Entre els mesos de juliol i setembred'enguany hom ha pogut visitar a Núrial'exposició Josep Danés, l'arquitecte delsPirineus, dedicada a mostrar les obres quedurant les primeres dècades del segle XXva dur a terme l'arquitecte Josep Danés ales comarques pirinenques. L'obra mésconeguda i emblemàtica de Josep Danésés el Santuari de Núria i l'Hotel de Núria id'aquí l'encert en l'elecció del lloc d'aques-ta exposició. Josep Danés, però, tambédestacà per ser l'autor d'altres obres arqui-tectòniques de principis del segle XX delPirineu català, des de nombrosos refugisper a excursionistes fins a hotels d'altamuntanya i centrals hidroelèctriques, sem-pre inspirant-se en models arquitectònicsalpins i sense deixar de banda l'arquitectu-ra popular pirinenca.

La disposició de l'exposició en unespai que, d'entrada, podria semblarexcessivament reduït i allargassat, varesultar ser, a la pràctica, un bon fil con-ductor per tal que el visitant entengués lescaracterístiques de la seva arquitectura i latrajectòria coherent de les intervencions de

Josep Danés als Pirineus al llarg de laseva dilatada activitat professional (1917-1955). El mèrit d'aquest sempre difícilequilibri espai-contingut (clau en l'èxit dequalsevol exposició d'aquestes caracterís-tiques) cal donar-lo a l'equip format pel seudirector, Albert Solà (director de Vall deNúria), el comissari de l'exposició, l'histo-riador Joaquim M. Puigvert, i el dissenya-dor del muntatge gràfic i audiovisual, enQuim Turon.

L'exposició constava de cinc gransblocs. Un primer bloc, format per cincapartats i de caràcter introductori, tenial'objectiu de situar el visitant dins la trajec-tòria professional de l'arquitecte, essen-

SUMARI

PortadaJosep Danés,l’arquitecte delsPirineus

EstudisEstudiants catalans a Beauvais, 1885-1913

L’Associació (I)Lliurament del 5è Premi MestallEl mas Massegur: un passat, un present,un futurSortida: Núria i l'expo-sició Josep Danés

LlibresBeppe Fenoglio,La mala suerteB. Moreno, Consum icondicions de vida ala Catalunya Moderna.

Notes de lecturaV. Farias, R. Martí, A.Catafau, Lessagreres a la Catalunya Medieval

Recerques en cursMallorquí, E.,Parròquia i societatrural al bisbat deGirona, s. XIII-XIV

L’Associació (II) En memòria de l’Assumpta Fabré Dachs

Agenda

mestallmestall: 1. mescla de diferentsespècies de cereals; 2. conjunthomogeni de coses diverses

Butlletí de l'Associació d'Història Rural de les Comarques Gironines

any IXnúm. 22

desembre 2007

JOSEP DANÉS, L'ARQUITECTE DELS PIRINEUS

l’Associació d’Història Rural de les Comarques Gironinesconvoca el

6è premi Mestallcurs 2007 - 2008

mestall6èpremi

22000077-22000088

a treballs de recerca de batxillerat realitzatsper estudiants de Batxillerat sobre temes re-lacionats amb el món rural en qualsevol delsseus àmbits temàtics, cronològics i geogrà-fics (història, paisatge, patrimoni, economia,població, migracions, històries de vida, etc.).

Dotació: 500 euros per als estudiants iun lot de llibres per al centre en el qualestudiïn. Termini de presentació: 30d’abril de 2008. Informació i bases a laweb www.ddgi.cat/historiarural/

Sortint del Nou Creus en direcció alsestanys de Carançà (1922): Josep

Danès (primer per l’esquerra) amb AnnaFont i les seves cunyades acompanyats

per un guia amb una mula.

any IX - núm. 22 - desembre 2007

2

cialment pel que fa a les seves princi-pals fonts d'inspiració a l'hora d'inter-venir a les comarques pirinenques.Danés se'ns presentava com unarquitecte que combinà els referentsinternacionals alpins amb l'arquitec-tura pirinenca. Tal com tots els deixe-bles de la influent escola geogràficafrancesa de Paul Vidal de la Blache,Danés s'apassionà per l'estudi de

l'hàbitat rural i muntanyenc com aexemple de les interrelacions entre lasocietat i el medi. Un segon bloc, desis apartats, estava dedicat a Núriaen la seva totalitat. Danés va projec-tar sis grans edificis interconnectatssituats al voltant del temple i formantuna gran plaça (se n'acabaren cons-truint quatre). Un tercer bloc, de dosapartats, es destinava a tractar elsrefugis d'excursionisme (com el Xaletde la Molina) i les centrals hidroelèc-triques, dues de les tipologies arqui-tectòniques tractades per Danés.S'observa en tots els casos el seuesforç per adaptar-se al paisatge piri-nenc bo i seguint els principis de l'ar-quitectura regionalista. A continuació,un altre bloc, de set apartats i orga-nitzat segons criteris geogràfics (vallsi comarques), completava les obresdels Pirineus que encara no havienestat tractades en apartats anteriors.Destacaríem especialment diversosprojectes, no realitzats, de recons-trucció del santuari de Sant Joan del'Erm (Alt Urgell), l'església neoromà-nica de Sant Pere de les Escaldes(Andorra), la restauració de l'esglésiaparroquial de Sort (Pallars Sobirà) il'acabament de la façana del temple

parroquial de La Pobla de Segur(Pallars Jussà). Finalment, l'exposi-ció acabava amb un apartat dedicat al'arquitectura i el paisatge. S'hi posa-va de relleu els cànons paisatgísticsdel noucentisme, que cercaven trans-metre un paisatge muntanyenc "orde-nat", "millorat" i "afaiçonat" per l'accióhumana. La Vall de Núria n'és sensdubte el millor exemple.

Del conjunt de l'exposició, tambécal destacar l'ampli ventall de recur-sos gràfics i audiovisuals emprats pertal de donar-li un format fresc i atrac-tiu per al visitant. Plànols, fotografiesantigues i actuals, textos explicatius,textos d'època (des de frases delpropi arquitecte, comentaris o recordsdel seu delineant, fins a cartes delsseus clients o fragments d'articlesperiodístics) i un audiovisual queexplicava les actuacions de Danés ala Vall de Núria exemplifiquen ladiversitat de recursos expositius utilit-zats. Per últim, només queda recoma-nar als ajuntaments, parròquies oaltres ens de l 'àmbit pirinenc onDanés deixà la seva empremta queacullin durant unes setmanes omesos aquesta exposició it inerantque ha començat a caminar amb moltbon peu aquest estiu a Núria.

Anna Ribas Palom

Santuari de Núria.(Fotografia: Xavier Puigvert)

Josep Danès iTorras (1891-1955)

portada

any IX - núm. 22 - desembre 2007

3

Un dels atractius de la recerca enarxius i biblioteques és la troballa d'indicisdocumentals sobre fets o aspectes que nohavíem previst, que no estaven en el nos-tre punt de mira. Aleshores, encuriositsper la notícia, sovint en prenem algunanota, però de seguida la desem a la car-peta de treballs potencials, on acostumena reposar durant llarg temps, potser persempre. Fa temps, cercant descripcionssobre el sistema de cultius i els resultatseconòmics d'explotacions agrícoles cata-lanes entre 1850 i 1936, vaig localitzaruna monografia escrita el 1909 per un jovehisendat de Camallera, Josep Poch deFeliu. El treball estava escrit en francès ies titulava L'agriculture dans la provincede Gerona. A més d'un seguit de conside-racions generals sobre l'agricultura de lademarcació, contenia l'estudi tècnic perreformar una explotació de Camallera,propietat de la família de l'autor. El quemés va encuriosir-me era que havia estatpublicat a Beauvais, una ciutat del nord deFrança (avui coneguda per l'aeroport dedestí dels vols Girona-París) perl'Imprimerie Departamentale de l'Oise. Elsubtítol de la monografia també aclariaque es tractava d'una 'Thèse agricole' sos-tinguda a l'Institut Agricole Internationald'aquella vila. Quin interès podien tenir ala Picardia, en una zona agronòmicamentmolt diferent de Girona, per publicar unestudi sobre l'agricultura gironina? Quininterès podia tenir un hisendat gironí perpresentar un estudi sobre l'agriculturagironina a Beauvais i per realitzar-hi unsestudis de nivell superior que, segura-ment, no li donarien un títol reconegut pera exercir com a funcionari dels serveisagronòmics espanyols? La qüestió vainteressar-me prou com per fer una petitacerca sobre la qüestió, sense però la pre-tensió de dur-la, de moment, més enllà dela "carpeta dels guarets".

