Valors Febrer de 2016. Número 134. Any XIII. La Crítica C · Valors 3,50 € Entrevista a ......

Valors

3,50 € Entrevista a Marina Garcés, filòsofa

“La societat no és crítica, sinó criticaire”

D. Innerarity: “La moda s’apodera de la política”

“En defensa de l’amor propi” per Gregorio Luri

“Litúgia presidencial” per Joan Safont

“Poder, indignats i xamans” per Ramon Bassas

Febrer de 2016. Número 134. Any XIII.

ValorsLa Crítica

C

Valors

n el marc del cicle sobre la “nova política” que aquest mes de gener i febrer duem a terme des de Valors a l’Ateneu Barcelonès junt amb aquesta histò-rica entitat barcelonina, el filòsof Daniel Innerarity reflexiona a l’entrevista d’actualitat sobre la cultura

política actual, que ell veu impregnada cada vegada més de les lògiques del món de la moda, per paradoxal que pugui semblar a simple vista. Innerarity, que va ser l’encarregat d’obrir el cicle el dimarts 29 de gener, ens interpel·la en molts sentits però en voldríem ara i aquí destacar-ne un parell. Per un costat, s’exclama ell, dema-nem als polítics que pactin, que arribin a acords... però quan ho fan, les renúncies que aquests acords impliquen en relació a les nostres posicions polítiques, ens molesten. D’altra banda, recla-mem que noves i qualificades veus –els millors, en terminolo-gia dels darrer govern de la Genealitat- participin de la política però després, a l’hora de la veritat, retallem els sous dels que s’hi dediquen per un mal entès concepte de l’exemplaritat i per tant impedim que aquells professionals més qualificats s’hi puguin estar durant un temps de la seva vida laboral. Cal demanar-nos a nosaltres mateixos una certa coherència, valor que també seria necessari aplicar en l’àmbit de la crítica: en som uns grans usuaris, d’aquest valor, però aquest demana també una coherència en l’actuació, un saber assumir les conse-qüències de les nostres decisions i accions. Cal, doncs, coherèn-cia entre la crítica i l’acció.A reflexionar sobre totes aquestes qüestions hi dediquem el monogràfic d’aquest el número e la mà de la filòsofa Marina Garcés, una de les noves veus que destaquen en el camp de la reflexió a casa nostra. També participen de les pàgines centrals del número el sociòleg Jordi Merino, el pedagog Joan Maria Girona, l’escriptor Roger Vilà, el periodista Roger Palà i el pedapsicogog Jaume Patuel. Tots ells ens ajuden a convertir la suma de crítiques en propos-tes alternatives, que deu ser quan el valor de la crítica pren tot el seu sentit, quan s’articula en un discurs complet i exhaustiu.

Una mica de coherència, si us plau (en política)

Pòrtic Sumari

Febrer de 2016. Número 133.

PaSSant REVISta

4 Joan Salicrú Daniel Innerarity: “La política s’està impregnant de la lògica de la moda”

7 Ramon Radó Carles Puigdemont, president per sorpresa

8 Joan Safont Litúgia presidencial

8 Xavier Serra Llàgrimes

9 Sònia Casas Ja en són cent trenta

10 Francesc Amat noves línies divisòries: edat i geografia

11 Pol Bartrés La periodicitat dels elements

12 Jordi Cussó i Cinto Amat tornar allò que hem robat

MonoGRàfIC

14 Editorial Critico, et critico i em critico

16 Entrevista Marina Garcés20 Jordi Merino L’art de la critica i la tafaneria

21 Joan Maria Girona a L’aula no hi ha neutralitat

22 Roger Vilà La crítica necessària que es fon

23 Roger Palà Sense sentit crític no hi ha periodisme

24 Jaume Patuel La capacitat de criticar i ser criticats

PEnSaMEntS

27 Gregorio Luri En defensa de l’amor propi

28 Ramon Bassas Poder, indignats i xamans

28 Arpad Pou Es busca voluntari a Çarakura

29 Soraya Hernàndez L’ús de les investigacions nazis

31 Maria Coll L’àngel de Varsòvia

PRoPoStES

33 Lu Montobbio Et toca a tu

38 El conte Refugi de lletres

foto de portada: sergio ruiz

E

Febrer de 20164 Passant revista

Un nou temps. Una nova política?

“La lògica de la moda s’ha apoderat de la política”Daniel Innerarity, filòsofEl director de l’Institut de Governança Global, que acaba de publicar ‘Política en tiempos de indignación’, va ser l’encarregat d’obrir el cicle ‘Un nou temps. Una nova política?’ organitzat per Valors i l’Ateneu Barcelonès a la seu d’aquesta entitat històrica barcelonina.

La política como aprenentatge de la decep-ció. Estem tastant-ho especialment, ara? La decepció és una propietat de la polí-tica democràtica en general, no només en aquest moment. Aquest és un moment convuls, on estan canviant moltes coses, en el qual hi ha una certa desorientació res-pecte què és el que hem de fer com a ciu-tadans i governants, respectivament, i en la interacció entre els dos col·lectius. Però sigui com sigui, la idea de decepció és con-substancial a la política, perquè la política democràtica configura un espai públic en el què els discursos fonamentalment són negatius –es critica, es plantegen alter-natives, es discuteix, es qüestiona, es rebel·len escàndols-... i tot això fa de la política no una cosa amable sinó un espai de confrontació, de conflicte. I això trans-met a una part de la gent la sensació que els polítics s’està tirant sempre els plats pel cap, de forma negativa, cosa que els acaba decepcionant perquè no saben que això forma part del joc i que a això li devem bona part de la nostra llibertat democrà-tica; que els nostres polítics discuteixin és el que permet renovar el camp de joc, introduir alternatives, qüestionar poders i autoritats... Una segona raó és que en la política un no obté quasi mai tot el que vol sinó una mica menys del que vol, perquè la política és negociació, és compromís... Ningú s’acaba de sortir amb la seva, afortu-nadament. La tercera idea és que el poder

és una realitat que es realitza enmig de forts condicionants; la política no gira en el buit; estem en un espai d’interdepen-dències, amb unes limitacions econòmi-ques, amb un entorn de possibilitats que també ens condiciona, amb gent que pres-siona en un sentit i en un altre... Tot això forma un espai en el qual és lògic que la política decepcioni; hem d’aprendre a ges-tionar aquesta decepció amb maduresa.

aquesta espècie de segona volta que s’està produint ara a Espanya -una cosa són les eleccions i l’altre allò que es fa amb el resultat de les eleccions- incideix en aquesta sensació de la decepció? Sens dubte, en un sistema política en què ha regit el bipartidisme estàvem acostu-mats a què el partit que guanyava era el que formava govern, almenys a nivell d’Es-tat Espanyol. Ara estem poc acostumats al nou escenari. Els partits han de gestio-nar el fet que no tenen majoria, que han de negociar –a vegades a diverses bandes- i després ho han d’explicar als seus votants i als seus afiliats. I aquí té lloc un nou camp de tensions que abans no existia. Abans, amb una majoria suficient, ja es podia aprovar bona part del programa. Ara no.

El trencament del bipartidisme té lloc per la irrupció d’una sèrie de formacions que apel•len a la nova política. A qui li inte-ressa que parlem de nova política?És que parlar de nova política és parlar de vella política. La meva tesi és que el que ens ha passat els últims anys des del punt

de vista de cultura política és que la lògica de la moda s’ha apoderat de la política. A la política estan regint uns temps d’innova-ció, caducitat, substitució, decepció... que són les temporalitats típiques de la moda. Això s’ha traslladat igual que s’han tras-lladat lògiques financeres o de comporta-ment dels consumidors, perquè la política no està protegida d’altres camps. A la polí-tica ara regeixen els criteris de la moda. I quins són els criteris de la moda? D’en-trada, la producció de novetat; la moda funciona perquè es exposa en públic unes coses noves que en fan velles d’altres. Hi ha una certa obsolescència programada. Però clar, tots sabem que la moda funciona com un mecanisme de reposició; a vegades es parla de “tornen els 60” o “tornen els 70”. És a dir: la moda és un mecanisme que dóna oportunitats fins i tot a aquells que havien quedat fora de la darrera novetat. Per això crec que enfront aquesta il·lusió òptica que ens pot haver transmès aquest carrousel d’allò nou també hi ha l’altre principi; el que entra com a nou caduca molt ràpidament. Ens fa falta una mica més de serenitat per afrontar-nos amb tot això amb una mica més de sentit crític.

Per tant, adjudicar l’etiqueta de nova política a unes certes formacions... és una mica infantil, no?És una gran simplificació, perquè en els que són nous hi ha moltes dimensions velles; n’hi ha alguns que fa molt temps que estan en política. I en el que fan també hi ha molts vicis antics. I, en canvi, en els

Joan Salicrú

Valors Passant revista 5

En el cap de... Íñigo Errejón

Sóc perfectament conscient de què ens adjudiquen, als de Pode-mos, formar part del que se’n diu la “nova política”, però no és una etiqueta que em faci sentir gaire còmode. Almenys no sempre. Per exemple quan veig que als nos-tres companys de “nova política”, la gent de Ciudadanos, semblen més una construcció del màrque-ting polític que no pas una nova concepció de la política. No dic que no tinguin ideologia, eh?, però precisament no sé si aquesta és gaire innovadora, francament.Evidentment que reivindico que nosaltres representem nova ener-gia pel sistema democràtic, que volem fer coses diferents i fer-les bé, recuperar conceptes com l’exemplaritat o apostar a fons per la transparència de les insti-tucions. Però també tinc clar que en realitat nosaltres venim d’una lluita antiga, de tota una conti-nuïtat històrica, d’una tradi-ció política que s’ha anat forjant durant dècades i dècades en el nostre país... i cert és que, alhora, quan fem el nostre plantejament polític del què ha de ser l’Espa-nya del futur, intentem superar el marc de les esquerres i les dretes per reemmarcar la lluita entre els instal·lats i els que no hi estem... però una cosa no treu l’altra. Nosaltres reivindiquem els valors clàssics, els valors de la igualtat, la llibertat i la fraternitat. Sí, sí, la fraternitat. Si us hi fixeu és una paraula poc habitual en el voca-bulari polític que nosaltres hem recuperat amb gust. Hi creiem, en la fraternitat, i és un valor antic, oi? És un valor sòlid, essen-cial, profund... que segurament no gaires enquadrarien amb la “nova política”. M’explico, no?

Joan Salicrú

vells partits –en la vella política- hi ha capacitat de renovació. Ho veurem amb el temps. De totes maneres, la declaració de què una cosa és nova o vella no ens corres-pon a nosaltres com a contemporanis sinó als historiadors, que ho diran d’aquí uns anys. I diria que no coincidiran els judicis dels historiadors amb els dels periodistes i els electors.

Però té sentit parlar de nova política?Té sentit com una gran expressió, però jo prefereixo parlar de bona política. Fins i tot trobo que en la identificació d’una cosa com a nova o com a vella... hi ha molta beneiteria; per exemple pensar que les innovacions tecnològiques donaran soluci-ons polítiques, per exemple internet. Fins a quin punt les xarxes socials estan produ-int realment coses noves? Produeix coses molt democratitzadores però alhora també té certes limitacions, no? Marx va profetit-zar que l’arribada del tren a l’Índia acaba-ria amb el sistema de castes i altres deien

que amb la invenció de l’avió s’acabarien les guerres entre països.

La pregunta del cicle que l’ateneu i Valors es fa és saber si aquesta nova política incorpora valors nous. Com ho veu?La política és un sistema que perquè fun-cioni bé ha de permetre una rotació de les elits. Ha de ser un espai on ningú tingui el lloc assegurat i que hi hagi aquell vertigen de la nit electoral en què no se sap què passarà... Aquesta indeterminació és nova política, en el sentit de què és innovació política. Això és fantàstic, no hi podríem renunciar de cap manera: en política hi pot arribar qualsevol. Que sigui un espai obert és molt positiu i a ningú se li pot barrar el pas, cosa que no vol dir que el nou que arriba és necessàriament millor o que el que és més jove repre-senta un valor que el més ancià no té... A la política hi ha aquest camp de reno-vació però també hi ha una experiència. De fet, si ens mirem en les darrers elec-cions, es percep que el valor de la nove-tat es valora, li interessa; però també el valor de l’experiència. Perquè la novetat, per a alguns, implica una gran incertesa. Jo crec que en els propers anys aquest serà un eix de debat molt important en el camp polític i cultural. La novetat no substituirà l’experiència sinó que aquests dos valors lluitaran entre sí.

Daniel Innerarity durant la conferència pronunciada a l’ateneu Barcelonès, el 29 de gener.

Escolta l’entrevista de ‘Valors a

l’alça’ a http://programes.laxarxa.

com/audio/106345

“Hi ha una certa beneiteria en pensar que innovacions tecnològiques donaran solucions polítiques”

“novetat i experiència lluitaran entre sí en el debat polític i cultural en els propers temps”


Les piulades del mes

G. Serra: “Sóc vella, lletja i gorda, però vull que se’m jutgi per la meva lluita activista”. #CUP denuncia menyspreu masclista.

“En el món molts som invàlids, uns físicament, altres mentalment, i la majoria espiritualment”

“Un perfil que és incapaç de posar-se en el lloc de l’altre és només un conjunt de prejudicis amanits de retalls interessats”

“Callar pot ser un simple desaparèixer de les converses. Però, si es fa amb art, pot ser una altra forma d’expressar-se i influir en l’altre”

neus Bonet@nbonet_catradio

Josep M. Lozano@JosepMLozano

Jordi Graupera@Jordigraupera

anna Punsoda@annapunsoda

80.000

Milions d’euros, un 8 per cent del PIB espa-

nyol, és el patrimoni de les quatre famí-

lies més riques d’Espanya, segons Forbes.

Destaca el principal accionista d’Inditex,

Amancio Ortega , amb 62.000 milions d’euros.

Milions d’euros, la mateixa quantitat, és

el pressupost que la Comissió Europea ha

decidit destinar al programa que finança

la investigació i els projectes científics de

tota la Unió Europea del 2014 al 2020.

Valors comparats

80.000 Caracas la ciutat més violenta del món el 2015

tarragona usa l’aigua per carregar els mòbils

Quatre marques catalanes s’alien per crear una moto

nou record històric de trasplantaments a Catalunya

Suïssa admet que confisca béns als refugiats

Caracas (Veneçuela) s’ha convertit

en la ciutat de més de 300.000 habi-

tants més violenta del món amb una taxa

de 119,87 homicidis per cada cent mil

habitants . Darrera hi ha San Pedro Sula

(Hondures) i San Salvador (El Salvador).

L’ajuntament de Tarragona ha

instal·lat un carregador de mòbils

públic a la Rambla Nova que subministra

electricitat a través de l’energia hidràu-

lica que permet produir la xarxa urbana

d’aigua. El mecanisme utilitza una petita

turbina que pot generar fins a 100 watts.

Rieju, Scutum, Torrot i Volta s’unei-

xen per crear una moto elèctrica

urbana que es vendrà a partir del 2017 i

per la qual rebran un crèdit del Govern.

Una aposta per l’exportació, ja que aquí

no suposa ni l’1 per cent del parc mòbil.

Catalunya aconsegueix al 2015 un

nou rècord històric amb 954 tras-

plantaments i manté la taxa més alta

de trasplantaments del món. Les xifres

rècord de trasplantaments s’han asso-

lit gràcies a l’augment de la donació de

cadàvers.

El govern suís estableix que els

demandants d’asil han d’entregar

a les autoritats tots els béns que portin

per un valor superior als 913 euros

quan entren al país alpí amb l’objectiu

de sufragar els costos de l’asil i la pres-

tació d’assistència social.

Termòmetre de Valors

Les consultes per trastorns en adolescents es disparen

Un de cada cinc nens i adolescents tindrà al llarg de la seva infància algun

trastorn de salut mental i una gran majoria manifestarà un desordre de con-

ducta : trastorn disocial, desafiament a l’autoritat o hiperactivitat segons l’informe

Adolescents amb trastorns de comportament de Josep Lluís Matalí , coordinador de

la Unitat de Conductes Addictives del servei de psiquiatria i psicologia infantil de

l’Hospital de Sant Joan de Déu. En aquest moment, ja un 96 per cent dels pediatres

han detectat un augment de comportaments violents, un major individualisme i

poca tolerància a l’autoritat entre els pre i adolescents en els últims cinc anys.


El valor de la paraula

Carles Puigdemont, president per sorpresaEn un cop d’efecte a l’últim moment, s’ha convertit aquest mes en president de la Generalitat, després de la renúncia d’Artur Mas per facilitar el pacte amb la CUP

El dia que van batejar Carles Puigde-mont, a l’església d’Amer, no van tocar les campanes. El poble estava de dol per la mort de diverses persones, uns dies abans, per l’ensorrament d’un edi-fici a causa de la gran nevada. Cin-quanta-tres anys i pocs dies més tard, quan era investit president de la Gene-ralitat, tampoc hi havia campanes: més de cent dies després de les eleccions i a poques hores de la dissolució automà-tica del Parlament, el 10 de gener era un dia més d’alleujament que no pas d’eufòria.

L’inesperat happy ending –cuinat a última hora- del serial posterior al 27-S no va ser la primera sorpresa pro-tagonitzada per Puigdemont. La seva entrada en política, com a alcalda-ble de CiU al –fins fa poc- feu socia-lista de Girona, ja va ser rocambolesca. Un cas d’amenaces a la família del can-didat convergent va propiciar que fes el trajecte del periodisme a la política. Després de perdre el 2007, quatre anys més tard es va fer amb la vara d’alcalde.

Ara, una carambola no menys inesperada l’ha portat de la plaça del Vi a la de Sant Jaume.

130è president de la Generalitat, el novè des de la recuperació de la institu-ció, el quart nascut a Amer i el primer amb compte de Twitter, Puigdemont era inde-pendentista quan gairebé no n’era ningú. En la seva joventut va participar en tota mena de mobilitzacions independentis-tes, de les protestes contra l’“operació Garzón” a la campanya de la GI, del Tren de les Nacions a la creació de les JNC. La cabellera mig despentinada li tapa les cicatrius d’un greu accident de trànsit de fa anys, quan treballava a El Punt, on va entrar com a corrector i va acabar fent tots els papers de l’auca.

El perfil de pioner també l’ha tingut a les xarxes. Tafaner de la web quan Inter-net tot just era a les beceroles, va situar les noves tecnologies com un element central en els dos mitjans de comunicació que va fundar: l’Agència Catalana de Notícies i el diari en anglès Catalonia Today. Política-ment, del seu pas per Girona se’n destaca la seva capacitat oratòria i la ironia de les seves frases, però també se li critica una gestió considerada personalista, assumint

les competències municipals de cultura i turisme, a més de l’alcaldia.

