PROPOSTA SOBRE EL SISTEMA DE
TRANSCRIPCIÓ DEL GREC MODERN
AL CATALÀ
Associació Catalana de Neohel·lenistes
2009
2
I. INTRODUCCIÓ ........................................................................................................................ 3
I.1 LA LLENGUA GREGA MODERNA ................................................................................ 3
I.2 LA TRANSCRIPCIÓ DE MOTS GRECS AL CATALÀ: ANTECEDENTS .................... 4
II. ALGUNS SISTEMES DE CONVERSIÓ I ELS SEUS ÀMBITS ........................................... 6
II.1 FORMA TRADICIONAL ................................................................................................. 6
II.2 TRADUCCIÓ .................................................................................................................... 7
II.3 TRANSLITERACIÓ .......................................................................................................... 7
II.4 ADAPTACIÓ CULTA .................................................................................................... 10
II.5 TRANSCRIPCIÓ RIGOROSA........................................................................................ 10
III. LA TRANSCRIPCIÓ SIMPLIFICADA ............................................................................... 11
III.1 CONVENCIONS ORTOGRÀFIQUES. ELS DÍGRAFS .............................................. 17
III.1.1. Consonants i grups consonàntics ............................................................................ 17
a) γ, κ, χ, λ[i], ν[i], τζ > g, k, kh, li, ni, tz ................................................................... 17
b) Nasal + oclusiva: µπ, ντ, γκ, γγ > b, d, g ............................................................... 18
c) Geminades: λλ, µµ, νν, ρρ, σσ > l· l, mm, nn, rr, ss ............................................... 18
d) Fricatives: β, θ, δ > v, th, d .................................................................................... 19
III.1.2. Vocals, diftongs i falsos diftongs ........................................................................... 19
a) Remarques sobre els signes d’accentuació ............................................................ 19
b) Límits de la neutralització ..................................................................................... 20
c) Límits de la palatalització ...................................................................................... 20
III.2 REMARQUES LÈXIQUES I MORFOLÒGIQUES ...................................................... 21
IV. FONTS .................................................................................................................................. 22
IV.1 BIBLIOGRAFIA ............................................................................................................ 22
IV.2 DICTIOGRAFIA ............................................................................................................ 24
V. ANNEX .................................................................................................................................. 25
V.1 SISTEMA CONSONÀNTIC CATALÀ .......................................................................... 25
V.2 CODI GRÀFIC DE LES CONSONANTS EN CATALÀ .............................................. 25
V.3 SISTEMA CONSONÀNTIC GREC ............................................................................... 25
V.4 CODI GRÀFIC DE LES CONSONANTS EN GREC .................................................... 26
V.5 ELS SISTEMES VOCÀLICS DEL GREC I DEL CATALÀ ......................................... 26
3
I. INTRODUCCIÓ
I.1 LA LLENGUA GREGA MODERNA
La llengua grega moderna (νέα ελληνική γλώσσα) és la llengua comuna emprada
modernament a la República de Grècia, a la República de Xipre i en altres territoris
hel·lenòfons. Aquesta llengua constitueix un estadi més en l’evolució d’una llengua
mil·lenària, el grec, que està documentat ja en el segle XV aC i que ha perdurat
ininterrompudament fins als nostres dies. El grec modern, doncs, és diferent de
l’antic, però alhora n’és la continuació. Els antics dialectes deixaren pas, com és ben
sabut, al segle IV a.C., a l’anomenada llengua comuna (κοινή), una forma
evolucionada del dialecte jònico-àtic; l’evolució secular d’aquesta llengua, a través
de les èpoques hel·lenística, romana i bizantina, no ha patit mai una ruptura que
signifiqués el sorgiment de cap nova llengua, autònoma, i la desaparició de la vella.
Un fenomen que cal considerar, al llarg d’aquest extens període de temps i
especialment durant la llarga etapa medieval, és el de l’existència, al costat de la
llengua parlada pel poble, d’una llengua culta, que era molt més conservadora,
mantenidora de formes arcaiques, i que estava vinculada a l’administració, a
l’erudició i a l’Església.
Les fites cronològiques que emmarquen la història de la llengua grega són purament
convencionals, com no pot ser altrament. Hom empra d’habitud l’any 1453 per a
indicar la transició del grec medieval vers el grec modern. Amb la presa de
Constantinoble, desaparegut l’últim vestigi de l’Imperi, la llengua grega, mancada
d’estructura estatal, veié accentuar-se la disgregació dialectal que, sens dubte, s’havia
iniciat força temps enrere i que, més de tres segles després, havia donat lloc als
dialectes moderns.
El grec modern ha presentat en tot moment una rica varietat dialectal. La tendència,
però, en els temps més recents, ha estat que aquests dialectes cedissin terreny
progressivament davant la modalitat parlada a les grans ciutats, la qual, per efecte de
l’ensenyament i dels mitjans de comunicació, és emprada, avui dia, per una gran
majoria de la població i entesa sense cap dificultat per la seva totalitat. Aquesta
llengua, anomenada popular (δηµοτική), anà essent adoptada pels escriptors, i
primerament pels poetes, fins a esdevenir el vehicle habitual de la creació literària,
així com també de la premsa. En canvi, fins molt recentment (1976) no ha estat
4
declarada també llengua pròpia de l’administració de l’Estat i de l’educació en tots
els seus nivells; així, s’ha generalitzat el seu ús també en els àmbits acadèmic i
científic. En efecte, fins fa poques dècades, com a llengua tècnica, de l’administració,
del món acadèmic i de l’ensenyament universitari, perdurava l’ús d’una modalitat de
grec anomenat llengua purista (καθαρεύουσα). Es tracta d’una forma de llengua
escrita creada al segle XIX sobre el model del grec clàssic. El procediment consistí a
formar una llengua única, partint dels dialectes locals; hom en sistematizà la
morfologia, tot prenent per patró el dialecte àtic de l’antiguitat; hom la depurà
d’elements estrangers; amb tot, no deixava de ser un compromís entre la llengua de
l’antiguitat i la moderna llengua del poble. En constituir-se el modern estat grec
(1826), la modalitat purista fou declarada llengua oficial del Regne de Grècia. Ara
bé, en el període subsegüent, aquesta llengua fou sotmesa a un procés deliberat i
sistemàtic d’arcaïtzació que accentuà fins a un grau extrem la distància que la
separava del grec popular, el qual hom pretenia, així, relegar a la categoria de parla
degenerada, aberrant i pròpia d’analfabets. Aquesta particular forma de diglòssia no
quedaria superada fins al cap de molt de temps i només al final d’un procés ple de
controvèrsies aferrissades; els avatars de la història de la Grècia moderna, al llarg
d’un segle i mig, han jugat en aquesta qüestió un paper principal.
