Escriptures de lahistòriaIntroducció a la història de l'Àsiaoriental dels segles XIX i XX
David Martínez-RoblesCarles Brasó Broggi PID_00197496
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 Escriptures de la història
Els textos i imatges publicats en aquesta obra estan subjectes –llevat que s'indiqui el contrari– a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada (BY-NC-ND) v.3.0 Espanya de Creative Commons. Podeu copiar-los, distribuir-los i transmetre'lspúblicament sempre que en citeu l'autor i la font (FUOC. Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya), no en feu un úscomercial i no en feu obra derivada. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/legalcode.ca
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 Escriptures de la història
Índex
Introducció.................................................................................................. 5
Objectius....................................................................................................... 6
1. El final d'una era............................................................................... 7
1.1. La crisi de l'imperi Qing ............................................................. 7
1.2. El final del període Tokugawa .................................................... 15
2. L'Àsia oriental en la contemporaneïtat global.......................... 20
3. L'escriptura de la història de l'Àsia oriental: discursos,
problemàtiques i debats................................................................... 23
Bibliografia................................................................................................. 31
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 5 Escriptures de la història
Introducció
El propòsit inicial d'aquest mòdul és introduir l'estudiant en la història con-
temporània de la Xina i el Japó. Els segles XVIII i XIX representen un moment
de canvis transcendentals a la Xina i al Japó, i per a comprendre'ls de mane-
ra justa és necessari tenir present la situació de la qual parteixen, que ofereix
les claus interpretatives de bona part dels esdeveniments que tindran lloc en
períodes posteriors. És per això que la part inicial d'aquest mòdul intenta fer
un cop d'ull general a aquell període històric que serveixi com a base per a
mòduls posteriors.
En segon lloc, s'intenta mostrar com la Xina i el Japó passen a formar part, de
manera directa o indirecta, en aquella mateixa època, dels principals esdeve-
niments mundials, i que per tant han de ser considerats actors mundials. La
història de l'Àsia oriental a partir dels segles XVIII i XIX ja no és una història
regional, sinó que és una part fonamental d'una història global i descentralit-
zada.
Alhora, aquest mòdul pretén apropar l'estudiant a la reflexió sobre el que sig-
nifica escriure i comprendre la història moderna i contemporània de l'Àsia
oriental. Estudiar un període històric és un exercici que va molt més enllà de
la recopilació i l'ordenació –cosa ineludible i fonamental– de dades i fets que
permetin articular un discurs històric coherent sobre aquell període. Aquesta
articulació del discurs –és a dir, els criteris, valors, judicis, prejudicis o expec-
tatives en què es basa–, té un paper fonamental en qualsevol exercici d'anàlisi
històrica. Quan aquest període històric es refereix a una realitat cultural dife-
rent de la nostra –cosa que en últim terme podem afirmar en tots els casos,
ja que qualsevol diferència en el temps, fins i tot en el cas del nostre propi
passat, implica una diferència cultural–, la forma que pren aquesta articulació
assumeix un protagonisme encara més gran. Si, a més, es tracta d'un perío-
de i una regió on s'estableixen relacions de poder i domini, com en el cas de
l'expansió colonial dels grans imperis euroamericans a l'Àsia oriental al llarg
del segle XIX i part del XX, és fonamental reflexionar sobre els mecanismes,
condicionants i representacions que entren en joc a l'hora d'articular el discurs
històric. L'última part d'aquest mòdul té com a objectiu, precisament, aportar
unes primeres idees sobre el que, més enllà de les dades i els fets, significa en-
dinsar-se en la història moderna i contemporània de la Xina i el Japó.
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 6 Escriptures de la història
Objectius
Els objectius d'aquest mòdul són:
1. Comprendre desde una perspectiva global el context en el qual se circums-
criu la història contemporània de la Xina i el Japó.
2. Valorar el paper de l'Àsia oriental en la història mundial contemporània.
3. Prendre consciència de les innovacions historiogràfiques de les últimes
dècades sobre la història de l'Àsia oriental.
4. Reflexionar sobre la importància de les qüestions discursives en l'estudi
històric en general i de l'Àsia oriental en particular.
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 7 Escriptures de la història
1. El final d'una era
Hi ha moments històrics en què els esdeveniments se succeeixen d'una manera
particular i suggereixen que s'està arribant al final d'una etapa. La història dels
països de l'Àsia oriental s'ha definit tradicionalment amb els seus propis termes
i, de fet, els noms d'eres i de dinasties, que han estat la base de la narració de la
història del Japó i la Xina, s'han succeït amb independència del que passava en
altres llocs del món. Denominacions familiars i aparentment universals com
ara edat mitjana o edat moderna, nascudes a la vella Europa per a referir-se a
períodes molt determinats i com a resposta a un conjunt de circumstàncies
pròpies d'aquesta regió del planeta, són molt problemàtiques quan s'intenten
aplicar a les realitats extraeuropees.
Tot i així, són molts els llibres que parlen, per exemple, d'una Xina moderna
o del Japó medieval, que ignoren o que no tenen en compte el que això com-
porta. D'altres, en canvi, prefereixen seguir un altre tipus de criteris i fer servir
una altra terminologia, més lliures de significacions etnocèntriques. No obs-
tant això, amb independència dels termes que s'emprin, hi ha una unanimitat
gairebé aclaparadora entre bona part dels historiadors a l'hora de considerar
els segles XVIII i XIX un moment de canvis transcendentals a l'Àsia oriental, els
quals apunten al final d'una era i a l'inici d'una altra. I, més enllà de les deno-
minacions, un dels elements crucials que defineix els primers passos d'aquesta
nova era és la presència dels grans imperis occidentals a l'Àsia oriental i l'efecte
profundament pertorbador que té en els estats asiàtics.
1.1. La crisi de l'imperi Qing
Durant el segle XIX, la Xina està dominada per la dinastia estrangera dels Qing,
que el 1644 s'havia aprofitat de la debilitat de l'Estat Ming davant de les grans
rebel·lions que assolaven les regions centrals de la Xina per a ocupar el tron de
Beijing. Es tracta d'una dinastia que havia estat prèviament fundada a Man-
xúria i que es va convertir en l'última abans de la caiguda del sistema imperial
a la Xina, dos segles i mig després de la conquesta manxú del territori xinès.
Després d'unes primeres dècades dedicades a la pacificació de totes les provín-
cies i a la consolidació del seu govern, amb els Qing, la Xina va entrar en un
període d'estabilitat i prosperitat econòmica i social que, no obstant això, no
va aconseguir fer oblidar l'origen manxú dels seus emperadors: malgrat que
l'oposició a la dinastia per qüestions ètniques es va anar diluint amb el pas
de les dècades, a mitjan segle XIX va rebrotar amb força i es va convertir en
un dels elements definidors dels canvis que es van produir a la Xina al final
d'aquell segle.
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 8 Escriptures de la història
Conscients del seu origen forà, els emperadors manxús van optar per un mo-
del d'implantació molt diferent del de, per exemple, la dinastia Yuan mongola.
Van adoptar les institucions xineses bàsiques de govern, que de fet ja havien
començat a implementar als seus territoris originals de Manxúria, a l'Estat que
havien fundat dècades abans de conquerir la Xina: ministeris, sistema admi-
nistratiu, exàmens d'accés al funcionariat, etc. Tanmateix, inicialment els go-
vernants manxús van imposar unes fortes mesures segregadores que, malgrat
que amb el pas de les dècades van perdre força, sempre van privilegiar admi-
nistrativament, econòmicament i socialment les ètnies de Manxúria (inclosos
els xinesos del nord que habitaven en aquesta regió des de feia generacions),
i al mateix temps van imposar pràctiques d'assimilació cultural, com ara les
relacionades amb els vestits o el pentinat dels xinesos. Els xinesos del sud ve-
ien com, fins i tot, no se'ls permetia establir-se a Manxúria, que es va convertir
en un territori protegit per als seus residents originals, restricció que va estar
vigent fins al segle XIX.
Durant els Qing, la Xina va protagonitzar una expansió territorial que va tenir
unes conseqüències que van molt més enllà de les consideracions geopolíti-
ques habituals. A més de Manxúria i Mongòlia, durant el segle XVIII es van
conquerir noves regions: a l'oest, després d'àrdues campanyes que van durar
dècades, es va aconseguir sotmetre la regió dels oasis del Turkestan fins al Pamir
(actual Xinjiang), i al sud-oest es va aconseguir controlar tot l'altiplà del Tibet.
Malgrat que en cap dels dos casos no hi ha una administració real d'aquests
territoris, que es limiten a ser colònies militars, els límits de l'Estat Qing a prin-
cipis del segle XIX són molt similars als de la República Popular de la Xina:
les fronteres coincideixen gairebé amb exactitud, exceptuant el nord, on els
Qing, a més, controlen tota la regió històrica de Mongòlia.
La incorporació de nous territoris se suma a la política de recuperació i apro-
fitament de terres per al cultiu, a les millores tècniques i a l'arribada de nous
cultius adaptables a terres menys fèrtils (el blat de moro i especialment la pa-
tata, originaris d'Amèrica), fet que va fer possible el fort creixement agríco-
la sostingut que va tenir lloc durant el segle XVII. Aquesta prosperitat agrí-
cola l'acompanyava una autèntica revolució demogràfica que acaba definint
la Xina del començament del segle XIX. Dels aproximadament 100 milions
d'habitants que té la Xina cap al 1675, es passa als 143 milions de 1741 i als
prop de 300 milions de 1790. Aquesta tendència, però, no es frena al segle
XIX: la Xina va arribar l'any 1850 als 430 milions d'habitants. Dit d'una altra
manera: en poc més d'un segle la població es va triplicar. No obstant això,
malgrat els canvis socials i econòmics que aquest fet va comportar, l'aparell
estatal hi va respondre només tímidament, sense que es produissin canvis ad-
ministratius de dimensions similars.