L'Institut Agrícola de Beauvais és unade les quatre escoles superiors d'agricul-

tura de caràcter privat que existien aFrança a principis del segle XX, quanPoch de Feliu va tenir-hi contacte. El deBeauvais, però, era el més antic. Haviaestat creat el 1854 per una congregacióreligiosa (els Frères des ÉcolesChrétiennes, fundats durant el segle XVIIper J. B. La Salle), i aquest caràcter con-fessional s'ha mantingut durant els més de150 anys d'existència del centre (actual-ment encara existeix i continua formantpart de la xarxa de centres lassalliansd'ensenyament superior). Els seus objec-tius varen anar canviant al llarg dels anys.Inicialment s'havia plantejat com un centrededicat a la formació d'agricultors i, sobre-tot, de professors d'agricultura capacitatsper transmetre el saber científic i tècnic alsfills dels pagesos. És per això que l'escolas'anomenà Institut Normal Agricole deBeauvais. Aquesta orientació cap almagisteri, però, la va perdre durant lasegona meitat del segle XIX, quan vaadquirir la denominació més simpled'Institut Agricole de Beauvais. Aleshoresva decantar-se decididament cap a la for-mació d'una elit dirigent de propietarisrurals, amb un programa d'ensenyamentsque posava èmfasi tant en un sòlid conei-xement científic i tècnic (teòric i pràctic)com en la formació religiosa, social imoral. L'origen social dels alumnes,

estudis

Notes en guaret

Estudiants catalans a Beauvais, 1885-1913

L'Institut Agrícola deBeauvais segons una

fotografia del 1896.

any IX - núm. 22 - desembre 2007

4

segons diversos informes de l'època, coin-cidia clarament amb aquesta orientació:"appartiennent à des familles en généralaisées, souvent de grands propriétaires".El preu de la matrícula (pensió inclosa) enlimitava clarament l'accés: el 1872, quanl'escola tenia 34 alumnes, cadascun paga-va 1.300 francs anuals; anys més tard, el1922, amb capacitat per allotjar 160 alum-nes, el preu era de 4.000 francs. La dura-da normal dels estudis era de tres anys.Els qui obtenien una nota inferior als 2/3

de la nota màxima rebien un certificat decapacitació, mentre que aquells que asso-lien aquest nivell podien optar a un diplo-ma si realitzaven un treball de recerca otesi que havia de ser presentat davantd'un tribunal de la Société des Agriculteursde France. De les tesis presentades cadaany (a principis de la dècada de 1920oscil·laven entre quinze i vint), se'n feienimprimir aquelles millor valorades pel tri-bunal. És així com es publicà el treball deJosep Poch de Feliu.

Els anys de les crisis agràries finise-culars coincideixen amb un període d'ex-pansió i d'internacionalització del centre,que va acollir un nombre creixent d'estu-diants estrangers, vinguts sobretotd'Espanya i de l'Amèrica Llatina. Fou ales-hores quan el centre començà a anome-nar-se Institut Agricole International deBeauvais. No ens ha d'estranyar que enun període convuls, de creixent interès perla modernització agronòmica i d'existènciaa Espanya d'una oferta acadèmica limita-da, alguns hisendats optessin per enviarels seus fills a estudiar a l'estranger, tot ique no sempre el destí hauria estatBeauvais. Sabem que la UniversitatCatòlica de Lovaina, per exemple, va aco-llir un altre gironí, Pau Roure Rovirola, elqual va presentar una tesi sobre unaexplotació belga (Une ferme belge a vold'oiseau) per a l'obtenció del diploma d'en-ginyer agrícola. Tanmateix, és probableque l'expansió internacional de Beauvais

també tingués a veure amb la creaciód'una xarxa d'escoles agrícoles de nivellinferior, per part de la congregació lassa-llista. Recordem, per exemple, que fou enla darrera dècada del segle XIX quan laGranja-Escola de Fortianell passà a mansdels Germans de les Escoles Cristianes.En qualsevol cas, la presència de JosepPoch de Feliu a principis del segle XX noera pas una anècdota singular i aïllada.

Desconeixem el volum d'alumnesque, procedents de Catalunya, varen rea-litzar estudis en aquest centre deBeauvais, però és probable que el seunombre fos significatiu (i això no vol direlevat) si es compara amb les xifres dematrícula que tenien altres centres equi-valents a Espanya. Tampoc no coneixemamb seguretat les tesis que s'hi varen pre-sentar i que podrien fer referència aCatalunya. Si que sabem que el 1897Joaquim Perera va publicar la seva tesiamb el títol Essai sur l'agriculture de laCatalogne i que el 1913 Josep TurieraPuigbó publicà una altra tesi tituladaL'agriculture en Cerdagne. Si eixamplemel marc de referència a Espanya, durant elmateix període sabem que varen publicar-se sis tesis més, de les quals quatre esreferien al País Basc, una a Navarra i unaaltra a Saragossa, una geografia prou sig-nificativa. D'altra banda, no deixa de cridarl'atenció que els temes i els enfocamentsmetodològics de les tesis siguin tan coin-cidents: totes integren les dimensions pro-ductives, econòmiques i socials de l'activi-tat agrària en relació a una província i,molt sovint, contenen l'estudi tècnic d'unaexplotació concreta. Aquest era l'enfoca-ment predominant de la recerca que esrealitzava a l'institut de Beauvais. Permesurar l'impacte que realment va teniraquest centre de formació agronòmica enla modernització de l'agricultura catalana,caldria ampliar la recerca en els arxius delpropi institut i també reconstruir les trajec-tòries biogràfiques dels qui n'havien estatalumnes. Josep Poch de Feliu ens ha por-tat a formular-nos preguntes que nopodem respondre sense una investigaciómés seriosa i aprofundida. De moment,tenim algun element més per ubicar lestres tesis que hem esmentat, que podemtrobar en biblioteques catalanes i de lesquals algun dia caldria potser fer-ne unavaloració més extensa.

Enric Saguer

estudis

Les fotografies queil·lustren aquest article

procedeixen del web www.lasalle-beauvais.fr/

L’Institut Agricole deBeauvais és una

institució amb més de150 anys d’història:

(de dalt a baix)1896: Estudiants a la

feina. 1906: Cavalls ala granja. 1897:

Primera màquina debatre elèctrica.

1912: A la granja.

any IX - núm. 22 - desembre 2007

5

lliurament del 5è Premi Mestall

Reunit el jurat del cinquèPremi Mestall a treballs derecerca de batxillerat con-vocat per l'Associaciód'Història Rural de lesComarques Gironines,constituït per Josep MariaBarris, Mònica Bosch iJosep Colls, després ded'examinar els treballs pre-sentats, acorda:

1. Valorar molt positiva-ment la qualitat dels cinctreballs presentats enaquesta convocatòria.

2. Atorgar el premi Mestalla treballs de recerca debatxillerat en la seva cin-quena edició al treball "Elmas Massegur. Un passat.Un present. Un futur",presentat amb el pseudò-nim "Piteu". En la seva valoració el juratconsidera que l'autora hasabut aprofitar amb encertla documentació patrimonial

i notarial que tenia a l'a-bast, i relacionar-la amb elstestimonis arquitectònicsque actualment resten delmas. El jurat ha valorattambé que l'autora hagicombinat fonts diverses,com són documentacióescrita, privada i pública,fons fotogràfics privats ifonts orals, i que hagimanejat la bibliografia ade-quada per al tema que trac-tava.

