1
Per citar aquest informe: Cer Migracions (2014): “Característiques
sociodemogràfiques, educació, mercat laboral i salut” working paper projecte “Fills
i filles de famílies immigrants a Catalunya: gestió de la interculturalitat per a la
cohesió social” Recercaixa 2011, disponible online a www.cermigracions.org
Working paper nº 6: Marc teòric i
conceptual per l’anàlisi i estudi de les
trajectòries de fills i filles de famílies
immigrants
Projecte: Fills i filles de famílies immigrants a
Catalunya: gestió de la interculturalitat per a la
cohesió social (GICS) Recercaixa 2011
2
La societat receptora construeix alteritats per identificar
les persones immigrades i les representa en negatiu. En
general, la imatge que la societat té d'aquests joves està
determinada per l'origen familiar i el procés migratori,
atorgant identitats imposades, diferenciades i, sovint,
excloents. El nom, el color de la pell i l'origen ètnic i
cultural són els elements que els circumscriuen a
identitats tancades, des de l'òptica social. Aquesta
categorització posiciona socialment als joves, que han de
lluitar contra un sistema desigual a base de resistència i
capacitat d'agència. Són joves invisivilitzats pels estudis
globals sobre les migracions, classificats com immigrants
encara que no ho siguin i considerats diferents per la
societat receptora. Pateixen discriminació ètnica,
estereotips i racisme, i la seva inclusió social és fràgil.
Malgrat aquests factors d’exclusió construeixen identitats
flexibles i un fort sentiment de pertinença a la societat de
destí (Roca i Caparà, 2013, 2009). En aquest sentit,
proposem aproximar-nos a l’estudi d’aquests joves des de
la perspectiva de l’estudi de les generacions i de les
transicions al món adult.
3
1. Revisant el concepte de “segona generació” des d'una perspectiva històrica i
política
El concepte de generació s'ha convertit en un instrument analític per poder estudiar com els
fills i filles de famílies immigrants s'integren socialment. Aquesta perspectiva generacional
permet estudiar les característiques socials i culturals que comparteixen aquelles persones que
van viure en una mateixa època i circumstància (Ortega i Gasset, 1994; De Miguel, 1994;
Marías, 1989; Mannheim, 1990 [1928]) en considerar que pertànyer a una mateixa generació
suposa compartir una determinada experiència històrica on les vivències comunes faciliten una
comprensió semblant del món (Mannheim, 1990 [1928]).
Amb tot, la condició de classe social, de gènere, ètnia o ser o no fill de pares immigrats pot
reportar experiències vitals i cosmovisions diverses per molt que s'hagi compartit un moment
històric. Per això és fonamental partir de l'estudi generacional fent èmfasi en les
característiques socials i històriques d'aquella generació que es desitja estudiar. Convé no
oblidar, per tant, l'heterogeneïtat dins de la categoria, en atenció a les possibles experiències –
de subalternitat o discriminació, per exemple –, que poden estar vivint certs sectors de la
mateixa generació.
Vinculat a aquests aspectes, emergeix en els últims anys un debat conceptual sobre la
utilització del terme generació i en especial sobre la que s'ha vingut a anomenar “segona
generació”. Segons Crul i Vermeulen (2003), i tal com recull García Borrego (2003) o Alarcón i
Alcalde (2010) en el seu estudi sobre joves immigrants a Catalunya, el debat actual sobre les
“segones generacions” d'immigrants s'inicia als anys 90 amb els treballs de Portes (1996) i el
monogràfic de la International Migration Review (31) de 1997 sobre “segones generacions” als
Estats Units. Inicialment aquest debat es desenvolupa en els països amb dilatades tradicions a
la recepció d'immigrants, on s'estudien comparativament les característiques de les “segones
generacions” més recents amb altres més antigues, en relació als processos d'integració.
Segons autors com Lozano (2007), la inquietud per l'estudi de les “segones generacions”
sorgeix arran dels mals resultats en la integració social dels fills i filles d'immigrants que es
comencen a emancipar dels seus pares.
En aquests estudis, el concepte de “segona generació” designa tant la qüestió biològica com la
circumstància historicopolítica específica en què cada generació s'insereix en el sistema
d'estratificació social (Portes, 1996; Bolzman, Fibbi i Vial, 2003; Eckstein, 2002; Aparicio i
Tornos, 2006). Aquests treballs investiguen les noves condicions que tenen els fills de la
immigració a l'hora d'adquirir un estatus social propi (Aparicio, 2005:14).
