertanyen al Centre i els països de la Perifèria.

Els països del Centre són els països rics, desenvolupats, que exerceixen el poder de decisió en els àmbits econòmics, polítics, científics, etc. a escala mundial.

Els països de la Perifèria són països subdesenvolupats, sotmesos al neocolonialisme i a la globalització que els mantenen en una situació de dependència econòmica i tecnològica respecte els països del Centre.

L’economia dels països de la Perifèria sol ser dual: coexisteixen activitats econòmiques amb grans inversions de capital amb sectors d’economia tradicional o de subsistència.

Les desigualtats socials també són extremes entre les èlits que detenten el poder polític i econòmic i la gran majoria de la població que viu en una situació de pobresa.

Les principals decisions econòmiques es prenen als països del Centre, on estan els centres de decisió de les companyies multinacionals.

ELS PAÏSOS CENTRALS

Són els països Rics (EUA, Canadà, UE, Israel, Japó, NPI, Austràlia, Nova Zelanda, RSA...) que presenten tota una sèrie de característiques comunes:

- Economia de mercat

- Gran desenvolupament tecnològic

- Bon nivell de vida (Estat del Benestar)‏

- Democràcia

- Poder de decisió global (són centres econòmics, polítics, científics...)

Els països rics també tenen tota una sèrie de problemes comuns:

- Crisis econòmiques periòdiques, que comporten atur, endeutament, concentració empresarial ...- Concentració econòmica i empresarial.- Atur (el sistema té un atur estructural (5%), però amb la crisi es dispara).- Crisi de l'Estat del Benestar. Els estats es plantegen com afrontar l’augment de les depeses socials.- Dèficit comercial.- Inflació- Excessiu consum de tota mena de recursos, que provoca una important degradació del medi.- ... / ...

ELS PAÏSOS PERIFÈRICS

El terme subdesenvolupament va començar a utilitzar-se després de la segona guerra mundial per referir-se a un conjunt de països que incrementaven ràpidament els seus efectius demogràfics, fet que va fer augmentar els seus nivells de pobresa. Bàsicament, es tracta d'un terme relacionat amb la pobresa material.

El Tercer Món (països subdesenvolupats) és per alguns un estat de depressió econòmica permanent; per d'altres és una etapa prèvia al desenvolupament econòmic (tard o d'hora arribarà); per últim, també pot ser considerat el resultat negatiu del desenvolupament del món ric.

Característiques generals dels països pobres

1) Explosió demogràfica.

El boom demogràfic no és la causa única del subdesenvolupament, però agreuja la resta de problemes. Caldria controlar la natalitat.

L'alta natalitat (pròpia d'una societat rural) s'afegeix a una baixada de la mortalitat, la qual cosa genera un creixement vegetatiu accelerat. La població creix massa ràpid, a un ritme superior al desenvolupament econòmic.

Es produeix un important desequilibri població-recursos. Aquest fet genera multitud de problemes, com la manca d’atenció a les necessitats bàsiques (FAM, desnutrició, problemes sanitaris, educacionals...).

Hi ha una població molt jove, que emigra a les ciutats o a l'estranger.

2) Deficiències en l’atenció de les necessitats bàsiques.El desequilibri població-recursos comporta uns nivells sanitaris, educacionals... ínfims, així com problemes relacionats amb l'alimentació.

3) Baix nivell cultural (analfabetisme).Hipoteca totalment el futur. El baix nivell educacional és un veritable drama, car amb més cultura hi ha un major desenvolupament econòmic i una gran millora social. Per exemple, l'eduació de les dones contribueix a aturar el boom demogràfic.

4) Problemes d’urbanització.Aquests països viuen un important èxode rural, que comporta un creixement desordenat de les ciutats, apareixent zones amb una clara misèria urbana. D'altra banda, es produeix el problema de la macrocefàlia urbana.

5) Renda per càpita molt baixa.No hi ha poder adquisitiu, per tant no hi ha mercat. Sense demanda no hi ha estímul per a la inversió. Així, la producció es ven fora i el capital fuig a l’estranger. És l'anomenat cercle de la pobresa o de la misèria.

6) Grans desigualtats socials.Mentre la majoria de la població viu en la misèria, la minoria dirigent és riquíssima.Les classes populars són oprimides mitjançant l'exèrcit, sovint amb la col·laboració més o menys directa de les potències estrangeres...

7) Passat colonial.El colonialisme del segle XIX trencà l’equilibri social, econòmic i polític... I les seves conseqüències encara es pateixen avui en dia.

8) Problemes polítics.En la majoria d'aquests països no hi ha Estat de Dret, manca democràcia. Són règims corruptes, dictadures.D'altra banda, les fronteres arbitràries han comportat nombrosos emfrontaments bèl·lics, internacionals o civils.

9) Agricultura de subsistència.L'agricultura ocupa la major part de la mà d’obra però la producció I la productivitat són alarmantment baixes (no hi ha inversions en millores tècniques, en la formació de la mà d’obra o en infraestructures).Hi ha seriosos problemes per alimentar la població (FAM).Paradoxalment, també hi ha una agricultura de plantació.

10) Escàs desenvolupament industrial.La manca d'indústria obliga a importar productes manufacturats. Si aquesta existeix, es troba en mans de les multinacionals (capital estranger) o té una baixíssima productivitat.

