Download - Les Històries deLes Històries de - Barberà del Vallès · 2 Revista Especial Núm. 3 Juny de 2001 11.000 Exemplars de distribució gratuïta Les Històries de... Edita: Ajuntament

Transcript
Page 1: Les Històries deLes Històries de - Barberà del Vallès · 2 Revista Especial Núm. 3 Juny de 2001 11.000 Exemplars de distribució gratuïta Les Històries de... Edita: Ajuntament

Núm. 3 • Revista Especial • Juny de 2001 • Edita: Ajuntament de Barberà del Vallès

Les Històries de...Les Històries de...

Page 2: Les Històries deLes Històries de - Barberà del Vallès · 2 Revista Especial Núm. 3 Juny de 2001 11.000 Exemplars de distribució gratuïta Les Històries de... Edita: Ajuntament

2

Revista EspecialNúm. 3 Juny de 200111.000 Exemplars de distribució gratuïta

Les Històries de...

Edita:Ajuntament de Barberà del Vallès

Direcció:M. José VelázquezCap de Comunicació i Imatge

Entrevistes:Marta Ortega

Col·laboren:Servei Local de Català

Disseny:Sergi Freixes - El Petit Estudi

Fotografia:Cedides pels protagonistes

Impressió:C. G. Canigó, s.l. tel 937210707

Dip Leg: B-9936-86

AgradecimientosAgradecemos a la família Bellosta-Talón, Sra. Roseta de Cal Cabanyes, Sra. Forghani, Sr. Castel, Sr.Ayoro y Sra. Lillo el haber contestado al anuncio que publicamos en la revista municipal solicitan-do fotografías antiguas de Barberà para confeccionar un libro de historia gráfica, entretanto, yahemos publicado esta tercera revista especial con las “Historias de...”.

Si es del interés de Vds. colaborar en este proyecto, pueden llamarnos al teléfono 93 729 71 71,ext. 260 (Dpto. de Comunicación) y les recogeremos sus fotografías, las cuales les serán devueltasa la mayor brevedad posible.

Gracias.

Page 3: Les Històries deLes Històries de - Barberà del Vallès · 2 Revista Especial Núm. 3 Juny de 2001 11.000 Exemplars de distribució gratuïta Les Històries de... Edita: Ajuntament

3

ROSETA DE CAL CABANYES

FAMILIA BELLOSTA-TALÓN

FORGHANI

JORDI CASTEL

JOAN AYORO ROCA

MARÍA ROSARIO LILLO

LA HISTÒRIA DE...

Page 4: Les Històries deLes Històries de - Barberà del Vallès · 2 Revista Especial Núm. 3 Juny de 2001 11.000 Exemplars de distribució gratuïta Les Històries de... Edita: Ajuntament

4

LA HISTÒRIA DE ROSETA DE CAL CABANYES

La Roseta va néixer a Santa Mariade Barberà l’any 1923, quan el seuavi matern començava la tasca coma alcalde del poble. També va serjutge de pau entre 1918-1921, i1930-1934. Els pares es deienJosep Cases Llimós, conegut comen Pepet, i Dolores Comas Pérez,nascuda a pagès, en una masia onla família feien de masovers. Apro-ximadament set anys després delseu naixement començava la histò-ria de la botiga de cal Cabanyes;però, per conèix-ne els orígens, enshem de situar temps enrere, quanla mare de la Roseta vivia a calCabanyes, una casa de pagès pro-pera a can Salvatella.L’avi matern de la Roseta, el JosepComas, tenia 18 anys quan es vanfer les primeres cases a Santa Mariade Barberà. I quan les seves tresfilles, Dolores, Marieta i Quimeta,van tenir al voltant de vuit anys, es

van traslladar a la casa de pagès decal Cabanyes, al carrer del Sol, dei-xant la masoveria però no el conreudels camps i els animals.Segons descriu la Roseta, el seu aviera un home amb un fort esperit deservir a la comuntat i de granhonestedat. I és ben segur, perquèell va ser un dels que va iniciar lagestió i tramitació per a la cons-trucció del baixador de Barberà, amés de fomentar la creació de lesescoles i, més tard, l’escorxador. LaRoseta explica que la construcciódel baixador va ser possible gràciesal suport del senyor Farré, secreta-ri de Barberà, que coneixia elcomte de Fígols. I la construcció deles escoles també va ser una reali-tat gràcies a l’ajuda del propietariPere Santfeliu.La mare de la Roseta es va casaramb el Josep, originari de SantPere de Torelló, i van tenir dos fills,la Roseta i el Pepet. El pare va tre-ballar a les terres que la família dela dona tenia llogades. Després vaposar vaques i en venia la llet. Labotiga, però, va néixer d’unacasualitat al vol-tant de 1930. Undia, un venedorambulant va pas-sar per casa avendre taronges.A iniciativa delvenedor, el parese les va quedartotes i les varevendre, junta-ment amb la llet.A partir de lla-vors, diu la Rose-ta, «una cosa vaportar l’altra» i

de llet i taronges van començar avendre gallina i ous, que anaven abuscar a les cases de pagès de San-tiga amb la tartana.Més tard, també van vendre conillsque la Dolores, la mare de la Rose-ta, criava. La Roseta diu que sem-pre en tenia cent a punt de vendre.I, de mica en mica, les prestatge-ries del local que feia de botiga esvan omplir de xocolatines, pasta i,fins i tot, productes per a una far-maciola bàsica.La vaqueria s’havia convertit enuna botiga de queviures en totaregla; no l’única del poble, però síuna de les que venia un dels embo-tits més bons, que ells mateixoselaboraven. També les botifarrescasolanes fetes pel Pepet agrada-ven molt a la clientela, ell haviaaprès com fer-les de Geroni Baleda,mentre la seva dona, que es deiaDolores, com la mare de la Roseta,feia de mocadera.En temps de guerra, com no hihavia res per vendre a la botiga itot i el perill de bombes, la Doloresi el Pepet se n’anaven amb la tarta-