En aquest debat intens sobre la utilització del terme “segona generació”, García Borrego
(2003), recollint les aportacions de Zehraoui (1981), exposa que parlar de “segona generació”
és "confondre una categoria institucional amb una noció sociològica". Per Bolzman et al.
(2003:20), resulta ser una categoria reservada als descendents "de treballadors manuals que
ocupen posicions socials subordinades en les societats d'acollida". En aquest sentit la seva
explicació resulta reveladora:
"Tot i la polisèmia del terme [‘segona generació’], les polítiques d'immigració
han reservat generalment el seu ús per designar els fills dels treballadors
4
immigrants que han nascut o crescut al país de residència dels seus pares i
resideixen. Àmpliament utilitzada en el llenguatge corrent, aquesta
categorització introdueix concomitantment alhora una marca social i ètnica. I és
que en efecte no s'aplica a tots els fills dels estrangers; només als nascuts de
treballadors manuals que ocupen posicions socials subordinades en les societats
d'acollida. Amb això se subratlla l'especificitat social i ètnica no solament pel
que fa als joves autòctons, sinó també pel que fa a joves estrangers nascuts a
mitjans més privilegiats. Se sobreentén així que aquests immigrants endògens
estan destinats a reproduir l'estatus ocupat pels seus pares en les societats de
residència”.
A Europa i a Catalunya, especialment, s'ha optat en major mesura per l'expressió fills
d'immigrants, per tal, encara que el resultat sigui qüestionable, d'evitar la connotació negativa
que suposa remarcar la denominació immigrant en persones que mai s'han desplaçat (Casas,
2003; Torrabadella i Tejero, 2005; Aparicio i Tornos, 2006). Els treballs de Casas (2003), Ben
Hammou (2005:6) i Roca i Caparà (2009) per al context català són crítics amb l'ús del terme.
D'aquesta manera, la crítica al concepte de “segona generació” s'ha basat en diferents
qüestions. En primer lloc, el seu caràcter homogeneïtzador, poc adequat si tenim en compte la
gran heterogeneïtat que caracteritza el col·lectiu de fills i filles de famílies immigrades quant a
edat d'arribada, context de procedència (rural o urbà), situació escolar al país d'origen, nivell
sociocultural dels pares, etc. A més, designar els fills i filles de famílies immigrades en funció
del seu origen és negar la seva complexitat, així com els processos i característiques que
comparteixen amb els joves autòctons. En segon lloc, no es tracta d'un concepte universal, ja
que no és utilitzat per referir-nos als fills d'immigrants procedents de països de l'Europa
comunitària. Les seves connotacions poden ser negatives i estigmatitzadores, al tractar-se
d'una etiqueta que suposa que preval una determinada ascendència per sobre de qualsevol
altra característica. Això pot dificultar la seva consolidació com a ciutadans de ple dret en la
nostra societat. En tercer lloc, l'ús d'aquest terme identifica els fills i filles d'immigrants amb els
pares. Certament, no es pot obviar que els processos de socialització primerenca entre aquest
jovent s'han produït dins la família i que és a partir del bagatge de les pautes familiars rebudes
que negocien les pautes culturals del seu entorn. No obstant això, aquest fet no
necessàriament vol dir que la cultura d'origen dels seus pares constitueixi alguna cosa més que
un mer referent simbòlic del que moltes vegades no tenen experiència real. Així mateix, cal
considerar que l'origen dels seus pares, com "marcador" emprat per la societat majoritària, es
converteix també en una diferència quant experiència, no només pels continguts culturals
familiars, que per altra banda es modifiquen i adeqüen els nous contextos, sinó en ser una
experiència comuna de diferència, tal com el treball de Avtar Brah mostra a les seves
cartografies de la diàspora (2006). En quart lloc, el terme “segona generació” tendeix al
reduccionisme culturalista en funció de l'origen.
En resum, els problemes conceptuals que presenta el terme de “segona generació” apuntats
es poden resumir de la següent manera:
a) El criteri de lloc de naixement no considera important on s'ha socialitzat
finalment aquest fill o filla.
5
b) Connotacions etnicistes, contribuint el concepte a la reificació d'una categoria
social (“segona generació”) (Torrabadella i Tejero, 2005:18-19; Pajares, 1998).
c) Haver utilitzat, especialment en els estudis a Espanya, el concepte de “segona
generació” únicament des d'una perspectiva biològica, és a dir, el d'herència
estigmatitzada (Lozano, 2007).