Oberta la plica, el premicorrespon a Laia AlentornSerrat, de l'IES Garrotxad'Olot, essent tutor del tre-ball el professor QuimAlbert.

3. El jurat proposa que unresum del treball premiatsigui publicat en el propernúmero del butlletí Mestall.

Girona, 26 de juny de 2007

ACTA DEL JURAT

Resum del treball premiat

EL MAS MASSEGUR: UN PASSAT,

UN PRESENT, UN FUTUR

Aquest treball consisteix en lahistòria d'un mas singular. Un delsprincipals motius que em vaimpulsar a fer aquesta recerca vaser la influència del meu avi: tincgravades a la memòria en formade records molt especials les his-tòries, les vivències i les obres decada generació d'aquesta casa

l’Associació

L'acte de lliurament del V Premi Mestall atreballs de recerca de

batxillerat de l'Associaciód'Història Rural de les

comarques gironines vatenir lloc el divendres 5

d'octubre de 2007 a les 7de la tarda al saló de

sessions de l'Ajuntamentd'Olot. En el mateix

acte, el professorJoaquim M. Puigvert va

llegir la conferènciaJosep Danés, un

arquitecte en el món rural

Fotografia: Xavier SolàColomer

any IX - núm. 22 - desembre 2007

6

l’Associació

pairal. D'altra banda, com que l'histo-riador Xavier Solà va recopilar infor-mació a l'Arxiu Municipal d'Olot i joposseïa d'antuvi alguns documents,va esperonar-me a endegar unareconstrucció dels fets. Com a fontsprimàries, he utilitzat també algunstestimonis de persones que havienviscut o treballat a la casa i, com afont secundària, m'han estat molt útilsalguns llibres d'història i arquitecturarural catalanes.

L'apartat més destacat del treballés el de l'evolució històrica del mas,que es remunta fins a l'època medie-val. Tot i que gairebé no disposemd'informació d'aquesta etapa, el mésprobable és que el mas fos una cons-trucció humil i rudimentària que podriaestar situada a les actuals estancesdel bestiar. Durant aquest període, elsMassegur ja eren posseïdors deldomini útil de mas i exercien de mit-jancers entre els senyors feudals i laresta de pagesos. Els componentsd'aquesta família solien ser membresde la Universitat que es convocava ala parròquia de Sant Just del Mallol.Durant l 'època moderna, elsMassegur consolidaren la seva posi-ció social i econòmica dins la Vall deBas a través d'estratègies heredità-ries, com ara la institució de l'hereu ila pubilla per evitar que el patrimonies dividís. Al segle XVII, la famíliatambé expandí notablement el seupatrimoni a través de la creació decensos i lluïcions. Així doncs, es dife-renciaren cada vegada més dels pro-

pietaris de masos petits de la vall. Apartir del segle XVIII, els Massegurcomençaren a rebre el nom d'hisen-dats, començaren a comprar cases ala ciutat d'Olot i abandonaren la casapairal com a primera residència.

Pel que fa a l'evolució arquitec-tònica del mas, sembla que durant elperíode 1785-1810 la casa va sofrirtransformacions i millores externesimportants. Els Massegur, com mol-tes altres famílies, entraren en crisidurant el segle XIX. Segurament lesguerres carlistes hi tingueren algunacosa a veure; i, també, algunes mortsprematures, que provocaren disputessuccessòries. Arran d'aquests pro-blemes, la vídua de RamonMassegur, Dolors Cuffí, va haver devendre el mas Massegur a Josep Vilài Tenes, fill de Pere Vilà i Massegur,després d'haver venut totes les altresfinques per saldar els deutes pen-dents. Des d'aquesta venda fins avui,els meus avantpassats de la famíliaVilà han estat propietaris de la finca ihi han anat realitzant obres de remo-delació.

A més dels apartats d'història iarquitectura, al meu treball hi ha unapetita explicació dels possibles usosque pot tenir en l'actualitat una casade les característiques del masMassegur.

Havent reconstruït alguns fets,no hi ha dubte que els Massegur vantenir una importància molt notableen la història local de Sant Privat i,en certa manera, tinc un profundsentiment de continuïtat dins l'obrafamiliar.

Laia Alentorn SerratIES Garrotxa, Olot

El mas Massaguer (fotografia: Laia Alentorn)

Premiats en convocatòriesanteriors

I convocatòria, curs 2002-2003Maria Bertran Isabal

(IES de Tremp)Anna Esteller Fibla

(Col·legi Lestonnac-L'Ensenyançade Tarragona), menció especialMarcAugust MuntanyaMasana

(IES la Garrotxa d'Olot), menció especial

Jénifer Juarez Romero(IES Llobregat de l'Hospitalet de

Llobregat), menció especialII convocatòria, curs 2003-2004

Albert Reixach Sala(IES Montsacopa d'Olot)

Júlia Ferreri Gibert (IES Joan Mercader d'Igualada),

menció especialAida Tubert Campà

(CCE Montessori-Palau deGirona), menció especial

III convocatòria, curs 2004-2005Eloi Hernàndez Mosella

(IES Quercus de Sant Joan de Vilatorrada)

Cristina Fontcuberta Tura(IES la Vall del Tenes de Santa

Eulàlia de Ronçana), menció especial

IV convocatòria, curs 2005-2006Eudald Arnal Boada

(IES Gabriel Ferrater de Reus)

V convocatòria, curs 2006-2007

Laia Alentorn Serrat(IES Garrotxa d'Olot)

any IX - núm. 22 - desembre 2007

7

El dissabte 29 de setembre ensvam llevar molt d'hora; no podia serd'altra manera, ja que el trajecte queens esperava era especialment llarg.Sense concessions a la mandra,alguns per la via de Barcelona i altresper les carreteres de Girona vampujar cap a Ribes de Freser. A les deudel matí ens vam trobar a l'estació deRibes-Vila del Cremallera Vall deNúria amb el nostre guia d'excepció,Joaquim M. Puigvert, comissari del'exposició temporal "Josep Danés,l'arquitecte dels Pirineus". Barrejatsamb altres excursionistes i visitantsdel santuari, vam superar el desnivellde 1059 metres que ens separava del'estació de Núria, només a dotze qui-lòmetres de Ribes. En sorgir de l'es-tany artificial, com passa en els parcsd'atraccions, el vagó va esclatar enun "oooh" generalitzat, el preludisonor d'una jornada que havia de sermolt instructiva.

En primer lloc ens vam dirigir a lacova de Sant Gil, lloc on la tradiciósitua l'amagatall de la marededéu.Ens acompanyava el geògraf de laUB Josep Maria Panareda, el qual

ens va mostrar les principals caracte-rístiques geològiques i morfològiquesde la vall: vam identificar el dur gneis,responsable de l'acumulació glacialque lentament havia esculpit una vallen forma d'olla, i també vam observarla modificació del paisatge pirinencprovocada per la mà humana que hiestà actuant des de temps molt recu-lats: tradicionalment la pastura irecentment els esports d'hivernexpulsen el bosc cap als terrenys ver-ticals de difícil aprofitament econò-mic; això produeix una "inversió" delbosc, absent en els terrenys plansmés idonis i reduït als pendents degran desnivell.

Davant de la cova, un miradorens permetia ubicar el santuari en elseu entorn, tal com Joaquim M.Puigvert ens anava presentant. Elconjunt d'edificis és un exemple del'empremta de l'arquitectura culta al'alta muntanya catalana en les prime-res dècades del segle XX. L'artífex,Josep Danés, fou un arquitecte olotíde la segona generació de noucentis-tes. Com a seguidor dels principis del'arquitectura regionalista, cercava

l’Associació

Sortida

Núria i l'exposició Josep Danés,

l'arquitecte dels Pirineus

29 de setembre de 2006

L'Associació d'Història Rural de les comarques gironi-nes organitzà una sortida a la Vall de Núria el dissab-te 29 de setembre aprofitant l'avinentesa de l'exposi-ció sobre Josep Danés.

any IX - núm. 22 - desembre 2007

trobades

8

d'integrar l'edifici en el paisatge delseu voltant, tot combinant elementsd'inspiració alpina, romànica i popu-lar. Fou en la dècada de 1920 queDanés s'encarregà de les obres deconstrucció de l'actual santuari, enl'espai que havien ocupat l'hospitalmedieval i el santuari modern, dels

quals no en resta res. El 1956, supe-rada la possibilitat de convertir la vallen un embassament, es construí l'es-tany artificial que recull les aigües delriu de Núria, darrera peça de l'orde-nació d'un escenari natural, del qualla natura no és pas la principal res-ponsable.

