UN LLIBRE-BISTURÍQUE DISSECCIONA L'HORROR I LA MALALTIA DE

TALLER LLUNÀTIC(Procés a la Cultura Catalana IX)

VOLUM III, pp 41-60 (Antídot per Maria Muntaner)

Taller Llunàtic 29 juliol 2009 – 10 març 2013

produccions dels germans Jake i Dinos Chapman, per exemple, de Bruno Richard, de Bartomeu Cabot, de Pascal Doury, de HR Giger, de Ralf Ziervogel, de Lucien Freud? Hi estau d’acord? Hem de prendre les vostres idees sobre plàstica, les que expressa Josep Palou a El País, la quinta columna. L’anticatalanisme d’esquerres34, com les més renovadores de la crítica? No ens hem de tirar per terra de rialles quan aquest membre del Lobby qualifica de Galeristes mallorquins de reconegut prestigi (un llenguatge de motlle periodístic totalment

41

nefast), com Joan Oliver Maneu, Antoni Dionís Bennàsser, Josep Pinya o Joan Guaita opinen que a Mallorca “gaudim de molt bons artistes consolidats” i que “el públic té interès en els artistes locals” (pàg, 192)? Sap quins són aquests artistes, Josep Palou? I els galeristes, sap Josep Palou que Jaume Sastre quan era dins Taller Llunàtic es pixava a sobre d’ells? I també, i ara: què opina d’aquesta visió del seu amic Josep Palou Jaume Sastre? I per acabar de reblar el clau de gran crític d’art de Josep Palou, és encertada la seva gran capacitat d’estudi quan afirma que Per altra banda fa poc s’ha publicat la Gran enciclopèdia de la pintura i l’escultura a les Balears, una obra de més de 2.000 pàgines (íbidem, pàg, 192)? Sobretot si valoram la seva perspicàcia crítica en relació al nombre de planes que té una enciclopèdia (afalagada perquè és el seu mecenes Serra qui l’ha editada), i no al que hi ha al seu interior. Sobretot que en el moment que Josep Palou parla d’un moniato com Miquel Barceló Artigues, i, en comptes d’escriure l’estafa mediocre que ha estat des de 1977, assegura –per omissió-- que el que importa realment no

42

és la capacitat de creació renovadora, sinó …un èxit a París o Nova York tindrà més ressò internacional. Està d’acord Jaume Sastre amb el crític que té dins el Lobby, i amb els judicis de valor que fa de la plàstica? En definitiva, ens pot analizar, aquest valuós tàndem que fan Palou i Sastre, la Gran Enciclopèdia… esmentada amb la saviesa que demostren cada dos per tres? És realment un monument documental i avançat

aquesta enciclopèdia, o es tracta del nyarro més fastigós, més indocumentat i banastre que ha editat mai l’amic Serra? És ben hora que us pronuncieu, Josep Palou i Jaume Sastre, savis de la crítica plàstica mundial!

Vaja, vaja, Jaume Sastre ha parlat de plàstica per primer cop després de fugir de Taller Llunàtic. De 1988 ençà!!! Mirau si n’ha amollada de

verborrea, mirau si s’ha aliat amb tot el més mediocre de Mallorca en tots els sentits… Però ara ha esmentat la PLÀSTICA. És un tema del qual no ha pogut parlar mai amb els “independentistes” als quals s’ha aferrat enmig d’una immensa

43

depressió mal dissimulada amb eufòries falses dins L’Estel de Mallorca. Sí, ara s’ha vist forçat per parlar de nosaltres a treure a llum la plàstica. Aquí t’esperàvem, odre de merda. Naturalment totes les petitíssimes puntualitzacions i detallets que retreu a Taller Llunàtic, queda obligat des d’ara mateix a

