BALANÇ DEL TALLER DE POLÍTICA

Octubre 2012-juny 2013

Amb la publicació d'aquest dossier donem compte del segon curs d'activitat del Taller de Política, centrada bàsicament en el Club de Lectura.

Creiem que ens hem mantingut fidels al propòsit inicial de llegir i debatre sobre el futur de la democràcia, tot i haver introduït algunes variants en relació al curs anterior.

Així, vam començar amb una immersió en la nostra realitat política més propera i immediata, conscients que la deriva de la crisi econòmica, social i institucional i l'acceleració del temps polític català i espanyol reclamava l'atenció dels participants en el Club de Lectura.

Paradoxalment, vam iniciar aquesta immersió amb un text dels anys trenta del segle XX, amb la intenció que les reflexions d'Amadeu Hurtado sobre el “Sis d'Octubre” ens proporcionessin la distància necessària per pensar fredament sobre l'efervescència sobiranista que viu el país. Amb la col·laboració de Lluís Bassets i la intervenció d'Amadeu Cuito pensem que vam aconseguir el propòsit de situar històricament les vicissituds del present.

Per prosseguir amb aquesta immersió en l'actualitat vam llegir i comentar el darrer llibre d'Enric Juliana, crònica viva de l'Espanya en crisi, plena d'hipòtesis suggerents i controvertides. La presència del propi Juliana en la sessió de comentari va suscitar un dels debats més concurreguts i animats de la breu història del Club.

Tot i la temptació de seguir la via més llaminera de fer propostes més vinculades a l'actualitat, vam programar les sessions posteriors amb el criteri d'endinsar-nos en les noves formes de fer política, amb l'objectiu de copsar l'abast dels nous moviments socials i la seva incidència en la cada cop més inajornable regeneració democràtica.

Ho vam fer primer amb la lectura del llibre de Manuel Castells, “Redes de indignación y esperanza”, amb la guia experta d'Ismael Peña-López, atent a les potencialitats i contradiccions de les xarxes socials.

Però no ens vam poder resistir a una nova immersió en l'actualitat immediata, proporcionada per la crisi política italiana i les eleccions del passat mes de febrer, amb l'eclosió del Moviment 5 Estrelles i del seu líder Beppe Grillo. I ho vam fer sense un llibre de referència, amb molts materials calents i, sobretot, amb la savia col·laboració de Ton Vilalta, capaç de competir amb solvència amb Enric Juliana a l'hora d'intentar explicar el laberint/laboratori/teatrí polític italià.

Aquesta reflexió sobre el futur de la política, sobre “la política que ve”, la vam acabar d'arrodonir en un col·loqui matinal del Taller d'Idees, amb la participació d'Oriol Bartomeus, Xavier Casals, Ismael Peña-López, de nou, i Antoni Gutiérrez-Rubí, en el que va estar molt present el recent llibre de Casals sobre el populisme a Espanya en els darrers 25 anys.

En el darrer trimestre vam proposar la lectura de dos llibres més teòrics, enfocats a la necessitat de construir una alternativa a la degeneració democràtica constatada en la majoria de les lectures precedents.

Amb el llibre de Richard Sennett, “Juntos”, vam poder fer un tast d'un pensament sociològic gens encotillat per l'anàlisi quantitativa, ric en referències històriques i filosòfiques, i orientat a la reflexió sobre la compatibilitat entre competència i cooperació i a la reivindicació d'una modernitat no superada sinó encara no realitzada. Manuel Cruz ens va fer el regal impagable d'una reflexió personal a partir de Sennett sobre la colonització de la política per l'economia i els seus efectes en la vida de les persones quan interioritzen el desordre capitalista.

I per acabar no ens vam resistir a proposar el llibre pòstum de Tony Judt, “Pensar el segle XX”, que ens va enlluernar quan el vam llegir l'estiu passat. Creiem que és una de les millors maneres d'introduir-se en l'evolució del pensament polític i social de la segona meitat del segle XX i d'entendre els alguns dels grans dilemes civilitzatoris que tenim plantejats. Josep Maria Muñoz ens va recrear l'atmòsfera intel·lectual que va fer possible que un notable especialista en història contemporània esdevingués un intel·lectual públic de referència.

No podem deixar d'assenyalar que aquest curs hem seguit gosant presentar-vos unes recomanacions de llibres, amb l'excusa de les festes de Nadal i de Sant Jordi. Un total de vint llibres que, afegits als altres deu recomanats el curs anterior i als tretze llibres llegits en les dues temporades del Club i, comencen a configurar una biblioteca d'un cert gruix.

Procurarem continuar amb aquest costum, de fet abans d'acabar el juliol us farem noves recomanacions. I a la vegada elaborarem un recopilatori dels llibres de la nostra biblioteca.

I també ens fem ressó del naixement a Madrid d'una iniciativa germana de la nostra, el club de lectura i pensament polític “El Breviario” , animat pels amics Imma Aguilar i Rafa Rubio, i amb els que esperem col·laborar en el futur.

En el capítol d'agraïments volem destacar les aportacions valuoses de tots els ponents per orientar i enriquir les nostres lectures. Gràcies Lluís, Enric, Ismael, Ton, Manuel, Josep Maria, Oriol i Xavier.

També volem deixar constància del nostre agraïment a les llibreries La Central i Alibri pel seu acolliment generós, que ens proporciona el marc adequat a una trobada de lectores i lectors.

I sobretot, us donem les gràcies al centenar llarg de persones que heu assistit a alguna de les sessions de debat i que doneu sentit i estímul a la nostra iniciativa.

Cordialment,

Jaume Bellmunt

Antoni Gutiérrez-Rubí

ÍNDEX

Amadeu Hurtado/Lluís Bassets: “Abans del Sis d'Octubre”

(25-10-12)

Enric Juliana: “Modesta España”

(29-11-12)

Manuel Castells/Ismael Peña-López: “Redes de indignación y esperanza”

(24-01-13)

Ton Vilalta: “Els canvis en la política democràtica italiana”

(11-03-13)

Richard Sennett/Manuel Cruz: “Juntos”

(9-05-13)

Tony Judt/Josep M.Muñoz: “Pensar el segle XX”

(20-06-13)

Oriol Bartomeus/Xavier Casals/Ismael Peña-López/Antoni Gutiérrez-Rubí: “La política que ve”

(8-06-13)

10 llibres per començar el 2013

10 llibres per Sant Jordi 2013

Club de Lectura, 2012-2013

Amadeu Hurtado, Abans del sis d’octubre (un dietari) (Quaderns Crema. Barcelona, 2008)

Debat el 25 d'octubre de 2012, amb la participació de Lluís Bassets.

Llibreria La Central (c/Mallorca, 237 ) a les 19'30

Justificació

El Club de Lectura del Taller de Política reprén la seva activitat, després d'un primer curs dedicat al futur de la política democràtica, en el que vam poder analitzar des de diferents punts de vista les dificultats de supervivència dels sistemes democràtics, en un context caracteritzat per una evolució accelerada del coneixement i de la tecnologia, per l'abast global i sistèmic dels grans problemes econòmics i ecològics, pel desplaçament del centre de gravetat mundial de l'Occident cap a l'Orient i per l'erosió de les bases socials de la democràcia.

Enguany, us proposem aterrar directament en el nostre present més immediat i concret, enmig d'una crisi de crisis, en la que conflueixen una crisi econòmica d'una dimensió i profunditat desconegudes, una crisi social en procés d'incubació, una crisi institucional que afecta els pilars del sistema democràtic i una crisi política lligada a la impotència per influir significativament en el curs dels esdeveniments.

A Catalunya, aquest moment crític ha cristal·litzat en un fort i ampli sentiment de rebuig de l'statu quo imperant fins ara i d'afirmació d'una voluntat d'independència política, que marca a curt termini les properes eleccions al Parlament de Catalunya i que, més enllà, sembla destinat a alterar substancialment les coordenades polítiques de Catalunya i d'Espanya.

En el conjunt d'Espanya, es percep la sensació d'haver arribat al final del cicle iniciat amb la Transició, amb l'agreujant d'una manca de capacitat de reacció de les elits polítiques, econòmiques, socials i culturals, i d'una desmoralització social molt preocupant. Podria dir-se que, en el moment en què el “sistema Espanya” està necessitat d'una reforma a fons, manquen les idees, els lideratges i les forces per realitzar-la.

Per tal de suscitar el debat hem pensat en dues lectures d'aquí a finals d'any. Per aproximar-nos a la complexa situació política catalana, proposem paradoxalment un llibre històric, el dietari d'Amadeu Hurtado, amb les seves reflexions crítiques sobre la política catalana dels anys trenta del segle passat (octubre). I per intentar copsar l'abast de la crisi espanyola plantegem la lectura del llibre d'Enric Juliana “Modesta España. Paisaje despúes de la austeridad” (novembre).

Sobre el llibre d'Amadeu Hurtado us facilitem la lectura que n'ha fet en Jaume Bellmunt, que és obviament una de tantes possibles lectures, però que té la intenció de subratllar alguns dels defectes històrics de la política catalana que, tant de bo, siguin només reminiscències històriques i no tares congènites que estaríem condemnats a suportar de per vida.

També afegim una guia per seguir el debat entorn del futur de l'autogovern de Catalunya, amb la que intentem identificar les idees centrals i els punts especialment conflictius.

En tot cas, i d'acord amb l'esperit que inspira el Club de Lectura, la nostra intenció és contribuir a fer possible un debat lliure, laic, racional i rigorós sobre una qüestió d'innegable transcendència col·lectiva.

* * * * *

Una lectura del llibre d'Amadeu Hurtado

La publicació fa quatre anys del dietari d’Amadeu Hurtado corresponent al període comprés entre el 29 de maig i el 15 de setembre de 1934, va resultar més que oportuna en el moment polític en què el Tribunal Constitucional estava a punt d'emetre la seva sentència sobre l'Estatut de 2006. És fàcil entreveure el perquè d’aquella oportunitat en el paral·lelisme entre dues situacions de litigi entre la legislació emanada de les institucions catalanes i les institucions de l'Estat. Efectivament, Hurtado descriu detalladament en el seu dietari la seva participació com a comissari de la Generalitat de Catalunya davant del Tribunal de Garanties Constitucionals per defensar la Llei de Contractes de Conreu de 1934, impugnada pel Govern de la República a instàncies de la Lliga Catalana.

