UNITAT 9.L’ESTRUCTURA DE LA

POBLACIÓ I LES POLÍTIQUES DEMOGRÀFIQUES.

LA POBLACIÓ ESPANYOLA I LA CATALANA

LA DEMOGRAFIA

La població és el conjunt de persones que habiten un territori. El terme demografia prové de demos (població) i graphos (tractat). I és l'estudi de la població.

La demografia descriu, quantifica, analitza, localitza (distribució), elabora models explicatius i planteja previsions.

Els estudis demogràfics ara es troben de moda. L'anàlisi de les poblacions permet elaborar models teòrics i “visualitzar” el futur (per exemple, el futur de les pensions).

Els estudis demogràfics es basen en les fonts demogràfiques. Aquestes ens aporten dades sobre la demografia. Normalment són registres de fets: naixements, defuncions, matrimonis, padrons, censos ...

A Espanya i Catalunya tenim, per exemple, el registre civil (matrimonis, defuncions...), el padró municipal d’habitatge i el cens de població i vivenda.

Els censos són recomptes d’habitants, naixements i defuncions (ara també inclouen altres dades), que es fan cada certs temps (a Espanya cada 10 anys)

En algunes parts d’Europa es fan sistemàticament des del s.XVIII. Al segle XIX ja es realitzen a tota Europa. Durant el segle XX s'extenen a tot el món (a Àfrica a partir dels 60’s o 80’s).

Són realitzats per organismes demogràfics. A nivell mundial destaquen l'ONU o l'Eurostat. A Espanya i Catalunya cal parlar de l'INE, l'IEC o el Centre d’Estudis Demogràfics.

Darrerament la informàtica ha millorat el registre i l'anàlisi de les dades. L'estadística permet aplicar models matemàtics, per tal de detectar tendències (calen series llargues) i fer previsions de futur.

La utilitat dels censos varia segons els països:

- Hi ha moltes maneres de censar

- Poden donar-se problemes de periodicitat

- Existeix un decalaix entre la recollida de dades i la publicació

- Poden donar-se problemes logístics

- Poden donar-se interferències poc científiques

- Sempre hi ha errades (errada de cobertura), bàsicament no contar o contar dues vegades. Al 1r Món, menys d'un 1%, al 3r Món, entre el 5% i el 15% (a més manquen estadístiques i cal fer estimacions).

Creixement real de la població

creixement vegetatiuO

moviment naturalnaixements - defuncions

saldo migratoriemigració - immigració

EL CREIXEMENT REAL DE LA POBLACIÓ

Cal considerar els naixements, les defuncions i les migracions.

El moviment natural (creixement vegetatiu) considera l'evolució de la població utilitzant bàsicament la natalitat i la mortalitat. S’expressa en %, tot i que la natalitat i la mortalitat s’expressen en º/00.

Si hi ha més natalitat que mortalitat hi ha creixement (superior al 2% és alt; entre 1 i 2 % és moderat; menys d’1% és baix). Si hi ha menys natalitat que mortalitat es produeix una disminució de la població. Si es dóna una situació d'equilibri parlem d'un creixement zero.

El saldo migratori és la relació entre emigració i immigració.

El creixement real de la població és la relació entre el moviment natural i el saldo migratori.

MESURA DELS MOVIMENTS NATURALSMORTALITAT

1. Taxa bruta de mortalitat o taxa de mortalitat (m)

població (any x)X 1.000 = m

número de defuncions (any x)

Implica tots els efectius de la població i ens permet fer comparacions generals. Ara bé, cal completar-la amb altres taxes, car no té en compte l’estructura per edats i sexes.

2. Taxa de mortalitat per edats (mx)

població del grup d’edat (any x)X 1.000 = mx

número de defuncions d’una edat (any x)

Podem saber les edats amb més risc de mortalitat. Cal recordar que les taxes de mortalitat varien amb l’edat i també amb el sexe.

3. Taxa de mortalitat infantil (mi)

nascuts vius (any x)X 1.000 = mi

defuncions de menors d’un any (any x)

És una taxa molt reveladora de la qualitat de vida d’un país determinat, car en ella influeixen tota una sèrie d'elements, com l'alimentació, els serveis mèdics, la higiene (accés aigua potable), els ingressos familiars .../...

En relació amb la mortalitat infantil, també tenim la taxa de mortalitat materna, que és la que fa referència a les defuncions de dones relacionades amb la gestació i el part.

Els 11 països del món amb més taxa de mortalitat infantil. Font: Geografíaplus http://www.educaplus.org/geografia/mun_piramides.html

4. Esperança de vida en néixer (eo) o longevitat.

És la durada de la vida d’una persona, mesurada amb l’esperança de vida. És un índex molt utilitzat per fer comparacions, car es relaciona amb el nivell de qualitat de vida dels països.