Els excedents agrícoles no solament redunden en la prosperitat de la població,
sinó que contribueixen a la reactivació dels circuits comercials tradicionals i
dinamitzen nous mercats. Algunes regions s'especialitzen en l'explotació de
recursos o en la manufactura de productes. Això és el que passa en el cas de
Bibliografia
Sobre l'evolució demogràfi-ca durant aquesta època a laXina, podeu veure l'obra se-güent:James�Z.�Lee;�Wang�Feng(1999). One quarter of Hu-manity. Malthusian mytho-logy and Chinese realities,1700-2000. Harvard Univer-sity Press.
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 9 Escriptures de la història
la seda o el cotó, que s'elaboren en grans tallers estatals i privats que ocupen
centenars i fins i tot milers d'obrers, o amb el te, que arriba amb abundància
als mercats del sud-est asiàtic. Un altre cas similar és el de la ceràmica, que
es comença a fabricar en sèrie i es converteix en un producte amb una clara
vocació exportadora: els països de l'Àsia oriental, el sud-est i el sud de l'Àsia i
fins i tot Europa fan de la ceràmica Qing un luxe habitual.
Així, doncs, la revolució demogràfica de la Xina dels Qing va anar acompa-
nyada d'una autèntica revolució econòmica. Durant el segle XVIII, els mercats
asiàtics de productes manufacturats tenien un avantatge competitiu especial
que, de fet, recorda molt la situació actual. Segons Adam Smith, el pare de
l'economia moderna, les economies que es basen en l'arròs com a principal
mitjà de subsistència, tenen una productivitat per àrea cultivable superior a
les altres; per tant, la densitat de població serà més alta. En haver-hi una major
densitat de població, el preu de la mà d'obra serà inferior, tant si es compara
amb el preu de la mà d'obra en altres regions, com si es compara el preu de
la mà d'obra amb altres preus dins d'una mateixa regió. Per exemple, el preu
dels béns manufacturats (que depenen del treball humà) és més baix a la Xina
que en altres països. Però també la diferència entre el preu d'un bé manufac-
turat (com el tèxtil) i un bé no manufacturat (com, per exemple, la plata) serà
diferent a la Xina que en altres llocs. Aquesta diferència va marcar, i continua
marcant, el transcurs del comerç internacional, des de les antigues rutes de la
Seda fins als galions espanyols que anaven de Manila fins a Acapulco carregats
de productes asiàtics que canviaven per plata americana.
Efectivament, la balança comercial entre Europa i Àsia va ser pràcticament
sempre negativa fins ben entrat el segle XIX, quan els efectes de la Revolució
Industrial a Anglaterra van començar a ser perceptibles en la resta del món.
Fins llavors, les economies asiàtiques havien dominat el comerç internacional,
i de fet, n'eren capdavanteres en molts aspectes: a mitjan segle XVIII, l'Índia i la
Xina produïen el 50% dels productes manufacturats que es comercialitzaven
a la resta del món i eren, per tant, les principals potències econòmiques en
termes de producte interior brut. Aquest fet desmitifica la teoria tradicional
segons la qual el progrés modern és una competència exclusiva del continent
europeu. Recerques recents sobre la Revolució Industrial moderna veuen una
clara relació entre la voluntat britànica de voler dominar l'Índia i els mercats
asiàtics, i la competència industrial que representaven les "indianes", les teles
de cotó estampades que els britànics van copiar a les fàbriques, trencant així
l'avantatge competitiu que tenien els països densament poblats de l'Àsia ori-
ental.
Bibliografia
Francesca�Bray (1986). Therice economies. Technology &development in Asian societies.Oxford: Basil Blackwell.
Una de les controvèrsies que més debat ha suscitat en diferents entorns aca-
dèmics (historiadors, economistes, sinòlegs, sociòlegs, etc.), és una pregunta
que va plantejar el sociòleg alemany Max Weber a principis del segle XX: per
què la Revolució Industrial es va produir finalment a les illes britàniques i no a
la Xina, l'Índia o el Japó? Max Weber va desenvolupar una teoria, actualment
desacreditada per la majoria d'especialistes (tot i que continua sent molt popu-
Bibliografia
Max�Weber (1920). Ensayossobre sociología de la religión (3vol.). Madrid (1998): Taurus.
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 10 Escriptures de la història
lar en determinants cercles), segons la qual les diferents ètiques procedents de
les diverses religions (el protestantisme, el catolicisme, l'hinduisme i el confu-
cianisme) produeixen diferents models econòmics. Així, doncs, la mentalitat
protestant (i especialment el calvinisme) afavorien l'estalvi i la inversió, fac-
tors fonamentals en el desenvolupament del capitalisme industrial. En canvi
(sempre segons la teoria weberiana), la mentalitat confuciana donava molta
importància a la burocràcia però posava obstacles a la iniciativa privada i la
independència de les ciutats. Tot i semblar molt convincent, la teoria weberi-
ana falla quan s'analitza la història amb detall: per exemple, no explica per
què a l'Europa central les ciutats catòliques i protestants van desenvolupar-se
al mateix temps o per què la Xina durant la dinastia Song, tot i ser confuciana,
va tenir un creixement econòmic comparable al d'Anglaterra durant els segles
XVIII i XIX. Podríem dir, doncs, que Max Weber va encertar amb la pregunta,
però es va equivocar amb la resposta. De fet, no hi ha encara una teoria defi-
nitiva que hagi resolt aquesta problemàtica.
Un altre aspecte molt important per entendre la "divergència" econòmica que
es va produir entre Europa i Àsia oriental durant els segles XVIII i XIX és la
relació entre demografia i economia. Malthus creia que totes les societats
s'autorregulen seguint una llei natural: la població tendeix a augmentar ex-
ponencialment, mentre que els recursos només poden augmentar aritmètica-
ment; dit d'una altra manera, la població tendeix a augmentar més que els
recursos. Però quan la població augmenta massa, es produeix un increment de
la mortalitat resultat del dèficit de recursos que provoca pobresa, fam i epidè-
mies. Com a conseqüència d'això, la població decreix i s'equilibra de nou la
relació entre demografia i recursos.
Una manera d'evitar que la mortalitat aparegui com a regulador (o com a "fre
repressiu") és controlant la natalitat. Segons Malthus, a Europa, el control de
la natalitat conseqüència dels matrimonis tardans va provocar un augment
sostingut de la riquesa; en canvi, a les societats asiàtiques l'increment de la
població va desencadenar un empobriment generalitzat i una falta de recur-
sos perpètua. Aquesta teoria va tenir molt ressò a l'Europa colonial dels se-
gles XVIII i XIX i va afavorir l'aparició del racisme, que es va institucionalitzar
en les estructures polítiques imperials. Les economies que tenien grans densi-
tats de població es trobaven, segons aquesta teoria, en un estadi inferior de
desenvolupament, ja que el progrés es va definir en termes darwinians segons
l'adaptació de cada "espècie" al medi. D'aquí va sorgir l'anomenat darwinisme
social, que pregonava que hi havia races que es trobaven en estadis diferents de
desenvolupament. Lògicament, aquesta teoria justificava la colonització d'uns
pobles sobre els altres.
El fet que el darwinisme social ens sembli una teoria totalment absurda avui
dia no vol dir que la relació entre demografia i economia no sigui important.
Efectivament, la relació entre població i recursos és fonamental per entendre la
riquesa d'un país. Però el que la teoria malthusiana no explica és que durant la
revolució industrial, la població a Anglaterra va augmentar al mateix ritme que
Bibliografia
Sobre aquestes qüestions, po-deu consultar sobretot elscapítols de l'obra següent de-dicats a la Xina:Mike�Davis (2001). Los holo-caustos de la época victorianatardía. El Niño, las hambrunasy la formación del Tercer Mun-do. València (2006): Publica-cions de la Universitat de Va-lència.
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 11 Escriptures de la història
a la Xina: la població a les illes britàniques va passar de 7 milions d'habitants el
1700 a 20 milions el 1850, és a dir, també es va triplicar, i tot i això, la població
no es va empobrir, sinó que es va enriquir de manera mai vista fins llavors.
Per tant, la teoria malthusiana queda invalidada precisament per l'exemple
anglès, el cas que millor coneixia el demògraf més famós i controvertit. Així,
doncs, l'increment de la població europea va ser similar al de la xinesa: de fet,
al llarg de la història, la població xinesa sempre ha representat entre un 20%
i un 35% del total de la població mundial.
Per tant, per explicar els canvis que van tenir lloc entre els segles XVIII i XIX no
ens podem centrar únicament en la demografia. Però si analitzem l'altra part
de l'equació de Malthus, la part dels recursos, llavors podem veure amb més
claredat les causes de l'emergència econòmica d'Occident i la crisi econòmica
que es va produir a les economies asiàtiques al llarg del segle XIX. Actualment,
la majoria d'historiadors i economistes coincideixen a denominar aquesta rup-
tura com "la Gran Divergència", un terme que va popularitzar l'historiador
Kenneth Pomeranz. Pomeranz va comparar les economies del delta del Yangzi,
una de les regions més riques de la Xina, dedicada a la producció tèxtil, i de la
Gran Bretanya, ja que considera que, metodològicament, per un simple pro-
blema d'escala, no es pot comparar la Xina amb la Gran Bretanya. Va arribar a
la conclusió que les dues regions es trobaven igualment limitades per la falta
de recursos davant del creixement de la població.