Hurtado, però, anava més enllà de descriure els entrellats jurídics i polítics relacionats amb aquell plet, i es proposà fer de les seves anotacions uns “apunts per a un estudi de la política catalana dels nostres temps”. El resultat és demolidor per a la classe política catalana d’aquell moment i, molt especialment, per al partit hegemònic Esquerra Republicana de Catalunya. Tanmateix, Hurtado no es va deixar endur per la querella partidista, tot sotmetent a un judici severíssim el conjunt del catalanisme, sobre el que acabarà propugnant la necessitat de la seva revisió, en un text de l’any 1945 que complementa i dóna perspectiva a l’edició d’aquest dietari.

Amadeu Hurtado s’identificava amb un catalanisme entés com una acció política constructiva en el marc peninsular i amb voluntat de participar-hi per a influir-hi decisivament. Al temps que considerava el doctrinarisme nacionalista com el principal obstacle per a que aquesta concepció del catalanisme no hagués esdevingut predominant.

Coherent amb aquesta concepció, manifestava que el seu propòsit era influir per tal que la política catalana deixés de ser una protesta continua i es convertís en una obra de govern.

Entorn d’aquests dos eixos es descabdellen els comentaris que va anotant en el seu dietari.

Així, blasma la política basada en l’agitació permanent com a buida de contingut, retòrica, sentimental, populista, irresponsable, feta només a base de declaracions:

“Catalunya no ha produït, ni per ara pot produir, cap altre tipus de polític que l’agitador, propens a la protesta com el mateix poble i destre en aprofitar qualsevol motiu d’ordre sentimental per a fer fora l’adversari mentre duri la foguerada. [...] Però aquesta vegada semblava que pel fet de tenir el Govern d’una Catalunya autònoma s’havia d’anar amb més compte perquè la política tradicional ha de portar com a conseqüència la sensació que la República, tot i haver reconegut l’autonomia catalana, és tan odiable com la monarquia, i això, a més d’injust, pot ésser funest.” (p.59)

“Perquè el mal és que tot el que pensen ho diuen, i es passen el dia fent declaracions.” (p.122)

Ni Macià, pel que Hurtado sentia una sincera devoció i amb el que havia col·laborat en el Govern provisional de la Generalitat, s’escapa d’aquest judici negatiu:

“Vegi per exemple el cas Macià. No sabia res de res i feia basarda sentir-lo parlar de problemes de Govern perquè no en tenia ni la noció més elemental; però l’art de fer agitació i d’amenaçar fins al límit just per a poder recular a temps, el coneixia tan bé com Cambó i com els d’ara. En rigor, tots en saben igual.” (p.96)

Un exemple d’aquesta banalitat política és l’agitació viscuda pel Parlament de Catalunya la tarda del 12 de juny de 1934:

“Els qui han acudit avui davant del Parlament han passat una tarda estupenda. Han proclamat la República catalana, han declarat i han fet la guerra a la República espanyola, l’han guanyada, han pactat la pau i han deixat les coses com abans. Tota aquesta suma d’invencions, viscudes en l’espai de quatre hores, són una delícia sentimental que els hauria estat privada amb la proposició del Govern Samper.” (proposta del Govern central d’arranjament del conflicte sobre la Llei de Contractes de Conreu) (p.74-75)

El resultat és que amb aquella “cultura política” dominant era pràcticament impossible negociar amb èxit davant de l’aparell estatal, bàsicament per la incapacitat d’entendre la naturalesa dels problemes reals i concrets en joc:

“Es necessitarien ara al Govern uns homes entesos en l’art de l’esgrima i els que hi ha coneixen millor l’art de fer pedrades.” (p. 65)

“... els de la Generalitat, atrafegats amb la preparació de la guerra, deixaran passar els dies sense tenir cap relació amb el Govern, i quan arribi l’hora inevitable de voler començar negociacions per a sortir d’una situació que se’ls farà pesada de sostenir, es trobaran amb les portes tancades o amb una desorientació lamentable ...” (p.77)

A la vegada, la política d’agitació catalanista era el millor caldo de cultiu de les campanyes de la premsa espanyolista de Madrid, que Hurtado recull en diverses de les seves notes. (p.1 62-163)

El més greu és que Hurtado arriba a la conclusió que és inútil esforçar-se per canviar aquest estil de fer política i es proposa –en conseqüència- anar abandonant l’activitat política a Acció Catalana. Fins i tot preveu una deriva encara més perillosa: l’aparició d’una mena de “nazisme” català impulsat per Estat Català des dels rengles mateixos d’ERC, com a reflexe mimètic dels esdeveniments que estaven sacsejant l’Europa de l’època:

“Tot fa creure que anem cap a una mena de ‘nazisme’, la base del qual podrà ésser la petita organització que s’ha intentat, amb l’ajut de tots, per a jugar a fer la guerra. Només cal apoderar-se dels ressorts que permetin muntar en propi el mecanisme de la burocràcia naixent perquè la força dels futurs ‘nazis’ es torni invencible. Serà, si es vol una paròdia, però els efectes seram com si fos de debò. El temps no estan per les forces constructives perquè no se sap el que s’ha de construir.” (p.98)

El que posava en evidència la possibilitat de l’aparició d’un moviment a imitació del nazisme era la manca d’autoritat del Govern de la Generalitat. De forma vehement, Hurtado li expressa al president de la República que no sap qui té autoritat a Catalunya(p.121). Per il·lustra-ho explica una de les accions irregulars de Miquel Badia com a responsable policial (p.196 i ss.):

“Alguns membres del Govern i la majoria dels seus auxiliars continuen fent l’antiga política de partits, i la idea més clara que tenen de les seves noves funcions és que serveixen per a manar. El senyor Badia, que fa de valent des de molt jove, continua fent de valent ara que mana ...” (p.198)

“[Badia] pot ésser el cap de les forces armades del futur nazisme, i avui els del Govern de Catalunya no semblen tenir prou autoritat ni prou pit per enfrontar-s’hi.” (p.198)

De tot plegat, Hurtado creu que se’n deriva la indiferència de la majoria envers la política i els partits:

“Si alguna cosa hi ha actualment anguniosa en el nostre país és la indiferència general de la massa per les coses de la política i les disputes dels partits. El poble sent inquietuds que no sap formular, però que tampoc no troba cap partit que sàpiga concretar-les.” (p.109)

Com a millor resum de la seva crítica a la manera de fer de la política catalana del moment, Hurtado exposa els arguments d’un discurs pronunciat per Azaña a Barcelona el 31 d’agost de 1934:

“Si li haguessin encarregat un discurs d’oposició al partit d’Esquerra no hauria estat més dur. Aquell menyspreu contra els que fingeixen problemes inexistents i creen conflictes imaginaris per abusar de la ingenuïtat del poble; aquella condemna de la política baixament electoral per aprofitar els favors de la popularitat immerescuda; aquella crítica severa dels que governen sense preocupació de saber-ne, per a viure de la política a favor de corrents sentimentals provocats sense dignitat, semblaven dites a posta contra la nostra pobra gent que fa totes aquestes coses perquè no sap fer-ne de millors.” (p.181)

També apareix de forma recurrent en les notes d’Hurtado, la facilitat amb que el nacionalisme català s’emmiralla amb el nacionalisme basc. Hurtado comparteix –i reprodueix- els judicis del president Alcalá Zamora i de Manuel Azaña que pensaven que era un error de Catalunya confondre els seus interessos amb els d’Euskadi.

Segons Alcalá Zamora:

“Jo comprenc que les províncies del Nord siguin autonomistes d’una manera estricta perquè es tracta d’un problema de color local sense transcendència fora del propi territori; però Catalunya, a judici meu, és o pot ser autonomista en un altre sentit més ample, amb l’estímul d’exercir una influència espiritual a Espanya per als futurs canvis polítics i socials.” (p.111)

Segons Azaña:

“¿Germans de què són els dos pobles? ¿En què pot interessar a Catalunya la independència de Bascònia? ¿Què tenen a veure amb els catalanistes els biscains? És una subversió tan absoluta del pensament polític català el voler-ho confondre amb els dels nacionalistes bascos, tancat, exclusiu, catòlic, medieval, que no m’explico que s’hi pugui caure.” (p.183)

Aquest seria un símptoma d’una certa feblesa de la psicologia col·lectiva catalana, com també ho seria la facilitat amb la que el poble de Catalunya simpatitza amb els polítics espanyols que fan gestos o emprenen accions favorables a Catalunya. En temps de la República, aquest era el cas de Azaña. Hurtado es fa ressò del gran sentiment d’admiració del poble català vers Azaña:

“... un castellà que prengui la posició d’Azaña tindrà sempre més simpaties que un home de la terra perquè porta el prestigi de la història política d’Espanya, que ha estat dominadora, i no hi ha poble més sensible que el nostre a la seducció d’un noble afalac.” (p.172)

Hurtado eleva a categoria aquestes observacions en remarcar la ingenuïtat i l’esperit feble del poble català, condemnat al “conformisme de la protesta”:

“Poble, el nostre, amb l’esperit feble d’un perseguit, no sap encara trobar la força interior que l’aixequi a la jerarquia de rector, i es complau en aquest paper de desvalgut que troba en el sofriment, real o imaginari, el motiu de la protesta eterma, sense la qual la vida li resulta sense objecte.” (p.211)

“... el plany de no veure amplament reconeguda i respectada pels altres la fortitud i la grandesa que no ens sabem guanyar.” (p.212)

“El nostre poble és essencialment emotiu i només podran i sabran conduir-lo els que participin naturalment de les seves emocions, sense mirar prim si són per motius reals o imaginaris i sense preocupació pel resultat.” (p.213)

“... conformisme de la protesta més conservador que tots els altres conformismes perquè exigeix la permanència de les situacions d’esperança en lloc de les realitats esperades.” (p.227)

L’any 1945, Amadeu Hurtado per exposar la seva concepció del catalanisme no va trobar millor manera de fer-ho que reproduir una emotiva conversa que va mantenir amb Luis Bello (president de la comissió parlamentària de l’Estatut), amb ocasió de l’acte simbòlic de lliurament de l’Estatut aprovat per les Corts:

“Hem treballat amb vostè moltes hores durant la discussió de l’Estatut; hem parlat de moltes teories de dret públic i hem sentit comentar moltes constitucions fins que hem acabat amb l’aprovació de l’Estatut d’ara; però em sembla que hem treballat al marge del veritable problema, perquè l’Estatut és això. I assenyalava de punta a punta tot l’àmbit de Barcelona. Sense aquesta metròpoli –afegia- ningú no parlaria de l’Estatut, però davant d’aquesta obra magna no es podrà fer altra cosa que parlar de l’Estatut. Ho deia commogut, i com que expressava el meu propi pensament, em va commoure. Era un homenatge als constructors de la gran capital catalana; aquells homes que no sabien ben bé si eren catalanistes ni havien passat gaires hores pensant en les doctrines del nacionalisme, però que sabien que eran catalans i que amb el seu treball de cada dia feien Catalunya.” (p.233)

Era un homenatge al català desconegut “que, en els intervals que li deixen lliures les nostres trifulgues, encara té anima per a fer l’esforç de plantar una nova fita en el camí de la nostra ascensió”.