S’indica en anys, i indica el número mitjà d’anys que pot esperar viure una persona que pertany a una generació determinada.

NATALITAT I FECUNDITAT

1. Taxa bruta de natalitat o taxa de natalitat (n)

població (any x)X 1000 = n

nº nascuts vius (any x)

2. Taxa de masculinitat o sex ràtio en néixerNúmero d’homes per cada 100 dones en el naixement, o el percentatge de varons (%) sobre el total de naixements.

3. Taxa global / general de fecunditat (f)

població femenina entre 15-49 anys (any x)X 1000 = f

nº nascuts vius (any x)

Implica tots els efectius de la població i permet fer comparacions generals. Ara bé, cal completar-la amb altres taxes, car no té en compte l’estructura per edats i sexes.

La taxa de fecunditat corregeix considerablement la taxa bruta de natalitat ja que considera únicament la població femenina en edat de procrear.

La fecunditat és el nombre de fills vius que s'han tingut (els nascuts morts no entren en les estadístiques). La fecunditat indica la quantitat de nascuts vius en relació a la població femenina fèrtil (15-49).

La fecunditat sempre fa referència a una generació de dones d'una edat determinada. Si no s'hi especifica res, correspon a les dones en edat fèrtil (15 - 49 anys).

Cal distingir entre fecunditat bruta (número de naixements) i fecunditat neta (és molt més important, car fa referència al nombre de descendents que arriben a l’edat adulta).

4. Taxa de fecunditat per edats (fx)

població femenina de grup d’edats x (any x)X 1000 = fx

nº nascuts vius de mares d’un grup d’edat x (any x)

La mitjana de la fecunditat per edats ens indica el número mitjà de fills per dona. També es coneix com a Índex sintètic de fecunditat (ISF).

L'índex sintètic de fecunditat indica el número mitjà de fills nascuts per dona al llarg de la seva vida. També s'anomena índex conjuntural de la fecunditat. Ens permet comparar la fecunditat de dues poblacions.

L'ISF és un índex molt significatiu. Per exemple, ens permet observar si es donarà o no la substitució generacional (relleu generacional). Això es mesura amb el nivell de reemplaç (taxa de reproducció). Aquesta taxa indica el nombre de fills per dona que caldrien per tal d'assegurar el relleu generacional (que la població no disminueixi). Es tracta d'una taxa que varia segons la mortalitat, i que en les societats industrialitzades actuals es situa en 2,16 fills per dona.

Els 11 països del món amb més ISF. Font: Geografíaplus http://www.educaplus.org/geografia/mun_piramides.html

L’EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA

La demografia també estudia les diferents estapes de l’evolució de la població, prenent com a model Europa occidental.

Les diferents etapes en l'evolució demogràfica s'anomenen règims demogràfics. Aquests consideren el creixement natural de la població (natalitat, mortalitat i esperança de vida). Busquen tendències homogènies al llarg del període.

Deixant de banda la prehistòria, els demògrafs parlen del Règim Demogràfic Antic, La Transició Demogràfica i el Règim Demogràfic Modern (o Nou Règim Demogràfic). De vegades aquestes fases s'agrupen en un únic model, anomenat Teoria de la transició demogràfica.

Fase demogràfica tradicional o ARD.

Típic de les societats agrícoles preindustrials. Es dóna des del Neolític a la 2ª1/2 sXVIII a Europa i des del Neolític al sXX a la majoria del món.

L'agricultura va permetre augmentar la producció d'aliments, i així mantenir més població.

La població s'estabilitzarà, amb un creixement molt lent. Cal considerar l'impacte de les crisis de subsistència i de la mortalitat catastròfica (sobretot infantil). L'elevada mortalitat situava l'esperança de vida en uns 30 anys.

La natalitat era elevadíssima, per tal de compensar la gran mortalitat. Lanupcialitat era ràpida, no hi ha control natalitat i la fecunditat es situava al voltant dels 5 fills per dona.

Transicio Demogràfica (TD)

Implica el descens de les taxes de mortalitat i de natalitat.

Primera Fase de la TD (TD1) / Descens Gradual de la mortalitat.

La mortalitat baixà car disminueixen les fams catastròfiques, com a conseqüència d'una major producció agrícola. Igualment, també disminuí la mortalitat catastròfica (millora alimentació; millora higiene; millors costums; millora medicina -vacunes, 1.900, verola). Des del 1914 es constata un clar descens de la mortalitat infantil).

Tot i la baixada de la mortalitat, la natalitat es mantindrà elevada. Sempre canvia després, car depèn de factors ideològics i culturals, no externs.

Aquesta combinació propicià un gran creixement natural. Així, al segles XVIII-XIX es produí el boom demogràfic europeu (explosió blanca), mentre que a partir de la segona meitat del segle XX es donà a sudamèrica, Àfrica, Àsia (boom poblacional global).