Però a diferència del delta del Yangzi, les illes britàniques es van trobar amb dos
factors clau que van propiciar que el creixement de la població es veiés con-
trarestat per un creixement igualment important dels recursos: en primer lloc,
la colonització del continent americà (sobretot a les regions del nord, molt
riques en recursos però amb una densitat de població molt baixa) va ser deter-
minant per a l'economia britànica, ja que va permetre enviar els excedents de
població cap a les colònies d'ultramar, i a la vegada va facilitar que Anglaterra
importés tots els béns (sobretot cereals, però també cotó) que necessitava tant
per a alimentar la població com per a la seva indústria. A la Xina, en canvi,
les colonitzacions de l'imperi Qing s'havien produït en territoris amb una fer-
tilitat molt baixa (l'altiplà del Tibet i els deserts del Gobi i Taklamakan), així
que la població del delta del Yangzi no es va beneficiar especialment d'aquesta
expansió. El segon factor igualment important va ser la descoberta del carbó,
una font d'energia molt barata que a les illes britàniques es troba amb abun-
dància. El carbó va ser el combustible principal de la Revolució Industrial i va
possibilitar que Anglaterra desenvolupés les fàbriques de cotó, la màquina de
vapor i el ferrocarril.
Curiosament, molts dels invents que van impulsar Anglaterra cap al lideratge
econòmic mundial durant els segles XVIII i XIX ja s'havien descobert abans a la
Xina. La filadora de múltiples fusos i l'ús del vapor eren coneguts per la ciència
xinesa, famosa per la quantitat d'invents que ha donat al món. Però al delta
del Yangzi, tot i ser una regió productora de cotó, no es va desenvolupar la
revolució industrial perquè el carbó era escàs, i per tant, molt car en relació
Bibliografia
Kenneth�Pomeranz (2000).The Great Divergence. China,Europe and the making of mo-dern world economy. Prince-ton: Princeton UniversityPress.
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 12 Escriptures de la història
amb la mà d'obra. Per tant, a la Xina va continuar sent més eficient produir
les teles de cotó fent servir el treball manual que no pas amb una màquina
que estalviés treball a canvi de consumir una energia fòssil com el carbó. A
Anglaterra va passar just el contrari i l'ús d'energies no renovables va ser, se-
gons Pomeranz i altres historiadors de l'economia com Robert Allen i Anthony
Wrigley, la principal palanca de l'expansió britànica pels cinc continents.
Alguns teòrics asiàtics interpreten que al segle XVIII es va produir una diver-
gència entre dos models econòmics contraposats: el model industrial, basat
en l'energia no renovable, els salaris alts i l'expansió territorial (per a assegurar
mercats, provisió de matèries primeres i emigració) i el model "industriós" (un
terme inventat pel demògraf japonès Akira Hayami però que va posar de mo-
da l'historiador holandès Jan de Vries): un model basat en el treball humà
intensiu, l'estalvi energètic i l'aprofitament màxim de les terres de cultiu. Se-
gons Kaoru Sugihara, el segon model econòmic, que ell mateix ha definit com
el "model de desenvolupament de l'Àsia oriental" era més sostenible perquè
no requeria l'expansió continuada per nous territoris i perquè s'alimentava
d'energies renovables. Altres teòrics, com Philip Huang o Mark Elvin, veuen
en aquest model una "trampa" per al desenvolupament, ja que la seva força
consisteix a mantenir els salaris baixos i evitar que els invents tecnològics aca-
bin amb l'avantatge comparatiu que tenen les regions més densament pobla-
des del continent asiàtic. Per això, segons Huang o Elvin, la Revolució Indus-
trial no es va produir a la Xina ni al Japó. Es tracta, per tant, d'un debat ben
obert i actual (el "capitalisme de característiques xineses" s'inspira en part en
tot aquest marc teòric); hi ha qui veu avantatges en el model "industriós" de
desenvolupament, mentre que altres hi veuen problemes. D'altra banda, altres
teòrics afirmen que simplement no hi ha models diferents de desenvolupa-
ment econòmic.
Una de les principals innovacions que va donar força a l'Imperi Britànic fou
la producció de cotó en fàbriques. Aquestes van aconseguir per primer cop
fabricar teles més competitives que les manufactures tradicionals que venien
dels països asiàtics, sobretot de l'Índia i la Xina. Els productes manufacturats
asiàtics van deixar de ser competitius i tant a la Xina com al Japó i a l'Índia
entraren productes industrials produïts a Europa, fet que va provocar una crisi
sense precedents en tots els productors tèxtils d'aquelles regions. Com a con-
seqüència d'aquest canvi i de la introducció interessada de l'opi (com es veurà
més tard), la Xina va tenir per primer cop un dèficit comercial amb Europa cap
al 1830. Aquesta data, per tant, es considera com el punt d'inflexió de la Gran
Divergència, el moment en el qual la distància econòmica entre les economies
industrials i colonials d'Europa i les economies "industrioses" asiàtiques es va
fer evident. Però més enllà d'aquestes consideracions comparatives o globals,
s'han de tenir en compte diversos factors endògens que estaven erosionant
greument les dinasties que governaven i la seva legitimitat.
Bibliografia
Hi ha abundant literaturasobre aquest debat. Sobre lahistoriografia japonesa, po-deu consultar l'obra següent:Kenneth�Pomeranz (2001)."Is there an east Asian deve-lopment path? Long-termcomparisons, constraints,and continuities". The jour-nal of the economic and socialhistory of the Orient (num. 44,vol. 3, pàg. 322-362).Vegeu també la crítica deHuang en l'obra següent:K.�Pomeranz;�Philip�C.�C.Huang (2002). "Review: De-velopment or involution inEigtheenth Century Britainand China? A Review fromKenneth Pomeranz, The Gre-at Divergence: China, Europeand the making of the worldeconomy". The journal of Asi-an studies (núm. 61, vol. 2,pàg. 501-538).
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 13 Escriptures de la història
Al final del segle XVIII, la Xina comença a oferir signes d'estancament global.
L'expansió territorial té com a contrapartida l'assimilació forçada i incompleta
d'un gran nombre d'ètnies que mai no van deixar de ser un focus de resistèn-
cia, i exigeix una gran inversió de colonització militar en territoris perifèrics.
Alhora, el creixement agrari que possibilita i sosté inicialment la revolució de-
mogràfica del XVIII acaba essent insuficient per a alimentar els tres centenars de
milions de xinesos que al final d'aquell segle van començar a competir per les
terres més productives. La crisi comença a prendre forma quan a l'inadequació
administrativa davant d'aquesta nova realitat s'hi van sumar casos clamorosos
de corrupció en l'àmbit local i entre alguns alts funcionaris. Significativament,
el segle XVIII acaba amb una commoció social de grans dimensions: la rebel·lió
del Lotus Blanc, que es prolonga durant anys i en la qual conflueixen tots
aquests problemes.
Simultàniament, durant la segona meitat del segle XVIII s'accentua la presèn-
cia de comerciants estrangers a la Xina, la qual cosa s'acaba convertint en un
element amenaçador més del delicat equilibri socioeconòmic en el qual es
troba l'Estat Qing en aquell moment. És per això que el comerç occidental
es duia a terme amb fortes mesures de control: bona part de les transaccions
s'efectuaven en un únic port del sud, on els europeus només podien residir de
manera temporal; les condicions, els preus i els pagaments eren regulats per
una associació de comerciants xinesos que mantenien oficialment el mono-
poli d'aquest tipus de comerç; els europeus no podien viatjar amb llibertat per
altres territoris, ni podien comunicar-se directament amb les autoritats xine-
ses. Aquestes mesures marcadament proteccionistes permetien que la balança
comercial entre l'imperi Qing i els països europeus fos clarament favorable du-
rant el segle XVIII, i alhora contribuïen que a Europa es mirés de manera molt
crítica el món xinès i l'Àsia oriental en general.
Tots aquests factors determinen canvis socials fonamentals que expliquen el
paisatge xinès de mitjan segle XIX. Apareix una nova classe social a les ciutats i
regions de productors de manufactures (teixits, ceràmica), mentre es consoli-
da la dels grans comerciants urbans amb vinculacions directes amb les regions
rurals. Al camp, la pressió demogràfica fa més vulnerable la població davant
dels desastres naturals: les pluges, inundacions i sequeres es converteixen en
un denominador comú de la gènesi de la majoria de grans moviments socials
que es produeixen al llarg d'aquell segle. Les ètnies que han estat sotmeses mi-
litarment al sud i l'oest s'alcen repetidament i, de vegades, amb conseqüències
dramàtiques. N'hi ha que, a més, es veuen implicades en autèntiques lluites
pel control de les àrees de cultiu, cosa que també enfronta els pobladors locals
amb els grups d'emigrants interns xinesos.
A més, el comerç europeu comença a afectar greument algunes regions del
sud. L'opi indi es converteix en un producte de gran acceptació, amb les reper-
cussions socials i econòmiques que comporta: els mercats i circuits comercials
tradicionals que ja existien des de feia segles queden profundament afectats i
en molts casos desarticulats. Milers de traginers i petits comerciants, artesans
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 14 Escriptures de la història
i camperols són desposseïts dels seus mitjans de vida tradicionals i, en molts
casos, condemnats a la pobresa. Aquests desclassats expliquen la proliferació
durant tota la primera meitat del segle XIX del bandidatge, les societats secretes
i la pirateria, especialment a les províncies del sud-est.