A part de la qüestió central dels comentaris d’Hurtado, no deixen de cridar l’atenció altres consideracions com les que anota sobre la naturalesa i funcions del Tribunal de Garanties Constitucionals:

“... el perill que representa per a la República aquesta actitud del tribunal que es posa pel damunt de les Corts com un poder superior, i això tractant-se d’un organisme format per dues dotzenes d’homes obscurs, sense cap responsabilitat política, pot portar pertorbacions greus que el Govern i els Parlaments han de voler impedir.” (p.79)

O més endavant:

“... els recursos contra les lleis arribin al Tribunal de Garanties en termes precisos i concrets que facin impossible tota mena de declaració de dret de caràcter general que converteixi una funció estrictament judicial en funció legislativa.” (p.87)

Fins aquí una selecció d’algunes de les idees que conté el dietari d’Amadeu Hurtado. En certa manera són un compendi de la visió crítica de l’acció política del conjunt del catalanisme durant els anys de la República, que més tard –en la llunyania i la soledat de l’exili exterior i interior- reprendrien altres polítics, escriptors i historiadors com Josep Tarradellas, Gaziel (en les seves “Meditacions en el desert” o Jaume Vicens Vives (a “Notícia de Catalunya”).

El més colpidor d’aquest extraordinari testimoni és com encara s’hi poden veure reflectides massa actituds –moltes més de les que voldríem- de la política catalana d’avui.

* * * * *

Guia per seguir el debat (1)

Articles periodístics

Per a una ràpida immersió en el debat més actual hem seleccionat els següents articles periodístics, dels que oferim els links i els paràgrafs més significatius:

Sobre el malestar incubat en els últims temps a Catalunya ...

Enric COMPANY, “El sentimiento agónico catalán” a El País Cataluña (21-09-12)

“En contra de lo que a primera vista pudiera parecer, el bloque social que está cuajando políticamente en torno al independentismo no se expande impulsado por la conciencia de la fuerza de Cataluña, sino por todo lo contrario: la certeza de una debilidad que amenaza su supervivencia como nación. Hace ya bastantes años que el catalanismo es vivido y se expresa como un sentimiento agónico. Lo que lo alimenta son las inacabables dificultades surgidas en la recuperación del autogobierno después de la dictadura franquista, de las que se percibe con claridad que, en el fondo, son una continuación de la hegemonía del nacionalismo españolista en la dirección del Estado.” ...

“El Estado español es visto como un aparato institucional dominado por unas élites de altos funcionarios y políticos de mentalidad e intereses centralistas surgidas de las clases medias básicamente castellanas, que se lo tienen tomado como propiedad y en las que las relativamente escasas incrustaciones de catalanes son poco más que adornos.”

“El desguace en 2010 de la reforma del Estatuto de Autonomía por el Tribunal Constitucional cristalizó este proceso. El resultado de aquel lance político fue la desvalorización de la Constitución para los catalanistas. Pero, además, fue para ellos una demostración de que no se podía confiar en el Estado, porque quienes controlaban sus instituciones centrales eran capaces de hacer trampas si lo que estaba en juego era un reparto del poder.

Lo ilustrativo del caso no fue solo que se echara abajo un pacto trabajosamente negociado por dos Parlamentos y refrendado por el electorado, sino que la sentencia fuera dictada por un tribunal cuya composición había sido manipulada a su favor por el partido de la derecha españolista que se oponía al Estatuto. Lo que el PP llevó a cabo tras perder todas las votaciones del proyecto fue una exhibición de fuerza cuyo mensaje fue perfectamente captado en Cataluña, aunque por lo visto fue considerado normal y lógico en el resto de España: el Estado es nuestro, y si hace falta forzar las instituciones para frenar el autogobierno catalán, se hace.” ...

“El catalanismo federalista y progresista que con Pasqual Maragall dirigió desde 2003 la batalla por la reforma del Estatuto se siente ahora débil y casi sin aliados en el resto de España: se sabe derrotado. El nacionalismo de centroderecha heredero del pujolismo también se sabe débil, pues es la parte de Cataluña que más acusa el síndrome de agonía nacional. En cambio, el independentismo, que siempre ha sido muy minoritario, está eufórico, se ve más fuerte que nunca. Acaba de sumar a sus filas a Convergència y a su entorno social y mediático, y de forma inesperada, le ha arrebatado la iniciativa política, ha ridiculizado la grandilocuencia con que Artur Mas hablaba de pacto fiscal y ahora aspira a fijar su agenda electoral.” ...

“Cuando el presidente Rajoy responde al grito catalán parapetándose en la Constitución, como hizo ayer en la entrevista con Mas, llega tarde porque ya ha perdido virtualidad a los ojos del catalanismo. Él debe saberlo, pues fue el PP el que logró que se vaciara de contenido la calificación constitucional de Cataluña como nacionalidad. Esa calificación se puso en la Constitución de 1978, la de las libertades, para incluir en ella al grueso del catalanismo, pero 35 años después ha sido convertida en una inanidad. Este ha sido el problema que ha impedido que se consolidara para los catalanistas también como Carta Magna de un Estado plurinacional. Ahora son cada vez más los que en Cataluña la ven como un muro que hay que saltar.”

... i la seva significació social ...

Antoni PUIGVERD, “No és una jugada, és un corrent” a La Vanguardia (24-09-12)

“ ... fins ara, ha estat l'expressió catalana de la crisi de la política. Una crisi de la democràcia que, com un nou fantasma, recorre l'Europa en fallida econòmica. Un fortíssim corrent cívic: variat, intergeneracional, de classes mitjanes, arrelat a la vida associativa. Un corrent convençut d'haver convertit un setembre en primavera.” ...

“Després de molts anys de delegació de la societat catalana a la política, i havent entrat la política en crisi de representació, aquell corrent, realimentat ara per joves i desacomplexades generacions, va començar a reorganitzar-se anys enrere al marge dels partits. Amb aquella mateixa vitalitat civil i pluralitat. Arrelant novament en barris, pobles i associacions. Durant anys, ha estat pressionant els partits. La frustració per la sentència del Tribunal Constitucional, sumada a la crisi econòmica i al desprestigi dels partits, explica l'explosió d'aquest corrent de classes mitjanes. No hi ha al país cap altre corrent tan participatiu. Descriure'l com un muntatge polític no és error: és ceguesa analítica.” ...

“ ... en contra del que asseguren els tòpics, Catalunya està molt polititzada. Més ben dit: una part de Catalunya està molt polititzada. El que passa és que la fervent politització d'una part limita amb la indiferència despolititzada de la resta del país. Això explica les xifres d'abstenció a les eleccions al Parlament i al referèndum estatutari. Un tòpic encara molt repetit sosté que la política catalana no interessa els ciutadans de Catalunya perquè els parla de coses que no els afecten. La idea és tan falsa com veritable. És a dir: és una mitja veritat. Les mitges veritats no serveixen per explicar la realitat (tot i que, això sí, fan un gran servei als columnistes).

A una part de la societat catalana l'interessa moltíssim la política catalana. Com demostren les discussions i matisos entorn a l'ideal de país. Això explica la variada gamma de colors polítics presents al Parlament (que contrasta amb la tendència espanyola al bipartidisme). No obstant això, aquests matisos entorn a l'ideal, provoquen indiferència en un altre gran segment de la societat catalana. Seria una exageració afirmar que aquests dos segments corresponen a les dues principals comunitats culturals que coexisteixen a Catalunya, però el factor lingüístic segur que alguna cosa explica. Dos partits polítics es van proposar reunir aquests dos segments a la mateixa àgora. Va iniciar la tasca el PSUC els anys de l'antifranquisme (amb "l'aliança de les forces del treball i la cultura"). Durant dècades, el PSC ho ha intentat institucionalment. No són pas els socialistes els responsables únics de no haver-ho aconseguit. Al contrari: hi han deixat la pell. Panxacontents, la resta de partits catalanistes van deixar que el PSC s'ofegués al pou més vital. L'àgora catalana és parcial, per tant. I aquesta és la gran incògnita de l'onada de canvi que avança a Catalunya. Atraurà els indiferents o xocarà contra ells?” ...

“Em sembla que la fotografia del moment és aquesta: rebentat l'airbag del PSC, les imminents eleccions catalanes dirimiran amb claredat ardent quina és la força del catalanisme i de l'espanyolisme a Catalunya. D'aquests comicis sortirà la primera veritat objectiva de la nova etapa que aquest setembre vertiginós ha inaugurat.”

Sobre la proposta i l'estratègia independentista ...