Aquest filòleg amb la carrera inaca-bada, fill i nét de pastisser, que de petit volia ser astronauta i de jove va ser bai-xista del grup de rock Zènit ha acabat protagonitzant una versió sui generis del somni americà: tothom pot arribar a ser president de la Generalitat, fins i tot aquell que 24 hores abans no sabia que en tenia alguna possibilitat. La part complicada, però, li arriba ara. Ramon Radó és periodista / @ramon_rado

Noms propis

Una carambola inesperada l’ha portat de la gironina plaça del Vi a la de Sant Jaume

Ramon Radó

En un moment en què la filosofia està ben valorada per la ciutadania i pels mitjans de comunicació, no però per aquells gover-nants estatals que han de decidir el sistema educatiu, la catedràtica de Filosofa Moral i Política, Victòria Camps reivindica la necessitat que l’escola ensenyi als infants “a dubtar de tot el preconcebut i que es dóna com a bo, a qüestionar les coses que vénen donades pel món del consum i a prioritzar i distingir quins són els princi-

pis més importants”. Una defensa clara de la filosofia, que distingeix d’altres discipli-nes que han conquerit el mercat editorial. “La filosofia ha estat envaïda per l’autoa-juda, que no és pensar”, adverteix. I dis-tingeix, mentre una intenta donar resposta a problemes quotidians, “la filosofia t’en-senya a agafar distància i planteja pregun-tes, que són el cultiu del pensament”. Una educació absolutament necessària. I acaba amb una sentència: “El filòsof no és un savi, sinó un amant de la saviesa”. Només en això hi gosem discrepar, si alguns filò-sofs no ho són, ens ho semblen.

“La filosofia ha estat envaïda per l’autoajuda”

Victòria Camps, catedràtica d’èticaLa Vanguardia, 3 de gener de 2016

Redacció


Joan Safont és advocat i periodista /

@joansafont

Litúgia presidencial

La foto ha corregut a bastament a les xarxes socials. El ministre de l’Interior en funci-ons Jorge Fernández Díaz, la delegada del govern central a Catalunya María de los Llanos de Luna i l’inspector general de l’exèrcit a Catalunya, el tinent general Ricardo Álvarez-Espejo, asseguts mentre al seu voltant tot els assistents a la pressa de possessió del nou president de la Generali-tat de Catalunya dempeus aplaudien Carles Puigdemont. Aquest, però, no és l’única falta al protocol que s’ha produït darrera-ment. Em va sorprendre especialment, que durant el debat d’investidura de Puigde-mont, diversos oradors empressin tracta-ment de tu per referir-se tant al president com a la resta de diputats. Un altre dels moments de manca de protocol, i de res-pecte fins i tot, d’aquests dies elèctrics de gener ha estat la negativa del rei Felip VI a rebre la presidenta del Parlament Carme Forcadell –el mateix dia que l’ex duquessa de Palma seia al banc dels acusats per l’es-càndol Noos–, pregant que la comunica-ció de l’elecció del nou president es fes per e-mail. El govern espanyol també ha eli-minat el tradicional agraïment “pels ser-veis prestats” a l’expresident Artur Mas. Ha estat molt comentat el ple de constitució de les Corts espanyoles, on s’hi han vist nous

partits, nous accents, noves indumentàries i, fins i tot, un nadó. En l’assumpte sempre delicat de la indumentària, Catalunya porta un cert avantatge a Madrid, gràcies a l’en-trada de la CUP al Parlament el 2012.

És potser propi d’un país amb poca tra-dició democràtica i de poder propi el que fa que, per a desesperació dels experts en pro-tocol, a Catalunya es segueixi amb tan poc rigor la litúrgia que acompanya la política. Perquè el poder és auctoritas, és a dir, legi-timació o reconeixement social del poder, també en els petits detalls. Històricament,

Es propi d’un país de poca tradició democràtica i de poder propi no seguir amb rigor el protocol

La màquina d’escriure

Joan Safont quan ha fallat el reconeixement social del poder per part dels qui se’n poden sentir compel·lits, només queda el recurs de força per imposar-la, però algun cosa s’ha tren-cat fatalment. Per tant, la importància del reconeixement social del poder en les soci-etats democràtiques s’ha revestit de fórmu-les, rituals, litúrgies i protocols que es poden observar en els sistemes presidencials o par-lamentaris, monàrquics o republicans. Fins i tot en aquells que van acabar amb la monar-quia però han conformat un poder una pre-sidència democràtica ben acomboiada dels atributs d’un monarca, com és el cas del cap d’estat francès.

Als Estats Units, el President no ostenta cap tracte ni títol que no sigui el de “Senyor President”. John Adams, primer vicepresi-dent dels EUA, havia proposat que fos “Sa Altesa Electiva” però George Washing-ton va voler evitar qualsevol ressonància monàrquica a la nova república americana. De tota manera, la mateixa setmana que Puigdemont va prometre el seu càrrec, vam poder veure de quina manera estricta i com un sol home, republicans i demòcrates s’al-çaven quan Obama entrava a la cambra del Congrés per pronunciar el discurs de l’es-tat de la Unió. I és que ja ho va dir el pre-sident Jed Bartlet: “in this building, when the President stands, nobody sits”.

Generem solucions

Moltes persones han plorat a les escenes finals de la pel·lícula Titànic. Vostè pro-bablement també. Hi ha situacions de la nostra vida, on la compassió o la llàstima davant un sofriment o una injustícia, ens trenquen el cor. Força filòsofs anglesos van insistir en la importància d’educar en bons sentiments, com la gratitud o la tendresa.S’associen sovint a psicologies pròpies de gent gran, de nens, d’individus que se saben posar en el lloc dels altres. La llu-ïssor dels ulls, com unes “llàgrimes eixu-

tes”, trenca l’estricta racionalitat. Un amic em deia que això és el que recomana ara el Papa Francesc en parlar dia sí i dia també de la misericòrdia.

Si Nietzsche aixequés el cap agafaria una enrabiada de les de debò: on s’ha vist que els dèbils facin creure que l’absència de força, de poder, és quelcom que pugui ser bo? Per a ell, el món és dels nobles, dels qui – per la raó que sigui – expressen i imposen la seva voluntat.

Doncs potser no: “la paraula i el con-cepte de misericòrdia semblen produir un cert neguit en l’home, que (...) s’ha fet amo i ha dominat la terra molt més que en el passat. Tal domini (...) sembla no deixar espai a la misericòrdia” (Misericor-diae vultus). I Tomàs d’Aquino etziba que la misericòrdia no manifesta debilitat sinó

LlàgrimesXavier Serra

justament omnipotència: qui té misericòr-dia és qui té força. A més, recordo que, a la “Summa theologica” (II-II, q. 30), argu-menta que la misericòrdia és una virtut, no només un sentiment.

Els sentiments van i venen. Potser, a vegades, ens fan dèbils. Sabem del cert que tots en tenim, de sentiments, i que mouen la nostra acció, però la misericòr-dia és més: és un do de la voluntat, una virtut moral amb totes les lletres. Per això cal no confondre-la mai amb la debili-tat sentimental sinó que – amb parença “de tendresa i compassió, d’indulgència i de perdó” – constitueix dones i homes valents i forts. Nietzsche es va equivocar, també en això. Quasi ens enganya! Xavier Serra és professor de filosofia a l’Insti-

tut Salvador Espriu (Salt, Gironès) / @xserra


Des de la talaia

Darrerament s’ha escrit molt sobre la legitimitat de l’elecció del convergent Carles Puigdemont com a nou Presi-dent de la Generalitat de Catalunya, tenint en compte que no va ser candidat en les eleccions del 27 de setembre. La llei, però, permet que qualsevol dipu-tat al Parlament pugui esdevenir Presi-dent si així ho decideixen els diputats i diputades, com així va ocórrer. Legal-ment, doncs, no hi ha res a dir: Puigde-mont ocupava el tercer lloc en la llista de Junts pel Sí per la circumscripció de Girona i va aconseguir l’acta de diputat.

El debat, però, no el trobem en la “legalitat”, sinó en la “legitimitat”. Partint de la base que tenim un sis-tema parlamentari i no presidencia-lista, que la situació política al nostre país és excepcional i que moltes coses estan canviant radicalment, no deixa de sorprendre que una persona semi desconeguda fora de la seva ciutat acabi esdevenint ni més ni menys que President de la Generalitat. Quants dels votants de Junts pel Sí coneixien Puigdemont poques hores abans que Artur Mas li deixés pas? Parlem, doncs, de legitimitat democràtica.

Hi ha arguments a favor i en contra per justificar l’elecció, però sobta que un grup molt reduït de persones deci-deixin en reunions a porta tancada una cosa tan important com el nom de la persona que ocuparà el càrrec de Pre-sident de la Generalitat, quan pocs mesos abans van celebrar-se unes elec-cions en les quals la candidatura gua-nyadora presentava (lògicament) un candidat, en aquest cas Artur Mas. Veiem doncs com el debat parlamen-tari esdevé un mer formalisme, un teatre: les decisions importants les pren un petit grup de dirigents polítics (de Junts pel Sí-CUP) sense que la societat conegui el contingut de les converses. Una mala notícia.

Puigdemont i legitimitat. oxímoron?

Sònia Casas és periodista / @sonia_casas M.G. és llicenciat en Ciències Polítiques

Ja en són cent trenta

S’ha parlat molt de l’elecció del 130è pre-sident de la Generalitat. També hem tingut notícia dels altres tres presidents que ha donat la petita localitat d’Amer, el poble natal de Carles Puigdemont. Són els abats Francesc de Giginta (1566-68), Miquel d’Alentorn (1635-37) i Andreu Pont d’Os-seja (1647-49). Però ara que hem arribat a aquest número rodó és un bon moment per recordar alguns d’aquests presidents d’una de les institucions més longeves d’Europa.

Per començar, qui sap qui va ser el primer? Ningú? Ja m’ho pensava... Normal, tret de Carles Puigdemont al seu discurs d’investidura, no abunden les mencions a Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona (1359-1362). Ell va ser el primer president l’any 1359, sota el regnat de Pere el Cerimo-niós. La que aleshores es deia Diputació del General s’havia creat per vetllar el compli-ment dels acords pactats a les Corts Cata-lanes i va ser aleshores quan la institució va assolir caràcter permanent.

Un altre president desconegut és el número 12: Alfons de Tous (1396-1413). Ell va ser qui va “estrenar” el Palau de la Gene-ralitat el 1400. Aleshores l’organisme ja estava organitzat en tres braços: l’eclesiàstic, el nobiliari, i el de les poblacions reials. Però no va ser fins al segle XV quan la institució va prendre embranzida. Durant aquest perí-ode trobem el primer president “mediàtic”, el 94è: Pau Claris (1638-1641). Aquest mes de gener s’han complert 375 anys del pacte entre ell i el cardenal Richelieu pel qual Catalunya serà reconeguda com a repú-blica independent. Es produeix així la rup-tura total, si bé temporal, amb la monarquia hispànica. La República, però, no va durar gaire. No obstant, al llarg de tot el segle següent la Generalitat va assumir prou capa-citat de poder com per convertir-se en una institució amb amplis poders d’execució, de legislació i de representació.

Com és sabut, quan Catalunya va caure derrotada a la Guerra de Successió, la Generalitat va quedar abolida. I, ni tan sols els lectors de Victus sabran qui ostentava el

càrrec de president en aquell moment. En canvi, tothom sap qui era el Conseller en cap de Barcelona. Una possible explicació és que com que el territori català aviat va caure en mans dels borbons, el poder real es regia des del Consell de Cent. Però en qual-sevol cas, això no explica perquè els set pre-sidents que hi va haver entre el 1701 i el 1714 han caigut en l’oblit: des del primer, Antoni de Planella (1701-1704) fins a l’últim, Josep de Vilamala, (1713-1714).

En canví, sí sabem (o hauríem de saber) que l’ens va ser restaurat amb unes noves condicions d’autogovern l’any 1931 sota el mandat d’un president veritablement emblemàtic, Francesc Macià, l’Avi. A partir

d’aquí, la sort (i dissort) que ha corregut la institució són sabudes, igual que els noms propis que ostenten biografies marcades per la guerra, l’exili i la transició. Companys (1933-1940) encara és a dia d’avui l’únic president elegit democràticament del món que va morir afusellat, una condemna que qualsevol Estat democràtic hauria revisat fa temps. Josep Irla (1940-1954), l’únic presi-dent que mai no va poder trepitjar el Palau de la Generalitat, doncs va prendre i cedir el càrrec des de l’exili. I encara podríem allar-gar el llistat amb el primer president nascut fora de Catalunya, el primer president imputat, el president autoimmolat i el presi-dent 2.0, com alguns l’han batejat. Amb 130 noms, n’hi ha ben bé, per triar i remenar.

Retorn al passat

Sònia Casas Miguel Guillén

tret de Carles Puigdemont al seu discurs d’investidura, no abunden les mencions a Berenguer de Cruïlles


Contravalors

Aquest gener, per quinzena vegada, ens hem reunit amb els germans musulmans i hem organitzat la pregària interreligio-sa per la Pau al Parc Central de Mataró, sota de l’Olivera de la Pau. A la socie-tat mataronina hi ha una remor de fons sorda i bruta que etiqueta tot el col·lec-tiu musulmà com a poc clar, refractari a la integració i possible portador a casa nostra de la violència terrorista. Els cris-tians occidentals hauríem de ser capaços de diferenciar els seguidors d’una inter-pretació violenta i imperialista de l’islam de la gran majoria silenciosa desitjosa d’humanitat i germanor sota la imatge d’un Déu Misericordiós que vol la Pau.

Com és natural, els que ens reunim cada any per organitzar l’acte, perta-nyem a aquesta gran majoria que busca i necessita la pau i la proximitat per anar fent una sola societat cohesionada i soli-dària. Uns, per tradició, viuen amb gran accent els aspectes més formals i externs de les normes antigues i no adaptades ni modificades de l’Alcorà del segle VI. Altres vivim la nostra espiritualitat cris-tiana més internament havent passat his-tòricament pel Renaixement, la Revo-lució Francesa i la Revolució Industrial. Amb el contacte personal i l’intercanvi d’impressions però anem avançant cap aquesta societat de persones lliures i soli-dàries, germans i fills d’un mateix Déu.

Cal que la societat prengui mesures de seguretat per preveure accions vio-lentes. Seria d’imprudents no fer-ho, però d’això se n’encarreguen les nos-tres autoritats. També tenim savis en teologia, filosofia i història que poden trobar espais immaterials de coincidèn-cia i discordança. Nosaltres, els creients d’un i altre costat, no hem de ser els de les grans idees. La nostra feina de cada dia la fem engrescant-nos i comprome-tem-nos mútuament a ser instruments de Déu en la implantació entre nosaltres del seu Regne d’Amor i Misericòrdia.

La feina de cristians i musulmans

Xavier Manté és enginyer

Xavier Manté

noves línies divisòries: edat i geografia

Les últimes eleccions han posat de mani-fest nous fenòmens electorals: l’emergèn-cia de les clivelles generacionals i geo-gràfiques. Fins ara els grans partits eren, en general, capaços d’obtenir bons resul-tats més o menys homogèniament en tots els grups d’edat: els partits aconseguien nivells de suport similars tant entre els votants més joves com entre els majors de 65 anys. Ara, en canvi, alguns partits s’han especialitzat en obtenir el suport electo-ral dels grups de votants més joves. Aquest és el cas de partits com Podemos, Ciuda-danos o la CUP a Catalunya –que obte-nen percentatges de suport elevats en els grups d’edat que van dels 18 als 24 i dels 25 als 34 anys, mentre que, per altra part, partits com el PP i el PSOE conserven les seves bases electorals en els grups d’edat que van dels 55 al 64 i dels majors de 65 anys–. Aquesta tendència a l’especialitza-ció d’acord amb diferents grups d’edat ja existia però s’ha fet especialment rellevant aquestes darreres eleccions.

El segon canvi important que hem observat és que els partits també s’han “especialitzat” pel que fa a la geogra-fia dels seus votants. El PP i el PSOE, per exemple, han tendit a concentrar vot en aquelles àrees on les taxes d’activitat labo-ral són més baixes. De fet, una de les grà-fiques més contundents i de les quals se n’ha parlat poc mostrava justament això: la relació negativa entre la suma de vot al PSOE i el PP i la taxa d’activitat labo-ral. Dit d’una altra manera, sembla que el PSOE i el PP s’han reclòs sobre si matei-xos, tendint a conservar els vots en aque-lles àrees amb menys ocupació i població més envellida. Mentre que Podemos i Ciu-dadanos haurien obtingut més bons resul-tats en zones urbanes, més dinàmiques i amb més població jove.

El que cal preguntar-se, doncs, és quins són els factors que expliquen l’emergèn-cia d’aquestes noves clivelles electorals que combinen les dimensions geogràfi-ques i generacionals. La crisi econòmica,

sens dubte, n’és una de les causes. Ara bé, sembla difícil pensar que la llarga recessió econòmica hagi estat l’única causa. Al cap i a la fi altres països també han patit la crisi i aquestes divisòries no s’han manifestat amb tanta cruesa. A Anglaterra, per exem-ple, nous partits com ara l’UKIP obtenen uns pèssims resultats entre els votants més joves –que segueixen votant majoritàri-ament als laboristes o als verds–, mentre que a França els votants del Front Naci-onal, el partit emergent, acostumen a ser votants d’edat avançada i molts d’ells pen-sionistes.

Hi ha dues característiques addicio-

nals que poden ajudar a entendre l’apa-rició d’aquestes divisòries segons l’edat i la geografia. La primera és que a Espa-nya i a Catalunya la crisi ha colpejat amb especial duresa no les classes mitjanes sinó els més desafavorits, entre ells molts joves amb feines precàries. La segona és que els nivells de dualització del mercat de tre-ball (entre insiders i outsiders) eren ja espe-cialment elevats. De manera que la crisi ha provocat que els que ja estaven malament ho passessin encara pitjor. Des d’aquest punt de vista no és estrany que la crisi hagi provocat que molts joves s’hagin decan-tat pels nous partits i que, en canvi, molts pensionistes s’hagin refugiat en els vells partits. El conflicte generacional i geogrà-fic, doncs, està servit.

no és estrany que la crisi hagi provocat que molts joves s’hagin decantat pels nous partits

Gran angular

francesc amat

f. a. és doctor en Ciència Política / @cescamat


L’altra cara de la ciència

La periodicitat dels elements

Tot debatent-nos entre l’observar i el com-prendre, un amic hològraf em comenta que s’ha fet pública la incorporació de quatre nous elements a la taula periòdica.A principis d’any, d’una tacada, la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC) ha confirmat oficialment l’accep-tació dels elements de nombre atòmic 113, 115, 117 i 118; completant així, finalment, la darrera fila, la setena.

La taula periòdica és una bella i extra-ordinària síntesi, un exhaustiu compendi de totes les peces que constitueixen la matèria de l’Univers.

La seva història arrenca a principis del segle XIX, amb l’anglès John Dalton; qui, seguint una llarga tradició que es remunta als antics filòsofs grecs Leucip i Demò-crit, proposa que un element és, de fet, una substància formada per partícules dis-cretes, ínfimes, i indivisibles anomenades àtoms, que romanen inalterables en qual-sevol procés químic.

L’anomenada teoria atòmica, resultà ser un enfocament interessant i especial-ment propens a l’anàlisi quantitatiu; tot i que força confús. Durant més de mig segle la teoria deambulà entre dubtes i dissen-sions; fins que l’any 1860, en el flamant primer Congrés Internacional de Quí-mica, a Karlsruhe, Alemanya, on s’acordà una distinció clara entre àtoms i molècu-les i una relació unificada de masses atò-miques. D’entre els assistents, destacar dos joves químics: Lothar Meyer i Dmitri Mendeléiev.

Aquesta nova química de mitjans del segle XIX, en constant canvi i evolució, es feia especialment complexa d’ensenyar; i Meyer i Mendeléiev, ambdós professors universitaris, coincidiren en la necessitat de crear el seu propi material didàctic.

