Download - Tema 2

Actors i Institucions Polítiques. TEMA 2. Curs 2012-13 Grau en Ciències Polítiques i de l’Administració (UPF)

1

TEMA 2. EL CONTEXT CULTURAL I SOCIAL DE LES DEMOCRÀ CIES

CONTEMPORÀNIES En aquest tema veurem el context cultural i social en el qual es produeixen els processos polítics de les democràcies representatives. Ho analitzem a partir del següents aspectes: 2.1. Les cultures polítiques i les actituds 2.2. Els valors i les ideologies 2.3. La socialització política 2.4. Conflicte social i “cleavages” (clivelles) Les democràcies són alguna cosa més que un conjunt d’institucions. Estan integrades per la ciutadania i uns actors col·lectius que tenen uns valors, unes creences, unes idees i unes determinades percepcions de la política i del funcionament de la societat. Aquests elements són més subjectius però igual d’importants que els aspectes institucionals de la democràcia.

2. 1. LES CULTURES POLÍTIQUES I LES ACTITUDS La cultura política

La CCPP contemporània ha utilitzat el concepte de cultura política per designar aquest conjunt d’elements subjectius relatius a la política. Podem definir la cultura política com “el conjunt de creences, actituds, valors, ideals, sentiments i avaluacions que predominen entre els ciutadans pel que fa al sistema polític del seu país i al paper que aquests tenen dintre d’aquest sistema” . Les primeres investigacions empíriques de la cultura política, que van ser publicades als anys 60, estaven interessades en posar èmfasi en el paper que tenia la cultura política en el desenvolupament i en el manteniment de la democràcia en un Estat. La relació seria la següent: Cultura política (transmesa per individus a través de la Socialització política) → afecta el comportament polític → (afecta l’estabilitat d)el sistema polític Cal situar aquest interès en un context històric i intel·lectual determinat:

(1) la conjuntura política del moment: postguerra europea i preocupació perquè l’experiència alemanya amb el nazisme no es tornés a repetir; el procés de descolonització i naixement de nous països a Àfrica i Àsia; i l’interès per saber quines condicions faciliten una democràcia estable. Per això, la preocupació per l’estabilitat de la democràcia.

(2) el context intel·lectual en les ciències socials: crisi de l’escola formalista-legal, revolució “behaviorista” o conductista que va comportar un gir copernicà en l’estudi de la política. Nou interès, no pels components normatius i institucionals, sinó per l’anàlisi de les actituds i el comportament dels actors. També es produeix una renovació metodològica: l’ús de tècniques estadístiques i de l’enquesta per recollir informació de col·lectivitats.


2

El primer gran estudi de cultura política sorgeix amb la publicació del llibre “La cultura cívica” d’Almond i Verba, en el 1963. Aquesta obra é un estudi de cultura política que es va realitzar en el 1959 (el treball de camp) i es va duu a terme en els Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia i Mèxic. L’estudi, a través d’enquesta, investigava les actituds que tenien els entrevistats de cada país respecte a diferent característiques del sistema polític. Aquí introdueixen la comparació de diferents contextos, que pot implicar diferents pautes actitudinals o de comportament entre la ciutadania. A l’enquesta de “La Cultura Cívica”, Almond i Verba van realitzar diversos tipus de preguntes:

1. Preguntes cognitives: per verificar el coneixement sobre el sistema polític. 2. Preguntes afectives: per recollir les percepcions i actituds cap a les institucions polítiques. 3. Preguntes avaluatives: per recollir opinions i valoracions polítiques sobre les institucions

polítiques. Una de les seves tesis principals és que la cultura política d’un país contribueix decisivament a l’estabilitat d’un sistema polític sempre que hi hagi una congruència o una concordança entre les característiques de la cultura política d’aquest país (la població) i les seves institucions polítiques o, en paraules dels autors, de l’estructura política. I a l’inrevés, una manca de congruència entre la cultura i l’estructura política comporta un factor d’inestabilitat important. Diagrama dels efectes de la incongruència en l’estabilitat d’un sistema polític, segons Almond i Verba (1963) Tanmateix, el propòsit principal d’Almond i Verba era analitzar en quina mesura les cultures polítiques dels 5 països analitzats encaixaven amb el tipus de cultura política més apropiada, segons aquests investigadors, per una democràcia estable. Per ells, seria la cultura cívica. En el seu estudi, Almond i Verba, a partir dels resultats amb les dades d’enquesta, afirmen que existeixen tres tipus ideals de cultura política: -una cultura localista o “parroquial”, característica per aquells grups d’individus que tenen un vaga referència sobre el sistema polític o que fins i tot ignoren la seva existència. Són ciutadans indiferents, apàtics respecte la política. -una cultura de súbdit, compartida per individus atents a les decisions de les institucions que afecten positivament o negativament a la seva situació o als seus interessos, però poc conscients de la seva capacitat d’influir, són espectadors de la política.


