1
Per citar aquest informe: Cer Migracions (2014): “Característiques
sociodemogràfiques, educació, mercat laboral i salut” working paper projecte “Fills
i filles de famílies immigrants a Catalunya: gestió de la interculturalitat per a la
cohesió social” Recercaixa 2011, disponible online a www.cermigracions.org
Working paper nº 11: Els joves amb
experiències familiars d’immigració en
l’àmbit del mercat de treball.
Projecte: Fills i filles de famílies immigrants a
Catalunya: gestió de la interculturalitat per a la
cohesió social (GICS) Recercaixa 2011
http://www.cermigracions.org/
2
En aquest working paper, a partir de les entrevistes
realitzades a joves d’origen immigrant, analitzem la seva
posició respecte al mercat laboral. Es tracta de joves que
majoritàriament han nascut aquí o hi han arribat durant la
primera infància i això marca les seves trajectòries
laborals, donat que l’explotació de les dades reflecteix
que configuren trajectòries similars a les que podem
identificar en la resta de la població de la seva edat. Així,
es tracta principalment de persones que majoritàriament
viuen encara amb les seves famílies i tenen una
experiència laboral curta. Donada la seva edat, la seva
incorporació laboral s’ha vist fortament marcada per la
conjuntura econòmica, la destrucció d’ocupació i les
elevades taxes d’atur juvenil. En primer lloc, presentem
les principals trajectòries laborals que hem identificat a la
nostra mostra; a continuació, analitzem quines són les
seves expectatives laborals i quines estratègies segueixen
per cercar feina; en tercer lloc, analitzarem la percepció
de les persones entrevistades en relació a la possible
discriminació laboral en relació al seu origen i, per últim,
estudiarem les vies del retorn i la reemigració com a
possibles estratègies per fer front a les dificultats laborals.
.
3
1. Trajectòries i perfils dels i de les joves amb experiències laborals
Entre els i les joves amb experiències laborals de la nostra mostra s’identifiquen tres perfils
principals:
a) Joves que treballen (dos casos).
b) Joves que treballen i estudien (nou casos).
c) Joves que havien treballat i que al moment de l’entrevista ni treballen ni estudien
(cinc casos).
No obstant, la circumstància més característica dels i de les joves amb experiències laborals
estudiats ha estat la compaginació dels estudis amb la feina.
A Espanya i Catalunya, les dades oficials demostren que entre la població estrangera – i també
entre la població jove estrangera –, les taxes d’activitat sempre han estat superiors a les de la
població espanyola. També les edats d’incorporació al mercat laboral són més primerenques
entre les persones no espanyoles. Aquestes estratègies de compaginació formació-feina
podrien ser també un factor explicatiu de la major activitat entre aquesta població.
2. Joves que compatibilitzen els estudis amb l’ocupació.
Els perfils de joves que treballen i que ho feien mentre cursaven estudis formals és
predominant a la nostra mostra. Aquest perfil s’ha identificat més entre les dones i entre les
joves procedents de Romania i Equador. Entre els joves que compaginen els estudis amb la
feina es poden diferenciar aquells l’activitat principal dels quals és l’estudi (joves que estudien i
treballen)1 d’aquells l’activitat principal dels quals és la feina (joves que treballen i estudien).
Les dades del Informe de Juventud en España 2012 (Observatorio de la Juventud, 2013) i la
Encuesta de Juventud 2012 (Observatorio de la Juventud, 2013) indiquen que el 12,2% dels
joves consultats principalment estudiaven i feien alguna feina mentre que un 7,9% va declarar
principalment treballar i, a més, estudiar. No obstant, aquests percentatges eres del 14,5% i
del 10,4%, respectivament, entre els joves d’origen immigrant. El més significatiu d’aquestes
dades és que entre els joves de procedència immigrant, la compaginació de feina i estudis s’ha
incrementat notablement en comparació amb les dades de 2008, quan el 2,5% va declarar
treballar i, a més, estudiar (7,8% entre els espanyols), i un 2,6% principalment estudiar i fer
alguna feina (6,6% entre els espanyols).
A Espanya, aquesta estratègia està feminitzada per al grup d’edat 16-29 anys, sent les dones
les que més compatibilitzen feina i estudis, tal i com indica l’EPA des del Primer Trimestre de
l’any 2005 (INE).
1 Alicia, Lucía, Verónica, Marta, Ana, Carla, Maikel
4
2.1 Joves que estudien i treballen (quan l’estudi és la principal activitat)
Entre els casos estudiats, prevalen els joves l’activitat principal dels quals és l’estudi, sent el
treball un complement.
Les raons per les que aquests joves opten per aquesta doble activitat són:
- Completar la renda familiar (tots ells viuen amb la seva família):
“A ver. Mi madre está sola aquí. Tiene 2 hijos, tiene una hipoteca. Imagínate
cuánto tiene que trabajar para pagar la hipoteca, para pagar la Universidad, que
hoy en día son 3.000 Euros; que es lo que pagué el año pasado: 3.400 Euros.
Entonces, siempre vamos muy apurados... y tal. Y bueno,... yo porque estoy
trabajando y ayudo; que es lo que... es la intención” (Trofink, 23 anys).
- Finançar els estudis superiors:
“Y ¿por que querías encontrar trabajo? O sea, lo necesitabas, veías que ya tenías
que trabajar para ayudar a tu familia, ¿no? un poco por qué decides ir a buscar
trabajo.
Sí. Para poder pagar los estudios también. Porque ya el Grado Superior es... la
matrícula es cara, y...” (Lucía, 19 anys).
“Sí, estoy fines de semana; estoy a media jornada. Bueno, cobro menos de 400
Euros, pero bueno, para la faena que se hace tampoco... Y bueno, estoy
acabando la carrera. Me tengo que pagar ahora, en Enero, el título y lo que me
falte de la carrera; que son casi unos 500 Euros. Y nada, hasta ahí.” (Carla, 22
anys).
- Adquirir experiència laboral. Formació a partir de les pràctiques laborals o beques:
“Entonces ella nos explicó ‘mira, que hay becas, que salen las solicitudes, que
podéis solicitarlas y tal...’, y claro, y ella como a que nos lo introdujo y ya está.
Y con una amiga dijimos ¿sabes? ‘yo quiero, yo quiero hacer algo de esto’.
Porque te pagan y tal; tampoco es tanto, pero o sea, no sé, involucrate en cosas
de estas, ¿no? [...] Y es beca... era beca de ayuda a la profesora” (Marta, 21
anys).
- Emancipació, independència, autonomia:
“[...] ¿nunca has necesitado trabajar para pagarte los estudios, por ejemplo?
No. Bueno, lo que gano con mis primos [fent canguratges] son para gastos, por
ejemplo, para salir el sábado, o para ir al cine.
Para tus gastos.
Sí. No, para los estudios, no.” (Alicia, 18 anys).
5
“Sí. Y entré, y bueno... me iban llamando en días sueltos; no era a diario, pero
bueno, voy. Para mí es importante, porque así voy espabilando un poco y no
estoy de ‘los gastos para mis padres’.” (Ana, 21 anys).