En baixar de la cova, vam poderentrar fugaçment a la capella de SantGil, una de les construccions mésantigues del conjunt arquitectònic deNúria (1615) tot i que ampliada i forçarenovada. A les dotze del migdia ens

vam reunir altre cop per recórrer l'ex-posició temporal que ens havia portatfins a la vall. Joaquim M. Puigvert vapresentar-nos l'arquitecte i la sevaèpoca amb gran riquesa de detalls.La crònica dels continguts de l'expo-sició es troba en el text d'Anna Ribas,en aquest mateix butlletí.

Després del dinar a lesinstal·lacions del santuari, vam fer lavisita de rigor a l'església i als sím-bols de Núria; tot plegat sense entre-tenir-nos, perquè calia acomiadar-nosd'hora del santuari per poder agafarel cremallera de tornada cap a Ribes,on vam fer una darrera visita fora deprograma: l 'església parroquial deRibes de Freser, restaurada (o rein-ventada) per Josep Danés, amb ele-ments arquitectònics ben originals,plens d'influències, un cop més, del'arquitectura alpina i romànica.Fugint de consideracions estètiques,vam poder comprendre l'edifici dinsdel seu moment històric, no sensehaver recorregut abans l'exposiciótemporal que ens havia portat a Vallde Núria.

Lídia Donat Pérez

Les fotografies queil·lustren aquest article

han estat realitzadesper Lídia Donat

any IX - núm. 22 - desembre 2007

9

llibres

1Beppe Fenoglio (1922-1963) era filld'Alba, capital de Le Langhe, ontambé transcorre la novel·la. Le

Langhe és una comarca del Piemont, situa-da a la zona aturonada entre Asti i Alba, alnord de Torino. En el passat, una zonapobra, comparada amb les riques planesagrícoles; avui, coneguda sobretot per laqualitat dels seus vins, com el Barolo.Beppe Fenoglio estaria situat política, geo-gràfica i narrativament als "marges" delmoviment neorealista de postguerra.Partisà en el front, però no amb els rossi(els comunistes del PCI) com la majoriadels intel·lectuals de la seva generació,sinó amb els azzurri (partidaris de Badoglioi de la monarquia constitucional). La sevavisió sobre la "guerra partisana" fou molt"pragmàtica". El seu escepticisme contras-ta amb l'exaltació de l'heroisme politicopa-triòtic amb què molts dels seus coetanisglossaren aquella guerra civil.Paradoxalment, la seva visió de l'experièn-cia humana d'aquell conflicte, narrada en laseva novel·la Il partigiano Johnny (novel·lapublicada pòstumament per Einaudi l'any1968, disponible a Einaudi Tascabili, 1994),ha acabat essent la més celebrada literà-riament. Després de la guerra, es refugià ala seva Alba natal, on treballà en unaempresa vitícola que li permeté dedicar-sea la lectura i a la traducció de la literaturaanglesa. Lluny geogràficament i políticadels cercles de l'Einaudi o de la Feltrinelli,es convertí en un out-sider de la intel·lec-tualitat que hegemonitzava la vida culturalde la postguerra italiana.

El nostre interès en ressenyar la sevanovel·la La mala suerte (La malora, 1954)és sobretot temàtic. L'autor "objectiva" elfatalisme de la vida i cultura d'una pagesiapobra en els marges de la rica agriculturadel nord d'Itàlia a través de l'experiènciavital d'Agostino. Per fer-ho, recorre a duestècniques narratives: en primer lloc conver-teix el protagonista de la història, Agostino,en el narrador de la història; en segon lloc,empra, segons els traductors, el llenguatgei la sintaxi (austera, quasi tallant) propis dela parla popular. Els traductors i prologuistesd'aquesta novel·la en subratllen la densitat icomplexitat del lèxic i de la sintaxi i la mor-fosintaxi de B. Fenoglio. Així, aquesta narra-ció destaca literàriament, segons els traduc-tors, pel perfecte acoblament del llenguatgepopular en una estructura narrativa homo-gènia que fa que aquests elements sintàc-tics o lèxics dialectals semblin postissos(pàgs. 21-24). Malauradament, els traduc-

tors no ens expliquen com han realitzataquesta operació de traduir el llenguatgedel protagonista de la novel·la al castellà,especialment pel que fa al lèxic o sintaxiemprats per descriure les relacions socials,familiars o el mateix paisatge agrosocial dele Langhe. Diem això perquè als interessatsen la història agrària ens han sobtat algunestraduccions dels termes agraris. Així, sem-bla que la família protagonista era propietà-ria d'un conjunt de parcel·les o feixes entornd'una casa. Estem parlant d'un podere(explotació familiar cedida en parceria, mez-zadria)? El protagonista és venut com amosso a un mediero; aquí parlem d'un par-cer, mezzadro? I les riques caserías de lesvalls de què ens parla el seu amicBernasca, eren poderi o bé una explotaciómés gran, tipus cascina (grans explotacionsamb treball assalariat)?

2A través de la narració l'autor ensapropa al món dels petits pagesos,petits propietaris o parcers, del nord

d'Itàlia durant el primer terç del segle XX.Aquestes famílies passaven per les dificul-tats pròpies del temps: la persistent davalla-da dels preus i les pressions del nou estatfeixista. B. Fenoglio ens proposa una miradaaustera i dura a la vida quotidiana d'aquellesfamílies, a través d'Agostino Braida, prota-gonista i narrador de la història, fill segond'una família de petits pagesos propietarisde la Langa. La mala sort d'Agostino vacomençar quan als 16 anys fou "pràctica-ment venut" pel seu pare com a mosso aTobia Rabino, parcer del Pavaglione, contra-da on estava l'explotació que aquest teniaper compte del terratinent i farmacèuticd'Alba. La paga que rebria, set marengosl'any, serien destinats a pagar part dels deu-tes que constrenyien l'economia familiar. Undestí similar havia seguit poc abans el seugermà petit Emilio, internat en un conventd'Alba, on, pregant per l'ànima de la mestra,pagava el deute monetari que la famíliahavia contret amb aquella per finançar elsseus estudis.

L'estada d'Agostino a casa del seupatró Tobia no fou feliç, però tampoc només dura que la de la resta dels membresde la llar. Com diu el protagonista, el bontracte que li donaren els fills de TobiaRabino era "porque sabían muy bien quebastaba una tormenta de granizo un pocoviolenta o una pequeña deuda que preocu-para a su padre para que ambos tuvieranidéntico destino al mío lejos de casa" (pàg.50). Aquest temor a la "mala sort" podia

Tres notes sobre la novel·la La mala suerte, de Beppe Fenoglio

Beppe Fenoglio, La mala suerte,Madrid, Huerga and FierroEditores, 2006, 128 pàgs.

any IX - núm. 22 - desembre 2007

10

llibres induir a comportaments extremadamentausters, per no titllar-los de gasius o mise-rables. Per exemple, quan el protagonistadescriu, amb reminiscències "busconia-nes", el menjar que compartia amb la famí-lia del seu amo. Després de les dures jor-nades laborals, "En el almuerzo y en lacena ponían casi siempre polenta, quesazonábamos restregándola por turnos enun arenque que pendía de un hilo de la vigadel techo" (pàg. 50). En un altre episodi, nomenys "picaresc" que l'anterior, els fills delpatró reben una brutal pallissa del pare perhaver-se menjat sense esperar-lo el conillguisat que hi havia preparat per dinar. Lagana era més insuportable que la violènciafísica del padre-padrone! Les visitesd'Agostino a la ciutat d'Alba acompanyantel patró li permetien entreveure els infortu-nis que consumien de fam i pena el seugermà Emilio en un monestir d'Alba. Lesamistats tampoc alleujaren la seva existèn-cia al Pavaglione. Primer, el desencís res-pecte del seu amic Bernasco, que haviaemprès la seva fugida sense ell. Després,la frustració del seu primer amor. La relacióamb la Fede, una al·lota filla d'una altracasa de parcers que havia entrat a servir acasa dels Rabino, s'estroncà quan elspares de la Fede l'anaren a buscar perdonar-la en matrimoni a un dels germansBusca, pagesos que posseïen la peça deterra més gran de Castino.

