Download - Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

Transcript
Page 1: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona
Page 2: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

PRESENTACIÓ

Teniu a les mans el recull de tots els microrelats que s’han presentat al «II Concurs de Microrelats de tema marítim delMuseu Marítim de Barcelona» en les tres categories establertes. Amb aquesta segona edició, dedicada al món dels Víkings,hem pretès començar a consolidar un projecte que varem encetar l’any passat amb la primera edició d’aquest concurs,projecte que té dos objectius principals: obrir una nova via de diàleg amb persones que no havien participat abans dels serveisdel museu, i obrir també una nova via d’apropament a la cultura marítima des de la vessant narrativa.

L’èxit d’aquesta segona edició, amb 305 microrelats presentats, ens fa pensar que la proposta té un gran potencial, i ensanima a intentar mantenir el projecte amb futures edicions.

La qualitat dels relats presentats a les tres categories ha estat altíssima i, tot i que se n’havien d’escollir només nou per repartirels premis, el cert és que el jurat ha hagut de fer un gran esforç per triar els guanyadors d’aquesta edició.

Des del Museu Marítim de Barcelona volem agrair l’esforç de tots els autors i totes les autores que ens han enviat els seusescrits des de tota la geografia del país i que han propiciat l’èxit del concurs.

Us animem a llegir aquestes obres, breus però fantàstiques mostres de la passió que desperten el mar i els víkings entre elsamants de l’escriptura.

Gràcies a tothom qui ha fet possible aquest «II Concurs de Microrelats de tema marítim del Museu Marítim deBarcelona»

PRESENTACIÓN

Tienes en tus manos la recopilación de todos los relatos presentados en el «II Concurso de Microrelatos de tema marítimodel Museu Marítim de Barcelona» en las tres categorías establecidas. Con esta segunda edición, dedicada al mundo de losVikingos, hemos pretendido comenzar a consolidar un proyecto que arrancamos el año pasado con la primera edición de esteconcurso, proyecto que plantea dos objectivos principales: abrir una nueva vía de diálogo con personas que no habíanparticipado con anterioridad de los servicios del museo, y abrir al mismo tiempo una vía nueva de acercamiento a la culturamarítima desde la vertiente narrativa.

El éxito de esta segunda edición, con 305 relatos presentados, nos lleva a pensar que la propuesta atesora un gran potencial,y nos anima a intentar mantener el proyecto con futuras ediciones.

La calidad de los relatos presentados en las tres categorías ha sido altísima y, aunque solamente nueve de ellos podíanrepartirse los premios, lo cierto es que el jurado ha tenido que hacer un gran esfuerzo para escoger a los ganadores de estaedición.

Desde el Museu Marítim de Barcelona queremos agradecer el esfuerzo de todos los autores y todas las autoras que noshan enviado sus obras desde toda la geografía del país, y que han propiciado el éxito del concurso.

Os animamos a leer estas obras, breves pero fantásticas muestras de la pasión que despiertan el mar y los vikingos entre losamantes de la escritura.

Gracias a todos los que han heco posible este «II Concurso de Microrelatos de tema marítimo del Museu Marítim deBarcelona»

Page 3: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

1. LA CAMPANYA- Podries anar a pescar, avui no tenim res - emva dir ma mare.Tinc deu anys i em dic Josep Berenguer, peròpels amics meus Pep. I així ho vaig fer, vaigagafar la barca de mon pare. Però al cap de cincminuts de navegació vaig veure un altre vaixell,però molt més gran, i semblava un vaixell...Víking!!! Vaig fer rumb per amagar-me darrere unaroca i no em van veure. Els vaig espiar i vaigveure que tenien un dibuix estrany a la bandera,però no m’hi vaig fixar massa, per un moment vasemblar que havien marxat, però estaven darreremeu. Em van acabar capturant. A la gàrgola vavenir un home i em va dir:- Perdó per l’ensurt és una campanyapublicitària, i és la broma que fem.- No passa res, ara entenc que és allò de labandera - Són coses de la publicitat.

Josep

2. ELS VÍKINGSVet aquí una vegada, en una illa d’Europa, elsvíkings pensaven com ho podien fer persobreviure ja que quasi no els quedava menjar.Un dia van fer una assemblea per decidir quèfeien, i al final van decidir anar a una altra illa. Iaixí ho van fer. Van buscar i buscar i van trobaruna illa plena de peixos i animals, i, a més, no hihavia habitants. Van passar setmanes fins quevan descobrir que estava habitada per... dracs!Aleshores, el capità del poble va decidir matar-los. Però no van poder, eren massa. Així que vanintentar de fer-se amics amb els dracs. I vafuncionar! Al final de cada setmana, els víkingsdonaven menjar als dracs, mentre els dracs elsprotegien i ajudaven. Cada any, es reunien en elmig del poble per celebrar haver trobat l’illa i elsdracs.

Pitiusa

3. ELS DOS VÍKINGSHi havia una vegada dos víkings, anomenats Uruzi Gebo. Estaven en ple combat, havien anat alluitar a Nantes que està a la Bretanya amb undrakkar molt gran que tenia un drac a la proa,atacaven perquè volien envair França que era ricaen diamants, sal, vi i armament. Però els bretonsels esperaven al seu castell tan i tan gran iestaven preparats, van contraatacar amb arcs,llances i pedres molt grosses. L’Uruz i el Gebovan tenir una idea genial, li van explicar al generalla idea i li va semblar molt bé, tots els víkings esvan fer els morts i quan els bretons cantavenvictòria, els van atacar per darrera i van conquerirla Bretanya.

Van fer un sopar i van menjar porc senglar,mooolt porc senglar!

- Felicitats Víkings ja hem conquerit un altreterritori! - va dir el cap dels víkings.

ntfl i xnln

4. EL DESCOBRIMENT VÍKINGEn Boris és un nen d’onze anys que va anar a undescobriment a un poble de Bulgària. Eldescobriment era d’un antic poble víking. Desobte va haver un eclipsi de sol molt potent,tothom va caure a terra marejat i encegat. Quanes van despertar dos víkings havien pres vida, enGebo i l’Uruz.Al cap d’uns quants dies hi va haver un altreeclipsi de sol, i tots els altres víkings van tornar ales runes. I els del poble búlgar van fer unaescultura a la plaça major per representar elsdos víkings, l’Uruz i en Gebo.

Guiu

Categoria A

2002-20042002-20042002-20042002-20042002-2004(10/12 anys)(10/12 anys)(10/12 anys)(10/12 anys)(10/12 anys)

1

5. ÚLTIMOS DÍAS DE OTOÑOYa eran los últimos días de otoño. Nosarriesgamos a emprender el viaje. Todossabíamos que Thor no nos acompañaría. Solopensábamos en el oro del saqueo. Pero llegó latormenta, vi cómo caían mis compañerosmientras yo colgando del drakkar atado de uncabo al pie no podía hacer nada. El cabo secortó. Caí al agua no pudiendo nadar por lasheridas. Cerré los ojos y se me paró la mente.Ahora aquí en esta playa con heridas por todo elcuerpo. No sé si estoy con vida o en el otromundo.

Morcilla

6. NOSTALGIAHacía mucho frío en la cabaña cuando Valdis sedespertó. Cogió sus armas y se fue a cazar. Alllegar al bosque se oyeron unos pasos. Valdis segiró muy rápido. Enseguida pudo observar quenada, ni nadie la seguían. Siguió caminando yotra vez se escucharon unos pasos. ¡Se estabavolviendo loca! Paró un rato y se sentó. Ahora oíarisas, pasos, conversaciones... ¡Todo a la vez! Seencontraba muy mal...- ¡Despierta! - dijo una voz - Han divisado tierra.Todo había sido un sueño. Otra vez al igual quetoda la tripulación echaba de menos a su pueblo.

Cual era la palabra... ¡Ah, sí! Nostalgia.Mosca bzz

7. LA DESPEDIDAVeo a mi padre cómo se acerca y me da un besoen la mejilla. Me promete que pronto volverá. Sealeja de mí y sube al knör. Una lágrima empiezaa brotar de mis ojos. Me pregunto si lo volveré aver alguna vez más. Lo veo alejarse lentamente.Me voy corriendo hasta la cima más alta dejandoatrás a mi madre desconsolada. Al llegar a lacima, veo a mi padre despedirse y desapareceren el horizonte.

?????

8. LA VIDA RUTINARIA DE UNVIKINGOSoy un vikingo poderoso y fuerte.Yo, el elegido para demostrar mi fuerza y midestreza a Thor y el enamorado de Freyra realizoexpediciones marítimas con distintos objetivos:comerciar, hacerme con un botín, conquistarterritorios y buscar nuevas tierras.Atacábamos por sorpresa pueblos y ciudades deInglaterra, Francia e Irlanda y noscomportábamos como feroces guerreros.Desembarcábamos, saqueábamos la ciudad ynos llevábamos a prisioneros para venderloscomo esclavos.Sabíamos que los lugares en los que seguardaban más riquezas eran enviados por losdioses.Todas nuestras conquistas fueron afortunadas yllegábamos siempre a tiempo para pasar elinvierno con nuestras familias.

Slenderman

9. UNA TIERRA LEJANADe repente surgió. Una sombra se acercó a mílentamente. Yo, con un miedo terrible no podíacaminar. Yo, siendo vikingo tenía miedo, y mipadre Vestein me cogió de la mano. Mi madreRagna empezó a llorar. El terrible Torfi estaba apunto de matarnos. De repente una alarma seescuchó, porque los normandos estabanatacando nuestra ciudad.Mi familia y yo corrimos hacia el mar, y cogimosun barco.Nos libramos de la muerte, aunque pensamosque era el fin.Fuimos a una tierra lejana.

Katy102

10. VIKINGO PELUQUEROBat era un vikingo que le encantaba aprender.Por primera vez iba a la escuela. Se levantó de lacama, cogió la mochila y se fue, lo antes posiblepara llegar a tiempo. En clase estaban dandoinglés con la profesora Freya. Aquel día iban aaprender los números en inglés, el uno-one, etc.La profesora pasó a preguntar los oficios quequería ser cada uno. Uno quería ser médico, otroingeniero y a él cuando le tocó dijo que queríaser peluquero, porque en la aldea todos tenían elpelo largo y con trenzas. Pasaron a la asignaturade matemáticas, donde iban a aprender amultiplicar, donde está todo lleno de problemas.Cuando pasaron a un examen sorpresa, teníanque cortar el pelo al rey, él muy nervioso le cortóuna oreja. Suspendió pero después de muchosaños fue el vikingo peluquero más famoso.

Diamante

11. LOS ÚLTIMOS DÍAS DELREINO DEL NORTEEmpezaban a caer rocas a los barcos. Eran losvikingos que, con sus catapultas, intentabandesde la costa frenar el ataque de losanglosajones. Sin embargo, los anglosajoneseran muchos y consiguieron desembarcar.

Erikr el rojo vio que habían alcanzado la orilla ygritó: «¡Coged vuestras espadas y defendedvuestras tierras!» Todos obedecieron. La batallaestaba indecisa. De repente pasó lo que menosse esperaban, Erikr el rojo cayó en la batalla.

Los vikingos por miedo se retiraron. Losanglosajones recibieron refuerzos y siguieron suataque, destrozando pueblos, aldeas y ciudades.

El Reino del Norte dejó de existir.Thoringrado

12. UNA VIDA VIKINGAAcabaven de saquejar un altre poble. Ja portavencinc saquejos en dos dies. - Ja hem aconseguitmolts diners, joies... - va dir la Otkala. Ella erarossa, baixeta, tenia 15 anys i era moltaventurera. Ella havia sigut l’única dona vikingaapart de la Regnar, la Reina dels víkings.

- Avi i què va passar després? - va dir la Maria- Deixe’l que acabi, ets una impacient - va dir laJudit.

- Noies tranquil·les ara vindrà el més interessantde la història - va dir l’avi Miquel finalment.

Garry

Page 4: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

2

13. TRAS LAS OLAS DEL MARSegon premi de la categoria AEscondo mis pies debajo de la arena. Y veo cómomi barco se aleja. Sin mí. Allí está mi hermano,Thorbran y sé que algún día volverá. Pienso quedebajo de las olas está lleno de peces, tesoros ysirenas. Algún día veré los corales con susdiferentes colores, esos colores tan bonitos dever. En el horizonte ya no veo el barco, el aguaestá calmada y el aire se desvanece entre lasnubes. Sé que en casa me deben de echar demenos, pero me gustaría ver la puesta de sol. Sehace de noche y las estrellas invaden el cielo.Veo la luna reflejada en el mar. Me quito laespada y me tiro al agua. Y solo espero llegar adónde él está.

Sigrir

14. ELS NENS VÍKINGSA la ciutat de Midgard s’aixecava amb una plujasuau i els víkings no sortien gaire amb els seusdrakkars, tenien provisions recollides de l’estiu.Eric un pèl-roig amb esperit aventurer va sortir ajugar al bosc a prop del Yggdrasil, quan es vatrobar amb un altre nen.- Hola, jugues a batalles amb mí -, va dir Eric.- Sí -, va respondre l’altre nen de cabells rossos.Després de molt temps jugant tots dos, li vapreguntar Eric.- Com et dius i on vius?- Em dic Thor i visc a Valaskialf en Valhalla, de unxiulet va arribar un magnífic cavall de vuit potes,ara he de marxar abans que desaparegui l’arc deSant Martí el Bifrost, té això en record meu -.I li va donar una brúixola màgica, l’Eric es vaposar molt content i ell li va regalar un guant deferro.

Diamante

15. HUÍDA DESESPERADASe escuchaban gritos...La sangre fluía de los cuerpos como cascadas.Los guerreros no tenían suficiente con dejar unaaldea deshabitada, necesitaban más. Buscabanen todos los rincones para encontrar una vidapara matar. Y en ese rinconcito estaba yo, sinfamilia, viendo todos los cuerpos de mi familia,con la esperanza de no morir. Y en ese momentorecordé que había un pequeño drakkar. Cómollegaría hasta él. Sin pensarlo dos veces corríentre los arbustos con tanto miedo que me faltabael aire. El tiempo discurría lentamente en micorazón. Pero llegué, me subí y solté el nudo queataba el drakkar a la tierra. Huí, huí de esosmonstruos que me dejaron sin familia. Sin saberdónde me llevaría el destino.

Thorlak

16. LA COMETAMe levanté muy temprano. La luz entraba por laventana. Hacía un día estupendo para hacer volarmi cometa. La estrenaría hoy.Me vestí rápido y apenas probé bocado paradesayunar. Había quedado con Thora en la lomapero no apareció.Después de un rato, la cometa se enredó en unárbol. Bastante arriba. No hay problema, subo alos árboles como las ardillas.Cuando estaba casi arriba del todo, vi algo queme dejó parado. Allí, en la pequeña bahía, debajode los grandes acantilados blancos, había unbarco. Pero no era un barco normal. Llevaba unacabeza de animal delante, daba miedo.Thora me llamó desde abajo. Bajé rápido ycogiéndola de la mano eché a correr hacia elacantilado.Llegamos a tiempo para ver como el barcozarpaba hacia alta mar.Los remos moviéndose a la vez, y su vela decolores al viento.Nunca lo olvidaré.

Rai

17. VÍKINGS ENFURISMATSEn els mars del nord, els víkings, mentre assaltenun vaixell de càrrega, s’adonen que perdran el

combat. Per això, el seu capità decideix trucar ales altres tropes i fer-los marxar immediatamentde l’hotel de luxe que s’estaven, perquè els enviïnuna llanxa amb recursos.

Els víkings que formen les tropes estan moltenfadats perquè el seu capità no els deixa tempsni per agafar les maletes. Ja els passa massasovint que el seu amo no els deixa descansar,acabar les partides de cartes, banyar-se a lapiscina, endur-se les maletes... També els portamoltes discussions. Ja porten dues setmanesdiscutint-se per saber qui havia guanyat la partidade cartes.Finalment fan el que els ha dit el seu amo. Hanagafat unes quantes armes, han preparat la llanxai se’n van a ajudar a guanyar la guerra... Però noals víkings sinó al vaixell de càrrega!

El Vaixell de Vapor

18. LA MÀQUINA DEL TEMPSLa màquina del temps va funcionar.Jo, en Miquel, estava al mig dels glaciars amb elsmeus amics. Però tot d’una alguna cosa enspunxava l’esquena. Quan ens vam girar...-AAAAAAaaaaH - i així fins que ens vamdesmaiar.Eren un parell de víkings armats que ensamenaçaven per darrere.Em feia la sensació que ens portarien al seuvaixell.Sí, sí. Ho vaig endevinar.Quan em vaig despertar em vaig trobar al migd’una gran embarcació plena de cordes i velesque s’arrossegaven pel terra.Estava ple d’homes que semblaven moltenfeinats.Gairebé tothom feia una feina diferent: cosir lesveles, fer nusos a les cordes, pintar la fusta,entrenar-se per al combat. Tothom menys un petitgrupet que es barallaven per decidir com repartir-se una enorme sardina!El que més em va impressionar va ser que un99% dels víkings medien 1,10m, però no d’alturasinó d’espatlla a espatlla!!

La Casa Vermella

19. ARMES DIVINESTercer premi de la categoria ADesprés de saquejar un poble llunyà, el joveVíking Görn tornava cap a la costa del seu poble.Mentrestant a Asgard Odin i Loki discutien. Tantes van enfadar que Odin va agafar la seva espasai Loki el seu arc. Amb la violència del duel,estaven tan descontrolats que les armes els vancaure a la Terra, dins el Drakkar de Görn.Sorprès, Görn les va agafar. Des d’aquell diasempre surt victoriós a totes les lluites. Mai hasabut per què...

Williams

20. ESTOY SOLA«Lo veo, es el barco Vikingo. Entre la tripulaciónVidgis y Ottar el negro, los dos más fuertesguerreros». Hace tiempo mi padre se fue, sin élestamos perdidos. Con dos fuertes guerreros y 45guerreros más no ganamos la batalla. ¿Cuándovolverás Papá? Sin ti estoy perdida, ¿te has ido aÁfrica? Vidgis ha empezado a ganar territorio y nosé dónde me debo esconder.Después de unos días se acaba todo. Todos sehan muerto, solo estoy yo en esta isla. ¿Quédebo hacer? ¿A dónde voy? voy a emprender unviaje a una nueva vida, en un lugar diferente.

Clauage

21. POR LA NOCHEEra una noche húmeda y cálida. Sólo se oía elarrastrar de las olas del mar. Mi familia y yo nosencontrábamos atados con unas cuerdas viejas ymedio rotas. Habíamos venido para saquear laisla de Kresh y llevarnos sus poderosos barcoshacia Escandinavia, cruzando el mar del Norte.Pero Alf, el jefe y más poderoso de los vikingos,nos había reconocido. Aunque íbamos conShailas, las máscaras vikingas, nos cogió presos.

Por ese motivo estamos aquí, atados en un bancoal lado del mar.

Alfsigr

22. LA VELA VIKINGAHi havia una vegada un poble Víking a Dinamarcaque encara no coneixia tantes coses com elsaltres pobles. No era un poble molt gran, teniadeu cases i dues granges. Aquells Víkings noeren dolents, eren pacífics i tranquils. ElsDrakkars, els seus vaixells, no es movien moltràpid, de fet només es movien amb la força del’aigua, perquè encara no coneixien la vela. La vadescobrir un dia un Víking que anava a buscar elseu Drakkar i pel camí es va trobar una tela granal terra. Se la va emportar al seu vaixell encaraque no sabia que fer amb ella. La va estendre pelvaixell agafada per dos pals, i al començar a fervent el Víking va descobrir que amb una tela elvaixell es movia més ràpid. Ho va explicar a tot elpoble i tothom la va utilitzar als vaixells.

Nebur

23. LOS GUERREROSASESINOSSe escuchaban gritos...La sangre fluía de los cuerpos como cascadas.Los guerreros no tenían suficiente con dejar unaaldea deshabitada, necesitaban más. Buscabanen todos los rincones para encontrar una vidapara matar. Y en ese rinconcito estaba yo, sinfamilia, viendo todos los cuerpos de mi familia,con la esperanza de no morir. Y en ese momentorecordé que había un pequeño drakkar. Cómollegaría hasta él. Sin pensarlo dos veces corríentre los arbustos con tanto miedo que me faltabael aire. El tiempo discurría lentamente en micorazón. Pero llegué, me subí y solté el nudo queataba el drakkar a la tierra. Huí, huí de esosmonstruos que me dejaron sin familia. Sin saberdonde me llevaría el destino.

Torlack

24. EL GRAN VIATGEAquell dia la brisa del mar era molt agradable.L’Ottar pujava per primer cop en un vaixellacomiadant-se de la seva família per començaruna gran aventura, tenia dotze anys i s’havia deconvertir en un gran guerrer a l’igual que el seupare i els seus avantpassats.Van salpar i van navegar durant molt de tempsperò a mig camí va esclatar una gran tempesta,l’aigua picava amb força al vaixell i les onadeseren molt grans... quan la tempesta va afluixar vandesplegar les veles i van navegar més ràpid finsarribar al seu destí.El pla pel dia següent era el més meravellós quel’Ottar hagués pogut somiar mai..Tots es van preparar per assaltar la ciutat,semblava fàcil però havien de pensar com fer-hoper poder endur-se un bon botí. Així, el seu parees podria sentir ben orgullós.

Ylvie

25. EN BUSCA DEL CÁLIZ DEOROHabía una vez, siete guerreros llamados: Thor,Olaf, Dulof, Gulof, Tustarf, Falop y Gor, que fueronen busca del famoso cáliz de oro. En el camino,se encontraron con ogros, duendes, gigantes,demonios... Pero con las flechas de Dulof y Gulofy el poder de Thor, el dios del trueno, losvencieron a todos.Cuando llegaron a la colina de la muerte, un granMago llamado Ostiaslotof les dijo que para elcáliz poderse llevar, las dos pruebas tendrían quepasar. La primera fácil es, si en un dragón crees.Efectivamente, pasaron la primera prueba. Lasegunda prueba difícil es, si en la magia no crees.El mago Ostiaslotof les dejó pasar pero, les dijo,hay un dragón vigilando el cáliz de oro. Losguerreros entraron y mataron al dragón. Así que,como no había nadie más vigilando, se llevaron acasa el cáliz de oro.

Jan

Page 5: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

26. EN BUSCA DEL CÁLIZ DEORO.3Había una vez siete guerreros llamados: Thor,Olaf, Dulof, Gulof, Tustarf, Falop y Gor, que fueronen busca del cáliz de oro.En el camino se encontraron con ogros, duendes,gigantes, demonios... Pero con las flechas deDulof y Gulof y el poder de Thor, el dios del trueno,los vencieron a todos. Cuando llegaron a la isla dela muerte, estuvieron recorriendo toda la isla hastaque llegaron a la cueva donde estaba escondido elcáliz. En la entrada, había un dragón de agua.Thor, Gulof, Tustarf, Falop y Gor, lucharon feroz-mente y al final consiguieron la victoria. Cuandovieron al dragón muerto, fueron a investigar unpoco la zona por si acaso, había un poco la zonapor si acaso, había algún guardián vigilando elcáliz. Al ver que no había ningún guardián vigilandoel cáliz, fueron a por él y tan felizmente, se fuerona su aldea para guardarlo.

Jan

27. LA GRAN AVENTURA DEL’SVEN...Primer premi de la categoria ASóc l’Sven, tinc 8 anys i sóc víking. Vull fer unagran embarcació per viure moltes aventures, igualque el meu pare, que ja fa molt que se’n va anar iencara no ha tornat. Haurem d’anar a buscar-los, iper això necessito una gran tripulació, així quefaré una llista amb tots els nois del poble. Faréunes proves i els 10 millors que demostrin unagran capacitat per ser uns grans víkings formaranpart de la meva tripulació. Ja tinc la mevatripulació! Va, comencem! I tots ens hem posat afer la petita embarcació. Necessitem fusta, eines ique algú agafi un llençol per fer de vela. Ja hemacabat! Ara hem d’anar a agafar espases i escutsde fusta. Els 10 nois, comandats per mi, ja estempreparats, així que ja podem salpar!... Mireu qui ve! - diu l’Oskar - són els pares! Quinaalegria de veure’ls...!

Kenak

28. MONSTRUO, EL VIKINGOÉrase una vez, en un poblado normando, unvikingo de dos metros, con un hacha de hierromacizo, y unos dientes grandes, fuertes y sanos.A ese vikingo le llamaban Monstruo. Era sigiloso,rápido y muy fuerte.Saqueando era el mejor de su grupo. Le encanta-ba navegar, el mar era esencial en su vida.En una ocasión construyeron un barco pequeño,un poco más grande que una canoa. Esa nave eraligera, rápida y estrecha.Un día hicieron una expedición con un barcograndioso en honor a Thor. Monstruo era el capi-tán. Llegaron hasta América y encontraron unatribu muy fuerte, pero nadie podía contra losvikingos.Monstruo, el vikingo, se cansó de tanto saqueo, yquiso hacerse amigo de ellos. Le costó, pero loconsiguió.Juntos resistieron los ataques de los otrosvikingos. De esa forma los vikingos marcharon deAmérica y así se salvaron de sus ataques.

Link

29. NILS?Vaig viure en una terra governada pels víkings i ésque sóc un víking camuflat a la civilització actual.Han passat més de mil anys i us podria explicarmoltes coses que no s’han dit mai del meu poble.Ara he visitat l’exposició i m’he enyorat tant delsmeus. Ja no trobes víkings pel món.Vaig caure a l’aigua enmig d’una batalla i em vaigquedar congelat. Ara amb tant escalfament global,he aparegut com si no hagués passat el temps.M’he hagut d’adaptar ràpidament al món actual.Us asseguro que m’agradava molt més aquellavida. La meva casa de fusta, viatjar pel mar, peròel que més enyoro de tot és el meu amic Nils.Crec que va morir a la mateixa batalla. Mentremirava l’exposició em vaig adonar que tenia unapersona al meu costat que ho mirava tot ambtristesa. Era en Nils...

Bufons

Page 6: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

Categoria B

1999-20011999-20011999-20011999-20011999-2001(13/15 anys)(13/15 anys)(13/15 anys)(13/15 anys)(13/15 anys)

3

1.VÍKING VALENTEll era valent. Estimava el mar, el cel, les gavines,tot allò que l’envoltava. Volia ser com el seu pare,però no li agradava matar. Havia d’inventar lamanera de ser un víking bo, prendre per desprésrepartir a la gent dels poblats que visitaven peraconseguir aliments.Un dia va decidir fer una assemblea i reunir tota lagent que volgués escoltar-lo. No li va costarconvèncer-los, només els hi va haver d’ensenyarel valor d’unes paraules desconegudes per a ells:amistat, amor, fidelitat... Amb això els va obrir unmón nou, infinit, molt més ampli que qualsevolcontinent que poguessin conquerir!

Evans

2. UN SOMNI DE VÍKINGSEra una tarda d’estiu, estava descansant a laplatja de Sanlúcar de Barrameda, tot escoltantmúsica de Wagner amb els meus auriculars. Desobte vaig veure que arribaven molts vaixells defusta, amb vela i rems, que tenien forma d’animal.Eren víkings! Es van apropar a la costa i vancomençar a pujar pel riu Guadalquivir. Vaigcomptar vuitanta drakkars. En veure’ls em vaigrecordar del saqueig de Sevilla. Havia d’avisar-los!Intentava aixecar-me, cridar, córrer, però no podia.En aquell instant vaig notar alguna cosa freda alspeus. Em vaig despertar i vaig veure com el nivelldel mar havia pujat i em mullava. Tot plegat haviaestat un somni.

Odin

3. CLASSE DE SOCIALSA la classe de socials, la professora ens haviaexplicat els víkings. A en Joan li havia agradat, hohavia trobat interessant: una civilització entre elfred, la boira, etc; que era el terror d’Europa.De sobte, un home li va tocar l’espatlla, comcridant-lo. Era un home alt, amb barba blanca i derostre feroç. Es va espantar una mica. «-Escolti,senyor, hauria d’embarcar, només falten vintminuts per la sortida del vaixell»- li va dir. Ara, enJoan ja estava molt espantat. Ja no tenia tretzeanys, en tenia vint-i-cinc, duia barba, un cascmolt estrany i feia molt de fred. El seu cartapaci,abans entre les seves mans, era ara una espasamolt pesant. Com havia arribat allà? No ho sabia.Decidí fer el que l’home li havia dit.

M.S.S. (2D)

4. ELS DARRERS MINUTS DELA MEVA VIDATenia por, m’havien dit que m’amagués al bosc iaixí ho vaig fer, no volia sortir del meu amagatall,ja que encara s’escoltaven els crits de la gent delmeu poblat al ser cremada viva per aquellsmonstres.Em trobava sola, els meus pares no els haviadonat temps a amagar-se i els havien matat irobat, com a la resta de la gent del poble.Em tremolaven les cames mentre veia des de lacopa d’un arbre totes les cases destruïdes. Vaigdecidir apartar la mirada d’aquell horrorósespectacle. No volia ser descoberta, tenia moltapor.En aquell moment alguna cosa va moure l’arbre ijo vaig caure. Al costat meu, un home amb unaespasa m’ordenà que tanqués els ulls. El vaigobeir, vaig notar com la fulla d’acer em travessavala pell i després... no vaig sentir res més.

Aifos

5. ELS VÍKINGS JA ARRIBENQuan ells aparegueren, tot va canviar, noméscomerciaven amb els pobles d’allà. Eren bonespersones, encara que eren un poc ferotges, nofeien mal a ningú si aquests no els provocaven.Varen arribar aquí fa devers uns quants anys,víkings s’anomenaven. Persones dures, fortes,tenebroses quan volien. Un bon dia sortien amb elvaixell, no tenien por de res. Varen anar a fer unavolta amb els seus companys víkings, i pel camí,un tresor trobaren. Investigaren bé, i s’adonarenque només era un cofre ple de felicitat.Aquesta va ser la més bonica història delsvíkings. Gent amarga com ells, troben el queencara els faria més feliços: la felicitat.

Paula

6. UN LLIBRE MOLTINTERESSANTVaig passar la nit del dissabte cercant a labiblioteca del meu avi. Vaig veure uns quantsllibres que em varen agradar, i quan estava a puntde sortir, vaig veure un llibre que em va cridar moltl’atenció: «Els esclaus dels víkings». Quan el vaigcomençar a llegar, em va donar un poc de por,però no hi havia ningú al meu voltant i tot estava alseu lloc, llavors vaig continuar llegint. Un esclaues va intentar escapar de la seva tribu de víkings,perquè el maltractaven, però el varen agafar i elvaren matar. En aquell instant la història es vacomençar a posar interessant, quan de sobte vaentrar el meu avi i em va dir que me fos a la mevahabitació, que ja era massa tard. Em vaig quedarmolt intrigat per saber com acabava, però no emva deixar llegar més.

Noemi

7. SOMNI O REALITAT?- Ens ataquen, s’acosten els víkings!Després d’aquestes paraules, l’illa va posar-se entensió, i els seus habitants cercaven un refugi perno ser trobats. Al cap de cinc minuts, pareixiauna illa deserta. El primer a trepitjar-la fou elcapità, que va dividir els seus criats perinspeccionar l’illa completa. El primer a serassassinat fou un xicot de 7 anys, que va perdreals seus pares en néixer, i que es va amagardavall un arbre, on pensava no ser vist.El segon a caure va ser un vell, que portavacrosses i no el va donar temps per amagar-se,quan un víking jove el va disparar per darrera al’esquena.I quan tot pareixia estar interessant, vaig sentir unfort renou... I vaig obrir els ulls!

Miriam

8. UN DESTÍ ERRONIHi havia una vegada un petit poble de víkingssituat al sud de França anomenat Vinland. Unsfeinejaven l’agricultura, altres el comerç, altres laramaderia... Des de feia mesos hi havia malescollites a causa de les inundacions. Llavors un diauna tripulació dirigida per Lief va sortir del port deMarsella cap a les illes Canàries, ja que aquellany hi hagué bones collites. Quan varen veureterra desembarcaren i baixaren per comprarverdures, fruites, carn... Donaren una volta pelmercat i provaren una llesca de pa amb unaespècie de carn vermella damunt que els vaagradar molt anomenada sobrassada, i de postresuna espècie de coca en forma d’espiralanomenada ensaïmada. Llavors en Lief vademanar a on es trobaven i un home li contestà al’illa de Mallorca. Els víkings, sorpresos, agafarenun parell de sobrassades, botifarrons iensaïmades i se les dugueren cap a Vinland.

