1
2
3
INTRODUCCIÓ
Quan vaig començar a estudiar Història, iniciàvem una època i l’acabàvem, com si
no hagués començat per certes causes i no hagués tingut cap repercussió. Amb la
Guerra Civil sovint passa el mateix, la gent sap coses sobre els tres anys que va
durar, però no es para a pensar que va començar per raons més profundes que un
general que volia tenir un país, i que quan va acabar l’única feina no va ser netejar
els camins per on havien passat els soldats i deixar-ho tot com nou. Una guerra no
és una cosa que passi de cop i volta i després s’oblidi, encara menys si l’has viscut.
Les diferents etapes de la història estan relacionades entre elles, i ara més que mai,
el que passa en un lloc sempre ve determinat pel que passa a la resta del món.
Els objectius del meu treball de recerca, que consisteix en un treball d’investigació a
partir de certa documentació trobada (n’hi ha una mostra a la pàgina número 70),
són investigar el recorregut i les accions de Francesc Busom Aguilar durant i
després de la Guerra Civil Espanyola, investigar fets concrets de dita guerra, el
perquè d’aquesta i les seves conseqüències, demostrar la importància clau de la no
intervenció de les democràcies occidentals en la guerra i la seves conseqüències i
com la guerra va canviar l’estat espanyol i la seva població.
El suport més important, la base del treball, han estat els diaris del meu avi, que va
escriure al les mateixes trinxeres, just quan succeïa la guerra. Tot escrivint, deixava
plasmades les impressions i sensacions que el front produïa no en ell sol, sinó en
tots els soldats que hi eren, com aquest fragment:
Al voltant d’aquest diari, que va ser escrit majoritàriament a les trinxeres he anat
recreant la guerra, si ve no dia per dia, com feia ell, si centrant-me en els punts més
importants i decisius, explicant les particularitats de cada moviment. A més a més,
he investigat la totalitat de la guerra, no tant sols en els llocs on era l’avi sinó en tot
l’Estat; és per això que he considerat oportú el·laborar un eix cronològic que recull
els fets previs i posteriors al conflicte, així com la guerra en si mateixa. A part,
també he inclòs una entrevista a Pilar Mirabent, qui va viure la guerra de nena i va
presenciar l’exil·li de milers de persones un cop acabada, ja que el meu treball
també recull els canvis que la guerra va produir en la societat i les impressions que
hi va crear
Amb aquest projecte no vull tant sols narrar què va passar durant la Guerra Civil
Espanyola, no em vull limitar a explicar que va fer cada bàndol, vull aprofitar
l’experiència que va tenir el meu avi al front i reflectir d’una manera una mica més
personal, que va significar aquella guerra, que per la meva generació sembla tant
llunyana, pels habitants d’Espanya. A més, també vull deixar constància de com
d’importants en foren les intervencions de la resta de països, el perquè uns van
intervenir més i d’altres menys, i com de diferent podria haver estat, no el resultat
Veiem que anem cara a la mort amb la sang freda,
i aquest és el camí més lleig i més curt que hi ha a
la vida i som tant joves…
4
de la guerra, sinó el futur de tota Espanya, si la República hagués rebut l’ajuda
necessària.
Per últim m’agradaria agrair els temps que la senyoreta Pilar Mirabent ha dedicat
en els nostres debats sobre el passat i el futur, l’ajuda prestada per Toni Bofarull i
els seus magnífics serveis d’enquadernació i el suport incondicional dels meus
pares, que em van animar a rescatar aquesta memòria perduda. Gràcies a tu també
avi, siguis on siguis. Tu ets l’ànima d’aquest treball.
5
EL PRELUDI (1917-1937)
El meu avi, Francesc Busom Aguilar, va néixer el 21 de gener de 1917 a la ciutat
costanera de Vilanova i la Geltrú. Era el segon de cinc germans, dos nois i tres
noies, fills d’Àngel Busom Badia, ferroviari i més tard cap d’estació, i de Josefina
Aguilar. Durant un temps la família va viure a Vilanova, una ciutat on molts
ferroviaris feien vida, però degut a la feina de son pare, anaven de poble en
poble. Durant la seva infància, la societat espanyola va estar molt marcada per
la crisi de la Restauració, una etapa molt convulsa, de canvis, tant socials com
polítics i culturals, que s’allargà fins al 1931.
De petit va viure durant uns anys a la vila de Sitges, al carrer Sant Sebastià
número 1, i tot i que la seva família era de classe treballadora, va assistir a una
escola privada, a prop del que és ara l’Hort de Can Falç, ja que els seus pares
van veure que tenia una ment molt desperta. Durant aquest temps, quan ell
tenia uns sis anys, un fet va sacsejar l’Estat espanyol, la intervenció militar del
general Primo de Rivera l’any 1923, consentida pel rei Alfons XIII i potenciada
pel successiu fracàs de les solucions regeneracionistes dels dos partits dinàstics
(Conservador i Liberal), entre 1902 i 1923, afegit a les diverses crisis (1905, 1909
i sobretot 1917), l'escalada de violència social (pistolerisme) i la radicalització de
l'oposició. Amb la intervenció militar s’instaurà una dictadura militar amb certes
característiques feixistes, que acabava amb els 32 governs democràtics formats
des del 1902 (mostra de la gran inestabilitat), i que el rei, Alfons XIII, acollí amb
els braços oberts.
En un principi, Catalunya, igual que la resta dels Països Catalans, no rebutjaren
la dictadura, car es feren promeses regionalistes per part del règim, que feren
que els sectors més conservadors del catalanisme (que va establir-se durant
aquesta època), i en especial la Lliga Regionalista, veiessin la dictadura amb
bons ulls, però ben aviat, a finals de 1923 mateix, varen retirar el seu suport, ja
que es prohibí l’ús de la llengua i la bandera catalana en àmbits públics, ja que
es consideraven actes d’agressió a la unitat de la pàtria; a principis de 1924,
quan Primo de Rivera comunicà la seva intenció de destituir les diputacions
provincials (en el nostre cas la Mancomunitat, que va ser finalment dissolta el
març del 1925) un seguit de fets es desencadenaren, i feren que la CNT hagués
de passar a la clandestinitat, que Acció Catalana condemnés el règim i impulsés
un document de greuges adreçat a la Societat de Nacions (abril del 1924), que
membres d'Estat Català preparessin un complot, fracassat, contra el rei que
havia de tenir lloc entre el túnel del Garraf i la nostra vila sitgetana (maig del
1925), i que poc temps després Macià intentés la invasió des de França, en el
que després s’anomenà Fets de Prats de Molló (que s’iniciaren el 30 d’octubre
del 1926 i s’hagueren d’avortar cinc dies després). També s’atacà la caserna de
les Drassanes de Barcelona i es participà en el complot de la nit de Sant Joan
del 1926 a Tarragona. Arran d’això Primo de Rivera va veure la oportunitat per
6
endurir encara més la seva política, amb la qual cosa la majoria dels catalanistes
deixaren de donar suport a la Lliga i optaren pels grups no monàrquics i pels
republicans.
A partir de l’any 1929, amb el crac del 1929, hi hagué una crisi econòmica
mundial, agreujada a Espanya per les tensions socials (els opositors al règim,
que cada dia eren més) i la falta de modernització de la indústria i del camp, ja
que Primo de Rivera havia pres una política de grans inversions públiques,
dirigides a la construcció de ferrocarrils, carreteres, una Espanya aparentment
moderna. Aquestes inversions eren sufragades per crèdits internacionals,
bàsicament nord-americans, i amb l’arribada del crack, aquests crèdits varen
flaquejar, i a Espanya es van nacionalitzar les empreses de petroli. Tots aquests
moviments es varen fer sense ser passats pel parlament, i en flaquejar els
crèdits, tots els enemics del general, inclosos els magnats del petroli, els polítics
(dels quals havia passat completament), i la petita burgesia (que cercava el
poder polític), carregaren contra ell. A causa de la forma tant personal amb la
que el dictador governava, les classes altes (feudals) retiraren el seu suport a
Primo de Rivera,, i Alfons XIII, veient que la popularitat del general queia en
picat, se’n desentengué; llavors el dictador va ser forçat a dimitir. Amb la
sortida de Primo de Rivera es formà un govern provisional, presidit pel general
Dámaso Berenguer, un general proper a l’entorn del rei (cosa que els polítics
mai li perdonaren, ja que torna a girar-los l’esquena), iniciat el 28 de gener de
1930 i finit el 14 de febrer de 1931, anomenat de forma humorística la
Dictablanda. Es convocaren eleccions per l’abril del mateix any, i Alfons XIII, en
un intent de tornar a la política bipartidista de la Restauració i conservar el tron
restituí la constitució de 1876. Però la societat espanyola sentia una gran
desafecció en vers la monarquia, igual que els polítics, ja que Alfons XIII va ser
un rei que va viure aliè a l’opinió pública (com be mostra l’elecció del general
Berenguer com a cap del govern provisional), camuflat rere una màscara de
modernitat un esperit conservador; i els republicans triomfaren en les eleccions,
proclamant la Segona República el 14 d’abril de 1931 i forçant al rei a
abandonar l’estat. Llavors a Barcelona, Lluís Companys es presentà a la casa de
la ciutat, prengué la vara d'alcalde i proclamà la República des del balcó, alhora
que hissava la bandera republicana tricolor. Poc després, Francesc Macià duia a
terme l'establiment de la República Catalana des del balcó del palau de la
Generalitat hissant la bandera de les quatre barres i nomenant el govern
provisional de Catalunya, que ell mateix presidí. Però tres dies després, amb la
visita a Barcelona de tres ministres del govern provisional de Madrid es produí
l'acord de substituir la República Catalana per una Generalitat de Catalunya i
s’elaborà un estatut d'autonomia que havia d'ésser aprovat en definitiva per les
corts espanyoles.
Per aquest moments, Francesc Busom ja tenia catorze anys i havia viscut entre
diferents guerres (la del Marroc, la Gran Guerra...), envoltat de grans vagues i
7
repressions, amb una economia malferida i una guerra de partits i influències,
on el poble normalment era oblidat i ara lluitava per fer-se sentir.
Als disset anys, quan el seu pare ja era cap d’estació, tota la família va anar a
viure a Martorell i un enginyer, del qual desconeixem el nom, va decidir pagar-li
els estudis perquè ell també fos enginyer. Era un noi realment molt llest, centrat,
a qui li encantaven les maquines i era força bo dibuixant. També era un jove
amb conviccions, ja que militava en les joventuts socialistes (un fet estrany,
perquè els partits amb més força al país eren els anarquistes i els republicans).
Però les coses feia temps que anaven maldades, i la República no aconseguia
resoldre els problemes que Espanya arrossegava des de feia anys, i que havien
enfonsat la dictadura. Primer per les divisions entre dretes i esquerres, que
s'anaren agreujant, i pels problemes derivats de la crisi econòmica mundial, i de
la ineficàcia de la majoria accions que intentaven pal·liar la crisi i el malestar
populars. En segon lloc, per les circumstàncies internacionals desfavorables que
li va tocar viure a la República: la crisi econòmica dels anys 30 i l'ascensió dels
règims totalitaris (com el feixisme o el nazisme) no ajudaren en res a la voluntat
dels republicans, especialment els d'esquerra, de crear un règim democràtic
estable. A més a més, en temps de crisi és ben sabut que la gent tira cap als
extrems, i al no poder fiar-se de la república, la classe alta, espantada per
l’arribada al govern de l’esquerra radical, va donar suport a les dretes,
conservadores, que sempre havien estat lligades a l’aristocràcia que regia gran
part d’Espanya.
Aquest era un caldo de cultiu perfecte per a un cop d’estat, protagonitzat per
una classe alta que veia en perill la seva posició, una església que es veia
desacreditada i uns militars amb ganes de poder. Les causes principals de
l’alçament militar varen ser polítiques i econòmiques: la divisió existent en el
terreny ideològic dels espanyols. Després de la caiguda de la monarquia en
1931, hi havia moltes divisons entre els republicans que van desembocar en
diverses faccions polítiques, com els socialistes, comunistes, separatistes...
Durant la Segona República la polarització de la política espanyola que es va
iniciar a la fi del segle XIX aconsegueix el seu auge. A més, la crisi econòmica en
la qual el país es va veure embolicada va contribuir a la separació entre els
sectors de la població. Els treballadors i camperols, que havien viscut en
condicions pèssimes fins al moment, van creure que amb l'arribada de la
Segona República milloraria la seva situació. Però la realitat va ser molt diferent,
i les seves condicions no van millorar.
L’espurna que va fer que la foguera s’encengués va ser la tràgica mort de Calvo
Sotelo. El 12 de juliol va morir assassinat el tinent de la Guàrdia d'Assalt José
Castillo. Aquest era molt conegut per la seva ideologia d’esquerres i es va
creure que els assassins havien estat grups falangistes radicals. Com a
8
represàlia, va ser segrestat i assassinat Calvo Sotelo, que era membre i líder de
l'oposició al Front Popular (coalició departits d’esquerres). Aquest crim va ser el
que va convèncer als militars dirigits per Franco de la necessitat de donar un
Cop d'estat. El que no s'esperaven és que aquest cop desembocaria en una dura
i llarga guerra de ni més ni menys que tres anys.
Entre els dies 17 i 20 de juliol de 1936 es va produir la insurrecció militar, una
mostra del gust militar pels pronunciaments, que es va iniciar al Marroc i es va
estendre per la majoria de les guarnicions militars. Manuel Goded Llopis va
prendre el poder a les illes Balears, el general Francisco Franco a
les Canàries, Queipo de Llano a Sevilla, Andrés Saliquet a Valladolid i Emilio
Mola, principal planificador de la revolta, a Pamplona. Però aquest cop d’estat,
que en teoria havia de ser ràpid va fracassar en moltes ciutats, on la majoria
republicana va resistir. Per contra, a les regions més conservadores d’Espanya,
com Galícia, Oviedo, o les capitals d’Aragó, la gent va seguir als militars
revoltats. A les dues ciutats més importants de l’estat, Barcelona i Madrid,
l’alçament va fracassar de forma estrepitosa: A Barcelona, els anarquistes amb
la Guàrdia Civil i la Guàrdia d'Assalt, van derrotar els rebels i el general Goded,
que havia arribat de les illes Balears, va ser capturat i empresonat al vaixell-
presó Uruguay fins que un jutjat militar el va condemnar a mort al castell de
Montjuïc. A Madrid la conspiració va estar força desorganitzada i els insurrectes
es van quedar als seus quarters, i finalment van quedar bloquejats per les forces
fidels a la República i les milícies populars. El mig fracàs del cop d’estat militar
va suposar la divisió d’Espanya en dos blocs, i com a conseqüència immediata
l’inici d’una guerra civil.