Ferran REQUEJO, “Les dues fases de la independència” a La Vanguardia (27-02-12)

“Esquematitzant, podem distingir dues etapes en el procés del país vers la seva emancipació política, la fase de l’ independentisme i la fase de la independència.
1) Independentisme. És la fase actual. L’objectiu bàsic és el d’assolir una majoria sòlida interna favorable a la independència. Raons no en falten. De fet,  en sobren. Per exemple, la posició del govern central davant de l’actual espoli fiscal recorda el que diu el personatge “Cal•lígula” d’Albert Camus: “no és pas més immoral robar directament als ciutadans que anar deixant caure impostos indirectes sobre el preu dels productes de primera necessitat. Governar és robar, això ho sap tothom. Però hi ha maneres i maneres. En el meu cas, robaré amb tota la franquesa”. 
Tres característiques d’una Catalunya independent: a) seria econòmicament més rica, amb nivells de benestar semblants al dels països nòrdics o Canadà; b) constituiria un dels estats democràtics més avançats, afavoridor de la solidaritat internacional i dels drets de les minories; c) seria una societat oberta al món i amb personalitat reconeguda.
En el moment actual, la societat civil catalana independentista està conformada per tres elements. D’una banda, l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). Es tracta d’una organització de base individual i de caràcter transversal, sense vinculació a cap partit i amb vocació de ser present a tot el territori a través d’organitzacions locals i sectorials. D’altra banda, l’Associació de Municipis per la Independència, que agrupa aquells ajuntaments que així ho decideixin en els seus plens. Actualment inclou ja més d’una quarta part de les entitats locals del país –el seu objectiu és arribar al 50% quan celebri la seva presentació oficial. De manera semblant al que va passar amb les “consultes per la independència”, Barcelona probablement s’hi adherirà al final del procés. Finalment, el tercer element el conforma tot un conjunt d’entitats de diferent tipus –empresarials, culturals, professionals, esportives, etc. Per tal d’optimitzar l’eficiència, els recursos i les activitats d’aquestes entitats convindria que s’establís una coordinació permanent entre elles, una mena de “paraigües” organitzatiu, com a mínim entre les més importants. 
2) Independència. Aquesta és una fase més complexa que l’anterior, i en la que intervenen més actors. Cobreix dos aspectes decisius, l’àmbit institucional i l’àmbit internacional. Un cop la societat civil ha mostrat la seva fortalesa, el lideratge i les estratègies de la segona fase correspondran a les institucions del país, especialment a la Generalitat, i als partits del Parlament. De fet, no cal que hi hagi un sol partit independentista, com a vegades es diu, sinó el màxim nombre d’independentistes en tots els partits. 
En aquests processos, un primer indicador que els observadors internacionals comproven és el nombre de diputats independentistes que hi ha en un Parlament. Això no depèn de com es manifestin els diputats individualment, sinó de quants pertanyen a partits que inclouen en els seus programes la independència, encara que sigui “sense presses”. Òbviament, això ho dic de cara als propers congressos de Convergència i d’Unió. CiU que ja no es podrà presentar en les eleccions del 2014 amb la idea del “pacte fiscal”. 
En aquesta etapa  cal comptar amb un lideratge institucional clar, personalitzat i identificable des de Nova York o Pekín. Paral•lelament, s’han d’obrir estratègies d’obtenció d’aliances amb altres organitzacions i institucions internacionals (Consell d’Europa, OSCE, NNUU, UE, etc). En el seu moment es requeriran observadors i mediadors estrangers, especialment quan l’estat tingui molt més explícitament a l’agenda el tema de la independència de Catalunya i reaccioni amb tots els seus medis polítics, jurídics, mediàtics i internacionals per impedir-la. 
Crec important no confondre les prioritats, les estratègies i els lideratges d’aquestes dues etapes -malgrat els solapaments que puguin donar-se. L’objectiu de la independència és el més ambiciós que una nació sense estat es pot plantejar. I a diferència dels marcs constitucionals dels que disposen Escòcia, Quebec o Flandes, Catalunya encara aquest procés sabent de l’hostilitat del marc constitucional i de la cultura política espanyola, molt primitiva en termes de pluralisme. Tanmateix, ja ho deia lúcidament fa dècades Raymond Aron: “Els homes saben que a la llarga el dret internacional ha de sotmetre’s a la realitat. Un status territorial acaba invariablement per ser legalitzat, sempre i quan perduri”. 


Hèctor LÓPEZ BOFILL, “Com fer la independència?” a El Punt/Avui (19-09-12)

“La primera via que, per bé que sembli inassolible almenys s'ha d'esmentar, és la que invoca la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría: la Constitució espanyola de 1978. Catalunya només podria ser independent sota el règim constitucional espanyol amb una reforma d'aquesta norma pel procediment agreujat, cosa que implica àmplies majories al Congrés i al Senat (dos terços de cada cambra), eleccions, nova ratificació del projecte de reforma pel Congrés i el Senat sorgit d'aquests comicis i, finalment, referèndum. En definitiva, Catalunya només seria independent a través d'aquesta via si ho decidissin les institucions i el poble espanyol. Aquesta és la interpretació del Tribunal Constitucional expressada, en relació amb el País Basc, en la sentència d'11 de setembre de 2008 sobre les consultes plantejades pel govern Ibarretxe.

La gairebé impossibilitat de donar cabuda a la voluntat majoritària catalana en aquesta tessitura per part del sistema constitucional aboca els polítics i els ciutadans a tenir present que l'estat català només es podrà forjar sobre la base d'una ruptura constitucional. Així, d'altra banda, és com ho han fet la majoria dels estats que no han seguit les regles constitucionals dels estats dels quals se separen per esdevenir noves entitats sobiranes (començant pels Estats Units d'Amèrica, que al segle XVIII van trencar tots els vincles amb el protoestat constitucional més avançat de l'època: el Regne de la Gran Bretanya).

La clau per legitimar una ruptura constitucional en un context democràtic i en l'actual horitzó del dret internacional públic passa per acompanyar el gest independentista de dues variables determinants: 1) un suport majoritari expressat a través dels representants de la ciutadania o directament mitjançant el vot ciutadà emès en un referèndum, i 2) respecte escrupolós als drets fonamentals de tota la col·lectivitat. La peculiaritat catalana respecte dels referèndums, la convocatòria dels quals és prohibida a les autoritats catalanes en el sistema constitucional actual fa que, amb tota probabilitat, el moment de la ruptura constitucional s'hagi de materialitzar a través d'una declaració parlamentària. Un cop fora de la Constitució espanyola es crearia una nova legalitat dins la qual, si ho demanés la comunitat internacional, es podria organitzar el referèndum de secessió que ratifiqués la decisió parlamentària.

Una solució intermèdia consistiria en el fet que el govern espanyol s'avingués a autoritzar el referèndum de secessió. Però la consecució de la independència catalana, encara que s'haguessin respectat els preceptes constitucionals sobre un referèndum consultiu, continuaria suposant una ruptura constitucional perquè ja hem vist que l'aparició d'una nova entitat sobirana requereix la reforma constitucional per la via agreujada.

En conclusió, malgrat que tot procés d'independència es troba esglaonat en el temps pel que fa a la solució d'aspectes derivats de la successió d'estats (repartiment d'actius i passius, construcció d'elements d'estatalitat, successió en tractats internacionals, i aquí entraria la derivada de la Unió Europea), la conjuntura constitucional present ha de fer percebre a la nostra classe política que la separació d'Espanya requerirà probablement un acte de ruptura a través d'una declaració parlamentària. Una ruptura legitimada per l'ampli suport democràtic i pel caràcter pacífic del gest, però una ruptura al capdavall (no una transició). Qui aspiri a liderar el projecte cal que es mentalitzi que aquest moment, en cas d'oposició frontal d'Espanya i de negativa a autoritzar el referèndum, haurà de ser un dels primers passos en el procés d'independència, i no dels darrers com de vegades s'argumenta. Com més trigui a materialitzar-se la declaració d'independència, més dubtes suscitarà la majoria parlamentària present o la sorgida d'unes eleccions sobre la seva voluntat de caminar cap a la llibertat.”

... i els dubtes sobre la seva oportunitat, contingut i viabilitat ...

Xavier VIDAL-FOLCH, “La independencia no existe” a El País (25-09-12)

“Lamento traer desde Europa esta noticia: la independencia es imposible. No porque alguien la impida. Sino porque la independencia ya no existe en la Europa real, la UE. Como no existe el Estado-nación. Ni la soberanía nacional. Aún pesan. Pero son solo residuo histórico, apariencia en estado terminal, ensoñación.” ...

“Los polemistas ágiles endosan estos argumentos, pero arguyen que ya les bastaría para sí con la sombra, residuo, símbolo o apariencia de poder de los Estados, aún notable. Reclaman Estado, aunque esté desnudo. Se entiende en el corto plazo, pero no parece lúcido apostar a largo plazo por una construcción histórica en decadencia, llegar cuando todos se van, incluso aunque ignoren que se van. Ni es hábil agotarse en melancolías, cuando la nueva fisonomía de la Unión requiere de una rebeldía, esta sí, con causa de futuro: un potente combate por una unión política que ejerza el control democrático sobre los nuevos poderes, europeos. Si el poder está en Europa, controlemos Europa, no sus sucedáneos.”

“Si el beneficio de la independencia sería, pues, más bien marginal, ¿vale la pena pagar el alto coste que conllevaría? La historia arroja pistas sobre esa relación coste-beneficio. Cataluña es imaginable como entidad diferenciada, objeto identificable, independiente, porque lo ha sido ... Pero España sin Cataluña no es pensable, rechina al imaginario colectivo. Con razón. No sería, porque al cabo España es un realidad integradora de muchos factores, pero muy destacadamente el producto de la fusión de sus matrices castellana y catalana” ...

“A la luz de la historia ese escenario idílico parece improbable. Más bien el recelo sería grande y la resistencia quizá numantina; comprobaremos los indicios en la campaña de Navidad. Una técnica habitual en otros lares para domeñar esas reacciones es la de la respuesta radical, populista. Lo que enconaría el conflicto Cataluña-España (o resto de) y dentro de Cataluña: liquidaría la unidad cívica del pueblo catalán. Un bien precioso siempre. Y en sociedades complejas y mestizas, aún más delicado.”

“Los catalanismos —de izquierda y de derecha— de vocación mayoritaria nunca fueron independentistas (más de cinco minutos). Siempre persiguieron dos objetivos, arduos de conciliar: la autonomía de Cataluña y la participación en la dirección de España.” ...

¿Es ya impracticable la vía autonómico/federal? Las quejas por los retrocesos del actual Thermidor son razonables, pero si esa vía es impracticable a causa de la caverna, ¿acaso es más hacedero un camino aún más empinado? Quienes mezclan a todos y consideran que en España todos compiten en aversión a lo catalán, pueden renegar de la tradición catalanista y proyectar “nuevas ilusiones”. Pero su opción fracasó siempre. Quizá fuese más práctico no reincidir en el error. Sobre todo si al final del camino la independencia no es tal.”

“El último alimento de esas ilusiones independentistas está siendo el agravio financiero, el déficit fiscal —el saldo entre la contribución catalana a la Hacienda común y el flujo que recibe—, reputado excesivo. La Generalitat de Artur Mas ha nutrido la transmutación de la lógica queja crítica contra su exceso en una protesta por un supuesto“expolio”, eso tan cariñoso del “España nos roba” que pregonan los medios subvencionados.” ...

