Viladecans punt de trobada, 097

16
de trobada Viladecans Publicació independent d’informació i opinió [email protected] http://puntviladecans.blogspot.com Punt Equip de redacció Anna Besora M. Carmen Castellano Maria Comas Josep Lligadas Jaume Muns Montserrat Pastor Miguel de la Rubia Mercè Solé (els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar). La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit- geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi- em a un amic o amiga vostres, feu- nos arribar la seva adreça. Gràcies. Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes. El nostre correu electrònic: [email protected] El nostre bloc: http://puntviladecans.blogspot.com Segueix-nos al Facebook Uns transports massa deficients La posada en funcionament de la línia 9 del metro de Zona Universitària fins a l’Aeroport, passant pel Prat, ens ha fet pensar a molts en el projecte tantes vegades demanat i tantes vegades promès d’una línia que passés per Viladecans i la resta de poblacions del Delta. Fins i tot es van arribar a planificar on anirien les estacions, però des de fa una colla de temps que de tot plegat no se n’ha sabut res més. A Viladecans estem pèssimament comunicats. Ni tan sols l’antiga reivindicació de la fre- qüència de pas dels trens ha donat cap mena de fruit i, a més, sembla que ja tothom se n’ha- gi oblidat. I mentrestant, per exemple, els joves que han d’anar a la universitat a Bellaterra en transport públic es passen mitja vida en el viatge. I els molts treballadors viladecanencs que tenen la feina a Barcelona, tres quarts del mateix. I si volem anar a la capital de la co- marca o a qualsevol altra població del Baix Llobregat, exceptuat les de la costa, la feinada que tenim. Aquí hi vivim moltíssima gent, i sembla que no comptem per res. Com ho hem de fer per- què els que programen aquestes coses ens tinguin en compte? En aquest sentit, doncs, ens alegrem molt de la mobilització dels ajuntaments del delta per reivindicar novament un transport digne. És hora, en efecte, que les nostres autoritats, els partits i les entitats socials converteixin aquest tema en una prioritat i no parin fins a aconseguir els compromisos ne- cessaris per donar resposta i solució a una qüestió que afecta la qualitat de vida de molta gent. 97 Any 10 15 de març de 2016 Sumari 2 La proposta pedagògica del Baix Llobregat. Ignasi Riera 3 La casa davant del mar. Patrícia Aliu 4 Les cases de Bergen, les cases de Viladecans. Jordi Mazon 5 Sóc feminista, i què? Bàrbara Lligadas 6 Xarxa Parlar per Conviure. Montse Pastor Pujadó 7 Alguns suggeriments per a l’ermita de Sales. Josep Lligadas 8 El racó de la llengua: Fer el pit. Josep Lligadas 8 Explorar el silenci. Mercè Solé 9 Muriel. El Nani (Riera) de Madrid. 10 L’ull i la ploma: La comunitat de la vida. Jaume Muns i José Luis Atienza 11 Les nostres entitats: El Dado Dorado 12 La mirada aguda: Astor. Eio Ramon 13 Recerca històrica: Quan la carretera de Barcelona va passar per Viladecans, 1866-1873. Xavier Calderé. 16 La memòria en imatges: Recordant Muriel Casals al seu pas per Viladecans. Jaume Muns

description

 

Transcript of Viladecans punt de trobada, 097

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

Uns transports massa deficientsLa posada en funcionament de la línia 9 del metro de Zona Universitària fins a l’Aeroport, passant pel Prat, ens ha fet pensar a molts en el projecte tantes vegades demanat i tantes vegades promès d’una línia que passés per Viladecans i la resta de poblacions del Delta. Fins i tot es van arribar a planificar on anirien les estacions, però des de fa una colla de temps que de tot plegat no se n’ha sabut res més.A Viladecans estem pèssimament comunicats. Ni tan sols l’antiga reivindicació de la fre-qüència de pas dels trens ha donat cap mena de fruit i, a més, sembla que ja tothom se n’ha-gi oblidat. I mentrestant, per exemple, els joves que han d’anar a la universitat a Bellaterra en transport públic es passen mitja vida en el viatge. I els molts treballadors viladecanencs que tenen la feina a Barcelona, tres quarts del mateix. I si volem anar a la capital de la co-marca o a qualsevol altra població del Baix Llobregat, exceptuat les de la costa, la feinada que tenim. Aquí hi vivim moltíssima gent, i sembla que no comptem per res. Com ho hem de fer per-què els que programen aquestes coses ens tinguin en compte? En aquest sentit, doncs, ens alegrem molt de la mobilització dels ajuntaments del delta per reivindicar novament un transport digne. És hora, en efecte, que les nostres autoritats, els partits i les entitats socials converteixin aquest tema en una prioritat i no parin fins a aconseguir els compromisos ne-cessaris per donar resposta i solució a una qüestió que afecta la qualitat de vida de molta gent.

97Any 10

15 de març de 2016

Sumari2 La proposta pedagògica del Baix Llobregat. Ignasi Riera

3 La casa davant del mar. Patrícia Aliu

4 Les cases de Bergen, les cases de Viladecans. Jordi Mazon

5 Sóc feminista, i què? Bàrbara Lligadas

6 Xarxa Parlar per Conviure. Montse Pastor Pujadó

7 Alguns suggeriments per a l’ermita de Sales. Josep Lligadas

8 El racó de la llengua: Fer el pit. Josep Lligadas

8 Explorar el silenci. Mercè Solé

9 Muriel. El Nani (Riera) de Madrid.

10 L’ull i la ploma: La comunitat de la vida. Jaume Muns i José Luis Atienza

11 Les nostres entitats: El Dado Dorado

12 La mirada aguda: Astor. Eio Ramon

13 Recerca històrica: Quan la carretera de Barcelona va passar per Viladecans, 1866-1873. Xavier Calderé.

16 La memòria en imatges: Recordant Muriel Casals al seu pas per Viladecans. Jaume Muns

Hi dono voltes i més voltes. Vaig néixer al barceloní barri de Vall-carca. I durant nou