La història de la Roseta és una història, en part, compartida per molts veïns de Bar-berà. La seva família va regentar un establiment tradicional entre nosaltres, la boti-ga de queviures de Cal Cabanyes. La botiga, oberta l’any 1930, continua oferint elseu servei, ara en mans de la M. Àngels Ribes. Però, a més, l’avi matern de la Rose-ta era Josep Comas Comadran, alcalde de Barberà del 1923 al 1931. Un dels carrersde la ciutat porta el seu nom.

Page 5: Les Històries deLes Històries de - Barberà del Vallès · 2 Revista Especial Núm. 3 Juny de 2001 11.000 Exemplars de distribució gratuïta Les Històries de... Edita: Ajuntament

5

na a Barcelona a canviar i comprarmenjar per roba, perquè hi havianecessitat d’aliments a la ciutat iells, com al poble, en tenien.Després de la guerra civil, la famí-lia va perdre gairebé tot el quehavien aconseguit construir demica en mica. Eren temps difícilsper a tothom, de cartilles de racio-nament i amb tot per començar denou. En tornar de França, el germàde la Roseta es va posar a fer con-fiteria, ja que n’havia après l’ofici aLa Lionesa de Terrassa, i a calCabanyes van oferir confiteria,vetes i fils i espardenyes entre d’al-tres productes.La Roseta ja tenia 17 anys i vacomençar a treballar de carnisseraamb els pares. Passen els anys i espromet amb el Joan, que treballavaamb els pares i procedia de Breda.A les tardes anava a cosir a Saba-dell; i en el tren de tornada, a lesnou del vespre, deSabadell;a Barberà,només hi havia trespassatgers del poble,segons explica.Quan la Roseta vatenir 22 anys va con-traure matrimoni ambel Joan i la botigacontinuava en mansde tota la família.Tenien moltíssimafeina i van tenir gentllogada per treballar-hi. El motiu de l’aug-ment de la feina era

que la gent de Barcelona es comen-çaven a fer torres per passar lesvacances i els caps de setmana i labotiga els venia productes querepartien per les cases. Creix l’ei-xample de Santa Maria però, a més,els obrers del poble que treballavena les fàbriques tèxtils de Sabadellfeien hores per la gran quantitat deproducció que hi havia. I, és clar, sia ells els anava bé, a les botiguescom cal Cabanyes també.Quan la mare de la Roseta va reti-rar-se als setanta anys, la botiga vapassar a la responsabilitat de laRoseta i el seu home. El pare i latieta ja eren grans, així que siabans necessitaven personal, aramés. Per això, a Ca Cabanyes vanentrar a treballar moltes persones,diu la Roseta que feien una pinya ique els estarà agraïda a tots men-tre visqui. I encara que no els ano-mena, diu que els recorda a tots.

Quan la Roseta va complir 57 anys,amb quaranta darrere del taulell,«i sempre de gust», diu, el matri-moni es va retirar. Una de lesnoies que va començar a aprendrea la botiga a l’edat de nou anysn’és l’actual botiguera, la M.Àngels Ribes. En retirar-se laRoseta i el marit, cal Cabanyes hiva passar a mans de la Mª ÀngelsRibes, que continua venent pro-ductes elaborats al mateix obradoren què els elaboraven els funda-dors de cal Cabanyes, com elsembotits i la cansalada, al costatde plats cuinats de forma casolanai la resta de productes més con-vencionals.Amb vint anys de regentar la boti-ga en solitari i tota una vidadarrere del taulell, la M. Àngels hatingut temps de viure situacionscurioses en relació a la seva feina.La més destacada, segons diu, és

que van sortir a Tele-visió de Catalunya enel programa que feiala M. Pau Huguet tito-lat «Som i serem», enl’edició dedicada aBarberà del Vallès. Dela família que vadonar nom a la botigade cal Cabanyes,només en queda laRoseta. Però, amb laM. Àngels, l’esperitcasolà i el tracte per-sonalitzat és asse-gurat.

Page 6: Les Històries deLes Històries de - Barberà del Vallès · 2 Revista Especial Núm. 3 Juny de 2001 11.000 Exemplars de distribució gratuïta Les Històries de... Edita: Ajuntament

