CONTEMPLACIÓ DE LA PASSIÓ DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST

EXERCICI DEL VIA CRUCIS

La tradició del Via Crucis sembla que s’origina en l’Edat Mitja, a Jerusalem, on els peregrins tenien el costum de recórrer els llocs de la passió del Senyor, segons el testimoni de la història evangèlica. La seva intenció era acompanyar físicament Jesús en les hores terribles del desconhort i així, coneixent de manera més íntima el seu dolor, associar-se a la seva voluntat d’estimar més enllà del turment i de la mort.

Més tard, quan fou difícil anar a la terra nadiua de Jesús, per tot arreu s’estengué aquesta devoció, mantenint sempre el propòsit dels primers peregrins cristians: fer nostres els sentiments del Crist, pregar per tots aquells i aquelles que, com Ell, sofreixen injustament, prendre consciència de l’horror del mal en el món, que mata l’innocent i dona poder al malvat. Per acabar sempre en la contemplació de l’Home de dolors que respon a l’absurd amb una confiança indestructible en l’amor més fort que la mort. Perquè a l’altra vorera del riu, un pam més enllà de l’esglai, hi ha sempre, sempre, el lloc on “Déu és tot en tots”: on misteriosament l’Amor té l’última paraula perquè és realment sense límits. I per això no acaba en el Calvari, sinó a redós de la Tomba Buida de la Resurrecció.

Per a nosaltres, cristians d’avui, és una oportunitat de compartir els sentiments de Jesús que mor a causa del seu amor per nosaltres. I de demanar la gràcia de saber, com Ell, donar-la també nosaltres. perquè aquest és el secret de la felicitat que el nostre Mestre ens proposa.

CANT D’ENTRADA:

Cant: Victòria tu regnaràs.

ORACIÓ:

Senyor Jesús, Germà i Amic nostre,

amb el desig d’acompanyar-vos en el camí del vostre desconhort,

venim aquí per implorar el vostre perdó. Pecadors, però penedits, demanam l’auxili de la vostra gràcia. A fi que la pregària d’aquest Via Crucis ens ajudi a estimar-vos més i, així, a donar la nostra vida amb més intensitat als vostres i als nostres germans.

Vos ho suplicam per intercessió de la vostre Mare Maria, que tan generosament estigué present amb Vós en el camí duríssim de la Creu. Amén.

1

PRIMERA ESTACIÓ: JESÚS CONDEMNAT A MORT.

“Jesús digué a aquella dona adúltera: Jo tampoc et condemn. Vés-te’n en pau i viu” (Jn 8,11).tor:

Una jove hebrea escriu al seu promès musulmà:

“Hi ha una immensa bassa de sang que ens separa.Déu meu, qui l’ha poguda vessar?Tant se val; és sang inútil.Però jo sé que l’amor,si tu obris els teus braços,si tu obris els teus braços per a mi,tindrà la força de tornar-li la vida i eixugar-la.Vine, per favor, vine i no tardis.

(M Luzi, Poemes)

SEGONA ESTACIÓ: JESÚS PREN LA SEVA CREU.

“Veniu a mi els qui estau cansats i afeixugats; jo vos faré reposar” (Mt 11,28).

Senyor, bon amic nostre, que desitjau ser estimat, i vos deliu per la nostra amistat: en els moments aspres de la vostra vida, volem romandre amb vós, prop de vós, molt prop de vós.

Volem acompanyar-vos; dir-vos el nostre anhel de simpatia.

Feis que tinguem voluntat de cercar-vos allà on sou: en la passió i la creu dels qui sofreixen.

Donau-nos, Jesús, Amic nostre, Germà, Amat, el coratge de portar la vostra creu amb vós, la nostra creu amb vós, la creu de tots amb vós.

(Teodor Suau)

TERCERA ESTACIÓ: JESÚS CAU PER PRIMERA VEGADA.

“S’avançà un tros enllà; es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s’allunyàs d’Ell aquella hora” (Mc 14,35).

Per voler seguir Jesús, molts han renunciat al prestigi i al confort i han dedicat la vida a treballar pels més abandonats de la societat. Per anar amb Jesús, molts s’han aplegat per revisar la seva vida, celebrar l’Eucaristia, i aprendre a ser llum i sal. Per estimar com Jesús, homes i dones com tu i com jo han fet la feina de l’esclau. No és un camí de roses. Ell ja ho va dir ben clar: és un camí de creu. Sovint hi ha esclats, cansament i dubtes, ganes de restar asseguts, a terra. I veure passar la gent. Però si Ell va continuar, també nosaltres podem seguir, seguir-lo, fins a la fi. “Fills meus, no estimem amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat”. Estimar és vèncer la temptació de romandre a terra, retuts, abatuts. Estimar és aixecar-se. I anar amb Ell.

(Teodor Suau)

2

QUARTA ESTACIÓ: JESÚS ES TROBA AMB LA SEVA MARE.