Un recent episodi ha demostrat que les ferides causades per la llarguíssima
controvèrsia de la llengua encara eren ben obertes. Es tracta de la viva polèmica que
se suscità en implantar-se, el 1982, el sistema gràfic d’accentuació monotònic, en
substitució del sistema tradicional. Novament, no sense una notable polèmica ni
sense nombroses i sorolloses manifestacions de resistència, hom ha adoptat per a
l’escriptura de la llengua popular un sistema simplificat, d’una única titlla, quedant
així reservat per al grec antic i medieval el sistema politònic, que empra tres accents
(agut, greu i circumflex) i dos esperits (aspre i suau).
La llengua purista, retornada a la seva formulació i intenció primeres, allunyada dels
excessos que arribaren a fer-ne un instrument artificiós, grotesc i inútil, enriqueix la
llengua comuna parlada pels grecs tot proveïnt-la d’aquells recursos morfològics i
lèxics que necessita tota llengua moderna per al seu registre culte.
I.2 LA TRANSCRIPCIÓ DE MOTS GRECS AL CATALÀ: ANTECEDENTS
La llengua grega moderna continua emprant, per a la seva escriptura, el mil·lenari
alfabet grec, que ha estat en ús ininterrompudament al llarg de totes les etapes de la
5
seva història. Aquest sistema gràfic, de vint-i-quatre signes, no ha sofert cap canvi.
Com a conseqüència, però, dels canvis fonètics soferts per la llengua grega al llarg de
la seva evolució, el valor de determinats signes, tant vocàlics com consonàntics, ha
variat, en el grec modern, en relació a l’antic.
No hi ha una equivalència ni exacta ni unívoca entre l’alfabet grec i l’abecedari llatí:
tal és la dificultat que cal resoldre quan hom vol traslladar un mot grec a escriptura
occidental, sigui quina sigui la llengua receptora. Amb tot, l’abecedari llatí resulta,
en qualsevol de les convencions ortogràfiques amb què ha estat adaptat, notablement
adequat a la transcripció del grec modern i, en general, les dificultats es limiten al
tractament d’un nombre molt limitat de fonemes. Així i tot, el procediment haurà de
contenir necessàriament un cert nombre de convencions, ateses les divergències que
entre ells presenten els respectius sistemes fonològics.
Perquè el sistema de transcripció adoptat sigui de la màxima utilitat, caldrà que hom
no pressuposi en el seu usuari cap coneixement en la llengua grega moderna; els seus
destinataris potencials, així, seran tots els usuaris de la llengua receptora. I el sistema
reeixirà en el seu objectiu en la mesura que permeti representar gràficament els mots
grecs, i reproduir-ne la pronúncia, de la manera més fidel possible. Convindrà que
sigui àgil, és a dir, que no contingui complicacions innecessàries; caldrà, també, que
sigui coherent amb ell mateix, i, en aquest sentit, els límits que tindrà coincidiran
amb la norma ortogràfica de la llengua receptora. Haurà de ser, en un mot, rigorós i
pràctic. Resta dir, només, que la transcripció s’haurà de verificar sempre de manera
directa, evitant les interferències o intermediacions d’una tercera llengua.
Totes les anteriors observacions són d’aplicació per a la transcripció del grec modern
al català. Tal com s’esdevé també en la transcripció del grec modern a altres
llengües, en català els sistemes emprats no han estat sempre coincidents; de vegades,
tampoc no resulten totalment coherents. Si en l’àmbit culte (traduccions literàries,
estudis històrics, etc.) hom observa uns usos encara prou rigorosos, fora d’ell, en
canvi, els criteris resulten molt sovint incoherents i erràtics, en part perquè parteixen
no del grec, sinó d’alguna transcripció forània; és el cas, especialment, de la premsa,
on és habitual que facin aparició nombrosos antropònims, relacionats sobretot amb el
món de l’esport, i també alguns noms comuns, pertanyents a la gastronomia, a la
música, al folklore, etc.
La Gran Enciclopèdia Catalana (1975), en el quadre sinòptic que representa
l’alfabet grec, indica la transcripció corresponent al grec modern per a cada signe
6
vocàlic i per als principals grups vocàlics i consonàntics. Aquesta proposta ha pogut
servir prou eficaçment per a les necessitats de transcripció en la nostra llengua. És
llàstima, però, que el Gran Atlas (1983) i després el Gran Atles (1999 i 2009), de la
mateixa casa editorial, un instrument destinat a resultar el gran referent per a la
normalització de la toponímia universal, no segueixi aquesta proposta. D’altra banda,
tan sols pel que fa a la representació de la sèrie de les consonants fricatives sonores,
s’ha formulat explícitament una proposta alternativa.1
Per a l’elaboració de la present proposta, hem considerat els mètodes de transcripció
del grec modern al català que han estat emprats anteriorment. La nostra transcripció
simplificada adopta algunes convencions per tal de simplificar el mètode, a fi que
resulti útil, fidel i senzill al mateix temps.
II. ALGUNS SISTEMES DE CONVERSIÓ I ELS SEUS ÀMBITS
La llengua neohel·lènica, o grec modern, té —com l'hebreu, el rus, l'àrab o el grec
clàssic— un sistema fonològic i un alfabet diferents del català. Per traslladar mots
d'altres llengües a la nostra escriptura2, hom disposa de diferents procediments; els més
usuals han estat:
II.1 FORMA TRADICIONAL
Es tracta de formes que han quedat consagrades per l'ús secular.
an. London > cat. Londres
gr. Αθήνα > cat. Atenes
gr. Κύπρος > cat. Xipre
gr. Κωνσταντινούπολη > cat. Constantinoble
it. Firenze > cat. Florència
ll. Caesaraugusta > cat. Saragossa / esp. Zaragoza
També es dóna el cas que algunes formes que foren tradicionals han caigut en desús;
per exemple, Xiu, Negrepont, Suria, antigues formes, en català, de Quios, Eubea i
Síria, respectivament.