6

LA HISTORIA DE LA FAMILIA BELLOSTA-TALÓN

En el año 1926 nacieron este hombrey esta mujer en un pueblecito de laprovincia de Huesca que contaba conpocos recursos y que hoy está prácti-camente deshabitado, Olsón. Carmenes la más joven de seis hermanos ySaturnino tiene tres hermanos más,uno ya muerto. La pareja se conocióen el pueblo natal, compartieron lasaulas de la escuela, el paisaje y lascostumbres, y también tenían en

común que sus famílias eran trabaja-doras y no les puedieron proporcionarestudios. La única salida para encon-trar un futuro mejor era salir del pue-blo aunque eso les dolía en el alma.El primero de los dos en dejar Olsónfue Carmen, quién migró a Barcelonacon veinte años para ganarse la vidasirviendo, un trabajo que realizóhasta los treinta y ocho años. Por suparte, Saturnino dejó su tierra de ori-

gen once años después, en 1957, contreinta y un años de edad. Dos her-manas suyas ya se habían instaladoen Hospitalet y Santa Coloma y élpensó que aquí podría encontrar untrabajo mejor que en Aragón.Después de mantener un largonoviazgo, la pareja se casó con 38años, poco antes Carmen había deja-do de servir. La primera vivienda quetuvieron fue un piso en el barrio bar-celonés del Congreso. Lo había con-seguido el hermano de Carmen, ale-gando que viviría con ella y, efecti-vamente, vivió primero sólo con ellay después con su marido y, al nacerel hijo, con el hijo. Pero la vidamatrimonial en Barcelona fuebreve.El año 1969, se habían casadoen el 64, la fábrica de planchas deplástico donde trabaja Saturnino,Irpen, se reparte entre sus dossocios, uno se instala en La Llagostay otro en Santa María de Barberà, yes allí donde destinan a Saturnino.Su único hijo, Javier, tenía entoncesdos años y medio.Al cambiar el lugar del trabajo deci-dieron que lo mejor era cambiar deresidencia e instalarse en Santa Maríay por ello compraron un ático en elque era el número 1 de la calle PoetaMaragall (frente a la mercería Asto-ria). En aquel tiempo, el piso lescostó alrededor de 250.000’-pesetas.Carmen explica que al llegar se excla-maba del “pueblucho” al que habíanido a parar: “No había más que nues-tro bloque, el de encima del Bar Jerezy otro al lado del matadero. El restoeran casas bajas, masías, y campos,viña, monte... Desde mi terraza seveía el Ayuntamiento y toda la carre-tera que va de Barcelona a Sabadell”.

Para ilustrar más la explicación de sumujer dice que una sobrina que lesvisitó sin tener la dirección losencontró por el buzón, de tan pocosque había. A lo que Carmenañade:”como sólo había tres bloques,desde mi terraza saludaba con unatoalla a una amiga que también vinoaquí a vivir por el trabajo de su mari-do”. Los dos dicen que les daba unpoco de pena que fueran construyen-do pisos y más pisos, hasta taparleslas vistas que tenían al principio, eincluso los sonidos de las campanasde la iglesia, “ahora casi no lasoímos”, dicen.Carmen explica que en el año 1969,casi todo eran solares, no había mer-cado y pocas tiendas, entre ellas, elhorno de pan de la plaza del Ayunta-miento que, según dicen, hacía pocoque estaba, y Ca Cabanyes, por lo queiba mucho a comprar a Sabadell yCerdanyola. La única farmacia quehabía estaba en la esquina de la callede Santa Bárbara. Lo que sí tenían

El matrimonio formado por Saturnino Bellosta y Carmen Talón se conoce desde que nacieron.Ambos proceden de un pueblecito de la provincia de Huesca llamado Olsón, pero ninguno de losdos imaginaba que se casarían en Barcelona y que vivirían en Barberà del Vallès, en uno de losprimeros bloques de pisos que se construyeron en la ciudad, concretamente en que entonces erael número 1 (hoy es el 64) de la calle Poeta Maragall. Ahora llevan aquí más de treinta años, hancambiado de vivienda, pero están en la misma manzana, y comentan que a veces les sorprendecontemplar lo mucho que ha cambiado este pueblo, transformándose en ciudad.

Page 7: Les Històries deLes Històries de - Barberà del Vallès · 2 Revista Especial Núm. 3 Juny de 2001 11.000 Exemplars de distribució gratuïta Les Històries de... Edita: Ajuntament

7

cerca era una vaquería, la de los Rifé,con 12 o 14 vacas, y a donde ibancada tarde a buscar la leche. Cuandola vaquería cerró cuentan que veníaun lechero de Can Escayola a venderla leche casa por casa. Tampocohabía bancos ni cajas, dice que laúnica entidad que recuerda era unaventanilla donde su suegro en algunaocasión había ido a cobrar la pensióndonde ahora está el Bar Caliu. Perolos electrodomésticos pudieron com-prarlos en el mismo Santa María,recuerdan que fueron a “la Mallorqui-na” y adquirieron la cocina y la neve-ra. Antes de instalarse en el ático,pasaron algún fin de semana limpián-dolo y de mudanza, y entonces cuen-tan que comían en la Fonda Mas,donde años más tarde celebrarían laComunión de su hijo.También explican que el colegio ElisaBadía era campo sembrado y era ellugar en donde el cartero de entoncestenía su masía. Frente a La Pedrago-sa habían campos y una balsa, “seríapara regar” dice Carmen. Había torresen Can Gorgs, “pero pocas, ni muchomenos como ahora”. Y desde el PaseoDoctor Moragas hacia abajo, endirección Barcelona, sólo se veía lospisos de Capella y la fábrica Pedrago-sa. La iglesia hacía poco que se habíaconstruido y no existía la plaza delAyuntamiento. El primer hijo fue a laguardería de mossèn Juan Barceló(+), después a la calle Pintor Murillo