Un dels aforismes del científic Jorge Wagensberg suggereix: “Observar és buscar diferències entre coses similars. Comprendre és trobar similituds entre coses diferents”. Mendeléiev, per visua-litzar la basta informació a transmetre als

seus alumnes, decidí anotar els elements coneguts en fitxes individuals. Distribu-int-los per ordre de pes atòmic, jugant a agrupar-los per famílies, acabà intuint una certa periodicitat. Meyer, de forma inde-pendent, arribà a les mateixes conclusions. Debatent-se entre l’observar i el compren-dre, Meyer i Mendeléiev representaren els elements coneguts en una taula completa (cadascú la seva) que passà a la posteritat.

Amb els anys es trobaren elements que coincidiren amb les posicions buides que anticipaven les dues taules; s’incorporaren els gasos nobles; i, fins i tot, mica en mica es començaren a obtenir nous elements

sintètics (del 93 en avant), inexistents a la natura i altament inestables.

Després del 118 ve el 119... i els cien-tífics ja treballen per mirar d’obtenir el futurible element 119, el primer d’una nova fila, la vuitena. Meyer i Mendeléiev se’n farien creus... Me’ls imagino arru-fant el nas, com l’hològraf i un servidor; per, tot seguit, posar-se a buscar la manera més entenedora possible per explicar-ho als seus expectants alumnes.

Per saber-ne més:

ALDERSEY-WILLIAMS, HUGH.

La tabla periódica: la curio-

sa historia de los elementos.

Editorial Ariel, 2015.

Pol Bartrés és enginyer

Amb dorsal

La corrupció és com la televisió escom-braria o el polític populista: sempre hi és però per culpa d’algú altre. Ni nosal-tres la consumim ni nosaltres el votem, però hi és. Si el suposat corrupte és el nostre ídol, aleshores aquesta percepció agafa ritme exponencial. Que a ningú li estranyi doncs l’escena de Lionel Messi entrant al jutjat, per un presumpte cas d’evasió fiscal, aclamat per centenars de seguidors defensant la seva innocència. Podríem imaginar-nos una escena sem-blant en un àmbit com el polític, per exemple? Sense descartar-ho l’escena és, si més no, de probabilitat incerta. Què ho fa doncs, que l’esportista profes-sional sigui vist amb aquests bons ulls?

L’esport, més enllà dels valors que se li suposen, no s’escapa de tota mena de tripijocs. Des dels que tenen a veure pròpiament amb la competi-ció (dopatge, vulneració del reglament, agressions al rival, compra d’àrbitres) a les seves lluites de poder dins les seves altes instàncies o, també, delictes de tota mena amb estrelles al darrere: afers recents com el cas Valbuena, els detalls del fitxatge de Neymar o d’altres de més antics, com l’escàndol d’O.J. Simpson, ens ho recorden constantment. En els darrers anys s’han fet habituals els casos, presumptes o reals, d’estafes i competi-cions adulterades amb maletins volant a la velocitat de la llum. Que ningú pensi que això és cosa del futbol; tots els esports tenen les seves vergonyes, fins i tot alguns de tant suposadament elegants com el tenis, on recentment els escàndols de compra de partits aflo-ren com els bolets en època de pluja. La trampa i les males arts, les corrupcions de tota mena, no hi entenen d’àmbits ni de disciplines esportives. En tot cas si alguna pràctica en queda al marge és la no professional. Al capdavall tothom és més o menys corrupte, tan sols canvien les possibilitats reals de ser-ho.

La corrupció esportiva és aplaudida

Manel Bosch és periodista

Manel BoschPol Bartrés

Els científics ja treballen per mirar d’obtenir el futurible element 119, el primer d’una nova fila

Febrer de 2016

Benvolgut Cinto,Aquesta setmana, llegint la premsa, sentia que, de nou, m’indignava. Tenia de rere-fons la resposta de la teva carta: “Hem de sortir i crear espais de convivència on trobar i aportar el millor de nosaltres mateixos”, però alhora llegia que alguns països euro-peus han decidit confiscar els objectes de valor dels refugiats per finançar-ne l’acollida. Rellegia on dius: “No ens fem rics –afirma Rilke–, perquè retenim a les nostres mans el que acaba perdent-se, sinó perquè tot flueix a través de la seva captura, o a través d’una gran porta d’entrada i retorn a casa”. I escol-tava a la ràdio que els rics, cada vegada són més rics i els pobres són més pobres, fins a l’extrem que, arribem a prendre’ls el que porten a sobre quan entren a casa nostra, si és que hi ha cases d’algú, que diria en Sisa.

Certament les coses materials tenen la seva importància, però no són les més impor-tants. La pobresa del segle XXI no és com la del segle XX. Avui els refugiats arriben i el primer que demanen és un endoll per con-nectar el mòbil; volen comunicar-se amb la seves famílies. Fa uns anys, després d’un robatori viscut a casa meva, em preguntava: quantes coses de valor real ens han robat en

aquesta vida que mai podrem recuperar? A quanta d’aquesta gent que vénen els hi han robat la infància o viure en pau? Quants s’han quedat sense un temps de la seva vida? I quants s’han quedat sense estudiar o tre-ballar? A quanta gent de la què arriba els han pres l’entusiasme, l’alegria i les ganes de viure? O pitjor encara, a quanta d’aquesta gent, se’ls ha robat el més valuós d’aquest món, que és la tendresa? Però, com que no n’hi ha prou, alguns es dediquen a dir, des de la pura frivolitat, insinuacions que roben el bon nom d’uns refugiats, perquè passin a ser vistos com a mers malfactors.

I a més, Cinto, es troben que no saben a qui denunciar-ho. Els queda la sensació que s’ha perdut quelcom important de la seva vida, de la seva persona i que mai més ho podran recuperar. El més greu és que la pèrdua d’aquests béns deixa una petjada que s’arrossega tota la vida. Quantes per-sones coneixem que pateixen i fan patir als altres perquè els han negat el que tenien dret a rebre? Hi ha tantes maneres de robar! Pots agafar el que no és teu, o simplement no donar el que li correspon a l’altre. Ara els prendrem, de manera legal un mòbil o quatre diners, però no els retornarem res al qual tenien dret, del que els hem arrabas-sat, i que els corresponia pel simple fet de ser éssers humans.

Darrerament escolto que hem de refor-çar la unitat d’Europa, que hem de construir una nova Europa, que cal recuperar les cotes de benestar social, però sembla que ho volem fer perdent els valors que formen part de les nostres arrels, de la nostra història. Quan jo era jove, sentia dir, de forma despectiva, que Europa s’acabava als Pirineus; ara hi ha molta gent que canviaria aquesta serralada per la mar Mediterrània. Voldrien que en aquesta mar acabés la nostra geografia i que més enllà d’aquests límits, s’esborroni el para-digma d’Europa.

En un món global no podem viure d’es-quena als pobles de l’altra riba, ni podem construir una nova Europa sense donar la mà a la resta dels pobles del món sencer. No podem obviar els valors d’humanisme, de capacitat de partiment, de somnis i esperan-ces, que ens ofereixen aquestes nacions, ni tampoc obviar tot el que nosaltres els podem aportar. Com deies a la darrera carta: “La porta d’entrada i retorn a casa és paradoxal-ment la porta de sortida de nosaltres matei-xos”. D’altra banda em ve al cap l’esforç de

tants homes i dones que dediquen la seva vida a retornar allò que d’altres els han pres. Es dediquen a donar el poc que tenen: una mica de menjar, un vestit, un llit, però sobre-tot, temps, estima i molta, molta tendresa. Gosen acariciar aquells que han estat aban-donats. Una de les maneres de lluitar contra el terrorisme és llançar-se a l’aventura de retornar als més desemparats, la tendresa i l’estima robada. Tota persona pel fet d’exis-tir és digna de ser estimada, i si podem expe-rimentar aquesta realitat, ens serà més fàcil entendre que Déu ens crida a l’amor i no a la venjança. Els creients sabem que Déu (amb el nom que vulguem posar-li) és amor i que aquest amor passa per les mans i els gestos dels éssers humans. Jordi Cussó és capellà i economista

tornar allò que hem robat

a quanta gent de les que arriben els han pres l’entusiasme, l’alegria i les ganes de viure?

Una forma de lluitar contra el terrorisme és retornar als més desemparats la tendresa i l’estima robada

de: Jordi Cussó

per: Cinto amat

CC: revista Valors

assumpte: Refugiats

data: 25 de gener de 2016

12 Passant revista

Cartes creuades

Valors

Benvolgut Jordi,Tens raó, la notícia de la reforma legal en un país avançat com Dinamarca per confiscar els béns dels immigrants a partir d’un cert valor (1.340 euros!), ens omple d’indigna-ció i de vergonya. La mesura, que atempta contra el principi fonamental de la digni-tat de les persones recollit a l’article 1 de la Carta Europea dels Drets Fonamentals, contribueix encara més a l’estigmatització de l’immigrant. Fixem-nos en la magnitud del problema dels refugiats: segons dades d’ACNUR, el 2015 hi havia 59,9 milions de desarrelats forçosos al món, dels quals 38,9 milions eren desplaçats interns, 19,5 milions refu-giats i 1,8 milions demandants d’asil. L’any 2005 el total de desarrelats era de 37,5 mili-ons. Es tracta, doncs, d’una realitat creixent de forma exponencial, que afecta les perso-nes que han de viure el drama del desarrela-ment forçós i qüestiona les consciències de les societats d’acollida i els seus Estats. Sovint ens fixem només en el que repre-senta el problema dels refugiats per Europa, i ens oblidem de l’enorme repercussió dels refugiats en societats molt menys desenvo-lupades. El cas més sagnant és el de Síria. Quasi el vint per cent dels refugiats del món actualment procedeix d’allà, el 45,5 per cent dels quals es distribueixen entre sis països, amb Turquia en primer lloc. Hi ha camps de refugiats sirians a Jordània, i des de març de 2015 se’ls prohibeix l’entrada a la part oriental. La major part viuen dis-persos en comunitats i en alguns punts del nord del país són quasi la meitat de la pobla-ció. Més d’un milió de sirians són refugiats al Líban, amb una població de quatre mili-ons, sens cap marc legal, amb elavades taxes de delinqüència i manca total d’escolaritza-ció de tres-cents mil nens. Té lloc, a més, la tensió d’aquests refugiats amb la guerrilla de Hesbol·là, sobretot a la Vall de la Beqaa, par-

tidari del règim d’al-Àssad. Hi ha quasi dos milions de refugiats sirians a Turquia, amb un cost econòmic molt elevat (sis mil milions de dòlars el 2015) i amb poca ajuda inter-nacional. La UE ha promès recentment tres mil milions d’euros al govern turc. És molt gran la hipocresia d’Europa, alar-mada pel problema que té a les portes i que aquests últims anys li ha començat a entrar amb força a casa seva. Ha reaccionat posant tanques a Ceuta i Melilla i també a Hongria. Al Control Temporal de fronteres entre Ale-manya i Àustria, i Suècia i Dinamarca, s’hi afegeix l’amenaça a Grècia de fer-la fora de l’espai Schengen (el gran èxit d’Europa!) si no controla el flux d’immigrants que li arri-ben de Turquia, i a preveure la limitació de la lliure circulació de persones dins dels estats de la UE per un termini de dos anys, el que significaria la mort d’Schengen. A tot això cal sumar-hi les reaccions negatives, per no dir agressives, del grup de Visegrad –Hongria, Polònia, Txèquia i Eslovàquia–, que es neguen en rodó a acceptar refugiats, creant-se així al si de la UE una fractura Est-Oest que reprodueix l’econòmica Nord-Sud de la crisi. I encara una dada que fa estremir:

el 47 per cent de la població europea voldria reduir la immigració.

Aquests són els fets, Jordi, i només podem reaccionar de la manera que dius, apel·lant als valors de l’humanisme que han construït Europa i a tot el que podem aportar des de la nostra situació com a ciu-tadans. Miguel González Martín té un tre-ball interessant als Quaderns de Cristia-nisme i Justícia, que titula De l’hostilitat a l’hospitalitat, recordant que l’hospitalitat es fa veïnatge a través de l’acollida i que sobre les bases ètiques del comportament acollidor podem propiciar el contingut de la polis, de les reformes legals necessàries per fer-nos ciutadans conjuntament amb els que ens arriben de fora. Voldria acabar amb una reflexió positiva. La immigració és també una oportunitat per Europa. Si tenim en compte que, segons dades de l’Eurostat, Europa s’enfronta a un augment de les taxes de dependència de la població envellida i a un descens de més de divuit milons de la població activa fins al 2030, l’amenaça que aquest fet significa per al sosteniment de les pensions i per al crei-xemet econòmic, posant en situació de risc l’Estat del Benestar, hauria de portar, més d’hora que tard, els estats europeus a encar-rilar amb noves mesures el fet de la immi-gració. Merkel sosté que el desafiament dels refugiats posa Europa davant d’un gran pro-jecte, d’un repte més important que la qües-tió de l’euro o que la crisi grega. Perquè la immigració resulti positiva en aquest con-text, cal superar les integracions imperfec-tes dels immigrats, la competència laboral que es pot establir amb els autòctons i evitar els conflictes identitaris i xenòfobs. Cinto amat és advocat

Una dada que fa estremir: el 47 per cent de la població europea voldria reduir la immigració

Un de cada cinc refugiats del món avui ve de Síria i el 45 per cent es distribueixen en sis països

de: Cinto amat

per: Jordi Cussó

CC: revista Valors

assumpte: La misericòrdia

data: 28 de gener de 2016

Immigrants i danesos es manifeten contra la política migratòria del govern.

Passant revista 13

Febrer de 201614

C Francesc Torralba assegura que la crítica és un valor modern, perquè en la mentalitat premoderna la tradi-ció encara té un pes molt important. Abans de l’inici de la modernitat, l’herència i la paraula dels que ens han precedit difícilment es posava en dubte. En canvi,

l’home modern es comença a qüestionar el seu passat i el filtra pel sedàs de la raó. Aquesta evolució, evidentment, només es pot valorar de forma positiva. Saber ser crítics, saber discernir entre allò positiu i allò negatiu de la veritat absoluta que ens volen fer creure, ens con-verteix ens adults. De fet, encara que sovint pensem que la crítica ha de ser forçosament negativa, aquesta és senzillament una valoració de la realitat, en un sentit o en un altre. I, per això, no podem oblidar una prèvia. Si tenim l’oportunitat de reflexionar, formular i expres-sar la nostra pròpia opinió, vol dir que gaudim de llibertat.

Per tot això, la crítica és la prova que una societat té ganes de millorar. Una societat que no critica és una societat estancada i con-formista, una societat que es deixa manipular sense alçar la mirada. La crítica és un bon instrument contra l’apatia social i política i s’ha de fomentar en l’educació i en tots els àmbits. Per això ens volem preguntar: en aquesta fase final de la crisi, estaríem precisament en un moment d’escassetat crítica? O tot al contrari? I és que, per altra banda, tampoc és bo arribar a caure en la crítica per la crítica, que entenem que ha de ser l’avantsala de l’acció. En algun moment s’ha de fer el pas; sinó aquesta es desinfla i perd autoritat. Moviments com el 15M, per exemple, han rebut aquest judici.

De fet, passa el mateix en les crítiques personals. Perquè la per-sona crítica no es confongui amb el criticaire, aquesta ha de d’acos-tar-se a la realitat que l’envolta amb els ulls ben oberts, tenir en compte les opinions dels altres i reconsiderar, si és necessari, les seves pròpies. La persona crítica és exigent amb si mateixa, es qüestiona el seu nivell de coherència i és valenta. El crític, a més a més, sap de què parla. I són aquest tipus de crítiques les que ens fan créixer i les acceptem perquè sabem que són fetes des del respecte.

La crítica, però, encara esdevé en un tercer cercle més íntim. Horacle deia: “El poble em xiula, però jo m’aplaudeixo a casa”. Una certa dosis d’auocrítica és positiva. El dilema és trobar la mesura justa. L’escassetat ens acosta la vanaglòria i l’abundància a la manca d’auto-estima. Sigui com sigui la crítica ens acompanya, la usem a diari, de vegades, ni sense adonar-nos-en. Forma part de la nostra condició i de les nostres relacions i, segons com es formuli, ens pot ajuda a créi-xer o a enfonsar-nos. En la crítica, però, no hi ha formula secreta.

criTico, ET criTico i EM criTico

—Editorial

La Crítica

MONOGRÀFIC

“Una societat que no critica és una societat

estancada i conformista, una societat que es deixa

manipular sense alçar la mirada”

Valors Monogràfic 15

‘Dibuixant sobre el tema’ —Toni Batllori

Febrer de 201616 Monogràfic

La Crítica

“lA SociETAT no éS críTicA, Sinó criTicAirE”

l’entrevista — Maria Coll

Marina Garcés, filòsofaAquesta professora de la Universitat de Saragossa, que defensa la filosofia com una forma de vida, s’ha convertit en una de les pensadores més influents del moment a Catalunya. Amb ella conversem sobre el pensament crític i la funció de la crítica a la societat actual.


Just el dia abans que agafi un avió cap a nova York, entrevistem la filòsofa Marina Garcés, una de les pensadores més influents i conegudes del moment a casa nostra. a la llibreria del centre de Barcelona on ens ha citat –tot i ser pro-fessora de la Universitat de Saragossa viu a la capital catalana– tenen el seu darrer llibre –Filosofia inacabada (Galaxia Gutenberg)– exposat de forma visible i entre la llista dels volums més venuts d’entre els de no-ficció.

La crítica és un valor vinculat exclusiva-ment a les societats modernes?Fa poc vaig iniciar un curs de filosofia polí-tica moderna fent aquesta mateixa pre-gunta als estudiants. La resposta és ambi-valent. D’entrada, hem de tenir clar que la paraula “crítica” és d’origen grec. Totes les paraules del nostre idioma que comencen o tenen la síl·laba cri –crítica, criteri, dis-criminar....– tenen a veure amb discernir o separar, en tallar una cosa segons el seu bon o mal resultat, en separar el gra de la palla.

Per tant, la crítica també tindria aquest ús?La crítica és l’art de posar límits i de sepa-rar allò que considerem bo, d’allò que con-siderem dolent. Això no vol dir que la fina-litat de la crítica sigui exclusivament jutjar. Jutjar només és un sentit molt específic de la crítica. Per exemple, ho fem a Facebook quan marquem “m’agrada” o ho fan els crí-tics d’art, de literatura o de cinema als mit-jans de comunicació.

Però si la crítica prové dels grecs, per què considerem el pensament crític com una herència moderna?Amb la modernitat la crítica, com a acti-tud fonamental que vincula l’ésser humà a la seva societat i col·lectivitat, deixa de ser específica de determinats àmbits i passa a ser constitutiva del subjecte modern. Dit d’una altra manera, mentre a l’àmbit grec la crítica estava associada exclusivament a determinades professions, a la moderni-tat se suposa que tot ciutadà ha de tenir actitud crítica per entendre, relacionar-se amb el món i ser lliure.

I quines eren aquestes professions que abans tenien el privilegi de criticar?

En època clàssica, l’activitat crítica estava en mans dels jutges. Ells discerneixen entre culpable i no culpable. I, també, en poder dels metges. Els metges eren aquells que tenien la capacitat de discernir si una persona estava bé o malament. De fet, la paraula “crítica” continua lligada a l’àm-bit sanitari quan diem que una persona ha tingut una crisi o està en estat crític. I, ja a partir del renaixement, la crítica s’associa als actuals filòlegs, perquè aquests restitu-eixen el sentit i tornen a llegir els textos antics, clàssics i sagrats.