3

-una cultura participant: compartida per individus amb inclinació a introduir les seves demandes en el procés polític, a intervenir i a influir en el govern i sobre les seves decisions. És a dir, individus que participen activament, encara que pot variar el grau d’intensitat d’aquesta participació. A la pràctica, en cada societat coexisteixen els tres tipus de cultura política, configurant un híbrid en cada lloc. Per Almond i Verba, el millor tipus de cultura política per l’estabilitat de les democràcies és una combinació dels elements de les tres cultures. Aquesta combinació és la cultura cívica. En una cultura cívica, els ciutadans estan informats i saben de política, tenen un alt sentiment d’eficàcia política interna, però, reconeixen el paper de les elits per prendre les decisions diàries. Les activitats polítiques dels ciutadans existeixen però compensades per la passivitat, el tradicionalisme, i els valors parroquials. Al mateix temps, diuen, les elits serien receptives a la ciutadania. En les seves conclusions, Almond i Verba consideren que els USA i, en particular, la Gran Bretanya, són els països amb una cultura política que més s’aproxima a la cultura cívica. I, per tant, les que afavoreixen a l’estabilitat de les democràcies representatives lliberals. La publicació d’aquest llibre adquireix una importància notable, però al mateix temps, crea un debat intel·lectual important sorgint diferents escoles i crítiques. Sovint, el concepte de cultura política s’utilitza com un “concepte paraigua”: és cultura política, qualsevol aspecte no institucional de la política, i no sempre té a veure amb el significat precís de la formulació inicial. Aquesta noció de cultura cívica ha estat objecte de crítiques diverses. Entre altres: 1. Visió elitista de la democràcia. Per ells, el ciutadà cívic no és aquell que participa en la vida pública

sinó un personatge “potencialment actiu”, pel qual cal receptar una certa passivitat. 1. El mes obvi, el biaix anglosaxó dels resultats. El seu model es defineix partint de la base d’una

suposada superioritat de les democràcies angloamericanes. Per ells, en els altres tres països (Alemanya, Itàlia, Mèxic) no existien les bases culturals per l’estabilitat democràtica (degut al període del nazisme i feixista als dos primers estats, i a l’existència de societats ètnicament dividides i autoritarisme a Mèxic). Però la realitat posterior, particularment, a Alemanya o Itàlia, ha demostrat el contrari. També són democràcies representatives, amb els seus límits, però com la resta.

2. Model unidireccional de causalitat. La cultura política afecta les estructures polítiques, quan pot ser al

revés. Les institucions i els seus resultats poden influir en les actituds i cultures polítiques dels ciutadans.

3. Critica metodològica: són mostres suficients les de 1000 individus per construir teories de cultures

polítiques? Mostres molt petites dels subgrups de cada país. A més, la mostra de la Gran Bretanya estava formada per individus que vivien a Anglaterra, blancs, protestants i residents d’àrees urbans. No era representativa de la societat.

4. No mencionen l’existència de SUBCULTURES: regionals, generacionals, de classe social, de les elits

enfront la ciutadania.

5. Haguessin tingut que mesurar la cultura política utilitzant altres fonts addicionals i no només enquestes (ells fan el qüestionari i pregunten el que volen saber). Perill que els entrevistats responguin sense tenir una idea realment clara del que estan responent. Podia haver també un problema de comparació i equivalència, vol dir sempre ho mateix el que es pregunta en cada societat? Ho ideal hagués estat combinar-ho amb altres mètodes (qualitatius i estudis dels països en perspectiva històrica).


4

6. Les cultures polítiques varien, i qualsevol intent de mesurar-les es parcial, respon a aquell moment i lloc determinant. Això és més aviat un crítica més general als enfocaments culturalistes que al treball d’Almond i Verba.

En qualsevol cas, independentment de les crítiques, la gran aportació del paradigma de la cultura política, i de l’estudi de la Cultura Cívica, és que relacionen els aspectes estructurals de la política (institucions) amb els aspectes funcionals o de procés (les actituds i els comportaments). Com?

• la cultura política condiciona les decisions i comportaments dels actors polítics • l’estabilitat del sistema institucional es veu afavorida per una cultura política congruent

(democràcia) • és especialment important la cultura política de les élites polítiques (cas, per exemple, de la