Segona Fase de la TD (TD2) / Reajustament de la natalitat.

Es manté la reducció de la mortalitat però, com a novetat, les taxes de natalitat també disminueixen, tot i que més lentament.

La disminució de la mortalitat i la natalitat propicia una desacceleració del creixement.

Continua la reducció de la mortalitat, car continua millorant la sanitat i augmenta el nivell de vida.

També es produeix un reajustament de la natalitat, propiciada per la disminució de la mortalitat infantil, la incorporació dona al món laboral i la incidència de les crisis cícliques del capitalisme.

Règim Demogràfic Actual o Modern (NRD)

És propi de les societats més desenvolupades (països occidentals).

La principal característica és una reducció molt forta de la natalitat i de la mortalitat, disparant-se la longevitat (a la llarga, farà incrementar-se la mortalitat).

Això provoca un creixement vegetatiu mínim, de vegades zero o fins-i-tot negatiu. La població envelleix, augmentant les classes passives, la qual cosa comporta greus problemes socials i econòmics.

Cronològicament, la situariem a Europa a partir de 2ª1/2 XIX (a Catalunya, a partir 1878; a Espanya, a partir 1910). Molts països en desenvolupament es troben ara en aquesta fase.

La natalitat disminueix per diversos factors:- La industrialització comporta un canvi de valors- L'alt cost econòmic dels fills- El nou paper social de la dona- L'accés a la planificació familiar- L'increment del nivell econòmic i educacional de la dona

ISF Espanya (1975-2009)

L’ESTRUCTURA DE LA POBLACIÓ

El concepte estructura de la població es refereix bàsicament a establir els grups d’edat que conformen una població, és a dir, a classificar la població per grups d’edat i sexe.

Per estudiar l’estructura de la població cal considerar:- Nº habitants- Moviment natural- Distribució territorial- Distribució per edats- Distribució per sexe- Activitat econòmica

LA DISTRIBUCIÓ ESPACIAL DE LA POBLACIÓ

La densitat de població ens informa del nombre de persones que habiten un territori si estiguessin repartides uniformement (habitants/km2). Es considera desert humà quan la densitat de població és inferior a 1h/km2.

Com a norma:- La major part de la població viu a la franja litoral- La població disminueix a mesura que ens endinsem als continents i augmenta l’alçada- Les àrees del món amb densitats més elevades es troben als nuclis urbans- L’hemisferi nord concentra el 80% de la població mundial- Per continents, destaca la importància d'Àsia i Àfrica. Els països més poblats del món són la Xina i l'Índia.

La distribució de la població és desigual, degut a factors naturals, econòmics, socials, polítics, històrics ...

Ara, entre un 70 i un 75% viu en països pobres, mentre que entre el 25 i el 30% habita en els països rics. La tendència futura preveu un significatiu increment en el percentatge dels països pobres.

LA COMPOSICIÓ PER SEXES

La taxa de masculinitat ens indica el nombre d'homes per cada 100 ó 1.000 dones. Normalment utilitzem la taxa de masculinitat per edats.

Existeixen desequilibris entre sexes, motivats normalment per la desigualtat de naixements entre nens i nenes, la diferent mortalitat entre homes i dones, i la incidència dels moviments migratoris.

Aquests desequilibris evolucionen al llarg del cicle vital.

Els grups més joves, de manera natural, arriben a presentar aproximadament uns 105 nens per cada 100 nenes. Per això en les poblacions més joves hi ha més taxa de masculinitat. Si hi ha més diferències hi ha una intervenció humana (pe.: infanticidi femení).

Els grups entre 20 i 30 anys assoleixen l'equilibri, donada la sobremortalitat masculina, produïda per raons biològiques i culturals, i tot i el treball femení i la mortalitat materna.

En els grups ancians torna a donar-se un desequilibri evident. Per cada home hi ha dues dones. Les dones tenen més esperança de vida que els homes.

Territorialment, hi ha més homes al camp al primer món i a les ciutats al tercer món. Les dones són més nombroses a les ciutats del primer món, sobretot al districte del centre.

COMPOSICIÓ PER EDATSL'any del naixement marca l’any de la generació. Per generació podem entendre els nascuts el mateix anys, la distància entre pares i fills o un període entre 25 i 30 anys.

Els demògrafs consideren tres grans grups d’edat:- Població jove, entre 0 i 15 anys- Població adulta, entre 16 i 64 anys

- Població adulta o madura jove, de 16 a 39 anys- Població adulta o madura vella, de 40 a 64 anys

- Població anciana, amb més de 65 anys

Les proporcions entre els grups d’edat varien segons l’etapa demogràfica.

En l'ARD i la TD1, hi ha molts joves (50%) i pocs ancians (5%). És una població en expansió, el gran nombre de joves dispara la natalitat.