anys –des del curs de Preparatòria fins al Preu– vaig ser alumne dels jesuïtes de Sarrià, el segon barri d’aquells primers anys de vida. A casa, de recursos econòmics, anà-vem justets-justets: sis germans i amb els diners que venien de la impremta petita del pare. Però ja aleshores sabíem que d’altres s’ho passaven molt pitjor. I mai no ens va provocar a dins la passió per arribar a rics. L’actitud i el taran-nà dels pares ens ho posava fàcil: si algú hagués demostrat afany de riquesa, hauria estat la riota de la resta de la tribu.Quan, anys a venir, i després de l’Estat d’Excepció de 1969 –jo ja era a punt de saltar per la ratlla dels trenta–, vaig decidir a anar-me’n a viure a la ‘Ciudad Satélite’ de Cornellà de Llobregat, confes-so que vaig fer el salt més decisiu de la meva vida. Tot em resultava nou. I diferent. Que jo era de famí-lia conservadora, religiosa, i d’un catalanisme que només podíem practicar en la intimitat, lleument enverinats contra ‘els xarnegos’ (com dèiem aleshores), avesat als espais curts, ‘als vells camins fressats’, on tot se’m convertia en evocació amb rostres, noms de carrers, històries domèstiques ben sabudes... La ruptura va ser, per a mi, un xoc. (Ho repeteixo: el més decisiu –no goso dir trau-màtic perquè sóc persona de bars i allà, a Sant Ildefons, de bars no me’n faltaven, això rai!–, abans i després, de la meva vida. Gràcies a aquell pas, i a una no gens sen-zilla adaptació a nous models de vida, ja res no m’ha costat gaire, pel que fa a canvis de ciutats i/o de països).Primer la ‘Satélite’, després Cor-nellà, més tard ‘el Baix Llobregat’

La proposta pedagògica del Baix Llobregat

eren espais urbans que feien sín-tesi de molts accents i en els quals vivia molta sang jove que lluitava per sobreviure amb uns grams afegits de dignitat. Les aventu-res personals de mig milió de persones sí que mereixerien una biblioteca sencera de relats que engrandirien, i com!, la història d’una Catalunya, demogràfica-ment massa envellida. I, anava a dir, ‘massa assenyada’, vícti-ma, encara, d’aquell franquisme brut que ens impedia viure amb uns mínims exigibles de propos-tes vitals engrescadores. Per cert: d’entre els llibres que recomano sempre, sobre la nostra comarca, el relat sobre ‘Les dones dels 60’, d’Empar Fernández i Júlia Tardà. Quina lliçó, el d’aquelles dones que arribaven joveníssimes a Ca-talunya i van haver de lluitar per arribar a ser ‘persones entre per-sones’.Aleshores vaig entendre que el meu país era terra de ‘Marca’, de Barreja, simfonia, no gens des-concertant, d’accents i de records d’altres històries. Que valentes que van ser les persones que, fora-gitades pels cacics i per les políti-ques d’una Dictadura implacable, van començar a participar, acti-vament, en la reconstrucció naci-onal de Catalunya: des les lluites obreres, des l’Assemblea de Cata-

lunya, des les reivindicacions dels barris, des la nota ‘teologia’ de la diversitat. Per això estic d’acord amb en Lluís Cabrera, el del Ta-ller de Músics, quan ens recorda que la Catalunya del futur ha de ser feta des d’històries i memòries ben diverses. Els que ens vulguin unívocs, o els que creguin que la sang i els orígens i els accents atorguen drets de propietat d’un nou patriotisme... estan hipote-cant el futur del meu país, que no-més serà si ho és de totes i de tots els que l’han fet.Fa un grapat d’anys, una dona amiga –que apareixia en una novel·la meva i que es passava la vida dient que esperava l’hora per tocar el dos i fugir d’una Catalu-nya on se seguia sentint foraste-ra– va haver d’enterrar el seu fill, mort en un accident laboral. Vaig ser amb ella moltes setmanes: la visitava cada dia, la portava a dinar a casa nostra... Al cap d’un temps, jo gosava preguntar-li: “Ara, Dolores, ja pots tornar a la teva terra!” Se’m va girar, amb cara de ràbia i de pena: “No has entendido ná de ná de ná: una es de donde ha nacido, sí, pero, so-bre todo, del lugar en donde están enterrados los suyos. Yo ahora soy de aquí. Más que tú, Riera: más que tú”.

Ignasi Riera (Madrid)

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 97 - Març 2016 2

Hi ha una casa a Lanzarote que està sola davant del mar. He anat a veure-la perquè un dia em van ex-plicar que era preciosa, i és cert. No compta amb un únic color, sinó que és blava, groga, vermella i blan-ca. I no per això arriba a ser cridanera. Al contrari, és senyorívola, de línies elegants, ni massa gran ni massa petita, amb una teulada clara d’aires xinesos i uns grans finestrals blaus que gairebé no perme-ten l’existència de les seves vistoses parets.Només l’envolta el cel, la sorra groguenca de la pe-tita platja, les pedres i roques volcàniques i el mar. I una mica més lluny, l’acompanya un bosc fron-dós de palmeres. Des d’aqueix bosc la miro i no em sembla trista, només buida. Fa un dia perfecte, sen-se núvols, i el sol il·lumina la casa com un diamant reflectit en els seus vidres.Segueixo mirant-la i, de sobte, percebo un lleu mo-viment a la cortina de blonda que cobreix la porta de la balconada. Algú m’està mirant. I no té por de fer-ho. No s’oculta de pressa i deixa anar la cortina com ànima que es crema al seu contacte. M’observa fixament, com una invitació a apropar-me.

Ho faig. M’apropo, ja estic davant de la porta prin-cipal i, just abans de trucar al timbre, una anciana m’acull amb un dolç somriure:– És estrany que algú vingui a aquest paratge soli-tari... Vols una tassa de te?No puc dir-li que no. És una oportunitat estupenda per visitar per dins la casa especial. La dona es fa a un costat perquè jo passi. Entro i, tot just trepitjo el vestíbul, el terra es va esvanint als meus peus a mesura que avanço. Miro enrere, i l’anciana ja no hi és. Miro al meu voltant i tan sols veig el buit. La meva estranyesa augmenta amb el pas dels minuts, tanco els ulls per intentar comprendre i, quan torno a obrir-los, ja no hi ha casa, no hi ha anciana, i no-més quedo jo a prop de la vora. Les onades m’ama-nyaguen i la brisa m’acarona. Tornar a adormir-me és el que vull ara, per tornar a entrar a la casa de la teulada xinesa, les parets de colors i les grans fines-tres del color del cel.