2.2 Joves que treballen i estudien (quan el treball és la principal activitat)
Dins la mostra analitzada existeixen dos casos on la principal activitat és la feina (Alejandro i
Trofink). En els dos casos es van abandonar els estudis per incorporar-se al món laboral –
seguint una trajectòria pròpia de la classe obrera – i, passat un temps, s’incorporaren de nou a
l’educació formal i reglada:
“Porque... Empecé a trabajar porque no estudiaba; porque no estudiaba lo
suficiente, ¿no? Entonces, cuando llevas ganando dinero, le vas pillando ¿no? el
gustillo al dinero.
... al dinero.
Entonces, cuando volví... cuando me echaron y tal, bueno, tenía el paro.
Entonces tenía dinero, y podía estudiar, ¿no? Estaba satisfecho ¿no? de... Y
claro, se te acaba el dinero, y es difícil ¿no? también, la situación de mi madre.
Entones, quería ver, que por lo menos cubrir mis gastos, ¿no?
... tus gastos, por lo menos.
Entonces claro, por eso quería trabajar mientras estudiaba, y tal, aunque fueran
los fines de semana.
Y aquí era en la obra, entiendo.
Sí.” (Trofink, 23 anys).
Ambdós casos comparteixen també el fet d’haver compaginat estudis i feina abans de deixar
definitivament el estudis:
“Otra cosa que esto... los 3 años de trabajar, en construcciones; trabajar en
construcción es lo peor que hice hasta ahora, y acabé bastante mal de salud,
entre comillas... tengo la espalda bastante mal. Y ya dije ‘yo no quiero trabajar
nunca más de un oficio así... de un oficio donde tenga que hacer fuerza’... y
‘prefiero hacer una fuerza mental, antes que una fuerza física’.” (Trofink, 23
anys)”.
En els dos casos, els efectes de l’atur van fer possible la reincorporació a l’educació formal. En
el primer cas (Trofink), l’experiència laboral en un sector poc qualificat i manual de la
construcció, juntament amb el context d’atur, marquen el punt d’inflexió en la seva trajectòria
educativa, que no laboral. La reincorporació al món laboral mentre torna a estudiar es dóna al
mateix tipus de feina, que més tard canviarà per una feina de cambrer.
En el segon cas, l’entrada al món laboral està relacionada amb les pràctiques laborals, que li
proporcionen una feina estable a la mateixa empresa de pràctiques. També els efectes de la
crisis en la reducció de les hores de treball marquen el punt d’inflexió per tornar a compaginar
6
feina amb estudis. Per tant, aquí es reconeix un efecte de la parcialitat de la jornada laboral en
la possibilitat de continuar formant-se.
També l’expectativa laboral, en aquest cas, és poder dedicar-se a una feina relacionada amb la
seva formació, millorant les seves condicions laborals.
En definitiva, i com ens recorda Cebrián, et al. (2000:4), les decisions laborals i formatives
estan relacionades amb el cost d’oportunitat que comporten. En el cas dels estudiants, com
major sigui el salari-hora i l’oferta laboral, major serà el cost d’oportunitat de continuar
estudiant, especialment entre les classes treballadores. Mentre que, front una situació de
baixos salaris i molt poques possibilitats de trobar feina, com seria la situació actual, els joves
opten per perllongar el seu procés formatiu.
2.3 Factors macro i micro que afecten a la compatibilització feina-estudis.
Com hem mencionat, les decisions respecte a la compatibilització de feina i estudis estan
fortament influenciades pel cost d’oportunitat que per a les famílies representa que els fills
continuïn estudiant. Responent a factors de caire microsocial que afecten a les trajectòries
educatives i laborals d’aquest joves, la major part de les famílies d’aquests joves pertanyen a la
classe treballadora, amb capitals culturals i econòmics baixos i mitjans. Els nivells de renda de
la llar i les expectatives educatives dels pares, conformades en gran mesura pels capitals
culturals, determinen les probabilitats de compaginar els estudis amb la feina. Per altra banda,
és molt probable que influeixi la cultura del treball poc qualificat pròpia de les classes obreres
a les que pertanyen la major part d’aquest joves.
Entre els joves entrevistats s’aprecia que l’entrada al món laboral es va produir a edats molt
primerenques, entre els 16 i 18 anys, o inclús abans dels 16 en algun dels casos. Aquest fet
coincideix amb les dades de la EPA, que mostren com la incorporació al mercat laboral dels
joves estrangers es produeix abans que la dels joves espanyols. A la llum del treball de Palacín
(2005) podem interpretar la incorporació precoç en feines semiqualificades com un
comportament propi també de les classes obreres.
En el casos analitzats, es tracta de feines caracteritzades per la informalitat, la temporalitat –
vacances, caps de setmanes, dies esporàdics –, les jornades reduïdes – mitges jornades – i la
baixa qualificació requerida. Aquestes feines eren les que els permetien compaginar els estudis
amb una activitat laboral.
Les diferències de gènere marquen el tipus de feina en el qual es produeix la incorporació
laboral d’aquests joves, predominant entre les noies la cura d’infants, la neteja i l’hostaleria, i
entre els nois, les feines relacionades amb la construcció i també amb l’hostaleria.
La precoç incorporació al mercat laboral contribueix també a reproduir les desigualtats de
classe i gènere en les trajectòries laborals, caracteritzades per treballs amb condicions més
precàries, informals i menys qualificats.
La necessitat en alguns casos, la tria en d’altres, de compaginar feina i estudis precaritza molt
més la situació laboral d’aquest joves en un mercat laboral ja de per si precari. En aquest
7
sentit, l’últim Informe de Juventud de España, 2012 (Observatorio de la Juventud, 2013),
identifica les següents situacions contractuals entre els joves:
o Un 24,9% de joves assalariats que tenen l’ocupació com a activitat principal tenen
contractes temporals, enfront d’un 73,8% que gaudeix de contracte indefinit.
o L’afectació de la temporalitat, però, és desigual segons les característiques
sociodemogràfiques dels joves. Les dones estan més afectades per la temporalitat
contractual (29,0% de les joves i 23,4% dels joves).
o La franja d’edat marca diferències importants: un 82,7% dels joves d’entre 30 i 34
anys gaudeixen d’un contracte indefinit, percentatge que dobla les dades dels joves
d’entre 16 i 19 anys i que segueix una tendència creixent al llarg de tot el període
que abasta la joventut.
o A més, els joves autòctons amb contracte indefinit són un 76,4%, mentre que els
joves nascuts a l’estranger amb aquest tipus de contracte són el 58,9%.
Un altra situació diferent és la de les experiències laborals relacionades amb pràctiques
professionals remunerades o beques de col·laboració, que tenen un caràcter formatiu. En
alguns dels casos, es van convertir en una via d’accés al mercat laboral:
“He comenzado, cuando hice las prácticas del Grado Medio de electricidad, en
una empresa que era de Cubelles, y...[...] El siguiente trabajo pues... ha sido aquí
en Vilanova, en la empresa esta de construcciones; también hice las prácticas. Y
luego, me quedé también” (Alejandro, 22 anys).
En general, els joves que treballen i estudien perceben les seves feines com provisionals,
transitòries cap a feines relacionades amb la seva formació. Es tracta de joves que encara no
han realitzat la transició del món educatiu al món laboral i que tenen expectatives
professionals qualificades.
