Vicent Bañuls Talamantes - IOC - Institut Obert de Catalunya

Higiene de l'entornVicent Bañuls Talamantes

Atenció higiènica

Atenció higiènica Higiene de l'entorn

Índex

Introducció 5

Resultats d’aprenentatge 7

1 Prevenció d’infeccions 91.1 Infeccions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9

1.1.1 Tipus d’infeccions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101.1.2 Els agents infecciosos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111.1.3 Cadena epidemiològica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15

1.2 Fases del procés infecciós . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 191.3 Defensa contra les infeccions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19

1.3.1 Sistema immunitari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 201.3.2 Antibiòtics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 201.3.3 Vacunes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 211.3.4 Mesures de prevenció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21

1.4 Precaucions estàndard . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 221.4.1 Higiene de les mans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 231.4.2 Equip de protecció personal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 271.4.3 Prevenció de les exposicions accidentals a sang i fluids orgànics . . . . . . . . . . . . 371.4.4 Mesures per evitar la transmissió de microorganismes en unitats i serveis especials . . 381.4.5 Higiene respiratòria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 381.4.6 Pràctiques segures en l’administració d’injeccions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 391.4.7 Pràctiques segures per a puncions lumbars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 391.4.8 Habitació i material del malalt . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39

1.5 Prevenció d’infeccions específiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 401.5.1 Precaucions per evitar la transmissió per contacte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 401.5.2 Precaucions per evitar la transmissió per aire . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 421.5.3 Precaucions per evitar la transmissió per gotes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44

2 Neteja, desinfecció, esterilització i gestió de residus 472.1 Neteja . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47

2.1.1 Tipus i indicacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 482.2 Esterilització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50

2.2.1 Preparació del material per a l’esterilització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 512.2.2 Controls de qualitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 552.2.3 Documents i registres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 582.2.4 Servei d’esterilització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 582.2.5 Emmagatzematge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 592.2.6 Manteniment dels equips . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 592.2.7 Circuit del material . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60

2.3 Procediment de neteja, desinfecció i esterilització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 612.3.1 Protocol de neteja . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 612.3.2 Protocol de desinfecció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62

Atenció higiènica Higiene de l'entorn

2.3.3 Protocol d’esterilització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 632.3.4 Neteja i desinfecció del carretó de cures . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64

2.4 Neteja i desinfecció de l’entorn de l’usuari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 662.4.1 Materials i productes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 672.4.2 Procediments per a la neteja i desinfecció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67

2.5 Residus sanitaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 712.5.1 Classificació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 712.5.2 Transport . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 742.5.3 Tractament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 752.5.4 Protocol de maneig dels residus sanitaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76

3 Higiene ambiental. L’habitació de l’usuari 793.1 Condicions ambientals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 793.2 Benestar de l’usuari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 813.3 Habitació de l’usuari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82

3.3.1 Mobiliari i material . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 833.3.2 El bany . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 843.3.3 El llit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 853.3.4 Tècniques per fer el llit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94

4 Recollida i transport de mostres biològiques 1014.1 Tasques del tècnic en atenció a persones en situació de dependència . . . . . . . . . . . . . . 1014.2 Protocols de recollida de mostres biològiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103

4.2.1 Recollida de mostres sanguínies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1044.2.2 Recollida de mostres d’orina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1124.2.3 Recollida de mostres fecals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1184.2.4 Recollida d’exsudat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1204.2.5 Recollida de mostra d’esput . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1234.2.6 Recollida de mostres d’una úlcera per pressió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 125

4.3 Requisits i condicions per al transport de mostres biològiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127

Atenció higiènica 5 Higiene de l'entorn

Introducció

El tècnic en atenció a persones amb dependència ha d’estar familiaritzat amb lesinfeccions i les principals mesures per evitar-les, per a que l’entorn de l’usuarisigui un lloc segur. També ha de conèixer les característiques i condicions queha de complir l’entorn per a que sigui un lloc còmode i agradable per a l’usuari.Així mateix, aquest tècnic ha d’estar familiaritzat amb les diferents tècniques depresa de mostres per ajudar a l’usuari i al personal sanitari en la seva obtenció itransport.

Aquesta unitat està ubicada dins del cicle formatiu de grau mitjà d’Atenció apersones en situació de dependència, en la unitat formativa “Higiene de l’entorn”del mòdul Atenció higiènica. S’hi expliquen les infeccions i les mesures per laseva prevenció, els sistemes de neteja, desinfecció, esterilització de materials,mobiliari i superfícies, la gestió de residus sanitaris, les condicions que ha decomplir l’habitació de l’usuari i els diferents procediments de presa i transport deles mostres biològiques.

El primer apartat és “Prevenció d’infeccions”. S’estudien les infeccions, els seustipus i la cadena epidemiològica. També s’estudien les fases del procés infecciós iles precaucions estàndard que s’han de seguir per evitar la transmissió de malaltiesa l’usuari.

El segon apartat és “Neteja, desinfecció, esterilització i gestió de residus”.Tracta sobre la neteja, desinfecció i esterilització que s’ha de dur a terme en elmaterial sanitari, la neteja i desinfecció de l’entorn més proper a l’usuari i la gestióde residus sanitaris, des de la seva classificació fins a com s’han de tractar elsdiferents tipus de residus.

El tercer apartat és “Higiene ambiental. L’habitació de l’usuari”. Està dedicata les condicions ambientals que han de complir les habitacions dels usuaris, aixícom els requisits que han de compliraquestes habitacions. També es desenvolupenles diferents tècniques per fer el llit de l’usuari.

El quart apartat és “Recollida i transport de mostres biològiques”. Està dedicata l’estudi dels diferents procediments i protocols a seguir en la presa de mostres,així com les condicions que han de tenir les mostres biològiques per al seutransport.

El coneixement de les infeccions, la seva prevenció, la neteja i les condicions queha de tenir l’entorn de l’usuari, ajudaran el tècnic a desenvolupar la seva tasca dela millor manera possible. Per adquirir els objectius d’aquesta unitat cal que feuels exercicis i les activitats proposades.


Resultats d’aprenentatge

En finalitzar aquesta unitat, l’alumne/a:

1. Organitza les activitats d’higiene de l’entorn de la persona en situació dedependència relacionant-les amb les seves característiques i necessitats.

• Identifica les característiques de l’entorn que afavoreixen o dificulten l’au-tonomia de la persona i el seu estat d’higiene personal.

• Identifica les característiques de l’entorn que afavoreixen o dificulten latransmissió d’infeccions.

• Comprova que les condicions ambientals són adequades per atendre lesnecessitats específiques de la persona.

• Comprova que les condicions ambientals són adequades per a la prevencióde transmissió d’infeccions.

• Selecciona els recursos necessaris indicats en el pla de cures individualitzato en el pla de vida independent i relacionats amb la higiene de l’entorn dela persona en situació de dependència.

2. Duu a terme activitats d’higiene de l’entorn seleccionant els procediments imaterials amb criteris d’eficàcia, prevenció i seguretat.

• Descriu les condicions higienicosanitàries i d’ordre de l’habitació de lapersona usuària.

• Aplica els procediments de neteja i higiene personal, total o parcial, enfunció de l’estat i les necessitats de la persona.

• Identifica els tipus de llits, els accessoris i els ajuts tècnics per a la higienei el descans disponibles a la llar que siguin d’ús més freqüent per apersones dependents, aplicant les tècniques de preparació i recollida pera utilitzacions posteriors.

• Aplica diferents tècniques de realització i neteja del llit de la persona usuàriaadaptant-les al seu estat i condicions per afavorir la seva comoditat i confort.

• Descriu les tècniques de recollida i els mitjans de transport de les mostresbiològiques tenint en compte les característiques de l’entorn.

• Descriu les mesures generals de prevenció de les malalties transmissibles.

• Aplica els mètodes i tècniques de neteja, desinfecció i esterilització dematerials d’ús comú respectant els controls de qualitat dels esmentatsprocessos i la normativa en tractament de residus.


• Adopta mesures de prevenció i seguretat així com de protecció individualen el transcurs de les activitats d’higiene de l’entorn.

• Informa la persona usuària, la família o els assistents informals respecte ales condicions higièniques que ha de complir l’entorn.

• Informa la persona usuària i els assistents no professionals respecte a lautilització dels productes i materials necessaris per a la higiene de l’entorn.

3. Fa el control i seguiment de les activitats d’higiene de l’entorn de la persona ensituació de dependència analitzant els protocols d’observació i registre establerts.

• Identifica les característiques que han de reunir els protocols d’observació,control i seguiment de l’estat d’higiene de l’entorn de la persona en situacióde dependència.

• Recull informació sobre les activitats relatives a la higiene de l’entorn dela persona en situació de dependència i a les contingències que s’haginpresentat.

• Emplena protocols d’observació, manuals i informatitzats, seguint les pau-tes establertes en cada cas.

• Transmet la informació pels procediments establerts i en el moment oportú.

• Argumenta la importància del control i seguiment de les activitats d’higienede l’entorn de la persona en situació de dependència.

• Respecta les normes de mecànica corporal durant les activitats d’higiene del’entorn de la persona en situació de dependència.


1. Prevenció d’infeccions

El tècnic en atenció a persones en situació de dependència ha d’estar familiaritzatamb les principals infeccions que pot patir l’usuari i qualsevol persona. Ha deconèixer la manera com es transmeten les infeccions, així com les fases del procésinfecciós i les principals defenses per combatre-les.

Per evitar la transmissió de malalties s’han de portar a terme unes precaucionsestàndard com, per exemple, els distints tipus d’higiene de mans o la utilitzaciód’equips de protecció individual per protegir-se a si mateix i l’usuari. També s’hande tenir en compte situacions especials en què cal prendre mesures més estrictes,com les precaucions per evitar la transmissió de les infeccions per contacte, perl’aire o per gotes.

1.1 Infeccions

Una infecció es pot definir com la introducció en l’organisme d’elements patògensque són capaços de desenvolupar-se en l’hoste i de produir substàncies tòxiques.

Els agents patògens entren a l’organisme a través de diferents vies com la boca oles ferides, entre d’altres.

Les malalties infeccioses estan causades per microorganismes patògens comvirus, bacteris, fongs o protozous, que entren al cos i es multipliquen fins quecausen la malaltia.

La prevenció d’infeccions és un dels punts clau en l’entorn sanitari. La majoriad’infeccions relacionades amb l’atenció sanitària solen ser fàcils de curar, però devegades poden ser greus.

Un usuari pot contraure una infecció oportunista durant la seva estada al centreassistencial a causa del seu estat dèbil i convalescent. Els usuaris grans, els malaltscrònics, els ingressats de llarga durada o els usuaris amb defenses baixes són méssusceptibles de patir malalties infeccioses.

En l’àmbit hospitalari es poden produir infeccions pel tipus de cirurgia, perpresència de procediments invasius (com un sondatge vesical), per estades hos-pitalàries de llarga durada, per estades hospitalàries en zones d’alt risc (UCI) oper incompliment dels protocols de prevenció per part del personal o els pacients.Aquest tipus d’infeccions solen alentir o complicar la recuperació del pacient.Les infeccions hospitalàries més comunes són les infeccions del tracte urinari, lapneumònia i les infeccions de les ferides quirúrgiques.


Les malalties infecciosessón la primera causa decada tres morts al món.

Els usuaris i el personal sanitari poden reduir considerablement el risc d’apariciód’infeccions amb un correcte seguiment dels protocols.

La majoria de malalties infeccioses es transmeten d’uns individus als altres i podenafectar qualsevol persona.

Els microorganismes que poden causar les malalties infeccioses s’anomenenmicroorganismes patògens. Són els agents patogènics externs que habiten en unaltre ésser viu anomenat hoste, i li provoquen danys o malalties. També hi hacasos en els quals aquests microorganismes patògens poden coexistir amb l’hostesense produir-li cap afectació.

En ocasions una malaltia infecciosa pot estar causada per un microorganismepatogen oportunista, que és aquell organisme que produeix dany només endeterminades ocasions, normalment quan la persona té les defenses baixes, és adir, esta immunodeprimida. Aquests microorganismes solen formar part de lamicroflora habitual de la persona o de l’ambient. En els casos que el sistemaimmunitari no funciona correctament, aquesta microflora es pot multiplicar itambé colonitzar altres parts del cos.

1.1.1 Tipus d’infeccions

Les malalties infeccioses es poden classificar de diverses maneres. Hi ha desd’infeccions locals, que afecten només una part del cos com la infecció d’unaferida, fins a septicèmies, que es produeixen quan l’agent patogen passa a la sangi es dissemina per tot el cos i provoca quadres clínics molt greus, o inclús la mort.

Hi ha diferents tipus d’infeccions:

• Infeccions comunitàries. Són infeccions, generalment comunes, ques’adquireixen en la comunitat, fora de l’àmbit hospitalari o mèdic. Perexemple, la grip o la gastroenteritis. També poden ser més greus i ambun potencial perill de contagi que pot afectar la comunitat. Per exemple, laSIDA, les malalties de transmissió sexual o la Covid-19.

• Infeccions nosocomials. Són infeccions adquirides en un hospital o centremèdic per un malalt en el qual la infecció no estava present ni s’estava in-cubant en el moment de l’ingrés. També compren les infeccions adquiridesper part del personal del centre assistencial.

• Infeccions oportunistes. Són infeccions que afecten persones amb elsistema immunològic debilitat, com per exemple les candidiasis.

• Infeccions emergents. Són infeccions que estaven controlades mitjançantla vacunació, però que tornen a aparèixer a causa de l’augment de mobilitatentre països. Per exemple, el xarampió o la diftèria.

• Infeccions del viatger. Són infeccions importades d’altres llocs del món,com la malària o el dengue.


1.1.2 Els agents infecciosos

L’agent infecciós pot ser variat, ja que des de virus fins a microorganismespluricel·lulars complexos poden produir malalties en els humans.

Els agents infecciosos poden ser bacteris, virus, fongs o protozous:

Bacteris

Poden causar malalties mitjançant invasió directa o mitjançant la producció detoxines. Els bacteris són un grup de microorganismes molt divers i és difícildonar unes característiques generals. Es tracta de microorganismes procariotesunicel·lulars que presenten formes molt diverses (vegeu figura 4.1) com cocs,bacils, vibrions, coccobacils, espirils o espiroquetes.

Figura 1.1. Formes bacterianes

OpenStax Microbiology

En condicions normals, els bacteris no causen dany en l’organisme, com perexemple els de la flora intestinal (Escherichia), però n’hi ha alguns que podenproduir malalties:

• Staphilococcus aureus: Pot causar diverses malalties infeccioses, com perexemple infeccions en la pell, intoxicacions alimentàries, pneumònia oinclús septicèmia.

• Clostridium tetani: Causa el tètan, que és una intoxicació aguda produïdaper una neurotoxina del bacteri. El tètan produeix contraccions dolorosesen els músculs voluntaris de tot el cos.

• Mycobacterium tuberculosi: Causa la tuberculosi, malaltia que normalmentafecta els pulmons, encara que també pot afectar altres parts del cos com elsronyons, la columna vertebral o el cervell.

• Legionella pneumophila: Causa la legionel·losi. Els casos greus podendesencadenar una pneumònia i inclús la mort. El contagi es sol produirper vapor infectat provinent d’instal·lacions com per exemple les d’airecondicionat. Tenen molta importància els brots de l’entorn hospitalari.Aquesta malaltia no es contagia de persona a persona.

• Salmonella typhi: Causa la febre tifoidea, que és una infecció que cursaamb diarrea, erupció cutània, febre i mal de cap. La via de transmissió ésfecal-oral, quan l’aigua o el menjar estan contaminats per femta d’individusinfectats.


Virus

Són un grup d’agents infecciosos submicroscòpics que parasiten les cèl·lules deplantes, animals i bacteris. Un virus està constituït per ARN o per ADN i ha deser un paràsit, és a dir, per multiplicar-se necessita els compostos de les cèl·lulesen les quals penetra (vegeu figura 4.2).

Figura 1.2. Virus


Un virus madur totalment format s’anomena virió i consta d’un nucli centralconstituït per ADN o ARN envoltat per una coberta proteica o càpsida. Envirus més complexos aquesta càpsida és constituïda per nombroses agrupacionsde subunitats proteiques anomenades capsòmers.

Un gran nombre de malalties infeccioses són produïdes per virus. Fins i totvarietats d’un mateix grup poden provocar malalties diferents. Els virus tenenla característica de ser canviants, perquè el seu material genètic posseeix unagran capacitat per mutar. Apareixen amb freqüència nous virus que poden perdrevirulència o bé guanyar-la. Aquest és el cas del virus de la grip, del qualperiòdicament apareixen noves varietats que estenen la malaltia entre la població.

Els virus colonitzen les cèl·lules dels teixits vius de l’hoste i es multipliquen.

Vegeu-ne alguns exemples:

• Virus del xarampió: causa el xarampió, una malaltia vírica aguda caracterit-zada per una erupció vermellosa a la pell que pot cobrir tot el cos. És moltcontagiosa i s’incuba a les cèl·lules de la faringe i als conductes respiratoris.

• Virus de la immunodeficiència humana (VIH): causa la sida, o síndromed’immunodeficiència adquirida, una malaltia que destrueix el sistema im-munitari. Tenir el virus no és el mateix que tenir la sida. Les personesseropositives poden tenir el virus i passar molts anys sense tenir símptomesde la malaltia. Les persones seropositives poden transmetre el virus a altrespersones.

• Ebolavirus: causa l’èbola, una malaltia molt greu, fins i tot mortal. Elssímptomes poden ser febre, diarrea, vòmits i sagnat. El virus es transmeta l’ésser humà per animals salvatges (ratpenats) o bé de persona a persona.S’han donat diversos brots a l’Àfrica.

• Virus de l’hepatitis B (VHB): és una malaltia que afecta exclusivament elfetge. Pot produir hepatitis B aguda. En la majoria dels casos s’elimina el


virus i es cura la malaltia abans de sis mesos, sense seqüeles. En aquestscasos s’adquireix immunitat. Però en alguns casos es produeix l’hepatitis Bcrònica, que pot produir cirrosi o càncer de fetge. En aquest cas la personaes converteix en portadora de la malaltia per a tota la vida.

• Coronavirus SARS-CoV: causa la Covid-19. Aquest virus pot cursar ambinfeccions respiratòries comunes com el refredat o de més greus com lasíndrome respiratòria aguda severa (SARS) o la síndrome respiratòria del’Orient Mitjà (MERS). Pot afectar tant persones com animals.

Fongs

Els fongs són organismes molt diversos. Poden constar de cèl·lules eucariotes uni-cel·lulars com llevats o floridures o pluricel·lulars com els bolets. Les infeccionsproduïdes pels fongs s’anomenen micosis.

Normalment les micosis són superficials i afecten la pell, les mucoses, els cabellsi les ungles, encara que de vegades poden ser micosis sistèmiques que afectentot el cos, normalment en persones que tenen el sistema immunitari compromès.Normalment la via de transmissió és indirecta, a través d’objectes inanimats comaliments, tovalloles...

Algunes malalties produïdes per fongs són:

• Candidiasi: és una de les infeccions per fongs més freqüents. El més comúés Candida albicans, que és un fong en forma de llevat que es reprodueix a lapell i les mucoses digestiva i genital. Solen provocar infeccions oportunistesque normalment es manifesten amb lesions mucocutànies encara que tambéhi pot haver manifestacions sistèmiques (vegeu figura 3.3).

• Aspergilosi: moltes espècies de fongs que es troben a tot arreu pertanyen algènere Aspergillus. La majoria no són patògenes, però algunes causen l’as-pergilosi, que normalment afecta el sistema respiratori, però els símptomesi la gravetat són molt variats. Sol afectar persones immunodeprimides.

Figura 1.3. Candida albicans

OpenStax Microbilogy


Protozous

Els protozous són un grup d’organismes microscòpics que inclou espècies general-ment unicel·lulars eucariotes o bé que formen colònies on cada cèl·lula conservala seva pròpia capacitat reproductora. N’hi ha de diverses formes, però la formatípica és esfèrica. S’allarguen i polaritzen a mesura que evolucionen.

Exemples de malalties provocades per protozous:

• Amebiasi: és una infecció intestinal causada pel paràsit Entamoeba his-tolytica. Aquest paràsit pot viure al budell gruixut sense causar malaltia.En determinades ocasions pot envair la paret del còlon i causar colitis idisenteria aguda o crònica. En alguns casos pot diseminar-se pel torrentsanguini i arribar al fetge.

• Giardiasi: és una infecció intestinal causada pel paràsit Giardia lamblia queafecta l’intestí prim dels humans. Aquest paràsit viu en el sòl, els alimentsi l’aigua. La infecció ocorre en empassar-se el paràsit. Normalment causasíndromes gastrointestinals amb diarrea (vegeu figura 3.4).

• Malària: la malària o el paludisme es produeix per diferents espècies de pa-ràsits del gènere Plasmodium. Aquesta malaltia es transmet a l’ésser humàmitjançant vectors, la picada del mosquit femella del gènere Anopheles. Ésuna malaltia de zones tropicals. Pot ser mortal, encara que és una malaltiaque es pot prevenir i curar.

Figura 1.4. Giardia lamblia


Des del punt de vista epidemiològic, les característiques més rellevants dels agentsinfecciosos són:

• Infectivitat: capacitat d’un organisme d’allotjar-se en un hoste susceptible,créixer i reproduir-s’hi, causant o no malaltia. Per exemple, el virus delxarampió té una infectivitat elevada.


• Patogenicitat: capacitat d’un agent infecciós de produir malaltia en unhoste susceptible. Per exemple, el virus del xarampió té una patogenicitatelevada.

• Virulència: capacitat d’un agent infecciós de produir un dany sever omalaltia greu. Per exemple, el virus de la ràbia és molt virulent.

• Letalitat: capacitat que té un agent infecciós de produir la mort. Perexemple, el virus de la ràbia és molt letal.

• Poder antigènic o immunogenicitat: capacitat d’un agent infecciós deprovocar un cert grau de resistència en l’hoste que ha envaït. Per exemple,el virus de la influença produeix poca o cap immunitat, però el virus delxarampió produeix una immunitat duradora.

• Mutació: característica que tenen alguns éssers vius de canviar algunes deles seves propietats i transmetre-les a successives generacions conservant-ne l’especificitat.

1.1.3 Cadena epidemiològica

La cadena epidemiològica és una eina que permet identificar cadascuna deles baules que intervenen en el mecanisme de transmissió d’una malaltia peridentificar on es pot actuar, aplicant mesures de prevenció i control, i evitar-nel’aparició.

Aquesta cadena és la ruta que segueix l’agent infecciós des de la font d’infecció finsa l’hoste (vegeu figura 1.5). La infecció representa l’entrada i el desenvolupamentd’un agent infecciós en l’hoste.

Figura 1.5. La cadena epidemi-ològica

Per al desenvolupament d’una infecció es necessiten cinc factors essencials:

1. Reservori o font d’infecció: procedència de l’agent infecciós.

2. Porta de sortida: lloc del reservori per on surt l’agent infecciós.

3. Via de transmissió: via de pas des del reservori a l’hoste.

4. Porta d’entrada: lloc per on entra l’agent en l’hoste.


5. Hoste susceptible

1. Reservori i font d’infecció

El reservori és el lloc on viu i es multiplica l’agent causal. Aquest lloc pot ser unapersona, un animal, un insecte, una planta, l’aigua...

La font d’infecció és tot ésser viu que allotja i dissemina l’agent infecciós. Per tant,és l’element directament infectant des del qual l’agent infecciós passa al nou hostesusceptible. En general les malalties transmissibles en els éssers humans tenencom a font d’infecció al mateix home. El segon grup que actua com a reservorisón els animals.

Els reservoris humans que actuen com a font d’infecció poden ser:

• Casos clínics: són persones que pateixen la malaltia amb els seus signes isímptomes.

• Casos subclínics: són persones amb l’agent infecciós, però que no desenvo-lupen clarament la malaltia. Per tant, són agents més perillosos que els casosclínics des del punt de vista epidemiològic, ja que deambulen lliurement imantenen contacte amb altres persones.

• Portadors: són persona amb l’agent infecciós present, però que no presen-ten cap signe ni símptoma de la malaltia. Constitueixen una font potenciald’infecció per a altres persones. Des del punt de vista epidemiològic elsportadors representen major risc que els casos clínics i subclínics. Segonsel temps durant el qual els portadors poden transmetre la malaltia, es podenconsiderar:

– Portadors en període d’incubació o en fase de convalescència:allotgen o transmeten els microorganismes durant un període de temps(en general curt).

– Portadors crònics: allotgen o transmeten els microorganismes durantllargs períodes de temps. Pot ser tota la vida.

Els reservoris animals que actuen com a font d’infecció poden causar lesmalalties infeccioses conegudes com zoonosi. En condicions normals aquestesmalalties es transmeten d’animal a animal, però l’home pot ser un hoste accidental.

2. Porta de sortida

La porta de sortida és el lloc específic per on surt l’agent infecciós des de la fontd’infecció (vegeu figura 3.5). Normalment la porta de sortida és única, però enocasions pot ser múltiple, depenent de l’agent infecciós i del sistema immunològicde la font d’infecció.


Figura 1.6. Porta de sortida


La porta de sortida pot ser:

• Permanent. La porta de sortida permanent més important és la respiratòria,representada per la boca, el nas i el coll (vies respiratòries superiors).Constitueix una forma constant d’eliminació d’agents infecciosos.

• Intermitent. Les portes de sortida intermitents són més fàcils de controlarja que l’agent infecciós no s’elimina constantment. Entre les portes intermi-tents es troben la intestinal, l’urinària, la mamària, la pell i les mucoses.

• Eliminació mecànica. En ocasions, l’agent no és capaç de deixar la fontd’infecció de manera espontània. En aquests casos per a la seva sortidanecessita alguna ajuda, per exemple a través de ferides o mitjançant lapicadura d’un vector.

3. Vies de transmissió

Una vegada l’agent infecciós ha sortit de la font d’infecció, ha de tenir un mitjàde transport per traslladar-se cap a un hoste susceptible que garanteixi la sevaviabilitat. Es pot dividir en dos tipus: via directa i via indirecta:

• Transmissió directa: l’agent infecciós passa d’una persona a un altra sensecap intervenció. Per exemple, quan hi ha contacte físic directe entre lafont d’infecció i l’hoste susceptible. Una altra forma de transmissió directaes dona mitjançant la inhalació de l’agent infecciós exhalat per una altrapersona per tos o esternuts. Altres vies directes poden ser la transfusiósanguínia, la infecció transplacentària de la mare al fetus o la lactància.

• Transmissió indirecta: el reservori i l’hoste no estan a prop. La via detransmissió indirecta es dona a través de vehicles inanimats com l’aigua, la


llet, els aliments, el sòl, l’aire, la pols, o els fòmits (objectes d’ús personalcom a font d’infecció: coberts, llençols, tovalloles...) i a través de vehiclesanimats com els vectors (vegeu figura 3.6). Requereix dues premisses:

– L’organisme infectant ha de ser capaç de sobreviure un determinattemps fora del cos.