“Ella el va embolcallar i el posà en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a la posada”. (Lc 2,7).

Només en silenci podem contemplar aquest moment, el més cruel, de la vostra passió, Senyor, Fill de Maria.

Només en silenci...

Com en silenci restàreu Vós i restà Ella, la vostra Mare.

Només en silenci.

I, si ens és permès, en silenci, només en silenci, guaitar l’avenc dels vostres ulls, dels ulls vostres i dels d’ella. I veure com hi sura la tendresa.

Que el silenci, Senyor, que el nostre silenci vos acompanyi.

Com vos va acompanyar el d’Ella.

(Teodor Suau)

CINQUENA ESTACIÓ: SIMÓ DE CIRENA AJUDA JESÚS A PORTAR LA CREU.

“Perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera” (Mt 11,30).

“Senyor: quan vindràs amb la teva glòriano et recordis solamentdels homes de bona voluntat.Recorda’t també dels homes de mala voluntat.

No et recordis, llavors,de les seves crueltats,de les seves crueltats excessives,ce les seves violències.Recorda’t dels fruitsque ens han portata causa de la paciència dels uns,del coratge dels altres,de la companyonia, de la humilitat,de la grandesa d’ànima,de la fidelitat que han despertat en nosaltres.

I fes, Senyor, que els fruits que nosaltres hem produït,a pesar nostre,siguin un dia la seva redempció”.

(Pregària trobada en la butxaca d’un jueu mort a Auschwitz).

3

SISENA ESTACIÓ: LA VERÒNICA EIXUGA EL ROSTRE DE JESÚS.

“Llavors Jesús, compadit, va estendre la seva mà, el tocà i a l’instant desaparegué la lepra” (Mc 1,41-42)

Els camins pels quals l’Amic cerca son Amat són llargs, perillosos i poblats de neguits, de sospirs i de plors... però il·luminats d’amors.

Digué l’Amic a l’Amat: tu que omples el sol de resplendor, omple el meu cor d’amor.

Respongué l’Amat: si no està ple el teu cor d’amor, no estarien els teus ulls en plor ni tu hauries vingut en aquest lloc, a veure ton amador.

Amic: digués què és amor. Respongué: aquella cosa que els lliures posa en servitud i als serfs dóna llibertat.

(Ramon Llull. Llibre d’Amic i Amat)

SETENA ESTACIÓ: JESÚS CAU PER SEGONA VEGADA.

“Ha arribat l’hora: el Fill de l’Home és entregat a les mans dels malvats; aixecau-vos, anem!” (Mc 14,42).

Què ho és de diferent, Senyor, veure les coses de dalt o de terra estant! Què ho és de diferent! Necessitam baixar. Baixar i baixar-nos. Sobre tot, abaixar-nos. Perquè els qui són petits, els nans, els qui viuen a ran de terra, els qui han caigut tantes vegades que ja no tenen esma d’alçar-se, aquests ens puguin parlar i nosaltres puguem sentir el seu gemec, el seu crit silent.

Vós, a terra una altra vegada, per si no ens n’havíem adonat, ens convidau a fer de les nostres caigudes ocasió d’escoltar la veu de la terra, amb la terra estant; la veu dels qui estan a terra i no troben ningú que tengui temps per redreçar-los.

(Teodor Suau)

VUITENA ESTACIÓ: LES DONES DE JERUSALEM PLOREN PER JESÚS.

“Filla: la teva fe t’ha salvat! Vés-te’n en pau i queda curada del mal que et turmentava” (Mc 5,34).

“D’allò que us dóna gràcies, Senyor, el vostre servent és de la vostra Passió, car estant ell mort i dormit en el pecat, vostra Passió, Senyor, el féu reviure i el despertà i li mostrà la vostra bondat, a la vegada que la seva fredor i mesquinesa. Implor, Senyor, de Vós mercè que la vostra Passió atorgui al meu cor amor i llàgrimes als meus ulls, doni bones obres a les meves mans i segurs camins a mos peus. Que ni dormit ni vetllant, Senyor, que aturat o caminant, el meu cor no estigui atent a cap altra cosa sinó a remembrar la vostra Passió i la vostra gran bondat i que no tengui, Senyor, altre desig que donar-vos glòria i lloança a Vós, que sou el nostre Déu i Senyor”

(Ramon Llull. Llibre de Contemplació)

4

NOVENA ESTACIÓ: JESÚS CAU PER TERCERA VEGADA.

“Si el gra de blat no cau en terra i mor, no dóna cap fruit” (Jn 12,24).

Ens costa, Senyor Jesús, ens costa tant entendre i veure com hi veu l’Amor! Passam el dia lluitant per pujar, per arribar més i més amunt. Sovint, ni tan sols miram el preu que ens costa i que costa als qui deixam enrere, avall, a la vorera. Ens equivocam, Senyor. Mostrau-nos Vós, Germà, Amic, Amat, que el camí de la felicitat és un altre: el que Vós ens convidau a fer, tira, tira, amb Vós.

