GRAU DE PRIMÀRIA. Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de

l’Esport Blanquerna (FPCEE). Universitat Ramon LLull.

VA DE MESTRES

Seminari - Imma Gómez

Susanna Peidro i Sutil

1r Curs - Grup B - Torn de tarda

28 d’octubre de 2010

ÍNDEX

1.- INTRODUCCIÓ..........................................................................................................3

2.- ANÀLISI DELS AUTORS...........................................................................................3

2.1. JAUME CELA OLLÉ.............................................................................................3

2.2. JULI PALOU SANGRÀ.........................................................................................5

3.- INTENCIONALITAT DELS AUTORS I DESTINATARIS A QUI ADRECEN LA

CARTA.............................................................................................................................7

4.- TRETS CARACTERÍSTICS DE L’ESTIL LITERARI..................................................8

5.- ANÀLISI DELS CONTINGUTS..................................................................................9

6. VALORACIÓ CRÍTICA I CONCLUSIONS.............................................................12

7. BIBLIOGRAFIA......................................................................................................13

Pàgina 2 de 14

1.- INTRODUCCIÓ

Aquest treball pretén ser una anàlisi dels autors, de perquè i com l’escriuen i a qui va

dirigit, dels recursos estilístics emprats i del context.

Un recull de reflexions pròpies sobre com han de ser els mestres, tant com a

professional com a ésser humà, dins de l’àmbit escolar, a partir del que ens mostra el

llibre Va de mestres, carta als mestres que comencen, de Jaume Cela i Juli Palou i del

que hem aprés als diferents mòduls temàtics d’aquest semestre, comparant-los

mitjançant exemples i fragments del llibre.

2.- ANÀLISI DELS AUTORS

2.1. JAUME CELA OLLÉ

En Jaume Cela i Ollé, escriptor, pedagog i mestre, va néixer al barri barcelonès de

Sarrià el 14 d’agost de 1949. De ben petit li agradava molt llegir llibres i anar al

cinema. Encara que el que més li agradava era jugar al carrer. Un dels jocs més

estimats era la recreació de les pel·lícules que havia vist i la seva representació amb

variacions sobre l’argument inicial.

Als divuit anys iniciar-se en el món de l’ensenyament. Va treballar cinc anys al Camp

de la Bota, a les escoles Castell de les Quatre Torres i Manuel de Falla, alhora que

iniciava els seus estudis de batxillerat. Uns anys més tard, va començar a estudiar

magisteri. Formà part de la segona promoció de mestres de l'Escola de Formació del

Professorat de la Universitat Autònoma de Barcelona i va tenir de professors gent com

Lluís López del Castillo, Àngels Prat, Artur Noguerol, Carme López, Aurora Leal,

Miquel Desclot i Dolors Oller, entre d’altres, que van marcar la seva formació.

La següent destinació va ésser l’escola Babar de Badalona, una petita escola privada

on va trobar un ambient acollidor i amable. Acabada la carrera de Magisteri, va

demanar de tornar a la Mina, on va romandre quatre cursos. Després va treballar a

l’escola Torrent d'en Melis, al barri del Guinardó de Barcelona. Posteriorment, va

deixar la docència directa durant un temps per entrar a formar part de l’equip de Rosa

Sensat. El més remarcable d’aquest període per a ell va ésser el fet de viure

intensament l'inici de la constitució de la Federació de Moviments de Renovació

Pedagògica.

Dels primers anys de mestre, l’autor rememora la ingenuïtat eufòrica de l’ofici acabat

d’estrenar i l’idealisme d’aquella època:

Pàgina 3 de 14

"Quan vaig començar a fer de mestre, estava convençut que des de l’escola es podia

canviar el món. Mounier era una de les meves lectures predilectes. Canvia el nen i la

nena que tens al davant i canviaràs el món. I en aquest canvi tu també et

transformaràs. Després vaig descobrir que des de l’escola poca cosa podem fer, però

aquest desengany no ha significat mai que no doni importància al paper que tinc en la

vida dels meus i de les meves alumnes, com important és també el paper que ells

tenen en la meva." (Cela, J. Amb lletra petita, Ed. 62, 1996, p.51)