Marina

9. MENSAJE EN UNA BOTELLA- No me lo puedo creer - se repite a sí mismosusurrando mientras recoge la botella que sebalancea sobre las olas del mar.Su boca esboza una sonrisa, retrocede unospasos y se sienta sobre la playa. Tira con fuerzadel corcho y vuelca la botella para extraer elmensaje que en su imaginación atribuye a unpirata vikingo del siglo XII.Él, que ya creía estar leyendo nombres talescomo Alf, Finn, Freydis, Olaf o Ragna, se llevauna gran decepción al ver escritos en el papel dosnombres comunes unidos por un corazón yfechado cuatro días antes. Nada de vikingos ni degrandes conquistas.Decepcionado, coge la botella, introduce de nuevoel mensaje, la cierra con el corcho y la clava en laarena blanca, alejándose como las olas del mar.

Airot

10. VÍKINGS AL SEGLE XXIMai oblidaré el dia en que em vaig quedar adormitdarrere d’unes roques a la platja i, quen em vaigdespertar, s’apropava un vaixell víking. Quan elvaixell va arribar a la costa, varen baixar unsvíkings grans i forts. Després, varen sortir unsaltres víkings de darrera d’uns arbusts. Els dosgrups varen començar a lluitar. Em vaig pujar a unarbre per veure millor la batalla, però em vaigcaure, i de sobte, em trobava enmig de tots elsvíkings, que havien aturat de lluitar.Inesperadament, va sortir de darrere d’un arbre unhome amb una càmera. Jo li vaig preguntar si elltambé havia viatjat al passat, després, no vaaturar de riure.Han passat sis mesos. He rebut, com a recordd’aquella anècdota, dues entrades per a l’estrenade la nova pel·lícula «Batalla Vikinga».

Adrián T 2D

11. UNA GRAN CAPTURATercer premi de la categoria BLa canya es va tensar, un peix gros d’aquells quetan bé pagaven, vaig pensar. En aquell moment,necessitava diners (ja que m’havia gastat mésdiners dels que em podia pemetre en l’anell del’Angels).- És inigualable, t’ho juro - em va dir el joier ambl’anell de diamants a la mà.- Doncs aquest és el meu - vaig dir -. Perquè permi, l’Angels és així: inigualable.Quan per fi vaig poder treure el peix del mar, elsmeus companys víkings, van flipar; era un tauró!Els meus companys de tripulació, em van dir queel menjaríem per sopar aquella nit. Apart de ser elpescador, jo també era el cuiner. Abans de cuinar-lo, l’havia de netejar: tallar-lo per la meitat i treure-li el que no ens menjaríem. A l’obrir l’estómac,vaig veure que hi havia una mà, era la màesquerra d’una dona, i portava un anell. Un anellinigualable.

Ralf

12. L’AIGUA FINS AL COLLUn dia un víking va voler anar a pescar, en veuretantes anguiles, en va voler agafar, però com queno picaven amb l’ham de sempre, va pensar: «Iper què no n’invent un altre?» Així ho va fer. Alsegüent dia hi va tornar, però tampoc picaven, i esva dir: «I ara què passa?» Des cap d’unes horespensant va dir: «Potser és per la forma?!» I en vacrear un altre amb una forma més adequada. Aldia següent hi va tornar i, al final, ambperseverança i esforç el víking va aconseguir lesanguiles i un bon sopar.

Els

Page 7: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

4

13. AL VAIXELL ENEMICNo sabia com havia arribat allà. Tot era fosc, dinsla tenebra, l’única llum era un raig tènue provinentd’un lloc que pareixia inaccessible. Feia olor amenjar i beguda. El lloc on era es movialleugerament. Tot això em va portar a pensar queera una bodega de vaixell. Efectivament. Vaigromandre una llarga estona sense moure’m,quieta, amb els ulls oberts encara que gairebé noveia res. Finalment vaig decidir apropar-me al raigde llum, i com havia imaginat, hi havia una porta.Vaig obrir-la abastament per tal de poder veuresense poder ser vista. Uns homes vestits ambpells, cascs, de barbes llargues, alts i robusts espassejaven i cridaven per la coberta. Aquellshomes, vaixells... els víkings! Com havia anat aparar al vaixell de l’enemic?! Vaig tancar la porta,vaig seure a la foscor amb els ulls tancats, i vaigesperar...

Mialia

14. UNA AVENTURA VIKINGAFa molt de temps, un petit víking, fill del líder delpoblat, tenia nou anys. El seu nom era KalbeinnSpottrick Espotus Vikus, però els seus amics elnomien Kolli. Un bon dia, Kolli estava junt al seupare revisant les seves grans embarcions i liagradaven tant, que es podia quedar tot el diamirant aquelles «meravelles». Aquell mateix dia,Kolli i els seus amics: Erik, Hippo, Olaff i Bera,varen decidir construir un gran vaixell i anar-se’nd’aventures per l’oceà. Varen tardar tres hores aconstruir una petita balsa feta de troncs, unabranca de pal major i un gran mocador de telacom vela. Varen agafar una mica de menjar, dosrems i es varen fer oceà endins. Tot anava bé finsque es varen adonar que no havien tingut encompte les marees. Aquell dia la colla d’amicsvaren agafar la grip i por als vaixells.

Escritor SA

15. AMICS?Ja fa milions d’anys, els víkings viatjaven per tot elmón a la recerca de presoners i menjar. Peròd’aquells bàrbars, un no ho era, fill del capità de latripulació, nomia Bàsper. La seva mare haviamort, i gràcies a ella, na Mena agontava lesrèpliques del seu pare. Es duien massa bé, peròell tenia els seus dubtes. Quan tornaren el capitàanà a cercar al seu fill, però no hi era. Tampoc naMena. Cercaren, però no hi havia res. Excepteuna carta del Bàsper, dient que no es preocupàs,que estaria bé. Però aquella no era la seva lletra...Passaren dies i seguien desapareguts, son pare,més furiós i el de na Mena sortien cada dia acercar-los, però no els trobaven. Anysdesapareguts i sense pistes. Reberen una carta:o els donaven tot el botí, o no tornarien a veureson fill. Però i na Mena...

Paula Vera

16. EL VÍKING QUE AJUDÀUn dia, Cornway va sortir a caçar i agafar llenya.Pel camí, es trobà amb una anciana que lidemanà una mica de menjar. Ell, cercà a la sevabossa pa i li donà a l’anciana. Ella li agraí i li donàels seus millor desijtos per a la caça i recol·lecta.

Més envant, trobà a un nin plorant perquè voliaaigua. Ell, cercà a la seva bossa i li donà unamica. El nin aturà de plorar i begué. Quan vaacabar, li donà les gràcies i se’n anà.

Quan tornava al poble, trobà pel camí a l’anciana ial nin. Ells li explicaren que eren déus manatsdes del Valhalla per provar la seva amabilitat i, alhaver ajudat als dos, farien que el seu pobletengués un futur molt pròsper. I així va ser i desd’aquell dia tots varen estar molt agraïts cap aCornway.

Emilio2000

17. ELS GUERRERS DEL NORDI quan varen arribar els ferotges guerrers del nordamb els ràpids vaixells amb una bandera vermellai blanca i varen sortir, i varen sortir... amb les

enormes destrals, arc i fletxa i les sevesarmadures de malla per destrossar el nostrepoblat, cremant les cases amb torxes i matantsalvatgement al meu poble, als meus amics, a lameva família. Semblava que el fred territori d’onprovenien els havia congelat el cor i no teniensentiments pel que feien. Jo vaig aconseguirescapar, però amb la rapidesa que saquegen,maten i arrasen pobles, no tardaran molt a posarfi a la meva vida.

Luca M

18. EL MONSTRUO MARINODiario del capitán: ¡¡Encontramos entre la nieblauna serpiente gigante que se acercaba a nuestrobarco!! Creíamos que era hostil, pero cuando seacercó, vimos que era un barco lleno de guerrerosfornidos. Los guerreros empezaron a matar a mitripulación, luchando como diablos. Llevaban uncasco con dos cuernos y una armadura queparecía muy pesada. Por suerte, yo me pudeesconder y vi cómo saqueaban todas las reservasde comida y nuestro dinero, y lo transportaban asu barco. Después, les vi alejándose de nuestrobarco y desapareciendo otra vez entre la niebla.Nunca más les volví a ver ni tampoco a mi esposani a mi hija...

Karnator

19. UN SOMNI PERILLÓSUn poble molt bonic, a Noruega amb unspaisatges magnífics, i... BOOOM!!! Es va aixecarva obrir les finestres i va sentir els crits d’unabella dona, la seva esposa, amb qui havia declaratel seu amor aquella mateixa nit. Aquell víking quese l’havia enduta... Ho pagaria car. Va embarcarpel dematí, el més ràpid possible, amb vi, carn,fruita i amb la tripulació. S’enfonsaren durant elseu viatge, en una tempesta d’ones de 7 metres,ell sortí l’únic viu de tota la tripulació, i va nedaruns dos quilòmetres, enfrontant-se a perills, iarribà, arribà a l’illa on es trobava la sevameravellosa esposa, però els dos moriren, ell comun valent home... Al·lotet, al·lotet... Que t’hastornat a quedar dormit!!

CrisLaMillor

20. LA MARCHAAún recuerdo el día en que mi padre subió a eseKnarr, para no volver nunca, creo que lloré muchoese día, mi madre, lo pasó encerrada en sucuarto. Al despedirme de mi padre vi cómo otroshombres se hacían una cruz tocándose lacabeza, el pecho y los hombros, y despuésrezaban algo en voz baja; mi padre, en cambio,no hizo nada, simplemente se marchó.Dentro de tres día me tocará a mí ir a Europa,bajo las órdenes de un emperador bizantino, mepregunto si mi hijo llorará mi marcha como yo lade mi padre, si estaré en el mar para siempre osolo durante un tiempo.

Dirgo

21. VÍKINGS, LA INFORMACIÓMÉS CURTASi esteu llegint aquest text és que us agrada lahistòria dels víkings, jo com vaig tindreavantpassats víkings, us diré bastant informacióque us agradarà. Segurament pensàveu que elscascos portaven banyes per guerres ocelebracions... doncs no, els portaven quan morísi portaven els cascos per commemorar la sevamort. Pensàveu que ells eren molt agressius,violents... doncs no, ells mai atacaven només esdefenien dels pirates el menjar, els nens, elsanimals (a vegades) i les dones. Els homesvíkings només bevien aigua, en la barca, ocervesa, en la barca i en els poblats. En veritatels víkings eren bones persones, abans d’atacar,parlaven i sempre intentaven ajudar a tothom.Doncs, ja os he donat molta informació com perfer-te el cregut amb els amics, i per si la vidadecideix que et serveixi aquesta informació, fins ala pròxima. Així s’acaba la informació.

Pitburray

22. L’ORIGEN DEL CASCVÍKINGMai t’has preguntat perquè els víkings porten dosbanyes a sobre del casc? Algun rinoceront hauràclavat les seves banyes? O és que els víkingstenen avantpassats amb banyes? Si us heuproposat algun cop aquestes preguntes, esteuequivocats, pero no sou els únics, ja que jotampoc en tinc ni idea. Però, us explicaré la mevaversió inventada de l’origen del casc víking: A l’any867 d.C. un víking, després d’haver fet moltspecats, el van voler castigar. Li van fer portar uncasc amb dos peixos podrits a sobre, durant sissetmanes. A la gent, li agradava aquell casc, jaque quedava molt bé. Aleshores, també van volerportar-lo. Però hi havia un problema. El casc feiamolta pudor, ja que portava dos peixos podrits asobre. O sigui que la solució va ser, posar encomptes de dos peixos, dues banyes de búfal.Així acaba la història.

Canguriito

23. ELS VÍKINGSUn bon dia un poble víking que volia una joia queper ells tenia molt valor, perquè era d’unavantpassat, va decidir agafar tots els seusguerrers i anar-la a recuperar, peròinesperadament el fill del capità va dir:- Prou! No està bé que aneu a matar i a fer malnomés per a una simple joia, per molt valor quetingui.Així que van convocar una assemblea per decidirquina era la millor opció. I van veure que la del filldel capità era la més adequada per recuperar lajoia.Van anar al poble i van intentar fer un tracte i comels víkings veïns no s’ho esperaven van reaccionartan bé que els hi van regalar sense problemes,així tothom va sortir content i gràcies al nen, vanaprendre que hi ha diferents maneresd’aconseguir les coses.

Nabetse

24. ELS VÍKINGSEls víkings estaven en el seu vaixell, llavorsveieren que algú s’apropava des de la platja. Erauna noieta que cridava al capità. El capità vaapropar-s’hi i va dir-li que només els homespodien lluitar. Ella no li va fer cas i quan ningú lamirava va saltar dintre al vaixell. Va agafar unanavalla que es va trobar per allà i es va tallar lamelena, que li arribava als peus, per assemblar-sea un noi. Al dia següent estaven lluitant contral’enemic i amb una llança van ferir al capità,llavors la noia va saltar cap al vaixell de l’enemic ies va venjar. El cap estava molt orgullós, llavors lanoia va dir-li la veritat, era una noia. Des d’aquellinstant la diferència entre homes i dones acabà.Les dones podien lluitar com els homes i elshomes cuinar com les dones.

Bach

25. L’OU DE DRACVarem arribar amb drakkar a l’illa. Hi havia unacova. Tenia por, molta por. Si deien que jo portavadins meu l’esperit d’en Thor, volia que em sortísen aquella cova que em donava calfreds. El meupare Harald em mirava amb uns ulls freds, i laseva expressió deia «Au vinga, Orn!! No deixisque t’utilitzi, al final tu l’has d’ensinistrar a ell: aratan sols és una cria!» Dit això, de dins l’ou - quefeia un metre i mig de diàmetre i dos d’alçada - vasortir una petita flamarada. Tot seguit, l’ou es vacomençar a esquerdar. Entre la visera del meucasc jermundbu, vaig veure com una cria de dracesgarrifosa sortia de l’ou; semblava famolenca.Em va mirar desafiant-me. Finalment, em vaigarmar de valor i vaig anar cap a ell corrent amb lameva llança i cridant a l’hora: «ODIN, DONA’MFORÇA!!»

Loloquique9

Page 8: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

5

26. CAP DE SETMANAFAMILIAREra un dia de visita al port de Palamós on aquellmateix cap de setmana hi havia una recreaciód’un vaixell víking, aquest era un «drakkar».També hi havia uns homes disfressats de víkings,amb samarretes, pantalons i sabates de cuir quefeien representacions de batalles d’aquella època,amb els escuts i les espases fabricades per ells.A dins hi havia una exposició de fotos on sortienimatges dels víkings, de les seves cases, queeren en forma triangular i recobertes d’herba alsostre, així com imatges de tot el que feien i enquè creien.Aquella setmana estàvem fent aquest tema al’institut i quan vam fer l’examen vaig treure lamillor nota de tota la classe. Com que el temam’agradava molt, vaig decidir fer un treball optatiuque em va servir per pujar encara més la notafinal.

Rasta Boy

27. ORGULLÓS DE SER VÍKINGTercer premi de la categoria CUn pare li pregunta al seu fill què vol ser de gran iaquest molt orgullós li contesta que un víking. Elpare no ho entén, pensa que el seu fill s’ha begutl’enteniment i l’hi intenta treure la idea del cap:- «De veritat vols ser un home despietat, capaç desaquejar i matar per gust?»El fill li contesta:- «Un víking no mata, només treu la vida si cal ino si vol. Eren persones dedicades al comerç quefabricaven les seves pròpies embarcacions. Elsvíkings eren, a més, grans artesans i unespersones que tot el que guanyaven ho dedicavenal seu poble, que en aquells temps, era com unagran família. Pare, de veritat no vols que sigui unvíking?»

Airbec

28. UN DRAGÓN NAVEGANTELiderado por la cabeza de un dragón, rodeado porambos lados de escudos de colores y largosremos, y dependiente del fuerte mástil y delvelamen blanco y rojo a rayas, navegaba eldrakkar. Como un terror navegante lleno dehombres fornidos y equipados con armamento,dispuestos a atacar, la nave surcaba las aguasdel Mar del Norte.Bajo el mando del jefe Gunnar, la esplendorosaembarcación se enfrentaba a sus mayoresenemigos: los dragones. Las bestias lanzabanfuego e intentaban quemar el drakkar, pero éste,protegido bajo el poder de Thor y su martillo, semantenía impasible. Lo que no sabían losdragones es que se enfrentaban a su superior, undragón equipado de velas como alas, remos yescudos como garras y escamas, y dotado con lacapacidad de navegar como sus semblantespodían volar: un dragón navegante.

Vikinga

29. ODI AMORÓSVa obrir els ulls ràpidament com el reflex d’unaespasa. Una espasa víking. Es trobava a lacoberta d’una nau, que comprovà que estavatripulada. Unes botes gruixudes s’interposarenentre la mirada d’ella i el velam bicolor deldrakkar. Va aixecar el cap i veié aquell ésser queli semblava inexpressiu. Ell era un tros de gel,que de tan fred cremava. Es volgué fer enrere,però estava lligada. Tot i així no li havien tapat laboca.- Per favor, deixeu-me anar... - les darreresparaules resultaren inintel·ligibles pels homes, jaque quedaren ofegades pels sanglots i perquè ellsno parlaven la llengua de la noia. S’arraulí i esportà les mans al cap. Notà que duia una trena.Llavors se’ls va mirar. No hi havia a bord cap donamés que ella. A la fi comprengué que els temiblesvíkings no lluitaven per odi. Estaven bojos d’amor.

Flama glaçada

30. SVEINBJÖRN,EL GUERREROLlueve. Llueve y hace frío. Miles de recuerdostorturan mi mente; escasean los buenos, abundanlos malos, pues los pocos agradables, seperdieron en el camino, o un soplido de esteviento caprichoso, se los llevó. Atrás dejé a mifamilia, a mi gente y a mi aldea. Atrás dejécuerpos muertos, culpables e inocentes,piadosos y avariciosos, enemigos y aliados...Todo cuanto poseo, es la ayuda de los dioses, lacual no siempre me acompaña. Quizás, y soloquizás, algún día regrese a casa. Roto y abatidopor haber vivido en la miseria de la guerra.Junto a mis seres queridos. Los añoro. Tan solopuedo desear que sigan vivos.Un barco de vela, nos guía hacia la batalla.Neptuno, dios caprichoso, juega con nosotros.Mi nombre es Sveinbjörn, guerrero vikingo,dispuesto a morir por mi pueblo.

Xheaan

31. THE VIKINGWhile I was sailing I fell asleep in the cellar of theship. I was very dizzy, because I was not used tothe waves which hit the boat. My name isChristopher and I am a viking, like my colleagues.We were going to get home with a big loot tosurprise the people of the village and our family.We were approximately in the middle of theocean. Looking through my binoculars I saw aboat far away. We decided to prepare an attack,we took our swords which were stored in a boxtogether with our helms. As always after a fightsomeone gets hurt, in this case my friend Halvar.When done, we followed our course back home,we brought the boat full of gold which we hadconquered in the fight against that ship. We arrivedat the village, and shared the loot between us.

Ronda

32. L’ONADAQuan el vaig mirar a la cara, vaig pressentir queno era gaire amistós, però al fixar-me bé en lesseves profundes narius vaig veure el mar on hihavia el seu vaixell amb gegants rems queremovien les ones. Al vaixell hi havien gransbarrils d’alcohol. Al tornar a mirar, vaig poder veuremoltes armes. Ja no era al mar. Estava lluitant ala guerra contra ells, els víkings.Cridaven i lluitaven contra nosaltres.I amb un sospir, com quan es trenca una onada,vaig caure vençuda.

Lola Locatis

33. SENTIMENTS OPOSATSSegon premi de la categoria BLa brisa marina acaronava els meus cabellsdaurats, mentre taral·lejava una cançó antiga,contemplava l’espectacle de les onades colpintcontra les roques. Em trobava en el meu refugi,un penya-segat en el qual podia gaudir d’estonesde pau vora la mar. Tot i no ésser de gran alçadaem permetia albirar les teulades i carrers del meupoblat. Entre les boires matinals vaig adonar-mede la presència d’un flamant vaixell. Un majestuósKnörr de roure s’imposava en aquelles aigüesbraves. El meu pare, el mestre d’aixa del poblatl’havia ideat i joiós preparava la llarga travessiaque l’esperava. El meu estat d’ànim era antagònical del meu progenitor, ja que em veia obligada aquedar-me sola i a conviure amb el caràcterabominable i detestable de la meva madrastra.

Estrella Polar

34. L’ENYORANÇA DEL PASSATTrobava a faltar-la, la meva vida d’abans, elsrecords de víkings: el vaixell, la mar blava,l’horitzó ataronjat, el vent suau, l’escalforeta delsol a la cara al matí, els ocells xiuxiuejant, notarla presència d’alguna au al màstic, navegar perl’infinit sense saber on anar, tenint la sensació deser lliure... Era aquella la qüestió, la sensaciód’estar perdut, que no hi ets del tot, que et faltaalguna cosa, que no t’importa res del que

t’importava abans. Era com intentar posar unamica de vida on ja no en quedava. M’obligava a mimateix a continuar endavant, quan potser el queem calia era anar enrere. Fins que te n’adones.T’adones del teu lloc al món i el busques.Recules tot el present fins arribar al passat,sense deixar cap rastre del que havies viscut finsara. Et poses el casc de víking i... tornes a sentir-te lliure!

Grata

35. DIARIO DEL VIKINGOALATHORMiré el mar. Por fin llegábamos a lo que sería minuevo hogar. Huyendo de los cazadores y lostemibles caza recompensas, llegué a Fernón.Tenía el cuerpo lleno de heridas, partí con 150vikingos y me quedan 32, todos ellos heridos degravedad. Pero, no podía estar triste, porque, apesar de mis magulladuras, sentía una sensaciónde una fusión de la brisa del mar y la felicidad queinundaba mi cuerpo. Pasaron las horas, y estallóuna lluvia, que recordaría como «La tormenta dela alegría del mar Mediterráneo». Y, dando un gritode júbilo, ordené a mis secuaces que fueran alpuerto al que teníamos cerca.

V. A. Ferrón

36. LA IRA DE JÖRMUNGANDREl viatge transcorria plàcidament. Vaig començara pensar en la meva família. Mentre somreiainconscientment al recordar la primera caça delmeu fill petit, vaig sentir un gran soroll, i de sobtees van començar a originar grans onades.Espantats, intentàvem evitar que l’aigua entrés ala nau, quan vam veure una serp enorme. EraJörmungandr!

Va escopir verí en el moment en que ens va veurei va foradar la nau d’una mossegada. Això noméspodia tenir un significat: El Ragnarök, és a dir, labatalla dels déus que comportaria la fi del’univers, era a punt de començar. Mentre elvaixell s’enfonsava i els tripulants cridaven, emvaig quedar immobilitzat. Què passaria amb lameva família i la resta de gent? Era qüestió detemps que tot fos destruït. Vaig abraçar la creuque em va donar la meva dona i em vaig disposara una mort imminent.

Moshi Moshi

37. SENSE IDENTITATPrimer premi de la categoria BCada cop que me la mirava envejava tots elsvíkings del món. Jo hauria volgut ser allà, enaquella nau enorme i ésser el víking més valentdel món. Però no, sóc aquí, al segle XXI enmigd’objectes que van pertànyer a un passat que,ben mirat, també em pertany.Sóc noruec, alt, ros i gros i fins ara estava fartque a l’escola tothom em digués El Víking. Peròenmig d’aquesta exposició m’he adonat querealment si hagués nascut mil anys enrere i elsmeus pares no haguessin decidit venir a viure aBarcelona, jo seria dalt d’aquesta nau. I seria elnen més feliç del món.Però, al cap i a la fi és qüestió de sort, no?L’atzar et situa al lloc que menys t’esperes o elquè menys t’escau.Ara estic segur que sóc un víking perdut aBarcelona.

Rubinat

38. EL DESCOBRIMENTPlovia. Plovia molt. Un llamp aterrà sobre lanostra vela i l’encengué de flames. Estàvemperduts. El drakkar quasi bolcava. Hi havia onesde quatre o cinc metres. Tot era fosc i misteriós...Només nosaltres, en un mar immens, grandiós iinfinit.Viatjàvem dies, mesos, anys per només una solaraó: conquerir. «Thor, què hem fet per merèixeraixò», ens preguntàvem. Nosaltres, els víkings,estàvem aferrats al vaixell. L’aigua era fosca, noes podia veure res. Les onades m’esquitxaventota la cara i em van deixar xop.

Page 9: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

6

Crac! Era una esquerda i d’alllà en sortia unaimmensa font d’aigua. A poc a poc ens anàvemenfonsant. Havia arribat el moment dedesaparèixer. Estava aterrit. No ens en podríemsortir d’aquella aventura. Vèiem cadàvers de gentamb sang a la cara que desbordaven el vaixell. Ide cop vam xocar contra una roca... Érem aAmèrica!

Albada

39. ORGULL O DEBILITATEl nostre drakkar es reflexava a les aigües netesperò fosques de Northumbria que aviat tenyiriende roig intens.Quan vam llevar l ‘àncora, el primer a fer va seragafar l’espassa i córrer. Al topar-me amb unanena definitivament britana, em vaig aturar. Va sercom veure una flor tropical enmig d’un desert,com algú tan tendre podia ser-hi enmig d’unesescenes tan cruels?La desesperació. Aquesta era l’única explicacióde la seva acció.La jove va marxar corrents i com un titella la vaigseguir. Es van endinsar entre els arbustos isegons després, tres punyalades em van envairl’esquena.Vaig veure borrós com se’n anava deixant unrastre de color dimoni. Era possible que la sevabellesa m’hagués xuclat la força per matar-mejuntament amb la seva por? I amb aquesta últimapregunta vaig morir entrant a tots els relats víkingsensenyant la major debilitat dels homes, l’amor.

Clio

Page 10: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

Categoria CMajors de 16 anysMajors de 16 anysMajors de 16 anysMajors de 16 anysMajors de 16 anys

7

1. AUDUN¿Qué hago aquí? ¡Me duele la cabeza,norecuerdo nada! ¿Qué insinúa el bramar del mar amis pies? ¡Audun! ¡Audun!, esta no es la arenaque pisaron tus pies al amanecer antes de partiren el drakkar.Estoy cansado, confundido, me cuestaincorporarme, y este intenso sol quema mis ojos,¡ahg! Mi lengua ha descubierto mis labiossalados.¿Esa música?, la escucho, va y viene, ¿quiénhace sonar ese cuerno?... No hay nadie aquí,solo yo...¡Lo recuerdo! ¡El noveno día!... ¡Atli!, mi hijo... elnoveno día... Los ojos azules de Fenjia lo dicentodo, mira orgullosa al pequeño Vikingo deTrondheim, él es el resultado de nuestro amor, yel mejor homenaje a mi hermano, seguro que elpequeño Atli hará todavía más grande la leyendade su tío que luchó por los suyos en cientos decontiendas sin miedo a la muerte.¡¿Cómo?!, ¡¿hombres negros?!

Lanemoje

2. NUESTRO HÉROERecuerdo a mi padre explicando sus hazañas.Surcaba los mares del Norte navegando por losfiordos, como capitán de un velero vikingo, con unimponente dragón azul en el mascarón de proa.Nos abandonaba para zarpar en busca de algúnbotín que traernos, armado con un hacha debatalla en cuya empuñadura llevaba grabadosnuestros nombres. Era valiente. Siempre acababaherido, nadando moribundo en la fría noche oarrastrado por una tormenta. Daba realismo a suscuentos imitando los sonidos del viento ¡shhhhh!¡shhhhh!, o del agua ¡splash! ¡splash!Acabábamos llorando de pena, imaginándolo enaquellas condiciones. Mi madre le reñía - Paco,no deberías explicar estas historias tan tristes alos niños - y él siempre contestaba: - es que asíles hago el corazoncito tierno.

Erik el Rojo

3. FILLA DE VÍKING PERHERÈNCIALa vaig deixar quan encara era molt petita, dinsdel bressol, a l’ombra d’una cambra des d’onpodia imaginar l’horitzó. No vaig pensar quecreixeria sola, sense protecció, amb llàgrimes,sense paraules, desabrigada, determinada,emmalaltida, sense cura, sense saber-ho, sensesaber-ne, poc escoltada, incomunicada, senseningú més, abandonada, a l’abast de tants perills,feble com era, bonica com era, plena de vida id’il·lusió.Durant molts dies va cridar el meu nom enmig delvent, pensava que tal vegada m’arribaria l’esglaidel seu buit amb l’oneig de la marinada.I va ser així, un dia, vaig sortir a la coberta delmeu drakkar, cridant, desconsolat, el plany de lasolitud d’una vida lluny del seu costat, amb laforça del seu record mort abans d’hora: sirenaperduda que saltes per sobre les muntanyes it’endinses cap a la plana, filla meva perduda al picmés alt, on niuen les àguiles.

3GAM

4. LA VELA DEL DRACEm disposava a anar cap al tros quan lescampanes començaren a repicar. Vaig córrer capa la plaça i allí em digueren que s’havia albirat unavela apropant-se i que tots els homes havien depreparar-se per defensar el poble. Ja duia la falç ala mà.

Varem baixar a la platja i vam veure coms’acostava una sola vela quadrada. Aviat vamveure el drac i la por ens va envair. Alguns denosaltres van decidir fugir, altres estàvemparalitzats. No sé quants quedàvem quanarribaren a la platja, només recordo que ja notenia la falç i que aquells homes gegants em vanpassar molt a prop.Els crits que venien del poble em van ferreaccionar i vaig córrer cap a casa. Per sort,encara no hi havien passat i vaig poder amagar-me amb la família.Quan la vela partí, començà el dol.

Obrellaunes

5. RUSLAJec lligada al pal, envoltada d’enemics, mentre lameva nau s’enfonsa. Les cames defalleixen peròm’alço per veure per última vegada el meudrakkar, company d’aventures, sens dubte el méspreuat dels meus guerrers. Els ulls em couen pelsalnitre i la sang resseca em cobreix la cara peròresto dempeus i m’aferro a les cordes que emseguen els canells per no caure. Sé que no veurémai més la meva terra. Sé que no veuré més comes pon el sol però jo, Rusla, filla i germana dereis, no temo a la mort. Colpegeu el meu cos!Arrenqueu-me les trenes!Aquesta nit els déus m’acolliran a la seva taula ides del Valhalla brindaré per la venjança que, noho dubteu, serà terrible.

Hidromel

6. TORNARÉA trenc d’alba, m’acomiadaré i veuré per últimavegada la casa i el bosc. Pujaré al drakkar ambels companys i sentiré com, poc a poc, les onesens gronxen i ens empenyen mar endins. Els diesseran durs però les nits seran totes teves.Contemplaré la lluna i sabré que els teus ulls emvetllen el son des de la nostra platja. Sobreviurénomés per tornar-te a veure i sentir el teu cossota la meva pell. Per molta sang que vessi, maioblidaré el roig dels teus llavis i el blau dels teusulls serà sempre immens; tant se val quants marstravessi. Prego al Déu Odin que no em cridi senseque hagi vist la cara del nostre fill i hagi pogutexplicar-li, vora el foc, fins on arriben i com sónles fronteres del nostre reialme.

Hidromel

7. BOIRA FOSCALa boira es va alçar tan silenciosa com haviaarribat, tot descobrint els marges boscosos, xopsde la rosada. La tempesta retrocedia mandrosa.Vaig albirar un llamp solitari darrera uns núvolsportadors de mals presagis. Els homes, muts perla tensió, continuaven enfonsant rítmicament elspesants rems en les aigües fosques. Vaigdescordar el coltell de la seva baina a mesura queel langskip s’apropava a l’últim revolt del riu i emvaig inclinar sobre el mascaró per esbrinar quèordien els déus allà davant per a nosaltres.

Quan vaig entreveure quina seria la nostra fortuna,vaig somriure i vaig prometre a Wotan que nodefalliria davant aquella prova i que seria digne detravessar, ben aviat, el pont Bifrost.

Rollo

8. LA TORMENTALa embarcación de madera flota con dificultad enel mar embravecido. Sus ocupantes han huido desu poblado en las islas brumosas del Norte. Almando, un guerrero robusto, de largos cabellosdorados y barba espesa.

En la décima noche, una tormenta los envuelve ydespedaza la vela cuadrada de la nave. La luna,horadada por nubes negras, los abandona amerced de la oscuridad. Una niña cae a las aguasferoces y es engullida por la tormenta. Tras eldolor, el centelleo de un relámpago guía a losnavegantes a un brazo de mar que se adentra consuavidad en tierra firme. Se refugian en unaconcavidad de las rocas y se entregan a un sueñoagitado.La luz del nuevo día les regala una risa clara. Alomos de un delfín salvador, la niña, viva ysonriente, es devuelta por el mar a su pueblovikingo.

Amatista

9. BOGALa mar colpeja l’embarcació.Els rems es fonen amb l’aigua i sonen.Els guerrers es preparen per a l’atac.Encara és nit fosca.No importa: ells arribaran, prendran el que volen imarxaran.Si hi queda algú, serà la seva memòria.