1 Veg. BALLESTA, Joan-Manuel, Pròleg a NIKOS GATSOS, Amorghòs i altres poemes, Bellaterra 1995,
pàg. 27 s. 2 No és aquest el lloc, per tant, per parlar de la transcripció a l’alfabet fonètic internacional, reservat a
l’àmbit dels especialistes. Ens hi haurem de referir, però, quan parlem de transcripció pròpiament dita.
7
II.2 TRADUCCIÓ
És el procediment menys emprat, ja que s'adiu poc amb la naturalesa dels noms
propis. Sovint es tracta de termes institucionals traduïts d'altres idiomes.
an. White House > cat. Casa Blanca / gr. Λευκός Οίκος
gr. Άγιον Όρος > cat. Muntanya Santa
gr. Εκκλησία της Ελλάδος > cat. Església grega
gr. οδός 28 Ωκτοβρίου > cat. carrer 28 d'Octubre
gr. Οικουµενικός Πατριάρχης > cat. Patriarca ecumènic
it. Santa Sede > cat. Santa Seu / gr. Αγία Έδρα
it. Sereníssima Repubblica > cat. Sereníssima República / gr. Γαληνοτάτη
∆ηµοκρατία
turc Bab-i-Ali > cat. Sublim Porta / gr. Υψηλή Πύλη
La traducció pot ser, en ocasions, parcial, encara que l’altre membre tingui significat.
al. Drittes Reich > cat. Tercer Reich
an. New York > cat. Nova York
gr. Μέγαρο Μαξίµου > cat. Palau Maximu
gr. Όρος Άθος > cat. Mont Athos
II.3 TRANSLITERACIÓ
Aquest procediment gràfic pretén ser comú per a totes les llengües que empren
l’alfabet llatí; té per objectiu reconstruir lletra per lletra la grafia del mot original i,
sovint, una sèrie de convencions obliga a recórrer tant a dígrafs com a signes
diacrítics, i a mantenir els accents originals segons l’ortografia de la llengua de
partida.
gr. Καλογεροπούλου > cat. Kalogeropoúlou
gr. cl. Κυβέλη > ll. Cybĕlē
gr. cl. Κύκλωψ > ll. Cyclōps
rus Чайковский > cat. Čajkovskij
La primera transliteració de l’alfabet grec a l’alfabet llatí fou la que feren els propis
romans, per als quals probablement era també una mena de transcripció que els
permetia, més que reconstruir la forma original escrita, pronunciar el mot de manera
bastant aproximada al grec de l’època.
8
Grec Llatí Grec Llatí
Α α A a Ν ν N n
Β β B b Ξ ξ X x
Γ γ G/N g/n Ο ο O o
∆ δ D d Π π P p
Ε ε E e Ρ ρ R r
Ζ ζ Z z Σ σ, ς S s
Η η Ē ē Τ τ T t
Θ θ Th th Υ υ Y/V y/u
Ι ι I i Φ φ Ph ph
Κ κ C c Χ χ Ch ch
Λ λ L l Ψ ψ Ps ps
Μ µ M m Ω ω Ō ō
Hi ha una sèrie d’observacions a fer:
• γ > n davant consonant velar (γ, κ, ξ, χ). Es tracta pròpiament d’una transcripció.
• ρ-, -ρρ- > rh-, -rrh-.
• En alguns casos hi ha, a més, adaptació morfològica al sistema llatí: Πρίαµος >
Priamus; Χείρων > Chiro.
• αι, οι, ει, ου > ae, oe, i, u (cat. > e, e, i, u). El manteniment de dos diftongs en llatí i
la monoftongació dels altres dos fan pensar més aviat en una transcripció que no pas
en una transliteració: ει, ου devien sonar /i/, /u/.
• υ > u darrere α, ε, ο.
• A partir de les formes transliterades al llatí deriven les formes adaptades al català
per via culta (vegeu II.4).
Aquest sistema ha perviscut fins als nostres dies. Les actuals transliteracions a l’ús,
com ara la de l’Organització Internacional per a la Normalització (ISO)3 o la de
l’oficina per a la romanització dels caràcters no llatins de l’Organització de les
Nacions Unides (ONU)4, en són hereves:
3 www.iso.org
4 www.eki.ee/wgrs
9
Grec Alf. llatí Grec Alf llatí
Α α A a Ν ν N n
Β β V v Ξ ξ X x
Γ γ G g Ο ο O o
∆ δ D d Π π P p
Ε ε E e Ρ ρ R r
Ζ ζ Z z Σ σ, ς S s
Η η Ī ī Τ τ T t
Θ θ Th th Υ υ Y y
Ι ι I i Φ φ F f
Κ κ C c Χ χ Ch ch
Λ λ L l Ψ ψ Ps ps
Μ µ M m Ω ω Ō ō
També aquí hi ha una sèrie d’observacions a fer:
• Qualsevol vocal grega pot dur accent tancat; ι, υ poden dur dièresi (amb accent o
sense); amb els corresponents caràcters llatins passa el mateix.
• El màcron és un signe diacrític que hom col·loca damunt les vocals per indicar que
mètricament són llargues: ē, ō. En el cas que ens ocupa serveix per marcar les vocals
gregues η, ω, antigament llargues.
• També s’acostuma a transliterar χ per kh i, en posició inicial, fins i tot h-.
• En aquest sentit, val a dir que algunes de les solucions de les taules de transliteració
(p. ex. η > e, θ > th, ου > ou, φ > ph, χ > ch,) s’adiuen amb l’ortografia i pronúncia
de l’anglès i el francès i, per tant, poden resultar familiars al lector.
Els mitjans informàtics d’escriptura han deixat obsolet aquest procediment.
L’especialista prefereix escriure-ho directament en grec; al llec, no li serveix de
gaire, si no ho sap pronunciar. Només pot tenir sentit en un mapa europeu de
carreteres o documents per l’estil.
10
II.4 ADAPTACIÓ CULTA
En general, és el procediment emprat al llarg de la tradició literària per traslladar a
través del llatí els noms del grec antic i medieval.5
gr. cl. Θουκυδίδης > ll. Thucydĭdes > cat. Tucídides
gr. cl. κατάλογος > ll. catalogus> cat. catàleg
gr. cl. Κλεοπάτρα > ll. Cleopătra> cat. Cleòpatra
gr. cl. φιλόλογος > ll. philologus> cat. filòleg
gr. cl. Χρυσηΐς > ll. Chryseis > cat. Criseida
També es podria seguir aquest procediment per a textos moderns escrits en la
llengua purista (katharévusa), a criteri del traductor, a més dels altres recursos lèxics
i morfosintàctics de què disposa.