Això últim s'explica segons Aparicio (2007a, 2007b), perquè a Europa el terme de “segona
generació” no ha tingut el seu sentit originari. En el cas dels Estats Units, en la dècada dels
1980 i 1990, els treballs de Portse converteixen aquests joves en objecte d'estudi des del
moment que es va constatar que els fills i filles d'immigrants no superaven el nivell d'integració
econòmica aconseguit pels seus pares o pels joves de les generacions anteriors (García
Borrego, 2006), partint d'una perspectiva històrica i política del terme generació. A Espanya,
en canvi, el concepte és "importat" des d'una dimensió estrictament biològica, que posa el
focus en el simple fet de ser fills d'immigrants. D'aquesta manera, comencen a fer-se estudis
de “segona generació”, ja abans que aquesta comenci a estar assumint la seva situació adulta,
que es centren principalment en els vincles amb el sistema educatiu (sobretot ensenyament
primari i secundari). Des d'aquesta lògica biologitzadora del terme, el camp d'estudi és molt
més ampli, de manera que "els fills dels immigrants són ‘segona generació’ des de molt abans
de preparar-se a entrar al mercat de treball" (Aparicio, 2004 i 2007). Per tant, l'expressió
“segona generació” s'entén en el seu sentit biològic natural i engloba tant a nens com a
adolescents. No obstant això, des d'alguns camps de recerca específics, com el de l'educació i
immigració s'utilitzen altres termes per referir-se a aquests joves: alumnat immigrant o
alumnat d'origen estranger. Una consideració que corre en paral·lel a l'interès dedicat als
temes vinculats als processos “d’acollida" a les escoles, mentre són més escassos els que s'han
centrat en “segones generacions”. En la literatura internacional és freqüent l'ús del terme
children of immigrants i immigrant children o immigrant students al costat del de second
generation. També apareix el de youth of migration (Gibson, Carrasco, Pàmies, Ponferrada i
Ríos, 2013) i immigrant youth i children of immigration, per exemple Suárez-Orozco, que es
refereix tant a l'experiència real de migració com de diferència. No obstant això, des de la
nostra perspectiva tampoc la categoria fills d'immigrants resulta ser un concepte que permeti
desposseir aquests joves del marcador associat a l'estrangeria, i una cosa que resulta més
problemàtica, no els allibera de les construccions socials que deriven de la seva alteritat, des
de la pervivència d'una immigritat que els converteix en deutors de la cultura d'origen i del
projecte migratori dels seus pares.
Així, si la substitució del terme “segona generació” pel de “fills i filles de famílies immigrades”
(Ben Hammou, 2005), o bé per altres conceptes similars com “fills i filles d'immigrants”,
“adolescents i joves d'origen immigrat”, etc., no ve acompanyat d'una perspectiva social i
històrica, acaba per reproduir gran part de les crítiques que se li fan al concepte “segona
generació”:
S'emfasitza la condició de fill/a i, per tant depenent, el que nega agència social al
col·lectiu.
Tampoc és un concepte universalista perquè està relacionat amb la categoria
social d'immigrant.
6
És igualment homogeneïtzador.
Reforça la condició d'un origen immigrant i per tant l'estigmatització.
Per a aquests joves, més enllà de la relació intrafamiliar i de descendència d'un grup familiar, la
seva experiència de diferència per ser fill d'immigrants estrangers en un context historicosocial
els converteix en subjectes que comparteixen una mateixa situació en un espai social
(Bourdieu, 1988): ser joves i tenir una història personal i/o familiar amb experiències
d'immigració.
2. Superació del concepte “segona generació” des de la perspectiva generacional
Davant d'aquest tipus de crítiques, trobem autors que defensen l'ús del terme sempre i quan
es doti d'una perspectiva historicopolítica, contemplant la generació com un agent de canvi
social (Lozano, 2007). Motiu pel qual utilitzen el concepte generacional superant una definició
reduccionista.
En aquesta conceptualització és ben coneguda la distinció que la major part d'autors fan entre
primera generació, generació 1.5 i generació 2.0 de fills i filles de famílies immigrants, que
permet diferenciar entre aquells que van migrar amb projecte propi dels que van néixer o es
van socialitzar al país d'acollida dels seus progenitors. Des d'aquesta perspectiva, la “segona
generació” (Generació 2.0) serien els fills de famílies immigrants que han nascut al país
receptor, o que van ser portats abans de ser socialitzats al país d'origen i que a més estan
començant la vida adulta, el que els situa en una generació plena. La generació anterior
(Generació 1.5) serien els fills i filles de pares immigrants que encara estan a l'escola i que no
han entrat en la vida adulta, pel que no podríem parlar de generació en un sentit ple (Lozano,
2007). Des d'aquest punt de vista, la generació plena s'aconsegueix amb la maduresa dels seus
membres, i només és observable quan aquest grup ja ha definit una trajectòria completa i es
poden constatar els efectes socials de les seves actuacions al llarg de les seves vides.
