Viladecans punt de trobada, 084

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

84Any 9

15 de gener de 2015

Sumari3 La participació a les entitats, termòmetre de la demo-

cràcia. Mercè Solé

4 La platja de la seva memòria. Patrícia Aliu

5 La salut a les teves mans: La fisioteràpia és una eina imprescindible. Albert Buigues

7 Home vell a la platja. José Luis García

9 Narracans! Josep Lluís Gallardo

10 El racó de la llengua: Sobre agulles d’estendre, pinyols, blaus, estrips i taules parades. Josep Lligadas

11 Obertura del Museu de Viladecans - Ca n’Amat12 L’ull i la ploma: No hem estat res i ho serem tot. José

Luis Atienza i Jaume Muns

13 La mirada aguda: Torlit. Eio Ramon

14 Recerca històrica: La llei de Responsabilitats Polítiques al Baix Llobregat, una altra arma del franquisme per a la repressió. Manuel Luengo

17 Històries viladecanenques: Josep Mazón Hernández, el pitxer (1). Andreu Comellas

19 La memòria en imatges: Pasturant per l’hospital. Jaume Muns

Joan MasgrauEn el darrer número de la nostra revista, el president de l’Associació de Veïns Parc de la Torre Roja ens alertava de la possibilitat que l’Ajuntament eliminés el nom de Joan Masgrau que duia la piscina situada en aquell barri, i que ara, al nou complex esportiu que allà s’està a punt d’inaugurar, se li posés el nom d’Instal·lacions Esportives de la Torre Roja. També s’ha dit que potser es mantindrà el nom de Joan Masgrau per a la piscina que hi haurà en el complex esportiu, però, com és obvi, aquest nom de fet desapareixerà, sepultat sota el nom més general de tot el complex.Aquesta decisió, si tirés endavant, seria un gravíssim error i seria, a més, per a molts ciuta-dans i ciutadanes de Viladecans, una ofensa. De moment, hem vist que també el Grup Tres Torres, en el seu butlletí, ha manifestat la seva oposició a aquesta decisió, i estem segurs que serien molts els qui, si sabessin aquesta intenció de l’Ajuntament, també manifestarien el seu desacord.Joan Masgrau va ser el primer alcalde democràtic de la nostra ciutat després de la dictadura franquista, i va saber significar en la seva persona el pas a una època nova que Viladecans volia. Per això, no entenem quins motius pot tenir l’Ajuntament actual per eliminar el seu nom d’un equipament que l’ha dut tants anys. Sembla com si els nostres governants volgues-sin oblidar d’on venim, i minimitzar les lluites que han fet possible la nostra actual realitat democràtica.Per això, els que fem la revista Viladecans Punt de Trobada ens adherim plenament i amb tota l’energia a la reivindicació perquè el nou complex esportiu de la Torre Roja porti el nom d’Instal·lacions Esportives Joan Masgrau. Perquè els ciutadans i ciutadanes de Viladecans mereixem respecte, i ningú no té dret a voler fer desaparèixer la nostra història.

Dijous, 22 de gener de 2015, a les 19.00 h, a l’antiga sala de plens de la Torre del

Baró (Carrer Àngel Guimerà, 2)

Taula rodona:

Quins són els reptes de les entitats?Les a

ssociac

ions co

nnecten am

b les nece

ssitats

dels veï

ns i veïn

es?

Per què ens costa tant participar a les entitats?

On s’aprèn la vida democràtica?

Quina és la nostra

cultura associativa?

Què ens aporten les associacions?

LA PARTICIPACIÓ A LES ENTITATS, TERMÒMETRE DE LA DEMOCRÀCIA

Francesc Arnau, membre de l’Associació de Veïns del Parc de la Torre Roja

M. Lluïsa Capdevila, membre de la Junta Local de Viladecans de l’Associació Espanyola contra el Càncer

David González, membre de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Viladecans

Sònia Rodríguez, tècnica del Departament de Cultura i Comunitat de l’Ajuntament de Viladecans

El desencís polític, la corrupció en els àm-bits de poder, la cri-si econòmica, el so-

biranisme i un llarg etcètera de factors tots ben coneguts posen en qüestió el sistema democràtic tal i com l’hem entès fins avui. La Consti-tució és desqualificada o és emmordaçada per uns o per altres. Sorgeixen noves pla-taformes socials i polítiques amb una gran vitalitat, força d’expressió i de reivindica-ció i, en general, tot allò que s’associa al sistema de par-tits i sindicats vigent és vist més aviat com un “antic rè-gim” ja sense valor. Tot aquest nou moviment, que ha aconseguit motivar per a l’acció política en sen-tit ampli un munt de gent, i de gent jove, contrasta amb la situació de les entitats culturals, escolars, ve-ïnals, esportives, d’ajuda mútua, etc. que es troben amb moltes dificultats per a la vida quotidiana: per connectar amb gent nova, perquè els seus membres hi participin de forma continuada, per renovar les responsabilitats, per coordinar-se mútuament, per fer front als requisits burocràtics cada cop més far-ragosos... La sensació és que, a banda d’un funcio-nament concret de les entitats que ens satisfaci més o menys, ens costa molt a tots plegats participar en la gestió dels nostres espais comuns, des de les As-sociacions de Pares i Mares –hi ha res més impor-tant que l’educació dels nostres fills?– fins a l’orga-nització de la Festa Major. La vida associativa és un espai on aprendre a tre-ballar amb objectius comuns des de la diversitat, a escoltar, a consensuar decisions, a desenvolupar la creativitat i les pròpies habilitats, a valorar les per-sones, a conèixer la realitat des de la seva comple-xitat, a establir noves relacions de veïnatge. És un espai que permet plantejar-se objectius que indivi-

La participació a les entitats, termòmetre de la democràcia

dualment no podem aconse-guir. És un espai, en definitiva, per fer política en el sentit més noble del terme. La qualitat de la vida associativa és un bon indicador de la qualitat de la vida democràtica.Per aquest motiu, a la redacció del Viladecans Punt de Trobada ens ha semblat interessant re-flexionar sobre l’ara i aquí de les entitats viladecanenques. Per això us convidem a pren-dre part en la taula rodona que tindrà lloc el proper dijous 22 de gener, de les 19 a les 21 ho-res.Hem convidat:•Francesc Arnau, membre de l’Associació de Veïns de la Tor-re Roja;•M. Lluïsa Capdevila, mem-

bre de la Junta Local de Viladecans de l’Associ-ació Espanyola contra el Càncer,

• David González, membre de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Viladecans;

• I Sònia Rodríguez, tècnica de l’Ajuntament de Viladecans, bona coneixedora de les entitats de la ciutat i de la cultura associativa de Vilade-cans.