Quines sortides hi havia per escaparde la duresa del treball, la brutalitat i elnepotisme del pare-patró, la duresa del tre-ball per compte d'altri, la fragilitat de l'amis-tat i l'amor sotmès a la voluntat de tercers?No hi ha cap referència a la protesta orga-nitzada, però sí a altres formes de resistèn-cia individual: el murmuri, el renec —Tobian'era un expert—, etc. En canvi, als joves,enfront del pare-patró, només els restava lafugida, la "sortida", ja que la "veu" significa-va el conflicte directe en aquella opressivavida familiar i social de la pagesia de laLanga. Aquesta podia arribar forçada, comquan el germà gran Stefano, l'hereu de lacasa, és cridat pel rei per fer el servei mili-tar. Stefano viu aquesta experiència com sies tractés d'un alliberament de l'opressiumón rural. Aquesta idea de canviar la sevavida no li fugirà del cap, ni tampoc dels bra-ços: "Stefano no deseaba otra cosa quedejar la tierra, demasiado baja ya para sucintura". L'alliberament d'Stefano de la terravindrà de la mà d'un parent que el crida peranar a treballar al seu magatzem de la ciu-tat (pàgs. 44-47). El mateix Agostino acaro-na la fugida en els somnis compartits amb el

seu amic Bernasca. Escapar de l'ambientdens de la casa Rabino i de les pobresterres del Paviglione per treballar pel seucompte com a segadors, o llogar-se com amossos als negocis de la ciutat d'Alba; o, endarrer lloc, sempre trobarien una millor ocu-pació que l'actual a les potents explotacionsagràries de la vall. Bernasca no va dubtartant com Agostino, i va emprendre l'aventu-ra sol. Aquell potser no sentia els mateixoslligams que Agostino amb la terra i la famí-lia (pàgs. 92-95). Inesperadament, però, lamarxa del seu germà Stefano el porta a fer-se càrrec de la conducció de l'explotaciófamiliar. Aquest era, com diu Agostino, unprimer raig de fortuna en la vida atziagad'Agostino. És així com ho veu el protago-nista (pàg. 115), però era realment així?

3No sempre els pagesos propietariseren més acabalats i afortunats queels arrendataris i parcers. Així, quan

Tobia negocia el preu del dot de la seva fillaGinotta, argumenta que ell és solament unparcer, mentre el futur gendre és propietari. Iel mitjancer matrimonial li respon: "Dice quea usted de aparcero le va bien y que él porel contrario, siendo propietario, apenas tieneun puñado de tierra y no de la mejor preci-samente". La malastrugança d'Agostino idels petits propietaris pagesos la podemcontraposar a dues històries rurals escritestambé per aquella generació d'out-siders delneorealisme literari italià. La primera és lanarració curta de Giuseppe Tomasi diLampedusa El Matí d'un parcer (Tots elscontes, Empúries, 1988, traducció de NarcísComadira). Si l'Agostino de Beppe Fenogliova ser pràcticament venut com a mosso a unpagès més ric per tal pagar part dels deutesfamiliars, don Battasano Ibba, protagonista al'obra de G. Tomassi de Lampedusa, era unantic parcer (massari) del príncep de Salina(el protagonista de la novel·la El Gatopardo),que havia seguit un camí ben distint: donBattasano "havia concedit préstecs ambmolta astúcia, aquella mena particular depréstecs que es concedeixen a personesque posseeixen un patrimoni però no lesrendes suficients per pagar-ne els interes-sos" (pàg. 18). Curioses trajectòries, les d'a-quests pagesos del sud i del nord! Battasanoera probablement un antic massari o arren-datari del sud crescut sota l'empenta de lanova Itàlia unida, com aquell don Calogerodel Gatopardo, amb l'afany de prosperaraprofitant la crisi de les rendes del latifundi.

La història de la família d'Agostino eradistinta d'aquells altres pagesos del nordque no posseïen terra però sí els cabals per

Beppe Fenoglio en elscamps de Le Langhe.

(Fotografia: www.comune.sanbenedettobelbo.cn.it/itinerario_ fenoglio)

any IX - núm. 22 - desembre 2007

11

llibres llogar-ne i contractar altres pagesos com atreballadors a jornal. Aquesta és la històriade la profunda tristesa de Guglielmo de SanDalmizio, a la Toscana, el protagonista de lanovel·la de Carlo Cassola La tala delBosque (editorial Gadir, 2007, traducciód'Elena Martínez). Guglielmo és un homeprofundament trist per la mort de la sevamuller, i només troba conhort lluny de laseva casa en la solitud i el silenci dels bos-cos dels Apenins. Aquest pagès llenyatairearrendava boscos i el treball d'altres page-sos per fer talar i vendre la fusta als comer-

ciants de les serradores de les viles. Aquestpagès llenyataire, tot i no posseir terra, dis-posava de cabals per avançar en la con-tractació de boscos i treball: era propietarid'una casa, sembla que espaiosa, a la vila,i apuntava en una plagueta les despeses iels guanys esperats, i planejava la futuratala de boscos més grans i rendibles.

Biel Jover

Aquesta publicació de Belén Morenoconstitueix sens dubte un referent per estu-diar les pautes de consum a la Catalunyamoderna. El segle XVIII, cada vegada mésreivindicat com el que va significar el gransalt endavant en l'economia del país —malgrat els retrocessos polítics—, va ser unperíode en el qual el consum es va trans-formar, paral·lelament a l'ascens de nousgrups socials. A partir de l'estudi d'unacomarca com el Penedès històric (Alt i BaixPenedès i Garraf) i les connexions d'aquestterritori amb Barcelona, l'autora ens aproxi-ma a una realitat força intangible en larecerca documental directa.

El treball intenta radiografiar les condi-cions de vida dels catalans residents a lesàrees rurals al segle divuit. S'estudien lescases i el que hi havia al seu interior, com esvestia la gent, de quins productes s'alimen-taven i de quins altres es valien per desen-volupar les seves feines, fins i tot allò que lle-gien; com invertien els seus estalvis, quinarelació hi havia entre la professió del cap decasa i el comportament en el consum delsmembres de la família, i l'actitud específicade la dona en relació amb el consum.

Per fer-ho, s'han analitzat uns 800inventaris post mortem localitzats en proto-cols notarials. Tot i aquest gran nombre deprotocols, l'autora ens destaca, però, quenomés es tracta d'un 9% dels difunts adults.Nogensmenys, s'incideix en el fet que entreaquests inventaris n'hi ha de persones dediversa condició social, amb la qual cosa esdefuig del perill que la font documentalnomés aportés informació d'un petit seg-ment de la població. L'autora fa una àmpliavaloració de les característiques, inconve-nients i possibilitats d'aquesta font docu-mental. Podem considerar aquest treballparal·lel a diversos estudis que s'han basaten altres tipologies documentals, com perexemple l'estudi del dot a la regió de Girona.