En referir-nos a la generació en un sentit ple, aconseguim introduir el sentit historicopolític en
contemplar aquest grup com a joves que comencen a fer-se adults i a acomodar-se en la
societat, conformant una manera generacional nova d'organitzar la vida.
2.1 Ser jove i fill o filla de família immigrant
Tanmateix, un error metodològic, que al nostre parer solen cometre alguns dels estudis sobre
“segones generacions” de fills i filles de famílies immigrants, és que es pensa la generació en la
seva condició d'immigrants i no en la seva condició de joves, cosa que en ocasions dóna lloc a
interpretacions realitzades des de posicions adultocéntriques. Per exemple, cal valorar que
estar integrat en la societat pot significar coses molt diferents per a un jove que per a un adult.
De la mateixa manera, el seu significat resulta certament diferent per a aquells joves que
encara es troben estudiant, que per a aquells que ja han iniciat la transició al món adult.
Aquestes diferències són especialment importants en dimensions com ara la identitària.
Aquest element apareix sempre com una qüestió central, en considerar l'adscripció ètnic-
7
nacional com un indicador altament sensible del grau d'integració d'aquests joves, obviant
altres formes d'identitat grupal i juvenil i altres "sentiments" nacionals.
D'acord amb Cachón (2003:12) la idea o concepte de joventut immigrada s'ha començat a
construir de forma molt recent al nostre país. Això s'explica perquè, si bé sempre han existit
joves en el flux immigratori a Espanya, aquests han estat percebuts o bé com a joves
estudiants – "estudiants estrangers" – o com a obrers immigrants. Allò nou és la definició
simultània en la seva doble condició de joves i d'immigrants (Alarcón, Alcalde, 2010).
En síntesi, els enfocaments sobre el concepte de joventut que impliquen els estudis de les
generacions de fills i filles de famílies immigrants són els següents:
a) La joventut com a etapa vital (concepció afirmadora de la joventut).
b) La joventut com a etapa transitòria i socialitzadora.
En aquesta recerca, considerem que hem de situar l'estudi dels joves fills i filles de famílies
immigrants dins d'aquests dos enfocaments. Coincidim amb Palacín (2005) en considerar que
quan es tracta d'analitzar realitats i necessitats dels joves fills i filles de famílies immigrants, se
solen obviar les concepcions afirmatives de la joventut com a conjunt de valors i etapa amb
contingut en si mateixa (Palacín, 2005:17). En el cas que es destaquin aquestes afirmacions,
s'acostumen a ressaltar els aspectes més negatius de les subcultures dels fills dels immigrants,
cosa que dóna lloc a la construcció d'una imatge negativa dels joves "immigrants": el jove amb
risc o el jove en risc.
D'altra banda, insistir en l'aspecte generacional de la joventut situa la perspectiva de l'anàlisi
en un pla historicopolític. Es remarca el caràcter heterogeni i plural, així com el seu caràcter
sociohistòric, es tracti o no de joves d'origen immigrant. Això significa poder abordar l'estudi
d'aquest col·lectiu considerant tant el fet migratori, com el gènere, l'edat o la classe social, així
com la interrelació amb les pròpies identitats juvenils que cada societat i cultura generen en
un moment donat. El que ens permet aproximar-nos a l'estudi dels joves fills i filles de pares
immigrants com:
a) joves.
b) fills i filles de progenitors immigrants.
c) que van ser socialitzats a Espanya.
d) considerant si tenen o no experiències de transició al món adult.
D'aquesta manera ens referirem a aquest grup com a joves amb experiències familiars
d'immigració. Entenent que en tots aquests casos o bé l'emigració d'aquests s'ha produït en
relació a altres membres de la família – essencialment progenitors – o bé que la seva
socialització al país d'immigració ha estat influenciada per la pròpia experiència migratòria dels
pares i la seva condició d'estrangers. Dins d'aquest grup podem diferenciar a aquells que
encara no han transitat al món adult, d'aquells que sí que ho han fet o es troben en aquest
procés. Pel que podrem distingir als joves dels joves-adults.