– Ha d’haver-hi algun vehicle mitjançant el qual es pugui traslladar d’unorganisme a un altre.

Figura 1.7. Via de transmissió indirecta


4. Porta d’entrada

La porta d’entrada és el lloc per on entra l’agent infecciós a l’hoste. Generalmentcoincideix amb les portes de sortida. Per tant, hi ha portes permanents, comla respiratòria, i portes intermitents, com la digestiva o urinària, la pell i lesmucoses. L’entrada de l’agent infecciós a l’hoste es pot produir mitjançantingestió, inhalació, injecció percutània o a través de les mucoses o la placenta(vegeu figura 3.7).

Figura 1.8. Porta d’entrada


5. Hoste susceptible

La baula final de la cadena epidemiològica és l’hoste susceptible, que és la personao animal que pot adquirir la malaltia per no tenir resistència ni immunitat.


La susceptibilitat de l’hoste depèn de determinades característiques com l’edat,el sexe, el grup ètnic, la genètica, el comportament cultural, les condicionsambientals i geogràfiques, la nutrició, l’equilibri hormonal i la presència d’unamalaltia concurrent o la immunitat adquirida.

1.2 Fases del procés infecciós

La transmissió d’una malaltia a una persona sana s’anomena contagi. Una vegadal’agent patogen entra en contacte amb l’hoste pot esdevenir-se la infecció. Lainfecció consta d’una sèrie de períodes o fases:

1. Període d’incubació o latència. Període de temps que transcorre des delmoment en el qual l’agent patogen comença la infecció fins que es produei-xen les primeres manifestacions de la malaltia. La durada d’aquest períodedepèn de la infecció. Per exemple, la SIDA té un període d’incubació moltllarg, de 3 a 10 anys.

2. Període d’estat. Període de temps que transcorre des que es produeixen lesmanifestacions de la malaltia fins que comencen a desaparèixer.

3. Període de convalescència. Període de temps en el qual el cos ha eliminatl’agent patogen i l’organisme comença a recuperar la salut.

En ocasions l’organisme no pot combatre la infecció i es produeix la mort.En altres ocasions no s’aconsegueix eliminar del tot l’agent patogen del cos iaquest queda en estat latent. Quan l’organisme està immunodeprimit pot produirreinfeccions, com per exemple el virus herpes zòster.

De vegades la persona que ha patit la malaltia es converteix en un reservori, és adir, no pateix la malaltia però la pot encomanar a altres persones.

1.3 Defensa contra les infeccions

El sistema immunitari és un conjunt d’estructures i processos biològics ques’encarreguen de protegir l’organisme davant els microorganismes o qualsevolmolècula aliena al propi organisme. La immunitat és la capacitat dels organismesper fer front a aquestes substàncies.

Per tant, el sistema immunitari és la defensa del nostre cos davant les infeccions.Per ajudar al sistema immunitari a fer front a les infeccions, s’ha de fer un úsadequat d’antibiòtics i vacunes. A més, és molt important prendre una mesurespreventives per disminuir el risc de contraure malalties infeccioses.


1.3.1 Sistema immunitari

El sistema immunitari actua contra qualsevol agent extern a l’organisme. Aquestessubstàncies que desencadenen la resposta immunitària s’anomenen antígens.

La immunitat pot ser de diferents tipus:

• Natural(o innata) quan s’adquireix per mitjans biològics.

– Activa: l’organisme desenvolupa anticossos específics quan es trobaamb un antigen. En alguns casos pot durar tota la vida. Per exemple,quan el virus de la varicel·la entra a l’organisme aquest fabrica anticos-sos que hi resten tota la vida i per aquest motiu no es pateix la malaltiamés d’una vegada.

– Passiva: immunitat pròpia del fetus o del nadó. La subministra lamare a través de la placenta o de la llet i dura només unes poquessetmanes, el temps que duren els anticossos.

• Artificial(o adquirida) quan s’adquireix mitjançant una teràpia o un tracta-ment.

– Activa: són les vacunes. S’estimula l’organisme per a la producciód’anticossos específics quan se li subministren els patògens de formaatenuada. Es tracta d’una mesura preventiva.

– Passiva: és la seroteràpia. Consisteix a subministrar un sèrumsanguini, que conté anticossos, fabricats per un donador immune.Aquest donador és un altre animal al qual prèviament se li han injectatagents que causen la malaltia perquè fabriqui anticossos contra aquestspatògens. La seva durada és limitada. Un exemple és el sèrum contrala picada d’una serp.

Davant la invasió de microorganismes l’organisme presenta tres formes de de-fensa: pell i mucoses, resposta immunitària inespecífica i resposta immunitàriaespecífica. La primera barrera a superar és la dels teixits que conformen elsòrgans externs, és a dir, la pell i les mucoses. Si aconsegueix superar aquestesbarreres, es troba amb una resposta immunitària inespecífica constituïda perunes cèl·lules anomenades leucòcits, o glòbuls blancs, o per molècules com lesproteïnes del sistema del complement. Si no se supera la infecció, apareix l’últimaresposta, la més eficaç, la resposta immunitària específica: aquí intervenenunes proteïnes (anticossos o immunoglobulines) i unes cèl·lules que produeixenanticossos (limfòcits B) o que estimulen i regulen la resposta (limfòcits T).

1.3.2 Antibiòtics

Els antibiòtics són fàrmacs que s’utilitzen en el tractament i la prevenció demalalties infeccioses produïdes per bacteris. Però no s’ha d’abusar de l’ús


d’antibiòtics, ja que poden tenir conseqüències negatives. Per exemple, elsbacteris poden modificar-se genèticament i fer-se resistents als antibiòtics.

Per fer un bon ús dels antibiòtics cal tenir clar:

• Només són efectius en el tractament d’infeccions produïdes per bacteris.

• No són efectius en el tractament d’infeccions causades per virus, com lagrip o els refredats.

• Només s’han de prendre amb prescripció mèdica, seguint les pautes d’ad-ministració prescrites.

1.3.3 Vacunes

Les vacunes són medicaments que protegeixen de futures infeccions. S’obtenena partir de microorganismes que quan s’introdueixen en el cos de persones sanes,aquestes generen anticossos contra aquests microorganismes. Si en un futur esprodueix una infecció, la persona ja té les defenses per contrarestar-la.

Gràcies a les vacunes s’han pogut eradicar moltes malalties infeccioses, com laverola. D’altres malalties, com el xarampió o la poliomelitis, tot i que no s’haneradicat del tot n’hi ha molt pocs casos.

1.3.4 Mesures de prevenció

Per evitar el contagi, en general, es poden seguir les següents recomanacions:

• Rentar-se les mans molt sovint amb aigua i sabó o amb una solucióalcohòlica.

• En esternudar o tossir, posar el colze davant de la boca.

• Romandre a casa quan s’està malalt.

• Netejar les ferides immediatament amb aigua i sabó.

• Rentar bé els aliments, sobretot fruites i verdures.

• Beure aigua d’ampolla si es viatja a l’estranger.

• Evitar les infeccions de transmissió sexual amb l’ús correcte del preservatiu.


La higiene de mansconstitueix la forma més

eficaç per ajudar a prevenirla disseminació demicroorganismes.

1.4 Precaucions estàndard

Els professionals de la salut tenen un paper clau per reduir la propagació de lamalaltia, minimitzar les complicacions i disminuir els resultats adversos per alsusuaris. En limitar la disseminació de microorganismes s’aconsegueix trencar lacadena de transmissió-infecció. La pràctica de l’asèpsia inclou totes les activitatsper prevenir la infecció o trencar la cadena d’infecció.

L’asèpsia mèdica, o tècnica de neteja, consisteix en procediments i pràctiques queredueixen el nombre i la transferència d’agents patògens. L’asèpsia quirúrgica, otècnica estèril, inclou pràctiques que serveixen per comptar amb objectes i zoneslliures de microorganismes i mantenir-los de la mateixa manera.

Les precaucions bàsiques i les precaucions per evitar la transmissió són una altrapart important de la protecció dels usuaris i els professionals de la salut perprevenir que la infecció es propagui.

Les precaucions estàndard són el conjunt de principis higiènics bàsicsper evitar la transmissió de microorganismes vehiculitzats per sang o fluidsorgànics.

Els objectius de les precaucions estàndard són:

• Prevenir la infecció/colonització per microorganismes d’especial importàn-cia en tots els usuaris, independentment del seu diagnòstic o estat infecciós.

• Prevenir l’exposició parenteral de les mucoses i la pell no intacta delstreballadors sanitaris a les infeccions que s’encomanen per la sang o altreslíquids orgànics.

• Minimitzar el risc de transmissió de microorganismes que s’eliminen pervia respiratòria mitjançant gotes.

Quant a l’aplicació d’aquestes mesures:

• S’han d’aplicar a tots els usuaris, sigui quin sigui el nivell de sospita deconfirmació d’una possible infecció, i en qualsevol tipus de centre sanitari.

• S’han d’aplicar sempre que hi pugui haver contacte amb sang, secrecions,excrecions, pell no íntegra i membranes mucoses.

• S’han d’aplicar en usuaris i acompanyants que presentin signes de malaltiade les vies respiratòries (tos, esternuts, rinorrea o producció de secrecionsrespiratòries).

S’han de seguir una sèrie de normes en els següents aspectes:


1. Higiene de les mans

2. Equips de protecció personal

3. Exposició accidental a sang i fluids orgànics

4. Mesures per evitar la transmissió de microorganismes en unitats i serveisespecials (quiròfans i reanimació, servei de diagnòstic per la imatge, ambu-làncies, lliteres, cadires, grues)

5. Higiene respiratòria

6. Pràctiques segures en l’administració d’injeccions

7. Pràctiques segures per a puncions lumbars

8. Habitació i material del malalt

1.4.1 Higiene de les mans

Hi ha una sèrie de mesures higièniques generals que el personal del centre ha detenir present en l’atenció a les persones ingressades als centres sociosanitaris perprotegir la seva salut i la salut de l’usuari, evitar transmissió de gèrmens i reduirinfeccions en el centre.

Aquestes mesures són:

• Les mans han d’estar netes i ben cuidades.

• Les ungles han d’estar netes, curtes i sense esmalt.

• Cal evitar anells i polseres, ja que dificulten la neteja i són vehicle degèrmens.

• Cal canviar-se els guants per a cada usuari i cada procediment.

• S’ha de portar el cabell recollit i l’uniforme net, i canviar-lo sempre quesigui necessari.

• Cal portar calçat específic per al centre.

• Si s’utilitzen colònies, han de ser discretes. S’ha d’evitar l’ús de perfums idesodorants forts.

Les mans són la principal font de transmissió de microorganismes. Per tant, lahigiene de les mans és la mesura més important d’eficàcia provada per evitar latransmissió de malalties infeccioses. D’acord amb l’Organització Mundial de laSalut (OMS) hi ha cinc moments per a la higiene de les mans en els professionalssanitaris (vegeu figura 4.4):

1. Abans de tenir contacte directe amb l’usuari.


2. Abans de fer una tècnica asèptica o de manipular un dispositiu invasiu,malgrat l’ús de guants.

3. Després de tenir contacte amb algun fluid o secreció corporal.

4. Després de tenir contacte amb l’usuari.

5. Després de tenir contacte amb l’ambient inanimat del voltant de l’usuari.

Figura 1.9. Els 5 moments per a la higiene de mans (OMS)

L’objectiu de la higiene de les mans és eliminar la brutícia, la matèria orgànica ila flora transitòria, per aconseguir un elevat grau d’asèpsia. Existeixen diferentstècniques de rentat de mans.

1. Rentat higiènic de mans (vegeu figura 4.5)

Taula 1.1.

PROTOCOL DE RENTAT HIGIÈNIC DE MANS

Rentat higiènic de mans amb aigua i sabó dermatològic.

OBJECTIU

• Eliminar les restes de matèria orgànica, pols o qualsevol altra brutícia de les mans abans i després de tottipus de pràctica sanitària.

MATERIAL NECESSARI

• Sabó dermatològic• Paper de mans d’un sol ús• Aigua corrent

PROCEDIMENT

1. Obrir el pas d’aigua i mullar-se les mans i els canells.

2. Aplicar el sabó.

3. Ensabonar mans i canells, intensificant en els espais interdigitals, dits i les ungles durant 15 segons.

4. Esbandir amb aigua abundant.

5. Eixugar les mans, canells i espais interdigitals.


Trobareu la versióimprimible d’aquest i altresprotocols als annexos de launitat.


Taula 1.1 (continuació)

PROTOCOL DE RENTAT HIGIÈNIC DE MANS

6. Tancar l’aixeta amb una tovallola de paper d’un sol ús o amb el colze.

OBSERVACIONS

• S’ha de realitzar el rentat higiènic de mans al començar i acabar la jornada laboral.• S’ha de realitzar el rentat higiènic de mans abans i després de les accions següents:- Realitzar extraccions sanguínies.- Utilitzar guants nets.- Revisar vies urinàries, vasculars i respiratòries.- Menjar.- Preparar de la medicació.- Utilitzar el vàter.

2. Rentat antisèptic de mans (vegeu figura 4.5)

Taula 1.2.

PROTOCOL DE RENTAT ANTISÈPTIC DE MANS

Rentat antisèptic de mans amb aigua i sabó antisèptic.

OBJECTIU

• Destruir els microorganismes patògens existents a les mans.

MATERIAL

• Sabó antisèptic• Paper de mans d’un sol ús• Aigua corrent

PROCEDIMENT

1. Obrir el pas d’aigua i mullar-se les mans i els canells.

2. Aplicar el sabó antisèptic.

3. Ensabonar mans i canells, intensificant en els espais interdigitals, dits i les ungles durant 15 segons.


5. Eixugar les mans, canells i espais interdigitals.

6. Tancar l’aixeta amb una tovallola de paper d’un sol ús o amb el colze.

OBSERVACIONS

• S’ha de realitzar el rentat antisèptic abans de col·locar-se els guants estèrils.• S’ha de realitzar el rentat antisèptic abans de realitzar tècniques invasives amb l’usuari:- Inserció de catèters- Extracció d’hemocultius- Inserció de catèters urinaris- Pràctica de cures- Aspiració bronquial• S’ha de realitzar el rentat antisèptic abans del contacte amb usuaris immunodeprimits en situacions de riscde transmissió.• S’ha de realitzar el rentat antisèptic davant de brots epidemiològics.• S’ha de realitzar el rentat antisèptic davant usuaris amb criteris d’aïllament.• S’ha de realitzar el rentat antisèptic després de contacte amb material o superfície potencialment contaminat.


Trobareu la versióimprimible d’aquest i altresprotocols als annexos de la

unitat.

Es recomana fer un rentatde mans amb sabó normal

després de cada 10aplicacions de solució

alcohòlica.

Figura 1.10. Rentat de mans higiènic o antisèptic

Clinical Procedures for Safer Patient Care

3. Rentat de mans amb solució alcohòlica (vegeu figura 4.6)

Taula 1.3.

PROTOCOL D’HIGIENE DE MANS AMB SOLUCIÓ ALCOHÒLICA

Rentat de mans amb solució alcohòlica.

OBJECTIU

• Destruir els microorganismes patògens existents a les mans.

MATERIAL

• Solució alcohòlica

PROCEDIMENT

1. Apliqueu entre 3 ml i 5 ml del producte al palmell d’una mà.

2. Friccioneu tota la superfície de les mans i dits durant 30 segons i/o fins que les mans s’assequin, vetllantque sempre s’ha de:• Friccionar palmell contra palmell.• Friccionar palmell de la mà dreta sobre el dors de la mà esquerra, i a l’inrevés.• Friccionar palmell amb palmell amb els dits entrellaçats.• Friccionar el dors dels dits contra el palmell oposat, amb els dits travats.• Friccionar per rotació el polze esquerre dins del palmell dret, i a l’inrevés.• Friccionar per rotació les puntes dels dits units sobre el palmell de la mà contrària, i a l’inrevés.

OBSERVACIONS

Si les mans no estan visiblement brutes, cal fer servir un producte a base d’alcohol en les situacions següents:• Abans de tot contacte directe amb l’usuari.• Abans de donar-li una medicació.• Abans d’inserir una sonda vesical, catèters venosos perifèrics o altres procediments invasius que norequereixin un rentat quirúrgic.• Després del contacte amb la pell íntegra de l’usuari, per exemple després de prendre el pols, la temperatura,la pressió sanguínia, d’alçar l’usuari, etc.• En canviar de procediment en un mateix usuari.• Després del contacte amb objectes inanimats del voltant immediat de l’usuari.• Abans i després d’utilitzar els guants.• A l’entrar i sortir d’una habitació amb mesures d’aïllament.


Figura 1.11. Rentat de mans amb solució alcohòlica


1.4.2 Equip de protecció personal

Un equip de protecció personal o equip de protecció individual (EPI) és unequip destinat a ser portat o subjectat pel treballador per protegir-lo davant d’uno diversos riscos que puguin comprometre la seva seguretat o salut, així comqualsevol complement o accessori destinat a aquesta finalitat.

En el sector sanitari es requereixen barreres higièniques per evitar la transmissióde microorganismes entre persones. Aquests equips serveixen per garantir laseguretat dels usuaris i els professionals.

Alguns dels equips de protecció individual són:

1. Guants

2. Bata

3. Casquet

4. Mascareta i ulleres

Guants

Els guants sanitaris són equips de protecció individual destinats a protegir total-ment o parcialment la mà, i també poden cobrir l’avantbraç i el braç.

En l’entorn sanitari s’usen diferents tipus de guants:

• Guants de làtex (vegeu figura 4.7). Presenten bona adaptabilitat i sensibi-litat al tacte i donen una adequada protecció davant risc biològic. Hi haguants per a cirurgia i exploració. Els guants de cirurgia s’han de canviar


entre 1 i 3 hores. Els guants d’exploració s’han de canviar entre 15 i 30minuts.

Figura 1.12. Guants de làtex

pngimg.com

• Guants de nitril (vegeu figura 4.8). Són l’alternativa al làtex com a guantsd’exploració per a persones que presenten al·lèrgia. Donen una adequadaprotecció davant risc biològic. S’han de canviar entre 15 i 30 minuts.

Figura 1.13. Guants de nitril

pngimg.com

• Guants de neoprè (vegeu figura 4.9). Presenten bona adaptabilitat isensibilitat al tacte. Són l’alternativa al làtex com a guants de cirurgia pera persones que presenten al·lèrgia. Donen una adequada protecció davantrisc biològic. S’han de canviar entre 1 i 3 hores.

Figura 1.14. Guants de neoprè

pngimg.com


• Guants de vinil (vegeu figura 4.10). Presenten baixa adaptabilitat i sensibi-litat al tacte i ofereixen poca protecció davant del risc biològic. Es podenperforar fàcilment. S’han de canviar cada 15 minuts.

Figura 1.15. Guants de vinil

pngimg.com

Els objectius que es persegueixen amb l’ús dels guants són:

• Proporcionar una barrera protectora i prevenir la contaminació de les mans.

• Prevenir la transmissió de la flora bacteriana a l’usuari.

• Reduir la contaminació de les mans del personal.

• Disminuir el risc de transmissió d’agents biològics en cas de punxadesaccidentals.

• Conferir una barrera protectora enfront altres tipus de contacte i exposicionsde risc, com ara agents citostàtics, productes irritants, càustics o corrosius,temperatures extremes, electricitat, radiacions, agents mecànics, etc.

S’han de fer servir guants en les situacions següents:

• Manipulació o possibilitat de tocar sang, fluids corporals, secrecions,excrecions, membranes mucoses, pell no íntegra, material contaminat oproductes químics.

• Manipulació sobre llocs corporals normalment estèrils o realització detècniques que requereixin un alt grau d’asèpsia: procediments quirúrgics,inserció de catèters venosos centrals i arterials, sondatges vesicals, puncionspleurals, peritoneals o lumbars, tactes vaginals, etc. Cal fer servir guantsestèrils.

No cal l’ús de guants en les situacions següents:

• El contacte és amb pell intacta de l’usuari: canvis posturals, mobilitzacióo trasllats, presa de constants, administració de medicació oral, realitzaciód’ECG, exploracions radiològiques, fisioteràpia, manipulació de materialnet.


Els guants no substitueixenla higiene de les mans.

• Agafar el telèfon, escriure a la història clínica o l’ordinador, obrir portes,etc.

• Canviar o recollir roba del llit (llevat de si està tacada de fluids corporals).

• Repartir o recollir safates de menjar.

• Circular pel centre.

A la taula 2.1 es descriuen les consideracions a tenir en compte abans, durant idesprés de l’ús de guants, així com la freqüència de canvi.

Taula 1.4. Ús de guants

Abans Durant Després Canvi de guants

Comprovar i mantenir laintegritat dels guants.

Canviar-los amb lafreqüència adequada jaque poden perdre laseva integritat amb l’ús.

Retirar els guantsimmediatament enacabar la tasca.

En cas que es trenquino es contaminin.

Mantenir les mans netesi seques.

No tocar-se amb elsguants els ulls, el nas,les mucoses o la pell.

Rentar-se les mans. Entre un usuari i unaltre.

Retirar anells, rellotgeso altres objectes.

Es recomana l’ús dedoble guant per atècniques invasives d’altrisc.

Mantenir les mans benseques i hidratades.

Entre diferents tasquesen el mateix usuari.

Comprovar que lesungles són curtes.

No rentar-se les mansamb els guants posats.

Amb la freqüència decanvi recomanada.

No aplicar cremes a lesmans.

No reutilitzar els guants.

Altres consideracions que s’han de tenir en compte són:

• Els guants s’han d’agafar directament de l’envàs original, no s’han deguardar a la butxaca ni en altres llocs.

• Els guants s’han de posar immediatament abans de començar el procedi-ment i cal retirar-los tan aviat com s’hagi acabat. Per tant, s’han de posar itreure davant de l’usuari.

• Cal escollir el tipus de guants i la talla adequats a cada tasca i segons lescaracterístiques especials de cada treballador.

• L’ús prolongat dels guants pot generar sudoració i maceració de la pell. Calutilitzar guants de protecció només quan sigui necessari i preferentmentsense pols.

• Per a la neteja de superfícies i de material contaminat es recomana emprarguants de goma de tipus domèstic, ja que protegeixen millor dels accidents.

• Cada tipus de guants s’ha de fer servir en unes tasques determinades enfunció del risc a evitar (per exemple, el risc de transmissió d’una infecció al’usuari) o dels riscos a què s’exposa el professional.

• S’ha de tenir en compte que no hi ha guants que evitin la punxada accidental,però que el seu ús redueix un 50 % aproximadament el volum de sangtransferida i disminueix, així, el risc de transmissió d’agents biològics.



• Davant de reaccions de sensibilitat, dermatitis o altres degudes o no a l’ús deguants, cal notificar-ho al comandament i consultar l’especialista per evitarque el problema s’aguditzi.

• En relació amb la manipulació de citostàtics i agents químics (detergents,reactius de laboratori, dissolvents, etc.), s’han de tenir en compte elsprotocols específics i la fitxa de dades de seguretat del producte.

El protocol per a la manipulació de guants no estèrils és el següent:

Taula 1.5.

PROTOCOL DE COL·LOCACIÓ I RETIRADA DE GUANTS NO ESTÈRILS

Procediment per posar-se i treure’s els guants no estèrils.

OBJECTIUS

• Proporcionar una barrera protectora i prevenir la contaminació de les mans.• Prevenir la transmissió de la flora bacteriana a l’usuari.• Reduir la contaminació de les mans del personal.• Disminuir el risc de transmissió d’agents biològics en cas de punxades accidentals.• Conferir una barrera protectora enfront altres tipus de contacte i exposicions de risc, com ara agentscitostàtics, productes irritants, càustics o corrosius, temperatures extremes, electricitat, radiacions, agentsmecànics, etc.

MATERIAL

• Guants de la talla corresponent.

PROCEDIMENT DE COL·LOCACIÓ

1. Realitzar la higiene de mans.

2. Seleccionar la talla correcta de guants. Treure els guants d’un en un de la capsa tocant únicament la partsuperior del puny.

3. Introduir la mà per l’obertura del guant i estirar-lo fins al canell.

4. Repetir el procediment amb l’altra mà.

5. Ajustar els guants.

PROCEDIMENT DE RETIRADA

1. Agafar el guant per l’exterior aproximadament 1 cm per sota del puny (a vora de l’obertura del guant). Notocar el canell amb l’altra mà.

2. Estirar el guant cap avall, girant-lo cap a fora. Mantenir el guant de dins a fora de la mà enguantada.

3. Introduir el dit de la mà sense guant sota el puny de la mà enguantada.

4. Estirar el guant cap avall fins que quedi cap a dins i posar-lo sobre el primer guant.

5. Llençar els guants al contenidor adequat.

6. Realitzar higiene de mans.

OBSERVACIONS

• Les mans han d’estar netes i seques abans de la col·locació dels guants.• El rentat de mans s’ha de realitzar cada vegada que es treuen els guants.• No s’han d’utilitzar els mateixos guants en usuaris distints.• S’han d’utilitzar els guants de la talla apropiada.


Figura 1.16. Col·locació i retirada de guants d’un sol ús


El protocol per a la manipulació de guants estèrils és el següent:

Taula 1.6.

PROTOCOL DE COL·LOCACIÓ I RETIRADA DE GUANTS ESTÈRILS

DEFINICIÓ

Procediment per posar-se i treure’s els guants estèrils.

OBJECTIUS

• Conferir una barrera protectora enfront els microorganismes patògens.

MATERIAL

• Guants estèrils de la talla corresponent.

PROCEDIMENT DE COL·LOCACIÓ

1. Iniciar amb rentat de mans amb sabó antisèptic o antisèpsia de mans amb solució alcohòlica, segonsprotocol d’higiene de mans.

2. Agafar el paquet de guants.

3. Verificar la integritat de l’embolcall, comprovar el correcte viratge del control químic extern i observar la datade caducitat. Cal recordar que qualsevol alteració vol dir que no es poden utilitzar aquests guants.

4. Obrir el paquet de guants per on indica l’embolcall.

5. Treure el sobre amb els guants i col·locar-lo sobre un lloc pla, net, sec i segur.

6. Dirigir-se a la línia mitjana de la part inferior de l’embolcall i obrir-lo cap a l’exterior amb precaució de notocar els guants.

7. Obrir el primer plec.

8. Deixar ben pla el paper on són els guants.

9. Observar que els guants estiguin retolats de la següent manera:• R, Right, per al guant de la mà dreta.• L, Left, per al guant de la mà esquerra.

10. Agafar el guant per la base, fent pinça amb el dit índex i el polze de la mà dominant. Introduiraproximadament un centímetre el dit polze dins el guant.




PROTOCOL DE COL·LOCACIÓ I RETIRADA DE GUANTS ESTÈRILS

11. Aixecar el guant, allunyat del cos i d’objectes que puguin entrar-hi en contacte.

12. Introduir la mà en forma de pala amb el dit polze sobre el palmell mirant cap a dalt i ajustar el guant a la mà.

13. Introduir la mà (que té el guant posat) amb forma de pala en el plec del guant amb els dits mirant cap a unmateix.

14. Col·locar la mà dreta en forma de pala mirant cap a dalt i introduir el guant a la mà, ajustant-lo per fercoincidir els dits de la mà amb els del guant.