Per preguntar-nos:• Què ens aporta personalment, què ens aporta

com a ciutat la vida associativa des de la nostra experiència concreta?

• Quina és la cultura associativa de Viladecans? Quins valors i quins dèficits mostren les associ-acions: en la seva connexió amb els problemes de la gent, en la seva gestió interna, en la seva coordinació amb la resta d’entitats, en la seva relació amb les administracions públiques?

• Quins són els reptes de les entitats?Us hi esperem.

Mercè Solé

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 84 - Gener 2015 3

La platja de la seva memòria

La platja verge l’ajuda a recordar, sobretot en dies plujosos. Pot semblar un tòpic suat, gastat. Però no ho és. El gris plomís del

cel, ella l’imagina sempre acolorit, com li va ensenyar un pintor amic en explicar-li un dia totes les gammes que podia conte-nir un sol color. També llueixen llur grisor les onades d’aquell mar no fa gaire reconquerit. Van i vénen incansables, amb el seu repetitiu i hipnòtic moviment, i amb llur balanceig la dona rememora, almenys, versos de Ne-ruda. Quelcom més hi té un paper assignat per fer-li venir, de mica en mica, records dels seus més de cinquanta anys. És la sorra, que, groguenca en dies clars, en dies blaus, esdevé humida i més fosca en els preferits per ella. No li agrada tant quan sembla un desert delimitat. Prefereix la sorra que es

confon amb la mar, grisa com el cel ennu-volat. Encara que, sigui una sorra o una al-tra, se li escapa entre els dits, malgrat que a vegades la transporta a aquell meravellós viatge, on va anar sola i va tornar acompa-nyada. Una dolça, i falsa, companyia que va desaparèixer quan va patir l’accident que va interrompre el curs regular de les coses i la va deixar sense memòria.Dia rere dia, es convenç més fermament que la històrica platja recuperada per a tothom és la seva aliada per vèncer el seu enemic, el que vol deixar-la com un ninot sense ànima i amb el cap buit. Ja fa temps que es va disposar a totes les batalles ne-cessàries per recuperar el que és seu, el que sempre ha estat seu. Lluitarà a cops de cel, d’onades, de sorra i de gotes de pluja. I si no aconsegueix el seu propòsit, el mèrit, si més no, haurà estat en la seva voluntat.

Patrícia Aliu


La salut a les teves mansSecció a càrrec d’Albert Buigues

Segurament tots nosaltres patim molt sovint de problemes que cursen amb dolor o inflamació però que no són tant greus com perquè representin un cas mèdic important, i que es solen resol-dre amb la presa d’antiinflamatoris d’ús general, amb els conse-

güents efectes que té sobre el nostre cos la presa d’un medicament. Com que aquests problemes molt sovint són deguts a problemes del teixit musculesquelètic i la causa segueix existint, el problema sol aparèixer més aviat que tard, agreujant-se cada cop més la simptomatologia.És aquí on pot intervenir la fisioteràpia, una ciència mèdica que a l’estat espanyol segurament encara li queden alguns anys per tenir el reconei-xement entre tot el col·lectiu de metges que necessita. És una ciència que tracta els dèficits del moviment amb el moviment. És a dir, es tracta de tornar a donar mobilitat als nostres teixits o de tornar-los una funciona-litat fisiològica (normal, vaja). Per fer això s’usen, entre d’altres, molts mitjans físics com l’aigua, el fred, la calor, l’electricitat, els embenats, tèc-

niques com la punció seca... però, per sobre de tot, la millor eina d’un fisioterapeuta són les seves mans.M’agradaria engegar un espai on poder respondre els dubtes de les persones sobre els seus problemes o sobre la nostra professió i per això he decidit engegar aquesta iniciativa, per això si teniu qualsevol dubte per resoldre de cara al proper número de la revista Punt de Trobada envieu un correu a la direcció: [email protected]. Ah, i recordeu! Vigileu a les mans de qui poseu el vos-tre cos, exigiu professionals titulats a l’hora de dema-nar qualsevol tractament ja que dins el camp de la fisi-oteràpia i del massatge (una de les seves especialitats) s’hi amaga molt d’intrusisme professional.

Perquè la salut és a les teves mans!

La fisioteràpia és una eina imprescindible

Nova

secció

Els teus suggeriments i consultes seran benvinguts.Escriu a [email protected]


mailto:[email protected]

mailto:[email protected]

A la memòria del meu pare

No era lluny. Tampoc no era difícil.El que és lluny i difícil és la costa

que deixo enrere i no veuré mai més.

Joan Margarit

Davant de la platja, just on s’acaba el passeigi comença el braç de sorra gris i xardorosa,

hi ha un banc de fusta i de ferro rovellat pel salnitred’un mar que devora lentament les arrels del temps.A sobre del banc, amb un barret groguenc de pallai el rostre solcat per un mapa de dunes i derrotes,un home seu amb les mans creuades i la miradamés enllà de les ones cercant la marea baixai les barques allunyant-se pel cantó de ponent.

Ve cada dia. Com si no hi hagués res més al mónque aquest tros de platja mig deserta i melangiosa,com si res no fóra més important que cremar la vidadeixant a la pell de les parpelles la flor negrad’un temps passat sacsejant la llavor de les llàgrimes.Ve i contempla la quietud d’aquest paisatge inalterableatrapat en l’abandó dels capricis de la costa,els fragments de roques i d’algues mortesque completen la imatge freda de la desolació.