En esclatar la guerra l’estiu del 36, el germà gran de l’avi, l’Àngel, va allistar-se al
bàndol republicà, i va deixar a Martorell a la mare, les tres germanes i el seu
germà petit, Francesc, que també tenia ganes, tot i tenir 19 anys, d’ajudar a la
República. I aviat ho va fer; a finals de l’any 1937, amb vint anys va decidir
marxar a la guerra, convençut de la victòria republicana, que al menys, sobre
paper era molt clara, ja que el cop d’Estat no s’havia consolidat, i el govern de la
República contava amb el reconeixement de les democràcies europees, de
manera que li era fàcil aconseguir armes, a part que contava amb la sisena
reserva d’or més important al món, mentre que els generals rebels no tenien
reconeixement internacional, recursos econòmics ni una bona força aèria.
Semblava que la intervenció del que dintre d’uns anys serien els Aliats a favor
de la República havia de ser imminent, ja que Franco no va trigar a rebre l’ajut
dels dos grans dictadors europeus, Hitler i Mussolini, juntament amb el de
Portugal. D’aquesta manera, Espanya es va convertir en una prova, un assaig, de
la Segona Guerra Mundial.
9
LA GUERRA (1937-1939)
Així doncs, a finals de Setembre de 1937 (el van incloure a l’allistament el de
setembre del mateix any) Francesc Busom Aguilar va arribar a Torralba de
Calatrava (Ciudad Real, Castella la Manxa), on va rebre la instrucció pre-militar.
Un cop acabada, el destinaren a la 219a brigada, 875é batalló, 3a companyia,
1a Secció, 2a esquadra, on era caporal de l’esquadra dreta, constituïda per
Josep Menchero, Marià Hijón, Màxim Iglesias i Anton Parrot, Anton Doménec.
Fins a les hores, la guerra havia avançat de la següent manera:
El 21 de juliol de 1936 els rebels havien adquirit el control de la zona espanyola
del Marroc, les Illes Canàries, Balears (excepte Menorca), la part d'Espanya al
Nord de la Serra de Guadarrama i del riu Ebre (excepte Astúries, Santander, País
Basc i Catalunya), i el 14 d’agost, amb la caiguda de Badajoz, les dues parts
nacionals, Andalusia (consolidada per l’exèrcit professional del Marroc) i
Castella, es varen veure unides. Tot seguit avançaren per la vall del Tajo cap a
Madrid. Mentrestant, Mola havia pres Irun (15 de setembre de 1936) i Sant
Sebastià, i així deixà aquella zona nord republicana sense frontera amb França.
A la banda republicana, les columnes catalanes ocuparen ràpidament la part
oriental d'Aragó fins a l’entrada d'Osca, que restà assetjada, i les proximitats de
Saragossa. Una força naval procedent de Barcelona i València desembarcà a
Mallorca (16 d'agost), però l'operació fracassà (4 de setembre), a causa de la
poca complicitat entre la Generalitat i el govern de Madrid.
El 7 de novembre de 1936 començà l'atac directe de les tropes de Franco a la
capital espanyola. Per la banda republicana intervingueren les primeres
brigades mixtes, espanyoles i internacionals, que resistiren ferventment
l’invasor, que suspengué l’atac el 23 de novembre del mateix any, i intentar
encerclar la capital espanyola atacant sobre la carretera de la Corunya (29 de
novembre de 1936 - 16 de gener de 1937), de resultats indecisos, batalla del
Jarama (6-27 de febrer de 1937), que acabà en taules, i la batalla de Guadalajara
(8-22 de març de 1937), en què el Corpo di Truppe Volontarie italià, format per
tres divisions de camises negres i una de l'exèrcit regular, després d'haver
trencat el front, fou batut i hagué de replegar-se.
Davant l’impossibilitat de conquerir la capital, el març del 1937 els nacionals
iniciaren l’anomenada Campanya del Nord, que consistir en l’atac contra la zona
republicana del nord, que comprenia Biscaia, la província de Santander i
Astúries (menys Oviedo), i que comportà el tant conegut bombardeig de
Gernika a finals d’abril del mateix any, la caiguda de Bilbao el 19 de juliol i la de
Santander el 26 d’agost. La Campanya finí el 21 de setembre amb l’entrada dels
rebels a Gijón. El comandament republicà reaccionà muntant dues ofensives
per tal d'atreure forces del nord a nous camps de batalla. La primera donà lloc a
la curta però duríssima (de 90 000 homes hi hagué 40 000 baixes) batalla de
10
Brunete (5-25 de juliol de 1937); la segona fou l'ofensiva contra Saragossa, que
permeté als republicans de prendre Belchite (6 de setembre de 1937); l'ofensiva,
que havia començat el 24 d'agost, fracassà perquè no constituí cap amenaça
seriosa contra la capital d'Aragó.
Es muntà una tercera ofensiva, la de Terol, destinada a desviar les forces que
marxaven cap a Madrid. En aquesta fou en la que participà el meu avi. Narra
que sortí l’11 de desembre de 1937 de Torralba, enmig del comiat càlid de la
gent del poble, els quals els apreciaven molt, ja que suposaven un bon negoci
per a les tabernes i les cases de menjar. Desconeixien la seva destinació, i
avançaren a peu cap a Daimiel (situada a uns 2km. de Torralba), des d’on
agafaren una carretera que conduïa a Bolaños, anant en paral·lel a la via fèrria.
Pel camí es trobaren amb d’altres Brigades, i agafaren uns trens que els
portaren fins a l’Encina, on els digueren que lluitarien al front d’Aragó. Aquesta
notícia alleujà al meu avi, ja que sabent-se a prop de casa es troba més
reconfortat pel que sigui que hagi de passar.
De l’Encina passaren per València i Sagunt, des d’on agafaren els Ferrocarrils
Catalans cap a l’Aragó. Desembarcaren a Barracas el dia 13 de desembre i
anaren en camions cap al punt de sortida de l’atac. Anant cap al front passaren
per paisatges nevats i patiren el fred. El dia següent arriben al poble de Cubla,
des d’on s’observen els primers indicis de combat. Allà es situen a un turó, per
on poden divisar les posicions enemigues a Terol, Villastar i la mola de Villastar.
Havent dinat, el comandant interí del batalló, de nom Bartomeu Rodríguez, els
comunica que la seva missió es conquerí Terol pel diumenge vinent, i que l’atac
començarà a les 10 de la nit. Després de sopar, recullen el motxilla i agafen
bombes de mà, i intenten descansar, tot i que molts no poden.
Arribada l’hora el capità de la companyia, Antoni Garcia, els fa formar, i
comencen la desfilada, creuant el poble (que ja ha estat evacuat) i se situen rere
un turó.
El dia següent, 15 de desembre, comencen l’ofensiva a les set de matí, donant el
senyal una bateria del 7.5 a tot el front de Llevant, que fa cercle a la ciutat. De
moment, el seu batalló, situat al sud de Terol, està en reserva, i es per això que
l’avi va poder escriure tot el que ell podia veure que succeïa al seu voltant. Les
bateries llençaven trets contra Terol i la Mola de Villastar, ajudades per l’aviació
republicana. Al migdia el batalló 875 se situa sota el turó on estava esperant, i
els membres veuen com passen molts ferits, inclosos els dos instructors russos
(la URSS participà activament en la Guerra Civil Espanyola, igual que Itàlia i
Alemanya, tot i que la Societat de Nacions havia establert un pacte de no
col·laboració i havia prohibit la venda d’armes. D’aquesta manera, Rússia va
proveir la República amb 806 avions, 362 tancs i 1,555 peces d’artilleria, a part
de soldats).
11
El 16 de desembre, els nacionals són desallotjats de la Mola de Villastar, i els
republicans avancen cap a Villaespesa, el que fa que els nacionals obrin foc
molt fort contra ells. Això provoca una gran confusió entre els republicans, i són
obligats a retirar-se la mateixa nit, quan ja estaven sobre mateix de Villaespesa.
Es retiren fins al punt de sortida, perseguits pel foc enemic, i el batalló 875 fa
guàrdia.
Unes hores més tard, ja el 17 desembre, comença a nevar i els republicans
reprenen els setge de Terol. Avancen molt territori, i a la nit intenten assaltar
una cota molt alta, impossible de prendre, així que reculen, amb la roba mullada
i els peus glaçats a causa de la neu (a diferencia dels nacionals, l’uniforme dels
republicans era molt precari, duien espardenyes, gens preparat pel fred que els
esperava a Terol). Reintenten prendre dita cota, però es fa impossible a causa
del foc d’un franctirador que domina tota la posició. Degut a les baixes i a la
impossibilitat de prendre la cota, es cancel·la l’atac. Amb això surt a relluir la
desorganització de la brigada, segons el meu avi, i en general, de tot l’exèrcit
republicà, que era, de fet, un reflex de les baralles entre les esquerres que hi
havia hagut durant el govern, i que continuaven presents en la guerra.
En la matinada del 18, comença l’atac sobre la mateixa Villaespesa. Els rebels se
n’adonen, i els ataquen durament, amb el que el meu avi anomena “el quien
vive” (una bateria molt forta). El batalló respon amb uns quants trets.
Ràpidament es prenen posicions, i l’esquadra de l’avi se situa al cim d’un petit
terraplè, a les primeres files de la tropa. Avancen ràpidament, cap a les
flamarades de trets que llencen les metralladores enemigues. De sobte se sent
un soroll molt fort, i l’avi sent una escalfor a la cuixa, la sang que rajava. Es tirà
de costat de pressa, i es fa una primera cura, intentant aturar l’hemorràgia. Es va
arrossegar per la neu, en mig del foc creuat i va fer senyals als seus companys,
per tal que deixessin de disparar, amb el temps just, arribar a la posició amiga, i
el combat de projectils prosseguí. Va deixar la seva munició als altres soldats i
ells li assenyalaren el camí per on podia anar a aixopluc de les bales. Seguint
aquell camí es trobà amb el càpita Garcia, que ja donava ordres de retirada.
L’avi li demanà ajut, i el capità, juntament amb un camiller anomenat Saturnino
Guerra, el traginaren. La retirada fou desordenada, i el meu avi comenta que
cert sotsoficial, al qual anomenaven el Venga Ven Torralba (era el seu crit de
guerra de matí quan estaven a Torralba), i que havia declarat la seva valentia
durant l’organització de la Companyía, era dels que corria més.
Els feixistes, en adonar-se de la retirada enemiga, es desplegaren i encerclaren
als republicans. Era molt difícil pels dos acompanyants del meu avi escapar amb
ell, així que ell mateix decidí que el deixessin allà, amagat entre unes mates, i
que almenys ells dos salvessin la pell.
12
El meu avi passà tota la nit allí, cobert de neu (el que aturà la hemorràgia i evità
que morís dessagnat), fins que al matí del dia següent, 19 de desembre, va
sentir com els rebels cantaven “Legionarios a vencer, legionarios a morir” i ell es
preparava per una mort imminent. Però no fou així, els nacionals el descobriren
i li encararen els fusells, però com que ell estava ferit li tingueren consideració i
el portaren fins a un lloc de socors a Villaespesa. Allà l’intentaren curar el millor
que pogueren (eren només camperols), i li prengueren la filiació (li preguntaren
per les seves ideologies), contestant l’avi de manera que la seva situació no
empitjorés. Després de curar-lo li donaren llet amb conyac i el calçaren amb
mitjons de llana i espardenyes.
En arribar la nit, l’avi perd tota esperança de tornar al seu batalló, i es evacuat
amb altres ferits i armament cap a l’hospital de Terol, marxant amb camions. Al
poble es queden de 40 a 47 presoners, que en ser alliberat el poble pels
republicans són recuperats.
Durant aquests dies, els pares varen rebre una carta de l’exèrcit republicà, en la
qual els comunicaven que el seu fill, Francesc Busom Aguilar, havia mort mentre
els republicans intentaven prendre Terol. Segurament, el que deuria passar va
ser que durant la retirada varen morir tants soldats, molts del batalló 875, que
resultà pràcticament exterminat, que simplement el donaren per mort, tot i no
tenir el cos. Així es mostra altre cop la desorganització que hi havia en l’exèrcit i
el govern republicans.
Un cop a Terol, porten a l’avi a l’Hospital General (situat a la Plaza del Torico),
on l’operen (sense anestèsia) i li extreuen part de la metralla. Allà li tornen a
prendre la filiació i li diuen que el seu govern es troba a Portbou, una mentida
(segons l’avi, produïda per el fanatisme o la fantasia), ja que el govern es troba a
Barcelona, molt tranquil, paraules textuals. A l’hospital té ocasió de parlar amb
una senyoreta, la qual està convençuda que la guerra és absolutament
necessària per tal de mantenir el domini feudal (una de les principals pors de la
classe alta durant la República i una de les causes de la guerra, com ja he
explicat abans).
Un cop acabada la cura, l’avi es traslladat al Casino que havia estat habilitat com
a hospital, i està (encara existeix) just davant de l’hospital, el qual es veu que
estava envoltat per una columna de cotxes i autobusos cremats. En el Casino el
porten a una sala apartada, on hi ha altres soldats republicans. Estan separats
de la resta dels ferits, i són atesos per unes monges. Els sanitaris, que saben qui
són, els recomanen que no diguin res que posin en perill la seva situació, més
ben dit, la seva vida. Amb aquest avís el meu avi queda molt sorprès, ja que ell
creia que la majoria d’espanyols estaven a favor dels feixistes.
De bon matí, el 19 de desembre, l’aviació republicana bombardeja el Casino,
amb tan mala sort que ensorra la sala on estan els presoners republicans. Per
13
sort l’avi no en surt ferit, tant sols uns quants vidres clavats a la cara, altres
companys moren esclafats per les runes.
