1
Àngels de nata
© del text: Maria Josep Escrivà Vidal© de les il·lustracions: Maria Alcaraz i Frasquet© de l’edició: Edicions 96, SL
Edita:Edicions 96, SLwww.edicions96.comApt. de correus 2346670 la Pobla [email protected].: 962 461 104 / 692 221 004
Disseny i maquetació:Pau Àlvarez / Edicions 96
DL: V-412-2013ISBN: 978-84-15802-05-1
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Àngels de nataMaria Josep Escrivà
Il·lustracions: Maria Alcaraz i Frasquet
A la memòria de Ramon Sanchis,
mestre del col·legi Joan XXIII del Grau de Gandia:
el primer amic que em va fer estimar els llibres
Als meus nebots Laura, Joan i Ferran
Un dia vaig tenir un somni. Ja sé que vosaltres direu que
els somnis es tenen de nit, i que no es pot dir «un dia» vaig
tenir un somni sinó «una nit» vaig tenir un somni, però
el meu somni, el somni més commovedor que he tingut
mai, va començar en un banc de fusta de l’església del
meu poble. I no sé si això que diré ara és molt important
en si mateix, o ho és tan sols per a mi. Però l’església del
meu poble té un no-sé-què diferent de totes les esglésies
que he conegut. I és que, mentre les persones s’asseuen
a oir missa a l’església del Grau —que és el nom del meu
poble—, se sent de fons el soroll del motor de les bar-
ques i els crits de les gavines, i l’olor d’aigua de mar. Però
de mar de la que remulla els mateixos fonaments de les
cases. Sabeu quina és aquesta olor? Jo li dic olor de mar
domesticada, perquè s’hi barreja el salobre, les sobres de
peix de les barques, el combustible dels motors, el iode
dels temporals. Doncs bé, fins a l’església del meu poble,
sobretot a l’estiu, quan les portes corredisses del jardí són
obertes, arriba olor de tot això. Perquè el port de pesca és
a l’altra banda mateixa dels murs.
Així és que, no sé si és important o no és important.
Però sempre he associat el meu somni d’aquell dia a l’olor
de port del meu poble. Potser tot és una casualitat...
7
Un bolet amb gepa
1Ja tenia el senyor Faust a punt les seues eines de treball
i el matí no s’acabava de decidir encara entre ser matí de
sol, de pluja o de boira. En qualsevol cas, era un matí molt
fred d’hivern. Els marges de les séquies estaven coberts
de rosada, i l’herba tenia un aspecte tan verd i tan tendre
que qualsevol la podria fer servir en una bona amanida.
Al senyor Faust, li agradava bona cosa, l’hivern, perquè
així podia acostar-se al caliu del seu veixell de llanda, i no
passar fred ni calor.
El senyor Faust era llanterner. Clar que la majo-
ria de vosaltres no deveu saber ja què és un llanterner.
Llanterners, en general, són les persones —jo crec que
quasi sempre homes— que es dediquen a instal·lar cano-
nades, a solucionar les fuites d’aigua, a reparar una aixeta
que goteja... Però llanterners eren també una altra cosa,
fa alguns anys. I això era el senyor Faust: una altra cosa.
8
Mon pare deia, quan jo encara era una xiqueta, que
els llanterners com Faust (alguns li deien Faust, a seques,
però a mi això em pareixia poca cosa, i li deia també se-
nyor, senyor Faust), es podien comptar amb els dits d’una
mà. I voleu saber què feia aquest llanterner? Doncs arre-
glar paelles, perols, objectes de llanda, llegons, orinals,
paraigües... Ja veieu, res d’extraordinari, si no fóra que...
Ah, se m’oblidava!: jo em dic Aldonça.
9
Un matí d’hivern, dijous, crec recordar que era, Aldonça
eixia de casa acompanyada de sa mare. Es veien apressa-
des, perquè només faltaven deu minuts perquè tancaren
la porta d’escola. Sempre hi anaven a peu. Només havi-
en de travessar un gran descampat, al final del carrer de
cases on Aldonça vivia amb els seus pares, i arribaven al
col·legi. Finalment el dia s’havia decidit per la pluja, de
manera que les dues, dona i doneta, es van disposar a
obrir els paraigües a penes travessar el llindar de casa.
Però Aldonça... —aaiii!— va llançar un crit de terror.
—Què és això?! Mare, quina mala sort! Per un dia
que plou, i al meu paraigua, li ha eixit una gepa. Ja puc
oblidar-me del Campament dels Bolets. Un bolet amb
gepa..., quina vergonya! Així l’únic que puc fer és portar-
lo a l’hospital!
—Afanya’t, Aldonça, i deixa’t d’hospitals! No veus
que se’ns fa tard?
10
HOSPITAL DE BOLETS
La nostra amiga remugava, i es queixava, i murmura-
va entre dents «pobre paraigua, i pobra de mi, ara ja no
tinc ni bolet amb gepa; adéu al campament...». Però ho
deia baixet baixet, perquè la mare, Mercè, feia cara de po-
mes agres com mai en la vida. Tan baixet que ningú més, a
part de Mercè, i de mi, no hauria entès què remugava la xi-
queta ni tenint l’oïda més fina del món. Que jo qui sóc...? Jo
sóc Bernat, Bernat el Contacontes. I visc en les butxaques
d’aquelles persones que tenen alguna història per contar.
Cada dia n’hi ha més pocs, si us he de ser sincer, d’humans
d’aquesta mena. La gent va a la seua, i com que només vi-
uen de cara a la televisió, han perdut l’hàbit de contar his-
tòries als fills, als marits, a les mullers, als germans menuts,
i quasi s’han oblidat de com s’expliquen succeïts, i de com
se n’escolten. Però això són altres calces. Quan vaig conèi-
xer l’Aldonça, ella sí que tenia una bella història per con-
tar. I jo la vaig viure de molt a prop: Bernat el Contacontes,
instal·lat a la butxaca dreta de la nostra amiga Aldonça.
12
Top Related