VOLTANT PEL MÓN

Llegendes i narracions per

conèixer i somiar

La llegenda del llac Saiful Malook i la fada

Hi havia una vegada un príncep que es deia Jamal. El seu

somni era viatjar per tot el món per saber quina era la veritable bellesa.

Després de voltar i voltar pel món, va arribar a un llac maravellós. De sobte, va veure una

fada asseguda a la vora del llac Saiful Malook. Era molt bonica, amb uns cabells llargs i

negres i uns enormes ulls blaus. Portava un vestit llarg de color blanc que ballava al

compàs dels seus cabells i la seva dolça veu.

El príncep va intentar acostar-se a la fada, però quan ella el va veure va marxar volant

cap a la muntanya. L’endemà, la fada va tornar i va seure al mateix lloc.

El príncep tenia moltes ganes de parlar amb ella, així que de nou es va apropar molt

silenciosament. Aquesta vegada ella no va fugir i li va explicar que per parlar amb ella li

havia de demanar permís al monstre que era el seu senyor i que, en aquells moments,

mentre ells dos parlaven, estava venint. Llavors el príncep es va aixecar i, amb tot el

coratge que guardava al seu cor (tot i que les cames li tremolaven), va lluitar amb el

monstre i el va vèncer. Així va ser com va rescatar a la fada i la va portar amb ell al seu

país.

Des de aleshores, la gent del lloc creu que el llac Saiful Malook és el lloc on viuen les

fades

Kaghan, Paquistan

Nayab – Safyan- Zulekha

La leyenda de la dona morta Hi havia una vegada una dona i un home que s’ estimaven moltíssim. Cert dia van

arribar uns militars a la contrada i vet aquí que un d’ells, en veure la dona tan bella i

delicada com era, se’n va enamorar. Quan va saber que estava compromesa amb un altre

home, es va enfurismar i el va desafiar a un duel. L’enamorat, que era un home de pau,

no volia lluitar. Havia viscut sempre tranquil i segur a la seva terra i no la volia tacar de

sang. Aprofitant la seva incertesa i els seus raonaments, el militar li va clavar una daga

que li va travessar el cor.

En veure el seu amant estès a terra, la gentil dona es va posar a plorar com mai s’havia

vist. Tant i tant va plorar que semblava imposible que li quedés una gota d’aigua als seus

ulls. La seva família tormentada pel crim es va llançar a lluitar contra els militars que

tanta tristesa havien dut al poble. De sobte, en sentir una petita tremolor de terra, tots

van dirigir les seves mirades cap a els amants i van poder veure com ella treia la daga del

cor del seu estimat i, amb ella, acabava amb la seva pròpia vida. De cop, la terra va

tremolar amb més fúria fins arribar a convertir-se en terratrèmol de manera que el cos

de la dona va quedar convertir en roca i muntanya que, des de aleshores porta el nom

que recorda aquest fet

Segovia

Miguel Angel Barrera

CABELL NAS

BOCA

PITS

EL DRAC WAWEL

Hi havia una vegada un drac que es deia Wawel. Era gran,

de color verd, amb uns ulls grans com dues llunes

vermelles

Cada vegada que s’acostava a la ciutat, cremava els conreus i

les cases amb el seu alè pudent; desapareixien els ramats

engolits per la seva fam. Tothom a la ciutat li tenia por, així que el rei va decidir cercar soldats

que poguessin enfrontar-se al drac.

Però el drac era més fort que qualsevol exèrcit i se’ls cruspia amb un obrir i tancar d’ulls.

Així va ser com un dia va aparèixer per la ciutat un noi menut però decidit que deia ser sastre. Es

va presentar davant el rei i li va dir:

‐ Jo puc resoldre el vostre problema. Puc fer desaparèixer el drac

‐ Vols dir? No m’ho puc creure. Molts soldats més preparats que tu han caigut davant

d’en Wawel.

‐ Jo sóc diferent. Sé com fer-ho

I així era. El sastre ho tenia tot pensat. Va cosir restes de draps i robes que la gent del poble li va

donar. En acabar, tot aquell batibull de robes tenien l’aspecte d’una ovella. Llavors, el sastre la

va farcir de sofre i la va deixar a prop del riu Wisla. Qualsevol que la veiés pensaria que era una

ovella pasturant tranquil·lament.

Quan el drac es va acostar, i va veure l’ovella va notar que la boca se li feia aigua. No va poder

resistir-se ni un moment i se la va cruspir sense respirar. El sofre va fer el seu efecte i el drac

Wawel es va precipitar a beure aigua del riu. Tanta era la set que tenia que el riu Wisla semblava

més prim i sec que mai. I així va passar: el drac va esclatar.

En saber la notícia, el rei va demanar el noi que anés a veure’l. El volia recompensar . Li va oferir

joies i monedes d’or. Però, davant la sorpresa de tothom, el sastre va dir que no volia diners ni

tresors. En tenia prou sabent que havia ajudat al poble de Wawel a viure feliç i tranquil.

Wawel: ciutat al sud de Krakòvia, província de Polònia.