Passen dies amb bombardeigs constants, i la majoria de feixistes estan
neguitosos, ja que l’atac de Terol els havia pres per sorpresa i no estaven
acostumats a estar en desavantatge; explica el meu avi que n’hi havia un que
voldria tenir a mà un roig i menjar-se’l viu. L’avi entén que els companys
republicans ja estan dins de Terol, i un dia, pels volts de Nadal (suposo que el
dia 22 de desembre, dia en que es va prendre Terol) se sentí el crit de “Visca la
República!”. Durant aquests dies es passen moments crítics ja que als ulls dels
nacionals, l’avi i els seus companys eren “rojos” que es trobaven dins mateix de
l’hospital, mentre que els seus companys es passejaven pels terrats llençant
bombes de mà. Això obliga als feixistes que comanden l’hospital a muntar
mesures de defensa, però és un intent inútil, i poc després, els republicans
incendien el teatre del Casino. El cap de l’hospital pren la decisió de enviar un
presoner ferit als republicans, perquè negociï les condicions de rendició, però és
en va, ja que algú ho diu a la Comandància (govern feixista de la ciutat), i
aquesta amenaça d’afusellar al cap si duu a terme el pla, tot i que sap que si no
es rendeixen aviat, moriran moltes dones, ferits i nens a causa de la falta
d’assistència, però el cap de la Comandància, el coronel Rey d’Harcourt, era un
os dur de rosegar.
Pocs dies després de l’incident, una mina explotà sobre de l’improvisat hospital,
causant moltes morts, però sense ferir a l’avi, per sort. Després d’això, el
personal de l’hospital perdé el nord, i es posaren a resar i cantar himnes
feixistes, encomanant-se a les forces de Déu i a unes de rebels que estaven a
punt d’arribar segons ells. Mentre es confiaven a la Divina Providència, se sentí
el rum-rum d’un tanc, que començà a tirar trets dins mateix de l’hospital (es
cometeren moltes barbaritats durant la guerra, per part de totes dues bandes).
Llavors s’hagué d’evacuar l’hospital, anant cap al de l’Assumpció, quedat els
“defensors” de Terol arraconats al el Quartell de la Guardia Civil, la Delegació
d’Hisenda, el Govern Civil, l’Hospital de l’Assumpció, el Seminari, i el Banc
d’Espanya. Els “caps” de Terol volien conservar la calma, però a la població,
víctima d’un setge molt dur i la cruesa de l’hivern, tant se li en donava anar a
Saragossa (feixista) com a València (republicana). El menjar i l’aigua aviat varen
ser escassos, i els petits furts començaren a ser habituals durant la nit.
Rondant per l’hospital l’avi trobà a un company de la mateixa companyia, que a
la vegada, era amic d’un presoner de la 87a brigada, dels quals no se separà
durant el seu captiveri a Terol.
El 30 de desembre explotà una mina al Casino de Terol, i poc després dues més,
una al Banc i l’altre a la Comandància. Això va fer que les ganes que tenia la
població de poder sortir dels edificis “segurs” augmentés, tot i que la
14
Comandància no ho va permetre, de la mateixa manera que els plans de fuga
de l’avi i els seus amics s’acceleraren, ja que hauria resultat paradoxal que els
soldats republicans fossin abatuts per les seves pròpies forces. A l’Hospital es
veien passar constantment lliteres amb ferits i morts de gangrena i dones
gelades.
Desesperats, als feixistes oficiaren una missa el dia de Reis, demanant a Déu
(que segons ells estava de part seva) l’arribada de les seves forces d’ajut. I el 7
de gener de 1938, a les dues de la tarda, l’avi i el seu amic valencià (el de la
mateixa companyia) sortien de l’hospital, acompanyats de la resta de presoners
republicans, per unir-se als companys que els esperaven a l’altra banda de la
plaça, i que els havien alliberat. Aquesta evacuació va ser possible gràcies a que
el coronel Rey va rebre a un comissari republicà que li indicà la ràpida explosió
d'una mina sota la Comandància i un atac definitiu que acabaria amb la
resistència i li oferí l'evacuació de la població civil, degut al caire que estava
portant la batalla. El coronel acceptà l’evacuació, efectuada gràcies a la
mediació de la Creu Roja Internacional, però no volgué pas rendir-se. Tot i la
seva resolució, el 8 de gener de 1938 Terol es alliberada al complert, ja que els
soldats feixistes que quedaven al Seminari (l’últim reducte rebel) van començar
a fugir.
La batalla de Terol va acabar, aparentment, però amb un cost molt elevat per als
republicans, ja que els va deixar exhausts. El pla següent per als republicans era
partir el territori nacional en dos, i així atacar el front d’Andalusia, mentre que
els nacionals tenien pensat anar contra el front d’Aragó per arribar fins al
Mediterrani i dividir així la zona republicana. Paral·lelament, Franco va iniciar
una contraofensiva a Terol, que va caure en mans nacionals el 22 de febrer de
1938.
Tornant a l’avi, després de ser alliberat, és evacuat immediatament per ordre del
capità Nieto a Mora de Rubielos, havent abans, xerrat i menjat amb els
companys. Des de Mora, el dia 8 de gener de 1938 surten en tren a la una de la
matinada fins a Alacant, on ell és hospitalitzat degut a les ferides que tenia a la
cuixa esquerra. Mentrestant, la seva família va rebre un comunicat conforme ell
havia mort durant la batalla de Terol, per saber després, quan la ciutat es va
rendir, que no era així. Tenien els dos fills a la guerra i no en sabien res d’ells.
L’avi va ser atès a l’hospital militar i es va estar al pavelló B, llit 6, sala 10, on tots
els soldats eren del mateix front o havien anat al mateix tren. Va passar tres
mesos i 26 dies hospitalitzat, però va passar una setmana a l’hospital d’Elda, per
motius desconeguts per mi. D’allà en conservo la targeta d’alimentació. El
temps que va passar hospitalitzat va ser dur, bé, més aviat dolorós. El van haver
de tornar a operar, i no hi havia anestesia, de manera que el tingueren de lligar
al llit. Per sort, la companyia va ser bona i un cop recuperat, va ser donat d’alta
15
el 5 de maig del 1938 i el 15 de juny va incorporar-se en el poble d’Usanos
(Guadalajara) a la 98a Brigada 389é Batalló 4a Companyia de la 14a Divisió. Allà
va tenir 15 dies de descans i l’1 de juliol va rellevar a la 6 Brigada de
Carrabineres al front. Aquell front va ser més tranquil, ja que tan sols havien de
fer dues hores d’escolta a la nit. Portaven una vida força rutinària, s’estaven al
campament, anaven en camió fins al front i allà rellevaven als companys, de tant
en tant feien desfilades, i mentrestant vigilaven l’enemic, aquests els feien
discursos, parlant de la seva victòria ofensiva a l’est, i de la seva convicció en
una victòria definitiva propera.
L’avi, mentre havia estat hospitalitzat, s’havia perdut bona part de la guerra.
Després de la batalla de Terol, el front d’Aragó continuava obert al nord, des
dels Pirineus fins a Montalban. Franco va llançar tres atacs al front: el primer des
d’Osca cap a les faldes del Pirineu, el segon des de Saragossa cap a Lleida i
l’últim des de Saragossa cap a la vall de l’Ebre. L’exèrcit republicà, esgotat per la
cruesa de l’hivern i la batalla de Terol, no va tenir manera d’aturar als nacionals.
En poc temps el front es va col·lapsar i els nacionals avançaven ràpidament cap
al mar, ajudats, això si, per una majoria de tropes hispano-italianes comandades
per italians. A més a més els nacionals bombardejaven Barcelona amb
insistència, ja que pretenien així aturar l’arribada de noves tropes al front i
desmoralitzar la població. El 16 de març l’aviació italiana va començar un
bombardeig a Barcelona a intervals de 3 hores; dos dies desprès havien deixat
al seu pas 1,300 morts i més de 2.000 ferits. Aquests bombardejos no tenien
com a objectiu punts clau o cases militars, sinó que anaven dirigits a la població
civil. La gent, com és natural, va agafar encara més tírria als nacionals, i van
animar encara més a la República. Franco, pressionat per la premsa mundial,
que s’havia escandalitzat per aquests fets, va aturar els bombardejos, sense
haver aconseguit cap dels dos objectius, ja que tampoc va poder aturar les
comunicacions entre la Ciutat Comtal i el front.
Els catalans, tot i patir molt durant la guerra, creien fermament en la causa
republicana, prova d’això és que, quan es va saber que el president Azaña, que
estava al palau de Pedralbes,tenia pensat fer un armistici amb els nacionals, un
munt de persones, pertanyents algunes als partits anarquista, comunista o
socialista, es van concentrar davant dit palau per fer-lo canviar d’opinió. A
aquelles alçades, la no victòria equivalia al suïcidi per als republicans, ja que
sabien pel comportament dels nacionals que les represàlies serien molt dures.
L’única opció per a la República era fer la guerra fins al final, tot esperant un
canvi en la política internacional, un gest ofensiu de les democràcies occidentals
contra el feixisme que s’alçava, i que va arribar, però massa tard.
Tornant al front, els nacionals havien avançat moltíssim, i no trigarien a arribar
al Mediterrani. En poc temps van expulsar als republicans dels Pirineus i les
rodalies d’Osca i Saragossa. La rapidesa amb la que es movien es devia a que no
16
prenien les ciutats i pobles, sinó que passaven per ells i els deixaven enrere, de
manera que en qüestió d’hores els soldats republicans es trobaven en territori
enemic. A aquests soldats, l’única opció que els quedava era anar cap a França,
on després eren repatriats. Als pocs que aconseguien arribar-hi, se’ls oferia
l’opció de triar en quin exèrcit s’enrolaven, i la majoria escollien el nacional.
En veure que la línia de front avançava cap als sectors més poblats de
Catalunya, la gran part dels habitants van fugir cap al nord, a França també.
Però mentre fugien pels camins l’aviació nacionals els perseguia, com si fossin
formiguetes, i els ruixava amb ràfegues de metralladora. El 3 d’abril de 1938,
Lleida va caure en mans dels nacionals, no sense abans oferir una tenaç
resistència, la primera que trobaren els nacionals en molt temps. Amb Lleida
caigué Gandesa, que era protegida per les Brigades Internacionals (aquells pocs
americans, anglesos... que es van atrevir a ajudar la democràcia, ja que les seves
pàtries no s’atrevien a atacar un règim recolzat per Hitler i així començar una
Gran Guerra). Ambdues defenses varen ser, però, pràcticament inexistents, amb
estratègies i lideratges poc definits, ja que la República no disposava de bons
generals que l’assessoressin, i sovint patia lluites de poder entre tots els partits
d’esquerres que la formaven. A més a més, els soldats anaven cansats, mal
equipats i amb armes molt rudimentàries, les poques que podien comprar a
preus astronòmics als russos i que a més ja havien estat utilitzades en guerres
més antigues. Arrel dels desastres del 3 d’abril, el Ministre de Guerra va dimitir, i
el primer ministre Negrín es va adjudicar la cartera. Les tropes nacionals, d’altra
banda, van deixar d’avançar cap a l’Ebre, i es van dedicar a passejar per
Catalunya, apoderant-se de el 6 d’abril de Balaguer i el dia següent de Tremp.
Per a la República va ser un gran inconvenient, ja que d’allà sortia l’electricitat
que alimentava Barcelona.
El 15 d’abril els nacionals van entrar a Vinaròs aconseguint així el seu objectiu,
arribar al Mediterrani i dividir la República en dos. Però el que Franco volia era
un port en aquell mar, de manera que va girar els ulls cap al sud, a les Planes de
València, i va abandonar l’ofensiva a Catalunya, on les tropes quedaven
aturades pels rius Ebre i Cinca.
De forma inesperada, França va obrir les fronteres amb Espanya, el que va
suposar una munió de tancs i armament soviètics per a la República, que rebia
una última alenada d’aire en els seus pulmons ofegats, uns minuts més de vida
per a un sistema que agonitzava.
Com hem dit abans, Franco continuava la seva ofensiva pel sud, en direcció
València. A mitjans d’abril havia conquerit Vinaròs, amb la rapidesa que el
caracteritzava, però va trigar més de dos mesos a prendre Castelló de la Plana,
que estava a poc més de 100 km. Els nacionals necessitaven un port al
Mediterrani i l’objectiu triat era El Grau de Castelló. Era prioritari aconseguir-lo
17
per poder abastir les tropes de l’est sense passar per terra, però les tropes
avançaven amb dificultat, en part perquè el terreny era molt muntanyós i
facilitava la resistència republicana, i per altra banda perquè els republicans
s’havien pogut equipar i els nacionalistes anaven molt cansats. De fet, la guerra
es basava en això, en veure quina de les dues Espanyes queia esgotada primer.
El més de juliol, mentre l’avi estava a Guadalajara gaudint de la tranquil·litat del
front, l’exèrcit republicà va establir una línia de defensa des de Nules fins a
Sagunt que els nacionals no aconseguien creuar. Per desfer-la Franco va enviar
des de Terol tropes de reforç per a les divisions italo-espanyoles, però no va
servir de res. El govern republicà, inflant una mica les xifres, va dir que els
nacionals havien perdut en una setmana uns 20000 homes; tot i ser una xifra un
pèl inventada, no podia estar gaire lluny de la realitat. Franco va mobilitzar tres
divisions italo-espanyoles, 600 peces d’artilleria 400 avions, ben aviat, al 15 de
juliol, els nacionals entraven a Sarrió i després a Mora de Rubielo.
El 16 de juliol el republicans tocaven la retirada i, del cel, a part dels rajos del sol
valencià, hi queia un xàfec de bombes molt més ardents. El front se n’havia anat
a orris, i tant sols quedava una última esperança per als republicans, la línia de
fortificacions que s’estenia des de la Sierra de Espada fins a Viver que dominava
tots els camins i carreteres per on haurien de passar els nacionals. Tenien una
altre qualitat, estaven excavades a la roca i fetes de pedra, de manera que
podien resistir l’envestida de les bombes.