transició espanyola) Subcultures polítiques: Quan dintre d’una societat certs col·lectius d’individus presenten unes pautes culturals pròpies (costums, tradicions i valors característics) que varien respecte les predominants en el conjunt d’aquesta societat s’utilitza el concepte de subcultura política. En societats complexes com les actuals coexisteixen moltes subcultures. Kavanagh identifica 4 bases sobre las que es desenvolupen les subcultures polítiques: – Elit versus cultura de masses – Divisions culturals dins de les elits – Subcultures generacionals (per ex., generació del 68; generació de la transició a Espanya) – Estructura social (per ex., classe obrera) Altres subcultures (o cultures, depenent del punt de vista) poden ser nacionals (o ètniques). Cas Estat espanyol i l’existència de CCAA amb identitats nacionals pròpies. El concepte de capital social En l’actualitat, no s’estudia tant quin impacte té la cultura política en l’estabilitat de la democràcia (interès d’aquell moment històric), sinó quin efecte té sobre el rendiment de les institucions polítiques i la qualitat de la democràcia. Dins de la ciència política (CCPP), les darreres dècades s’ha produït una gran difusió d’un concepte fonamental que fa entendre les relacions entre cultura política, participació i qualitat de la democràcia: el capital social. Aquest concepte és fa popular arrel de la publicació de Robert Putnam en el 1993 del llibre “Making Democracy Work” (“Com fer que la democràcia funcioni”). Que és el capital social? És un tipus particular de relacions socials, que no es fonamenten en l’autoritat, sinó en l’horizontalitat, la cooperació i la confiança interpersonal entre les individus. L’exemple pràctic d’aquestes relacions són les que es donen en les associacions cíviques. Entre la gent que participa en aquestes associacions sembla augmentar la predisposició a mantenir relacions de confiança entre persones i fomentar la cooperació. Com es mesura el nivell de capital social? A través de: - la participació en associacions i grups, els vincles socials dels individus;


5

- la confiança interpersonal (el grau de confiança de que els altres també cooperaran amb tu). El llibre de Putnam sosté la tesi que el millor rendiment de les institucions regionals del Nord a Itàlia (envers les del Sud) és degut als diferents nivells de capital social existents entre les regions italianes. Putnam analitza les institucions durant 20 anys del procés de descentralització i creació d’institucions regionals que es produeix als inicis dels 70 a Itàlia i observa que unes institucions són més eficients que altres. Pq? Perquè en les regions del Nord d’Itàlia existeix una major cooperació entre els individus, més associacionisme, en definitiva, més capital social, i això té un efecte en el rendiment més eficient de les institucions del Nord i la qualitat de les polítiques públiques. En el Sud, el baix associacionisme i la manca de normes de reciprocitat i de confiança interpersonal són l’inici d’un cercle viciós de desconfiança envers els altres i les institucions, de poca participació i mal funcionament de la democràcia. La tesi de Putnam està en consonància amb l’estudi d’Alexis de Tocqueville sobre la democràcia als Usa en el segle XIX. Aquest teòric havia observat en el seu llibre “La Democràcia a Amèrica” que els ciutadans tendien a associar-se i això produïa una democràcia més “activa”. Ara bé, en un llibre posterior a l’estudi sobre Itàlia de Putnam i centrat en la realitat nord-americana, Putnam destaca que han disminuït els nivells tradicionalment alts d’associacionisme. Per aquest autor, la TV n’és la responsable. El capital social, per tant, expressa l’existència d’un conjunt de valors compartits que s’aproxima a la noció de cultura política participativa. En l’actualitat, és un dels concepte dins del paradigma de la cultura política més important, doncs intenta donar resposta a com fer que les democràcies millorin en quant la seva qualitat. S’ha observat que els països varien molt en els nivells de capital social. Crítiques a la tesi sobre el capital social de Putnam:

- Poc explícit el mecanisme causal entre capital social i rendiment institucions. Alguns explicacions podrien ser: l’associacionisme permet als ciutadans informar-se i articular millor demandes; més confiança amb els altres i les institucions redueixen els costos d’implementar polítiques; relacions horitzontals fa més fàcil posar-se en la situació de l’altre i preocupar-se més dels beneficis d’una comunitat a llarg termini; la tendència a cooperar millora el funcionament de les burocràcies reduint els costos de control de les tasques dels seus membres i augmentant la capacitat de coordinació; o que el capital social pot reduir l’antagonisme entre comunitats enfrontades.

- El capital social pot tenir efectes negatius. Les xarxes poden ser font de desconfiança entre la gent que queda fora d’aquestes.

- La qualitat de la democràcia, el propi rendiment institucional, pot afectar els nivells de capital social.

Les actituds La cultura política s’operacionalitza a través de les actituds. Les ACTITUDS són predisposicions, orientacions, dirigides a diferents objectes polítics interioritzats per l’individu que incideixen en el seu comportament polític. Es parteix de la premissa de que els individus no responen de forma directa i mecànica als estímuls que reben, sinó que ho fan a través d’esquemes mentals, predisposicions o orientacions. Les actituds ajuden a interpretar un estímul i guien la resposta a aquest estímul. Segueixen la lògica conductista: estímul > filtre > resposta Exemple polític: es convoquen eleccions > actituds > votar (o no), i a quin partit.