Patrícia [email protected]

LA CASA DAVANT DEL MAR

Bergen és la segona ciutat de Noruega, situada a la costa de l’Atlàntic. Té una població similar a

la dels municipis de la plana del Delta, uns 250.000 habitants (uns 390.000 habitants si contem la seva àrea metropolitana). En el seu centre urbà, en ple casc antic, hi destaquen una línia de cases molt maques, de colors di-versos, que estan declarades com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Són unes cases que in-dividualment no tenen el valor que tenen col·lectivament, ja que són el darrer vestigi arquitectònic d’un barri mariner, el de Bryggen, que va desaparèixer en successius incendis per una banda, i per la construcció d’edificis més mo-derns i funcionals per una altra. Aquestes cases actualment alber-guen comerços diversos: cafès, botigues de souvenirs, boutiques de roba.... El conjunt ha esdevin-gut una de les imatges icòniques de la ciutat, i una de les més fre-qüentades pels locals i els turistes, ja que es troba al costat del mercat del peix, el producte estrella local de la regió. El ple de l’ajuntament de Vilade-cans va decidir el passat gener, per unanimitat, i va reiterar en el ple de febrer, preservar les cases situades al llarg de la C245 (entre cal Tomacaire i l’antic cinema Mo-derno), com a testimoni arquitec-tònic de la Viladecans de fa més de 100 anys. Són cases afectades per expropiació i enderrocament

Les cases de Bergen, les cases de Viladecans

pel PGM del 1975, i que per pri-mera vegada en el planejament de la zona, a petició de l’equip de go-vern a la Generalitat, es demana preservar-les. La majoria d’aques-tes cases, contemplades individu-alment no tenen un valor arqui-tectònic significatiu (tret d’alguna excepció puntual), però si que en podria tenir el conjunt. Com pas-sa amb les cases de Bergen. Les cases de Bergen fan goig, en bona part perquè davant seu no hi passa cap carretera. Hi tenen un passeig de vianants, a tocar del mar, amb un ampli espai pú-blic per a passejar, asseure’s a les terrasses dels bars i granges que alberguen aquestes cases, per acostar-se a l’adjacent mercat del peix i gaudir dels productes lo-cals, cuinats allà mateix... una de-lícia tot plegat! A Viladecans, en el debat que s’ha generat al voltant de la pre-servació de les cases de la C245, no he sentit a ningú, a excepció del govern local format per PSC i ICV-EUiA, parlar del projecte que realment farà que aquestes ca-ses puguin lluir, i que de ben segur farà que la ciuta-dania de Vilade-cans, en especial la que viu al casc antic, guanyin en qualitat de vida: l’ampliació de la plaça de la Vila i

la conversió en zona exclusiva de vianants del tram de la C245 entre la plaça de la Vila i la casa de cal Tomacaire, aproximadament. I és una llàstima que això hagi passat per alt, o no li hagin donat la im-portància que té, la resta de grups polítics i als defensors convençuts del patrimoni arquitectònic vila-decanenc, ja que les cases de la carretera, com les de Bergen, llu-iran en un entorn menys agressiu que l’actual; a més a més, de la mateixa manera que l’entorn de les cases és segurament el més va-lorat per la ciutadania de Bergen, la futura zona de vianants que de-fineix el projecte de reforma del polígon centre ho serà per als vila-decanencs i viladecanenques, els quals podran tenir un nou mercat, més gran i dinàmic, on també po-drem trobar els nostres productes locals, frescos, i gaudint-los tot as-seguts contemplant amb tranquil-litat aquestes cases, on ara mateix hi domina la contaminació i el so-roll del trànsit.

Jordi Mazon

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 97 - Març 2016 4

Sempre agrairé una activitat que vàrem fer en una formació de caps (monitors escoltes): consistia a bus-car noms de persones que havien

fet història, i calia dividir si havia estat per accions bones o dolentes. Se’ns van acudir poques dones, la veritat, i moltes d’elles per motius poc edificants. Quan qui duia el taller –una física, per cert– ens va fer no-tar aquest desequilibri, una espurna es va encendre dins meu.Al llarg de les històries vitals de les dones que ens definim com a feministes sempre hi ha quelcom que ens fa fer un clic, sovint més d’un episodi. A vegades pot ser un cú-mul de petites anècdotes que van definint i consolidant la teva visió feminista del món. Que al pati es doni per fet que tu no jugaràs a futbol, que siguis l’única nena que aixe-ca la mà per intervenir a classe, que quan estiguis decidint quins estudis universita-ris faràs ningú et plantegi cap enginyeria, que només per ser dona tinguis la sensació de córrer un risc si surts de nit, que tothom doni per fet que si no ets mare no et sentiràs realitzada, que estant embarassada tothom doni per fet que reduiràs la jornada laboral, i un llarg etcètera.

I mentre et van passant totes aquestes co-ses t’adones que hi ha alguna cosa que trontolla, que és impropi que per ser dife-rent siguis desigual. Però t’has de sentir dir que no és veritat, que les dones són iguals que els homes i que això del feminisme és igual o pitjor que el masclisme. I, fins i tot, hi ha algun moment en què dubtes a reivindicar-te com a feminista, perquè no se’t malinterpreti, perquè ningú t’associï a la imatge mental de ser una amargada en-fadada amb la humanitat, perquè tampoc passa res per no dir que ets feminista si ets conseqüent amb les teves idees.Però arriba un dia en què t’adones que ja ets adulta, i revises tot allò que t’ha passat. Analitzes d’on vénen les teves àvies, la teva mare. Mires la teva filla i te n’adones que encara hi ha massa camí a recórrer, que fins i tot hem retrocedit algunes passes. I pen-ses que ja n’hi ha prou, que cal pencar fort com mai per deixar enrere les desigualtats. Perquè és absolutament injust que la meitat de la població visqui en inferioritat de con-dicions respecte a l’altra meitat. I aleshores crides ben fort “Sóc feminista, i què?”.

Bàrbara Lligadas

Sóc feminista, i què?

