NÚM. 5. BARCELONA 15 DE FEBRER DE 1906 ANY II

ARTS ♦ LITERATURA .' CIENCIAS Revista quinzenal

PREUS DE S SCRIPCIó. I PESSETA TRIMESTRE. REDACCIÓ Y ADMINISTRACIÓ:FORA D CIUTAT . . 1' 15 » » Mercaders, 38. Secció de Bellas'Arts del AteneuNÚMERO SOLT . . p 15 céntims. del districte segón y Escolas catalanas del dis-

EXTPAORDINARISenS aument pe'l suscriptor. tricte segon.

SUMARI:''Música, Melo.iíes, per R. Goberna. — Educació, per E Jové y Vergés.— Ametllers rosa,poesía, per Miquel R. Ferrá. — Els homens no perdoném, per Y. L. Brichs Quintana. — BellaMort, poesía, per Xavier Viura. — Crepuscle, per Manuel Moya. — María Antonieta, poesía, per.Xavier Gambas.— Paroxisme, per I. Soler Escofet.—El repós, poesía, pe- Placil Vidal. —L'ex-rcicide la memoria en el folls -lore per Maria Freixa.—Fúlls d'un dietari, per Joseph- Palau de Ri-quer.— Divagacions de l'August d'Alsina, per Carles Rahola. —Motas de viatje, Enterro de la vella,per Joan Bta. Pagés. —Unes copes, pJesía, per Joseph Paradeda y Sala, pbre.—Crónica d'Art.

-Folletí: plech últim y_cubertas de «Pasqua Florida» de 'n Xavier Viura.

EN el número proxim comensarém la publicació d'una novela deguda á laploma del gran prosista catalá

MARTÍ GENIS Y AGUILARque porta per titol

LA MERG DE BELLkMATA

74

ART JOVE

MÚSICAMELODIES

Ea tots conceptes s'ha de cornside-rar la música, com á expresió la

més sublim -entre las més su-blims de cuantas afectan directament á !'es-

perit.Los efectes son altament beneficiosos per

la humanitat, y la seva influencia produeixun benestar intim, que no'l proporcionacap més art No es lógich compondre músicasi aquesta no poseheix lo més essencial é in-dispensable, qu'es la melodía.

Música sense conc: ptes clars y ben defi-nits, no es verdadera música.

Avuy la música, parlant en general, seconfecciona, no's compón per I'impresiódel verdader sentiment; se compón perquees coneixen reglas d'armonía y contrapunt,coneixements que s'adquireixen ab estudi,pero las obras musicals aixís compostas ca-reixen d'inspiració, y sense inspiració, l'artes pobre y pesat.

L'afany de nom, y popularitat indueix áque molts es dediquin á la composició, pe-ro es sempre en perjudici de l'art seriós.

Aquesta si podém dirne anomalía obe-heix á que es molt mes dificil fer una obrainspirada, que una obra de t cnica. L'ins-piració naíx d.is sentiments elevats del nos-tre esperít, y per adquirir aquestos sentiments, es necessari lo domini de lo que po-dríam dime de nostres passions, abnegaciócomplerta y contraria á tot lo incorrecte,d'aquesta manera, se fomentarían las bonascostums, y'ls bons sentiments, y al compon-dre alguna obra musical, s'hi manift•staríanaquestas tendencias que !'inspiració posaríaen clara evidencia

Omplir los pentágramas de notas no tela mes petita importancia, com no te capmérit pronunciar un discurs de tres horas,ab poch fondo.

Al compondrer es necessari formarse con-cepte y projecte de lo que's vol crear, com

-penetrarsen ben bé, y escriure sempre loconcepte melodía; que aquest siga clar, ytinga força d'intenció y play rebusc ir efec-tes melódichs, que no surtin espontanis, yverament sentits; la ciencia melódica ve

després, al rodejar aquella melodía, quecuail mes espontánea y franca, proporcio-nará mes riquesa pera l'armonía.. Los clássichs son sempre sublims perquejamay s'apartaren del conceptes melódichs,e ,, per aixó que sempre'Is sentím sublims; án'ells los preocupava poch la ciencia y l'arti-fici, l'inspiració era la seva base, per aixóson sempre grans, y per aixó sempre fa-rán molt respecte. En aquellas fonts, esahont s'hi veu la veritat de l'art, la serietatde caracter, !'inmaculada fecunditat d'ins-piració, y com que ]'inspiració era admira-ble, I'armonisació estava sempre á n'aque-l la altura.