II.5 TRANSCRIPCIÓ RIGOROSA
A la transcripció de l’hebreu6 s’empra el terme “rigorosa” per descriure un
procediment que no és del tot comparable al que hom aplica a la llengua grega
moderna (potser nosaltres hauríem preferit el terme “transcipció pròpiament dita”).
En qualsevol cas, aquest procediment intenta recollir de la manera més acurada
possible la pronunciació del mot original en l'ortografia de la llengua de recepció i, a
diferència de la transliteració, cada transcripció és diferent segons quina sigui la
llengua d’arribada. El seu àmbit és el dels registres estàndard de la llengua, sobretot
en els mitjans de comunicació, enciclopèdies, mapes i guies turístiques per referir-se
a topònims, antropònims (artistes, escriptors, esportistes, polítics), termes culturals
(gastronomia, música i danses)... També s’empra entre diferents especialistes, no
necessàriament hel·lenistes, per donar referències bibliogràfiques.
al. Friedrich Nietzsche > gr. Φρήντριχ Νίτσε
an. yacht > cat. iot
esp. Junta > gr. Χούντα / cat. Junta [χúnta]
fr. Jeanne d’Arc > gr. Ζαν ντ’ Αρκ
gr. Αγνή Μπάλτσα > cat. Agní Baltsa
gr. Άρης > cat. Aris
gr. Καζαντζάκης > cat. *Kazandzakis
5 Vegeu ALBERICH, J. & ROS, M., La transcripció dels noms propis grecs i llatins, Barcelona 1993. 6 DSF IV, 2003, p. 47
11
gr. Καλογεροπούλου > cat. *Kaloieropulu
gr. Ολυµπιακός > cat. Olimbiakós
gr. Παναθηναϊκός > cat. Panathinaikós
gr. Ωνάσης > cat. *Onassis
it. Giacomo Puccini > gr. Τζάκοµο Πουτσίνι
rus Чайковский > cat. Txaikovski
De fet, aquest és el sistema que l’ús de la llengua ha imposat per damunt dels altres,
però si bé el criteri és clar, les concrecions particulars sovint han donat solucions
divergents, cosa que intentarem solucionar amb la nostra proposta del següent
apartat: la transcripció simplificada.
III. LA TRANSCRIPCIÓ SIMPLIFICADA
La present proposta es basa fonamentalment en l'adopció del primer dels procediments
descrits, que és el que es pot anomenar transcripció. Puntualment, però, hem recorregut
a d'altres procediments. Els criteris que caldrà establir per a la transcripció del grec
modern no seran essencialment diferents dels emprats per a la transcripció de noms
d'altres llengües:
al. Bunker > cat. búnquer; an. slogan > cat. eslògan; fr. vaudeville > cat.
vodevil
Amb tot, hi ha alguna excepció. Així, malgrat que la norma general és d'afegir una e
protètica davant s- líquida, en el cas del grec no serà així:
an. smoking > cat. esmòquing; it. spaghetti > cat. espaguetis;
però Σπέτσες > Spetses; σπανακόπιτα > spanakópita
El terme “transcripció simplificada” també ha estat manllevat de les anteriors propostes
de transcipció per a diferents alfabets i llengües7. Bàsicament es tracta, en uns pocs
casos complicats, de complementar la transcripció rigorosa abans esmentada mitjançant
el recurs a la transliteració amb l’objectiu de fer-ne un instrument d’accés a tothom, de
manera que qualsevol persona que no sàpiga pronunciar un mot escrit en grec pugui,
mitjançant la següent taula de correspondències, escriure fàcilment el mot en alfabet
llatí i pronunciar-lo de manera molt aproximada a l’original grec:
7 DSF I, 1990, p. 149 per a l’àrab, i DSF IV, 2003, p. 53, per a l’hebreu; en canvi, per al rus, a DSF III,
1996, p. 60, es parla de transcripció pràctica o “empírica nacional”. Vegeu també TERMCAT, 2006, p. 61
12
Maj., min. Dígraf Transcripció Exemples
Α, α a Ανδρέας
Γαβράς
Andreas
Gavràs
αι e Αιγινήτης
Φαίδων
Eginitis
Fédon
αϊ, άι ai Γαΐτης
Μωραϊτίδης
Πάικο
Gaïtis
Moraitidis
Paiko
αυ av Αυγέρης
Αυξεντίου
αύριο
αυστηρός
Ναυαρχόπουλος
Avgeris
Avxendiu
àvrio
avstirós
Navarkhópulos
αϋ, άυ ai αϋπνία
άυπνος
aipnia
aipnos
Β, β v Βαφειάδης
Βέης
Βρυσάκης
Καρκαβίτσας
Vafiadis
Veis
Vrisakis
Karkavitsas
-ββ- v Καββαδίας Kavadias
Γ, γ g Αµοργός
Γεραλής
Γιάννης
Γούναρης
Γρανίτσας
Γύζης
Παναγιωτόπουλος
Amorgós
Geralís
Giannis, Iannis
Gúnaris
Granitsas
Gizis
Panagiotópulos
-γγ- ng(u) Αγγελόπουλος
Εγγονόπουλος
Προβελέγγιος
συγγνώµη
Anguelópulos
Engonópulos
Provelénguios
singnomi
13
γκ- inicial g(u) Γκάτσος
Γκίκας
γκρεµίζω
Gatsos
Guikas
gremizo
-γκ- medial ng(u) Ραγκαβής
Μαγκλής
Πριγκιπόννησοι
Rangavís
Manglís
Pringuipónnisi
-γξ- nx πλάστιγξ plàstinx
-γχ- nkh Αγχίαλος Ankhíalos
∆, δ d Βασιλειάδης
∆ουκάκης
∆ραγούµης
Vasiliadis
Dukakis
Dragumis
Ε, ε e Αλέξανδρος
Βενιζέλος
Aléxandros
Venizelos
ει i Ζαφείρης
Λειχούδης
Zafiris
Likhudis
εϊ, έι ei Βέικος
Βεΐκου
ζεϊµπέκικος
Veikos
Veïku
zeimbékikos