Kamil Bartús

HOMENATGE A LA MEVA PRIMERA MESTRA

La meva família i jo vivíem en una finca anomenada “Torrealcazar” a la província de Jaen amb catorze “Cortijos”, el que a Catalunya diem masies. Recordo totes les famílies masoveres, eren famílies nombroses però entre elles regnava el respecte i l’harmonia.

Els homes treballaven de sol a sol, les masoveres feien el menjar als camperols i cuidaven les gallines ponedores i els pollastres de corral.

La meva mare cuidava les gallines lloques. Recordo els pollets sortints de la closca de l’ou, la gallina picava l’ou amb el seu bec, amb molta cura per no fer mal al pollet. De sobte sortia el pollet tot

embolicat i rodó com una piloteta i començava a caminar. Era un moment espectacular!

També recordo les meves amigues d’aquella època, quan teníem deu anys: la Josefa, la Rosario i l’Aurora , sempre anàvem juntes. A la primavera, el mes de maig, les mares celebraven el mes de Maria. Feien un altar molt bonic, el decoraven amb imatges de sants, cortines que elles mateixes cosien i amb flors del camp.

Les nenes ens cuidàvem de canviar les flors cada dia, les buscàvem en un conreu petit. Com no el llauraven, tenia moltes llavors silvestres. Hi havia molta diversitats de plantes i a la primavera podíem gaudir de tota mena de floretes i colors.

Sovint en aquest camp trobàvem a la Juana llegint. La Juana era una noia més gran que nosaltres, tenia uns divuit anys, vivia amb la seva família en una d’aquelles masies. Sempre ens llegia contes molt bonics, recordo el llibre de “Platero y yo”, ella deia que era d’un poeta famós. Nosaltres l’escoltàvem molt atentes. Ens explicava que no havia pogut acabar la carrera de mestra per culpa de la guerra civil.

Una tarda ens va preguntar si volíem aprendre a llegir i a escriure, que ella ens en podia ensenyar.

Nosaltres ho vam preguntar a les nostres mares que van estar d’acord.

Així va ser com jo vaig aprendre a llegir i a escriure. Al principi només érem les tres amigues, però es van anar afegint set nens i cinc noies, així que aviat érem quinze. Els materials que teníem per escriure eren unes “pissarres” petites amb un “pissarrí” per cadascuna i, per llegir, una “cartilla” de primer ensenyament amb pocs fulls, on hi havia les vocals i l’abecedari.

Quan ja coneixíem les lletres, llavors llegíem un llibre, es deia “CATON 1º”. Recordo que hi havia frases maques com aquestes

( MÍ MAMÁ ME AMA. )

(YO AMO A MÍ MAMÀ.)

Després van començar a escriure amb ploma i tinta, era anguniós perquè per molta cura que teníem l’escriptura sempre ens quedava tacada .

Quan el meu germà gran va anar al servei militar, jo llegia les seves cartes a la nostra mare i també les contestava. Aquests eren uns moments agradables i silenciosos. La mare reia i plorava alhora, però quan em dictava el que li volia dir al meu germà, semblava una metralladora dient paraules.

Després de casar-nos el meu home i jo van venir a Catalunya. Els pares i els germans es van quedar a Jaen. Amb les cartes ens comunicàvem cada setmana, eren plenes de faltes d’ortografia, però amb una riquesa especial perquè, tot i la distància, ens sentíem a prop.

Per això per a mi el record de la Juana és molt especial perquè em va donar una gran oportunitat i gràcies a ella sabia llegir i escriure el mínim necessari per poder comunicar-me per carta amb la meva família.

Amb els anys he anat a l’escola d’adults, he après molt, fins i tot la llengua catalana, he fet el graduat escolars, (tot i que no em vaig examinar, perquè el més important per a mi era el coneixement adquirit, no el títol)

A l’actualitat participo al club de lectura fàcil a la biblioteca d’Esparreguera, on comparteixo lectures i converses.

La lectura per a mi té un risc que canvia a les persones, però jo estic contenta amb el meu canvi. Estic més disposada a comunicar-me amb persones que saben més que jo sense por.

I TOT AIXÒ VA COMENÇAR QUAN UN DIA LA JUANA ENS VA DIR QUE ELLA ENS PODIA ENSENYAR A LLEGIR I A ESCRIURE, PERÒ SOBRETOT QUAN LES NOSTRES MARES VAN DIR QUE SÍ!!!

Dolors Párraga

LES ENCANTADES

Abans vivien per Montserrat unes fades a

les quals no els hi agradava que pugés

gent a visitar la muntanya.

Feien tot allò que podien per evitar-ho.

Espantaven a la gent fent tota mena de sorolls. Per les vores dels camins que duien a la

muntanya, tenien plantades unes pomeres amb el fruit tan bonic que temptava els

passants, els quals no podien resistir el goig de menjar-ne, i, així que algú n'arribava a

mossegar una, li sortien les fades i encisant-lo el convertien en pedra. Totes les roques

estranyes i ferrenyes que formen el Montserrat son persones que pujaren a visitar la

muntanya i van caure en la temptació de tastar una poma.

Adaptació de Llegendes i Tradicions de Montserrat; Joan Amades