Les accions europees es comencen a percebre popularment i entre alguns fun-
cionaris com la causa de la ruïna de la regió, i això es tradueix en un sen-
timent contra els estrangers cada vegada més estès. La base definitiva per a
aquests sentiments la va proporcionar la decisió dels grans imperis occidentals
d'acabar per la força amb les regulacions que restringien els seus interessos a la
Xina. Quan la Gran Bretanya va derrotar els exèrcits Qing en la Primera Guer-
ra de l'Opi, es van posar en evidència les dificultats econòmiques i polítiques
en què es trobava l'imperi xinès, a més de la fortalesa militar de les potències
colonials europees. Aquesta derrota culmina el 1844 amb la firma d'un tractat
humiliant i abusiu que obliga la Xina a pagar indemnitzacions desmesurades,
a obrir diversos ports de la costa al comerç internacional i fins i tot a cedir part
del territori (Hong Kong).
Tanmateix, aquest és només el primer d'una llarga llista de tractats desiguals
firmats amb bona part dels països occidentals. El 1860 acaba la Segona Guerra
de l'Opi amb la invasió de Beijing per part de les tropes franceses i angleses
i comença una segona etapa d'agressions estrangeres que obliguen la Xina a
implementar canvis institucionals i a continuar cedint algunes esferes de la
seva sobirania a l'empresa colonial occidental.
Abans de l'arribada dels països occidentals, el Japó també havia experimentat
un procés d'importants transformacions socials i polítiques que posaven fi a
l'ordre que fins llavors imperava, però que, no obstant això, no havien debilitat
políticament ni administrativament el país amb la mateixa contundència que
a la Xina. Mentre que el Japó va ser capaç de modernitzar les seves estructures
polítiques, les seves formes d'organització, els seus sistemes de producció, la
seva educació, etc., a la Xina els problemes socials, polítics i econòmics que
havien afectat bona part de l'imperi Qing des de l'última dècada del segle XIX
van acabar frustrant els ambiciosos intents de modernització duts a terme a
partir dels anys 1860 i 1870. De fet, la situació s'havia tornat dramàtica després
de l'esclat de les grans rebel·lions que se succeeixen entre 1850 i 1880. Diverses
desenes de milions de xinesos van morir durant aquelles guerres i algunes de
les regions més productives de la Xina van quedar completament arruïnades.
Les escenes que descriuen la situació a les províncies de l'interior en el moment
en què s'inicien aquests intents de modernització són de desolació i mort: el
suïcidi es va convertir en una opció atractiva per a milers de xinesos.
Al mig d'aquesta espiral d'agressions exteriors i problemàtiques internes, el
Govern Qing va iniciar reformes polítiques, econòmiques i educatives que van
topar amb la falta de recursos i la incapacitat administrativa. Al final del segle
XIX, les diferències entre l'evolució del Japó i la Xina queden contrastades en la
guerra que el 1895 enfronta els dos països. La marina xinesa acaba aniquilada
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 15 Escriptures de la història
en poques hores i, en el tractat consegüent, a més de les indemnitzacions eco-
nòmiques i concessions comercials habituals, la Xina es veu obligada a conce-
dir a l'imperi japonès la que serà seva primera colònia, l'illa de Taiwan. Això
representa l'inici d'una nova era per als dos països: l'expansionisme japonès,
que aviat va continuar cap a Corea, neix en aquell moment, i a la Xina sorgeix,
com a reacció, un moviment nacionalista cada vegada més estructurat que
acaba l'any 1911 amb la caiguda de la dinastia dels Qing i del sistema imperial.
1.2. El final del període Tokugawa
El segle XIX –com en el cas de la Xina– representa un punt d'inflexió per a la
història del Japó, amb un denominador comú: l'arribada de les potències occi-
dentals a les aigües del Pacífic. Tanmateix, les circumstàncies del Japó i la Xina
són molt diferents. Des del començament del segle XVII, al Japó s'havia conso-
lidat l'anomenat sistema del bakufu (de vegades anomenat shogunat), en què
es pot observar una doble autoritat: d'una banda, la de l'emperador, resident
a Kyoto, que conserva una supremacia legitimada ritualment; i, d'una altra,
la del shogun, el cap militar, que representa el poder fàctic i real, l'autèntic
governant d'un Japó que manté una estructura feudal molt definida.
El període Tokugawa (o Edo, 1603-1867) va ser una època de dos-cents anys
d'estabilitat i pau generalitzades per al Japó. La família Tokugawa, a la qual
van pertànyer tots els shogun (i part dels senyors feudals o daimyo que exerci-
en el control regional i eren fidels al shogun), va aconseguir acumular un po-
der sense precedents, molt superior al de l'emperador, encara que teòricament
continuava essent vassall del poder imperial.
La base de l'estabilitat del període Tokugawa va ser l'esforç per establir una
clara línia divisòria entre la classe superior (una noblesa militar formada per la
cort Tokugawa, els senyors regionals o daimyo i els militars amb diversos rangs,
anomenats genèricament samurais) i el baix poble. Quan aquesta línia es vagi
dissolent (cosa que es produeix a partir de la segona meitat del segle XVIII i es fa
molt evident al segle XIX), començaran a aparèixer problemes socials impor-
tants que desemboquen en una crisi que impulsarà el Japó a transformar-se
completament durant la segona meitat del segle XIX.
L'estabilitat política i social que van promoure els Tokugawa, després de cent
anys de guerres internes, va tenir com a resultat un notable creixement de
l'economia japonesa: augment de la producció agrícola, diversificació de cul-
tius (entre d'altres, van arribar la patata o el moniato americans a través de la
Xina), creixement demogràfic, creixement urbà, desenvolupament del comerç
i de les xarxes de transport, etc. Aquests canvis van transformar l'estructura de
la societat japonesa, i això va portar a la ruïna, per exemple, molts samurais
que intentaven mantenir unes formes de vida urbanes sense tenir prou mit-
Bakufu
El nom de bakufu fa referènciaa la residència del shogun, elprincipal centre de poder al Ja-pó de l'època Tokugawa.
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 16 Escriptures de la història
jans per a fer-ho. Com a conseqüència, alguns d'aquests samurais es van veure
obligats a acordar matrimonis amb membres de famílies plebees que disposa-
ven de recursos econòmics, contravenint així l'ordre social sancionat.
Encara que aquesta transgressió de les normes socials comença molt abans, les
seves conseqüències no es van fer sentir fins al final de l'era Tokugawa, quan
la societat havia evolucionat tant que el sistema del bakufu era insostenible.
Les bases estructurals de la classe governant van ser les que van patir els can-
vis més evidents. Alguns senyors o daimyo van concedir el grau de samurai a
famílies d'origen plebeu (fonamentalment, comerciants enriquits) i alguns sa-
murais van abandonar el seu estatus (temporalment o de manera permanent)
per dedicar-se a activitats pròpies de les classes populars. Aquests canvis van
erosionar la societat Edo: els comerciants eren considerats culpables de la si-
tuació tant pels que pertanyien als estrats més alts com pels que formaven
part dels més baixos; al món rural, que depenia directament del poder dels
samurais que el controlaven, es va considerar que el creixement de les ciutats
era la causa del seu empobriment. Els senyors i, en darrer terme, el shogun
eren acusats pels samurais que havien caigut en la misèria de no haver estat
capaços d'evitar el declivi dels qui precisament s'havien mostrat més lleials i
fidels en els períodes de dificultat i guerres. Ara bé, malgrat tot això, el sistema
bakufu dels Tokugawa es va mantenir vigent fins al 1850 aproximadament.
Els canvis en l'estructura de la societat japonesa, fruit de l'evolució econòmica
del període Edo, van provocar l'aparició de dificultats i disturbis al camp. Du-
rant el segle XVII hi va haver una mitjana de només dues rebel·lions l'any (de
poca importància); entre 1700 i 1750, aquesta xifra es va doblar; i entre 1750 i
1850 la mitjana es va tornar a doblar, com a mostra de la crispació social crei-
xent. Els conflictes més importants, que implicaven milers de camperols de
diverses poblacions, només es van començar a produir a partir de l'any 1800.
En l'àmbit rural, els rebels normalment dirigien la seva ira contra els caps dels
pobles i els funcionaris civils (no samurais), a més dels camperols més benes-
tants. Però a mesura que avançava el segle XIX, les ires dels camperols apunta-
ven a ojectius de més rellevància: el govern feudal dels senyors, especialment
a causa de les pujades dels impostos, les recaptacions i els censos fraudulents
o la imposició de monopolis comercials.
Aquest fenomen està molt relacionat amb el creixement urbà que es produeix
durant tot el període Tokugawa, que atreia, d'una banda, una gran massa de
població (camperols que buscaven noves oportunitats, samurais i funcionaris
que havien caigut en la desgràcia econòmica) i, d'una altra, el nou estrat social
dels comerciants rics. Segons el cens de l'any 1721, al Japó hi havia cinc nuclis
urbans amb més de cent mil habitants: Edo, seu del shogun i del centre del
bakufu, amb un 50% d'habitants pertanyents a famílies samurais; Kyoto, que
era la residència imperial; Osaka, Kaga (Kanazawa) i Owari (Nagoya). A més,
hi havia altres cinc ciutats de més de cinquanta mil habitants, entre les quals
destacava la portuària Nagasaki, l'únic punt en el qual es permetia el comerç
internacional. De fet, al començament del segle XIX prop d'una sisena part de
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 17 Escriptures de la història
la població japonesa vivia en zones urbanes, una xifra gens menyspreable si
tenim en compte que al començament del període Tokugawa la proporció era
dues vegades i mitja més petita.