8
2.2 Teoria de la assimilació segmentada: potencialitat i reptes per a l’estudi dels
joves amb experiències familiars d’immigració
Per a aquests joves amb experiències familiars d’immigració, l'interès científic i polític s'ha
centrat en els últims anys de forma prioritària en la seva vinculació amb els àmbits
socioeducatius. No obstant això, en la mesura que aquests nois i noies arriben a l'adolescència
i experimenten processos transicionals cap a l'ocupació o l'emancipació familiar, es fa obligat
estudiar de quina manera aquests/es joves construeixen els seus processos identitaris, quines
són les seves expectatives més enllà de la seva etapa formativa, quina és la seva inserció social,
jurídica i laboral, etc.... Aquest èmfasi en l'àmbit socioeducatiu en el context espanyol i català
té a veure precisament amb la recent presència de la immigració al país, en comparació amb
altres entorns. Però a mesura que aquestes persones acaben les seves etapes formatives es fa
necessari plantejar noves preguntes: fins a quin punt els joves amb experiències familiars
d’immigració experimenten trajectòries d'èxit o de fracàs en les diferents esferes de la
societat (educació, mercat laboral, salut) i quins són els elements que determinen unes
trajectòries o altres?
En aquest sentit i amb l'objectiu de crear un marc conceptual capaç de generar instruments
útils per a l'anàlisi, cal reprendre les teories que s'han desenvolupat en el context nord-
americà. Així, segons la teoria de l'assimilació estàndard, els processos d'assimilació permeten
a les successives generacions experimentar mobilitat social ascendent tant a nivell educatiu
com ocupacional, alhora que es dilueixen les particularitats ètniques en l'ús del llenguatge, la
concentració residencial o els patrons de matrimonis mixtos (Warner i Srole, 1945). No obstant
això, en els anys 1990 emergeix com a alternativa a aquest model, la teoria de l'assimilació
segmentada, formulada per Portes i els seus col·laboradors. Des d'aquesta perspectiva, els
autors plantegen que els fills i filles de pares i mares immigrants poden experimentar tres tipus
de processos: assimilació ascendent, assimilació descendent i mobilitat ascendent combinada
amb biculturalisme persistent. Aquests processos corresponen a tres fenòmens que
resumeixen la relació entre els fills i filles, els pares i la comunitat ètnica, donant lloc a
fenòmens diferents d'aculturació. D'una banda, trobem l‘aculturació consonant que té lloc
quan els fills i els pares simultàniament adopten la llengua i la cultura americana i gradualment
abandonen la seva llengua d'origen i els seus costums. En aquest cas els fills experimenten
mobilitat ascendent gràcies al suport dels pares. En segon lloc, destaca l'aculturació dissonant
que passa quan els fills aprenen i adopten la cultura americana molt més ràpid que els seus
pares. Segons Portes i Rumbaut (2001), aquest procés porta a una mobilitat descendent, quan
els joves experimenten discriminació racial en mercats de treball bifurcats, ja que no compten
amb l'autoritat dels pares i amb una comunitat de suport. El tercer procés, el de l'aculturació
selectiva, porta a una assimilació ascendent i biculturalisme. Això passa quan els pares i els fills
gradualment aprenen sobre la cultura americana alhora que segueixen connectats a les seves
comunitats ètniques. A més, la teoria de l'assimilació segmentada apunta altres elements
d'especial rellevància: el paper que juga el capital humà dels pares (el nivell educatiu,
l’ocupació i els ingressos), la forma d'incorporació al país receptor, l'estructura familiar i les
possibles connexions transnacionals. Les aportacions de la teoria de l'assimilació segmentada
estan fortament vinculades a la capacitat de predicció de dos processos que són resultat de
dinàmiques familiars: per una banda, que l'assimilació descendent ocorre no perquè aquests
9
fills i filles siguin incapaços d'integrar, sinó perquè ho fan massa ràpid. La segona predicció té a
veure amb que la mobilitat ascendent és possible per a aquells fills i filles els pares dels quals
tenen baixos ingressos i baix nivell educatiu, però que es mantenen parcialment lligats a les
seves comunitats ètniques (Waters, Tran, Kasinitz i Mollenkopf, 2010).