De la nostra época serán poquíssimas lasobras que quedan per model pel pervindre,no estém avuy per inspiracions lógiques yrahonades; avuy parlant en general y salvohonrosas excepcions, omplir paper de solfa,molta solfa, es lo lema d'avuy día; no'nspreocupém de qu la música com á llen-guatje de l'esperit á ell se dirigeixi, no,molt al contrari, avuy se fa molt us delsefectes en fortes combinacions, los instru-ments de corda, están algo descuidats; enlas obra, que avuy s'escrihuen, molta fustay molt metall, impresions que atueixin lasensibilitat exquisita de ]'ánima, en cambifant fer salts en ]'asiento qu'un está colocat;impresions nerviosas que en res hi prenpart l'elevació dels sentiments; mecanisaren tots conceptes ja siga en contrapunt, ar-monía é instrumentació, molt barullo, moltmoviment, pero poca inspiració.

Tot aixó es efecte de que en tots los actesno hi domina la verdadera forsa del sen-timent, y ens preocupém més de lo apa-rent y enganyador que de lo veritable ynoble.

Wagner, nos ha donat una gran llissó entot lo seu sistema de compondre: ell fa uigran us de las grans massas, pero jamayn'abusa; es armónich sempre, y la seva ar-monía es l'última paraula en combinacionshermosas; es gran contrapuntista pero sem-pre sense atuhir ab extranyesas extravagants, y es gran técnich en l'instrumentació, pero ab una prudencia encisadora, ycom á melódich no farém mes que citar LaMort d'ls,,olda, Lohengrin, Thanhauser y

ART JOVE 75

Mestres Cantors y si'ns preném la molestiad'estudiar aquestas obras maravellosas, veu

-rèm clarament, com la base mes fonamen-tal perque l'art siga art verdader, es la me-lodía, sens aquesta, queda una música es-pecial, res mes que una música molt espe-cial, que á nosaltres n )'ns va bé de cap ma-nera

R. GOBERNA

EDUCACIÓ

Es en els moments de les grans crisis quela conciencia colectiva deis pobles se

desperta y busca en l'escarment de la des-gracia soferta , noves orientacions á s(_senergies Un moment de calma y serenitatsegueix al aplanament que porta la desfeta,y allavorses quan aquella conciencia, avantsindiferenta y adormida, s'adona del mise-rable estat en que vivía y permet que unraig de llum deixi ovírarli, en la visió d'unbell esdevenir, els explendors d'una novavida.

Aquest moment solemne es el de lesgrans transformacions nacionals. Apareixenen la escena dels pobles els apóstols de lanova idea, que treuen deis amagatalls enque s'amaga, veu totes les miseries d'unavida artificial y malaltissa. Ells senyalen benclarament les inclinacions d'una colectivitatperversa, ó'Is defectes d'una constituciò po-lítica, ó una falsa interpretaciò no més delsnobles ideals, que no sempre saben con-querir les conciencies individuals y colec-tives._ Y aquells homens predestinats, quesaben coneixer el mal y'] presenten ab totasa clarividencia, prediquen á l'hora levan-geli de salvació.

Y una paraula no més es la sin tesis, elresúm de tot lo bo que ha de buscarse en elcamí emprés: EDUCACIÓ. Es el problemad'éducaciò moral, ó d'educaciò social, ód'educaciò politica el que's deu haver de re-soldre. Els medis de ariibarhi á sa soluciòefectiva es lo que s'ensenya á les multituts,assedegades d'una vida més digna Si'Is de-fectes etniclis ó de rassa no son tant exte-sos encara, que permetin un sanitós revis-colament, allavors pot veures en la vida d Is

pobles el principi de l'era nova, que sen-yala la seva redempciò.

-Cuan ara tot just fa cent anys, era à Jenay Austerlitz vensuda ]'Alemania per 1'am-biciò de Napoleò, un esplet de noves ener-gíes foren les que encarrilaren á :l'aquellpoble abatut Va escoltar y sapiguer seguirla veu deis homes serens y\ privilegiats queprometien al seu poble les ventatjes de laexpléndida cis'ilizaciò que avuy admirém.

Per una situaciò semblant á la del pode-rós poble del nort, hem hagut de passar ,també nosaltres ara fa poch. Y també s' hansentit aqui veus de regeneració y esperanza,també s'han alegrat els cors fruhint l'adve-niment de dies de gloria y benhanransa.