Ictios

10. PERDRE EL NORDI Harald va perdre el nord...

Després de la brillant batalla a Britannia, eltemible capità d’Isen tåke havia, tot i voler tornar ala pàtria, posat rumb cap on, a l’estiu, el sol espon.Incialment, els mariners, gent rude i sensemanies, no se’n varen adonar, embriacs devictòria i aguardent com estaven; i Haraldintentava debades llegir els antics mapes, corregirla trajectòria... però era inútil, la nau solcavaalegrement les aigües cap al sud, a les terrestèbies, d’ones suaus.Les enormes armilles peludes començaven asobrar. Halvar, Tjure i Snorre, homes de confiançade Harald, intentaren ajudar el vell Capità aretrobar el rumb però les gestions fracassavenindefectiblement.Si, un dia, voltant per aquestes costes, us trobeuun drakkar gran, de vela roja, ple de víkingsfeliços, gaudint del bon temps i la claror; llanceu-los una brúixola... GPS... a casa, els deuen estaresperant.

Aarhus

11. HISTÒRIES OBLIDADESEls càntics esbojarrats, que trencaven el glaçatsilenci del moll, passaren oralment de pares afills, tot mantenint la tradició mil·lenària de lessagues. Sostenint alçades copes curulles de vi,els seguidors danesos brindaven per unaimprobable victòria contra el Barça d’handbol. Ara,el potencial ja no era remar a força de braços, pera «fer les amèriques» de Vinland travessant lestraïdores aigües atlàntiques, sinó llançar amb lamà el màxim possible de pilotes de cuir contra laxarxa enemiga.Però l’ànima indòmita i aventurera, més la fam deconquerir terres inhòspites, seguia bombejant lasang que es vessà nord enllà els anys 1000.L’algaravia pujava de to a mida que l’alcohols’evaporava als llavis dels víkings del segle XXI.Des de dalt estant, l’estàtua hieràtica d’en Coloms’inquietava davant la mirada reprovadora que desdel grup li llançava Leif, fill d’Erickson.- Hem d’ajustar comptes, tu ja m’entens.

Rafel d’Abadal

Page 11: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

8

12. LASTREEl pequeño drakkar, con capacidad para doceremeros, había partido varios meses atrás enmisión de exploración para preparar la conquistade nuevos territorios. En el trayecto de regreso,una tempestad empujó la embarcación contra unarrecife. Descubrieron la vía de agua cuando seencontraban muy alejados de cualquier pedazo detierra firme. El violento oleaje arrojaba dentro delcasco más agua de la que entre todos podían irachicando. En eso que uno de ellos susurró aloído de un compañero: «El gordo Olaf pesa comodos de nosotros». Otras voces se fueron uniendoa ella y el rumor, apenas amortiguado por elembate de las olas, terminó llegando al aludido.Éste no pudo hacer otra cosa que quedarsecontemplando incrédulo a los cuatro hombresque, tras haberse puesto en pie, se abalanzabanya sobre él.

Akim

13. MEDITACIONSQuan es fa fosc i la mar està calmada, des delDrakkar estant, l’Erik mira l’horitzó, i pensa en laseva vida de mariner.Des de ben petit l’Erik sempre s’ha dedicat aviatjar pels mars.Ja el seu pare l’obligà a pujar al Drakkar quanamb prou feines sabia caminar.Sempre li deia: la terra no és lloc per a homeslliures, busca sempre el teu destí al mar!L’Erik ha viatjat fins als confins d’aquest móndesconegut: els mars glaçats del nord, les terrescivilitzades del mar tranquil, la bravura dels marsdels homes de pell fosca, fins i tot la perillosacivilització dels homes savis.El neguit que duu dins no el deixa viure a terra.Es veu obligat a buscar sempre noves terres,noves aventures.Seria més feliç si es pogués quedar a casa ambla dona i els nens.Però no seria ell.Seria morir.

Sjømann14. STEINN EL HAUGBUIEsa völva me estaba volviendo loco. El cielo habíaempezado a ennegrecerse, llamas de fuego locruzaban, de repente de las aguas surgió un serterrible, la serpiente Jörmundgander. El pecho meardía, la ira crecía en mi interior, soloquedábamos trece de nosotros, qué podíamoshacer ante la furia de tan terrible monstruo. Aferrébien mi hacha y salté al ataque, en mi aterrizajepude clavar el arma entre una de sus escamaspara evitar caer en el agua embravecida ycomencé a escalar hacia su cabeza, súbitamentela serpiente empezó a girar sobre sí misma y salídespedido. El impacto con el gélido mar fueterrible. Pero no todo estaba perdido, un instantedespués de que la vida me abandonara, dealrededor del drakkar surgieron una decena dehaugbuis escapando de sus recipientes al ataquedel intruso Jörmundgander. En ese momento sentíque debía unirme a ellos.

Landie Tusog

15. SERSóc víking perquè el mar m’ha dut a ser-ho, asentir el cel com a sostre, a saber-me infinitamentfeliç enmig de qualsevol oceà. Lluitem sovintsense escrúpols, una força interior ens empeny afer-ho, aquell sentit del viure que hom busca demanera constant. Els dies, les nits i els dies,sense pausa i cercant un futur inexistent: unabatalla més, un enfrontament esperat amb el qualentretenir el pensament. Els víkings morim sensesagnar, el mar ens ha omplert les venes d’orgull,les onades se’ns enduen el cos a l’infinit, allà onel coratge s’esvaeix i esdevenim estels sense caprum.

Em

16. FUM I FOCTenia les mans negres de sutja, i els ulls plens dellàgrimes, no podia veure més enllà de dos pams.

El cor batega amb força i les cames gairebécorren soles, feia tants dies que no sentia la sevaolor que no trobava l’escalfor dels seus braços, isentia la música de la seva veu!!!!El drakkar ja havia atracat a la riba, i tots elsmariners ja hi havien davallat, no podia veure elseu rostre entre la multitud que omplia la platja.No podia ser mai que el viatge d’intercanvi portésmales notícies, ells eren artesans, no pas piratessanguinaris.L’expedició venia de molt lluny d’unes illes delMediterrani, que tenien oliveres i uns pobladorsmolt hàbils amb les fones.De sobte les fortes mans que enyoraval’abraçaren i totes les angoixes van fugir, noméssentia la seva olor, de fum i foc.

Avia

17. OLAF RAUDIEra massa tard... la boira que surava de l’aigua esdissipava albirant-se el mascaró d’un drac ferotge.El drakkar lliscava lleuger sobre l’aigua obscurabressolat per la marea. Des de la badia una fletxade foc l’incendià. La nit s’omplia de mortals illuminoses guspires. El darrer cabdill que inciariala saga llegendària, havia mort en batalla sota labandera del corb. Era acompanyat al regne d’Odinde tota la seva panòplia i tresors. Pobles sencersacudien per rendir-li homenatge. Incansable, haviasaquejat els estats més poderosos, pactat la paua canvi de tributs i conquerí terres ermes on va fercréixer l’herba. Grans laments per l’heroi...

Quan el telèfon va sonar, fixà novament la miradasobre el gran quadre. Era massa tard...definitivament la reserva de petroli de Noruegas’estava esgotant. «Haurem de conquerir nousrecursos», va pensar Olaf Raudi des del seudespatx aquella tarda argentada sobre els fiords.

Valkiria

18. BLAUBlau. Tot blau. Blau clar i blau fosc: el cel.Immens, ample, desmesurat. Em pertorba i emcega...Blau. Tot blau. Més blau. Blau marí: el mar.Extens, inacabable, infinit. Blau, tot blau. Blauanyil i blau cobalt: jo. Plens de blaus els braçosamb els que m’aferro a aquest tronc mig podritque em permet surar. Sóc jo? No ho sé. Nopenso, recordo. Ho evoco tot. Veig el meu audaçpare, el gran Jarl de Lade Eirik Hakonsson,conquerint terres llunyanes, navegant dia rere diaamb el seu drakkar, per aquest mar que d’aquí aun tres i no res, posarà el meu punt i final. Peròno, vull fer-ho jo. Escolliré quan. Observo. Blau,tot blau. Blau clar, blau fosc, blau marí, blau anyil,blau cobalt. Tanco els ulls i deixo anar la fusta...punt i final.Hakon Eiriksson(Mort en naufragi)(998-1030)

Hakon Eiriksson

19. EL VIEJO VIKINGOComo un viejo pontón al viento, Erik permanecíaimpasible al borde del acantilado con la vista fijaen el horizonte. A sus pies, un mar de aguasclaras entre cabrillas de espuma blanca. Al frente,recuerdos de un pasado glorioso velado por eldevenir del tiempo. Para quien regresara del exiliocon una conquista, Gronland no era sino unsueño en el olvido.

En su mirada el verde profundo y limpio de susojos se fundía con el reflejo acerado y frío del mar.El rostro surcado de arrugas atestiguaba eltráfago de una vida curtida por el salitre, el sol yla intemperie. Y sus cabellos, antaño ígneos,ondeando al viento de septentrión como las velasde un viejo drakkar.

Un día más Erik, anclado de pie en la costa,volvía entre brumas y marejadas, a navegar en lamar.

PJ

20. EMBLASunilda estava inquieta, el mar s’havia encalmatfeia estona i l’knarr lliscava suaument. Era un bonpresagi?, després de tots aquells dies de boira itempestat...Mirava des d’un racó a coberta com els homeshavien deixat els rems i cantaven, mentres’omplien de cervesa i hidromel.Va buscar a la bosseta de pell d’ant la pedra ambrunes que li havia regalat la mare. Fregant-la iencomanant-se a Odin i Frigg va sentir-se mésconsolada.Havia fet bé embarcant-se amb el marit cap anous móns? Al poble va dubtar i pensà en eldivorci, però començava a estimar molt Hastein,tan brusc amb els altres i tan tendre amb ella.De sobte va notar per primer cop un moviment enles seves entranyes: el fill! Posà suaument la màsobre el ventre i va mirar a l’horitzó: davant seu esperfilava la nova vida!

Berättare

21. LA SORPRESA DE GILFYGilfy Indrarsson sintió a su espalda el últimoembate del aire marino que dirigía su drakkarhacia aquel puerto cerca de las regionespróximas al Finibusterre. Sonrió pensando en elpánico que se apoderaría de sus habitantes,miserables seguidores del cobarde Cristo blanco.Vio, antes de lanzarse sobre la arena de la playa,que Thorir Gunnarsson había entrado ya en suletal trance de berserker. Al saltar a tierraIndrarsson alzó su espada y gritó para darsecoraje y dar coraje a los suyos. Apenas llegó aver al guerrero que, junto a otro centenar, se lanzósobre la playa invadida y le partió de un hachazoel escudo hasta hender con una fea herida supecho. Fue toda una sorpresa, viniendo deaquellos, hasta entonces, cobardes y sumisosseguidores del cobarde Cristo blanco, dios deesclavos, que, por Odin, era evidente, habíantomado, al fin, la decisión de defenderse.

Balder

22. DESTINOPrimer premi de la categoria C- ¿Qué te dicen las runas, Luta?- Calla Thorberg, estás borracho.- Me importa un bledo, bruja, la última vez dijisteque moriría ahogado a la vuelta del viaje.- Raido invertido, la rueda del carro, eso vi.- Ja, ja, pues aquí estoy vieja chocha. Hesaqueado las costas de Hibernia y he regresadocon las bodegas preñadas del oro de los queadoran la cruz. Siguiendo a las Olas, hijas deEgir, he esquivado las redes diabólicas de ladiosa Ran, que arrastran a los barcos contra lasrocas. ¡Y brindo a la salud de los muertos en elmar!Eso dijo Thorberg, subiéndose a una banqueta einclinándose sobre el gran tonel de cerveza,resbalando y cayendo dentro. El resto decelebrantes estaba demasiado ebrio paraayudarle, así que pataleó y expiró.- Te predije que te ahogarías, necio. No has dereírte nunca de las runas de Luta.

Vala

23. MIS AMIGOS LOS VIKINGOSMe precipité al resbalar con una roca, las olas mearrastraron hacia un «drakkar», eran vikingos. Alrescatarme y observar mi corta edad, se rierondecidiendo reclutarme a su tripulación, y mecontaron que la proa con cabeza de animal,miedo me daba, servía para ahuyentar espíritusmalignos que vagaban por los mares. Mi vida eraintrépida, aprendí a cantar poemas épicosdedicados a sus dioses; la de ellos empezó acambiar, ya no se dedicaban al pillaje. Un día, unbarco enemigo nos siguió y amenazó pararobarnos el botín, les ayudé logrando alejar laembarcación adversaria, aunque perdí elequilibrio. Volví a encontrarme en el punto departida, en una playa rodeada por acantilados delCantábrico. Una vez a salvo, me di cuenta quelucía una cadena con un talismán de Odín. A lolejos vi una gran estela en el mar.

Piedra

Page 12: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

AdultsAdultsAdultsAdultsAdults16 o +16 o +16 o +16 o +16 o +

9

24. A USUAL MORNING BY THESEAOnce more, like every morning, all the children ofthe hamlet ran to the ruined pier, where the fatNorthman king got trapped several days agoamong two thick sticks that, long time ago,evinced the entrance to the old mediaeval town.Dozens of strong villagers tried, fruitless, toliberate him from the sluggish passage of timeand, of course, from a true end.Each attempt brought him to a worse outcome,nailing his legs more and more in the muddy sandof the disused port.There was no chance for Victor, called Vick, theNorman king.Ten days later, the Big King was finally executedby the sea.The «Vick king» was dead.

Enric Segarra

25. AARASAR: EL VIKINGOEn la inquietud, así había dormido esa nocheAarasar pensando en la futura lucha que sepreparaba. Ese viaje a la conquista de Mahral sejugaban mucho, se habían encomendado a Odinrealizando sacrificios humanos, eso era algo quea pesar de las costumbres de su pueblo no habíallegado a comprender, se debatía en su fuerointerno a diario ya que por más bárbaros quefuesen él estaba más próximo a una ideahumanista y sentía el mayor de los respetos porsus semejantes, a pesar de la época él era muyavanzado. Lejos habían quedado esos tiempos enlos que permanecía en su pueblo y solo sepreocupaba de ir a cazar. Aún así ese fuego delos vikingos de sus antepasados lo llevaba dentro.Pero había llegado.

Aarasar

26. DESIGResta assegut, capcot, damunt el cofre: niu depoca cosa.Un capaltard de gris estripat s’abat sobre la testa.Trontolla el Knarr, l’enyor s’ensenyoreja.Cap mar, cap cel, cap oreig, cap destí ni capescomesa, encendran mai un far més viu que lalluïssor dels teus ulls, petit.Torno a casa.

Olatz

27. EL MISTERI DELINDISFARNE Lindisfarne, 8 de juny del 793

«In principio erat verbum»St Cuthbert Gospel of St JohnPer la Fe de Déu jo Ealhwian de Northumbriemonjo de Lindisfarne sóc testimoni del cataclismeque succeeix avui a l’Abadia.Avui a Laudes amagat en el refectori ambl’esperança de la protecció divina prego perquèfaci arribar aquesta crònica a sa Ilma. Majestat.Des de la sortida del sol uns guerrers gegantshan desembarcat a Lindisfarne capinatejats perun home «dent blava», armats amb espases icasc amb banyes han espoliat i han assassinatals qui estaven davant i han sembrat el pànic.Alcuí ha pogut salvar les despulles del Sant il’evangeli de Sant Cuthbert. Prego perquè ell enssalvi d’aquest infern. Sento com s’apropa la morten aquesta estança, com se m’esmuny el cor ienlairen les llances.Ealhwian de NorthumbrieEalhwian va morir el 19 de maig del 804

ArtWen

28. AMOR VÍKINGJa es podien veure les llums oscil·lants quedibuixaven les fogueres de la platja. Els Déus esmostraven benèvols i feien lliscar el vaixellsuaument sobre l’aigua d’un mar bàltic menyscalmat del normal.Gizur, el cap víking, s’afanyava a esmolar elsforats del seu casc per tal de poder-hi fer passaramb més facilitat aquelles grans i potents banyes

que de manera insòlita li van començar a sortirsobre les temples poc temps després de casar-se.Mentre es preparava per la batalla els seuspensaments viatjaven a Viborg on, segons deia lagent del poble, la seva enyorada Thorhalla espassava les nits gemegant de pena sempre queell era lluny de casa.

El senglar de l’Empordà

29. «A FURORENORMANNORUM LIBERANOS,O DOMINE»Aquesta lletania repetien els cristians quan, afinals del segle VIII patien l’atac dels víkingsvinguts del nord d’Europa. El monjo WilliamNorthen estava a l’hort del monestir de SaintCuthbert, al nord d’Anglaterra, quan sentí el sorollensordidor que provocaven amb els seus cascos iels escuts utilitzats com a protecció. En veureque avançaven amenaçadors cap a les portes delrecinte monacal, va córrer cap a l’esglèsia.Pregava a Déu amb més convicció, si cap, quealtres vegades i repetia amb insistència: «A furorenormannorum liberanos, o Domine».Odin, Thor i Frei, formen el panteó mitològicd’arrel germànica del poble víking. Les deïtatsmotològiques demanen sacrificis per satisfer elsdesitjos dels mortals. Els diferents panteonsmitològics mai s’han entès bé. Ni han formatcoalicions prou consistents per satisfer desitjosconjunts. La pregària del monjo Northen es vaperdre a l’olimp mitològic.

Guiomar

30. DECOREM-LO AMBCARMESÍEm recolzo a la barana de fusta, molla peròestable. Encongeixo els ulls en la boira grisa. Lesparpelles atrauen l’impacte de flegmàtiques gotes.No puc llosquejar l’impressionant paisatge joliuque es mou a la velocitat dels núvols: lent i fràgil,tímid però valent.Però el silenci es trenca.- Víkings en posició!Giro el cap i em poso a lloc. Agafo l’espasa ambbasarda, tement la lluita que m’espera. El meuamic també fa un gir brusc, no ha tingut temps demossegar el trist tros de tonyina.Intento empassar-me la por: és aspre i l’escupoamb fàstic. El cansament és salat i els batecs delcor guanyen força mentre s’escapen gemegant.- És el moment!Llances i destrals, espases i flextes, ganivetsafilats... Els veig passar de manera fugaç davantles pestanyes subratllades. No recordo res més.El drakkar està decorat de carmesí. Sang delsaltres, vida meva.

Jersei fúcsia

31. OLAF L’AMARGATNavegar no tenia cap secret pels pobles víkings,descendents segons es creu, d’un nét de Noèl’embarcació del qual, construïda per aficionats,resistí més que el sofisticat Titànic i senseInternet, el mar fou el seu medi de comunicació.Blancs de pell, rossos de cabell, ulls blaus, deconsiderable estatura i amb un tarannàsanguinari, no sembla gaire probable que lesbanyes amb que se’ls representa fossin degudesa infidelitats amoroses a no ser que un d’ells,anomenat Olaf l’Amargat, en fos una excepció.

Boletescriptor

32. ON ÉS ODIN?El vaixell víking avançava a les fosques. Ningúpodia veure més enllà d’un metre. En el cel no hihavia estels. El vent no bufava. Navegaven peraquelles aigües fosques molt a poc a poc,utilitzant el rems. Estaven completament segursd’haver mort lluitant com herois en alta mar.Llavors, per què no havien baixat les valquíries delcel i els havien acompanyat al Valhalla a veureaiguamel amb Odin?De sobte apareix una petita llum davant seu. Estracta del fanal d’una barca. És més petita que el

seu vaixell i la mena un home barbut. La barca ésplena d’ànimes mortes, com les seves.L’home es dirigeix a ells.- Ho sento molt, però us heu equivocat de religió.Aneu cap aquella riba - els diu Carontassenyalant un tros de terra on els espera un gosde tres caps amb una serp per cua.

Hermes

33. NINGÚ PARLATothom parla de la ferocitat de les ones i la bravorde l’immens mar rugent.Tothom parla de les batalles i els enemicscaiguts, de la nostra força i intrepidesa.Tothom parla dels botins i les riquesesmanllevades al feble enemic.Tothom parla de glòria, guerra, mort, tresors...Ningú, però, parla mai de la soledat que se sentquan, bressolat per les aigües i sota un sostred’infinits estels, perdut enmig de la buidor del’oceà, hom no fa res més que comptar els diesque queden fins a retornar a la llar.

Jeg

34. SOLS LA BOIRAEls pares dels pares dels seus pares ja portavenesculpit tot el mar del Nord als seus rostres. Al’arribar, sols la boira, llençol blanc que embolicaels vells Drakkars de fusta, els rep.La desolació, l’abandó i el silenci fan companyia ales fustes velles i trencades del moll. Tres velesesparracades i caigudes fan de catifes damunt delcamí que porta al poblat cremat i en ruïnes.Plors, càntics i pregàries surten de les boquesd’aquells homes braus, de noble raça de guerrers,que parlen de les esperances trencades d’unpoble que es resisteix a l’oblit.

Egill

35. NITS BLANQUESJa feia unes quantes marques que el sol vermells’havia enfonsat dins del mar, però mai no es feiafosc del tot. Durant tota la nit, un ressol tènuetenyia el cel d’un turquesa molt suau, comtransparent, que creava una aura dolça i màgica.La poderosa proa del drakkar solcava majestuosales aigües del Bàltic. El vent tebi corbava la velaquadrada i els esclaus batien els rems ambcadència. Tornaven de la incursió a les costesgermàniques carregats amb el botí i elspresoners. Els soldats, cansats i ebris,cantussejaven cançons de guerra mentre noparaven de beure licor de mel. Quan sortís el nousol, les illes Alland quedarien a popa. Vassa seriamés a prop.

Jaddvor

36. UNA DE VÍKINGS I OLLABARREJADARera un bagul polsegós, un antic pergamíguardava l’encanteri víking més antic del món.S’agafava l’esquelet d’un cargol vertebrat, delsque només habiten a l’arbre Iggdrasil, sempre verdi savi; es barrejava amb llet agre de la vacaAumndula, qui alleta als gegants, i s’afegienllimadures de la cadena que lligava al llop Fenrir,feta per miols de gat, barba de dona, arrel demuntanya, tendons d’ós, alè de peix, salivad’ocell i cervesa. Finalment, es trossejava un fildel tapís de Frig, on tot el que es teixeix es farealitat.Qui begués una banya d’aquesta poció sobre laproa d’un drakkar en plena tempesta, esdevindriaOdin, el déu capaç de transformar-se a l’instanten tot allò que desitja, i de fer creure tot allò quediu.Però alerta: l’antic pergamí estava signat per Loki,el déu timador, aquell en que ningú confia.

Rudra

37. EL VIGÍAÉl era el vigía del barco vikingo. Allí arriba, en lomás alto del mástil, oteaba el horizonte,asegurándose de que ningún peligro lesacechase. Durante unos instantes, una agradablesensación de libertad se apoderó de él. De

Page 13: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

10

repente, una pequeña mancha en el horizontellamó su atención. Con mano rápida cogió elcatalejo, mientras sentía su corazón oprimirse. Eldía anterior habían asaltado un navío inglésrepleto de lingotes de oro; si se trataba de unenemigo, iban a ser presa fácil debido alcansancio. Divisó la bandera del barco que seaproximaba. Pertenecía a Olav el Rojo, granamigo de su rey, Harald el Despiadado. Por finpodrían proceder al intercambio de productos que,ya hacía unos meses, habían acordado.Descendió por el mástil. ¡Iba a ser portador debuenas noticias!

Silbur

38. INVASIÓ NOCTURNAAl fosc carreró del poble costaner es retallavenles inconfusibles siluetes. La lluna minvant esreflectia poruga en els cascos amb banyes quedonaven un aire més ferotge al grup que pujavacarrer amunt des de la platja. Unes músiquesllunyanes es perdien darrere dels vells murs depedra seca, en contra del que era habitual al’hivern, els silencis s’ofegaven en la negror.Cants, acompanyats de crits eixordadors, erenclam i teló de fons del vermell que regalimava perles baixades empedrades. Brams que elsconvertien en amos i senyors de la nit. El vi corriaper les goles i regava els carrers. La nit s’haviaconvertit en aliada d’aquella escomesa no peresperada, menys temuda.Els pescadors locals intentaren debades fer-seinvisibles abans d’una invasió gens subtil. Desque obriren el pub El Víking, la tranquil·litats’havia perdut entre riallades i alcohol.

Rafel d’Abadal

39. ALIANZAVikingos de las oscuras naves, que tercian sobrelas olas la más dura de las batallas. Erigen lasespadas en busca de tesoros, insignias de guerraque ahuyentan los hombres. Naves que rompen elsilencio, que brotan en el horizonte en hacesoscuros de luz, presagio de muerte, soledad yrendición. Bravas voces se alzan al cielo, fuertesbrazos socavan las olas, drakkars que espantanlos espíritus, llaman a las leyendas. Salidos delabismo emergen, padres de una tierra donde elsol no se esconde. Cálidos rayos muestran elcamino, blancas crestas de espuma, dueñas deun destino. Monstruos de un mar, aliados dedioses marinos, sendos equipajes cubiertos deconquista. El bravo oleaje les impulsa a llegar a laorilla. ¡Oscuras naves!, el mar os abre la puerta debatallas aún por librar.

EDAP

40. VIKINGOSHoy, en esta isla, ha ocurrido un milagro: herenegado de Odín y de Thor, ya no creo en elValhalla, me he rasurado la barba y cortado lastrenzas, y no volveré a probar un sorbo dehidromiel. Porque te he conocido y tú me hasacogido en tu seno, has dejado que entrara en elinterior de tu templo y me someto a ti con unaentrega absoluta. Para que veas que hablo enserio, empezaré por barrer toda la casa. Me hanconvencido tus 90-60-90. ¡Aleluya!

Marcus Goldman

41. SÓC VÍKING, HOME DE MARNo diguis el meu nom, si no ets sirena de músicabella,no m’acariciïs, si les teves mans no són vellut, nosón mar,no resis per mi, si no és perquè les ones embeguin,no ploris si no torno, si la veu de sal em crida,el mar em conquista, com jo conquisto terres.Deixo els rems i alço els braços,he de pagar el deute, mig dolç, mig salobre,abandono el drakkar, cau el cos i m’enfonso,ha acabat la lluita, el mar em crida,porto el nom del mar, la meva pell és mar, sócmar!El mar m’ho ha donat tot,i jo tot, em dono al mar...

Thorin

42. LA PESCAEinar se lame los labios y la sal marina impregnasus labios, cuando un chapoteo insistente lo sacade sus ensoñaciones. Sus músculos se tensanbajo el peso de la criatura marina que les serviráde cena esa noche. Cuando al fin logra sacar elpesado fardo del agua, Einar que comienza amaldecir, ve aparecer entre la espuma, los pechosde una sirena. La criatura sacude su escamosacola, intentando zafarse de su captor. Einar llamaa su compañero y Kodran acude en su ayudaliberando rápidamente a la mujer pez que se alejanadando sin mirar atrás. Entonces vuelven aechar la red al agua esperando con ansia otracaptura con la que llenarse el estómago.Cualquier regalo de Odín será bienvenido,cualquier cosa menos una sirena como esa y esque todo buen vikingo sabe que comer carne desirena trae mala suerte.

Faynabg

43. VIATGE CAP AL VALHALLAVa néixer amb la pujada de la marea, i la sevabaixada se l’emportaria.La seva pira havia cremat durant dies i nits, per talde poder ser escollit pel Ragnarok, la gran batallafinal. Ara el mar portaria les seves cendres cap alseu veritable destí. Ningú el plorava a terra ferma.I el mar l’acollia.Totes les batalles anteriors havien estatl’entrenament. Tots els viatges per mar exercicisde perfeccionament. Els botins, mostra de la sevavàlua. Ara ja era el drakkar digne de lluitar alcostat del més gran. La seva mort el pròleg de laseva vida.Va néixer amb la pujada de la marea, i la sevabaixada se l’emportaria.

Yolka

44. LA CONQUISTALa brisa marina es un brazo. Sus músculoshinchan la vela, su quilla sostiene el hacha, querompe el mar. Los marineros vikingos son suvoluntad, el aprecio de la conquista. La nuevatierra, en el horizonte, se avista como la cabezadel enemigo en la batalla. Sus montes, ojos quelos observan a lo lejos. Surca las olas el drakkar,como el golpe que cruza el aire, silbando el aceronórdico cuando su filo parte el cráneo. Los sesosmanchan la pared cuando la nave esparce susolas por la arena. Y al primer paso del Jarl sobrela playa, la sangre mancha el suelo. Conquistarvidas o conquistar tierras son una sola batalla.Para ellos, la misma.

Aeghnor

45. SKREILa quilla del vaixell escometia les onades ambdecisió mentre els guerrers, abocats sobre laborda, escodrinyaven l’aigua negrosa d’aquell marescandinau. Aquells homes, de rostres severs ibarbes poblades, buscaven, amb un silencisepulcral, alguna cosa amagada entre lesprofunditats.Un d’ells va assenyalar enèrgicament envers unpunt indeterminat i, sense dubtar, hi llençà l’arpó.Tots van dirigir les mirades cap un filet de sangque es diluïa sobre la superfície de l’aigua iretornaren al silenci pensarós d’abans.Finalment, l’Skrei va emergir de les profunditats,un peix enorme capaç de partir el vaixell amb unúnic cop de cua. El neguit va apoderar-se delshomes, i fins i tot el mar va començar a bramulard’una manera tan terrible que molts s’hagueren detapar les orelles...Però ara aquella batalla mitològica ja no té sentit,l’Skrei és, tan sols, un bacallà boníssim.

Ogmio

46. EL NOMI tu creus que això realment arribarà enlloc?Tranquil, no t’amoïnis. Això que veus navegarà perl’espai i ens mostrarà per fi el planeta Mart, aixòés la sonda espacial Viking I.

Albertov

47. RETROBAMENTSota la lluna, despullat del seu cavall, de la sevadestral i del seu escut, també aquella pell d’homesol ja no l’hi feia falta.Havia passat tot el temps que es recordava de laseva jove i brava vida buscant-la en totes lesaldees, pobles i nacions on irrompia amb lesguerres dels altres però no la seva.L’havien arrabassat del seu bressol per no patir elmateix destí de totes les altres dones que naixienen la seva aldea; ell als seus deu anys, joveguerrer, perdia la seva promesa...Ara, després de moltes llunes i moltes batallesera ella qui l’hi sanava les ferides d’aquell gloriósdia, la seva guerra havia acabat.

voGenesia

48. L’OSEBERGTrenc d’alba. La nau pren rumb cap al sud. A bordde l’Oseberg solca els mars, desitjant que la sevagesta al camp de batalla sigui plaent pels déus.L’enemic s’albira a l’horitzó; les ànsies de combatfan que estrenyi fort l’escut.Ja comença.Proa frega contra proa deixant les naus enparal·lel amb un estrèpit ensordidor. És elmoment d’abordar i guanyar-se l’entrada alValhalla. Lluita ferotge, brandant el martell ambfúria berserker. Venç adversaris a dotzenes.Finalment, quan sembla que no li resten forcess’abandona a les mans d’Odin, desijtant seure alseu saló aquesta nit.Però Odin té altres plans reservats per ella.Perquè les dones víkings no són només ferotgesguerreres; també són matriarques i guardianes deles seves llars. S’aixecarà altre cop, traurà forcesd’allà on no en queden i tota triomfant tornarà acasa amb els seus. Valhalla pot esperar un diamés.

Iknatius

49. RUMBO AL OESTELa treintena de hombres se acurrucaba bajo lavela que habían desplegado a modo de techo,pero Leif permanecía fuera, sentado en un bancojugueteando con la piedra solar. La niebla era tanespesa, que no alcanzaba a ver el extremo de lapopa.De pronto, un manotazo en la espalda le devolvióa la realidad, era Thorbjorn: - Mira Leif, allá -.El enorme dedo de Thorbjorn no se equivocaba;Leif se puso en pie de un salto, allí estaba, otravez volvían a tener rumbo. No tenían tiempo queperder: -¡Hombres, hombres! ¡Recoged la vela ydesplegad los remos! ¡Que Odín nos vayapreparando un hueco en su palacio!, ¡llamad a esedios nuevo al que algunos rezáis, porque sinuestro destino es morir en el mar no nossentaremos a esperarlo! ¡Que los remos seannuestras hachas, y las olas y esta niebla sacadade Hel sean nuestro enemigo!

Iroquois

50. ETERNITATSobre la drakkar érem invencibles. Els enemicsens temien, i els amics no dubtaven ni un segonen acompanyar-nos en les llargues travessiespels grans mars en busca de noves terres quesaquejar.Si Odin hi era de la nostra part, cap perill ens fariaombra en els nostres extenuants viatges aterritoris desconeguts.Les skjaldmös eren sempre al nostre costat,lluitant amb valor per aconseguir un suculent botíque portar a casa.Tyr ens ajudava en tots els combats contra elshomes i dones que s’atrevien a plantar-nos cara.Érem el terror del nord. I el nostre poble serà persempre recordat com a grans guerrers sense pora la mort.