Les seves metes laborals es fixen en l’obtenció de treballs relacionats amb la seva formació. De
fet, si considerem que les trajectòries estan construïdes per transicions o canvis, aquests joves
continuen estudiant com a activitat principal, i vivint amb els seus pares i, per tant, no
gaudeixen ni d’independència econòmica ni familiar.
Igualment, el factor macrosocial que més impacta en les trajectòries d’aquests joves és la
situació econòmica del país i les famílies així com el mercat laboral, que els empeny a
continuar formant-se i retardar l’entrada al mercat laboral qualificat i estable.
Per altra banda, s’ha de considerar els possibles efectes que la compaginació dels estudis amb
una feina pot tenir sobre el rendiment escolar i com això pot afectar les seves trajectòries
educatives i probabilitats de millorar les seves condicions laborals.
8
3. Joves que han finalitzat o abandonat els estudis i que treballen (dos casos)
A la mostra trobem dos casos de joves que només treballen. Totes dues havien finalitzat cicles
mitjans de formació i en algun moment havien compaginat els estudis amb feines informals,
com cangurs o similars:
“Yo diría que a los 14, 15 años, más o menos; pero nada, cosas de niñera, de
cuidar niños, conocidos. Y después, bueno, continué estudiando en el Instituto
hasta... también en esa época hacía de frutera, los fines de semana, también... Y
luego, al finalizar la ESO, pues me apunté al Grado Medio; mientras que
estudiaba, pues trabajaba en una panadería, que era panadería-cafetería, las dos
cosas a la vez.” (Maja, 23 anys).
“Vale. Sobre el trabajo, no sé si me puedes comentar un poco sobre los
diferentes trabajos que has ido haciendo... después de acabar la ESO. No sé si
durante la ESO ya ¿hiciste algún trabajo?
No, porque ya entonces, con mis tíos empecé a trabajar...
Ah, ¿con tu tío?
Sí
¿Después de...? A ver, ¿cómo fue? Acabaste la ESO...
Aquí, aquí empecé ya a trabajar... en la zapatería. Entonces,... en una zapatería...
En la zapatería, sí.
Y ¿qué más ha hecho entonces?
Y después fui a hacer de limpieza, con una empresa. Y luego ya pues, no sé,
cuidando a los niños... hasta el día de hoy. O sea, cuido a los niños y hago
limpieza” (Stephania, 23 anys).
En el cas de Maja (23 anys), la seva formació com auxiliar de clínica li va permetre incorporar-
se al sector sanitari amb un contracte fixe, fet que fa que valori molt positivament la seva
experiència formativa prèvia. En aquest cas, les expectatives a curt termini són les de
continuar formant-se i treballant alhora en el mateix sector. El punt d’inflexió en la seva
trajectòria laboral va ser l’obtenció de l’acreditació com auxiliar.
Mentre que en l’altre cas, la trajectòria laboral es dóna en la informalitat i precarietat pròpia
del sector de les treballadores de la llar.
9
4. Joves que havien treballat i que al moment de l’entrevista ni treballen ni
estudien
El perfil de joves que ni treballen ni estudien s’identifica molt més entre els nois (només dos
casos de noies) i de procedència marroquina (només un cas d’un noi equatorià). Aquest perfils
s’han trobat quasi tots – menys un – a Badalona.
Entre aquests joves és on més clarament s’observa l’impacte negatiu dels factors macrosocials,
com ara l’estructura del mercat laboral que penalitza molt més als joves i, especialment, als
poc qualificats, i el microsocial, com la classe social.
Les dades sobre mercat laboral i joves ens indiquen clarament com els grups més penalitzats
per l’atur són els joves i les persones estrangeres. Entre aquest grup, encara que hi un cas amb
nacionalitat espanyola adquirida, la resta eren estrangers. Si més no, no es va al·ludir a la seva
situació administrativa com un obstacle.
Es tracta de joves que havien treballat però que la seva activitat es va veure interrompuda
degut a la crisi i l’atur. L’absència d’ingressos i la situació econòmica familiar no els permet
tornar a la formació reglada. Dos nois i una noia havien fet pràctiques laborals, un quart cas,
havia treballat al seu país d’origen i un cinquè com a treballador manual a Mercabarna. Entre
aquest perfil existeixen diversitat de situacions, si més no s’identifiquen alguns elements
comuns en les seves trajectòries:
- Baix nivell de formació: estudis primaris, estudis secundaris obligatoris i només un cas amb
un cicle mitja de formació.
- Incorporació al món laboral a través de pràctiques formatives que no tenen continuïtat. En
algun cas aquesta ha estat l’única experiència laboral:
“Vale, y ahora pasamos a trayectorias laborales. Me has dicho que no has
trabajado nunca, pero sí que has hecho prácticas. En las prácticas ni te pagaban,
pero era lo más parecido a un trabajo, ¿no?
No. Como yo estuve haciendo prácticas en el EINA, pero no me daban... no”
(Yasmin, 21 anys).
- Treballs poc qualificats i manuals (cuidadors, electricistes, cambrers, construcció, etc.).
- Irregularitat contractual:
“Bueno, la verdad es que aún no tengo ningún contrato... Todos los trabajos que
he hecho han sido en negro; no... El único contrato, bueno ‘contrato’, por
decirlo,... de prácticas; el único papel que... Pero ya todo lo demás así en negro;
no...” (Pablo, 21).
-Temporalitat.
El cas de Misteriosa (26 anys) és l’únic on s’havia donat transició al món adult i que comptava
amb la seva pròpia família i fills. Els factors microsocials, com ara cuidar dels fills i la seva
complicada situació familiar i econòmica, són assenyalats com elements que expliquen que no
10
estigués ni formant-se ni treballant. És una trajectòria que reprodueix clarament la classe
social d’origen treballadora.
Les expectatives laborals d’aquest perfil són molt més baixes, especialment condicionades pel
context de la crisi i la seva baixa formació.
5. Eines per la cerca de feina i expectatives d’inserció laboral
5.1 Expectatives d’inserció laboral
Malgrat les dificultats de l’actual conjuntura del mercat laboral i les dificultats que enfronten,
els joves d’origen estranger entrevistats són optimistes respecte les seves opcions d’integració
laboral a mig termini:
“Pues... yo creo que con trabajo. Si todo sale bien, con trabajo. Ya estudiando...
no creo. Si estudiarías a lo mejor serán los 2 o 3 años siguientes más, pero no
creo siga mucho más. Pero sí con trabajo, y espero que independizada; espero.”
(Paula, 21 anys).
“En el... bueno, el Grado Medio es una buena oportunidad, porque desde aquí
tienes que hacer unas prácticas, al final, y eso, pues puede ser una buena salida,
para encontrar trabajo, y no sé... ya está.” (Cristiano, 18 anys).
“En 5 años espero estar ya trabajando en entidad financiera, no sé si bancaria,
financiera o lo qué sea. Sí, trabajando ya, supongo que trabajando.” (Maikel, 20
anys).