El treball s'inicia amb una panoràmicaglobal del Penedès al segle XVIII i de la graneclosió de la vinya en aquest territori. A con-tinuació, l'autora analitza el comportament enrelació amb el consum dels diversos grupssocials. Hi ha un capítol dedicat a la pagesia,a la menestralia i a l'elit local, aquesta últimaentesa com a burgesos de les lletres i delsnegocis i els preveres beneficiats. Després,fa una interessant aportació sobre l'ostenta-ció pòstuma i sobre com la mort esdevé unaaltra manifestació de consum. També s'en-dinsa en la vida material de la dona i el seucomportament, en la línia d'aquesta històriasocial de la dona que darrerament ha agafatempenta a casa nostra, per bé que la con-clusió és que la riquesa, l'ocupació i l'estatusfamiliar eren molt més determinants que elgènere a l'hora de configurar les pautes deconsum. Tot seguit, fa una comparativa deles pautes de consum entre Vilafranca iBarcelona. A partir d'aquestes múltiples anà-lisis, l'autora acaba fent unes conclusions,entre les quals destaca que les transforma-cions de les pautes de consum a la ruraliacatalana van ser moderades en comparacióamb les de les classes mitjanes barceloninesi, per tant, distaven molt de les practicades ales grans ciutats europees.

L'estudi es contextualitza amb l'anàliside diverses fonts documentals que aconse-gueixen desgranar un conjunt d'elements icomportaments socials que ens permetenobtenir un retrat d'alguns d'aquells aspectesde la vida quotidiana que, sovint, costa deresseguir i localitzar. Aquesta història petitacontextualitzada documentalment i biblio-gràfica ens ofereix una panoràmica que per-met endinsar-nos en la cosmovisió d'aque-lla societat i la seva actitud en relació ambel consum, entès com una pauta de com-portament patrimonial i social.

David Moré Aguirre

MORENOCLAVERÍAS,BelénConsum icondicions devidaa laCatalunyaModerna. El Penedès,1670-1790Vilafranca del Penedès,Consell Comarcal de l'AltPenedès, 2007, 263 pàgs.

any IX - núm. 22 - desembre 2007

12

Els tres articles que composenLes sagreres a la Catalunya Medievaltenen el seu origen en una jornadad'estudi organitzada per l'Associaciód'Història Rural de les ComarquesGironines i el Centre de Recercad'Història Rural, celebrada l'any 2000a l'Arxiu Històric de Girona. Són unaclara mostra del renovat interès que enels darrers anys la historiografia cata-lana ha tornat a mostrar envers lessagreres. La visió tradicional que estenia fins ara d'aquests espais sacralit-zats a l'entorn de les esglésies tenia elseu origen, en bona mesura, en laploma de Pierre Bonnassie. Segonsl'insigne medievalista francès, nasque-ren i es difongueren com un refugipagès contra les violències del canvifeudal, sota l'empara de l'Església i delmoviment de la Pau i Treva de Déu.Les noves investigacions no noméshan permès d'ampliar alguns dels pos-tulats tradicionals d'aquesta visió imatisar-ne alguns altres, sinó que,també, han fet sorgir noves propostesinterpretatives que, en part, la contra-diuen. S'ha obert, doncs, un debatsobre l'origen i la significació de lessagreres; els tres estudis que inclouaquest llibre en són un clar reflex.

L'aportació de Víctor Farías, titula-da "La proclamació de la Pau i l'edifi-cació dels cementiris. Sobre la difusióde les sagreres als bisbats deBarcelona i Girona (segles XI-XIII)",enceta aquest volum col·lectiu amb unestudi que segueix, en bona mesura, lavisió clàssica, bo i introduint-hi algunsmatisos interessants. L'autor, desprésde fer algunes precisions preliminars al'entorn de les sagreres, tant sobreqüestions terminològiques (sinonímiadels mots sacraria, cellaria i cimite-rium) com cronològiques (aparició deles primeres sagreres entre els anys1020 i 1050 i intensa difusió entre1050 i 1150), geogràfiques (distribucióde les sagreres a les planures o semi-planures de la Catalunya Vella) i físi-ques (espai sagrat format per l'esglé-sia i un perímetre de 30 passos ambedificacions utilitzades per habitatge iper magatzem), centra la seva aporta-ció en la relació entre les sagreres i elmoviment de la Pau i Treva de Déu.

Aquest moviment hauria estat una res-posta a les violències feudals que hau-ria permès posar sota protecció el perí-metre de 30 passos al voltant de l'es-glésia, recuperant, en aquest sentit,una tradició canònica de l'església visi-gòtica. La responsabilitat de la defensad'aquest espai i de les constitucions dela Pau i Treva i la repressió dels infrac-tors hauria correspost als bisbes; iaquests, a l'entorn de la dècada de1060, haurien pogut consolidar uns tri-bunals de justícia propis per dirimir-neles violacions. L'originalitat del modelproposat per Farías rau en el fet que,segons ell, la difusió de les sagreresno fou una reacció immediata a la vio-lència feudal: si bé l'aparició de les pri-meres sagreres sí que seria coetània ales agitacions del canvi feudal, la sevapropagació no es produiria fins dèca-des més tard, quan la població hauriaobservat que la protecció de la novajustícia episcopal era eficaç. Aixídoncs, atribueix als bisbes el paperd'impulsors de les sagreres. Uns altresaspectes destacables del treball d'a-quest autor són, per una banda, la ideaque les elits eclesiàstiques tambétenien un interès patrimonial enversles sagreres i, per l'altra, la constatacióque algunes elits laiques també pos-seïen la titularitat d'esglésies i desagreres durant els segles XI i XII peròque, amb el pas de les dècades, lesanaren cedint a l'Església. Aquestdarrer fet implica que almenys una partde les elits laiques haurien cooperatamb les institucions eclesiàstiques enla formació d'espais sacralitzats i pro-tegits a l'entorn de les esglésies, en elsquals s'estava produint un agrupamentde la població.

L'article de Ramon Martí,"L'ensagrament: utilitats d'un concep-te", suposa un canvi important respectede la visió tradicional de les sagreres.D'entrada, a través de consideracionsdiplomàtiques, paleogràfiques i històri-ques, considera falses una trentena denotícies sobre sagrers (elements del'interior de les sagreres) i sagreresanteriors a l'any 1034. Per aquestautor, que basa les seves afirmacionstant en documents com en el registrearqueològic, els primers sagrers autèn-

FARÍAS, Víctor,MARTÍ, Ramon iCATAFAU, AymatLes sagreres a la CatalunyaMedievalBiblioteca d'Història Rural (Col·lecció Estudis, 10)

Associació d'Història Ruralde les Comarques Gironines/ Centre de Recercad'Història Rural de laUniversitat de Girona /Documenta Universitaria;Girona, 2007, 249 pàgs.

notes de lectura a l’entorn de la Biblioteca d’Història Rural

any IX - núm. 22 - desembre 2007

13

tics no haurien aparegut fins la dècadade 1030 i les sagreres no haurien nas-cut fins deu anys més tard, encara queno s'haurien institucionalitzat efectiva-ment fins al voltant de l'any 1062, en unmoment en què el moviment de Pau iTreva de Déu començava a estandar-ditzar-se en els diferents bisbats cata-lans (de fet, l'autor també considera fal-ses les referències a alguns concilisanteriors). Aquests sagrers no serienmés que sagristies eclesiàstiques imagatzems del clergat parroquial i demagnats laics, en els quals s'hi recolli-rien les rendes parroquials. Per tant (iaquesta és una de les grans diferèn-cies interpretatives que aporta l'autor),els principals beneficiats de la protec-ció sacralitzada de les sagreres serienles elits religioses i laiques. No seriafins al final del segle XI que els page-sos també accedirien a la sagrera i hitindrien magatzems. Tanmateix, segonsafirma l'autor basant-se un cop més enl'arqueologia, aquestes ocupacionsserien de curta durada: els sagrerspagesos no durarien més d'una genera-ció. En definitiva, Martí considera queles sagreres no foren un refugi contrala violència feudal, sinó el lloc de cen-tralització de l'excedent de la producciópagesa i de les rendes parroquials i,com a tals, aquests espais protegitshaurien estat un mitjà molt útil per a laimplantació definitiva de les parròquiesi de la feudalitat.

