Viladecans punt de trobada, 091

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

La vergonya de Cal MenutAquest juliol es va ensorrar la part més valuosa de la masia de Cal Menut, on hi havia la llar de foc i el forn de pa. De fet no es va ensorrar, sinó que els actuals propietaris, després de temps i temps d’estires i arronses, quan estaven ja en condicions de començar-ne la rehabilitació, en comptes de començar apuntalant bé l’edifici per després iniciar les actuacions amb la delicadesa que correspon a una construcció com aquesta, hi van fer entrar una excavadora que s’ho va endur tot per davant.És una vergonya. Una vergonya que demostra que els propietaris, en contra del que sovint han dit, no tenen cap interès en la preservació d’aquesta joia de la nostra ciutat. Però una vergonya, i això és molt més greu, que ens fa adonar un cop més que tenim un ajuntament que menysprea el patrimoni històric de Viladecans. Ja ho vam veure quan, fa vint-i-cinc anys, projectava tirar a terra un dels perfils més significatius de la nostra història, el carrer d’Àngel Guimerà, per fer-hi una gran plaça que liquidava definitivament la millor imatge que ens quedava del que havia estat el poble de Viladecans, cosa que la mobilització dels veïns i veïnes va impedir. Ho hem vist, també, amb la recent destrucció de la fàbrica de les panes, mostra del nostre passat industrial. I ho veiem ara, quan ens trobem amb les conseqüències de la desídia municipal, que, quan era possible, no va voler adquirir la masia i i convertir-la en el que hauria hagut de ser: un magnífic espai per disfrutar de la nostra història. Tenim un Ajuntament que sembla que vulgui un Viladecans fet tot de cap i de nou, sense cap història i cap personalitat. Un Viladecans sense arrels, sense ànima. Realment, una vergonya.

91Any 9

15 de setembre de 2015

Sumari2 Na Godaia a la Festa Major. Josep Lligadas

3 El PDU d’àmbits d’activitat econòmica del delta del Llobregat. Montse Lligadas

4 El Pla Director (PDU) i el delicte del Delta (I). José Luis Atienza

5 Com et planteges tu les eleccions del 27 de setembre? Albert Buigues; Joan Pidelaserra; José Luis Atienza; Martín Barra; María Salmerón; Agustí Martí; Verònica Arasil; Carles Lozano; Bàrbara Lligadas; Eduardo Tobaruela; Purificación González.

9 Abraçades. Patrícia Aliu

10 El racó de la llengua: Més paraules que fan goig. Josep Lligadas.

13 L’ull i la ploma: Escarxofes contra ruletes; Jaume Muns i José Luis Atienza

14 Un congrés de laics i laiques. Mercè Solé

15 La mirada aguda: Àguila marcenca. Eio Ramon

16 Recerca històrica: La festa major d’estiu de Viladecans, 1728-1936. Més enllà dels records viscuts (I). Xavier Calderé

18 Històries viladecanenques: Jaume Puig i Carné, el gravador (i 3). Andreu Comellas

20 La memòria en imatges: La primera mamullada (2010). Jaume Muns

Aquest any s’ha incorporat un personat-ge nou a la nostra Festa Major i, pel que sembla, a partir d’ara el tindrem cada any.

Va ser el dia 4, després del Pregó, que va estar a càrrec de l’atleta viladecanenca Beatriz Pascual, la qual va saber convidar-nos a la festa amb un to sen-zill, proper i estimulant. Doncs després del Pregó, quan pels altaveus es va anunciar que era l’hora de l’Espavilada del Mamut, va aparèixer ella. I, bas-tant enfadada, ens va dir que, si volíem espavilar el nostre Mamut, féssim el favor d’avisar els qui eren professionals d’aquesta mena de coses. Ella, per exemple. I se’ns va presentar. Ens va dir que es deia Godaia, que la gent li deia Na Godaia, que havia estat l’encarregada de la capella de Sant Joan que hi havia hagut allà a la plaça mateix quan el poble de Viladecans eren només quatre cases mal comp-tades, i que sabia fer tota mena de conjurs. I que ens ensenyaria un conjur per espavilar el Mamut de Viladecans.I no era un personatge inventat, no. Na Godaia va existir realment. Va viure cap a l’any 1300, i era una d’aquelles dones que s’anomenaven deodates, que vol dir consagrades a Déu. No eren monges, i no vi-vien en cap monestir ni convent. Sinó que eren per-sones que, soles o en grup, es dedicaven a diverses activitats de servei religiós. En aquelles èpoques, en què les dones no tenien pas gaires llibertats, aquests deodates podien actuar bastant lliurement. I això, sovint, no agradava gens als que manaven.Doncs el cas és que Na Godaia s’encarregava de la capella de Sant Joan que en aquelles èpoques hi ha-via a la plaça. Però és veu que a més a més sabia fer conjurs per curar homes i bèsties. Devia conèixer bé les herbes remeieres, i devia tenir molt de poder de convicció. I això servia per curar. I com passava en aquests casos, la van denunciar al bisbe. El bisbe li va dir que no ho fes més. Però ens podem imagi-nar que ho va continuar fent, que dones així sabien sortir-se’n bé, d’aquestes coses. I a més, Viladecans era llavors un poble de mala mort, i ningú no devia venir per aquí a empipar-la gaire.Doncs bé. Na Godaia ens va aparèixer, més enllà dels segles, per espavilar el Mamut. Magníficament transportada per la nostra conciutadana i actriu Ca-rol Encarnación, i amb un vestit i una capa creats per Marta Lligadas. No escric aquí el conjur que vam fer, perquè no li he demanat permís i podria ser que Na Godaia em fulminés. Però en tot cas,

Na Godaia a la Festa Major

se’ns va comprometre a venir cada any per aquesta data.I el Mamut es va espavilar, acompanyat per la ban-da de timbalers Batucada Kanaloa, després vam disfrutar de l’actuació dels castellers de Viladecans, i finalment vam ballar el Patatuf amb la música dels Grallers de Viladecans. I fins l’any que ve!

Josep Lligadas Vendrell

Fotografies: Jaume Muns

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 91 - Setembre 2015 2


El passat 7 de maig va sortir a informació pú-blica el Pla Director Urbanístic d’Àmbit

d’Activitat Econòmica del Delta del Llobregat. Aquest és un pla urbanístic en el qual val la pena analitzar no tant les propostes concretes que s’han de desen-volupar urbanísticament en un futur, sinó la motivació i el camí que s’ha fet fins arribar a la seva aprovació inicial.Moltes persones tenim al cap la proposta d’Eurovegas, que ens va sacsejar l’hivern del 2012, i que va fer canviar moltes per-cepcions del nostre delta. El de-bat públic va ser molt encès. La Generalitat de Catalunya defen-sava el projecte fermament, i una part important de la societat el refusava. Recordem plataformes d’arquitectes, de científics, la pa-gesia, grups ecologistes, alguns partits polítics, i un ajuntament. Si, només l’Ajuntament del Prat va mostrar clarament el rebuig a aquest projecte. Les connotaci-ons no eren només territorials, el model de negoci que proposava va ser molt qüestionat. La ma-joria d’aquests col·lectius es van agrupar sota la plataforma Atu-rem Eurovegas. Però el projecte afectava a més d’un Ajuntament. Com és que la resta no van dir res? El silenci portava a l’assen-timent. I quan aquella mena de gallina dels ous d’or va dir que preferia un altre galliner, el malson d’Eu-rovegas no va acabar. En primer lloc, una reforma de la llei d’ur-banisme va incloure un article que havia de ser l’instrument le-gal per a permetre la instal·lació d’aquell macroprojecte esfumat. Es tracta dels Plans Directors Urba-