Si el cinema i els jocs de carrer van marcar de ben petit la seva estima per la fabulació,

la seva família va ser l’estímul per a iniciar-se com a escriptor. Al llarg de la seva

producció novel·lística, apareixen dedicatòries a la seva dona (la Nuneta) i als seus

fills (la Joana, l'Oriol i la Núria). Quan aquests eren petits, van ser els primers

destinataris de les seves narracions. Un any, per Nadal, va preparar un conte per a

una festa familiar. Posteriorment, el va presentar a les Publicacions de l'Abadia de

Montserrat i l'hi van publicar el 1988 amb el títol d'Els nassos del rei. Després va

escriure Una troballa sorprenent i, a partir d’aquí, les novel·les van anar sorgint.

Actualment treballa a l'escola pública de Bellaterra, l'Escoleta, on compagina, des del

setembre de 1991, la tasca de direcció del centre amb les classes. Li agrada el

contacte amb els nois i les noies. Li agrada la seva feina, fet que es fa palès en la seva

manera d'actuar i de reflexionar sobre la seva pràctica diària.

A més a més, participa molt activament en la Junta Rectora de l'Associació de Mestres

Rosa Sensat i en la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.

Col.labora en diferents revistes i diaris sobre temes educatius. És soci de l'Associació

d'Escriptors en Llengua Catalana i forma part del consell de lectura de Cavall Fort.

El record feliç de la infantesa ha influït positivament en la seva manera de concebre la

vida i el model educatiu que defensa. Per exemple, considera fonamental la necessitat

de les persones i, per descomptat, dels nens i de les nenes, a tenir el seu propi temps

lliure. Com ell mateix reconeix, la societat tendeix a programar el que cal fer en tot

moment:

"A vegades ho visc com a pare: sembla que m’espanti veure els fills inactius, i tendeixo

a omplir-los el temps. Doncs, no: quan jo era petit em passava la vida al carrer, i els

meus pares no incidien en res del que feia: jugava i anava a l’escola, i a casa hi anava

a menjar i a dormir. hi ha com una mena de terror a no aprofitar el temps: als tres anys

ja han d’haver començat anglès, i han d’aprendre a nedar de seguida... Per què? A

l’escola participem d’aquesta obsessió." (Escola Catalana, núm 346, 1998)

Pàgina 4 de 14

Al llarg de la seva trajectòria professional, la seva obra ha rebut diversos premis: el

Ciutat d'Olot (1991) per Un cas com un piano; el de Rosa Sensat de Pedagogia (1992)

per Amb veu de mestre, conjuntament amb Juli Palou; el premi Marià Vayreda (1995)

per Xerraires impenitents; el premi de novel.la El Vaixell de Vapor (1997) per Hola,

Pep! i el premi Folch i Torres (1997) per Quin parell!.

Altres obres seves han estat finalistes de diversos premis; així, La visita de la Dama ho

va ser del Gran Angular (1994); Una troballa sorprenent, del Folch i Torres (1987), i

Com una joguina trencada, del premi Columna jove (1993).

L'any 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya per al conjunt

de la seva trajectòria.

En Jaume Cela, tant per la seva feina diària com per la seva producció escrita, és un

bon exemple del que ell mateix predica.

2.2. JULI PALOU SANGRÀ

Juli Palou Sangrà és llicenciat en filosofia i en filologia catalana i doctor en Filosofia i

Ciències de l’Educació (2002). Va fer filosofia perquè era el que més li interessava.

Més endavant, quan ja treballava a l’escola, s’adonà que li calia millorar en el camp de

la llengua i va optar per estudiar filologia. Abans de treballar com a formador heu estat

molts anys fent de mestre

L’any 1992, després d’estar més de vint anys fent de mestre en diferents escoles del

CEPEC, desenvolupant tasques com la de tutor de cicle superior, cap d’estudis,

director, etc, va començar la seva tasca de formador, inicialment en el tema de la

reforma introduïda per la LOGSE, i més tard, des de l’ICE de la Universitat Autònoma,

en qüestions de formació permanent. Paral·lelament va començar un curs de doctorat i

va entrar a la universitat l’any 1997 com a formador de futurs mestres.