Rain Cross

Page 14: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

11

51. DRAKKARUn drakkar arribant al seu destí, el port deReykjavik, amb una generosa aurora borealdonant-li la benvinguda. Rólfir, el fill d’Erik,embadalit veient la costa d’Islàndia com mail’havia contemplat abans. En Rolfir té 8 anys, i araretorna del seu primer viatge marítim, a partird’avui rebrà el nom de Rólfir el víking.

Eidur

52. ORMEN HIN LANGEVa estar anys construint La Gran Serp. Ell mateixhavia triat la fusta més noble de tota Escània pertreballar-la amb mans artesanes. Amb molsa ibrea n’ajuntà les planxes.Penjà la creu cristiana en una corda al costat deltimó. I amagà dins la quilla la figureta d’Odin, ambdos corbs en una banda i dos llops a l’altra. Vaincrustar ambres al pal de vela, pells de llops id’óssos per terra, i va fer espai per més de centesclaus als rems. La vela, encara plegada,cantava amb el vent.La darrera nit sobre els troncs de la sorra, li vasemblar que la fusta gemegava al tacte rugós deles seves mans. I va saber que aquell era un bondrakkar, i que Olaf Tryggvason hi batallaria fins laseva darrera tarda.

Medussa

53. ALIAT I ENEMICEl vent bufa fort sobre el mar i el fa embravir fins aarrencar-li onades altíssimes que es remuntenl’una sobre l’altra amb un soroll eixordador;sembla que Njördr ha desatès les pregàries delsguerrers, que demanaven una travessia agradable.N’Egil i la resta de víkings fan navegar el drakkarsobre les onades, intentant dominar-les.Una embarcació enemiga es divisa a l’horitzó,cada cop més a prop, fins que el xoc ésinevitable. L’abordatge de les naus és ferotge, elmetall xoca contra el metall i la sang delsguerrers tenyeix les cobertes dels vaixells. Peròun tercer enemic, poderós i implacable, elsengoleix a tots: el mar, enfurismat, no deixa nirastre dels que el volien dominar.Des de la granja, na Hildur, l’esposa de n’Egil,sent la fúria del mar. Una punxada al cor li fasaber que les valquíries ja acompanyen el seuespòs cap al Valhalla.

Freya

54. L’ESPERACada matí a trenc d’alba la Ingrid puja al turó quedomina la costa i atalaia l’horitzó esperant veureaparèixer el drakkar que va acomiadar ja fa tresllunes. El vent, cada dia més glaçat, fueteja elsseus cabells i li talla la pell del rostre; però ellasegueix serena, impertorbable, perquè una völur,dona d’un cap víking, no pot permetre’s defallir. Hade mantenir-se ferma per l’Olaf, pels fills que elshi romanen i pel poble sencer que es fixa en ellaper no perdre l’esperança en el retorn de la nauabans de l’hivern.Estreny ben fort les claus dins dels guants folratsde pell de gat i diu una pregària a Odin abans deretornar al poble. Una llàgrima, furtada pel vent, seli esmuny per la galta. Però només és el vent, jaha endurit el cor per passar un altre dia.

Datxa

55. REGAL D’ANIVERSARIEls bessons tornaren a mirar la creu damunt elfull del calendari: el dia 16 farien set anys, is’esqueia en dissabte! Tocava pizzeria i unregalet... És clar que els pares els havienanunciat que al matí anirien a veure una exposiciósobre els víkings, i ells s’avorrien d’allò més enaquells llocs, però era a les Drassanes i potser hihauria un drakkar com aquell que havien vist alllibre d’història de la seva germana: solcava elmar, lleuger, i el vent n’inflava la vela quadrada, elterror de tots els que la veien acostar-se... i amés, hi havia la botiga; potser convencerien elspares de comprar-los un parell d’espases i unscascs amb unes banyes ben esmolades...

La germana els interrompé per dir-los que allò deles banyes era fals. Per què havia de ser tansaberuda? És clar que sempre podrien demanarles espases...

Diana56. SUD ENLLÀEls moviments contundents dels braços en hissarla vela provocaren la dringadissa dels nombrososbraçalets de plata que li tapaven els canells. Caliaanar amb compte que no s’enganxessin amb elscaps, però no es refiava de treure-se’ls i entaforar-los en algun amagatall: no hi havia racó deldrakkar que escapés als ulls d’aquells grangers,ara esdenvinguts navegants, que l’acompanyavenen les seves incursions pel Mediterrani. Nos’acostumaria mai a aquella aigua calenta, d’uncolor tan diferent del gris de la costa on va néixer.Havia après a malfiar-se d’aquelles onadesporugues i d’aquell vent que no tenia res a veureamb el que els enviava Thor enfurit. Res no podiaser pitjor que el sol abrusador del migdia itanmateix... No, no tornaria. La fam l’haviaempès, i aquells que una vegada s’havia estimatja eren colgats.Oblidà els braçalets, i amb una última estrebadaacabà d’hissar la vela.

Jaguimra

57. RAGNARÖKVenganza. Hace tanto tiempo que la ansío... yahora está ahí delante, al alcance de mi mano.Solo un poco más, un poco más. Los Aesirpagarán por lo que me hicieron.Encadenado a tres rocas, sin más ropaje que mipiel. Ataron una serpiente sobre mi cabeza, estagoteaba veneno sobre mis párpados. Sigyn, miesposa. Ella sujetaba un cuenco para retener elveneno, es cierto. Mas el cuenco se llenaba, ycuando lo apartaba para vaciarlo, en Midgard loshombres sufrían terremotos causados por misgritos.Pero aquí estoy. Al timón de esta nave, creadacon las uñas de los muertos. Y conmigo traigo alos habitantes del Hel, sedientos de sangre.Marchamos desde el norte hacia Vigrid, el campode batalla donde se cumplirá por fin el Ragnarök.El destino de los Dioses.Soy Loki. El asesino de Baldr, el Dios del engaño.Ahora conocerán mi venganza.

Thanatos Blood

58. SILAG Y EL OTRO LADODEL MAREl más anciano de la aldea les había contado queen otro tiempo, su pueblo había sido arrasado porlos Guerreros del Hielo, a traición, en una nochesin luna. Sus lanzas astilladas, sus manos degigante y aquel aliento infernal de perro enfermo,habían acabado con todo. Incluso los barcos másveloces y ligeros habían sido incendiados, todosmenos uno, el barco de Silag.Silag volvió con la luna creciente tras la masacre.Su madre que nunca más volvió a hablar, sinlengua, le dio el mapa de estrellas de su padre yle indicó que partiera en busca de un nuevo lugarpara el clan. Navegó tres lunas con los ojosquemados de tanto llorar y la piel envejecida porlas tormentas al raso de la cubierta. Al séptimoamanecer de la tercera luna Silag llegó a TierraNueva.

Otto Kramer

59. FELICIDAD, FELICITAT, IMOLTA SORRATap, tap, tap, tap. ¡Clock!¡Ostras!, me he caído. ¡Oh!, que es eso en lasorra. ¡Oh!, ¡un vikingoooo!- Mira mama, un vikingo. (Un segundo, dossegundos, tres segundos). ¡Como yoooo!- Què dius, noieta. Deixa aixó, Ona.- Sí mama (lo mete al bolsillo), ya está (piensa unplan), me voy a jugar (se va al mar).- No et facis mal, negreta.Ya corre, no en vano descubre que es la primeravikinga de piel negra, descubre que Lars ha venidoa rescatarla, si se lava en agua del mar se volverá

rubia, como Lars, así que corre, corre, sueña conmares, con tormentas y con el rayo, buscará unbarco con el que conquistar el océano, la brisaserá su rumbo y Lars le enseñará a pescar ytocar el cuerno, y se hará trenzas largas, nadales podrá parar, nada.- ¡¡Ooostras!! ¡¡¡Un gatitooooooooo!!! (i Lars torna ala sorra).

Vulla Vega Renvaixell

60. HERMANO, MAÑANA HUELEA PESCADOEl mar, hermano mío. Descanso en tu agua ahoraroja, mientras me mezclo contigo para darte mivida; tú que se la diste a mis manos de pescadorahora te la devuelvo con mi sangre, y te preguntohermano: ¿Quiénes son estos demonios rubios?¿Son de fuego o son de mar? ¿Son tus hermanostambién o acaso con sus quillas te cortan, comoel hacha cortó mi pecho en dos?Dime hermano antes de que me vaya, ¿caeráCatoira al amanecer? ¿Con el sol el fuego arderáen la cocina olor a pescado o en la cuna con olora muerte? Dímelo y llévame de este dolor, dime sialguien les espera, tienen hambre allá de dondevienen o es avaricia. ¡Oh!, hermano, déjame ahoracerrar los ojos, ahora veo fuego en tu vientre, y undragón de madera que se hunde, ¿naufraga o meviene a buscar?, dime herm...

Vullna Vega Renvaixell

61. MÁS MADERA EN ELCAMPO SANTOSoy Alsting, el no muerto, respiro en mi ataúd conlos ojos cerrados y... sonrío, hoy no será el día enque Odín envíe a las Valquirias para buscar al hijode Ragnar.Necios cristianos, confiados paganos, mi furiallegada del mar no podrá derrumbar vuestrasmurallas, pero sí abrirá vuestras puertas para quemis mercenarios entren como el agua entra en losfiordos patrios. Lucharéis contra mi fantasma ycuando os venza no haré esclavos, los compraréazul tuareg al otro lado del océano.Hoy venceré, ahora ya no soy libre dentro de estaciudad y el miedo late en mi sangre, miedo aalejarme del mar, único camino que lleva a miesposa, a mis hijos. Saldré del ataúd espada enmano pero no lucharé para conquistar, lucharé porhuir hacia el mar, hacia el hogar, buscaré misalida, saldré por esas puertas, y una vezabiertas... entraremos.

Vullna Vega Renvaixell

62. LA CLAU D’UN SOMNITenia el cofre obert, mirava els seus tresors.Demà era un dia molt important per a ella, perquè,per fi, la mare li donaria una còpia de la clau de lacasa i la portaria penjant al coll, on tothom laveuria. Però l’hagués canviada sense dubtar-hogens per un viatge en el vaixell del seu pare. Desque era ben petita, somiava amb navegar iconèixer altres llocs. En canvi el seu germàbessó, que es marejava només sentir la paraulaaigua, demà tindria una nova oportunitat. De sobte, va tenir una idea. Va tornar a obrir elcofre i hi va afegir la llarga trena rossa ques’acabava de tallar. - Que portes les pomesmàgiques d’IÕunn? Li va preguntar el seu germàquan va veure la força amb què agafava el cofre. -Seran totes per a tu si acceptes el millor tracteque t’han ofert mai.

Vickyeiko

63. EL ÚLTIMO ATARDECER DEIVARIvar percibió que algo no iba bien. Las aguasempezaban a agitarse pero las velas estabaninmóviles... solo podía significar una cosa. El vigíadio la alarma, pero ya era tarde. Del mar surgierontentáculos robustos lanzando destellos del solrojizo del atardecer reflejado en una piel azulmarino fría, hermosa y aterradora; la muerte leshabía venido a buscar. Los hombres gritaban, ensus ojos se veía la rabia y la desesperación, Niordno acudiría esta vez. Los tentáculos sobrepasaron

Page 15: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

12

el punto más alto del drakkar, y descendieron conla fuerza de mil titanes.Nadie oyó el crujir de la madera, ni los gritos deaquellos hombres. Pero muy lejos, al norte, unamujer lloraba. Acababa de perder a su único hijovivo.

Spartium

64. EL DESTÍNo goseu dir que la meva fi serà sublim, perquèm’escaniríeu... Tinc un temor ancestral al foc; desque Thor enviava rajos als homes perquè enconeguessin la còlera, tot jo tremolava de pensaren flames llepant-me l’escorça. Em sabiapredestinat pels déus a allunyar-me de les mevesarrels, a surar en les aigües càlides i blavisses demars del Sud, o bé a amarar-me amb la dolçor deles que serpentegen entre muntanyes, terraendins.Vaig patir la transformació: unes mans destresem serraren, vaig conèixer de duresa del ribot, iels reblons m’arribaren ben endins, però el meudestí era esdevenir un drakkar, i es complí. Sí, elmateix destí culpable que acabi convertit encendres per retre un darrer homenatge als qui emmenaren amb perícia i aconseguiren tresors ireconeixences. Permeteu-me invocar l’onadabrava i el vent inflant el velam... i recordeu-mesolcant el mar, solcant-lo.

Der

65. L’ORÍGEN D’UNALLEGENDA- Així que, sou Frida Günnarsson? Molt de gust.Teniu nom de filla de cap de clan víking - va dirl’home estès a terra, amb un somriure nerviós.- Sí. I aquests mossos del darrere són els meusguerrers. Així que, anem per feina i digueu-me onteniu amagat l’or, que encara tenim un parelld’aldees per saquejar abans no es faci de nit - varespondre la noia assenyalant amb el dit polzeper sobre de la seva espatlla, en un to que nodeixava cap dubte de què, efectivament estractava de la filla del Clan Gúnnarsson i de què,els deu fornits homenots armats amb espassessagnants que duia al seu darrere eren els seusguerrers.Va ser aquell vespre, navegant en el drakkarcarregat dels fruits dels seus saquejos que, FridaGünnarson, La Pél-Roja, va virar cap a l’Est i,creuant el mar, anà a la recerca d’aventures.

Lo Vikingu

66. UN SOMRIURE VÍKINGOrfe de mare, havia viatjat des de petit amb el seupare víking. L’Alf, veient i vivint tots els horrors iles destrosses que esdevenien a cada port,s’havia convertit en el més cruel i despietat detots els víkings que havien existit. El seu tarannàno treia que tingués debilitat per la Jora: una donaalta, grossa i forta, sense cap atractiu aparent,posseïdora però, de les millors aptituds femeninesper seduir al més víking de tots.L’Alf s’estremia mentre una veu coneguda per laseva pell li xiuxiuejava les més exquisides icomplaents carícies. L’Alf moria amb un somriurevíking entre les mans ensangonades de la Joraque gaudint d’una saviesa innata, va travessar-li elcos mestressa d’una daga esmolada. El vaesbudellar igual com havia fet ell amb centenarsd’enemics durant la seva escorxada vida.

Marblau

67. DRAKARRecordo de petit les històries del meu avi sobreels víkings que venien de les terres del nord.Apareixien ràpidament per mar i saquejaven totesles ciutats al seu pas. Sembrant el terror al seupas. En el mar a bord dels drakkars no tenienrival. I és que els drakkars que significava drac ennòrdic eren els amos dels mars.

Avui molts anys després veig per primer cop en elmuseu el cèlebre vaixell que tantes vegades haviaimaginat. En aquests moments estic meravellatde veure’l però fa deu segles hauria tingut temor

perquè veure’l llavors era senyal de destrucció imort.Com canvien les visions al llarg del temps...

JJ

68. NORMANDIARecordo de petit les històries dels víkings quemon iaio em contava de petit al porxo de la nostrapetita granja de Kansas. De com es van fer a lamar i van saquejar mig Europa reunint infinitat detresors i com van conquerir territoris per totEuropa com Normandia en França o Sicília alMediterrani. No tenien temor de res i vivien moltesaventures. Jo sempre somiava anar de viatge aEuropa i reviure aquelles històries.Han passat molts anys des d’aquells diesd’infància. I estic en un vaixell a la mar com elsmeus víkings d’infància apunt de desembarcar ales platges de Normandia per combatir com ells fasegles. Però el que en el dia d’avui, 6 de juy de1944, el que havia estat un somni ara és unmalson.

JJ

69. LA FINESTRAMiro per la finestra el blau mar i com a bon víkingsurto a navegar en busca d’aventures, tresors i adescobrir el desconegut. Tinc els 7 mars pernavegar, tots els regnes del sud per conquerir i...- Josep està l’informe? - va dir el meu cap Maneldespertant-me així dels meus pensaments.- Ja està fet. Aquí el té.Han durat poc les meves aventures i la realitatpreval com sempre.

JJ

70. LA VISIÓ DE LA NORNALa primera vegada que vaig tenir la visió em vaespantar. Per sort, la mare era a prop i li vaigpoder explicar de seguida. Em va dir que era undo i a mi em va fer por, molta por.Feia dies que el pare no es trobava bé, semblavaque cada cop era pitjor. La mare, al seu costat,pregava perquè arribés viu a Birka. Era de nit i alvaixell tothom dormia. Jo no podia. Vaig tancar unmoment els ulls i al obrir-los vaig veure una Nornaque estava a punt de tallar un fil. Vaig pregar-liamb la mirada que no ho fes. Del no res va sortiruna part de la serp gegant que envolta Midgard.La barca va trontollar i les tisores van caure almar. Volia cridar, però no em sortia la veu, nomésun somriure perquè el pare seguiria ambnosaltres.

Vickyeiko

71. SUEÑOLlegaban en la nave larga. Thorkel sabía que noera con dinero que podía saldar la deudacontraída al derramar la sangre de Harald. En laley eso solo tenía un remedio.De noche la espesa niebla los paría en laensenada del poblado y con el sigiloacostumbrado los azules navegantes, con susarmas listas para cobrar justa venganza,rodeaban su casa adornada con escudos que nolo protegerían ni a él ni a los suyos. Dentro de lacabaña la diosa Niourun mecía los sueños detoda la familia y por deseo de Odín lo llevó aduermevela. Era tal la espesura del aire que, sinpoder moverse, sentía contra su pecho laacompasada respiración de los sitiadores. Tomóentonces conciencia de que sus diferencias conHarald no deberían tener resultados trágicosporque de ese modo todo estaría perdido. yentonces se despertó.

Vikingo 15

72. DESTINOHoy será un gran día sin duda. Esta ceremoniaserá recordada a través de los tiempos, yo,Erlend de Schleswig, hijo de Grom y Freya,descendiente de la casa de Halfdan, un gran rey,un gran guerrero recién llegado de la batalla. Miesposa y mis hijos lloran emocionados mientrascontemplo cómo me visten con mis mejoresgalas, mi escudo, mi casco, mi espada. Mi

pueblo entero me honra por hacer lo que mejor séhacer, luchar.Ya ha anochecido y mi trono está preparado, enmi barco parto hacia mi destino. Se acercantodos a despedirme cargados de regalos yofrendas. Mi fiel amigo Kodran lanza la flecha dehonor y todo mi alrededor estalla en llamas.El mar me mece suave, estoy en paz.Adiós amigos...Odín me reclama, nos veremos en el Valhala.

Cristina con h

73. SORPRESAHan passat 20 anys però ho recordo com si fosahir. Jo era un petit xiquet que somiava en viureaventures com els cavallers de les històries. Viviaen un petit poble coster francès allunyat de lesguerres que assolaven Europa fins que van arribar.Van vindre del mar en els seus vaixells de formaestranya i en unes vestimentes rares. Primer ensvam sorprendre però durà poc el sentiment desorpresa perquè prompte es tornà en terror idesesperació.Vaig ser dels pocs que van sobreviure del poblat isense família ni res vaig començar el meu peripleper sobreviure en aquest món tan injust. Lacrueltat i mort d’aquell dia sempre m’hanacompanyat. La meva infància va acabar aquelldia. Tant de bo no haguessin sortit mai del mar...

JJ

74. ENFONSA’THelga era dona, esclava i mare. Des dels sis anyshavia estat instruïda en l’art de la curació, i peraixò, i només per això seguia viva. Li ho havienrecordat cada dia des de la seva captura.La barcassa avançava amb cura entre els taulonsde fusta que suraven. Un drakkar s’enfonsava enla distància, i la costa era plena de cossosmutilats i cadàvers. Duien hores rebuscantsupervivents, i només havien trobat un noi abraçata un pal amb una mà tallada que no parava degemegar com una nena petita. Davant d’ellssurava el màstil, i amb ell un home.Helga es va abocar per examinar-lo, respiravalleument. Era viu. Aquell desgraciat, segrestador,violador i pare del seu fill era viu.- Nena em costa mantenir l’equilibri, el pugem ono?- No mestressa. Aquest també és mort.

Spartium

75. AURORA BOREALManiatado a una estaca en la playa, esperabaque la pleamar me cubriera. Era el castigo porrobar a un rey sajón. Uno que odia a muerte a losNorse, y a nuestras naves veloces, con las quearribamos a sus puertos para desaparecer en labruma como espectros marineros. Un rey que meodiaba por robarle su más preciado bien: su hija.Las luces de cielo aparecieron esa noche, através de las estrellas, y sonreí al pensar queeran enviados del Asgard para salvar a su hombredevoto y fiel, y que venían a llevarme al palacio deOdín y la bella Frigg.Ahora sé el aspecto que tienen los dioses, nadaparecidos a los Aesir o a las Ásynjur, y lo azulque es la Tierra, el Midgard, vista desde sumorada, una luna que dicen llamaremos Titán.

Vala

76. REGRESOMe han dado por muerto. Vi a mis hermanosbuscar mi cadáver entre los restos del saqueo.Los miré al fin cargar el botín en el drakkar y partirhacia el norte.Imagino su desolación por mi pérdida. He sido unguerrero valeroso. El brazo de Thor bendijo miespada con la sangre de nuestros enemigos.Desembarcarán en mi aldea con la funestanoticia. No pudieron preparar mi cuerpo junto alos trofeos de mi gloria para el viaje final con lasvalquirias. Mi alma vagará sin hallar el Valhalla,donde descansan junto a Odín mis antepasadosguerreros.Todo lo he sacrificado por quedarme aquí, en estatierra cálida que promete frutos tras la

Page 16: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

13

devastación de nuestro ataque. Quiero vivir aquíjunto a ella, la de los profundos ojos negros, a laque no quise matar, y junto a la que ahoracontemplo agazapado mi barco alejarse.

Jora, la völva

77. ENEMIGOSDecía que procedía de las gélidas aguas delnorte, de brillantes olas que la acunaban enverano y de oscuros abismos que envolvían sussueños en invierno. Cuando fue joven, si es queahora podía considerarse vieja, pasaba mañanasenteras contemplando aquellos dragonesdeslizarse sobre su reino y, envuelta en vestidosde niebla, llamaba a sus jinetes para que lasiguieran hasta las afiladas rocas.Contaba que muchos sucumbieron y ahogaron lasllamas doradas de sus cabellos en lasprofundidades del mar, convertidos ya en mansoscortesanos del océano.Ahora, frente al dragón de proa de aquel antiguonavío, se reencontraba con su desaparecidoenemigo. Acarició un tosco colgante de hierro quependía de su cuello, amuleto de algún guerrerovikingo vencido, y rememoró viejas batallas.Deseché su encuesta. No creía que el Instituto deEstudios Turísticos aceptara «el mar» como paísde procedencia de una visitante del museo.

Andersen

78. SOL DE MEDIANOCHE... al sol de medianoche navego... más allá de laniebla ya puedo ver mi fiordo, inmenso comoYggdrassil... la espuma que azota mi barba, elviento húmedo y frío que mece la quilla de midrakkar, el olor a sal, a pescado ahumado, semezcla con el de la sangre de mis guerrerosheridos, desmembrados, y con el del metal quenos acompaña bajo el cuero en algún rincóndebajo de los remeros... alzo mi cuerno y desafíoa los dioses, grito ¡Odíiiin! ¡Odíiiin! esperando unarespuesta... ahí los veo, se acercan volando encírculos, vigilándome, Hugin y Munin, ¡id! ¡id ycontad lo que veis! que vuelvo al sol demedianoche, a mi fiordo, sangrando, ebrio dehidromiel y exhausto por la locura de la batalla...pero ahora vuelvo a casa, el mar me lleva... yapuedo ver mi fiordo, en el sol de medianoche...¡Odíiiin! ¡Odíiiiiiin!

Hel

79. LA ÚLTIMA BATALLAHa llegado el momento que aguardamosimpacientes. Contra el embravecido marnavegamos, surcando olas crecientes. No importalo que el destino nos depare en combate, elsacrificio a nuestros dioses nos otorgará subendición. Alzo mi gélida hacha al viento, un rayoilumina el cielo y rujo: «¡por Odín!» Saltamos deldrakkar sobre las huestes enemigas. Siento mispiernas entumecidas por el largo viaje, pero nosguía la furia nórdica en la batalla. Una espada megolpea sangrante y caigo de rodillas sobre el hieloenrojecido. El ojo del padre de todo me ilumina ysigo derramando sangre enemiga. Me desplomo.Mi mirada, ya perdida en el Norte, ve abrirse loscielos que llevan a Asgard. La más bella de lasdamas viene a buscarme, una valquiria... Muerosonriente. Me será concedido el honor de ir alValhalla y algún día volveré como einherjer para labatalla final.

Yggdrasil

80. AZARES MARINOSTraíamos una preciosa carga de raras maderas ypieles desde las nuevas tierras, allende el granmar y navegábamos con buen viento añorandollegar a nuestros hogares cuanto antes.Llevábamos fuera bastante tiempo y ya era horadel regreso.Con la oscuridad también cayó sobre nosotrosuna súbita tormenta que nos hizo virar hacia elsur. En determinado momento el vendaval volvióingobernable la nave, así que recogimos las velasy nos dejamos llevar merced al capricho de losvientos, el agua y los dioses. Fue la noche máslarga de nuestras vidas.

Al amanecer divisamos hacia el suroeste, doscarabelas y una nao ostentando sendos aparejosblancos con cruces rojas estampadas. Perplejos,nos preguntamos qué se les habría perdido a losespañoles para adentrarse tanto en el piélagovikingo. Intrigados, pero prudentes y sin que nosvieran, pusimos rumbo noreste nuevamente y alfin volvimos a casa.

Samnita 214

81. FORÇA ATÀVICAEls agradava d’abraçar un floc de neu i, per unsinstants, formar part del mantell blanc que cobriala terra; cavalcaven el vent que fregava les pedrescantelludes dels penya-segats i es barrejavenentre les guspires que Körn, el ferrer, feia saltarcada vegada que copejava l’enclusa.Les llegendes que generació rere generacióhavien transmès els ancians quan seien arraulitsal voltant del foc ho deixaven ben clar: el volerd’Odin els havia atorgat una missió molt alta...Tot d’una, el bram d’un corn retrunyí entre la boira,mentre que horitzó enllà es retallava la vela deldrakkar, armat per a una nova ràtzia. Una forçaatàvica les empenyé; amb mà destra es trenarenels cabells, es cofaren els cascs i empunyarenles llances: altra volta les valquíries encoratjarienamb els seus crits de guerra els esforçats víkings.

Bramdemar

82. EL DARRER VIATGELa barca funerària amb l’esguard d’un drac silenta la proa s’endinsa en la mar. Sense pressa, ambdestral, espasa i elm, m’acomiado de la vida aterra per formar part d’aquestes aigües semprepresents en la meva vida i que ara em porten alValhalla.Ja no puc fruir del vent, de l’aire que m’acaricia lacara i m’esbulla els cabells, però el meu esperit jaen forma part i vola lliure, capriciós i ample entrela gent, els llocs... i la mar.La mar. Refugi final de la meva carcassa humanaperò aventura, sang, dolor i glòria en el meupassat. La mar, feréstega i calma alhora, estàaquí, al meu costat.M’enfonso. Deixo de banda els daltabaixos i copsde la superfície i m’endinso pausadament en lapau i foscor de la mar.I torno a ser a l’inici, a l’inici de tot per tornar acomençar.

Acromar

83. TERRES DE L’EBRE- Hem d’oferir nous al·licients si volem que vinguina vore’ns...- Això de la paella ja ho tenen coll avall, els decan Fanga. D’arròs rai, no se l’acabaran pas!- No sé com encara els queda bufera per pedalarpel delta, després d’afartar-se...- Si ho veiés lo meu jaio, que vindrien de tan llunyper anar riu amunt de passeig en llagut. Elln’estava fins al capdamunt, del camí de sirga!- I els qui es passen tot lo dia mirant los aucells!- I si ens empesquéssim que fins i tot els víkingsens van venir ací, segles enrere?- Que n’ets de carallot, Vicenç!- Lo meu xic em va portar a una exposició, és deveres: arribaren per mar, pujaren Ebre amunt isaquejaren Tortosa.- No voldràs pas que bufem un corn i ens posembanyes...- Si no en duien pas, de banyes! Ara que, si hopreguntes a la teva dona...

Bernat Pescaire84. TERRANOVALa noche era oscura. Parecía que por un instanteel mundo se hubiese desvanecido y Odín sehubiese enfadado profundamente por nuestraosadía. ¿Estaríamos llegando a los confines deMidgard para encontrarnos con Jormungand?¿Desataríamos el Ragnarök?Tan solo el hipnótico vaivén de las olas, merecordaba que llevábamos cuatro semanas en altamar y dos sin agua, sin comida. Casi sinesperanza.Buscábamos tierras, botín y una vida mejor. Perosolo recibimos la ira de los dioses por navegar

hacia el oeste. Al amanecer, una gélida brisa medespertó. A lo lejos se vislumbraba una formafamiliar, parduzca y oscura. Sin pensarlo uninstante, desperté a mis hombres, infundí fuerzasa los que casi las habían perdido... Al mismotiempo que fondeábamos el drakkar en la playa ynos disponíamos a desembarcar, nuestrasesperanzas se materializaban, eran las tierrasmás bellas a las que nunca habíamos arribado.Aquí prosperamos.

Jormungand

85. HISTÒRIA D’AMOR AMBFINAL FELIÇEn aixecar el cap, el drac va veure la nau queavançava trencant les ones a cops de rem i ambles veles inflades. Meravellat, s’hi abrandà finsque l’abraçada en va fer un de sol. Segueixennavegant, el drac amb el cap ben alçat a la proa,per les mars del món.

Malba

86. EL GRAN ÁRBOL LOKIÉrase una vez, un rey vikingo llamado Loki, quese transformaba en un gran árbol para cobijar atodos los seres del bosque donde vivían.Un día el malvado viento del Norte, quisoarrancarlo, pero una princesa llamada Hel seconvirtió en liana y se enrolló en torno a sutronco.Desde entonces, según se dice, los troncos delárbol están siempre abrazados por lianas.Y lo que se dice es cierto...Hel

Hel Loki

87. LA ÚLTIMA MORADAUna paz me invade por todo el cuerpo. ¿Dóndeme encuentro? Oigo el sonido del mar a mialrededor.De repente me viene un recuerdo a la mente. Mimuerte...Una luz me alcanza y mi alma se alza en júbilo.Abro los ojos.Estoy en alta mar, en una barcaza, y un fuegopurificador me envuelve. ¿Qué es esa luz queveo?Distingo algo.Es un palacio brillante como el oro, lleno delanzas, escudos y cotas de malla. No me lopuedo creer... ¿Es el Gladsheim? ¿Soy uno detus elegidos, padre?De repente aparece un hombre.Lo reconozco al instante.- Con honor y valor te serviré en la última batalla,mi rey.El hombre le sonríe y las puertas a su espaldaempiezan a abrirse.Su destino le ha sido revelado y con alegría en elcorazón, se adentra sin vacilación en la moradade los héroes.

Yéndrak

88. LA VIKINGA ODINACon los primeros rayos de sol, la mujer del jefevikingo preparaba el almuerzo, daba de comer alos cerdos, gallinas y conejos, regaba el huerto yrecogía algunas frutas de los árboles y de la ropaal mismo tiempo que preparaba la bolsa de viajede su marido.- ¡Odina! Hoy no puedo navegar, estoy con piojosy no quiero que nadie lo sepa hasta que me cure,irás tú en mi lugar - dijo el jefe vikingo.- ¿Y el jefe? - dijo un vikingo.- No viene, está enfermo, voy yo en su lugar - dijoOdina.Y así después de tres semanas volvieron losvikingos triunfantes con tesoros y lo mejor detodo, los vikingos venían bien vestidos, aseados,con buen humor...- ¡Odina! - gritó el jefe vikingo - ¿Cómo ha idotodo?- Bien - dijo Odina.Un vikingo fue a saludar al jefe: - ¿Qué tal esospiojillos?- ¡¡¡Odinaaaaaa!!!!!!

Vikingman

Page 17: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

14

89. LOS VIKINGOSSurcando un mar helado donde la vida humana esescasa. El barco Sourier lleno de vikingos atracóen una isla que exhalaba el olor salado del marunido al verdor de una isla virgen. Su fortalezafísica daba miedo pero querían enterrar un tesorodonde nadie le encontrarían. Cuando anocheció elvikingo Pili cogió una pala cavando un agujerogrande que lo rodeaba las palmeras. Mientras losdemás dormitaban rompiendo el silencio con losronquidos. De repente unos gritos asustaron a Pilique despertó a la tripulación.Cogieron las antorchas para saber quién másestaba en aquella isla desierta donde queríanocultar un botín muy suculento que no queríanperder.Cuando avistaron un claro de la isla descubrieronque ese sonido agradable era el diálogo de unosPingüinos Reales que eran los habitantes deaquella isla.Abandonaron aquella isla con satisfacciónsabiendo que el botín sería protegido por aquellosPingüinos Reales.