Especialment aquells que en l’actualitat estan estudiant, ja sigui a la universitat o en formació
professional, confien que en un futur aquesta formació els servirà per trobar una ocupació. Tal
i com reflecteixen les xifres, les persones joves estan aprofitant la crisi per ampliar els seus
estudis, amb la confiança que això els permetrà una millor incorporació laboral en un futur:
“Claro que sí. Hay gente que dice ‘bueno, y ¿para qué...?’, y más ahora, con La
Crisis, ‘y ¿para qué voy a estudiar? si es que no voy a encontrar trabajo. Mira,
hay gente con estudios’. Yo no pienso así. Yo pienso que todo lo contrario, que
hay que seguir formándose, formándose, formándose... ¿por qué? porque más
aun ahora con la Crisis la gente se sigue formando. Tú, si te dejas de formar,
llegará un momento en que habrá 100 más a tu lado, que tendrán Empresariales,
tendrán muchas más cosas, y tú te quedarás abajo del todo, y cuando venga el
boom del trabajo otra vez, te quedarás por debajo de muchas personas. Yo
considero que hay que seguir estudiando, y todo lo que se pueda, estudiar,
estudiar, idiomas, lo qué sea.” (Carla, 22 anys).
“Pues, me veo bien, con los estudios buenos, y supongo que con otras puertas
que se me abrirán. Me veo mejor que ahora.” (Ana, 21 anys).
11
De fet, algunes persones entrevistades encara no han buscat feina mai perquè tant ells com la
seva família consideren que, mentre no sigui estrictament necessari, és preferible no treballar i
centrar-se exclusivament en els estudis:
“Porque... primera, he estado estudiando casi siempre. Segundo, nunca lo he
necesitado. Y tercero, mi madre siempre me lo ha dicho ‘si no te hace falta, de
momento no trabajes’.” (Paula, 21 anys).
No obstant, en alguns casos sí que s’aprecia desànim respecte les possibilitats laborals actuals,
apareixent inclús el desànim que deriva en inactivitat laboral. Així ho reflecteixen les següents
cites:
“No. Desde... la verdad es que siempre he escuchado ‘siempre voy y llevo
currículum, no sé qué... pero no me han cogido’. Bueno, suerte. Por eso no
busco, porque no... sé que no voy a encontrar” (Mar, 19 anys).
“Mira, yo lo he hecho por Internet y voy echando currículums, pero es que ya
llega un momento que he dicho ‘mira! si tengo que encontrar un trabajo, ya me
llegará’. Porque de tanto que he buscado y no he encontrado, he dicho ‘ya me
llegará’.” (Alegría, 20 anys).
Tal i com és habitual en la població jove, es troben amb les dificultats que origina la manca
d’experiència, veient-se immersos en un cercle en el qual se’ls demana una experiència que no
poden adquirir si no tenen accés al mercat laboral:
“A ver, iría echando currículums en cualquier parte, pero ahora el problema es
que te piden experiencia... Claro, si no te dejan empezar a trabajar ¿cómo vas a
tener experiencia? Y es eso... es como a que te desesperas siempre; es que...
vamos...” (Noa, 18 anys).
5.2 Estratègies de cerca de feina
Respecte les estratègies de cerca de feina destaquen dues vies principals d’accés a la feina: les
xarxes informals de familiars i amics i els convenis de pràctiques de diferents organismes
educatius.:
“El primero lo encontré, bueno, por el colegio y esto... y el último por enchufe.
Ahora mismo sin enchufes la cosa está muy complicada” (Maikel, 20 anys).
Les xarxes informals de familiars i amics, tal i com s’havia assenyalat al marc teòric, són la
principal via d’accés al mercat laboral, ja sigui aquest formal o informal. Les persones
entrevistades confien en aquesta via a l’hora de cercar feina, i és a través de familiars o
coneguts que la troben, ja sigui cuidant infants, en el món de l’hostaleria, de la construcció o
en altres àmbits. En les trajectòries laborals dels entrevistats es repeteixen tant casos en que
les persones han treballat directament per algun familiar com altres en què han treballat en la
mateixa empresa en la qual algun familiar, com ara pares o germans, treballen habitualment:
“Lo de niñera era sobretodo,... las madres de los hijos que son compañeros de
clase de mis hermanos; porque yo tengo 2 hermanos. Entonces claro, de verme
12
que voy a buscar a mis hermanos, tal... pues fue así. A raíz de eso... de que me
decían ‘no sé qué, ¿que me lo cuidarías este fin de semana?’ o ‘yo por la tarde
trabajo, ¿te quedarías con ellos?’; más o menos así” (Maja, 23 anys).
“Bueno, pero ya ves tú, 4 cosas, eh! He estado en el negocio de mis padres, en la
panadería; sí que estuve del 2006... no! ¿hasta el 2006? No sé de qué año hasta
qué año... 3 años, creo que fueron... 2006 a 2008” (Alegría, 20 anys).
“Pues, todos por mi madre. Porque ella trabajaba... trabaja en el chiringuito, en
la panadería, y todos fueron por ello; más que nada… El tren turístico conocía al
dueño. Y en la lavandería, pues lo mismo; fue... era familiar, digamos”
(Catherina, 20 anys).
D’altra banda, moltes de les persones entrevistades s’han incorporat al món laboral a través de
convenis relacionats amb la formació professional o ocupacional. Així, sovint l’accés a la feina
es produeix amb contractes de pràctiques no remunerades o amb remuneracions simbòliques
vinculades a programes de qualificació inicial o a cicles de grau mig o superior. En alguns casos,
la vinculació amb l’empresa té continuïtat amb posterioritat a la relació de pràctiques, de
forma més o menys informal:
“El siguiente trabajo pues... ha sido aquí en Vilanova, en la empresa esta de
construcciones; también hice las prácticas. Y luego, me quedé también; me han
dicho ‘mira, no te podemos hacer el contrato, porque para 3 meses lo que te
vamos...’, o sea, me han dicho desde el principio ‘si quieres venir, serán 3
meses; no serán ni un año ni nada. Pero, para 3 meses no te podemos hacer un
contrato, porque bueno... nos sale...‘ bueno, que dicen que sale cara la Seguridad
Social, ¿sabes? tal... Y yo lo he aceptado, porque tampoco no tenía otra cosa en
ese día, y aparte era verano; tampoco... Y bueno, aquí he estado también 8 horas
trabajando diarias, hasta cuando llegó Septiembre... se acabó” (Alejandro, 22
anys).
“Y luego, pues ahí en Vilafranca, cuando terminé las prácticas, mi jefe me dijo
‘bueno, pues, si es que no encuentras nada, yo, hay un par de días y un par de
semanas, que necesito que nos ayudes, y cuando lo necesito te llamo y si quieres
te vienes’, también” (Bayron, 19 anys).
Algunes de les persones entrevistades que estan cursant estudis universitaris estan realitzant
feines en condició de becaris, per exemple, a la universitat o a la biblioteca municipal. És en
aquests casos en els que trobem processos de selecció més formals, com ara ofertes
públiques, entrevistes formals, valoració del CV o l’expedient acadèmic, etc.
Les persones entrevistades afirmen haver seguit altres mecanismes per cercar feina, com ara
l’ús de webs específiques, les ETTs o l’entrega en mà de CVs. No obstant, assenyalen la
inefectivitat d’aquestes vies en el context actual:
“Pues, estuve... busco en la INEM, busco en Internet, a través, como te dije, de
Bienestar Social, dónde estuve haciendo el cursillo tenían también un espacio
para buscar trabajo y te bu... Antes, te decían ‘oye, que hay una oferta de trabajo.