En la TD2 i el NRD, hi ha menys joves i més ancians, produïnt-se un envelliment poblacional. Teòricament, amb més esperança de vida hi ha més possibilitats de creixement demogràfic. En realitat, la natalitat en el NRD és molt baixa.

COMPOSICIÓ PER ACTIVITATS ECONÒMIQUESL'estructura socio-professional ens indica en què treballa la població i quins sectors tenen els índex de desocupació més elevats.

Utilitzem la classificació de l'OIT, que diferencia:

1) Població passiva o inactiva, que és aquella que ni treballa, ni busca feina. A la seva vegada, és dividida en dependent i potencialment activa.

2) Població activa, que és la que es troba en edat de treballar i vol treballar. S’agrupa en sectors econòmics i es divideix en ocupada i desocupada.

La taxa d’activitat (Ta) és la població activa ocupada, divida entre la població total i multiplicada per 100 (%). Ens mostra el percentatge de població activa ocupada en relació amb la població total.

Ta depèn de diversos factors:- L'estructura per edats de la

població- Les normes legals (edat per

treballar o per jubilar-se)- Els costums socials (treball femení

extrafamiliar)

Els països més rics tenen més Ta, mentre que els països pobres presenten menors taxes, car tenen més població menor de 15 anys i poc treball femení extrafamiliar.

La preponderància d’un sector econòmic té una directa relació amb el grau de desenvolupament d’un país.

Cal també considerar la taxa d’atur. Aquesta taxa mesura el percentage de població activa desocupada en relació al total de la població activa. Quan es donen elevades taxes es considera un greu problema econòmic i social.

L'atur de llarga durada és aquell que es perllonga per un període de més d’un any.

La plena ocupació es dóna quan l'atur és inferior al 5% (al sistema capitalista sempre hi ha atur estructural).

LES PIRÀMIDES DEMOGRÀFIQUES

Una piràmide demogràfica és la representació gràfica de la població d’un àmbit territorial concret en un any determinat, distribuïda per grups d’edat i diferenciada per sexe.

Ens permet observar l’evolució passada de la població (uns 70 o 80 anys), la situació present i fer una previsió de futur (observant tendències).

PER ELABORAR UNA PIRÀMIDE DEMOGRÀFICA

1) Tenir les dades2) Elaborar les dades

Piràmides de població del món: http://www.census.gov/ipc/www/idbpyr.html

1) Tenir les dades.

Les dades han d'estar dividides per sexe i per grups d’edat. Els grups d'edat poden ser d’un any. Ara bé, normalment són grups de 5 anys (0-4, 5-9, 10-14...). Aquests grups s’anomenen cohorts o generacions, i hi ha 18 grups (l'últim, de 85 anys i més).

Les dades es poden indicar en valors relatius (%) o absoluts (nº).

Sempre cal indicar l’any de la piràmide, car això permet ubicar els grups d’edat.

2) Representar les dades.

La PD ha de tenir les proporcions adients per afavorir la seva visualització.

Utilitzem un eix de coordenades, fent servir l’àrea de valors positius de l’ordenada.

L'eix d’ordenades es divideix en tantes parts com estrats poblacionals es vulguin representar. Aquests, es situen de menor a major edat, i de baix a dalt.

L'eix d’abcisses es representa amb dues escales simètriques en sentit creixent i oposat, indicant els valors. Els homes es situen a l’esquerra i les dones a la dreta.

De vegades es divideix la població en grups d’edat (jove, adulta, anciana) o es pinten els dirents estrats o cohorts.

PER ANALITZAR UNA PIRÀMIDE DEMOGRÀFICA

1) Descripció general2) Interpretació3) Conclusió

1) Descripció, considerant la forma general i les principals irregularitats.

Cal descriure la forma general, relacionant-la amb algun model teòric conegut.

Cal descriure els grans grups d’edat i la proporció entre ells. Igualment, cal descriure la proporció entre sexes. De vegades es fa una línia comparativa, per evidenciar la sobremortalitat masculina.

També cal descriure les irregularitats. Les osques són estrats negatius, que indiquen que manca població. Els estrats sobresortints, positius, indiquen abundància de població.

ARD / PARASOL TD 1 / CAMPANA

TD 2 / OGIVA NRD / URNA

2) Interpretació, explicar les causes d’allò descrit.

La forma té una clara correspondència amb els nivells de desenvolupament econòmic del territori i amb les cicles demogràfics.

Així, la piràmide de l'ARD té forma de para – sol, la de la TD 1 de campana, la de la TD 2 d'ogiva, i la del NRD d'urna.

També podem parlar de piràmide jove, pròpia d'un país subdesenvolupat que experimenta una explosió demogràfica; de piràmide vella, pròpia d'un país desenvolupat que viu un envelliment poblacional; i una piràmide madura, que representa una situació intermitja a tots els nivells.