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 97 - Març 2016 5

Xarxa Parlar per Conviure

El treball en xarxa es pot dir que és un treball de col·laboració i complementació dels recursos en un determinat àmbit, per evitar duplicitats, descoordinació i potenciar el treball en conjunt. A Viladecans treballem per la formació lingüísti-

ca d’adults català/castellà. Actualment aquesta feina s`està fent a les associacions de veïns, casals, Càritas, normalització, biblioteca, Creu Roja... tasca desenvolupada per voluntariat i adreçada a totes les per-sones que ho demanen per aprendre de bell nou la llengua o bé per perfeccionar-la.Les reunions coordinades per l’Ajuntament dins de l’àrea de convivèn-cia organitzen les actuacions conjuntes que cada curs realitzem.Durant el curs organitzem un parell de sortides culturals, sempre dins de les possibilitats dels alumnes i voluntariat. Una acció més de la xarxa és la formació que cada curs se’ns fa als vo-luntaris, sempre són una o bé dues sessions on es convida a tothom. És bo aprendre tècniques noves tractades per especialistes competents a la vegada que serveix per compartir suggeriments, experiències, material, projectes...Al final de curs hi ha la cloenda (normalment a Can Batllori) on el re-coneixement als alumnes i les alumnes és el tema central, amb diploma acreditatiu de les classes rebudes i aprofitament corresponent. Sempre és un acte entranyable.Esperem que aquesta tasca social on s`entrellacen esforços i petites ali-ances entre persones continuï viva a Viladecans, ja que aquest treball en xarxa comparteix objectius bàsics per a una bona convivència i cohesió social.

Montse Pastor Pujadó

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 97 - Març 2016 6

L’ermita de Sales ha de ser, per damunt de tot, un lloc que creï bellesa i un lloc que transmeti bellesa. El conjunt d’elements que allà s’apleguen, històrics, arqueològics, reli-

giosos, pictòrics, arquitectònics i de tradició popular tenen, ajuntats, molta força per a aquesta creació i transmissió. I caldria pensar-los de manera conjun-ta. Per això en l’article del número passat d’aquesta revista proposava treballar el tema de manera con-junta els qui en tenen responsabilitat més directa –Ajuntament i Església– i altres entitats preocupades per la nostra cultura i el nostre patrimoni. I per això també –deixeu-m’hi dir– no m’acaba de fer el pes el subtítol de “Museu de Viladecans” que ara l’ermi-ta porta. L’ermita, diria jo, no és res més, i no és res menys, que l’ermita.Però bé. En tot cas, em permetreu que apunti aquí algunes coses que crec que estaria bé tenir en compte ara que estem en la fase final de la restauració. En el proper número de la revista n’hi afegiré algunes més.La primera és que em sembla fonamental que, quan el visitant entri a l’ermita, tingui totes les sensacions que corresponen a una ermita. Només una ermita pròpiament dita serà el marc adequat per entendre aquell conjunt, imprengar-se de la seva història i ad-mirar els elements artístics que s’hi conserven, sin-gularment les pintures. I perquè això sigui així, evi-dentment que en principi no hi ha d’haver noses pel mig (ni plafons, ni audiovisuals, ni res de semblant) i que hi ha d’haver els punts de referència bàsics d’un edifici d’aquest tipus: la Mare de Déu de Sales al fons de l’absis, i un altar també a l’absis. L’altar jo el faria de pedra, però, si es considera que ha de ser mòbil per si s’hi volen fer concerts o actes similars, podria ser de fusta, però una fusta de bona qualitat i bellesa. I, sobretot, l’altar ha de ser a l’absis de manera per-manent, i treure’l d’allà només quan sigui necessari per fer-hi algun acte o activitat determinats.La segona cosa és sobre la imatge de la Mare de Déu. La imatge que allà hi havia va ser cremada a la guer-ra, i després se n’hi va posar una de nova que l’imi-tava. És la que es veu a la foto adjunta i que tots els viladecanencs que ens hem estimat aquesta esglesi-ola tenim fixada al cervell. Per algun motiu que des-conec, aquesta imatge va ser substituïda l’any 1980 per una de nova d’estil neoromànic, que es guarda a l’església de Sant Joan, fora de la vista del públic, i només es treu el dia de la Festa Major. L’antiga, la

Alguns suggeriments per a l’ermita de Sales

que tots recordem, està exposada (encara que sen-se corona, que no se sap què se’n va fer) a l’església de Santa Maria Magdalena. Estic convençut que la imatge que cal posar a l’ermita és la que hi ha es-tat des de després de la guerra, la que lliga amb la nostra tradició. Crec que seria un error lamentable trencar amb aquesta tradició i col·locar-hi aquesta imatge nova neoromànica que mai no ha fet arrels. I la tercera cosa és una barreja de suggeriment i ofe-riment. Quan tinguem ja l’ermita acabada, crec que aquesta petita joia pot donar peu a crear algun tipus d’espectacle que reculli la història d’aquest lloc, des de quan era vil·la romana fins a totes les vicissituds com a ermita, i posant en relleu també les pintures que se’ns hi han conservat. Es podria fer un cap de setmana cada any, i convertir-ho en un altre punt de referència ciutadà. Això que he dit més amunt de l’oferiment vol dir que a mi m’agradaria col-laborar-hi, en una cosa així.I res més per ara. Continuarem en el proper número.

Josep Lligadas Vendrell

Casament de Rosa Mercader i José Antón López Monte-ro, a l’ermita de Sales, el 22 d’agost de 1971.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 97 - Març 2016 7