Llévate el currículum, y vete a tal sitio a tal hora, y tal hora’. Pues ibas, te hacían
la entrevista, y al rato te cogían. Ahora ya es distinto, porque la entrevista, y
13
luego no te llaman... ya... Un poco difícil ahora que antes; antes era más fácil
encontrar un trabajo” (Misteriosa, 26 anys).
“Cuando busco trabajo nunca quiero dejar el currículum, ¿no? de decirle ‘mira,
te dejo aquí el currículum’, no. Intento siempre hablar con el encargado, o con el
jefe, con el tema de que te deje, porque si ven que eres rumano [fa un gest de
que no els quadra]... prefieren antes a un español, ¿no? o un catalán, antes que...”
(Trofink, 23 anys).
Seguint la línia de Trofink, Carla, també d’origen romanès, es pregunta si pot ser la
discriminació envers el seu col·lectiu la causa que aquestes vies més impersonals no donin
fruits:
“No. Lo que sí he enviado currículums por tipo InfoJobs, y todo eso. Pero no he
tenido... La verdad es que he procurado en todo momento poner que no soy
rumana, porque... la mayoría de currículums que doy no me llaman, y no sé si es
por eso, o por qué es. Porque tengo una amiga que también deja currículums,
muchos en InfoJobs, y no para de hacer entrevistas. Y yo no he ido ni a una
entrevista, hasta ahora. No sé si es por eso, o por qué es, pero he tenido muy
mala suerte a la hora de dejar currículums” (Carla, 22 anys).
Finalment, cal destacar com a estratègia d’inserció laboral, la implicació en entitats de caire
voluntari. Així, és a través d’entitats en les que alguns han fet de monitors o entrenadors que
posteriorment han treballat de forma remunerada:
“Bueno, aquí hay un Esplai y un CAU. Entonces nos daban a los monitores del
Esplai y del CAU, nos dan el Casal. Primero nos contratan a nosotros, y luego,
pues si se necesita gente, contratan a gente de fuera. Pero nosotros, como
hacemos voluntariado, durante todo el año; entonces, nos compensan de esta
manera.” (Verónica, 21 anys).
“Jo quan vaig anar a entrenar com a jugador al Roda, vaig estar entrenant un any
allà, i a l’any següent... bueno, l’any que vaig estar jo no van poder formar a un
equip de petits, però l’any següent ja van fer equip, que són de 6 o 7 anys, i
anaven 8 i 9, que són benjamins, i necessitaven entrenadors, i van agafar del
juvenil, on jugava jo, a jugadors per a entrenar petits.” (Pepito, 18 anys).
5.3 Els dispositius públics d’ocupació
Quant als dispositius públics de cerca de feina, tal i com s’assenyalava al marc teòric, destaca
d’una banda l’escàs coneixement i ús dels serveis disponibles, i d’altra banda, la consideració
dels mateixos com a altament ineficaços. La majoria dels joves entrevistats no coneixen
dispositius públics de cerca de feina o en tenen referències molt indirectes i, per tant, no tenen
formada una valoració dels mateixos.
Algunes persones mencionen l’OTG, però consideren que no serveix per trobar feina:
14
“Fui a apuntarme en el Paro, y decir más o menos lo que estoy buscando. Y me
dijeron ‘bueno, si te necesitan y tal, como Auxiliar de Farmacia, o en fines de
semana, ya te llamarán’. Pero nada” (Maria, 21 anys).
Entre les persones entrevistades que sí que han fet ús d’algun d’aquests serveis, apareixen
dues valoracions contradictòries. D’una banda, aquells que els consideren altament ineficaços
i, d’altra, aquells que consideren que sí que són útils, ja sigui per obtenir informació d’ofertes
de feina o bé per rebre formació en aspectes que indirectament puguin contribuir a la seva
incorporació laboral, com ara aprendre a confeccionar un CV, ofimàtica, idiomes o cuina:
“Pero sí recuerdo que cuando yo estudiaba en la Papelera, había gente que
entraba y salía; o gente conocida ‘y ¿qué haces por aquí?’, [i ella contestaba]
‘nada, que estoy apuntada aquí a la bolsa de trabajo, y he venido a ver si salen
algunas ofertas’. Pero nunca nadie me ha dicho ‘he conseguido trabajo a través
de la Papelera’, eso nunca lo he escuchado” (Paula, 21 anys).
En relació al grau de coneixement dels dispositius municipals d’ocupació, la variable territori
apareix com a rellevant, donat que en els casos del Baix Penedès pràcticament totes les
persones entrevistades coneixen de forma més o menys directa algun dispositiu municipal,
mentre que en el cas de Badalona la majoria no en saben mencionar cap.
Concretament, les persones entrevistades a El Vendrell mencionen l’EINA (Servei d’Ocupació
de l’Ajuntament del Vendrell) o La Paperera (Ajuntament de Vilanova i la Geltrú). Malgrat que
en l’actualitat aquest últim ha desaparegut i és l’IMET (Institut Municipal d’Educació i Treball)
qui n’ha assumit les funcions, les persones entrevistades s’hi segueixen referint amb aquesta
denominació. No obstant, els reconeixen més com a dispositius formatius que no com a borses
de treball:
“He ido a la... bueno, he ido a la papelera, y de ahí me han llevado al, bueno... y
ahí sí, me hice un currículum, y iba mirando ofertas; podía ir cada, cuando
quería mirar ofertas por Internet y todo eso, y las que habían ahí. Pero no
encontré trabajo, por ahí no encontré nada” (Catherina, 20 anys).
6. Discriminació i obstacles en l’accés al mercat laboral
Partint del marc teòric, un dels aspectes que s’han abordat, durant les entrevistes realitzades a
fills i filles d’origen immigrant, és la seva percepció sobre l’accés al mercat laboral. En l’anàlisi
de les dades recollides s’hi observen tres discursos principals que ens serveixen per vertebrar
els resultats que ressaltem en aquest apartat. Aquests discursos son els següents: (a) la
percepció de l’existència de certes pràctiques discriminatòries amb lògiques pròpies, (b)
l’existència de barreres que dificulten l’accés al mercat laboral, i, finalment, (c) aquells
discursos que assenyalen algunes estratègies o elements que són percebuts com a mitigadors
dels efectes negatius de la discriminació existent. Cal assenyalar que el que presentem a
continuació son les percepcions d’aquests nois i noies i no una informació objectiva
contrastada.
15
6.1 Percepció de discriminació
La percepció de discriminació per part dels joves participants s’articula a l’entorn de diferents
dimensions. En primer lloc, hi ha un discurs més o menys generalitzat d’un tracte preferent
respecte a la contractació de persones autòctones que a persones d’origen immigrant,
representant un greuge comparatiu i una barrera discriminatòria cap a les oportunitats
laborals dels segons. Múltiples i diverses veus dels tres col·lectius d’ambdós territoris s’han
identificant percebent aquesta preferència com un fet:
“Porque les dan... o sea, escogen primero a gente que es de aquí que no a gente
que es extranjera. Entonces... ¿Sí?,... qué piensas, ¿por qué lo sabes o por qué lo
piensas? No, no, no... Porque he conocido a buena gente, y amigos de mi
hermana, que escogen primero a los que son de aquí, porque son de aquí, que no
a los extranjeros” (Verónica, 21 anys).