ευ ev Ευαγγελία
Ευγενίδης
Ευταξία
Πευκάκι
Evanguelia
Evgenidis
Evtaxia
Pevkaki
Ζ, ζ z Ζαΐµης
Λάζαρος
Zaïmis
Làzaros
Η, η i Βέης
Μιχαηλίδης
Μιχαήλ
Σωτηριάδης
Veis
Mikhailidis
Mikhaïl
Sotiriadis
Θ, θ th Θεµέλης
Θρύλος
Themelis
Thrilos
14
Παρθένης Parthenis
Ι, ι i Ζωιτάκης
Ιακωβίδης
Zoitakis
Iakovidis
Κ, κ k Βασιλική
Ζαλακώστας
Κεχαΐδης
Κληρίδης
Vasilikí
Zalakostas
Kekhaïdis
Kliridis
-κκ- k Χάκκας Khakas
Λ, λ l Ηλίας
Ηλιού
Κολιάτσου
Λαµπράκης
Λιάκουρα
Μαλάνος
Ilias
Iliú
Koliatsu
Lambrakis
Liàkura
Malanos
-λλ- l· l Ράλλης
Σακελλαρίου
Ral·lis
Sakel·lariu
Μ, µ m Βελµύρας
Μητροπούλου
Velmiras
Mitropulu
-µµ- mm Εµµανουήλ Emmanuïl
µπ- inicial b Μπελογιάννης
Μπουζιάνης
Belogiannis
Buzianis
-µπ- medial mb Καµπανέλλης
Λαµπέτης
Μπαµπινιώτης
Μπόµπολας
Σκαρίµπας
Kambanel·lis
Lambetis
Bambiniotis
Bómbolas
Skarimbas
-µπ- rere cons. b µπαρµπούτι barbuti
Ν, ν n Βενέζης
Ιορδανίδου
Καστανιώτης
Venezis
Iordanidu
Kastaniotis
15
Νιάρχος Niarkhos
-νν- nn Άννινος
Ιωάννου
Ànninos
Ioannu
ντ- inicial d Νταβέλης
Νταλάρας
Davelis
Dalaras
-ντ- medial nd Άµαντος
Αντιγόνη
Αντύπας
Λουντέµης
Àmandos
Andigoni
Andipas
Lundemis
-ντ- rere cons. d πατιρντί patirdí
Ξ, ξ x Βισταξής
Μεταξάς
Ξαρχάκος
Vistaxís
Metaxàs
Xarkhakos
Ο, ο o ∆ράκος Drakos
οι i Οικονόµου Ikonomu
οϊ, όι oi κοµπολόι
Ροΐδης
Ροϊλός
komboloi
Roïdis
Roilós
ου u Αλεξίου
Λουκάς
Στεργιόπουλος
Alexiu
Lukàs
Stergiópulos
Π, π p Παναγιοτόπουλος
Καπετανάκης
Panagiotópulos
Kapetanakis
-ππ- p Κάππος Kapos
Ρ, ρ r Παρασκευόπουλος
Ριζάρης
Paraskevópulos
Rizaris
-ρρ- rr Παπαρρηγόπουλος Paparrigópulos
Σ, σ s Κασοµούλης
Κωνσταντίνος
Λασίθι
Kasomulis
Konstandinos
Lasithi
16
Μαρασλής
Σαράφης
Σβορώνος
Σπύρος
Maraslís
Sarafis
Svoronos
Spiros
-σσ- ss Λασσάνης
Οδυσσέας
Lassanis
Odisseas
Τ, τ t Βεντότης
Γαµβέτας
Καζαντζάκης
Παπατσώνης
Τζαβέλας
Τσάτσος
Χατζανέστης
Vendotis
Gamvetas
Kazantzakis
Papatsonis
Tzavelas
Tsatsos
Khatzanestis
-ττ- t Βρεττάκος Vretakos
Υ, υ i Βουτυράς
Βρυζάκης
Μυριβίλης
Vutiràs
Vrizakis
Mirivilis
Φ, φ f Εφταλιώτης
Κεφαλληνός
Φραγκιάς
Eftaliotis
Kefal·linós
Franguiàs
Χ, χ kh Λειχούδης
Χατζιµιχάλη
Χειµωνάς
Likhudis
Khatzimikhali
Khimonàs
Ψ, ψ ps Καψάλης
Ψυχάρης
Kapsalis
Psikharis
Ω, ω o Ζωιτάκης
Κοσκωτάς
Πολυζωίδης
Zoitakis
Koskotàs
Polizoïdis
17
III.1 CONVENCIONS ORTOGRÀFIQUES. ELS DÍGRAFS
La idea és que treballem amb el criteri fonètic de transcripció, no pas amb el gràfic
de transliteració. Això vol dir que els resultats que obtenim permeten al lector català
una reconstrucció aproximada de la pronúncia del mot original grec. Certament, la
transliteració n’hauria permès la reconstrucció escrita, però no era aquest el nostre
objectiu. Ara bé, hi hem hagut de recórrer en alguns pocs casos en què el criteri de
transcripció era confusionari o insuficient.
Els problemes s’han donat sobretot en els dígrafs. Un dígraf (ig, ix, ny, qu...) és un
grup de dues lletres que representa un so: normalment es tracta d’una solució
convencional que reflecteix una realitat fonètica per a la qual l’alfabet llatí no
disposava de signe i, per tant, recorrem a l’ús de dos signes. D’aquestes convencions,
les unes vénen d’antic (de l’etimologia i la història de la llengua), les altres són fruit
d’un acord més recent.
La qüestió és, però, que el grec també recorre a dígrafs, i alguns d’ells són
complicats de transcriure mantenint una coherència de conjunt. Anem a veure, doncs,
quins hi podem trobar:
III.1.1. Consonants i grups consonàntics
a) γ, κ, χ, λ[i], ν[i], τζ > g, k, kh, li, ni, tz
• El dígraf γ + [e/i]. Ha estat la decisió més difícil de prendre. També aquí hem
optat per la transliteració, conscients que és la convenció que més grinyola.
Malgrat que formes com Iannis, Iorgos tenen una certa tradició i són coherents
amb el criteri fonètic general per representar el so aproximant palatal sonora [j]
tal i com es fa en el manlleus iode, ioga, iogurt, iot..., aquesta solució
complicaria enormement les normes de transcripció de la γ, que vindrien a ser:
γ + α,ο, ου, ω > ga, go, gu, go (Αµοργός > Amorgós)
γ + [e/i] > ie, ii (Γεραλής > *Ieralís)
γ + [e/i] + α,ο, ου, ω > ia, io... (Γιώργος > Iorgos, Γεώργιος > *Iórios,
Προβελέγγιος > *Provelénios)
Pensem que transliterar sempre la γ per una g, independentment de la vocal que
segueixi, és molt més senzill, encara que el resultat davant [e/i] sigui la
fricativa palatal sonora []. Evidentment, cal respectar les grafies arcaïtzants
del topònim Ioànnina (Ιωάννινα) i de l’antropònim Ioannis (Ιωάννης).