Tejedora de Sueños

90. EL VIKINGO PALOMITASCon los primeros rayos de sol, nuestro vikingo sepreparaba el primero en el drakkar, y ponía en laproa de la embarcación la cabeza del dragón.Llegaron los demás vikingos, saldrían al mar aexplorar alguna tierra nueva o saquear algunaciudad de sus riquezas.Después de tres semanas navegando, una nochecomenzó a llover, las estrellas no se veían:- ¡Tierraaaaaa!-Rápidamente fueron a la playa, los truenos seescuchaban cerca, una gran tormenta les caíaencima.- Los dioses nos dan la bienvenida a esta tierra -dijo el vikingo abuelo.Cuando acamparon debajo de un gigantescoárbol, les cayó un relámpago y sonoro trueno quepartió el árbol destruyéndolo todo; a variosvikingos los mandó al agua con los tiburones, aljefe se le quemó la barba, y todo el maíz quellevaban se convirtió en palomitas, y así recibió elnombre del vikingo Palomitas.

Vikingman

91. BATALLA SANGRIENTAVIKINGACon los primeros rayos de sol, volvía la calma a laplaya, donde una batalla sangrienta entre vikingoshabía transcurrido.Todo empezó porque pisé sin querer al abuelovikingo, éste del grito lanzó su bastón al airecayendo sobre los cuernos de cerveza de losvikingos últimos en llegar; del sobresalto lanzaronsus hachas a la tienda del jefe, provocando fuegoincontrolado y un ojo menos, éste furioso lo pusotodo perdido de sangre a su paso y los demásalterados por buscar su ojo se pisaban entreellos. Al mismo tiempo la espada del jefe vikingose clavaba en el culo del otro vikingo y éstesoltaba un martillazo en la cabeza al sobrino demi amigo y como todo estaba oscuro y con ruido,nos pusimos a dar espadazos al aire y ahoraestoy con un problema de cómo explico esto yoen la aldea.

Vikingman

92. EIDURDesde lo alto del acantilado, Eidur contempló unmar tan desbocado como su corazón. Su ánimobien podía compararse al del salvaje océano puesambos habían arremetido con furia contra susoponentes; tanto daba que unos fueran rocasmilenarias y otros fueran simples mortales.Pero había una diferencia esencial entre ambos yes que, mientras estaba en la naturaleza del marser cruel, él había actuado por venganza;venganza que había ido gestando a lo largo delúltimo invierno cuando su hermano murióasesinado.Una vida por la otra; eso sería lo justo y nodescansó hasta conseguirlo. Pero cuando terminócon la vida de aquel infeliz no pudo evitar que su

corazón, podrido por el odio, le empujara amasacrar a todo ser viviente que encontró en lagranja.Afligido, Eidur observó por última vez el mar. Adiferencia de él, ya jamás volvería a estar encalma.

Furia Berserker

93. CARTA DE AMORCon los primeros rayos de sol,sentí la caricia cálida de tu piel sobre mi piel yno la áspera y fría espada mía.Pienso en tu beso de despedida,cuando lucho sin medidas.El rojo de mi pasión,se confunde con la sangre de la acción.Lágrimas ocultas cuando me fui yahora lluvia de flechas caen sobre mí.Vikinga de mi amor,tienes mucho valor.Y a mi mente tus pechos,viendo las montañas en mi regreso.Suave olor de tu cuerpo yno el del drakkar lleno de muertos.El gusto de tus carnosos labios casi olvidado,por este horrible asado.He oído el canto de las sirenas,nada comparable con el susurro de mi Freyaabrazándome.Ya voy mi diosa, por Odín,tres besos, uno para nuestros hijos yotro para ti.

Vikingman

94. EN EL MAR DE HIELOEn el mar de Hielo, un Dragón en llamas deslizasu barriga embreada sobre los rizos de gelatina.Navega a la deriva, lento en desmoronarse, apunto de entrar en la suprema incertidumbre, quese sale ya de los márgenes del mapa másinabarcable. Una gaviota se mira en el espejo delagua, agita sus alas y se posa encima de laespada del guerrero, que yace sereno. Le apartalas trenzas, revuelve con su pico de pirata entrelas vestimentas reales, y bajo el escudo, hastaencontrar su preciado botín, el alma de Rolfir de laCasa de Erik.Entonces sube arriba, arriba, entre un aire teñidode cenizas, hacia el Sol de Medianoche, paraponer un nuevo diamante en el cielo del Valhalla.Abajo, en la playa, aún resuenan los cánticos.

Ozores

95. ¡BIENVENIDOS!«Bienvenidos, gente de bien. Comed enabundancia, pues habéis realizado un largo viaje»,les dijo el jefe vikingo a los visitantes antes delgran banquete.El viaje había sido efectivamente largo y penoso.La experiencia vikinga que incluía una travesía porlas Islas Lofoten había resultado, dentro de laindudable originalidad, una luna de mieldemasiado osada para una conservadora parejade recién casados de La Alcarria. Las frías aguasdel Atlántico Norte le habían provocado un mareoacorde con su escaso espíritu aventurero.Ahora tenía ante sus ojos un impresionanteternasco de cordero, pescado y jabalí. Algo dignodel mismísimo Kveldulf, nombre impronunciableque tenía grabado en el asiento que ocupaba.Imaginaba su cuenco de aguamiel, la bebida delos dioses, transformada en una cerveza fresca, yal flamante Kveldulf, o como se dijese, sentado enuna tumbona en el Mediterráneo mirando al mar.¡Vaya viajecito le esperaba!

Apucela

96. MÚSICA VIKINGACon los primeros rayos de sol, empieza el cantode pájaros en la ciudad Haithabu, tímidamentedos jóvenes muchachas tararean, tienen el sonidodel agua del río bajando, el vikingo herrero golpeacon ritmo el yunque en plin, plin... pomb, un niñogrita el nombre de otro que se alejaGuilleeeermooooo y varios perros aúllan como siestuviera la luna llena. El herrero enfría el hierroardiente en agua produciendo una pausa de

sonidos, el cielo se oscurece, el vientoenloquece, va acompañado de truenos, con unaligera lluvia, fina, más truenos, uno de ellos duravarios segundos y parece que el cielo se parta endos, la lluvia se hace más fuerte, no se oye nadamás que el sonido del agua de la lluvia como vapoco a poco terminando, como si se tratase deun fuerte aplauso, después de haber oído unmagnífico concierto.

Vikingman

97. EL VÍKING PERDUTEsperava, camuflat per una sabina, que la barcas’acostés prou per veure quants hi anaven. Elmés probable és que fossin pescadors amb lacollita del dia. Però també podien ser pirates queportessin les restes d’algun vaixell estavellatcontra les roques d’alguna altra illa, per amagar-ho en algun racó d’on ell vivia feia ja deu anyssense que ningú dels seus haguessin tornat alseu rescat.Ja li deia la seva mare, quan era petit:- Orn, tu seràs rei d’una terra que no és aquesta,ho he vist en un somni.Ell només volia saber com es deia la terra onestava ara, però encara no havia trobat ningú queparlés com ell.

Blanca Flor

98. LA LLAVE DE LA BRUMAHojas argénteas cercenan la lluvia, ululantesarden las velas del drakkar. Desde afiladosacantilados retornan, fundiendo la bruma, losecos del padre de todos.Entre sangre, sudor, codicia y furor seamalgaman salitre y roca musgosa con el ansiaoculta de un honorable final.Sin cuartel ni cabida al miedo, quiebra el tintineode apretados dientes guerreros. Un joven de áureamelena, cielo en las pupilas y manos callosasque yerguen un hacha cobriza con celeridadsorprendente.¡Cortes letales, furia imparable, humo, madera!...el mar... los escudos, vuelan entre sollozoscobardes. Rostros nunca vistos se le desvanecendelante, apenas una noche antes, una azabachemujer besó sus labios.Avanza ahora incólume su filo. Desgarrandocarne, hueso y vida penetrando el cuero.Irresistible invitación al Valhalla le llega. Puescoronada en la punta de una helada espada, quesu pecho atraviesa, le es entregada la muertejunto a la mano de Odhin.

Ederic

99. EL MARTELL DE THORÉs una senzilla i petita joia. És de plata i caugràcilment sobre les seves sines, té una formabonica, semblant a un martell. Amb inscripcions.Li cau bé, té el coll esvelt i els pits menuts iaquella peça hi encaixa com feta a mida.La Carla, que estudia joieria li va regalar,reproducció d’una il·lustració d’un antic llibre degravats, on relaten mil i una aventures delsvíkings, aquells homes salvatges, provinents delNord glacial, saquejadors de monestirs, esglésiesi poblats, valents i temibles navegants.Avui s’ha despenjat del seu coll, el cordill erafràgil i s’ha trencat, baixant lentament sobre laseva falda. I ho ha percebut lleugerament, hanotat que el seu ventre fructificava en un ritual defertilitat entre el déu Thor i la pert petita, moltpetita, que hi va posar l’Arnau ahir. El seu víkingalt i ros, preferit.

Freyje

100. JÖRMUNGANDR!- Jörmungandr! - cridaren des de la coberta deldrakkar.Enfervorits, alçaven les llances preparant-se peratacar la bèstia a la mínima oportunitat. Al seuvoltant, la tempesta els deixava molls a cadaonada i els llamps no paraven de caure.- Thor està amb nosaltres! - cridà un delsveterans.- Jörmungandr! - cridà la resta en resposta.

Page 18: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

15

I com si la bèstia els hagués sentit, saltà fora del’aigua. El seu cos enorme s’alçà sobre el capdels mariners monstrant-los els ullals. Amb laseva força descomunal es llençà contra eldrakkar, mentre les llances volaven.- Jörmungandr! - cridaren amb les espases a la mà.El cos de la bèstia s’enfonsà i tornà a sortir,retorçant-se al voltant de l’embarcació fins a fersaltar la fusta en mil fragments.Quan la tempesta passà, entre les onades nomésquedaven trossos de fusta i cossos sense vidasurant a la deriva. Aquest cop Jörmungandr haviaguanyat.

Isàlia

101. CALFREDSGèlides nits són les que ens porten, mar enllà,del glacial nord a les aigües més càlides. Fa fred,molt de fred, el vent i la pluja són déusenfurismats que ens castiguen per ser bàrbars.Tenim fam. La carn escasseja i el peix es redueixa l’ofrena d’un mar constantment embravit. Lacervesa és, ara per ara, el nostre únic consol iaixò ens converteix en uns homes bruts iferéstecs, eternament assalvatgits. Se sentenveus clamar a Thor, Odin y Freyr. Aquests, enveuren’ns embrutits i cecs de fúria es tanquen aAsgard. Nosaltres, restem per sempre mésarrelats a Yggdrasil. Les seves arrels enscomuniquen directament amb els nostres propisinferns. Les seves branques, que ens connectenamb el cel, resten emboirades darrera la GranTempesta.Tenim calfreds i ni l’alcohol esmorteeix aquestafredor. És de nit i el trajecte continua. Per què ensheu abandonat?

Freyje

102. RETORNEnfosquida, esquerdada i amb alguna cicatriu.Llisa al tacte, aspra a la vista. Fa molt de temps,les vetes, a voltes clares i a voltes obscures, feienremolins i esquivaven els nusos, amb traçadessinuoses, majestàtiques i immutables. Però totallò quedà soterrat i somort sota l’aparençasoferta que en aquell moment tenia la fusta,testimoni muda dels viatges que el knarr havia fet.El sol, la pluja, l’aigua del mar i algun combatferotge hi havien deixat senyals inesborrables. Lafusta s’havia ennegrit, les esquerdes cridaven alvent del mar, i les cicatrius, terriblement rectes,trencaven una harmonia que ja no es podia veure.Una barba d’un ros massa clar, i unes arruguesmassa prop de la vista deixaren estar la fusta.Les aigües tranquil·les del fiord acaronaven elcasc de la nau, fent-lo lliscar majestuosament.Sota el tendal, ferro i teles.A proa, la llar.

Laiesken

103. EL VIAJEROYa no recordaba donde nació, ni cuándo. Sumemoria la forjó la furia, la guerra y la muerte. Elcorazón, la mar.Los últimos gritos de lucha se apagabanlentamente, el hambriento fuego era cruel yaterrador. Los maderos crujían y se quebrabancon dolor, torturados y lacerados. En esemomento, sólo podía pensar en surcar la mar otravez. Ella, voraz, engulló al maltrecho guerrero, loacomodó en los palacios de su reino, paraacompañarlo en su eterno viaje.Era la última batalla para el viejo drakkar.

Visión

104. IN MEMORIAMLa motxilla vermella que duia a l’esquena eral’única pinzellada de color que trencava la grisorque l’envoltava. Els núvols descarregarien enqualsevol moment, i ella s’havia proposat d’arribara la punta del penya-segat abans del migdia o elvent tallant que li bufetejava la cara s’uniria a lapluja per barrar-li el pas. Els altres turistes,passatgers del vaixell, s’havien quedat en aquellataverna, a tocar del port on havien desembarcat.Per què haurien d’acabar xops resseguint aquellcaminet de destí incert? L’Ingrid disposava de poc

temps i no sabia explicar-se l’origen de la forçaque l’empenyia pendent amunt, amb la vaga ideade retre homenatge als seus avantpassats. Si nosabia gairebé res, dels seus avantpassats!Només la fascinació de saber-se descendent devíkings, la passió compartida pel mar i el caràctercoratjós l’en feien hereva... Aixecà el cap icontemplà l’estela rúnica que tenia al davant.

Oratge

105. FALÇ VÍKINGAnar mirant pel balcó, cançons amb lletramenuda, la pandereta hi ajuda tal com ens diul’oració.I tot fent quatre gargots fou l’any que vaig anar aldentista, ja no empitjora la vista, però buidemmolts menys gots.Tinc un contracte per obra, canvio els testos delloc, la menta em creix molt poc i el genoll dretsempre cobra.La telenovel·la és protagonitzada per quatre amicsreals i com la tomada vida circular. Et cal unalluna vella, si vols plantar alls i per tindre unaparella aficionat als víkings, has d’anar a moltsballs.Muntura rere muntura, anem espantant la grisor,potser així el futur es veu una mica millor en unplat de verdura.- Quants episodis tenim?- Vés apuntant els cafès i ja veuràs com d’aquí nores ens vestirem de víkings!

Ainasando

106. LA MUNTANYA VIKINGAAmb els primers raigs de sol, el tinent de policiade l’equip de salvament va continuar escalant lamuntanya tot sòl. A la nit els guies escandinaushavien mort congelats pel lloc on es trobaven.Per accident es va caure dins una esquerda moltprofunda, no es veia res, amb un encenedor vaveure al sostre unes pintures de gegants, trols,víkings i una mena de palanca amb forma deMartell que va accionar i de sobte es va il·luminarla sala immensa on era.Estava rodejat de tones de tresors, inclús hi haviaun drakkar replet d’or i pedres precioses. A daltd’unes escales queia una cascada enormed’aigua i unes paraules gravades a la roca«ASGARD».Hi anava a travessar l’aigua quan va escoltar unsoroll del drakkar, es va quedar paralitzat, sensepoder respirar, no es podia creure el que estavaveient, era...

Vikingman

107. VALHALLAEl mar se desplazaba perezosamente bajo elpeso muerto de Olaf que se alejaba flotando de sumalogrado drakkar. Conocía su cuerpo almilímetro, pero esta vez su masa era diferente,inerte. Algo no iba bien. Mediante pequeñas olasintentó hacerlo reaccionar, como un perrodesesperado que lame el cadáver de su amo.Pero Olaf no se movía, se dejaba mecer sinvoluntad sobre su improvisado colchón de sal. Elmar suspiró admitiendo la partida de sucompañero vikingo al Valhalla. Las nubesempezaron a derramar las lágrimas de las que elagua era incapaz. Lágrimas de adiós alnavegante, lágrimas por una vida de eternasoledad. Abrazó a Olaf por última vez sabiendoque pronto sería arrastrado a la orilla, unos pocoscentímetros, una distancia infinita.

Astrid

108. EL HIJO DEL PESCADORLa blanca espuma del incesante rugido de lanaturaleza dibuja el perfil de una tierra salvaje. Enlo alto, un joven; triste, rabioso y desesperado,con sus puños en alto grita a los dioses. La viejaEdda lo cita así:

¿Cuántas más vecesdeben los lobos perseguira nuestros despertaresy nuestros letargos?¿Acaso se burlan de nosotros

o es que ya están fatigados?¿No me ha desgarrado la pielya lo suficiente el aliento de Vindsval?¿Acaso debo imploraros o retarosa vosotros, crueles vanios?Pero solo soy un jovenderrotado por la sangre que me arrebatasteis.¡Cuán crueles son las nornasen su entretejido juego!El joven Urd, hijo del pescador, nunca dejó deesperar a su padre en lo alto de los acantilados ylas orillas del mar, ese mar egoísta quedesvaneció la silueta de su progenitor en elhorizonte.

Garret

109. EN LA TORMENTAGiré mi rostro atrás, mientras remaba. Tras elúltimo hombre, el Styrmadir gobernaba la nave enla tormenta. Al fondo, al otro lado del barco, allídonde la tierra es firme, estaba nuestro botín oquizás, tan solo la muerte. Eso solo los dioses losaben. Las olas se estrellaban contra el barco, lalluvia bañaba nuestros rostros al remar y cadauno de nuestros corazones latía con fuerza, puesel espíritu de la batalla les insuflaba el valornecesario para lo que se avecinaba. Nadie sabíaqué nos deparaba el futuro. Njörd dios del mar,por alguna razón, mantenía nuestro barco a flote.La tormenta no nos da miedo, Thor está contento,nos bendice con su lluvia y nos alienta con sustruenos para que sigamos nuestro camino. El soldespunta por el horizonte, pronto llegaremos anuestro destino y allí la gloria o el Valhalla nosesperan.

Jürgen

110. EL RIU DEL SUDBuscàrem les fustes adequades per construir undrakkar i les presentàrem per veure com quedava.Després hi afegírem el cap de drac, velesresistents i una bandera blanca i vermella, i jaestiguérem preparats. Viatjàrem sota la voltaceleste contemplant el mar, que de gèlid aDinamarca passà a càlid a Andalusia, onarribàrem un matí de primavera. Si entràvem aSevilla pel Guadalquivir faríem efecte, així quetornàrem a encaixar el drakkar, ens col·locàremels cascos, empunyàrem les espases i ensapropàrem a la riba, on noies amb vestits defarbalans i topos i clavells rojos als cabells enscontemplaven. Què morenes! Quins cabellsnegres! Tan distintes a nosaltres, víkings del segleXXI, que, a diferència dels nostres avantpassats,no veníem a saquejar, sinó a lligar a la Feria deAbril. Segur que, disfressats i amb aquest vaixellde broma que havíem portat desmuntant a l’avió,les impressionaríem.

Roger Pat

111. LA PIEDRA SAGRADASilencio, frío. El cielo tenía el tono metálico de losrostros de los tripulantes del gran drakkar. Unafalsa calma impregnaba el húmedo ambiente.Asgeir, apoyado en la cabeza del dragón típica delas rápidas embarcaciones de los habitantes delos fiordos, vikingos los llamaban sus temerososvecinos, oteaba el horizonte sujetando en sumano derecha el tesoro mejor guardado, la únicaesperanza de retorno a casa. Conocido comoAsgeir el sabio, el que siempre regresa, eldescubridor de nuevas tierras, Asgeir Spaki. Larespiración contenida de tantos hombresvalientes, todas las miradas apuntando a esamano derecha, esperando el milagro, la magia.Spaki levantó la piedra sagrada entornando losojos, recordando las veces que Odín el poderosole había guiado a través de mares desconocidos.Señalando al frente, rugió como el viento del norteque inflaba las velas y con voz segura gritó: «¡Aremar!»

Siroco

Page 19: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

16

112. CÍRCULOSSus cuerpos níveos están cubiertos por aire. Solobrazaletes decoran sus brazos. Yacen y esperanjunto al cuerpo frío. El color gotea sobre elescenario. Todos miran. Nadie llora. Hay anillosen algunas bocas. Nombran y lamen.Cierran las ventanas del viento. Arden antorchas.No hay reflejos. Salvo los iris, que tiemblan.Algunos cierran sus ojos. Se sientan y agachancabezas. Esperan al siguiente, que cierra ycomienza.Se llena el círculo.Las esposas aguardan: dentro. Desnudas.Borrachas de cielo.En el centro el cuerpo rompe y se expandemientras saltan llamas. Las mujeres desbrozan yadoptan la forma de olas. Lo mecen en humo,hasta los huesos y, envuelto en sus pieles, seeleva en el aire, hasta atravesar rabias y deseos.Porque ellos saben de historias más grandes queel miedo. Curan sus heridas y sueñan con soles yalientos, que desfilan, rojos y...En círculos.

e7ili

113. EL COMIATUna fuetada d’aire gèlid em desperta desprésd’una nit de malsons, però el contacte tendre icàlid del meu petit em tranquil·litza. Dos diesabans, ha estat admès a la família, quan el seupare l’imposà el nom d’Erik, en honor al besavi,un valerós navegant víking... De sobte, reaccionocercant en Bjorn en la foscor. És inútil, ha marxatmentre dormíem, per estalviar-nos l’angoixa delsadéus.D’una revolada em vesteixo i embolcallo,delicadament, el nostre nadó. Ens escapolimentre les boires baixes del trenc d’alba, finsatènyer la riba. El vaixell està salpant. El dragóimponent del mascaró de proa foragita els malsesperits, els escuts ja són a la regala, mentrecomencen a desplegar la vela. Vogaran a costesllunyanes per comerciar amb pells i marfil demorsa, ignorant si seran ben rebuts.Albiro el seu somriure, mentre les nostresmirades s’enllacen uns instants preciosos. Tornaaviat, amor.

Neptú

114. EL TRAÏDOREl botí de la seva darrera incursió era molt mésdel que mai hagués pogut imaginar. Amb altres tres companys, avariciosos com ell,s’havia amotinat aquell mateix matí, causant lamort de la resta de la tripulació i d’un delstraïdors. Al poblat explicarien que havia estatdurant la batalla.Ara, al caure la tarda, a la proa del drakkar,somniant amb les meravelles del que podriagaudir quan arribessin, no va veure acostar-sel’esgarrifosa onada que, sorgida del no res, vaengolir-los per sempre. Vidar, el déu de la justícia,havia fet la seva feina.

Caputxeta Multicolor

115. LA NIT VIKINGACom cada nit, al voltant de les onze, havia d’anara la caseta de la Comandància per recollir elsnolis enregistrats, els havia de copiar al meuportàtil per enviar-ho a l’Autoritat del Port.Després que el butlletí de notícies de les 23 horeshagués anunciat una baixada contundent de lestemperatures a la zona litoral, i una reiteradacalma marítima. Vaig apagar la radio.Seguidament, vaig percebre una lleugera remor,un so sostingut i greu, a la llunyania. En Buc, elvell pastor alemany, va enlairar les orelles, vacomençar a caminar direcció l’escullera. El vaigseguir.Quin espectacle!! Un Drakkar s’apropavasilenciosament. Sobtadament els rems, es vanenlairar després del so sord d’un Corn, em vaesgarrifar. Gràcies a la claror de la Lluna es podiaveure una munió de caps arrenglerats, dirigits a lameva persona, tots els caps duien casc però capamb banyes.

Kennedy

116. EL RAGNARÖK SE CIERNELos hombres remaban en un desesperado intentode restaurar el rumbo de la nave, que se mecíadescontrolada sobre el mar embravecido. Eldueño del drakkar se mantenía firme en proa,esforzándose para que los bamboleos no loarrojaran al frío sepulcro de las aguas. Manteníalos ojos fijos en el horizonte que se desdibujababajo el aguacero de la tormenta, esperandoavistar el fin de aquel infierno. Sin embargo, lasinclemencias del tiempo ahogaban su esperanzay llenaban su mente de nefastos presagios.¿Acaso no eran las escamas de Jormundganderaquello que acertaba a ver entre la espuma delfiero oleaje? ¿Es que no había sido el mismísimoThor quien invocó los truenos que partían el cielosobre sus cabezas? ¿Y no era el tañido deGjallarhorn, el cuerno de Heimdall, aquel agudosonido que arrastraba el viento?Estaban condenados: el Ragnarök se habíacernido ya sobre ellos.

Lokasenna

117. ELS VÍKINGSVaig tancar els ulls i vaig veure la mateixa imatge,no me la podia treure del cap. Sentia els sons delcorn i gairebé podia tastar el vi a la meva boca.Aquella mirada ferotge, atractiva i poderosa. Elvent bufava i mentre alçava els meus cabells alritme de la música sentia l’aventura d’un tempsllunyà. No era la primera vegada que el veia i quela seva força se’m enduia cap a aquelles costesde mar fred i temible, entre boires i perills, capuna aventura admirable. Les runes m’hoexplicaven tot, fil per randa. Les batallesguanyades i els tresors robats. Vaig obrir els ulls ila foscor començà a estrendre’s però de seguidavaig tornar-los a aclucar per rescatar aquellaimatge acollidora d’una pel·lícula que eraimpossible oblidar.

K. Fletcher

118. VAIG SER UN VÍKINGSóc Leinad, pagès que cuidava un ramatd’ovelles, una dona i tres fills. Vivíem a Anrab, unpoblet a on ara està Malmo. Teníem una vidaplàcida, vivíem del que la terra ens donava. De lesovelles aprofitàvem la seva pell per fer-nos pecesde roba, també aprofitàvem la seva llet i la sevacarn, que cuinàvem amb la verdura quecultivàvem. Els arbres ens donaven material perconstruir habitatges i eines.Tot anava bé, fins que vam ser envaïts per lesaigües. El nivell del mar creixia i no parava deploure. Les ovelles es van ofegar, els cultius esvan inundar i ens varem quedar sense res. Va seraleshores quan vaig contactar amb Solrac unconegut guerrer que posseïa un vaixell i buscavahomes per lluitar amb ell.Va ser aleshores que em vaig convertir en unvíking.

Leinad

119. DESDE EL CIELOTodo parecía tan apacible, tan bonito, el cielo elmar en contacto, en armonía, disfrutaban de suamistad, a veces se susurraban, el viento era suhilo conductor. El mar activo, el cielo tranquiloobservaban a un objeto a lo lejos que seacercaba. Unos artefactos rústicos de maderaque flotaban rugían, y de dentro se oían cánticos.Unos cascos en la cabeza y unos pelos en lacara encima de la boca, le llamaban bigotes. ¡Quépersonajes! Un casco miró fijamente al mar y vioun cambio de color en el mar que le hizo avisar.De pronto, viró y entró a una ría que se asomabaal mar.Asimismo, el cielo vio otras naves subiendo el río,estaba oscureciendo y esos cascos le miraban,contaban sus luces. Se escondieron entrematorrales, para quedarse en silencio antes quese acercara otra nave y empezara la tormenta.

Watching

120. JOAN I ELS VÍKINGSEn Joan va pujar a les golfes d’aquella casa. Dinsde totes les andròmines que hi havia destacavaun petit bagul que li cridà l’atenció. Se’l miràcuidadosament. Estava tancat en clau i el panysemblava gairebé centenari, agafà un escarpi, unmartell i després de forcejar uns minuts el pany vacedir. A l’interior hi havia un drap marronós quecobria quelcom. En Joan de manera cauta decidíagafar-ho amb molta cura i s’afanyà de maneraanhelosa a destapar-lo. Allí hi havia un punyal i asota, tapat per un fals fons una maqueta d’unvaixell víking. Llavors començà a cavil·lar-se unahistòria sobre aquells individus provinentsd’Escandinàvia que havien navegat arreu d’Europaper fer pillatges i altres conquestes. El mot víkingera sinònim de guerrer, de mil i una lluites en altamar, amb aquells drakkars, vaixells de rems d’unavela i banderes irades.

Espasa

121. EN LA TORMENTAGiré mi rostro atrás, mientras remaba. Tras elúltimo hombre, el Styrmadir gobernaba la nave enla tormenta. Al fondo, al otro lado del barco, allídonde la tierra es firme, estaba nuestro botín oquizás, tan solo la muerte. Eso solo los dioses losaben. Las olas se estrellaban contra el barco, lalluvia bañaba nuestros rostros al remar y cadauno de nuestro corazones latía con fuerza, puesel espíritu de la batalla les insuflaba el valornecesario para lo que se avecinaba. Nadie sabíaqué nos deparaba el futuro. Njörd dios del mar,por alguna razón, mantenía nuestro barco a flote.La tormenta no nos da miedo, Thor está contento,nos bendice con su lluvia y nos alienta con sustruenos para que sigamos nuestro camino. El soldespunta por el horizonte, pronto llegaremos anuestro destino y allí la gloria o el Valhalla nosesperan.

Jürgen

122. ELLISIF«Odín, soy Ellisif, hija de Gunnar y Fjorleif. Prontoestaré dispuesta».La mujer repetía para sí, como una especie deoración, aquella frase, pues las fuerzas laabandonaban poco a poco, y ya no era capaz dearticular palabra alguna.Podía sentir la espuma de las olas salpicándole lacara, y los cabellos azotados por el vientoembravecido. Había luchado hasta el final, sí.Había defendido a los suyos incluso allí, en altamar, a bordo del drakkar de su propio padre. Y suespada reposaba a su lado.Una sola cosa faltaba para recibir la muerte talcomo ella siempre había soñado.Ellisif dobló una rodilla, empuñó su espada confuerza, apoyó la otra mano en la maderaempapada, tomó aire, ignorando el insoportabledolor de la herida sangrante del pecho, y se pusoen pie.«Odín, soy Ellisif, hija de Gunnar y Fjorleif. Estoydispuesta».

Leyenda

123. EL PRECIO DE LADERROTALa batalla estaba perdida y de la mayor navejamás creada solo quedaba un gran destrozo. ElOrmen Lange, propiedad de la Corte, había sidocompletamente destruido y aquella nave, quemedía 45 metros de longitud, ahora solo era untrozo de madera podrida que flotaba a la deriva.De su propietario se tenían pocas noticias: habíasaltado por la borda cuando la batalla ya estabaperdida. Definitivamente, Olaf I no era el soberanoque se merecía aquel ejército, que ahora seencaminaba al frío camino de la represión ejercidapor los que se encargarían de escribir la Historia asu voluntad.El cuerpo de Olaf I flotaba sobre el infinito pocodespués. Si se suicidó o simplemente huyónunca lo sabrían aquellos hombres, pero que eraun hombre muy conocedor de los mares, sí que

Page 20: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

17

era harto conocido. Tal vez sí era el soberano quese merecían, al fin.

syl192

124. REGRESOEn la lejanía una impresionante mole, losacantilados del Cabo Norte, recibiendo impasiblesel envite de las olas, que retroceden agonizantesante el ataque inútil a tan majestuosas rocas. Laniebla cubre la superficie del embravecido mar.Los drakkars simulando dragones marinos decien brazos, los hunden fuerte yacompasadamente en el agua deslizándoserápidos.Al sonido grave de los cuernos, el rey vikingo depie en la proa guía sus guerreros. Orgullosos,fuertes, rudos, con los cuerpos cubiertos depieles regresan victoriosos, dirigiéndose a losfiordos. En sus tranquilas playas se asienta elpueblo vikingo.A lo lejos emergiendo de la niebla divisan lasilueta de los acantilados, se saben en el buencamino. Cuando pasan frente a ellos el mar seamansa, rindiéndose ante la impresionanteimagen; el Cabo Norte y los drakkars fundiéndoseen majestuosidad, fuerza, altivez y orgullo.

Ellisif

125. DIARIO DEL VIKINGOAESIR——— Monday ———Con los primeros rayos de sol, la expedición partehacia tierras lejanas.——— Tuesday ———Esto es una pesadilla, vikingos enfermos y otrosenfrentados por miedo a su sombra, al atardecerdurante las pocas horas, las sombras atacaban ala tripulación.——— Wednesday ———Tenemos que protegernos del sol y en laoscuridad están los mosquitos.——— Thursday ———El vikingo al mando de la expedición haempezado a cortar cabezas al menor síntoma deenfermedad o delirio.——— Friday ———Quedamos siete vikingos y una serpiente giganteronda el drakkar.——— Saturday ———Somos cinco después del ataque del monstruomarino. Por fin vemos tierra a lo lejos.——— Sunday ———El drakkar golpeó las rocas y dos vikingos seahogaron. Observamos huellas gigantes y fuimosa mirar. Un gigante cíclope devoró a los demás,yo escapé, espero poder contar esto alguna vez.