El PDU d’àmbits d’activitat econòmica del delta del Llobregat

nístics (PDU) de delimitació i ordenació de sectors d’inte-rès supramu-nicipal, i, re-sumint molt, ve a dir que l’administra-ció actuant (que com que és supramuni-cipal, no serà mai un Ajun-tament) té la potestat de canviar la classificació urbanística i ar-ribar al més mínim detall en el procés d’urbanització. Dit d’una altra manera, es pot saltar qual-sevol planejament previ i fer-hi el que es consideri adient al·ludint a l’ interès general.I l’altra gran derivada d’Eurove-gas va ser la signatura d’un pro-tocol entre els Ajuntaments de Gavà, Viladecans, Sant Boi i Cor-nellà per una banda i la Genera-litat de Catalunya per l’altra, on es pactaven una mena de com-pensacions per intentar substitu-ir aquella gallina dels ous d’or. Una de les mesures que proposa el protocol és l’elaboració d’un mapa de sòls disponibles (ur-banitzats o urbanitzables, diu el protocol) i agilitzar els mecanis-mes de transformació del sòl dis-ponible per destinar-los a activi-tats econòmiques o residencials.I així és com comença un procés per a detectar quins sols encara hi ha “lliures” al delta, i quina mena d’activitats s’hi poden instal·lar. El procés ha culminat amb el PDU, que de moment ha passat la fase d’informació pública.A grans trets el pla proposa en-dreçar i donar nous usos a diver-sos àmbits. A Gavà el sector que

hi ha per sobre la C31 i el dels Joncs, al del nord de l’autopista C-32, també de Gavà. A Sant Boi es proposa endreçar l’àmbit de l’antic Híper, i un sector al llarg de la C245, a tocar del nucli urbà. A Viladecans es proposa, per una banda ocupar alguns terrenys de Can Sabadell per tal de fer-hi activitats vinculades a l’aero-port (recordo que l’aeroport ja té a Viladecans una gran zona que actualment està pràcticament de-socupada), i a la zona que s’ano-mena Les Filipines-Serral Llarg es reserva una peça per a activi-tats relacionades amb el turisme. Per sota de la C31, hi ha una peça dedicada als usos esportius a l’ai-re lliure.Per tal de veure’n els detalls es pot consultar la documentació que està disponible al web del Departament de Territori i Sos-tenibilitat. D’entre tota la docu-mentació és molt recomanable llegir les aportacions fetes des dels Ajuntaments en una fase prèvia. Molt especialment les fe-tes per l’Ajuntament de Vilade-cans. Cal recordar que, en aquest cas, els Ajuntaments són només actors secundaris, perquè la inici-ativa en el Pla Director Urbanístic la té la Generalitat de Catalunya.

Montse Lligadas

Que la ignorància no ens faci traïdors, po-dríem dir sobre la nostra plana deltaica, ignorada i maltractada pel Pla Director Urbanístic del Delta (PDU) del govern

de la Generalitat. La ignorància va per barris: hi ha la ignorància de qui no se n’assabenta i la ignoràn-cia de qui no se’n vol assabentar, com passa amb la Conselleria de Territori i Sostenibilitat. Què opi-narà del nostre delta no solament el conseller sinó la llista del president camuflat de número quatre i en particular l’ex-ecosocialista, excompany i cap de llista Raül Romeva? Probablement de tant ajun-tar-se estratègicament pel sí, ha abjurat del diguem no com un pecat de joventut i taral·leja aquell cu-plet de la Piquer: De lo que me está pasando, yo no me quiero enterar, prefiero vivir soñando a conocer la ver-dad. Que no me quiero enterar, no me lo cuente, vecina. El planejament mai no ha ajudat. Ens han planificat durant quaranta anys gairebé dos milions i mig de metres quadrats com a equipaments metropolitans. De fet com a ciutat, a excepció de la depuradora, els equipaments metropolitans de la nostra plana agrícola i natural ens han fet més nosa que servei. Ens han fet una planta de transvasament d’escom-braries amb efectes secundaris de brutícia i pudors i una planta trituradora de fusta que ha contaminat de serradures i vernís el seu voltant. El Delta necessita inversions per sobreviure perquè l’alternativa zero és la mort lenta i negar el Delta a les següents generacions. Les rieres, que haurien de ser els connectors ecològics, les infraestructures per a la fauna i el manteniment de la biodiversitat, els carrils per poder circular les bestioles del delta amb llibertat per tots els punts cardinals, en realitat no són res d’això. Són murs formigonats, camins ta-piats, obstacles pràcticament insalvables per a la nostra fauna, a excepció de les aus. Renaturalitzar les parets per afavorir els passos de fauna seria la mesura imprescindible per convertir aquests canals emmurallats en els connectors que els documents oficials proclamen i no pressuposten. Les rieres històricament han fet de clavegueres ba-rates a cel obert. La riera Roja, que desemboca al nostre Remolar i que recull aigües de Sant Boi i del nostre Torrent Fondo, gairebé no desguassa perquè acumula metres cúbics de fangs contaminats de metalls pesants mentre l’organisme responsable, l’Agència Catalana de l’Aigua, mira cap una altra

El Pla Director (PDU) i el delicte del Delta (I)

banda perquè diu que no té diners. Els col·lectors de Gavà, quan plou amb ganes, són un llarg esfínter d’aigües residuals que no pot digerir la depuradora i deixa anar la seva càrrega fecal a la desemboca-dura de la Murtra, a la nostra platja més popular. Ens condemna a no poder tenir mai bandera blava, a no ser que algú pagui els 15 milions d’euros d’un emissari submarí. El delta, amb un aqüífer que és un tresor d’aigua subterrània, té greus problemes amb l’aigua per-què la virtut de ser pla i amb poca pendent arros-sega la condemna de la seva inundabilitat. Una inundabilitat que al llarg dels segles s’havia adap-tat al territori fins trobar un equilibri. Un equilibri que s’ha fet miques en poc més de cinquanta anys amb la construcció d’autopistes i autovies, amb la impermeabilització progressiva dels territoris ur-bans i amb l’ampliació de l’aeroport. Hi ha impac-tes acumulats d’infraestructures de país, un sobre l’altre, que el país no ha compensat i que no sem-bla que vulgui compensar. Mentre l’alta tecnologia domina en l’aeroport veí, el cargol d’Arquímedes, mecanisme que controla els cabals de les avingudes d’aigua, funciona manualment tal com al segle XIX, amb un pagès manipulant comportes sota la pluja.El Delta sembla condemnat pel delicte de no haver estat urbanitzat, i aquest PDU sona a copla deses-perançada, ni contigo ni sin ti tienen mis males reme-dio, contigo porque me matas, y sin ti porque me muero.Haurem de canviar la lletra i la música.

José Luis Atienza



Des de la redacció d’aquesta revista vam decidir plantejar aquesta pregunta del títol a un con-junt de 14 persones de Viladecans, algunes amb responsabilitats polítiques i altres no, per fer com un mosaic sobre les diverses posicions de cara a les eleccions que estem a punt de cele-brar. Ens n’han contestat 11, als quals agraïm la seva col·laboració. I, sense més preàmbuls,

aquí les teniu, posades segons l’ordre amb què ens han anat arribant.

Com et planteges tu les eleccions del 27 de setembre?

1 Albert BuiguesEl dia 27-S jo dono suport a la Candi-

datura CUP-Crida Constituent. En primer lloc, és el moment que els treballa-dors i treballadores catalanes votem una can-didatura on el centre sigui la indissolubilitat entre l’eix social i l’eix nacional. La indepen-dència no ha de ser sinònim de retallades i privatitzacions. Si alguna cosa s’ha demostrat aquests anys és que per trencar amb el règim del 78 no podem anar pidolant res als poders de l’Estat Espanyol. És el moment de la rup-tura amb l’Estat Espanyol i d’aplicar un pla de xoc d’emergència social. Prou desnona-ments i revertim les retallades!Voto per la construcció d’una República Ca-talana amb un procés constituent de base, popular i unilateral, fent fora institucions que ens empobreixen com la UE i per posar els sectors claus de l’economia en les nostres mans. Per acabar amb la corrupció i amb el patriarcat. Amb tot allò que ens oprimeix.Votem per la CUP-Crida Constituent! Gover-nem-nos!