15. Si en el procés de col·locació dels guants queden mal col·locats, s’han d’ajustar un cop les dues mansestiguin enguantades.

PROCEDIMENT DE RETIRADA

1. Retirar el primer guant agafant la vora per la cara externa, i girar completament el guant del revés, agafant-loamb la mà encara enguantada.

2. Retirar el segon guant, girant-lo completament del revés, tal com s’ha dit anteriorment, i llençar segonsnormativa.

3. Fer higiene de mans segons protocol.

OBSERVACIONS

• La L i la R retolades en els guants correspon a la mà dreta i esquerra respectivament.• Una vegada col·locats, no s’ha de tocar cap superfície no estèril.• Cal mantenir les mans per sobre del nivell de la cintura en tot moment.

Figura 1.17. Col·locació i retirada de guants estèrils


Bata

La bata és un equip de protecció individual que s’utilitza en procediments quepoden generar esquitxades de sang o altres secrecions corporals. Els objectiussón no tacar la roba, protegir la pell i evitar la transmissió de microorganismes aaltres usuaris o l’entorn.


La bata ha d’estar sempre neta, encara que no és necessari que sigui estèril, excepteen determinades situacions de risc. Quan la bata està bruta cal treure-la al mésaviat possible i realitzar la higiene de mans. En determinades ocasions cal ferservir la bata estèril, per no comprometre la salut de l’usuari. Aquesta bata abastades del coll fins als genolls, té els punys tancats i es corda per darrere. Aquestesbates solen ser d’un sol ús i es presenten empaquetades (vegeu figura 3.16).

Figura 1.18. Bata


Casquet

El casquet és una peça que cobreix els cabells per complet amb la finalitatd’augmentar la protecció contra les infeccions (vegeu figura 3.17).

Figura 1.19. Casquet

Yerson Retamal. Pixabay

Mascareta i protector ocular

Les mascaretes utilitzades com a equip de protecció individual serveixen per crearuna barrera entre un risc potencial i l’usuari, filtrant l’aire inhalat i evitant l’entradade partícules contaminades a l’organisme per la boca o el nas.

Vegeu les característiques dels diferents tipus de mascaretes a la taula 2.2:


Taula 1.7. Tipus de mascaretes

Tipus Característiques

Mascareta quirúrgica Evita la projecció d’aerosols del portador.Es classifica en I, IR, II i IIR en funció de l’eficiènciade filtració bacteriana, la resistència a la respiració ila resistència a les esquitxades.És un producte sanitari, però no es considera EPI.És mascareta d’un sol ús.

Mascareta autofiltrant (FFP) Proporciona protecció al personal sanitari enfrontdels aerosols i evita la projecció d’aerosols cap al’entorn.Es classifica en FFP1, FFP2 i FFP3 en funció de laseva capacitat de filtració.És un equip de protecció individual.És un producte d’un sol ús (NR) o reutilitzable (R).

Mascareta higiènica Limita la propagació de contagi.No és un producte sanitari ni EPI.Es classifica en reutilitzable i no reutilitzable.

Els protectors oculars o les ulleres són una barrera física que impedeix l’entradade partícules contaminades a través dels ulls. La seva utilització conjunta té coma objectiu protegir les mucoses de la boca, el nas i els ulls quan es realitzenprocediments que poden produir esquitxades de sang, fluids corporals, secrecionso excrecions (vegeu figura 1.20).

Figura 1.20. Ulleres i mascareta




unitat.

Equip de protecció individual estèril

En els casos en els quals cal realitzar un procediment que requereix esterilitat,cal posar-se el casquet, la mascareta i la bata estèril (vegeu figura 1.21). Elprocediment de col·locació és el següent:

Taula 1.8.

PROTOCOL DE COL·LOCACIÓ DE CASQUET, MASCARETA I BATA ESTÈRIL

Procediment per posar-se el casquet, la mascareta i la bata estèril.

OBJECTIUS

• Prevenir la transmissió de la flora bacteriana a l’usuari.• Conferir una barrera protectora enfront exposicions de risc.

MATERIAL

• Casquet• Mascareta quirúrgica• Bata estèril

PROCEDIMENT

1. Realitzar la higiene de mans.

2. Preparar el material.

3. Col·locar el casquet agafant-lo per les vores, sense tocar l’exterior. Ha de cobrir tot el cabell.

4. Agafar la mascareta quirúrgica per la part de dins, col·locar la part superior tapant el nas i la boca i ajustar ala part posterior del cap.

5. Ajustar la mascareta en el nas.

6. Realitzar la higiene antisèptica de mans.

7. Demanar al personal auxiliar que obri el paquet de la bata estèril. Ha de tenir les mans netes.

8. Agafar la bata per la part del coll i desplegar-la intentant evitar que toqui cap superfície.

9. Col·locar-se la bata manipulant només la part de dins. Primer cal posar els braços i demanar al personalauxiliar que la cordi per darrere.

OBSERVACIONS

• Els guants estèrils es podran posar després d’aquest procediment, no abans.

Figura 1.21. Equip de protecció individual estèril

Pixabay


1.4.3 Prevenció de les exposicions accidentals a sang i fluidsorgànics

El risc biològic és el risc en activitats les característiques de les quals facilitenl’exposició o el contacte de les persones treballadores amb agents biològics. Calprendre unes precaucions concretes en l’ús de qualsevol tipus de material quepugui produir lesió per punció o tall o en tècniques que puguin comportar un riscd’exposició accidental a qualsevol fluid corporal (líquid cefaloraquidi, pericàrdic,pleural, sinovial, peritoneal, amniòtic...), secreció, excreció o teixit, encara que notinguin sang visible, pell no íntegra i membranes mucoses.

El maneig d’objectes punxants comporta un risc considerable de lesió i contagi demalalties infectocontagioses. És important manejar correctament aquests objectesper disminuir el risc de contagi. El protocol a seguir és el següent:

Taula 1.9.

PROTOCOL PER PREVENIR EL RISC BIOLÒGIC PER EXPOSICIÓ A FLUIDS BIOLÒGICS

Precaucions a tenir en compte en l’ús de qualsevol tipus de material que pugui produir lesió per punció o tall oen tècniques que puguin comportar un risc d’exposició accidental a qualsevol fluid corporal, secreció, excrecióo teixit, encara que no tinguin sang visible, pell no íntegra i membranes mucoses.

OBJECTIUS

• Minimitzar el risc de transmissió d’infeccions entre personal i usuaris.• Maneig correcte dels objectes punxants per disminuir o eliminar accidents del personal.

MATERIAL

• Guants• Contenidors rígids• Equips dotats de sistemes de seguretat (llancetes, xeringues precarregades, palometes...)

PROCEDIMENT

1. Dipositar el material punxant en contenidors rígids resistents a la punció o tall, sempre amb guants.

2. Substituir el contenidor per un de nou quan estigui al 75% de la seva capacitat.

3. Tancar el contenidor hermèticament i avisar l’empresa autoritzada contractada pel centre per a la sevaposterior esterilització i assimilació com a residu municipal.

EN CAS DE PUNXADA ACCIDENTAL O EXPOSICIÓ CUTÀNIA DE PELL NO ÍNTEGRA

1. Induir el sagnat de la zona afectada (en cas de punxada).

2. Rentar-se amb abundant aigua i sabó.

3. Desinfectar la zona amb clorhexidina o povidona iodada i tapar-la.

4. Avisar immediatament la persona responsable del centre en aquell moment.

5. Actuar segons el protocol del centre.

6. Emplenar l’informe d’accident laboral. Registrar-ho sempre.

EN CAS D’EXPOSICIÓ CUTÀNIA DE PELL ÍNTEGRA

1. Rentar la part exposada amb aigua i sabó.

EN CAS D’EXPOSICIÓ A MUCOSES

• Conjuntiva ocular: Rentat abundant amb sèrum fisiològic o aigua, sense friccionar.

• Mucosa oral o nasal: Rentat bucal amb aigua.

OBSERVACIONS



unitat.


PROTOCOL PER PREVENIR EL RISC BIOLÒGIC PER EXPOSICIÓ A FLUIDS BIOLÒGICS

• No reencaputxar mai agulles ni bisturís.• No doblegar ni trencar agulles amb la mà.• No retirar les agulles de la xeringa amb la mà.• No deixar mai en les bates xeringues amb agulles utilitzades.• No llençar objectes punxents o tallants a la bossa d’escombraries.• No introduir mai les mans en els contenidors rígids.• En usuaris agitats o desorientats, No realitzar mai tècniques invasives sense col·laboració d’una altra personaja que amb qualsevol moviment brusc l’objecte punxant pot lesionar tant l’usuari com el professional.• Les normes de maneig dels objectes punxants han de ser seguides per tots els professionals senseexcepcions.• Cal utilitzar sistemàticament els elements de protecció individual (guants, bata, mascareta, protecció ocular) imaterial de seguretat si n’hi ha.• Cal seguir sistemàticament les precaucions estàndard en qualsevol procediment.

1.4.4 Mesures per evitar la transmissió de microorganismes enunitats i serveis especials

Tots els usuaris són potencialment contagiosos. Per tant, cal prendre les mesuresnecessàries per garantir que ni els usuaris ni el seu entorn no transmetin infeccions.En unitats i serveis especials com quiròfans i reanimació, serveid de diagnòstic perla imatge, ambulàncies, lliteres, cadires o grues, cal seguir una sèrie de mesuresper evitar el contagi.

Per exemple, en lliteres, cadires i grues s’ha de canviar tota la roba emprada entreusuaris i posar-la dins d’una bossa de plàstic degudament tancada. També s’hande netejar i desinfectar l’utillatge i totes les superfícies que hagin pogut estar encontacte amb l’usuari com seients i baranes.

1.4.5 Higiene respiratòria

Les mesures d’higiene respiratòria van adreçades a totes les persones amb signescompatibles amb infeccions respiratòries transmissibles com tos, esternuts, rinor-rea o producció de secrecions respiratòries.

Les mesures d’higiene respiratòria són:

• Al tossir o esternudar, tapar-se boca i nas amb mocadors d’un sol ús.

• Utilitzar mocadors d’un sol ús per mocar-se i llençar-los a la papereracorresponent.

• Després d’esternudar o tocar secrecions respiratòries, fer una higiene demans.

• No tocar-se les membranes mucoses dels ulls i del nas amb les mans brutes.

• Allunyar els usuaris amb símptomes respiratoris de la resta.


• Si els usuaris han de ser atesos i tenen tos, assegurar que porten mascaretaquirúrgica.

• Tot el personal ha de seguir les precaucions per evitar la transmissió pergotes i realitzar la higiene de les mans quan contacti amb usuaris que tenensignes o símptomes d’infecció respiratòria.

1.4.6 Pràctiques segures en l’administració d’injeccions

Per evitar infeccions cal seguir els principis bàsics de la tècnica asèptica en lapreparació i administració de la medicació parenteral. Aquestes mesures inclouenla utilització d’una agulla estèril d’un sol ús i una xeringa estèril d’un sol ús encada injecció, i també la prevenció de la contaminació de l’equip d’injecció i dela medicació.

En els centres sanitaris cal usar només vials monodosi.

1.4.7 Pràctiques segures per a puncions lumbars

En les puncions lumbars el personal sanitari ha d’utilitzar mascareta quirúrgica perevitar la transmissió a l’usuari d’agents infecciosos provinents de la seva pròpiaorofaringe.

1.4.8 Habitació i material del malalt

Els usuaris que requereixen alguna precaució basada en la transmissió necessitenuna habitació individual. Per a la neteja i desinfecció de l’habitació cal disposarde protocols adequats per netejar i desinfectar les superfícies, el mobiliari i elsaparells fixos de les habitacions dels usuaris. En el moment que un usuariabandona una habitació s’ha de netejar i desinfectar tot allò amb què l’usuari hagiestat en contacte.

El material per a la higiene personal, l’orinal pla, l’ampolla i el gibrell han de serd’ús exclusiu. Tots els equips i material reutilitzable s’han de netejar i desinfectaro esterilitzar abans de que els utilitzi un altre usuari.

La roba de l’usuari i la roba de llit s’han de manipular, transportar i processar ambmolta cura per evitar la contaminació per microorganismes patògens. La roba nos’ha d’espolsar mai ni deixar-la fora de les bosses o carrets especials que s’utilitzenper transportar-la.

Cal anar en compte que no hi hagi esparadraps enganxats als llençols ni cap estripunxant ni tallant barrejat amb la roba.


Si es fan rasurats en el llit de l’usuari, s’han de recollir els pèls amb tovalloles depaper o gases.

El procés de rentat industrial de la roba n’assegura la descontaminació. Calassegurar-se que les condicions de calor i desinfecció siguin les adients per a cadatipus de roba (roba altament contaminada, roba bruta i roba usada).

Els estris de menjar s’han de descontaminar. Els plats, vasos, tasses i altres estrisde menjar s’han de rentar en els rentavaixelles del centre. La combinació d’aiguacalenta amb detergents utilitzats en els centres és suficient per descontaminar-los.

1.5 Prevenció d’infeccions específiques

En determinades situacions cal seguir mesures específiques per prevenir el contagi.Per evitar la transmissió d’agents infecciosos per contacte, gotes o aire cal seguir,a més de les precaucions estàndard, unes mesures més específiques.

1.5.1 Precaucions per evitar la transmissió per contacte

Quan es té la confirmació o la sospita que un usuari està infectat o colonitzat permicroorganismes epidemiològicament importants que es transmeten per contacte,cal seguir les precaucions estàndard i les precaucions específiques per evitar latransmissió per contacte (figura 1.22).

Figura 1.22. Mesures per evitar la transmissió per contacte

Font: gencat.cat

L’objectiu és reduir el risc de contacte directe amb l’usuari (mans o pell) o indirecte(superfícies i material que pugui haver estat en contacte amb l’usuari).

Cal seguir una sèrie de normes quant a:


L’usuari i la família hand’estar informats del motiu,la finalitat i les normesd’aquest tipus d’aïllament.

1. Ubicació de l’usuari

2. Tractament tòpic o sistèmic

3. Higiene de mans

4. Ús d’equips de protecció personal

5. Higiene de l’usuari

6. Equip i material utilitzat

7. Residus sanitaris

8. Neteja de l’habitació

9. Transport o desplaçament de l’usuari

• Ubicació de l’usuari: cal aïllar l’usuari en una habitació individual quanpresenti infecció de les vies respiratòries, úlceres o ferides i presentialteració de conducta. La porta de l’habitació ha d’estar tancada amb uncartell informatiu sobre les precaucions que s’han de prendre i les mesuresa seguir. En el cas que no es disposi d’habitació individual, l’usuari potcompartir-la amb usuaris amb el mateix tipus de microorganisme (cohorts)o bé amb usuaris no infectats sense lesions cutànies i que no portin sondesni catèters.

• Tractament tòpic i sistèmic: s’ha de realitzar el tractament segons elprotocol del centre.

• Higiene de mans: cal realitzar el rentat de mans amb solució alcohòlica o elrentat antisèptic de mans abans i després del contacte directe amb l’usuari,abans de fer una tècnica asèptica o de manipular un dispositiu invasiu,malgrat l’ús de guants, després d’un contacte amb fluids o secrecionscorporals i després del contacte amb l’entorn de l’usuari.

• Equips de protecció personal: la bata s’ha de posar a l’entrar a l’habitació is’ha de treure abans de sortir. Es pot utilitzar una mateixa bata en un torn detreball i s’han de penjar individualment. L’ús de guants és obligatori quans’estigui en contacte amb l’usuari o el seu entorn immediat. Les normes aseguir en l’ús de guants són:

– Han d’estar nets en entrar a l’habitació.

– Han de ser estèrils si es manipula sobre llocs corporals normalmentestèrils.

– S’han de canviar després del contacte amb material infecciós.

– S’han de treure abans de sortir de l’habitació.

• Higiene de l’usuari: si la situació de l’usuari ho permet, s’ha d’utilitzarsabó antisèptic de clorhexidina.


• Equip i material utilitzat: en tots els equips i materials utilitzats ambl’usuari cal potenciar les mesures de precaucions estàndard així com uti-litzar el material necessari per a un sol usuari. Si el material o equips s’hand’utilitzar en altres usuaris, cal realitzar una adequada neteja i desinfecció.Els efectes personals han de ser d’ús individual i guardar-los a l’habitació.La roba que entri en contacte amb l’usuari i les bates del personal s’han decanviar diàriament i quan sigui necessari. Si es disposa de rentavaixellesindustrial, no cal tenir cap precaució especial amb la vaixella. Si l’usuariutilitza lliteres o cadires de rodes, s’han de desinfectar amb associaciód’aldehids o hipoclorit.

• Residus sanitaris: els residus sanitaris s’han de gestionar segons la normalegal vigent.

• Neteja de l’habitació: si l’aïllament és per microorganismes multiresis-tents, la neteja s’ha de realitzar dos cops al dia. Per realitzar la netejade l’habitació no és necessari deixar temps d’espera després de l’alta del’usuari.

• Transport o desplaçament de l’usuari: si l’usuari ha de sortir de l’habita-ció cal posar-li roba neta i prendre les mesures necessàries per minimitzarel risc de transmissió de microorganismes a altres usuaris. Poden sortir del’habitació, anar a zones comunes i rebre visites els usuaris amb feridescolonitzades, sempre que aquestes estiguin ben cobertes i l’usuari nopresenti alteracions de conducta. S’han de limitar els desplaçaments. Sis’han de fer cal avisar de les precaucions que cal seguir amb l’usuari i ambels objectes que entri en contacte.

1.5.2 Precaucions per evitar la transmissió per aire

Quan es té la confirmació o la sospita que un usuari està infectat per microor-ganismes que es transmeten per partícules de petita grandària (<5µ) procedentsde les vies respiratòries de l’usuari i queden suspeses a l’ambient, cal seguir lesprecaucions estàndard i més les precaucions específiques per evitar la transmissióper aire (figura 1.23).


Figura 1.23. Mesures per evitar la transmissió per aire

Font: gencat.cat

L’objectiu és reduir el risc de transmissió per l’aire dels agents infecciosos.



2. Neteja de l’habitació


4. Protecció respiratòria


• Ubicació de l’usuari: cal aïllar l’usuari en una habitació amb pressiónegativa. En cas que no sigui possible, s’ha d’ubicar l’usuari en unahabitació individual amb ventilació exterior i obrir la finestra 3 o 4 cops aldia. La porta de l’habitació ha d’estar tancada amb un cartell informatiusobre les precaucions i mesures a seguir. L’usuari ha d’utilitzar unamascareta quirúrgica. Per reduir al màxim la producció de nuclis de gotescal educar l’usuari perquè utilitzi mocadors de paper i es tapi el nas i la bocaen tossir o esternudar.

• Neteja de l’habitació: per realitzar la neteja de l’habitació no és necessarideixar temps d’espera després de l’alta de l’usuari, excepte en els casos queno es disposa d’habitacions amb pressió negativa. En aquests casos s’hande deixar lliures una hora com a mínim per assegurar la renovació completade l’aire.

• Residus sanitaris: els residus amb secrecions respiratòries de l’usuari s’hande llençar en una bossa de plàstic, tancar-la dins de l’habitació i tractar-lacom residus sanitaris de tipus III.

• Protecció respiratòria: el personal ha d’utilitzar mascaretes FFP2. Es potutilitzar la mateixa mascareta durant el torn de treball. Aquesta mascareta


s’ha de treure al sortir de l’habitació. Si es generen aerosols, cal utilitzarmascaretes FFP3 amb protector ocular. S’han de reduir al màxim les visites.En cas de visita o proves diagnòstiques, l’usuari ha de portar mascaretaquirúrgica.

• Transport o desplaçament de l’usuari: s’han de limitar els desplaçaments.Si s’han de fer, cal avisar de les precaucions que cal seguir amb l’usuari. Sil’usuari ha de sortir de l’habitació, cal posar-li mascareta quirúrgica o filtrebacterià al respirador.

1.5.3 Precaucions per evitar la transmissió per gotes

Quan es té la confirmació o la sospita que un usuari està infectat per microorganis-mes que es transmeten per gotes grans (>5µ) procedents de les vies respiratòriesde l’usuari quan parla, tus o esternuda o bé quan es practiquen procedimentscom aspirat bronquial o broncoscòpia, cal seguir les precaucions estàndard i lesprecaucions específiques per evitar la transmissió per gotes (figura 1.24).

Figura 1.24. Mesures per evitar la transmissió per gotes

Font: gencat.cat

L’objectiu és reduir el risc de transmissió per gotes que no romanen en l’aire delsagents infecciosos. Aquestes gotes assoleixen distàncies aproximadament d’unmetre.



2. Equips de protecció personal




• Ubicació de l’usuari: cal aïllar l’usuari en una habitació individual. Laporta de l’habitació ha d’estar tancada amb un cartell informatiu sobreles precaucions i mesures a seguir. L’habitació no necessita ventilació nirecanvi d’aire. Si no hi ha alternativa, l’usuari pot compartir l’habitacióamb un altre amb el mateix tipus de microorganisme (aïllament per cohorts)o bé mantenir una distància mínima d’un metre entre usuaris.

• Equips de protecció personal: el personal i les visites han d’utilitzarmascaretes quirúrgiques impermeables als fluids. Cal posar-se la mascaretaa l’entrar en l’habitació. Si es generen aerosols, cal utilitzar mascaretesFFP3.

• Residus sanitaris: els residus sanitaris s’han de gestionar segons la normalegal vigent.

• Transport o desplaçament de l’usuari: s’han de limitar els desplaçaments.Si s’han de fer cal avisar de les precaucions que cal seguir amb l’usuari. Sil’usuari ha de sortir de l’habitació, cal posar-li mascareta quirúrgica.


2. Neteja, desinfecció, esterilització i gestió de residus

La correcta higiene de l’entorn de l’usuari és una mesura bàsica de prevenció dela infecció. Per tenir un entorn més segur cal aplicar els procediments adients deneteja, desinfecció i esterilització.

Cal posar atenció en la neteja, desinfecció i esterilització de materials, instrumen-tal, superfícies i tot allò que estigui en contacte amb l’usuari. De la mateixamanera, s’ha de tenir en compte que en l’entorn de l’usuari es generen una sèrie deresidus que cal gestionar. La correcta gestió dels residus sanitaris és indispensableper protegir la salut dels usuaris i de les persones en contacte.

2.1 Neteja

La neteja es pot definir com el procés de separació, per mitjans mecànicsi/o fisicoquímics, de la brutícia dipositada en les superfícies inertes. Aquestabrutícia constitueix un suport físic i nutritiu dels microorganismes que podendesenvolupar-se i reproduir-se. Amb la neteja s’elimina entre un 90 i un 95%dels microorganismes.

L’objectiu de la neteja és l’eliminació física de matèria orgànica i dels microorga-nismes existents en el medi, per evitar posteriors contaminacions, encara que laneteja no n’assegura la destrucció. A més d’això, la neteja evita les incrustacionsen el material, de manera que evita el seu deteriorament.

L’agent bàsic de la neteja és el detergent (vegeu taula 2.1). Els detergentssón substàncies produïdes per cèl·lules vives. Tots aquests productes contenennecessàriament en la formulació tensioactius (catalitzadors) que tenen el poderd’accelerar reaccions químiques en baixes concentracions. La finalitat és netejarper mitjà de la tensió superficial de l’aigua.

Els detergents estan compostos per enzims, surfactants i soluts. El seu ús estàindicat en períodes curts d’1 a 15 minuts, i són classificats depenent del tipus desubstrat que es vol afectar. Segons les recomanacions internacionals, la millorelecció són els detergents enzimàtics neutres, que eviten el dany i la corrosió.

Taula 2.1. Tipus de detergents

Característiques Detergent líquid Detergent enzimàtic

Tipus de producte Detergent líquid d’ús domèstic Detergent enzimàtic

Indicacions Per a la neteja de material d’accés fàcil.Neteja quotidiana.

Per immersió del material, que despréscal esbandir i eixugar. Segons lesinstruccions del fabricant.



Característiques Detergent líquid Detergent enzimàtic

Precaucions No s’ha de barrejar amb altres productes.S’ha de diluir només amb aigua.

No s’ha de barrejar amb altres productes.S’ha de diluir només amb aigua i canviarla dilució cada 24 hores.

Incompatibilitats No descrites No descrites

En el procés d’esterilització es destrueixen totes les formes de microorganismesexistents sobre una material, així com les seves formes de resistència (espores).Per tant, un objecte desinfectat no podrà considerar-se mai estèril.

Hi ha diferents nivells de desinfecció:

1. Nivell baix: s’usa un procediment químic amb el qual es pot destruir lamajor part de formes vegetatives bacterianes i alguns virus i fongs, però noel complex Mycobacterium tuberculosis ni les espores bacterianes.

2. Nivell intermedi: s’usa un procediment químic amb el qual s’aconsegueixinactivar les formes vegetatives bacterianes i la major part de virus i fongs.

3. Nivell alt: consisteix en l’eliminació de qualsevol forma de vida microbiana,llevat d’algunes espores bacterianes.

Els desinfectants són substàncies químiques capaces de destruir els gèrmensdipositats sobre el material inert. Per la seva toxicitat no es poden utilitzaren les persones.

2.1.1 Tipus i indicacions

Els desinfectants es poden dividir en desinfectants de nivell alt, de nivell intermedii de nivell baix:

Dos exemples de desinfectants de nivell alt són (vegeu taula 2.2):

• Àcid peracètic (0’2 % - 0’3 %)

• Ortoftalaldehid

Taula 2.2. Desinfectants de nivell alt

Característiques Àcid peracètic 0,2% - 0,3% Ortoftalaldehid 0,55%

Tipus de producte Desinfectant de nivell alt Desinfectant de nivell alt

Indicacions Per a la desinfecció d’utillatge semicrític Per a la desinfecció d’utillatge semicrític



Instruccions Cal fer una neteja prèvia amb sabóneutre o enzimàtic i la posterior immersiódel material de 5 a 10 minuts. Despréss’ha d’esbandir amb aigua bidestil·lada ieixugar-lo. S’han de seguir lesinstruccions del fabricant.

Cal fer una neteja prèvia amb sabóneutre o enzimàtic i la posterior immersiódel material 10 minuts. Després s’had’esbandir amb aigua bidestil·lada ieixugar-lo. No cal diluir. Caduca als 75dies una vegada obert l’envàs. Unavegada utilitzat, s’ha de canviar cada 7dies.

Precaucions Irritant per inhalació. Pot produircremades en ulls i pell.

Pot tacar la roba. Deixa coloracions si hiha restes de matèria orgànica.

Incompatibilitats No descrites No descrites

Observacions Utilitzat en endoscòpies, provesfuncionals respiratòries, respiradorsmanuals, laringoscopis...

Utilitzat en endoscòpies, provesfuncionals respiratòries, respiradorsmanuals, laringoscopis...