Dos dies després, en ple estiu del ‘38, l’última línia de defensa estava llesta. Els
italians, convençuts de la fugida en massa republicana, no en varen fer gaire cas,
i foren sorpresos per les ràfegues de metralladores dels republicans. Aviat feren
arribar els bombarders i l’artilleria, que no podien fer res contra els republicans,
que estaven amagats entre les fortificacions i resistien les descàrregues dels
bombarders. Cinc dies després, els republicans, contra tot pronòstic,
continuaven resistint, emparats per les muntanyes i els amagatalls, superant a
un enemic que els superava tant en equipament, com armament i aviació. Però
la República, que estava mancada de bons estrategs, en comptes d’enviar
tropes de refresc des de Barcelona, va decidir obrir un nou front a l’Ebre i
apartar els nacionals de València. Va resultar una equivocació molt greu.
El menjar arribava amb moltes dificultats a Madrid, i la gent començava a passar
gana, l’única opció que hi havia, i és la que es va seguir a Catalunya, era anar al
camp a fer intercanvi amb els pagesos, tot arriscant-se a ser metrallat o
bombardejat pels nacionals . Des de França sortien camions que proveïen de
menjar als catalans, però era molt difícil fer arribar aquest menjar a la resta de
l’estat. A més a més, el bombardeigs eren continus per part dels feixistes (els
republicans ho feren en poques ocasions), i els civils tenien ganes de revenja.
Aquests bombardejos sovint es produïen en ports, per intentar que els
18
republicans perdessin la seva mercaderia, i els que rebien eren els vaixells,
molts cops anglesos, que hi estaven estacionats, i que preferien acotar el cap
abans d’intervenir. Un altre blanc per als bombardejos eren les fàbriques
d’armes, que de fet no eren gaire rendibles, ja que la producció s’aturava molts
cops per culpa dels bombardejos, els talls de corrent eren habituals i les peces
venien de l’estranger i sovint es perdien per culpa dels nacionals. Tots els
materials s’havien de portar d’estranquis, de nit, quan els vaixells que els
portaven paraven un moment en un port de guerra ( com Vallcarca),
descarregaven i si tenien sort, no eren detectats. Comparat amb això, Franco ho
tenia molt fàcil, ja que només havia d’esperar els carregaments als ports del
nord, amb armes provinents de Hamburg i que havien tingut un viatge sense
complicacions pel Mar del Nord.
Però les armes no eren l’únic problema de la República; els nacionals també
tenien la superioritat naval i d’aviació, a més a més, comptaven amb l’ajuda de
dos grans potències : la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler, mentre que la
República tant sols podia comptar amb l’ajuda dels voluntaris de la Brigada
Internacionals i les armes velles de Rússia. La República comptava amb les
reserves d’or del Banc d’Espanya, però aquestes aviat van començar a
escassejar, i la República anava una mica justa. Franco, en canvi, rebia les
donacions dels seus seguidors, famílies riques que s’havien passat al seu
bàndol, i cotitzava la seva pesseta en un valor més alt que la republicana.
Abordem el tema econòmic amb més profunditat: una lliura esterlina equivalia
a 50 pessetes de Franco en el mercat oficial i a 100 en el negre, mentre que per
les pessetes republicanes es canviaven 100 en l’oficial i 300 o 400 en el negre.
La fortalesa de Franco raïa en els crèdits, va finançar la guerra amb ells fins
acabar devent 2.000 milions de pessetes, segons un diari italià. L’opinió pública
no apostava per una victòria republicana, de manera que si que donaven crèdits
a Franco però no a la República.
El 25 de juliol de 1938, animada per la victòria inesperada a la batalla de
València, la República va enviar les tropes a l’Ebre, i durant la nit, l’avantguarda
republicana va creuar el riu, que tenia més de 100 metres d’amplada i unes
corrents molt fortes, i va sorprendre als nacionals. Construïren ponts per als
companys, en dos dies els republicans ocupaven les posicions clau de les
muntanyes, en un front d’uns 60 quilòmetres Franco no es va prendre gaire
seriosament l’ofensiva perquè tenia l’exèrcit republicà acorralat, de manera que
els nacionals varen trigar bastant temps a ocupar les posicions. Els republicans,
enviant tropes de les Brigades al delta, a l’altura d’Amposta per creuar el riu,
evitant que els nacionals enviessin tropes a la part d’alta.
La clau de l’èxit republicà va ser la rapidesa, però en poques hores els
bombarders nacionals van començar a bombardejar els ponts per on havien
19
creuat el riu. Els republicans no podien fer res contra els bombarders, ja que els
seus caces eren molt inferiors, i les seves bateries antiaèries eren escasses, tot i
això se les van enginyar bé, construïren ponts falsos que aconseguiren enganyar
l’enemic.
Aquella batalla iniciada el mes de juliol no acabaria fins al novembre. La
República perdé entre 10.000 a 50.000 homes, que resistiren fins al final, tot i
sabent que ja no quedaven més ponts per emprendre la retirada, tant sols el de
Mora d’Ebre, que resistí miraculosament els bombardejos. També participaren
uns 5.000 brigadistes dels 12.000 que hi hagué a Espanya. Durant la batalla, la
República prengué la decisió de fer-los marxar a casa, i desfilaren per últim cop
el 28 d’octubre de 1938 per Barcelona, sense veure com el front de l’Ebre
s’esfondrava el 15 de novembre de 1938, deixant 30.000 morts i 20.000
presoners de l’Exèrcit Popular a les ribes del riu.
Per sort, l’avi es trobava relativament lluny de tot allò, a Guadalajara, patrullant
un front on es respirava certa tranquil·litat. Cada dia reben discursos dels
nacionals, que els intenten convèncer de la seva causa i la seva victòria. L’avi es
comença a interrogar sobre la possibilitat d’una victòria nacional. Creu que pel
que fa a principis i raons, la República té les de guanyar, ja que els nacionals,
per a ell són uns salvatges que només fan servir la força, mentre que els
republicans acaten els drets humans i fan servir la raó. Són dues ideologies
oposades que es barallen entre si. S’interroga, es pregunta quina de les dues
resultarà vencedora.
El 24 de juliol tot segueix igual, amb l’única novetat que els nacionals han fet un
relleu de tropes al front. L’agost comença amb bones notícies, les ofensives
republicanes per l’est fan efecte, i 18 soldats nacionals s’han passat al bàndol
republicà. Les desercions al front eren habituals, ja que la majoria de soldats
havien estat reclutats a la força, a diferència del meu avi, i per tant, no els
resultava gaire difícil abandonar quan les coses anaven maldades, es tractava de
salvar la pell. A la trinxera, els comandants comencen a parlar de portar a
Brihuega (comarca de l’Alcarria, Guadalajara) per defensar-la. El dia 7 d’agost, a
primeres hores del matí, el batalló és rellevat per un altre de metralladores.
Arriben al municipi a les 10 del matí, després d’haver fet moltes voltes durant
unes 7 hores i passar per la carretera general. En repetides ocasions, i com
podreu apreciar, l’avi es queixa que el seu batalló era “un cul de mal seure”, com
ell expressa, ja que mai es quedaven en la mateixa posició per gaire temps.
També critica el retard en el pagament de sous i la falta de bon menjar, a part
de cigarretes, que segurament van fer que la República perdés molts soldats per
deserció. Aquell mateix dia, per la nit, més o menys a les vuit, reprengueren la
marxa després de sopar. El dia 9 d’agost descansen pel matí a Torre del Burgo
(comarca de l’Alcarria, Guadalajara). L’avi ajuda a uns pagesos a batre la civada.
Per la tarda, van a buscar a dos batallons de la 71a brigada, que se’ls havien
20
d’acoblar per estar de reserva en un estoc prop de Sòria. El dia 10 arriben a les
orelles de l’avi rumors d’un avortament de la missió perquè soldats i oficials
republicans del sector on havien d’operar havien desertat. Com he dit unes
línies més amunt, la deserció va ser, no una pràctica habitual ni massiva, però si
bastant nombrosa. En primer lloc s’ha de tenir en compte que la majoria
d’oficials republicans eren amateurs, que havien anat escalant posicions durant
la guerra, i que quan les coses anaven maldades, tant sols pensaven a conservar
la vida, igual que els soldats, ja que, si bé eren afins a la República, la majoria no
s’havien enrolat a l’exèrcit per pròpia voluntat. De fet, existeixen dades de
l’octubre del 1936, segons les quals el bàndol republicà tant sols tenia 55.000
soldats voluntaris, mentre que el franquista en tenia uns 90.000, sobre una
població de 24 milions d’espanyols. El dia 12 han tornat a Brihuega, ja que els
rumors de deserció eren certs. Allà descansen, es canvien de roba i cobren el
més de juliol. Tornen al front d’on havien sortit, però són rellevats un dia
després. L’avi explica que normalment es relleven cada 15 dies. El dia 20
d’agost, pel seu bon comportament, conviden a l’avi a Madrid, on es fan uns
festivals a la Llar del Combatent Català, on es feia propaganda i premsa. El dia
24 a dos quarts de cinc del matí, l’avi surt en camió cap a Madrid, on arriba
després de passar per tres controls. Allà assisteix a un concurs de natació i un
partit de rugby. Després de dinar, va a casa d’una família coneguda amb un
amic i hi deixa la roba. Per la tarda fan un passeig per la ciutat, i tot fent uns
encàrrecs veuen que hi falta molt de menjar a la ciutat. S’arriben fins al carrer
Serrano, on hi ha la seu de la Llar del Combatent Català, on veuen uns balls
folklòrics catalans. Tot i que l’avi i els seus companys tenen ordres de tornar la
mateixa nit al front, es queden a veure els bars a Madrid, segurament estaven
bastant cansats del front, i a beure conyac i altres licors (per als soldats era
habitual beure’n, ja que cada dia que tornaven del front els en donaven una
copeta com a premi). Marxen de Madrid el dia següent a les 11 del matí,
després d’haver dormit molt confortablement a casa de la família citada
anteriorment. A les set de la tarda l’avi s’incorpora al front, i passa el dia
següent descansant. De Madrid n’ha tret d’impressió que la ciutat, en aquell
moment no pateix la guerra, ja que està lluny del front, però que tot i això passa
molta gana, menys, es clar, els quatre llestos vividors que se les enginyen per
aconseguir queviures.
Comença el mes de setembre, i la 4a Companyia continua descansant a
Villaviciosa. Relleven a la 1a i la 2a, i passen a un barranc envoltat de nous i
codonys, per on passa un riuet; allà l’avi hi està molt bé, sempre li va agradar
molt la natura, i ell i els seus companys passen el dia recollint codonys. Passats
uns dies, marxen a Brihuega, on se’ls incorporen quintos vells i passen a ser la
14a divisió altre cop (es veu que en algun moment van canviar de número). El
dia 12 de setembre són rellevats per la 65a brigada, sense saber si formaran
part de la rereguarda o l’avantguarda, cosa que preocupa molt a l’avi. Es
21
traslladen a un poble anomenat Archilla, que està a 12 kilòmetres de la trinxera,
amb la mala sort que els plou durant tota la marxa. Dos dies després, el 14
pugen en uns camions que els porten a un barranc situat a 300 metres de la
Puebla de Beleña. L’avi comenta que els autòctons s’aprofiten molt dels soldats
i són afins al bàndol nacional, pel que els tracten malament. El dia 17 de
setembre s’apropen al front i relleven a la 90a brigada a primeres hores del
matí. Durant els dos dies següents són atacats per l’enemic, però reaccionen
amb rapidesa i no passa res greu. Els atacs nacionals continuen, i el dia 22, a
mitja tarda, tiren obusos de morter a les barraques on els republicans s’estan,
però, per sort, no hi havia ningú dins i no hi ha baixes. A finals de setembre hi
ha rumors que la divisió serà rellevada a principis d’octubre, i els soldats
s’enfaden, perquè mai paren quiets i se’n comencen a afartar.
A principis d’octubre la brigada cobra el mes d’agost, tot i això el més no
comença bé; molts dels soldats pertanyents al quinto del 26é batalló de la 3a
companyia s’han passat al bàndol feixista, i això ha obligat als comandants a
prendre mesures de vigilància força fortes. Per l’avi, però, no tot és tan negre
perquè han decidit fer-lo ajudant del comissari de metralladores. El comissari
s'encarregava de l'organització, manteniment i fidelitat dels principis ideològics
republicans en els batallons, i estava a part del cos militar. El dia següent, 2
d’octubre de 1938, l’avi ja és, oficialment, l’ajudant del comissari, i gràcies a la
seva nova posició no ha de fer més vigilàncies. El dia 4 reben es confirmen els
rumors de finals de setembre: efectivament, el dia 10 del corrent mes canviaran
de posició, i rellevaran una altre companyia. Un soldat feixista s’ha incorporat a
les files republicanes, i gràcies a ell l’avi ha pogut elaborar un bon discurs sobre
la llibertat i les lleis de l’home, que ha recitat als feixistes. Aquesta és una de les
seves obligacions com a ajudant del comissari, a part, també fa propaganda i
ajuda al comissari en algunes de les seves tasques. La feina es tranquil·la, i pot
descansar. El dia 7 torna a fer un discurs als feixistes, a la línia de la trinxera, es
clar, aquest cop sobre la llibertat nacional. Tots dos bàndols intentaven, amb
aquests discursos, persuadir als soldats perquè canviessin de bàndol. Al dia
següent el comissari el fa responsable del seu càrrec, ja que ell marxa una
setmaneta de permís. Un dia abans del previst, el 9 d’octubre, la 21a companyia
relleva a la de l’avi a les dues de la matinada, i marxen cap a Marchamalo,
encara a la província de Guadalajara; des d’allà, al dia següent els embarquen
en camions fins l’estació de Guadalajara. Cap dels soldats sap on van ni perquè,
de la mateixa manera que no sabien que el dia anterior els vindrien a rellevar.