44

fer-les a un altre gran crític plàstic, d’una alçada tan grandiosa o més que el Josep Palou que acabam d’examinar –amb una nota, mestrets d’escola, per sota zero. Ens referim, com tothom ja ha endevinat, al benefactor de la causa independentista, borbònica i del que sigui mentre pugui comandar i bravejar, el millor crític de plàstica universal, Pere Serra i Bauzà. Molt bé, doneta barbuda, molt bé xotets de cordeta que tant admirau Miquel Barceló i l’art modern, els Pere Muñoz, els Tomeu Martí, els Bartomeu Mestre Balutxo, és ben hora que analitzeu l’obra crítica de qui us dóna tribuna per fer d’indiots. La col·lecció d'art de Pere Serra, la que fou retirada del Museu d'Art Contemporani de Palma 'Es Baluard', es caracteritza per ser la part més infecta, banal i rebutjable de cada artista que s'hagi vist mai; amb obres de Picasso, René Magritte, Paul Delvaux, etc, d'una dubtosa autenticitat, que no arriben ni prop fer-hi, a les falsificacions fantàstiques que Elmir de Ory té per tots els museus del món. Aquesta merda de col·leccioneta, Serra l'ha haguda de traginar al seu cau de Can Prunera de Sóller amb el característic autobombo. L'engreixa amb les aportacions freqüents de tots els llepaculs, de la qual cosa, hom, amb el més petit sentit crític, se'n pot adonar immediatament, a no ser que sigui un porc servidor seu. Mirau si és senzill escriure aquestes frases. Tanmateix vosaltres no l’heu escrita mai. No tan sols per no ofendre qui us dóna pa d’estufera, sinó, el que és molt pitjor, perquè estau d’acord amb tota la teoria artística del vostre mecenes.

45

Vinga, QUÈ OPINAU D’AQUESTS GRANS LLIBRES QUE SÓN L’OMBRA DEL GARROVER. ESCRITS SOBRE ART (1957-2003), o MEMÒRIES D’UN MUSEU. DIÀLEGS EN ES

BALUARD35? No hi ha dubte que ens trobam davant un revolucionari de la crítica d’art. Aquest segon llibre, per

46

exemple, és la punta de llança de l’anàlisi dels més valuosos pintors nostrats i mundials, Jaume Sastre? Vinga, per què no li dónes també a Pere Serra el premi Llaüt per la seva pomposa teoria plàstica que aixeca dins aquest llibre? Sobretot aquest enginy definitiu de comparar les obres de la seva col·lecció –d’una mediocritat total—amb les marques de picapedrer al bastió de Sant Pere de Palma. Sabeu què us deim, insectes?

Doncs que hi ha molts punts d’aquest crític de primera que no podeu examinar per escrit. No tan sols les operacions de

47

pressió sobre polítics, les operacions urbanístiques, les autocondecoracions, etc, etc, sinó també la seva escriptura. Ah, la seva escriptura! Ah, la vostra escriptura! Són cadàvers, Jaume Sastre, Josep Palou i demés belitres indocumentats. Les vostres escriptures són morts en formol. Només podeu parlar d’independentisme!! I nosaltres, Taller Llunàtic, si d’una cosa no ens refiarem mai és dels opinadors, analistes i

salvadors de la pàtria que no tenen ni puta idea –o el que és pitjor: la idea és d’allò més anacrònic i ignorant—sobre la perversió del cinema i la imatge, i el vici de l'escriptura, la música, etc.

Aquests independentistes unidimensionals amaguen el seu analfabetisme –que al capdavall el que fa és protegir la corrupta xarxa dels marxants d’art, galeristes, polítics, artistes, etc—sota la pàtina del prestigi que dóna la lluita independentista. Un discurs, repetim-ho, unidimensional. També un discurs que amaga les seves ganes boges de ser crítics d’art, les seves ganes d’”entendre” d’art, de voler demostrar que tenen informació, saber, capacitat d’anàlisi, que cada vegada fa més rialles. Qui és aquí, doncs, el producte de la colonització? Taller Llunàtic, Josep Albertí i Bartomeu Cabot o Jaume Sastre i els caps de fava que no poden motar gens ni mica sobre Pere Serra i els seus andarivells?

48

Maria Muntaner, ben contràriament, no amaga res. A la pàg, 11 diu ben clar que Aquesta gradació de la seva poesia no es pot desvincular de la nova conjuntura artística que es viu a Mallorca als setanta. Per això –continua i deixa ben clar Muntaner--, en segon lloc analitzaré la implicació del poeta en les pràctiques col·lectives i interartístiques d’aquella dècada i, sobretot, la creació del col·lectiu Taller Llunàtic, al qual Albertí pertany des dels seus inicis. Al capítol La pràctica col·lectiva

49

interartística Maria Muntaner examina, descriu i fixa clarament la situació d’Albertí pel que fa a la Nova Plàstica a Mallorca. En nota 50 aclareix la vinculació –no influència rudimentària—d’Albertí amb els plàstics. Si Jaume Sastre i tota la purrialla polítíca que va de pagès tronat pel redol fastigós que surt a les fotos sense cap creativitat, no són capaços d’entendre res, ni de recordar res, val més que els enforquin. (Per cert, que ningú ens digui que el vestit pagès mallorquí representa cap “identitat nacional” o hòsties consagrades. El vestit típic mallorquí no és més que el signe arnat i estantís que ens recorda aquell folklore que els franquistes, amb Bartomeu Enseñat davant, exhibien ballant enmig de la tenebra de la dictadura. I avui el podeu veure en els actes més rancis i podrits del Partido Popular).