Vegeu els desinfectants de nivell baix i intermedi a la taula 2.3.

Taula 2.3. Desinfectants de nivell intermedi i baix

Caract. Alcohol etílic Hipoclorit sòdic(lleixiu)

Amonis quaternaris +biguanides

Magnesi monoperòxidftalotetrahidrat(MMPP)

Glutaraldehid 2,5% -Glioxal – Clorur debenzalconi

Tipus deproducte

Desinfectant de nivellbaix i intermedi

Desinfectant de nivellbaix i intermedi

Desinfectant de nivellbaix



Indicacions Per a la desinfecciód’utillatge no crític i desuperfícies

Per a la desinfecciód’utillatge no crític i desuperfícies




Instruccions Cal fer una netejaprèvia amb sabó neutre,esbandir i passar unabaieta humida amb elproducte per lessuperfícies. S’ha dedeixar assecar.

Cal fer una netejaprèvia amb sabó neutre,esbandir i passar unabaieta humida amb elproducte per lessuperfícies o ferimmersió del materialdurant 10 minuts. S’hade deixar assecar. Calpreparar les dilucionsdiàriament.

Cal una neteja prèviaamb sabó neutre,esbandir i passar unabaieta humida amb elproducte per lessuperfícies o ferimmersió del materialdurant 10 minuts. S’hade deixar assecar.

Cal una neteja prèviaamb sabó neutre,esbandir i passar unabaieta humida amb elproducte per lessuperfícies o ferimmersió del materialdurant 10 minuts. S’hade deixar assecar. Calpreparar les dilucionsdiàriament: un sobre en4 litres d’aigua freda.

Cal una neteja prèviaamb sabó neutre,esbandir i passar unabaieta humida amb elproducte per lessuperfícies o ferimmersió del materialdurant 10 minuts. Espot esbandir amb aigua(opcional). S’ha dedeixar assecar. Calpreparar les dilucionsdiàriament: 50 ml en 5litres d’aigua freda.

Precaucions S’inactiva amb matèriaorgànica.

És corrosiu de metalls. No s’ha de barrejar ambaltres productes.

No s’ha de barrejar ambaltres productes.

No s’ha de barrejar ambaltres productes.

Incompatibilitats Presentaincompatibilitats ambalguns detergents.

No descrites No descrites No descrites

Observacions Utilitzat en superfícies imaterials nometàl·liques.

Alguns desinfectants de nivell baix i intermedi són:

• Alcohol etílic

• Hipoclorit sòdic

• Compostos d’amoni quaternari


• Magnesi monoperòxid ftalotetrahidrat o MMPP

• Associació d’aldehids

2.2 Esterilització

L’esterilització consisteix en l’eliminació de qualsevol forma de vida microbiana,incloses les espores, ja sigui mitjançant mètodes físics o químics.

Els mètodes físics d’esterilització són, entre d’altres, la calor seca, la calor humida,o els raigs gamma. Els mètodes químics d’esterilització utilitzen, entre d’altres,el gas òxid d’etilè, el gas plasma, l’àcid peracètic o el vapor amb formaldehid.

El professional que du a terme el procés d’esterilització ha de tenir els conei-xements i la formació adequats per a les activitats que fa i ha de vetllar pelbon funcionament del procés. Per tant, és imprescindible que s’estableixi unpla de formació actiu amb les actualitzacions necessàries per augmentar elsconeixements, la motivació i la sensibilització sobre la qualitat.

El mètode més utilitzat en les institucions sanitàries és la calor humida mitjançantuns aparells anomenats autoclau (vegeu figura 4.1).

Figura 2.1. Autoclau

Font: Wikimedia

El vapor saturat o la calor humida és l’agent més efectiu per eliminar microorga-nismes, la mort dels quals es produeix per la coagulació de les proteïnes cel·lulars.S’utilitza vapor a altes temperatures sota pressió. L’esterilització per vapor éscorrecta només si el vapor saturat està en contacte directe amb la càrrega durantel temps necessari i a la temperatura adequada.

L’autoclau és un dispositiu que serveix per esterilitzar material mèdicmitjançant vapor d’aigua a alta pressió i temperatura.


Paper de grau mèdic

Paper fabricat amb celulosa puraque s’utilitza en processosmèdics d’esterilització i queinclou una barrera biològicaefectiva contra tot tipus demicroorganismes.

Entre els esterilitzadors per vapor hi ha els petits esterilitzadors, coneguts popu-larment com a miniclau, i els esterilitzadors de vapor grans.

2.2.1 Preparació del material per a l’esterilització

Una vegada els materials arriben al servei d’esterilització i estan en òptimescondicions, es procedeix al seu embolcallat (vegeu figura 4.2). Embolcallar cadaarticle permet l’esterilització del material, assegura l’esterilització abans i en elmoment d’ús i, a més a més, afavoreix la transferència del contingut amb unatècnica asèptica.

Figura 2.2. Embolcallament

ICS

Els embolcalls seleccionats per introduir el material i la posterior esterilitzacióhan de:

• Ser compatibles amb el mètode d’esterilització i resistir les condicionsfísiques.

• Facilitar la penetració i remoció de l’agent esterilitzant.

• Garantir la integritat del paquet.

• Ser flexibles, facilitant la seva manipulació.

• Protegir el contingut del paquet contra danys físics.

• Estar lliures d’elements tòxics.

• Ser barrera microbiana.

• Ser compatibles amb les dimensions, el pes i la configuració de l’article.

L’embolcall és el recipient on es diposita el material per a la seva esterilització.L’embolcall no s’ha d’obrir fins al moment de la utilització del material per garantirque aquest material sigui estèril. S’han de fer servir materials normalitzats iacreditats.

Hi ha diferents tipus d’embolcalls:


• Paper mixt: embolcall termoresistent d’un sol ús. Disposa d’una cara depaper de grau mèdic que permet la penetració de l’agent esterilitzador i unaaltra cara de plàstic transparent que permet la visualització del material. Espresenta en bosses i rotlles. Cal tenir en compte les recomanacions perembolcallar amb paper mixt (vegeu la taula 2.4).

Rotlles de paper mixt (font: ICS)

Taula 2.4. Recomanacions per a embolcalls amb paper mixt

1 Eliminar l’aire de l’interior de la bossa abans de segellar-la.

2 Omplir la bossa només fins a tres quartes parts de la seva capacitat.

3 Per garantir un segellament correcte, deixar lliures 3 cm per sota de la bossa. També s’hade deixar un marge per sobre, per facilitar l’obertura del paquet i per si la seva codificacióés manual.

4 Si ha de contenir equips de diverses peces o instrumental pesant, es recomana utilitzar unabossa doble.

5 Protegir el material punyent i tallant per evitar que pugui perforar l’embolcall.

6 Col·locar l’instrumental obert per facilitar l’acció de l’agent esterilitzador.

7 Col·locar l’instrumental quirúrgic amb cremallera (pinces de Kocher, mosquits...) tancat perla primera dent per evitar fissures en les articulacions o la reducció de la flexibilitat a causade l’escalfament i el refredament durant l’esterilització.

• Contenidors rígids: embolcalls hermètics, resistents i reutilitzables, si béels de plàstic tenen un nombre limitat de reesterilitzacions. Els contenidorspoden tenir filtres o vàlvules que actuen com a barrera antimicrobiana. Elscontenidors rígids són compatibles amb tots els sistemes d’esterilització.

Contenidors rígids (font: ICS)

El procediment de tancament del paquet que garanteix la seva correcta esterilitza-ció i conservació és el segellament (vegeu figura 3.5).

Figura 2.3. Segellament

ICS


El segellament pot ser:

• Manual, amb cinta adhesiva de control termoresistent

• En bosses d’autosegellament

• Automàtic, amb termosegelladora

Per conèixer la procedència i el destí del material cal identificar-lo amb cintes decolors, gravats, etc. (vegeu figura 3.6).

Figura 2.4. Identificació de material

ICS

El material s’ha d’etiquetar per permetre la seva identificació. Aquest procediments’anomena codificació i pot ser:

• Manual: s’utilitzen bolígrafs atòxics per escriure la codificació en el margesuperior del paquet, a la cara segellada del paper de grau mèdic.

• Amb etiquetes: s’enganxen en el paquet en la cara del paper de grau mèdic.S’utilitzen etiquetadores de traçabilitat.

• Amb codi de barres: s’enganxen en el paquet en la cara del paper de graumèdic. S’utilitzen impressores.

La informació que ha de contenir el paquet esterilitzat és:

• Esterilitzador utilitzat.

• Número de procés, que identifica la quantitat de vegades que s’ha fet servirl’esterilitzador.


• Tipus de programa, que permet conèixer el programa realitzat.

• Data de l’esterilització.

• Data de la caducitat (als 6 mesos de la data d’esterilització).

• Nom de l’operari.

• Número de lot, per identificar els productes que s’han esterilitzat en unamateixa càrrega.

Una vegada codificat, cal col·locar el material dins l’esterilitzador. Cal seguir unasèrie d’indicacions:

• Les càrregues han de ser homogènies.

• Els paquets s’han de col·locar de forma vertical a dintre les cistelles reixadesper facilitar la distribució de l’agent esterilitzador.

• Els paquets no han de sobrepassar les dimensions del mòdul d’esterilitzacióde l’aparell.

• Les cistelles amb paquets de més volum s’han de col·locar a la part inferiorde la càrrega.

• Cal evitar el contacte dels paquets amb la superfície interior de la cambra.

• La càrrega de material no ha de sobrepassar el 75% de la capacitat del’esterilitzador.

• En el cas d’una càrrega no homogènia, els paquets més densos (ambinstrumental) s’han de col·locar a la part inferior.

• La col·locació de les bosses de paper mixt s’ha de fer seguint les instruccionsdel fabricant de l’esterilitzador.

Qualsevol paquet ha de quedar segellat, ser hermètic i disposar en una zona visibletant la data d’esterilització com la data de caducitat o vida de lleixa.

Vida de lleixa

La vida de lleixa es defineix com el temps durant el qual un paquet estèril es manté com atal quan està emmagatzemat. La vida de lleixa depèn de molts factors:

• Tipus i gruix del material de l’embolcall: els paquets que ofereixen major resistència a lacontaminació són els de plàstic segellat tèrmicament i els de plàstic-paper.

• Manipulació excessiva: una vegada un paquet ha estat esterilitzat, cal evitar manipulacionsinnecessàries.

• Condicions ambientals: les temperatures excessives poden originar transpiració i la humitatpot conduir bacteris.

• Tancament del paquet: ha de quedar sempre segellat.

• Els paquets comercialitzats es poden considerar estèrils fins a la data de venciment impresaal paquet.

• Sistema d’emmagatzematge: cada sistema usat determina la vida de lleixa.


2.2.2 Controls de qualitat

Per assegurar que un procés d’esterilització és correcte s’utilitzen els controlsfísics, químics i biològics. Aquests controls es fan servir en diferents punts.

Control de l’equip

Els controls físics de l’equip (vegeu figura 3.7) són les lectures dels paràmetresfísics del cicle d’esterilització. L’autoclau disposa de termòmetres, manòmetresde pressió, sensors de càrrega, vàlvules o sistemes de registre que permetenvisualitzar si l’equip ha assolit els paràmetres exigits per al procés. Han de sercalibrats periòdicament per garantir la informació. La freqüència de control s’hade fer en cada cicle.

Figura 2.5. Control físic

ICS

El test Bowie Dick (vegeu figura 4.4) és un test que s’utilitza en esterilitzadors deprebuit grans. Aquest test comprova l’eficàcia del sistema de buit de l’autoclau.Consisteix en demostrar l’absència d’aire o altres gasos no condensats en lacambra d’esterilització que puguen impedir la ràpida i uniforme penetració delvapor a l’interior de la càrrega. Si l’indicador canvia de color de forma uniformeen tota la seva extensió, el test és correcte. Si l’indicador té un color mésapagat que l’indicat pel fabricant o no canvia de color uniformement, el test ésincorrecte. La freqüència de control és cada dia en el primer cicle, després delcicle d’escalfament, i després d’una reparació.


Figura 2.6. Test Bowie Dick

ICS

El test d’hèlix (figura 2.7) és un test que s’utilitza en autoclaus de classe B.Aquest test assegura que la penetració del vapor en la càrrega dins l’esterilitzadorés l’adequada. És un dispositiu amb un indicador químic. Perquè el test siguicorrecte, l’indicador ha de canviar de color al finalitzar el cicle d’esterilització.La freqüència de control és cada dia en el primer cicle, i en el cicle específicd’aeració/penetració.

Figura 2.7. Test d’hèlix

Sterilgutassistentin - Own work, GPL,https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=6056686

Control de l’exposició

La cinta de Minnesota (vegeu figura 4.5) és una cinta adhesiva impregnada ambuna substància química que canvia de color quan és exposada a temperatura. Escol·loca a l’exterior del paquet i s’utilitza per comprovar que l’article ha estatexposat al procés d’esterilització i, a més, distingir entre articles processats i noprocessats. S’usa en els següents casos:

• Cintes adhesives per a paquets

• Embolcalls del paper mixt

• Etiquetes de traçabilitat


Freqüència del control: la cinta de Minnesota s’utilitza en l’exterior de cada paqueto bossa.

El control multiparamètric (vegeu figura 4.5) consisteix en una tira de paperamb substàncies químiques que canvien de color quan s’exposen a les condicionsmínimes (temps, temperatura) del cicle d’esterilització. Aquest tipus d’indicadors’introdueix dins de les caixes o paquets que cal esterilitzar.

Freqüència del control: en cada paquet o caixa

Figura 2.8. Controls químics interns i externs

Font: Wikimedia Commons

Control de la càrrega

Els controls biològics (vegeu figura 4.7) són dispositius inoculats amb esporesde microorganismes caracteritzats per la seva alta resistència. Generalment,s’utilitzen les del Bacillus subtilis i el Bacillus stearothermophilus. Els controlsbiològics són en l’actualitat el millor mitjà disponible per confirmar l’esterilitzaciód’un article o per determinar l’eficiència d’un procés d’esterilització.

Figura 2.9. Controls biològics

Font: Terragene

Els indicadors biològics s’introdueixen en un paquet i es fa un cicle d’esterilització.Després s’han d’incubar juntament amb un altre indicador no processat durant 48hores per confirmar el test. També existeixen controls biològics de lectura ràpida.


La freqüència de control és cada dia en els esterilitzadors petits o com a mínim uncop a la setmana en els esterilitzadors grans. Després d’una reparació cal fer duesproves consecutives.

Actuació en cas de controls incorrectes

Si no hi ha garanties sobre l’efectivitat d’un cicle d’esterilització, tot el materialprocessat s’ha de considerar no estèril i s’ha de sotmetre a un nou procésd’esterilització. L’esterilitzador no es pot tornar a utilitzar mentre no hi hagi lamàxima garantia per als cicles d’esterilització. S’han d’esbrinar les causes de lafallida, comunicar-les i registrar la incidència.

2.2.3 Documents i registres

Els documents i registres dels serveis d’esterilització són els següents:

• Protocol del servei d’esterilització: manual de procediments per al personald’aquest servei. S’ha de mantenir actualitzat.

• Petició/full de material (entrades i sortides). Les entrades i sortides delmaterial han de quedar registrades en un full on ha de constar el lloc deprocedència, la data d’entrada i sortida del servei, el tipus i la quantitat delmaterial, la signatura de la persona que el porta i el recull i la signatura delpersonal del servei.

• Llibre de registre: documentació de les diverses etapes del procés d’es-terilització. Cal registrar-ne les característiques, el resultat de la revisiódels controls de qualitat, la identitat de la persona encarregada del cicle iqualsevol incidència.

• Registre de manteniment dels aparells: recull l’històric de les reparacionsdels aparells. S’han de registrar els aparells del servei, la data de compra,els manteniments correctius i els preventius.

Els registres del servei d’esterilització s’han de guardar durant 15 anys.

2.2.4 Servei d’esterilització

El procés d’esterilització del material es porta a terme en serveis específics i ésfonamental per a la prevenció d’infeccions.

La funció del servei d’esterilització és proporcionar a tots els serveis el materialesterilitzat en òptimes condicions perquè pugui ser utilitzat. El funcionamentd’aquest servei es pot considerar en forma centralitzada o descentralitzada, segonsel criteri existent en cada institució.


L’àrea d’esterilització consta de tres zones perfectament definides on es realitzenactivitats específiques:

• Àrea de recepció ó àrea bruta, on es rep el material brut i es procedeix ala seva classificació, descontaminació i neteja.

• Àrea neta, on es rep el material net, es prepara el material per a la sevaesterilització i es procedeix a la seva càrrega en els esterilitzadors.

• Àrea estèril, on es descarrega el material esterilitzat, s’emmagatzema elmaterial estèril i es distribueix el material estèril.

S’ha de tenir en compte que l’organització de l’espai físic és clau per poderdiferenciar-ne les zones. El trànsit per les diverses àrees del servei s’ha derestringir.

2.2.5 Emmagatzematge

En l’emmagatzematge cal revisar els embolcalls (contenidors, bosses, paquets,etc.) i controlar que no estiguin trencats o humits.

També s’ha de:

• Comprovar que els indicadors hagin canviat de color de forma correcta.

• Verificar que l’embolcall estigui identificat i codificat de manera ben visible.

• Guardar l’embolcall en funció de les seves característiques, la fragilitat i ladata de caducitat.

• Protegir l’embolcall de la humitat.

• Allunyar l’embolcall de fonts de calor.

• Mantenir l’embolcall lliure de pols.

2.2.6 Manteniment dels equips

Els equips del servei d’esterilització han de estar subjectes a un programa demanteniment.

En general es defineixen tres tipus de manteniment: el preventiu intern, elpreventiu extern i el correctiu:

• Manteniment preventiu intern: es du a terme pels professionals del servei,que han de seguir les recomanacions del fabricant.


• Manteniment preventiu extern: preveu revisions programades que du aterme personal qualificat.

• Manteniment correctiu: és la reparació dels equips quan ja s’ha produïtuna avaria.

Cal anotar les operacions, la data i la signatura de la persona que fa el mantenimentde l’equip en el registre de manteniment.

2.2.7 Circuit del material

El material per esterilitzar que no es neteja en el servei d’esterilització s’ha deretornar:

• Net i sec

• En contenidors rígids tancats

• Amb el full de petició/full d’entrades i sortides

El material estèril s’ha de retornar amb el full de petició/full d’entrades i sortidesen contenidors rígids tancats. Al full hi ha de constar:

• Identificació de l’autoclau

• Número de lot

• Tipus de programa

• Nom de l’operari i signatura

• Data de l’esterilització

• Data de la caducitat

• Incidències del material

El material estèril s’ha de distribuir ben protegit, en contenidors rígids i amb tapa.Cal col·locar el material correctament per evitar el trencament de l’embolcall. Elmanteniment de l’esterilitat depèn de diversos factors com el tipus d’embolcall, lamanipulació, l’emmagatzematge o el transport.

S’han de fer revisions periòdiques per controlar la caducitat. En general el materialen bosses de paper mixt termosegellat té una caducitat de 6 a 12 mesos i el materialen contenidors rígids té una caducitat de 6 mesos.


Abans d’aplicar qualsevolprocediment, el primer pas iel més important és laneteja acurada del materialamb aigua i sabó.

2.3 Procediment de neteja, desinfecció i esterilització

Segons Spaulding, el material es classifica en:

1. Material crític

2. Material semicrític

3. Material no crític

El material crític és l’utilitzat en procediments amb penetració en teixits ocavitats estèrils, en el sistema vascular o bé en procediments en què és necessàriauna tècnica estèril, com en l’ús d’instrumental quirúrgic, instrumental dental oaparells d’endoscòpia rigids. Aquest material requereix esterilització.

Si l’article és sensible a la humitat o a la calor, es poden utilitzar tècniques debaixa temperatura (òxid d’etilè, peròxid d’hidrogen, gas plasma, àcid peracètic)basades en desinfectants químics utilitzats en fred durant un temps prolongat,esbandida amb aigua estèril i assecatge i emmagatzematge en condicions quepermetin mantenir l’esterilitat fins al moment de la utilització.

El material semicrític s’usa en procediments en què es contacta amb membranesmucoses o pell no intacta com, per exemple, en equips de teràpia respiratòria,termòmetres rectals, espèculs vaginals, equips d’anestèsia o otoscopis. Requereixuna desinfecció de nivell alt.

El material no crític és material que està en contacte amb la pell intacta,com per exemple superfícies (taula, terra...), orinals, termòmetres d’aixella ofonendoscopis. Requereix una desinfecció de nivell baix.

El material d’un sol ús és un material fabricat per utilitzar-lo una solavegada i rebutjar-lo. Aquest material no s’ha de desinfectar ni reesterilitzar,ja que no pot fer-se una neteja prèvia adequada, l’asèpsia no queda garantidai es deteriora amb l’ús.

2.3.1 Protocol de neteja

El protocol per a la neteja del material és el següent:

Taula 2.5.

PROTOCOL DE NETEJA DEL MATERIAL

Procés de separar, per mitjans mecànics i/o físics, la brutícia dipositada en les superfícies inertes queconstitueixen el suport físic i nutritiu del microorganisme.És un pas previ a la desinfecció, per la qual cosa constitueix un factor d’importància prioritària, perquè unaexecució incorrecta o defectuosa plantejarà problemes en els processos posteriors: desinfecció i esterilització.



unitat.


PROTOCOL DE NETEJA DEL MATERIAL

OBJECTIU

• Eliminació física de matèria orgànica i de la contaminació dels objectes.

MATERIAL NECESSARI

• Fregall i/o raspall• Baieta• Sabó i/o detergent• Drap• Paper eixugamans• Guants

PROCEDIMENT


2. Realitzar el rentat higiènic de mans i posar-se guants.

3. Esbandir amb aigua abundant l’instrument a netejar.

4. Retirar la matèria orgànica amb un raspall, aigua i sabó. S’ha de realitzar una acció mecànicad’arrossegament i de fricció.

5. Esbandir a raig d’aigua amb l’ajut del raspall o fregall.

6. Comprovar que tota la matèria orgànica ha desaparegut, especialment dels racons de difícil accés.

7. Tornar a esbandir amb força aigua sense raspall o fregall.

8. Eixugar l’instrument amb un drap net o deixar eixugar a l’aire.

9. Ordenar, recollir, netejar i/o rebutjar el material utilitzat.

10. Treure’s els guants i realitzar rentat higiènic de mans.

11. Registrar el procediment realitzat i les possibles incidències.

OBSERVACIONS

• Netejar el material tan aviat com s’hagi utilitzat per evitar que les restes de matèria orgànica s’assequin is’adhereixin al material.• La desinfecció prèvia a la neteja és innecessària i incrementa els costos.• L’acció de netejar ha de ser acompanyada d’una acció mecànica d’arrossegament i de fricció.• L’instrumental ha de ser rentat amb totes les seves articulacions obertes i desmuntar els que estiguin formatsper diversos components.

2.3.2 Protocol de desinfecció

El protocol per a la desinfecció del material és el següent:

Taula 2.6.

PROTOCOL DE DESINFECCIÓ DEL MATERIAL

Destrucció de la major part de les formes vegetatives bacterianes, de virus i de fongs.

OBJECTIU

• Deixar el material lliure de microorganismes patògens.• Evitar la transmissió de microorganismes.

MATERIAL NECESSARI




PROTOCOL DE DESINFECCIÓ DEL MATERIAL

• Solució desinfectant (en la proporció recomanada pel fabricant).• Recipient amb aigua tèbia, també en la proporció indicada pel fabricant del desinfectant.• Drap• Guants d’un sol ús

PROCEDIMENT



3. Preparar la solució en la proporció indicada pel fabricant.

4. Submergir l’objecte.

5. Deixar que actuï el desinfectant el temps recomanat pel fabricant.


7. Eixugar l’objecte amb un drap o deixar eixugar a l’aire.




OBSERVACIONS

• Per tal d’aconseguir una desinfecció correcta s’ha d’haver netejat el material prèviament.• Preparar la solució desinfectant en la concentració indicada pel fabricant.• No barrejar mai solucions desinfectants.• En les dilucions dels desinfectants ha de figurar la data de preparació i la data de caducitat.• En la manipulació amb desinfectants, cal utilitzar guants ja que el contacte amb la pell pot provocar lesions i/oirritacions.• Cal assegurar-se d’esbandir de manera acurada els objectes, ja que els desinfectants són tòxics i podenprovocar lesions i/o irritacions en contacte amb la pell.

2.3.3 Protocol d’esterilització

El protocol per a l’esterilització del material és el següent:

Taula 2.7.

PROTOCOL D’ESTERILITZACIÓ DEL MATERIAL

Procediment fisicoquímic que té per finalitat la destrucció de la flora microbiana, incloses les esporesbacterianes, que són altament resistents.

OBJECTIU

• Aconseguir la destrucció total de tots els microorganismes patògens i no patògens, incloses espores, delsmaterials considerats crítics, és a dir, aquells que estan en contacte amb teixits estèrils o sistema vascular.

MATERIAL NECESSARI

• Sabó• Draps• Raspall• Guants d’un sol ús• Bossa• Tira reactiva• Autoclau• Segelladora

PROCEDIMENT



unitat.


PROTOCOL D’ESTERILITZACIÓ DEL MATERIAL


2. Netejar el material segons protocol.

3. Embossar material i posar la tira reactiva.

4. Segellar.

5. Posar en autoclau segons el fabricant.

6. Comprovar l’esterilització.

7. Posar data esterilització a la bossa.



OBSERVACIONS

• Per tal de garantir una correcta esterilització, el material ha d’estar net i desinfectat de manera correcta.• Seguir sempre les recomanacions del fabricant referents a les dilucions i al temps d’immersió.• En les dilucions s’ha de fer constar la data de preparació i la de caducitat.• No guardar solucions ja utilitzades.• No emmagatzemar el material submergit en el desinfectant. S’ha de guardar ben sec.

2.3.4 Neteja i desinfecció del carretó de cures

El carretó de cures és un element mòbil que permet transportar fàcilment al’habitació de l’usuari tot el material necessari per fer les cures (vegeu figura 4.8).

Els carretons de cures poden estar fabricats amb acer inoxidable i plàstic. Lescaracterístiques generals són:

• Estan dotats de rodes.

• Són lleugers.

• Disposen d’una safata a la part de dalt.

• Disposen de calaixos de diverses mides.

• Contenen un suport per a la bossa de residus al lateral.

• Estan fabricats amb materials de fàcil neteja i desinfecció.


Figura 2.10. Carretó de cures

El carretó de cures es defineix com el carretó mòbil que conté tot el materialbàsic, instrumental i farmacològic necessari per a les cures i els remeis.

La tasca del tècnic en atenció a persones en situació de dependència consisteix enla revisió i reposició del material, a més de la neteja i desinfecció del carretó decures.