Desconec les raons que el porten a viure les tardesabstret en la visió amarga d’aquest buit inmensi en la cançó repetida d’un bandoneó d’ones feridesque moren com balenes sense esma ni esperança.Desconec quin mal perviu dins del seu cor corcat,quina pena creua les pedres blaves dels seus ulls,quina força l’empeny a seure en aquest bancmalgastant el misteri de la vida i de la llum febleque allarga les ombres humides de la vesprada.

Me’l miro des de la finestra de la casa llogada,des del camí empedrat que porta fins el poble.Ja és part de la meva memòria, de l’horitzóque cerco a les palpentes quan tanco els ulls.De tant en tant, com si parlés sol, mou els llavis.Llavors penso, imaginant-me una història trista,que prega per un amor perdut, per una donaatrapada dins de la xarxa fosca de les aigües o en la tenebrosa boira dels noms oblidats.

Home vell a la platja


La platja esdevé el racó on trobar l’escalfordels anys de joventut, l’univers ple de petjadesque ens porten de la solidesa de la terra–de l’ondulació de la sorra contra el vent–a l’aparent fragilitat dels vidres d’aigua i sal.Esclaten, prop d’aquí, com llàgrimes antigues,les onades que vénen del centre del dolor,d’aquella illa enmig d’un oceà d’enyor i de sangon el cor s’enfonsa com la barca dels adéus.

Quins records solcaran la tardor de la seva pell?Quines seran les ferides que romanen obertesi omplen de solitud les hores ombrívoles del capvespre?Com una estàtua de marbre referma la seva quietuddavant d’un mar que fa costat a l’ànima dels desesperats,expressa un dol més profund que el pou de la niti eternitza la imatge d’un home sense cap altre destíque recordar l’essència del tacte de la felicitati el somriure dolç de l’àngel que mai més vindrà.

El temps talla el pes de l’ombra sobre la sorradeixant una taca de resignació als peus de l’home.Així com el dia va tancant l’aparador de la llum blaval’esperança va minvant l’escalfor d’unes flamesque encara cremen els matolls de la matinada.Diria que té l’ànima amarada de calitja, que sapque el seu cos ha d’estar preparat per les derrotes,per als moviments lents d’unes cames que tornarana recórrer els camins de l’hivern, del fred i la gebrada.

L’aigua del mar conté la cruesa dels miralls.La veritat més rotunda reflecteix sobre el vidre purun desglaç que neix de la caverna profunda dels ulls.El crepuscle tenyeix de magenta un racó del cel,i les gavines escriuen sobre la sorra l’últim versd’un dia que s’apaga com una espelma contra el vent.Quins records quedaran dins del cor trencatde l’home assegut en un banc solitari i mig amagat?Trobarà consol per tancar totes les ferides?

Davant de la platja, ferm i arrelat com un arbre,hi ha un home vell esperant la fredor de la nit.Un home fidel al seu perfil tossut de vell marí.Un home sense destí que em recorda el meu pare.

José Luis Garcia HerreraXI Concurs de Poesia ”Espejo de Viladecans”

Segon Premi


1r FESTIVAL INTERNACIONAL DE NARRACIÓ ORAL DE VILADECANS, 2015

29 de gener de 2015NARRACANS!

Tal vegada fa molts anys!...Amigues i amics, tenim el plaer de presentar-vos un dels esdeveniments singulars d’aquest nou any, una trobada de la narració oral a Viladecans, on poder explicar contes, narrar històries i rondalles i escoltar els millors narradors del món!Es tracta del Primer Festival Internacional de Narració Oral de Viladecans: NARRACANS!, que tindrà lloc a la nostra ciutat el proper dijous, 29 de gener de 2015, dins de la Festa Major d’Hivern de Viladecans.La ciutat de Viladecans sempre ha celebrat les tradicions populars des d’antuvi. Les societats corals la Perla i la Fraternitat hi van tenir un paper preeminent a finals del segle XIX. Els cicles festius, com ara la Festa Major d’Hivern, per a Sant Sebastià, el Carnaval, amb la Tornaboda, la festa de tradició agrícola de Sant Isidre, les cantades de Caramelles, el festival de teatre al carrer Al Carrer!, la Festa Major d’Estiu, el cicle nadalenc i d’altres han estat la festa, la tradició i la cultura de la nostra ciutat, des de sempre. De la mateixa manera, hem sabut mantenir les tradicions de les arts de l’espectacle, com el teatre parroquial, al mateix temps que gaudim, actualment, de l’Atrium, Arts de l’espectacle i tot un seguit d’ateneus d’entitats i associacions culturals que ens col·loquen, actualment, com a una de les ciutats avançades en la difusió de la cultura.Amb aquests antecedents, Viladecans ja podrà omplir un buit fins ara no celebrat, podrà iniciar un nou cicle, un Festival on podrem retrobar-nos, al

llarg d’una jornada, amb la imaginació disposada, l’orella enllestida i el cor bategant... es tracta del 1r Festival Internacional de Narració Oral de Viladecans: NARRACANS!La ciutat de Viladecans compta amb una Biblioteca pública on es programen contes per a nenes i nens i per a adults, des de fa temps. També, tenim altres espais privats, com la llibreria Els Nou Rals, espai on s’ha programat i es programa: Els divendres de conte!, en diverses ocasions, narradores i narradors d’arreu, als baixos de la llibreria, en un espai idoni, on caben a l’entorn de 30 persones. També, comptem amb L’Ateneu de les Arts, una idea i uns espais aptes per a la formació dels futurs contaires de la ciutat. Els espais de L’Ateneu seran un lloc idoni per apropar els viladecanencs i viladecanenques al fet narratiu, perquè puguin endinsar-se en l’art d’explicar històries, perquè la paraula i els gest han estat el suport bàsic de transmissió de la cultura des de l’antiguitat. Les persones que van fer el curset de 10 hores: Aprèn a explicar històries!, dins del Festival NARRACANS, podran explicar contes al Festival.Aquest Festival comptarà amb els millors narradors i narradores del món, gràcies al suport de l’ANIN (Associació de Narradores i Narradors), i, òbviament, a l’interès del departament de Cultura de l’Ajuntament de la ciutat.Tal vegada fa molts anys, a la ciutat de Viladecans...