(Teodor Suau)

DESENA ESTACIÓ: JESÚS ÉS DESPULLAT DELS SEUS VESTITS.

“Què heu sortit a veure al desert? Un home vestit amb riques vestidures, refinadament?” Els qui porten aquesta casta de vestits viuen als palaus dels reis!” (Jn 11,8).

El primer home fou creat nu. I el pecat el confongué: li féu creure que la nuesa era indigència, mancança, necessitat. I a partir d’aquell moment, la vida de l’home fou fer-se vestits. Artefactes que l’amagassin i el protegissin. Féu de la relació un sistema per tenir més i més vestits. Més i més coses que el separassin dels demés. Déu ens hagué de mostrar que el vertader home és un home nu. Que res amaga perquè res té. I així, despreocupat de tenir, pot donar-se. Als orígens hi ha un home despullat. Al final, un altra home despullat ens mostra el secret de la vida i de la mort. Ens recorda que les mans s’han de buidar per poder acaronar l’altre. Gràcies Senyor, Germà, Amic, Amat perquè vos deixareu desnuar abans de pujar a la creu.

(Teodor Suau).

ONZENA ESTACIÓ: JESÚS ÉS CLAVAT A LA CREU.

“Si el món vos odia, teniu ben present que abans m’ha odiat mi. No tingueu por” (Jn 15,18).

Pare meu,m’abandon a Vós.

Pos la meva vida a les vostres mans,la vos don, Déu meu,amb tot l’amor del meu cor, perquè vos estim,i és per a mi una necessitat d’amor,donar-me, posar-me a les vostres mans sense mesura,amb una confiança infinita ,perquè Vós sou el meu Abbà, el meu Pare.

(Germà Charles de Foucault) .

5

DOTZENA ESTACIÓ: JESÚS MOR A LA CREU.

“Ningú té un amor més gran que aquell que dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics” (Jn 15,13-14).

“Cantaven los aucells a l’alba, i es despertà l’Amat qui és l’alba; i los aucells feniren llur cant, i l’amic morí per l’Amat, en l’alba”

(Ramon Llull. Llibre d’Amic i Amat).

TRETZENA ESTACIÓ: JESÚS ÉS DAVALLAT DE LA CREU.

“La meva vida, som jo qui la don; ningú la me pren. Jo he vençut el món. No tingueu por” (Jn 16,32).

Descansau, Senyor, i reposau en pau. Que vos acaroni la nostra dolcesa. Que les nostres mans amigues rentin les ferides espantoses. Que vos cantin els nostres llavis una cançó de bressol. I els nostres ulls, secs de tant plorar, besin el vostre rostre. I rere les nafres de l’horror hi vegin la llum de l’Amor que res no pot matar ni destruir ni minvar ni enfosquir. El combat ha estat dur. La derrota, sense retorn. Per un instant sembla que tot s’ha perdut. I que la tendresa, una vegada més, altra vegada, tantes vegades, massa vegades, hagi tornat ser malmenada, ofesa, vençuda, retuda i anihilada. No és així. El vostre cos, com l’alfabeguera, ha estat romput. Com l’alfabeguera. Que el dolor no venci els nostres sentits i els impedeixi olorar el perfum de vida que de vós brolla. Com l’alfabeguera. Ara és el temps de l’esperança. De restar en silenci amb Vós i devora Vós al peu de la creu. Mentre la tendresa dels qui vos estimen fa la seva feina d’amor. I vos embolcalla amb el mateix amor que vos embolcallà la vostra mare, recordau? I vos torna a la terra. Perquè, com l’alfabeguera, retrobeu la llacor de la vida-de-la-vida, que és el nostre i el vostre Déu. Ara és el temps de l’esperança.

(Teodor Suau)

CATORZENA ESTACIÓ: JESÚS ÉS ENTERRAT AL SEPULCRE.

“No tingueu por. Cercau Jesús de Nazaret, el Crucificat. No és aquí. Ha ressuscitat” (Mc 16,6).

“Jesucrist Senyor! Ara amar i contemplar-vos voldria en la vostra santa i gloriosa passió, per tal que de vós me pogués enamorar i pel meu amor vos desitjàs honrar, lloar i servir. Per raó d’això, vull entendre i membrar aquelles fonts d’amors que per les espines agudes de vostra corona gitaren flors vermelles, roses de sang, flors ben olents que s’escorrien per vostre cap, d’on eixien, i s’escorrien i acoloraven vostra cara i tot el vostre cos, lo qual pintaven de vermella color. D’aquelles roses i flors Senyor, m’enamor i per elles sospir i planc i plor; roses que recolliren l’humanal llinatge que havíeu perdut i recuperaren per a nosaltres per amar, conèixer, servir i honorar... la humanitat vostra”

(Ramon Llull. Oracions de Ramon)

6