2 Joan Pidelaserra En un país acostumat a les situacions ex-

cepcionals i amb una certa tendència a exagerar-les des de la vessant emocional, aquestes eleccions se-ran realment importants.El fracàs de la política tradicional de trobar una sortida digna a l’embolic de l’organització territo-rial i a la diversitat cultural d’un Estat ha derivat a una situació en la qual s’han desdibuixat les pro-postes del model de societat que les ideologies pro-posen, amb un pesat i dens vel, en el qual només hi destaca l’instrument que volen utilitzar: un nou Estat independent o una assimilació en un Estat esgotat en el qual s’asseguraria la supervivència del mercat. I tot això sense matisos, fins i tot amb epístoles dels gerros xinesos, com si en política només existís el blanc i el negre, falsedat de les més grans, ja que qualsevol servidor públic sap que les decisions es prenen després de recórrer tota la gamma de grisos.Espero que les eleccions serveixin per aclarir pos-tures i que s’expressin nítidament les propostes de futur (a partir del 28 de setembre), i ja triarem des-prés l’instrument necessari per dur-les a terme.

3 José Luis AtienzaEstem des de fa vuit anys patint una crisi que ha canviat a pitjor la vida de molta gent. Gent

que tenia feina ara no en té, els mileuristes ara són gairebé uns privilegiats per cobrar mil euros i se signen contractes per menys de quatre-cents euros al mes, si hi ha sort. Gent que tenia un habitatge ara no el té, gent que tenia hipoteca i pis ha perdut el pis però segueixen devent diners al banc. Gent que esperava jubilar-se amb una bona pensió, l’atur la condemna a veure rebaixada de per vida la seva prestació futura.Principalment s’enfronten dos models de fer política, el de Junts pel Sí i el de Catalunya Sí que és Pot. Junts pel Sí només té una paraula que ho cura tot, la independència. No importa la resta, ni l’habitatge, ni la sanitat pública, ni els drets laborals. La vida de la gent sepultada per la història. Catalunya Sí que és Pot fa el contrari, treu a passejar els problemes de la gent sense tapar-los amb cap bandera i proposa un referèndum per recuperar la il·lusió i l’esperança: donar la paraula per decidir-ho tot, per canviar tot el que cal canviar per viure millor.


4 Martín BarraEn las elecciones autonómicas del domingo

27-S iré a votar. Iré a votar para que a nadie se le pue-da llamar mal catalán, sea del partido que sea. Iré a votar para construir una Cataluña donde nadie tenga la desfachatez de decir que no puede ir a la cárcel por pertenecer a una de las 400 familias que siempre han mandado en Cataluña. Iré a votar para desenmasca-rar al que no se atreve a presentarse con las siglas de su partido acosado por la corrupción, y se esconde tras unos bien subvencionados compinches. Iré a vo-tar para tener un gobierno que dé la cara y no esconda su pésima gestión con la excusa de que toda la culpa es de otros. Nos quieren hacer creer que con la independencia todo se resolverá por arte de birlibirloque; que de la noche a la mañana el corrupto se arrepentirá y de-volverá el dinero de Suiza, y el inepto aprenderá a gestionar mejor los recursos existentes. No me con-vencen. Ya los conocemos y sabemos cómo son y lo que han hecho. Iré a votar por una nueva Cataluña de todos y para todos. Por eso votaré a C’s, los únicos capaces de conseguirlo.

5 María SalmerónTinc bastant clar què votaré el 27S. Milito al

PSC i he defensat institucionalment les idees del so-cialisme. Fins aquí, les meves “certeses”. Perquè el que no tinc gaire clar és què estem votant el 27S. Miro el telenotícies esperant respostes sobre allò que em preocupa, allò que preocupa a molta de la gent que m’envolta i que assisteix, abatuda, a un debat etern que no parla d’ells, que no parla de mi. Perquè, tot i l’intent d’anestèsia constant que pretén obviar cor-rupció, atur, pèrdua de drets i qualitat de vida, que em perdonin les essències (d’una banda i de l’altra), tant me fa quantes barres té la bandera. Sobretot per idealisme. Em continua fent molta ràbia veure nens patint, o morts a una platja, que tenen l’edat de les meves filles i la desgràcia d’haver nascut més enllà de la línia. I em torno a replantejar per què serveixen les fronteres i què se n’ha fet de la unió dels pobles. Molts deuen pensar que la meva idea és irrealitzable. Sí, segur. Però com que encara ningú no m’ha demostrat de manera pràctica que l’altra opció sigui millor i provo-qui menys dolor, doncs, utopia per utopia, em quedo amb la meva, que és més bonica.

6 Agustí MartíÒmnium Cultural, després de

la conferència del president de la Ge-neralitat en què instava la societat civil a assumir el lideratge del procés cap a la independència de Catalunya, va acceptar el repte i ha assumit el rol de lideratge compartit en el procés cap a l’Estat independent.Òmnium no forma part de cap candi-datura el proper 27S. El suport d’Òm-nium a una llista en cap cas anirà en detriment del suport a les altres can-didatures polítiques independentistes, ja sigui en forma de participació de so-cis a les diferents llistes electorals o bé del suport explícit de la marca “Ara és l’hora” a les candidatures independen-tistes.Com a impulsora de la campanya “Ara és l’hora” al costat de l’ANC, Òmnium treballa per ser punt de confluència de tots aquells actors compromesos amb la independència per sumar i reforçar el caràcter plebiscitari del 27S i per ga-rantir la unitat d’acció política i civil en tot moment.Òmnium entén que el proper 27 de setembre Viladecans té l’oportunitat històrica de contribuir a la creació d’un estat independent per a Catalunya i esperona a participar activament en els actes de precampanya i campanya electoral que tindran lloc en els propers dies i setmanes.


7 Verònica ArasilCrec que el qüestionament al sistema ac-

tual és necessari per a la “salut democràtica” de la nostra societat. I crec que els canvis estructu-rals són necessaris per tal de poder aconseguir un model més sostenible i més just per a totes les persones. Em sumo a la idea de posar-ho tot en entredit per a una transformació real cap a una societat més sensible, amable, solidària, justa i respectuosa amb les diferències. M’il·lusiona. I estic plenament convençuda que com s’han plantejat les eleccions del 27S no ens garantiran res de tot això, més aviat al contrari. Perquè estic farta que se’ns expliqui la historia dels guanyadors i dels perdedors, dels bons i dels dolents, dels argumentaris de la insegure-tat, la por i la intransigència... I mentre ens van repetint aquestes històries jo no veig cap front comú cap als temes que considero prioritaris: les propostes contra les desigualtats de renda, les propostes per garantir un desenvolupament professional i una trajectòria laboral digna, les propostes contra la corrupció, les propostes per garantir la plena igualtat entre dones i homes, les propostes que garanteixin un accés igual a l’educació, a l’habitatge...Les i els socialistes volem qüestionar-ho. Propo-sem i actuem, ara.

8 Carles LozanoEls jubilats catalans han de patir per les

seves pensions? Està en perill la inversió públi-ca i privada a Catalunya? Hi ha ombres sobre el futur del nostre país?Doncs sí, és cert, hi ha dubtes sobre totes aques-tes qüestions. Però no us equivoqueu, no cai-guem en la trampa dels que volen despertar el “voto del miedo”... el que posa en perill el nostre benestar actual i el nostre futur és la situació ac-tual, és la nostra deteriorada pertinença a l’Estat Espanyol. Les pensions dels jubilats espanyols s’estan pagant gràcies al fet que ens estem men-jant la “bossa” que s’havia estat guardant grà-cies a l’esforç de tots. (En canvi, prenent només Catalunya, la recaptació de quotes de SS supera els pagaments de pensions, és a dir, es podrien seguir pagant). La inversió pública que fa l’Es-tat Espanyol a Catalunya és només el 10% (quan representem el 16% de la població). Això incom-pleix l’Estatut de 2006 (que va aprovar l’Estat!) i agreuja el dèficit fiscal de 16.000.000.000 d’euros anuals. I el país? La convivència a Catalunya no està en perill, per molt que així ho insinu-ïn Aznar i González (curiosa aliança, oi?), però segueixen dictant-se sentències contra l’ús del català a l’escola, per exemple.En resum. No hi ha incertesa: amb Espanya ens va fatal. Si tots i totes anem a votar, començarem a construir un futur diferent.