En general, el contingut del carretó de cures és el següent:

• Guants estèrils i no estèrils de diverses mides

• Gases estèrils i apòsits de diferents mides

• Draps estèrils

• Esparadrap hipoal·lergènic de diferents mides

• Benes de diferents mides i tipus

• Cotó fluix

• Sèrum salí fisiològic

• Sutures de diferents tipus i mesures

• Xeringues i agulles d’un sol ús i de diferents mides

• Ronyoneres i safata

• Antisèptics

• Medicaments

• Contenidor per material punxant

• Bosses per a residus

• Safata metàl·lica amb instrumental, segons la necessitat



unitat.

Un exemple de protocol per a la neteja i desinfecció del carretó de cures és elsegüent:

Taula 2.8.

PROTOCOL DE NETEJA I DESINFECCIÓ DEL CARRETÓ DE CURES

Procediment per a la neteja i desinfecció del carretó de cures.

OBJECTIU

• Prevenir la infecció nosocomial mitjançant la neteja i desinfecció del carretó de cures com a possible reservorii font d’infecció.

MATERIAL NECESSARI

• Lleixiu• Detergent• Draps• Guants d’un sol ús• Bossa• Galleda

PROCEDIMENT


2. Traslladar el carretó de cures al lloc destinat per la seva neteja.


4. Retirar la bossa de residus.

5. Retirar el material.

6. Netejar la superfície del carretó amb una solució sabonosa per eliminar les restes de brutícia, amb especialcura amb les juntes, els cantons i les rodes.

7. Esbandir amb aigua i assecar amb un drap net.

8. Netejar la superfície amb un drap humitejat amb una solució de lleixiu (1 litre d’aigua amb 20 ml de lleixiu).

9. Assecar el carretó amb un drap de cel·lulosa.




OBSERVACIONS

• El carretó de cures s’ha de netejar i desinfectar després de cada ús.• Cal reposar el material net i tapar-lo.• Es recomana cobrir el carretó fins al seu ús.• Cal comprovar que els antisèptics i els medicaments estan en bon estat.

2.4 Neteja i desinfecció de l’entorn de l’usuari

La finalitat de la neteja en l’entorn de l’usuari és assegurar que l’ambient estàvisiblement net, sense pols ni brutícia. La neteja és l’acció mecànica d’arrossegarla matèria aliena a un objecte o a una superfície, com pols o matèria orgànica,mitjançant aigua i detergents.

La desinfecció destrueix els microorganismes, però no les espores bacterianes delsobjectes i de les superfícies inanimades. En l’entorn de l’usuari és necessari


Tiràs

Estri de neteja, semblant al tiràsusat en agricultura, queconsisteix en una post fixadahoritzontalment a l’extrem d’unmànec llarg, folrada de feltre oproveïda d’un altre teixit gruixut,que es passa pel terra de lescases per netejar-lo. En castellà,mopa.

establir sistemes de neteja i desinfecció per garantir la reducció de la càrregamicrobiana de les superfícies que es toquen amb més freqüència.

2.4.1 Materials i productes

La neteja del terra es pot fer amb:

• Tiràs sec

• Tiràs humit

• Tiràs amb pal dispensador

• Aspiradores amb filtres HEPA

• Pal de fregar tradicional i galleda

S’ha d’evitar la utilització d’escombres, perquè dispersen la pols i contaminenl’ambient.

La neteja de superfícies es pot fer amb:

• Fregalls no abrasius

• Papers especials per a la neteja o draps d’un sol ús

• Baietes o draps reutilitzables

Si s’ha de netejar més d’una habitació, no és recomanable utilitzar baietes o drapssi no es canvien per a cada habitació.

Els productes per a la neteja i desinfecció són:

• Aigua neta

• Detergents neutres

• Desinfectants

• Detergents amb desinfectant

• Productes de neteja específics

2.4.2 Procediments per a la neteja i desinfecció

En les institucions sanitàries cal establir unes pautes de neteja i desinfecció peradequar els productes i les concentracions en funció de l’activitat del centre i deles recomanacions del fabricant que subministra els productes.


La millor manera de minimitzar el risc d’infecció és que per a cada usuari s’utilitzimaterial de neteja net i que el producte, a la dilució d’ús, no es posi dins derecipients sinó que s’apliqui directament sobre la superfície que s’ha de netejar.

En general es poden seguir les següents pràctiques per la neteja i desinfecció:

• Utilitzar guants de protecció

• Netejar sempre que estigui brut.

• Netejar de net a brut, de dalt a baix i de dins a fora.

• Si es dona el cas, abans d’iniciar la neteja cal recollir la matèria orgànica(sang i altres fluids) amb un paper o drap d’un sol ús.

• En el cas de netejar en habitacions diferents, utilitzar material net i aplicardirectament els productes, evitant la producció de pols i aerosols.

• Netejar les superfícies amb el producte a la dilució d’ús i no eixugar-les.

• No entrar el carro de neteja dins les habitacions.

• Al finalitzar la neteja cal ventilar, evitant corrents d’aire.

• Al finalitzar la neteja d’una habitació, cal friccionar els guants amb el mateixproducte desinfectant que es fa servir per desinfectar el bany, abans d’entraren una altra habitació.

• Si es trenquen els guants, cal fer una higiene de mans abans de col·locar-seuns altres.

• L’eliminació de residus s’ha de realitzar d’acord amb el Decret 27/1999, de9 de febrer, de la gestió dels residus sanitaris.

Neteja del terra

El terra cal netejar-lo diàriament i sempre que estigui brut. Es pot utilitzar el tiràso el pal de fregar o bé utilitzar el tiràs humit. Cal fregar amb aigua i detergent ideixar assecar.

En general els passos a seguir en la neteja del terra són:

• Abans de començar la neteja, cal retirar tots els objectes (bosses, carros,cadires...) que la dificultin.

• Eliminar les taques de sang i altres fluids orgànics amb un paper o drap d’unsol ús amb aigua i detergent.

• Fregar el terra començant per la zona més allunyada de la porta i no entrara la zona fins que estigui totalment sec.

• Canviar les baietes d’un sol ús o l’aigua de les galledes a cada habitació.


Els sistemes de neteja dels paviments que actualment s’usen en més centressanitaris són:

• Doble galleda: es posa aigua en una de les galledes, i en l’altra es posaaigua i el producte escollit. El mètode consisteix a fregar amb la baietade pal impregnada amb el producte que hi ha dins d’una de les galledes iesbandir-la cada vegada a la galleda que només conté aigua.

• Sistema integral: consisteix en la neteja amb tirassos i baietes preimpreg-nades amb el producte escollit i la seva reutilització, prèvia rentada ambrentadora industrial.

• Tiràs amb pal dispensador: consisteix en un tiràs que conté un dipòsit enel pal que permet dosificar el producte. Es reparteix pel terra gràcies a laforma rectangular de la baieta o drap d’un sol ús que s’adapta al pal.

El sistema integral i el tiràs amb dispensador tenen els avantatges que utilitzenmaterials nets (tirassos i baietes) per a cada habitació. La solució que s’hiaplica és nova i neta per a cada espai i generen un menor consum d’aigua i deproducte. Introdueixen la microfibra, la qual cosa sembla millorar la capacitatd’arrossegament de la brutícia, així com la reducció dels microorganismes quanes fan servir sense desinfectant. Milloren considerablement l’ergonomia delstreballadors.

Neteja de superfícies i mobiliari

En general, per realitzar la neteja de superfícies i mobiliari cal seguir aquestesrecomanacions:

• Abans de començar la neteja cal retirar tots els objectes que la dificultin.

• Eliminar les taques de sang i altres fluids orgànics amb un paper o drap d’unsol ús amb aigua i detergent.

• Iniciar la neteja per les superfícies més netes i més properes a l’usuari iacabar per les superfícies del bany i el vàter.

• Aplicar el producte escollit sobre la superfície, escampar-lo bé i deixar ques’assequi.

• Cal fer servir un paper o un drap diferent per a l’entorn de cada usuari.

També cal netejar i desinfectar les superfícies de contacte freqüent (interruptors,poms de portes, telèfons, timbres, baranes, accessoris de llit, teclats d’ordinador,etc.). Cal netejar les superfícies diàriament i sempre que estiguin brutes.


Neteja del bany

Els vàters, orinals, lavabos, abocadors, plats de dutxa i banyeres s’han de netejaramb aigua i detergent i, una vegada esbandits, desinfectar-los amb lleixiu i deixar-los assecar. Cal netejar-los diàriament i sempre que estiguin bruts. És aconsellableutilitzar material d’un sol ús, no reutilitzable, per als WC. El terra es pot netejaramb material reutilitzable.

Neteja dels materials

El material reutilitzable que no es pot rentar mitjançant un procés industrial ha derebre el tractament següent:

• Les galledes s’han de rentar amb aigua i detergent i desinfectar-les amb unadilució de lleixiu.

• Les baietes de pal, un cop ben esbandides, s’han de deixar en remull en unadilució de lleixiu durant uns 15 minuts. Després s’han d’escórrer i posar-lesa assecar cap amunt en un lloc ben airejat.

• El carro de neteja s’ha de rentar amb aigua i detergent i desinfectar-lo ambuna dilució de lleixiu.

• El material reutilitzable (draps, tirassos i baietes) s’ha de rentar i desinfectarmitjançant un procés industrial. Les rentadores domèstiques no són vàlidesper realitzar aquest procés. Amb la finalitat d’evitar la proliferació demicroorganismes en el material de neteja rentat mitjançant procés industrial,s’ha de garantir que es pot treure de la rentadora tan bon punt acabi elprograma i que s’assecarà mitjançant assecadora industrial. No es pot desarfins que no estigui completament sec.

Si en un cas excepcional algun petit material no es pot rentar amb la rentadoraindustrial, a més de treure’l de la rentadora tan bon punt acabi el programa, s’hade deixar assecar en un lloc ben airejat i, si és possible, assolellat. Les rentadoresdomèstiques no s’han de fer servir per rentar draps de superfícies ni tirassos.

Neteja de la roba

A les institucions es generen grans quantitats de roba bruta a diari. En acabar cadajornada és necessari canviar la roba de llit i les tovalloles de tots els usuaris o lesbates i uniformes del personal, entre d’altres. Tota aquesta roba s’ha de canviarper roba neta i desinfectada. Aquesta tasca la realitza el servei de bugaderia.

El personal tècnic en atenció a persones en situació de dependència pot trobar-seen la situació que aquesta tasca s’hagi de fer al domicili de l’usuari. En aquestscasos es poden seguir les següents pràctiques per a la neteja i desinfecció de laroba:


• No s’ha d’espolsar la roba abans de rentar-la per evitar posar en suspensióla pols i la brutícia.

• Cal seguir les indicacions de rentat que conté l’etiqueta de la roba.

• La roba blanca, com llençols o tovalloles, s’ha de rentar a temperaturaelevada i utilitzar lleixiu o un altre desinfectant. Una vegada seca, s’ha deguardar en un lloc protegit i sec.

• Cal rentar cobrellits i mantes freqüentment a temperatures elevades.

• La roba personal de l’usuari s’ha de rentar seguint les indicacions de lesetiquetes.

• El planxat ajuda a desinfectar els tèxtils.

2.5 Residus sanitaris

Els residus sanitaris són les substàncies i els objectes generats en els centres,serveis i establiments sanitaris dels quals els seus productors s’han de desprendre.

Els residus sanitaris es generen sobretot en:

• Centres, serveis i establiments de promoció de la salut, d’atenció sanitàriai sociosanitària. Exemples: hospitals, clíniques, centres d’atenció primària,consultoris...

• Centres i serveis veterinaris assistencials i explotacions ramaderes.

• Laboratoris clínics o d’investigació tant d’hospitals i clíniques com d’indús-tries farmacèutiques o universitats.

La normativa vigent de la Generalitat de Catalunya sobre residus sanitaris és lasegüent:

• Decret 152/2017, de 17 d’octubre, sobre la classificació, la codificació i lesvies de gestió dels residus a Catalunya

• Decret 27/1999, de 9 de febrer, de la gestió dels residus sanitaris

• Decret 93/1999. de 6 d’abril, sobre procediments de gestió de residus

2.5.1 Classificació

Els residus sanitaris generats per activitats d’atenció i investigació sanitària s’hande seleccionar en origen per tal de facilitar el seu tractament posterior. La


normativa considera residus sanitaris els que estan inclosos en el grup II, el grupIII i els citotòxics del grup IV.

Es classifiquen en els següents grups:

1. Grup I. Residus assimilables a municipals

Residus generats en els centres, però que no tenen res a veure amb l’activitatsanitària i, per tant, no plantegen exigències especials en la seva gestió.

En aquest grup s’inclouen els residus assimilables a urbans: cartró, paper imaterial d’oficina, despatxos, cuines, bars, menjadors, jardineria i d’altres. Aquestgrup suposa el 50% dels residus generats en un centre sanitari.

2. Grup II. Residus sanitaris no específics

Residus generats com a conseqüència de l’activitat sanitària i que no representenmés risc per a la salut i el medi ambient que els residus sòlids urbans. Aquestsresidus estan subjectes a requeriments addicionals exclusivament en l’àmbit delcentre sanitari. Aquests residus suposen el 40% dels residus generats en un centresanitari.

En aquest grup s’inclouen els següents no inclosos en els residus classificats coma sanitaris específics (Grup III):

• Material de cures no punxant ni tallant, tant el que s’ha utilitzat per a l’usuaricom el que ha caigut a terra o s’ha desaprofitat sense utilitzar.

• Gases, material d’incontinència i material d’un sol ús.

• Roba i material tacats amb sang, secrecions, excrecions...

La recollida dels residus sanitaris del grup II (no específics) s’ha de fer en bossesde polietilè de galga adequada mai inferior a 220 mg/cm2 degudament acreditadespel departament de Salut.

3. Grup III. Residus sanitaris específics o de risc

Residus en els quals s’han d’observar mesures de prevenció en la manipulació, larecollida, l’emmagatzematge, el transport, el tractament i la deposició tant dinscom fora del centre generador. Aquests residus suposen menys del 10% de latotalitat dels residus generats en un centre sanitari.

En aquest grup s’inclouen:

• Residus sanitaris infecciosos

• Agulles i material punxant i tallant

• Cultius i reserves d’agents infecciosos

• Residus d’animals inoculats biològicament

• Vacunes vives i atenuades


• Sang i hemoderivats en forma líquida en recipients

• Residus anatòmics

Els residus del grup III (residus sanitaris específics o de risc) s’han de dipositaren recipients rígids, hermètics i retolats amb l’indicatiu “Residus de risc” (vegeufigura 4.9).

Figura 2.11. Contenidors de residus del grup III. Resi-dus sanitaris específics o de risc

Gestora de residus sanitaris, S.L.

Cal recollir els residus tallants i punxants dins de recipients rígids més petitsidentificats amb l’indicatiu “Residus de risc” (vegeu figura 4.10).

Figura 2.12. Contenidors de residus del grup III. Pun-xants i tallants

Gestora de residus sanitaris, S.L.

Els residus sanitaris específics líquids corresponents a mostres de sang, hemode-rivats i d’altres líquids biològics que no puguin ser abocats pel desguàs s’han derecollir en recipients rígids impermeables i hermètics.


4. Grup IV. Residus tipificats en normatives singulars, citotòxics

La gestió dels residus del grup IV està subjecta a requeriments especials des delpunt de vista higiènic i mediambiental, tant a dins com a fora del centre generador.

Aquest grup inclou:

• Residus citotòxics

• Residus químics

• Medicaments caducats, olis minerals i sintètics

• Residus de laboratoris radiològics

• Residus radioactius

Els citotòxics, residus del grup IV, s’han de dipositar en recipients rígids depolietilè o poliestirè, d’un sol ús i hermètics, retolats amb l’indicatiu “Materialcontaminat químicament. Citotòxics” (vegeu figura 4.11).

Figura 2.13. Recipients de residus del grup IV. Citotòxics

Comunidad.madrid

2.5.2 Transport

L’empresa que efectua operacions de recollida i transport de residus sanitaris delsgrups III i IV (excepte els residus radioactius) ha de comunicar a l’Agència deResidus de Catalunya la seva activitat mitjançant al model de comunicació prèviade l’activitat de transport de residus.

L’espai de càrrega dels vehicles de transport ha de ser impermeable a l’aigua idelimitat per superfícies llises. S’ha de poder rentar i desinfectar fàcilment, i laseva estructura i tancament han d’impedir el vessament del contingut.


2.5.3 Tractament

Els residus sanitaris s’han de tractar per evitar el perill de contaminació del medi iper evitar el contagi de malalties infeccioses que representen un risc per a la salutde les persones.

El tractament depèn del tipus de grup al qual pertanyi el residu:

• Residus dels grups I i II: un cop fora del centre sanitari, es tracten com aresidus assimilables als residus municipals i van als centres de disposicióde residus municipals.

• Residus del grup III: es tracten mitjançant esterilització per autoclau itrituració. L’esterilització consisteix en l’eliminació de tots els organis-mes vius i de les espores que els poden reproduir presents en el residu.Mitjançant un tractament d’autoclau, els residus se sotmeten, gràcies alvapor d’aigua, a unes condicions de temperatura i pressió suficients perprovocarl’esterilització. Un cop esterilitzats i triturats, aquests residusesdevenen assimilables als residus municipals.

• Citotòxics del grup IV: es tracten mitjançant incineració en instal·lacionsper a residus especials.

Els residus del grup I i II es consideren, fora del centre on es produeixen, residusmunicipals. Per tant, l’ajuntament o l’ens municipal corresponent ha d’assegurarla correcta gestió extracentre d’aquests residus, exceptuant els cadàvers d’animalsd’experimentació, la gestió dels quals sempre es fa amb la corresponent fitxad’acceptació i el full de seguiment, documents facilitats i validats a l’Agència deResidus de Catalunya. Això implica la relació directa entre el centre productor, eltransportista i l’empresa de tractament i, per tant, la responsabilitat subsidiària enla destinació i el tractament dels residus generats.

En el cas dels residus del grup III i IV, el centre generador dels residus i lainstal·lació de tractament autoritzada per l’Agència de Residus de Catalunya hande signar la fitxa d’acceptació corresponent. A més, el transport efectuat per untransportista autoritzat s’ha de formalitzar mitjançant un full de seguiment.

Les instal·lacions de tractament de residus també han de complir dues obligacions:

• Disposar d’un llibre oficial de control dels residus. Cal registrar-hi l’activi-tat de la instal·lació i ha d’estar a disposició de les autoritats competents.

• Trametre mensualment a l’Agència de Residus de Catalunya les dades delsresidus tractats, tant la quantitat com la seva procedència.


2.5.4 Protocol de maneig dels residus sanitaris

El protocol de maneig de residus sanitaris és el següent:

Taula 2.9.

PROTOCOL DE MANEIG DE RESIDUS SANITARIS

Conjunt de mesures per al maneig dels residus sanitaris segons el tipus de residu.

OBJECTIUS

• Protegir la salut d’usuaris, treballadors, visitants i públic en general.• Protegir la salut de les persones que manipulen els residus i reduir al màxim els riscos de disseminació demalalties infeccioses o de contaminació química del medi ambient a causa dels residus sanitaris.• Complir el Decret 27/1999 sobre gestió de residus sanitaris.

PROCEDIMENT

Grup I Residus sense risc o inespecífics assimilables a residus municipals• Tots els professionals del centre dipositaran aquests residus en bosses de brossa domèstiques o en elscontenidors específics per al seu reciclatge.

Grup II Residus sanitaris no específics• Poden dipositar-se en contenidors de brossa de retirada municipal, però amb bosses de polietilè de galgaadequada mai inferior a 220 mg/cm2 i amb identificació externa a la bossa. El transport ha de ser diferenciat,encara que després a l’abocador segueixin el mateix procés d’eliminació.

Grup III Residus específics o de risc• S’han de dipositar en recipients rígids, hermètics i retolats amb l’indicatiu “Residus de risc”.• Els objectes punxants o tallants es dipositaran en contenidors rígids específics més petits. Tots són hermèticsi retolats amb l’indicatiu de residu de risc.

Grup IV Residus tipificats en normatives singulars, citotòxics• S’han de dipositar en recipients rígids de polietilè o poliestirè, d’un sol ús i hermètics, retolats amb l’indicatiu“Material contaminat químicament. Citotòxics”.

TRANSPORT

• Una vegada les bosses i els recipients de recollida dels residus sanitaris de les diferents zones del centreassistencial estan plens, és recomanable transportar-los al magatzem de residus sanitaris amb una periodicitatmàxima de 12 hores.• El personal que transporta els residus ha de portar guants que no es puguin foradar i que siguin resistents ales punxades de les agulles, vidres i altre material punxant.• Els sistemes de transport que hagin contingut residus de risc, s’han de desinfectar després de cada operació.És recomanable que siguin estructures sense racons, que facilitin al màxim el procés de neteja.• Un dels problemes més importants durant el transport de les deixalles és el trencament de les bosses. Perevitar que es trenquin les bosses cal:- Utilitzar bosses homologades (galga no inferior a 220 mg/cm2 en grup II).- No emmagatzemar-les una sobre l’altra: les bosses han d’estar una al costat de l’altra sobre una superfíciehoritzontal.- No s’han de comprimir ni s’ha de sobrepassar el nivell que permeti el tancament de la tapa del carro detransport.- No s’han d’arrossegar mai les bosses per terra. Cal utilitzar els sistemes de transport.

EMMAGATZEMATGE

• Es delimitaran i es definiran zones intermèdies d’emmagatzematge dels residus, convenientmentsenyalitzades, on es dipositar els residus en espera de la recollida i trasllat cap al magatzem central.• Els residus sanitaris es poden emmagatzemar dins el mateix centre sanitari durant un període màxim de 72hores, prorrogable a una setmana si el magatzem de residus disposa de sistema de refrigeració (temperaturamàxima 4º C).• El lloc d’emmagatzematge ha de ser ventilat, espaiós, ben il·luminat, degudament senyalitzat i condicionatper tal de poder-hi realitzar la desinfecció i neteja corresponent.• El magatzem s’ha de poder tancar. S’hi ha de tenir fàcil accés des de l’exterior i ha d’estar protegit de laintempèrie, de les temperatures elevades i dels animals.

CIRCUIT ADMINISTRATIU I REGISTRE




PROTOCOL DE MANEIG DE RESIDUS SANITARIS

• Tots els centres, serveis i/o establiments sanitaris i sociosanitaris que generen residus sanitaris específics aCatalunya han de tenir i portar al dia el llibre de registre de control de residus sanitaris, en el qual s’han de ferconstar totes les dades referents als residus generats (unitat assistencial o servei generador, data de cessió altransportista, volum, incidències i d’altres).• Aquest llibre es facilita a la Direcció General de Salut Pública i ha d’estar a disposició dels funcionaris i lesautoritats competents.

OBSERVACIONS

• Per a la manipulació dels residus cal posar-se guants.• No s’han de dipositar en un mateix recipient residus de diferent grup, segons la classificació establerta.• És perillós dipositar material punxant i tallant en les bosses.• No s’han de compactar mai les bosses i els recipients.• No s’han de traspassar els residus d’un recipient a un altre.• No s’han de transportar les bosses obertes ni tampoc arrossegar-les per terra.• No s’han de tornar a encapsular les agulles.• Mai no s’ha de separar amb la mà l’agulla de la xeringa. Si el contenidor no disposa d’un sistema per separarl’agulla de la xeringa cal rebutjar la xeringa i l’agulla juntes.• No s’ha de remenar dins de les bosses i els recipients.• No s’han d’omplir més de tres quartes parts de la bossa, i en cap cas es pot comprimir el material dipositatper aprofitar millor el contenidor.• Cal netejar-se les mans amb aigua i sabó al finalitzar el treball o quan es canvia d’activitat.


3. Higiene ambiental. L’habitació de l’usuari

La comoditat és necessària per descansar. El confort és allò que produeix benestari comoditat. Els usuaris s’han de trobar còmodes en el seu ambient, i per trobar-secòmodes han de sentir-se segurs. Per tant, la comoditat i la seguretat són duescondicions que s’han de tenir presents en l’entorn de l’usuari.

Proporcionar comoditat pot ser tan simple com eliminar arrugues del llit, mantenirunes condicions ambientals adequades o col·laborar amb les necessitats d’higienede l’usuari.

3.1 Condicions ambientals

L’entorn que envolta l’usuari té una notable influència sobre el seu estat de salut.En general, les habitacions han de ser espaioses, tranquil·les i assolellades, i s’hande mantenir netes, airejades i ordenades per evitar l’aparició de problemes psíquicso patològics, com per exemple les infeccions. L’estat d’ànim de l’usuari es potveure afectat com a conseqüència de les característiques ambientals. Per tant, laneteja i la seguretat són dos factors importants a tenir en compte.

Les habitacions han de reunir una sèrie de condicions ambientals que repercutei-xen de manera directa a l’estat de salut i l’evolució de l’usuari. Les condicionsambientals que més repercussió tenen són les atmosfèriques, la il·luminació, lainsonorització i la neteja:

• Temperatura. La temperatura de l’habitació ha d’estar entre 20-22 °C. Latemperatura es regula mitjançant termòmetres o termòstats.

• Humitat. Els valors del grau d’humitat que es consideren òptims oscil·lenentre el 40 i el 60%. La humitat es mesura amb uns aparells anomenatshigròmetres. En determinades situacions un grau d’humitat relativa baix(entorn del 10 o 20%) resulta més còmode per a l’usuari, com per exempleen afeccions respiratòries. També cal tenir present que un grau d’humitatrelativa alt agreuja malalties que afecten el cor i el sistema circulatori.

• Ventilació i puresa de l’aire. En general la ventilació es realitza obrintfinestres i portes durant curts espais de temps, de 10 a 15 minuts. Si éspossible, s’ha de ventilar durant els procediments de canvi de roba de lliti neteja de l’habitació. Cal evitar corrents d’aire. Es recomana l’ús deparavents per protegir l’usuari. La ventilació renova l’aire de l’habitació,redueix la concentració de microorganismes i evita les males olors. Lesimpureses que es troben en l’aire són gasos, partícules de pols i microorga-nismes. Les malalties respiratòries poden disseminar-se mitjançant aquestes


impureses en esternudar, parlar o tossir. A les habitacions cal protegir elsusuaris contra les infeccions aplicant tècniques d’aïllament, alliberament dela pols, bona ventilació i ampli espai entre els llits en cas que comparteixinhabitació.

• Il·luminació. Les condicions d’il·luminació repercuteixen de manera direc-ta al benestar i l’evolució de l’usuari. La il·luminació pot ser de dos tipus:

– La llum natural produïda pels raigs solars. És la més indicada perla cura i recuperació dels usuaris, ja que té propietats curatives,desinfectants, tèrmiques, etc. La llum directa del sol és eficaç peraugmentar la resistència a les malalties. A més, aporta il·luminaciónatural a les habitacions, que influeix positivament en l’estat d’ànimdels usuaris.

– La llum artificial produïda per l’electricitat. Ha de poder ser utilitzadasegons les diferents necessitats. Pot adaptar-se perquè proporcionillum indirecta com a llum de focus directe per a l’examen de l’usuari,llum per llegir o llum de menor intensitat per afavorir el descans.L’habitació ha de disposar d’un sistema elèctric de comunicaciócol·locat a la capçalera del llit i que, normalment, porta un pilot perquèsigui visible en la foscor.