6

Exemples concrets d’actituds: interès per la política, satisfacció amb feina govern, etc. Les actituds són adquirides a través dels processos de socialització i relativament estables (si canvien, ho fan forma gradual). Segons la tipologia clàssica d’Almond i Verba, hi ha quatre tipus d’actituds, que caracteritzen les orientacions cap els objectes polítics:

1. cognitives: relatives al coneixement dels diferents elements del sistema polític. 2. afectives: relatives als sentiments i emocions dirigides a aquests elements. 3. valoratives: relatives a l’avaluació que l’individu fa d’aquests elements 4. intencionals: relatives a les intencions d’actuar (o d’abstenir-se d’actuar)

No són del tot independents entre sí, i es condicionen mútuament. Exemple: M’identifico exclusivament amb Catalunya (afectiva) > voto a ERC (intencional) Les orientacions i els objectes polítics Seguint el treball d’Almond i Verba, les actituds es dirigeixen sobre quatre tipus d’objecte polítics que es poden classificar en: 1.Orientacions cap el sistema polític en conjunt, el país, el règim polític. Indicadors: actituds que mesuren la legitimitat democràtica d’un govern o orientacions cap a la comunitat política (per ex. identificació nacional subjectiva). 2. Orientacions cap els processos i estructura d’entrada. Formes d’intervenció política, i actors que intervenen. Indicadors: confiança en les institucions, en els polítics o en altres actors (sindicats, ONGs, empresaris, UE, etc.). 3. Cap als processos i estructura de sortida, els outputs: lleis, polítiques públiques, institucions i actors que intervenen en aquesta fase d’imposició (burocràcia, policia, justícia). Indicadors: confiança en el govern i avaluació del seus resultats, avaluació de la situació econòmica.

4. La visió d’un mateix com a subjecte polític i tb dels ciutadans enfront el sistema polític: eficàcia política interna, els deures ciutadans, interès per la política. Indicadors: interès polític, eficàcia política subjectiva. La combinació dels tipus i objectes de les actituds pot donar peu a la següent classificació d’actituds, coneguda com les dimensions d’orientació política: Dimensions d’orientació política amb exemples concrets d’actituds(Almond i Verba)

Sistema polític

Inputs Outputs Un mateix com a subjecte polític

Cognitives Democràtic Socialista

Coneixement de les institucions, candidatures

Coneixement de les lleis, normes de trànsit, impostos

Drets i obligacions com a ciutadà

Afectives Patriotisme Identitat nacional

Identificació partidista Sentiment envers els pagament d’impostos

Interès per la política


7

Valoratives Satisfacció amb elfuncionament democràcia

Valoració de l’actuació del partit en el govern, de l’oposició

Valoració del sistema impostos Valoració de la situació econòmica

Sentiments d’eficàcia política interna (competència d’un mateix per participar i/o influir en política)

En aquest quadre no es presenta la dimensió intencional, però exemples d’aquesta serien: intenció de vot, potencial per participar en manifestacions... 2. 2. ELS VALORS I LES IDEOLOGIES Els valors Fins ara hem analitzat el concepte de cultura política i, específicament, les actituds. Un altre element important de la cultura política són els valors, que són les posicions dels individus sobre els grans principis morals d’una societat. Els valors acostumen a donar coherència al pensament polític dels ciutadans, guien les seves actituds i comportament. Per exemple, la posició de cada individu respecte a la igualtat “informa” de moltes de las decisions polítiques de molts d’ells/es (grau d’acord amb un Estat de Benestar generós, etc.) Els VALORS es caracteritzen per: - Els valors s’ordenen conforme a les visions individuals del món que t’envolta, però, no obstant, molts d’aquests valors no són construccions individuals: són resultat d’un diàleg en el si d’un grup generacional, familiar, religiós, etc. d’un col·lectiu. D’aquí que podem parlar dels valors dominants de la joventut o dels catalans, etc. - Els valors i el domini de certs valors sobre altres han estat units a les transformacions històriques. Per exemple, en las societats agràries predominava un quadre de valors constituït pel respecte a la tradició, l’ordre, la jerarquia, la deferència cap a la autoritat i la visió religiosa del mon. El desenvolupament industrial va comportar l’hegemonia de valors de progrés i canvi social, el productivisme, la solidaritat de classes, el materialisme, la llibertat política. En les societats industrials avançades, desprès d’anys de prosperitat (relativa), els nous valors són la realització personal, la diferenciació individual en front al grup, l’autonomia en el treball, la llibertat en les formes de relació sexual, una major preocupació per la qualitat de vida i per la preservació del medi ambient, etc. Aquest canvi de valors, el politòleg nord-americà Ronald Inglehart l’ ha anomenat CANVI CULTURAL, i aquest conjunt de nous valors, el postmaterialisme. Les tesis d’Inglehart són l’intent més sistemàtic per explicar el procés de canvi de valors en les societats capitalistes avançades en contextos de:

- Prosperitat econòmica i desenvolupament - Socialització de nous valors fora de l’àmbit familiar (majors nivells educatius) - Canvi en la escala de valores (degut a què les necessitats materials estan cobertes)

Bàsicament ve a dir que existeix una tendència creixent d’individus postmaterialistes que es caracteritzen per cercar la satisfacció més estètica que material, per preocupar-se pel medi ambient, els nous estils de vida, millorar el coneixement intel·lectual, reforçar l’autoestima. En termes de comportaments, són