El racó de la llengua

Fer el pit

Aquesta curiosa expressió, “fer el pit”, la vaig sentir per primer cop el dia que va començar la legislatura al Congrés dels Diputats, i la diputada Carolina Bescansa hi va portar el seu fill i l’hi va donar de mamar. És una expressió curiosa, perquè em sembla que no s’utilitza habitualment enlloc, i certament no està recollida als diccionaris, que assenyalen que la

forma de dir-ho és “donar el pit”.Però no és gens estrany que en català algú digui “fer el pit” en comptes de “donar el pit”. Els ca-talans ho fem tot: fem benzina, fem el Puigmal... I moltes de les expressions que en castellà es formen amb el verb donar (per exemple: “dar un beso”, “dar clase”, “dar una vuelta”, “dar un paso”), en català es formen amb el verb fer: “fer un petó”, “fer classe”, “fer un volt”, “fer un pas”. O sigui que aquesta expressió segueix perfectament la manera de funcionar de la nostra llengua, encara que no estigui recollida a cap diccionari.Com a contrast, recordo també haver sentit més d’un cop l’expressió “donar una passa”. Això és, certament, incorrecte. En català, sempre, els passos i les passes es fan, no es donen. I hi ha gent que, per exemple, en frases com aquesta es preocupa d’uti-litzar la paraula “passa” creient que és més catalana que “pas”, i en canvi no s’adona que està caient en el castellanisme d’utilitzar “donar” en comptes de “fer”. Cal tenir clar que “pas” és una paraula per-fectament catalana, i té un sentit més ampli que “passa”. “Passa”, en efecte, té un sentit més restringit, ja que s’utilitza més aviat per comptar:“d’aquí fins allà hi ha cinquanta passes”, “cada passa que feia el meu avi, era gairebé com el doble d’una de meva”...

Josep Lligadas Vendrell

Explorar el silenci

En una societat amb una xerrameca sense fi, i amb el costum de fer tres mil coses diferents alhora, senzillament perquè les noves tecnologies ens ho permeten, la recerca del silenci és una pro-posta que va guanyant adeptes i que de fet resulta ben senzilla i

accessible a tothom, i present en múltiples tradicions religioses i culturals mil·lenàries. Ser un mateix, aprendre a escoltar, viure amb llibertat i sere-nor, recuperar la connexió amb la natura, estar atents a les persones que ens envolten... són anhels profunds que el soroll que ens envolta aconse-gueix ofegar. En aquest sentit, alguns hem quedat impactats amb la lec-tura de la Biografia del Silenci, de Pablo d’Ors (un nét d’Eugeni d’Ors). És una suggerent i engrescadora reflexió (no pas un llibre d’autoajuda) que ha desvetllat prou interès com per crear una xarxa de meditació que es diu “Amics del Desert” i que també ha començat a obrir-se camí a Catalu-nya. Si algú hi està interessat, pot adreçar.se a [email protected]. El mateix Pablo d’Ors dirigirà unes jornades d’iniciació a la meditació a l’hostatgeria del monestir de Poblet els propers 10, 11 i 12 de juny. Animeu-vos. Val la pena. Per més informació: Esteve Grasset, telèfon 9770390909!

Mercè Solé

Acabo de saber que ha mort al Clínic de Barcelona l’amiga Muriel Casals. Aquesta nota, a corre cuita, només vol ser un sí, sen-se escletxes, de reconeixement personal.

Muriel

Tot i que nascuda a Fran-ça, per òbvies raons d’exili, Muriel Casals ha estat sempre, per a mi,

sabadellenca. El seu pare, Llu-ís Casals, va ser la incorporació més jove al ‘Grup de Sabadell’, dels Trabal, Oliver, Jordana, etc. Amb el senyor Lluís Casals và-rem compartir feines de jurat al premi ‘Pere Quart d’humor i sàtira’, que convocava l’ajunta-ment de Sabadell amb Edicions ‘La Campana’. Crec que va ser el 1981 quan l’economista Muriel Casals va presentar la seva tesi doctoral sobre la indústria tèxtil de la llana a Sabadell en temps de la Guerra Gran.Companys d’allò que en dèiem ‘militància’ al PSUC i, més tard, a ICV, compartíem aires d’Assem-blea de Catalunya, des del 1971. Més d’un cop em va explicar que tenia dubtes, a l’hora de decidir el vot, entre ICV i ERC, perquè se sentia més i més interessada per les propostes de camí clar cap a

la Independència. En tot cas, a les acaballes de 2014, va ser l’encar-regada d’exposar el projecte de l’Òmnium Cultural, que presi-dia, i d’una Assemblea Nacional, en estat de consolidació, en un dels esmorzars que organitzava ‘Nueva Economía’ al madrileny Hotel Ritz. Conservo les notes d’aquella intervenció de veritat ‘magistral’. Pel fons i per la for-ma: amb claredat de dona intel.ligent, enemiga d’estirabots i de retòriques innecessàries, sense concessions a la galeria, la seva va ser una exposició de molts quirats: sòlida, ben raonada, ben documentada i ben dita. De dona elegant i sàvia.Uns quants anys abans, l’estiu de 1998, en el marc de la Universi-tat Catalana d’Estiu, de Prada de Conflent, bo i recordant que feia 150 anys que Marx i Engels havi-en donat a conèixer el seu Mani-fest Comunista, impartíem classes coordinades amb el notable his-toriador sobre el món empresari-

al català, que més tard seria pre-sident de l’Ateneu Barcelonès, Francesc Cabana, l’economista Muriel Casals i jo, no sé si com a ‘expert en generalitats’. Cada un de nosaltres assistia a les classes dels altres dos. I al migdia dinà-vem plegats en un petit restau-rant de Prada. Va ser, per a mi, una experiència de les que et marquen: era tan sorprenent as-sistir a les lliçons de dos experts, Cabana-Casals, dotats del do de la pedagogia planera, cartesiana, d’algú que va per feina i que no espera que ningú l’afalagui!Em sap molt greu que la Muriel hagi travessat la ratlla de la vida i que ens hagi deixat, quan tant la necessitàvem. Es mereix els versos de Costa i Llobera: “puga jo a l’ombra del nadiu boscatge/ seny i bellesa agermanar, oh ar-tista:/ seny i bellesa que en ta lira formen/ digna aliança”. Gràcies, Muriel.

El Nani (Riera) de Madrid.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 97 - Març 2016 9

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 97 - Març 2016 10

L’ull i la ploma

La comunitat de la vida

La natura no sap si anar en samarreta o en ano-rac davant aquest hivern disfressat de primavera.