Arriben a Torrejón d’Ardoz (província de Madrid). D’allà marxen a l’Alcarria, on
els rumors diuen que han de rellevar a tot un cos d’exèrcit. A les dues de la
matinada del dia següent, fan formar els batallons i els porten en camions fins a
Dosbarrios (província de Toledo), no sense abans haver de canviar de camió
repetides vegades per culpa de les averies. Inesperadament, en aquella
població hi ha verdura i fruita en abundància, i en aquell moment la gent està
22
veremant, els soldats aprofiten per ajudar a canvi de menjar i unes quantes
verdures per emportar. La nit de 17 d’octubre abandonen el poble en camió, i
les famílies del poble els fan menjar abans de marxar; aquest gest sobta molt a
l’avi i a la companyia en general, perquè normalment els havien tractat força
malament. Van per carretera fins a Brihuega, on es reuneixen amb part de la 50a
brigada. De nit, cap a les deu, marxen a peu, i al dia següent relleven al 2on
batalló de la 71a bateria de la companyia metralladora a la trinxera. El 21
d’octubre el comissari encara no havia tornat, de manera que la resta de soldats
començaven a anomenar a l’avi comissari. L’avi n’està molt orgullós, i planeja
esdevenir-ho en un futur, per sort, la guerra no va durar tant, ja que si ho
hagués estat les represàlies per part dels nacionals haurien estat molt més dures
del que ja van ser per a ell.
A prop de la trinxera, en la “terra de ningú”, hi ha un petit poble abandonat,
d’on els soldats sovint prenen estris de cuina i mantes; és costum baixar-hi de
tant en tant. Aquell mateix 21 d’octubre un grup d’uns 45 soldats republicans va
baixar-hi, de manera que varen ser visibles per a l’enemic, que obrí foc contra
ells, el que provocà una fugida en desbandada per part republicana, i la pèrdua
de dos caporals i un soldats, fets presoners pels nacionals. El dia següent, un
grup de soldats va acostar-se al mateix poble i va aconseguir comprar unes
quantes cigarretes als nacionals. Aquesta acció va ser vista per als oficials com
el primer pas a la deserció, de manera que es prohibeix, no tant sols comprar
tabac a l’enemic, sinó també creuar el filat, de manera que si algú el creua serà
disparat. Les coses no fan sinó empitjorar, ja que a la manca de tabac s’hi
ajunten la pèrdua de l’esmorzar i la falta de diners per pagar els sous. Les
desercions es fan més nombroses, la República passa per moments crítics, i els
pocs soldats que no dubten de les seves conviccions, com l’avi, estan
desconcertats. Pocs dies després, el 29 d’octubre, diferents càrrecs de la 4rta
companyia i el reemplaçament del ‘36 són portats a la comissaria, sospitosos de
voler desertar.
L’1 de desembre, sense avís previ, són reemplaçats pel 2on batalló, i marxen cap
a un campament situat a 4 kilòmetres a l’est de Trijueque (província de
Guadalajara). Al dia següent, a les 11 de la nit prenen posició en un antic palau
que ara es possessió, segurament forçada, de la República. El lloc en qüestió
s’anomena Palacio Luís Ybarra i pertanyia al Marqués de Romanones. El mateix
dia es repartiren caçadores, sabates, pantalons i gorres entre els soldats, i també
els donaren sabó i tabac, l’últim molt apreciat per tots. El tercer dia dels mes
torna el comissari de metralladores, de manera que l’avi deixa de substituir-lo.
Per commemorar la resistència de Madrid davant els franquistes el comissari de
la brigada i el cap de la divisió es dirigeixen al batalló, però no es fa cap més
celebració, ja que a la República no li sobren ni els diners ni les provisions. El dia
7 passa una cosa insòlita, per esmorzar reben cafè amb llet, i a l’hora de dinar
tenen postres, préssec en conserva concretament; i la cosa no acaba aquí,
23
l’endemà els donen cigarretes angleses. Continuen el descans, que és, pel que
l’avi va deixar escrit, bastant avorrit. Al lloc on s’estan tenen un cinema i una
sala per festivals, però el comissari tant sols els deixar fer instrucció militar dia
rere dia. D’aquesta manera els soldats no tenien forma d’esbargir-se dels dies
de trinxera que han fet durant els, aproximadament, 28 mesos que han estat
fent la guerra. El mateix dia, l’avi, recomanat pel comissari, ingressa a l’Escola de
Capacitació de Comissaris, que està instal·lada a Brihuega, i que, com el nom
indica, és on van els soldats a estudiar per ser comissaris. A l’escola, segons
descriu l’avi vuit dies després, s’hi fa bona vida, amb classes de set hores del dia,
un llit calentó i passi per entrar al cinema de franc. Els cursos duren de 25 a 30
dies, amb exàmens finals inclosos, i un cop acabats pots aconseguir uns dies de
permís. El segon de desembre és el dia dels exàmens finals, que es fan el matí
(cultura), tarda (afers militars) i nit (política). Les puntuacions de cada alumne
queden arxivades al Comissariat de la Divisió, i cada cop que es necessiti un
comissari se’ls cridarà per ordre de major a menor puntuació. El 9 de desembre
pel matí abandonen l’escola, i molts marxen de permís. L’avi no ho fa, però si
que s’apodera de diversos paquets de tabac, argumentant que estan en guerra,
i que les coses que fas en ella no són pecat; estranya convicció, però
comprensible si es tenen en compte les situacions en les que es trobaven. Al dia
següent s’incorpora a la divisió com a ajudant del comissari del 3é batalló, amb
el qual no es porta gaire bé perquè li demana dos partes diaris i no posa massa
atenció en satisfer les “necessitats culturals”, és a dir, el lleure, de la tropa. A
mitjans de mes s’obre foc a les línies republicanes quan es localitzen les feixistes
prop d’un poblet de nom Argecillas. Després de l’esbatussada al poble s’hi
detecten diversos incendis, i es que durant el foc hi varen caure uns 350
projectils. Durant diversos dies els feixistes intenten localitzar el foc de l’Exèrcit
Popular sense èxit, i a les files republicanes hi ha gran necessitat de roba d’abric
i conyac a causa del fred. Aquesta situació provoca l’ajornament del Ple de la
Divisió, que havia de ser el 17 de desembre i el Ple del Comandament que havia
de ser un dia abans, i que passen a fer-se els dies 22 i 23 a Brihuega. L’avi
assisteix al Ple de Comissaris, durant el qual es discuteixen quins defectes té el
Comissariat i com es pot millorar.
En reincorporar-se a la unitat, i en motiu de dia de Nadal, que ja s’acosta, els
donen menjars especials, però els manquen els torrons, el conyac, el tabac i els
llumins, que reben, els dos últims, el dia de Nadal. El 27 de desembre es
proposa que alguns oficials i soldats vagin a Catalunya per fer d’instructors,
cosa que alegra molt a l’avi, perquè té ganes de tornar a la seva terra i estar a
prop de la família. Però aquestes esperances aviat es trenquen, ja que la
proposta tant sols és vàlida per als membres del cos militar, i l’avi està al de
comissari. El 1938 ha acabat, i per l’avi és hora de fer balanç; per ell, l’any ha
acabat en victòria, ja que han aconseguit deturar els franquistes en la seva
posició, i la resistència continua arreu d’Espanya, tot i el desastre que va suposar
24
la Batalla de l’Ebre i l’ofensiva que Franco ha començat a llançar fa poc (el 23 de
desembre) sobre Catalunya.
L’avi anava molt equivocat, ell, com molts altres republicans, va pecar
d’optimisme. La Batalla de l’Ebre havia suposat un greu cop per la República,
que ja estava en les últimes, i que no podria resistir l’atac sobre Catalunya.
Aquell 23 de desembre de 1938 Franco va llançar una gran ofensiva sobre la
part de Catalunya que quedava encara lliure. El precedia la seva victòria
absoluta a l’Ebre, i les seves tropes portaven una moral molt alta i anaven molt
més ben equipats que els seus contrincants. El front republicà no va trigar a
trencar-se per diversos punts sota el pes dels 200.000 soldats enviats per Franco
i la Divisió Littorio (enviada per Musolinni, que feia costat, igual que Hilter, al
règim de caràcter feixista que Franco volia implantar). La poca resistència del
front s’explica pel següent: Franco va decidir creuar el front pel Segre, zona que
estava defensada pels carrabiners, que no tenien comissaris polítics; per això, en
sentir caure les primeres bombes els oficials varen marxar, i en veure els soldats
que els seus caps havien abandonat les posicions, ells decidiren fer el mateix.
Els nacionals van creuar el Segre, i així van col·lapsar tot el front, ja que les
tropes que estaven més avall es van veure desbordades i sortiren cames
ajudeu-me. La República va intentar aturar l’avanç amb el seu millor general,
que tants cops els havia donat socors, el senyor Líster, que es situà rere els
turons del Segre i deturà als franquistes fins al 3 de gener de 1939. Els
republicans esperaven que França tornés a obrir les seves fronteres, però tant
els britànics com els francesos estaven a favor de Franco, ja que consideraven
que la República era comunista, cosa que en certa manera era cert, perquè al
final de la guerra, en veure que l’única ajuda que rebien venia de Moscou, molts
s’hi tornaren, i la gran por de les democràcies occidentals, a part d’una altra
Guerra Mundial, era, més que l’expansió del feixisme, la propagació del
comunisme pels seus països; i amb Franco de ben segur que això no passaria a
Espanya. El 3 de gener, caigueren les posicions que Líster tenia rere el Segre, de
manera que quedaren tallades diverses carreteres d’importància. Als batallons ja
quasi no quedaven armes, ja que els espies franquistes procuraven que no
arribessin per mar, i els soldats emprengueren la retirada, clarament diferent de
les moltes altres que havien realitzat, perquè d’alguna manera sabien que era
l’última. Les tropes republicanes no podien fer altra cosa que fugir, i els
nacionals avançaren ràpidament, conquerint Tarragona el 15 de gener i
Barcelona el 26. Tot estava ja perdut.
Les Corts es reuniren per últim cop a les masmorres del castell de Figueres l’1
de febrer de 1939, mentrestant milers de persones, civils i soldats, creuaven la
frontera francesa, lluitant contra la neu i el fred, per ser després ser separats. En
un principi, França acceptava a tots els refugiats, però en veure la gran quantitat
de gent que arribava cada dia, es decidí d’acceptar només a les dones i els nens,
deixant fora (per petició de la mateixa República que volia conservar-los) als
25
milers de soldats republicans que buscaven salvar-se. França va quedar
desbordada per la munió d’espanyols que hi arribaren, i molts moriren a causa
del fred i la malnutrició. França va decidir finalment obrir les seves portes ja que
cada cop s’aplegava més i més gent al voltant de la frontera , portant als
refugiats a uns “”camps” vora el mar, com el d’Argelers, on fou portat el germà
de l’avi; allà dormien a l’ intempèrie i en moltes ocasions no tenien aigua
potable. Des de que començà l’atac a Catalunya fins al 10 de febrer, data en la
que tota ella fou ocupada, 100.000 civils i 200.000 soldats havien creuat la
frontera francesa. Les democràcies occidentals no mogueren un dit per salvar
als refugiats, però això si, de seguida que van poder van posar a resguard els
quadres del Museu del Prado, no fos cas que es perdessin.
La nit de l’1 de febrer les Corts decidiren negociar la pau amb Franco, ja que
tant la República com el poble estaven exhausts, de manera que iniciaren les
negociacions amb els franquistes. Però no tothom hi estava d’acord, de manera
que el 5 de febrer Azaña i altres membres del govern creuaren la frontera
francesa, igual que molts altres intel·lectuals, mentrestant que Negrín es
quedava a Espanya per continuar la lluita republicana, que va fracassar
estrepitosament poc després, essent ocupada Madrid el 28 de març, sense que
hi hagués resistència, i València i Alacant, les últimes posicions republicanes, el
30 de març de 1939. Poc després, l’1 d’abril, Franco, el govern del qual ja havia
estat reconegut oficialment pel Regne Unit i França el 27 de febrer, anuncia que
la guerra ha acabat.
El poble espanyol, i no tan sols la República, havia estat completament
abandonat al a seva sort, desencadenant una mena de “sálvese quien pueda” a
l’hora d’anar cap a França, on, com ja he explicat abans, no reberen cap mena
d’ajuda. Les democràcies occidentals van sacrificar la República per tal d’evitar
la seva temuda expansió del comunisme, a costa, no tant sols del sorgiment
d’una dictadura de tendències feixistes, sinó del patiment d’un poble sencer,
que va quedar trencat, durant tres anys. I de que els hi va servir la seva actitud
complaent amb Hitler i els seus amics, doncs de ben poc, ja que, tot i que el
comunisme no va arribar a Espanya, els règims feixistes eren cada cop més forts
i agosarats, de manera que arribats a un punt, l’1 de setembre de 1939, la
Segona Guerra Mundial que tant havien intentat evitar França i el Regne Unit
fou inevitable.
Tot i això, per l’avi, la guerra encara no s’ha acabat. El 31 de desembre de 1938,
emulant les típiques campanades de fi d’any els nacionals tiraren dotze
ràfegues amb l’aviació, i celebraren l’any nou amb granades de morter. Un dia
després, el dos de gener de 1939, l’avi és enviat al Pavelló de Classificació
perquè prengui unes dutxes ja que les ferides que tenia a la cama malmesa a
Terol s’han infectat. Allà, a part de dutxes li donen injeccions depuratives.
Encara al Pavelló, rep notícies de casa, el seu pare és al llit, malalt, i la seva mare
26
li demana que torni a casa com més aviat millor (recordem que tant ell com el
seu germà eren a la guerra de voluntaris, de manera que només hi quedaven
dones i els ingressos que aconseguien no eren ni de bon tros suficients). L’avi
intenta que l’enviïn a Martorell al·legant la ja greu infecció que té a la cama,
però en comptes d’això el porten a l’Hospital de la Divisió, i a més, el donen de
baixa del Batalló. Tot i la situació, l’avi no pensa ni un moment en desertar,
encara continua completament convençut de la causa republicana, un fet
realment admirable vist el panorama. El dia 10 del mateix mes és traslladat a
l’Hospital Base, a Guadalajara, on li fan una radioscòpia el dia 11 per mirar si se
li ha d’extreure metralla de la cama. Cal dir que l’avi estava molt lluny d’estar
nerviós si hem de fer cas dels seus diaris, més aviat diu que està d’allò més
tranquil, i que es pren aquesta petita odissea com una experiència més. El dia
següent és donat d’alta, però enviat al C.R.I.M. número 9 (Centre de
Reclutament, Instrucció i Mobilització), des d’on intenta que el retornin a la
Divisió d’on venia repetides vegades, totes en va. Allà el menjar és abundant,
igual que a l’hospital, molt diferent de la trinxera, i té la sort de retrobar a un
company català que creia perdut a la Batalla de Terol. Aquest li explica que està
de pas, i que torna d’un atac al Port de Brunete (Madrid) i li pregunta pels atacs
al front català; tots dos estan molt preocupats, pateixen per les seves famílies i
la seva terra i ho fan encara més quan reben noticies de que molts pobles han
caigut a mans nacionals. L’avi pregunta pel seu germà, al qual no veu des de
que la guerra va començar, i no n’esbrina res. El 16 de gener, de matinada i
improvís li fan agafar un tren cap a Madrid, al C.R.I.M. número 1, on el porten a
la 44a Companyia, que està de dipòsit a el Prado (Madrid). Un dia més tard,
quan ja han arribat a el Prado, els separen en batallons, i després en bateries,
sent destinat l’avi a la 43é. Es dirigeixen, llavors, a la trinxera, i un cop allà
l’envien a la secció de morters (granades i d’altres explosius). El dia següent,
l’avi escriu una carta al seu antic comissari i parla amb el nou, ja que no li
agrada gens estar a la secció de morters en comptes de la comissaria. El 22 de
gener l’avi rep notícies del front català, les notícies no són gens bones. El mateix
dia s’emporten al batalló de l’avi a una caserna, on passen a formar part de la
Companyia Especial B, un grup de reserva de la 8a Divisió. A la caserna els
donen espardenyes, sabó i pantalons; a canvi, s’han de llevar a dos quarts de
vuit del matí i fer instrucció fins dos quarts d’una. Aquesta fèrria rutina
s’interromp, però, a principis de febrer, quan fan festa grossa, tenen una dutxa
calenta i després de dinar surten a passejar i al ball; l’avi que és nou a aquesta
bateria, la 44a, no sap a què es deu tan bona situació. El Comissariat de la 8a
divisió els organitza un gran festival, on actuen Maria Teresa León (escriptora
espanyola nascuda a Logroño) i “Guerrilles del Teatre” i s’organitza un banquet.
Els soldats es pregunten a que es deuen tantes atencions.
27
Poc després varis oficials i soldats de la 111a bateria es passen al bàndol
franquista, el que provoca que la bateria de l’avi hagi d’ocupar el seu lloc a les
trinxeres durant 4 o 5 dies per vigilar l’enemic.
El 23 de febrer s’organitza un altre festival en motiu de l’aniversari del
naixement de l’Exèrcit Roig. En aquest festival es celebra un concurs d’articles
que fan referència a l’aniversari i la secció de l’avi, la 1a, se’n duu el premi, que
és merament el reconeixement d’haver fet el millor escrit.
El dia següent, 24 de febrer, la bateria torna a la caserna, o com els soldats ja la
comencen a anomenar, els seu “palau” del Prado; els dies transcorren sense
novetats, amb calma, fins que el diumenge 5 de març, entrada la nit, els soldats
són llevats, es preparen bombes i munició i els comissaris de la divisió els diuen
textualment que “el perill que assenyalaven dies enrere s’havia presentat, una
Junta de Traïdors (referint-se a la part del govern que tenia intenció de pactar
amb Franco) disposats a vendre’s al bàndol feixista”, tot i que no els diuen que
la Junta està formada en contra del govern de Negrín, i que aquest no tolera la
seva existència, tot i que, de totes maneres, els soldats, no se sap com, se
n’acaben assabentant.
Un cop explicada, a mitges, la situació, la companyia es desplega cap a el
Plantio (Madrid), mentrestant que la 111a bateria va cap a Fuencarral i un
batalló de la 18a bateria es queda de reserva. Els soldats, sense saber quin
propòsit té la maniobra, es van repartint cigarrets i fan petits descansos, fins
que prenen el poble de Fuencarral (Madrid), on estableixen guàrdies i patrulles
amb l’ordre de detenir personal i cotxes. El 6 de març ordres superiors els fan
marxar del poble en camió per custodiar una bateria del 7’75, amb ordres
d’obrir foc contra qualsevol que s’interposi en el seu camí. Passen per Ciudad
Lineal (Madrid), on els donen esmorzar en un xalet, fins a l’Alameda (el que ells
anomenen com a nom en clau “posició Jaca”). Pel camí, però, es troben amb
guerrilles rebels, que tenen retinguts diversos batallons, i quan estant negociant
apareix l’aviació feixista, que els fa unes quantes passades, el que provoca
confusió entre les guerrilles i els republicans. Poden fugir, perseguits però per
l’aviació feixista fins que s’aconsegueixen camuflar en uns jardins, on fan un
gran sopar. Aquestes atencions confonen molt als soldats, ja que no hi estan
acostumats i desconfien de Negrín.
L’avi vol dormir, però reben ordres de formar i carreguen 3 antitancs i els porten
al palau, on hi ha l’Estat Major, de qui esperen ordres. Al matí del dia següent
l’avi troba un diari que parla del govern de Negrín i el moviment que els ha fet
fer (a l’avi i als seus companys) junt amb Álvarez del Valle i alguns comunistes, a
qui acusa de ser els causants de la pèrdua de Catalunya i a qui tracta de traïdors
i no reconeix com a govern. Igualment manifesta qui hi ha un govern paral·lel, la
Junta Nacional de Defensa, que té com a president al general Miaja, i està
28
compost, entre d’altres, per Julián Besteiro. Aquesta junta nacional, diu el diari,
té la missió d’acabar amb Negrín i la guerra.
Els comunistes que estan amb l’avi els diuen que han de resistir i acabar amb “la
Junta de Traïdors”, fent palesa, altre cop, de les nombroses divisions internes
que patia a la República Espanyola, ara ja vista com a comunista, per major
horror de les democràcies occidentals, i que, en part, la van conduir cap a la
desfeta, que s’acostava cap a l’avi i els seus companys, tot i que ells no ho
haurien imaginat mai.
29
LES CONSEQÜÈNCIES
La Guerra Civil Espanyola va acabar oficialment l’1 d’abril de 1939. Molts estudis
afirmen que la xifra ascendeix a cinc-cents mil morts, que si bé no és pot
afirmar rotundament com a certa, és prou probable. En qualsevol cas, la xifra de
morts és esgarrifosa. La repressió va ser molt dura; al territori dominat pel
bàndol nacional les represàlies van ser terribles, i a elles s’hi uneixen altres mals.
Després de la guerra, la pobresa i la precària situació en la qual van quedar els
espanyols va ocasionar epidèmies, gana, pobresa, baixa natalitat… Es pot dir
que la postguerra per a la població civil va ser molt pitjor que la guerra, sobre
tot pel bàndol republicà, ja que, a la pobresa i a la gana s’hi unia el sentiment
de derrota.
La crisi econòmica causada per la guerra també va ser impressionant. La renda
nacional no es tornarà a recuperar fins a l'any 1950. La destrucció de tot el teixit
industrial va fer que els espanyols haguessin de viure de l'economia agrària
durant les dècades posteriors. L'oligarquia terratinent va guanyar el poder que
havia perdut i van desaparèixer els drets adquirits en la Segona República pels
treballadors. La conseqüència política més important va ser l'adveniment del
franquisme. El règim implantat pel vencedor de la guerra, el General Francisco
Franco, va durar més de quaranta anys. El franquisme va suposar un règim
d'autarquia econòmica, la qual cosa va produir estancament i inflació durant el
primer període. La política de neutralitat durant la Segona Guerra Mundial
seguida per Franco es va deure al fet que el país encara es trobava en un
període de recuperació econòmica.
Les conseqüències morals per a la població van ser brutals. Diverses
generacions van viure sota l'ombra de l'odi i el rancor per les morts dels seus
avantpassats i per les contínues represàlies fetes pel bàndol vencedor, que va
convertir els republicans en rebels, i que no feia més que posar el dit a la llaga,
escarrassant-se en humiliar i fer patir els vençuts . Potser els bombardejos i els
focs d’artilleria varen acabar aquell d’abril, però la lluita, l’odi, entre els
espanyols ha perdurat fins als nostres temps.
Moltes de les persones que fugiren abans de la caiguda definitiva, o durant
aquesta, en el que popularment s’anomena “la Retirada” van ser deportades a
Espanya, on van ser assassinades, empresonades en camps de concentració o
obligades a fer treballs forçats. Els que es quedaren a França no tingueren un
destí gaire millot, ja que també van ser portats a camps de concentració, com ja
em explicat abans.
Però de moment, tot això es trobava molt lluny del Prado i de l’avi. Els antitancs
que els havien fet portar al palau on s’estava l’Estat Major tenien el seu propòsit,
que, com sempre, era desconegut per als soldats.
30
Durant el mes de març les maniobres hostils per part de tots dos bàndols foren
abundants, fins que el 28 de març de 1939 la guerra s’havia acabat per l’avi, una
guerra que per a ell havia durat trenta-un mesos i vuit dies de trinxeres,
maniobres i hospitals.
A dos quarts de dues de la tarda, els republicans de la 8a divisió marxen,
cadascú per la seva banda, de la línia de resistència del front i agafen la
carretera general de Saragossa, fent nit a Torija (Guadalajara), un poble que ja
ha estat ocupat pels nacionals. Pel matí esmorzen bé, i després de fer treballs
forçats, obligats pels nacionals, van fins a Guadalajara, cap a l’estació, a les tres
de la tarda, amb intenció d’agafar la carretera de Conca cap a Barcelona amb
tres companys catalans més, però aquest somieig de tornar a casa aviat es va
acabar el matí del 30 de març de 1939 els feixistes concentren a tots els soldats
republicans i els escolten fins la plaça de braus de Guadalajara, on els tanquen
sense més explicacions. A l’endemà els fan donar el nom de dues persones que
siguin del mateix poble on s’estaven o residien en el moment de l’alçament
militar, que els feixistes ja anomenen “gloriós moviment”, per tal que els avalin
com a bons espanyols i cristians.
L’1 d’abril els feixistes porten als republicans retinguts cap a una caserna que
està a prop de l’estació de ferrocarrils. El segon dia d’abril els republicans, o ex-
republicans, són distribuïts per grups, quedant l’avi al 7é grup, 2a companyia, 1é
batalló (de més petit a més gran). A uns quants dels que acompanyaven a l’avi
ja els han posat a la presó, mentre que a la resta els prenen la filiació per fer-los
anar cadascun al seu poble. Cada dia es publiquen llistes amb els soldats que
poden marxar cap a casa, com que aquestes llistes es fan per província i per
figurar-hi s’ha d’haver fet la filiació, l’avi i els amics que continuen amb ell
decideixen fer cua per a que els hi prenguin. Mentrestant, cada dia, matí i tarda,
s’oficien misses a les quals estan obligats a assistir. El dia 9 d’abril l’avi
aconsegueix que li prenguin filiació, en la que consta nom, edat, ofici, població,
el nom dels pares, localització el dia 19 de juliol de 1936, la data d’incorporació
a l’exèrcit, la condició en la que s’hi va entrar (forçat o voluntari, com en el cas
de l’avi, que per això ho tenia més cru), si abans de la incorporació va ser
pressionat per les esquerres per adherir’s-hi, si sap d’algun assassinat comés per
les forces d’esquerres al seu poble i per últim el nom de les dues persones que
l’avalen, que per a l’avi són Francesc Massana, un metge amic de la família i
Miquel Jané, propietari d’un restaurant, ambdós de Martorell. Per aquelles
alçades Franco ja havia declarat l’alliberament de la pàtria espanyola i la fi de la
guerra (1 d’abril de 1939), però per a l’avi la tornada a casa encara quedava
molt lluny.
Va sortir del camp de Guadalajara el 20 d’abril de 1939, amb intenció d’agafar el
tren militar cap a Barcelona. D’allà va marxar cap a Martorell, on ell creia que
trobaria als seus pares, al seu germà i a les seves tres germanes, però no hi va
31
trobar a ningú, la gent del poble li va dir que la seva família se n’havia anat a
Sitges, on la seva mare hi coneixia gent, perquè el seu pare havia mort durant la
guerra i el seu germà no havia tornat, havia fugit cap a França com molts altres
soldats.
Un cop arribat a Sitges, la situació va ser molt crua, ja que a la pobresa i la falta
de tot que havia dut la guerra s’hi havia d’afegir el clima de vencedors i vençuts,
on l’avi estava clarament al segon grup. Per a ell va ser molt difícil acceptar la
derrota dels ideals en els que ell tant fermament creia i als que havia dedicat
bona part de la seva joventut.
Trobar feina va ser molt difícil perquè com que havia participat com a voluntari
al bàndol derrotat, hi havia molt poca gent disposada a córrer el risc de pagar-li
un sou, i calgueren molts avals d’altra gent perquè pogués aconseguir portar
menjar a casa, i tot i així, molts cops els diners que portava eren insuficients.
Durant la postguerra els preus dels aliments van pujar molt, a causa de les
males collites i la destrossa de molts camps de conreu que havia dut la guerra, i
les targetes de racionament sempre es quedaven curtes. Molta gent es llençà al
mercat negre, que es movia, en part, gràcies a l’intercanvi fet entre la gent de
ciutat i la de pagès. La gent de pobles i ciutats recollien espardenyes, sabons o
altres productes que pogués necessitar la gent de l’interior i marxaven en tren
cap al camp, on canviaven el poc que aconseguien recollir per menjar; tot i això,
ningú tenia assegurat que aquest menjar arribés a casa, ja que molts cops la
Guàrdia Civil efectuava batudes als trens per confiscar aquest menjar.
A més a més, el règim franquista es va acarnissar en la seva lluita contra les
restes del pensament d’esquerres, i va perseguir a qualsevol que es distingís
mínimament en la massa homogènia de ciutadans plenament espanyols i
catòlics que el franquisme volia establir. Així va ser com l’avi va acabar fent la
servei militar.
El servei militar era un dels molta mètodes per adoctrinar els joves en el
feixisme impostat pel dictador, el que ara s'anomenaria "rentat de cervells", i
servia, de pas, per reformar als pocs republicans (que ara havien passat a ser
rebels) que no s’estaven a les presons, havien estat afusellats o havien hagut
d’exiliar-se. Aquest va ser el destí del meu avi, que es va incorporar al servei
militar obligatori el 9 de setembre de 1941 a Betanzos, a Coruña, Galícia, tal i
com el Ministeri de l’Exèrcit ordenava l’estiu del mateix any per als soldats
republicans dels reemplassos del 1937 i 1938. Es sap que abans de tornar a
l’exèrcit l’avi va passar un any i escaig a Sitges, amb la seva família, o el que en
quedava i que un cop incorporat al servei militar va formar part del regiment
mixt d’Enginyers nº8 de la 81a divisió fins el 12 de juny de 1943, llicenciant-se
amb molt bona conducta, segons Jose Maria Gonzalez Aller, capità d’Enginyers.
32
El servei militar no va ser ni de bon tros tant dur com ho havia estat la guerra, la
seva vida, en principi, no corria cap perill, però tot i això les condicions de vida
no eren bones. Des de bon començament els varen fer jurar bandera, cosa que
psicològicament era molt incomoda per a ell, ja que era anar en contra de tot el
que ell creia. L’horari que seguien era també molt estricte: a dos quarts de vuit
el matí tocaven diana, i començaven el dia amb dues hores d’instrucció militar,
per continuar per la tarda, durant 3 hores amb una “substitució tàctica”. A més a
més, als que havien estat soldats republicans els tenien treballant de dilluns a
divendres durant tres hores a pic i pala i sovint rebien un tracte injust; havien,
per exemple, de cedir una de les seves dues mantes a l’hivern i quan arribaven
els dies de permís per Nadal mai els deixaven tornar a casa; a més a més, sovint
sorgien conflictes entre catalans i castellans per temes tant banals com el futbol,
el que, combinat amb l’escassetat del menjar i el tabac, no feia sinó augmentar
la sensació de malestar
El 3 gener l’avi va rebre uns dies de permís per tornar a casa, i quan va tornar el
28 de gener es va trobar amb que, degut a la munió de soldats que s’aplegaven
a Betanzos, ell i els seus companys havien de dormir durant el gèlid hivern
gallec al terra. A més a més, es donen brots de tifus (o “Piojo Verde”, com
l’anomena ell), pel que es prenen mesures higièniques que continuen fins ben
entrat el més de març, les quals inclouen la crema de llençols i dur els cabells
rapats.
El 29 de maig de 1942 el regiment d’Enginyers celebra la Diada de Sant Ferran,
el seu patró, amb molta festa, que, segons l’avi “degut a la poca cultura i
organització dels castellans fineixen en el més complet desordre".
Durant el més de juliol del mateix any els “caps” resolen que els de la lleva del
1938 són masses, i fan el que ja havien fet abans, enviar a uns quants soldats a
una mena de treballs forçats a Lugo, salvant-se l’avi de miracle; vista la situació
l’avi demana uns dies de permís per tornar a Sitges, cosa que li és denegada, i
passa tot el més d’agost de servei, tot i que continua enviant menjar a casa de
forma regular i rep cartes de les seves germanes per mitjà de companys seus
que sí que marxen de permís, fins que finalment, el maig de 1943 es comunica
que les lleves del 1937 i 1938 es llicenciaran, és a dir, marxaran, entre l’1 i el 20
de juny del corrent.
Un cop a casa, l’avi va aconseguir feina, no sense moltes dificultats ja que poca
gent volia córrer el risc de contractar a un republicà, a la fàbrica de Vallcarca, tot
i que ell en teoria, havia de ésser enginyer, i quatre anys més tard, el 1947, va
conèixer a la meva àvia, Isabel Piquer Bayot, amb la que es va casar quatre anys
més tard.
Mentrestant, en el règim de Franco hi havia un greu panorama internacional. En
esclatar la Segona Guerra Mundial, el setembre de 1939, Franco es declara
33
neutral. Les seves obertes simpaties per l'Eix es van veure contrarestades per la
situació d'una Espanya recentment sortida de la guerra civil i pel seu desig de
no enemistar-se amb Londres i Washington.
La derrota francesa va semblar per un moment impulsar l'entrada d'Espanya en
la guerra al costat de l'Eix: Espanya es va declarar "no bel·ligerant" el 12 juny de
1940, no ocultant les seves preferències per l'Eix. No obstant això, les demandes
espanyoles sobre l'imperi colonial francès, el desinterès d'Hitler pels assumptes
mediterranis i els seus desitjos de no enemistar-se frontalment amb la França
de Vichy, i la falta de preparació militar d'una Espanya destrossada van fer que
finalment Franco es mantingués fora de la guerra. L'entrevista que va mantenir
amb Hitler a Hendaia el 23 d'octubre de 1940 va corroborar la no incorporació
d'Espanya al conflicte.
No obstant això, després de l'atac nazi sobre la Unió Soviètica, Franco va enviar
un cos militar voluntari a lluitar al costat dels alemanys en el front oriental: la
denominada "División Azul".
Les victòries aliades van fer que Franco abandonés la "no bel·ligerància" i tornés
a la neutralitat el 1º d'octubre de 1943, repatriant a la "División Azul" el
novembre d'aquest mateix any. Els continus intents d'aproximació als Aliats
anglosaxons no van impedir que el règim de Franco fos condemnat oficialment
per l'ONU en 1946 i que Espanya patís l'aïllament polític.
L'esclat de la Guerra Freda va salvar al dictador espanyol. En ser un ferm aliat
anticomunista, en el 1948 EUA va intercedir per tal que Espanya ingressés a
l’ONU el desembre de 1955. El 23 de setembre de 1953 se signen els acords
bilaterals hispano-nord-americans que van significar la fi de l'aïllament
internacional i una certa ajuda econòmica.
La "guerra freda" va permetre que l'Espanya de Franco s'integrés en el bloc
occidental. Ara bé, el caràcter dictatorial del seu règim va imposar que aquesta
integració fora en un paper secundari. Franco va veure rebutjats els seus intents
d'integrar a Espanya en la Comunitat Econòmica Europea (actual Unió Europea),
l'OTAN o el Consell d'Europa. Va caldre esperar a la mort del dictador, en 1975,
perquè Espanya s'integrés plenament en els diversos organismes internacionals.
Pel que fa al clima intern, la crisi econòmica causada per la guerra va ser
impressionant. La renda nacional no es va recuperar fins a l'any 1950. La
destrucció de tot el teixit industrial va fer que els espanyols haguessin de viure
de l'economia agrària durant les dècades posteriors. L'oligarquia terratinent va
guanyar el poder que havia perdut i van desaparèixer els drets adquirits en la
Segona República pels treballadors. El règim implantat pel vencedor de la
guerra, el general Francisco Franco, va durar més de quaranta anys. El
franquisme va suposar un règim d'autarquia econòmica, la qual cosa va produir
estancament i inflació durant el primer període. La política de neutralitat durant
la Segona Guerra Mundial seguida per Franco es va deure al fet que el país
encara es trobava en un període de recuperació econòmica.
34
Les conseqüències morals per a la població van ser brutals. Diverses
generacions van viure sota l'ombra de l'odi i el rancor per les morts dels seus
avantpassats. El major desig, més que obtenir venjança pels greuges comesos
per tots dos bàndols, era oblidar el que havia succeït.
Per a Catalunya, les coses van anar una mica diferents de la resta de l’estat. La
dictadura va imposar un tipus d'estat autoritari, que va anul·lar les institucions
d'autogovern catalanes, va reprimir la llengua i la cultura catalanes i qualsevol
manifestació d'identitat nacional catalana; a més a més, es va negar qualsevol
forma d'autogovern.
D'altra banda, hi hagué una obertura econòmica, cosa que va permetre que
Catalunya, com la resta de l'Estat, pogués conèixer els millors anys de
creixement econòmic, un cop superades les difícils condicions de vida de la
llarga postguerra. Es pot dir que el franquisme va coincidir, a pesar de la
dictadura, en una de les millors fases d'expansió econòmica. La industrialització
dels anys seixanta va anar acompanyada de l'arribada massiva d'immigrants
d'altres contrades de l'Estat, que van omplir les ciutats, sovint en condicions poc
adequades a la mateixa vegada que s’accedia a la societat del consum
La història de Catalunya durant el franquisme és també la història de dos mons
que conviuen en diferents condicions. D'una banda, el món del poder, el de les
"autoridades competentes", pintat del blau dels falangistes, o del gris de la
policia del règim, el de les prohibicions, el de la persecució, el de la censura, el
de les multes, el dels calabossos, el del "hable en cristiano", el que es veia en els
"No-Do" en començar les sessions de cinema, el que se sentia en els
"telediarios" de TVE... Un món tancat, inflexible, immòbil... I de l’altra un món de
veus fetes callar per l'amenaça, per la por a la detenció, la tortura,
l'empresonament o la mort. Era el món que imposava silenci i obediència, el
món dels vencedors de la guerra. I Catalunya havia perdut la guerra.
Juntament amb aquest món, present en el dia a dia, cal destacar-ne un altre,
que es desenvolupava paral·lelament, amb gosadia - per l'evident perill que es
corria- i il·lusió alhora: el de les protestes contra el règim, amb les
manifestacions, que sempre acabaven amb corredisses davant les porres dels
grisos, i les campanyes, el dels actes d'afirmació catalanista, el de la lluita
clandestina de les forces polítiques i sindicals, el de l'acció dels obrers,
estudiants, intel·lectuals, sectors catòlics... el món de la resistència, en definitiva.
El món que a vegades no li donava la gana de callar i deia no. El món que, tot i
les dificultats, va aconseguir que el català seguís parlant-se, que es pogués llegir
i cantar en català, que es pogués somiar en un món més obert, com el que hi
havia a l'altra banda dels Pirineus.
Amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975, la figura que era el major
exponent del que s’havia esdevingut desapareixia, i per a molts s’obrien les
35
portes cap a un futur millor. “El Generalísimo” va ser succeït, tal i com ell havia
disposat per Joan Carles de Borbó, que va ser coronat rei dos dies després de la
mort del dictador. El nou rei va encarregar un govern a Arias Navarro, la mà
dreta de Franco, que va ser incapaç de fer cap pas cap a la democràcia. Es va
haver d’esperar fins al govern de Suárez el juliol de 1976 quan es va produir el
desmantellament legal del franquisme i es van instaurar les bases jurídiques de
la transició cap a la democràcia. La legalització de l'oposició, que havia
desaparegut des de l’adveniment de la dictadura, fou un pas bàsic per a
l'establiment d'un sistema democràtic.
El 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques des
de la Segona República. Les Corts sorgides de les eleccions van ser les
encarregades d'elaborar una nova Constitució, finalment aprovada el 1978.
Després de l'intent de cop d'estat de 1981, la democràcia es va consolidar a
Espanya amb l'arribada al poder, després de les eleccions d'octubre de 1982,
del PSOE, liderat per Felipe González.
En aquell moment l’avi tenia 65 anys, i tot i les dificultats, tot i el sentiment de
derrota que l’acompanyava i se li recordava cada dia, havia aconseguit tirar
endavant i refer la seva vida, una vida que segurament, a primera vista, era ni de
bon tros el que aquell jove de dinou anys havia imaginat abans d’embarcar-se
en la guerra, però que en essència era una bona vida, amb retards, però una
bona vida.
El 1952 es va casar amb Isabel Piquer, aquella noia que havia conegut al ball del
Prado, a qui treia 12 anys (cosa que al principi no li va dir), i amb ella va tenir
cinc fills, quatre noies i un noi.
En un principi, vivia a Barcelona durant tota la setmana, on treballava a la
fàbrica Cerdans pel matí, mentre que pel vespre estudiava per ésser pèrit
cronometrador. Per a ell, aquell títol era molt important, ja que, tot i que sabia
que la carrera d’enginyer ja no se la podria treure, per a ell el títol significava
recuperar part de la vida que hauria tingut. A causa d’això, passava molts dies
allunyat de casa, cosa que , en contribució amb el caràcter reservat que li havia
regalat la guerra, va contribuir a que no fos gaire proper als seus fills, als qui va
transmetre el seu gust per la natura portant-los d’excursió els caps de setmana i
pels quals precisament passava tant de temps allunyat de casa, ja que volia
donar-los totes les oportunitats que a ell se li havien esvaït.
Finalment va aconseguir l’anhelat títol, i poc després va aconseguir un ascens al
seu nou lloc de feina a la fàbrica ACSA, situada a Esplugues de Llobregat, on per
poc s’acaba traslladant amb la seva família.
Abans de la guerra el futur de l’avi era força prometedor: Tenia un protector
que li pagaria una carrera d’enginyeria, era jove i intel·ligent, també força
36
guapo, i el que és més important, unes conviccions que va mantenir durant tota
la seva vida. Aquestes mateixes conviccions el van portar a fer una guerra
injusta, que va perdre, i de la que sortí endurit i decebut amb el món, que
semblava haver traït els principis en els que ell creia. No tant sols en va sortir
ferit emocionalment, sinó físicament, ja que va morir amb aquella metralla,
record del camp de batalla, a la cama. La història del meu avi no és una història
de somnis trencats, és una història de superació i de valor, no tracta sobre
l’heroïcitat en el camp de batalla, sinó del que succeeix quan la batalla s’acaba i
es perd, i com s’aprèn a conviure amb el que ha passat i acceptar-ne les
conseqüències.
37
CONCLUSIONS
En aquest apartat, considero oportú dos tipus de conclusions, les referides al
nivell d’Espanya, global, i les que es refereixen a la persona de Francesc Busom
Aguilar.
En les primeres, les reflexions sobre Espanya, després d’haver fet tot el procés
del treball, considero que la guerra va perjudicar molt al país, com qualsevol
guerra hauria fet, però que al ser un conflicte entre gent d’un mateix estat va
crear una situació d’enemistat i rancúnia que encara avui no s’han superat del
tot, ja que per a molts la Guerra Civil i la dictadura militar posterior continuen
sent un tema tabú.
A més a més, al fet que Espanya sempre havia estat un estat endarrerit en molts
aspectes, sobretot en l’econòmic, s’hi va afegir la destrucció industrial, agrícola i
urbana que van produir els bombardejos. Si econòmicament, abans del juliol
del 1936 Espanya estava a la cua de la industrialització, en acabar la guerra
sembla molt difícil que pogués, no posar-se al dia, sinó recuperar-se i tornar al
nivell d’abans del conflicte. I es que la postguerra, trobo, va ser molt pitjor que
la guerra; la primera va durar uns tres anys, molt durs si, però tant sols tres.
Durant la postguerra, que va durar fins al 1959 Espanya va patir l’aïllament
internacional i va practicar l’autarquia econòmica, tancant-se en si mateixa i
negant qualsevol crítica al règim, tant de l’exterior com de l’interior. Com a
resultat, la fam i les malalties es varen extremar i els ànims de la població van
ser reprimits; moltes famílies es varen trencar durant la guerra i els bàndols es
varen canviar, els militars rebels (nacionals) varen passar a ésser els alliberadors
del poble d’Espanya, que era una gran i lliure, i els soldats republicans, que
s’havien mantingut fidels al règim de la República, varen passar a ser els rebels.
D’aquesta manera ningú podia defensar la causa republicana ni queixar-se, ja
que el règim dictatorial es va caracteritzar per la seva forta repressió i
intransigència, gairebé fins els últims anys.
També cal ressaltar que l’aïllament internacional que patia el règim era un
càstig en aparences, una manera que varen tenir els aliats de salvar les formes i
treure’s remordiments de sobre, ja que no havien fet res per salvar la República.
Aquest aïllament va començar en el 1951, quan el règim va ser reconegut
oficialment, i tot i que les democràcies van aplaudir la caiguda del règim i el
retorn de la democràcia, no es varen mostrar gaire sol·lícits en propiciar-ho.
Per últim, cal parlar de l’avi. Com ja he dit abans, la seva història, més que
d’heroïcitat és de superació personal, d’afrontar les adversitats tal com venen,
aprendre a acceptar-les i superar-les. És per això que per a mi i crec que per a
tota la meva família ell és un gran exemple de com ha de ser una persona, fidel
als seus principis i tenaç.
38
Pilar Mirabent va néixer l’any
1929, i va passar la seva infantesa
sentint a parlar de les lluites entre
nacionals i republicans, escoltant
per les nits els bombarders
sobrevolant casa seva. Ara
comparteix amb nosaltres parts
dels seus records i experiències.
Quants anys tenies quan va
començar la guerra? Quan va
començar jo tenia 7 anys.
I quan vàreu saber que
començava, com vàreu rebre la
notícia? A ningú li va agradar, em
sembla. Feia poc que aquí (a
Catalunya) s’havia vetat una
República, i ningú es pensava que
arribaria, però hi havia gent que la
buscava, perquè sinó no hagués
passat. Quan es va declarar la
República, fins i tot el rei Alfons XIII
se’n va anar perquè no hi hagués
sang, però llavors la República la
van tirar enlaire els mateixos
republicans, que ho varen voler tot
molt de cop i van fer les coses mal
fetes. Llavors uns per un costat i els
altres per un altre (republicans i
nacionals) van començar la guerra.
I va venir de sobte? No, no, ja es
veia avenir. Passaven moltes coses
lletges abans que al final comencés
tot.
I quines coses lletges eren
aquestes, que va provocar la
guerra? La banda esquerra, Esquerra
Republicana eren molts, i els
nacionals eren pocs, Espanya
sencera era Republicana. Els focus
nacionals es van anar fent més forts
i els republicans sempre s’anaven
barallant entre ells, els nacionals ho
van aprofitar i van atacar.
Ja que tu eres una nena l’any
1936, què va passar amb les
escoles? Es van desfer, les monges i
els capellans van haver de marxar
corrents, molts van ésser assassinats
pels republicans. Al cap d’un temps
es van tornar a obrir; jo havia anat a
una escola particular als cinc anys al
carrer del Retiro (Sitges) fins que es
va declarar la guerra. El govern
després va obrir una escola durant
la guerra on és ara l’edifici Miramar,
perquè els Escolapis el van incautar.
Quan la guerra va acabar al cap de
tres anys, vam anar al col·legi
nacional, que estava al Carrer de la
Calma.
Quines van ser les dificultats més
grans que vàreu passar? La
seguretat, després al cap d’un temps
amb el menjar, cap als últims mesos.
Gana no en vaig passar, però hi
havia necessitat. Tampoc hi havia
llum, el carrer era fosc, això també
ho feien per por dels bombardejos, i
feia molta por quan venien a
bombardejar, el pitjor va ser cap al
final, quan l’ofensiva a Catalunya.
Però de gana no en vam passar
39
perquè la meva mare va entrar de
cuinera en una de les torres que els
rojos havien tret a l’Avinguda Sofia
per als nens refugiats de la resta
d’Espanya. A la torre on va entrar la
meva mare hi havia 25 nens i 3
professores, i els portaven (els
republicans), als llocs on hi havia
més calma. La mare va entrar amb la
condició que m’agafessin a mi
també, però no a dormir, dormir ho
feia a casa. Els nens tenien roba,
joguines i menjar de tota classe.
També feien escola amb les tres
professores, germanes, Julia, Elvira i
Maruja. La Julia era la directora,
deurien tenir uns trenta anys i
ensenyaven molt bé.
Com a nena com veies la guerra?
No ens n’adonàvem de gaire, el
pitjor eren els bombardejos. La radio
feia propaganda de cada costat.
També hi havia assassinats, gent que
l’anaven a buscar a casa, els que
eren de dretes van haver de marxar
perquè no els matessin, de
barbaritats se’n van fer a tots dos
bàndols, i després de la guerra va
ser al revés.
Quin és el record més present
que tens? Els dels bombardejos,
però també els de tot nen, perquè
no érem del tot conscients de la
guerra i jugàvem igualment, a
l’escola fèiem una mica el que
volíem... No hi havia gaire disciplina.
Els bombardejos van ser cap al final,
venien cada nit, els nacionals ja
estaven molt a prop, per allà a
l’Ebre. Passaven i venien a
bombardejar Barcelona, però també
descarregaven aquí, feia molt por.
La bomba que recordo més va ser
una que van tirar al Retiro, perquè
van matar a una nena que era amiga
meva, després també al Carrer de
l’aigua. I metrallaven, passaven els
avions baixos i apuntaven a les
cases. Els últims bombardejos van
ser de dia. La meva germana anava
cap a una masia que hi havia a la
carretera de Ribes i la va enganxar
una avió metrallant, i ella es va
amagar en uns garrofers perquè no
la veiessin. A Sitges el pitjor que va
passar van ser els bombardejos,
perquè estava a prop de Vallcarca,
que era un port de guerra en aquell
temps.
Què veu fer al final de la guerra?
Abans que s’acabés, el meu pare ens
va fer marxar per por que entressin
els nacionals, com la resta de gent,
tant civils, com soldats, com el
mateix govern republicà. El meu
pare tenia por que, al tenir les
Costes del Garraf aquí mateix i
sabent que els nacionals venien
d’abaix, els republicans fessin un
front i Sitges s’hi quedés atrapat.
Ens va fer marxar amb les escoles
republicanes, aprofitant que la mare
la mare treballava a les colònies.
Vàrem fer nit a Barcelona, i des
d’allà cap a la frontera en autocars
plens. Vàrem anar parar a Olot, i allà
es va decidir que els nens havien
d’anar sols en un autocar, separats
dels adults. La mare no ho va voler i
ens vàrem quedar a Olot; fent
autoestop vam arribar fins a
Camprodon, i ens vam parar allà els
últims dos mesos, fins que es va
acabar la guerra, perquè nosaltres
40
no havíem fet res i no teníem
necessitat d’arribar fins a França.
Des de Camprodon veiem passar
molta gent, moltíssima, anaven a
peu carregats amb tot el que
podien. Dos soldats que eren d’aquí,
Sitges, els vam veure passar; a un la
mare li va di que es quedés, però
tenia por i va marxar, era un home ja
gran, que havia estat molt actiu
durant el temps de la República.
L’altre era un noi que només tenia
dinou anys, que era de la Quinta del
Biberó, que va passar per davant
nostre, amb les espardenyes
trencades i els peus inflats del fred, i
ens va demanar sisplau que
l’amaguéssim, però l’amo de l’hotel
on estàvem no ho va voler perquè
era molt perillós. Jo era molt petita,
però mai he oblidat a aquell pobre
noi
I quan es va acabar la guerra? Vam
haver de tornar a peu, amb un burro
que ens portava les maletes, perquè
tots els ponts estaven bombardejats
i les carreteres tallades. Vam
travessar les muntanyes fins a Sant
Joan de les Abadesses, i després en
un tren de càrrega, que vam trigar
molt a aconseguir perquè hi havia
molt cua, gent dormint a les
estacions i tot, terrible. Quan vam
arribar a Sitges la mare ens va dir
que anéssim al carrer Sant Pau a
avisar a uns parents, on anava a
menjar el pare, per buscar-lo. Quan
vam arribar al carrer ens feia
vergonya tocar el timbre i vam estar
una bona estona fora al carrer sense
decidir-nos.
Què va fer que l’Espanya
Republicana fos vista al final de la
guerra com a comunista? Pel que
jo vaig llegir després, que ho vaig
llegir a Anglaterra, perquè a
l’Espanya d’en Franco no se’n podia
parlar res, la guerra no hauria durat
gaire, però el que va passar és que
els nacionals de seguida van tenir
l’ajuda dels nazis alemanys i els
feixistes italians i els republicans van
tenir l’ajuda dels comunistes d’aquí,
que abans eren pocs, però com que
eren els únics que rebien ajuda, als
final es van anar fent més forts i
tothom es va fer comunista perquè
era d’ells l’únic suport que rebien.
Dins del partit comunista hi havia
divisions, l’un era del POUM, l’altre
de la FAI, un altre d’UGT, etc.... els
nacionals estaven més units en
canvi; hi havia tantes divisions
internes, que no es posaven d’acord
i van acabar perdent la guerra, aquí
vam perdre per les desavinences
que hi havia en els mateixos partits.
Com era l’escola després de la
guerra? Quan entràvem i quan
sortíem havíem de cantar el “Cara al
Sol”. També ens ho feien fer al Cap
de la Vila. Tothom es va tornar de la
Falange, gent que no ho havia estat
mai, o per quedar bé, o perquè els
hi convenia. Tothom va quedar molt
content de que s’hagués acabat tot,
perquè tres anys de guerra són molt
llargs.
Què va ser pitjor, la guerra o la
postguerra? Per la misèria i la gana,
la postguerra, tot i que nosaltres
vàrem tenir la mala sort de que el
meu pare, que treballava al Cau
41
Ferrat, va estar divuit mesos sense
cobrar perquè pertanyia a la
Diputació, primer perquè un altre es
quedava amb el sou dels empleats.
A part, amb diners no aconseguies
menjar, que era molt escàs, i hi havia
estraperlo, però era molt car. El que
es va fer molt va ser l’intercanvi,
perquè els diners no tenien valor. A
més, els republicans van fer moneda
nova durant la guerra, i tots els que
tenien diners no els hi varen servir
de res.
42
ANNEX D’IMATGES (PER ORDRE CRONOLÒGIC)
Alfons XIII, rei d’Espanya General Primo de Rivera
Francesc Macià proclamant la República Catalana a la Plaça Sant Jaume l’any 1931
Proclamació de la II República Espanyola a la Puerta del Sol l’any 1931
43
General Francisco Franco Casino de Terol l’any 1935
Cotxe blindat durant la batalla de Terol
Soldats republicans amb “el Torico”
44
Soldats republicans anant cap a Sierra Morena
Voluntaris a l’estació de Guadalajara
45
Targeta d’alimentació de l’hospital d’Elda (Aragó)
Fragmanent d’un dels dietaris escrits durants la guerra
Barcelona bombardejada durant la Guerra
Barricada a Barcelona davant l’avanç dels nacionals
46
Document on es certifica a la família Busom-Aguilar de la reincorporació al front del seu fill
Fulla de permís per abandonar el front
Notícia de la crida al servei militar dels soldats del bàndol republicà en un diari de 1941
Pamflet informatiu de les festes de Sant Ferran realitzades al servei militar
47
Correspondència de correu d’una carta enviada des de Galícia per l’avi cap a Sitges
Bitllet de tren utilitzat l’any 1943 per Francesc Busom
Fragment d’un dels diaris de l’avi, pertanyent a l’època del servei militar (1941-1943)
Document conforme l’avi ha finalitzat el servei militar
48
Fulla del llicenciament militar
Fotografia del casamet d’Isabel Piquer i Francesc Busom
Francesc Busom, estiu de 1983
Foto realitzada a Tarragona el 1999 (Francesc Busom a l’extrem dret)
49
EIXOS
50
EIXOS
51
WEBGRAFIA
BARRERA, Heribert. (S)avis: Heribert Barrera . Barcelona: 28/09/2009, TV3
MIRABENT, Pilar. Entrevista a Pilar Mirabent. Sitges: Octubre de 2011
Julià Buxadera i Vilà (2007). Crisi de la Restauració. Recuperat 21/07/2011 des de http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/crisirestauracio.htm
Julià Buxadera i Vilà (2007). La Guerra Civil Espanyola. Recuperat 30/07/2011 des de http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/guerracivil.htm
Ramón Puche Macià (2008). La Guerra Civil Española. Recuperat
17/08/2011 des de
http://www.guerracivil1936.galeon.com
Carlos1202 (2005). La Batalla de Teruel Recuperat 26/08/2011 des de
http://carlos1202.eresmas.com/la_batalla_de_teruel1.html
Rojo y Azul (2010). Diccionario de la Guerra Civil Española. Recuperat
17/10/2011 des de http://www.rojoyazul.net/miscelanea/diccionario.htm
Cristina Font Cabrera (2007). Bombardejos a Barcelona. Recuperat
19/08/2011 des de http://bombardejosabarcelona.blogspot.com
52
BIBLIOGRAFIA
BUSOM, Francesc. Diaris de Guerra (1937-1938, 1938-1939 i 1914,1943)
BUCKLEY, Henry. Vida y muerte de la República Española. 3a ed..
Pozuelo de Alarcón (Madrid): Austral, 2009, 327p.. ISBN: 978-84-670-
3072-3
53
INDEX
Introducció ..................................................... 3
El Preludi ..................................................... 5
La Guerra ...................................................... 9
Les Conseqüències ...................................................... 29
Conclusions ....................................................... 37
Entrevista ..................................................... 38
Annex d'Imatges ..................................................... 42
Eixos Cronològics ..................................................... 49
Webgrafia ..................................................... 51
Bibliografia .................................................... 52
Top Related