donde, en el garage de la casa unamaestra retirada daba clase a ungrupo de unos ocho o diez niños.Acabó cursando E.G.B. en el reciéninaugurado Elisaba Badía, y luegocambió a una academia privada, laSerra. Tanto uno como otro recuerdanincluso cuando acudieron a la inau-guración de Ciudad Badía por partede los que eran príncipes de España,Juan Carlos y Sofía.Como Santa María era tan pequeño,el matrimonio dice que les fue fácilconocer a la gente del pueblo e inte-grarse con la comunidad, “lo difíciles ahora, con tanta gente nueva esmuy difícil, pero a los de aquí desiempre sí los conocemos, la gentedel casco antiguo sobretodo”, dicen.Sólo una vez se plantearon cambiarde residencia y dejar Barberà. Fuecon ocasión del traslado del trabajodel marido a La Llagosta. Él tenía queir y venir una parte del recorrido entren, lo cogía en la estación a lascinco de la mañana. El inconvenientede la distancia al trabajo no lesacabó de animar al cambio, por unlado estaba la pereza a un nuevotraslado, por otro los amigos hechosy, sobretodo, los amigos que su hijoya tenía. Así que al final se quedaronen Barberà y Saturnino hizo viaje deida y vuelta diariamente a La Llagos-ta hasta su jubilación.En cuanto al trabajo de Carmen, des-pués de servir se dedicó a su casa y

familia, aunque también hizo algunastareas esporádicas en casa para afue-ra, como recortar gorras de la fábricaCapella. Pero siempre le ha gustadomucho estar con los niños y leer, porlo que le hubiera gustado ser maes-tra. Las circunstancias no se lo per-mitieron, pero sí pudo dar catequesisen la parroquia de Santa María, dondesu hijo hizo la Comunión. Y en cuan-to a la lectura, dice que al tenerpocos recursos económicos no podíacomprar libros, pero que leía inclusolos diarios atrasados con los que sumarido envolvía la ropa, cuando él sela traía.Aún no hace tres años que cambiaronsu ático por un piso en la Av. Gene-ralitat, porque el ático no teníaascensor, pero lo que no cambiaríanya es la ciudad en la que su hijo hacrecido y que, como él, han vistocambiar y crecer. Aunque tampoconunca han olvidado sus orígenes ara-goneses, cada año van a su tierra, losprimeros años llegaban agotados delviaje en tren nunca han tenidocoche, “se tardaba todo el día y lle-gabas negro de carbón pero ahora elviaje es un placer”. Su vida cotidianaahora transcurre tranquila, en Bar-berà, una ciudad que dicen que qui-zás ha crecido demasiado pero queles gusta para vivir.

Page 8: Les Històries deLes Històries de - Barberà del Vallès · 2 Revista Especial Núm. 3 Juny de 2001 11.000 Exemplars de distribució gratuïta Les Històries de... Edita: Ajuntament

Su nombre signi-fica Paraíso, y suapellido Anti-guo. Y a pesardel mucho tiem-po que ha vividofuera de Persia,su casa y susc o s t u m b r e ssiguen fieles alos orígenes. Laseñora Forghaninació en 1924,tiene ahorasetenta y seisaños, nieta de unos comerciantespersas de te y alfombras instala-dos en Rusia. Los abuelos tuvie-ron seis hijos, uno de ellos secasó allí y del matrimonio nacie-ron Rezvamenh y su hermana.Después de que la familia hubie-se estado catorce años en Rusia,el cambio de régimen políticoprovocó el regreso a Persia, por-que en Rusia el libre comercio enaquel momento era difícil.En Persia pasó la adolescencia yse casó, con 25 años. Tambiénallí tuvo a sus dos hijos. En elaño 1844 una religión llamadaBahá’i se originó en Irán y empe-zó a extenderse, primero porAsia, luego por Europa y America.La Fe Baha’i es una religión mun-dial fundada a mediados del siglopasado por Bahá’u’lláh, un noblepersa de Teherán que proclamóser el nuevo mensajero de Dios.

La señora Forghani, al igual quelos más de seis millones debahá’is repartidos por todo elmundo, cree que Bahá’u’lláh es laManifestación de Dios en estaépoca contemporánea. La formade propagación de las ideas era através de misioneros que migra-ban hacia los puntos donde lareligión quería expandirse. Laseñora Forghani y su marido eranBaha’is y como creyentes, el año1958, quisieron participar activa-mente en la proclamación de la febaha’i, aunque ello significasedejar su país. El marido podíadejar su trabajo de traductor defrancés para unos ingenieros sui-zos instalados en Persia, con unabuena paga. Así que pensaron enir a Italia o a España. Y prefirie-ron instalarse en nuestro país, enplena potsguerra. Llegaron a Bar-celona en mayo del 58, dice Rez-

vameh que «por-que el destinomanda más queuno». La tareaque se les pre-sentaba era difí-cil, instalarsepor su cuenta ysin contar conningún tipo deayuda económi-ca por parte dela religión:»porsupuesto, eraalgo totalmente

voluntario y tú debías correr contus gastos y riesgos, pero enaquel momento nos pareció quenos lo podíamos permitir, porquea mi marido le quedaba una pagade su trabajo».El caso es que Barcelona no era ellugar más apropiado para alguiencomo el marido de la señora Forg-hani que, cansado de los despa-chos, quería dedicarse a tareasagrícolas. Así fue como fueron aparar a Santa María de Barberà,aunque hoy parezca casi increíbleque éste fuese un lugar agrícola.De hecho, acostumbrada comoestaba a vivir en ciudades o pue-blos grandes, la señora Forghaniexplica el disgusto que le causóla primera impresión de Barberà,recuerda que se quedó sin habla,se puso a llorar y despuésdijo:»Dios mío». Hoy, gracias aellos existe una floreciente comu-

8

LA HISTORIA DE LA SRA. FORGHANI

La señora Forghani se llama en realidad Rezvamenh Asbaghi, pero casi nadie la cono-cería con este nombre si la presentase así. En cambio, con solo nombrar a «la persa»,seguramente algunos de los más antiguos de Barberà ya tendrán una imagen de lapersona que protagoniza la historia de este número. Llegó aquí con su marido e hijosel año 1958, antes había vivido en Rusia y en su propio país, Iran.