18
• Entre les convencions recents hi ha també la de fer servir k, kh per transcriure
les lletres gregues κ, χ. Transcriure k > c és un recurs que serveix per a les
formes cultes, les paraules del grec clàssic que ens han arribat a través del llatí.
Mantenir la k era una manera de dir que el grec modern (com l’alemany, el
basc...) no ha passat pel llatí. A més, ens evitava la complicada distinció c/qu
segons la vocal que vingués darrere. L’ús de k va comportar l’ús d’una altra
convenció, en aquest cas un dígraf: χ > kh.
• Els dígrafs λ[i], ν[i] no sempre sonen palatalitzats: hi ha realitzacions que
mantenen la pronúncia distintiva de la consonant i la vocal, cosa que recull la
solució li, ni (vegi’s infra III.1.2.c).
• La transcripció del grup τζ hauria de ser dz, perquè la z sonoritza la t en d;
però el parlant català ja està molt acostumat a veure les grafies atzar, dotze,
etzibar, guitza..., on el grup consonàntic tz sona [dz]. Per tant, hem optat també
en aquest punt per la transliteració.
b) Nasal + oclusiva: µπ, ντ, γκ, γγ > b, d, g
S’han resolt, respectivament: b-/-mb-, d-/-nd-, g(u)-/-ng(u)- i –n(gu)-. Es tracta
d’una convenció força aproximada. Segons les normes ortogràfiques del català,
s’escriurà gu davant e, i.
c) Geminades: λλ, µµ, νν, ρρ, σσ > l·l, mm, nn, rr, ss
Consonants dobles: independentment de quines siguin i com es pronunciïn en
grec, en català tenim: l·l, mm, nn, rr, ss. La geminada cc, que és molt produtiva
davant e/i, no compta perquè sona [ks], de la mateixa manera que γγ sona [ŋg].
La resta de geminades són residuals, fruit de trobades fortuïtes en compostos
(posttònic) o de manlleus varis (cultes o no): tt (25 entrades), dd (22), gg (19),
cc + a/o (8), zz (8), pp (7), bb (4), ff (4). [v. DIEC2]. Els dígrafs l·l, mm, nn no
presenten cap problema i reprodueixen els respectius en grec. Els dígrafs rr, ss
són un dels pocs casos en què hem recorregut a la transliteració, perquè
transcriure fonèticament ζ, ρ, ρρ, σ, σσ hauria estat un embolic monumental per
la complexitat ortogràfica del català, no del grec.
19
d) Fricatives: β, θ, δ > v, th, d
β, representada per v, correspon a la fricativa labiodental sonora; θ, δ,
representades per th, d, corresponen a les fricatives dentals sorda i sonora,
respectivament. Cal tenir present que d representa indistintament el so fricatiu
(δ) i l’oclusiu (ντ), de la mateixa manera que g representa tant el so fricatiu (γ)
i l’oclusiu (γκ).
III.1.2. Vocals, diftongs i falsos diftongs
• El fonema [i] és representat en grec modern per cinc grafies diferents: η, ι, υ, ει,
οι. Totes han estat transcrites, en aquesta proposta, per i.
• Els diftongs monoftongats αι, ει, ου > e, i, u. En francès la solució ou permet fer
coincidir transcripció i transliteració. En català hem de triar un dels dos criteris, i
aquí hem optat, com ho hem fet en general, per la transcripció.
• Els diftongs amb segon element consonàntic αυ, αυ > av, ev. També aquí hem
optat per la transliteració. Creiem que la distinció af/av i ef/ev (depenent de la
consonant que anés darrere) no era rellevant. Primer, perquè en català la distinció
sorda/sonora de f/v és dialectal. En segon lloc, mots com dissabte, fred, sonen
[disáptə], [frέt], és a dir, ensordim respectivament p, t pel seu context fònic. Per
tant, podríem escriure evkharistó, Evtaxias, amb la presumpció que el lector català
més aviat pronunciarà la v com una fricativa labiodental sorda [f], tal i com la hi
pronuncia en el mots russos Molotov, Rimski-Korsakov, que no pas com una
oclusiva bilabial sonora [b].
a) Remarques sobre els signes d’accentuació
• L'accentuació gràfica es farà segons les regles del català. Ara bé, com que en
grec no hi ha una diferència fonològica entre vocals obertes i tancades, si cal
accentuar una vocal, emprarem sempre l'accent tancat, tret de la vocal a, que en
català admet només l'accent obert.
• En grec modern, com en clàssic, quan un diftong és tònic hom accentua
gràficament el segon element del diftong. Si es tracta d’un fals diftong amb
segon element consonàntic, l’accent fonètic recau sobre el primer element, que
és el que conserva la seva naturalesa vocàlica en la transcripció al català:
καθαρεύουσα > katharévusa. En el cas d’antics diftongs ara monoftongats,
20
òbviament la tònica és l’única vocal resultant en la forma catalana transcrita:
Αίγινα > Égina, Σούνιο > Súnio.
• Hem simplificat l’ús de la dièresi reservant-la exclusivament per marcar una
vocal tònica que no ha de dur accent gràfic, i afavorint la realització de
diftongs naturals en català:
gr. Μι-χα-ήλ > cat. Mi-kha-ïl, però Μιχαηλίδης / Mikhailidis
gr. ζε-ϊ-µπέ-κι-κος > cat. zeim-be-ki-kos
gr. Σα-κε-λλα-ρί-ου > cat. Sa-kel-la-riu
per al gr. Α-λε-ξί-ου no creiem que sigui necessari > *A-le-xï-u, sinó que es pot
deixar en A-le-xiu, pronunciat [a-lek-síu].
b) Límits de la neutralització
Fem extensives a les vocals algunes recomanacions que hem fet per a les
consonants: gr. Ελευθέριος Βενιζέλος > cat. Elevthérios Venizelos, pronunciat
[e-lef-θé-ri-os-ve-ni-ze-los], no pas *[ə-ləb-θé-ri-us-bə-ni-zέ-lus]; gr. Σούνιο >
cat. Súnio, pronunciat [sú-ni-o], no pas *[sú-ni-u], és a dir, més aviat amb el
vocalisme del català occidental.
c) Límits de la palatalització
El fenomen de la palatalització, prou conegut a les llengües romàniques, també
ha actuat en el grec, però de manera força anàrquica: així, tenim en gr. εννέα >
cat. ennea, però gr. εννιά > cat. ennià, pronunciat [en-á]. D’altra banda, en
català hi ha una asimetria en la representació gràfica (ll, ny) de les dues
palatals: també s’hauria pogut optar, com fan altres llengües, per representar-
los respectivament lh, nh o bé ly, ny, però aquesta és una discussió que ara no
ve al cas (Vegi’s supra III.1.1.a).