9 Bàrbara LligadasAquestes eleccions me les plantejo com l’última opció possible per poder assolir l’objectiu que

d’adolescent somiava i que des que sóc mare anhelo. S’ha intentat tot, però l’estat espanyol dista molt de ser l’estat democràtic que pretén aparentar i no ens han deixat cap altra sortida que aquesta, unes eleccions plebiscitàries on ens ho juguem absolutament tot. Perquè es tracta de decidir si volem dis-posar de totes les eines possibles per a superar tots els reptes que es plantegen a la nostra societat, o si volem continuar fent discursos impossibles d’assolir. Jo ho tinc clar, perquè vull un futur millor per als meus fills, un futur on puguin ser allò que vulguin sense que res els aturi, i això només serà possible amb una república catalana que jugui en favor dels seus interessos, no amb un estat espanyol que coarta les nostres llibertats, retalla els nostres drets i obvia les nostres necessitats. Quan d’adolescent somiava en crear un estat nou, respectava que la majoria no ho compartís. Ara se-rem majoria, i demano el mateix respecte que nosaltres hem demostrat quan érem una minoria social. No s’hi val a dir que per a canviar-ho tot cal més gent que per a gestionar les misèries que ara tenim.


10 Eduardo TobaruelaEl 27S estan convocats més de tres milions de catalans que hau-

ran d’escollir 135 diputats. Les paperetes dipositades a les urnes s’han de tra-duir en unes poques desenes de parlamentaris, així que és necessari utilitzar al-guna regla de repartiment. A priori podria pensar-se que el criteri d’assignació més just és que cada partit obtingui exactament el mateix percentatge d’escons que de vots. No obstant això, a la realitat, mai és així. Tots els sistemes electorals contenen algun element corrector de la proporcionalitat per –normalment– be-neficiar els partits grans a costa dels petits. En realitat, hi ha motius més o menys convincents per limitar la proporcionali-tat. Però aquests arguments perden tot el seu sentit quan es tracta d’un plebis-cit. En els referèndums no és necessari que s’incloguin els mecanismes distor-sionadors propis dels sistemes electorals, ja que no s’està triant diputats, sinó que s’està plantejant una consulta sobre una matèria determinada. Per aquest motiu, en els referèndums s’ha de complir un criteri d’estricta proporcionalitat: cada vot ha de comptar exactament el mateix. En aquest cas, no hi ha correc-cions que valguin. Qualsevol alteració de la proporcionalitat constitueix una vulneració injustificada del principi d’igualtat i una adulteració interessada del mandat dels ciutadans a les urnes.

11 Purificación GonzálezDurante dos legislaturas los catalanes hemos tenido un Presi-

dent, Artur Mas, que ha instaurado un sistema de Govern que ha estafado al conjunto de los catalanes. Por eso el 27-S el verdadero cambio vendrá si somos capaces de apostar por ce-der el poder a la gente, el auténtico motor de Catalunya. Desde los municipios la revolución ha venido de la ciudadanía en Barcelona, Madrid, Zaragoza, Cá-diz y Santiago de Compostela, que tras 100 días gobernando demuestran que otra forma de gestionar lo de todos, es posible. Más de lo mismo, nos llevará a más incertidumbre e inmovilismo, cuando lo que se necesita son políticas activas de rescate ciudadano. Ya hemos tenido su-ficientes dosis de “Governs dels millors” y 3%. Ahora es el momento de una Catalunya de la gente, que se demuestre a sí misma que “sí, que se puede”. Cada uno decidirá que este 27-S se escriba en un renglón de la historia u otro. ¿Queremos un Parlament lleno de gente que trabaje por el Bien Común o por los de siempre? ¿Queremos un país monocolor o una Catalunya plural y social? La decisión está en nuestras manos.

La meva pell recorda les teves abraçades, fortes i sostin-gudes. Com els silencis que matisen les cançons i subratllen moments que han de perdurar. Des de la primera abraçada que em vas donar, que em va fer oblidar el món, fins a la darrera de fa uns mesos.

Quan ens vam veure per primer cop un matí d’hivern, tot va ser fàcil. Les paraules escapaven soles, els gestos tenien vida pròpia. Com si ens coneguéssim de tota la vida, com si re-prenguéssim una conversa d’ahir. Al bar al qual vam deci-dir entrar, vam parlar de sensacions mútues i agradables, de literatura, de la mar, de la difícil vida que portaves. I les nostres mirades anaven més enllà d’aquell moment, imaginant estances que ens acollissin a soles.

Et vaig proposar anar a casa meva i vas respondre, amb un somriure canalla i directe en el teu rostre divertit, que sí. Vam caminar callats, agafats de la mà, amb el meu cor bategant a tota pastilla, i vaig recordar la nit en què ens vam conèixer.

Era Cap d’Any, i jo ja portava sis mesos divorciada. Sentia un gran alleujament, sense discussions, sense donar explicacions a ningú de res, sent propietària dels capricis de la meva vo-luntat. No parava de sortir i entrar, sola o acompanyada, i puc dir que va ser una època gloriosa, apassionant i en abso-lut avorrida. Però tot cansa, i l’última nit d’aquell any em vaig rebel·lar i no vaig voler anar enlloc. Em venia de gust estar sola, sense donar els típics, els repetits tombs arreu.

Vaig encendre l’ordinador, vaig entrar en un xat en el qual mai més vaig accedir després d’aquella vetllada i, al cap d’uns instants, vas aparèixer tu. T’agradava el meu àlies, vas dir, i com que et senties molt sol, vas decidir ficar-te en el xat per xerrar-hi una estona. Amb la primera dona que volgués fer-ho.

Aquesta vaig ser jo. Em vas atreure des de la primera fra-se més personal. Paraules textuals: “La meva vida és, dar-rerament, un tsunami”. Et vaig preguntar per què i em vas explicar. El teu pare, dibuixant d’una editorial barcelonina desapareguda feia temps, havia mort l’any anterior, deixant la teva mare sola. La teva exdona, amb problemes mentals, seguia depenent de tu, sobretot pels seus dos fills, que s’ha-vien convertit en teus a força de frec i afecte. Jo crec que també a còpia de teu do: tot el que toques, o està a prop teu, es torna dolç i senzill.

Treballaves en el que podies, en el que et deixaven. Eres un altre dels afectats, com el teu pare, del tancament de l’edito-rial. I un dia va morir la teva germana, malalta de càncer. I tu vas intentar suïcidar-te després, llançant-davant un autobús.

Per fortuna, vas fallar. I aquella nit que acabava amb l’any estaves virtualment amb mi. Passaven les hores sense sentir, mentre Conrad, Melville i Verne planaven sobre nosaltres i les nostres pantalles s’alegraven de veure’ns conversar sobre mariners, capitans, balenes blanques, vaixells i emocions. Els llibres, les teves cançons i els teus dibuixos eren l’única cosa que et mantenia a flotació.

El temps s’havia tornat elàstic. S’encongia, transcorria com en un vol, de vegades intens, i altres, malenconiós. Clarejava da-

vant el parpelleig de la pantalla. Allò només conduïa a una sortida: una dutxa seguida d’una cita. I tots dos la vam seguir.

La seguim fins a aquell moment, ja a casa meva, després que acceptessis acompanyar-me. Vesprejava, vaig posar en el CD el teu primer disc publicat –que acabaves de regalar-me– i em vaig asseure al teu costat al sofà. Des dels altaveus, can-taves belles frases sobre delicats equilibris a la corda fluixa de la vida, sobre mans d’ales recorrent el teu cos, sobre la tristesa impotent per la pèrdua d’un ésser estimat. Em vas donar les gràcies per escoltar la teva música i per escoltar-te a tu, em vas mirar i vas dir que jo era especial. Et vas aixecar, em vas allargar la mà perquè em posés dempeus i em vas abraçar. Et vaig envoltar, al meu torn, amb els braços, aspi-rant la teva olor afustada i aspra, atraient, i vaig acariciar el teu cabell curt i la llarga i prima trena que penjava d’ell. Tenies aspecte de pirata madur, d’algú amb sobrada expe-riència però no de tornada de tot, vell rocker bru i fort, amb aparents patilles i perilla, ulls negres que t’atrapen, cicatrius internes i un somriure que esfondra totes les teves defenses.