El treball d'Aymat Catafau, "Lescelleres del Rosselló de mitjan segleXIII a la fi del segle XV. Permanències ievolució d'una forma d'estructuraciódel poblament", s'allunya geogràfica-ment i cronològica dels dos anteriors,ja que tracta de les sagreres de l'altrabanda dels Pirineus a la Baixa EdatMitjana. Amb tot, les comparacionsamb el sud són constants i, en el debatsobre la gènesi de les sagreres, defen-sa la visió del refugi contra les violèn-cies feudals. Catafau descriu, en pri-mer lloc, l'evolució que seguiren lessagreres rosselloneses en els darrerssegles medievals: mentre una majoriaesdevingueren nuclis de població con-centrats a l'entorn de l'església (a partirde la substitució de magatzems perhabitatges), algunes altres foren mono-politzades per clergues (quen'expel·liren les construccions page-ses), algunes conservaren la seva fun-

ció de dipòsit (especialment en elVallespir i l'Albera, zones de poblamentdispers en masos) i només una petitapart desaparegueren (probablementper la competència de castells). L'autorexplica, malgrat la seva opinió sobre elnaixement de les sagreres, que lasupervivència d'aquestes es degué, enbona mesura, a la senyorització o feu-dalització que haurien patit a la BaixaEdat Mitjana. Tant els seus senyorseclesiàstics com magnats laics queprogressivament s'haurien apropiat denombroses sagreres haurien fet d'a-quests espais el centre de la seva sen-yoria, el lloc on aplegarien els censos ides d'on controlarien homes i terres.Paradoxalment, doncs, aquesta inte-gració dins el sistema feudal hauriapermès la permanència d'unes estruc-tures que havien nascut precisamentper defensar-se'n.

Aquestes tres aproximacions, quecomparteixen algun punt en comú peròque també mostren clares diferènciesinterpretatives, demostren que lessagreres no són, ni de bon tros, untema historiogràficament esgotat. Peraixò, aquest nou llibre de la Bibliotecad'Història Rural és molt oportú i hauriade ser, en els propers anys, una de lesreferències per reobrir el debat sobreels punts foscos que encara resten enl'espai de trenta passes al voltant de lesesglésies medievals.

Xavier Marcó i Masferrer

Mapa de lescelleres del Rosselló

notes de lectura a l’entorn de la Biblioteca d’Història Rural

any IX - núm. 22 - desembre 2007

14

La parròquia, tradicionalmentmenys valorada per la historiografiamedieval que no pas el castell i la sen-yoria, va ser una institució fonamentalper a l'ordenació de la societat rural delbisbat de Girona entre els segles X iXIV. Aquesta és una de les principalsconclusions a què s'ha arribat ambaquesta tesi doctoral, després de resse-guir en tota mena de fons documentals-pergamins d'arxius senyorials i patri-monials, cartorals d'institucions ecle-siàstiques, capbreus senyorials, llibresnotarials, registres de la cúria diocesa-na, etc.- els àmbits i les circumstànciesen què apareixia l'estructura parroquiala les terres gironines.

La parròquia era la unitat essenciala partir de la qual s'articulava l'esglésiasecular a nivell local. Entre els segles Xi XI, es va constituir la xarxa parroquialgironina, i gairebé no es va modificar enels tres segles següents. Així, la parrò-quia era un territori perfectament delimi-tat sobre el terreny i els seus habitantsacudien a l'església per rebre els sagra-ments eclesiàstics de part dels clerguesque la governaven i, a través de l'obre-ria, participaven en la gestió del templei de la seva economia. Tal com mostrenles visites pastorals del segle XIV, lamajoria dels feligresos de les zonesrurals gironines estaven perfectamentenquadrats religiosament a través de laparròquia i, fora d'algunes excepcions,seguien les normes de comportamentque dictava la jerarquia eclesiàstica.

L'establiment de les parròquies,però, va incidir directament en l'ordenaciódel poblament rural a escala local: d'unabanda, a l'entorn de les esglésies parro-quials es van formar uns nuclis d'hàbitatconcentrat, les celleres; d'altra banda, elsmasos escampats en el terme de cadaparròquia estaven estretament vinculats,a través de prestacions personals i reals,a la institució parroquial. A més, la majo-ria de camins rurals servien per unir elsmasos aïllats amb l'església parroquial itambé per anar d'una cellera a l'altra. Ladualitat present en les formes d'organitza-ció de l'hàbitat al si de la parròquia esmanifestava també en les diferènciesexistents entre els feligresos: els habi-tants dels masos, possessors d'explota-cions agrícoles de mida familiar que, perla servitud imposada pels senyors i pelsistema de l'hereu, es mantenien intactesal llarg de les generacions, influïen nota-blement en la gestió de la parròquia; encanvi, els habitants de les celleres, sot-mesos a menys prestacions servils i dedi-cats al comerç o a l'artesania, es veiendominats pel poder dels pagesos delsmasos. Certament, en aquests segles,tant els uns com els altres estaven sot-mesos als senyors laics i eclesiàstics,però aquests no intervenien directamenten la vida interna de les parròquies, sinóque es limitaven a controlar-ne les rendesi els rectors que hi servien.

En efecte, la parròquia generava unvast conjunt de rendes, entre les qualssobresurt el delme. Tot i que no sol apa-rèixer en els pergamins i en els cap-breus senyorials, la documentació epis-copal conservada a l'Arxiu Diocesà deGirona i, en especial, el Llibre Verd delsFeus de l'any 1362 reflecteixen l'interèsdels bisbes gironins dels segles XIII iXIX per controlar els obtentors laics delsdelmes i per imposar-los una taxa —elterç o lluïsme— en cas de compravendao traspàs hereditari d'aquesta rendaparroquial. Així, podem conèixer demanera molt detallada el valor i el repar-timent dels delmes gironins, que consti-tuïen el principal ingrés per a les econo-mies dels senyors feudals més podero-sos, dels cavallers o petits nobles giro-nins i de les principals institucions ecle-siàstiques de la ciutat de Girona. Encontrast, els clergues parroquials només

recerques en curs

Tesi doctoral

Mallorquí, ElvisParròquia i societat rural albisbat de Girona,segles XIII i XIV

Tesi doctoral dirigida per Lluís ToFigueras, llegida a la Facultat deLletres de la Universitat de Gironael 26 de març de 2007.

any IX - núm. 22 - desembre 2007

15

l’Associació

El passat 21 de juliol moria prematu-rament l'Assumpta Fabré Dachs. Nascudaa Manlleu, llicenciada en Geografia iHistòria a la Universitat Autònoma deBarcelona, entre els anys 1985 i 1989 vaestar vinculada com a investigadora alCentre d'Estudis Demogràfics, on partici-pà en els projectes de recerca La formacióde la parella, Madrid i Barcelona i Lapoblació d'Espanya en el context europeu.Evolució històrica i perspectives.

El seu trasllat, l'any 1990, al BaixEmpordà, l'acabà integrant a l'Associaciód'Amics pel Patrimoni. Entre 1994 i 1997esdevingué un dels pivots centrals delprograma de recerca i inventari patrimo-nial Gavarres Memòria i Futur. Com a con-seqüència d'aquell treball, es creàl'Escola Taller de les Gavarres, de la qualfou directora entre els anys 1998 i 2003;escola que, en aquells moments inicials,centrà l'activitat en la recuperació del Molíd'en Frigola.

Des de l'any 2000 fins al moment deltraspàs, detentà la gerència del ConsorciGavarres. El que avui és aquesta entitat,

genèricament dedicada a la protecció igestió de l'espai natural, es deu en granpart a la seva tasca, recentment recone-guda amb l'atorgament de l'XI PremiCirera d'Arboç. L'Assumpta va ser unagerent de xiruca i texans. Entenia quecalia trepitjar el territori i relacionar-se ambla seva gent. Hi aplicava una dedicació iuna capacitat de sacrifici superior a l'exi-gència professional, amb més voluntat dediàleg i treball d'equip que d'exercici de lajerarquia; i, sobretot, amb la intel·ligènciad'anticipar-se, documentar-se rigorosa-ment i preveure solucions als problemesque, inevitablement, acabaven sorgint.

Una de les seves preocupacions erala possible "collserolització" de lesGavarres. Que la seva temença, avaladareiteradament per la via dels fets, no acabid'esdevenir realitat és, potser, el millorhomenatge que, d'una manera continua-da, tots plegats, i cadascú dins les pròpiespossibilitats, li podrem retre.