La seva tesi va merèixer el Premi Especial de Doctorat. Va rebre el Premi de

Pedagogia Rosa Sensat l’any 1992 i el Premi Alexandre Galí de Pedagogia, el 2004.

Té una llarga experiència com a mestre i com a formador de mestres. Podríem dir que

la seva feina com a formador és fer de mestre de mestres. I llegint la seva obra,

arribem a la conclusió que per a ell, aquesta tasca és més que una feina; és una

actitud de servei, constantment revisada i replantejada, referida a allò que estima i en

què creu profundament: l’educació i el fet d’educar. Actualment és professor titular del

Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de Barcelona.

Professor de diversos màsters i director de tesis doctorals que centren els seus

Pàgina 5 de 14

objectius en l’aprenentatge de llengües. Ha publicat diverses ponències, articles,

antologies i llibres de text.

La seva tesi doctoral tracta sobre les representacions i les actuacions dels docents en

relació amb l’ensenyament de la llengua oral. L’interès per relacionar allò que fan els

docents amb allò que pensen, continua encara vigent en les recerques en les quals es

troba implicat actualment.

A nivell recerca, forma part des dels seus inicis del grup de recerca Plurilingüisme i

Aprenentatge de Llengües (PLURAL). Com a membre del grup ha realitzat un nombre

considerable d’estudis sobre les representacions i actuacions dels docents en relació

amb l’aprenentatge de llengües en entorns plurilingües. La metodologia que ha seguit

en aquestes investigacions segueix les orientacions de la recerca etnogràfica, segons

la qual es tracta de saber què succeeix en els escenaris concrets i de construir

categories d’anàlisi que permetin anar més enllà d’una simple descripció dels fets

observats. Per tal que l’anàlisi de les dades obtingudes permeti accedir de manera

rigorosa a un nivell interpretatiu. En els darrers anys, dins del marc de la recerca de

PLURAL, ha actualitzat les propostes fetes des de l’anàlisi del discurs i, d’una manera

especial, des de l’anàlisi del discurs en interacció.

Els seus interessos de recerca actuals es mouen en la direcció que acabem d’apuntar

i, en concret, en les possibilitats que ofereixen per a la formació el que s’anomenen

textos reflexius. En concret, l’atenció personal i del grup de recerca se centra en els

diaris i en els relats de vida lingüística, en la importància del treball col·lectiu, de la

reflexió compartida. “Tu mateix al llarg de la teva vida vas canviant el teu discurs però

el canvies gràcies als altres, gràcies al fet que estàs en contrast permanent amb els

altres”, (Edubcn.cat, 2010).

Per concloure, podem dir que quan parlem d’aquests dos autors, hem de parlar

necessàriament també de l’amistat que els uneix i de la passió per la docència que

comparteixen. Tots dos són mestres i han publicat conjuntament. Es van conèixer en

el grup de treball de Rosa Sensat. Les aficions que tenen en comú i les ganes de

passar-ho bé els van decidir a escriure junts obres com la sèrie de Les peripècies de la

Xarloca o l'epistolari Amb veu de mestre.

A la lliçó inaugural de la Universitat Politècnica de Catalunya (curs 1997-1998) van

tornar a reflexionar conjuntament sobre L'ofici d'educar i es van pronunciar a favor de

la necessitat que els mestres exerceixin d’agents culturals de primer ordre. La societat

necessita, segons el seu punt de vista:

Pàgina 6 de 14

"Gent encuriosida, il·lusionada amb el seu treball, compromesa amb el seu temps, que

se sàpiguen éssers humans perfectibles, i que per això creuen en l'educació, que

tinguin desvetllat i sàpiguen desvetllar el desig de continuar aprenent, que creguin que

el diàleg és la millor manera de començar a resoldre els conflictes, que sàpiguen

valorar tota mena de talents, gent disposada a participar en la construcció d'una

societat millor i, sobretot, que no estiguin de tornada de res". (Escola Catalana, núm.