Page 9: Les Històries deLes Històries de - Barberà del Vallès · 2 Revista Especial Núm. 3 Juny de 2001 11.000 Exemplars de distribució gratuïta Les Històries de... Edita: Ajuntament

9

nidad baha’i en Barberà, formadamayoritariamente por catalanesautóctonos, cuyas actividades enpro de la paz, la igualdad entrehombres y mujeres, la defensa delos derechos humanos y la unidadentre todas las religiones sonconocidas en nuestra ciudad. Fue muy bien acogida por losvecinos, todos le mostraron ama-bilidad, de ellos aprendió ahablar catalán mezclado con cas-tellano. Cuenta que en 1960, añode su llegada, Barberà debíatener 50 vecinos, que el alcaldeera el carnicero, que el lugar dela alcaldía era al lado del barNuevo y que la carretera eraestrecha, sólo podía pasar uncoche. Todo estaba sembrado detrigo y maíz, las casas eran deplanta baja y todos los vecions seconocían. La hospitalidad delrecibimiento la hicieron ir aco-modándose al lugar, a la casitaque se hicieron en Can Gorgs, alas pocas tiendas donde podíancomprar, casi todas encontradasen la calle Nemesi Valls. Explicaque había un colmado, una car-pintería del señor Nilo,»en unaocasión le regaló una espada demadera a mi hijo». Tambiénrecuarda al señor Juan, que seencargaba del cobro del agua.Remarca que nunca se sintió

extranjera por el comportamientode los vecinos, se dirigieron aellos sin prejucios por ser iraní-es,»de otro continente, imagína-te. Pero todo lo contrario, todo elmundo llamaba a mis hijos, leshacían pararse para que explica-sen cosas. De verdad, guardoamistades de aquellos días, yaunque tardemos tiempo en ver-nos, siempre nos mostramos cari-ñosos».Cuenta que un día les vinieron avisitar unos huéspedes extranje-ros y, al llegar a la estación, pre-guntaron en el bar por la família.En el bar, no sólo les mostraron el

camino, sino que les acompaña-ron. Para la señora Forghaniestos son detalles que quedangrabados en la memoria parasiempre. Los hijos tenían 7 y 4 años y fue-ron a la escuela situada en ellugar que hoy ocupa el Casal deCultura, en la calle Nemesi Valls.El marido tomó clases en laEscuela Industrial de Barcelona,con el catedrático Corominas quesabía francés, circunstancia quefue de gran ayuda para el maridoya que había sido traductor defrancés y no conocía mucho elcastellano. El objectivo de lasclases eran formarlo en avicultu-ra. El quería montar una granjade pollos. A pesar de las ilusiones puestasen la granja, al igual que lasotras siete que había en Barberày a excepción de una, se arruinó.Sin embargo continuaron ven-diendo conejos, cultivando unhuerto y abasteciéndose de susfrutos y combinando estas tareascon trabajos esporádicos paraparticulares por parte del marido.De este modo, pudieron dar estu-dios a los hijos. Cambiaron lacasita por un piso en DoctorMoragas, debido a que el terrenoestaba afectado por la construc-ción de la autopista.

Page 10: Les Històries deLes Històries de - Barberà del Vallès · 2 Revista Especial Núm. 3 Juny de 2001 11.000 Exemplars de distribució gratuïta Les Històries de... Edita: Ajuntament

10

LA HISTÒRIA DE JORDI CASTEL

El Jordi és el tercer de quatregermans que va néixer el 15de maig de 1932 a Martorell iel primer que va haver d’estu-diar en català com a conse-qüència del règim imposat perFranco després de la Guerra Ci-vil. El seu pare, Manel Castel,feia de paleta i la mare, NeusGil, havia començat a treballarcom a teixidora en una fàbricade teixits, amb 9 anys. Ell nova seguir cap dels oficis delsprogenitors; als 14 anys i du-rant dotze més va treballar enuna fàbrica de colorants ano-menada Cardoner que propor-cionava els colorants a moltesde les fàbriques tèxtils de Sa-badell. Mentrestant, estudiavael mestratge industrial química l’Escola Industrial de Barce-lona.En aquest temps de treball iestudi té la primera referènciade Santa Maria de Barberà, lalocalitat on, de tant en tant,s’adreçava des de Martorell perfer passejades pel bosc de CanGorgs. Recorda que s’hi arriba-ven amb el tren i que voltavenpel muncipi acompanyats degent gran que coneixia l’in-dret. Ell diu que «encara noera una ciutat, hi havia torresde gent de ciutat que hi ve-nien a passar el cap de setma-na i les vacances, com la pro-