Feta un flam tremolós, em vaig sentir protegida contra el teu pit i vaig saber que mai series només per a mi. I no em va importar gens ni mica. Només em vaig disposar a quedar-me embolicada en tu tant de temps com volguessis, i a gaudir-ne cada segon.

He estat incapaç d’esborrar aquella abraçada i els petons que li van seguir. Tampoc cap dels que he rebut de tu després d’aquell dia, i no he oposat cap resistència. Em deixo portar. Recordo cadascuna de les teves carícies, de les teves mirades, dels teus somriures... Rememoro les teves mans, el teu rastre en la meva pell, fins i tot en altres homes, i les vegades que torno a veure’t, encara que siguin poques i allunyades entre elles, són delicioses.

No vull lluitar contra això. Per què hauria de fer-ho? És com voler oblidar la xocolata i el benestar que et provoca... Prefereixo assaborir la mel de tant en tant al teu costat que resignar-me a no tornar a sentir-te.

Mentre escric aquest correu, no sé si acabaré atrevint-me a enviar-te’l. Això rai: m’ha agradat recordar-te “en veu alta” una vegada més.

Sempre teva,

Alícia

Patrícia [email protected]

ABRAÇADES


El racó de la llengua

Més paraules que fan goig

Fa uns quants números recollíem en aquesta secció una colla de paraules ben vives en la parla vila-decanenca i que val la pena de mantenir. Aquí en recollim algunes més.

Esbullar. Dur els cabells esbullats vol dir dur-los total-ment despentinats, per exemple a causa d’una ventada. I també es poden esbullar, per exemple, les peces ben or-denades d’un tauler d’escacs. Clenxa. La clenxa és la ratlla que es fa als cabells po-sant-ne uns cap a una banda i uns altres cap a l’altra. És llàstima que la paraula s’estigui perdent, i que molta gent en digui simplement “ratlla”. De “clenxa” vénen expressions com “anar ben clenxinat”, que vol dir anar ben pentinat i, per extensió, anar ben arreglat en el vestir. De fet, però, cada cop hi ha menys gent que es faci clenxa i vagi gaire ben clenxinat, però això és un altre tema...Esvalotar. Vol dir cridar molt, fer molt de soroll. Però sobretot vol dir posar en estat d’excitació una persona o animal, o un grup de persones o animals que estaven tranquils. L’expressió “esvalotar el galliner” pot tenir sentit literal (esvalotar un conjunt de gallines), o bé sentit figurat (esvalotar un conjunt de criatures, o de gent més gran), o bé, en sentit encara més figurat, treure en una conversa temes que creïn problemes.Destarotar. Aquesta paraula l’acostumem a pronunci-ar “destrotar” o també “destirotar”, i no és cap mal pro-nunciar-la així. Vol dir fer perdre la serenitat, descol·locar, desconcertar... “Estar destarotat” pot voler dir no saber gaire el que un es fa, estar fora de si, o, simplement, estar descol·locat. Entortolligar. El sentit més comú és cargolar i embolicar alguna cosa (per exemple un cordill) de tal manera que sigui molt difícil desembolicar-la. Però també pot voler dir enroscar (una serp entortolligada en un tronc d’ar-bre). I també pot tenir sentit figurat: “Quan bevia, se li en-tortolligava la llengua i no hi havia manera d’entendre’l”

Josep Lligadas.

Exposició a ca n’amat

Una mirada a la història de la nostra Festa Major. L’origen, els actes, els or-ganitzadors, les activitats tradicionals i les darreres incorporacions festives. I, sobretot, un record nos-tàlgic al ball d’envelat d’abans.



Mamutaires d’Honor 2015?Aquí teniu la llista dels Mamutaires d’Honor d’aquest any 2015 fins al moment actual. La llista dels comerços, les entitats, les associacions, les famílies, les persones individuals, que amb la seva aportació de 50 € (o, alguns, més)

fan possible que el Mamut de Viladecans, pugui continuar sortint i continuï sent un referent de la nostra vida ciutadana.Si voleu, encara us podeu afegir a aquesta llista. Només cal que ens envieu un correu a aques-

ta adreça:[email protected]

i ens posarem en contacte amb vosaltres.

COMERÇOS I EMPRESES

Llibreria Els Nou Rals Forn de la Plaça Pastisseria Roca Fruites Esther Cerveseria SylveniaCalçats d’AraRestaurant Petit MónVila d’Arts Centre d’Idiomes Base Castelló EsportsVilaRètolAsesoría Empresarial LandaCal SeiBar Ca l’AndreuFrankfurt Heidelberg

PARTICULARS

Josep i Mercè Maria Lluïsa Vicky i VicençCèlia i Oriol

PARTITS POLÍTICS

Partit dels Socialistes de Catalunya Esquerra Unida i Alternativa Iniciativa per Catalunya Verds

ENTITATS DE LA CIUTAT

Viladecans Punt de Trobada Grup Tres Torres Associació de Familiars del C.O. Caviga Centro Cultural y Recreativo Andaluz Sierra Norte Centro Cultural Raíces de Andalucía Parròquia de Santa Maria Magdalena Associació de Veïns La Hispanitat Associació de Veïns Parc de la Torre RojaAssociació de Veïns Sant JordiAssociació de Veïns MontserratinaAssociació de Veïns Luis MoréAssociació de Veïns Alba-rosa

mailto:[email protected]

Quien me ha robado el mes de abril, pregun-tava Joaquín Sabina. Ningú no ens havia robat el mes d’abril aquell dissabte 21 d’abril del 2012, però una estranya alian-

ça entre el govern d’Artur Mas i un magnat de Las Vegas, Sidney Adelson, pretenia arrabassar-nos el Parc Agrari a canvi d’un conte de la lletera amb rule-tes, escurabutxaques i milers de llocs de treball. Mís-ter Adelson va començar de nen venent diaris, però de gran va comprar el casino Sands, la gallina dels ous d’or de la màfia que va inspirar la pel·lícula Ca-sino. El senyor Adelson va ser un personatge berlan-guià entre L’escopeta nacional i Benvingut míster Mars-hall que desfullava la margarida entre Viladecans i Alcorcón. Aquest personatge, amb aspecte de boig malvat d’una pel·lícula de superherois, va proposar entre altres genialitats enderrocar el camp de l’Espa-nyol i canviar l’aeroport de lloc, però va entrar en cotxe al palau de la Generalitat on va ser rebut amb els honors d’un cap d’Estat. Andreu Mas Collell, cap pensant del que va començar sent govern dels més millors i va acabar sent el govern dels més breus, va viatjar a Las Vegas per convèncer el magnat i des-prés el va passejar pel Remolar per dir-li: tot això que veus, Sidney, el dia de demà serà teu.

Escarxofes contra ruletesAquesta humil pancarta, aquesta humil manifesta-ció de motxillers i motxilleres, de joves, no tan joves, jubilates i algun gos, era la nova versió de David contra Goliat, escarxofes contra ruletes, tomàquets contra escurabutxaques, hivernacles contra hotels, camins de terra contra avingudes d’asfalt, tractors contra limusines. En resum, el lent treball de treure els fruits de la terra contra el diner fàcil d’apostes i atzars on sempre guanya la banca i els negocis se-cundaris clandestins –prostitució, drogues i un llarg etcètera–, que es multiplicarien com s’han multipli-cat en els voltants de Las Vegas. Per una vegada, el pagès va vèncer el magnat, el verd de l’enciam li va poder al verd dels dòlars. La llàstima és que, no ens enganyem en mirar amb nostàlgia aquesta foto, no va ser el govern qui va fer marxa enrere, no va ser el país qui va dir que no al joc i a l’especulació, va ser el senyor Adelson qui se’n va anar a una altra banda amb les seves brillants ruletes i els seus fos-cos negocis. Artur Mas es va quedar. Ho ha tornat a intentar amb Barcelona World. Forma part del seu projecte polític.