8

partidaris d’una major participació dels ciutadans més enllà del vot i són partidaris d’utilitzar mecanismes no institucionalitzats d’acció política (protesta, consum polític, etc.). Per contra, hi ha altres individus, els materialistes, que tendeixen a preocupar-se pels valors de seguretat física (ordre, delinqüència, forces militars potents) i subsistència material (que l’economia sigui estable, creixement econòmic i lluita contra la inflació). En termes de comportament polític, són menys participatius. En les societats avançades existeixen individus de tota mena i mixtes. La tesi d’Inglehart és que les generacions més joves tendeixen progressivament a ser més postmaterialistes que les generacions més grans. Crítica a les tesis d’Inglehart: se li pot criticar que ho planteja com un procés molt determinista, però la situació econòmica pot variar (i per tant, poden canviar les prioritats) i existeixen diferències en quant a la preeminència de valors postmaterialistes entre els països sense explicar les raons. A favor: l’evidència empírica és que existeix un cert canvi de valors. El concepte materialisme-postmaterialisme ajuda a descriure’l, al menys parcialment. Rellevant, tb perquè ens ajuda a entendre nous comportaments polítics. Les ideologies Amb els valors i les actituds, les ideologies ocupen un lloc important en el context cultural de l’acció política. Molts cops, el comportament polític o el discurs d’un partit o líder polític és justifica amb etiquetes com és un “lliberal”, o “un conservador” o és de “dretes”. Això són les ideologies. Definició d’ideologia política: conjunt compartit de creences i valors sobre l’àmbit polític, amb uns objectius polítics i unes estratègies d’acció política per arribar-hi. Les ideologies combinen dos elements: (1) una interpretació del món: una filosofia simplificada d’acord amb unes determinades necessitats socials i (2) un projecte polític. És un moviment orientat a l’acció. - Tenen una clara dimensió pràctica molt immediata ja que serveixen per assenyalar objectius, per distingir entre amics i adversaris, per mobilitzar suports i vèncer resistències. - Estan formades pels grans “ismes” (lliberalisme, comunisme, socialisme, etc.) però els ciutadans corrents tendeixen a simplificar-los amb etiquetes més genèriques com ser d’esquerres, de centre, de dreta (a Europa) o lliberal/conservador (als USA). El concepte de lliberal dels USA és parcialment semblant al d’esquerres europeu.

- La manera estàndard de mesurar la ideologia en els estudis de cultura política és a través d’enquestes a partir una pregunta on es demana a l’entrevistat que es situï en una escala que va de l’1 a 10, on l’1 és l’extrema esquerra i el 10 l’extrema dreta (a vegades s’utilitza una escala del 0 al 10). Aquest indicador s’anomena l’escala d’autoubicació ideològica i és un dels millors factors explicatius del comportament polític. Aquí teniu un exemple concret a partir d’un qüestionari d’una enquesta del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) del mesurament de la ideologia:


9

P.22 Cuando se habla de política se utilizan normalmente las expresiones izquierda y derecha. En esta tarjeta hay una serie de casillas que van de izquierda a derecha. ¿En qué casilla se colocaría Ud.? (MOSTRAR TARJETA ESCALA). (PEDIR AL ENTREVISTADO Q UE INDIQUE LA CASILLA EN LA QUE SE COLOCARÍA Y REDONDE AR EL NÚMERO CORRESPONDIENTE). (ENTREVISTADOR: Fíjese que se trata de una escala d e 0 a 10 y no de 1 a 10). Izda. Drcha.NS NC 00

01

02

03

04

05

06

07

08

09

10

98

99

Tot i així, amb el consens posterior a la postguerra, el final de la Guerra Freda, la caiguda del Mur de Berlín, etc. alguns autors comencen a parlar de fi de les ideologies. Segons aquesta visió, sembla haver un consens bàsic en les democràcies entre l’esquerra i la dreta sobre la necessitat d’intervenció estatal mesurada dins del capitalisme, amb només lleugeres discrepàncies de grau. Això no obstant pot tornar a canviar amb la crisi econòmica actual i la crisi creixent al model de democràcia representativa. Tanmateix molts partits no eliminen els seus mites fonamentals en el seu discurs (parlen encara de societat socialista, lliure mercat, etc.) però en la seva pràctica política fan polítiques públiques més neutres. 2. 3. LA SOCIALITZACIÓ POLÍTICA La socialització política és el procés genèric a través del qual els i les ciutadanes adquireixen el conjunt d’actituds, valors i ideologies que influeixen en el seu comportament polític. La socialització s’ha entès en gran part com un instrument de reproducció del sistema de valors i actituds a través de la interiorització de la realitat, la identificació amb els rols atribuïts a cada persona i la transmissió d’una generació a una altra. Ara bé, encara que un aspecte fonamental de la socialització és la reproducció dels valors dominants, la socialització serveix tb com un element dinamitzador del sistema. L’individu no és un receptacle passiu d’informació, tb la reinterpreta en un procés de construcció de la seva identitat. Tot i que la socialització en els primers anys de vida (fins la joventut) és molt important, tb influeix la socialització adulta. Si no fos així seria impossible pensar, per ex., que un canvi de règim generés canvis actitudinals. Per tant, la socialització s’allarga durant tot el cicle vital. Hi ha molts agents de socialització al llarg de la vida. Els estudiats més tradicionalment són la família i l’escola, i cada cop més, els mitjans de comunicació de masses (m.c.m). A més, certs esdeveniments polítics i socials poden tenir un gran efecte socialitzador rupturista. Per exemple, el cas de viure una dictadura o el període de transició a una democràcia, els joves que van viure les manifestacions massives contra la guerra d’Iraq i les mobilitzacions als instituts i universitat, o l’any passat amb el moviment 15-M… - Socialització generacional a Espanya, història contemporània molt “moguda”: generació nascuda a principis del segle XX viu una dictadura militar (1923-1930), II república (1931-1936), guerra civil (1936-1939), dictadura franquista de postguerra (1939-1960), dictadura franquista d’expansió econòmica (1960-1975), Transició a la democràcia (1975-1982), Govern del PSOE (1982-1996), Govern del PP (1996-2004), Govern del PSOE amb ZP (2004-2011), Govern del PP de Rajoy (2011...) En definitiva, diferents experiències, poden marcar diferents generacions…i això tenir un efecte en les seves/vostres actituds o comportaments polítics.