tagonista de la pel.lícula Ma-riona Rebull, que en part crecque estava rodada aquí. Toteren pins i vinyes». Altres ve-gades anava al cine de la sevaciutat, allà va conèixer la do-na amb qui es va casar l’any1957, una val·lisoletana ano-menada Maria del Carmen de laTorre. L’any 1960 va canviarels colorants per les bombetestot entrant a treballar a laPHILLIPS de Barcelona, cone-guda llavors com Lámparas Zja que les indústries estrange-res només podien figurar com

a assessores en el contextfranquista. La feina a Barcelo-na va motivar el trasllat delmatriomoni de Martorell al ba-rri barceloní de Poble Nou. Ala fàbrica ell era el responsa-ble del departament de tracta-ments preliminars i s’hi va es-tar fins al moment de la jubi-lació. L’arribada del tercer fillva fer que la parella formadapel Jordi i la Maria del Carmenes plantegés buscar una vi-venda més gran, amb quatrehabitacions. Els preus dels pi-sos a Barcelona eren molt altsi així van decidir buscar unlloc als afores.L’any 1976 arriba amb tota lafamília a Santa Maria de Bar-berà i s’instal.len en un carrerque avui pertany a Badia, alcarrer de la Manxa, on encaraviuen ell i la seva dona. Coin-cidint amb el canvi de vivendai de barri comença a implicar-se en els moviments veïnalsque reivindicaven millores enels serveis de la comunitat. Notenia clara la qüestió dels par-tits polítics i la seva famíliano li havia donat una orienta-ció política, tret del fet de de-clarar-se monàrquics. De totesformes, des que al voltant de1970 havia passat unes vacan-ces a França amb la possibili-tat de llegir sobre democràcia

El Jordi Castel ha estat un testimoni de primera fila dels vint-i-cinc anys de la polí-tica municipal de Barberà i Badia. El seu no és un cas gaire típic, de les simpatiescap a l’esquerra va passar a militar al Partit Popular i, més tard, a Convergència iUnió.

Page 11: Les Històries deLes Històries de - Barberà del Vallès · 2 Revista Especial Núm. 3 Juny de 2001 11.000 Exemplars de distribució gratuïta Les Històries de... Edita: Ajuntament

11

estava interessat en aquestaforma de govern i li semblavamolt atractiu que es poguessincontrastar idees i argumentslliurement. Finalment, desprésde conèixer José Suárez, d’A-lianza Popular, Jordi Castelcomença a viure la políticamunicipal en primera persona.Abans havia estat molt atent atot el que succeïa a l’Ajunta-ment de Santa Maria, quan elprimer alcalde, Antonio Lobo(1979-1982), després i per raóde problemes interns amb elseu partit, el PSUC, l’alcaldeprovisional passa a ser JoanRibes fins que en les següentseleccions surt elegit el PartitSocialista de Catalunya (PSC)amb José Antonio Robles coma alcalde, càrrec que ha reno-vat fins ara. En canvi, el par-tit on militava el Jordi Castelno era gaire popular a Barberàtot i anomenar-se Alianza Po-pular (AP) i després Partit Po-pular (PP). Ell diu que va serdifícil aconseguir una bona re-lació amb la resta de políticsmunicipals però que ho vaaconseguir. Ha passat pel Con-sell Comarcal com a portaveudel PP i ha donat suport a pro-jectes proposats per l’esquerramunicipal, com la urbanitzacióde Can Serra i la construcció delComplex Esportiu de Can Llobetamb la incomprensió d’algunscompanys de la política. Va sermembre fundador del Partit Po-pular a Badia l’any 1992, des-prés de la seva independitzacióde Barberà i Cerdanyola. El1995 va deixar el PP i va mili-tar fins l’abril 2000 a Con-vergència i Unió amb una acti-

tud crítica que avoltes pot semblarprovocativa. Edu-car en la llibertatreligiosa, política isocial diu que sónels seus principis icreu més en la ideade la democràciaque en els partitspolítics. Però reco-neix que els granscanvis esdevingutsa municipis comBarberà són possi-bles gràcies a per-sones que han de-dicat el seu tempsa millorar l’entorndels ciutadans: toti que, en general,la política dónapoques satisfac-cions ja és gran sa-tisfacció haver es-tat partícip de lestransformacionspositives de Bar-berà», diu.

Page 12: Les Històries deLes Històries de - Barberà del Vallès · 2 Revista Especial Núm. 3 Juny de 2001 11.000 Exemplars de distribució gratuïta Les Històries de... Edita: Ajuntament

12

El Joan va anar a l’escola a Ripo-llet fins als 11 o 12 anys. Segonsexplica, com que vivia al castellhauria estat molt difícil estudiar aSanta Maria de Barberà perquè«havies de passar el riu. La genthi passava amb bous o tartanes,però a peu podia ser perillós».Quan la seva mare es va posar depart, aquesta dificultat en lescomunicacions, també amb elpoble de Ripollet, va fer que l’in-fermera s’hi estés tot el dia perarribar al Castell en tartana.I quan al pare li tocava fer d’a-banderat a les festes de SantAntoni, els cavalls no podienpujar fins al castell degut a lesdificultats del camí, s’havia debaixar i començar el recorregutdes d’alguna de les cases delpoble. El Joan ha continuat la tra-dició de celebrar Sant Antoni i auna de les estanteries de casaseva guarda trofeus que en són laprova. Diu que quan els mira sóntota la seva il.lusió.La infància va transcórrer envol-tat d’aquells camps que envolta-ven la propietat del marquès.Recorda que només hi celebravendues festes l’any, la de Sant Anto-ni i la del 15 d’agost de la mare deDéu de Santa Maria. I només enaquelles ocasions els adults queconeixia bevien cafè com a articlede luxe.També recorda que aprop del cas-tell, per la part de dalt, hi havia