346)

3.- INTENCIONALITAT DELS AUTORS I DESTINATARIS A QUI ADRECEN

LA CARTA

La intencionalitat dels autors al escriure aquest llibre és la donar pautes de com ha de

ser un mestre enfront els alumnes i els reptes de l’ensenyament a les escoles en la

actualitat.

El llibre està dirigit als mestres novells, que es trobaran segur amb moltes situacions

que no imaginaven trobar-se quan fossin mestres. Està escrit des de l’experiència, tal

com un pare li explicaria a un fill dels perills que es pot trobar al llarg del seu camí i de

les possibles sol.lucions que ells han extret de la seva experiència com a educadors,

no com a opcions úniques i vàlides amb les que cal creure a ulls clucs, sinó més bé

com a una selecció de suggeriments, possibilitats o recomanacions a escollir entre

moltes altres sobre el comportament humà i pedagògic que com a educadors hem

d’adoptar per poder portar a terme, enfront d’aquestes situacions i contextos

educatius, la nostra vida professional com a educadors i poder així arribar a ser feliços

desenvolupant la nostra tasca.

Aquesta visió, una mica com de pares que li parlen al seu fill des de l’experiència del

que ells ja han viscut, és pot il·lustrar molt bé, llegint el fragment següent del llibre que

ens ocupa:

“La segona lliçó la podem resumir amb aquesta frase tan castrense: la veterania és un

grau. I és des d’aquesta veterania, des d’aquest únic mèrit, que gosem adreçar-nos a

tu per mostrar-te alguns dels fruits de la nostra experiència, per fer-te uns quants

suggeriments i per desitjar-te, sobretot, que siguis tant feliç com nosaltres ho som,

malgrat tots els malgrats, en l’exercici de la feina que has decidit iniciar” (pàg. 10)

Pàgina 7 de 14

Pel que fa a la intencionalitat dels autors de donar pautes de com a de ser un mestre,

al mateix temps que ens remarquen que a pesar de tot no hi ha una fórmula màgica

concreta que ens puguin donar per a que siguem uns bons mestres, que només són

pautes, orientacions i conclusions basades en la seva experiència, encara que sí tenen

molt clar que no ha de tenir un mestre, ens diuen al llibre:

“No sabem quins requisits ha de tenir una persona per fer de mestre; en canvi, sabem

molt bé quins són els que no ha de tenir mai. Es tracta de qüestions que se situen fora

de qualsevol debat, perquè no es pot sotmetre a la lògica de la raó allò que pertany a

territoris més subtils de la condició humana

No pot ser mestre qui creu en la superioritat dels uns per sobre dels altres, per

raó de raça, sexe, de condició social...

No pot ser mestre qui no se sent responsable de cada un dels infants que

arriben a l’escola.

No pot ser mestre qui no confia en les capacitats de cada individu.

No pot ser mestre qui no creu en la necessitat d’un futur més just, més decent.

No pot ser mestre qui davant de les situacions conflictives no concep altra

alternativa que l’exclusió.”(Pàg. 15).

4.- TRETS CARACTERÍSTICS DE L’ESTIL LITERARI

Els autors utilitzen al llarg del llibre, un llenguatge senzill, molt proper, clar i

perfectament comprensible. És un estil d’escriptura que ens recorda freqüentment les

pautes que ens mostra el llibre Com parlar bé en públic, de Joana Rubio i Francesc

Puigpelat, perquè realment, quan el llegeixes, sembla que els autors et parlin

directament, com si els tinguessin allí mateix, al teu costat i estiguessin donant-te

consells i suggeriments de bones maneres de fer com a educadors.

