Escrits vinculats a l’obra de l’artista Javier Garcés. Tot seguit presentem una sèrie de textos proporcionats per l’artista i apareguts

en catàlegs de les seves exposicions. Creiem que poden donar llum a l’hora de interpretar l’obra. (12 de novembre, 2014)

1. Text de MªLluïsa Borràs en el catàleg referenciat tot seguit:

GARCÉS, Xavier. (2002) Javier Garcés.Camallera: Cyprus Art.

RECREACIÓ POÈTICA DE LA REALITAT.

\/a ser justament Picasso el primer en acceptar el “retorn a l'ordre”

que proclamava Jean Cocteau, passant del cubis-me a unes figures que

avui anomenem neoclàssiques, potentsi massisses, amb les quals posava fi a la carrera dels ismes que abans de la guerra del catorze

havien allunyat l'artista del model, fent creure que des de l'art era possible canviar les coses i el món.

Després d'una altra guerra mundial, tota mena ďinnovacions en el llenguatge van ser permeses i es va qüestionar la validesa de copiar la

realitat. Però des d'aleshores ençà la idea que l̀ artista és plenament lliure de crear segons el seu propi criteri i les seves pròpies regles de joc ha anat fent camí a la vegada que la noció de la necessitat de l'art

com l'expressió més lliure, més autèntica i genuïna de tota societat.

Si el panorama actual de les arts visuals, de la pintura, pol; semblar desordenat i anàrquic, cal tenir en compte que respon a les condicions de la mateixa societat que el fa possible. En aquest sentit és bo destacar

que, enmig d'aquest desori i confusió, la representació, la còpia del model és qüestionada i titllada de no anar més enllà d'una duplicació

vana quan no enganyosa de la realitat. En canvi suposa que l'alternativa ďaltres tendències obran un camí millor, encara que sembli evident que per molt que aquestes ofereixin la mimesi de solucions singulars i

inesperades seguirà exislint un espai sensible, viu i decididament figuratiu que resulta inseparable de l’expressió verbal, la semblança i la

diferència del qual amb la realitat s'exemplifıca amb aquella dita oriental:“quan el dit assenyala la lluna, el neci mira el dit".

Tota obra desencadena una xarxa analògica en la qual el codi mai fixa els efectes encara que el criteri unitari, la via única portaria de segur

vers la crisi i el no res. La via que Garcés explora en aquests paisatges, natures mortes i retrats que ara exposa no és ni recta ni uniforme ni tan innocent com podria semblar. Garcés no és un pintor exclusivament

contemplatiu i allò que veu al seu voltant no el deixa mai indiferent sinó que el porta a dir-hi la seva, a més de cercar-hi, subreptíciament, una

possible vessant simbòlica encara que té prou cura de dissimular-la amb una certa ambigüitat, a la vegada que posa de relleu el possible aspecte insòlit. Però ho fa sempre prenent distància i, per fer palès que només es

tracta d'una representació fragmenta, el suport en dues peces, dos

llenços de ferro que s'uneixen visualment en una falsa sensació de visió

desdoblada.

Fa del paisatge dels voltants de la Bisbal, on viu, el símbol de la sequera, car és l'hivern sense pluges que deixa veure en primer terme la riera (La riera seca), els còdols del llit del Daró ben dibuixats, contrastats

al lluny per un pont.

La perspectiva fa de Camí un símbol de l'esforç, el camí acaba obrint-se generós, es fa més i més estret a mida que tot pujant es perd en un horitzó barrat per les muntanyes.

La figuera, pintada un dia ciar d’hivern amb La Bisbal al fons.

esdevé tot un símbol de l'esperit veterà i de la fermesa. Altrament, per al·ludir a la degradació i a la deixalla en té prou ďafegir, en primer terme, un insòlit matalàs que algú ha abandonat.

Dota els retrats ďuna aura especial i un cert aire hieràtic per situar-

los fora del temps, més enllà de la realitat i la vida, per fer de la gent que ell tracta, i en la que es faria difícil de trobar-hi res de ben especial, una mena de prototip com ho poden ser els rostres de tants personatges

que, a l'antiga Pompeia, eren gent comú. Sembla com si es proposés que Andrés o Pilar esdevinguin per la seva mà una mena de prototip

empordanès.

Hi ha tres petites natures mortes que titula Drap, Margarides i Got

amb una flor de caràcter especialment ambigu, car no es podria dir del cert si és un drap ni tampoc es veu clar si es tracta ďun ram de

margarides o d’una margarida plantada a terra o en un test.

Igualment misteriosos resulten els interiors viscuts i quotıdians que

reflecteixen, en general, una estança anodina que si es coneix permet de comprovar fins a quin punt la imaginació del pintor l'ha dotada ďuna

atmosfera extraordinària, màgica fins i tot.

Treballa sobre pianxes de ferro que tracta prèviament amb àcid i

que finalment, abans de pintar-hi a l'oli, neteja amb aigua abundant. Defuig el color net i brillant per fer que de la imatge irradii una aura de

misteri i que l̀ ull de l’espectador hagi ďesforçar-se per descobrir què és en realitat allò que Xavier Garcés, el pintor poeta, ha pretès descriure o explicar.

Com es pot veure a Interior del taller amb llum o a Nocturn amb

balcó, no es tracta ďuna duplicació vana i enganyosa de la realitat, sinó ďuna recreació molt original i poètica que només pot aconseguir l'artista autèntic i veritable.

Maria Lluïsa Borràs

2. Lluïsa Borràs per al catàleg que tot seguit es referencia.

GARCÉS, Xavier. (2007) Dibuix, pintura i escultura. Girona: Espai d’Art i

Sala Miquel Martí i Pol. Girona.