Josep Lluís Gallardo


Fe d’erradesEn el darrer número del Punt de Tro-bada, a la plana 8, hi havia una er-rada en el peu d’aquesta fotografia. On deia: Josep Lligadas, en representació del Punt de Trobada, el portaveu de la Fundació Espejo, Irene Vidal (1r. pre-mi), José Luis García (2n. premi), Ramon Ripoll,membre del jurat i homenatjat. Salvador Obiols (premi a l’autor local) i José Luis Atienza, regidor de Cultura. Fotografia: Jaume Muns

Havia de dir;Josep Lligadas, en representació del Punt de Trobada, Adrià Muros, mem-bre del jurat, Irene Vidal (1r. premi), José Luis García (2n. premi), Ramon Ripoll,membre del jurat i homenatjat. Salvador Obiols (premi a l’autor local) i José Luis Atienza, regidor de Cultura. Fotografia: Jaume Muns

Disculpeu l’errada!

El racó de la llengua

Sobre agulles d’estendre, pinyols, blaus, estrips i taules parades

Avui em permetreu recordar, senzillament, una pila de paraules que inconscientment substituïm per altres paraules que són un calc del castellà i que faríem bé d’estalviar-nos. Ja vaig parlar, en aquesta mateixa secció, del carro o el cistell d’anar a comprar, que lamentablement va quedant desplaçat pel “carro de la compra”, que certament no és una expressió catalana.Doncs bé. Fixem-nos que, quan anem a estendre la roba, el que fem ser-vir són agulles d’estendre, i no hauríem de substituir aquesta expressió per “pinces” ni “pinces de la roba”. Igualment, hauríem de saber que el préssec, posem per cas, té pinyol i no pas “os”, com n’hi ha que diuen. Igualment, si un es clava una patacada és possible que li surti un blau, però no pas un “morat”, ni tampoc un “cardenal”. La roba, lamentablement, a vegades se’ns estripa, no se’ns “trenca”. I, quan s’estripa, es fa un estrip. Quan anem a dinar o a sopar, el que fem és parar la taula, no “posar la taula”. I, quan ja som a taula, destapem les ampolles de vi, no les “obrim”.

I podríem continuar. En fi. L’altre dia parlava d’aquest tema amb la meva dona i tots dos vam arribar a la conclusió que ens hauríem de prendre la nostra llengua més seriosament. Que si perdem les parau-les no és culpa de Madrid ni de ningú més que de nosaltres mateixos. Per cert, no sé si us hi heu fixat: he dit que tots dos vam arribar a la conclusió, i no, com a vegades es diu, “els dos”.

Josep Lligadas


Els espais, de la planta baixa, que es po-dran visitar són els següents:

• Sala del Celler: punt d’acollida del Museu de Viladecans on hi hau-rà un audiovisual sobre la histò-ria de la ciutat, a banda de ser un espai polivalent per a la realitza-ció de tallers didàctics i xerrades. Sala dels Cups: sala d’exposicions temporals i, si hi ha espai, també, per a la realització de xerrades o confe-rències; la primera exposició que es podrà veure és “Les col·leccions del Museu de Viladecans”; amb aquesta exposició els visitants es podran fer una idea aproximada de les peces i objectes que el Museu de Viladecans acull.

• Sala JoanAmat i Sala: sala d’expo-sició semipermanent del Museu de Viladecans que acollirà una selecció

24 de gener 2015 a les 17.30 h.

Obertura del Museu de

Viladecans - Ca n’Amat

Carrer de les Sitges, 1-3.

El dissabte una vegada inaugurat hi haurà portes obertes fins a les 20.00 i el diumenge de 10.30 a

14.00 h.

d’objectes significatius del patrimoni i la història de la ciutat així com també un interactiu sobre el patrimoni cul-tural de Viladecans i un audiovisual sobre l’edifici de Ca n’Amat i el Museu.

• La Cuina: sala d’exposicions semi-permanent on es podran veure els estris d’una cuina antiga així com un audiovisual i un interactiu sobre com la cuina i el menjar formen part del pa-trimoni cultural en general, i en con-cret, de la nostra ciutat.

• PatisdelPassatidelPresent: en el primer es disposarà de tota una sèrie d’objectes i peces que ens explicaran el passat agrícola de la ciutat i el segon s’utilitzarà per a activitats de difusió del Museu a l’aire lliure, tal i com ja s’ha vingut realitzant des de fa uns anys.

• L’hort: espai didàctic del museu lli-gat a la cuina i que ens permetrà vin-cular els tallers de cuina amb les plan-tes i hortalisses que es puguin conrear a l’hort. També ens servirà de recurs didàctics amb les visites escolars.

L’horari d’obertura del Museu, a partir de la inauguració, serà el següent:

• de dimarts a dissabtes, de 16.30 a 19.30 h.;

• dissabtes i diumenges, de 10.30 a 13.30 h.;

• dilluns i festius tancat,

• agost tancat.

• 20 de gener, 23 d’abril i 8 de setem-bre, de 10.30 a 13.30 h i de 16.30 a 19.30 h .

• 11 de setembre, de 10.30 a 13.30 h.