Cada capítol, està clarament diferenciat dels altres amb un títol introductori de la

temàtica de que parla, i com al llenguatge oral, la brevetat i claredat en l’exposició de

cada tema és un exemple més d’aquesta escriptura pròxima que realitzen. A més a

més, tal i com ho trobaríem en una conversació entre un mestre experimentat que

aconsella a un mestre novell que comença, tots els capítol estan plens d’exemples per

fer més aclaridora cada situació, ja què, com ja sabem, per aclarir conceptes i fer-los

més entenedors, els exemples són el millor camí. És per tant, en aquest sentit, una

obra molt gràfica.

Pàgina 8 de 14

D’aquesta manera, trobem referències a experiències d’altres persones, fent servir un

bocí de la vida d’una altra persona, com en les pàgines 30-31, quans ens parla de

l’escriptor Alexandre Jollien, per exemplificar la importància de veure els alumnes com

a nens plens de possibilitats, cadascú diferent però tots plens de possibilitats.

Analogies, com en la pàgina 29, quan ens parla de la feina de l’educador i la d’un

camperol per explicar que les accions petites, el mimar i cuidar els detalls a l’hora

d’educar és molt important.

També hi ha abundants referències a pel·lícules i llibres, ja que a la vida de Jaume

Cela aquestes dues aficions són molt presents i per ell són una font d’inspiració.

Trobem, doncs, referenciats molts capítols amb aquests exemples, que li ajuden a fer

més comprensible molts temes.

Altres figures que utilitzen fragments de cançons, passatges de la Bíblia, de contes,

acudits, realitza preguntes al lector, citacions, etc. Per reflectir alguna d’aquestes

figures, poso l’exemple d’una citació, la del pensador italià Antoni Gramsci (pàg.32),

com a fórmula introductòria per parlar de la forma en com hem de tractar els alumnes

alhora d’impartir pautes de conducta als alumes que han fet alguna incorrecció.

En resum, podem dir que predomina la claredat, la senzillesa, la proximitat i la concisió

en l’exposició dels diferents temes que es van desplegant al llarg del llibre, relacionant-

se entre ells i tenint com a fons comú una única idea principal, la de donar consells des

de l’experiència als mestres novells perquè aprenguin a veure als alumnes des de la

responsabilitat de ser educadors, no com a alumnes, sinó com a veus i mirades que

demanen tota la seva atenció per ser guiats.

5.- ANÀLISI DELS CONTINGUTS

“No es tracta de ser el mestre més intel·ligent, ni el més simpàtic, no es tracta ni tan

sols de pretendre arribar a ser capdavanter de la innovació educativa. Es tracta,

senzillament, d’aprendre a fer tres accions ben concretes: mirar si quan arriben a

l’escola porten l’esmorzar i la roba necessària, intuir si necessiten un petó a la galta i

obrir el seu interès cap a les coses del nostre món. Cal dur a terme aquestes tres

accions i, després, actuar en conseqüència, és a dir, alimentar-los quan convingui, fer-

los les moixaines que siguin necessàries i parlar-los amb claredat, d’allò que val la

pena aprendre. Res més.” (Pàg. 21).

Pàgina 9 de 14

M’agrada’t aquest fragment perquè ens parla de la necessitat dels mestres de veure

als nens, parla de la mirada atenta, de la sensibilitat pedagògica de la qual ens parla

Max Van manen, al seu llibre El tono en la enseñanza, actitud que ens ajudarà a

percebre, a veure el nen amb ulls d’educador i ens recordarà la necessitat de tractar al

nen com a ésser humà, amb sentiments i necessitats. També ens transmet la

importància de l’escola com a estructura d’acollida, tal i com hem vist a l’assignatura

d’Antropologia de l’educació i del paper del mestre com a educador que ha de veure el

nen com un ésser complet, ple de capacitats que cal acompanyar i guiar perquè pugui

desplegar-les, sempre tenint en compte que és un nen i quines són les seves

necessitats reals.