La llum no és hivernal. Té color i textura de primavera, d’estiu o de tardor, però no d’hivern. Aquesta vegada no són els arbres els que no ens deixen veure el bosc, aquí és un foc antic qui ens ho impe-deix. Aquest foc, rematat per un altre foc més jove, va deixar fa anys el sòl nu, ara color palla, cor-regit amb el verd fràgil d’arbres i arbustos d’anteriors replantades. Més enllà, més altes que la pine-da del fons, les torres elèctriques assalten el cel. Són tan altes que no caben a la foto. Tant de bo les plantes, els arbres plantats, trobin un llarg futur i facin arrels a la ter-ra i assaltin ells també els cels. Ara posen per a la foto dels mòbils, i després aniran a les xarxes a mul-tiplicar-se en boscos digitals. Però

el bosc real ho té més difícil per créixer i multiplicar-se. Necessita una aigua que últimament els nú-vols no volen donar, està exposat als depredadors irracionals, i als més perillosos, els depredadors no declarats tècnicament irracio-nals.El nen, absort en el mut intercanvi d’impressions amb el gos, assegut a la terra, a menys d’un metre del romaní alliberat de la presó del test bolcat, és com un espot d’es-perança.En el primer pla, una galleda de plàstic i dues més, no lluny de la primera, i una quarta: la taca blava en el fons, més enllà de la pèl-roja que fa la foto, perquè la galleda és el vell transport de l’ai-gua, la galleda és tan antiga com la civilització. A la dreta veiem un mànec d’una aixada. Més d’un mànec i una aixada perquè per plantar cal cavar la terra. Cavar

és també un vell treball que acom-panya la humanitat des que va descobrir l’agricultura. Abans era quotidià el contacte de les perso-nes, dels nens, amb l’aixada, amb la terra, amb la natura. Hem pas-sat pantalla.El retrat és bonic. Els forats i els escocells probablement són tèc-nicament millorables, però respi-ra complicitat naïf i amistat amb l’entorn, amb el bosc com un ésser viu, on el miracle de la vida pren mil formes que sense ell no exis-tirien. Es respira a la foto la gran virtut de la replantada: l’actitud. L’actitud humil, repetida amb tossuderia, any rere any, de cavar i sembrar mà amb mà per deixar una modesta herència a la comu-nitat. La comunitat diversa de la vida que batega a la muntanya.

Fotografia: Jaume MunsText: José Luis Atienza

El Dado Dorado

Los juegos de mesa han ido evolucionando des-de que se inventaron; están los más conocidos,

como el “parchís” y la “oca”, y después están los modernos, me-nos conocidos, pertenecientes a estilos como “wargames”, “eu-rogames”, “Dungeon Crawlers”, “Cooperativos”… Desde hace un par o tres de años se empe-zaron a dar a conocer aquí en España juegos como “Carcas-sonne”, “Los Colonos de Ca-tán”, “Aventureros al Tren”… de mano de editoriales como “De-vir”, “Edge”, “Asmodee”… y a medida que pasan los años na-cen nuevas con autores noveles que buscan hacerse un hueco en este mercado que está en pleno auge, gracias, en parte, a la crisis económica que asola el territorio español.Nosotros, “El Dado Dorado”, somos una Asociación de Vilade-cans en la que enseñamos todos estos tipos de juegos, desde los que van dirigidos hacia el público

más infantil para que aprendan los colores, números, etc., hasta los más mayores, en dónde, si quieren, se pueden embarcar en una gran aventura, como puede ser recorrer peligrosas mazmo-rras jugando un “Descent: Viaje a las tinieblas”, ser recolectores ju-gando a “Tzolkin”o “Stone Age”, ser estrategas con “Juego de Tro-nos” o “Senji”, y un largo etcétera comprendido por nuestros casi 100 juegos que tenemos a nuestra disposición actualmente. También nos dedicamos a rea-lizar partidas de Rol. Para ello contamos con algunos “Directo-res de partida” que se encarga-rán de prepararlas y dinamizar-las para el disfrute de todos los participantes. Disponemos de juegos como “Dungeons & Dra-gons 3.5”, “Mago: la ascensión”, “La llamada de Cthulhu”…Para realizar algo de ejercicio al aire libre nos dedicamos a reali-zar pequeñas escaramuzas por la montaña y por los bosques de

alrededor de Viladecans con las pistolas “Nerfs”, que bien seguro conoceréis por ser unas “armas” de juguete que disparan unos dardos de goma-espuma. Y para finalizar decir que mira-mos de participar en actividades ajenas a las nuestras, es decir, or-ganizadas por otras asociaciones, como son las salidas a las “DAU” y “Ayudar Jugando”. En ocasio-nes, mencionamos que colabo-ramos con alguna de ellas como organizadores.Si eres nuevo en esto o un vetera-no, ven a conocernos, te dejamos nuestra página web en la que tendrás toda la información y si tienes alguna duda, solo debes enviar un email y te resolvere-mos todas tus dudas: http://stegyland.blogspot.com.es/Puedes disponer de un vídeo in-troductorio siguiendo el siguien-te enlace:

https://www.youtube.com/watch?v=rhXsjAVPPJ8

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 97 - Març 2016 11

les nostres entitats

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 97 - Març 2016 12

la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Astor (Accipiter gentilis)

Remolar-Filipines 12 d’octubre de 2015

Viuen als boscos fins a uns 2.000 metres d'altitud, es troba en quasi tot tipus de bosc, fins i tot en els més frondosos, on no té cap dificultat per circular a gran velocitat. A l'estiu, viuen al nord d'Europa i d'Àsia, i a la tardor baixen cap al sud i a l'Àfrica del Nord. Au dotada d'extraordinàries qualitats depredadores i d'una formidable agressivitat, l'astor va ser usat en la pràctica de la falconeria. L' astor és un depredador bastant generalista, que s'adapta bé a la disponibilitat de preses que li ofereix el seu territori. Hivernant escàs al Delta del Llobregat.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 97 - Març 2016 13