L’ull i la ploma

Si fos dilluns aquesta foto podria dir-se “Los lunes al sol”. Si fa sol els aturats podrien passar-se al sol qualsevol dia de la setmana, el di-jous per exemple, encara que ningú els hagi dedicat el títol d’una pel-lícula. En aquesta marxa d’aturats mig penjant entre dos arbres veiem una pancarta que demana aturar el que mai s’hauria d’haver intentat posar en marxa: Eurovegas, l’El-dorado d’escurabutxaques, ruletes, hotels i cases de barrets cinc estre-lles pel qual sospiraven Artur Mas i més d’un alcalde per acabar amb l’atur i de passada amb el Delta del Llobregat. Els manifestants ocupen l’espai públic, el bell mig de la car-retera, perquè per uns minuts l’as-falt és seu i no dels cotxes. Estem en temps on gairebé han de-saparegut les banderes de classe del color de la sang que a tots ens igua-la, les banderes roges que quan es despleguen a l’aire semblen voler cantar la internacional. “No espe-ris salvacions supremes de Déu, dels reis ni del tirà, obrer, és la sang

No hem estat res i ho serem tot

de tes venes que triomfant et sal-varà”, es cantava des de 1888. Ara les banderes són nacionals, com si els treballadors haguessin fet seves les fronteres reclamant nous estats i noves repúbliques no per arribar al socialisme, sinó per tenir una nòmi-na per arribar a fi de mes. Són som-nis estelats i somnis republicans per certificar la mort d’aquell altre somni que somiava “que la terra serà tota nostra, no hem estat res i ho serem tot.” Hi ha una bandera roja i negra a mig pal i banderes vermelles de fons de lletres blanques però do-mina més el verd fosforito, un color més de codi de la circulació que de consigna de revolta, que iguala ma-nifestants i guàrdies de trànsit. Alguna cosa passa a l’esquerra dels manifestants perquè miren cap allà i mai no sabrem per què. Nosaltres tampoc sabem què passa a l’esquer-ra. Potser demanen ajut perquè en algun lloc algú està pensant en arrabassar-los el dret a ocupar la carretera: el dret al pataleo, imagi-

nant una llei mordassa que torni el carrer als seus propietaris de quasi sempre: els cotxes i les forces d’or-dre públic.Avui hi ha dirigents que fan la re-volució amb una sandàlia a la mà i una pancarta escrita a la samarreta. Com que estem amb gent de base que porta les sabates als peus i les samarretes blanques de mercadillo, la pancarta és de cartolina groga DIN A3 i es porta penjada al coll. La denúncia es fa amb retolador i pro-testa de la vida, dels deutes, de les hipoteques i probablement, encara que no surt a la foto, dels desnona-ments.Sembla que som alguna cosa en aquest món, però quan perdem la feina ens adonem que nosaltres en gran part som el nostre lloc de treball. Els representa una pancarta que reivindica dignitat, una parau-la sempre reclamada pels pobres com un tresor modest però valuós. Vol dir respecte.

Fotografia: Jaume MunsText: José Luis Atienza

Torlit (Burhinus oedicnemus)Parc agrari 14/12/2014

Estepari, prefereix els hàbitats secs i oberts amb sòl descobert. A les zones humides continentals nidifica als Aiguamolls de l’Empordà, i a l’hivern també és observat en altres zones, com ara al Delta del

Llobregat.

Font: Viquipèdia.


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

La llei de Responsabilitats Polítiques al Baix Llobregat, una altra arma del

franquisme per a la repressió

Pròxima la total liberación de España, el Gobier-no, consciente de los deberes que le incumben respecto a la reconstrucción espiritual y ma-terial de nuestra Patria, considera llegado el

momento de dictar una Ley de Res-ponsabilidades Políticas, que sirva para liquidar las culpas de este orden contraídas por quienes contribuye-ron con actos u omisiones graves a forjar la subversión roja, a mante-nerla viva durante más de dos años y a entorpercer el triunfo providen-cial e históricamente ineludible, del Movimiento Nacional, que traduzca en efectividades prácticas las respon-sabilidades civiles de las personas culpables y que, por último, permita que los españoles que en haz apreta-do han salvado nuestro país y nues-tra civilización y aquellos otros que borren sus yerros pasados mediante el cumplimiento de sanciones justas y la firme voluntad de no volver a extraviarse, puedan convivir dentro de una España grande y rindan a su servicio todos su esfuerzo y todos sus sacrificios”Així comença el preàmbul de la llei de Responsabi-litats Polítiques dictada pel rebel general Franco el 9 de febrer de 1939,1 a pocs dies escassos de l’ocupa-ció total de Catalunya per part de l’exèrcit sollevat.L’any 2014 es va complir el 75è aniversari de l’inici dels assassinats massius per part del règim fran-quista en aplicació dels arbitraris i inics consells de guerra a què va ser sotmesa bona part de la classe política, sindical i treballadora d’aquest país, una vegada va ser ocupat per la força de les armes. La llei de Responsabilitats Polítiques vindria a com-plementar el rigor de la repressió, en aquest cas no física, sinó moral i econòmica. La llei declarava la responsabilitat política, de les persones físiques i jurídiques –per tant, de tots els partits polítics i

1 Llei de 9 de febrer de 1939, de Responsabilitats Polítiques, publicada al Butlletí Oficial de l’Estat, de 13 de febrer de 1939.

organitzacions sindicals del Front Popular o que, simplement, havien recolzat la República, des de l’1 d’octubre de 1934– per a tots aquells que “(...) contribuyeron a crear o a agravar la subversión de

todo orden de que se hizo victima a España”, i des del 18 de juliol de 1936, per a tots els que es van opo-sar, de manera activa o passiva al Movimiento Nacional. En el cas de les persones, només calia ha-ver estar afiliat als partits polítics que havien quedat fora de la llei –tots els favorables a la República i al Front Popular, fins i tot els ca-tòlics de la Unió Democràtica de Catalunya o el Partit Nacionalista Basc– o “(...) haberse significado públicamente por la intensidad o por la eficacia de su actuación en favor del Frente Popular (...) o contribuido con ayuda econó-mica a los mismos (...) aunque no

se hubiesen desempeñado puestos directivos o de representación, ni cargos o misiones de confianza, ni se tratase de afiliados a aquellos”. Amb aquesta definició es podia aplicar la llei i per tant les sanci-ons econòmiques que preveia, com a mínim, a la meitat de la població. Sempre es podria trobar una escletxa per obrir un expedient de responsabilitats polítiques: simplement haver-se declarat republicà.Però, segons el mateix preàmbul la llei “(...) no es vindicadora, sino constructiva (...) busca dentro de la equidad, fórmulas que permitan armonizar los intereses sagrados de la Patria con el deseo de no quebrar la vida económica de los particulares (...) las sanciones económicas se regulan con una huma-na moderación”. El cinisme es feia llei. D’altra ban-da els tribunals encarregats d’imposar les sancions estaven formats per persones justes i neutrals com ho eren els representats de l’Exèrcit d’ocupació, de la magistratura (addicta), i membres del partit únic: la Falange Española Tradicionalista y de las JONS,