“L’escola, no ho oblidem, és la primera entrada al món. Surten de la privacitat de casa

per anar a un lloc on necessiten aprendre a parlar de tot el que els envolta. A nosaltres

ens toca acollir-los, ensenyar-los de quina manera fem front a la vida, i no perquè ens

imitin, sinó perquè puguin buscar amb més criteri la seva manera de fer-ho. A

nosaltres ens toca ensenyar les paraules i la manera d’usar-les. La nostra autoritat ens

empeny a fer el regal més preciós que mai es pot fer, que és la condició humana.”

(Pàg. 27)

Aquest fragment parla de la importància de l’escola com a la segona estructura

d’acollida després de la família, de la importància del llenguatge com a vehicle per a

l’aprenentatge i de la figura del mestre com a conductor i guia de l’infant cap a eixe

aprenentatge. Com ja hem vist en Antropologia de l’educació, l’escola pertany a les

estructures d’acollida situades en l’àmbit de la coresidència, per això és molt important

que l’escola sigui un lloc de referència positiu per al nen, que li doni possibilitats de

relacionar-se i conviure, que li serveixi de món complementari del que ja coneix i li

permeti desenvolupar en ell tots els móns que pugui imaginar. L’escola com a lloc de

transmissió de la cultura, una cultura viva, on el nen pugui viure i aprendre aquests

coneixements de forma participativa. Per altra banda, en aquest fragment, trobem

també expressat la importància del llenguatge, com a punt de partida per a

l’aprenentatge, com a necessitat bàsica per a aprendre a créixer, tal i com ja varem

veure a COED en el fragment del llibre Educació de la vida quotidiana que hem

treballat en classe.

“Bona part del que serem es cou a les primeres edats. Per això, si fos possible que

una etapa educativa rebés més miraments que les altres, aquesta hauria de ser la dels

primers anys de la vida, quan comença i és important que comenci bé.” (Pàg. 28)

Pàgina 10 de 14

Em resulta molt interessant aquest fragment perquè just fa un parell de setmanes que

hem començat amb el temari d’Història de l’educació, i en autors com Rousseau, o

Piaget, en l’assignatura de Processos educatius, es posa de manifest la necessitat

d’educar als nens segons l’etapa educativa en que es troben i en la importància de

tractar a l’infant com a nen i no com a un adult en petit. Tots dos autors troben molt

important, cadascú dins de la seva teoria educativa, la necessitat de desenvolupar-se

de l’Infant lliurement desplegant les seves capacitats, per poder avançar i arribar a ser

un ésser humà complet. És per aquest motiu, que com ja he comentat, m’ha semblat

interessant recalcar aquest fragment perquè el trobo il·lustratiu del que estem aprenent

aquestes darreres setmanes.

“Els que ens dediquem al noble ofici d’educar no hauríem de lesionar mai aquesta

capacitat que ha de tenir cada persona de creure en si mateixa. Hem d’estar

convençuts que cada criatura pot aprendre. El que passa és que aprèn de manera

diferent i ningú no pot aprendre per ella. La nostra feina serà proposar activitats que

facilitin aquestes maneres diferents d’aprendre i confiar que poden avançar. Si

disminuïm l’autoestima dels nostres alumnes, estem posant el primer entrebanc a

l’aprenentatge. Això no vol dir enganyar-los, sinó saber veure la seva potencialitat,

conèixer el punt on es troben i ajudar-los. A més, mai no hem de donar res per tancat

ni tirar la tovallola, perquè els humans som una sorpresa constant i un projecte.” (Pàg.

30)

He escollit aquest fragment perquè parla de veure als nens com a éssers individuals

complets i com tractar a cadascú dins de la seva particularitat, sense etiquetar-lo ni

condicionar-lo. Això sempre m’ha semblat molt interessant, perquè no tothom aprèn al

mateix ritme ni està interessat per les mateixes coses, i com educadors, aprendre a

veure i a comprendre cada nen i saber donar-li pautes per ajudar-lo a desenvolupar les

seves habilitats i que es senti en igualtat de condicions enfront dels als altres, em

sembla una tasca importantíssima que cap mestre no hauria d’oblidar mai. Tothom ha

de tenir el seu paper i se li ha de donar la oportunitat de trobar el seu lloc a la vida.