Vikingman

126. LA LOCURA DEL MARPara Loki, Asgard se había vuelto insufriblementeaburrida. Allí no quedaba nadie que confiara en él,no después de sus constantes mentiras y, comoconsecuencia, ya no podía atrapar a los Aesirentre las telarañas de sus embustes. Sinembargo, el Dios del Engaño tenía otros mediosde diversión; la mente de los mortales de Midgardera débil, y por ello disfrutaba torturándolos. Así,los crueles ojos de Loki se volcaron sobreMidgard para descubrir un pequeño drakkar queatravesaba los fríos mares norteños. Su voz sedeslizó como una serpiente ponzoñosa a travésde la brisa, alcanzando el oído de un vikingo quedormitaba en la popa.«Hay un traidor en la nave».El mortal se incorporó y echó mano a su espada.Las palabras de Loki ahondaron en su menteconvirtiéndolo en su esclavo, aquel que sembraríael caos para su deleite.La diversión acababa de comenzar.

Lokasenna

127. LA DIOSA DEL LAGOOttar dio la orden de virar. El cielo estaba nubladopero la piedra solar le enseñó la dirección atomar.

El Knorr giró lentamente seguido de los seisdrakkars que lo escoltaban. Las bodegas delbarco mercante estaban llenas de oro.Habían partido de Jorvik en la costa británicahacía dos días y el mar se hallaba en calma. Lamayor parte del cargamento era oro y joyas, peroestaba aquella espada.- La espada de un rey - le había dicho Erik antesde zarpar - que nadie sepa que la llevas o tematarán por ella.No pudo resistir la tentación. Bajó las escalerasde la bodega, fue hacia el cofre y lo abrió. Susojos pasaron de la sorpresa a la admiración, y deaquí a la codicia. Era vikingo.Blandió la espada.- ¡Tornado! - se oyó en cubierta.La diosa del lago reclamaba lo que era suyo.

Pautole

128. TIERRA BLANCA- ¡Asgeir!¡Asgeir! - gritó con todas sus fuerzas.- ¡Nojrd nos hundirá! - Asgeir miraba en torno suyoy veía que la tempestad los envolvía - nos hundirá- dijo para sí en un susurro.- ¡Asgeir!, ¿Por qué te has separado del grupo?¿Adónde nos quieres llevar?, ¿A la muerte? - dijoIngolfur tan cerca de la cara de jarl que casi latocaba con la suya.- ¡Nojrd nos separó! - dijo el jefe fuera de sí - ¡ynos hundirá!La tormenta comenzó a rugir.- ¡Mentira! - El grito apenas se oyó - ¿Adóndequieres ir?, te seguiré hasta la muerte, pero nome mientas.- A la tierra blanca - le dijo - más allá del norte.Ingolfur lo miró como si fuera la primera vez que loveía.- ¡Estás loco!, esa tierra no existe... son todofantasías y cuentos de viejos vikingos.- ¡Sí existe!... y yo la encontraré.La tempestad estalló.- La encontraremos - dijo el vikingo.

Pautole

129. EL ANCIANOCuando el viento más fuerte soplaba se vio unafigura en el acantilado. Luego otra... y otra... yotra.Todas las mujeres de la aldea salieron para otearel horizonte, mientras, abajo en la playa, unanciano vikingo, demasiado viejo para navegaryacía sentado en la arena. El agua salpicaba sucara llena de cicatrices, el viento le hacía cerrarlos ojos.Sabía que no volverían. Es algo que un vikingosabe. Lo siente dentro. Miró hacia el acantilado yvio a las mujeres. Se quedarían allí esperandodías, hasta que desesperadas y abatidasregresarían a sus casas para llorar.Pensó que vikingos de otros clanes llegarán parasaquear... y a por las mujeres. Los ancianoscomo él morirán intentando defender el pueblo.Matarán a los niños y lo arrasarán todo.Quemarán el poblado.Un pueblo sin hombres es un pueblo muerto.En el acantilado, las mujeres miraban elhorizonte.

Pautole

130. VII KING’SVinguts com vent del nordlleugers i empesos per esperit de dracarrabassadora reencarnació d’esperits de reis.Descendents del freixe i l’olmbadia endins, mar enllà, fóreu ràfega arrasadoraconqueridors de terres, mar i carnaniquiladors d’il·lusionsdevastadora set poder.Perpètua ànima mantingudamaldestrament ensinistradamalauradament vigent i mal entesadissortat esperit de drac.Els teus fills sortits de norma,perpetuen l’afany de conquestaabsorbint somnis, pau i amor.Incompresa força draconianaploren Odin i Embla.

Emblamàtica

131. A LA DERIVAEm situava a la terrasseta d’un local de la bellaBarceloneta amb vistes a l’oceà. Prenia un refrescde llimona, quan vaig deixar els pensaments a laderiva i emergir les emocions. Les onades erendiferents a com les havia vist! A l´últim glaçó, dinsel got, hi havia un reflexe diferent. Era, sensedubte, el perfil antic d’un víking disposat a deixar-nos una nova empremta del seu llegat històric.Copsat per la fortuna de trobar-me en bonacompanyia, vaig endinsar-me al mar amb el seuvaixell que vaig refer des dels records de lainfantesa. Així, començar la gran aventura queforma part de tots nosaltres!

Mi

132. EL SECRETO DE ODÍNAl destino, una vez revelado, sólo cabe ejecutarlo.Othila, Inguz, Algiz, pero sobre todo Berkana,fueron implacables. Así fue como Olaf, prisionerode su saber, se lanzó a la mar. El secreto de Odínlo llevaba grabado en su anillo. Ello nada teníaque ver con recordarlo - el olvido hubiera sido unabendición de los dioses -, sino que cada símbolo,labrado finamente en el metal, se enlazaba con elsiguiente y se volvía real. Tan real como la ola quedesarmó el drakkar tras arduos esfuerzos pordomesticar la tormenta. Mientras su cuerpo sehundía en la profundidad del océano, los últimospensamientos de Olaf, quien sabía que su muerteno era en vano, elevaban su espíritu en laesperanza por su pueblo.

Gudrun

133. A LA MAREn arribar a la platja, Finn va desembarcar deldestrossat drakkar de son pare. Va mirar a bandai banda. No hi va veure ningú de la seva tripulació.El vaixell havia patit una forta tempesta i haviaarribat a una platja llunyana i estranya. Feia moltacalor. Ell que estava acostumat a climes freds noho podia suportar. Va començar a caminar mentrees desprenia de la seva gruixuda roba. La gentamb qui es creuava li mirava amb sorpresa.Finn no podia deixar d’admirar-se amb tot allò quedescobria per primer cop, una Ciutat. De sobte vaarribar davant un edifici ben curiós. Ple devaixells, creia que aquí podia trobar a la sevagent. Va entrar i es va quedar petrificat de labellesa i grandiositat del monument. Havia arribata les Drassanes de Barcelona. I allà es va quedarper sempre més com una estàtua.

Tana

134. NOJRD- ¡Norjd... déjanos pasar!El drakkar tenía recogida la vela y quitado elmástil para que la tormenta no lo rompiera. Elentablillado crujía con cada embate de las olaspero de momento resistía bien. Era un buenbarco, uno de los mejores de Jutlandia, con sus14 metros de eslora y sus casi dos metros demanga podía varar en la playa para atacarcualquier población costera. Las tablas estabanensambladas con mimbre de tejo, y sus 24remeros podían alcanzar una velocidadsorprendente. Pero lo mejor era la cabeza dedragón en la proa.Elrend, oteaba el horizonte buscando una señalque le indicara el final de la tempestad, pero loúnico que vio fue una pared de aguaprecipitándose hacia el barco.Su último pensamiento fue para las mujeres de laaldea mirando el horizonte, buscando ver el barcodragón.El drakkar que desafió a los dioses.

Pautole

135. VENGANZALa suave brisa inflaba nuestra vela cuadra franjadaen rojo y negro. Dormitábamos con el drakkar enmanos de Ivar.De pronto Thorbran gritó:- ¡Fuego! ¡Fuego en el poblado!Por babor, la columna de humo se erguía detrásde la colina.

Page 21: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

18

Ottar ordenó:- ¡A los remos!Aún no habían recogido la vela Sigur y Atli que yarompíamos las olas en rumbo directo.Kodran y Sturla ayudaban a Ivar en el manejo deltimón.Dos navíos, de forma extraña y velas triangularessalían de la bahía rumbo sur.Al doblar el saliente se podían ver los techosardiendo. Clavamos el drakkar en la orillaabalanzándonos sobre nuestras casas, llamandoa los nuestros, socorriendo inútilmente a losdescuartizados ancianos.Ottar, lleno de ira, mandó aprovisionar el navío y,enviando a Ulf y Vestein con la noticia, ordenóembarcar.A todo remo, quince por bordo, partimos a lacaza.

Vier

136. LA SAGA PERDUDAA bord del vell drakkar, tot deixant enrere el fiordde Hardanger, com moltes altres famílies víkingsempobrides, emigràvem cap a Islàndia.Però en sortir a mar obert la fúria de Njords’apoderà del vaixell que, a vela plena, semblavavolar-hi per sobre. Germans i cosins ensaferràrem al màstil, cruixia i es torçava, mentresentíem els gemecs dels avis i els plors dels méspetits a la bodega.Al cap de dues llunes, completament perduts,quan ja sentíem arribar la nostra fi... el pare fitaval’horitzó com un llop famolenc. De sobte, vaaixecar el braç i amb el dit assenyalà cap al’oest. Terra! - va cridar.Un enorme i fantasmagòric iceberg precedial’entrada a un fiord flanquejat de boscos d’avets imuntanyes escarpades. El vent s’havia amansit iavançàvem lentament.Vaig sentir el pare exclamar:- Njord ens ha portat fins a un Món Nou!

Erik el Boig

137. NO LLORARÉEra una noche serena.Ni siquiera me di cuenta de que mis pies yaestaban dentro del agua. Mi mano tocaba labarca.Por última vez.Los hombres del poblado mecían, abrazaban,acompañaban la embarcación, hasta que el aguales llegó por la cintura, y entonces, suavemente,la empujaron mar adentro.Fue entonces cuando mi tío Olaf me miró. Luego,lanzó la antorcha.El mar estaba en calma esa noche. La corrientese llevaba la barca acunándola. Lentamente.El pueblo entero estaba en la orilla, viendo lapartida.Tengo diez años. Soy vikingo. No lloraré.Mi tío Olaf se agachó para mirarme a los ojos. Éllos tenía enrojecidos.- Cuidará de él - me dijo.Me cogió del hombro, fuerte, como a loshombres, y juntos nos dirigimos hacia la aldea.La gente nos siguió.Giré la cabeza y vi un punto de luz alejarse haciael horizonte.Adiós padre.

Pautole

138. ORGULLÓS ESDEVENIRFoscor.Un lleu barrinar em desperta.Em fa prendre consciència quan augmenta eltraginar.El sento, constant, càlid, esperançat...S’apropa. Em toca, em despulla...Encara no el veig, però sento el seu desig.Per fi em troba, m’acaricia.Les seves mans, adobades pel treball, em palpen.Agafa l’eina de treball. Em talla...Amb força, com la tempesta.I amb dolçor, com la brisa marina.No tinc constància del temps, no m’importa.Segueix tallant-me, amb tendra dedicació.Sento com la fulla m’acarona la cara.

Eleva la meva figura i poc a poc m’alço.Ara el puc veure, sentir, ensumar...Puc degustar la brisa marina, salada, entre elsmeus ullals.Ell no s’atura, baixa cap al meu cos.Sento com la gúbia traça les meves corbes,intrínsec dibuix que em serpenteja.Em sento majestuós, viu!Em mira, i amb amor paternal m’assegura.- Recorreràs els mars i seràs el mascaró mésAdmirat.

Ränar Sotesson

139. A LA DERIVADesapareguts més de mil anys enrere. Ferotges,guerrers, estenent la seva ombra des del Nord, onel sol és només un llum tebi, fins el Sud, on esconverteix amb un calor pesat i sufocant. I el marque els ha acompanyat, ajuntant-los o anant-losen contra, que els ha sobreviscut, immutable,immens, plàcid o turbulent, gris o blau, fred ocalent. Immortal. Aquest mar que - diuen -s’emportava dins una nau de fusta els seuscossos, buits de vida, convertits en una fogueraflotant i vagabundejant dins una altra guerra, d’unexili, del que ja no tornaran.Tanco els ulls i veig uns homes, forts, salvatges,indòmits. I sento el ressò apagat dels seus crits iel retronar de la seva presència, que el temps haesborrat i les onades diluït. Només queda el mar,atresorant el seu record i la seva ànima persempre més.

Olalla

140. VÍKING D’OFICIDesprés de inacabables dies de navegació, desde proa s’albiraven noves terres. Ens calienprovisions i pobles per a comerciar. Empreguntava com seria la gent que n’habitavaaquelles escarpades costes, serien hospitalaris ohostils? Trobaríem en ells un poble amistós?... defet importava poc perquè fer de Víking a voltestambé comporta ser pirata. Per tradició el nostrepoble no sempre negocia, la pau no és sempre lanostra ensenya. Els déus ho han designat així.

Nàiade

141. PREGÀRIA A FREIJAHe anat a veure la Völur del poble per demanar-liuna pregària. Necessitem que el meu pare tornide la mar sense que Thor, amb els trons i la pluja,faci perdre el seu vaixell. Li he portat el fermall deplata de la mare i ella l’ha ofert al llop Fenrir. Hacremat unes herbes i ha dit les següentsparaules: «Oh, Freyja, fecunda mare de tots elsNorse, fes que les dones d’aquesta família no esquedin desemparades per la gran tempesta, i quetorni aviat Sigurd al mercat de Birka amb elcarregament de cassoles». Sortint de la cabanam’he adreçat al port, i en mig de la negror de lamar, un llampec m’ha mostrat la nau del pare,amb la seva gran vela quadrada, que ja arribava.Saltant d’alegria he anat a avisar la mare i totesdues l’hem esperat per abraçar-lo.

Cintona

142. HOMBRES DEL NORTE- Cuando lleguemos, Erik ¿cuántas olashabremos partido con la quilla de la nave?Erik pasó su mano izquierda por dentro del abrigode piel para tocarse el amuleto de Heimdall, y laotra en su espada.- No sé. Pero sé que los mares esperan al pueblovikingo como nuestras mujeres en el hogar.El mar estaba agitado, arreciaba un aire fuerte yfrío, pero ese era su mundo.Escrutando el horizonte, pendiente de la mar ysus señales, esperando alguna sorpresa, estabantodos en cubierta.A sus pies un drakkar, con sus treinta metros delargo, sus remos, la vela izada y a doce nudos develocidad se dirigen rápidamente a las costas deInglaterra.- Piensa que estas mismas olas nos llevarán acasa porque somos parte de ellas.

Sutra

143. LA MUERTE DE UNESCLAVOFluía todavía fría el hidromiel por su gargantacuando el hacha se clavó sobre la mesa.Las virutas de la seca madera saltaron por losaires, silenciando las miradas y los cánticos deanécdotas pasadas. Sus ojos miraron de soslayojusto cuando el puño de Erick se clavaba en surostro velludo.De su mano violenta emanaba sabor a tierramusgosa y húmeda. Impregnadas las uñas delóxido de la turba que había excavado. Su gestomostraba la determinación de un depredadorhambriento persiguiendo a su nueva víctima.Pues cuando los golpes de Erick se hacían cadavez más intensos, parecía que todo espectadorestaba de acuerdo en aceptar en que tal era laforma de compensar el asesinato de uno de susesclavos.Debía ahora arar la tierra hasta la llegada de laprimavera, momento en el que zarparían en buscade nuevos rostros a los que someter.

Ederic

144. ALGO PARA NO OLVIDARTenía 13 años y una mañana con la primera luzmi padre me dijo acompáñame. Subimos alDrakkar y a los pocos minutos ya bordeábamosla costa, era alucinante, la luz nos daba de cara yel aire fresco de la mañana te despertaba. Memandó ayudarle con unos cabos y unas velas. Labarca volaba y yo alucinaba. Los diferentes tonosdel mar, el movimiento, los paisajes... a partir deentonces ya era un vikingo... todo ha quedado enla memoria.

Ragnar

145. STRANDHÖGGLa boira ho entela tot. Silenci al Drakkar. Nervis.Tensió. Dibuix de l’alè dels companys, ajupits alseu costat. Escuts, cascs, lleu soroll de ferro.Suor de la mà contra l’espasa, regal del seu pare.El record de la granja. La imatge de la Dalla,treballant. Els ulls d’en Thorvald, en el bressol. Unnen. Un regal dels Déus.El vaixell s’acosta a la sorra. Sacseig. Remorinsistent de les onades trencant a la platja. Sentel batec interior contra la cota de malla. Por?Amaga el pensament. Respira profundament percalmar-se. El cor insisteix. S’interroga, ell, unNith? El deshonor de la Dalla, de la seva família...Troba la fortalesa en una paraula que li quedaentre les dents, «Valhalla».... I de sobte la veu del Hersir que s’ho emportatot: «AMUNT!!! A L’ATAC!!!»

XA

146. LA MORT D’OLAFSetembre del 999 a l’oest del mar bàltic.Aquest matí era el rei Olaf de Noruega, ara sóc unnàufrag perdut sense rumb.Sobre el meu escut vaig trencant les onades, capa un destí incert. Encara puc veure la carad’aquests traïdors: Svend el danès, Olaf el suec,el brut d’Eirik Hakonsson i el covard Jarl de Lade.Setanta drakkar contra onze. Covards!!!!!El pitjor de tot és que s’han quedat amb un delsmeus fills més volguts, l’Ormen Lange: el meudrakkar, el meu orgull, el meu símbol. Encararecordo la primera vegada que el vaig veure ambels seus 34 parells de rems i el meu emblema.(Plora)Crec que el meu fi ha arribat, és hora de baixar del’escut i unir-me amb els meus homes. He viscutcom un rei i avui moriré com un home. Déus feu-me un lloc amb vosaltres!!!!!

Luren

147. MONSTRUOSLos dragones marinos llegaron repentinamente.De sus entrañas salieron decenas de monstruosvociferantes. Los pacíficos habitantes de la costaestaban sorprendidos: no habían supuesto nuncaque del mar pudiera surgir tal horror. No estabanpreparados para enfrentarse a aquella desolación.Los crueles monstruos quemaron, destruyeron,

Page 22: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

19

asesinaron. Todo quedó convertido en sangrientasruinas. Los monstruos no mostraron piedad.Mataron, trataron de matar a todos. Sólo Grendely su madre consiguieron escapar. A duras penas,malheridos, lograron adentrarse en los pantanos,ocultarse en una fangosa gruta. Juraron que suvenganza sería terrible.

Oremor

148. EL MAL QUE VE DEL MAREl meu avi sempre em deia que tots els mals dela nostra terra venien de les entranyes del mar.Que cada generació patia un dels seus mals. Quevenien tempestats, invasors i pesta fins lacalamitat més impensable. Deia que tots aquestsmals els enviava Neptú des de les profunditats delmar com a venjança de deixar de creure en ell iadorar el Déu portat pels missioners cristians.Sigui veritat o mentida aquestes històries de gentgran, jo els conto als meus néts que tenim unnom per al mal que ve del mar en els nostrestemps i que es diu Víkings.

Avi

149. LA VOZ DE LA SIRENAObservando la brisa que se levantaba, navegabael líder de aquellos vikingos, todos ellos amabansu navío de guerra. Ragimund observaba elocéano apartado de su tripulación; cuando elviento le movió su larga melena, le parecióescuchar la voz de una seductora mujer, quedecía: «vikingos audaces que surcáis los mares,podéis viajar grandes distancias en majestuosasnaves de madera. Vikingos que buscáis la fortunamar adentro, hasta llegar a tierras lejanas, os reísdel miedo, y en vuestras sangres corre la audaciade los más valientes marinos. No olvidéis que elocéano no lo dominaréis, pues es libre, yperdurará por encima de vuestros queridosnavíos». Ragimund miró hacia el agua, quiénhabló era una hermosa mujer, que estaba en elagua. Pero al instante, la mujer se fue, lo últimoque Ragimund vio fue su aleta, él la llamó sirena.

Águila Blanca

150. ANHELUlda, la filla de l’orfebre de la tribu, mirava elsestels des del seu llit a través de la porta migoberta de la cabana. Veia el cel escandinau, nítidi clar: la lluna, torxa celeste en la nit, il·luminaval’aldea.Sentia la veu del seu pare i l’encàrrec que li feienaquells homes que dies més tard sabia que en elseu enorme vaixell en forma de fus amb velesquadrades, solcarien el mar dirigint-se cap aterres llunyanes i desconegudes per a ella, acomerciar o saquejar, qui ho sabia... A fer el víkingal cap i a la fi.A ella li feia por el mar, no sabia nedar, però lipodia més la passió per conèixer aquells tresors,els indrets i la gent de què ara parlaven aquellshomes que havien encarregat empunyadures deplata.Tan petita i tanmateix, ja desitjava poder escolliraquell seu destí.

Aura

151. ARRASTRADO POR LOSHILOS DE LAS NORNASAquí me hallo... herido, abatido, apesadumbradoy aplastado por el peso de la muerte de casi todami felag, formada por mis amigos y materializadaen aquel imponente Knörr del que sólo restantrozos de madera flotando por la costa, a lo largode la orilla vislumbro apenas dos decenas deseres vivos entre animales y hombres, el restoson cuerpos sin vida golpeados por las olas. CruelThor, desde que partimos del puerto de Reykjavíkcon destino a Hedeby has agitado innumerablestormentas contra nosotros.Verdandi y Skuld seguid tejiendo mi destino queesta sangre que mana por mi cara es testigo queaquí en Hel yo y los míos haremos frente a lasadversidades, haremos frente a esos trollsamenazadores que nos observan desde el

bosque. Yo Erik Thorvaldsson sólo tengo uncamino.¡¡¡Victoria o Valhalla!!!

Kemikal

152. SINCERAMENTE, ODÍNNo se divisa pájaro alguno, y la brisa tampocotrae fragancias de árboles. Nuestro Skeppareprueba el agua y la escupe con gesto contrariado.Nos ordena arriar la vela y esperar a la noche. Lamayoría prefiere dormir, pero yo me sientodemasiado excitado como para poder pegar ojo.Si mañana caigo en la batalla despertaré enValhalla, el gran salón de banquetes reservado alos valientes. Pero si sobrevivo regresaré con unamujer íbera... y mis mayores juran que son lasmejores. Nuestro Skeppare no cesa decontemplar las estrellas con atención. ¿Le habrácontado Thor algo gracioso? Nos despierta yapunta a una dirección. Ocupamos nuestrasposiciones, apuramos las últimas provisiones yremamos excitados. Ya se escucha el romper delas olas en el albor de mi gran día, y una vozlejana que anuncia nuestra llegada: ¡Vikingos!Sinceramente, Odín, yo preferiría una mujer íbera.

Chin He

153. NAUFRAGII ara us explicaré la meva història. Anàvem a lescostes d’Irlanda com cada primavera a fer lesnostres ràtzies, però en el mar del Nord ens vaagafar una tempesta que ens va desviar del nostredestí. Vam arribar a unes costes totalmentedesconegudes. Durant dies, vam fer cabotatgesense perdre mai la costa.Finalment, vam entrar en un golf per arribar a laplatja, quan de sobte vam sortir volant pels aires,ja que una balena immensa va sortir de l’aigua i vapartir el drakkar en dos. Els supervivents vamarribar a la platja i fórem socorreguts pelshabitants d’aquelles terres: gents estranyes jaque vivien en cases de pells, les seves armeseren de pedra i eran nòmades. Vam viure entreells durant deu anys fins que va arribar Erik elRoig a aquella costa i va decidir tornar amb ells ales nostres terres.Vinland

154. L’ETERNITATHilda, la més jove de les valquíries, va mirar enGunnar, el darrer dels guerrers caiguts a les terresllunyanes del sud. Ell era ros com el sol ixent iels ulls d’un blau de mar de vellut abans de latempesta. Li havia guarit les ferides i li havia donathidromel. El Valhalla era a prop i molt aviats’haurien de separar. Quan ell li va tornar lamirada i va xiuxiuejar «no em deixis, encara queem costi l’eternitat», ella va saber que estavaperduda per sempre.

Edelweiss

155. DESTERROA la proa del drakkar, Erik, el desterrat, contemplala mar transformada en una trampa de gel. Elmartell desfermat de Thor els ha portat a la derivamés enllà de les terres conegudes. Un solesmorteït lluita contra l’horitzó baix que l’engoleix.Aviat arribarà la nit Norse, inacabable, implacable.El vaixell serà tomba, la mar, mortalla. El gelesquerda la fusta amb espetecs que ressonendins del silenci letal. Quan tot és nit i la lluïssorde les estrelles es vessa com espurnes de platadamunt la placa glaçada que els constreny, Erikdóna l’ordre d’encendre les atxes. Tindran funeralde reis en un vòrtex de foc. Aviat la nit s’encén iles flames s’alcen damunt del fred. El destí s’haacomplert.

Edelweiss

156. SOBREVIURESempre escollia trenar la seva llarga cabelleracom a primer pas per preparar-se. D’aquestamanera, indicava que era una dona casada.L’últim era introduir les seves joves mans peròespatllades dins dels guants de llana. Aquell matí,però, l’Ingibjorg es va permetre el luxe d’acostar-

se a la platja abans que algú es despertés. Elvent li congelava les galtes i el nas perònecessitava estirar-se sobre la sorra. Per unsinstants va tancar els ulls i va deixar que elsfebles raigs de sol la il·luminessin. Tanmateix, elque ella esperava era rebre la pau que el so de lesones del mar li regalaven. Es deixava gronxar ifinalment, es tranquil·litzava. L’ajudava a fer front ales dures feines que li esperaven al llarg del dia.No era una esclava, però no sabia on era el seumarit. No la podia protegir. Espantada, es vaaixecar. La cridaven.

Inge

157. CUERVOSBlanco, Todo blanco. Cada día parece que veopeor. Este sol Austral me está derritiendo lasPupilas, en el fondo, casi que mejor, prefiero noverlos, la desesperación se ha apoderado delDrakkar, la mayoría intentan dormir y moversepoco, dejamos que el viento nos lleve, deberíamoshaber visto costa hace días... quizás tendríamosque haber invertido el Rumbo... Estar de vuelta...pero volver sin Nada... Eso sería la desgracia delasentamiento... Enfoco mi vista en ellos, lamayoría han salido victoriosos de más de unadecena de razias, preferirían morir de hambre ysed antes que volver a Casa y agachar la cabezafrente a los suyos... no puedo hacerles volver.Navegaremos, no hay más... debemos Soltar loscuervos, navegar en esa dirección y que OdínProvea.

Santiaguete

158. HAARALD EL PERDUTLes naus van arribar al port de Roskilde. El diaanterior els valents guerrers víkings guiats pel reilluitaven aferrissadament contra els saxons. Vaser un combat èpic, ja que si bé eren moltsmenys, l’enorme valentia demostrada i la granhabilitat tàctica van acabar amb la resistència del’enemic. A la nit, la celebració per la victòriacomençava a les terres dels derrotats bevent icantant en honor al déu Njöðr i al rei, que es vaserparar del grup per embolicar-se amb unasaxona de gran bellesa.Ja de tornada, i en arribar al port, van començar adescarregar el botí aconseguit: esclaus, joies,menjar... Però hi faltava alguna cosa. Hi faltava elrei Haarald!

DJorne

159. HAYKUS VÍKINGS(PREGÀRIES)Cercadors de mónsal llom de fantàstics dracs,preguen els víkings.Odin, empara’ns!Amb les naus anem enllà,terres ignotes.Oh Thor, vine aquíi dóna’ns força a les mans.Remeu fort, companys!Nord, sud, est, oest,Clara Sól i fosc Máni,Feu que no ens errem!S’albira terra...Esperances i desigs,hi seràs Freia?

Lehaim

160. ¿INVASORES?Segon premi de la categoria C- ¡Papá, papá vienen los vikingos! - afirmó el niñoseñalando a la lejanía.- No hijo. ¡Ya no hay vikingos! - aclaró su padre,retirándose las gafas de lectura.- Sí papi, son ellos - insistió el chaval -. Naveganen un drakkar. Mira esa gran vela y cómo agitanlas dos grandes filas de remos. Creo que seestán preparando sobre cubierta para invadirnos.- ¡Hijo, que ya no existen los vikingos! - exclamóel hombre ante la terquedad de aquellos seisaños.El pequeño, dubitativo, oteó la lejanía con laesperanza puesta todavía en el equívoco de supadre.

Page 23: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

20

Cuando alcanzó la orilla aquella balsadestartalada, mantenida a flote a base deremiendos y expectativas, una docena de jóvenesde color extenuados saltó eufórica sobre las olaspara besar la arena.Por fin habían logrado convertirse en conquistadoresde un nuevo mundo. De una nueva vida.

Jero de Pasamonte

161. PRIMER CONTACTEAcarona silenciós l’empunyadura de l’espasa enDokk Maöur, fitant l’enigmàtic horitzó. Tantesjornades de navegar sense albirar la costa, eltenen amoïnat, tement que el digne oceà se’lshaguera pogut engolir en l’espessa boira. ElsDéus Ukko i Tuoni deuen gaudir del viatge, i enbona harmonia, tot oferint-los una llarga travessasense estels. De ben segur que Vainamoinen, elmític heroi, va viure alguna experiència similar.- Maöur Svart-árt - el cridà suau Augun -í-Nótt perno sobresaltar-lo ni no desvetllar als quidescansen. - Hem vist ocells a la llunyania.- Els he vist. Desperteu la gent sense ferterrabastall, per fi els Déus ens ofereixen novaterra. - Silent s’encomana al Déu Atho, demanant-li que aquell país sigui prou ric que els permeti unretorn gloriós.A l’horitzó, amagat dalt d’un arbre a tocar de laplatja, un skraelingar pintat d’ocre observal’estranya canoa que sura lentament vers lacosta.

Homefosc

162. L’ÚLTIMA BATALLABufava vent, tot estava fosc i en silenci, però allàestaven els drakkars, amb aquell aspecte ferotgeen forma de dracs. Hi haurien un centenar, tots enlínia en front de la costa anglesa. Semblavenembarcacions fràgils, perquè eren llargues iestretes, però en realitat eren dures i ràpides.L’atac per part dels anglesos dos mesos abans,havia fet que en Harald hagués convençut a totesles tribus del voltant, per fer un atac conjunt al reid’Anglaterra. Els havia promès infinites riqueses,glòria, i dones per violar, però ben sabia queaquella seria l’última batalla, i que l’únic que elshi podia oferir era un lloc privilegiat al Valhalla.Harald va donar la senyal, i tot seguit els tamborsde guerra sonaren i centenars de torxess’encengueren. Els anglesos no s’ho podiencreure, tot just van mirar a l’horitzó van veure unaclaror tan intensa com el mateix infern.

ES

163. DESCUBRIMIENTOUn equipo de arqueólogos ha hecho un hallazgoespectacular en las costas de Cuba. Se trata deuna tabla en arcilla que podríamos considerar lapiedra rosetta de los vikingos. «Sin duda hemosdescubierto algo que podría cambiar la historia deOccidente y hacernos ver que los pueblos delnorte llegaron mucho antes que Cristóbal Colón alas costas de Centro América» - declara Ismun,uno de los investigadores que participan en lasexcavaciones de un antiguo asentamiento en losaledaños de la ciudad de La Habana. Por otraparte, los especialistas han podido traducir eltexto y datar la piedra en el año 955 d.C. Estonos recuerda que los vikingos llegaron muchoantes que el famoso explorador y que recalaronantes en Centro América que en Vinland, en elactual Canadá. Se demuestra así, de nuevo, quelos vikingos fueron unos grandes navegantes yexploradores.

Puede ser

164. VINLANDYo, Lief, hijo de Erik, en el año 999, heembarcado con mi mujer, Karin, y mi hijo Odinjunto a otras familias amigas, en nuestro Knörrque construimos todos juntos en las últimastierras por nosotros conocidas. Después de variosdecenios viviendo en un pequeño asentamientoconstruido por nuestros antepasados y ante lasmalas tierras para el cultivo, el extremo clima y ladificultad de comercio con otros pueblos, hemosdecidido echarnos a la mar en busca de unas

nuevas tierras y una nueva vida. Nuestra lenta,pesada pero eficaz embarcación nos ofrece laposibilidad de transportar nuestros enseres y todolo necesario para la navegación durante un largoperiodo de tiempo. Creemos que la naturaleza ysus secretos nos ayudarán. Por ello, esperamosque la fuerza del viento, las aves, el color de lasaguas, las estrellas y el reflejo del sol nos guíenpor el mejor camino.