Paral·lelament al creixement comercial i urbà, es va produir una millora de les
comunicacions i els transports locals i marítims, i es van desenvolupar sistemes
més eficaços de finançament, assegurances, banca, correus, etc. De manera
similar, es va produir un increment dels estàndards educatius important: a
partir de 1800 es van crear centenars d'escoles de temples (terakoya) que van
permetre l'accés a l'educació de grups de població que en altres circumstàncies
no haurien tingut cap oportunitat de ser escolaritzats. Es calcula que prop del
40% dels nois joves havien rebut una educació bàsica quan va caure el sistema
Tokugawa (pel que fa a les noies, la xifra era marcadament inferior).
Com és raonable, els estàndards de vida van augmentar significativament al
llarg de tot el període, com ho demostra la gran varietat de productes que es
podien trobar als comerços de tot el país ja al final del segle XVII. Això represen-
ta un contrast amb la cultura tradicional japonesa, que fins a aquell moment
apostava (tenint en compte els recursos limitats del Japó i la seva densitat de
població ja des d'antic) per la frugalitat, la senzillesa i la despesa moderada.
Respecte a l'alimentació, l'arròs en continuava essent la base, complementat
a les regions més pobres per substituts més barats i fàcils de conrear (com la
patata o el moniato ja esmentats). També es va estendre l'ús d'alguns productes
de luxe, com ara el sucre, les fruites i les verdures, el peix o el tofu i el sake. El
nombre de restaurants va créixer de manera significativa a tot el país. Tot això
retrata la imatge que habitualment es té del Japó tradicional, que en realitat
és la del Japó Tokugawa, i que es va trencar sobtadament a mitjan segle XIX,
en un moment en què el Japó començava a entrar en el sistema de relacions
internacionals i, en part, a causa d'aquest fet.
Cal entendre l'arribada dels països occidentals com un element més del procés
d'expansió imperial de les grans potències al Pacífic i l'Àsia oriental. El prece-
dent és la Xina, que el 1842, després de la derrota en la Primera Guerra de
l'Opi contra la Gran Bretanya, va haver de firmar el primer d'una llarga llista
de tractats desiguals. Aquest fet va ser percebut des del Japó com una greu
amenaça que es podia estendre fins al seu territori.
El 1844 els holandesos van intentar arribar a un acord amb el bakufu per acon-
seguir un relaxament en les restriccions a què es veien sotmesos els occidentals
en territori japonès. Les negociacions no van obtenir cap resultat. També la
Gran Bretanya, França i els Estats Units van dur a terme aproximacions al Go-
vern japonès sense que hi hagués conseqüències. No va ser fins al 1852 quan
els Estats Units, que consideraven el Japó un punt de proveïment fonamental
a mig camí en el trajecte fins als ports xinesos, van decidir enviar una expedi-
ció naval amb una missió ben definida, dirigida per Matthew Perry. Després de
lliurar la carta del president dels Estats Units amb les seves exigències, Perry va
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 18 Escriptures de la història
amenaçar d'anar a la Xina i tornar amb una armada de guerra. Mesos després,
al començament de 1854 i complint l'amenaça, va tornar a la costa japonesa
amb vuit vapors de guerra nord-americans.
Les negociacions no van ser senzilles. Dins del bakufu les posicions estaven
molt polaritzades. Una facció considerava que cedir davant dels nord-ameri-
cans significaria, a més del perjudici del tractat en si mateix, un desgast del
sistema i el prestigi del bakufu dins del Japó mateix. D'altres, tanmateix, creien
que era impossible enfrontar-se militarment als nord-americans en aquell mo-
ment i que, per tant, calia arribar a un acord que els permetés guanyar temps
per a preparar-se per a una guerra. Finalment, el màxim dignatari del bakufu va
decidir cedir davant de la majoria de propostes de Perry i el març de 1854 es va
firmar una convenció, encara que no es va arribar a cap acord sobre comerç.
Immediatament, els holandesos, els anglesos i els russos van obtenir preacords
similars als de Perry. Les potències occidentals van saber utilitzar a favor seu els
esdeveniments que es desenvolupaven a la Xina. Van suggerir que les forces
que llavors s'estaven preparant per a la Segona Guerra de l'Opi, quan hagues-
sin derrotat la Xina, agafarien el rumb cap al Japó per aconseguir drets que
asseguressin el lliure comerç amb els països occidentals. Finalment, després
d'esforços continus dels representants occidentals, a l'inici de 1858 es va arri-
bar a un preacord entre el Japó i els Estats Units, seguint el model dels trac-
tats firmats amb la Xina. Els ports de Nagasaki i Kanagawa (Yokohama) que-
daven oberts al comerç nord-americà; un any després s'obriria el de Niigata i el
1863, el de Hyogo (Kobe). A més, com passava a la Xina aquells mateixos anys,
un representant del Govern nord-americà residiria a Edo. Finalment, durant
el mateix 1858, davant de l'amenaça que representava el final de la Segona
Guerra de l'Opi a la Xina, el bakufu va firmar el primer tractat entre el Japó i
una potència occidental, els Estats Units, sense haver pogut consultar-ho amb
l'emperador, un fet que tindria una importància primordial.
Les concessions dels funcionaris del bakufu no van ser ben rebudes en moltes
parts del Japó. Però, malgrat això, la Gran Bretanya va aconseguir signar un
tractat amb el Japó aquell mateix any, seguida de França, Rússia i Holanda.
D'aquesta manera, el Japó quedava inclòs en el sistema de tractats desiguals
que van aconseguir imposar les potències occidentals als països de l'Àsia ori-
ental. Molts dels cònsols estrangers que a partir d'aquell moment van comen-
çar a residir al Japó ja havien viscut a la Xina i, de fet, el model comercial que
es va adoptar era el mateix.
Una part destacable de la població japonesa va reaccionar amb un fort rebuig
cap als occidentals –fenomen que es podia apreciar des de feia gairebé dues
dècades a la Xina– i també cap al bakufu i cap al shogun, el seu cap més visible,
perquè no havia sabut salvaguardar l'honor japonès. El fort sentiment nacio-
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 19 Escriptures de la història
nalista que es difondria a partir d'aquell moment va conduir el Japó per uns
camins molt diferents als que ja seguia la Xina i, en pocs anys, va fer entrar el
país en una etapa nova i molt diferent de la seva història.
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 20 Escriptures de la història
2. L'Àsia oriental en la contemporaneïtat global
És durant el segle XIX quan els països de l'Àsia oriental comencen a rebre una
atenció constant d'Occident. Fins llavors, les relacions mantingudes amb la
Xina o el Japó (o amb altres realitats històriques de l'Àsia) eren amb prou feines
una nota anecdòtica escrita al marge de la història dels països europeus. Des
del segle XVIII, però, els països de l'Àsia oriental ja formen part de les dinàmi-
ques econòmiques globals i a mitjan segle XIX són un dels seus elements fona-
mentals, malgrat que són obligats a ocupar una posició perifèrica. Les històries
de les diferents regions del planeta comencen a confluir de manera molt més
evident que en els períodes anteriors, i el que ocorre en els dos extrems del
continent euroasiàtic té una connexió cada vegada més immediata. L'atenció
que els mitjans de comunicació, els intel·lectuals i els polítics de tot Europa
presten a l'Àsia oriental a mitjan segle XIX no té precedents i no decau, al con-
trari, va en augment. Europa i Amèrica es converteixen en un factor determi-
nant de l'evolució històrica del Japó o la Xina. Al final del segle XIX i al comen-
çament del XX, bona part dels ferrocarrils, institucions financeres, empreses
mineres, navilieres o arsenals de la Xina són de titularitat europea o tenen el
capital i assessors occidentals. A més, ja en la primera dècada del segle XX, el
Japó aconsegueix derrotar Rússia, la qual cosa marca un canvi decisiu en la
consideració que Occident té de l'Àsia oriental.
A l'Àsia oriental, l'atenció dedicada a Occident també es multiplica. Des de
mitjan segle XIX, la Xina i el Japó queden inundats per una onada de publicaci-
ons sobre Occident que per primera vegada permeten als intel·lectuals de l'Àsia
oriental conèixer de manera justa les realitats polítiques a què s'enfronten.
Centenars de traduccions de tractats occidentals sobre història, geografia, so-
ciologia, economia, ciències, etc. apareixen en tots dos països; en alguns mo-
ments s'arriben a publicar fins i tot més traduccions de literatura occidental
que de literatura pròpia. D'altra banda, els intercanvis no es limiten només als
llibres. Inicialment, centenars i després milers de xinesos i japonesos abando-
nen el país i se'n van a estudiar a Occident. Tot això transforma no solament
el coneixement que es té d'Occident a la Xina i al Japó, sinó també el coneixe-
ment que tenen de si mateixos. Al Japó es tendeix tan ràpidament a adoptar i a
adaptar les idees que arriben des d'Occident que al començament del segle XIX
ja s'ha convertit en part d'aquest Occident, o com a mínim ha deixat de ser un
paradigma del vell "Orient". La Xina va més lenta, tenallada per les circums-
tàncies tan crítiques a les quals s'enfronta, però tot i així la institució imperial
desapareix i deixa pas a una forma de govern tan europea com la república.