Fotografia: Jaume MunsText: José Luis Atienza


L’ull i la ploma

A l’Església catòlica el laïcat està format per les persones que no han rebut el sagrament de l’orde: és a dir, tècnica-ment, les que no són bisbes, diaques o

capellans. Una molt aclaparadora majoria, forma-da d’entrada per tota la gent “normal” (és un dir), entre la qual hi ha, per descomptat totes les dones, incloses les monges i les religioses. A mesura que l’Església es va anar estenent i insti-tucionalitzant, es va anar clericalitzant, sobretot des que es va convertir en una institució amb poder so-bre la societat civil. Els clergues feien les seves fun-cions rituals però a més manaven sobre tot el que es podia manar. Fa cinquanta anys, al Concili Vaticà II el tema del paper dels laics i laiques es va abordar teològica-ment per primera vegada (vint segles per arribar fins aquí!) i se’n va deduir una obvietat: l’Església no és cosa només de capellans. I encara se’n van deduir més coses, no tan evidents: es forma part de l’Església a partir del baptisme, i tots els batejats som igualment dignes i coresponsables de la vida eclesial i del seu funcionament.1 I no hi ha raons te-ològiques que comportin que tots els dirigents ecle-sials hagin de ser homes.En els darrers 50 anys, aquest empoderament del laïcat s’ha anat manifestant tímidament. A moltes parròquies hi ha consells pastorals, és a dir que la vida parroquial es contempla col·lectivament i les responsabilitats són delegades i compartides. A banda que la majoria de congregacions religioses solen funcionar de forma col·legiada i molt més democràticament de la imatge distorsionada que en solem tenir. També hi ha uns quants moviments d’Església de laics amb un funcionament semblant al de qualsevol associació.

1 No faig referència aquí a l’ordenació de les dones: aquesta és una altra qüestió que òbviament cal abordar.

2 i 3 d’octubre: Laïcat XXIUn congrés de laics i laiques

Aquesta és la teoria. A la pràctica, amb Joan Pau II, s’inicià una gran reculada i es posaren pals a les rodes en molts aspectes. D’entrada, la teologia diu una cosa i el dret canònic una altra de molt diferent. A les parròquies és obligatòria la constitució d’un consell d’economia, però no ho és la d’un consell pastoral. És a dir, que la participació dels laics de-pèn de la voluntat del rector que hi ha al davant, que és qui legalment continua tallant el bacallà. De fet, la major part de rectors que conec són gent oberta i amb ganes de compartir responsabilitats, però la llei juga a favor del clericalisme. D’altra banda, si bé la base s’ha anat obrint, l’es-tructura del bisbat (diocesana) s’ha mantingut molt clericalitzada. Els col·laboradors dels bisbes solen ser capellans, els seus delegats en la major part d’àmbits, també. És curiós que estructures com la de Càritas, molt laïcal i portada sobretot per do-nes, sovint té un delegat home i capellà! A l’hora de prendre decisions, doncs, els protagonistes con-tinuen sent els capellans. Tot això està en crisi, per-què de capellans cada cop n’hi ha menys. De fet, també de laics en som menys i força envellits. Ben aviat l’Església s’haurà d’obrir a una altra forma de funcionar si vol anar endavant, però no sembla que els seus actuals responsables comptin gaire amb els laics a l’hora de pensar noves formes d’organitza-ció. És una pena que en qualsevol cas les causes de renovació siguin per motius de supervivència i no de renovació teològica.Tot això per dir-vos que els propers 2 i 3 d’octubre a Poblet, tindrà lloc un Congrés de laics i laiques (http://www.laicatxxi.cat). No pas per reclamar estructures de poder ni per fer teràpia (o sí ). Bà-sicament per animar-nos mútuament a tirar enda-vant, per compartir experiències, per recuperar la visió del laïcat del Concili Vaticà II. Per ser, en de-finitiva, allò que estem cridats a ser. Tots, totes hi esteu convidats.

Mercè Solé


http://www.laicatxxi.cat


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Àguila marcenca (Circaetus gallicus) 21/04/2015 Parc Agrari del Baix Llobregat.

Normalment en migració, aquests primers dies de setembre ja se n’han observat alguns exemplars. Menja serps i sargantanes que busca en espais oberts. Fa al voltant de 62-70 cm de llargada i 162-178 cm amb les ales obertes. Per sobre és marró grisenc i per sota és molt clara amb franges primes fosques. Pot viure uns 15 anys.

La festa major d’estiu de viladecans, 1728-1936. Més enllà dels records viscuts (I)

Molta gent té viu record personal o ha sentit parlar als pares o avis de com eren les nostres festes majors del poble, com a màxim fins ara fa uns 80 anys,

aproximadament. De seguida, ens vénen al cap o podem enumerar amb facilitat els elements festius més destacats: la cercavila de la banda municipal, les traques de morters o els castells de focs; les atraccions de la fira (els anomenats caballitos), les curses de bicicletes, les vetllades de boxa o els par-tits de futbol, hoquei o bàsquet; les carreres de karts o les carrosses i les majorettes de la dècada dels anys 1960 o 1970, els espectacles de varietés o les sessions de cinema i, per sobre de tot, les sessions de ball a l’envelat on es podia sentir com l’Esparriot rifava la toia i on les colles d’amics i les famílies seien a les llotges o les parelles ballaven al ritme de les melo-dies orquestrades del moment. Tothom ben mudat i preparat per a uns dies que per força veïns havien de ser ben esperats, intensos i especials.Però passa que els records ens abandonen quan de-sapareixen els nostres avis. En l’actualitat, això ens comença ja a passar si volem anar més enllà de la dècada dels anys 1940; moment en què una persona que hagués nascut ara fa uns 80 anys, seria un adult amb prou vivències per recordar-les i transmetre-les. Atès això, creiem que és obligació de fills i néts de perpetuar els records d’aquests avis, tot conser-vant adequadament els seus documents o fixant la seva memòria –sovint, tan fugissera– sobre paper o damunt d’una cinta de gravació. D’igual forma, ha de ser feina dels historiadors de rescatar aquesta memòria de l’oblit amb l’interès de convertir-la en allò que anomenem història o memòria col·lectiva.Si hom té voluntat d’iniciar una recerca històrica sobre la Festa Major de Viladecans es podria pre-guntar algunes qüestions destacades. Per exem-ple, des de quan tenim constància de celebracions de la Festa Major?; com s’organitzaven les festes a mitjans del segle XIX o en segles anteriors?; qui les muntava?; on es feien les activitats?; quins eren els dies festius?; existien colles o comissions organitza-dores? quin paper jugava l’ajuntament, en les di-verses èpoques històriques? i el primer envelat que es muntà a Viladecans, qui el va fer, on es va fer i en quin any?És ben sabut que l’origen de la Festa Major de Vi-ladecans –com passa en moltes altres poblacions– s’ha de buscar en els temps medievals, moment en què existia un gran fervor popular cap al sant patró d’una comunitat local com la nostra; un sant al qual

els seus pobladors demanaven protecció, any rere any, davant d’uns temps difícils i farcits de perills de tota mena, i mitjançant el qual guanyaven cer-ta identitat respecte als pobles veïns1. En relació a això, se sap que el sant patró de Viladecans ha estat i és sant Joan. La històrica devoció sobre ell profes-sada explica que es construís una capella dedicada al sant depenent de la parròquia de Sant Climent –originària del segle XIII i que va estar situada a l’espai que avui ocupa la plaça de la Vila– o amb el temps, també explica que s’erigís l’actual parròquia de Sant Joan de Viladecans, ja totalment separada de la de Sant Climent, el 1728. Per Sant Joan, es feia doncs, antigament, la Festa Major.Desconeixem quins serien els actes festius del po-ble, en aquells anys medievals i moderns, per Sant Joan. No obstant, no cal ser massa agosarat si pen-sem en la celebració d’un ofici religiós, en honor al sant patró, acompanyats d’unes celebracions popu-lars coincidents amb els moments previs a iniciar les feines de la batuda i sega del cereal, ben comú aleshores en els camps de conreu de la contrada. Segurament, les celebracions populars passarien per allò que alguns etnòlegs anomenen balls socials o balls de plaça i on potser trobaríem aquí ja la figura del nostre Esparriot que tenia com a missió mun-

1 Eixarch Frasno, Josep. Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII, Ajuntament de Viladecans,1989. Pàg. 101. En un document de 1272 es parla del poble –o parròquia– de Sant Joan de Viladecans; un apel·latiu ben comú per designar la co-munitat de viladecanencs, fins a inicis del segle XIX.