• Soroll. Les condicions d’insonorització tenen gran importància en l’estat del’usuari. El soroll produeix fatiga física i trastorns nerviosos o emocionals(contaminació sonora). El soroll pot provenir de l’exterior o de l’interior:

– Soroll exterior: és el produït per les activitats del carrer i, a més, potestar associat a vibracions. Per reduir aquests sorolls es poden utilitzarsistemes d’aïllament col·locats a les finestres.

– Soroll interior: és el produït per les activitats d’un centre, com eltrànsit de persones pels passadissos. Per evitar el soroll cal seguir unasèrie de normes:

1. Respectar els cartells de recomanació de silenci.

2. Parlar en to moderat.

3. Moderar el volum de la televisió i la ràdio de les habitacions.

4. Controlar l’ús dels telèfons mòbils.

5. Obrir i tancar les portes amb cura, evitant els cops.

6. Desplaçar el mobiliari suaument i sense arrossegar-lo.

7. Utilitzar calçat de sola flexible o de goma per evitar desplaçamentssorollosos.

8. Realitzar el transport dels llits, cadires de rodes o carros amb cura ievitant colpejar les parets, els mobles o les portes.

Per afavorir la comoditat de l’usuari, a més de les condicions atmosfèriques,d’il·luminació i d’insonorització, cal tenir en compte la importància que témantenir l’habitació en condicions òptimes de neteja i higiene. Les condicions


d’higiene i neteja repercuteixen seriosament en l’evolució de l’usuari. L’acumu-lació d’eliminacions de l’usuari (orina, vòmits, exsudats, excrements, etc.) enun ambient semitancat o tancat fa que es produeixin olors desagradables, querepercuteixen en l’usuari, el personal, altres usuaris i visites.

Tot això fa que l’entorn sigui incòmode i, des del punt de vista sanitari, unapossible i important font d’infecció, fet que fa necessària la neteja i eliminacióde la brutícia per evitar el risc que es produeixin infeccions.

Si l’habitació de l’usuari no reuneix les condicions d’higiene adequades, s’ha defregar el terra i netejar els mobles per evitar la disseminació de microorganismes.Quan es dona d’alta l’usuari, s’ha de fer una neteja més exhaustiva de l’habitaciói de tot el material, cal desinfectar-lo i esterilitzar-lo.

3.2 Benestar de l’usuari

Per promoure la comoditat i el benestar de l’usuari cal manipular l’entorn físicper crear un ambient segur i adequat. Es poden dur a terme una sèrie d’actuacionsque ajudin a trobar aquest benestar. Alguns exemples són:

• Sempre que es pugui, proporcionar una habitació individual.

• Ajustar la temperatura de l’habitació d’acord amb les preferències del’usuari.

• Reduir la intensitat de la llum, respectant les preferències de l’usuari.

• Reduir el soroll innecessari.

• Tenir ben ventilada l’habitació. Proporcionar ambientadors, si cal.

• Tancar les cortines o la porta de l’habitació, sempre que sigui possible.

• Eliminar factors ambientals de perill com catifes o mantes fluixes, mobleso objectes perillosos.

• Col·locar els objectes d’ús freqüent a l’abast de l’usuari.

• Disposar de llits nets i còmodes, amb un matalàs adaptat a les necessitatsde l’usuari i d’altura regulable.

• Disposar mesures de seguretat mitjançant baranes laterals o l’encoixina-ment de baranes, si escau.

• Col·locar l’interruptor de posició del llit a l’abast de l’usuari.

• Disposar de dispositius d’adaptació (escambell o baranes), si escau.

• Col·locar els mobles en l’habitació de manera que s’acomoden millor a lesdiscapacitats de l’usuari o de la família.


• Eliminar situacions físiques que puguin causar incomoditat, com canviar laroba de llit bruta o humida, eliminar arrugues a la roba del llit o assegurar-seque l’usuari no es recolzi en sondes, tubs, filferros o qualsevol altre equip.Facilitar una sonda prou llarga que permeti llibertat de moviments, si escau.

• Individualitzar la rutina diària i les visites de manera que s’adapti a lesnecessitats de l’usuari.

3.3 Habitació de l’usuari

L’habitació de l’usuari comprèn l’espai, el mobiliari i el material. Aquestahabitació ha d’estar adaptada a les necessitats de cada usuari.

Depenent de si l’usuari és a casa o en una institució, l’habitació és diferent. En lesinstitucions les habitacions han de reunir una sèrie de condicions estàndard. Enel cas dels domicilis cada cas és diferent, però s’ha d’intentar tenir les mateixescondicions. A les habitacions individuals, es considera unitat de pacient totel contingut i l’espai físic de la mateixa habitació (vegeu figura 4.1). A leshabitacions amb diversos llits, cada unitat pot aïllar-se mitjançant paravents ocortines per assegurar i respectar la intimitat de l’usuari.

Figura 3.1. Unitat de pacient

1. Finestra (llum natural);2. Butaca; 3. Peu de sèrum; 4. Bossa de sèrum; 5. Cadira; 6. Llum artificial; 7.Esfigmomanòmetre; 8. Presa d’oxigen; 9. Tauleta de nit; 10. Taula de llit; 11. Llit; 12. Barana

Si no hi ha bastant disponibilitat, les habitacions individuals s’han de preservarper a l’aïllament d’usuaris de gravetat en el seu estat general, patologies infecto-contagioses, operats amb risc de ser contagiats, immunodeprimits o usuaris ambalgun tipus d’alteració psíquica, entre d’altres.

Les característiques que ha de tenir l’habitació són les següents:

• Les mesures de l’habitació depenen del nombre de llits. Les dimensionsaproximades són:


– Habitacions individuals (1 llit): uns 10 m2.

– Habitacions dobles (2 llits): uns 14 m2.

– Habitacions triples (3 llits): uns 18-20 m2.

• Espai entre el llit i les parets o entre llits, si n’hi ha més d’un, d’1,20 m.

• Alçada de les parets de 2,5 m.

• Bany complet (lavabo, dutxa i vàter) de fàcil accés i adaptat a discapacitatsfísiques en cas que sigui necessari.

• Parets pintades amb colors clars, sense brillantor.

• Portes àmplies que permetin el pas dels llits.

• Mobiliari complementari: butaca/llit per a acompanyant i armari.

• Llum natural i sistema de ventilació.

• Sistema de comunicació interna accessible per a l’usuari.

• En els centres sanitaris, habitacions equipades amb presa d’oxigen i presade buit a prop de la capçalera.

Les habitacions de geriatria o d’usuaris amb algun tipus de dependència física hande disposar de lavabos adaptats a la seva discapacitat. En cas d’usuaris dependentsd’una cadira de rodes o d’altres dispositius d’ajuda, les habitacions han de disposarde més espai i d’un accés adequat a l’habitació i al bany perquè puguin passarcadires de rodes, carros, lliteres, grues, etc. En cas d’usuaris amb característiquesespecials, cal adaptar tot o part de l’equipament i, a més, han de disposar d’unaltre tipus d’estris, equips i aparells diferents i necessaris per proporcionar-los lescures adequades.

3.3.1 Mobiliari i material

L’habitació és la zona on l’usuari passa gran part del seu temps. El mobiliari had’estar adaptat a les seves necessitats. Tot el mobiliari de l’habitació ha de tenirun color neutre, ser fàcil de moure i fàcil de rentar i desinfectar. A part del llit,que és l’element principal de l’habitació, hi ha una sèrie d’elements comuns demobiliari i material:

• Tauleta de nit: ha d’estar col·locada de forma que l’usuari hi tingui un fàcilaccés.

• Taula de llit: consta d’una base col·locada sota el llit i una safata regulableen alçada perquè l’usuari pugui utilitzar-la des del llit o des de la cadira. Hade tenir rodes per moure-la fàcilment. Es pot utilitzar per menjar.


L’accés al bany ha de serprou ampli per permetrel’entrada d’una cadira de

rodes o d’una grua.

• Cadira o butaca: serveix perquè l’usuari segui en cas d’usuaris independentso utilitzar-la per a la mobilització en usuaris dependents. Solen disposar debraços i reposapeus i poden portar un dispositiu regulable per col·locar lasafata del menjar.

• Escambell: és un tamboret de poca alçada perquè l’usuari pugui pujar ibaixar del llit.

• Armari: és l’espai per col·locar la roba i els objectes personals de l’usuari.També ha de tenir suficient espai per guardar-hi alguna manta.

• Cortina o mampara: serveix per preservar la intimitat de l’usuari.

• Suport de sèrum: és un accessori amb rodes per a la seva mobilització iregulable en alçada. Consta d’un pal allargat amb enganxalls on quedenpenjats els pots de sèrum.

• Llum: a part de la il·luminació general de l’habitació, hi ha d’haver un focusde llum que permeti a l’usuari llegir o escriure o la seva exploració. Aquestllum pot estar fixat a la paret.

La capçalera del llit ha d’estar col·locada contra la paret. El llit ha de seraccessible pels altres tres costats per poder atendre l’usuari.

Les habitacions disposen d’un timbre o intèrfon per comunicar-se amb el personal.També solen tenir telèfon i televisió.

3.3.2 El bany

El bany és una estança que cal adaptar a les necessitats de l’usuari, per fomentarla seva autonomia, disminuir els riscos i facilitar les tasques dels tècnics (vegeufigura 4.2).

Figura 3.2. Bany adaptat

Decoora

Els usuaris amb algun tipus de dependència física han de disposar de lavabosadaptats a la seva discapacitat, és a dir, que disposin de plat de dutxa, amb terra


antilliscant i agafadors a la paret. També han d’estar proveïts de barres o agafadorsde subjecció per facilitar l’ús del vàter sense risc per als usuaris.

El bany ha de tenir bona il·luminació, ser espaiós i sense obstacles per evitar riscosi permetre una mobilitat adequada. El terra ha de ser antilliscant.

Les adaptacions que es poden fer al bany són:

• Cal cadira de dutxa per a usuaris que no es poden mantenir drets ambseguretat a la dutxa.

• La taula de banyera o el seient giratori serveix per a usuaris amb pocamobilitat. S’utilitza per entrar, rentar-se i sortir de la banyera.

• La cadira de rodes adaptada serveix per a usuaris que necessiten la cadira derodes per entrar a la dutxa. En aquests casos s’ha d’adaptar la dutxa perquèestigui arran de terra.

• L’alça i els agafadors per al vàter han d’estar col·locats en la posició i alçadaadequats, perquè els usuaris puguin seure i aixecar-se amb seguretat.

• Els mecanismes d’accionament han de ser fàcils d’utilitzar (cisterna, aixe-tes).

• El tovalloler i els prestatges han de ser de fàcil accés.

• S’han d’adaptar els objectes de la cambra de bany a les necessitats del’usuari.

3.3.3 El llit

El llit és el lloc on l’usuari pot passar gran part del seu temps. Depenent de l’estatde l’usuari, és el lloc on dormir, descansar, menjar, evacuar... També és el lloc ones fan les exploracions.

En l’entorn domèstic el llit més comú és el llit de somier rígid (vegeu figura 3.3),però quan a causa de les seves condicions l’usuari ha d’estar enllitat la majoria deltemps s’utilitzen llits articulats o llits Gatck (vegeu figura 3.4).

Figura 3.3. Llits de somier rígid

Font: Wikimedia


El llit articulat bàsic o llitGatck és el més comú en

l’entorn hospitalari.

Figura 3.4. Llit articulat

De Blogotron - Trabajo propio, CC0,https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=13873142

Les característiques generals del llit articulat són les següents:

• La capçalera i els peus són desmuntables, si és possible.

• Està fabricat de metall amb cantells arrodonits.

• Ha de ser fàcil de netejar i desinfectar.

• Ha de ser lleuger però resistent.

• Ha de tenir la possibilitat d’instal·lar baranes per augmentar la seguretat del’usuari.

• Acostuma a tenir rodes que es poden bloquejar per disminuir riscos.

• Les rodes han de ser de goma o d’un altre material aïllant de la humitat i del’electricitat.

• Les mides estàndard d’un llit són d’1,90 a 2 m de llarg, de 90 a 95 cmd’ample i de 70 cm d’alçada fins al somier.

• El llit ha de ser articulat i regulable en alçada. El moviment es fa amb uncomandament.

Somier

El somier és la superfície sobre la qual es col·loca el matalàs. Els somiers, igualque el llit, acostumen a ser articulats. Hi ha diferents tipus d’articulacions:

• Somier d’una articulació, que divideix el llit en dos segments: la partsuperior del cos i la part inferior del cos.

• Somier de dues articulacions, que divideix el llit en tres segments: decintura cap amunt, des de la cintura als genolls i des dels genolls als peus.

• Somier de tres articulacions, que divideix el llit en quatre segments: el cap,des de les espatlles fins als malucs, des dels malucs fins als genolls i desdels genolls fins als peus.


El llit permet adoptar diferents posicions a l’usuari depenent del moment i lasituació:

• Decúbit supí. Aquesta posició està indicada per al descans, l’higiene, lesexploracions mèdiques i els canvis posturals (vegeu figura 3.5).

Figura 3.5. Decúbit supí


• Fowler. Partint de la posició de decúbit supí, s’ha d’alçar el capçal del llitper formar un angle de 45º amb l’horitzontal de manera que l’usuari quedisemiassegut. Les extremitats inferiors han d’estar lleugerament flexionadespels genolls. Aquesta posició està indicada per menjar o llegir al llit, per aexploracions mèdiques, per a usuaris amb problemes respiratoris o cardíacso per a canvis posturals (vegeu figura 3.6).

Figura 3.6. Posició Fowler


• Semi-Fowler. És una variant de la posició de Fowler, però en aquest casl’elevació del capçal del llit és de 30º (vegeu figura 3.7).


Figura 3.7. Posició Semi-Fowler


• Trendelemburg. L’usuari es troba en decúbit supí sobre el llit, que s’inclinaperquè el cap quedi a una alçada inferior als peus. Aquesta posició estàindicada, per exemple, per al drenatge de secrecions bronquials o perlipotímies ja que millora la circulació de la sang cap al cervell (vegeu figura4.4).

Figura 3.8. Posició Trendelemburg


• Anti-Trendelemburg. És la posició contrària a la posició de Trendelem-burg, en aquest cas l’usuari es troba en decúbit supí sobre el llit i aquests’inclina per a que els peus quedin a una alçada inferior al cap. Aquestaposició està indicada, per exemple, per millorar la circulació a nivell de lesextremitats inferiors.

Hi ha altres tipus de llit que s’usen depenent de la situació dels usuaris:

• Llit de traumatologia o ortopèdic. S’utilitza per a la fixació de fractureso luxacions. És un llit articulat bàsic al qual s’acoblen diferents aparellscom el marc de Balkan, que és un suport metàl·lic col·locat al voltant delllit amb una politja amb una corda on es posa un pes. A l’altre costat de lacorda es fixa l’extremitat per permetre la immobilització i alineació de lafractura. Unit al marc, penja un triangle o estrep, que és un mànec metàl·lictriangular col·locat a l’abast de l’usuari per ajudar-lo en els seus moviments(vegeu figura 4.5).


Figura 3.9. Llit de traumatologia

instrumentalenfermero.blogspot.com

• Llit roto-rest. S’utilitza en usuaris sense mobilitat amb alt risc de patirúlceres per pressió (UPP). El somier té una barra longitudinal al centre quepermet la inclinació lateral i longitudinal del llit. S’ha d’assegurar sempreque l’usuari no pugui caure (vegeu figura 4.6).

Figura 3.10. Llit roto-test


• Llit electrocircular o circoelèctric. S’utilitza en usuaris amb politrauma-tismes, cremades greus, lesions medul·lars... El somier està incorporat adins de dues estructures metàl·liques circulars connectades a un motor. Això


permet que el somier es pugui moure dins d’aquestes estructures i posar-seen qualsevol posició: vertical, horitzontal, inclinada (vegeu figura 4.7).

Figura 3.11. Llit electrocircular


• Llit de levitació. S’utilitza en usuaris amb cremades greus. Consta d’undispositiu que emet aire per mantenir l’usuari suspès en l’aire (vegeu figura4.8).

Figura 3.12. Llit de levitació


• Llitera. S’utilitza per al transport o l’exploració de l’usuari. És un llit demida més petita, articulat o no, amb rodes que es poden bloquejar i ambsistema de subjecció (vegeu figura 4.9 i figura 4.10).


Figura 3.13. Llitera


Figura 3.14. Llitera articulada


Matalàs i coixí

El matalàs és la superfície en contacte amb l’usuari i cal que s’adapti al tipus dellit. Generalment va dins d’una funda impermeable per evitar el deteriorament.

Hi ha diferents tipus de matalassos (vegeu figura 4.11):

• Matalàs de molles: és un matalàs dur o semirígid que ajuda a mantenir ladistribució uniforme del pes.

• Matalàs d’escuma: és un matalàs senzill i consta de mòduls d’escumatallats en blocs que permeten el repartiment del pes de l’usuari i eviten lesulceracions.

• Matalàs de làtex: el làtex permet el repartiment del pes de l’usuari sobrela superfície. El matalàs de làtex és transpirable i de fàcil neteja.

• Matalàs d’aire: és un matalàs addicional que es col·loca sobre el matalàsnormal i està compost per diversos cilindres longitudinals estàtics o alter-nants que s’omplen d’aire. Els alternants tenen un compressor que va inflanti desinflant alternativament els cilindres. És indicat en usuaris amb alt riscde patir UPP.


• Matalàs d’aigua: és un matalàs de plàstic que s’omple d’aigua. L’aiguapermet el repartiment del pes de l’usuari. El volum d’aigua depèn del pes del’usuari, L’aigua ha d’estar a una temperatura al voltant dels 37ºC. S’utilitzaen usuaris amb immobilitat gran o severa que han de passar llargs períodesde temps enllitats.

• Matalàs d’aigua amb boles de poliuretà: evita l’inconvenient de mantenirl’aigua a 37ºC. El matalàs conté unes boles de poliuretà que floten i formenuna capa aïllant, fet que permet no haver d’escalfar l’aigua.

Figura 3.15. Tipus de matalàs

1. Matalàs de molles; 2. Matalàs d’escuma; 3. Matalàs de làtex; 4. Matalàs d’aire; 5. Matalàsd’aigua

El coixí del llit sol ser d’escuma. Ha de ser tou i prim amb la finalitat de facilitarels canvis posturals.

Roba de llit

La roba de llit està fabricada amb materials no rugosos com el lli, el cotó o el niló(vegeu figura 3.16).

• Funda del coixí: és la peça de roba que embolcalla i protegeix el coixí. Soltenir una cremallera per tancar-lo.

• Coixinera: és la peça que està en contacte amb el cap de l’usuari i, per tant,s’ha de canviar sovint. Embolcalla la funda del coixí.

• Funda del matalàs: és la peça de roba que embolcalla i protegeix el matalàsde la humitat i la brutícia. Ha de ser impermeable. És ajustable als cantonsdel matalàs i sol tenir una cremallera per tancar-la.


• Llençol de sota: és la peça de roba que es col·loca sobre el matalàs i queestà en contacte amb l’usuari. Sol ser ajustable als cantons del matalàs.

• Llençol de sobre: és la peça de roba que es col·loca sobre l’usuari. Serveixper protegir la intimitat de l’usuari i li dona una mínima escalfor.

• Llençol travesser: és un llençol de mida més petita que es col·loca sobre elllençol de sota de manera transversal. A sobre s’hi posen els xopadors perafavorir la comoditat de l’usuari.

• Xopador: és una peça de roba que es col·loca a la part central de matalàsper protegir-lo de la humitat i la brutícia. És d’un sol ús i de cel·lulosa. Éscòmode, suau, impermeable i transpirable.

• Manta: és la peça de roba que es col·loca a sobre per donar escalfor. Hade ser de materials suaus, pesar poc i de colors clars si és possible. Si nos’utilitza, s’ha de guardar a l’armari.

• Cobrellit o vànova: és la peça de roba que es col·loca a sobre de tot. Ha deser de materials suaus, pesar poc i de colors clars. No és tan gruixuda comla manta ni tan prima com el llençol.

Figura 3.16. Roba de llit

1. Coixinera; 2. Funda de matalàs; 3. Llençol de sobre; 4. Llençol travesser; 5. Xopador; 6.Travesser; (Font: Clarissa Rodrígues González. Banco de imágenes y sonidos.)

Complements

Els complements que es poden acoblar al llit són (vegeu figura 3.17):

• Baranes de seguretat. Els llits permeten posar baranes subjectes alslaterals del llit, i molts llits ja les duen incorporades. Eviten el risc decaigudes del llit de l’usuari.


• Suport o peu de sèrum. En alguns llits hi ha orificis a la capçalera del llitper col·locar el suport de sèrums, que és un pal allargat amb enganxalls onqueden penjades les bosses de sèrum.

• Arc de protecció. És una estructura per evitar el frec amb els llençols. L’arces col·loca sota la llençol de dalt.

• Suport per als peus. Hi ha uns taulers que s’ajusten als peus o alslaterals del llit per evitar edemes i postures incorrectes per rotació delspeus. També s’utilitzen altres dispositius antirrotació, com sacs de sorra,tovalloles enrotllades o fèrules per immobilitzar els peus i mantenir-los enposició anatòmica.

• Suport per a les borses d’orina. És un accessori metàl·lic o de plàstic queajuda a penjar les bosses d’orina dels laterals del llit.

• Taula de llit o taules per fractures. Hi ha unes taules indicades pera usuaris traumatològics, ja que proporcionen duresa i rigidesa al llit iafavoreixen la posició anatòmica del cos.

• Falques. Les falques són accessoris triangulars i encoixinats que mantenenl’estabilitat de l’usuari. Es poden substituir per coixins o mantes.

Figura 3.17. Complements

1. Barana; 2. Peu i suport de sèrum; 3. Arc de protecció; 4. Suport per a les bosses d’orina; 5.Escambell

3.3.4 Tècniques per fer el llit

Fer el llit és una tasca important, ja que els usuaris hi romanen molt de temps. Unllit ben fet i confortable ofereix sensació de comoditat i, a més, contribueix a donaruna bona imatge dels centres i dels professionals. Hi ha diferents tècniques per fer


Mitra

Procediment per ajustar elllençol a les cantonades delmatalàs per assegurar que esmantingui subjecte i tibant, sensearrugues.

el llit depenent de si el llit està ocupat o no. Sigui com sigui, hi ha una sèrie denormes o criteris generals que s’han de seguir. Aquests criteris són:

• La roba de llit es canvia a diari cada matí coincidint amb la higiene de lapersona usuària, i sempre que es mulli o s’embruti.

• Els carros de roba bruta i neta han de ser diferents (vegeu figura 3.18 i figura3.19). Els carros de la roba no s’han d’entrar dins de l’habitació. La robabruta es recull en una bossa i només s’entra a l’habitació la roba necessàriaper fer el llit.

Figura 3.18. Carro de roba neta

Figura 3.19. Carro de roba bruta

• La roba de llit no s’ha d’espolsar. Els llençols ja venen doblegats d’unaforma determinada per permetre la correcta extensió i col·locació.

• En tot moment s’ha de preservar al màxim la intimitat de l’usuari. Es podenutilitzar cortines o mampares quan calgui.

• S’han d’aplicar mesures de prevenció com la higiene de mans i l’ús deguants.


Un llit desocupat és el llit en el qual no hi ha ningú en el moment de fer-lo mentreque un llit ocupat és el llit en el qual l’usuari és present en el moment de fer-lo.

En el cas del llit desocupat poden donar-se dues situacions i la diferència entre elsdos procediments és com es deixa acabat el llit perquè entri l’usuari:

• Es prepara el llit per a un usuari nou: llit tancat.

• Es prepara el llit mentre l’usuari s’aixeca: llit obert.

Vegeu els protocols corresponents per fer un llit desocupat o un llit ocupat.

Taula 3.1.

PROTOCOL PER FER UN LLIT DESOCUPAT

Conjunt d’activitats encaminades a mantenir una correcta neteja i higiene del llit de l’usuari.

OBJECTIUS

• Preparar el llit en condicions d’higiene i comoditat per a l’usuari.• Evitar arrugues i plecs en el llit.• Evitar complicacions en els usuaris enllitats.

MATERIAL NECESSARI

• Guants• Llençol de sota• Xopador• Travesser• Llençol de sobre• Coixinera• Bossa per a la roba bruta

PROCEDIMENT



3. Preparar la roba de llit perfectament ordenada i portar-la al costat del llit.

4. Informar l’usuari i/o la família del procediment i de com poden ajudar, en el cas d’un llit obert.

5. Col·locar el llit en posició horitzontal i frenar-lo.

6. Retirar el cobrellit i la manta, doblegar-los correctament per tornar-los a fer servir, si és el cas. Si no es vana tornar a fer servir, doblegar-los i posar-los a la bossa de roba bruta.

7. Retirar el coixí per canviar-li la funda i col·locar-lo sobre el respatller de la cadira.

8. Retirar la roba de llit bruta, dipositant-la en la bossa de roba bruta.

9. Col·locar la funda de matalàs i a sobre el llençol de sota, estenent-lo i ajustant-lo als quatre cantons evitantles arrugues. El dret ha de quedar cara amunt. El llençol està plegat longitudinalment de manera que es posasobre un costat del llit i es va desplegant sobre el llit.

10. Ajustar bé les cantoneres sota el matalàs, per la capçalera i els peus i fer les mitres, vigilar que no quedinarrugues.

11. Col·locar el xopador en la part central del llit. Sobre el xopador col·locar el travesser ajustant els doscostats sota el matalàs.

12. Estendre el llençol de sobre, amb la vora cap amunt i plegant els cantons inferiors. Aquest llençol estàplegat transversalment i el revés del llençol va cap amunt. El llençol es col·loca a la part de la capçalera i es vadesplegant cap als peus del llit, sense airejar-lo. S’ha de tenir en compte deixar prou tros de llençol per poderfer la volta o gira. Fer mitja mitra en les dues cantonades dels peus.

13. Col·locar el cobrellit i la manta seguint el mateix procediment que amb el llençol de sobre. La manta escol·loca a uns 20 cm de la capçalera i el cobrellit de 5 a 10 cm més amunt.

14. Fer la gira invertida amb la manta.




PROTOCOL PER FER UN LLIT DESOCUPAT

15. Fer la volta amb el llençol de sobre al damunt de la manta i el cobrellit.

16. Col·locar la coixinera i posar el coixí al capçal del llit.

17. Deixar el llit obert en pic o en ventall.




OBSERVACIONS

• No s’ha de deixar la roba de llit neta sobre cap superfície bruta ni a terra, per prevenir possibles infeccions.• No s’ha d’airejar la roba de llit.• Cal frenar el llit abans de començar el procediment.• El llençol de sobre, la manta i el cobrellit es poden ajustar cada un individualment sota el matalàs. Una altraopció és, quan els tres elements estan col·locats, ajustar-los tots tres a la vegada sota el matalàs pels peus, ifer mitges mitres.