Simbologia franquista en el primers anys de la dictadura


Recerca històrica

“(...) que darán a su actuación el tono que inspira el Movimiento Nacional”. La llei preveia que les sancions econòmiques es fessin efectives, malgrat que el responsable hagués mort, a càrrec dels seus hereus. Això podia passar força vegades, sobretot, en els condemnats a penes de mort: malgrat haver estat assassinats, el procés legal de l’expedient de responsabilitats polítiques seguia el seu curs, i es resolia dos o tres anys després de l’afusellament de la persona en qüestió.A Catalunya, a l’Arxiu del Tribunal Superior de Jus-tícia de Catalunya i Audiència Provincial de Barce-lona (secció Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Barcelona), s’han conservat una bona part dels expedients de responsabilitats polítiques que abasta els anys 1939-1942. A partir de l’inven-tari existent podem disposar d’una aproximació als expedients que es van obrir als ciutadans del Baix Llobregat; aproximació només, perquè molts ex-pedients probablement han desaparegut i d’altres poden estar a Madrid amb la documentació del Tribunal Nacional o de la Comissió Liquidadora de Responsabilitats Polítiques.2

2 Inventari realitzat per Pilar Blesa, Barcelona, juny de 1992. Aquest inventari abasta els anys 1939 a 1942. A partir d’aquesta data s’ha de conèixer la persona a la qual se li va instruir l’ex-pedient de responsabilitats polítiques i manualment s’ha de mirar en el llibre registre de sentències on consta el número de l’expedient, el nom i cognom i la resolució judicial. Hi ha més

El quadre que s’adjunta relaciona el nombre de víctimes del franquisme, entre 1938 i 1953, amb el nombre de ciutadans represaliats amb expedients de responsabilitats polítiques, entre 1939 i 1942, al Baix Llobregat. A destacar que la major part dels municipis tenen ciutadans als quals se’ls van obrir expedients i que aquests en el còmput global multi-plica per mes de tres el nombre de ciutadans expe-dientats (405) davant del nombre d’afusellats (128). D’altra banda no hi ha correlació entre el nombre de persones assassinades pel franquisme amb el nom-bre d’expedients oberts. Així, a Olesa de Montser-rat, que és el poble on més afusellats hi ha, no consta cap ciutadà encartat amb un expedient de respon-sabilitats polítiques, cosa que vindria a confirmar que molt possiblement, faltin molts dels expedients i que els que s’han conservat a l’Arxiu del Tribunal Superior de Justícia només siguin una part. El poble amb un major nombre de ciutadans processats amb expedients es Sant Vicenç dels Horts (47), seguit de Corbera de Llobregat i Esplugues de Llobregat, amb 37. Contràriament, a Esplugues de Llobregat, un dels pobles amb més expedients, no hi consta cap afusellat.Pel cas de Viladecans sabem de l’obertura de sis expedients de responsabilitats polítiques, tots ells l’any 1939, a les següents persones: a la parella for-

de vuit mil registres. No hi ha, de moment, per falta de mitjans, una altra manera de fer-ho.


mada per Virginia Amposta Amposta i Adolfo Casé Pitarque, Josep Cañelles Segarra, José Doménech Pérez, Josep Jordà Santacruz i Josep Melich Olivé.3 En tots ells la documentació conservada als expedi-ents és fragmentària i incompleta: sabem que se’ls obre expedient els dies 12 i 22 de desembre de 1939, però no coneixem la resolució final de l’expedient, a excepció del cas de la Virginia Amposta i l’Adolfo Casé. A aquesta parella, malgrat que van ser afuse-

3 Josep Jordà i Josep Melich van ser condemnats a 15 i 12 anys de reclusió, respectivament; mentre que Josep Canelles, al juny de 1941 encara consta a la presó. Per una aproximació a la repressió franquista a Viladecans vegeu els meus articles al Punt de Trobada, núm. 54 i 56, d’abril i juny de 2012.

llats el 8 d’agost de 1939, se’ls va incoar expedient de responsabilitats polítiques sis mesos després, el 13 de desembre de 1939, i no es va sobreseure la seva causa fins al 31 de desembre de 1945. Per aquestes dates, la Virginia i l’Adolfo ja feia més de sis anys que havien estat assassinats!L’any 1939, el règim franquista era una màquina de matar sense aturador. A partir de l’any 1940, quan es comencen a acumular, als jutjats militars, els con-sells de guerra i els expedients de responsabilitats polítiques, es dona la trista paradoxa que es proce-deix econòmicament contra persones que fa mesos, si no anys, que havien estat assassinades pel règim. Ja se sap que la justícia és cega.