21
III.2 REMARQUES LÈXIQUES I MORFOLÒGIQUES
No és propòsit d’aquest treball dirimir una sèrie de qüestions que no afecten
pròpiament a la transcripció, que es cenyeix al camp de la fonètica. La majoria
d’elles, ens limitem a plantejar-les:
• Morfologia: la formació del plural. A partir del gr. τζατζίκι > cat. tzatziki, podem
formar fàcilment un plural tzatzikis, malgrat que en grec el plural sigui τζατίκια. Ara
bé, gr. µουσακάς > cat. musakàs, podria formar el plural de diferents maneres: 1)
invariable: musakàs; 2) a la catalana: musakassos; 3) a la grega: musakades. Un cas
semblant seria el de gr. ντολµάς (fulla de vinya o col farcida de carn i arròs),
ντολµαδάκι (íd., diminutiu), κεφτές (mandonguilla), κεφτεδάκι (íd., diminutiu) >
cat. dolmàs, dolmadaki, keftés, keftedaki, però el fet que generalment s’usin en plural
ens decantaria per la solució 3): dolmades, dolmadàkia, keftedes, keftedàkia
• Manlleus: el grec té noms manllevats del turc, com ara µπακλαβάς, γιαούρτι que
nosaltres transcrivim baklavàs, giaurti i que el català ha adaptat a través de l’àrab i
d’altres idiomes mitjançant les formes baclaua8, iogurt.
• Antropònims universals d’origen grec: el cognoms alemanys Canaris, Karajan, els
cognoms de l’anglosfera Angelopoulos, Callas, Kazan, Mercouri, Petropoulos,
Roussos, Sampras etc. mantenen la seva forma en alfabet llatí, independentment de
quina fos l’original grega.
• Alguns antropònims han tingut una continuïtat mil·lenària, des de l'antiguitat fins al
nostre temps; també sobre ells, naturalment, ha actuat l'evolució fonètica. En aquests
casos, cal establir una fita històrica que determini la separació entre la llengua
moderna i l'antiga, en el benentès que es tractarà d'una data ben convencional.
Aquesta fita pot ser el segle XV , que veié la fi del període bizantí en la història de
Grècia.
Σοφοκλής > Sòfocles (dramaturg atenès, s. V aC); però Σοφοκλής Βενιζέλος
> Sofoklís Venizelos (polític, 1894-1964)
Νικηφόρος Βλεµµύδης > Nicèfor Blemmides (teòleg, 1197-1272); però
Νικηφόρος Βρεττάκος > Nikiforos Vretakos (poeta, 1912-1991)
• Com és usual, els noms de reis, emperadors, prínceps, patriarques, bisbes, sants,
etc. no es transcriuran, sinó que es donaran en la forma corresponent catalana.
8 TERMCAT, La normalitzció..., 2006
22
Γεώργιος Α' / Jordi I (rei de Grècia, 1863-1913); Αθηναγόρας Α' /
Atenàgoras I (patriarca de Constantinoble, 1948-1972).
• Tots els noms es transcriuran a partir de la forma del nominatiu (la terminació -ας
dels noms personals masculins es transcriurà en català per –as; la terminació -ος dels
topònims i antropònims es transcriurà en català per –os). Caldrà reconstituir la forma
del nominatiu sigui quin sigui el cas en què un nom aparegui en un text (genitiu,
acusatiu o vocatiu). Alguns cognoms són formes de genitiu; en el cas de la dona, el
genitiu és la forma usual; uns i altres seran reflectits en la transcripció. Així mateix
es farà amb els noms de carrers, avingudes i places, que en grec es donen també en
cas genitiu:
Ανδρέας Παπανδρέου / Andreas Papandreu; Λιλί Ζωγράφου / Lilí Zografu
(cf. Παναγιώτης Ζωγράφος / Panagiotis Zografos); οδός Ερµού / carrer
Ermú; πλατεία Αµερικής / plaça Amerikís; Ηλίας Μηνιάτης / Ilias Miniatis;
Ξηρότοπος / Xirótopos.
IV. FONTS
IV.1 BIBLIOGRAFIA
ALBERICH, J. & ROS, M., La transcripció dels noms propis grecs i llatins, Barcelona
1993.
ALBERICH, J., Delos 1, B. 2002, p. 66-68.
ALSINA, J. & MIRALLES, C., «Bosquejo histórico de la literatura griega moderna»,
Estudios Clásicos, IX 1965, p. 411 s., nota.
ÁLVAREZ, Paula & NAVARRETE, Miguel Ángel, «Sobre la transcripción del griego.
Algunos aspectos del problema con especial referencia al español», Terminologie
et traduction, I, 1992, p. 99-112.
ANDRIOTIS, Nikólaos, Història de la llengua grega (trad. cat. Daniel Ramon), U. A.
B., Bellaterra, 2007.
BÁDENAS DE LA PEÑA, Pedro, «La transcripción castellana de los nombres propios
griegos», Revista Española de Lingüística, XIV . 2, 1984, p. 271-289 = «La
transcripción del Griego Moderno al Español», Cervantes, I, 1986, p. 121-129.
BALLESTA, Joan-Manuel, Pròleg a NIKOS GATSOS, Amorghòs i altres poemes,
Bellaterra 1995, p. 27 s.
23
BERMEJO LÓPEZ-MUÑIZ, Román, «A favor de una transliteración común para el
griego impreso», a MORFAKIDIS, M. & GARCÍA GÁLVEZ , I. (eds.), Estudios
Neogriegos en España e Iberoamérica, I, Granada 1997, p. 187-191.
COROMINES, J., «Alguns noms propis estrangers usats sovint de forma incorrecta» a
Lleures i converses d’un filòleg, Barcelona 1971, p. 55-69.