Al llarg del segle XX, la Xina i el Japó són actors globals que participen acti-
vament de la història mundial. El Japó forma part del bloc aliat en la Prime-
ra Guerra Mundial per uns interessos geoestratègics molt definits: aconseguir
ocupar les possessions alemanyes a la Xina. Precisament per evitar-ho, la Xi-
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 21 Escriptures de la història
na participa més directament en el conflicte, i envia milers de treballadors a
França perquè treballin a les fàbriques que alimenten la maquinària de guer-
ra. Poc després, el Japó comença a actuar com un imperi expansiu a l'Àsia: la
invasió de Manxúria i el nord-est i la costa de la Xina representen l'inici de la
Segona Guerra Mundial. La seva aliança inicial amb l'Alemanya nazi i la seva
adherència posterior a l'Eix al costat d'aquesta i de la Itàlia de Mussolini rati-
fiquen la seva vocació de gran potència global. La Xina acaba la guerra amb
milions de morts (aproximadament uns vint milions, segons les fonts xine-
ses) que massa sovint no formen part de les estadístiques oficials de la Segona
Guerra Mundial.
A la segona meitat del segle XX, l'Àsia oriental continua essent un dels focus
més destacats d'una història clarament multipolar. La Guerra Freda s'inicia a
l'Àsia oriental, a la península de Corea, i des de llavors serà un dels escenaris de
les tensions internacionals entre els dos blocs. La partició de Corea, la guerra
posterior i la intervenció xinesa en aquesta guerra deixen pas a les tensions
entre la República Popular (al continent) i la República de la Xina (a Taiwan),
entre les quals es constitueix el teló de bambú. Amb el suport explícit dels
Estats Units, Taiwan es converteix en una peça clau a l'Àsia per a la contenció
d'una Xina que, alhora, abandona la tutela soviètica i fins i tot arriba a prepa-
rar-se per a una eventual guerra amb la Unió Soviètica, al mateix temps que
el Japó inicia la reconstrucció sota la tutela nord-americana. Malgrat els perí-
odes d'aïllament aparent a què el Partit Comunista sotmet la Xina, la història
contemporània de l'Àsia oriental ha deixat de ser una història local, regional o
d'àrea i s'ha convertit en un dels pols més destacats de la història global, i això
ha quedat patent en les últimes dècades, en les quals les barreres i les fronteres
entre països i regions s'han diluït fins al punt que freqüentment són invisi-
bles. Ni tan sols l'Estat que es considera el més tancat del món políticament
no s'escapa d'aquesta tendència: Corea del Nord és també un actor del món
global i les seves decisions poden provocar autèntics terratrèmols en l'escenari
internacional.
Estudiar la història contemporània de l'Àsia oriental, doncs, va més enllà de
conèixer amb més o menys detall una sèrie de fets que ocorren als països que
formen aquesta regió en un moment determinat de la història. No és possible
relatar el món modern i contemporani des d'una perspectiva unipolar, par-
tint d'un únic centre, o bipolar, com proposaven fins fa relativament poc mol-
tes anàlisis; la història ja no es construeix a partir de concomitàncies o esde-
veniments paral·lels en diferents regions que circumstancialment mantenen
punts de contacte, sinó com un ordit plenament interconnectat. L'Àsia orien-
tal emergeix des d'aquesta perspectiva com un dels diversos pols d'aquest "món
policèntric sense un centre dominant" (Pomeranz, 2000, pàg. 4), i com a tal la
seva història ja no pertany a l'espai geogràfic que ocupa, sinó que mitjançant
aquest ordit s'estén més enllà de les seves fronteres polítiques o geogràfiques.
Els diferents esdeveniments que marquen la història del segle XX a la regió en
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 22 Escriptures de la història
són l'evidència més palmària. De manera molt clara en els últims cent anys, la
Xina, el Japó, Corea o Taiwan han estat actors fonamentals d'aquesta història
global contemporània.
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 23 Escriptures de la història
3. L'escriptura de la història de l'Àsia oriental:discursos, problemàtiques i debats
El terme Àsia ja es va començar a usar en l'antiga Grècia, i des de llavors ha
format part de l'horitzó geogràfic de l'imaginari europeu. Durant el període
medieval diversos viatgers, la majoria religiosos amb missions diplomàtiques,
van creuar bona part del continent euroasiàtic fins a arribar a l'Àsia central,
Mongòlia i la Xina, i van escriure les primeres cròniques i els primers tractats
miscel·lanis, testimonis de primera mà de les regions que van visitar.
Després de la caiguda de l'imperi mongol que havia unificat bona part de l'Àsia
i havia facilitat el trasllat dels viatgers, van passar alguns segles fins que els
missioners europeus van tornar a arribar a les regions més allunyades de l'Àsia,
a partir del segle XVI. Eren d'aquests viatgers els primers tractats sistemàtics en
llengües occidentals que es van escriure sobre la cultura i la història del Japó i
la Xina, i també eren seves les primeres traduccions de clàssics del pensament,
de la literatura o de les cròniques històriques que van arribar d'aquests països
fins a Europa. Tanmateix, la història de l'Àsia oriental com a disciplina ja més
madura no neix fins que, al segle XIX, quan el nombre d'occidentals residents
a l'Àsia oriental es multiplica i els interessos polítics i econòmics dels països
euroamericans a la regió assumeixen més protagonisme.
A mitjan segle XIX, al Japó i a la Xina comencen a aparèixer nous tipus de
residents occidentals. Als missioners catòlics del passat s'hi uneixen els missi-
oners protestants, amb objectius similars però metodologies evangelitzadores
molt diferents. A més, els comerciants, que fins llavors havien estat visitants
esporàdics de la costa xinesa o japonesa, deixen pas a un altre tipus d'agent
mercantil, que es converteix amb freqüència en un empresari establert de ma-
nera permanent als ports d'aquests països, i al voltant dels seus magatzems
i fàbriques es despleguen ciutats bigarrades que inicien la transformació del
paisatge urbà de l'Àsia oriental. Les comunitats estrangeres passen, en pocs
anys, de disposar d'unes quantes desenes de membres poc després de la firma
dels primers tractats desiguals, a convertir-se en autèntiques ciutats colonials
que allotgen des de mestres d'escola o sastres a periodistes i polítics. El flux
d'informació que arriba a Occident del que passa a l'Àsia augmenta exponen-
cialment. D'aquesta manera, la necessitat de comprendre les realitats políti-
ques, culturals i socials d'aquests països és cada vegada més estesa. No en va,
la figura de l'orientalista, del sinòleg o el japonòleg neix aproximadament en
aquest context. El nombre de publicacions sobre la Xina i el Japó augmenta
amb rapidesa a mesura que avança el segle i els interessos occidentals a l'Àsia
oriental es consoliden.
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 24 Escriptures de la història
Els primers historiadors de l'Àsia oriental són, amb molt poques excepcions,
missioners o diplomàtics que han residit a la regió durant períodes més o
menys extensos. La perspectiva que ofereixen de l'Àsia oriental està molt mar-
cada per la seva professió, les funcions que exerceixen i les seves expectatives
en aquests països. Són representants d'una cultura i d'uns estats que intenten
dictar la seva norma al mar de la Xina. La seva mirada és moltes vegades for-
tament etnocèntrica, sempre al servei dels interessos dels grans imperis occi-
dentals. Es tracta, a més, d'una mirada contrastiva: no interessa l'Àsia oriental
per se, sinó només en relació amb la història d'Europa o d'Occident.
La cultura europea és indefectiblement un punt de referència i de comparació
constant. Fins i tot quan s'empren termes elogiosos i benintencionats per va-
lorar la cultura –especialment clàssica– de la Xina o del Japó, es fa sempre com
a alteritat, com la incardinació de l'Altre, i com a tal la seva essència consis-
teix precisament a ser una alternativa que contrasta amb la realitat dels països
euroamericans.
En aquest context discursiu, que Edward Said va descriure extensament en
l'obra Orientalisme, la història del passat del Japó i de la Xina es converteix
en una història projectada. Davant la puixança modernitzadora i industrial
dels països europeus, la Xina és descrita com un país ancorat en el passat,
incapaç d'evolucionar, que va tocar sostre com a civilització fa un nombre
indeterminat de segles i que, per tant, fa més d'un mil·lenni que no evoluciona.
Això significa que la Xina en crisi que els europeus descriuen en aquell mo-
ment és una imatge que projecten cap al passat: la Xina sempre ha estat
d'aquella manera, i la seva història, per tant, ha seguit unes pautes que l'han
conduït a aquella situació de crisi inevitable. I amb el Japó ocorre el mateix. El
passat de l'Àsia oriental només interessa per a ratificar aquesta representació
històrica, que a més té un vessant soteriològic, ja que només l'arribada dels
països occidentals i la seva cultura pot salvar els països de l'Àsia d'aquesta le-
targia. Malgrat la duresa de les accions dels grans imperis europeus, els benefi-
cis que aporten als països asiàtics les justifiquen. Així ho expressa un dels pocs
testimonis espanyols que van publicar obres dedicades a algun dels països de
l'Àsia oriental, en aquest cas, la Xina:
Amb l'obertura d'aquest extens imperi al tracte amb les altres nacions, és segur que noseria ell el que menys guanyés amb aquesta mesura; aquestes lleis bàrbares que encaraconserva desapareixerien, i la humanitat hi guanyaria molt [...]; és a dir, entraria a lasenda de la verdadera civilització, que no és cap altra cosa que la disposició dels homesa prendre l'amor del gènere humà com a regla de la seva conducta.