“¿Exceso? Comparemos con las realidades federales más homogéneas de las que hay datos (Alemania no los da). La región más rica de Australia, la occidental, tiene un déficit del 3,93%; la de Bélgica, Flandes, del 4,4%; la de Canadá, Alberta, del 3,23%. Habrá que corregir el diferencial entre esas cifras y las nuestras, por supuesto. Pero por la vía menos traumática posible.”

Ramon MARIMÓN, “La confusión de la independencia” a El País (2-10-12)

“Cataluña no es Grecia, aunque ambas compartan el ser un cabal reflejo de lo complejo que resulta establecer uniones políticas en la diversidad, solidaridad en la adversidad. Tienen algo en común: la manera en que salgan de la euro-crisis va a determinar su crecimiento, bienestar e identidad en las próximas décadas. Cataluña no es Grecia; entre muchas otras cosas, no es un Estado, aunque es fácil argumentar que tiene más capacidad de autogobierno… si la dejaran. En este sentido, la pregunta de si quiere ser un Estado de la Unión Europea parece justa y razonable, como lo podía haber sido preguntar a los griegos si debían seguir en la Eurozona. Son preguntas de gran calado y emotividad; hay que dejar de lado esta última para valorar la primera.” ...

“Desgraciadamente, en el clamor catalán de independencia (mejor llamarlo por su nombre) también veo confusión y parecidas visiones contradictorias: el empowerment del 11 de setiembre y el sueño de quienes ya se ven abriendo embajada catalana en París; la racionalidad en los que piden seny, recuerdan la gravedad de la crisis y hablan de federalismos y, a la vez, el desprecio en aquellos que al decirlo se les escapa una mueca (al forzar la pronunciación catalana), utilizan la crisis para posponer decisiones sobre un problema histórico, y hablan por pura retórica.” ...

“Entiendo la frustración de quienes dicen que “los intentos de encaje de Cataluña en el Estado español son hoy una vía sin recorrido”, pero no veo, como otros no ven, el recorrido del encaje del Estado Catalán en la Unión Europea. No es por falta de imaginación o por un simple cálculo económico (de la lechera), sino porque es una opción política que no está en la agenda de la Unión Europea y forma parte del interés de muchos Estados miembros que no lo esté, aún menos en la Eurozona, y nadie con un mínimo de seny quiere balcanizar el problema. La confusión puede llevar a transformar el voluntarismo de la opción en un nuevo victimismo respecto a Europa, una nueva distracción en tiempos de crisis.

En cambio, cuando está claro que mientras la Unión Europea sea una Europa de Estados (y la nueva propuesta de los once, entre ellos España, profundiza en esta dirección), el Estado Catalán de la Unión Europea es una ensoñación, cuando se ha despejado esta confusión, es posible y necesario confrontar la nueva situación que 30 años de autonomías —históricas y menos históricas— ha creado y que el 11 de setiembre en Barcelona, la crisis de las cajas de ahorros y los recortes de las Comunidades Autónomas nos han recordado.

Es posible ver que, precisamente porque la Unión Europea —y, en especial, la Eurozona— absorben una gran parte de nuestro espacio político-económico, diversas opciones son posibles dentro (llamémosle también por su nombre) del Estado español, sin que al Rey se le caiga la corona.

Con una buena dosis de fría racionalidad por parte de todos, la voluntad emancipadora del empowerment catalán puede, y debería, ayudar a encontrar una mejor unión política en la diversidad, a encontrar solidaridad sin agravios en la adversidad de la crisis. Quizás esta sea la estrategia, no sin riesgo, del Gobierno catalán: el empowerment y la pregunta de gran calado como bazas de negociación. Quizás de la confrontación nacerá un nuevo entendimiento. Quizás no haga falta esta confusión…”

Manuel CRUZ, “Independencia: ¿para qué, exactamente?” a El País (6-10-12)

“Siempre he tendido a opinar que esa especie de dogma del pensamiento nacionalista (el omninacionalismo, bien lo podríamos denominar) expresa, en el fondo, una profunda debilidad teórica, a no ser que, a continuación, se aporten razones que permitan distinguir entre nacionalismos mejores y peores. Pero mientras se persevere en enraizar una aspiración política en un sentimiento identitario, el debate entre emociones enfrentadas no da de sí (en definitiva, ¿qué convierte a un sentimiento en mejor que otro?, ¿por qué será que el sentimiento propio a este respecto es visto siempre como limpiamente transversal y el ajeno como insoportablemente sectario, cuando no directamente facha?). Un viejo amigo mío, acreditado científico social, suele bromear diciendo que el nacionalismo es la actitud política que requiere un menor esfuerzo intelectual. En efecto, si uno se declara liberal, a continuación viene casi obligado a especificar si lo es en el sentido más clásico, de Stuart Mill, o en el de Berlin, o en el de Dahrendorf, o incluso en el del neoliberalismo. Si uno se declara socialista, no le queda más remedio que justificar su reformismo frente a los partidarios de transformaciones más radicales y reconstruir las discusiones teórico-políticas entre socialdemócratas y comunistas que atravesaron buena parte del siglo XX, y así sucesivamente. Para ser nacionalista, en cambio, no hace falta haberse leído un solo libro: basta con apelar a un sentiment, el cual se da por descontado que constituye fuente incuestionable de legitimidad política.” ...

“Con otras palabras, ¿cómo puede ser que este independentismo en ningún momento plantee, ni siquiera en sus líneas maestras, qué tipo de sociedad quiere construir cuando alcance sus objetivos, deslizando en su lugar el mensaje de que bastará con desengancharse de Madrid para que todos nuestros problemas desaparezcan? ¿Estamos efectivamente ante una propuesta política en sentido fuerte o con lo que nos las hemos de ver es con un independentismo seudorreligioso, según el cual cualquier dificultad que pudiera plantearse quedará superada con la secesión, convertida en una pócima mágica para salir de la crisis y acabar con nuestros pesares? ¿Resulta creíble que vayan a llevarnos a esa nueva tierra prometida los mismos conservadores que a lo largo de los dos últimos años han alardeado de su firme determinación para recortar en educación y sanidad, que tanto se han afanado en golpear a los sectores más deprimidos, mientras se apresuraban a eliminar cualquier carga impositiva a quienes reciben en herencia las mayores fortunas.”

... I les reaccions i resistències que provoca a la resta d'Espanya ...

José Antonio ZARZALEJOS, “Els contraforts d'Espanya” a La Vanguardia (23-09-12)

“... El primer contrafuerte ante la independencia catalana consiste en la convergencia política izquierda-derecha que viene reforzada por el tacticismo del PNV, al que el independentista catalán le incomoda porque lo entiende como una emulación hacia el concierto económico cuya morfología plantea dudas en la UE y sobre su sostenibilidad en el Estado.

El segundo contrafuerte es casi un trasunto del político: los medios de comunicación, sin práctica excepción fuera de Catalunya, se alinean -es lógico- en contra de las pretensiones independentistas, aunque algunos tiran del hilo federal para encontrar salida racional y más justa al laberinto territorial de España, en tanto otros se deslizan pendularmente hacia el Estado centralizado.” ...

“El mundo económico-financiero y empresarial, aunque en parte discreto y siempre temeroso a una sobreexposición pública, ni entiende el momento de la reivindicación catalana, ni comparte en el fondo la reclamación independentista, aunque propugna una mejoría técnica y cuantitativa de la financiación de Catalunya.” ...

“La irrupción del Rey en este delicado debate en un formato impropio (un comunicado en la web de su Casa) y con un lenguaje inadecuado (”perseguir quimeras”) no obsta a la trascendencia política de la iniciativa del Monarca, que estaría ajustada a la moderación y arbitraje institucional que la Constitución le atribuye pero que ha de implementarse con un perfil bajísimo ...”

“La inserción de España en la Unión Europea y en el euro es la última ratio contra el secesionismo: una Catalunya independiente quedaría fuera de la UE y del euro y su integración al albur de una decisión unánime de los actuales estados miembros, entre ellos, la eventual España demediada. Este es el contrafuerte español de mayor capacidad disuasoria para una Catalunya de vocación europea y, en el supuesto extremo de secesión provocaría un traumatismo catalán que se uniría al último contrafuerte español: los ciudadanos de Catalunya que no quieren dejar de ser españoles y mantienen su doble identidad, que los hay y son muchos.”

Esto expuesto, hay un elemento de la catalanidad que no termina de comprenderse: el sentimental. Así lo explicitaba Cambó en su Por la concordia: “En Catalunya el separatismo es más un sentimiento que una convicción, y es, esencialmente, un sentimiento reflejo”. Y advertía: “Recuérdese que el separatismo doctrinario nació en momentos de exasperación y escepticismo”. Ante este diagnóstico tan certero y auténtico, los argumentos económicos y los jurídicos -los catalanes independentistas ya saben que la independencia no sería un negocio precisamente-, aunque han de manejarse, no deben conducir a error porque nos estamos moviendo en el terreno de lo intangible. Y ante el turbión emocional de la identidad incomprendida, determinadas razones suenan a coartadas o a excusas. Aunque no lo sean.”

... amb conciènscia de la inviabilitat de l'Estat de les Autonomies i de la poca consistència fins ara de la proposta federal ...

Lorenzo BERNALDO DE QUIRÓS, “La cuestión catalana” a El Mundo Mercados (23-09-12)

“ ... establecer el nivel de discusión en el ámbito emocional conduce a un callejón sin salida. Si se considera mejor una Cataluña dentro de España que fuera, la pregunta es qué hacer.

La respuesta a ese dilema es compleja, pero clara: el modelo de organización territorial creado en 1978 está finiquitado. La Constitución histórica de las Españas hasta los Borbones fue de corte federal o confederal. Con la democracia se introdujo una política de cafépara todos, artificial y financieramente insostenible. Tal vez, el actual momento económico-financiero no sea el mejor para plantear un pacto fiscal, pero una fórmula de esta naturaleza es compatible con la existencia de España, configurada como un sistema político de federalismo competitivo en el que los territorios que la integran cobren sus propios impuestos para atender a sus propios gastos y cofinancien el funcionamiento general de un Estado, limitado a suministrar bienes públicos a todos sus habitantes. Sería una España diferente pero no dejaría de ser España.