Es molt trist que siguin precisos els estatsanguniosos y de crisis fondes para que'lspobles coneixin be els viaranys dreturers dela seva felicitat, pero es més trist encarequan no sapiguent pendre llissons de l'expe-riencia continuen els mateixos vicis y de-fectes, preparant desgracies encara més te-rribles

Molt s'ha fet y's fa à la nostra terra peradonar al poblema de l'educaciò tota ('im-portancia que exigeix. S'han fundat ja mol-tes Escoles, y s'en fundarían moltes més.Per aquet camí s'ha de seguir fins ahont lesnecessitats de la nostra terra exigeixen.

Pero fer educaciò no es solament fer Es-coles. Se fa tambè educaciò usant d'altresmedis, que per molts semblen indirectes,pero que en el concepte verdader de 1'edu-caciò son essencials y principalissím.

L'home es un ser flsich moral y intelec-tual. Una bona educaciò ha d'abarcar ne-cessariament aquet concepte de l'home in-tegral. No es l'inteligencia no més que deuser objecte Ll'educaciò; la necessita tambéel nostre ser fisich y'I nostre ser moral, in-dispensable, ademés, pera una bona edu-caciò intelectual.

Aixis es perque deu veures tan agradosa-ment l'apariciò d'entitats quin especial ob-jecte es perfeccionar la nostra naturalezatísica y'I nom dels nostres sentiments. Sonaquets, elements convenients, indispensa-bles, ,de la gran obra.

Aquets medis serán sempre auxiliar po-derosíssim en la obra de 1'educaciò, y en la

r'

76

ART JOVE TIcondiciò en que's desenrotlla la nostra exis-tencia nacional, baix molts aspectes, uncomplement.

Encara que hi hagués número suficient

d'Escoles pera que tots rebessim la conve-nient educaciò, hem de tenir present que

molts son els que per l'edat en que's trovenja no hi anirían. Pera aquets, la apariciòde elements que puguin perfeccionarlos enses bones inclinacions, per forsa deuen ferserecomenables.

Tots els medis que d'una manera ó altrafomentin la educaciò, ens fassin més bonsy més aptes en les lluytes de !a vida, han demereixer l'aprobaciò dels esperits dignes.Por aixo es que s'ha d'emplear tambè, apro-fi tant sa induptable influencia, l'acciò de laprempsa, en la tasca que s'ha d'empendre.En el diari, en e) periodich deuríem donartota 1'importancia que's mereix 1'educaeiò,que hem d'entendre y fer arrelar al nostrepoble.

Això, que deuría ser semple, es un deberavuy i -eludible. ART JOVE ve á cumplirloab 1'entu.ssiasme'deis que busquen en l'aspi

-raciò viva d'un noble ideal tota la seva re-compensa.

F JOVE Y VERGES

AMETLLERS ROSA

Vibra per l'aire humit de bromauna subtil palpitació.Qualque ametller per dins la comase tiny d'un rosa encantado.

Al esfumarse la darreravisió de boires y de neu,un halé delç de primaveras'es animat al entorn seu.

Y á ses carícies lluminoses,en mitï deis camps plens de blancor,ses flors lleugeres, tremolosestimidamente diuen: Amor...!

MIQUEL R. FERRÁ

ELS HOMENS NO PERDONÉM

Acabament.

Y en Jaume, refent la serenitat y aplóm ,dequant altiu desafiava la mirada del poble en elprimer día del retorn, convensut de la resolucióab tancs anys de lluytarhi, respongué asprement:

—El mataría.El sacerdot alashoras trencá'I silenci, el veya

home de fer lo que deya...—Si, Jaume, aneussen, aixequeu bagatjes is-

sant bandera en altres llochs, vos ray... á la fi

teniu diners... cerquéu la pau ja que os voltaguerra...

—Per xo he•dit que m'en aniría, no vull recor-darme d'aquest poble... perque si veya á ell, enun moment pagaría'Is meus anys de presiri...

El metje callava,.. de pronte s'aixecá y ofegantl'emoció, sens obrir boca perque no hauría pogutferho sens esbotar el plor d'una criatura, s'al . lu-nyava seguit del sacerdot que foscament re-petía:

—Els homens no perdoném... Deu si que fajusticia...