Si bé discursos semblants podien haver estat presents en el període previ a la recessió
econòmica, amb la conjuntura actual, aquest tipus de discursos s’han vist reforçats. En un
context d’escassetat d’oportunitats laborals, existeix una percepció gairebé majoritària que es
dóna el tracte preferencial. La Yasmin ho expressa així:
“No, pero yo prefiero que españoles, porque si yo voy a buscar trabajo,... por
ejemplo, y estamos en Crisis, ¿no? hay poco trabajo, y hay gente que están
parados, [que] son españolas, y son [del] país, y no trabaja(n). ¿Por qué te vas a
buscar tú trabajo y no te van... a coger? Si tiene[n] que coger españoles primero;
no nosotros” (Yasmin, 21 anys).
La percepció de discriminació es fa més important en el cas dels i les joves d’origen marroquí i
romanès, cadascun amb una casuística i trets diferencials, que és necessari assenyalar i
abordar des d’una perspectiva de gènere. També assenyalar que, d’acord amb la literatura
especialitzada, els nostres resultats indiquen una percepció de major discriminació entre
aquests dos col·lectius que en el cas equatorià. Alicia, una jove d’origen romanès de Badalona,
ens ho explicava així:
“quién te quiere contratar, de dónde eres y tal. Porque tienes una imagen. Por
ejemplo los rumanos o los marroquíes, tienen mala imagen. Y entonces, yo creo
que eso tiene algo que ver con...” (Alicia, 18 anys).
Pel que fa als joves d’origen romanès, s’estableix una relació clara d’aquesta discriminació amb
factors més macro que responen a canvis legislatius recents que han dificultat l’accés al mercat
laboral dels mateixos. Catherina, una jove d’origen romanès de Badalona, ho emfatitza de la
següent manera:
“Además, ahora está más complicado, también. Porque... no sé si has visto la
nueva ley; que no pueden trabajar si no... A partir de no sé qué fecha, si no
estaban aquí apuntados en el paro, que no pueden ya trabajar. Entonces, conozco
amigas, que tienen muchos problemas para eso; de hecho no tienen ni la targeta
sanitaria ni nada, y pues... lo pasan mal. Pero bueno...” (Catherina, 20 anys).
16
A més de la discriminació institucional, per les limitacions legals, s’assenyalen diferents
experiències de pràctiques discriminatòries informals cap al col·lectiu a l’hora d’accedir a una
feina o en promocionar dins de la mateixa. En aquest sentit, no s’observa una diferenciació en
clau de gènere, tant nois com noies aporten vivències concretes que demostren l’estigma
associat amb el col·lectiu romanès. Diferents persones entrevistades han compartit reticències
o una predisposició negativa o fins i tot certa desconfiança en saber el seu origen. Exemples
clars de l’existència d’un imaginari social negatiu cap al col·lectiu romanès es troben en el
treball de camp realitzat.
L’experiència de sentir que pertanys a un grup estigmatitzat socialment és compartida pel
col·lectiu marroquí, però, en aquest cas, és necessària una mirada des de la perspectiva de
gènere. Per exemple, la Noa, una jove marroquina de Badalona, compartia com a través del
currículum vitae es pot donar un tracte no igualitari cap a representants del grup:
“Porque miran mucho en el currículum, ¿no? Si ya me cogen el currículum y ya
ven el nombre que es un poco...[...] Sí, sí... a mi hermano le ha pasado bastantes
veces, ¿no? Claro, mi hermano tiene mucha experiencia, ha trabajado desde los
16 años,... así, trabajó... Y claro, cuando lo cogen y ven ‘Zacarías’... ‘ostia!’... Sí,
pero ya lo ven así, ya lo dejan, ¿sabes? ya ven los apellidos y dicen ‘bueno, pues
esto ya...’. Y mi hermano también me lo dijo, ¿no? que ya te ven el nombre...
Pero yo le dije ‘quiero trabajar. A ver si en el Mercadona, pues yo qué sé...
aunque sea media jornada o lo que sea’... y me dice mi hermano ‘no vas a
poder’, y le digo ‘¿por qué?’, y me dice ‘porque primero cogen a Laura, que a
Yaiza, ¿sabes?’. Entonces pues...” (Noa, 18 anys).
Tot i ja haver estat extensament documentat, la discriminació existent cap al col·lectiu
marroquí s’accentua en el cas de les noies, especialment les que porten el Hijab.
L’estigmatització cap a aquestes noies musulmanes apareix com un dels obstacles més
destacats a l’hora d’accedir al mercat laboral o en la pròpia continuïtat dels estudis, per
exemple, el cas de la Mar, que explica les dificultats que ha tingut per trobar un lloc que
l’acceptés per a fer pràctiques:
“Es que de comercio no... para trabajar en comercio te tienes que, primero, que
quitar el pañuelo. Y yo para no... y he buscado yo misma. He estado
preguntando por todas las tiendas; siempre me han dicho que ‘no’, ‘que no
puedes trabajar con el pañuelo’... siempre con el mismos tema. He encontrado
uno de flores, de una tienda de flores, era española; y me ha dejado, de verdad.
Y la profe me dijo que era, que esto no tiene nada que ver con comercio, porque
tienes que tener experiencia para hacer flores y eso. Y la verdad, me ha dejado la
mujer, que era muy amable. Con todos que he estado siempre me preguntaba ‘no
me tienes que pagar nada, y solo estaré de prácticas; te ayudaré’. Dicen ‘no, no’.
Y al final encontré una tienda; he estado buscando mucho tiempo. Y encontré
esta tienda, y como es musulmán, y se lo explicado, y me ha dicho que ‘sí’, ‘que
puedes’.” (Mar, 19 anys).
El tracte diferenciat cap al col·lectiu marroquí no es troba només en el cas de les noies per
portar el hijab, sinó que també els nois d’origen marroquí entrevistats d’ambdues ciutats
assenyalen altres exemples.
17
6.2 Barreres que dificulten l’accés al mercat laboral
En les dades recollides s'aprecia, i coexistint amb el discurs anterior, la percepció que les
dificultats i obstacles que els i les filles de famílies immigrants es troben en el seu accés al
mercat laboral són semblants a les de la resta de joves. Aquestes són percebudes com a
conjunturals i donades per una raó generacional que afecta a tota una franja d’edat. En aquest
sentit, al rerefons de recessió econòmica que ha representat un punt d’inflexió clar en la
creació de llocs de treball del país i que afecta d’una forma molt especial a la població jove, se
li afegeixen altres condicions com la manca de formació i d’experiència que accentuen els
obstacles existents a l’hora de trobar feina. Aquesta lectura dels obstacles en clau generacional
s’identifica en testimonis com l’Alejandra, una jove d’origen equatorià:
“Creo que todos estamos igual con la Crisis, pero si [...], yo creo que todos
vamos a tener dificultades va a ser por el estudio, o las experiencias que
tengamos, ¿no? No va a condicionar de donde seas o no” (Alejandra, 21 anys).