10

Els Agents de socialització: Qui intervé en el procés de socialització? D’on provenen les influències que porten a cada individu a assumir certes creences i no altres? Com es transmeten aquestes creences? En general, es distingeixen dos grans agents de socialització política: els grups primaris i els grups secundaris. 1. Grups primaris: - Família: Principal grup primari i per tant un dels principals agents socialitzadors. En els primers anys de vida s’adquireixen una sèrie de coneixements i una visió general del món polític (pautes culturals com les primeres experiències amb l’autoritat i d’autoconfiança, es pot fomentar la curiositat per la política, certes inclinacions ideològiques o partidàries, per ex., el posicionament de la família a la guerra civil, visió del franquisme on a moltes famílies hi havia por a ficar-se en polítics: “no et fiquis en política”, activisme dels pares en la Transició democràtica, implicació dels pares en associacions, etc.). Aquest és el principal agent socialitzador durant les primeres etapes però la seva importància decreix en etapes posteriors, a partir de l’adolescència, joventut... Existeixen certs aspectes que poden influir en la transmissió de valors, actituds, etc. de pares (o avis) a fills com són: la homogeneïtat interna dels valors/ideologies del medi familiar (pare-mare), el nivell d’instrucció dels pares, la presència del debat polític a la llar, i la visibilitat de la política en l’àmbit familiar. - Els grups d’iguals (peer groups): influeixen tb en la socialització de l’individu. Són els companys d’escola o de divertiment, amics del barri, companys de feina, etc. El seu impacte reforça les pautes rebudes en la família si van en la mateixa direcció. En canvi, si van en direccions oposades, el resultat és incert. La importància dels grups d’iguals es basa en la inclinació a la imitació i en la cerca de l’aprovació d’aquells amb qui es vulgui mantenir una relació satisfactòria. (en el cas del vot, s’ha observat l’orientació predominant de determinats grups laborals cap a un determinant partit). Aquests referents es poden debilitar o reforçar en la mesura que els individus entren en contacte amb altres grups de referència. 2. Grups secundaris: són els que es constitueixen per raons d’objectius comuns, encara que no tots els membres mantinguin relacions “cara a cara”, que serien més pròpies del grups d’iguals. Són els sistemes educatius, esglésies, partits, ONGs, sindicats, m.c.m., etc. Els considerat més imp. són el sistema educatiu i els m.c.m: -El sistema educatiu (escola, institut, universitat, encara que aquesta darrera no hi accedeix tothom): ho fa a través del la transmissió de continguts i informació (en es matèries, per ex. estudiar o no la guerra civil i el règim franquista), l’adquisició de coneixement que pot ser útil per a la participació, l’experiència en certes relacions de poder, o la iniciació en algunes formes de participació (protesta, cooperació de grup, assemblees, etc.) i d’autoorganització. A l’escola o l’institut és particularment rellevant el període de secundària. L Aquest influència socialitzadora de l’escola explica les grans lluites pel control del sistema escolar, que històricament va ser una de les qüestions polítiques més importants als inicis i al llarg del segle XX. Penseu: debat amb l’assignatura de religió a les escoles privades/concertades… Per això molts grups polítics o ideològics creen escoles privades pel seu compte. El mateix es pot dir de la universitat tot i que aquesta ja està influïda més clarament per altres grups secundaris: els partits, moviments socials, etc. a través de cartells, organitzacions estudiantils, actes, etc. La universitat pot ser un agent de socialització important, particularment per aquells que abans no havien experimentat experiències participatives (a la universitat s’organitzen accions de protesta, assemblees, eleccions a representants, hi ha sindicats estudiantils, etc.). És molt important la socialització política i la participació estudiantil a la universitat per a la implicació posterior en grups polítics.