Per tant, abans eren crítics uns pocs i ara ho som tots. Però, antigament, estava clar que qui criticava tenia criteri per fer-ho. ara, quan l’actitud és generalitzada, no és pas així...A l’entrada de la crítica de l’Enciclopè-dia francesa, escrita al segle XVIII –un moment en què s’amplia aquest concepte de crítica–, s’especifica: “tota persona dotada de la capacitat i de la sensibilitat suficient està dotada per relacionar-se lliurament amb les produccions humanes”. En aquest condicionant és on entra l’edu-cació, la política... Per tant, la crítica, com a actitud que ens permet relacionar-nos lliurement amb allò que fem i en allò que som, té un pressupòsit: tenir-ne les capa-citats. Per això, en el gir modern, també es posa l’educació en el centre. Perquè si no es dota la persona de capacitats, d’intel·li-gència i de sensibilitats per convertir-la en un subjecte autònom i de crítica, caiem en l’arbitrarietat del judici sense criteri. I el judici sense criteri és la dictadura de la opinió, del “m’agrada”/“no m’agrada”, “estic en tu”/”contra tu”... Un món de dis-criminacions fetes sense arguments, sense avaluació i sense valoració d’allò que fem.

En aquest moment, estem en aquesta situació? S’està imposant la crítica per la crítica, sense argumentació?Avui es confon l’opinió amb el pensament, base de la filosofia. La filosofia no busca determinar si una cosa és veritat o falsa, sinó examinar-ne els arguments. Actu-alment, en el reialme de l’opinió en què vivim, guanya qui exposa amb més contun-dència la seva manera de veure les coses. Per això, en aquest moment, hem de rei-vindicar la distinció entre: poder opinar i poder pensar. Són coses diferents. Només

quan defensem que tota opinió pot ser sot-mesa a una crítica des del pensament, gua-nyarem en llibertat col·lectiva i ens apropa-rem més a una societat realment crítica i no criticaire, que és on estem ara.

És fonamental ser una societat crítica per ser una societat adulta?El terme societat adulta també és molt modern. Kant va escriure aquest terme en el famós text Què és la il·lustració?, un assaig publicat en un setmanari d’idees. Segons ell, la il·lustració és la majoria d’edat de l’home. Però no hi som, sinó que hi estem anant. Dit d’una altra manera, la il·lustració no és un estat, sinó un anhel. De fet, dos segles i mig després, dubto que aquest pro-grés cap a una societat adulta s’hagi pro-

duït. De fet, més aviat estem vivint cons-tants involucions d’aquest desig.

no és una visió massa optimista de la societat... Per què creu que anem enrere?Els il·lustrats moderns associaven el fet de ser adults a l’autonomia i al fet de deci-dir críticament què s’ha de fer i valoraven especialment les eines d’emancipació res-pecte el dogmatisme i els arguments auto-ritaris (educació , coneixement, ciència...). Avui, però, quan tenim a les nostres mans totes les eines que es consideraven condi-ció per garantir la majoria d’edat –accés al coneixement i democratització del saber–, hi ha infantilisme, dogmatisme, arbitrarie-tat, una criticoneria i una incapacitat d’auto-nomia molt paradoxal.

tot al contrari.Actualment estem en una situació d’anal-fabetisme il·lustrat. Ens hem il·lustrat –el debat d’idees de la població en gene-ral és alt– però tot i així la relació amb el

“La crítica és l’art de posar límits i de separar allò que considerem bo, d’allò que considerem dolent”

“tot ciutadà ha de tenir actitud crítica per entendre, relacionar-se amb el món i ser lliure”


coneixement no ens està fent més lliures, sinó més obedients. Igual que els nens ara necessiten algú que ens doni els criteris abans de poder decidir amb autonomia. Aquesta és una condició del nostre temps respecte la qual encara hem de pensar.

això vol dir que no hi ha una explicació per aquest fenomen?Bé, actualment s’estan capgirant els pres-supòsits de la tradició crítica. Hi ha molts elements que ho expliquen. Personalment ho estic treballant en aquests moments perquè com a professora i com a mare m’obsessiona pensar com trencar aquesta paradoxa.

Molts pensadors han assegurat que la societat espanyola ha estat poc crítica tenint en compte les circumstàncies que ha viscut el país els darrers anys. Les crisis són bones per la crítica, o tot el con-trari?Aquest seria precisament un dels ele-ments que explicaria aquesta paradoxa i aquest analfabetisme il·lustrat. L’analfa-betisme il·lustrat ens fa inoperants, passius i, fins i tot, cruels i indiferents respecte a situacions que, ens afectin o no personal-ment, ens concerneixen i ens haurien de fer reaccionar. Un dels factors que expli-quen aquesta situació és el sentiment de desproporció que tenim.

Un sentiment de desproporció? Sí. Existeix un salt d’escala entre allò que ens afecta com a persones i com a col-lec-tivitat i la capacitat d’acció per can-viar-les, és a dir, les conseqüències de la nostra acció en el món actual. Quan els moderns pensaven en l’acció, els efec-tes de les seves conseqüències era molt restringit i mesurable, perquè en aquell moment la societat era molt poc com-plexa. En canvi, avui, la globalització –entesa com a interconnexió i interde-pendència de tots els fenòmens que ens concerneixen–, ens provoca impotència; base de sentiments apolítics, acrítics i desafectació. La gent no és ignorant, però pensa: “Ja sé que això passa, però jo què hi puc fer?”. El problema és que actual-ment és molt difícil percebre els efectes d’allò que fem perquè les dinàmiques que mouen el món són molt grans i despro-porcionades.

I, doncs, quina és la proposta per supe-rar aquesta barrera i enderrocar el senti-ment acrític?Un dels reptes actuals és fer-nos subjectes en múltiples escales alhora. Això és molt difícil. Tenim tradicions ètiques polítiques de molts tipus, però no una que tingui en compte aquesta dimensió de la totalitat, que s’emmarqui en una acció global, però que al mateix temps no sigui abstracte i no es desvinculi de l’acció local. Els movi-ments filosòfics, culturals, polítics, soci-als... hauríem de treballar en aquesta línia perquè sinó l’afecte immediat és la impo-tència.

És positiva la crítica si després aquesta no es converteix en acció? La crítica, si ens basem ens els autors de referència del pensament crític modern, sempre es considera actitud i activitat transformadora, en ella mateixa i per les seves pròpies conseqüències. La crítica, en sentit radical, sempre és activitat transfor-madora. El mateix Kant, que fa de la filo-sofia una crítica, assegura que la crítica no es pot desvincular de la moció de progrés. Segons ell, no hi ha crítica sense efec-tes en l’avenç històric. I si anem a Marx, l’altre gran referent del pensament crític modern, aquest afirma que no hi ha crí-tica que no sigui una praxis. I la praxis no és l’aplicació d’instruccions que la teoria ens dóna, sinó la capacitat que tenim els humans de transformar les nostres vides a través de la nostra acció i respecte allò que pensem sobre la nostra acció. I, final-ment, Nietzche, el tercer gran nom del pensament crític, diu que tota crítica és creació. La crítica és la destrucció dels vells valors caducs i la creació de nous. En resum, la crítica és progrés, praxis i creació, i, quan no tenim en compte això, caiem en el parlar per parlar i en la crítica fàcil, que acaba desembocant en l’insult i en la queixa.

abans ja apuntava la importància de l’educació, però per passar de la societat criticaire a la societat crítica, quins pilars s’han de potenciar?Jo sempre dic que l’autonomia, que és condició per a la crítica, perquè sinó no podem pensar-nos separats d’allò que rebem, és una virtut col·lectiva i no un atribut individual, encara que aquesta

modernitat liberal ens ha fet entendre l’home com una persona propietària de si mateixa i desembocada a l’individua-lisme. Però la pregunta és des de quins àmbits hem de potenciar, individualment i col·lectivament, aquesta autonomia? I, en aquest sentit, òbviament, l’educació, entesa com la trama de vincles que teixei-xen els diferents àmbits de la vida col·lectiva, ha de ser un aprenentatge continu, tant d’adquisició de nous sabers com de pen-sament crític.

Però això no és tot...No. També crec que hem de pensar en l’acció a l’esfera col·lectiva des de múl-tiples escales. Tradicionalment ens hem dotat d’unes escales institucionals (sistema escolar, mercat laboral, administracions, etc) vers les quals hem dirigit la mirada per dir-los que actuïn. Ara, però, ha arri-bat el moment de polititzar l’existència i la vida quotidiana. I això no vol dir passe-jar-nos amb una xapa a la solapa, sinó situ-ar-nos de forma compromesa i exposada i que allò que fem transformi els àmbits més significatius de les nostres vides.

La confrontació d’opinions pot generar conflictes. avui tenim la pell massa fina?Estem en un moment de molta suscepti-bilitat i de molta irascibilitat, segurament per diversos factors, però principalment per un enduriment de les condicions de vida i per una reducció de les expectati-ves. I això ha creat un malestar social que en comptes de de traduir-se en aliança s’ha traduït en antagonisme; literalment ens barallem entre nosaltres en comptes de treballar conjuntament per combatre aquells poders o persones que estan bene-ficiant-se d’aquesta situació. I això també

“L’analfabetisme il·lustrat ens fa inoperants, passius i, fins i tot, cruels i indiferents”

“La crítica sempre es considera, en ella mateixa, actitud i activitat transformadora”

La Crítica


Marina Garcés en un moment de la conversa sobre el valor de la crítica.

es tradueix també un augment de la cru-eltat, de la competitivitat i del despotisme en molts àmbits de la vida i en una esfera pública molt irascible.

Quina és la clau per calmar la situació? Quina ha de ser l’objectiu del pensament crític avui?Cal girar el to i guanyar radicalitat contra la irascibilitat. Interrompre aquest soroll i anar a les arrels del problemes que ens fan mal. I és que quan mostrem una posi-ció molt defensiva neguem la possibilitat d’arribar a la veritable arrel del problema. Una tasca del pensament crític avui, més que donar receptes i models vers on hem d’anar –cosa que no sap ningú–, ha de ser la tasca d’agafar la destral i obrir un espai on poder reflexionar les coses des d’allà on creixen; perquè aquesta acció radi-cal, tornar a pensar les coses des d’allà on creixen, sí que invita a l’aliança, que no necessàriament a l’acord. Però això,

òbviament, vol dir fer moure a molta gent de la cadira.

Les xarxes socials han estat un botxí per a la crítica argumentada?No sóc tecnòfoba i personalment faig un ús relatiu de les xarxes. De fet, un ús infor-matiu i no deliberatiu. Els efectes de les xarxes socials són clarament destructors i erosionadors d’aquesta possibilitat d’un

“Cal guanyar radicalitat, interrompre el soroll i anar a les arrels del problemes que ens fan mal”

“Les xarxes socials estan gestionades des d’actituds defensives, competitives i patrimonialístiques”

Marina garcés (Barcelona, 1973) és profes-

sora titular de filosofia de la Universitat

de Barcelona i membre de la seva càtedra

de filosofia contemporània. també ha

col·laborat amb altres universitats, com

la Universitat oberta de catalunya (Uoc),

la Universitat d’alcalá o la Universitat

de girona. i forma part del Màster en

Pràctiques escèniques contemporànies de

l’institut del teatre de Barcelona. Ha impul-

sat la fundació espai en Blanc (www.

espaienblanc.net), una aposta col·lectiva

per una relació compromesa, pràctica i

experimental amb el pensament filosò-

fic. Defensa la filosofia com una forma de

vida, un art que neix al carrer i que conti-

nua sense interrupció a l’espai privat, a

casa. Marina garcés avui és considerada

una de les cares més visibles de la genera-

ció de filòsofs catalans nascuts a les dèca-

des dels 60 i 70 i una de les filòsofes del

moment amb més projecció. Ha publicat: En

las prisiones de lo posible (2002), Un mundo

común (2013) i Filosofía inacabada (2015).

filosofiareivindicativa

intercanvi transformador. Les xarxes soci-als tendeixen a reafirmar posicions, enti-tats i bàndols. Són una eina que crea efec-tes de reafirmació i no d’exposició. La crítica és una activitat transformadora, sobretot d’un mateix, i és molt difícil can-viar si un no es mou. Les xarxes, en canvi, estan pensades més aviat per afirmar per-fils i identitats. Creen un gran escenari d’allò que som i d’allò que volem repre-sentar en el món. A les xarxes compartim coses i les xarxes ens permeten una gran multiplicitat amb el món, però aquesta riquesa està gestionada des d’un caràcter fix i des d’actituds defensives, competiti-ves i patrimonialístiques.

Les xarxes no estan pensades per l’auto-crítica. Ens en falta?I tant, ens manca molta autocrítica! I també sentit de l’humor, autoironia, humi-litat i gosadia. Som molt cridaners, però poc valents.


La Crítica

— Jordi Merino

Aquest sociòleg aposta per la crítica com un element necessari per arribar a acords, però també apunta certes barreres com les normes preestablertes i els rumors.

l’ArT DE lA criTicA i lA TAfAnEriA

crítica, en tant que social i nascuda de la neces-sitat de voler entendre l’home i la societat, ha estat present en la histò-ria dels darrer mil·lennis. Ha estat també un motor

de canvi, si es fa una a analogia descarada del conflicte de masses. D’exemples n’hi ha des de Plató, passant per l’humanisme, el racionalisme, la dialèctica, el positivisme, inclòs el marxisme, la teoria crítica, el libe-ralisme i la doctrina social, arribant a una amalgama plural en l’indigenisme, pana-fricanisme, cooperativisme, les Primave-res Àrabs o el 15-M.

Però què ha aportat la crítica a la socie-tat actual, occidental, postmoderna, refle-xiva, globalitzada, digital, secularitzada, de les pantalles o líquida segons el gust de qui etiqueta? Bàsicament un exercici de des-

forma crítica, que diria Guy Standing. Potser cada cop som més nens: aprenem,

ancorem les idees i res es qüestiona, o poc. Sembla que costa més arribar al procés de maduració, aquella que aporta elements d’objectivitat i avaluació de les coses per a poder debatre valors i contravalors. Potser els passa el mateix també als moviments socials i a les relacions personals, on es ven com a crític allò que és propi del criticaire.

Vivim en una societat d’excés d’informa-ció que sovint és reduccionista, esbiaixada, interessada... i observem com actors, opi-nadors parlen de tot amb poca informació. Ingenuïtat raonada emmascarada sota una perspectiva crítica.

Societat de la pell fina, de confrontades, d’imperi de la raó del sentit comú que arma arguments sòlids i construïts socialment abans de qualsevol debat. D’exemples en podem trobar en l’àmbit esportiu, religiós, en el fet nacional, model econòmic... on es combinen recursos propis de l’art crític de la paròdia, la ironia o la rialla que salva amb

d’altres com la tafaneria, rumor, desfoga-ments o armes llancívoles de “garrotada”.

Els serials televisius ens han acostumat a aquesta esborronada. El que han fet ha estat explotar l’art de la iaia de la cortineta del poble, tant típic del control social del passat. Han creat consumidors de la tafaneria, de la informació revelada i mastegada. Uns consu-midors indolors davant fenòmens i fets que l’envolten que afecten la seva quotidianitat.

Queda en el calaix de l’oblit un mínim d’instrospecció autocríca, reflexiva o sim-plement preguntar-se les coses, tant útils i tan necessaris per a mirar més enllà de la façana i créixer. Un exercici al que som con-vidats, evidentment.

LJordi Merino és sociòleg i professor de la

Universitat de Girona

L’esperit crític i el coneixement crític aporten elements importants per arribar a grans acords

Els mitjans han creat consumidors de la tafaneria, de la informació revelada i mastegada

cripció que les desigualtats socials i el con-flicte existeixen, així com un exercici de qüestionar les coses donades per descomp-tat, mitificades i venudes com naturals.

L’esperit crític, la crítica social o el coneixement crític, no va lligats únicament a voluntat de coneixement i transformació; també aporta elements importants per arri-bar a grans acords. En l’etapa dels “glorio-sos trenta” va ser també un factor per arribar a grans pactes corporatius i compromisos socials de protecció davant les incerteses del mercat i que va desenvolupar l’Estat Social.

La crítica, però també topa amb altres mecanismes que li barren el pas com són les normes i les regles per a garantir l’status quo, ordre i convivència, així com els “consensos preestablerts” que diria Noam Chomsky. I com no, amb altres processos com el d’invi-didualització de la població –sobretot de la més precària– per evitar que s’organitzi de


endemà dels fets de París un alumne de catorze anys, em va preguntar qui eren els dolents, si els fran-cesos o els sirians. Vaig aprofitar la pre-

gunta per animar un debat entre tot l’alum-nat. Entre d’altres temes vam reflexionar si eren de fiar les notícies que ens donen els mitjans d’informació. Ens va semblar que la majoria dels mitjans dels països occidentals –seguint les orientacions dels seus propie-taris– havien parlat poc de les conseqüèn-cies dels nombrosos bombardejos sobre la població civil a Síria. No havien explicat d’on surten les armes que es fan servir en els atemptats a diferents ciutats del món.

L’alumnat del segle XXI viu en un món canviant; viu el present, però no està educat per a viure-hi. Són, però, una generació que aprèn amb els altres, per tant necessiten la col·laboració. Els la podem donar? El pro-fessorat no sabem gaire com ajudar-lo; fàcil-ment ens podem equivocar. Són dos aspec-tes del que ens trobem a les aules i que ens dificulten educar en la crítica. A més l’ob-jectiu explícit o implícit del sistema esco-lar és aconseguir que l’alumnat s’ho empassi tot. Els currículums, la majoria de les meto-dologies i organitzacions estan pensa-des amb aquesta intenció. Què podem fer? Seria paper dels professionals de l’ensenya-ment revertir aquest enfocament, però mes-tres i professorat provenim d’una determi-

nada capa o classe social i som partíceps dels valors dominants i es fa més difícil posar-se en condicions de criticar des de dins el sis-tema que ens envolta.

Diria que la neutralitat no és possible. L’escola i els seus mestres no poden viure aliens al que passa a la seva societat tal com ens diu el pedagog català Miquel Soler Roca. Crec que superant els escrúpols deri-vats d’un pretès i impossible neutralisme, correspon a l’educació contribuir al conei-xement polític, tenint en compte l’edat i les característiques de cada grup d’educands. El mestre pot contestar preguntes amb eva-sives. Però amb la seva actuació diària, de manera conscient o inconscient, les con-testa. Educar implica tots els aspectes per-sonals i col·lectius i nois i noies tenen dret a rebre informacions i valoracions que els ajudin a prendre les seves pròpies decisions i opinions sobre política, religió o vida sexual. Respondre a les preguntes amb honradesa i explicant els perquès amb la màxima objec-tivitat possible (del tot és impossible) ajuda infants i adolescents. Penso que és el nostre deure; de la mateixa manera que els ense-nyem competències o comportaments adequats, hem de desvetllar la seva capa-citat crítica, tot recordant que criticar no sempre consisteix en trobar els errors: es tracta de tenir elements d’opinió pròpia per poder valorar.

Als centres escolars serà important el paper de les assemblees a classe, dels debats: és una manera d’ajudar a expressar la pròpia

opinió sense por al que diran, sense voler imposar-la als altres, a respectar totes les opinions igual que demanem que es res-pectin totes les persones. Hem de procurar que la crítica sigui constructiva, que ofereixi alternatives a allò que considerem equivo-cat. La discussió serena no és senzilla. Les persones tenim emocions i aspectes no raci-onals: les creences, per exemple, són irraci-onals. S’hi arriba a partir de les emocions; la família, els amics, les circumstàncies de la vida poden portar-nos a creure en determi-nada religió o acceptar una ideologia con-creta, o ser fans d’un grup musical o d’un club de futbol. No hi ha arguments contras-tables per creure amb algun Déu o ser ateu, per ser del Barça o de l’Espanyol, per ser independentista o no...