Les irregularitats, si es donen en 2 ó 3 cohorts, representen tendències.

Les osques, estrats negatius, evidencien manca de població. Caldria observar si es donen en ambdós grups o només en els d'homes. Segons com, podem relacionar-los amb períodes de desnatalitat (baby crash) deguts a conflictes bèl·lics, moviments migratoris o crisis econòmiques.

Els estrats sobresortints indiquen alta natalitat (baby boom), que generalment es dóna després de processos de desnatalització momentània.

3) Conclusió

Bàsicament es tracta de respondre a dues qüestions:

- Quines són les característiques del moment demogràfic?

- Quina és la previsió de futur?

LA POBLACIÓ MUNDIAL: SITUACIÓ ACTUAL I PROJECCIÓ DE FUTUR

Les projeccions demogràfiques són càlculs que partint de l'estudi de les tendències de la població intenten deduir quina serà la seva evolució en un futur proper.

Cada cop tenen més demanda, donada la seva utilitat econòmica, social, política...

Ara bé, presenten alguns problemes. Així, són poc fiables a llarg termini (a partir 10 ó 15 anys); no poden predir canvis polítics, culturals o sociològics; i sempre impliquen cert grau d’especulació (més, a nivell mundial).

Les NU i el BM realitzen projeccions demogràfiques a nivell mundial. En un procés de revisió contínua, actualitzen les projeccions cada dos anys. Per això tenen una raonable capacitat predictiva

Com s'elaboren les prediccions?.

Primer, s'incorpora la informació demogràfica més recent, en relació a la natalitat, mortalitat i esperança de vida.

Segon, es revisa el passat demogràfic.

Tercer, es rectifiquen les hipòtesis amb les noves dades.

Quart, es fan nous càlculs de projecció, considerant la hipotètica evolució de la fecunditat, mortalitat i les migracions internacionals.

Rellotge població del món http://www.census.gov/main/www/popcld.html

Piràmides de població del món: http://www.census.gov/ipc/www/idbpyr.html

Què prediuen les NU?

a) Durant uns 25 anys assistirem a un ràpid creixement de la població mundial, ja que molts països són demogràficament joves.

Després, es donarà una desacceleració, un creixement més lent. Aquest canvi serà degut a que s’anirà reduint la fecunditat (hi ha una clara tendència global a la reducció de la taxa de fertilitat).

Seguint això, es fa una revisió a la baixa de les previsions de creixement. Amb tot entre el 2050-2100 la població mundial s'estima entre 10.500 i 11.000 milions.

b) El creixement es donarà sobretot en els països del S, sobretot a Àfrica. En alguns països, les taxes seran històriques.

c) Es produirà una pèrdua d’importància demogràfica dels països rics, car no es preveu una recuperació important de la fecunditat.

d) Es donaran grans canvis en la distribució de la població mundial, car augmentaran els corrents migratoris.

e) Es donarà un augment global de l’esperança de vida. L’envelliment però, serà més evident als països rics.

Ara al món hi ha dues situacions demogràfiques oposades. Els països occidents (rics), es troben en el NRD, mentre que la resta del món es troba en algun moment de la TD.

A Europa la TD es donà durant dos segles, i la població va tenir temps per créixer i estabilitzar-se.

De fet, a la UE preocupen les baixes taxes de fecunditat, per això s'intenta incentiva la natalitat. Aquestes polítiques natalistes es basen en incentius econòmics i, sobretot, en la conciliació de la vida familiar i laboral.

Al Tercer Món, la TD s'està donant de manera accelerada. Hi ha molta població, i això incrementa el subdesenvolupament. Haurien de controlar el creixement econòmic. Hi ha una correlació inversa entre ISF i IDH/nivell de desenvolupament econòmic.

No totes les situacions al Tercer Món són iguals.

A Àsia hi ha transicions molt ràpides, car s’han donat polítiques antinatalistes, sobretot a Xina. Així, la Xina el 1972 tenia un ISF de 4,2 fills, mentre que ara s'ha imposat la política del fill únic. El Japó, el segle XIX teni un ISF 5 fills per dona, mentre que ara és de 2 fills.

Amb tot, Àsia continua sent el continent més poblat de la terra, car hi ha transicions molt lentes. Per exemple, l'Índia tenia una esperança de vida el 1901 de 23 anys, mentre que el 1992 era de 60 anys i la fecunditat de 4,1 fills. Per això, el 2050 serà el país més poblat del món.

A Àfrica i parts de Centreamèrica es dóna un creixement brutal, que pot arribar a triplicar població en una generació.

En resum, el Tercer Món viu i viurà un boom demogràfic. Es preveu així un gran augment poblacional a nivell global, que situaria la població mundial el 2050 al voltant dels 10.000 o 10.500 milions de persones.