Quina és l'amnèsia de la dona barbuda que no recorda que 50

Josep Albertí, a més a més de publicar el seu Neon de Suro amb el títol Per la descolonització de l’infant (1976), participà activament als Neon… col·lectius de Mec-mec de Barcelona (1977) amb Rebentar la realitat, text/imatge; el Paris-Neon (1979), amb els seus tampons; el News-Neon-York de Nova

York (1982), amb les fotografies, les quals, fetes per Joan Palou, mostren la tortura que Josep Albertí, Bartomeu Cabot, Miquel Llufriu i Rosa Barberà, infligíem a Jaume Sastre, la dona barbuda? Més proves que Sastre no ha llegit el llibre del que es pensa fer un examen: diu que d’El Correu de Son Coc

51

Muntaner no parla de la seva gènesi, etc. Maria Muntaner dedica tot un apartat a analitzar El Correu de Son Coc i la continuïtat de Taller Llunàtic pàgs, 161-183. I aquí mateix descriu l’autora la ruptura el 1988 de Jaume Sastre i Lluís Maicas amb Josep Albertí i Bartomeu Cabot, amb text i nota, pàg, 170. Que és cec, el nebot del sacerdot Miquel Sastre, podrida desferra del cristianisme? Quan Jaume Sastre ha vomitat sobre la seva puta família? I això que és ben hora d’engrunar amb una bóta de claus el nom infecte de tot un capellà –ho sentiu?—dins el seu redòs.

I pel que fa a la publicació Blanc d’Ou, heu vist què diu Sastre? Aquí sí que es demostra que no ha llegit L’escriptura soterrada. La pràctica interartística en l’obra de Josep

Albertí. Doncs la dona barbuda escriu …tampoc es deixa prou clar que l’ànima d’aquest projecte no fou Albertí sinó Àngel Terrón, que va comptar amb la col·laboració plàstica de Cabot. Ens esbutzam de riure: Maria Muntaner diu textualment al seu

52

llibre, pàg, 89: Blanc d’Ou, per la seva banda, és engegada l’any 1977 fruit de les converses entre el poeta Àngel Terrón i

53

Rafel Jaume a la llibreria Cavall Verd. Es pot ser més indocumentat, més cretí? Sabeu que hi està de nerviós Jaume Sastre! I un detall més: si consultau Blanc d’Ou trobareu que el dos combatents que són a tots els números són Bartomeu Cabot amb la seva portada extraordinària per tots els segles que vindran, i Josep Albertí amb tots els seus escrits. Aquí el que passa és que Sastre té unes ganes d’explicar la història com si se l’hagués inventada ell, com si ell fos el vertader fundador d’El Correu de Son Coc, de Taller Llunàtic i del Sursum Corda. Les gènesis de totes les publicacions llunàtiques SÓN COL·LECTIVES. Mai consentirem cap jerarquia, cap protagonisme perquè la nostra divisa sempre ha estat el plaer. I dins els lideratges –que Sastre tant accepta quan la premsa li diu líder de Lobby per la Independència--, no hi cap l’esperit llunàtic, tot són escalafons. Llegiu tots els

54

Correus i veureu com apareixen els fantasmes de Jaume Sastre, de Lluís Maicas, d’Andreu Vidal, d’Àngel Terrón… És que no atura de dir mentides aquesta pagesa de fira de Jaume Sastre!! Quan ha estat Josep Albertí corresponsal de Serra d’Or? Mai de mais. Textos de referència i mil vegades superiors a tota la xerrameca de Jaume Sastre, és el que ha fet Albertí a Serra d’Or. És que el minicervell que té dins l’intestí gros li fa veure bellumes per tot arreu, a Jaume Sastre. Ha perdut qualsevol rigor. Tot en ell és periodisme. Ja no es pot dir res pitjor.

I ara. Per què no parla de les cobertes dels seus llibres independentistes, Jaume Sastre? Heu vist la merda de coberta del llibre Conversa amb Gabriel Cañellas. L’amo en Biel? L’heu vista bé?