11

A Catalunya, els esplais poden ser agents de socialització per a la futura implicació política. -Mitjans de comunicació de masses: tradicionalment se’ls hi ha donat un paper secundari respecte a la família o l’escola. No obstant, estan adquirint una importància decisiva, especialment en períodes posteriors de socialització (a partir de l’adolescència i joventut). Als USA s’ha estudiat que el primer contacte consistent dels nens amb la política ve de la TV. En general, pels nens/es de les societats capitalistes avançades, la mitjana anual d’hores de consum televisiu és superior a la mitjana anual d’hores escolars. Veuen tb programes per adults i per tant, accés a informacions de tota mena, també a la informació política. Amb la progressiva instauració massiva dels “media” s’observa una menor necessitat dels mecanismes d’intermediació informativa (partits, sindicats, església, etc.). El grau d’informació i complexitat s’incrementa en els lectors de premsa, i és menor en la TV i la ràdio. No obstant, tots ajuden a incrementar el grau d’informació política. Els m.c.m., per tant, no només generen opinió pública, sinó que es constitueixen un dels principals agents de socialització, amb un efecte a llarg termini. Cas Espanya: COPE, Ser; El País, El Mundo, Abc i el rol que tenen establint l’agenda política (ho veurem més en el Tema 4). En aquesta apartat, caldria esmentar el paper de les noves tecnologies de la informació (Internet: webs, facebook, fòrums de discussió, blogs, xats, twitter…) i els seus possibles efectes socialitzadors, és menys estudiat però es pensa que poden tenir un impacte elevat (particularment, entre la joventut i grups de mitjana edat, que són els gran usuaris d’Internet). EXERCICI:

� Puc identificar els agents de socialització que han pogut incidir en com penso políticament? (familiars, professors escola/institut, amics, parella, mitjans, alguna entitat…).

� En quins moments de la vostra vida situeu els moments claus de la vostra

socialització política: família, escola, algun professor/a particular, esplai, algun altre tipus d’organització, universitat, manifestació o moviment particular, etc.?

� Les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq van significar quelcom especial per

vosaltres? O éreu molt joves? I el 15-M? Hi heu participat? Què us ha aportat?

� Ha canviat en el temps la vostra visió de la política? Si és així, degut a què? 2.4 LES GRANS LÍNIES DE CONFLICTE O “CLEAVAGES” (CLIVELLES) Abans s’ha parlat de subcultures (secció 2.1), i cal tenir en compte que algunes d’aquestes són la derivació de l’estructura social i dels conflictes inherents que existeixen en cada societat. Des d’aquest punt de vista, les subcultures polítiques són expressions culturals de les diverses divisions de classe, religió, lingüístiques, i ètniques que poden existir en una determinada societat. Aquestes grans línies de conflicte les anomenem “cleavages” (o en català “clivelles”, o en castellà ,“clivajes”). Exemples de subcultures relacionades amb clivelles:


12

- Divisions de classe expliquen en bona part l’existència de la cultura obrera que tradicionalment, en molts països, ha estat canalitzada per partits obrers, socialistes, comunistes o laboristes, i s’identificava amb uns determinants valors i ideologies. - Divisions religioses, per ex., expliquen que a Holanda es puguin observar dos subcultures clares: la catòlica i la calvinista-protestant. - Països com Bèlgica o Suïssa estan dividits en funció de subcultures lingüístiques. El model confederal suís s’explica en bona part per l’existència d’aquestes divisions. La sociologia política està interessada en les relacions entre el funcionament del sistema polític i la composició de l’estructura social i les clivelles que influeixen en el sistema. En aquest context, és fonamental El treball de Rokkan i Lipset (1967) on es desenvolupa un model explicatiu de l’evolució de les estructures de clivelles en les societats occidentals. Lipset i Rokkan mantenen que els orígens de les principals clivelles es poden trobar en tres processos històrics importants: (1) les revolucions nacionals i la formació dels Estats-nació (2) la revolució industrial i (3) la reforma protestant.

Fet històric Conflicte generat Cleavage Reforma protestant Catòlics vs. protestants

Súbdits de l’Estat vs. Súbdits de l’Església

Cleavage de denominació religiosa

Unes comunitats culturals vs. altres

Formació de l’Estat-nació

Centre vs. perifèria

Cleavage centre-perifèria

Terratinents rurals vs. industrials urbans

Cleavege rural-urbà Revolució industrial

Burgesia vs. treballadors Cleavage de classe vs.=versus 1) el proces de creació de l’Estat-nació comporta dos conflictes que apareixen com a conseqüència dels intents d’unes elits centralistes d’apoderar-se un territori nacional aplicant un determinat marc legal, normes comuns, etc.

El primer conflicte té a veure amb el xoc entre les formes pre-existents d’autoritat (bàsicament,

l’Esglèsia) i el nou Estat-nació en temes com el paper de la religió en l’educació. Els nous súbdits de l’Estat entren en conflicte amb súbdits de l’Esglèsia (conflicte de denominació religiosa).