6 milions10 milions150 milions500 milions1.600 milions3.000 milions6.500 milions

PaleolíticNeolític

Imperi RomàSegle XVI

1.9001.9602.000

Al llarg de la història la població mundial ha crescut de forma molt irregular. La norma és un creixement demogràfic baix, al voltant del 0,5% anual o menys. Les causes eren les grans mortaldats catastròfiques o els mecanismes socials de regulació poblacional. Només de vegades, en determinades circumstàncies, es donaren ràpids creixements.

Ara vivim un gran creixement demogràfic. És mi fet extraordinari, una excepció a la norma. Tot i això, ha provocat reaccions alarmistes, car genera més pressió sobre els recursos i el medi ambient. Així cal preguntar-se si pot la terra aguantar el creixement poblacional?, és compatible el creixement demogràfic amb l'econòmic?, es donaran migracions massives vers el N?.. És a dir, és possible així un creixement sostenible?.

Població mundial el 1998

Població mundial (estimada) el 2050

La preocupació s’inicià ja al segle XIX amb Malthus. Als anys 60 del segle XX els neomalthusians, novament posen de moda visió alarmista. Cal destacar la publicació, el 1972, per part del Club de Roma de l'estudi Els límits del creixement. Aquesta alerta sobre els perills del creixement poblacional.

Els poblacionistes tenen una visió contraposada. Creuen que la ciència satisfarà les demandes. El veritable problema és repartir la tecnologia.

Actualment, es planteja una solució mixta. Es parla del creixement i desenvolupament autosostenible. Per respectar el medi i els recursos, cal un control lliure i eficaç de la natalitat.

De moment, es plantegen esforços per controlar l’augment poblacional, estabilitzant la població. Amb tot, ara ja no genera tanta alarma.

Tot i això, es plantegen diverses qüestions, com el tema de la sobreexplotació dels recursos, o de l'alimentació de més de 3500 milions de nous habitants del planeta.

Un cop superada la visió pessimista sobre el creixement poblacional, ara parlem de la qüestió de l'envelliment.

Assistim a un canvi en la piràmide d'edats. La població viu més temps i té menys descendència, la qual cosa comporta un envelliment poblacional. Existeix un clara relació entre nivell de desenvolupament i nivell d'envelliment.

Ara a Occient hi ha un gran volum de població a la zona intermitja de la piràmide. Són els fills del baby boom dels 60’s, que es jubilaran en 20 o 30 anys. Aquest fet es donarà simultàniament a una pèrdua d'efectius en la base de la piràmide (baby crash).

Aquests canvis asseguren problemes futurs. Per primera vegada en la hª de la humanitat hi haurà més adults i ancians que joves o nens. Parlarem aleshores del despoblament d'algunes zones, de manca de mà d'obra, de problemes per mantenir l'Estat del Benestar?...

Alguns parlen de l’arribada de la segona transició, que tindrà greus efectes sobre la societat i l’economia. Per exemple, es qüestiona l’Estat del Benestar, car augmentarà molt la despesa pública per atendre a aquest contingent poblacional.

Concretament es veurà molt afectat:

El sistema de jubilacions. El nº de persones en edat de treball icotitzar baixarà, mentre que augmentaran les classes passives. Per això caldrà redefinir-lo (augmentar l'edat de jubilació? alternativa de les migracions internacionals?...)

El sistema sanitari. S’utilitzarà més, hi haurà més hospitalitzacions, es donaran intervencions més cares (en general atendre a un ancià és més car).

El sistema d’atenció social. Hi haurà més persones d’edat soles (la família ja no les atendrà).

El sistema laboral. És cert que poden mancar treballadors en alguns camps, però també pot estimular alguns camps econòmics, com els dels professionals per atendre 3ª edat.

La qüestió clau és si és un fenomen típicament occidental o només Occident és el primer en mostrar un fenomen global. Les NU constaten:

Una reducció global de la taxa de natalitat i fecunditat, també a zones com Àfrica negra. Per això les previsions del creixement s'han revisat a la baixa (el Tercer Món, als anys 60’s tenia un ISF de 6,1, mentre que ja s'havia reduït a 4,1 fills). Aquest canvi es relaciona amb l'augment del nivell d’instrucció, l'augment treball femení extrafamiliar, el retard en l’edat del matrimoni i, en definitiva, a l'augment del control de la natalitat.

Un augment global de l’esperança de vida. L'OMS parla que la previsió per al 2.010, a nivell global, és d'una e.vida al voltant dels 70 anys en 61 països (3.000 milions d'habitants). En aquests països, la fecunditat es trobarà just al nivell de reemplaç o per sota.

L'edat mitjana mundial passarà dels 22,5 anys del 1.900, als 38 anys del 2.050.