A vegades mantenim una postura sense massa arguments perquè ens dóna segure-tat i, aleshores, costa molt acceptar opini-ons en contra. Respectar les creences d’al-tres no implica compartir-les, implica fer un exercici d’acceptació que no freni la lliber-

tat que tenim tots d’opinar i expressar-nos. Infants i adolescents poden compensar les incerteses inherents a la seva edat amb defenses aferrissades d’unes idees. Aquí rau la importància de la nostra tasca. L’escola és una part petita de l’educació i, moltes vegades, hem de lluitar a contracorrent de la majoria de la societat. Una societat, que majoritàriament no promou l’esperit crític.

A les escoles i instituts tenim una gran força: sempre caldrà la relació personal entre les persones que eduquen i les que són educades. L’acompanyament respec-tuós, afectiu i efectiu de l’adult ajudarà a educar la capacitat crítica dels nostres infants, adolescents i joves.

— Joan Maria Girona

El pedagog recorda que criticar no és trobar errors sinó tenir elements d’opinió pròpia per poder valorar i que, per tant, aquest hauria de ser un dels objectius de l’educació.

A l’AUlA no hi hA nEUTrAliTAT

Joan M. Girona és psicopedagog i membre

del Consell de formació de Rosa Sensat

L’alumnat del segle actual viu en un món canviant, viu el present, però no està educat per a viure-hi

L’objectiu explícit o implícit del sistema escolar és aconseguir que l’alumnat s’ho empassi tot

L’


La Crítica

— Roger Vilà

Aquest filòleg i escriptor defensa que les persones tenim el dret i el deure de ser crítics i per això es pregunta per què avui pràcticament ja no es publiquen crítiques de llibres.

lA críTicA nEcESSàriA QUE ES fon

na repassada ràpida als suplements cultu-rals que encara trobem en alguns diaris permet constatar un fet: avui pràcticament ja no es publiquen crítiques

que no deixin en bon lloc un llibre. Quan es parla d’una obra, se’n parla bé. I, com que és impossible que tots els llibres que es publi-quen siguin bons, la conclusió a què podem arribar és que abans de parlar malament d’una obra s’opta per no parlar-ne.

Els motius d’aquest fet són diversos. La crítica que podríem anomenar “oficial”, exercida per crítics professionals, ha vist reduït l’espai de què disposava a diaris i suplements. Avui tot ha de ser breu i fàcil de digerir, i un comentari negatiu segurament demana més justificacions i, per tant, més llargada que una mera ressenya que parli

incòmode. Penso que en aquesta renún-cia hi ha fins i tot certs temors més o menys conscients (algú es pot enfadar amb nosal-tres, podem perdre una amistat). I així hem arribat al punt que hi ha qui es planteja si cal que la crítica literària continuï existint.

Doncs bé, jo opino que la crítica literària és absolutament necessària. En primer lloc, els lectors que s’enfronten a l’ingent nombre de títols que els esperen a les llibreries agrai-ran tenir una informació sòlida sobre què val i que no val la pena llegir. Les persones que volen formar-se un criteri a l’hora de triar lectures han de poder tenir a l’abast els argu-ments que els forniran els crítics per mitjà dels teus textos. El crític tria, garbella, i amb la seva feina permet que el lector pugui també triar què vol llegir amb coneixement de causa.

En segon lloc, sense crítica és difícil gua-nyar criteri; sense criteri no progressem. I aquesta afirmació la podem aplicar a molts altres àmbits. Les persones tenim el dret i el deure de ser crítics, de dir el que pensem respecte d’un llibre, d’una obra de teatre o de qualsevol cosa. És un dret que hem d’exercir si no volem posar límits a la nostra pròpia llibertat –de pensament, d’expres-sió–; i és un deure perquè essent crítics con-tribuïm al bé comú i al progrés de la societat, ja que algú podrà aprofitar el nostre judici per afinar el seu, de criteri.

Si callem, si no assenyalem mai els aspec-tes que ens semblen millorables d’una obra qualsevol, com a persones deixem de pro-gressar i esdevenim una societat més hipò-crita, més endogàmica, menys oberta, menys educada. És per això que seria molt negatiu que en el nostre marc mental quedés establert que parlar malament d’un llibre fos un acte de mal gust, una acció que cal evitar. De la mateixa manera que hem d’intentar ser assertius, que hem de saber dir que no quan volem dir que no, hem de ser capaços de fer una crítica justa i rao-nada, sempre constructiva, però que no obviï els defectes i les mancances d’allò que jutgem. Ens hi juguem la llibertat personal, el nostre propi creixement i el de la societat que formem tots plegats.

I de retruc, esclar –i tornant a la crítica literària–, ens hi juguem la possibilitat de ser cada cop més bons lectors, més exigents amb els nostres escriptors, una manera de donar una oportunitat a la bona literatura.

URoger Vilà és filòleg i escriptor

bé de l’obra en qüestió. L’allau de llibres que es publiquen actualment també explica que els crítics vulguin centrar-se en aquells que segons el seu parer paguen la pena. A aquests motius se n’hi poden afegir altres de menys confessables: els interessos editori-als, l’amistat que sovint hi ha entre el crític i l’autor, el fet que moltes articles que sem-blen crítiques no siguin res més que textos promocionals encoberts, etc.

Siguin quines siguin les raons, el cas és que ja no es publiquen judicis negatius de llibres. I aquesta constatació s’estén a àmbits on els motius esmentats no tenen raó de ser, com ara espais oberts d’Internet –el diari cultural Nuvol.com, per exemple– on tothom pot escriure lliurement, sense coac-cions, sense limitacions d’espai ni de cap altra mena. És com si esmentar els defec-tes d’un llibre, quan hi són, s’hagués con-vertit en un acte de mal gust, innecessari,


uan vam decidir posar en marxa Crític, par-tíem de la base que el periodisme que es fa actualment a la majoria de mitjans ha perdut una de les seves funcions clàs-siques: la fiscalitza-

ció del poder. Es diu que els mitjans són el quart poder, que monitoritza els abusos dels altres tres, però a la pràctica molts ja no fan aquesta funció sinó que formen part d’una única esfera de poder.

Volíem desmarcar-nos d’aquesta ten-dència i recuperar els valors clàssics d’un periodisme molt menys complaent amb el poder, perquè sense crítica, no hi ha peri-odisme: aportar més perspectiva i context, fugir de la immediatesa, fer que el que produïm sigui més substanciós i que no caduqui. I, també, fer-ho en un projecte autogestionat per periodistes en forma de cooperativa. És una idea si es vol romànti-ca, però en el nostre cas també eficaç per-què el marc de l’Economia Social i Soli-dària en el qual ens movem ens vincula clarament al món de la crítica. Ho vam començar a constatar quan preparàvem la campanya de llançament, on va néixer aquesta etiqueta #sentitcritic que ha fet fortuna i que fa que molta gent ens digui “els de Sentit Crític” i no “els de Crític”. A partir d’aquí vam construir la campa-nya, subratllant aquestes idees de perio-

disme no servil amb el poder, independent d’aquests grans poders, que posa sobre la taula problemàtiques candents...

Volíem, doncs, sortir de la dinàmica del dia a dia embogida, de tuits que cons-tantment reclamen “Atenció!”... dinàmica construïda en detriment d’aquesta crí-tica. La immediatesa, amb independència de què els continguts siguin més o menys afins al poder, no contribueix a la forma-ció del sentit crític. Millor, doncs, fer poc contingut però bo i no caure en la sobrein-formació a la què ja al·ludia Vázquez Mon-talban quan deia que d’informació, si n’hi ha molta, és que potser no volen que esti-guis informat. És la “infoxicació”: per molt accés que tinguem a moltes fons, ens fan falta altres eines per orientar-nos.

I després hi ha una qüestió clau: el finançament. Com sabem, els models empresarials que es van imposar ho van fer en base a la publicitat i això ha anat en detriment de què el públic pagués per tenir aquest producte a les mans. En aquest sentit, els periodistes hem de fer autocrítica perquè quan els mitjans van veure que els lectors els abandonaven, tots ho van atribuir a la gratuïtat d’internet i pocs van fer autocrítica en el sentit de dir: “Si no sóc útil, probablement és que dec fer alguna cosa malament més enllà del canvi de paradigma”. Nosaltres anem a la base de sempre, i el finançament de Crític pivota de forma majoritària no sobre la publicitat, sinó sobre els subscriptors.

El sentit crític és una cosa que es forma i s’educa. La seva configuració hauria de pivotar sobre el triangle escola/família-entorn/mitjans. Tots aquests elements són els que han de contribuir a la formació d’aquesta ciutadania crítica. A partir del moment en què tens una ciutadana crí-tica, formada i preparada, aquesta ciuta-dania té prou eines per discernir, discri-minar, seleccionar, triar... i formar-se el propi criteri. L’escola hauria de tenir un paper molt rellevant –em resulta especial-ment sorprenent que no es prioritzi gens l’aprendre a “llegir” els mitjans de comu-nicació-. La família i l’entorn social també és clau: nosaltres no seríem periodistes amb sentit crític si les nostres famílies o el nostre entorn de barri o espais de socia-lització on ens hem mogut no hi hagues-sin contribuït. I després hi ha una darrera part molt rellevant que són els mitjans: si estan venuts a la superficialitat, es fa difícil que la gent pugui treballar aquests valors crítics. Als periodistes, doncs, ens toca

tenir sentit crític amb nosaltres mateixos i pensar quina mena de continguts estem produint, com ho estem fent i si són uns continguts aprofundits o d’usar i tirar.

Una societat que no tingui present el valor de la crítica és una societat que ho té molt difícil per avançar. La crítica és essencial si volem treballar en la millora de la nostra vida en tots els àmbits, i potser durant els temps de bonança econòmica previs a l’esclat de la crisi no hem parat prou atenció en cultivar-la. La crítica ha de ser sempre raonada i argumentada, i ha d’aportar dosis d’autocrítica. Cal posar sobre la taula els aspectes que ens generen contradiccions per millorar com a perso-nes i com a col·lectivitat.

— Roger Palà

La percepció de falta de sentit crític en una gran part dels mitjans de comunicació editats avui –associats a l’establishment– ha fet florir iniciatives com la de Critic.cat.

SEnSE SEnTiT críTic no hi hA PErioDiSME

Roger Palà és periodista i impulsor de Crític

als periodistes ens toca tenir sentit crític i pensar quina mena de continguts estem produint

Una societat que no tingui present el valor de la crítica és una societat que ho té molt difícil per avançar

Q


La Crítica

— Jaume Patuel

Aquest pedapsicogog planteja els elements necessaris que ha de cultivar l’home per aconseguir una capacitat crítica primària que el condueixin a una obertura relacional.

lA cAPAciTAT DE criTicAr i SEr criTicATS

l llarg de la meva expe-riència professional, mes de sis dècades, entre la tasca de peda-gog i psicòleg (que ara sintetitzo com a pedapsicogog), sempre

he tingut i tinc encara un leitmotiv: pensar per un mateix i optar en la vida per un mateix. I la motivació és: “si no és així, són els altres que pensaran en lloc teu i et creuràs que tens pensament propi. A més, són els altres que diran per on anar, creient que ets tu qui optes”.

L’ésser humà té una capacitat genè-tica crítica i l’exerceix. Ho fa conscient i inconscientment. Però el quòdlibet és si l’ésser humà se n’adona i és conscient que millorar la societat es realitza a través de millorar-se un a si mateix. Fàcil de dir, difícil de fer, per la qual cosa cal la capa-citat crítica, però constructiva. Aquesta no s’ha de confondre ni amb la verbalit-zació de sentiments com si fos un pensa-ment ni amb creure que dir el que es pensa és una opinió. No oblidem que l’opinió és fruit d’un treball interior; no cau del cel. La capacitat crítica constructiva no confon els altaveus amb el micròfon. Els altaveus són aquestes opinions cregudes pròpies quan són dels altres. L’altaveu és un repe-tidor. Per contra, el micròfon és allò per-sonal. És aquell que sap el que vol i pensa.

A més, el narcisisme o la supèrbia pot viure qualsevol comentari com atac o per-

(6) Aprendre a treballar en equip. A con-viure amb els altres. L’ésser humà és un ésser relacional. No és un ésser aïllat, sinó fruit de relació. No és un autista, tancat en el seu món. És tota una alteritat. (7) L’ego, que s’ha d’enfortir, però no inflar, ha de saber situar-se en els diferents nivells de consciència per tal de saber què vol criti-car constructivament després d’escoltar. Quantes dificultats per escoltar una crí-tica sana i positiva per no saber situar-se al nivell de l’altre i viceversa.

És cert que avui en dia tenim la pell més fina, una sensibilitat més forta, un nou nivell de consciència. Sortosament. Un canvi d’època en tots els ordres. I alhora hi ha moltes resistències d’una part de la societat que no vol canviar, no vol ser cri-ticada, ni vol moure’s; però sí criticar-ho negativament tot. És cert, per altra banda, que alhora de fer una crítica, aquesta ha de ser dita amb delicadesa i fermesa perquè en fer-la prem botons de la nostra estructura psíquica

inconscient que no vol fer canvis o se sent atacada. Reaccions molt primàries. La crí-tica constructiva ha de recordar que és millor la veritat que l’amistat.

El pensament del mestre Confuci (551-479 a.C) ens pot orientar: l’autèntic conei-xement és conèixer l’extensió de la pròpia ignorància. I Karl Marx (1818-1883) va dir: “Les idees de la classe dominant són en totes les èpoques les idees dominants”. O el mestre Jesús (6 a.C - 32 d. C): “Feu la veritat amb estimació i la veritat us farà lliures”. La qual cosa no treu una sana ironia ni un bon humor ni una bona cele-bració. La capacitat crítica no treu la festa. No és fàcil ni criticar ni acceptar-la, però és necessària.

A

Jaume Patuel és pedapsicogog

L’ésser humà té una capacitat genètica crítica i l’exerceix. Ho fa conscient i inconscientment

La capacitat crítica no treu la festa. no és fàcil ni criticar ni acceptar-la, però és necessària

secució en lloc de saber què es diu. Les seves reaccions impregnen la reflexió i els pensaments d’una forma perversa i ales-hores ataqui els altres. D’aquí la neces-sitat d’elaborar aquesta capacitat crítica primària cap una obertura relacional. Aquest treball permet tenir una escolta molt més fina.

Què cal, doncs,al meu entendre? (1) Un silenci interior de sorolls per tal de saber auscultar-se. El vertader silenci té com a germà bessó la paraula. (2) La compren-sió. Aquest ”prendre amb...”, copsar-se a si mateix. Intuir els moviments interi-ors negatius, destructius. La necessitat de l’empatia com de la simpatia. (3) Saber que no hi ha cap paraula, cap pensament, que no estigui impregnat d’emocions i fanta-sies tant conscients com inconscients. Per això avui dia es parla tant, i a vegades no ben compresa, de la “intel·ligència emoci-onal”, que no és ni més ni menys que la maduresa integral i no un cop de puny sobre la taula. (4) La necessitat de nodrir-nos de la Saviesa Humana dels Mestres de totes les cultures. I saber escoltar l’inte-rior o el Mestre que cada Ésser Humà té. Això permet anar a la recerca d’informa-ció; impossible criticar sense informació. (5) La introspecció per tal d’enriquir-se amb les coses portades a terme així com aprendre a corregir les dificultats inevita-bles. Creure que el conflicte que genera tota dinàmica és immaduresa o malaltís, és negar la realitat de l’estructura psíquica.


Eulàlia Puigderrajols és mestra

Deixa’t perdre —Eulàlia Puigderrajols

créixEr i MADUrArLes relacions humanes es mouen en el mar de la crítica. Ja a l’escola critiquem la mestra, perquè ens sembla que els seus ensenyaments no són prou didàctics. Comparem les deci-sions dels nostres pares amb les que prenen els pares dels nostres amics. Posem en qües-tió la presidenta de l’escala o el batlle perquè no han pres la decisió que ens semblava més assenyada. Des que tenim ús de raó, criti-quem, valorem, comparem tot el que ens envolta –és un dels camins de l’aprenen-tatge– i tenim com a mesura la nostra cos-movisió del món. És així com creixem i ens fem madurs. Ara bé, si ens quedem en aquest punt i no assumim que la nostra particular

unitat de mesura és subjectiva, anem per mal camí.

Deixeu-vos perdre per espais de tele-visió de política. N’hi ha per sucar-hi pa. Escombren cap a casa. Són exigents amb els del seu color i mostren veneració amb els “seus”. A tall d’exemple, fa uns dies, un periodista de reputada solvència i de llarga vida professional –Josep Cuní–, va ser incapaç d’acceptar que havia perdut una primícia. Vaig sentir vergonya aliena quan va criticar a cor que vols TV3, en no poder entrevistar, a diferència de la televisió pública, els protagonistes del pacte d’in-vestidura. Va oferir un programa curull

d’analistes amb molt predicament, però aquella nit se li van escapar aquells que estaven escrivint la història i no ho va pair.

Què ens passa? Per què som tan poc proclius a acceptar que hem perdut, que no ho hem fet bé, que l’hem errat? O que l’altre és millor? O, senzillament, ha estat més oportú? Ens dol, no sabem ni volem pair la nostra crítica; en el fons no ens han ense-nyat a ser autocrítics i aquest valor ha de tenir una relació biunívoca; tant l’hem d’exercir, com l’hem de rebre, acceptar-la amb ale-gria i humilitat. Quan en som capaços és quan creixem de veritat.

KAnT, PArE DEl ‘criTiciSME’

Immanuel Kant (1724-1804), nascut a Königsberg, l’actual Kaliningrad russa, va ser sens dubte una de les ments més pre-clares de l’època de la Il·lustració, època en què Europa va viure els canvis polítics de la denominada Revolució Francesa. És considerat el primer i el més impor-tant representant del “criticisme” i com un dels pensadors més influents del nostre continent i de la Filosofia Universal.

El “criticisme” va irrompre en el pen-sament europeu amb l’objectiu d’acabar amb la polèmica existent llavors entre el dogmatisme (que enarborava la plena capa-citat d’arribar al coneixement de la reali-tat) i l’ “escepticisme” (que manifestava la impossibilitat d’arribar al coneixement segur d’aquesta realitat). Així el criticisme considerava que tot coneixement és provi-sional, subjecte a canvis, a noves interpre-

tacions i a revisions continuades, adme-tent que el que sempre s’ha considerat cert pugui ser realment fals, sense matisacions.

Una frase atribuïda a Kant resumeix una bona vessant del seu pensament: “El savi pot canviar d’opinió. El neci, mai”. Sovint diem –sense acabar d’acceptar-ho del tot- que “rectificar és de savis” i que és necessari evolucionar raonablement davant la innegable successió històrica de paradigmes econòmics, socials, polítics i culturals... considerats erròniament ina-movibles, inapel·lables o definitius.

Magnífica lliçó, la de Kant. Els homes som sovint tossuts, obstinats, saberuts... tendenciosos, parcials. Abusem del con-vencionalisme inalterable, del subjecti-visme particular, del partidisme absurd... quan el món d’avui exigeix més que mai acceptació de les mancances pròpies i assumpció de les deficiències personals. En tot cas, ens agrada criticar, moltes vegades sense massa argumentacions fona-mentades i ens dol ser criticats amb con-tundència perquè en el fons som manifes-tament hipersensibles.

Sembla que els humans perseguim un únic objectiu: mantenir el nostre posicio-nament social sense massa contemplaci-ons i sense haver de baixar del pedestal on hem estat prèviament enlairats. Segur que hi esteu d’ acord.