Afusellats i expedients de responsabilitats polítiques oberts per les autoritats franquis-tes sobre ciutadans del Baix Llobregat

Poblacions Habitants 1Afusellats

1938-1953

Expedients Responsabilitats Polítiques

1939-1942Abrera 6Begues 1.041 2 9Castelldefels 1.174 1 9Cervelló2 1.633 6 3Collbató 3Corbera de Llobregat 1.245 5 37 Cornellà de Llobregat 8.757 5 5Esparreguera 5.207 12 16Esplugues de Llobregat 37 Gavà 6.329 5 34 Martorell 6.078 2 29Molins de Rei 7.364 17 21 Olesa de Montserrat 6.728 24 0Pallejà 11Papiol, el 1.159 3 12Prat de Llobregat, el 9.107 8 23 Sant Andreu de la Barca 1.031 3 8Sant Boi de Llobregat 9.909 6 4Sant Climent de Llobregat 1.173 4 9Sant Esteve Sesrovires 909 1 26 Sant Feliu de Llobregat 6.888 8 19Sant Joan Despí 2.275 5 12Sant Just Desvern 6Sant Vicenç dels Horts 3.112 6 47 Santa Coloma de Cervelló 1.295 1 4Torrelles de Llobregat 4Vallirana 1.311 1 5Viladecans 3.794 3 6

Total 128 405

1 Nombre d’habitants i nombre d’afusellats en Josep Maria Solé i Sabaté. La repressió franquista a Catalunya, 1938-1953, Col-lecció Catalunya sota el franquisme, 1, Edicions 62, Barcelona, 1985, pàg. 115.

2 Inclou La Palma, actualment municipi independent de Cervelló des del 21 de juliol de 1998. Entre 1937 i 1939, La Palma tam-bé va ser un municipi independent de Cervelló.


Josep Mazón Hernández, el pitxer (1)

Guanyem, set carreres a sis. Som a la novena entrada. Si tot va bé, la darrera. Llença el

nostre tancador, en Mazón. Els dos primers batejadors han estat eliminats per “strikes”; ni fre-gar-les ni olorar-les, pobrissons. En Josep Mazón està exibint tot el seu repertori de rectes, canvis i corbes. El tercer del torn dels Pirates es planta al calaix posant la pitjor cara. És el millor d’ells. Després de rebre la bola, el pitxer enfila el monticle bo i mirant Sant Ra-mon, rumiant com s’ho farà per eliminar-lo. En cinc segons ho decideix: corba del dret, bola alta fora de la zona, recta travessada, bola baixa dins, i si encara aguan-ta el tipus, corba a l’inrevés. Cap llençament igual, vet-ho-aquí. El tercer “ponche” és un fet, efec-tivament, però, ai las!, no el ter-cer “out” que havia de cloure el matx. El catxer no ha estat capaç d’enguantar la bola i se li ha esca-pat entre les cames. El batejador, amb opció d’arribar a primera corrent, a la desesperada, l’ha aconseguit. En Josep Mazón tan-ca els ulls, apreta les dents uns instants i aixeca el cap mirant a l’ermita, com preguntant al patró dels nonats el perquè de les ca-rències del seu company. Els espectadors, després d’un ooh! d’incredulitat, bo i esti-rant-se els cabells, passen ara a un silenci espaterrant, xafats i acollonits.El primera base torna la bola al pitxer. El corredor s’obre dues passes vers segona. La robarà o no la robarà, pregunta silenciosa-ment tothom. Després de buscar

la inspiració bo i mirant el terra, el pitxer s’eixuga la suor del front amb la màniga, es mira els com-panys i animosament els escri-dassa: “Vinga nois! si no he de ser jo, estigueu a punt vosaltres, pit i collons que ho hem d’aconse-guir!”. I, un a un, donant un cop de puny al palmell del guant, es posicionen al seu lloc; eixancar-rats de cames i desplaçant suau-ment el pes del cos vers la punta dels peus. En Josep, puja a la goma de llan-çar. S’hi planta. Presenta bola. Amb una reüllada, fixa el corre-dor a tres passes de la base. Alça els braços en creu de manera que el travesser imaginari apunti al bell mig de la zona de “strike”, i allà va, precipitant-se amb una llarga passa cap al “home”. In-clinant-se, tot ell, cap avall, fa sortir la bola de la mà a un pam del terra. Aquesta emprèn el vol aixecant-se vers l’aixella del bate-jador. El pirata passa el bat. No la toca. Un “strike”. El segon llan-çament semblant. També en recta però aquesta vegada fent forat per la zona més allunyada del cos del batejador: a baix i a fora. No fa swing. Strike! canta l’àrbi-tre. Ja en té dos. Els espectadors alliberen tensió esbufegant. Zero boles, dos “strikes”. Poques vegades passa, però pas-sa, que un pitxer pugui comptar estadísticament quatre ponxes en una sola entrada; del que no en tinc noticia és que hagi estat mai en la darrera d’elles. Ara és el públic qui conscient de la transcendència del següent llançament es posa dret volent empènyer el que hauría de ser el portador del tast de glòria.

Vinga, vinga Josep, vinga! És teu, tot teu!, criden a prop meu i de cadascú. Acluco els ulls. Aspiro fort. Aguanto la respiració i miro d’enviar-li un missatge telepatic: el Tirabuixó!, Josep, fot-li el Tira-buixó!!. I... submergit en el desig, deixo de sentir res i deixo que tot giri a càmara lenta. Reblincant-se, més que mai, vers el terra, amb la passa desplaçada enfora de la perpendicular del receptor, totes les articulacions del braç es posen a girar furiosa-ment per transmetre a la punta dels dits arrapats a les costures de la bola, la força i l’efecte ne-cessaris perquè al batejador no ensumi la doble corba que l’ha d’eliminar. En les eternes tres dècimes de segon que triga la bola a fer els divuit metres, em dic que sí, que en Josep m’ha fet cas i aquí, oh! pirata, et ve el que

Josep Mazón, a l’esquerra, amb ves-tit fosc, acompanyat dels seus pares i germans. El de la dreta, amb vestit clar, és Vicenç Mazón, actual Síndic de Greuges de Viladecans.