Com a resposta a aquesta perspectiva, Alba i Nee (2003) reformulen la teoria clàssica de
l'assimilació i recuperen la idea que els fills i filles d'immigrants experimenten gradualment
integració social i mobilitat ascendent. En contrast amb el model de l'assimilació segmentada,
aquests autors posen en dubte l'assimilació descendent, igual que els beneficis que poden
aportar el vincle estret amb les xarxes ètniques. No obstant això, el que tenen en comú les
dues perspectives és el reconeixement que hi haurà fills i filles que experimentin mobilitat
social respecte als seus pares, mentre que altres no. Tant Alba i Nee (2003) com Portes i Zhou
(1993) sostenen que la discriminació racial dificulta en major mesura les trajectòries d'èxit dels
fills i filles no-blancs. La diferència entre els dos models resideix en apuntar els mecanismes
que porten a l'èxit. Mentre la teoria clàssica revisada sosté que els processos històrics
tendeixen a difuminar les diferències entre els grups d'immigrants i la resta de la població, la
teoria de l'assimilació segmentada sosté que, especialment en el cas dels immigrants pobres
no-blancs, mantenir les diferències ètniques respecte a la resta de la població influeix
positivament en la mobilitat dels fills i filles d'immigrants (Waters et al., 2010).
D'altra banda, segons diferents autors, la integració d'aquests joves fills i filles de pares
estrangers es presenta actualment molt més difícil a causa del fet que la integració estructural
s'ha convertit en quelcom més dificultós ara que en el passat. La nova situació econòmica i
d'ocupació, tant als EUA com a Espanya, que castiga especialment a joves i immigrants, obliga
a analitzar des d'aquesta conjuntura els processos d'integració i formes de transitar al món
adult i a l'emancipació.
Amb tota probabilitat, aquesta nova circumstància incrementa el risc que els joves amb
experiències familiars d'immigració, especialment si entren en la jerarquia social des dels
estrats més baixos de l'estructura ocupacional, no puguin millorar la seva posició de manera
semblant a com succeïa en el passat. El que estaria fent referència, per tant, a la incapacitat de
les societats receptores per generar mobilitat social i en conseqüència propiciarien la
reproducció social (Gans, 1992; Bolzman et al., 2003). Aquesta impossibilitat dóna lloc a la
discriminació racial i generacional en el cas d'aquests joves. En aquest sentit, existeixen alguns
estudis a Espanya i Catalunya que permeten observar algunes tendències de reproducció social
similars al cas americà (Carrasco y Riesco, 2007).
Partint de l'anàlisi dels processos d'integració socioculturals, considerem que aquests es
materialitzen en tres dimensions (Solé, Alcalde, Pont, Lurbe i Parella, 2002): la incorporació al
mercat de treball, el reconeixement de drets jurídics, polítics i socials, i el dret a la indiferència
cultural i identitària (Delgado, 1998).
El reconeixement de drets de ciutadania civils, socials i polítics està àmpliament relacionat amb
el concepte d'integració social, no només perquè defineixen les dimensions bàsiques d'aquest
procés, sinó perquè alguns d'ells marcaran la integració a esferes com la laboral. És aquest el
cas del dret a l'educació i l'accés a l'ocupació, o les condicions laborals i l'estat de salut.
10
D'aquesta manera, considerem que la discussió acadèmica sobre les actuals generacions de
joves amb experiències familiars d'immigració no és si s'integren o no en la societat, sinó en
quin segment ho fan i en quina mesura influeix la condició de ser jove i tenir una experiència
immigratòria. En definitiva, es tracta de conèixer com es produeixen les transicions a la vida
adulta i com es produeixen les trajectòries d'integració sociocultural. El reconeixement de la
diversitat d'experiències entre els diferents grups de fills i filles de famílies immigrades resulta
fonamental, no només per conèixer com intervenen diferents variables socials, familiars,
econòmiques i ètniques, sinó també per deconstruir la imatge social del "jove immigrant", com
un jove – en general baró – amb problemes d'integració o indentitaris. En definitiva, com un
jove en risc.
D'altra banda, considerem la integració com un procés obert i no com un punt d'arribada (Solé
et al. 2002). En el cas específic de l'anàlisi d'aquests processos entre joves, cal entendre que
sense realitzar estudis longitudinals l'únic que pot aportar la investigació és la "foto" d'un
moment concret en la vida d'aquests. Un moment en una generació.
3. Trajectòries, transicions i punts d'inflexió
Hem observat que, des de la teoria de l'assimilació segmentada, l'assimilació descendent i
l'assimilació biculturalista – o si escau la integració – semblen ser considerades etapes finals
que resulten en un empobriment permanent o una mobilitat ascendent, deixant poc espai per
a les possibilitats de canvi (Vermeulen, 2010). El que no resulta una perspectiva molt adequada
quan ens referim a un grup social de joves en trànsit a noves etapes vitals que poden ser
temporals. Aquesta crítica té a veure d'alguna manera amb el tipus d'investigacions dutes a
terme i, fins a cert punt, amb una preponderància de les investigacions quantitatives, on els
indicadors no presenten prou sensibilitat a l'hora de capturar aquests canvis. Per aquesta raó,
és important portar a col·lació el concepte de trajectòria i els elements que el configuren.