L’historiador recorda el filòsof prussià que va sentenciar: “El savi pot canviar d’ opinió. El neci, mai”.

història —Ramon Salicrú

Ramon Salicrú és historiador

Febrer de 2016

Havíem volgut ser,drets en el crepuscle,els símbols transcendentsd’un temps de brava lluita.No som res més que uns ullsmirant enrera,una veusense paraula fèrtil:quan la terra ens abracijaurem en un silenci de tasca inacabada.

26 Monogràfic

lliBre

Crítica de la razón pura

Immanuel Kant

Ed. Tecnos, 2004. 392 pàgs.

Modernidad y cultura crítica

Nicolás Casullo

Ed. Paidós. Buenos Aires, 1998.

La crítica del arte: historia, teoría y

praxis

Anna Maria Guasch (Coord)

Ed El Serbal, 2003. 341 pàgs.

Pel·lÍcUla

El crítico.

Dir. Hermán Guerschuny.

Argentina, 2013

Per saber-ne més

Una crítica seriosa és un regal, perquè conté una mirada alternativa que pot fer trontollar plantejaments descomptats i mitges veri-tats. Així, l’aportació de Maquiavel sobre els mecanismes de poder és definitiva en teoria política: fent semblant de donar lliçons als prínceps, fa la descripció crítica sobre el que de debò ja feia o fa el poder. Tot i la commo-ció d’alguna ment benpensant, que el titllà de cínic, Maquiavel no era “maquiavèl·lic”, sinó honest i honrat, perquè s’atreví a dir què passa sense entrar en el joc de dissimu-lació que convé al poder. En concret, avui és o no útil la noció de raó d’Estat per entendre els entrebancs de la construcció d’Europa, la crisi de refugiats, l’existència de fons reser-vats, o el Procés català?

L’anàlisi d’una crítica fa revisar dades, raons i conclusions. Cal no fixar-se en l’autor de la crítica, o sigui, no caure en la fal·làcia ad hominem, que és l’intent trampós d’invalidar una crítica apel·lant a defectes personals de l’autor; es pot dubtar del llegat de Rousseau, de Marx, de Nietzsche, etc., per mor d’unes biografies no prou edificants? L’actitud crí-tica va bé per a no prendre bou per bèstia grossa. Francis Bacon assenyala els prejudicis o ídols de la tribu, del fòrum, de la caverna,

i del teatre, com a errors comuns derivats de les tendències naturals, de les precon-cepcions a què arrossega el llenguatge, de les degudes al caràcter i l’educació rebuda, i de les provinents del saber tradicional. Kant fa l’anàlisi critica de la raó com a facul-tat general de coneixement, marca els límits del coneixement objectiu, fa notar que l’es-pai, el temps, o la causalitat, no són quelcom exterior a l’humà, sinó que els posa o pro-venen del subjecte que coneix, i mostra que les idees de la metafísica (Déu, ànima, món-en-sí) cauen fora del coneixement objectiu.

La crítica fa avançar la ciència. Els cientí-fics joves estan al cas de les teories que expli-quen els mestres, però sovint no se les creuen i les critiquen i revisen des de les anoma-lies, fins a trencar amb la vella teoria estàn-dard, i fer el salt a un nou marc explicatiu amb més capacitat predictiva. El pensament crític modern se centra en les afirmacions usuals que es prenen com a correctes i ana-litza primmiradament la base i les raons que les articulen. En el capteniment de cadascú, l’autocrítica ens obre al canvi i a l’avenç, i a guanyar més en pensar per compte propi, el més preuat must de tot quartier racional.

filosofia —Albert Botta

reflexions mínimes —Albert Calls

cAPAciTAT críTicA i QUAliTAT DE PEnSAMEnT

LA CRÍTICA SENSE EFECTEEntre no poder dir el que es pensa i dir el primer que et ve al cap hi ha una gran distància: la de la

censura i el fet de ser conscient de quines conseqüències provoquen les nostres afirmacions.

Hem creat una societat on tothom diu el que vol en temps real, la majoria de vegades sense

haver reflexionat si està projectant o aportant. És fals pensar que algú ‘en calent’ pot donar

solucions a un problema greu, ja que sense la distància adequada no es poden emetre judicis

de valor equànimes. La crítica, quan és constructiva és molt útil, quan el que pretén és mostrar

errades i apuntar encerts, quan permet al criticat replantejar-se els seu posicionament i reori-

entar-se. Per contra, quan és interessada, obeeix a poders i s’aparta de la veritat, no aporta més

que confusió. Som fills de la societat del caos i desesperadament ens calen fars de referència

davant d’allaus informatius que no podem controlar. La crítica és necessària i molt, però quan

parteix de la honestedat i no purament de l’espectacle i l’interès. albert Calls és periodista

La crítica ens ajuda a avançar perquè conté una mirada alternativa i no podem menystenir-la segons l’autor.

albert Botta és professor de filosofia i ètica

El racó poètic —Albert Pera

AUTocríTicA

albert Pera és poeta

La Crítica

Valors

“no és més autònom qui balla aïllat al so d’una música que només ell sent sinó qui millor balla, perquè marca la pauta a la resta. Per això l’ètica és una estètica”

En un dels llibres més seriosos de l’huma-nisme, l’elogi de la follia, el personatge de la Follia ridiculitza el costum que hi ha a cada lloc de reclamar com a particularment seu algun sant amb facultats especials. Però l’au-tor d’aquest llibre, Erasme de Rotterdam, sap que la naturalesa, de la mateixa manera que ha fet amb cada mortal, li ha donat també a cada nació i fins i tot a cada ciutat, un cert amor propi comunitari (philautia, es llegeix a l’original). Erasme defineix la phi-lautia d’aquesta manera: “ipse sibi palpatur”, és a dir, celebrar-se o festejar-se un mateix. I hi afegeix que si aquesta celebració va diri-gida a un altre es diu “kolakia”, o sigui, adu-lació. Però si l’adulació a l’altre pot sem-blar servil, la que ens dediquem a nosaltres mateixos –conclou Erasme-, “permet que cadascú resulti als seus propis ulls més satis-factori i estimable, la qual cosa suposa ja una part molt substancial de la felicitat”.

Potser aquesta defensa de l’amor propi li sembli a algú massa narcisista. Però si l’interès per un mateix no està mancat, certament, de riscos; molt més grans són els riscos que es deriven del desinterès i la manca de cura d’un mateix.

Una cultura es pot veure com un grup heterogeni de persones ballant al so d’una música que només ells senten. El foraster sempre s’estranya davant els moviments coordinats del grup, precisament perquè és incapaç de sentir la música que els guia. La sensibilitat auditiva cap a la nostra música no és autònoma ni tampoc ho és la tendèn-cia espontània dels nostres moviments a cercar una música a la que emmotllar-se. El subjecte que creiem que som està sempre subjectat a una música que no hem com-post. Podríem dir que no és més autònom qui balla aïllat al so d’una música que només

ell sent, sinó qui millor balla, perquè marca la pauta a la resta. Per això l’ètica és una estètica.

Cap tradició és perdurable si no és capaç de generar els seus propis encanteris sobre la seva bondat natural. A tota tradició li cal, per sostenir-se, l’apuntalament de la fe de la ciu-tadania. Les tradicions amb una llarga his-tòria són capaces de convertir els seus ritual arbitraris en evidències ciutadanes. La racio-nalitat d’una tradició o d’una institució no es troba en el que diu o fa, sinó en la nostra incapacitat per viure sense elles. En aquest sentit, al mateix temps que donen resposta a la nostra incapacitat ens l’amaguen. Això vol dir també que una cultura no té èxit si no és capaç d’ocultar de manera versemblant la natura. L’home no pot viure en condici-ons exclusivament naturals. Per això mateix la primera llei de la política és que l’impera-tiu repressor no pot ser reprimit.

Quan la meva mare s’estava morint, va venir a seure’s al meu costat al pedrís de casa meva un noi que, per entendre’ns, podem dir caritativament que no era el més llest del poble, però al qual la meva mare s’estimava molt. El noi estava molt trist i volia comu-nicar-me la seva tristor. Li sabia greu que es morís la meva mare però això ho podia acceptar. El que el treia de polleguera era la bajanada que havia dit el mossèn: que en morir-se aniria amb Déu. “Què és Déu per a nosaltres?”, em va preguntar. Ell mateix es va contestar. “Déu per a nosaltres no és res. La nostra és la ‘Virgen del olmo’”. La Virgen del olmo és la patrona del meu poble, que és només nostra; mentre que Déu és, al cap i a la fi de tothom. Em va emocionar profunda-ment aquest noi i encara avui m’emociono en recordar-lo.

En defensa de l’amor propi

27

ni àngel ni bèstia —Gregorio Luri

PENSAMENTS

Gregorio Luri és filòsof i pedagog

Febrer de 201628 PensaMents

Ramon Bassas escriu a ramonbassas.cat /

@ramonbassas

arpad Pou és membre de termitas y

Elefantes / @termitaelefante

Poder, indignats i xamans

na mica accidentada-ment, haurem clos un cicle electoral sencer. Una de les conseqüèn-cies d’aquests processos ha estat la incorporació

de nous rostres als ajuntaments i als par-laments. En l’estrambòtic i hipotètic cas que algun d’ells demanés que li recoma-néssim algunes lectures per saber cap on va el món de la política, correria a dir-li el nom de tres dels millors llibres que, a parer meu, s’han publicat darrerament al respecte i que tenen la virtut de desmun-tar els tòpics en què crec que incorre la “nova política”. Es tracta de El fin del poder, de Moisés Naím (Debate, Madrid, 2013), la política en tiempos de indignación, de Daniel Innerarity (Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2015), i El retorno de los chama-nes, de Víctor Lapuente (Península, Barce-lona, 2015). Tot plegat són una mica més de mil pàgines, sí, però ai del polític que no sap llegir… (en tots els sentits).

Moisés Naím explica al llibre amb pèls i senyals la principal tesi que hi defensa. Per una sèrie de circumstàncies, diu, la manera d’exercir el poder més eficaç als temps on vivim passa a través d’institucions menys pesants, més precàries, agents de tres pro-cessos. Un, el de la “revolució del més”, reduint les barreres en què comptaven (físiques, aranzelàries, legals…). Dos, el de la “revolució de la mobilitat” amb la fi dels públics captius. I tres, el de la “revo-lució de la mentalitat” d’un món que no dóna res per descomptat. A banda de les nombroses possibilitats que ofereix aquest canvi, no s’està de prevenir-nos contra les amenaces d’un món “anòmic” (on els vin-

cles socials estan trencats) o “anàrquic” que pot esdevenir d’un món amb poders febles o quasi inexistents.

El volum del basc Daniel Innerarity és un exhaustiu i acurat repàs a tots els aspectes de l’exercici de la política apor-tant unes importants dosis de seny a l’ex-cés d’expectativa que es concentra en allò que se n’ha dit la “nova política” i de la seva incapacitat per actuar sobre la rea-litat que pretén transformar. A cadascun dels problemes que detecta (personalit-zació dels actors polítics, polarització i aversió al pacte, la revifalla de la demo-cràcia directa, ineficiència dels processos de transparència…), n’enumera les conse-qüències inadvertides i hi aporta alternati-ves d’una raonabilitat tan necessària com, pel que veig, bastant escassa on hi hauria de ser.

Finalment, el volum de Lapuente basa la seva tesi en la divisió (a més de les clàs-

siques dreta/esquerra, etc.) entre els que parteixen de grans paraules, amb progra-mes pretesament radicals, que n’anomena “els xamans” i els que es plantegen objec-tius més modestos i proposen canvis pau-latins, que en diu “les exploradores”. Ho fa amb l’experiència d’estudiar (i viure) les polítiques dels països escandinaus i iden-tificar com a exitoses les segones en detri-ment de les primeres.

L’autor recomana als nous polítics tres llibres que tenen la virtut de desmuntar els tòpics en què, segons ell, incorre la “nova política”.

El voluntariat és un valor en desús. Exis-teix un tipus de voluntari que busca l’ex-periència que intensifiqui la seva vida en el lloc més remot del planeta tot buscant un projecte que satisfaci les seves neces-sitats romàntiques. Però quin tipus d’in-tercanvi s’estableix realment? Doncs qui el rep adequa, malauradament, una sèrie de tarifes. A Costa Rica, per exemple, el voluntari ha de pagar-se l’allotjament i el menjar com si fos un hotel de tres estre-lles. Aquest tipus de voluntariat, cada vegada més estès i exclusiu, s’ha conver-tit en un valor de mercat, en una moda trànsfuga que afavoreix molt poc a qui ho necessita de veritat. El quid pro quo imprescindible es dilueix i desapareix, i no beneficia gens la causa noble del qui destina el seu temps a l’altre. En plena globalització hem d’aconseguir rever-tir l’individualisme que imposa el Capi-tal per la solidaritat i les interrelacions humanes.

A Florianòpolis, a una illa del sud de Brasil, fa més de tres dècades que hi ha un projecte anomenat Çarakura –parti-cular ocell matutí en perill d’extinció– que funciona gràcies al voluntariat. Ells conviuen, durant una temporada, enmig de 15 hectàrees dedicades a la conservació de plantes selvàtiques, la recuperació de zones degradades i la gestió integral de residus, on la pràctica de la permacultura i la bioconstrucció, d’arquitectura gaudiniana, vertebren la proposta de vida en harmonia i res-pecte per l’entorn que volen inculcar en Ney i l’Andrea, les ànimes entrelligades d’aquesta iniciativa.

L’Instituto Çarakura promou una reciprocitat que prescindeix dels diners per posar de relleu altres “monedes” com el temps, el treball, l’aprenentatge mutu o la cooperació, és a dir, el substrat tant necessari del que s’hauria de nodrir el voluntariat.

Es busca voluntari a Çarakura

De baix a dalt —Arpad Pou

fem un pensament —Ramon Bassas

Són una mica més de mil pàgines, sí, però ai del polític que no sap llegir… (en tots els sentits)

U

Valors PensaMents 29

Soraya Hernández és diplomada en treball

social i màster en bioètica

L’ús de lesinvestigacions nazis

olts dels dilemes ètics que ens trobem ens porten a fer-nos la gran pregunta: el fi justifica els mit-jans? Avui l’experi-

mentació amb humans està controlada però encara ens podríem preguntar pel patiment dels animals no humans, per exemple. O com tractar la coneixença científica obtin-guda de pràctiques que avui condemnem però que han permès avenços significatius.

La Dra. Piquer és biòloga i dirigeix un equip d’investigació on biòlegs, bioquí-mics i oncòlegs fan cerca sobre les aplica-cions de la hipotèrmia en la lluita contra el càncer. Les primeres hipòtesis són espe-rançadores i estudien la hipotèrmia amb voluntaris ben informats i sempre amb el vist-i-plau del comitè ètic. Aquests volun-taris es troben totalment controlats a nivell mèdic, les dades obtingudes es registren alhora que s’ha anat fent cerca bibliogrà-fica i es van comparant resultats. Entre els estudis trobats, però, hi ha uns que fan patir a la Dra. Piquer. Són les observacions que van fer els metges i altres investigadors nazis al camp de concentració de Dachau quan van assassinar un nombre desconegut de persones en els seus experiments sobre la hipotèrmia. La biòloga ha revisat totes les dades i pot concloure que són realment significatives. Més enllà del com les van obtenir els nazis poden disminuir els temps de la seva investigació el que suposaria un avenç en la lluita contra el càncer. Encara i això no voldria que les seves publicacions estiguessin relacionades amb crims contra la humanitat. Com s’ha d’actuar en aquest tipus de cas?

Quan les vides de tantes persones estan en joc i quasi sempre alguna d’aquestes vides és la d’un familiar o conegut és difí-cil prendre distància i veure la situació amb objectivitat. La declaració de Hèlsinki des-criu els principis ètics a tenir en compte en

l’experimentació amb humans però què fer amb les dades obtingudes anteriorment posa sobre la taula una reflexió punyent: les troballes i observacions estan corrom-pudes segons com s’han aconseguit o és una informació moralment neutra? Lla-vors, arribats a aquest punt, què hauria de fer l’equip de la Dra. Piquer?

L’equip d’investigació té diverses opci-ons a revisar i seria molt important que peguessin portar a terme un procés deli-beratiu. D’una banda la Dra. Piquer pot no utilitzar de cap manera aquesta biblio-grafia i per tant començar les seves recer-ques de zero. D’altra banda podria utilit-zar les dades obtingudes com a inici de les seves investigacions però no fer compara-tives. També té la opció de fer-les servir i fer una condemna explícita als mètodes utilitzats per la seva obtenció. O utilit-zar-les sense sentir-se culpable justificant

que malgrat els mitjans dels nazis, i d’al-tres investigadors durant la història, van ser terribles s’han aconseguit avenços en molts àmbits relacionats amb la medicina i la tecnologia.

Per tant, haurien els investigadors d’utilitzar aquesta informació d’una forma diferent a la que farien servir amb la bibli-ografia obtinguda per vies més convenci-onals, ètiques i legals? I si abans aquestes tècniques eren legals, creieu que s’han de fer servir si amb això aconseguim avenços contra la malaltia? Creieu que ser consci-ents que sense límits s’han fet o es podrien fer troballes realment útils obriríem la porta al «tot s’hi val»? És el vostre torn.

Dilemes ètics —Soraya Hernández

Com tractar una dada científica obtinguda de pràctiques que avui condemnem?

cercant l’escletxa —Joaquim Trenchs

Joaquim trenchs és psicòleg

La confiança és aquell sentiment que ens permet compartir amb l’altre, d’una manera explícita o implícita, la visió, l’acció o el pensament sobre d’alguna aspecte o cosa: una situació o experi-ència vital, valors que promouen unes determinades actuacions, uns objectius de feina…

Sentir-se respectat, comprès, estimu-lat, acollit amb el que un fa, generen la confiança vers l’altre alhora que el temps, la paciència, la sensatesa i la serenitat refermen i n’aprofundeixen els lligams.

Subratllar, però, que la raó última de la confiança és una raó íntima, subjec-tiva, gairebé no pensada… Així podem observar persones amb tendència a ser desconfiades de mena així com d’altres, ràpidament confiades.

Deixant de costat els aspectes més condicionats al caràcter i la persona-litat, la seguretat que l’altre ens dóna, esdevindrà un dels ingredients bàsics en la matriu que referma la relació confiada amb l’altre:

Seguretat que passa per les dosi de fermesa i fortalesa que ens mostra l’al-tre, davant el desànim i /o la contrarie-tat en allò explícit o implícit, que ens ha aplegat.

Seguretat que passa pel sentit de la mesura, l’equilibri, l’estabilitat en la conducta que l’altre ens dona.

Seguretat que ens ve de l’altre pel grau de sinceritat i l’autenticitat que l’altre irradia en les seves intencions i la coherència amb les seves accions.

Bo i així, no són poques les vegades que la confiança s’esberla. A voltes, els silencis, les reserves, els dubtes, els dis-tanciaments, la falta de seny... poden obrir escletxa donant pas a la decep-ció. És per això que la comunicació, en el marc d’una relació oberta, dialogant i senzilla són fonamentals per reescriure permanentment l’abast d’aquest senti-ment vers l’altre.

La confiança amb els altres

Un equip d’investigadors de la Universitat de Barcelona troba en una recerca dades

obtingudes pels nazis en les seves experimentacions amb humans a Dachau. Les dades

serien una fantàstica font bibliogràfica, és ètic utilitzar-les?