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

no tocaràs: el “tirabuixó”; el “sa-cacorchos” que diuen els cubans; la “cola de chancho” que diuen els nicaragüencs.... Xxsshuum! La bola penetra el palmell del guant al centre de la zona i s’hi queda. L’àrbitre brama: STRIKE TRES, OUT!! i, el somni...: s’esfuma. Em desperto. Em sap greu. No era un malson. Són les quatre de la matinada. Hem tornat a guanyar. Estic content d’haver vist, nova-ment, en Josep Mazón, el meu pitxer de quatre “ponxes” en una sola entrada. I és que en Josep Mazón Hernán-dez fou un viladecanenc que no li importà gens anar sempre més enllà del que estrictament tocava. Indagava, sense por, els límits de tot el que se li posava al davant, se’ls feia seus i els transgredia si calia.Fou fill de María Hernández Sánchez, que havia nascut dins el terme de Sant Boi, a no gaires passes dels límits de Viladecans, ben a prop del Camí Ral i ben a prop de Cal Dimoni. Era doncs, viladecanenca perquè amb els santboians hi tenia poc a fer des d’aquell punt de partença. El pare fou en Vicente Mazón Albadalejo. Era de Redován, a la Vega Baixa del Segura a tocar de la Sierra de Callosa, i havia vingut a Vilade-cans l’any de l’Exposició Univer-sal, després d’una de les cícliques crisis del cànem. No fou un cap d’estopa, fou un home-jornaler prou d’esquerres o prou cenetista com perquè els falangistes me’l volguessin dur a la trena en aca-bar la guerra civil.En Josep nasqué l’11 de febrer de 1949 a Viladecans, al carrer de Mossèn Cinto Verdaguer a tocar de la fàbrica dels llevats i això és el que sempre em sembla que fou, un llevat.Qui no el conegué, a hores d’ara ja sap –pel començament de l’escrit– que va ser un dels grans jugadors de beisbol que ha tingut el club de Viladecans. I us ho he de dir

en passat perquè en Josep Mazón morí el 22 de gener de l’any 1986. Un camió descontrolat envestí el vehicle que ell conduïa i ens el matà quan tenia 36 anys; anant a treballar, de bon matí, mentre esperava que se li posés verd el semàfor que hi ha davant de l’es-tació de Magòria a la Gran Via de Barcelona, a poc d’entrar a la pla-ça d’Espanya.Qui no l’arribà a conèixer ha de saber que, també gràcies a ell, el Club Beisbol Viladecans fou qui fou i és qui és. En la més greu crisi que el Club ha tingut en els ja setanta anys de vida, en Josep Mazón va ser el darrer fil del que penjà la continuïtat i la pervivèn-cia d’aquest esport a casa nostra. Us ho explicaré en el tercer relat. Començo ara per la seva infància.La família Mazón-Hernandez, passà de viure a Mossèn Cinto a viure a la part del carrer Sant Je-roni que avui és plaça de la Diver-sitat, al Barri de Sales, quan en Jo-sep encara era petit. El seu primer col·legi fou el Modolell però la seva primera escola fou el carrer del propi barri on jugava. Encara eren temps d’autarquia els dels anys cinquanta. Molt poques famílies podien escapar de treba-llar molt i durament per menjar i vestir justet, pagar un lloguer, comprar carbó, i estalviar un no res per celebrar alguna festa o per anar algun diumenge al cine. Les nenes, feien durar la prime-ra pepa de Reis fins fer-se grans i en els anys posteriors a tenir-la podien aspirar a robeta o a fireta. Els nens que tenien molta sort, i a casa més o menys benestant s’ho podien permetre, els Reis els du-ien un cavall de cartró als quatre anys, un patinet als sis i una al pilota de cuiro quan la desil·lusió epifànica començava a ser realitat als vuit. Difícilment en tornaven a tenir una altra, i quan, esquin-çada de vella, en Bel, o el baster, els deia que la pilota ja no tenia remei i no es veia capaç de reco-

sir l’esquinç per deixar-hi ferma-da la cambra, ben retallat el cuir, servia encara per fer frontisses, “tiraxines”, guants de beisbol, o qualsevol eina que la imaginació possibilités. Qui volia tenir jo-guets, si tenia enginy i manetes, se’ls feia. Qui no, es sumava a la colla del carrer que en un tres i no res muntava una batalla d’ameri-cans i indis o sense massa excuses

Josep Mazón, en plena acció.

organitzava una guerra contra la gent de dos carrers enllà, a la con-questa dels solars del mig. Per tant, qui volia ser algú, havia de ser bo tirant i esquivant pedres, havia de tenir bons canuts per ti-rar veces, bons arcs i bones fletxes per fer l’indi i bones cames per córrer. En Josep Mazón ultrapas-sà tot això. I, sense ser gens gran, fou el més decidit “jefe” entre els galifardeus a l’est de la Carretera del Prat, a la fi dels anys cinquan-ta. A l’oest, tenia la rèplica d’un altre déu-n’hi-do, en Felipe Cár-denas Nicolás, “el Titi”, que no se li feia enrere en res. Entre tots dos portaren les seves patuleies a un nivell d’atreviment i temeritat que es féu cèlebre més enllà del barri. Curiosament, al punt d’entrar en l’adolescència, acabades les guer-res i el fer-se traus, acabada també l’autarquia, els de l’Oest del barri de Sales es decantaren pel futbol a l’hora de jugar federadament i ci-vilitzada, i els de l’Est ho feren pel beisbol. A l’Oest prevalgué l’acció col·lectiva, de contacte i xoc, men-tre que a l’Est triomfà l’acció amb eina, habilidosa i més individual.

(Continuarà).

Pasturant per l’hospitalEls anys vuitanta, els ramats d’ovelles pasturaven per les muntanyes i camps de Viladecans i pel mateix centre de la ciutat. Els descampats que envoltaven el barri del Poblat Roca i l’hospital i que servien de menjar per les ovelles, són des de fa un anys els equipaments bàsics de la vila: biblioteca, teatre, poliesportiu, piscina...

Encara que avui en dia queda algun espai buit i sense servei, els ramats ja no formen part del paisatge dels nostres carrers de Viladecans.


la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns

Viladecans punt de trobada, 084

Documents

Transcript of Viladecans punt de trobada, 084