CORS I MEYA, J., «Transcripció comuna d'altres sistemes gràfics a l'alfabet llatí.
Distinció tipològica i proposta alternativa nominal», Faventia XXVI 2 (2004), p.
135-153.
DD. AA. “Proposició sobre els sistemes de transliteració i transcripció dels mots
àrabs al català” Documents de la Secció Filològica I, Barcelona 1990.
DD. AA. “Proposta sobre el sistema de transcripció i transliteració dels noms russos
al català” Documents de la Secció Filològica III, Barcelona 1996, p. 55-89.
DD. AA. “Aplicació al català dels principis de transcripció de l’AFI” Documents de
la Secció Filològica IV, Barcelona 2003, p. 27-37.
DD. AA. “Proposta de transcripció de l’hebreu en textos escrits en català”
Documents de la Secció Filològica IV, Barcelona 2003, p. 41-72.
EGEA, José María, «Notas para la transcripción de nombres propios griegos de època
postclásica i moderna», Veleia, VIII -IX , 1991-92, p. 467-482.
EGEA, José María, «La transcripción al castellano de los nombres propios griegos
actuales», a Morfakidis, M. & García Gálvez, I. (eds.), Estudios Neogriegos en
España e Iberoamérica, I, Granada 1997, p. 171-180.
ESPINAL, M. Teresa, «Sobre la traducción de los nombres propios», Cuadernos de
Traducción e Interpretación de la EUTI de Barcelona, XI-XII , 1989-91, p. 73-93.
FERNÁNDEZ-GALIANO , Manuel, «Sobre el sistema de transliteración de nombres
griegos en este número», Estudios Clásicos, XII , 1968, p. 3-5.
FERNÁNDEZ-GALIANO , Manuel, «Sobre la transcripción del griego y del ruso»,
Filología Moderna, XXXI -XXXII , 1968, p. 277-292.
FERNÁNDEZ-GALIANO , M., La transcripción castellana de los nombres propios
griegos, Madrid 1969.
HOLTON, D. & MACKRIDGE, P. & PHILIPPAKI-WARBURTON, I., Greek. A
Comprehensive Grammar of the Modern Language, Londres, 1997.
MONTAÑÉS, Rubén J., Nota preliminar a ODYSSEAS ELYTIS, To àxion estí, València
1992, p. 53.
NAVARRETE, Miguel Ángel, «Nueces griegas», Puntoycoma, XXIII , 1994, p. 5-6.
24
NÚÑEZ, Goyita, Nota introductoria a LINOS POLITIS, Història de la literatura griega
moderna, Madrid 1994, p. 13-15.
POULIN, Jean, «Le grec, langue communautaire. Quelques conséquences»,
Terminologie et traduction, II , 1987, 9 ss.
RUAIX , J., El català/1, Moià, 1988.
SOLÀ, Alexis E., s.v. "grec", a Gran Enciclopèdia Catalana.
TERMCAT, Manlleus i calcs lingüístics en terminologia, Barcelona 2005.
TERMCAT, La normalització terminològica en català: criteris i termes, P. A. M.,
Barcelona, 2006.
TOVAR, Saúl A., «La transcripción de neologismos científicos de raíces griegas», a
MORFAKIDIS, M. & GARCÍA GÁLVEZ , I. (eds.), Estudios Neogriegos en España e
Iberoamérica, I, Granada 1997, p. 181-185.
TRIANDAFYLIDIS , M., Pequeña gramática neogriega (trad. esp. Carlos R. Méndez),
Tessalònica 1994.
VICUÑA, J. & SANZ DE ALMARZA , L., Diccionario de los nombres propios griegos
debidamente acentuados en español, Madrid 1998.
IV.2 DICTIOGRAFIA
http://transliteration.eki.ee/pdf/Greek.pdf
www.eki.ee/wgrs
www.greek-language.gr
www.iso.org
www.omniglot.com
www.webtopos.gr
25
V. ANNEX
V.1 SISTEMA CONSONÀNTIC CATALÀ9
bilabial labiodental dental alveolar prepalatal palatal velar labiovelar
oclusiu
nasal
vibrant
bategant
fricatiu
africat
aproximant
lateral
Quan els símbols apareixen per parelles, el de la dreta representa la consonant sonor
V.2 CODI GRÀFIC DE LES CONSONANTS EN CATALÀ10
bilabial labiodental dental alveolar prepalatal palatal velar labiovelar
oclusiu p b t d c/qu g/gu
nasal m m n ny n
vibrant r, rr
bategant r
fricatiu f v s/ss/c/ç z/s x/ix j/g
africat ts tz tx/ig tj/tg
aproximant b d i g u
lateral l ll
V.3 SISTEMA CONSONÀNTIC GREC11
bilabial labiodental dental alveolar prepalatal palatal velar labiovelar
oclusiu
nasal
vibrant
fricatiu ! " ȭ $
africat
aproximant
lateral
Quan els símbols apareixen per parelles, el de la dreta representa la consonant sonora
9 DSF IV, IEC, Barcelona 2003, p. 25-37 10
RUAIX , J., El català/1, Moià 1988, p. 40s. 11 TRIANDAFYLIDIS , M. A., Pequeña gramática neogriega, Tessalònica 1994, p. 11-18; SARRI, K.,
www.webtopos.gr
26
V.4 CODI GRÀFIC DE LES CONSONANTS EN GREC
bilabial labiodental dental alveolar prepalatal palatal velar labiovelar
oclusiu π µπ τ ντ κ+[i] γκ +[i] κ γκ
nasal µ µ ν ν+[i] γ
vibrant ρ
fricatiu φ β ! δ σ ζ χ+[i] γ+[i] % γ
africat τσ τζ
aproximant [i]
lateral λ λ+[i]
V.5 ELS SISTEMES VOCÀLICS DEL GREC I DEL CATALÀ
SISTEMA VOCÀLIC GREC i el seu CODI GRÀFIC DIFTONGS 2n
ELEMENT CONS.
& ' η, ει, υ
ι, οι, υι
ου
αι, ε ο, ω ευ
( )
* α αυ
SISTEMA VOCÀLIC CATALÀ i el seu CODI GRÀFIC DÍGRAFS ESPECIALS
per a la TRANSCRIPCIÓ
& ' i/í
u/ú/o
( ) e/é o/ó ev
+ a/e
, - e/è o/ò
* a/à av
Top Related