La nueva voz

165. VACANCESACCIDENTADESMíriam sempre havia tingut idees de bomber, peròaquesta, s’emportava la palma. Allà estàvem lameva xicota i jo, navegant en un veler travessantel triangle de les Bermudes i la tempesta elèctricad’ahir a la nit, m’havia deixat mal cos.El dia era assolellat i feia un vent agradablesuficient per desplegar la vela major. Tot justhavíem acabat quan de sobte li dic: «- Ei reina, hiha alguna cosa estranya a l’horitzó, sembla undrac.» - «- Enric deixa la cervesa d’una vegadaque et fa dir bestieses», va respondre. Però quanes va apropar ho vam veure clar, allò era undrakkar, amb la seva vela rectangular. La proaacabava en forma d’un imponent cap de drac, lapopa en forma de cua. Estàvem paralitzats. Totjust es van clavar les primers fletxes a la proa delnostre casc, vam girar tot a bavor per sortircorrents.

Kike

166. L’ARRIBADA DE LAVALQUÍRIAAsgeir brandava amb orgull la vigorosa espasa,l’acer de la qual ja no es percebia de tant que elroig havia esquitxat la llarga fulla. Aquella armasempre havia estat la llavor de la seva puixança.Una destra estocada enemiga, però, esvaní laseva ferotgia víking. La seva reeixida carreras’escapava talment com la sang que brollava dedins seu.Encongit sobre si mateix, Asgeir expectaval’arribada de la seva valquíria. Aleshores, aquestael conduiria al Valhalla, on es convertiria eneinherjer, per així brindar hidromel i entrenar finsl’arribada del Ragnarök, on combatria amb laparticular ferocitat normanda al costat del granOdin. Al final de la guerra, esdevindria l’últimhome, que les llegendes anomenarien Lífthrasir ique, juntament amb la bella Lif, engendraria lanova humanitat.Asgeir, ni en el seu últim alè, no comprengué quela valquíria mai arribaria.

Tèsar

167. ALASEl sol de mediodía mitigaba ligeramente elintenso frío.Tan solo Sven y Fose estaban en cubierta. Elresto de supervivientes se afanaba en intentarachicar agua, e intentar reparar el barco.Fose vigilaba temeroso el cielo, mientras Svenmeditaba.Nunca había visto tantos dragones juntos; ni tanfuriosos.Habían causado estragos en el Drakkar: la velaestaba totalmente quemada, el mástil caído y elyard partido en dos. Apenas quedaban mediadocena de remos; y lo peor era la brecha en elcasco.A medio camino entre Islandia y las Islas Feroe:estaban muertos, pero todavía no lo sabían.El mar en calma les hacía tener esperanzas, peroeso podía cambiar en cualquier momento.Podrían arreglar el casco, el mástil y el yard; peronecesitarían una nueva vela.Fose gritó - Alas. Vuelven.Y Sven sonrió.Alas. Podrían servir.

Iel Tolk

168. SKJALDMOLa primera llàgrima de Brynhilde mullà les botesaltes que calçava, en el mateix instant en quèl’aigua de mar esquitxà als Víkings a bord deldrakkar, que aguantava pacient l’onatge furiós. Niles pells de daina ni el cinturó cenyit de cuirhavien camuflat les corbes de la noia, que premiapunys i dents.- Tornaràs a terra ferma i et casaràs, una dona nopot lluitar!Brynhilde aixecà el cap amb un cop sec, fentvoleiar les llargues trenes roges que sortien delcasc banyut.- Sóc una Skjaldmo! Guerrera Vikinga! - cridà ambla força del Déu Njöror, clavant la mirada a cadaun dels seus acusadors - Heu oblidat l’espasaque empunyo? No recordeu quan us vaig salvar dela mort?Les paraules de Brynhilde ressonaren més enllàd’aquell drakkar i de l’oceà. Passaren moltesllunes quan Rusla i tantes altres Vikinguesagafaren les regnes de Brynhilde.

Stickla

169. EBRE AMUNT AMB ELSVÍKINGS- Moltes gràcies, amics víkings, per convidar-meal vostre vaixell que és ben maco i modern. Nom’estranya que hàgiu passejat per tots els marsd’Europa. Jo us imaginava uns éssers estrafolarisamb dues banyes i ara m’adono que sou bennormals. També diuen que éreu ferotges...!- Bé varem fer la guerra com altres poblesmedievals, però d’això a ser ferotges...!- Oi que vareu tallar un munt d’arbres i que vareudeixar els boscos ben pelats?- Ho necessitàvem per sobreviure.- I a nosaltres ens diuen que hem de tenir cura delmedi ambient!- Sí, però vosaltres teniu altres eines, oi?- No dic res. Només penso en les vostres dones.Vosaltres amunt i avall i elles amb els nens i bensoletes!- Bé, amics víkings, m’ho he passat molt bé ambvosaltres, però quan arribem a Miravet, usdeixaré.- Fins un altre!

Kuki

170. SOLITUDNo vull estar aquí, vull sortir! I no és que nom’agradi el lloc, ja sé que és perfecte per a mi. Iem tracten molt bé però jo no estic fet per estarquiet, no he nascut per estar dins d’un museu.Enyoro els meus dies feliços quan era el terrordels mars, quan els meus tripulants, els víkings,m’estimaven. D’aquella època només conservoels meus records, el casc, el masteler i la vela, il’olor de brea que està sempre amb mi. I és molt,tenint en compte que tinc més de mil anys.Quan em quedo sol m’imagino un drac feroç, algúun dia em va dir que el meu nom ve de drac i aixòem va agradar, jo en duia un com a mascaró deproa. Sóc un drakkar i me’n sento orgullós peròno m’agrada estar aquí. Ai si pogués marxar!

mpilar11

171. FORÇA VIKINGAFeia dies que la tempesta els havia apartat de laflota principal i els havia sentenciat. A poc a poc,els valents homes havien anant caient i ja nomésquedaven ells dos, Kolli i Thorkell, en aquelldrakkar perdut enmig de la mar.Poc quedava d’aquelles fortes persones quehavien salpat de les costes d’Escandinàvia. EnKolli encara aguantaria una mica més, peròl’esquelètica figura d’en Thorkell indicava que elseu final era proper. I ells ho sabien. L’esperançaera una cosa oblidada ja feia temps. L’únic quedesitjaven els dos víkings era que el sofriment nodurés gaire més.

Els dos homes es van mirar als ulls i van saberquè era el que havien de fer. En Thorkell no eracapaç ni de moure els braços, així que en Kolli

Page 24: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

21

ho hauria de fer pels dos. Amb la força que creiaperduda, va desenfundar la seva daga.

Jack Burton

172. LÁGRIMA VIKINGAHarek soltó los remos de su drakkar, sus brazosapenas le respondían. Más de la mitad de sutripulación había muerto, el resto estaba tanmalherido como él. Su último saqueo no habíasalido como esperaba. Quizá se había confiadodemasiado, o quizá, había buscado su muertepara acabar con una vida que ya ni siquiera legustaba.Se incorporó lentamente haciendo acopio de susúltimas fuerzas, para ver por última vez a suamigo más fiel: el mar. Mientras lo observabaevocó a su Dios. Toda su vida había sido unaofrenda a Odín, pero ahora, era él quien implorabasu recompensa en forma de piedad, suplicándoleuna muerte rápida.Una vez más, obtuvo el favor de los dioses.Cuentan las antiguas leyendas vikingas, que unalágrima brotó de la cuenca de su ojo perdido,justo antes de que una ola le abrazara para nosoltarle jamás.

Pequeña Mi

173. L’ESPERAR I EL RETORNEn l’esperar de nits que agombolen albessolitàries, lluitem per no caure en el paranyneguitós d’escoltar fora d’hora el clam delsnavegants, que ens duran obsequis de terresllunyanes.Fins la matinada quan ha sonat el corn.Baixem ràpides fins la platja i veiem sorgir de laboira els dracs marins. Enfilen la costa recollint elvelam. Desembarcats respirem sotmesos al delitde l’alegria, fins que en el retrobament delsmariners hi manca un fill, un company. La tristorsembla dominar-ho tot.Arribats al vespre, quan repartim els regals, lafesta fa oblidar les penes, els fills del mar somtots una sola família. De nit, les viudes tambégaudeixen dels plaers que de Freia vàremaprendre.A la primavera veurem créixer els fills, fins quanens calgui omplir el rebost un altre cop.Aleshores els drakkars salparan i tornarem a viureen l’esperar d’un nou retorn.

Homefosc

174. NIEBLAS DE NIFLHEIMTiempo es de narraros porqué yo sigo aquí,guiando un drakkar por el último mar.No me ven tus ojos, tus ojos de mortal.¡Todo a mi espalda quedó! Las aguas de Gjöll, elrío sin vuelta atrás, también la alba frontera, elcanto del bosque, el sonido del remo...Era el siglo noveno, partimos desde Noruega;donde era jarl de Møre, donde era Rognvald elSabio.Al norte de las Orcadas mi barco largo atracó, sinsaberlo, en Niflheim vedado reino de niebla, dondeanida Níðhöggr - ¡dragón insidioso!Los dioses me aborrecieron, la norna Skuld meignoró.Recuerdo noches con Hidl, recuerdo como lohacíamos; recuerdo a mis hijos: duques enNormandía, colonos en Canadá.Veo mis ricos collares hechos de ámbar estonio,las caracolas hindúes y el broche de plata con lagarra de Fenrir.Desde esta niebla, desde mi barco, también teveo a ti.

Perennidad

175. EL DRAKKAR DEL TAPÍSLa meva admiració pels víkings ve de quan portavatrenes i feia olor a caramels. A escola varemestudiar el tapís de Bayeux i l’escena d’undrakkar amb un pal d’on penjava una velarectangular per facilitar la feina dels remers vaquedar, en el meu imaginari, associat per sempremés als «homes del mar o del nord».Malgrat que d’algunes lectures posteriors en vaigtreure descripcions que pintaven aquells remerscom a conqueridors cruels i violents, res no va

poder esborrar l’aureola mítica que rodejavaaquella embarcació del tapís.Per fi aquest any he pogut viatjar al nord, herescatat el drakkar del tapís i m’he passejat entrefiords, cascades i glacials. La llum nítida del’atmosfera m’ha fet adonar, com a un víking més,que mai al mar se li poden posar límits, ni a uncrepuscle definicions de color, ni a la brisa, murs.

Voliaina

176. EL VIKINGO DEUHNKÖMJIK- Saludos, creíamos que este escollo estabadeshabitado. ¿Qué clase de hombre o giganteeres?- Soy un vikingo, como tú- Yo no soy vikingo, hago el vikingo; yo soy deUppsala ¿y tú?- Vengo de un cómic - tengo cuernos y voy medioen cueros por la nieve.- Ya veo, vikingo de Uhnkömjik ¿quién es tu jarl yde qué drakkar has naufragado?- Mi jarl es Allan Grant, el autor de Lobo - que noLobezno.- ¿Te refieres a Fenrir?- No sé su apellido y no me he caído de ningúnbarco: he llegado nadando.- ¿Nadando? ¿Eres acaso un musculoso Jotundesterrado del eterno hielo?- Podría nadar desde Visby a Vinland sin sacar lacabeza del agua, comiendo morsas y krakenscomo el que asoma los tentáculos a tu espalda.- A mi...(Aaaah, Splash, Slurp!)- Sí, a tu espalda.

El vikingo más letal

177. CABEZA DE MORSASiempre supe que ese carpintero era un desastre,eso de que no hablase con frases completas...Una semana dando tumbos desde Hedeby y yaveo Reykjavic, podemos llegar antes de que la víade agua nos hunda, pero con la dichosa cabezade dragón tallada en la proa los islandesespensarán lo peor: que vamos a hacer el vikingo.Nos contraatacarán y no tendremos posibilidadninguna de llegar a la costa. Figuraremos en unabonita lápida en la que Thor nos chafa el cráneo.¡No! Serénate. Atúsate el bigote. Piensa...Chasqueo los dedos. ¡Ya sé!- ¡Rápido la piel de morsa, la más grande, tapadel dragón!Mi tripulación obedece, pero la piel no pareceaguantarse, trepo al mascarón, arranco la agujade plata que sujeta mi gruesa capa y con ungolpe seco clavo entre los ojos de la talla elhediondo pellejo de la morsa.Odín aplaude.

Flake

178. UN DRAKKAR CAP A MARTUn crit unànime es va alçar des de la plataformade llançament. Recordo que Carl Sagan es vaemocionar, aleshores no sabíem que es fariafamós. A la ràdio sonava el «Jive Talking» delsBee Gees. 1975 va ser un gran any, em vaigcasar i vam enviar la sonda Viking a Mart.

Igual que els víkings, primer comerciaríem ambdades científiques; més tard, una petita invasió, elValles Marineris hagués estat el nostreLindisfrane i finalment, un assentament: la nostraYork marciana.Després de la Viking I va venir la Viking II, aquestva ser el nostre brindis científic, el nostre skål! -per a empollons...

Segueixo escoltant la música d’abans, no veig lesnotícies, la meva Freya ja no hi és però emqueden Erik i Leif. Els vertaders víkings haguessincomprès a Tsiolkovski perquè «la Terra és elbressol de la humanitat, però no podem viure-hiper sempre».

30 seconds to Mars

179. BAYSIDE«I... I... I...If I had a voiceI would sing...»I was watching my favorite Viking series on TVand I suddenly thought about what we couldutterly know about them. My only answer is theSea. It’s not an objective answer - I know.An answer including the Vikings’ sophisticatedmartial spirit, their seafarer grit and wits and shipswould be more accurate.The doubt was becoming more and more restlessand today, when I walked by the bayside, I ask tomyself: what saw the sea when stared within aViking?

Koch Fractal Star

180. NAVEGANTSLa mar ens esperonava a conquerir l’univers. Sí,allà, entre l’atzur ignot hi havia alguna cosa mésque gel i sal... Una nova terra. El regne perdutdels déus, una mena de paradís distant en el qualtots nosaltres esdevindríem no-res, uns estranysimmersos en la meravella, en el somni d’allòdesconegut i ocult. Érem tan sols uns navegantsaferrats a un maldestre drakkar recorrent l’aspra iprofunda essència marina. Com a víkings i com apoble del Nord, no ens feia por el fred alè de laMort i del fracàs. Sabíem que si mai noretornàvem al caliu de les nostres llars,esdevindríem herois entre els astres eternals i lesaurores boreals cantarien la nostra fita.En la distància tots dibuixàvem aquella terra, elsnostres somnis, la nostra màgica història ipòstuma aventura sentenciada pels ventsadversos.

Atzur

181. GOKSTADHe observat mars coberts pel mant de lesestrelles, tenyits d’albades i postes de sol.He caigut en batalles però m’he recompost.He guiat i acompanyat víkings des de que tincmemòria.Grans avantpassats també han servit la mevacausa.He afrontat vendavals i encarat tempestes.He acomiadat famílies als ports tantes vegadesque no paga la pena contar-les.He creuat tants horitzons, que formen part de mi.He navegat per llacs de neu sentint comimponents muntanyes s’obrien pas al meu davant.I ara, després de mil anys, la gent per fi pot tornara embarcar amb mi, el vaixell de Gokstad, i en lesmeves reconstruccions, per acompanyar-me,aquest cop, en la poderosa i infinita travessia dela imaginació.

Mixa

182. VERMELLQuatre vaixells s’acostaven a la platja seguint unmateix ritme. La velocitat era molt més elevadaque els altres cops. La Helga i l’Aslaug es vanmirar, però no van dir res. Van deixar les xarxes ies van posar a córrer cap al poblat. Erenconscients que alguna cosa els hi havia passatals seus familiars, als seus amics...Pocs minuts després, els pocs homes quequedaven, la majoria d’edat avançada o malalts,s’havien vestit i armat per una possible batalla. Laimatge era bastant trista i descoratjadora peròhavien de deixar el nom de la seva comunitat benalt aquest cop. A les seves memòries encaraapareixien imatges efereïdores de tots elsdesapareguts feia ara uns 10 anys. Pensaven queaquells temps de bonança durarien eternament,però quan van arribar a la costa, els vaixellsestaven molt a prop. Tots van imaginar-se el martenyit d’aquell vermell brillant.

Inge

183. FROM THE FAR SEASThe drakkar rested over the sand of the river Liffey,while the little mischievous waves tried to caressit. Around them, a multitude of footprintsannounced that the fear of the children was true.

Page 25: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

22

They hurried up to bring their father, whorecognized the damned boat and he cursed toBelisama.The whimsical spring of Conventina and Dellingrhad imbued the nights with winter cold which wasgrowing like the Odin beasts. A mixture of distantscreams and a smell of burning wood camedragged by the north wind. The tragedy wassentenced by the dark smoke raising from theirsettlement.They pushed the ship in order to the water couldgulp down its undesirable present. The irate fatherforced his children to warn the neighbour town.The cawing of Hugin and Munin was flying abovetheir home, Éire was being invaded.

Suliveras

184. PARAULA DE VÍKING«Els mars són molt extensos, sí, us ho prometo.Però jo me’ls he recorregut tots. I Odin ha estattestimoni de tots els meus viatges. he navegat,amb el drakkar, de les gelades terres del nord finsles extenses planícies de sorra lluenta d’allà mésal sud...», els ho anava explicant el víking a tot elseu públic, entre els quals, a las primeres fileres,s’ataüllaven un parell de balenes, dofins, unatonyina, algunes sirenes i més d’un drac. Darrerade tot, un tauró enorme es mossegava la cua deràbia. Sabia que tot allò era cert i que ell mai noaconseguiria, en toda la seva existència, conèixertants mars, amb tant poc temps i ser tan temut.Paraula de víking.

Atipar

185. ESPÍRITU HELADOSu espíritu venía a visitarme cada noche desdelos ojos de ella. Mi esposa fallecida me ponía aprueba, me desafiaba. Al caer la noche, se alzabaimponente entre las sombras del barco y meobligaba a fundirme con su ser. Se quedabaconmigo durante el día, en forma de recuerdo, yme atormentaba con reproches mudos. Suespíritu me poseía lenta y sigilosamente, atraición; como las olas del mar helado queengullen a los muertos. Entre batallas,conquistas, charcos de sangre y olas, quisedeshacerme del tormento, y lanzarlo por la borda.Pero me fallaron las fuerzas. Quise ser fiel a loque era y hundir mi hierro en ella paraentregársela a Odín como ofrenda, pero me visometido. Quise ser contundente, pero dejé dedistinguirlas. Sólo me queda rendirme, ceder. Asíque digo:- Ya no eres mi esclava, pero quédate.

Odín

186. DRAKKAREl seu pare havia mort. El capità més fort i valentque mai hi havia hagut, ara jeia mort entre elsbraços del seu fill. Aquell qui, tacant-se les mansde sang, havia mort centenars de persones,deixava anar el seu últim alè, dalt de la seva nau.Avui m’has demostrat l’home que ets, li havia dit,moribund, al seu únic descendent. Les flames deSevilla eren l’únic que il·luminaven aquella foscanit. Cautelosament, el fill, i ara capità, va alçar elcos del seu progenitor. Amb un silenciós adéu, elva deixar caure al mar. El mar ho havia sigut tot.Havia significat llibertat i esclavitud. Fama imisèria. Mort per al vell capità, un home valent,just i astut. Però no prou astut com per preveureles ànsies de poder del seu assassí: l’ara noucapità. Abans de morir, havia pregat que fos millorcapità que fill.

Oceà

187. SUPERVIVENCIALa ventisca clavaba en su rostro como espinasafiladas las gotas heladas. Avanzaba condificultad tirando con todas sus fuerzas del animalaún caliente. Debía llegar y calentarse cuantoantes. Trataba de respirar mejor peroprácticamente debía detenerse para hacerlo, apesar de que reiniciar el movimiento le resultabacada vez más doloroso. Sus piernas ya no son loque eran. Su cuerpo tampoco. La rabia ahogabasus palabras - ¡Odín dame fuerzas! - Su vista se

pierde en la blanca inmensidad del paisaje. Tiradel animal una vez más. Estaba seguro quevolvería esta vez... Nadie sabe si volverá...

DG

188. FILL D’UN VÍKINGAquella paraula, pronunciada repetides vegadespel meu pare abans d’exhalar el seu darrer sospir,continuava ressonant en les meves oïdes: «Hella,Hella, Hella». Ignorava el seu significat, però notenia cap dubte que devia encloure el secret detota una vida.Decidí d’acostar-me a la caseta de la platja, elseu íntim refugi de vell llop de mar. A l’interior, unabutaca i una tauleta de nit, envoltades d’un muntd’objectes arreplegats en les seves singladuresarreu del món; uns quants llibres, també; entreells, un que portava al seu llom la paraula«Eddas», inscrita en lletres daurades. En obrir-lo,caigué al terra una fotografia: davant unaembarcació que semblava un drakkar víking,apareixia el meu pare, joveníssim, al costat d’unabonica noia rossa, tots dos somrients i ataviatsamb vestimenta antiga; al dors, una anotació:rodatge de «Els Víkings», Hella i jo d’extres/Hardanger, 1958.Harald Lee

189. NOVIEMBRE DEL 810Sus profundos ojos azules se clavan en mí unavez han desembarcado de las oscuras ytenebrosas aguas del mar y consiguen encogermi corazón junto con mi alma. Excavan en lo másprofundo de mi ser y me invade un terror inevitableque hace que me tiemblen las piernasdescontroladamente. La respiración se meacelera al ver su pícara sonrisa de dientessangrientos por encima de su trenzada y rubiabarba. Sus ropas, manchadas de sangre ydesgarros de sus anteriores batallas, adornan susrobustos cuerpos que lucen con orgullo. No puedoevitar fijarme en su gran hacha con la quejuguetea con toda confianza, y rezo a Odín paraque me proteja de tal ser. Conozco suscostumbres y sé que después de esto, festejarán,bailarán con su cara manchada de la sangre quebrotará de mi cuerpo. Me preparo a morir ante losvikingos.

Medusa Luminosa

190. DESIGDes del dalt del vaixell, mirava com entremig de laboira, es començava a dibuixar sinuós, el perfildel litoral.Endevinava cada rocall, cada penya-segatferéstec, cada escull de la costa.M’agradava intuir, darrera l’opacitat de la calitja, lavida que es traslluïa plàcida, i em semblavaescoltar el soroll de les onades, quan estrencaven a frec de la finestra de casa.Perquè em satisfeia fugir lluny, navegar pels marsdesabrigats, que l’oratge em cremés la pell.Gaudia quan sentia els brams de les lluites, quanintuïa l’olor de desesper de l’enemic.M’estimulava el goig de la victòria, i els bénsusurpats, però res d’això era tant desitjat, comarribar de nou a casa, que el foc de la llarm’abrigués manyac, i que els vespres freds,sentís cruixir els socs, aturant l’embranzida deles ventades, reposar tranquil entre les flassades,i esperar emprendre de nou el viatge.

Flor de colors

191. LINDISFARNEL’Olaf orava badocant des de la torre més alta.Avall s’estenia el mar del Nord, gruixut, fosc i lliscobert per la boira. Les mans juntes, esperaval’hora de la missa. Es posà la caputxa, el ventvenia gelat de l’oceà. A peu de la torre, unsquants monjos netejaven l’hort distesos i encollien carabassons amb cistells trenats.La boira es dispersava quan les campanesompliren l’aire. Un estol d’ocells negresescampats d’arreu pujaren pel pujol fins al’esglèsia.L’Olaf recolzà l’avantbraç a la pedra geladallambregant la mar abans de baixar.

I en la dispersió de les boires sobre la costa deLindisfarne, Olaf veié dins la boira un drac queflotava, i un altre, un altre... I dels dracs enbaixaren homes amb pells d’ós a l’esquena,cascos gruixuts amb banyes, llargues cabelleresrosses, i grans espases treballades.

Medussa

192. UNA HISTORIA DEVINLANDErik, por Odín, ¡fuma eso que llaman «pipa»! Aúntienen que ayudarnos a buscar madera parareparar el drakkar y por la forma en que nos estánmirando los vas a ofender si no lo haces.Hemos comido, bebido y estamos secos... estagente se ha salvado por hospitalaria ¡jajaja! Enningún lugar nos habían recibido con los brazosabiertos. Casi morimos en el furioso mar y ellosparece que celebran nuestra llegada a su extrañatierra, así que ¡a disfrutar! Dentro de pocovolveremos al mar y tenemos que llevarnosbuenas historias de Vinland. Pero me pregunto¿sabremos volver?

Faro

193. ODÍNTe esperé Padre. Me prometiste que volverías. Meprohibiste llorar si no regresabas pero me loprometiste. La muerte es sólo para los afligidos,eso me enseñaste. Lo dispuse todo para quefueras enterrado con tu mejor espada yencontraras la paz en el más allá. El fuego guió tucamino y sacrifiqué un gallo por ti. La furia y larabia se concentraron en mis entrañas, te obedecíy lloré en seco. Subí a una colina, miré al cielo ydesde mis entrañas salió una palabra, solo una,maldiciendo el porqué de tu partida, como unanimal salvaje, rugiendo: ... Odínnnn.Ese fue mi tributo, mi promesa, mi honra, miverdad. Te honraré Padre, seré tu digno sucesor yllevaré a nuestro pueblo de nuevo a la gloria. Loharé. Oramos a los dioses. Un guerrero, un granjefe vikingo va a tu morada. Gran espíritu creador,dale la bienvenida.

Labailarinaclandestina

194. EL REGRESOEl drakkar surcaba el fiordo azul cobalto, volvíadespués de pasar largos meses en el mar. Elsilencio era palpable, volvían a su hogar, atrásquedaban los gritos de guerra, las victorias y laspérdidas.Ragnar, el guerrero de los dioses, se alzabaimponente mirando al frente, atisbando entre lafina lluvia, que ya cesaba, el que siempre fue suhogar. Los vítores de su pueblo se alzaron entrelas montañas, aunque pronto cesaron, eranmuchos los que no regresaban.Entonces la vio, pálida, bella, los ojos enormesllenos de incredulidad, su cabello era más largo,su cara menos redondeada, había dejado de seruna niña. Ragnar también había cambiado, susojos azules eran más fieros, pequeñas arrugasconstataban los duros meses transcurridos y unacicatriz surcaba su mejilla derecha, sus rostrosmostraban un tiempo perdido entre lasespumeantes olas del mar y la dura espera en elpoblado.

Anita

195. ¿CUÁNDO DEJAREMOSDE HACER EL VIKINGO?Un vikingo: ¡Matar! ¡Hoy quiero matar! Tengohambre y tengo sed. Quiero vino y joder.Otro: ¡Sangre! En tierra podremos. Tal vezmañana al alba. Tengo hambre y quiero carne. ¡Yoquiero una buena mujer! ¡Estoy harto del pescado!Silencio, ya nadie grita, todos reman en eldrakkar.Muchas noches frías en alta mar, cualquiera queno fuera vikingo afirmaría que no es una forma devida normal. ¿Cómo hemos llegado a vivir así?Un vikingo: ¡Poseidón! Llévanos a tierra por favor.Otro: ¡Neptuno, convierte esta agua venenosa quenos engulle en las gloriosas fuentes del Tíber!

Page 26: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

23

Vikingo religioso: Jesucristo nuestro señor,perdona nuestros pecados.Vikingo francés: ¡Libertad e igualdad! ¡Por laRepública vikinga!Vikingo nazi: Quien rece a Odín será lanzado porla borda, no dejaremos que los vikingos nosquiten los remos.Vikingo terrorista: Sin petróleo este drakkar nonavegaría.Jefe vikingo: ¡A callar y a remar!

Otro vikingo más

196. ULV EL JOVE ENSENYAELS ULLALSRemo amb els meus germans de sang pelscamins del mar buscant nous assentaments peral nostre clan. Em sento viu i el fred desertd’aigua brau i ferotge se’m clava a la pell em donavida. Quan el mar es desferma estic joiós ricd’alegria i por cavalcant amb el Drakkar per sobreles onades i la boira llavors veig clarament elnostre destí escrit per Odin sobre les esteles delmar.Hem tocat el còdols de la costa amb un sobullent sota els peus que presagia violència.Sento olor de terra fèrtil, potser es vessarà sang ies desfermarà la nostra fúria que es filla del mar ila terra, estic preparat no tinc por perquè emdiuen Ulv sóc jove sóc víking i ja ensenyo elsullals. He desenfundat l’espada i amb passosincerts per aquesta nova terra segueixo els delsmeus germans pregant a Thor.

Tir-na-noc

197. HINIR FLOTNAREm tallaré les trenes i me les lligaré a la cintura ipujaré dalt el foss perquè ningú no em senticridar. Cridar fins que la veu se m’enrogalli com lad’un noi i em pugui embarcar. Diu la meva mareque vaig a poc a poc, com les vedelles blanques, ique la primera sang encara m’ha de trigar. Tindrétemps d’arribar fins a Bretland i quan haguempujat riu amunt fins el poble de la meva mare,saltaré la primera del drakkar i avisaré la bonagent de Bretland que tornen. Que tornem. Perquèfugin i no acabin com la meva mare, una esclavaamb una filla vikinga. I quan els hauré avisat i ellscorrin pels turons escapçats de la nostra terraplana, jo em giraré i ensenyaré les trenes i, ni noini dona, ni víking ni bretona, no em podran matar.

Naxos

198. LA BOCA DEL DÉU DELMARI vam navegar mil dies amb les seves nits i eldarrer dia vam sentir un brogit mil vegades mésfort que el del Maelström. El nostre cavall de lesones, vaixell fidel, bèstia suada de salnitre, es vaencabritar entre l’escuma, i el drac de proa vabramar. Enrere, enrere! Tots els homes vam saltarals rems i tots com un sol cos ens hi vamdoblegar a sobre. Cop de rem, cop de rem, copde rem, les mans ensagnades i l’esperit ofegatpel fragor del remolí. Cada víking, cada esclau, itambé el capità i el savi Hama.L’abisme blanc, la cascada de la fi del món, bocaoberta i golafre d’Aegir, esquinçava l’aigua pervenjar-se de nosaltres, el més intrèpids iorgullosos dels navegants.Un silenci alb ens va abraçar. Havíem arribatmassa lluny pels camins secrets de la mar.Crabtree

199. EL COLOR DEL MAREl filo no reflejaba la luz, ni el color del mar, ni elrostro adusto de Olaf. De cuerpo grueso y suciometal, era la obra de un artista poco refinado. Elhacha de Olaf había nacido cuatro soles antes,cincelada por las llamas que ahora palpitaban enaquellos diafragmas. Tras la costa se perfilabanlas chozas, sin ningún tipo de cercado, ni unedificio que destacase sobre el resto: ¿acasocarecían de líder?Olaf se alzó y detuvo con un gesto a sus hersir.Bajó del drakkar y, empapado, se perdió entre laschozas, hasta que aquellas frágiles y encorvadas

figuras salieron a su encuentro. Un pueblo deancianos, desvalidos y fatigados. No dijeronpalabra, pero tampoco fue necesario.El filo no reflejaba la luz, ni el color del mar, nipalpitaba sangre. Así, el metal se hundió en lanieve y se consumió en la bruma del olvido.

Thorin XII

200. UNA PROMESAEmpujaron la barcaza juntos, con las manosdesnudas, mientras en sus ojos vacíos sepincelaba la esperanza. El fuego ardióconsumiendo el cuerpo de aquel que les dio cazadurante varios días. Yrsa bufó, perceptiblementeagotada, y siguió en cuclillas con el vientreinflado. Ulf permaneció inmóvil frente al mar, perosu mirada se perdía en el vientre de la mujer.Aquel niño era semejante a la llamarada que sealejaba hacia el horizonte acuoso: una promesa.Yrsa desplazó delicadamente los mechonesrubios enredados en su frente y ladeó la cabezahacia un lado, mirándole de soslayo. Suficientepara que advirtiera el brillo pálido de sus ojosclaros; la sonrisa rota, aunque hermosa. Ulfsuspiró, y tal vez ella lo hizo también. Lejos deallí, muy lejos de aquellas orillas, aún les dabancaza, pero nunca más volverían a ser esclavos denadie.

Thorin XII

201. EL PRIMEROHe alzado pesadamente los párpados. Ante mí seextienden regiones infinitas de bosque y depenumbra, de valles nevados y ríos helados.Desconozco cuánto tiempo ha pasado desde quetodo empezó, pero he visto cada tallo crecer,cada montaña formarse. Desde el principio, supeque era el primero. La soledad es mi capa y midestino, aún hoy, es permanecer.He alzado los párpados y he visto el mar a mialrededor. Fui condenado por los dioses,convertido en tierra. De mi carne y mis huesosnació vuestro mundo, Midgard. Un día cruzaréislas olas y sortearéis las caprichosa mareas.Seréis fieros, a la par que sabios guerreros, y lanavegación será vuestra ciencia y porvenir. Elcosmos será vuestra carta de navegación, lamortalidad vuestro regalo. Seréis recordados yolvidados, como ocurre con todas las cosas. Yofui Ymir, el principio. Permanezco, con lospárpados cerrados.