Taula 3.2.

PROTOCOL PER FER UN LLIT OCUPAT

Conjunt d’activitats encaminades a mantenir una correcta neteja i higiene del llit de l’usuari.

OBJECTIUS

• Preparar el llit en condicions d’higiene i comoditat per a l’usuari.• Evitar arrugues i plecs en el llit.• Evitar complicacions en els usuaris enllitats.

MATERIAL NECESSARI

• Guants• Llençol de sota• Xopador• Travesser• Llençol de sobre• Coixinera• Bossa per a la roba bruta

PROCEDIMENT



3. Preparar la roba de llit perfectament ordenada i portar-la al costat del llit.

4. Informar l’usuari i/o la família del procediment i de com poden ajudar.

5. Preservar la intimitat de l’usuari (cortines, pantalles).

6. Controlar el risc de caigudes.

7. Col·locar el llit en posició horitzontal i frenar-lo.

8. Retirar el coixí per canviar-li la funda i col·locar-lo sobre una cadira, si no està contraindicat.

9. Realitzar la higiene de l’usuari enllitat.

10. Afluixar la roba del llit.

11. Retirar el cobrellit i la manta. Doblegar-los correctament per tornar-los a fer servir, si és el cas. Si no es vana tornar a fer servir, doblegar-los i posar-los a la bossa de roba bruta.

12. Deixar l’usuari tapat amb el llençol superior.

13. Posar a l’usuari en decúbit lateral.

14. Enrotllar la roba bruta de sota al llarg, al costat de l’esquena de l’usuari, i deixar la roba neta en aquestameitat del llit.



unitat.


PROTOCOL PER FER UN LLIT OCUPAT

15. Col·locar el llençol net a la meitat del llit lliure. Ajustar-lo a la capçalera i als peus i fer la mitra.

16. Col·locar el xopador i posar travesser, i ajustar per sota del matalàs.

17. Girar l’usuari cap al costat net, retirant els llençols bruts i el travesser pel costat brut. Dipositar la roba brutaen les bosses destinades a aquesta finalitat.

18. Fer l’altra meitat del llit.

19. Estirar el llençol i el travesser evitant les arrugues, posar-los per davall del matalàs i fer les mitres.

20. Col·locar a l’usuari en decúbit supí.

21. Estendre el llençol de sobre net sobre l’usuari al mateix temps que es retira el brut.

22. Col·locar cobrellit i manta, si cal, des de sobre el pit de l’usuari centrat i desplegant cap als peus del llit.

23. Fer les mitres a les cantonades dels peus del llit.

24. Doblegar la part superior del llençol per sobre del cobrellit.

25. Esponjar el coixí i col·locar la coixinera.

26. Col·locar el coixí sota el cap de l’usuari.

27. Acomodar l’usuari i comprovar que li quedi el timbre a l’abast.

28. Controlar el risc de caigudes.



31. Registrar el procediment realitzat i les possibles incidències. Fer constar la data i l’hora, el motiu i laresposta de l’usuari.

OBSERVACIONS

• Assegurar les condicions ambientals de l’habitació. Mantenir una temperatura adequada, entre 20-22 °C, ievitar corrents d’aire.• Canviar diàriament la roba de llit després del bany, i sempre que es mulli o es taqui.• Evitar introduir el carro de la roba neta a l’habitació de l’usuari. Introduir només la bossa on es dipositarà laroba bruta.• No airejar la roba bruta i dipositar-la directament a la bossa de la roba bruta.• Coordinar els moviments en cas que dues persones facin el llit.

Visualitzeu el procediment per fer el llit ocupat:

https://www.youtube.com/embed/75o2sJeTf3I?controls=1

Per fer la mitra completa cal seguir els passos següents (vegeu figura 3.20):

1. Col·locar el llençol a la capçalera i els peus per sota el matalàs amb elpalmell de la mà i allisar-lo.

2. Aixecar la roba que queda penjant en el lateral i formar un triangle a sobredel llit.

3. Col·locar la part del llençol que queda penjant sota el matalàs i allisar-la.




4. Deixar caure el plec realitzat anteriorment i col·locar el plec formant unangle de 45º aproximadament.

Figura 3.20. Passos per fer la mitra

Les formes d’obertura del llit són les següents (vegeu figura 3.21):

• En pic. Es doblega dues vegades l’extrem superior del llençol per on had’entrar l’usuari en el mateix sentit.

• En ventall. S’agafen els dos extrems superiors de la gira i es dobleguen capals peus del llit. Després cal posar-los cap a la meitat del llit en sentit invers.

• Variant. S’obre el llit des dels extrems fins a la meitat del llit, i després estorna a doblegar fins al final del llit.

Figura 3.21. Formes d’obertura del llit


4. Recollida i transport de mostres biològiques

Per establir el diagnòstic d’una malaltia, de vegades és necessari l’obtenció demostres biològiques per analitzar-les en un laboratori. Depenent del tipus demostra, es poden obtenir en el centre sanitari, el domicili de l’usuari o el mateixlaboratori.

Una mostra biològica és una petita quantitat de material biològic excretadao extreta de l’organisme amb la finalitat d’analitzar-la.

4.1 Tasques del tècnic en atenció a persones en situació dedependència

L’obtenció d’algunes d’aquestes mostres biològiques la pot dur a terme el tècnicen atenció a persones en situació de dependència o el mateix usuari. Hi ha altresmostres de les quals s’encarrega el personal d’infermeria. En aquest cas la tascadel tècnic és:

• Acompanyar l’usuari.

• Preparar l’usuari per a l’obtenció de la mostra.

• Preparar el material necessari.

• Ajudar en el procediment.

• Recollir el material.

• Acomodar l’usuari quan acaba el procediment.

En ocasions, l’usuari ha de seguir unes instruccions al seu domicili abans de lapresa de la mostra. En aquest cas la tasca del tècnic consisteix a ajudar l’usuari acomplir-les. Les instruccions poden incloure els següents aspectes:

• Mantenir un període de dejuni.

• Seguir una dieta prèvia.

• Rebre informació sobre la pauta farmacològica.

• Establir la forma de recollida, conservació i transport de mostres, quan hoha de realitzar el mateix usuari.

• Informar dels efectes adversos possibles.


El dia de la recollida de la mostra en el centre sanitari el tècnic ha d’acompanyarl’usuari dependent per ajudar-lo en les següents tasques:

• Recordar la cita.

• Acompanyar o traslladar l’usuari fins al lloc on s’ha d’efectuar la presa demostres.

• Ajudar en els tràmits administratius.

• Col·laborar amb el personal sanitari en la presa de mostres.

• Tranquil·litzar l’usuari.

En el cas de la presa d’algunes mostres, com les d’orina i femta, que pot dur aterme l’usuari sol o amb l’ajuda del tècnic es necessiten uns recipients especialsque s’han de manipular seguint unes indicacions. En general aquestes indicacionssón les següents:

• Cal utilitzar sempre el recipient adequat per a la recollida. Aquest recipientel proporcionarà el personal sanitari.

• Cal llegir les instruccions per a la presa de mostres i la seva conservacióabans de treure el recipient de la bossa.

• Cal fer higiene de mans i utilitzar guants abans de la presa de mostres.

• No s’ha de trencar la bossa de plàstic que conté el recipient, ja que unavegada presa la mostra es millor posar-lo a dins.

• Cal mantenir el recipient obert el temps imprescindible.

• No s’han de tocar l’envàs ni la tapa per dins.

• En el moment de la presa de mostres, cal mantenir la tapa a la mà o col·locar-la cap amunt sobre una superfície neta.

• S’ha de conservar la mostra seguint les indicacions.

• Cal entregar la mostra el més aviat possible.

En ocasions, durant la presa de mostres l’usuari pot patir situacions que com atècnic en atenció a persones en situació de dependència cal conèixer per sabercom fer-hi front:

• Desmai o mareig: s’ha de col·locar l’usuari estirat en una llitera situada enun lloc amb bona ventilació i afluixar-li la roba.

• Nàusees: cal acomodar l’usuari, fer que respiri de manera lenta i profundai posar-li compreses fredes al cap.

• Vòmits: cal donar a l’usuari un recipient adequat i humitejar-li la boca ambuna mica d’aigua.


• Convulsions: cal evitar que l’usuari es faci mal a si mateix intentantaguantar les seves extremitats, però sense restringir-li el moviment.

En tots els casos s’ha d’avisar el metge si es considera necessari.

4.2 Protocols de recollida de mostres biològiques

Per a l’obtenció de mostres biològiques hi ha d’haver un manual amb elsprocediments de recollida i manipulació de mostres. El manual ha d’incloureinstruccions sobre:

• Contingut de la petició analítica

• Informació per al pacient

• Informació per al personal implicat en l’obtenció i recollida de mostres

• Identificació de pacients, peticions i mostres

S’ha de disposar de l’equipament necessari per a la conservació i preparació deles mostres. El material ha de ser estèril i d’un sol ús, si escau. El recipient hade ser l’indicat segons la naturalesa de la mostra i el tipus d’anàlisi. En funcióde les mostres que s’han d’obtenir, s’ha de conèixer amb exactitud la quantitati concentració de substàncies additives. Els procediments per a l’obtenció demostres s’han de descriure pas a pas.

Els requisits tècnics de la presa de mostres han d’estar descrits en el manual deprocediment de recollida i manipulació de les mostres. Aquest manual ha d’estardisponible en les àrees dels punts d’obtenció de mostres, per a la seva consulta perpart del personal extractor. El manual té la funció d’ajudar a aconseguir l’obtenciócorrecta de les mostres recollides en els recipients adequats per a cada constituenten concret, així com de donar la informació del temps necessari per a la sevarealització.

També hi ha d’haver un sistema d’identificació i registre de la persona que ha fetl’obtenció, que ha d’anotar les possibles incidències en el procés d’obtenció de lesmostres i informar al laboratori.

El procediment d’identificació d’usuaris, peticions i mostres ha d’estar dissenyatper tal d’evitar les errades. La identificació ha de ser única i inequívoca. Es potutilitzar codificació alfanumèrica, codi de barres o un procés informatitzat. Lacomprovació de la identificació d’usuaris, peticions i mostres ha de fer-se en elmoment de l’obtenció i per la persona que la realitza, i ha de quedar registrada.

L’espai on es realitza l’obtenció de les mostres ha de tenir les característiquesadequades per tal de garantir el respecte a la intimitat dels usuaris.

Pel que fa a l’extracció, cada punt ha d’estar dotat amb una butaca reclinable ocadira amb recolzabraços i disposar d’una llitera a la mateixa àrea d’obtenció de


mostres. S’ha de disposar també d’una taula auxiliar per al material d’extracció iun recipient adequat per a l’eliminació de residus sanitaris, amb especial atencióa l’eliminació d’objectes punxants. Hi ha d’haver un espai reservat i degudamentidentificat per a la preparació i conservació de les mostres i amb un rentamans peral personal.

Les punxades i els talls són el principal risc durant la recollida de mostres. Lesmesures de prevenció que cal tenir en compte són:

• Rentar-se les mans abans i després del procediment.

• Utilitzar guants d’un sol ús.

• Cobrir les lesions cutànies.

• No reencaputxar agulles ni desacoblar-les de la xeringa.

• Rebutjar el material punxant i tallant en contenidors rígids adequats.

• Tancar bé els contenidors de mostres.

Hi ha diferents tipus de mostres biològiques:

• Mostres de sang

• Mostres d’orina

• Mostres fecals

• Mostres d’exsudats

• Mostres d’esput

• Mostres d’úlceres per pressió

4.2.1 Recollida de mostres sanguínies

Les mostres sanguínies es poden obtenir dels capil·lars, de les venes o de lesartèries, en funció de la finalitat de l’anàlisi. El procediment d’obtenció de lamostra també és diferent.

La funció del tècnic en atenció a persones en situació de dependència en l’obtencióde la mostra sanguínia és la d’acompanyar en tot moment l’usuari i col·laborar ambel personal d’infermeria a preparar i recollir el material necessari per la realitzaciódel procediment.

Els principals riscos per a l’usuari són la possibilitat que es maregi o l’apariciód’hematomes a la zona de punció.


Recollida de sang per punció capil·lar

Les mostres de sang capil·lar serveixen per fer determinacions bioquímiques, comper exemple el nivell de colesterol en sang o la concentració de glucosa percontrolar la diabetis (vegeu figura 4.1). El mètode d’extracció és senzill, ràpidi segur.

Figura 4.1. Punció al dit

Font: Wikimedia

El protocol per a la recollida de sang per punció capil·lar és el següent:

Taula 4.1.

PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRA DE SANG CAPIL·LAR

Conjunt de mesures per l’obtenció de mostra de sang capil·lar.

OBJECTIU

• Conèixer els valors de components bioquímics de la sang d’una persona.

MATERIAL NECESSARI

• Contenidor d’objectes punxants• Alcohol o povidona iodada• Dispositiu per punxar el dit• Llancetes• Gases• Guants• Aparell mesurador (glucòmetre) o pipeta de vidre o portaobjectes

PROCEDIMENT



3. Identificar l’usuari.



unitat.


PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRA DE SANG CAPIL·LAR



6. Col·locar l’usuari en la posició més adient. Si és possible, assegut.

7. Triar la zona de la punció. Normalment són els dits de les mans, i preferentment les parts laterals, ja que lazona central de la polpa és més sensible al dolor. També es pot fer la punció al lòbul de l’orella, als dits delspeus, etc.

8. Per afavorir una millor sortida de la gota de sang es pot fer un massatge lleuger al dit, amb la mà cap peravall i per sota del nivell del cor.

9. Desinfectar la zona de punció (dit) amb una gasa mullada amb alcohol o povidona iodada.

10. Punxar el dit amb la llanceta, una sola vegada, i deixar perdre la primera gota.

11. Recollir les següents gotes sobre la tira reactiva, el tub capil·lar o un portaobjectes de vidre, segons lesindicacions de la determinació.

12. Després d’obtenir la mostra, pressionar sobre el punt de punció amb una gasa.

13. Deixar l’usuari en una posició còmoda i adequada que li permeti tenir fàcil accés al timbre i als objectespersonals.


15. Acomiadar-se de l’usuari.


17. Registrar el procediment i les possibles incidències.

OBSERVACIONS

• Actualment hi ha dispositius per punxar que es poden utilitzar en altres zones.• Cal que l’aparell mesurador i les tires reactives estiguin en bon estat.

Recollida de sang arterial

Les mostres de sang arterial serveixen per determinar el pH i les pressions parcialsd’oxigen i diòxid de carboni de la sang. Cal informar l’usuari que aquestaextracció pot ser dolorosa. Se l’ha de tranquil·litzar, ja que l’ansietat pot produirhiperventilació.

La mostra ha de ser recollida per personal mèdic o personal d’infermeria segonsels procediments o instruccions de cada centre. S’utilitzen xeringues amb agullesespecials i anticoagulant. Sovint s’utilitzen xeringues comercials, que ja contenenheparina liofilitzada i tenen un tap de seguretat (vegeu figura 4.2).

Figura 4.2. Xeringa per a extracció de sang arterial

Font: International Emergency Medicine Education Project


En l’elecció del lloc de punció cal tenir en compte els següents criteris:

• Accessibilitat

• Mida dels vasos

• Flux sanguini col·lateral

• Risc de complicacions

• Existència d’edema

El protocol per a la recollida de sang arterial és el següent:

Taula 4.2.

PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRA DE SANG ARTERIAL

Conjunt de mesures per l’obtenció de mostra de sang arterial per analitzar.

OBJECTIU

• Obtenir la quantitat suficient de sang per les determinacions analítiques sol·licitades.

MATERIAL NECESSARI

• Antisèptic• Batea• Contenidor d’objectes punxants• Esparadrap• Gases• Guants• Xeringa de gasometria

PROCEDIMENT






6. Col·locar l’usuari en la posició més adient.

7. Prevenir el risc de caigudes.

8. Seleccionar l’artèria adequada per palpació. La primera opció és l’artèria radial, ja que és la més accessiblei té menys risc postpunció, seguida de l’humeral i la femoral.

9. Si s’escull l’artèria radial, col·locar l’avantbraç en una superfície plana amb el palmell de la mà enhiperextensió.

10. Valorar la viabilitat de la circulació col·lateral mitjançant el test d’Allen.

11. Després de confirmar la circulació col·lateral, localitzar amb els dits índex i mig l’artèria, deixant lliure entreels dits el punt on el pols sigui més intens.

12. Deixar asèptica la zona de punció.

13. Eliminar l’aire i l’heparina de la xeringa (si és precarregada, no cal).

14. Introduir l’agulla amb un angle de 45º (en artèria radial) o de 90º aproximadament (en artèria humeral),amb el bisell cap amunt, fins que reflueixi la sang de manera pulsativa (en cas que l’èmbol de la xeringa nopugi sol, estirar de l’èmbol suaument). Obtenir 2-3 cc de mostra.

15. En cas de no obtenir mostra o de pèrdua de l’artèria, extreure l’agulla fins just després de la pell, canviantl’angle. No s’han de fer mai canvis d’angle en capes profundes de la pell ja que es poden lesionar vasos inervis.



unitat.


PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRA DE SANG ARTERIAL

16. Retirar ràpidament l’agulla i mantenir una pressió en el lloc de punció, 5 minuts si no existeix trastorn de lacoagulació i 10 minuts en cas que sí que existeixi.

17. Tirar l’agulla al contenidor d’objectes punxants (tipus III) i posar immediatament el tap a la xeringa eliminantles bombolles d’aire que puguin quedar a l’interior.

18. Etiquetar la xeringa amb el mateix número que la petició.


20. Cursar ràpidament la mostra.


22. Registrar el procediment i les possibles incidències.

OBSERVACIONS

• Evitar zones que presentin hematomes i/o múltiples puncions.• Per obtenir resultats de gasometria basal en cas que l’usuari porti oxigenoteràpia, cal retirar l’oxigen segonsprescripció facultativa.• En cas que l’usuari estigui sotmès a tractaments anticoagulants o presenti trastorns de la coagulació, s’ha demantenir la pressió durant 10 minuts i cobrir la zona de punció amb un apòsit compressiu.• No s’ha de rodejar mai el membre puncionat amb esparadrap fent efecte torniquet.

Test d’Allen

El test d’Allen és una maniobra que serveix per valorar la circulació colateral, amb la finalitatde protegir la mà de l’usuari d’una possible isquèmia en cas que hi hagi cap complicació.

Es comprimeix el pols radial i cubital i es demana a l’usuari que obri i tanqui el puny.Després de 5-10 flexoextensions sol aparèixer pal·lidesa isquèmica palmar. Amb la màde l’usuari estirada, s’allibera la compressió cubital i es registra el temps necessari perquèreaparegui la coloració palmar habitual. Si torna el seu color habitual en menys de 15segons, es considera que la circulació col·lateral és adequada.

Recollida de mostres de sang venosa

La recollida de sang venosa és la tècnica d’extracció de sang utilitzada amb mésfreqüència. Les mostres de sang venosa serveixen per confirmar o descartarmalalties, veure l’evolució d’una malaltia en concret o controlar l’estat de salutde la persona. La mostra sol ser recollida per personal d’infermeria segons elsprocediments o instruccions de cada centre.

El lloc de punció sol ser una vena perifèrica: les més utilitzades són les del braç iles de la mà.

Per fer l’extracció cal demanar a l’usuari que estiri el braç i el recolzi sobre unasuperfície amb el palmell de la mà cap amunt. Si l’usuari és al llit, se li potcol·locar un coixí sota el braç.

El mobiliari i el material que cal utilitzar per a l’extracció és el següent:

• Carret de transport del material. Ha de disposar de prestatges per tenir amà. Si hi ha prestatges fixes, es pot prescindir del carret (figura 4.3).

• Cadira per a l’extracció. Ha de ser de fàcil accés per al personal encarregatde l’extracció i còmoda i segura per a l’usuari (figura 4.3).


Figura 4.3. Carret de transport i cadira per a l’extracció

Font: ICS

• Safates per a les gradetes dels tubs de mostres. Cal que siguin de fàcilmaneig i amb capacitat suficient.

• Llitera o seient reclinable. Cal que estigui disponible per si és necessari.

• Guants d’un sol ús

• Gasa o cotó

• Esparadrap

• Tubs de buit. Són tubs estèrils per a l’obtenció d’un volum determinat desang. Poden ser amb o sense buit predeterminat. Estan fets de plàstic ovidre transparent i tenen un tap per tancar-los hermèticament. El color deltap indica el tipus d’additiu que conté o si el tub no conté additiu. S’han deseguir les instruccions d’ús que proporciona el fabricant. En l’etiqueta quecontenen consta la data de caducitat entre altres informacions.

• Portatubs. Són uns dispositius que s’utilitzen per encaixar les agulles ambels tubs, això fa augmentar la seguretat del sistema.

• Xeringues. Han de ser de plàstic, estèrils i de la mida adequada a la quantitatde sang que es vol obtenir.

• Agulles. Han de ser estèrils i adequades al sistema d’extracció. Segons lamida, tenen un codi de color determinat. Per a extraccions s’utilitzen les decalibre 0,9, 0,8 i 0,7 mm, i la llargària oscil·la entre 25 i 40 mm.

• Agulles d’ales (papallones). Són agulles estèrils de diàmetre i mida méscurta que les anteriors. Es mantenen amb unes ales i estan adherides a unalínia de catèter prim i flexible. A l’altre extrem estan connectades a unaampolla de recollida, un tub de buit o una xeringa.

• Sistema de compressió (banda de goma elàstica). S’usen per provocar unaestasi venosa que augmenti el calibre de la vena. La goma elàstica es posaper sobre del lloc de la punció.

• Antisèptics. S’utilitzen per desinfectar la zona de punció. Els més usualssón l’alcohol isopropílic al 70%, l’alcohol etílic al 70% i la povidona iodadaal 10%.

Material per a extracció de sangvenosa. Font: ICS

Tubs de buit. Font: Wikimedia

Etiqueta. Font: ICS


• Contenidors rígids. S’usen per dipositar les agulles.

• Gel. Servei per evitar la formació d’hematomes.

• Dispositius per escalfar. En alguns casos s’utilitzen per incrementar el fluxde sang.

• Fitxes plastificades amb referència al procediment, utilització del tubs,actuacions davant punxades accidentals, telèfons d’emergències o protocold’eliminació de residus.

Els sistemes per a l’obtenció de sang per punció venosa poden ser:

Extracció de sang amb catèter. Font:ICS

1. Sistemes tancats, que estableixen un circuit tancat des de la vena del’usuari fins als tubs. Per tant, no hi ha contacte amb l’exterior i evitenla contaminació de la mostra. Els sistemes de buit consten d’una agullahipodèrmica estèril d’un sol ús i un portatubs. En els sistemes tancats lapart de l’agulla que no està en contacte amb la vena té una vàlvula retràctilque evita la sortida de sang en una extracció múltiple. Això permet omplirels diferents tubs de la mostra de forma segura (vegeu figura 4.4).

2. Sistemes oberts, que es realitzen amb xeringa i agulla. No són recomana-bles ja que augmenten el risc de punxades accidentals.

Figura 4.4. Procediment d’extracció de sang amb sistema tancat

ICS

Per prevenir el risc d’infeccions del personal d’extraccions cal:

• Evitar el contacte amb mostres de sang (totes són potencialment infeccio-ses).


• Utilitzar guants d’un sol ús, tant en el moment de l’extracció com en lesmanipulacions posteriors.

• Utilitzar sistemes d’extracció segurs.

• Eliminar el material d’extraccions en contenidors rígids.

• Mantenir les condicions higièniques adequades en el lloc de treball.

Si es produeix una contaminació, cal seguir els protocols d’esquitxada de mucoseso d’exposicions percutànies (punxades, talls o exposicions a pell no intacta).

En el cas de punció venosa domiciliària s’ha de comunicar a l’usuari el dia il’hora de l’extracció i les normes que ha de seguir per a la seva realització.

Els residus punxants o tallants generats s’han de dipositar al contenidor rígid itransportar al centre d’extraccions per a la seva correcta eliminació.

El protocol per a la recollida de sang arterial és el següent:

Taula 4.3.

PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRA DE SANG VENOSA

Conjunt de mesures per l’obtenció de mostra de sang venosa per analitzar.

OBJECTIU

• Obtenir la quantitat suficient de sang per a les determinacions analítiques sol·licitades.

MATERIAL NECESSARI

• Antisèptic• Batea• Contenidor d’objectes punxants• Esparadrap• Torniquet o compressor• Gases• Guants• Tubs analítics necessaris segons la petició• Palometa o sistema de doble bisell i Vacutainer en cas de fer-ho amb el mètode del buit.• Agulla endovenosa i xeringues, en cas de fer-ho amb mètode de xeringa.

PROCEDIMENT

1. Preparar el material.• Comprovar les determinacions analítiques que se sol·liciten per veure la quantitat de sang necessària segonsels tubs.• Identificar els tubs amb les dades de l’usuari i el número de petició (codis de barres de la petició).





6. Col·locar l’usuari en la posició més adient, braç en hiperextensió.


8. Seleccionar la vena per la venopunció tenint en compte la quantitat de sang necessària i l’estat de les venes.

9. Fer l’antisèpsia de la zona. Deixar assecar la pell.



unitat.


PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRA DE SANG VENOSA

10. Col·locar el torniquet/compressor 10-15 cm per damunt del punt de venopunció segons el sistema escollit:• Sistema amb xeringa: col·locar l’agulla endovenosa a la xeringa, fixar la vena amb el dit polze i introduir-laamb una inclinació de 20-30º en direcció al retorn venós. Si es produeix retorn venós a l’agulla, amb la mà nodominant estabilitzar l’agulla i la xeringa estirant l’èmbol amb la mà dominant per extreure la sang necessària(aspirar suaument per evitar hemòlisi i col·lapse de les venes).• Sistema amb buit: col·locar el sistema Vacutainer a l’agulla o a la palometa. Fixar la vena amb el dit polze iintroduir-la amb una inclinació de 20-30º en direcció al retorn venós. Si es produeix retorn venós a l’agulla,amb la mà no dominant estabilitzar l’agulla i el Vacutainer, mentre que amb la mà dominant es pressiona el tubd’analítica fins que es perfori.

11. Retirar el torniquet/compressor i l’agulla quan la sang ja flueixi.

12. Emplenar els tubs fins al nivell necessari invertint tres o quatre cops cada tub.

13. Pressionar sobre la zona de punció amb una gasa fins que finalitzi el sagnat.

14. Llençar el material punxant al contenidor d’objectes punxants (tipus III).


16. Cursar ràpidament la mostra.



OBSERVACIONS

• Evitar zones que presentin hematomes i/o múltiples puncions.• En cas que l’usuari porti serumteràpia, és preferible elegir el braç oposat.• Emplenar els tubs amb la sang necessària (fins arribar a la marca i acabar el buit): primer el tub de plasmacitrat, després el tub de sèrum i finalment la resta. Un cop emplenats, invertir-los diverses vegades perquè lasang i l’anticoagulant es barregin.• No puncionar les fístules arteriovenoses (FAVI) ni en braços on s’hagin realitzat mastectomies ja que tenencompromès el retorn venós.• En cas que l’usuari estigui sotmès a tractaments anticoagulants o presenti trastorns de la coagulació, calmantenir la pressió durant més estona.