Xavier Garcés, poeta del fet quotidià. Amb extraordinària sensibilitat i tota senzillesa, Xavier Garcés , a més d'haver

aconseguit crear un món propi i un estil que el defineix de manera inconfusible, fa de les coses més insignificants i quotidianes matèria estètica. "Res no és

mesquí ni cap hora és isarda" va escriure Salvat Papasseit, el poeta. Si fa un parell d'anys, a propòsit del seu treball, jo en remarcava l'autenticitat i

em referia als seus paisatges com a visions dels voltants de La Bisbal d'Empordà on s'hi està, veient a més en les seves escultures una exaltació de

la gent amb que es relaciona, ara, una nova visita al taller m'ha descobert que aquests interiors de perspectives forçades que ha fet darrerament i que encaixen tan perfectament en el seu món alhora íntim i privat però d'aparença

imaginària, a mig camí entre Kafka i el povera, són igualment visions de la seva realitat quotidiana.

No cerca temes singulars ni tracta de cridar l'atenció amb efectes insòlits, en te prou amb observar el seu entorn amb una mirada perspicaç, que sap descobrir

arreu un cert alè que es correspon amb el seu món poètic, singularment personal, que exalta les coses humils i autèntiques.

Li agrada fer retrats de la gent que s'estima i diu que no trobaria cap model millor que la seva pròpia mare, la seva muller, la seva pròpia filla, els seus

amics, perquè no en te prou amb una semblança física. Li interessa per damunt de tot reflectir també, una manera de ser.

Gaudeix del dibuix i no fa cas d'aquells que pensen que és cosa d'altres temps. Per a ell, la base de l'art radica tècnicament en el domini del dibuix i resulta

sorprenent que el seu llapis hagi trobat, lluny de tot academicisme, aquest camí tan sincer com senzill per a traduir en forma plàstica, la realitat d'una manera de viure i d'estimar.

M. Lluïsa Borràs

3. Text de José Luis Pascual per al catàleg referenciat tot seguit.

GARCÉS, Xavier. (2008) Relleus ceràmics.Camallera: Cyprus Art.

José Luis Pascual, agost 2008

Javier me presentó a su madre en la inaguración de una exposición de su obra que organizamos en la Galería Trece de Ventalló.

Comentando la extraña visión del mundo que su hijo representaba me dijo : ya de niño,cuando lo sacaba a pasear por el campo, no se extasiaba con la

magnitud del paisaje, la exhuberancia del color de las flores... se quedaba absorto ante las flores marchitas, los sencillos guijarros del camino...

Tiempo después Javier salía al campo para pintarlo. Trabajaba con planchas de hierro como soporte. Colocaba el caballete, encuadraba el tema y

empezaba a trabajar. Con especial realismo conseguía plasmar el paisaje pero cuanto más definía la perspectiva, más cerca le quedaba lo próximo, lo inmediato y era en ese momento cuando el artista llegaba a su esencia: el más

próximo primer plano, los pequeños detalles, Muchos de sus paisajes tienen un pedazo de hierro añadido en la parte inferior para poder deleitarse en ese

primer plano que al principio no formaba parte del cuadro. En ese recrearse en lo inmediato ha dado lugar a su domoinio de la realidad próxima, con su color y sus texturas.

Al hacerme un retrato, que figura en esta exposición como uno de los

"vigilantes de la escalera", observé que pasaba algo parecido: su atención por mi rostro fue decreciendo porque de repente le interesaron más mis manos. Me reconozco en el rostro, pero me veo transformado en alguien deformado, hosco

y malhumorado, sin acertar a comprender porque me ha creado así, pero veo en las manos representado con toda claridad el trabajo y el esfuerzo que han

realizado durante tantos años. Su arte las escogió como motivo principal y es ahí donde puso toda su atencón.

Javier ama la belleza. Pero como asunto subjetivo que es, nos da su particular visión. A su concepto de belleza pertenecen las cosas que ya han vivido y le

interesa explicarnos cómo ha sido su vida: la chaqueta que ya no sirve para salir a la calle, de pintura y rotos que la cubren, los floreros con flores ajadas y casi marchitas (que empieza a pintar cuando estan frescas y lozanas pero que

a lo largo de las sesiones devienen casi mustias en forma y color. Yo creo que demora el acabado para que suceda realmente esto), los paisajes en sus

momentos de menor esplendor, (recordar el gran cuadro "La Riera Seca"), los objetos más abandonados (su viejo sillón tapado por la tela azul floreada ),los cables del enchufe, la pequeña bombilla, la toalla, el fregadero, (cuya suciedad

de pintura lo convierte casi en una obra escultórica)...

Todo esto y mucho más nos lo enseña Javier en esta exposición de la Galería Cyprus.Para ello ha seguido sumergido en el mundo de la cerámica. Aquí se expresa sólo con bajorrelieves y creo que podréis apreciar todo lo que os

explico.

Su dominio de la tecnica y el tratamiento del color son excelentes. Prestar atención a los detalles. El alma de las personas, de las plantas, de las flores, de los frutos, de los trastos... aparecerá derepente ante vuestros ojos. No la

inherente a su calidad de cosas bellas, sino la que Javier es capaz de capturar, ofreciendola para una nueva concepción de la vida.

Nuestros paseos por el campo, a partir de ahora pueden ser distintos. Gracias

artista.

José Luis Pascual

Catàleg Galeria Ciprus, 2008

4. Text de Eudald Camps en el catàleg referenciat tot seguit: GARCÉS, Xavier. (2013) Javier Garcés. Els cossos i les coses. Barcelona:Can Framis.