Aunque la historia no sigue un curso lineal, los estados tradicionales están sometidos a la presión de dos fuerzas centrífugas: una pérdida de soberanía hacia arriba, hacia las instituciones supranacionales y, otra, hacia abajo, mediante la descentralización. Ante este fenómeno hay que ser imaginativos y pragmáticos. Ha pasado el tiempo, al menos en la Europa Occidental, de mantener la unidad nacional sobre la base de la fuerza. En consecuencia, o se crea una estructura política en la cual todos sus integrantes se sientan cómodos o el Estado se desmembrará antes o después.

Desde esta perspectiva, la tarea básica es reinventar España o las Españas, un club, palabra odiosa para los esencialistas de todos los partidos, cuya única justificación es satisfacer los deseos y aspiraciones de todos sus socios y crear un marco de libertad y prosperidad.”

Javier TAJADURA, “En defensa del federalismo” a El País (30-09-12)

“ ... ha llegado la hora de reemplazar el modelo autonómico por uno auténticamente federal. Y aunque es cierto que existen diversas modalidades de federalismo, no lo es menos que todas tienen unos elementos comunes. Todo Estado Federal se sustenta en una determinada cultura política, la del pacto y el entendimiento que da lugar a la lealtad federal y en una Constitución federal. La Constitución federal establece quiénes son los Estados miembros y que competencias tienen; atribuye a un órgano independiente la facultad de resolver, conforme a criterios jurídicos y no de oportunidad, las controversias entre los Estados miembros y la Federación; y define también con claridad el sistema de financiación de los Estados miembros y de la Federación.” ...

“ ... los dos objetivos básicos del federalismo: lograr un funcionamiento más eficaz del Estado y una mejor prestación de los servicios al ciudadano; y fortalecer la integración política al garantizar la diversidad y el autogobierno de los Estados miembros. Esto requiere, en primer lugar, determinar cuántos Estados deberían componer el Estado Federal español partiendo de que 17, seguramente, son demasiados. Exigiría, a continuación, analizar qué competencias debe ejercer el poder central y cuáles los Estados miembros, con objeto de atribuir la competencia a quien pueda ejercerla de forma más eficaz y a menor coste. Y ello sin olvidar que muchas competencias han sido cedidas, y otras deberán serlo en el futuro, a las instituciones europeas. Y por último, implicaría alcanzar un acuerdo sobre el mecanismo de financiación que, basado en el inexcusable principio de solidaridad, podría incluir el principio de ordinalidad tal y como lo entiende el Tribunal Constitucional alemán para evitar que tras las transferencias de nivelación, los Estados de mayores ingresos pierdan posiciones en lo que se refiere a capacidad de gasto.”

... que sembla portar a un carreró sense sortida pel previsible xoc entre la legitimitat democràtica i la legalitat constitucional ...

Xavier ARBÓS, “Legalitat i legitimitat de la secessió” a El Periódico (13-09-12)

“Amb totes les limitacions que es vulguin, la representació del poble de Catalunya és al Parlament. Es tracta d’una representació que és alhora legal i legítima: legal, perquè resulta d’un procediment regulat pel dret i garantit pels tribunals; legítim, perquè surt d’unes eleccions lliures i competitives en les quals participen milions de persones. Cap assemblea o concentració, per respectables que siguin, pot mostrar més representació i garanties més depurades. Qui millor pot parlar en nom de Catalunya és el seu Parlament, però no seria correcte que l’actual prengués cap resolució sobre la independència de Catalunya. És cert que en la seva composició actual inclou forces independentistes, però les que són majoritàries no tenien al seu programa una declaració d’independència. Ni els seus votants ho podien preveure, ni, òbviament, podia ser objecte del debat públic propi de les campanyes electorals. De manera que, si algú s’ha de plantejar el camí cap a la independència, que sigui un Parlament nascut d’unes eleccions en què se n’hagi pogut discutir explícitament.

El primer pas formal es faria des del Parlament, doncs, per començar amb un mínim de legitimitat democràtica. Ara bé, cal dir que amb legalitat nul·la. La Constitució espanyola del 1978 exclou de manera taxativa la secessió. En termes ben emfàtics, l’article 2 indica que «la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola». Canviar aquest precepte perquè la secessió fos jurídicament acceptable és complicat. En aplicació de l’article 168, caldria que la iniciativa de reformar l’article 2 fos aprovada per dos terços al Congrés i al Senat. Automàticament es convocarien noves eleccions, i les noves cambres elegides haurien d’aprovar la mateixa iniciativa també per dos terços. I la reforma no s’adoptaria fins que no fos ratificada per referèndum... entre tots els ciutadans espanyols. És políticament inversemblant, així que cal fer-se a la idea que l’accés a la independència passa per fora de la Constitució.

No vol dir, però, que es pugui fer de qualsevol manera si es vol que tingui credibilitat. Cal donar-li, de nou, legitimitat democràtica i això porta al segon requisit que, al meu parer, és exigible: un referèndum. Un referèndum amb una pregunta clara, i del qual prèviament se sàpiga quin resultat es considerarà vàlid. És a dir, el nivell de participació i la majoria necessària per considerar que efectivament el poble de Catalunya vol la independència. Sense unes regles de procediment acceptades per partidaris i adversaris de la secessió, el valor del resultat serà dubtós.

I, per cert, tampoc no serà legal. Des del punt de vista jurídic, cap òrgan de la Generalitat pot convocar cap mena de consulta sobre allò que no és de la seva competència. No ho és, òbviament, la decisió de tirar endavant un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya, de manera que de nou ens trobaríem fora de la legalitat. Ara, a més a més, amb un problema pràctic per fer un referèndum amb prou garanties. L’administració de l’Estat hi posaria obstacles de tota mena: des de no proporcionar llistes del cens fins a interposar tota mena de recursos als tribunals. Això ho podria explicar molt bé l’actual consellera de Justícia, que com a advocada de l’Estat a Catalunya va impugnar fa uns anys les resolucions dels ajuntaments que donaven suport a les consultes populars. En tot cas, crec que tothom estarà d’acord que una cosa és l’alt valor simbòlic que tenien aquelles consultes i una altra el rigor exigible a un referèndum sobre la secessió. Aquí hi ha un problema, perquè entenc que un referèndum seria indispensable i, alhora, molt difícil de portar a terme a la pràctica. En el marc de la legalitat actual, impossible. Els promotors de la independència haurien de trobar una sortida per aconseguir complir aquest requisit de legitimitat.

De la comunitat internacional no crec que puguem esperar la solució a aquesta dificultat. El cas de Catalunya no es pot equiparar ni al de Timor Oriental ni al de Kosovo. L’ONU no ens vindrà a organitzar cap referèndum. L’actuació dels governs d’Espanya, per criticable que sigui, no és la de les autoritats de la Iugoslàvia que es descomponia ni la dels militars indonesis. El dret internacional, en el cas d’una secessió pacífica, és neutral: no obliga ni impedeix als estats existents que reconeguin com a tal el nou territori que proclama la independència.”

Com sortir del cul-de-sac?

Aplicació del principi democràtic i flexibilitat constitucional ...

José María RUIZ SOROA, “Romper el tabú” a El País (5-06- 2012)

“ ... la idea de poner la unidad nacional española a votación de los ciudadanos es en nuestro país obscena e innombrable, y palabras como autodeterminación nacional o referéndum de independencia exigen ser exorcizadas no bien se mencionan, blandiendo al efecto el sagrado hisopo de la Constitución.

Este artículo pretende sugerir que, muy en contra de la postura que intuitivamente adoptan los actores políticos españoles, la mejor manera de enfrentarse a un desafío secesionista serio y persistente es aceptar su propio planteamiento, es decir, estar dispuesto a poner la nación a votación. Introducir la idea de un referéndum de independencia como un seguro fracaso para la unidad española, y negarse desesperadamente por ello a aceptarlo siquiera como algo posible, es tanto como confesarse derrotado de antemano en ese debate. Quien no está dispuesto a poner su idea de nación a votación popular es porque no confía de verdad en ella, porque, como escribió Manuel Aragón, “un pueblo de hombres libres significa que esos hombres han de ser libres incluso para estar unidos o para dejar de estarlo”.

Por tanto, quienes hacen de la autodeterminación un tabú lo que en realidad hacen es regalar a los independentistas todas las bazas de prestigio en la discusión: esas que se llaman libertad, democracia, gobierno del pueblo, el ejemplo de otros países, todo queda en poder de los nacionalistas. Los demás, los “unionistas”, quedamos como antidemócratas, como miedosos, como acomplejados defensores de una nación tambaleante, como carceleros de pueblos, y demás.” ...

“...hay que ser lo suficientemente adulto, en términos democráticos, para admitir una carencia en el sistema político territorial español, por la sencilla razón de que la vía que legalmente existe para la secesión (la reforma constitucional “fuerte” del art. 168 CE) no está al alcance de los actores políticos que la reclaman. Decir entonces que la reclamación independentista es una reivindicación legítima en nuestra democracia siempre que se haga por medios pacíficos es un flatus vocis en tanto el sistema condene esa reivindicación al terreno de lo jurídicamente imposible. El Estado de Derecho no puede cohonestarse con el principio democrático si excluye a priori la factibilidad de una reivindicación legítima, ese es un uso desviado del Derecho. Este sólo puede ayudar a que la nación siga siendo una nación … si ella lo quiere.

Y entonces, según usted, ¿qué hacemos? ¿Modificamos ya la Constitución? Creo que no, que ésa debería ser la estación término de un proceso de secesión democrática, no su comienzo; por la sencilla razón de que no tiene sentido iniciar un tan costoso proceso de reforma si no está constatada la existencia de una voluntad mayoritaria clara en el territorio afectado. Por eso, lo primero será establecer las vías para comprobar la existencia de una demanda secesionista mayoritaria seria y fundada en alguna Comunidad Autónoma y luego, sólo luego, modificar la C.E. para darle salida. Algo que se podría hacer mediante una ley nacional que se limitara a regular el asunto como un procedimiento previo a la reforma constitucional, es decir, prever en qué casos y con qué trámites debería iniciarse un proceso de reforma constitucional para excluir de España a una parte de su actual demos.