55

Un tipus com Sastre que hagi d’acceptar una portada com aquesta després d’haver gaudit gratuïtament de les obres més insultants del món, les més malignes de l’univers que són les produccions llunàtiques de Bartomeu Cabot, s’ha de suïcidar, que és el que ha fet ell amb tota la merda “independentista” del Lobby per la Independència. Us convidam, lectors/es espasmòdics/ques, a fer un cop d’ull a la coberta del darrer llibre que ha publicat Sastre, La guerra de la piscina36: un puta dibuixingo de voler fer gràcia d'un autor, ni més ni menys, contractat de la revista espanyola dins terra catalana, dins Barcelona, que es diu El Jueves. Se’n fot la dona barbuda del mitjà que sigui mentre hi pugui trobar publicitat per estufar-se com l’indiot sanat que és.

Com sempre ha de ser Taller Llunàtic qui descobreixi i desemmascari els falsaris com Jaume Sastre –que per sota

56

d’una moguda independentista amaguen una vertadera ideologia dretana. Comença a passar d’hora que la gent sàpiga que l’únic que és Jaume Sastre és un fill de puta, i que qui s’acosti a ell, qui hi comerciï, qui hi pacti tan sols serà traït, quan a ell li convengui per als seus interessos de protagonisme, de vanitat. Sabeu quina és la sospita més negra que tenim sobre els independentistes com Sastre? Doncs que són com aquells comunistes tan anacrònics que volien fer creure –amb Stakhanov al capdavant—que alliberarien el món, i tan sols eren uns desgraciats ignorants del millor cinema, de la millor plàstica, de la millor escriptura… Putes cretins!! No hi ha més remei que arribar a la conclusió que Jaume Sastre actua en tot moment empès per un problema idiota del seu cap poliomelític: no va poder superar conviure, aprendre i continuar les degeneracions de Taller Llunàtic contra tot i tothom, els

anys 80 del segle XX, i va haver d’obrir una fugida cap endavant per ser més que nosaltres en “valentia”, en lluita per

57

58

la independència, en la denúncia de la “situació colonial”, etc. D’aquí la seva reiterada implicació amb judicis, querelles,sentències i tota la parafernàlia legal que és més vella, més coneguda que el pastar i que no té res de creativa. El molt imbecil es pensa que amb judicis espanyols ens impressionarà a nosaltres o a ningú, quan és evident que la seva defensa del caciquisme no enganya ningú. Per cert, de momificació en vida, com diu Sastre, que fa el llibre de Muntaner amb Albertí, res de res. Qui està ben momificat, amb una reiteració letal de la seva escriptura és ell. Volem recordar al món sencer que el film Exploració i penetració al pòsit de l’inconscient ovàric (2010),

una producció de Taller Llunàtic sobre una idea, un text i l’actuació de Josep Albertí, amb una imatge i un títol de Bartomeu Cabot, i amb el càmera Carles Miravet, esbuca qualsevol sospita, intuició i desig per part de tipus d’imaginació morta, sobre l’immobilisme que voldrien dels únics llunàtics, que som nosaltres.

59

Mercè Picornell ens recorda en el seu estudi “Aquella estranya neurosi col·lectiva” Crisi i continuïtats en la cultura catalana en el vèrtex 1969/197037 que La neurosi ja no apareix

en el DSM (el manual diagnòstic amb què els psiquiatres categoritzen els nostres mals d’esperit) i, per tant, ha deixat de designar una malaltia per convertir-se en un mot genèric referit al malestar psíquic o, per dir-ho amb Carl Jung (1990 [1943]: 20 i 46), a un patiment de l’individu sotmès a una tensió que no li permet atorgar un sentit coherent a la seva existència, d’aquell qui es troba “dividit”, incapaç d’acceptar les seves ombres. Doncs bé, no és una altra la línia que hem seguit per analitzar la

frustració col·lectiva i alhora individual en el text que ara acabam. En efecte, un individu –Jaume Sastre--, sotmès a una tensió insuportable entre el seu passat dins Taller Llunàtic –creatiu, imaginatiu, immensament divertit--, i el seu present, des de 1988, amb un objectiu –la independència dels Països Catalans, cada vegada més reduïda, com hem demostrat--, que esborra de la seva ment tant les dades objectives (oblidades voluntàriament o involuntària), com els mecanismes d’alternativa a una societat cultural i política molt mediocre, corrupta i caciquil. Aquest retrat, molt actualitzat del que féu Albert Memmi del colonitzat, es pot estendre a tots els

60