Les trajectòries socials són definides per Elder, Kirkpatrick i Crosnoe (2003) com les trajectòries
d'educació i treball, familiars i residencials, que construeixen els individus i grups en una
societat. Aquestes trajectòries, conformades per forces històriques i estructurades per les
institucions socials, són, a més, subjectes de canvi, ja que pateixen l'impacte dels contextos
més amplis. En definitiva, la idea de trajectòria es refereix a una successió de situacions que
tenen lloc de manera longitudinal en la vida d'una persona.
Però a més, Elder et al. (2003) assenyala que les trajectòries, estan construïdes per transicions
o canvis en l'estat, com per exemple independitzar-se. Així, Cowan (1991) descriu les
transicions com a processos a llarg termini que resulten en una reorganització de la vida
interior (com els individus entenen i senten les seves vides i el món) i del comportament
exterior (reorganització de la vida dels individus i de les seves relacions). Per als diversos
autors dos són els elements característics de les transicions. D'una banda, la durada, definida
com el temps que transcorre entre transicions. En aquest sentit, les transicions es refereixen a
canvis discrets en l'estatus, que són vinculats a una durada, malgrat que les seves
conseqüències poden ser a llarg termini (George, 1993). En segon lloc, les transicions sovint
impliquen canvi en l'estatus o identitat, tant a nivell personal com social, i això obre
oportunitats per al canvi en el comportament. No obstant això, la socialització dota els
11
individus amb les habilitats necessàries per gestionar les transicions i adaptar-se així a nous
rols.
Mentre les transicions són fonamentals en la construcció de blocs de trajectòries,
investigacions nord-americanes apunten que alguns esdeveniments de transició són
particularment crucials, alterant i redireccionant la trajectòria. Aquestes transicions crítiques
s'han identificat com a punts d'inflexió. Així, els individus experimenten el curs de vida com
una seqüència de trajectòries lligades unes a altres a través de punts d'inflexió: trajectòria,
punt d'inflexió, trajectòria, punt d'inflexió, etc. (Marshall i Mueller, 2003; Elder et al., 2003;
Abbott, 1997). No obstant això, tal com assenyala Abbott (1997), qualsevol canvi brusc no és
un punt d'inflexió, sinó només aquells que són precedits d'un període que posa de manifest
una nova etapa. Una de les característiques dels punts d'inflexió, segons aquest autor, té a
veure amb el seu caràcter narratiu, el que significa que els punts d'inflexió fan referència a dos
punts en el temps, i no a un. En altres paraules, el que converteix un esdeveniment en un punt
d'inflexió és el temps suficient, que marca el pas cap a un nou curs, al punt que queda clar que
la direcció en la trajectòria ha canviat. Finalment, els punts d'inflexió són processos que tenen
una certa durada en el temps. Concretament, els punts d'inflexió són relativament més curts
comparats amb les més llargues i uniformes transicions.
4. La transició a la vida adulta en el context europeu i espanyol
La transició a la vida adulta és el resultat d'experiències vitals segons les quals els joves
adquireixen la independència econòmica, constitueixen la formació d'una llar independent i,
en molts casos, s'inicien o consoliden les relacions de parella. Si bé avui dia s'entén que poden
donar-se, o bé aquestes tres condicions, o bé només una, o bé alguna d'elles. Per això, el
concepte d'emancipació està sent substituït pel “d’itineraris vitals", per referir-se als fenòmens
que defineixen les trajectòries dels joves en un món globalitzat i de risc (Comas, 2007).
Igualment, convé considerar que el concepte de transició pot oferir una falsa idea de linealitat
en aquestes experiències. Molts autors assenyalen que aquests són processos reversibles i
discontinus (Moreno, 2008; Masjuan et al., 1988; Casal, 1999). Igual que resulta imprescindible
estimar que els joves es connecten i desconnecten del món adult segons les seves preferències
i possibilitats.
D'altra banda, hem de considerar almenys dues dimensions des de les quals analitzar els
elements que incideixen en aquests processos de transició (independència econòmica i
independència familiar): una dimensió macrosocial, en què se situaria tant el context
socioeconòmic i l'estructura d'ocupació com les polítiques de joventut i les polítiques socials
(Estat de Benestar), i un context microsocial, relacionat amb elements culturals, com serien
valors i normes adquirides des de l'àmbit familiar, la comunitat i la generació, on s'inclourien
les condicions estructurals com la classe social, el grup ètnic, el gènere i altres.