En el nostre estudi, alguns dels joves assenyalen obstacles, com el fet de tenir dificultats
econòmiques per a fer front al estudis, o càrregues familiars que cal analitzar des de la clau de
classe social. De forma més minoritària, i predominantment entre el grup de joves d’origen
equatorià entrevistat en el nostre estudi, els obstacles a l’hora d’accedir al mercat laboral es
consideren generals cap a la població jove, no considerant que els afectin a ells de forma
específica. En aquest sentit, tot i que en moltes ocasions els participants a l’estudi no han
elaborat les seves respostes i existeix el perill de sobreinterpretar-les, sí que es reconeix un
discurs de negació de la discriminació per raó d’origen immigrant predominantment entre els
nois.
6.3 Percepció de superació de discriminació
En la nostre anàlisi, identifiquem dues estratègies que s’assenyalen en les narratives recollides
com a formes de mitigar els efectes negatius tant de les pràctiques discriminatòries com
també de la conjuntura poc favorable a l’accés laboral. La primera d’elles és la importància
generalitzada atorgada a la formació com una de les formes de superar la discriminació cap al
col·lectiu d’origen immigrant. Hi ha la percepció que els prejudicis existents cap a grups, en
concret, tendeixen a minimitzar-se quan les persones tenen un major nivell educatiu. Algunes
de les veus que s’han identificat i que ho il·lustren són:
“Sí, sí... si hay nivel [de estudios], sí. Si tiene estudios, como dices tú, o tiene
una carrera, pues sí, a lo mejor, porque tiene un nivel...” (Yasmin, 21 anys).
“Puede que sí. Puede que sí, que tengan y... o no. Depende... depende si tiene
estudios o no...” (Catalín, 19 anys)
En aquesta línia, el segon recurs identificat correspon a recórrer a contactes personals o
familiars a l’hora de buscar feina. En molts casos, els i les joves entrevistats fan la seva primera
incursió al mercat laboral a través d’un conegut d’ells o de la seva família, com a forma
d’esquivar i mitigar els efectes de la discriminació percebuda.
18
7. La reemmigració i el retorn com a estratègies laborals
L’actual context econòmic ha provocat un canvi de cicle que repercuteix especialment en els
patrons d’incorporació laboral de les i els joves. Aquests patrons vénen definits per la
desocupació, la precarietat i la subocupació. Davant aquest difícil escenari, durant els darrers
quatre anys ha augmentat considerablement el nombre de joves catalans que decideixen
emigrar a la recerca d’oportunitats, tal com reflecteixen les dades de l’INE. Les principals
destinacions són països de la UE, com Alemanya, Regne Unit o França; tot i que també
s’incrementa la mobilitat fora de l’espai comunitari – Estats Units, països emergents d’Àsia i
Amèrica del Sud, etc. –. La mobilitat intraeuropea s’ha convertit en una “vàlvula
d’escapament” i alhora en una font de potencials beneficis, en un context de lliure circulació,
d’un mercat de treball cada vegada més globalitzat i de les facilitats per a l’exercici
professional que ha suposat la convalidació dels estudis dins l’espai europeu. Segons les dades
de l’Eurobaròmetre per a l’any 2011, el 68% dels joves espanyols volen emigrar per trobar una
sortida laboral “digna” que no troben a Espanya, o bé per seguir formant-se. Un 36% té previst
marxar per un temps determinat i la resta (un 32% del total), en canvi, no es planteja tornar.
Les expectatives i frustracions dels joves entrevistats han de situar-se i interpretar-se dins
aquest mateix context d’escasses oportunitats a l’hora de trobar una feina. Si bé no disposem
de dades quantitatives sobre quants d’aquests joves amb pares d’origen immigrant volem
emigrar o reemigrar, de les entrevistes analitzades sí és possible constatar que una part
considerable també explicita el seu desig de sortir de Catalunya per estudiar o treballar, en un
futur. El que els diferenciaria en major mesura del conjunt de joves catalans, són tant els
imaginaris sobre on anar com els recursos tangibles i intangibles que poden mobilitzar a l’hora
de marxar (amics, familiars, etc.). Així mateix, aquests instruments varien clarament segons el
país de procedència de la família.
A continuació mostrarem aquestes diferències amb major deteniment:
Entre els joves equatorians que han manifestat la seva intenció de marxar del país en els
propers anys, apareix com a constant la idea de tornar a Equador. En tots els casos es tracta de
joves que no han nascut a Catalunya i que han passat la primera infantesa al país dels seus
pares. Aquest plantejament s’argumenta per diverses raons, que tenen a veure amb la
possibilitat de trobar-hi feina o d’establir-hi un negoci i, sobretot, amb el fet que l’haver
estudiat a Espanya pot ser altament valorat a l’Equador a l’hora d’accedir a feines qualificades.
Per tant, es podria plantejar la hipòtesi que aquests joves (sobretot entre els qui no han
abandonat el sistema educatiu), pel fet d’haver protagonitzat un projecte migratori abans i
conèixer la societat equatoriana, podrien posicionar-se millor que la resta de joves que no han
experimentat una migració familiar, gràcies a la transferibilitat de capitals, sobretot de
qualificacions, competències i experiències més enllà de les fronteres, definida com la
capacitat per fer valer atributs específics en contextos diferents a aquells on s'han creat i
aplicat inicialment (Argote i Ingram, 2000). Així ho reflecteix el següent fragment:
“Sí, porque, también si no es Europa, pues es Ecuador, porque al tener un título
europeo, pues te consideran más. Y si sacas un Máster y tienes idiomas, pues...”
(Alejandra, 21 anys).
19
Sovint la idea de retorn a l’Equador està vinculada a un projecte de retorn més ampli, que
inclou els pares dels joves, com és el cas de la Dafne i l’Alejandra. Segons les dades de la
Secretaría Nacional del Migrante de Ecuador (Senami), són molts els adults equatorians que
havien emigrat a Espanya durant la profunda crisi que va patir el seu país a finals dels noranta,
que ara s’estan plantejant el retorn o que ja l’han materialitzat:
“Si van bien los plantes que hemos hecho nosotros, se supone que de aquí a dos
años estaremos en Ecuador, y me mi madre se va a abrir un negocio y todo eso...
un bar” (Dafne, 18 anys).
“No, porque ellos [els seus pares] tienen la mentalidad de irse. Están esperando
que mi hermana y yo podamos acabar nuestros estudios e irse” (Alejandra, 21
anys).
En aquest sentit, un altre factor que podria haver exercit una forta influència en l’imaginari
d’aquests joves és la política propagandística que ha impulsat el govern equatorià durant els
darrers anys, dins el pla Bienvenidos a Casa, a l’hora de facilitar el retorn dels seus ciutadans
en el terreny laboral. A la política del govern també cal afegir-hi les dades macroeconòmiques
del país, que l’han convertit en un pol dinàmic, amb una economia que ha crescut i que ha
reduït les taxes de pobresa i d’atur.
“A Ecuador, creo, para conseguir trabajo, si la cosa no se mejora. Pero ya
saliendo con la carrera [...] Con la carrera acabada y yendo a buscar trabajo a
Ecuador. Porque en Ecuador hay bastante trabajo, ahí. O sea, que tú vas ahora
con ingeniería allí, y tienes trabajo. Pero bueno... espero que dentro de 5 años
verme trabajando con la ingeniería eléctrica; espero... otra cosa ya no sé [...] Si
no, no sé, porque a mí Ecuador... no sé, nunca me ha gustado, nunca me he
puesto la idea de volver. Pero si la cosa no mejora, pues sí, puedo volver [...]