4.2.2 Recollida de mostres d’orina

Les mostres d’orina serveixen per estudiar diversos paràmetres, com el color,l’olor, l’aspecte, el volum o el pH de l’orina. A més, també serveixen per veuresi en l’orina hi ha substàncies que no haurien de ser-hi, com sang, proteïnes,glucosa, cetones, cristalls o bacteris. En general, la mostra pot ser recollida pelmateix usuari, amb la col·laboració del tècnic en atenció a persones en situació dedependència.

Hi ha diferents tècniques de recollida d’orina segons les dades que es vulguinobtenir:

• Recollida de mostra d’una sola micció per a anàlisi elemental

• Recollida de mostra d’orina per urinocultiu

• Recollida d’orina de 24 hores

Els recipients per a la recollida d’orina també són diferents depenent de la tècnica(vegeu figura 4.5). En general són recipients de plàstic estèril de boca ampla i amb


tapa de rosca. En el cas de la recollida d’orina de 24h aquests recipients són demajor capacitat (2 litres). Els recipients estan tancats i sols s’han d’obrir en elmoment de la recollida d’orina, evitant tocar l’interior o la vora del recipient.

Figura 4.5. Recipients per a la recollidad’orina

ICS

En cas de recollida d’orina per sondatge vesical, es recull amb tubs de plàsticestèril o amb recipients estèrils de boca ampla.

Recollida de mostra d’una sola micció per a anàlisi elemental

Les mostres d’una sola micció serveixen per conèixer les característiques físico-quimiques de l’orina. S’utilitza l’orina de la primera micció del matí. Si l’usuariés autònom, la pot recollir ell mateix seguint les indicacions del tècnic. Si l’usuarino és autònom, el tècnic ha d’ajudar-lo per obtenir la mostra.

Els recipients que s’utilitzen són els pots estèrils de plàstic de boca ampla (vegeufigura 4.6). En alguns casos consta del recipient amb un forat per col·locar dostubs amb buit preestablert (vegeu figura 4.7).

Figura 4.6. Mostres d’orina

Wikimedia


Figura 4.7. Recipient de recollida d’orina

ICS

Les instruccions per a la recollida van escrites a l’envàs. Visualitzeu el vídeo del’Institut Català de la Salut sobre com es manipula el recipient amb els tubs debuit:

https://www.youtube.com/embed/kANtRWcrrVc?controls=1

El protocol per a la recollida d’una mostra d’orina és el següent:

Taula 4.4.

PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES D’ORINA

Conjunt de mesures per a l’obtenció d’una mostra d’orina (20 cc) per micció.

OBJECTIU

• Realitzar anàlisi i/o cultiu d’orina.• Obtenir les mostres correctament per la prova sol·licitada.

MATERIAL NECESSARI

• Guants• Recipient d’orina estèril• Material necessari per a la higiene de genitals• Etiquetes identificatives• Orinal pla o ampolla

PROCEDIMENT








8. Acompanyar l’usuari al bany si és autònom o col·locar l’orinal pla si l’usuari està enllitat.

9. Realitzar la higiene de genitals segons el protocol.

10. Obrir el recipient, procurant que les vores no toquin res per evitar la contaminació de la mostra.






PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES D’ORINA

11. No utilitzar el primer raig de micció i sense parar recollir en el recipient un mínim de 20 ml.

12. Deixar que finalitzi la micció a l’orinal pla, ampolla o vàter.

13. Tancar el recipient.

14. Ordenar, recollir, netejar i/o rebutjar el material utilitzat. Retirar l’orinal pla, si està enllitat.


16. Etiquetar la mostra i avisar al servei de recollida corresponent per portar-la immediatament al laboratori o anevera durant un màxim de 24 hores.

OBSERVACIONS

• Per evitar la contaminació és necessari realitzar una correcta higiene de genitals i utilitzar els recipientsapropiats.• La recollida s’ha de fer a primera hora del matí, tenint en compte que almenys hagin transcorregut 4 horesdes de l’última micció.• Si l’usuari és autònom, es pot afavorir la seva independència per a recollir la mostra, però estant present perajudar-lo.• Cal comprovar que els recipients estan identificats abans d’enviar-los al laboratori.• Cal col·locar-se guants per manipular les mostres.• Registrar el procediment realitzat i les possibles incidències. Anotar la data de recollida de la mostra i lespossibles incidències en el full de curs clínic.

Recollida de mostra d’orina per urinocultiu

Les mostres recollides per urinocultiu serveixen per conèixer si l’usuari té infecciód’orina, així com per determinar-ne el microorganisme responsable. En aquest castambé s’utilitza l’orina de la primera micció del matí. Les condicions d’asèpsiaper obtenir la mostra han de ser més estrictes, ja que si la mostra es contamina potalterar els resultats de l’anàlisi.

Per recollir la mostra d’orina hi ha diversos sistemes:

• Igual que en la recollida d’una mostra d’orina d’una sola micció

• Sondatge vesical

• Punció suprapúbica

• Orina d’uretrostomia i nefrostomia

El protocol per a la recollida d’una mostra d’orina amb sondatge vesical és elsegüent:

Taula 4.5.

PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES D’ORINA AMB SONDATGE VESICAL

Definició

Conjunt de mesures per a l’obtenció d’una mostra d’orina suficient a través de la sonda als usuaris portadorsde sondatge vesical.

OBJECTIU

• Realitzar anàlisi i/o cultiu d’orina.• Obtenir les mostres correctament per la prova sol·licitada.



unitat.


PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES D’ORINA AMB SONDATGE VESICAL

MATERIAL NECESSARI

• Guants• Recipient d’orina estèril• Pinça de Kocher• Agulla estèril• Xeringa de 20 ml estèril• Antisèptic aquós• Gases• Etiquetes identificatives

PROCEDIMENT




4. Informar l’usuari i/o la família del procediment i de com ens poden ajudar.




8. Fer el pinçament de la bossa prèviament a la recollida.

9. Desinfectar la zona de punció (dispositiu específic per la presa de mostres) amb povidona iodada i esperarque s’eixugui (1-3 minuts).

10. Extreure 20 ml d’orina mitjançant la punció en la zona pintada.

11. Buidar el contingut de la xeringa al recipient estèril evitant el contacte amb les mans.

12. Despinçar la bossa i identificar la mostra.

13. Rentar les restes de povidona iodada.



16. Portar la mostra al laboratori el més aviat possible o deixar-la a nevera un màxim de 24 hores.

OBSERVACIONS

• No recollir mai la mostra d’orina de la bossa.• No desconnectar mai la bossa de la sonda per recollir una mostra.• Comprovar la identificació de les mostres abans de cursar-les al laboratori.• Col·locar-se guants per manipular les mostres.• Registrar el procediment realitzat i les possibles incidències. Anotar la data de recollida de la mostra i lespossibles incidències en el full de curs clínic.

Recollida d’orina de 24 hores

La recollida d’orina de 24h es fa quan interessa conèixer si el funcionament renalés correcte i per a l’estudi de la litiasi renal. En el cas del control de la diüresi esrecull tota l’orina eliminada durant 12 o 24 hores segons les indicacions.

Si l’usuari és autònom, la pot recollir ell mateix seguint les indicacions del tècnic.Si l’usuari no és autònom, el tècnic ha d’ajudar-lo a obtenir la mostra. Cal tenirpresent que per a algunes anàlisis cal seguir una dieta específica uns dies abans dela prova.


Els recipients que s’utilitzen són pots estèrils de plàstic de boca ampla d’un a doslitres de capacitat (vegeu figura 4.8).

Figura 4.8. Recipient d’orina de 24 hores

ICS

Durant el temps de recollida de la mostra el contenidor d’orina s’ha de guardara la nevera. Per realitzar algunes determinacions cal afegir al pot d’orina àcidclorhídric.

Visualitzeu el vídeo de l’Institut Català de la Salut sobre com fer la recollidad’orina de 24h acidificada:

https://www.youtube.com/embed/lhdwQqYeXx0?controls=1

El protocol per a la recollida d’una mostra d’orina de 24 hores és el següent:

Taula 4.6.

PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES D’ORINA DE 24 H

Conjunt de mesures per l’obtenció d’una mostra d’orina de 24 hores.

OBJECTIUS

• Realitzar anàlisi d’orina.• Obtenir les mostres correctament per la prova sol·licitada.

MATERIAL NECESSARI

• Guants• Recipient d’orina de 24 hores estèril• Etiquetes identificatives

PROCEDIMENT









unitat.


PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES D’ORINA DE 24 H

5. Fixar una hora per començar i acabar la recollida. Per exemple, des de les 7 del matí a les 7 del matí del diasegüent.

6. Rebutjar l’orina de la primera micció del matí del primer dia.

7. Recollir tota l’orina que faci l’usuari durant el dia i la nit.

8. Recollir l’orina de la primera micció del matí del dia següent.


10. Etiquetar la mostra i lliurar el contenidor.

OBSERVACIONS

• S’ha de tenir la precaució de guardar el recipient en un lloc fosc i fresc (per exemple, la nevera).• Segons l’estudi que s’hagi de realitzar, de vegades cal introduir algun additiu al recipient.• Per evitar contaminació és necessari utilitzar els recipients apropiats.• Si l’usuari és autònom, s’ha d’afavorir la seva independència per recollir la mostra, però cal estar present perajudar-lo.• Comprovar que els recipients estan identificats abans d’enviar-los al laboratori.• Col·locar-se guants per manipular les mostres.• Registrar el procediment realitzat i les possibles incidències. Anotar la data de recollida de la mostra i lespossibles incidències.

4.2.3 Recollida de mostres fecals

Les mostres fecals serveixen per determinar la presència en la femta de determinatsparàsits, sang o bacteris. Les anàlisis més habituals són el coprocultiu, l’anàlisiparasitològica, l’anàlisi de sang oculta i la digestió de principis immediats.

Normalment la recollida d’aquestes mostres es fa al domicili de la persona usuàriaamb unes instruccions molt concretes. Si l’usuari és autònom, la pot recollir ellmateix seguint les indicacions del tècnic. Si l’usuari no és autònom, el tècnic had’ajudar-lo a obtenir la mostra.

Els recipients més utilitzats són els pots estèrils de boca ampla i tancamenthermètic amb cullereta (vegeu figura 4.9).

Figura 4.9. Recipients per a mos-tres fecals



El protocol per a la recollida d’una mostra fecal és el següent:

Taula 4.7.

PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES FECALS

Conjunt de mesures per l’obtenció d’una mostra de femta.

OBJECTIU

• Realitzar anàlisi i/o cultiu de femta.• Obtenir les mostres correctament per la prova sol·licitada.

MATERIAL NECESSARI

• Guants• Recipient (el més idoni és el pot estèril amb cullereta)• Espàtula o depressor• Etiquetes identificatives• Orinal pla• Escovilló (en cas de mostra escassa o manca de deposició)• Xeringa (en cas de femta líquida)

PROCEDIMENT





5. Preservar la intimitat de l’usuari.



8. Col·locar un orinal pla si l’usuari està enllitat. Si l’usuari és autònom i pot col·laborar, se li demana que faci ladeposició a l’orinal pla (no al vàter) per a poder recollir la mostra.

9. Si la deposició és sòlida, recollir amb una espàtula una mostra de la femta de l’orinal pla.

10. Si la deposició és líquida, recollir amb una xeringa uns 5-10 ml de la part més mucosa i sanguinolenta.

11. Identificar la mostra.



PROCEDIMENT PER A COPROCULTIU

1. Recollir la mostra al pot estèril amb cullereta. Si la mostra no és suficient, s’utilitza l’escovilló. Si no hi hahagut deposició, s’introdueix l’extrem de l’escovilló a l’anus (a continuació s’ha de guardar a l’envàs).

2. Identificar la mostra.


4. Enviar la mostra al més aviat possible al laboratori.

OBSERVACIONS

• Per evitar les mostres mal recollides és necessari utilitzar els recipients adequats.• Cal obtenir quantitat suficient de la mostra (sempre inferior a mig pot de recollida).• Si l’usuari és autònom, s’ha d’afavorir la seva independència i recollir la mostra una vegada realitzada ladeposició.• Comprovar que els recipients estan identificats abans d’enviar-los al laboratori.• Col·locar-se guants per manipular les mostres.• Si es recull la mostra amb un escovilló i es tracta d’un escovilló amb mitjà de transport, cal fer pressió sobre lazona de l’envàs (ampolla).• Conèixer aliments i fàrmacs que poden alterar el resultat i enviar anotat al laboratori.• Guardar les mostres a la nevera.• Registrar el procediment realitzat i les possibles incidències. Anotar al curs clínic la data de la recollida de lamostra, tipus de deposició, coloració de la femta i les incidències sobre la recollida.• Per a la determinació de sang oculta en femta és aconsellable recollir 3 mostres seriades de 3 diesconsecutius.


Un exsudat es l’humor meso menys fluid que surt d’una

cèl·lula, d’un vas o d’uncapil·lar per extravasació en

els processos de tipusinflamatori.

4.2.4 Recollida d’exsudat

Les mostres d’exsudat serveixen per determinar els organismes que causen in-feccions en diferents parts del cos. Es poden obtenir exsudats nasals, faringis,conjuntivals, òtics, uretrals, vaginals, de fístules, d’úlceres i de ferides.

El material necessari per obtenir les mostres és un escovilló amb mitjà detransport per cultiu (vegeu figura 4.10) o un recipient estèril de boca ampla.

Figura 4.10. Escovilló amb mitjà de transport

ICS

En el següent protocol s’explica la recollida de mostres d’exsudat de ferides, nasal,òtic, faringi i axil·lar:

Taula 4.8.

PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES D’EXSUDAT

Conjunt de mesures per obtenir mostres biològiques per analitzar.

OBJECTIU

• Realitzar frotis per cultivar.• Obtenir la mostra correctament per a la prova sol·licitada.

MATERIAL NECESSARI

• Guants• Escovilló• Etiquetes identificatives• En el frotis de ferides: gases estèrils, material de cures prescrit• Aigua estèril o sèrum fisiològic

PROCEDIMENT PER A FROTIS DE FERIDES QUIRÚRGIQUES I CRÒNIQUES








8. Destapar ferida.




9. Rentar la zona al voltant de la ferida amb solució neutra i aclarir-la amb solució salina abundant si la feridaés molt bruta. Netejar l’excés d’exsudat amb solució salina.

10. En cas d’existir exsudat purulent, rebutjar-lo.

11. No fregar la ferida amb força.

12. Aspirar l’exsudat amb xeringa i utilitzar l’escovilló com a medi de transport.

13. Dipositar escovilló en recipient.

14. Etiquetar el tub.

15. Curar la ferida i tapar-la.


17. Enviar la mostra immediatament al laboratori. En cas que això no sigui possible, mantenir la mostra atemperatura ambient (preferiblement en una estufa a 35-37ºC) durant un temps màxim de 2 hores.

PROCEDIMENT PER A FROTIS NASAL








8. Passar l’escovilló per les fosses nasals fent moviment rotatori.

9. Dipositar l’escovilló en el recipient.



12. Enviar la mostra immediatament al laboratori. En cas que això no sigui possible, mantenir la mostra atemperatura ambient durant un temps màxim de 2 hores o 24 hores a la nevera.

PROCEDIMENT PER A FROTIS ÒTIC








8. Netejar l’oïda externa amb sèrum fisiològic.

9. Introduir amb suavitat l’escovilló al conducte auditiu i prendre la mostra tocant o aspirant el fluid en el casd’un abscés.



12. Tenir preparat un escovilló per a cada oïda amb mitjà de transport estàndard.

13. Enviar la mostra immediatament al laboratori, en cas que això no sigui possible mantenir la mostra atemperatura ambient durant un temps màxim de 2 hores o 24 hores a la nevera.



unitat.

L’esput es la matèriaexpectorada de les vies

respiratòries, com ara mocso flegma, barrejada amb

saliva que pot ser escopidaper la boca.



PROCEDIMENT PER A FROTIS FARINGI








8. Sota visió directa, amb ajuda d’un depressor lingual, tocar amb l’escovilló totes les parts que presentinexsudat, membranes o inflamació. Cal tocar bé les criptes tonsil·lars i la faringe posterior.

9. No tocar mai la mucosa oral o la llengua.



12. Usar un sol escovilló és suficient.


PROCEDIMENT PER A FROTIS AXIL·LAR








8. Desvestir l’usuari (només la zona necessària).

9. Passar l’escovilló per aixelles.




OBSERVACIONS

• Humidificar l’escovilló amb sèrum fisiològic o aigua estèril abans de la recollida de la mostra axil·lar i nasal.• Comprovar que els recipients per enviar les mostres estiguin ben identificats abans d’enviar-los al laboratori.• Assegurar que l’escovilló estigui ben tancat.• Registrar el procediment realitzat i les possibles incidències. Anotar en la història clínica el dia de la recollidade la mostra.


4.2.5 Recollida de mostra d’esput

Les mostres d’esput serveixen per determinar els organismes que causen infecci-ons en el tracte respiratori inferior. L’esput no és la mostra mes representativa perdonar un diagnòstic correcte, però és la mes fàcil i més rapida d’obtenir per aïllarbacteris, fongs i micobacteris causants de la infecció pulmonar.

El material necessari per obtenir la mostra es un recipient estèril de boca ampla itancament hermètic.

Per a l’obtenció de la mostra:

• S’aconsella obtenir la mostra a primera hora del mati.

• Si la persona usuària porta dentadura postissa, se l’ha de treure.

• Abans d’expectorar, cal esbandir la boca amb aigua.

• S’ha d’obtenir la mostra després d’una expectoració profunda.

• Cal evitar mostres contaminades per flora orofaríngia.

• La mostra s’ha d’obtenir abans de començar amb tractament antibiòtic.

• El volum de la mostra ha de ser entre 2 i 10 ml.

• La mostra s’ha de conservar en nevera si no es porta immediatament aanalitzar.

• Es considera que la mostra és inadequada si la quantitat recollida és escassao si presenta un alt contingut en saliva.

El protocol per a la recollida d’una mostra d’esput és el següent:

Taula 4.9.

PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES D’ESPUT

Conjunt de mesures per l’obtenció d’una mostra d’esput per analitzar-la.

OBJECTIU

• Realitzar un cultiu de l’esput.• Obtenir les mostres correctament per a la prova sol·licitada.

MATERIAL NECESSARI

Usuari col·laborador:• Guants• Pot estèril de boca ampla• Etiquetes identificatives• Mocadors de paper

Usuari no col·laborador:• Guants• Pot estèril• Aspirador• Sonda aspiració• Sèrum fisiològic• Gases• Escovilló• Etiquetes identificatives




PROCEDIMENT (USUARI COL·LABORADOR)








8. Comunicar a l’usuari que a primera hora del matí es renti la boca amb solució salina abans d’expectorar.

9. Proporcionar a l’usuari un pot estèril i mocadors de paper.

10. Estimular l’usuari perquè tussi: entrenar-lo perquè realitzi respiracions profundes i provoqui tos productiva,i no sols saliva.

11. Si és necessari, realitzar repic (clapping) per ajudar-lo.

12. Indicar a l’usuari que un cop obtinguda la mostra avisi immediatament.

13. Si porta traqueotomia, recollir la mostra amb escovilló segons el protocol de recollida de frotis.

14. En el cas de no produir-se l’expectoració espontània, es pot induir amb un nebulitzador de sèrum fisiològicestèril (15 ml durant 10 min).

15. Tapar correctament el pot de la mostra.

16. Etiquetar el pot de la mostra.

17. Enviar la mostra el més aviat possible al laboratori.

18. En cas d’haver utilitzat aspirador, netejar-lo i emmagatzematgar-lo.


PROCEDIMENT (USUARI NO COL·LABORADOR)








8. Connectar l’equip d’aspiració.

9. Procedir a l’aspirat de secrecions.

10. Quan s’hagin aspirat part de les secrecions, aturar la succió abans de retirar la sonda per tal que part deles secrecions quedin a la sonda d’aspiració.

11. Dipositar la mostra obtinguda en el pot estèril.

12. Tapar correctament el pot de la mostra.

13. Etiquetar el pot de la mostra.

14. Enviar la mostra el més aviat possible al laboratori.

15. En cas d’haver utilitzat aspirador, netejar-lo i emmagatzematgar-lo.






OBSERVACIONS

• Assegurar que la mostra obtinguda no és merament saliva.• És necessari un volum mínim de 2 a 10 ml (si se sol·licita recerca de micobacteris han de ser 10 ml).• La mostra s’ha de remetre al laboratori abans de 2 hores o refrigerar a 4º C durant un temps màxim de 24hores.• Col·locar-se guants per manipular les mostres.• Comprovar que les mostres estiguin ben identificades abans d’enviar-les al laboratori.• En cas de recollida amb escovilló, assegurar que el recipient estigui ben tancat.• Registrar el procediment realitzat i les possibles incidències. Anotar en la història clínica el dia de la recollida il’aspecte de la mostra.

4.2.6 Recollida de mostres d’una úlcera per pressió

Les mostres d’úlcera per pressió serveixen per confirmar la infecció. La recollidad’aquestes mostres només es realitza quan hi ha sospita d’infecció de l’úlcera.

La recollida es realitza principalment mitjançant dues tècniques:

• Biòpsia tissular

• Aspiració percutània

El protocol per a la recollida de mostres d’una úlcera per pressió és el següent:

Taula 4.10.

PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES D’ÚLCERA PER PRESSIÓ

Conjunt de mesures per obtenir una mostra d’una úlcera per pressió (UPP).

OBJECTIU

• Realitzar un cultiu d’una UPP que se sospita que pugui estar infectada.• Obtenir la mostra correctament per a la prova sol·licitada.

MATERIAL NECESSARI

Aspiració percutània:• Guants• Gases estèrils• Clorhexidina o povidona iodada• Xeringa estèril• Agulla IM (0,8 mm x 40 mm)• Sèrum fisiològic• Material de cures prescrit• Mitjà de transport• Etiquetes identificatives

Biòpsia tissular:• Guants• Gases estèrils• Clorhexidina o povidona iodada• Xeringa estèril• Agulla IM (0,8 mm x 40 mm)• Bisturí• Pinces• Material de cures prescrit• Mitjà de transport• Etiquetes identificatives




PROCEDIMENT PER A ASPIRACIÓ PERCUTÀNIA








8. Destapar la UPP.

9. Netejar la UPP amb sèrum fisiològic.

10. Netejar la zona de forma concèntrica.

11. Deixar eixugar la UPP per tal que la clorhexidina o povidona iodada exerceixi la seva acció antisèptica.

12. Realitzar la punció a través de la pell periulceral íntegra, seleccionant el costat de la lesió amb majorpresència de teixit de granulació o amb absència d’esfàcels.

13. Realitzar una punció-aspiració amb la xeringa i agulla, mantenint una inclinació aproximada de 45º iaproximant-se al nivell de la paret de la lesió. En processos no supuratius preparar la xeringa amb mig ml desèrum fisiològic per injectar i aspirar.

14. Dipositar la mostra obtinguda en el mitjà de transport.

15. Etiquetar la mostra.

16. Curar la UPP.



PROCEDIMENT PER A BIÒPSIA TISSULAR








8. Destapar la UPP.

9. Netejar la UPP amb sèrum fisiològic.

10. Pintar amb clorhexidina o povidona iodada al 10 % la zona seleccionada.

11. Amb ajut d’unes pinces i un bisturí, desbridar quirúrgicament una mostra de teixit de la zona que mostrasignes d’infecció. Les mostres líquides s’obtindran per aspiració amb xeringa i agulla.

12. Dipositar la mostra obtinguda en el mitjà de transport.

13. Etiquetar la mostra.

14. Curar la UPP.







OBSERVACIONS

• Col·locar-se guants per manipular les mostres.• Comprovar que els recipients per enviar les mostres estiguin ben identificats abans d’enviar-los al laboratori.• Registrar el procediment realitzat i les possibles incidències. Anotar en la història clínica el dia de la recollidade la mostra i el mètode utilitzat.

4.3 Requisits i condicions per al transport de mostres biològiques

La prioritat del transport de les mostres biològiques és preservar la seva integritatper mantenir les seves propietats. Els laboratoris clínics disposen de protocols pera la correcta conservació i transport de les mostres. Així mateix, s’ha de garantirla identificació i associació de les mostres amb les seves corresponents peticions.

Les variables que influeixen en l’estabilitat de les mostres biològiques són:

• Agitació de la mostra: les mostres s’han de fixar per evitar movimentsbruscos que les puguin deteriorar durant el transport.

• Exposició a la llum: cal evitar l’exposició a la llum de les mostresbiològiques.

• Orientació del recipient primari: el recipient primari ha d’estar en posicióvertical, amb el tap en la part superior, per evitar el vessament de la mostra.

• Pressió atmosfèrica: si les mostres van en transport aeri, s’han de prepararper resistir canvis de pressió.

• Temperatura: el transport ha de garantir la temperatura de conservació dela mostra, ja sigui congelada, refrigerada o a temperatura ambient.

– La temperatura ambient en general, és la compresa entre 18 i 25ºC.

– La temperatura de refrigeració és la compresa entre 4-8ºC.

– La temperatura de congelació és la que està per sota dels -18ºC.

• Temps de transport: les mostres s’han de transportar el més aviat possible.

Els embalatges que s’utilitzen per transportar les mostres consten de tres elements:

• Recipient primari: tub o contenidor que conté la mostra. En la majoria delscasos els més apropiats són els de polipropilè o polietilè. Aquests recipientses dissenyen per evitar el vessament, són estancs i s’han de transportar enposició vertical. El recipient primari ha d’estar correctament identificat.

• Recipient secundari: bossa de plàstic hermètica i estanca que conté elrecipient primari. S’ha de col·locar material absorbent en cas de vessamentdel recipient primari.


• Recipient terciari o exterior: nevera o valisa. Ha de ser resistent a cops iruptures.

La nevera ha de reunir una sèrie de condicions (vegeu figura 4.11):

• Neta.

• Refrigerada amb blocs de gel sintètic.

• Per ajudar que les mostres no es puguin moure, es pot posar, per exemple,una tovallola.

Figura 4.11. Nevera per transportar mostres biològiques

ICS

Per al transport a la superfície exterior de l’embalatge terciari hi ha d’haver lasenyalització que es tracta de mostres per a diagnòstic.

La classificació i emmagatzematge dels residus sanitaris que es generen en lapresa de mostres està regulada mitjançant el Decret 27/1999. En la presa demostres es generen residus de tipus II (material de cures, robes i materials d’unsol ús amb sang i secrecions) i de tipus III (sang i hemoderivats en forma líquida,agulles i material punxant i tallant usat).

Vicent Bañuls Talamantes - IOC - Institut Obert de Catalunya

Documents

Transcript of Vicent Bañuls Talamantes - IOC - Institut Obert de Catalunya