El 2.002, a Madrid, es celebrà l'Assemblea Mundial de l’ONU sobre l’Envelliment. El 2.050, mentre Nigèria tindrà una mitjana d’edat de 20 anys, a Espanya serà de 55.

Als països rics és un fenomen més evident i més ràpid. De vegades es parla de la immigració com una possible solució. Ara bé, políticament i social no s’accepta, i demogràficament, caldria augmentar i mantenir el fluxe. D'altra banda, la immigració no és la solució per a un fenomen global, car simplement redistribueix la població.

LA POBLACIÓ ESPANYOLA

L'evolució demogràfia espanyola.

El Règim Demogràfic Antic (FASE I) es perllongà fins ben enllà del segle XX a Espanya, amb una població bàsicament rural. L'excepció a aquesta norma es donà en les zones més industrialitzades de l'estat, com ara Catalunya, que iniciaren la Transició Demogràfica ja en les dècades finals del segle XIX.

Un cop s'inicià la Primera Fase de la Transició Demogràfica (FASE II), durant el primer terç del segle XX, començà un important creixement poblacional, interromput per la Guerra Civil.

Passada la postguerra, i fins a inici de la dècada dels 70 del segle XX, el creixement demogràfic es reactivà (baby boom), produint-se simultàniament un important èxode rural vers les zones més industrialitzades d'Espanya i els països de l'Europa rica.

La Segona Fase de la Transició Demogràfica (Fase III) a Espanya la podem situar al començament de la dècada de 1980.

Per últim, actualment vivim el Nou Règim Demogràfic (Fase IV), malgrat el lleu augment de la natalitat dels últims anys (això fa que no s'ajusti plenament al model).

Característiques actuals de la població espanyola

Des de començaments del segle XX, i amb algunes excepcions, la tendència de la natalitat espanyola és descendent, especialment des de finals dels 70 (canvis polítics, econòmics, culturals...). Des dels 90 Espanya tenia uns dels índex de fecunditat més baixos d'Europa. A partir del canvi de segle però, es constata un lleu repuntament de la natalitat (el 2007 la xifra de naixements va ser la més alta des del 1979).

Cal considerar tant l'arribada a l'edat fèrtil d'un volum molt destacat de població, com l'arribada de població immigrant.

Les previsions demogràfiques indiquen que ràpidament es reduirà la natalitat, com a conseqüència de la crisi econòmica, el descens en l'arribada de població estrangera i l'entrada en les edats més fecundes de generacions més reduïdes de dones.

L'INE pronostica que cada cop es tendirà a igualar més la natalitat i la mortalitat.

Considerant l'evolució de la mortalitat, també aquesta ha tendit a descendir, malgrat alguns períodes de creixement. Així, el 1900 era de 28,3 o/ooo, el 1980 arribà a 7,4 o/ooo. A partir d'aquest moment s'incrementà lleugerament, com a conseqüència de l'envelliment poblacional.

La mortalitat infantil espanyola es situa en uns 4o/ooo, una de les taxes més baixes del món.

Respecte la fecunditat, la taxa mitjana de fills per dona va pujar el 2009 al voltant d'1,5. En un futur però, es preveu que torni a baixar. D'altra banda, cal considerar que la població no creixerà car cada cop hi ha menys dones en edat de procrear.

La nupcialitat (matrimonis per cada 100 hab.) ha deixat de ser una dada demogràfica significativa.

L'edat mitjana de maternitat es situa al voltant dels 31 anys.

La piràmide d'edats d'Espanya

La piràmide d'edats espanyola és contractiva, pròpia del NRD I d'un país desenvolupat. Cal destacar les següents característiques:

- Un estrenyiment en els primers glaons de la piràmide, conseqüència del desdens de la natalitat des del 1975. L'últim glaó mostra un cert repuntament, que sembla conjuntural.

- El cos central de la piràmide és ampli, conseqüència del baby boom produït entre 1960 i 1975. Darrerament s'hi ha afegit un bon nombre de població immigrada.

- El vèrtex en indica l'elevada esperança de vida espanyola, tot I que encara són visibles els estrats de desnatalització conseqüència de la guerra civil i la postguerra (65-69 anys).

Comparant la distribució per edats al des del 1900, observem la pèrdua d'efectius entre els 0-19 anys, mentre que augmenta el percentatge en els altres dos grups.

La distribució per sexes (2008) es situa en 50,6% de dones i 49,4% d'homes. Això podria canviar en el futur (els canvis socioeconòmics tenen tendència a igualar les taxes de mortalitat).

L'envelliment de la població espanyola

La població espanyola, com la de la majoria de països desenvolupats, és una població envellida, amb una edat mitjana superior als 40 anys.

L'esperança de vida espanyola es situa en uns 81 anys (78 per als homes i 83 per a les dones).

L'INE indica que el 2010 més del 17% de la població espanyola té més de 65 anys.