Recerca històrica

Quan la carretera de Barcelona va passar per Viladecans, 1866-1873

A Viladecans, tot era enrenou cap a mitjans de l’any 1873. S’estava enllestint el ferm de la nova carretera provincial que havia de comunicar Viladecans i Gavà. Tot plegat,

representava l’execució d’una part més d’un projecte pensat per substituir o renovar el Camí Ral de Bar-celona per una via més moderna, d’amplada sufici-ent i que havia de comunicar Barcelona fins arribar a l’indret del castell de la Santa Creu, dins del terme de Calafell. Era la carretera de Barcelona, tot passant per les terres deltaiques del Llobregat i més enllà, vora el mar, pels penya-segats del massís del Garraf: una costosa però necessària obra d’enginyeria d’uns 60 quilòmetres de distància.La carretera provincial de Barcelona a Santa Creu de Calafell es va començar a traçar cap al 1850, en uns temps en què es combinaven dos processos que s’alimentaven mútuament: un, el d’una Barcelona que enderrocava llavors les seves muralles medie-vals i començava a exercir el seu paper de “fàbrica d’Espanya”, tot mirant d’articular un mercat exteri-

or més comunicat i accessible; l’altre, el d’un Estat liberal que intentava racionalitzar i modernitzar la xarxa viària espanyola, encara que sota un esquema centralista, a la manera francesa. En aquest sentit, cal recordar que a inicis del segle XIX l’Estat borbònic només havia posat en marxa alguns dels fragments de les dues carreteres que considerava més impor-tants: una, la carretera de Madrid a Barcelona (l’ac-tual Nacional-II); l’altra era la carretera de València passant per l’Ordal i Vilafranca del Penedès (l’actual Nacional 340 i que de fet, seguia el curs de l’anti-ga Via Augusta). En la cruïlla d’aquestes dues vies, l’obra d’enginyeria més important va ser el pont del Llobregat, a Molins de Rei, construït el 1767, sota el regnat de Carles III.No obstant, no va ser fins el 1846 que l’Estat establí quina havia de ser la jerarquia de les carreteres del país. Primer estaven les que havien de comunicar Madrid amb les capitals de província o bé les que podien comunicar aquestes entre sí: són les actual-ment denominades carreteres nacionals. Després ve-

Plànol inclòs en l’expedient de llicència d’obres sol·licitada per Pau Oller. 2 de novembre de 1874. Plànol del mestre d’obres Josep Deu i Busquets. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Llicències d’Obres.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 97 - Març 2016 14

nien les carreteres provincials, projectades també pel mateix Estat, malgrat que el seu manteniment va ser delegat a cadascuna de les Diputacions. Finalment, es consideraven també les carreteres locals o veïnals construïdes pels municipis, amb l’auxili de les Dipu-tacions. Posteriorment, la Llei d’Obres Públiques del 1877, canvià la nomenclatura i considerà que havien d’haver carreteres estatals de primer, segon o tercer ordre. Aquestes darreres eren les anomenades pro-vincials que havien de comunicar localitats d’una mateixa província, les quals només havien de tenir sis metres d’amplada. Una d’elles havia de ser la car-retera de Barcelona a Santa Creu de Calafell que es va urbanitzar al nostre terme, entre les darreries de la dècada dels anys seixanta del segle XIX, fins l’es-mentat 1873.1

A grans trets, el traçat d’aquesta carretera havia de seguir el Camí Ral de Barcelona per la seva costa de ponent. L’origen d’aquest camí cal situar-lo en un edicte del rei Joan I, de l’any 1392, que ordenava l’am-pliació de l’antiga via d’estrada –traçada cap al segle X i que passava inicialment per les viles de Cornellà i Sant Boi fins a Castelldefels–, per fer-la continuar ara través del Garraf.2 Segles més tard, a mitjans del

1 Milagro, José Maria. “Fa un segle la xarxa de camins de la provincia de Barcelona era de 1.231 quilòmetres”, a Espais: Re-vista del departament de Política Territorial i Obres Públiques, núm. 19, 1989. Pàg. 37-43.2 Miret i Mestre, Magí i Muntaner i Pascual, Ignasi M. “Història i recorregut del camí de les costes del Garraf”, a Miscel·lania penedesenca, 1988, vol. 23. Pàg. 124-153.

XIX, el projecte de la nova carretera provincial tan sols tractava d’adequar l’antic curs del Camí Ral per al trànsit rodat de carros, cavalleries i resta del trànsit rodat del moment. En la pràctica, el projecte del se-gle XIX, només acabaria substituint el traçat del camí medieval quan aquest passava per carrers estrets o tortuosos dins l’interior d’alguns pobles, com s’esde-venia, en part, a Viladecans. Tot plegat, amb l’interès de garantir la via d’amplada estipulada dels sis me-tres, mitjançant seccions el més rectilínies possibles. Finalment, un altre dels objectius de la nova carre-tera residia en aplicar els avenços de la enginyeria moderna; uns avenços que consistien, bàsicament, en emprar el ferm “macadan”, inventat a l’Anglater-ra del segle XVIII.3 Si atenem al traçat originari del Camí Ral l’hem d’imaginar sortint del portal de Sant Antoni de Bar-celona, tot entrant a l’Hospitalet per la riera Blanca i arribant fins a Cornellà fins arribar al riu Llobregat, a la vila de Sant Boi. En aquell punt, per mandat del rei, el Consell de Cent havia construït un pont que fou acabat el 1303. Més enllà, el Camí Ral es bifurcava en dues direccions: una menava fins a Sant Climent, Begues i el Penedès; l’altra, des de Sant Boi seguia

3 El terme del mètode del macadan prové del nom de l’engi-nyer escossés que el va inventar: John Loudon Mcadam (1756-1836). Mcadam va pensar un nou ferm per a les carreteres tot combinant diferents graves netes i altres àrids amb la finalitat de millorar la capacitat de drenatge de les noves vies construï-des. A més va optar perquè les carreteres es construïssin un pèl més elevades respecte al terreny circumdant.