“No podem amagar-li res. Res humà a de quedar fora de les portes de l’escola. Tot

Trobarà el seu moment i el seu espai, però hem de tenir present que no podem

separar la vida com aïllem els components d’una composició química en un laboratori.

Per tant li hem de mostrar la vida i la mort, la bondat i la maldat, la por i l’amor, l’odi i la

compassió, la capacitat d’espera i la incertesa...” (Pàg. 73)

Pàgina 11 de 14

He escollit aquest últim fragment perquè em recorda molt a la manera d’actuar del

professor d’un vídeo que varem veure a classe i que em va agradar pel caràcter humà

del professor. Aquest vídeo és Pensant en els altres. En ell, el professor els ensenya a

través de l’experiència el sentit de la vida i els acompanya en aquest camí. Els nens, a

través de cartes, parlen a l’aula dels seus sentiments, del que els interessa, de la mort,

dels maltractaments a altres companys, de com es senten, en definitiva, del seu món

particular. Res està prohibit, tot és pot parlar i debatre a l’aula. En aquest procés

d’aprenentatge de la vida, el mestre els acompanya i els ensenya a interpretar

positivament tot el que els ocorre, els amoïna o no saben com enfrontar, però sense

trencar el ritme natural propi de cada nen, donant-los recolzament i alimentant-los

l’autoestima per reforçar la confiança pròpia per seguir endavant assolint

coneixements i creixent lliures i feliços.

6. VALORACIÓ CRÍTICA I CONCLUSIONS

La valoració que realitzo d’aquest llibre és molt positiva. Llegir aquest llibre m’ha servit

per fiançar molts dels conceptes que ja havíem tractat en les diferents assignatures

d’aquest semestre i poder comparar la tasca realitzada per mi a l’aula i el que estem

aprenent sobre la manera d’educar des de la sensibilitat pedagògica, el comportament

envers els alumnes i la responsabilitat que tindrem com educadors, amb la visió

experimentada de dos bons professionals de l’educació.

Em sembla molt útil i estic segura que aquest llibre no m’abandonarà al llarg de la

carrera que aquest any començo, ja que és molt agradable de llegir i et deixa els

conceptes molt clars i quan comenci les pràctiques en cursos posteriors i tingui que

posar en pràctica tot allò que ara estic aprenent, de segur que li faré més d’un cop d’ull

per poder comparar les situacions que em trobi a l’aula amb el que he après i amb

l’enfocament que aquests dos autors, amb molt anys com a educadors a les espatlles,

fan de tot el que estaré vivint a l’escola.

Una altra cosa que voldria puntualitzar, del llibre, és que trobo molt encertat la manera

com ha estat escrit; amb capítols molt breus i molt ben centrats en punts concrets de

l’aprenentatge, però sense perdre la cohesió, va explicant-nos un tot, el ser mestres,

per parts, així com el fet d’estar ple d’exemples que et permeten recordar els

conceptes i tenir una visió més gràfica de tot el que diu el llibre.

7. BIBLIOGRAFIA

- Jaume Cela, Juli Palou, (2004). Va de mestres. Carta als mestres que comencen.

Barcelona: Rosa Censat.

Pàgina 12 de 14

- Max Van Manen, (2004). El tono en la enseñanza. Lenguaje de la pedagogía.

Barcelona: Paidós educador.

- Apunts i textos de les assignatures de COED, Història i antropologia de la educació i

Processos educatius, (2010) Barcelona: URL-Blanquerna

- Jaume Cela, Biografia:

http://www.escriptors.cat/autors/celaj/biografia.html

http://www.escriptors.cat/autors/celaj/

- Juli Palou, Biografia:

http://www.ub.edu/plural/jpalou.htm

http://www.escriptors.cat

Entrevista a Juli Palou, (2010). JULI PALOU: Els processos de formació, com els

d’innovació, no són els d’una persona, o són d’un equip o no són.

http://www.edubcn.cat/bloc/author/redaccio/

Pàgina 13 de 14