hagut una presó i que quan elljugava i portava el bestiar feiaservir les cadenes que quedavendels temps de la presó per lligarels animals.Encara era un nen quan els pareses van traslladar a viure a Ripo-llet, on van continuar de pagesostot arrendant terres. A la vegada,el pare feia de corredor de fin-ques. Finalment, la família vapoder estalviar per comprar unafinca de propietat a Santa Mariade Barberà. La masia en qüestióera coneguda com La Sagrera iestava situada al costat del molíVermell. Allà van continuar fentde pagesos, amb la satisfacció detreballar per ells. Tenien cavalls,

vedells, porcs, oques, gallines,entre d’altre bestioar. Ell diu quecada casa criava dos porcs, un permatar i l’altre per vendre i aquestés el que cobria i compensava ladespesa de l’altre. I cultivaventomàquets i altres verdures perl’abast familiar.Durant la Guerra Civil, el pare vaser cridat a files des de l’inici delconflicte. El Joan tenia 14 anys irecorda que els nacionals no para-ven de tirar bombes per les roda-lies de Santa Maria: «una de lesbombes portava tant impacte quees va ensorrar cinc metros sotaterra». També afirma que mai novan passar gana perquè el campté molts recursos i, a més, cada

El 26 de març de l’any 1922 neix Joan Ayoro Roca, el primer fill del matrimoniJoaquim i Montserrat, masovers al Castell de Barberà. En aquells dies el castellencara era propietat del marquès i hi havien bous, vaques, un ramat d’ovelles,terres cultivades i de tot això se’n cuidaven, entre d’altres, els pares d’en Joan.Mentre, el marquès propietari del castell només visitava la finca un parell devegades l’any.

LA HISTÒRIA DE JOAN AYORO ROCA

Page 13: Les Històries deLes Històries de - Barberà del Vallès · 2 Revista Especial Núm. 3 Juny de 2001 11.000 Exemplars de distribució gratuïta Les Històries de... Edita: Ajuntament

13

poble es fabricava la seva pròpiamoneda de canvi. Ell ho explica:«així els veïns podien fer truequede manera còmode. Podies canviaroli per espardenyes o bé per lamoneda del poble. És clar, erenmonedes sense valor legal peròmolt útils pels veïns».Ja d’adult, i un cop morts elspares i l’únic germà que tenia, elJoan es va fer càrrec de La Sagre-ra, on sempre havia treballat. Als22 anys havia començat a fer detractant de cavalls, seguramentera l’únic de Santa Maria de Bar-berà que s’hi dedicava, anavacada mes al mercat de Lleida, elsdimarts a Barcelona, els dissabtesa Vic i els dijous a Granollers. Notenia temps lliure però disfrutavaamb al seva feina, segons diu jade petit li agradava anar amunt iavall amb el bestiar. Diu que enaquella època només hi havia unbar al poble, el de La Cooperativaque regentava el Joan Roca. Méstard va obrir el Bar Nou, delJaume Carreres, i també era lla-vors quan Can Capella era la fàbri-

ca de gomes que donava feina amolts dels habitants del poble ique va construir una colònia pelstreballadors vinguts de fora.Amb 44 anys, el Joan va contrau-

re matrimoni amb una dona víduagairebé de la seva mateixa edat,la Vicenta Torroba Ontorada. Ells’hi va enamorar ràpidament i ellali va donar el sí el 15 de setembrede 1968. Durant 24 anys van ferde pagesos a la masia de LaSagrera. Ella se’n cuidava del bes-tiar petit, com perdius, conills,pollastres i oques, una tasca queli agradava molt. Alguns delshabitants de Santa Maria s’apro-paven a la masia per comprar ani-mals. Era el cas del primer amo dela fonda Mas, el Josep, pare delsactuals propietaris.Ara, i des de l’any 1992, ambmotiu de la malaltia del Joan, elmatrimoni viu al número 1 delcarrer de Josep Armengol, però ala memòria tenen gravada persempre la seva vida a La Sagrera,on van ser feliços durant vint-i-quatre anys. Les fotos que guar-den són testimoni d’aquells dies.

Page 14: Les Històries deLes Històries de - Barberà del Vallès · 2 Revista Especial Núm. 3 Juny de 2001 11.000 Exemplars de distribució gratuïta Les Històries de... Edita: Ajuntament