Fotografia de la carretera de Barcelona, vora el mas de can Cargol i el pont de la riera del Mas Font. Primers anys del segle XX. Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Col·lecció Grup Tres Torres

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 97 - Març 2016 15

cap a Castelldefels i més enllà per les costes de Gar-raf. Entre mitjans i finals del segle XIX, la nova carre-tera provincial ja havia canviat la fesomia d’algunes d’aquelles poblacions per on passava el Camí Ral.4 Havia vist néixer barris menestrals o industrials com el de la Bordeta5, a tocar de la vila de Sants, o com el de Santa Eulàlia, ja en el terme de l’Hospitalet. Ha-via ajudat a desenvolupar un primer eixample urbà a Cornellà i fins i tot havia obligat a la construcció d’un nou pont de fusta sobre el riu Llobregat, pro-mogut pel mecenes santboià Lluís Castell i Comas, el 1864. A partir d’aquell punt i fins arribar al terme de Viladecans, la carretera provincial de Barcelona seguiria el traçat antic del Camí Ral.És força possible que entre 1866 i 1868, les obres de la carretera provincial ja haguessin arribat al punt on l’antic traçat del camí medieval entrava al poble de Viladecans per la plaça de la Vila i continuava des-prés pel carrer Major en direcció a Gavà. El nom de “la Carretera” ja consta en els documents d’arxiu cap a aquells anys6 i fins i tot el Padró Municipal d’Habi-tants del 1868 ja mostra un seguit de 50 veïns vivint en cases arrenglerades vora la nova via, la majoria situades a la vorera de muntanya, en el tram exis-tent entre la intersecció amb la riera de Sant Climent i l’esmentada plaça de la Vila.7 Malgrat tot, la continuació de les obres de la carre-tera en direcció a Gavà creiem que es van detenenir un temps a l’alçada de la cruïlla entre la carretera de Vila i la plaça del poble. La continuació de les obres de la carretera demanava prescindir de l’antic traçat del Camí Ral pel carrer Major de Viladecans i obli-gava a fer un nou traçat més rectilini que connectés la nostra vila amb Gavà. Calia finançament però la conjuntura política i econòmica posterior no era lla-vors gens propícia. El setembre de 1868 començava l’anomenada Revolució Democràtica i amb ella, sis anys on es van combinar canvis de govern sobtats,

4 Recomanem consultar el web http://betaserver.icgc.cat/vi-sor/catalunya_ull_del_temps.html. En ell es veurà una fotogra-fia aèria actual de qualsevol punt de Catalunya, amb un visor que mostra la mateixa imatge en els any 1955-1956 o en l’any 1945. Interessant pel tema que destaquem a l’article, alhora de mostrar el recorregut de la carretera la Barcelona. 5 En l’actualitat, el tram de l’antiga carretera provincial dins del barri de la Bordeta ha esdevingut un carrer més de la seva trama urbana. Tot i així, es simptomàtic adonar-se que en l’ac-tualitat un d’aquests carrers rebi el nom de carrer de Gavà. Per cert, en perpendicular al carrer de Gavà, es troba el carrer de Viladecans. Tots dos inclosos dins el nomenclàtor de vies urba-nes de la ciutat de Barcelona.6 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Acta de la sessió del Ple de l’Ajuntament de 22 de desembre de 1869. En aquesta reunió, el regidor Francesc Gorgas interpel·lava a l’alcalde so-bre una presumpta activitat il·legal del propietari santboià Joan Amat en la nova carretera estatal de Barcelona, atès que aquest envaïa part de l’amplada de la nova via construïda, a l’alçada de la desapareguda capella de Sales.7 AMVA, Padró Municipal d’Habitants, 1868.

l’anomenada tercera guerra carlina i una contestació social intensa.Llavors, en línia recta i en direcció a Gavà, en lloc de l’actual avinguda dela Generalitat, només trobarí-em l’encara avui visible carrer del Migdia que ja ens apareix traçat al plànol de Viladecans de 18528 com un camí mitjancer que separava les finques de dos grans propietaris de Viladecans: al nord es trobava l’era del Baró, propietat d’Enric de Viala, baró d’Al-menar; al sud, les terres de Gaietà Maioles.9 La continuació de les obres de la carretera sembla que es van poder reactivar cap a l’any 1871. Ho de-duïm perquè el Ple de l’ajuntament es va fer ressò d’una carta procedent de l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú on se sol·licitava la creació d’una Junta lo-cal encarregada “en unión de otras [...] todo cuanto estuviera de su parte para el logro de ver realizada la Carretera de Barcelona al Garrofé por la costa”.10 Fou la urgència de connectar Viladecans amb Castellde-fels i amb la costes de Garraf, la que van accelerar les obres que semblen totalment acabades cap a l’any 1873. A partir d’aleshores, podem afirmar que Vilade-cans va veure per fi la carretera provincial creuant tot el seu terme. I fou partir de 1874 i 1875 quan es començaren a construir les primeres cases en el nou tram urbanitzat. Cap a l’any 1880, l’existència de no-ves cases ja era prou important perquè l’ajuntament tingués clar que l’obertura de la nova carretera re-presentaria un nou eix d’eixamplament urbà per al poble.11

Xavier Calderé i Bel

8 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Cartografia.9 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, expedient de llicència d’obres promoguda per Pau Oller per construir una tanca en un terreny que té acensat del senyor Enric de Viala, comprès entre l’era del Baró i la carrera de la Vila, gener de 1874.10 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes del Ple de l’ajuntament, 26 d’octubre de 1871. 11 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Actes del Ple de l’ajuntament, 30 de desembre de 1880. El Ple en-carregava al mestre d’obres municipal Joaquim Brau la confecció d’un plànol de noves alineacions de la zona que podria dedicar-se a eixample del nucli del poble ate-ses “las varias casas que se vienen construyendo en la calle de la Carretera de esta poblacion desde que se halla concluida la carretera de Barcelona a Santa Cruz de Ca-lafell, y resultando que el terreno propio de D. Cayetano Mayolas existente por la parte de Mediodia, de la casa de D. Pablo Oller, de lo que aun no es edificado de D. José Monmany, y de las casas de D. José Marques y de D. José Sala es muy apto y a propósito para el ensanche y desarrollo de esta poblacion. (…) tan a propósito para la edificacion por ser un terreno enteramente llano y muy cerca de la antedicha carretera”

Recordant Muriel Casals al seu pas per ViladecansMuriel Casals i Couturier (1945-2016), presidenta de l’entitat Òmnium Cultural durant els anys 2010 al 2015 va ser a Viladecans amb motiu de diversos actes culturals i polítics. A la sala petita de l’Àtrium amb motiu d’un acte d’Òmnium, el 8 de maig de 2014. Al mateix any, el 14 de novembre, va tornar a la sala gran de l’Àtrium per recollir un premi atorgat a l’entitat dins dels VIII Premis de reconeixement cultural del Baix Llobregat. I per últim, el 5 de setembre del 2015 va participar en un acte de Junts pel Sí al costat del Mercat Municipal.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 97 - Març 2016 16

la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns