LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA. INTRODUCCIÓ GENERALLA VARIACIÓ DIAFÀSICA O ESTILÍSTICA: ELS REGISTRES

La variació és una propietat inherent de totes les llengües vives, és un fet universal. No hi ha cap llengua parlada o escrita que es realitze de manera uniforme. Els factors que determinen la variació lingüística són, bàsicament, el temps (època), l’espai, els grups socials i les situacions en què es produeix l’intercanvi lingüístic. Els tipus de variació lingüística que hi ha són els següents:

FACTORS TIPUS DE VARIACIÓ

EXPLICACIÓ I EXEMPLES TIPUS DE VARIETATS

Temps DiacrònicaDiferències que hi ha en l’ús d’una mateixa llengua entre persones de diferents èpoques o generacions. Per exemple, entre els valencianoparlants del s. XIX i del s. XXI.

(A) Varietats històriques

Espai DiatòpicaDiferències que hi ha en l’ús d’una mateixa llengua entre persones de regions, comarques, ciutats diferents del domini lingüístic. Per exemple, entre els valencianoparlants d'Elx i d'Alzira, els parlants de Barcelona i Lleida.

(B) Varietats geogràfiques(també anomenades

dialectes)

Grup social DiastràticaDiferències que hi ha en l’ús d’una mateixa llengua entre persones que pertanyen a grups socials diversos. Per exemple, entre un periodista i un llaurador del camp.

(C) Varietats socials

Situació comunicativa (1)

DiafàsicaDiferències que hi ha en l’ús d’una mateixa llengua segons la situació comunicativa. Per exemple, entre el llenguatge jurídic i el llenguatge col·loquial.

(D) Varietats estilístiques (també anomenades varietats

funcionals o registres)

(1) La situació comunicativa depén dels següents factors: tema, intenció, grau de formalitat i canal. Començarem estudiant la variació diafàsica o estilística.

(D) LA VARIACIÓ ESTILÍSTICA O FUNCIONAL1

La varietat de la llengua que cada parlant tria per adaptar-se a la situació de comunicació es coneix com a variació estilística o variació funcional, que donarà lloc als diferents registres. Cada parlant fa ús d’una sola varietat dialectal, però, en canvi, coneix i utilitza un ventall molt més ampli de varietats estilístiques que li permet mantenir la comunicació en àmbits d’ús ben diferents. Aquestes varietats estilístiques o funcionals s’adapten a cada situació de comunicació, i venen determinades per quatre factors:

1) el tema2) la intenció3) la relació entre l’emissor i el receptor 4) el canal

1) El tema és l’àmbit de la realitat a què fa referència el missatge. Es pot considerar que hi ha tants temes com especialitats conegudes: filosofia, matemàtiques, economia, etc. Però cada tema pot ser tractat en un grau d’especialització diferent i, així, es pot parlar de temes especialitzats (o específics) i temes no especialitzats (o generals). El lèxic, la sintaxi i l’organització del missatge varien en funció del grau d’especialització amb què es vulga tractar el tema. En la mesura que el text recull un gran nombre de termes específics d’un tema, es pot dir que és un text especialitzat, que utilitza un lèxic propi dels qui han aprofundit en el tema. Per exemple, en un text especialitzat en meteorologia s’utilitzarien termes com ara anticicló, depressió, efecte de Coriolis... En canvi en un text no especialitzat utilitzaríem termes com pluja, núvols, vent... és a dir, paraules que formen part d’un coneixement majoritari per part de la població, una terminologia general.

1. Estudiarem aquesta varietat en primer lloc per l'interés primordial en abordar l'adequació textual.

2) La intencionalitat o el propòsit comunicatiu pot ser subjectiu si dóna una informació en què són evidents els sentiments de l’emissor, per exemple, quan l’explicació d’un accident la fa una persona que hi ha estat implicada. La intencionalitat és subjectiva quan l’emissor vol influir en el receptor (convéncer, renyar, engrescar, trobar algun tipus d’empatia...). En canvi, una notícia del diari farà una explicació del mateix tema molt més neutra, sense implicacions personals, tindrà un caràcter més objectiu.

3) La relació entre l’emissor i el receptor expressa el grau de familiaritat que hi ha entre ells. Qualsevol acte comunicatiu es mou en una escala de més formal a menys formal. Així, els tractaments que s’utilitzen per a una carta personal acostumen a ser directes (Hola, com estàs? –tu-) mentre que en una carta comercial cal respectar una sèrie de formalitats (Benvolgut senyor, us comunicam... – vós/vostè-). En general es parla de quatre graus: nivell molt formal, formal (corresponent a l’estàndard), poc formal i vulgar.

4) El canal que s’utilitza en la situació comunicativa determina dos tipus de registres: els orals (espontanis o no espontanis) i els escrits (principalment no espontanis, llevat del guasap, xat, missatges...). El canal oral espontani es caracteritza per la immediatesa, la simplificació dels elements sintàctics i l’ús d’elements no verbals, com la gestualització. En canal oral no espontani seria el propi de conferències o intervencions en públic preparades, per exemple. El canal escrit és més elaborat, la sintaxi és complexa i hi trobem els signes de puntuació, que supleixen l’entonació.

Tota aquesta varietat estilística o funcional, dóna lloc als registres, que s’agrupen en dos blocs: formals i no formals.

• Els registres formals s’usen en contextos que requereixen un model de llenguatge elaborat (a causa del tema tractat, o del canal, o de la relació amb el receptor, o la intencionalitat objectiva). Són els registres cientificotècnic, literari i estàndard.

• Els registres no formals són formes de parlar caracteritzades per un cert allunyament de la varietat estàndard. S’usen en contextos privats (converses familiars, laborals i d’amics) i per parlar de temes generals. Són els registres col·loquial, el vulgar i l’argot.

ELS REGISTRES FORMALS

El registre cientificotècnic

El registre cientificotècnic és propi de textos científics i tècnics que es transmeten, normalment, pel canal escrit (o oral preparat). El seu propòsit és la descripció o l’explicació objectiva de temes especialitzats (didàctica o merament informativa).

S’expressa generalment per mitjà del text expositiu, juntament amb l’argumentatiu, per tal de demostrar els raonaments. Es caracteritza per la claredat, l’objectivitat, la funció referencial (denotació) i la precisió lèxica, és a dir, els termes tenen un sentit únic i ben definit, sense ambigüitats. Hi abunden els tecnicismes i neologismes.

Exemples de textos que utilitzen aquest registre: monografies, tesis, preparació de conferències, articles per a revistes especialitzades, manuals, descripcions de màquines o utillatges, etc.

El registre literari

El registre literari és propi dels textos amb un grau alt d’elaboració lingüística que cerquen la bellesa, l’enginy, l’humor, les emocions ... amb el propòsit de cridar l’atenció dels lectors sobre el mateix missatge. Té una finalitat estètica que es troba en la forma i també en el contingut, ja que de vegades, segons la temàtica, pot imitar qualsevol altre registre introduint seqüències textuals en altres registres més alts o baixos.

Es caracteritza per la subjectivitat de l’emissor, que mostra la seua visió del món, matisada per la pròpia experiència, influïda per un determinat context cultural. Es manifesta generalment a través del canal escrit, tot i que no hem d’oblidar les manifestacions pròpies de la literatura oral.

El llenguatge és, principalment, connotatiu, polisèmic (permet que hi haja més d’una interpretació, segons el lector), i sol presentar figures estilístiques.

La varietat estàndard

L’estàndard és una varietat formal que serveix de model de referència per a tots els membres d’una comunitat lingüística en uns àmbits d’ús determinats o en tots els àmbits. És una varietat comuna, establerta com a general per damunt de qualsevol altra varietat (és a dir, té un valor supradialectal). L’estàndard garanteix i fa possible la comunicació generalitzada entre els parlants d’una mateixa llengua: busca l’eficàcia comunicativa. La finalitat pot ser objectiva o subjectiva, però es manté sempre dins els paràmetres de la formalitat. Se li atorga un caràcter neutre, sense terminologia específica, ni figures retòriques ni col·loquialismes.

La varietat estàndard ha de complir dos requisits bàsics: la correcció i l’adequació. La correcció fa referència a la gramàtica prescriptiva o normativa d’una llengua, i ha d’anar acompanyada de l’adequació, en el sentit d’uns usos lingüístics convencionals associats a unes situacions comunicatives concretes. Dins la varietat estàndard hi ha diversos tecnolectes, segons els àmbits on s’utilitze (el juridicoadministratiu, el periodístic, el publicitari, etc.).

La varietat estàndard és pròpia de tots aquells àmbits lingüístics que demanen un grau de formalitat mitjà o elevat, sense caure en el cultisme ni en la familiaritat: llibres de divulgació, converses i correspondència formal, mitjans de comunicació, ensenyament obligatori, etc.

ELS REGISTRES NO FORMALS

L’espontaneïtat és el tret caracteritzador principal dels registres no formals, que comparteixen la mateixa tipologia de trets lèxics i morfosintàctics:

En el pla lèxicAbús de termes genèrics Fer, cosa, tros, això, allò...Castellanismes Bueno, vale, tio...Comparacions Roig com una tomata...Tics lingüístics Saps? Val? Vull dir, bé...Exageracions Va acabar en dos segons...Locucions i frases fetes Anar endavant, fer festa...Onomatopeies Puf! Pataplàs!...Sentits figurats i manca de propietat Jugar-se la vida, rompre’s les banyes...

En el pla morfosintàcticAugmentatius i diminutius Cotxàs, festassa, rosset...Pleonasmes Dóna-m’ho a mi...Trets dialectals Article determinat (lo), monoftongacions (aigo),

ieisme (paia), etc.Estil no formal: Estructures sintàctiques poc elaborades, oracions simples o coordinades, poca riquesa de connectors, alteració de l’ordre lògic de la frase, manca de concordança entre subjecte i verb o gènere gramatical, pèrdua de la referència en usar la cohesió lèxica i gramatical, ús equivocat dels relatius, conjugació verbal dialectal, barbarismes, argot, repeticions abundants dels termes, interrupcions, frases inacabades... També destaca la riquesa de l’entonació. Aquests exemples d'ús col·loquial els analitzarem amb les nostres produccions pròpies en abordar la cohesió textual.

El registre col·loquial

El registre col·loquial és el propi de la comunicació oral informal en situacions en què es tracta de temes de caràcter general amb propòsits subjectius, de manera planera, sense afectació ni aspiracions científiques. És el registre propi de la conversa espontània al carrer, amb els amics, amb la família... però també és el de les transmissions esportives, els debats, les taules rodones, les tertúlies, etc.

El registre vulgar

El que diferencia el registre vulgar del col·loquial és la transgressió de la norma social. S’hi usen formes que poden molestar el receptor, com ara renecs, paraules malsonants, ús de termes referits a certs temes considerats tabú, etc. El registre vulgar és el nivell de llenguatge més poc elaborat, que s’aparta de la norma lingüística en la pronúncia, el lèxic i la morfosintaxi.

Els argots

L’argot és una varietat de la llengua que utilitza un grup social per diferenciar-se de la resta de la comunitat de parlants. Hi ha tres tipus d’argots:

a) L’argot dels grups que comparteixen la mateixa professió o activitat i que adopten un lèxic, diferent del tècnic, per referir-se a eines, processos o instruments propis de la seua especialitat i que únicament tenen significació per als individus que tenen relació amb aquest àmbit professional.

b) L’argot de grups marginals de la societat que tenen la voluntat de crear un codi paral·lel a la llengua que únicament siga comprès pels individus que formen part del grup. Així, el llenguatge dels delinqüents, reclusos, drogoaddictes està format per un lèxic amb mots peculiars creats, precisament, per no ser entesos per la resta de la societat i mantenir, d’aquesta manera, la seua condició de segregació i marginalitat. L’argot en català és molt pobre, hi ha molt poques aportacions autèntiques dels parlants valencians, mallorquins i catalans, i això es pot considerar un indicador de la manca de normalització històrica de la llengua.

Exemples: pasma, faca, calers, melopea, xungo, xapar, canguelis, merder, camell, xoriçar, de xiripa...

c)L'argot juvenil o dels estudiants: és un tipus de llenguatge col·loquial (amb expressions vulgars) de caràcter generacional, que beu molt dels argots marginals i que té també els seus propis mecanismes de creació lèxica pròpia. Alguns programes televisius, pel·lícules i la publicitat participen de la creació de termes i expressions que passen a la llengua habitual dels joves. De vegades duren més d'una generació però en la majoria dels casos, els termes cauen en desús en els nous grups generacionals.

Dissabte passat vam mirar unes pelis a casa. Després Jordi va dir que tenia ganesd’anar a fer-se uns cubates, d’anar a fer una mica el txorra. Jo l’endemà havia de currar, peròvaig pensar que era millor no posar-me borde amb ell, perquè sempre diu quem’escaquege cada vegada que ell vol eixir. Li vaig dir que no em volia gastar una pasta iem va dir que no patira, que primer aniríem a un bareto cutre, que tenien els cubates anomés dos euros. Li vaig dir que no colava, que ja n’estava fins a la polla dels seusxanxullos, que avui en dia qualsevol xorrada costava com a mínim tres euros, i ell em vadir que no fóra tan cabron, que semblava una xatxa jubilada. Total, que al final vaig passarde tot i vaig dir: “apa, anem a liar-la!”. Tres hores després vam acabar en un local pijo,pijo, ple de guiris i gilipolles. Tothom anava a la seua puta bola, en plan solitari. I a pesar queens ho vam currar mogollón i vam tontejar amb tot quisqui, ni un trist ligue. És que hi havia unstios que t’hi cagues, però res, com sempre vam acabar menjant-nos el bocata guarro delbar cutre del cantó. I al cap de dos hores, a currar amb el colocon posat. Joder!

______________________________________________________PROPOSTES D'ACTIVITATS SOBRE ELS REGISTRES:

1. Després de la lectura d'aquests fulls, elabora un mapa mental que incloga els principals apartats i subapartats de la variació estilística sense explicacions: http://ca.wikipedia.org/wiki/Mapa_mental.

2. Ajudat/da del mapa mental que has elaborat, explica oralment els conceptes que s'aborden als fulls.3. Recerca en el web i amplia aquests conceptes: tecnolecte, llengua estàndard, denotació, connotació.4. Imagina que ets especialista d'un camp cientificotècnic concret. Busca i enumera 6 termes (noms,

verbs) específics i fes que els companys endevinen en quina ciència, tècnica o disciplina s'utilitzen.5. Revisa les característiques de l'estil no formal que hi ha al quadre (pàg.3). Posa alguns exemples

d'usos lingüístics no formals basant-te en l'enumeració de casos: com es realitzarien parlant.6. Amplia els exemples del text darrer amb 10 paraules de l'argot juvenil o estudiantil que utilitzes.