14

Mª Rosario Lillo nació en 1916 enun pueblecito de Ciudad Real,Alcubillas. A muy temprana edadquedó huérfana de padre y madrey su tía se encargó de criarla.Cuando acabó la guerracivil ya se había casadocon un hombre que sehabía alistado comovoluntario en el bandorepublicano. Felipe Rua,su marido, fue discrimi-minado por esa causa yal regresar de la guerrano consiguió trabajo deningún tipo en su pue-blo. De este modo, deci-dió partir hacia Valenciaen busca de trabajo.Estuvo veinte días reco-rriendola y manteniéndo-se a base de naranjas ymoniatos, mientras, sumujer le esperaba encasa con dos hijaspequeñas. Estuvo untiempo en un pantanopero la situación era difí-cil porque el matrimoniodebía estar separado.Eso motivó su prontoregreso a Alcubillas. Peroallí continuaba teniendoproblemas para encontrartrabajo. Le hablaron dePuertollano, donde seexplotaban minas, ydecidió trasladarse.Antes de la guerra civil había tra-bajado de gañán (campesino) y apesar de que en Puertollano habíacreído encontrar trabajo en lasminas, volvió a sus tareas delcampo y los animales en una casa

a las afueras del pueblo. Escribióa Mª Rosario para que se traslada-ra a vivir con él y asi lo hizo ellacon las dos hijas. El matrimoniotenía derecho a tomar fruta y

pimientos de la huerta que cuida-ban, excepto de las patatas. Sinembargo, el relativo bienestarduró poco, pronto volvieron aquedarse sin trabajo. Un compa-ñero de Felipe le habló de las

posibilidades de empleo en Cata-luña y le propone emigrar. MªRosario no lo duda, allá dondefuese el marido iría ella y si habíaque pasar hambre, la pasarían

juntos, ellos y lashijas que tenían cincoy año y medio. Deeste modo, en 1946tomaron el tren y lle-garon a la EstaciónNorte de Sabadell,actualmente la delcentro, con tan sóloocho pesetas y sinlugar para dormir.Dirigidos por el com-pañero de Felipe bus-can una barraca enCan Feu donde per-noctar y la encuen-tran. Después el mari-do empieza a trabajaren un castillo cercanorodeado de campos yviñas ganando veintepesetas al día. Almismo tiempo MªRosario, que tenía 29años, debe pedirlimosna para alimen-tar a las hijas hastaque encuentra casasdonde lavar ropa yhacer faenas. El año1947 nace la tercerahija del matrimonio yMª Rosario y Felipe

tienen que ir a pie desde Can Feua la Maternidad, en la C/ Illa deSabadell.En esa misma época el matrimo-nio había comprado un terreno deLa Creu de Barberà que pagaban

El año 1946 María Rosario Lillo dejó Puertollano, en Ciudad Real, para seguir lospasos de su marido en busca de prosperidad económica. El matrimonio tenía enton-ces dos hijas y se plantaron en Sabadell con sólo 8 pesetas para empezar una nuevavida. En tan sólo un año se trasladaron de Can Feu a la Creu de Barberà, lugar dondetodavía reside Mª Rosario. Su marido fue uno de los obreros que construyó la iglesiade Santa María.

LA HISTORIA DE MARÍA ROSARIO LILLO

Page 15: Les Històries deLes Històries de - Barberà del Vallès · 2 Revista Especial Núm. 3 Juny de 2001 11.000 Exemplars de distribució gratuïta Les Històries de... Edita: Ajuntament

15

en plazos mensuales de 28 pese-tas y empezaron a construir unavivienda. Los alrededores de lacasa, que se convertían en unagran alberca cuando llovía, eranhuertas y había muchos almen-dros. El matrimonio tenía galli-nas, conejos, cerdos y un peque-ño huerto. Felipe dejó el trabajoen los campos del castillo de CanFeu y empezó a trabajar de paletaen la Rambla de Sabadell. Sinembargo, las penurias económicasno habían acabado, en los añossiguientes el matrimonio tuvo doshijas más, en total sumabancinco. Y la casa que habían cons-truido con sus propias manos tuvoque ser reformada en 1962, por-que su estado era precario. Porsuerte, el pan no les faltaba puesla panadería de enfrente delAyuntamiento de Sabadell se loproporcionaba incluso cuando notenían como pagarlo. Y la lecheen polvo se la daban en el AuxilioSocial. De todos modos, con ado-bes la casa de La Creu de Barberàfue tomando forma, a pesar de nocontar con ninguna de las como-

didades a las que hoy en día esta-mos acostumbrados, ni aguacorriente ni luz.En los años cincuenta Mª Rosarioentró a trabajar en la fábrica téx-til Hiladuras Sabadell. A ellohabía de sumar la faena de la casay el cuidado de las hijas y delmarido, que implicaba tantohacer la comida como parte del

vestuario. Además tuvo cincoabortos, por suerte las hijas fue-ron encontrando trabajo y apor-tando sus ganancias a la econo-mía familiar. Su marido tampocotuvo problemas de empleo, élestuvo de obrero en Santa María,primero en el cementerio antiguo,Mª Rosario recuerda que en unode los nichos encontraron armas,y luego fue uno de los trabajado-res que levantaron la iglesia deSanta María.En aquella época las fábricasimportantes eran la Capella, dondetrabajaba la mayoría de habitantesde Santa María pero también nece-sitaba acoger de fuera del pueblo,por eso construía colonias para lostrabajadores, la casa Vinloca y lacasa de pagés de los Maños. Apesar de todo y en contadas oca-siones la familia disfrutaba demeriendas en el campo, en CanGorgs, y después de su traslado aCataluña pronto hablan y entien-den el catalán. Mª Rosario ha pasa-do más de media vida aquí y consi-dera que el camino ha sido duropero se siente orgullosa de su casa,la casa que hicieron entre todos losde la familia y contenta de haberdado el paso de dejar su pueblo siera el requisito para mejorar lascondiciones de vida de sus hijas.

Page 16: Les Històries deLes Històries de - Barberà del Vallès · 2 Revista Especial Núm. 3 Juny de 2001 11.000 Exemplars de distribució gratuïta Les Històries de... Edita: Ajuntament