Siempre he tenido presente que mi vida está aquí, y aquí estará. Pero bueno, si
no hay otra manera, toca buscarse la vida por otra manera. Pero... ya te digo,
espero salir de aquí y buscar trabajo, a ver qué hay” (Chesperito, 21 anys).
Entre els joves marroquins que han manifestat la intenció de cercar feina fora de Catalunya,
en canvi, el Marroc no es planteja com una opció factible. La idea de reemigració es projecta
cap a d’altres països europeus, coincidint amb el diagnòstic que han fet els tècnics entrevistats,
sobre l’emigració escalonada dels joves d’origen magrebí (sols o amb els seus pares) a països
europeus on tenen familiars o coneguts (Bèlgica, França, Alemanya, Anglaterra). A conclusions
similars arriben les anàlisis demogràfiques de Domingo i Sabater (2013), quan mostren xifres
que posen de manifest la destacada migració intraeuropea que protagonitzen els joves
d’origen marroquí amb la nacionalitat espanyola, sobretot cap a França i Bèlgica.
Així ho expliquen dues de les noies entrevistades, nascudes a Catalunya, que veuen en França,
Bèlgica o la ciutat de Londres llocs adequats on anar a formar-se o a buscar-hi feina:
“De aquí a 5 años ... yo espero ya estar acabando la carrera. Y personalmente, no
sé... A ver, también me gustaría irme al extranjero... me gustaría ir a estudiar
fuera [...] Sí, pedir un Erasmus... e irme a Londres o a Bélgica, para terminar”
(Noa, 18 anys).
20
“En Francia, obviamente que en Francia... supongo que trabajando, ¿no? porque
ya va siendo hora... A lo mejor casada, y con mi coche [...] Es que en Francia se
encuentra trabajo muy rápido en el aeropuerto. Yo me veo en el aeropuerto ahí...
en Check Out, ¿sabes? checkeando viajes, pero no sé…” (Alegría, 20 anys).
Un dels joves entrevistats ja es va desplaçar a Brussel·les, on hi tenia familiars, per tal de cercar
feina i espera tornar-ho a intentar properament. Les seves expectatives no són massa bones, a
diferència de les de les dues noies que no han abandonat els estudis:
“Bueno, hace 2 años ya. Me pilló trabajando también; trabajé 1 año; de hecho,
de cuando ya, pues la crisis, cuando ya la crisis afectó bien, bien... pues... ya nos
echaron a la calle. Y ahí ya, es cuando me fui a Bélgica, a ver lo que había allí.
[...] O sea, yo ahora subiré a Bélgica, y depende de lo que haya, pues bajaré y
estudiaré; no tengo más remedio. Si no me va bien ahí, no hay más remedio que
bajar otra vez a estudiar” (Pablo, 21 anys).
Només un dels entrevistats amb pares d’origen marroquí, l’Adam (22 anys), manifesta la seva
intenció de poder anar a treballar el Marroc, si bé en el seu cas es tracta d’un projecte
emprenedor (instal·lar centres d’estètica) en una de les zones més elitistes del Marroc, la
ciutat d’Ifran, destinació turística de les famílies més adinerades, a la qual ell té accés gràcies
als contactes que hi va fer durant la seva trajectòria com atleta.
Per al cas dels joves d’origen romanès, les projeccions vers l’estranger responen a un
imaginari en què es descarta explícitament Romania com un bon lloc on poder trobar una
feina, apel·lant principalment als baixos salaris que allà es perceben i el fort desajustament que
hi ha entre l’elevada inversió formativa dels joves i un mercat de treball incapaç d’absorbir tot
el volum de persones amb qualificació universitària. A diferència d’Espanya, que ha rebut
principalment la migració romanesa menys qualificada, molts dels joves entrevistats orienten
el seu futur professional cap a d’altres països europeus, especialment França, Alemanya o
Regne Unit, vistos com a paradigma dels valors occidentals i on es dóna per descomptat que la
meritocràcia funciona (Petroff, 2013). A més a més, la majoria compta amb xarxes familiars en
aquestes destinacions (germans, cosins, etc.), que faciliten el seu projecte. Aquest és el cas de
l’Ana i en Trofink, que es plantegen anar a treballar a França i Alemanya, respectivament,
plenament convençuts que la seva preparació i formació els obrirà moltes portes allà. I, en
canvi, ambdós descarten rotundament la idea de tornar a Romania. En el cas de l’Ana (21
anys), ho argumenta des d’un fort ressentiment i frustració davant les condicions de vida que
s’hi trobaria:
“Tengo amigas que... fisioterapeutas, que la verdad que les va muy bien [en
Francia]. Además van por temporadas, y cuando allí haces las prácticas, y luego
tienes una preparación, una recomendación; eso ya es muy importante, ya
puedes ir a Alemania o a Inglaterra, o dónde quieras.
¿Y Rumanía está en el pensamiento?
Por ahora no. Está... no sé... desde mi punto de vista, y claro me gusta mi país, y
me gusta ir allí, pero me gusta porque me quedan las abuelas y la familia. Pero
por otra parte estoy muy dolida. Creo que si no estuvieran ellos no iría más,
porque estoy muy dolida... porque nuestro país no podemos tener ningún
21
camino. A ver, que sí, que puedes ir y ahora mismo, si me voy mañana
encuentro trabajo, pero voy a estar por 100 Euros, y ¿de qué voy a vivir, cuando
el alquiler es 200 Euros? o... y luego la comida, los gastos. ¿Cómo puedes hacer
eso con una persona? Es... No podría soportar el tipo de política, y el
pensamiento de ahí. No. Me he acostumbrado a aquí, y no... Rumanía, a lo mejor
de aquí a 20 años” (Ana, 21 anys).
“Me gustaría ir fuera, ¿no? En Alemania, que es el país más tecnológico, para
mí; dónde hay más posibilidades, pero bueno... ya veré. ¿Y a Rumanía?
Sinceramente, no” (Trofink, 23 anys).
Només un dels joves romanesos contempla la possibilitat d’anar-se’n a treballar a Romania, on
hi té un cosí que triomfa com a informàtic i que és un referent dins de la família:
“A mí me gustaría irme a Rumanía con mi primo, la verdad; para ver si
encuentro trabajo” (Toni, 18 anys)
En síntesi, doncs, podríem afirmar que molts d’aquests joves amb famílies d’origen immigrant
compten amb una competència que no els és exclusiva, però que podrien tenir en major
mesura pel fet d’haver protagonitzat molts d’ells una trajectòria migratòria o d’haver estat
socialitzats dins els paràmetres d’una “cultura migratòria”, que els ha permès establir vincles i
pertinences a més d’una societat. En relació a aquesta qüestió, es tracta de joves que podrien
tenir major facilitat a l’hora d’activar la transferibilitat de capitals, sobretot de qualificacions,
competències i vincles més enllà de les fronteres. La transferibilitat del conjunt de capacitats
representaria l'element clau a l'hora d'entendre com aquests joves mobilitzen els seus
recursos i capitals per tal de poder configurar estratègies de mobilitat geogràfica fora de
Catalunya, en aquells casos que així es planteja.
Top Related