M


per por al contagi. D’ell sempre en va tenir presents dos consells de vida: a la gent se la divideix entre bons i dolents pels seus actes i no per les seves possessions i s’ha d’ajudar els altres encara que no ho dema-nin. En aquell moment Irena tenia set anys, però quan va ser gran va decidir con-tinuar la carrera del progenitor i es va con-vertir en infermera.

El 1939, quan Alemanya va envair Polò-nia, treballava ens els menjadors comuni-

taris del Departament de Benestar Social de Varsòvia i era membre del Partit Socia-lista. Tres anys més tard es va crear el gueto de la ciutat i Irena no va dubtar en integrar-se en el Consell per l’Ajuda dels Jueus, conegut com a zegota. En aquell moment, els nazis, temorosos de l’esclat d’una epidèmia incontrolada de tifus en una zona tancada, només van donar certa llibertat als sanitaris per entrar i sortir. Ella tenia clar que aquell espai, tancat per un mur i habitat per quatre-centes mil perso-nes, era una condemna per a molts infants. I, encara que per a moltes mares era un

Van ser diverses les dones que durant la Segona Guerra Mundial van salvar jueus de les cambres de gas, però a la llista dels Justos entre les Nacions, que rendeix homenatge a aquelles persones de confes-sió no jueva o estrangers que van oferir ajuda a les víctimes de l’Holocaust, n’apa-reixen ben poques. Si, avui dia, sobre-tot gràcies a la pel·lícula de Steven Spi-elberg, tothom coneix la proesa d’Oskar Schindler, empresari alemany que va salvar la vida d’uns mil cent jueus polo-nesos; molt menys coneguda és la vida d’Irena Sendler, salvadora de dos mil cinc-cents infants del gueto de Varsòvia durant l’ocupació nazi. Una dona de cara rodona, ulls petits i mirada tendra. Una heroïna que va guardar silenci fins que l’any 1999 un grup d’estudiants de Pitts-burg (Kansas, Estats Units), que realitza-ven un estudi sobre l’Holocaust, la van desenterrar de l’anonimat.

Irena Sendler va néixer el 15 de febrer de 1910 a Otwock, localitat polonesa prò-xima a Varsòvia. La seva família era catò-lica. La van educar en valors com la soli-daritat, l’amor i el respecte pels altres, principis que els seus pares també practi-caven. El pare, Stanisław Krzyżanowski, metge rural de professió, va morir de tifus després de vetllar uns pacients que alguns dels seus col·legues s’havien negat a tractar

gran sacrifici desprendre’s dels seus fills, aconseguir treure’ls del gueto era la única solució per salvar-los. De fet, la majoria dels progenitors no van tardar en morir als camps d’extermini.

Va fer servir diferents formes per treure infants jueus del gueto davant de la pròpia cara dels agents nazis. Primer els camuflava dins de les ambulàncies en què traslladaven els malalts més greus fora de l’espai con-trolat, després va usar bosses de la brossa, maletes, sacs de patates, i, fins i tot, taüts. Un altre sistema era a través d’una església catòlica que tenia dues portes, una costat del gueto i una altra de secreta a l’exterior. Els nadons hi entraven com a jueus i en sor-tien beneïts com a suposats fidels a l’Esglé-sia de Roma. De fet, posava en pràctica tots els mitjans que podia imaginar.

Durant un any i mig, l’activitat de l’Irena va ser frenètica, entrant i sortint diàriament del gueto amb infants camu-flats. Cada dia que passava, però, el risc de ser descoberta augmentava. Es conei-xen diferents històries dels dos mil cinc-cents nens que va salvar en aquest temps. Per exemple, el 1942, Elzbieta Ficowska, nadó de pocs mesos, va ser adormit amb un petit narcotitzant, col·locat en una caixa amb forats i amagat dins un carre-gament de maons. La nena, que sempre va conèixer els seus orígens, va ser educada

La història d’Irena Sendler (1910- 2008) va ser silenciada durant quasi seixanta anys. De mica en mica, però, s’ha conegut la vida d’aquesta infermera catòlica que el 1943 va salvar, un a un, la vida de dos mil cinc-cents nens jueus del gueto de la capital de Polònia.

Per amagar nadons van fer servir bosses de la brossa, maletes, sacs de patates, i, fins i tot, taüts

L’àngel de Varsòvia

històries amb valor —Maria Coll

Valors PensaMents 31

iL·LustraCió: raÚL CaMpuzano

tures. Li van trencar les cames i els peus –d’aquell dolor no se’n desempallegar fins a la vellesa, quan va haver de rendir-se a viure en una cadira de rodes–, però mai va rebel·lar on eren els nens que havia ajudat a escapar ni el nom dels seus col·laboradors.

Aquest no podia ser pas el final d’una heroïna. Malgrat haver estat condem-nada a mort, miraculosament, un soldat la va ajudar a escapar –ell sí que va ser exe-cutat–. Un cop fora, i fins al final de la guerra, però sota un nom fals, va continuar ajudant des de la resistència a la comunitat jueva. No va ser fins al final del conflicte, que va desenterrar la llista de tots els nens i en va fer entrega al Comitè de Salvament dels Jueus Supervivents. Aleshores, com

per una amiga d’Irena. A la majoria però, se’ls canviava el nom –per un de catòlic– i eren acollits en monestirs i convents. De fet, la mateixa infermera portava un registre dels nens que salvava escrit en trossos de paper amagats dins llaunes de conserves que enter-rava al jardí de la veïna, per si moria.

El 1943 les coses es van complicar. El 20 d’octubre va ser detinguda per la Gestapo i va ingressar al centre peniten-ciari de Pawiak, on va ser sotmesa a tor-

Són escasses les dones que han estat

reconegudes per haver salvat jueus

durant la Segona Guerra Mundial, però

n’hi ha. A part d’Irene Sendler, protago-

nita d’aquesta història, també són heroï-

nes d’aquesta causa Sára Salkaházi, una

monja catòlica hongaresa que va aco-

llir cent jueus a Budapest; Maria Gräfin

von Maltzan, noble alemanya que va

amagar i salvar diversos jueus a Berlín;

Stefania Podgorska Burzminski i Helena

Podgorska, que només amb setze i disset

anys es van filtrar a guetos i van ajudar

a escapar-ne a 13 jueus; Marie Taquet-

Martens, que va amagar 75 jueus a un

internat per a nens discapacitats de

Bèlgica; María Edwards Mac Clure, acti-

vista xilena i membre de la resistència

francesa, qui a través d’aquesta organit-

zació va salvar diversos jueus; o Corrie

ten Boom, qui va salvar molts jueus dels

Països Baixos i els va donar allotjament

a casa seva fins que ella mateixa també

va ser enviada al camp de dones de

Ravensbrück, entre moltes altres dones

valentes conegudes i no conegudes.

Present

Heroïnes

Maria Coll és historiadora i periodista/

@mcollpigem

El 20 d’octubre de 1943 va ser detinguda per la Gestapo i va ingressar a la presó de Pawiak

que la majoria de progenitors eren morts, els infants van ser distribuïts entre parents o famílies poloneses.

Durant el comunisme la seva història va quedar camuflada entre les doctrines arri-bades de Rússia. Ella, però, casada i amb dues filles, va continuar al servei als altres com a treballadora social. No va ser fins al segle XXI, quasi seixanta anys després de la gesta, que li van arribar els reconeixe-ments. Va rebre l’Ordre de l’Àguila Blanca de Polònia, el títol de Justa entre les Naci-ons a Jerusalem i va ser presentada com a candidata al Nobel de la Pau (2007). A tothom que s’interessava per la seva vida li deia, però: “No vaig fer res d’especial, només vaig fer el que havia de fer, res més”.

Finalment, l’Àngel de Varsòvia, tal com era coneguda, moria el 12 de maig de 2008, als 98 anys. I ho feia en el llit d’una residèn-cia d’avis del centre de Varsòvia envoltada de flors i targetes d’agraïment arribades d’arreu. I és que dos mil cinc-cents nens li devien la vida.


N’hi ha que ho tenen tot molt clar. Fan i desfan al seu aire, sense mirar enrere. Saben el que toca, el que volen. Dit i fet. N’hi ha que són així, determinats, decidits. I... n’hi ha que no. N’hi ha que ho fan veure o ni això. Tot s’ho han de pensar, ho han de sospesar. Repensar-s’ho. Comparar. Fer llistes. Sovint con-sulten, escolten, miren, comparen. I ho fan per les grans decisions, però també per a les petites. A vegades ho solucionen a sorts. Altres, deixen que algú decideixi per a ells –cre-ient que així podran fer-los respon-sables de la tria si les coses surten malament–. Sovint són boníssims donant consells. Se saben de memò-ria la metodologia: fer llistes de pros i contres, demanar consell a la per-sona de confiança, no demanar consell a ningú… Fins i tot, algun cagadubtes és referència d’amics i coneguts en la presa de decisions. I és que, malgrat ser-ne de mena, ho amaga molt bé. De fet, segu-rament, les decisions les té molt preses dins seu… però costa adme-tre-les. I és que quan es fa una tria, s’escullen també les conseqüèn-cies, i aquestes poden fer encara més por. El dubte és si el cagadub-tes neix o se’n torna: d’una mala decisió neix un cagadubtes o se n’és tota la vida? Tota una vida dubtant, ha d’ésser ben cansat: els dubtes, pesen. O no? Isabel Yglesias és advocada

Gent

Cagadubtes

gisÈLe MoLLfuLLeda

la meva vida no viscuda, seria lluny de qual-sevol lloc, a una casa de camp. (...) Amb molts

nens, molts cavalls, molts gossos. Tothom anant amunt i avall, i amb permís d’anar ben brut”. A la magnífica obra de teatre l’Audiència, de Peter Morgan, la reina d’Anglaterra somia què hauria estat de la seva vida si no tingués l’obligació, el deure, d’estar al capdavant del seu país.

Què vol dir la Reina Isabel amb aquestes paraules? Mostra insatisfacció? Seria com quan diem “el dia que em toqui la loteria faré, em compraré...”. Com si el que ara tenim o fem no ens omplís prou. Però no sembla que sigui aquesta la motivació de la reina d’Anglaterra, que compta amb una de les fortunes més grans del món.

Prefereixo pensar que la confessió del seu somni es correspon amb una visió de la pròpia vida com una missió. Aquest plan-tejament de la vida com un cert deure pot ser interessant, i no nego que d’entrada el trobo suggeridor. Si cadascú, de forma individual, deixés de banda els desitjos o

albert Dresaire és xxxxxxxxxx

els interessos particulars per veure què pot aportar a la societat, a la comunitat, de ben segur que tots plegats hi guanyaríem. Ni que només fos una mica.

Però això que m’agrada aplicat a l’ac-ció individual de cada persona em fa una mica de basarda si ho aplico a alguns per-sonatges públics. Sempre hi ha hagut certs líders que sembla que s’hagin ator-gat la missió de conduir-nos a metes quasi sagrades. Són persones que, en creure’s

imprescindibles, en el fons mostren un menyspreu cap als seus conciutadans. Què potser el Regne Unit no seria igualment un gran país, sense reis? Francament, si algun d’aquests “líders” que corren pel món em parlés de la seva vida no viscuda, a mi em vindrien ganes de dir-li: “Doncs llàstima que no ho hagis fet!”.

Si cadascú deixés de banda els interessos particulars per veure què pot aportar a la societat, tots hi guanyaríem

Les vides no viscudes

tenim tots ‘una vida no viscuda’? Com si el que ara tenim o fem no ens omplís prou? sembla que alguns líders mundials, sí.

Vist pel món —Albert Dresaire

“A

albert Dresaire és informàtic

Valors 33

El 1854, a Dartmoor, un poble d’Anglaterra,

William Crossing, un escriptor de l’època, va

explicar al llibre Guia de Dartmoor com James

Perrott, un habitant del poble, va amagar una

ampolla per rebre cartes a una esplanada al

nord de la ciutat. Els excursionistes hi van

començar a deixar cartes i postals i després les

reenviava al seus destinataris. Aquesta anèc-

dota va inspirar l’aparició d’un joc d’orientació

anomenat letterboxing.

L’activitat, que combinava elements d’orien-

tació, art i resolució de trencaclosques, con-

sistia en la cerca de tresors a partir d’una sèrie

de pistes per aconseguir la letterbox. Dins de

les letterbox trobàvem: un llibre de visites i un

segell de goma. Qui identificava la caixa, s’es-

tampava el segell a la seva llibreta personal per

demostrar que havia trobat el tresor. Aquest

joc es va anar estenent i aviat van començar

a sortir caixes a diversos paratges de la zona

que contenien cartes que els visitants introdu-

ïen, d’aquí el nom: letter que és carta i box que

és caixa.

La MoDERnItzaCIó DEL JoC

Ha passat el temps i ara es practica més el geo-

catching, un joc a l’aire lliure de cerca de tre-

sors al món real amb l’ajuda de dispositius GPS.

Els participants han d’anar a unes coordena-

des específiques i, un cop a lloc, intentar tro-

bar-hi el “geoamagatall” (contenidor) amagat

per altres jugadors. Les coordenades geodèsi-

ques dels amagatalls són publicades a www.

geocaching.com.

La idea és original d’un enginyer americà ano-

menat David Ullmer. Per a celebrar la decisió

del govern dels Estats Units de no degradar

el senyal per als receptors GPS comercials

va decidir amagar pels voltants de Portland

uns quants “tresors” i va enviar les coorde-

nades a un grup d’amics afeccionats al GPS.

David Ulmer va amagar el primer tresor el 3

de maig i tres dies més tard ja havia estat visi-

tat dues vegades. Els geocatchers es mouen

per trobar caixes de diferents mides i colors

que contenen objectes petits i que estan ama-

gats tant a paratges urbans com forestals. Un

cop les troben poden emportar-se un objecte

sempre que en deixin un altre a l’interior. Així

és com s’estableix un intercanvi colorit de

pins, botons, taps, clauers... entre els jugadors.

Abans de tornar a deixar el tresor al mateix lloc

per a què altres el trobin, els geocachers escri-

uen el seu nom a la llibreta de registres fent

constar el seu èxit.

“Actualment existeixen més de dos milions de

tresors actius amagats en més de dos-cents

països (tres mil i escaig dels quals es troben a

Catalunya). El primer emplaçament d’un tresor

a Catalunya va ser instal·lat fa deu anys a la

muntanya de Montserrat. Segons la persona

que el va ubicar, el català Francesc Comelles,

la intenció va ser “que les persones que el cer-

quessin gaudissin del paisatge”, explica l’orga-

nització.

Tothom pot participar d’aquest joc sense cap

cost econòmic. És una manera divertida de

gaudir de la natura, fer esport i conèixer altres

persones. Tot el que cal per jugar és un GPS,

uns quants coneixements d’orientació i estar

apuntat a la web www.geocaching.com o

alguna altra plataforma similar com terracac-

hing.com, opencaching.com. Us hi animeu?

De la curiosa idea d’un anglès del

segle XIX, ha nascut el geocaching,

una proposta educativa i divertida

que fomenta l’orientació, el res-

pecte per l’entorn, l’esport i integra

les noves tecnologies.

es busca un tresor

El geocaching és un joc telemàtic

que moltes escoles han utilitzat com

a eina pedagògica. A partir d’ell els

alumnes poden conèixer l’entorn,

aprendre a orientar-se, respectar

la natura, relacionar-se amb altres

escoles i utilitzar les TIC d’una forma

divertida. Els Centres de Recursos

Pedagògics compten amb més d’una

proposta didàctica a partir d’aquest

joc (www.bcn.cat/IMEB/crp/).

Eina educativa

Lucia Montobbio

Per saber-ne més: www.geocac-

hing.com / terracaching.com /

opencaching.com

PROPOSTES

Febrer de 2016

noves llibreries

Casa Usher a Barcelona, La Temerària a

Terrassa o Cal Llibreter a Sant Just... Són

només alguns dels noms de llibreries que,

arreu del territori català, han tingut la gosadia

d’obrir les seves portes en els darrers dotze

mesos. D’altres llibreries, com Dòria Llibres a

Mataró, amb només tres anys de vida ja ha fet

el salt a un nou local molt més gran i amb un

concepte que va més enllà de la venda de lli-

bres, i que entén la llibreria com un punt de

trobada i espai de cultura. No semblen casos

aïllats. Un nou model de llibreries es comença

a imposar a les ciutats, en una feliç tendència

que desmenteix els pronòstics més funestos

que, no fa gaire temps, auguraven la seva fi.

Semblava que la crisi econòmica s’havia d’en-

dur les llibreries per endavant. Les retallades

per tot arreu, la contenció brutal del consum i

l’augment de l’IVA cultural es van sumar a una

certa idea, més o menys interessadament es

va anar generalitzant des d’alguns àmbits, que

pretenia fer creure que la cultura, en temps de

crisi, és un caprici renunciable. Aquests eren

els enemics a combatre. Les armes han estat

les idees, la iniciativa i el risc. I la victòria, un

nou mapa de llibreries de petit format, espe-

cialitzades, arrelades al seu entorn, cultural-

ment actives, on els clients són socis, amics,

companys de batalla.

Les noves llibreries ja no es limiten a vendre

llibres. S’han convertit en petits centres cul-

turals. A les tradicionals presentacions de lli-

bres s’hi ha sumat els tallers de tota mena, les

tertúlies literàries, els cursos, les exposicions,

soirées culturals i literàries i fins i tot concerts

de petit format, mercats artesans i tota mena

d’esdeveniments diversos. Algunes llibreries

han sumat a les prestatgeries de llibres una

barra i taules per fer-hi el cafè o el brunch, con-

vidant el lector a passar una estona agrada-

ble en un ambient literari i acollidor. D’altres

han apostat per l’especialització en un

gènere concret –novel·la negra, llibres d’his-

tòria, literatura femenina, llibre infantil...–.

I moltes han optat per un catàleg singular

que, sense renunciar a les novetats “comer-

cials”, puguin atraure l’interès del lector més

arriscat i selecte. D’aquesta manera també

es dóna suport a les noves editorials inde-

pendents que, com en el cas de les llibreries,

també s’han hagut de reinventar. Sigui com

sigui, la temeritat d’alguns llibreters sembla

que marca el camí a seguir: el que converteix

la llibreria en punt de trobada, en espai per al

debat i les idees i motor cultural.

Els darrers mesos s’han obert diver-

ses llibreries a Catalunya. Els nous

espais presenten negocis de petit

format, arrelats en el territori,

especialitzats i molt actius.

34 ProPostes

Tendències

Judith Vives

Judith Vives és periodista / @judithvives

Valors

En l’àmbit del turisme també existeixen pro-

postes de consum responsable interessants

i originals. Una d’elles és Wwofing, sigles de

la Xarxa Mundial d’Oportunitats en Masies

Ecològiques, una xarxa d’intercanvi entre

pagesos de cultiu ecològic (amfitrions) que

necessiten mà d’obra (woofers) i que, sense la

necessitat de tenir coneixements previs, acu-

llen viatgers que volen aprendre sobre aquest

tema. Aquesta proposta es basa en una rela-

ció d’intercanvi senzilla i barata: els pagesos

donen als woofers allotjament i menjar a canvi

d’unes quantes hores diàries de feina a la terra.

Però, a més a més, tant un com l’altre, al final

de l’experiència, també s’emporten un bon

cabàs de coneixements.