Et recordem.

Pep Espadalé

obtenien unes petites participacions enel delme, les primícies i alguns drets demenor valor per pagar les tasquessagramentals que realitzaven per alsfeligresos. Aquestes rendes i, sobretot,el fet que almenys des de finals delsegle XIII fossin nomenats directamentpels bisbes van convertir els rectors —sobretot els que s'encarregaven de lacura d'ànimes— en una figura clau deles parròquies rurals: segons els indretsi els moments, podien fer d'agent senyo-rial, de capdavanter de la comunitatrural o de transmissor de la ideologiaeclesiàstica dominant.

Finalment, a partir de la imposicióen el segle XIV del pagament d'impos-tos fixats a les Corts catalanes i repar-

tits a través dels fogatges, la parròquiava ser utilitzada pels agents reials comuna entitat territorial i social bàsica abona part del bisbat de Girona. Lainexistència d'una xarxa castral plena-ment organitzada a la zona d'influènciadirecta de la ciutat de Girona, juntamentamb la fragmentació extrema de lessenyories, van convertir la parròquia enl'únic referent capaç d'aglutinar lapoblació rural, majoritàriament dispersaen masos. A partir d'aquí, però, es vacomençar a difondre una nova institu-ció, la universitat, que va permetre a lescomunitats rurals adquirir nous poders inoves capacitats d'actuació política ieconòmica.

Elvis Mallorquí

En memòria de l’Assumpta Fabré Dachs (1961-2007)

recerques en curs

any IX - núm. 22 - desembre 2007

16

mestallredacció:Rosa Congost, Lídia Donat, Ricard Garcia, David Moré, Pere GifreAssessor lingüístic: Daniel FerrerPer a informació i inscripcions:Associació d’Història Rural de les Comarques GironinesPl. de Sant Josep, 1Arxiu Històric de Girona17004 GIRONATel. 972 22 55 00www.ddgi.cat/historiarural/Podeu enviar-nos textos osuggeriments a: mestall@ddgi.catPeriodicitat: semestral.Impressió: Palahí Arts GràfiquesDipòsit legal: GI-731-1999

11 de gener de 2008El consum en el món ruralLaurence Fontaine (CNRS-Paris):La possession des vêtements et desobjets de luxe dans les campagnesfrançaises a l'époque moderne: sig-nes et sources de valeurBelén Moreno Claverías (Univ.Autónoma de Madrid):La classe determina el consum? Elpaper del consum en el procés demobilitat social ascendent a laCatalunya preindustrial

1 de febrer de 2008La propietat de la terra a l'AmèricaLlatina:teories, pràctiques, discursosRudolf P. Widmer:Mite i realitat d'una societat ruralcolonial. La construcció de la propie-tat a Santo DomingoNúria Sala Vila (Univ. de Girona):Ecos hispans en la percepció i legisla-ció de la propietat de la terra a Amèri-ca Llatina: el cas del Perú (s. XVI-XIX)

18 d'abril de 2008Noves perspectives sobre el con-flicte remença a la Catalunya baix-medievalPere Ortí Gost (Univ. de Girona):El conflicte remença: una revolta polí-tica de les comunitats pageses?Xavier Marcó Masferrer (Univ. deGirona):La diferenciació pagesa a laCatalunya Vella baixmedieval: la revi-sió del cas de la vall d'Aro

6 de juny de 2008La construcció històrica dels pai-satges agrosocialsEnric Tello Aragay (Univ. deBarcelona):Els canvis en l'ús del sòl al Vallèsdes del punt de vista del metabolismesocial agrari (1853-2004)Biel Jover Avellà (Univ. de Girona):Els conflictes socioambientals i latransformació dels paisatges agrarisa Mallorca

Totes les sessions es fan de 16 a 19h a la sala del Centre de Recercad'Història Rural (ILCC - SeccióJaume Vicens Vives) de laUniversitat de Girona (Facultat deLletres, plaça Ferrater Mora, 1.17071 Girona. Tel. 972 41 89 45).Les sessions són gratuïtes i no calinscripció prèvia.

Seminaris d’història rural curs 2007 - 2008Centre de Recerca d'Història Rural de la Universitat de Girona

Divendres 19 d'octubre: MiquelRaufast (Institució Milà i Fontanals,CSIC, Barcelona), La ciudad bajo-medieval a escena: las ceremoniasde entrada real en la Barcelona delsiglo XV.Divendres 16 de novembre:María Martínez Martínez(Universidad de Murcia),Indumentaria y sociedad: la crea-ción de una moda propia en laépoca de los Reyes Católicos.Divendres 14 de desembre:Pere Verdés (Institució Milà iFontanals, CSIC, Barcelona),El safrà a Catalunya durant la baixaEdat Mitjana: un afer d'estat?Divendres 18 de gener:Pierre Souyri (Université deGenève), Y a-t-il eu une féodalitéjaponaise?

Divendres 22 de febrer: GiovanniCiappelli (Università di Trento),Carnevale e quaresima nelMedioevo e nel Rinascimento.Divendres 7 de marçErmelindo Portela (Universidadede Santiago de Compostela):Diego Gelmírez, un modelo de obis-po feudal.Divendres 11 d'abrilDominique Cardon (Université deLyon II): La teinture au moyen âge:source d'inspiration pour le renouve-au actuel des colorants naturels.Divendres 9 de maig:Peter Ainsworth (University ofSheffield), Digitising Manuscripts: anOnline Edition and Exhibition

Organitzat pel grup de recerca consolidat Renda Feudal i Fiscalitat a laCatalunya Baixmedieval, la Institució Milà i Fontanals (CSIC) i el Centrede Recerca d’Història Rural (ILCC-Secció Vicens Vives, UdG).Coordinadors: Manuel Sánchez Martínez, Lluís To Figueras, Pere OrtiGost i Carles Vela Aulesa. Lloc de realització: Aula de Música, Facultat deLletres de la UdG (pl. Ferrater Mora, 1. Girona). Horari: Divendres, d’11 a13 h. Aquest seminari té reconegut 1 crèdit de lliure elecció per la UdG.

4t Seminari d’història medieval - curs 2007-2008

CURSOS, JORNADES,CONGRESSOS

XII Congreso de Historia Agraria.Còrdova, 13, 14 i 15 de març de 2008.Organitza: Sociedad Española deHistoria Agraria (SEHA). Els congres-sos de la Sociedad Española deHistoria Agraria reuneixen investiga-dors i professionals de la història agrà-ria i de les societats rurals, i a especia-listes d’altres disciplines socials, perdebatre durant uns dies a l’entorn deles qüestions historiogràfiques i d’ac-tualitat plantejades en tres sessionsplenàries i una sèrie de tallers simulta-nis. Més informació a: www.seha.info

BEQUES I PREMIS

IV Beca Penedès 2008 de RecercaHistòrica. Projectes de recerca sobrehistòria referits a l’àmbit territorial delPenedès històric. Convoca: setmanariLa Fura i la Fundació Privada FerrerSala Freixenet. Dotació: 4000 �.Termini: 14 de març de 2008.

Centre de Recerca d'Història Rural de laUniversitat de Girona

Cartografia digital per ahistoriadors. Usos i recursosper a la representació del'espai i dels parcel·larishistòrics.

22 i 23 de novembre de 2007

Programa:

Dijous 22 novembre - Aulad'Informàtica II

16:00 Ricard Garcia OralloUna geografia de la despossessió: unexemple de cartografia automàticasobre Mapviewer.

18:00 Esther RedondoEls sistemes d'informació geogràfica(SIG) i les representacions cartogràfi-ques dels parcel·laris del passat: Elprograma Miramon

Divendres 23 novembre - Aula B 8

10:00 Florent HautefeuilleLa spatialisation de l'information descompoix méridionaux médiévaux et

modernes: expériences passées etprogrammes en cours.

11:00 Pere OrtíReconstruir i representar parcel·laris ru-rals: dels temps actuals a l'edat mitjana.

12:30 Sebastià VillalónLa geografia del crèdit. Fluxos mone-taris i informació en l'etapa final del'Antic Règim.

agenda