11) Problemes comercials.Manca tecnologia, inversió, investigació... Hi ha una clara dependència econòmica de l’exterior, agreujada per l'intercanvi desigual.

12) Neocolonialisme (imperialisme informal).És el control o influència que sobre el Tercer Món exerceixen els governs del Primer Món o les grans multinacionals.

13) Importantíssim deute extern.És la quantitat de diners que un país ha de pagar a acreedors privats (bancs) o públics (institucions financeres internacionals, estats)‏. Normalment ens referim als diners que el S ha de pagar al N.L'intercanvi desigual i la crisi del 73 dispararen els crèdits al S, generant un gran deute extern. Ara la situació insostenible, car l'economia del S es troba controlada pel N.

14) Grans riqueses naturals.Molts països del S tenen important riqueses naturals (minerals, petroli, fusta...). Aquestes però, es troben sota control de les multinacionals. S'han de destinar a l'exportació, car no hi ha indústria per aprofitar-les.Per últim, els beneficis (relatius, car es produeix l'intercanvi desigual) van a parar a l’elit dirigent.

15) Contrastos i diversitats del Tercer MónTambé existeixen països en vies de desenvolupament, que aconsegueixen deixar aquesta realitat (NPI, països petroliers...).Juntament, també hi ha el quart món (“els pobres dels pobres”). Per exemple, àmplies zones de l'Àfrica Negra són anomenades pel BM zones de pobresa.

Resumint, els Països Pobres tenen tres grans característiques:- Creixement demogràfic- Herència del colonialisme- Intercanvi desigual

Per trencar aquesta dinàmica, què ha de fer el Tercer Món? Bàsicament es parla de quatre tipus d'actuacions:

- Elevar el preu de les primeres matèries.- Aconseguir l'autosuficiència alimentària. Això implica augmentar la producció agrícola i controlar la població.- Crear un mercat nacional.- Desenvolupar la indústria. Caldria comprar tecnologia (I el deute?) o permetre instal·lar multinacionals (I el neocolonialisme?).

L'evidència indica que cal col·laborar econòmicament amb els països del S.

Ja el 1944, als acords de Bretton Woods, per buscar la col·laboració econòmica es propugnà la creació del FMI i del BM.

Fons Monetari Internacional

Organisme depenent de l'ONU amb seu a Washington.Els estats membres fan aportacions econòmiques segons els seus nivells de riquesa. A més aportació econòmica, més poder decisori, fins al punt que els màxims contribuents tenen dret de vet (EUA, GB, Alemanya, França i Japó).Inicialment vol vigilar el bon funcionament del sistema monetari internacional (sistema de pagaments internacional, tipus de canvi monetaris...)

Christine Lagarde

Ara, amb el sistema de canvi lliure i la lliure circulació de capitals, les seves funcions han variat:

- Elabora informes.- Recull I publica estadístiques financeres internacionals.- Ofereix assessorament tècnic.- Dissenya polítiques econòmiques.- Fa aportacions econòmiques (préstecs) per restablir la solvència econòmica de països en crisi.- Treballa el problema del deute extern

Actualment, és molt criticat tècnicament i socialment, especialment pels col·lectius altermundistes.Es planteja la seva reforma per adaptar-se a la globalitzacióDes del 2007 és presidit per Dominique Strauss-Kahn.

Banc Mundial

És un grup amb 5 institucions diferents, també amb seu a Whasington.184 països en són membres.Facilita préstecs per afavorir el creixement econòmic. Són préstecs al desenvolupament.La seva principal tasca és reduir la pobresa i potenciar el desenvolupament, per això desenvolupa tota una sèrie de programes específics, relacionats amb:

- El desenvolupament social- El desenvolupament dels serveis- El desenvolupament econòmic estable- La protecció del medi ambient

També imposa mesures econòmiques, per tal d'equilibrar les balances comercials.

Les grans desigualtats econòmiques originaren la creació, als anys 60, de l’Ajut Oficial per al Desenvolupament.Es tracta d'un ajut proporcionat per països del N. Principalment és una col·laboració econòmica. Els països rics s'han fixat l'objectiu d'aportar el 0,7% del seu PIB per a l'AOD.Els crítics qüestionen si funciona realment l'AOD.

- És oficial, per tant sotmesa al problema de la corrupció.- De vegades són préstecs, la qual cosa augmenta el deute extern i amaga interessos poc clars dels països del N.- De vegades és massa puntual (pe: catàstrofes naturals).- Gairebé sempre és interessada (acords bilaterals (entre països) o acords multilaterals (procedents d'organitzacions internacionals).

El descontentament en relació a l'AOD propicià el sorgiment de les ONGD.

- Són organitzacions sense afany de lucre.- No intervenen els governs, car no és oficial. Per això les seves activitats són més directes i efectives.- Són creades per la societat civil.- Bàsicament tenen tres àmbits de treball:

- Actuació directa en zones concretes (en situació de necessitat o emergència)- Sensibilització de l’opinió pública (recaptar fons)- Relacions amb organismes oficials del S i del N

Les ONGD lluiten pels drets del S, i volen un desenvolupament autosostenible, per tal d'arribar a no dependre del N.