12
Esquema 2. Factors macro i microsocials que expliquen les transicions a la vida
adulta.
Font: Elaboració pròpia.
En aquest sentit, el cas espanyol i català es caracteritza per una forta cultura familiarista,
entesa com una forma de solidaritat i independència intergeneracional en contextos
institucionals de limitada atenció a les qüestions familiars, en què la transició a la vida adulta
s'ha entès com un procés que s’inicia i es realitza en la família (Moreno, 2008). Aquestes
cultures familiaristes poden explicar-se en relació als models d'estat de benestar i el
desenvolupament de les polítiques socials. Per la seva banda, Almudena Moreno afirma que
els estudis realitzats semblen confirmar el fet que, en el context europeu, s'observa certa
convergència en els processos de transició a la vida adulta dels nostres joves. Aquest, tot i ser
un procés ambivalent, es caracteritza bàsicament per la precarització dels llocs de treball i el
retard de l'adquisició de la independència econòmica i familiar, com a resultat de l'anomenat
procés globalitzador i individualitzador. No obstant això, existeixen diferències i particularitats,
depenent dels models d'estat de benestar europeus.
Moreno (2008) destaca que en els Estats de benestar denominats "socialdemòcrates"1, que
tenen el seu màxim exponent en Dinamarca, els joves s'independitzen a edats més
primerenques que en altres països europeus, a causa d'una major facilitat per a la inserció
laboral, gràcies a les oportunitats d’ocupació juntament amb el desenvolupament de
polítiques econòmiques i de joventut que fomenten l'emancipació i que són un important
esperó per a la vida independent. Es tracta de països on les polítiques socials es centren en els
individus i on, a més, es desenvolupen polítiques educatives escassament segmentades. Aquí
els pares tenen un paper molt limitat en els processos d'emancipació dels seus fills. Igualment,
1 Es segueix la tipología d’Espin-Andersen (2000).
13
en aquests models, la societat civil adquireix un paper actiu en les polítiques de joventut
(Böhnisch et al., 2002).
En els règims de benestar liberals, com seria el cas del Regne Unit, tenen un elevat grau
d'independència econòmica amb escàs suport econòmic de les famílies d'origen, gràcies a
l'ocupació i a les ajudes socials. La minimització de l'Estat i la primacia del mercat converteixen
el mercat laboral en l'única forma d'emancipació, fet que ha generat situacions adverses per a
molts joves, que abandonen molt aviat la llar familiar i el sistema educatiu i es refugien en
l'economia informal, que en molts casos deriva en situacions d'exclusió social. En aquests
països és comú abandonar la llar paterna després d'haver finalitzat els estudis (Biggart, 2004).
Als països amb estats de benestar conservadors (per exemple, Alemanya) són els ajuts a
l'estudi, la família i l'ocupació el que possibiliten l'emancipació. S'assumeix que és la inserció
laboral en categories professionals qualificades allò que possibilita l'emancipació. Pel que fa al
sistema educatiu, ens trobem amb un model dualitzat i rígid d'educació que es correspon amb
un mercat laboral altament regulat (Moreno, 2008).
Finalment, els règims mediterranis, com seria el cas d'Espanya, que es caracteritzen per un
limitat desenvolupament d'un marc institucional de suport econòmic als joves, la precarietat
del mercat laboral, orientat fonamentalment cap a la figura de l'home mantenidor, i els
desajustos existents entre el sistema educatiu i el mercat laboral, aquestes mateixes
característiques converteixen la família en la principal agència per aconseguir l'autonomia i la
independència (Moreno, 2008). El que explica que, amb l'escàs desenvolupament de polítiques
orientades a la família, a diferència dels models conservadors, liberals i socialdemòcrates, hagi
contribuït a reproduir el model cultural familiarista de solidaritat i dependència
intergeneracional.
Així, les experiències de transició a la vida adulta dels i les joves amb experiències familiars
d’immigració s’han de contextualitzar en el marc de les polítiques públiques de l'estat en què
resideixen, comprovant en cada context com s'activen i operen els mecanismes microsocials
com a valors i normes, essencialment els adquirits en l'àmbit familiar i comunitari, en les seves
pròpies trajectòries d'emancipació i com interactuen amb aquests aspectes macrosocials.
Top Related