Thorin XII

202. EL TRAYECTO A NINGUNAPARTEEl drakkar navega como una serpiente sobre uncharco de sangre. Hemos lanzado por la bordalos cuerpos inertes de Melnir y Hakon. Murieronde sed antes que el hambre acabase con sucordura. Padre e hijo, juntos en un trayecto aninguna parte. Ojalá hubiéramos visto veniraquella tormenta, ojalá.Erland no deja de murmurar en voz baja, mirandofijamente el mástil partido mientras Hared y yomovemos los grandes remos a popa y estribor.Los músculos de mis brazos parecensuccionarse a si mismos con cada lento ydificultoso movimiento. Es como si mil finasagujas de hielo se clavaran en mi carne. A pesardel dolor, seguimos remando.Erland me mira, de espaldas a Hared, y murmuraalgo que no logro entender. Su único ojo derramauna lágrima para dejarse caer, como un pesomuerto, en el mar. Contemplo cómo se hunde y,luego, nos ahogamos juntos.

Thorin XII

203. ARDEMOSArdemos para renacer. Del fuego que convierte encera la carne y quiebra los huesos ennegrecidos,surge el abono de la nueva tierra. Tras siglos decruentas batallas, el Ragnarok llega a su fin y elmar apacigua la hoguera.Dagmar, la primera mujer, encuentra a Hildigrim.No hay conflicto, solo unión; no hay nada quepervierta los sentimientos desnudos que profesan

el uno por el otro. Y nacen otros, carentes deambición. Cazan y recolectan, aprenden ydescubren los frutos del océano. y el grupo seconvierte en colectivo, y el colectivo en sociedad.La ambición prende fuego y la división esinevitable. La jerarquía se establece: guerreros,nobles y reyes escriben el devenir. Surcan losmares para someter, y los hombres libren sedoblegan ante las estructuras de poder en cadacosta. Y, en un momento dado, aunque estamoshechos de agua, volvemos a arder.

Thorin XII

204. EL APODOLe decían «el vikingo» y ya nadie recordaba sunombre, ni se preguntaba nadie la razón de eseapodo. No se sabía de dónde había llegado, nicuando, y nadie se lo había preguntado. Y élnunca lo dijo.Sin nunca responder a otro nombre que no fuesesu apodo y sin acercarse a las gentes del lugarfue volviéndose uno más, una parteindisolublemente ligada a esa tierra lejana a laque había llegado, donde nadie nunca lo mirócomo un extraño, y donde se aceptó sin palabrasque él fuese el proveedor de pescado fresco quecada día llevaba a la costa tras largas horas desoledad pescando en aquel endemoniado río tanancho como un mar.Lo encontraron muerto en la playa una fríamañana de agosto.Le hicieron una pira funeraria en su propia barca ylo empujaron mar adentro. ¿Acaso no era unvikingo?

Julia

205. VAIXELL VÍKINGEl brogit era descomunal. Dret en tota la sevaalçada a la proa del drakkar, aferrat al monstruósdrac de fusta del mascaró, brandava ferotgel’enorme espasa. Les banyes corbades del cascdel capità víking tremolaven mentre rugia enardintla tripulació.Llampecs de llum i foc il·luminaven la coberta delvaixell. El caos era indescriptible.El fustam de la nau cruixia amenaçador a cadasotragada. Innombrables projectils omplien l’airedens i queien sobre els ferotges lluitadors que nitan sols se n’adonaven.Meravelloses cabelleres daurades emergiendessota els cascs d’un estol de belles valquíries,que saltaven entre esgarips enmig de la brutalbatalla. Les descomunals destrals aferrades alspunys, semblaven ingràvides mentre tallaven l’aireen cercles mortíferes. Un batec sord i profundd’un tambor retrunyia rítmicament.Era un espectacle magnífic i corprenedor.De ben segur, la carrossa del vaixell víkingguanyaria el primer premi del Carnestoltesd’enguany.

Sol

206. MELODIA INACABADADurant aquelles dates, els ritmes i melodiesèpiques eren esperades arreu de l’illa. Elspobladors de Skrudur sabien que tard o d’hora elsmúsics Víkings desembarcarien a les sevescostes i amb ells portarien emoció i una micad’esperança. La seva arribada era semprecelebrada amb menjar i beguda abundant, tot ique la resta de temporada haguessin de passarpenúries. Aquells músics navegaven per tot el mardel Nord però guardaven el seu millor repertori peranimar els habitants de la preciosa illa.La primera nit, es va preparar una gran foguera alsafores del poblat. El so de les ones, la negror delcel i el foc van crear una atmosfera màgica. Elcantant, amb veu profunda, va començar aentonar sons tribals i unes joves encoratjades vandansar descalces sobre l’escuma del mar.Amagat en una barca una figura obscura lesobservava amb un somriure inquietant.

Inge

Page 27: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

24

207. THOR!!! ¿POR QUÉ?Thor se enfadó con nosotros y golpeó su granmartillo contra el mar haciendo que las olasrompieran contra nuestras naves. Al amainar latormenta vimos que dos de nuestros barcoshabían naufragado y un tercero habíadesaparecido.- ¡Oh Thor! ¿Por qué nos castigaste así? ¿Porqué privaste a nuestros hermanos de morir conhonor en la batalla y de poder beber en el Valhallajunto a tu padre? ¿Qué hicimos? ¿Qué hicimospara enfadarte del tal forma? ¡Responde!

Cojonciano

208. UNDER WINDS OF STEELUnder a closer sky I ran untamed like the horse’smanes that give spirit to my nerves. Earth spirits,the lily-livered landvaettir, offered me iron cloves toharden the guts. What a lot of seas and unwaryvillagers stared my unearthly face! Myriads ofleagues my oak’s sturdiness reckons, thousandsof reckonings between my blondes skippers,skipping the blows and arrows - this death fromafar than The English Poet called outrageous andincited to take arms against the sea...I was an arrow floating in the sound of a wake, Iwas the awakening of a new world.Maybe I was the bearer of an unbearable unfairfate: quick-tempered greeedy adventurers. But itwas the Norna’s work, the Nordic folk and the seamade me, and I made, in exchange, the Vikingsand I gave to the waves a new rhythm of fear.Needless to say, Drakkar is my name.

Needles to say

209. ODIN I JÚPITEROdin: Ets un poca solta, tot el dia enxampantnoies per la platja... i a la teva edat.Júpiter: Guaita qui parla! A una cala boirosa dientque ve el llop i que s’acabarà el món. Fariesrondinar un bolet!Odin: És que tinc la responsabilitat de retardar lafi, encara que això de la responsabilitat no hi fagens per tu, clar, com que no moriràs pas...Júpiter: No, però em poden emprenyareternarment i no faig aquesta cara de pomesagres.Odin: Som dos vells, obsolets i caducs, és la fi,ho sé...Júpiter: El nostre caràcter és la mar d’onprovenim, germanàs ros i nihilista: és veritat queja no ens adora ni Cristo però pensa que hemsigut autèntics.Odin: Sí, quan els meus víkings i els teuslegionaris ens abandonaren, se’n varen anar enorris.Júpiter: I quan manàvem nosaltres no hi havia tantd’atur!

Juno embaraçada

210. VI KING’SEstava convençut que me’n sortiria. M’havien ditque aquests pallussos que viuen entre Tarraco iBarcino eran força crèduls i jo, com a boncomerciant, havia vingut fins aquí per vendre’ls lapoció «màgica» aquella que dona la força quasiinvencible als víkings i els fa valents en terra imar.Els hi he explicat com era el Vi King’s, el vi reial,digne dels escollits per Odin...Si ja sé que nosaltres no bevem vi. Era percol·locar la mercaderia amb més facilitat. Què coisaben aquests de cervesa, romanitzats com esta!Són curtets, us ho he dit.De primer sembla que s’hi interessen, però res.Diuen que per beure una cosa groga amb escumai bombolla delicada, que els doni força i, sobretot,alegria, el cava és una meravella. I se’m giren de cul.Desagraïts!! Mai sereu lliures i forts, com elsVíkings.

Joao Costa de Moure

211. BALDRNo suelo viajar a Dinamarca por una entrevista,sinceramente: no he tenido que salir antes deBarcelona. El hotel cerca de Strøget es comosalía en internet; he probado el smørrebrød

mientras paseaba por Købmagergade y he hechoun montón de cosas con la letra ø.La mayor eminencia sobre el mundo vikingo(según el friki de mi editor) está ante mí; en el pubRøde Roses de la calle Baldersgade. Me pido otroDanish Toddy. Ojalá no se note lo mucho que mela pela si sabe de lo que habla.- Me llamo BaldrY yo conozco un Baldiri que vive en Sants ¿secree que es especial? Dejo que siga a su bola.- Me llamo Baldr y soy el dios del valor de loshombres del norte, he inspirado hazañas vikingascubriendo con un velo de himnos el mar teñido desangre.¿Cómo responder a eso?

Danish Toddy

212. LA PESCAEinar se está lamiendo los labios impregnados desal marina, cuando un chapoteo insistente losaca de sus ensoñaciones. Sus músculos setensan bajo el peso de la criatura marina que lesservirá de cena esa noche al tirar de ella. Cuandoal fin logra sacar el pesado fardo del agua, Einarque comienza a maldecir, ve aparecer entre laespuma, los pechos de una sirena.La criatura sacude su escamosa cola, intentandozafarse de su captor. Einar llama a su compañeroy Kodran acude en su ayuda liberandorápidamente a la mujer pez que se aleja nadandosin mirar atrás. Entonces vuelven a echar la red alagua esperando con ansia otra captura con la quellenarse el estómago. Cualquier regalo de Odínserá bienvenido menos una sirena como esa y esque todo buen vikingo sabe que comer carne desirena trae mala suerte.

Fayna Bethencourt

213. 30 MAY 2014, THE NEWSHEADLINESTwo mummified bodies lying on a pyre, wrapped inwhat historians helping police have described as«Viking finery», were found on a boat off the coastof Girona. According to police biologists the logsused for the pyre are from trees typical of 8thcentury Nordic woodlands. No foul play issuspected but the police are baffled by the case..................................Death struck the two young people in the smallViking settlement soon after their arrival at thenew land following a long journey on perenniallystormy seas.The funeral pyre on the boat was readied, the twoyoung people in their ceremonial robes laid ontop, the pyre kindled, the boat pushed out to sea.Just then a thick fog enveloped the boat and itdisappeared from sight. As suddenly as it hadcome down the fog lifted, but the boat wasnowhere to be seen...

Pau

214. LA RONDALLA DE HARALDEscolteu i recordeu-ho per poder explicar-ho alsvostres fills i als vostres néts - va començarHarald dirigint-se als més petits de la vila - : Vivimen un lloc on terra endins, ni les pells de l’ósblanc et protegeixen del fred, i on vora el marl’aigua embat amb una força tal que les roques esdesplomen i els murs queden serrats. Un lloc ontres llunes abans i tres llunes després del sosticid’hivern s’omplen de penombra les nostres llars iel vent i el gel deixen la terra erma fins primavera imantenen varats els nostres vaixells. Per Odin,sortir de pillatge mar enllà amb els nostresdrakkars al primer desglaç no és un esplai, ésuna necessitat! - I tot seguit va ordenar quecarreguessin a la seva embaració aiguamel adojo, espases i provisions perquè a trenc d’albasortien a la mar.

H. Grass

215. LA NIEBLAHan descubierto nuevos territorios, saqueadovaliosos tesoros y perdido hermanos en elcombate. Sus veloces y hermosos drakkars lesllevan de regreso a Scandinavia, abandonadatiempo atrás. Humedad, soledad y maldiciones.

En el corazón la victoria se funde y combate conla melancolía.- Björn, ¿acaso Floki está riendose de nosotros?¿Dónde estamos? ¡Ni siquiera la piedra solarresponde! Suelta los pájaros. Ya debemos estarcerca de nuestra tierra - grita furiosa Shagarta.... «Legendarios titanes de sal, perecidos encombate, vuestros cuerpos surcan los mares.¡Por vuestras hazañas las imponentes puertas delValhalla se han abierto! Las valkirias cabalganhacia vosotros. Odín os espera».Las olas sacuden el barco. En la densa einquietante niebla se oyen graznidos de regreso.Esta vez son de los inmensos cuervos de tresojos de Odín. Se vislumbra Asgard entre lassombras. Resignados comprenden que el viaje haconcluído.... «¡Sed bienvenidos al banquete de Odín!»...

Segismuda

216. L’ÚLTIM VIATGELa nau avança amb desimboltura, arrossegada pelcorrent. Lliscant aigües avall segeix el curs del riuallunyant-se cada cop més dels marges, des d’onel poble acomiada, dempeus i amb llàgrimes alsulls, el darrer viatge de l’embarcació.

Els rems alçats, corones de flors embolcallant elmascaró de proa, roig i blanc al seu velam. Eldrakkar enfila solemne el seu destí. Enultrapassar el meandre desapareix rere la floresta,just en l’instant en que les flames iridescentss’enfilen per la vela i llepen el masteler. La pira onjau el rei crema ja completament. En perdre’s devista un sentiment de mancança colpeix el poble.Dona, fills, germans, súbdits, tots ells resenpregàries en record seu.Un cop a la desembocadura la nau surt a aigüesobertes. Amb voluntat ferma els déus guien elvaixell mar endins cap a l’illa d’Asgard, allà on elsherois descansen eternament.

Pancromatic

217. UN SEGUNDOConocía la muerte y ahora la sentía cerca. Estabapreparado porque era un vikingo y había exploradoese territorio muchas veces con sus hombres.Era fuerte y valiente. Reconocía la alerta de sussentidos, la fuerza de sus músculos en tensión,la implacable determinación del orgullo guerrero,la concentración absoluta antes de la batalla, lahelada calma de sus hombres, la espera de laorden de ataque ante el avance de los otros, losenemigos. ¡AHORA! y las espadas seacompañaron de gritos de guerra y lucha cuerpo acuerpo sin piedad.¡Qué rostro tan hermoso! y la vida se le fue por unsegundo de ternura.

Vikinga

218. L’ETERNA MALEDICCIÓUn corb, alliberat des de la coberta del drakkar,per orientar-los i trobar l’esperança de terra fermaen aquelles aigües inhòspites de més enllà delsud conegut.Un mal presagi, contingut en la negror brillantd’una ploma caiguda del cel, per prevenir elspescadors d’aquell poblat del desastre imminentque arribava per mar.Hores després, quan el bronze nòrdic es cansàde ferir la carn del sud, només la sacerdotessadel llogaret va quedar en peu sobre el terraensagnat. Venerava al nou Déu, però temia alsantics. Per això no li va ser difícil pronunciar lamaledicció.Sereu recordats, això no ho puc canviar! Però elsnéts dels vostres néts us veuran amb una llargacornamenta al cap, com dimonis que sou!I la mirada grisa de la sacerdotessa somrigué altrobar als seus peus el casc, despullatd’ornaments, que el Jarl havia perdut durant labatalla.

Quazet

Page 28: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

25

219. RECUERDOS DEL PASADOEl mar embravecido pugnaba en fiera batalla conel drakkar, pero los guerreros, alzando sus gritosque el viento engullía y tensando sus poderososmúsculos, sentados en los traveseros y remandoen agónica sintonía hacían danzar la ligera yrápida nave entre las enfurecidas olas delAtlántico.Horas después, al amanecer, entre volutas deniebla, Thor divisó tierra, se disponían adesembarcar rápidos y silenciosos. Leif, tocó unaúltima vez el peine hecho de huesos que llevabacuidadosamente colgado al cuello. Recordó cómopeinaba el largo y sedoso cabello de Bera por lasnoches, le parecía oír su risa suave en aquel fríoamanecer, calentando su alma, quería enredarseen su pelo, perderse en su mirada durante toda lanoche.Volvió a guardarlo cuidadosamente contra supecho y desenvainando la espada y el hacha,recordó una última vez su rostro mientras sumirada se tornaba fiera.

Anita

220. LLUNYANA GENT DELNORDEn un lloc recòndit d’Escandinàvia, de nomil·legible, es va concentrar un grup d’extraordinariséssers superiors per planificar el destí dels homesdel mar del Nord:- Els revestiré de coratge, i la companyonias’enfortirà en aquells bells i ràpids vaixells queempenyeran amb les seves forces i els seussomnis - va expressar dolçament Freyja.- Quant em divertiré entorpint-los els viatges! -presumí Floki.- Acceptaré entre els meus a aquells que mostrinel major valor i destresa en el combat - varespondre Odin -, i el valuós atreviment i desig deconeixement que també em van guiar. Quesolquin els mars, descobreixin territoris, gent,llegendes i tresors!Les llàgrimes es confonen amb l’aigua tèbia i grisdel matí. Només ha sigut un somni, però Noèliano deixa de pensar en les gestes d’aquella gentdel nord, coneguts guerrers i agosaratsnavegants. Oh, Odin, déu de déus, llarga vida alsvíkings!

Ramón

221. CUCARACHAS HUMANASLejos, en la ciudad, puedo ver el humo y el fuegoque bailan alrededor de las casas. La gente,como pequeñas cucarachas, corriendo sin rumbopara buscar lo que creen un lugar seguro.No lo hay.Incluso la cucaracha que ahora mismo tengo enfrente lo sabe. ¿La tiro al mar con un golpe deuña, o es con una patada de pie?Tampoco había salvación para ella. Ni aún sihubiese sido una verdadera cucaracha.Malditos mis compañeros que me han dejadovigilando el barco.«Hasta las cucarachas tienen más libertad queyo», pienso, antes de fijarme en lo que ven misojos.Pequeñas figuras en la distancia, nadan, lointentan, o se hunden en dirección al Drakkar.Huyendo. Hacia mí.- Al fin. - Digo mientras preparo mis armas. - Eshora de divertirse.Porque eso es lo que hacemos los vikingos:divertirnos con la muerte y la mar.

Angelfire

222. EL CAMPESINOPor un instante deja la guadaña y lanza unamirada fugaz al fiordo. Hace años que no lleganbarcos, tantos que ha empezado a temer quenunca regresarán. Ya no es joven. Lleva más deveinte años encargándose de la granja de suhermano, desde que murió, cuidando de sucuñada, de sus sobrinas. Nunca se ha casado, apesar de que el sacerdote le buscó buenospartidos: la viuda Astrid, la iracunda Gyda. Sólosiente un poco de soledad en las largas nochesde invierno. Antes se acercaba a su cuñada.

Imaginaba que era una esclava irlandesa, joven,hermosa. Sin embargo, hace ya mucho tiempoque dejó de interesarle su cuñada.Mira las negras aguas del fiordo. Imagina que unpoderoso drakkar se aleja, se adentra en losmares del sur, asalta ciudades maravillosas.Se sienta para afilar la guadaña. Contempla elheno ya cortado. Cadáveres de enemigos.

Razoc

223. HOLMGANGThorberg sonreía mirando la desierta playa dondesu idolatrado hijo Erik enfrentaría su primerholmgang. Ulf, su criado, meneaba la cabeza.- El viejo Kolbeinn es demasiado cobarde parapresentarse, pero ¿si envía algún amigo ofamiliar?- Me encargué de que no quedara en su familianadie vivo - le espetó Thorberg -. Y amigos...nadie soporta a ese anciano débil y amargado.Tampoco tiene dinero para mercenarios. Solo esedrakkar que pronto será mío.Cuando ya se iba a declarar njðingr a Kolbeinn,apareció ella. Hubiera sido una joven normal,incluso hermosa, si no hubiera vestido deguerrero. Ulf habló.- Mataste a toda la familia del hermano deKolbeinn, menos a aquel bebé, porque era niña.Pensé que tu ambición sería tu fin. Y resulta queserá aquel rasgo de bondad.Thorberg vio el odio y la determinación en lamirada de la mujer. Supo que su hijo iba a morir.

Brunilda

224. EL MALL DE THORDiluviava intensament quan el braç de Thor caiguéamb fúria tot espetegant el mall contra l’enclusa ifent saltar espurnes en forma de llamp, mentre untro eixordador glaçava la sang dels ferotgesvíkings. Porucs davant la força desconeguda delsdéus i la natura, guaitaven que no els caigués elcel damunt llurs caps, tot vogant lentament eldrakkar per les pregones aigües del fiord.I a la llunyania, la boira ja aclaria i la cortinad’aigua afluixava, deixant veure els alegres colorsde l’arc de Sant Martí als peus dels qual tots elsveïns del poblat s’atansaven a rebre llurs heroisdesprés de diverses setmanes d’absència en unaincursió en les terres Ànglies d’on arribaven ambun cobejat botí de tot tipus d’estris i esclaus.I aquest cop, Thor havia estat benèvol, permetentque els guerrers arribessin a casa sans i estalvis.

Frank Cisell

225. AMANECEREl repicar de las campanas anunciando la oraciónde Prima sorprendió al Hermano Adam durante supaseo matutino por la playa cercana almonasterio de Lindisfarne. Se arrodillópausadamente e inició su rezo mirando al mar. Elsol, que apenas había salido, y la densa brumamarina no le permitían otear en el horizonte conclaridad. Inspiró profundamente, cerró los ojos ydio gracias al Señor por su vida.Un sonido afilado, cortante, permitió al monje abrirlos ojos instantes antes de que el filo de un hachaarrojadiza se clavara en su cuello. Mientras lasangre manaba abundantemente y la vida se leescapaba por momentos, el religioso vio como undragón de madera se adentraba en la costa, confieros y bravos guerreros montados sobre sugrueso lomo. Emitía gritos incomprensibles defuria y odio.Él no lo sabía, pero su muerte fue el principio deuna era.

Colectivo Skavska

226. LA PELL DEL MARSILENCIOSAXop, rasss, fiuuu, ..., xop, rasss, fiuuu, ..., xop,rasss, fiuuu, ...- Suau, suau, amb els rems acaroneu amb forçala pell del mar com amb els dits la pell nua de ladona. Amb cada estropada a una, llisquem perboira i sense vent, pels solcs misteriososd’aquesta pell.

- Sí patró.- En pells desconegudes l’enrenou es castiga,que homes i monstres sempre paren l’orella.- Silenci.Xop, rasss, fiuuu, ...s, xop, rasss, fiuuu, ...ss,xop, rasss, fiuuu, sss.- Ens acostem al límit de la pell del mar, a terra.Suaus, Darrera estropada!Xop, rasss, fiuuu. Ssss.- Ara! Prepareu els morts lligats al seusumbilicals. Ancorarem a barbes de gat. Cieu auna.Prou. Voga babord. Prou. Quiets... Un mort, aramolt suau. Ara l’altre. Desembarquem. Deixem lapell bressol, els perills de la conquesta ensesperen aquí.

Ahir

227. VENGANZA VIKINGAEstaba amaneciendo y una débil y anaranjada luzse colaba en la estancia.Abrió los ojos al oír un ruido. Era la puertaabriéndose. No se había abierto en unos trecedías, eso creía, pero igual se equivocaba, sustreinta y cinco inviernos ya eran una pesadacarga...Lo agarraron por ambos brazos y lo sacaron deallí arrastrándolo.Lo arrojaron a los pies de un gran tronco de árbolcortado. Una muchedumbre silenciosa lo rodeaba.Podía oír el graznido de las gaviotas, sentía el olora mar.Fijó su vista hacia el oeste mientras le sujetabanel pelo y apoyaban su cabeza en la base deltronco.Vio el mar, infinito, azul.Con sorpresa vio que de aquel mar surgían unadecena de velas blancas.Sonrió, la terrible venganza vikinga caería antesus verdugos.La afilada hoja del hacha silbó y un golpe secosesgó su vida.

JB

228. MIRADA DE HIELOAcero contra acero. Cuerpo a cuerpo. La libertadpor la que tanto había luchado se le escapabaentre las manos. Maldito rey. No tenía bastantecon intentar desposarla con su hijo Alf queencima tenía que darle caza.Las compañeras de Alvilda se juntaron con ellajunto al mástil del Drakkar. Echó un ojo rápido. Enla proa sus hombres luchaban sin tregua, pero noresistirían mucho. La popa había cedido.Ese era su drakkar, al menos desde que se lollevó del puerto de su poblado para huir de sumatrimonio concertado dejando atrás su hogar.Por la amura de estribor aparece Alf.Rápidamente se lanza sobre Alvilda y de un golpecertero la desarma. Todo había acabado. Alvildase quita el casco y mira fijamente a Alf. Estequitándose el casco la mira. Alvilda siente uncosquilleo, no su libertad, pero su corazón cede.

Alf

229. MASCARÓNLoado seas, Njörd. Ni el más loco de mis sueñoshubiese soñado que aquel raquítico roble que fuise convertiría en este soberbio mascarón. Suavesgolpes de azuela fueron desbastando lasasperezas, hábiles cinceles y pacientes gubiastallaron mi soberbia cabeza. Soy Midgard, la granserpiente.Sé que surcaremos aguas desconocidas allendedel Mar de las Ballenas, protegeré lassingladuras, velaré el reposo de los guerreros yconquistaremos tierras en lejanos pueblos. Ya veolas aterradas caras de los que se han quedadoparalizados al verme, los que pueden correr huyendespavoridos gritando ¡Dios nos libre de losNormandos!Recogemos el botín y ponemos proa a casa.- Hemos debido de perder el rumbo, ¿dóndeestará este mar de aguas calientes y acantiladocircular de madera pulida? -- Sven, por última vez, deja de jugar con tubarquito y sal del baño.

Page 29: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

26

- ¿Están llorando las sirenas?, ¡No... es el malditoLoki riéndose!-

Gertrudis

230. MÉS ENLLÀ DEL FIORDGardar havia crescut escoltant les històries queels vells mariners explicaven sobre terres mésenllà del fiord. Parlaven de regnes càlids i fèrtilshabitats per homes febles incapaços de defensarles seves riqueses. Gardar també volia viatjar capa la posta del Sol, com havia fet Olaf, el seu pare.No l’importava morir lluny de casa com ell iretrobar-lo al Valhalla i gaudir junts de lagenerositat d’Odin.Va embarcar en el drakkar de Toki, un guerrerrespectat que era el primer en atacar i l’últim enabandonar la lluita. El seu era un bon vaixell, benconstruït i millor cuidat que navegava ambseguretat i només van trigar quinze jornades aarribar a les terres del mar càlid on la gent nosabia què era el gel. Quan va notar la calord’aquell Sol va entendre perquè els marinersmiraven el mar quan estaven massa dies a terra.

Alejandro

231. TIEMBLA PARÍSParís. Francia.Río SenaVerano del año 345 d.J.C.El último obstáculo que los separaba de París lotienen delante.Mucho camino han dejado atrás.El jefe marca una silenciosa señal y rápidamentetodo el drakkar se moviliza.Un centinela delante y otro atrás.El resto hace sitio en el centro del barco.No llevan provisiones porque pronto piensancomer en platos de oro y beber en jarras de plata.Arrían el enorme tronco que les sirve de palo parala vela.Lentamente, con pericia y habilidad el mástildescansa en el fondo del barco.Una maniobra inteligente que les permiteadentrarse en el continente siguiendo el curso delos ríos.Ya no siente la mordedura de los mosquitos.A otra señal se despliega el estandarte con elcuervo negro, brillante, en el centro.Algunos agachan la cabeza al pasar.Después del puente París.Odino está con ellos.

Lagarto

232. DRAKKAREn Björn posa la mà sobre el tronc de l’arbre.Escollir el primer dels molts que farà servir perconstruir el drakkar és una tradició. Cada cop ésmés difícil trobar-ne perquè, de tants drakkars queha construït, ja no queden arbres a la costa i hade caminar molt per arribar al bosc. No obstant,l’emoció de construir-ne un de nou l’empeny terraendins.L’època de les incursions és a prop i el drakkar had’estar llest. En Björn el sent bullir a través del’escorça de l’arbre, delint-se per sortir i acariciarles ones empès pel vent, mentre l’alè del mar inflala vela. Veu ja la suor en el front dels homes queremen amb energia; els tresors que els esperenmar enllà els hi donen forces. I sap que allà, al’altra banda del mar, pobles sencers tremolenpregant no albirar els vaixells víkings a l’horitzó.

Freya

233. TON I ELS VÍKINGSERRANTSDesprés d’una nit de tempesta, el Ton s’estàassegut a la platja quan d’entre les emboiradesones veu sorgir un vaixell d’aparença Víking. Lisembla increïble, però pot veure un estold’estranys personatges que treuen el cap per laborda, cridant mots incomprensibles i armats finsa les dents.Amb el mòbil els dispara un parell d’imatges.Marxa corrents cap on té la moto. Hi puja i es

posa el casc, de reüll els veu on trenquen lesones. Engega i surt rampant.0x0x0Mork, el vigia, ha vist algú a la platja. Era untemorós vilatà que ha fugit en veure’ls, cavalcantun curiós cavall folrat d’una rara armadurametàl·lica.Segurament s’han desorientat amb la boira,arribant a aquesta desconeguda platja, perdudade la Deesa Nerta. Els homes hauran d’anar perfeina carregant tot allò que càpiga en l’Snekkar, lafamília patirà si triguen en tornar a casa.

Home Fosc

234. EL PÒRTIC DE LES ONESLa mort del rei Harald en batalla ressona a bramulde corn pels regnes víkings. A trenc d’alba,reductes de joves varegs coaccionats pel nou tiràErik, volen fer perdurar l’estirp i exhaurir elsanglesos. Tot i el tràngol, salpen el drakkarprovocant un terrabastall. Remers furibundssituats a babord i estribord fan bolinejarl’embarcació.D’altra banda, pobles normands del sud estanavalotats front al pillatge i la devastació.Orientats per pedres solars, hissen veles i posenproa al vent rumb a Llevant mentre contemplenaquelles costes de sorra fina. Guiats pel mana dela cultura apleguen al Pòrtic de les Ones, on escombreguen erudits heterodoxos que liderats perOmix, transmeten missatges de ciència ihumanitats, en un argot popular. Cada dia elsseus fidels posen a cau d’orella els seus caragolsmarins per escoltar atentament, aquelles veusreflexives i eloqüents.

Mastotoni

235. SINFONÍA DE COLORESEN EL MARRegresaron a casa con el corazón hundido enaguas bálticas.A pesar de que parecía tranquilo cuando partieron,zarpar siempre acababa provocandoalucinaciones en uno de los guerreros berserker.Svenbörn y sus hermanos sabían que ni losdioses perduraban eternamente, y como las runashabían hablado, en esa ocasión honrarían demanera especial la memoria de los quefallecieran.Navegaban mar adentro, sabían que una letalsincronía les guiaba. De repente, el símbolo depoder de su clan, transportó a Svenbörn a unparaje idílico que era su lugar de protección.De nuevo estaba allí, así que depuso las armas.Durante un momento volvió a ver las orquídeassalvajes, las coloridas sonrisas del campo deSuecia, y justo antes de sentir un inesperadoacero atravesándole el tórax... recordó laspalabras de las nornas: «Tu último trago será lamiel de Yggdrasil, es el final que te prometimos».

Laura Martínez Rey

236. LOS CUATROELEMENTOSUna mañana cualquiera, en un mes y añocualquiera, los cuatro elementos deciden jugar (laeternidad puede resultar muy larga) a cual deellos es capaz de nombrar una cultura en la quesea imposible pensar si faltara alguno de ellos.Empezaré yo dijo el fuego, soy el de más edad,sé de un pueblo que en mí, encontraron la formade alcanzar la inmortalidad, forjar sus armas ycalentar sus hogares. En el que yo pienso, dijo latierra, obtenía de mis cosechas que loalimentaba, árboles con los que construían navesy minerales para sus armas. Aire y agua llevabanrato murmurando entre ellos, eran antiguoscompañeros y decidieron jugar unidos, sabemosde una, conocedora de mis formas fluviales ymarítimas dijo el agua, y junto conmigo, dijo elaire, recorrieron la mayor parte del planeta. Trasunas miradas de complicidad dijeron los cuatro alunísono ¡¡¡LOS VIKINGOS!!!

Lupe

237. EL DRAGÓNEs el octavo cumpleaños de Fionn cuando divisael barco en el horizonte, a medida que se acerca,observa el terrorífico dragón en la proa que pareceamenazarlo, pero no se mueve, no tiene miedo alos dragones.Cuando Egil llegó a la orilla chorreando agua entresus largas piernas embutidas en los pantalonesde lana, observó al niño de pelo pajizo queparecía desafiarlos. Bjorn, a su lado prepara elhacha, él no tiene piedad.El sol destella en el pecho del niño, Egil detieneel movimiento veloz de Bjorn, que incrédulo gritade frustración.Egil se acerca al niño en tres rápidas zancadas,una espectacular aguja de plata con cabeza dedragón sujeta su capa, sólo ha visto una igual entoda su vida. Egil cae de rodillas ante el niño, lamirada incrédula en uno, inocente en otro y elmismo y único color en ambos.

Anita

Page 30: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

27

Page 31: Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

28