Por ejemplo, una ley podría establecer que si el Parlamento de una Comunidad solicita por una mayoría de 3/5 iniciar un proceso de comprobación de la voluntad mayoritaria sobre una eventual secesión, el Parlamento español estaría obligado a recoger esta petición y, analizados los detalles, solicitar del Gobierno la convocatoria de un referéndum de comprobación en esa Comunidad, determinando los términos de la pregunta que deberían ser claros y en forma de alternativa simple. Para dar por comprobada la voluntad secesionista se requeriría la mayoría del censo electoral, computado en cada provincia o territorio, y con exclusión automática de aquellos territorios donde no triunfara. Constatada afirmativamente esa voluntad mayoritaria, se abriría un proceso de negociación de los términos de la separación y de las garantías democráticas del nuevo Estado (señaladamente en lo que se refiere a la protección de los derechos de las minorías nacionales, que deberían ser como mínimo equivalentes a los derechos que poseyó la anterior minoría en España). Y entonces, sólo entonces, se procedería a reformar la Constitución por sus trámites (mayorías parlamentarias y referéndum de todo el pueblo español).

La ventaja de este planteamiento es que sería a la vez respetuoso con el Estado de Derecho (sería la soberanía nacional quien lo controlase y decidiese) y con el principio democrático (se ofrecería un cauce de realización a una voluntad popular concreta). Pero sobre todo, en términos políticos, la ventaja de contar con una legislación como la sugerida sería la de colocar a los nacionalistas ante sus propias responsabilidades, poniendo fin al uso estratégico de la reivindicación independentista. Quien de verdad esgrimiera esta petición tendría que hacerlo con todas sus consecuencias, porque por fin sería posible su realización. Muchos nacionalistas se encontrarían ante el abismo de que sus deseos hasta ahora románticos podrían ser de verdad hechos realidad, una realidad que sin duda es mucho menos atractiva que la ilusión de verla desde lejos como una fruta imposible. El efecto de esta legislación no sería, con toda probabilidad, una cascada de peticiones de referéndum, sino más bien su ausencia.”

Francesc de CARRERAS, “¿Un referéndum?” a La Vanguardia (20-09-12)

“Estamos, pues, ante un problema, un gran problema: unos quieren separarse de España y otros no. En política es peligroso dejar que las situaciones se pudran y se enquisten. A pesar de las dificultades, debemos encontrar una salida que pasa, en primer lugar, por despejar una duda, una gran duda: ¿cuál es el porcentaje de ciudadanos catalanes partidarios de separarse de España? Aclaremos eso. Tenemos indicios, no certezas, y hay que saber la verdad. Y la única manera de averiguarla es votando. Sólo ante una urna y en secreto, cada ciudadano, individualmente, tras haberse informado de las causas y de las consecuencias, puede expresar libremente su parecer.

Dos son las posibilidades al acudir a las urnas: unas elecciones al Parlament o un referéndum. Soy poco partidario de la democracia directa, prefiero la representativa, un filtro mucho más adecuado para canalizar la voluntad popular con todos sus matices. Pero en este caso creo que debería hacerse una excepción porque tanto la pregunta como la respuesta deben ser claras y exigir claridad a los programas electorales es una quimera. Pensemos en la gran confusión de los últimos años: somos soberanistas pero no independentistas, no a la autodeterminación pero sí al derecho a decidir, libres pero asociados, federales pero asimétricos. Acabemos con la ambigüedad y planteemos en forma de referéndum la alternativa que está en la calle: ¿desea usted que Catalunya se separe de España y se constituya como Estado propio o considera mejor que siga formando parte de la actual España constitucional?

Se trata de saber, pues, si cabe en la Constitución un referéndum de estas características. Como cuestión previa: no se trata de ejercer el derecho de autodeterminación, ya que en Catalunya no se dan los supuestos que exige el derecho internacional, único que lo contempla. Tampoco puede convocar este referéndum la Generalitat ya que excede a sus competencias. Hay que explorar otros caminos. El más factible que se me ocurre es activar el tipo de referéndum previsto en el artículo 92 de la Constitución según el cual “las decisiones políticas de especial trascendencia podrán ser sometidas a referéndum consultivo de todos los ciudadanos”. Nótese que se trata de un referéndum consultivo, por tanto, jurídicamente no vinculante para los poderes públicos. Además, según el citado artículo, debe ser autorizado por el Congreso, propuesto por el presidente del Gobierno y convocado por el Rey.

¿Qué solucionaríamos con este referéndum consultivo? En primer lugar, algo esencial: averiguar, con todas las garantías, la opinión de los catalanes. Ya no serían mayorías y minorías deducidas de sondeos, manifestaciones o informaciones de prensa: sería la voluntad libremente expresada en las urnas. Para ello debería garantizarse previamente un debate amplio en la opinión pública para que los ciudadanos se informaran de las dimensiones del problema y de sus consecuencias. En segundo lugar, antes de la celebración del referéndum, los gobiernos de España y de Catalunya, así como las principales fuerzas políticas, deberían acordar su alcance y condiciones, especialmente los niveles mínimos de participación para dar validez al resultado y la mayoría necesaria de votos a favor de la independencia para que sea tenida en cuenta.

Celebrada la votación, caso de no alcanzarse algunos de estos mínimos, las partes, además de aceptar lealmente el resultado, deberían comprometerse a no reabrir jurídicamente la cuestión en un determinado número de años. En el supuesto de que se rebase el número de votos afirmativos en favor de la independencia establecido en estos acuerdos previos, debería procederse a unas negociaciones entre el Estado y la Generalitat para reformar la Constitución –ahí debe darse la palabra al resto de ciudadanos españoles– y acordar el reparto de bienes y deudas mutuas, garantizar la protección de los derechos fundamentales en el futuro Estado catalán y muchas otras cuestiones que ahora no cabe enumerar.”

Francisco RUBIO LLORENTE, “Un referéndum para Cataluña” a El País (8-10-12)

“Si la iniciativa se mantiene, es deber del Gobierno contribuir a la búsqueda de vías que permitan llevarla a cabo de la manera menos traumática para todos; sin violar la Constitución, pero sin negar tampoco la posibilidad de reformarla si es necesario hacerlo. Si esa necesidad se presenta no será sin embargo sino dentro de algunos años, y solo en la medida exigida por el acuerdo que se alcance sobre el modo de satisfacer las aspiraciones catalanas. Lo urgente, lo inaplazable, es verificar la solidez y el contenido de esas aspiraciones y para esto no hay otro camino que el del referéndum.” ...

“Si una minoría territorializada, es decir, no dispersa por todo el territorio del Estado, como sucede en algunos países del Este de Europa, sino concentrada en una parte definida, delimitada administrativamente y con las dimensiones y recursos necesarios para constituirse en Estado, desea la independencia, el principio democrático impide oponer a esta voluntad obstáculos formales que pueden ser eliminados. Si la Constitución lo impide habrá que reformarla, pero antes de llegar a ese extremo, hay que averiguar la existencia, y solidez de esa supuesta voluntad. Una doctrina que hoy pocos niegan y cuya expresión más conocida puede encontrarse en el famoso dictamen que la Corte Suprema de Canadá emitió en 1999 sobre la legitimidad de la celebración de un referéndum en Quebec (que, dicho sea de paso, los independentistas perdieron por poco más de 50.000 votos).” ...

“... subrayar la conveniencia de que sea precisamente el Parlamento de Cataluña el que propone la respuesta que se le ha de dar, utilizando para ello la facultad de iniciativa legislativa que la Constitución le concede. La autorización para convocar el referéndum requiere, por las razones que antes he dicho, una ley orgánica y en nuestra actual situación política no parece posible que esta nazca de un proyecto del Gobierno e improbable que venga de una proposición de ley. Pero no solo por esta razón, o por la necesidad de patentizar que quienes desean la independencia de Cataluña (o alternativamente, una modificación sustancial del marco de relaciones con el resto del Estado) quieren llegar a ella aprovechando todas las vías que la Constitución ofrece y sobre todo, para participar así en la convocatoria de un referéndum que constitucionalmente las instituciones catalanas no pueden hacer, es indispensable a mi juicio que, si dado el resultado de las elecciones, el nuevo Parlamento de Cataluña respalda las resoluciones que el que ahora se disuelve acaba de aprobar, lo haga a través de un proposición de ley orgánica de autorización de este referéndum.

Antes de enzarzarnos en la discusión sobre las ventajas e inconvenientes de las distintas metas, hay que reflexionar sobre el modo de comenzar el camino.”

La perspectiva d'una negociació: necessitat, possibilitats i estratègies ...

Lluís BASSETS, “Convocatoria a los héroes” a El País Cataluña (17-09-12)

“El divorcio sin traumas y con facturas ligeras es una quimera y un engaño. Es probable que sufriera y mucho la catalanidad lingüística y cultural, que actualmente desborda ampliamente las fronteras del Principado. Dividir la deuda, las pensiones y otros bienes gananciales sería un ejercicio traumático que dejaría heridas perennes. Estas dos partes separadas sumarían en la UE y en el mundo global mucho menos de lo que pesan ahora juntas.

Muchos a un lado y otro objetarán con razones de peso y argumentarán en contra de tanto inconveniente y en favor de que siga la inercia con su curso ineluctable, que es el que nos ha llevado hasta aquí. No hay que hacerles caso. Nada es inevitable si alguien se propone que no lo sea. Y de poco valen ciertos argumentos sobre la inamovilidad de las posiciones.

No se puede objetar a la otra parte que no se respetan las reglas de juego porque las reglas de juego pueden cambiarse mediante pactos y porque quienes plantean tal objeción no destacan precisamente por su respeto de las reglas. No cabe tampoco apelar a las insólitas miserias actuales cuando acabamos de vivir y podemos repetir 30 años de prosperidad y progreso; por cierto, los mejores de la historia, tanto de Cataluña como de España.

Lo primero que conviene es que en ambas partes haya alguien que entienda el valor superior de cualquier solución consensuada que frene de una vez este dejarse llevar que lleva al despeñadero. Lo segundo es que den un paso al frente los héroes de la retirada, el héroe español que obligue a la derecha nacional y centralizadora a ceder ante los catalanes y el héroe catalán que obligue al independentismo a ceder ante la propuesta de pacto con España. Sabemos quienes son y solo necesitan hacerlo, como hizo Suárez en su día. O no: quizás son otros. No les aplaudamos ni les jaleemos todavía porque no se lo merecen.”