El segon implica diversos conflictes amb comunitats perifèriques que es poden resistir a les

tendències centralistes de les elits estatals, o entre unes comunitats enfront les altres (conflicte centre-perifèria). 2) el procés de la revolució industrial comporta també dos conflictes:

Un primer que apareix quan entren en conflicte aquelles formes preindustrials de producció, com

era l’agricultura, i l’aparició de la nova burgesia urbana. Divisió entre terratinents rurals versus industrials urbans (conflicte rural/urbà).

El segon conflicte és producte d’una industrialització intensiva que crea un conflicte entre la classe

propietària dels mitjans de producció capitalistes i la classe treballadora (conflicte de classe).


13

3) la reforma protestant comportarà, en alguns països, el conflicte entre catòlics i protestats. És una altra modalitat del conflicte de denominació religiosa. Si aquests conflictes no es resolen en el procés d’instauració d’una democràcia, és a dir, en el procés de democratització, els conflictes passaran a adquirir una expressió institucional en la forma de partits polítics. Es creen uns partits polítics per defensar les diferents subcultures, valors i ideologies conseqüència de cada clivella. Tb es creen altres productes culturals com associacions, diaris i fins i tot, equips de futbol, etc.. De fet, el concepte de “cleavage” s’ha utilitzat per explicar la permanència dels sistemes de partits entre els anys 20-60s (veurem més a fons que és això en el tema 4). En resum, segons Lipset i Rokkan, els conflictes dominants en les democràcies representatives modernes són quatre i responen als processos abans descrits:

1. El conflicte religiós o secular/religiós. 2. El conflicte centre/perifèria. 3. El conflicte rural/urbà. 4. El conflicte de classe.

Tot i que aquestes clivelles van sorgir en el marc de la revolució industrial i de la creació dels Estats-nació moderns, varien en intensitat i presència en cada Estat o regió del món. Per exemple, el conflicte centre/perifèria és molt important a Bèlgica, Espanya i menys important a la Gran Bretanya, mentre que és un conflicte residual a Portugal. El conflicte de classe té més presència a Europa que als USA o Canadà. A més, la importància de certs “cleavages” pot variar en el temps. Por exemple, a Espanya el conflicte religiós va ser de molta rellevància en el passat (durant la guerra civil) però, en canvi, durant els primers anys de consolidació de la democràcia (període de govern del PSOE) no va ser tan important. A partir del govern del PP es va començar a “activar” de nou aquest conflicte i ara forma part de l’agenda política (debat darrers anys del paper de la religió en l’educació, manifestacions en defensa de la matèria d’educació, dret a l’avortament, en contra matrimonis homosexuals, rol de la Conferència Episcopal, etc.). Tots aquests conflictes condicionen lògicament els processos polítics de les democràcies representatives, el seu funcionament i, a vegades, fins i tot, la seva estabilitat. El dilema en la democràcia representativa és com canalitzar aquests conflictes a través de les institucions. En aquest sentit cal tenir en consideració que els agents i actors polítics i, a vegades fins i tot, les pròpies institucions i el govern, són els grans instigadores de conflictes socials introduint-los en el seu discurs, magnificant-los, etc. Per tant, tb pot passar que hi hagin conflictes latents en una societat que no apareguin en els processos polítics davant la manca d’activació dels actors polítics (per ex., el conflicte de classe a España entre 1977 i 1990 va ser poc actiu). També pot variar molt la forma com es combinen els “cleavages en una societat. Els cleavages es poden combinar (i normalment ho fan) de diferents maneres. Poden haver clivelles que és juxtaposin amb altres disminuint la seva influència. Per exemple, societats en les quals coexisteixin catòlics rics i pobres, i protestants rics i pobres (“cross-cutting cleavages”, Escenari B), però poden haver altres situacions en les que uns cleavages es reforcin amb altres (Escenari A). En aquest darrer cas, diríem que aquesta societat està molt més polaritzada i, per tant, amb més probabilitat d’existència de fort conflicte que en l’Escenari B.


14

Un cas on la població és divideix en dues comunitats que es diferencien clarament en dues clivelles és a Irlanda del Nord (nacional i religiós: identitat irlandesa i catòlics; identitat britànica i protestants). Exemple de diferents interrelacions de clivelles en una societat: classe social i identitat religiosa

Escenari A Escenari B (cross-cutting clevages)

% catòlics % protestants % catòlics % protestants Classe baixa

50 - 25 25

Classes mitjana i alta

- 50 25 25

SUMARI de les idees o conceptes principals que heu vist en el TEMA 2:

• Concepte de cultura política i actituds, que vol dir i com es mesura la cultura política • La cultura cívica d’Almond i Verba. Aportacions i crítiques

• El concepte de capital social i les tesis de Putnam. Aportacions i crítiques

• Els valors i les ideologies

• Què són els processos de socialització política, les generacions polítiques, principals agents

socialitzadors

• Què vol dir el concepte de “cleavage” i quins son els principals cleavages en les democràcies contemporànies

• En què consisteix la teoria dels “cleavages” o clivelles de Rokkan i Lipset, i quines

repercussions té en la realitat política. Exemples en societats concretes.