La distribució de la població en el territori

L'1 de gener de 2010 Espanya té una població de 47.021.031 de persones (INE). La densitat de població és d'uns 92 hab/km2.

Les zones més poblades són les properes al litoral i les valls adjacents. La població en aquestes zones es situa en ciutats o grups de ciutats. A l'interior peninsular destaca Madrid.

Les regions menys poblades són de l'interior.

La població activa espanyola

La taxa d'activitat espanyola es situava a finals del 2009 en el 59,8%.

En les darreres dècades destaca l'augment sostingut de població activa, a causa de l'arribada a l'edat laboral dels joves nascuts durant el creixement demogràfic, a l'arribada d'immigrants i, especialment, a la incorporació al món laboral de moltes dones.

La crisi econòmica, que vivim des del 2007, ha disparat l'atur, especialment en sectors com el de la construcció.

El problema de l'atur

El problema de l'atur depèn sobretot del creixement econòmic. L'expansió econòmica crea ocupació, mentre que la contracció genera atur.

L'atur a Espanya supera els 4,2 milions, la taxa més elevada d'Europa. Inicialment es disparà l'atur a la construcció. Ara també augmenta en el sector industrial (automobilístic) i de serveis (recessió econòmica , contracció del consum).

L'atur afecta més als joves que cerquen la seva primera feina, els majors de 40 anys i les minories ètniques.

Caldria millorar la formació de la mà d'obra per tal d'implementar un model productiu més “modern” i tecnològicament avançat.

La incorporació de la dona al món laboral

Els canvis socials i econòmics han afavorit la incorporació de la dona al món laboral. Aquest és un fet clau en la veritable equiparació de gèneres (trenca la dependència econòmica femenina).

Malauradament, encara és parla del “sostre de vidre”, barrera invisible que fa que les dones no accedeixin a determinats càrrecs de responsabilitat, o que tinguin globalment salaris inferiors als homes.

Tot i que ha augmentat de mandera considerable, la taxa d'activitat femenina a Espanya es situa en 52,6%, mentre que la masculina supera el 67%.

LA POBLACIÓ A CATALUNYA

Al llarg del sXX la població catalana passà de 2 a 6 milions d'habitants. Entre el 1950 i el 1975 es donà un creixement semblant al Tercer Món. La natalitat no va ser tan alta (Catalunya, tradicionalment, és una zona de natalitat baixa). El creixement va ser degut sobretot a la immigració (a diferència del Tercer Món).

Catalunya va tenir fins el 1910 un saldo migratori moderadament positiu, car encara es produïa una forta migració cap a Amèrica Llatina i un creixement poblacional moderat.

Entre el 1911 i el 1936 es donà la primera gran onada migratòria. Catalunya demandava mà d’obra (forta industrialització, Exposició Universal de 1929). Aquesta arribà des de zones interiors (món rural) i des del P. Valencià, Múrcia, Aragó, Almeria...

Entre el 1950 i el 1975 es produí la segona gran onada migratòria. Aquesta va ser més gran i amb més diversitat d’origen (destacant Andalusia i Extremadura). El resultat va ser el creixement demogràfic més destacat de la història del país (2,25% anual). Arribaren 1,5 milions d’immigrants, molts joves. Això rejovení la piràmide d’edats, baixà la mortalitat i pujà la natalitat.

A partit sobretot dels 90’s del segle passat es donà un canvi en la dinàmica migratòria. L'èxode rural acabà, i ara Catalunya és terra d'arribada d’immigrants del Tercer Món.

Aquesta immigració va donar un nou impuls a la població catalana (7.535.000 habitants, Idescat, 2011).

La piràmide demogràfica de Catalunya és pròpia d'un país desenvolupat (natalitat i mortalitat baixes, àmplia esperança de vida).

Des de l'any 1996 el nombre de naixements a Catalunya no ha parat de créixer. En part, els nadons que van néixer són els fills dels que van néixer durant el baby boom. La població estrangera també ha contribuït a l'increment dels naixements (un 20% dels nascuts tenen pares nouvinguts, i un 8% tenen almeny un progenitor vingut de fora).

Aquest cicle alcista sembla esgotar-se, i les taxes ja disminueixen.

La taxa de mortalitat oscil·la entre 8 i 9 per mil habitants.

La població catalana es distribueix de manera irregular per el territori, concentrant-se bàsicament a la costa (zones amb més activitat econòmica). Destaca la gran concentració de l'àrea metropolitana de Barcelona (44% del total). La densitat de població (119 hab/km2 de mitjana) baixa a mesura que ens apropem a les comarques interiors i pirinenques (les menys poblades de Catalunya).

Sobre l'ocupació a Catalunya, clarament hi predomina el sector serveis i la indústria. La crisi dels 2007 ha comportat un clar increment de l'atur.