Luis Prudencio Álvarez Tejero (1857). Reseña histórica del gran imperio de China (pàg. 374).Madrid: Fontanet.
L'orientalisme:bibliografia
Edward�Said (1978). Orien-talism. Nova York: PanteónBooks [Traducció castellana(2002). Orientalismo. Madrid:Debate].Sobre la qüestió del'orientalisme i la seva relacióamb la història de l'Àsia ori-ental, vegeu:Arif�Dirlik (1996). "Chine-se History and the Questionof Orientalism". History andTheory (vol. 35, núm. 4, pàg.96-119).Daisuke�Nishihara (2005)."Said, Orientalism, and Ja-pan". Alif: Journal of Compa-rative Poetics (núm. 25).
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 25 Escriptures de la història
Aquest tipus de representació històrica es mantindrà vigent fins ben entrat el
segle XX. L'interès només subsidiari per la història de l'Àsia oriental en deter-
mina la interpretació. Això es tradueix de manera tangible en l'obra dels his-
toriadors de l'Àsia oriental, que busquen en la història del Japó i de la Xina
els mateixos processos que ells mateixos identifiquen en la història dels paï-
sos euroamericans. Occident és la mesura del progrés històric, la norma que
permet identificar les moltes manques que mostra el desenvolupament de la
història de l'Àsia. La representació d'una Xina i un Japó tancats, culturalment
tradicionals i aferrats al passat, i institucionalment i socialment incapaços de
canviar, es reelabora de manera constant durant dècades i es consolida com la
mirada més autoritzada sobre la història de l'Àsia oriental.
D'això, n'és una mostra el fet que, durant les primeres dècades del segle XX,
l'escriptura de la història del Japó i la Xina continua estant en mans de diplo-
màtics, traductors, missioners o funcionaris, és a dir, de representants més o
menys benintencionats de les potències occidentals. Però en els anys 1930 i
1940 comença a emergir de les universitats occidentals una nova generació
d'historiadors. Es tracta de professionals de la història, intel·lectualment molt
més capacitats per treballar amb documents originals i aplicar la metodologia
pròpia de la disciplina i d'oferir una nova mirada de la història de l'Àsia orien-
tal. Aquesta història és a partir d'aquest moment, especialment després de la
Segona Guerra Mundial, molt més sòlida i elaborada. No obstant això, malgrat
el treball sistemàtic amb els arxius i tot i la maduresa de les investigacions du-
tes a terme, l'enfocament que adopten aquests historiadors manté similituds
evidents amb el del període anterior. El paradigma que definia el Japó i la Xina
com a països tancats i taciturns, reacis al canvi i incapaços de modernitzar-se, i
que veia l'empresa imperial occidental com un estímul necessari per a la trans-
formació de l'Àsia oriental, és reinterpretat, però no essencialment qüestionat.
Davant el canvi i la revolució que defineix la història dels països euroameri-
cans, s'encunya per exemple la idea de la transformació dins de la tradició,
com ho mostra el títol d'una de les obres més destacades d'aquest període, East
Asia: Tradition and Transformation, que publiquen dos historiadors de referèn-
cia, J. K. Fairbank i E. O. Reischauer, especialistes en la història de la Xina i del
Japó, respectivament. Aquest enfocament accentua els fenòmens de continu-
ïtat que hi ha al llarg de la història dels imperis de la Xina i el Japó, continuïtat
que s'estructura a partir d'unes bases culturals que emanen de l'antiga civilit-
zació xinesa i s'estenen –alhora que es transformen– per tota l'Àsia oriental al
llarg de més de dos mil anys.
L'obra de Fairbank i Reischauer
John�K.�Fairbank;�Edwin.�O.�Reischauer;�Albert.�M.�Craig (1973). East Asia: Traditionand Transformation. Boston: Houghton Mifflin.
Aquesta obra va ser publicada el 1973 juntament amb A. M. Craig, encara que partia dedues obres prèvies de Fairbank i Reischauer que també duien un títol significatiu:
John�K.�Fairbank;�Edwin.�O.�Reischauer (1960). East Asia, The Great Tradition. Boston:Houghton Mifflin.
Relacions entre la Xina i elJapó
La noció tradicional del'aïllament de la Xina o el Japóha arribat fins als nostres dies iforma part de la percepció po-pular de la història d'aquestsdos països a Occident, mal-grat que les evidències de lessòlides relacions interasiàti-ques demostren que aques-ta presumpta reclusió es basaúnicament en una perspecti-va eurocèntrica de la històriade l'Àsia oriental. Podeu veu-re una mostra, per exemple,de les riques relacions entre elJapó i la Xina durant el perío-de habitualment considerat demàxim aïllament a:Marius�B.�Jansen (2000). Chi-na in the Tokugawa World. Har-vard: Harvard University Press.
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 26 Escriptures de la història
John�K.�Fairbank;�Edwin.�O.�Reischauer (1965). East Asia: The Modern Transformation.Boston: Houghton Mifflin.
Posteriorment, van aparèixer de manera simultània dues obres escrites per aquests ma-teixos autors que reproduïen fidelment la idea del canvi dins de la continuïtat:
John�K.�Fairbank (1978). China. Tradition and Transformation. Boston: Houghton Mifflin.
Edwin.�O.�Reischauer;�Albert.�M.�Craig (1978). Japan. Tradition and Transformation. Bos-ton: Houghton Mifflin.
Des d'aquesta perspectiva, l'autèntic canvi només té lloc al món contempo-
rani, quan les accions dels imperis occidentals trenquen amb aquest desple-
gament històric. Occident continua exercint el paper actiu en les relacions
amb l'Àsia oriental, que assumeix un rol marcadament passiu. Aquestes relaci-
ons alhora ocupen un lloc de privilegi en tot el conjunt d'esdeveniments que
conformen la història de la Xina i el Japó. Segons aquesta perspectiva, sense
l'estímul i l'esperó dels imperis euroamericans, els dos països haurien continu-
at amb el seu esdevenir històric de transformació dins de la tradició. En conse-
qüència, el discurs històric que s'elabora sobre l'Àsia oriental a partir d'aquest
paradigma tendeix a minimitzar tot allò que no té relació directa o indirecta
amb les accions occidentals als segles XIX i XX. La història dels països de l'Àsia
oriental s'ha simplificat i els esdeveniments i processos històrics fonamentals
sovint s'han reduït a una nota marginal.
Només durant els anys 1970 aquests plantejaments comencen a quedar ero-
sionats. Els canvis intel·lectuals d'aquella dècada queden marcats pels esdeve-
niments al Vietnam i l'impacte que aquests fets tenen en els historiadors de
l'Àsia en general, encara que ja en la dècada anterior s'havien produït reacci-
ons destacades al Japó, tant en l'àmbit popular com en l'intel·lectual. La de-
fensa implícita de les accions dels grans imperis a l'Àsia que es podia trobar
en les històries escrites fins a aquell moment es posa en dubte i és denunciada
per alguns joves historiadors, que proposen una relectura crítica general de la
història de les realitats no euroamericanes. A més, el desenvolupament dels
estudis locals sobre la Xina i el Japó i dels moviments nativistes a Taiwan o el
Japó representa un desafiament a les generalitzacions que havien articulat el
discurs històric fins a aquella dècada.
Els arxius i l'anàlisi detallada de les dades que emanen d'aquests estudis mos-
tren una realitat extraordinàriament diversa, diferent a la que les grans estruc-
tures interpretatives vigents havien establert fins llavors. La nova historiogra-
fia que neix a partir d'aquesta època es transforma substancialment. Metodo-
lògicament, és molt més plural, incorpora contribucions d'altres ciències soci-
als, com ara la sociologia, l'economia, l'antropologia, etc., i abandona gradu-
alment els apriorismes culturalistes. Defuig les generalitzacions temporals o
territorials; no es limita a destacar només aquells esdeveniments en els quals la
influència dels països occidentals és manifesta i no té el mateix caràcter pro-
jectiu i categòric que en dècades anteriors. I, abans que res, és més conscient
dels problemes inherents a qualsevol discurs històric.
La nova historiografia
Sobre els canvis que a partirdels anys 1970 experimentala nova historiografia sobrel'Àsia oriental, concretamentla Xina, vegeu:David�Martínez-Robles(2008). "La representació oc-cidental de la Xina moderna:orientalisme, culturalismei crítica historiogràfica". A:Carles Prado-Fonts (coord.)."Orientalisme" [dossier en lí-nea]. Digithum (núm. 10).
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 27 Escriptures de la història
Aproximar-se a la història de l'Àsia oriental, especialment del període con-
temporani, en el qual l'efecte pertorbador dels països occidentals agafa més
protagonisme, exigeix prendre consciència del que fins fa pocs anys ha
determinat la narració històrica d'aquesta regió. L'exemple més immediat
l'ofereix l'adopció d'etiquetes temporals d'ús habitual quan parlem de la his-
tòria d'Europa, com ja hem esmentat. L'ús del terme modernitat té una llarga
història en els estudis de l'Àsia oriental. De vegades es diu que la transició des
de la història suposadament clàssica a la moderna es va produir de manera
traumàtica amb l'arribada dels països occidentals al mar de la Xina; en canvi,
altres vegades es remunta al període Tokugawa i a la dinastia Qing; mentre que
hi ha autors que afirmen que l'inici de la modernitat a l'Àsia oriental arriba
concretament a la Xina amb la dinastia Song, i que al Japó es produeix en un
període posterior. Això ha obligat alguns historiadors a emprar termes alter-
natius (com ara història premoderna, història moderna imperial, etc.), o a rebutjar
l'ús de les categories occidentals per a la història de l'Àsia oriental.