Aquesta no és la única xarxa d’aquest tipus

creada per impulsar l’agricultura ecològica,

però sí, en aquests moments, la més extensa,

tant a nivell de quantitat d’oferta de masies,

com en expansió geogràfica. La xarxa té dispo-

nibles masies ecològiques a 63 països, entre

ells Espanya, on ja s’ha arribat a crear una

delegació pròpia de l’entitat, Wwoof Espanya

(ruralvolunteers.org), amb dues-centes cases

disponibles. Cada masia té les seves especifi-

cacions, però generalment aquesta proposta

es pot fer sols, en petit grup, en parella, i, fins

i tot, amb nens, els quals podran viure i conèi-

xer d’aprop l’experiència de cultivar la terra.

Per aquest tipus de viatge és imprescindible

posar a la maleta: motivació, ganes de treballar

–cal tenir en compte que no són unes vacan-

ces gratuïtes, sinó un intercanvi i generalment

les jornades són de sis hores, sis dies a la set-

mana– i una mica d’anglès si es visiten països

estrangers.

A la pàgina web els viatgers poden veure les

característiques de cada masia i posar-se en

contacte amb els seus propietaris per planifi-

car amb cert marge de temps el viatge. L’únic

cost de l’operació són 25 euros, el preu de fer-te

soci de la xarxa. No hi ha marge de temps esta-

blert, depèn de si vas a prop o lluny de casa,

però asseguren que es necessita més o menys

una setmana per agafar el ritme de la vida del

camp. Aquesta és una experiència realment

diferent, segurament no apte per aquells que

durant les vacances volen exclusivament des-

cansar, però ben segur que aprendreu un

grapat de coses sobre agricultura ecològica,

gaudireu del fet de donar i rebre, coneixereu

de primera mà una altra cultura i apreciareu de

nou els valors del món rural.

La Xarxa Mundial d’oportunitats

en Masies Ecològiques proposa

intercanvis entre pagesos de cultiu

ecològic i persones que volen treba-

llar la terra de forma temporal.

Wwoofing

Dresden és la ciutat més bonica d’ Alemanya,

juntament amb Leipzig. L’anomenen la

Florència de l’Elba. Al centre de la ciutat hi

ha la Frauenkirche, la catedral. La primera

vegada que vaig passejar per la Neumarkt,

la plaça del mercat, ara fa deu anys, un grup

d’homes jubilats, ploraven emocionats. Eren

antics soldats del Tercer Reich que havien

vist com la ciutat havia estat bombardejada

per l’aviació americana i anglesa el 13 de

febrer del 1945. Aquell dia no va quedar res

dret. Va ser una revenja, ja que al cap de poc

la guerra va finalitzar. Era la primera vegada

que aquells supervivents tornaven a la

ciutat, ja que fins 1989 Dresden havia format

de la República Democràtica d’Alemanya

(RDA). Un cop finalitzada la guerra les autori-

tats comunistes van decidir restaurar-la tal

com era abans. El 2015 van celebrar el 70 ani-

versari d’aquell fet. Jo hi vaig anar a passar

uns dies per les festes de Nadal. La Neumarkt

al capvespre estava a vessar de gent i la

Frauenkirche lluïa com mai. L’ interior té la

forma de un teatre amb llotges a cada pis

amb estructura ovalada. Aquells dies hi feien

concerts de música clàssica. A la vessant del

riu Elba s’aixeca una gran balconada on es

poden veure les dues ribes de la ciutat amb

els quatres ponts que travessen el riu i els

tramvies que circulen d’un costat a l’altre.

Encara es conserven grans edificis emble-

màtics com la Biblioteca, el Kristalpalast, el

Museu de Dresden i el Deutsches-Museum,

el Rathaus o l’Ajuntament, entre altres.

En canvi, a la part nova de la ciutat, constru-

ïda després de la guerra, hi ha amples avin-

gudes i molts parcs urbans.

ProPostes 35

Consum

Redacció

Dresden ressuscita

Llocs, paisatges

Joaquim amargant

Més informació a: www.wwoof.net /

www.wwoofindependents.org

Joaquim amargant recull els seus articles de

viatges a femlamaleta.blogspot.com

Febrer de 2016

L’últim mono (Club Editor, 2015) és la desena

novel·la de Lluís Maria Todó. És una obra

d’una gran maduresa, escrita en primera

persona, amb un estil proper i confidencial,

en què el narrador fa una crònica del procés

de desintoxicació de l’heroïna del fill. El relat

rememora els detalls essencials del passat

per poder comprendre millor el present, i en

aquest anar i venir en el temps, la narració

s’omple de reflexions - Barcelona, la droga,

la traducció, la família, la paternitat, les rela-

cions amoroses-, que creen un text dens i

magmàtic, un text que atrapa el lector des

del primer moment.

Que el protagonista anònim sigui un tra-

ductor –Todó ha fet traduccions excel·lents

de Molière, Flaubert o Maupassant–, fa que

l’obra contingui anàlisis sobre l’escriptura

i sobre la traducció de primera magnitud:

ens explica en què consisteix la mala litera-

tura, ens fa qüestionar si és lícit o no que un

traductor millori el text original o si hem de

ser sempre fidels a la normativa de la llen-

gua. Però potser el que és més interessant

de l’obra, a més de l’amor que el pare té pel

seu fill, són les reflexions sobre les famílies

contemporànies, sobre les relacions després

de les relacions, sobre els valors de la famí-

lia mediterrània o fins a quin punt, d’ençà

de Baudelaire o Rimbaud, l’art crida a la des-

trucció i el silenci. No us el perdeu.

‘l’últim mono’ de lluís Maria todó

36 ProPostes

Llibres

anem a la plaça

A la majoria dels pobles, ciutats i barris hi ha

una plaça, una plaça major que serveix com a

centre neuràlgic per a la vida social. Una plaça

on es dirimeixen els entesos i malentesos i un

lloc on simplement passar l’estona o badar. És

veritat que sovint busquem activitats, distrac-

cions, quelcom per fer diferent amb els nostres

fills, que surti de la rutina, però avui proposo

simplement anar a plaça. Anar a plaça vol dir

sobretot trobar-se amb els convilatans o con-

ciutadans, vol dir anar a passar un temps en

un nucli de vida, un lloc on s’esdevé el sentit

per si mateix, doncs no cal afegir-hi gaire res a

plaça. Tampoc cal organitzar gaire fills, al tro-

bar-se amb altres nens del barri, escola o poble

ja n’hi ha prou perquè sorgeixi alguna cosa a

fer. És possible que aquest escrit soni anacrò-

nic, d’un temps que no hi havia tantes coses

per fer i tants arguments per simplement que-

dar-se a casa. Ara tenim més distraccions dins

de casa, proposades per la industria de l’en-

treteniment, que ens acosten potser massa a

un gaudi solitari. Antigament on tot això no

existia i els nens fàcilment s’avorrien a casa,

s’anava a plaça a trobar-se amb els demès,

amb els altres, per jugar. Ara, si no és dins el

pati de l’escola poques vegades pots veure

jugar per exemple a bales, a cavall fort, a la xar-

ranca, a atrapar, a amagar o amb la baldufa. La

plaça, la idea de plaça que reivindico hauria

de ser un lloc de socialització imprescindible.

A cada plaça sol haver-hi bancs, n’hi ha d’ha-

ver de bancs per assentar-se a mirar, a mirar

com fan els demès. Com juguen els nostres

fills, els fills dels coneguts i els fills dels desco-

neguts i també com es resolen els conflictes,

que n’hi ha. Són els conflictes, aquells que diri-

meixen qui és qui i què és de cadascú, inevita-

bles, necessaris, on els pares i mares hi hem

de mediar. Diria que és un conflicte que dóna

vida, que ens fa donar compte que hi ha els

demès i que també tenen anhels i maneres de

fer pròpies. Al final, per mi la paraula plaça em

remet a societat, inclusió, distracció, conflicte,

relació i sobretot vida. Som mediterranis i som

per tant de viure al carrer, al sol, a la llum de les

places. A les places hi ha normes de convivèn-

cia, no es pot fer tot, però també hi ha flexibili-

tat. A la plaça del meu poble hi ha dos cartells

que diuen que està prohibit jugar a pilota i

anar amb bicicleta, però és ben normal veure-

hi nens jugant a futbol i altres anant amb pati-

net i bicicleta. També ens ensenya la plaça que

les normes són interpretables, que són el límit

aquell que no s’hauria de passar, però que

també són flexibles, que sobretot pels nens i

adolescents, s’han d’adaptar al moment.

Propostes familiars

Glòria farrés

Jordi alcàsser

TODÓ, LLUÍS MARIA. L’últim

mono. El club dels novel-

listes, núm.56. Club Editor.

Barcelona, 2015. 256 pàg.

Pares i nens jugant a la plaça de la Constitució de Viladecans.

Jordi alcàsser és psicòleg i psicoanalista /

@jordialcasser

Valors

Els vostres comentaris seran benvinguts a [email protected]. Ens trobareu també a Facebook i Twitter.

Revista especialitzada en la reflexió entorn els valors humans i l’actualitat vista des d’aquest prisma publicada per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre. Premi Civisme 2014 en la categoria de Mit-jans de Comunicació Escrits atorgat pel Departament de Benestar Social i Família.

Valors

El preu de la subscripció és de 35 euros anuals (onze números). Us podreu subs-criure a través de la pàgina web de la revista (www.valors.org) o enviant un correu a [email protected] amb les vostres dades de contacte.

EDIta Associació Cultural Valors DIRECCIó Maria Coll i Joan Salicrú ConSELL aSSESSoR Francesc Amat, Àngel Castiñeira, Jordi Cussó, Alícia Garcia-Ruiz, Begoña Roman, Joan Safont i Francesc Torralba ConSELL EDItoRIaL Antoni Codina, Albert Dresaire, Dolors Fernàndez, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols i Ramon BassasCoL·LaBoRaDoRS Cinto Amat, Quim Amar-gant, Pol Bartrés, Laia Bassaganyas, Albert Botta, Manel Bosch, Albert Calls, David Casals, Sònia Casas, Miguel Guillén, Soraya Hernández, Gregorio Luri, Maria Medina, Lu Montobbio, Arpad Pou, Albert Pera, Ramon Salicrú, Ramon Radó, Xavier Serra, Joaquim Trenchs, Judith Vives i Isabel YglesiasDIBUIXoS Misael Alerm, Toni Batllori, Núria Calsapeu, Javier Bustamante, Raúl Campu-zano, Javier García, Blanca Gimeno, Gisèlle Mollfulleda, Judit Navarro i Marc TorrecillasCoRRECCIó Pol Romano fotoGRafIa Sergio Ruiz IMPRESSIó Serafí Indústria Gràfica S.A GERÈnCIa Maria Coll CoMPtaBILItat Engràcia Carlos PUBLICItat Carme Itxart DIStRIBUCIó SGEL/Raul GarcíaXaRXES SoCIaLS Toni Rodon DIPòSIt LEGaL B-6206-2004 ISSn 2385-6807

aDREÇa Portal de Valldeix, 17-2n 08301 Mataró Telèfon 620 749 138

aMB EL SUPoRt DE

37

En el proper número: les desigualtats com a ferida social Segons tots els informes publicats fins ara, la pobresa a Catalunya és cada vegada més severa i

la societat és cada cop més desigual i està més polaritzada. Els rics són cada vegada més rics i els

pobres cada vegada més pobres. Per això, en el proper número de Valors volem parlar de les desi-

gualtats socials, però no exposant fredes xifres sinó considerant les desigualtats com una ferida

social. Com afecten aquestes desigualtats a les persones de forma individual? Com perjudiquen

les relacions socials? Com configuren l’estructura de les ciutats? I com i a través de quins valors,

es pot curar aquesta ferida? En definitiva, mostrar una visió humana de les desigualtats.

Moments excepcionals

“Cada història té moltes cares i les hem de

mostrar de forma equilibrada”. “No exis-

teix la veritat absoluta però descriure

els fets amb exactitud ens hi acosta”. “El

nostre interès serà sempre el servei públic”.

Aquestes frases formen part de la darrera

autopromoció que han fet els serveis infor-

matius de TV3 i Catalunya Ràdio. Tot i això,

mai havien estat tan criticats com ara i fins

i tot diferents partits de la oposició l’han

rebatejat com a “teleprocés”.

Els darrers nomenaments de directius han

tornat ha aixecar polseguera. Per tot això,

els comitès d’empresa de TV3 i Catalunya

Ràdio han fet públic el comunicat més crític

dels darrers anys. “Cal una nova etapa als

mitjans públics”, diuen, i qüestionen que els

actuals socis de l’executiu, Convergència i

Esquerra, mantinguin l’actual model, que

permet la “governamentalització”, i que fou

possible gràcies a una llei que al 2011 van

impulsar CiU i PP al Parlament.

L’actual direcció d’Esquerra Republicana,

liderada pel vicepresident del Govern, Oriol

Junqueras, ja no es recorda d’un principi

que havia defensat aquest partit quan la

lideraven Josep Lluís Carod-Rovira i Joan

Puigcercós, i que ells mateixos havien

impulsat durant el primer tripartit: aprofun-

dir en la separació entre la Generalitat i els

mitjans públics catalans.

Els actuals dirigents d’Esquerra atribueixen

el ser gir a l’excepcionalitat del context, de

fort combat dialèctic i simbòlic amb Madrid i

amb els grans grups de comunicació d’àmbit

estatal, públics i privats, ja que, segons ells,

tampoc informen amb rigor sobre la realitat

política catalana. Ara bé, es pot construir una

república catalana assumint com a propi un

mal endèmic de l’Estat espanyol, l’actual debi-

litat de les empreses periodístiques?

Al marge d’aquest debat, que donaria per

omplir pàgines i pàgines d’una tesi doctoral,

hi ha professionals que miren de fer bé la seva

feina. Hi ha multitud d’exemples: entre ells,

el programa setmanal d’actualitat internaci-

onal Món 324 –del qual ja n’hem parlat ante-

riorment en aquesta tribuna–, l’informatiu

econòmic Valor Afegit o un programa de l’àrea

de Nous Formats dedicat a jornades de les dar-

reres dècades han passat a la memòria popu-

lar, Els dies clau.

Dels tres, avui em quedo amb la proesa que

cada setmana fa l’equip de Valor Afegit, que té

el difícil repte d’intentar explicar a l’especta-

dor perquè l’economia afecta tant les nostres

vides. Però evita els debats àrids sobre indica-

dors macroeconòmics o l’evolució del deute

públic, i ho fa explicant històries, i a partir

d’elles, articula un relat. Per exemple, recent-

ment ha parlat d’un fenomen tan quotidià com

la desaparició del comerç ‘de tota la vida’, o de

com sorgeixen noves iniciatives empresarials

vinculades a noves maneres de relacionar-se

amb el món, com el veganisme o el “quilòme-

tre zero”. Perquè, intentar descriure com és

una societat cada cop més complexa, de forma

accessible i honesta i sense faltar a la veritat,

és l’essència del periodisme.

Pantalles

David Casals és periodista / @informatiu

David Casals

El programa ‘Valor afegit’ de

tV3 cada setmana intenta expli-

car-nos, de forma accessible i

honesta, com l’economia afecta a

les nostres vides.

Febrer de 201638

refugi de lletresEra la primera en arribar i la darrera en marxar. La seva consciència com a responsable de la biblioteca li manava. –Si vols que t’obeeixin, predica amb l’exemple –li deia el seu pare, i així tractava de fer-ho–.Era pels vols de febrer, encara enfosquia aviat, a quarts de nou ja era negra nit i les companyes anaven marxant. Quan va quedar sola va a fer l’acostumada ronda per les dependències per si algú s’havia deixat alguna cosa: paraigües, bufandes, bosses... De passada ordenava algun llibre, massa enfora o massa enfonsat pel seu gust, apa-gava els llums i marxava. En Miquel, després de lligar el carretó, s’havia assegut en un dels bancs de la plaça esperant amb paciència que sortís tot el personal. Bé, quasi tot. Quan la veia pujar a la planta de dalt, aprofitava per entrar i esmunyir-se, ràpid i silen-ciosament, cap els lavabos on es tancava dins d’una de les cabines, no sense agafar un dels llibres que sempre hi havia sobre el taulell. De tot el carro només s’enduia el que ano-menava la bossa de supervivència. Des de la planta de dalt, amagada a la foscor, la Remei mirava la plaça buida. Lligat al saüc hi havia un carretó d’hipermercat ple de trastos amb una estelada penjant. Baixà les escales fent força fressa, tancà els llums i sortí donant dos voltes de clau al pany.Un cop va sentir que s’havia tancat la porta, en Miquel esperà uns moments abans de treure el nas per copsar la situació: tot estava tranquil. Encengué l’espelma, es des-pullà i es va posar a rentar la roba amb presses, a no ser que el radiador es refredés i no tingués temps que s’ei-xugués la bugada. No sempre tindria la sort que aquella dona es deixés la calefacció encesa. Després es va rentar ell, s’assecà amb el drap-tovallola, es va vestir per si havia de sortir corrents i es va mig ficar dins el sac de dormir. Obrí el llibre pel punt i començà a llegir: “Desig...”, era un llibre de poesia. Es va aturar per a fer un mos, millor dit, una rossegada al pa.De vegades es preguntava com podia ser responsable de un lloc així una persona que es deixava la calefacció encesa tota la nit i que no tenia cura de tancar la porta amb el risc que algú s’escolés, «Per sort sóc jo –pensava

exculpant el descuit», i encara se li feia més estrany que algunes persones fessin servir com a punt de llibre un bit-llet de cinc euros i... se’l deixessin!L’espelma començà a pampalluguejar dins el pot de con-fitura, era l’hora de dormir. Confiava en el seu rellotge biològic per aixecar-se d’hora i no ser descobert. De matinada un enrenou de sirenes el despertà. Atemorit va replegar tots els estris i els ficà a la bossa. «Merda, merda! M’han enxampat!». Es tancà en una cabina i esperà, deu, vint minuts i res. Tragué lleugerament el cap per la porta. Les ràfegues taronges i blaves dels vehicles il·luminaven la sala de lectura com si fos una fira. Tret d’això res més, podia tornar-se’n a dormir, la cosa no anava per ell.L’endemà, a dos quarts de nou, la Remei va obrir la porta de la biblioteca, el personal arribaria a les nou, i el públic a les deu. S’encaminà al lavabo de dones i es tancà fent força soroll dins d’una de les cabines, esperà cinc minuts. En Miquel, acostumat al ritual, aprofità el moment per escapolir-se, sabia que no podia abusar d’aquesta situació així que només hi anava un cop per setmana al llarg de l’hivern. El carro no era sota el saüc que estava mig socar-rat, vet aquí les sirenes. Bé, tenia la bossa de supervivèn-cia i un munt de carros l’esperaven arreu, pot ser amb un euro inclòs. Marxà recitant de memòria un dels versos que havia aprés aquella nit del llibre l’Essència del nus, d’un tal Salvador Riera:

“Fina la tardor, torna el fred humitglaçant els anhels de la llibertat...”

«Qui deuria ser aquest paio? —va rumiar».La Remei anà al lavabo d’homes, constatà que tot estava en ordre, va arreplegar el llibre i el pujà a la planta de dalt. Guaitant pels finestrons es va adonar del saüc mig cremat i com, una mica més enllà, el rodamón amb la bossa a l’espatlla s’allunyava. Es va acomiadar mussitant:—Apa noi, fins dimecres que ve!

Xavier Ballesta és membre de Planeta Lletra

El conte de Xavier Ballesta

Valors 39

iL·LustraCió: BLanCa giMeno

Valors Febrer de 2016. Número 134. Any XIII. La Crítica C · Valors 3,50 € Entrevista a ......

Documents

Transcript of Valors Febrer de 2016. Número 134. Any XIII. La Crítica C · Valors 3,50 € Entrevista a ......