Joan MAJÓ, “Del federalisme a l'independentisme?” a Ara (7-09-12)

“Diagnòstic. L’actual encaix de Catalunya a Espanya és molt incòmode per a nosaltres i és dolent per als catalans i per als espanyols ... Comparteixo la necessitat d’un nou pacte fiscal , per disminuir el drenatge de diners i per evitar les arbitrarietats de l’Estat a l’hora de transferir diners al nostre govern ... També ens caldria, i no se’n parla tant, un nou pacte cultural per tal que l’Estat, a través nostre, defensi la llengua i la cultura catalanes, com fa amb les castellanes.

Perspectiva. No es pot parlar del futur de Catalunya sense situar-lo en el futur d’Espanya i d’Europa. Des de fa molt temps penso que la solució més adequada al que serà la realitat del segle XXI és una Catalunya lligada bilateralment a una Espanya federal dins d’una Europa federal ... La pregunta dels catalans ha de ser: ¿quin és el millor encaix de Catalunya en aquesta Europa federal? ¿Lligada a un estat dels grans o tota sola? Jo sempre he pensat que als grans estats europeus, tot i que residual, encara els queda un cert paper a jugar; a la resta, cap.

¿He canviat? ... Si acceptem que ens caldrà forçar un pacte, em pregunto per què ha de ser menys possible un pacte bilateral de tipus federal que un pacte per la independència… M’alegra molt que el tema de la independència hagi deixat de ser tabú i en puguem parlar i discutir com una possible alternativa. Però no accepto que ara, per ser bon català, s’hagi de ser independentista.

El camí. Quan em faig aquestes preguntes, arribo al convenciment que el que jo anomeno un pacte , en realitat són tres. En primer lloc, un pacte intern entre els ciutadans, a Catalunya, per acordar cap a on volem anar, un pacte que ha de ser ample i majoritari. Si no és així, no podem començar. En segon lloc, un pacte amb Europa per saber que el camí a seguir serà un camí no impulsat però sí ben vist i acceptat a Brussel·les, malgrat les pressions que pugui fer el govern espanyol. I, finalment, un pacte amb Espanya, que s’ha fet cada vegada més difícil amb les situacions d’enfrontament i de tensió que, per voluntat d’uns i altres, s’han provocat aquest últims anys. En el context d’una Europa federal, amb molt menys poder dels estats, tot plegat podria ser bastant més fàcil i el projecte tornaria a ser més realista.”

Miquel PUIG, “Un joc seriós” a Ara (4-10-12)

La reivindicació catalana pot donar lloc a tres resultats: manteniment de l'statu quo (SQ), la seva modificació via acord (MA) i la secessió (SE).

Les prioritats dels partits espanyols (PP, PSOE, IU) s'ordenarien així: SQ>MA>SE ...

Les dels partits catalans no serien unànimes:

Cs: SQ>MA>SE

PPC: MA>SQ>SE

ERC i SI (i cal suposar que CDC): SE>MA>SQ

UDC: MA>SE>SQ

PSC: MA>SQ>SE o MA>SE>SQ

Si l'òptim del PP és mantenir SQ, li cal eliminar l'opció MA per portar els partits catalans al dilema SQ/SE ... De manera que o bé siguin incapaços de SE, mantenint-se SQ; o si mantenen l'aposta SE, sempre hi haurà la possibilitat de MA ...

En aquest escenari de polarització els partits catalans es dividirien així:

Cs, PPC i part PSC: SQ>SE

ICV, ERC, SI, CDC. UDC i part PSC: SE>SQ

De manera que l'opció preferent del PSC -MA- seria una opció no operativa en aquest escenari ... Però en canvi podria ser una opció guanyadora si s'obre una oportunitat futura de negociació ...

Però l'aplicació del principi democràtic i les subsegüents negociacions per acordar una sortida necessiten d'un determinat clima de llibertat i de racionalitat per tal de fer possible la deliberació pública, sense la que qualsevol solució estaria mancada de la qualitat cívica i democràtica desitjable ...

Javier PÉREZ ROYO, “Un respeto decente” a El País (29-09-12)

“'Cuando en el curso de los acontecimientos humanos se hace necesario para un pueblo disolver los vínculos políticos que lo han ligado a otro y tomar entre las naciones de la tierra el puesto separado e igual a que las leyes de la naturaleza y el Dios de esa naturaleza le dan derecho, un respeto decente al juicio de la humanidad exige que declare las causas que lo impulsan a la separación'.

Son las palabras con las que empieza la Declaración de Independencia de los Estados Unidos de América de 1776. La causa de la independencia, de la ruptura del vínculo entre dos pueblos, debe poder ser argumentada de manera susceptible de ser, si no compartida, sí al menos entendida por una opinión pública ajena al conflicto que está en el origen de la separación. La separación no debe ser resultado de una decisión caprichosa y arbitraria, sino de una decisión susceptible de ser argumentada en términos objetivos y razonables.” ...

“Las autoridades catalanas, igual que los fundadores de los Estados Unidos, deberían tener un respeto decente al juicio de la humanidad, que en este comienzo del siglo XXI sería el juicio de los ciudadanos de Cataluña, el de los ciudadanos de España y el de los ciudadanos de la Unión Europea.

Respeto decente al juicio de los ciudadanos de Cataluña, ante todo, ya que van a ser ellos los que van a tener que tomar la decisión y los que se van a ver más directamente afectados por la misma. La información de lo que significa la independencia tendría que ser presentada a los ciudadanos de una manera plural y tan exhaustiva como fuera posible, a fin de que pudieran tomar una decisión genuinamente democrática. Cualquier vicio en el proceso de formación de la voluntad en este terreno tendría consecuencias irreparables, que, por ello mismo, podrían ser espantosas.

Respeto decente al juicio de los ciudadanos de España, que se verían afectados no en los mismos términos que los ciudadanos de Cataluña, pero sí con una intensidad extraordinaria. El vínculo entre Cataluña y España no es exclusivamente político y, en consecuencia, el divorcio no tendría exclusivamente esta naturaleza. La separación de Cataluña de España afectaría a ambas de todas las maneras prácticamente imaginables.

Justamente por eso, no es fácil que, en el caso de que los ciudadanos de Cataluña se pronunciaran por la independencia, pudiera alcanzarse un acuerdo entre las partes. Pero no podría ser de otra manera. La independencia de Cataluña exige una negociación de buena fe entre las partes, es decir, entre el Parlamento de Cataluña y el Parlamento español, a fin de establecer los términos en que se materializaría la separación.

Respeto decente, por último, al juicio de los ciudadanos de la Unión Europea, que no serían parte del proceso, pero que también se verían afectados por el mismo. Y que no tendrían la condición de árbitros y ni siquiera la de mediadores entre las partes, pero cuyo juicio sí constituiría un punto de referencia de un valor indiscutible respecto de la racionalidad de los argumentos de las partes.” ...

“El respeto decente exigible a las autoridades de Cataluña también es exigible a las autoridades de España. La exigencia de argumentar de manera razonable la propia posición vale también para España. Tengo la impresión de que en España se tiende a considerar que la posibilidad de la independencia de Cataluña no es susceptible siquiera de ser tomada en consideración. Esta es la posición que quedó fijada en el artículo 2 de la Constitución casi como una cláusula de intangibilidad. Pero en el supuesto de que hubiera una manifestación de voluntad inequívocamente independentista e inequívocamente mayoritaria de los ciudadanos de Cataluña, tendría que abrirse un proceso de negociación.

La independencia es anticonstitucional. Pero dicho argumento jurídico no puede detener una voluntad política inequívocamente independentista e inequívocamente constituida en términos democráticos.”

Sergi PÀMIES, “Difamacions” a La Vanguardia (28-09-12)

“De bandera o de cartera, l'independentisme és conscient que viu una gran oportunitat i un moment de grandesa, i l'està aprofitant seguint l'evolució d'un Mas que, al Parlament, no va fer cap referència a la possibilitat, igualment democràtica, que els seus "objectius nacionals" no siguin majoritaris. El discurs també va incloure un avís preventiu contra els obstacles que el país trobarà. Això, però, no hauria de servir de coartada per desacreditar la dissidència o l'oposició amb la mateixa ràbia que determinat espanyolisme practica amb el catalanisme. Aquesta intransigència, sovint recíproca, és catastròfica, com ho és dir lladre a qui, amb una ceguesa suïcida, administra un sistema de finançament que asfixia les comunitats que més poden contribuïr a preservar la solidaritat territorial. Per això convindria que, entenent les paraules del president, també s'entengui que l'objecció o l'activisme crítics no poden ficar-se dins del mateix sac que el fonamentalisme. No és la primera vegada que, de manera preventiva, es condemna els que no se sumen a l'adhesió multitudinària. Demanar diàleg requereix una lleialtat que també haurà de respectar les opinions i els dubtes dels que no entenen que per respondre les preguntes del present s'hagin d'afegir més interrogants al futur, dels que creuen que encara hi ha matisos entre el tot i el res, dels que discrepen d'una primera persona del plural sovint messiànica (i escapista) o del gest d'immolació electoralista del president i dels que pensen que el dret a l'autodeterminació no s'ha de transformar en un deure tan catequitzador com el constitucionalisme immobilista. Mas té raó quan ens avisa contra l'amenaça de la difamació com a recurs antidemocràtic. Amb la mateixa fermesa, però, també haurem d'oposar-nos als que, amb l'excusa de protegir-nos de possibles difamadors, criminalitzen la discrepància per, des de trinxeres antagòniques, provar d'instaurar un règim d'infàmia preventiva.”

* * * * *

Guia del debat sobre el futur de l'autogovern de Catalunya (2)

Es presenten tot seguit una sèrie de referències sense cap pretensió sistemàtica ni d'abastar tots els temes relacionats amb el debat. Aquesta selecció de llibres, documents, informes, dossiers i enllaços recull bàsicament els materials més recents (amb alguna excepció), però esperem que el lector pacient trobi prou pistes i connexions per ampliar-la i completar-la pel seu compte.

10 llibres

Salvador CARDÚS. El camí de la independència. La Campana. Barcelona, 2010

Avançament editorial a l'Avui (23-04-10)

Blog de Salvador Cardús

Entrevista a Salvador Cardús al programa “Els matins” de TV3 (20-05-10)

Joaquim COLL i Daniel FERNÁNDEZ. A favor d'Espa