Un segon exemple, centrat en el cas xinès, mostra fins a quin punt les qües-
tions discursives tenen una importància fonamental en la manera com s'ha
escrit la història dels països asiàtics. L'imperi xinès ha estat motiu de milers
d'obres, que han analitzat la seva història, els seus costums, la seva literatu-
ra, la seva organització política, etc. Els manuals ens parlen de la fundació
de l'imperi xinès l'any 221 aC, o d'una història de la Xina de tres o quatre
mil·lennis. Tanmateix, l'ús de termes tan lexicalitzats i assumits com ara la
Xina o l'Imperi Xinès no deixa de ser problemàtic i exigeix una reflexió. De fet,
l'única entitat política que ha existit amb el nom d'Imperi de la Xina (Zhong-
hua diguo) va durar només cent-dos dies, incloent-hi les dates d'establiment
i d'abolició. A més, va tenir un únic emperador, Hongxian, que va ocupar el
tron durant només vuitanta-dos dies. De fet, l'emperador Hongxian –el nom
personal del qual era Yuan Shikai– havia estat prèviament el segon president
de la República de la Xina, la primera entitat política que formalment va in-
cloure el terme Xina en la seva denominació oficial, el gener de 1912. És a dir,
el país habitualment conegut com a imperi xinès en realitat no va existir mai
nominalment, és un invent del món contemporani.
Encara que es tracti aparentment d'una qüestió únicament nominal, les con-
seqüències no ho són. Bona part dels discursos contemporanis sobre la nació
xinesa –que són un element essencial de la vida política i intel·lectual de la
Xina actual– s'articulen a partir de la idea de la continuïtat històrica de l'imperi
xinès i la presumpció que la Xina ha estat durant mil·lennis un mateix país i
una mateixa nació. Tanmateix, els diferents estats (és a dir, dinasties) que hi ha
hagut en territori xinès al llarg de la història s'han caracteritzat per una volun-
tat expressa de no mantenir la mateixa denominació que els seus predecessors,
és a dir, de mostrar-se com una entitat diferent fins i tot nominalment. Un
dels funcionaris que va integrar la primera ambaixada oficial xinesa a Europa
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 28 Escriptures de la història
(1871), quan li van preguntar per què els xinesos anomenaven dimonis estran-
gers els europeus en lloc d'emprar els noms dels diferents països, va respondre
preguntant el motiu pel qual els estrangers,
"els quals, després de dècades d'intercanvis diplomàtics i comercials entre l'est i l'oest,saben que el meu país es diu Da Qing Guo ('gran país dels Qing') o Zhonghua ('els estatsflorits del centre'), continuen insistint a anomenar-lo Xina, la Chine, la Cina, Shina, etc.En què es basen els occidentals per anomenar el meu país d'aquesta manera?"
Lydia Liu (2004). The Clash of Empires. The Invention of China in Modern World Making(pàg. 80). Cambridge: Harvard University Press.
Tenint en compte que les fronteres dels diferents imperis ubicats en el que
actualment anomenem la Xina han fluctuat enormement, la unitat històrica
de la regió podria ser com a mínim posada en dubte. Per exemple, territoris
fonamentals per a la concreció de la idea de la Xina com ara la conca del
Huanghe han arribat a quedar fora del control d'algun dels estats xinesos que
han existit: així va ocórrer durant la dinastia Song, especialment durant el
període Song del Sud, quan la frontera de la Xina estava fixada al riu Huai, i fins
i tot durant algun període al Yangzi. S'ha de dir el mateix de la representació
de la història xinesa que tendeix a considerar els períodes de desunió com
una excepció i les conquestes completes del territori xinès per part de pobles
estrangers com una mostra de la fortalesa cultural de la Xina, ja que aquests
pobles van quedar suposadament sinitzats: pocs manuals indiquen que, des de
la fundació del primer imperi unificat el 221 aC, la unitat dels territoris xinesos
es va trencar diverses vegades i durant un total de més de cinc segles, o que
van estar sota el control de pobles estrangers durant més de tres segles i mig.
Tenir en compte aquestes dades podria ser un desafiament a la idea de la con-
tinuïtat de l'essència xinesa, especialment en aquells moments en què la inte-
gritat política, cultural i física de la Xina va quedar com a mínim erosionada.
No en va, al començament del segle XX, alguns estudiants i joves intel·lectuals
xinesos van reconèixer la novetat que representava el terme occidental Xina.
En un context renovador de crítica a la cultura tradicional –que segons la seva
perspectiva era la responsable última de la profunda crisi en la qual la Xina es
trobava llavors–, van arribar a encunyar un terme pròpiament xinès a partir
de la veu anglesa, i van crear el terme Zhina (Liu 2004: 78-79). Malgrat que
amb prou feines va tenir difusió i que la seva vida va ser efímera, aquest intent
mostra que la idea que s'amaga sota l'ús de Xina és, com a mínim en part,
aliena en aquella època a la realitat a la qual s'aplica.
Aquest tipus de representació històrica de la unitat i continuïtat de la Xina té
repercussions molt palpables i de gran actualitat. Per exemple, bona part de
les al·legacions oficials sobre la legitimitat de les pretensions xineses sobre el
Tibet es basen en consideracions històriques. Una representació alternativa de
la història xinesa podria sostenir, però, que quan l'altiplà del Tibet va entrar en
l'òrbita xinesa ho va fer com un territori sota el control del mateix conqueridor
(l'imperi mongol) que també controlava el territori xinès; o que en el moment
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 29 Escriptures de la història
de màxima influència xinesa en aquesta regió, durant la dinastia Qing, tot el
territori xinès estava dominat per un poble estranger, els manxús, que van ser
els que en realitat van aconseguir influir de manera decisiva en el Tibet.
La nostra intenció no és en cap cas posar en dubte els elements de continuïtat
(bases intel·lectuals, formes d'organització política, tecnologies culturals, etc.)
que ens permeten parlar amb propietat de la Xina i de la seva història, sinó
destacar que fins i tot el més establert i aparentment indubtable –en aquest
cas l'existència mateixa de la Xina com a objecte històric, tal com se la concep
tradicionalment– es pot sotmetre a anàlisi, tenint en compte que és una part
essencial de les representacions discursives que determinen la nostra manera
d'entendre la història de l'Àsia oriental. Alguns dels aspectes més fonamentals
de la història de la Xina i el Japó són objecte de debats oberts que exigeixen
que el seu estudi s'hagi d'afrontar d'una manera dinàmica i viva. Una part
destacada de la historiografia contemporània està duent a terme un procés
d'anàlisi, reflexió i relectura del que ha estat la història d'Àsia i com aquesta ha
estat representada, en l'obra tant dels historiadors occidentals com en la dels de
l'Àsia oriental, mentre incorpora les noves troballes en esquemes interpretatius
molt menys rígids i apriorístics que els utilitzats fins fa pocs anys.
En aquest sentit, aquests materials pretenen oferir un primer cop d'ull general
a la història de la Xina i el Japó dels segles XIX i XX, conscients dels problemes
que comporta i les cauteles que exigeix aquest objecte d'estudi i tenint en
compte alhora que es tracta d'un àmbit que forma part d'importants debats
historiogràfics, no solament relacionats amb l'Àsia oriental, sinó també amb el
paper que aquesta regió ha tingut i segueix tenint en el procés de globalització.
CC-BY-NC-ND • PID_00197496 31 Escriptures de la història
Bibliografia
Álvarez Tejero, Luis Prudencio (1857). Reseña histórica del gran imperio de China. Madrid:Fontanet.
Dirlik, Arif (1996). "Chinese History and the Question of Orientalism". History and Theory(vol. 35, núm. 4, pág. 96-119).
Fairbank, John. K. (1978). China. Tradition and Transformation. Boston: Houghton Mifflin.
Fairbank, John. K.; Reischauer Edwin. O. (1960). East Asia, The Great Tradition. Boston:Houghton Mifflin.
Fairbank, John. K.; Reischauer Edwin. O. (1965). East Asia: The Modern Transformation.Boston: Houghton Mifflin.
Fairbank, John. K.; Reischauer Edwin. O.; Craig, Albert. M. (1973). East Asia: Tradi-tion and Transformation. Boston: Houghton Mifflin.
Jansen, Marius B. (2000). China in the Tokugawa World. Harvard: Harvard University Press.
Liu, Lydia (2004). The Clash of Empires. The Invention of China in Modern World Making.Cambridge: Harvard University Press.
Martínez-Robles, David (2008). "La representació occidental de la Xina moderna: ori-entalisme, culturalisme i crítica historiogràfica". A: Carles Prado-Fonts (coord.). "Orientalis-me" [dossier en línea]. Digithum (núm. 10).
Nishihara, Daisuke (2005). "Said, Orientalism, and Japan". Alif: Journal of Comparative Po-etics (núm. 25).
Pomeranz, Kenneth (2000). The Great Divergence. China, Europe, and the Making of the Mo-dern World Economy. Princeton: Princeton University Press.
Reischauer Edwin, O.; Craig, Albert. M. (1978). Japan. Tradition and Transformation.Boston: Houghton Mifflin.
Said, Edward (1978). Orientalism. Nova York: Panteón Books [Traducció castellana (2002).Orientalismo. Madrid: Debate].