Ball al carrer durant una celebració, probablement a Viladecans per una Festa Major, cap a la dècada dels anys 30 del segle XX. Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Col·lecció Dolz Abadia.


Recerca històrica

tar la dansa popular que estaria acompanyada de cobles de músics amb el so del tamborí, el violí, la viola, el flabiol o el sac de gemecs2. Potser la figura del Jovençà i la Jovençana de la colla organitzado-ra obriria el ball, al qual, després, es convidaria a participar altres veïns i veïnes de la localitat. És ben possible que la colla organitzadora de la celebració fos la mateixa que s’encarregava de muntar tot el cicle festiu anual local, des del solstici d’hivern fins al d’estiu, passant per les marcades jornades de ce-lebració del Carnestoltes.3 Tornant a aquell segle XVIII, és ben paradoxal ado-nar-se que si bé fou al primer terç d’aquella centúria quan Viladecans aconseguí finalment una parrò-quia pròpia i independent respecte a Sant Climent, en honor a Sant Joan, fou casualment aleshores quan la Festa Major va ser fixada el 8 de setembre, en honor de la Mare de Déu de Sales, deixant de considerar-se Festa Major el dia de Sant Joan, di-ada del sant patró. El mestre Eixarch escrivia, ja fa un grapat d’anys, que l’any 1728 ja s’hi celebrava festa al santuari de Sales; any que es va posar la pri-mera pedra del nou temple parroquial. Deu anys després, el 8 de setembre de 1738, es va beneir la nova església de Sant Joan on s’hi va celebrar la Fes-ta Major, que fins llavors es feia a l’ermita de Sales.4 El fet que ja hi hagués una festa pròpia a Sales a ini-cis del segle XVIII, ens fa pensar que potser s’havia produït un canvi en el fervor religiós de la majoria dels veïns del poble, des de la segona meitat del se-gle anterior, de la qual va ser segura conseqüència la fundació de la Confraria de Nostra Senyora de Sales, el 16605. El fet que les autoritats religioses vol-guessin celebrar, el 1728, la col·locació de la primera pedra del nou temple de Sant Joan en el dia la festa de Sales –i no en el dia de Sant Joan, cosa que hauria estat el més lògic–, ja ens mostra que la jornada del 8 de setembre era ja aleshores considerada la festa major del poble, sense cap mena de dubtes. A inicis del XIX, coneixem que pels dies de festes –els dies 8 i 9 de setembre– s’organitzaven curses de cavalls on rivalitzaven colles de veïns. Eren, no obstant, unes festes que encara giraven al voltant 2 Això no és una suposició del tot infundada. Tenim alguns indicis, per l’any 1789, a partir de les respostes que Viladecans redacta al qüestionari dirigit pel funcionari borbònic Francisco de Zamora. Aquí es diu que era costum al poble, llavors, que cobles de músics locals amenitzessin celebracions de noces. També es diu que aleshores, per Festa Major, era també costum convidar els parents a taula; tradició familiar que ara continua en moltes cases. Per a més informació consulteu l’article de Manuel Luengo titulat La Festa Major al segle XIX, publicat al Butlletí de Viladecans, en el número d’agost-setembre de 1987.3 Massa i Pujol, Pompili. La Tornaboda de Gavà i Viladecans, Ajuntaments de Gavà i Viladecans, 2011, pàg. 13-37.4 Eixarch Frasno, Josep. Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII, Ajuntament de Viladecans,1989. Pàg. 1095 Altres canvis en la devoció religiosa dels viladecanencs, en aquell segle, es produí amb la devoció cap a Sant Sebastià –protector de la pesta i altres malalties contagioses–, considerat copatró del poble, des del 1651, per votació popular. Com se sap, cada 20 de gener, per Sant Sebastià, celebrem la Festa Ma-jor d’Hivern.

dels actes religiosos on prevaldria la segura Mis-sa Solemne a l’església i la probable processó de la imatge de la Mare de Déu de Sales. Al marge d’ai-xò, seguiríem trobant els balls de plaça, organitzats pel jovent de la localitat on sonaven encara pocs instruments interpretats per músics segurament del mateix poble. El camí cap a formats més moderns de la Festa Major s’ha de buscar entre la meitat i el darrer terç del segle XIX. Formats –cal dir-ho– més moderns i més influenciats per models festius i de lleure procedents de la ciutat. En efecte, és cap a aquella època, en coincidència amb els anys del Sexenni Revolucionari (1868-1874), quan s’estengueren a Catalunya els anomenats balls vuitcentistes, és a dir, les polques, les masurques, les americanes, els xotis, els rigodons o els valsos. Per practicar-los, es van començar a habilitar recintes on s’hi entrava a canvi del pagament d’una entrada. Fou aleshores, quan les cobles van ser clarament arraconades per les orquestres i les orquestrines. Al mateix temps, en molts municipis, els balls populars passarien a ser organitzats per societats recreatives que, a més, esdevindrien centres de divers signe polític.Acabarem aquesta primera part de l’article copiant allò que anunciava el diari integrista barceloní La Convicción, el dia 18 de gener de 1871, per la Festa Major d’Hivern d’aquell any, al poble: “En los días 20 y 21 celebra su segunda fiesta mayor el pueblo de Vi-ladecans. El primer habrá á las diez de la mañana oficio solemne y dspués una lucida procesión de San Sebastián; por la tarde y noche baile. El segundo día baile, tarde y noche, en el salón nuevo que estará alfombrado y entol-dado. A ello están invitadas las sociedades de los pueblos comarcanos”.6

Xavier Calderé Bel

6 http://www.bne.es/es/Catalogos/HemerotecaDigital/. Dono les gràcies al company Luis Miguel Narbona per ha-ver-me fet coneixedor de la notícia.

Carnet de ballador del veí Baldiri Vilà, soci de la Societat Recreativa la Fraternitat, amb seu al cafè de ca l’Espar-ter. Any 1930. Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Col·lecció Baldiri Vilà Casadó


http://www.bne.es/es/Catalogos/HemerotecaDigital/

Explicava en l’anterior ca-pítol com en Jaume Puig, el Gravador, es guanyà la vida en els anys cinquanta assen-tant-se en un coixí de me-dalles de la Mare de Déu de Montserrat.Les cartilles de racionament d’aliments i productes de consum havien acabat la seva funció catorze anys després d’acabada la guerra. També l’estraperlo i bona part del mercat negre. Un simulacre d’obertura del règim envers uns Estats Units interessats a tenir bases militars per a la seva guerra freda –tan ben caricaturitzat a la pel·lícula de Berlanga “Bienvenido Mister Marshall”– comportà que les donacions compen-satòries per la pèrdua de sobirania contribuïssin a un cert, però minso, creixement industrial durant el període de sis o set anys previs al Pla d’Estabilit-zació de l’any 1959, el que realment obrí portes al comerç exterior i a les inversions estrangeres. Aquell minúscul creixement, però, parí un ratolí: el Biscúter. El trasto més emblemàtic per anar d’un lloc a un altre més de pressa sense raó explícita de feina, en aquells anys, encara autàrquics, previs a l’aparició del primer Seat-600 i del primer turista. Amb el suport financer de les medalles, en Jaume Puig se’n comprà un. No sé quants n’hi arribà a haver a Viladecans, o si fou l’únic, perquè no sóc capaç de fer memòria del pas per davant de casa, a la carretera, de cap altre vehicle que de la flamant andròmina del Gravador. En el meu entorn viven-cial, a part els camions de cal Delaida, de cal Cami-seta, de cal Peixet, del Pont, del Raurich i els quatre o cinc autobusos de la Mohn, no veia circular per Viladecans altres automòbils que els que hi havia estacionats a la plaça: el cotxe del Doctor Ros, el taxi d’en Llaveria, la “rubia” del Bonich de la “Vedella” i el taxi del “Xato”. Era doncs tota una alegria veure passar “la zapatilla” i el seu conductor endinsant-se en el túnel de plàtans gegants que, des del carreró

Jaume Puig i Carné, el gravador (2)mateix de la Regadora (en-cara avui, Dr. Creixell) i des de cal Tomacaire vorejaven la carretera, a tots dos cantons, fins Gavà. El nom li venia de “bi-scoo-ter”, és a dir, un doble sco-oter amb quatre rodes. Els primers en circular tenien la tracció només en una d’elles, la davantera de la dreta. Te-nia tres marxes, però no tenia marxa enrere. Tampoc li ca-lia. Aparcar era simplement cosa d’aturar-se on fos. Si era imprescindible sortir en sen-tit contrari o deixar-lo en un lloc petit, cap problema, en-tre dos es feia la maniobra a pes. L’arrencada era manual: estirant un cordó que hi ha-via sota el volant. No tenia ni

portes ni finestres, però se li podia posar un tendal per capota, si et semblava que havia de ploure. Si només hi pujava el conductor era capaç d’anar fins a 75 km. per hora, si hi pujava més gent no passava dels 50. El publicitaven com a vehicle per a 2 o 3 persones perquè el seient era un banc encoixinat de poc menys de 120 cm. Cosa que vol dir que, en el cas de ser tres, el conductor ho feia amb mig cos a fora i els dos acompanyants posaven les esquenes de cantó amb el braç esquerra estirat damunt el respatller. Malgrat les reduïdes dimensions, sovint en veies algun carregat, no sé com, amb la que el masclisme imperant li deia la “parenta” i tres o quatre marrecs.Però aquell Biscúter d’en Puig no fou només un utilitari familiar. No és que hi acabés pujant tota la quitxalla del barri i mig poble, però déu n’hi do. Amb tres anècdotes us fareu càrrec del què i del com era el Gravador:El que després fou alcalde de Viladecans en els anys setanta, en Josep Parellada, era un bon amic d’en Jaume. Com a tants d’altres, li arribà l’hora d’anar a Tiana a fer els quasi imprescindibles “cursets de cristiandat” (era aixi com es feien els mèrits neces-saris per anar amunt...), i hi havia d’anar amb l’en-


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

sotanat mossèn Ramon, que deuria ser-ne un dels predicadors. No sé quin impediment, carència de taxi suposo, implicà que fos en Jaume Puig qui gen-tilment acabés oferint-se per dur-los al lloc, no fos que fessin tard amén d’estalviar-los l’haver d’aga-far quatre mitjans diferents per arribar-hi. Doncs sí, tal qual, a la manera del novel·lista Tedeschi i del cineasta Berlanga: dos excombatents, l’un trotskis-ta i l’altre capellà, acompanyats d’un candidat a arreglar-ho tot, enfilaren arraulidets la Carretera de la Vila a trobar l’autovia de Castelldefels, estrenada de poc; entraren triomfalment en biscú-ter a la plaça d’Espanya de Bar-celona, seguiren Gran Via enllà, aleshores Avenida de José Anto-nio Primo de Rivera, a la recerca del pont de Sant Adrià del Besós i arribaren a la Casa d’Espiritu-alitat de Tiana sense incidènci-es. Òbviament, el gravador no s’hi quedà, aquell no era lloc del seu gremi, tot i les medalles, i ell aprofità l’avinentesa de tornada per fer una entrega.Però no us creguéssiu tampoc que en Puig, el Gravador, fos un camisa girada. No.L’any 1961, passat Tots Sants, en Jaume es plantà amb el seu Biscúter, no obstant el fred, a la porta de la presó Model de Barcelona del carrer d’Entença. Hi anà gratament a buscar els germans Pepe i Ma-nolo Clemente, veïns d’ell, del carrer Major canto-nada Sant Josep, el dia que complerta la sentència a què un Consell de Guerra els havia condemnat per la seva vinculació al PSUC havien de tornar a casa (vegeu Viladecans Punt de Trobada núm. 47-51). Una de les particularitats d’aquell empresonament era que el reu Manolo Clemente no tenia ni braç esquerre ni cama dreta i l’esquerra també la tenia atrofiada per focomèlia congènita. Així les gastava el Règim vint-i-tres anys després d’acabada la guer-ra...Altrament, el Gravador, quan fart de fer anar el burí, sortia a mitja tarda a estirar les cames i veia el seu veí Manolo fent també el seu passeig amb les pertinents pròtesis fins la cantonada, pujava d’un salt al Biscúter, el plantava davant de l’altre i l’insta-va: “Sube Manolo! Estoy harto de tanta Virgen i de tanto aire viciado! Vámonos a respirar”. I ja me’ls tens, plàtans enllà fins la platja de Castelldefels, a prendre un gelat o una cervesa bo i contemplant l’horitzó o posant verd al Règim (vegeu Punt de Tro-bada núm. 35).

A Viladecans durant els anys seixanta hi hagué una controvèrsia inversemblant que, de tant en tant, en-cara és motiu de broma, sobre si l’animal que du l’escut del poble és un be o és un gos i si, i per què, hi havia d’anar l’un o l’altre. De fet no passava de discussió tavernària a l’hora del vermut a la plaça els diumenges i és que sovint els segells municipals es prestaven a confusió per la poca tinta del tampó.

Doncs ja sabeu qui en va ser un dels animadors a tocar el que no sona: en Jaume Puig, entre altres. Com que el Club de Beisbol abans de l’any cinquanta ja hi duia un gos referent al nom del poble, dons au, negació al canto de l’Ag-nus Dei de Sant Joan per fer em-prenyar el senyor rector.En Jaume Puig s’afilià a Conver-gència l’any vuitanta, només per tancar el fumut parèntesi fran-quista de quaranta anys, però sense massa fe. Sempre mantin-gué una actitud crítica envers el personalisme del capdavanter Josep Carreras, però això ja va més enllà del temps en què centro aquests relats.

Deia en el primer capítol que “hi ha persones que no haurien de morir mai”. Però sí. La seva hora ar-ribà massa promptament el dos del dos de 1985, dia de la Candelera, als seixanta-nou anys. Però com si volgués contradir la dita “Candelera ploranera”, en Jaume no se’n volgué anar deixant-nos massa tristos.. Quan Josep Parellada entrà per donar el condol, la Montse se li abalançà com fent dol, bra-ços enlaire, amb aquests crits: –Ai Josep, quina des-gràcia!, quina desgràcia!– i l’exalcalde, abraçant-la, estorat i compungit li responia: –I tant Montse. i tant!, pobre Jaume..., pobre Jaume...!– A la qual cosa la Montse, apartant-lo d’una revolada, bo i rient, l’escridassava: –Vés, home, vés... Aquest ja descan-sa i no és cap desgràcia. La desgràcia és que se m’ha rebentat la canonada del lavabo! No para de rajar i m’ho embassarà tot!!– L’esclat a riure dels presents acabà el dol i les comissures dels llavis se’n anaren a trobar les orelles. Doncs això, res d’oblidar qui no hauríem volgut que es morís.La Montse, que tampoc hem d’oblidar, per ella ma-teixa i perquè sense Montse no haguéssim tingut Jaume, morí sobtadament el dia u, de l’u, del dos mil u. Repentinament, a Veneçuela. De bon matí ensumà el nou mil·leni i degué pensar: –Ja n’hi ha prou! Que se’l confitin! Me’n vaig a trobar en Jaume.


la primera mamullada (2010)Ma-mu-llar és un neologisme viladecanenc sorgit el 2010 amb l’arribada del Mamut de Viladecans, que després d’una llarguíssima estada a les muntanyes del Rif, va decidir tornar a la nostra ciutat de tant en tant per remullar propis i estranys. La mamullada s’ha convertit en l’acte més popular i vistós de la Festa Major.


la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns

Viladecans punt de trobada, 091

Documents

Transcript of Viladecans punt de trobada, 091