S'obrí la porta, desapareixeren els hostes, Vila-noveta vejé passarlos silenciosos, car baixos, sens

saludar als curiosos que desde'I seus portals espe-ravan la sortida, que veyan quelcóm d'anormal,no provant de donar el «Bona nit» perque la pa-rella passava depressa, corrents, com si temessimde la gent que ronsejava ab l'escusa de 1'abonan-sada nit... Rector y metje es despedían al peu deI'esglesia.

El clá de ¡luna illuminava la parella, la som-bra del petit cloquer, projectantse, moría'ls peusdels dos homens.

Els dos homens tenían la mateixa pregunta áfer; no la feyan per temor... mes el inetje no re-sistí callarla...

—Y qui deu esser? el .. l'intrús.., el lladregot...—Qui de esser?—repetía'l sacerdot.—No he preguntat...—No.. no teníam de sapiguerho...—Ha dit que viu encare... --Donchs ja ho sabrém... ja veurá com ho sa

-brém.En Jaume, al tancar la porta darrera'Is que sor-

tían, apar que corría de nou el forrellat en la cel-da d'una presó. Va seures rendit com may. Laxafogosa nit transcorria tranquila, mirá al entorny sols vegé soletat, qui(tut... partenllá del hortbatía l'argentat brill de la lluna blanca de la her-mosa nit... Sentí por per primera vegada á la vi-da. Als peus del portal del hort hi veya las clapasde sanch del cadavre d'aquella dora .. S'aixecá

ART ÏOVE

.dret, al sentir remor de psssos, com si al cap devinticinch anys tornés el malvat protegit per lafosca, cercantlo per vengarse.

—Qui ha aquí? cridá en l'espant.Quant repetí'! crit, al dintell del portal hi apa

-reixía en Rafel.—Soch jo... que vaig á dormir...En Jaume deixá caures segut novament, l'es-

pant dominava,clohía'ls ulls perque arreu ahontdirigía son mirar veya sanch, color de sanch yfora, y ell no 'n volía, que desitjaba la dolsa pauper vibre sens que li torbessin el viure.

Nit d'angunia. Qué fer?... anarsen?... no licabía altre solució...

Al entorn tot callava... La llum del fanal per-día per moments sa vida, ¿nava reduhintse'lcercle que aclaria y sols d'esquitllentas perduda-m ent mostrava al home que retenía sa testa bu-llenta estrenyentla dins las febrosas mans. Laquietut entranyava més el misteri qu'encubríaaquell home...

—Presidan!... cridá una veu part en fora delcarré... unas animetas que al peu del portal, fentchor, el malferían.

S'aixecá bruscament, la llum ocsilá entre Ju-gues vidas, y anava de dret á obrir la porta perescometre als desconeguts que I'afrontavan; mésal avensar, la fosca s'escampá al morir la llumdel fanal, y ell restá clavat á terra, inmóvil, sen-tint com la remor de las riallas dels que s'allun-yaban contents.

—On!... si... lluny... ben Lluny... encare faríauna etsagallada.

Segué al portal del hort, y d'allí sens rclucarels ulls contemplá la nit que's descorría tranqui-la y serena, fi:,s que vencent el cansanci torsa latesta y s'adormí profondament.

Un oreix de matinada refrescava la amaradafront.

Al lluny apuntava'! día. L'esglesia tocava ámissa matinal... Lo refilar del aucellada entona-va l'himne al jorn qu'esclatarí a grandiós, sublím,hermós... més per ell vensut d'una Iluyta fujiríacamps enllá á buscar la pau y'l consol de !'ánimaen`la nova soletat. ah! si perqu'era, massa duraI'espiació en aquell poble...

Feya quinse dias qu'els dèl poble creyan qu'eraja fora. El senyor Rector y'l metje altre tantpensavan. Solsament el calat Rafel que seguíaen la casa, sabía ahont era l'amo Lluny s'esque-ya, mes no gayres (leguas de camí. Un mitjdía,quant el sol bullent aplanava'Is camps y abrusa-va de foch la vila que resplandía de llum, en Jau-me tornava'1 poble , venía per l'horta que I'ama-gava tot fent vía privantlo de que ningú'! vegésen son retorn.

—Rafel 1...—Are mateix vinch del molí. He dinat...Desde que morí la mare, el mosso s'arranjava'l

molí, mes per xo pocas paraulas, qu'ell era bonservent del amo y no tenía de fer conxorxas ab lagenteta de la vila.

—Mira... al caure de la tarde, tanca la casa ylas claus á Sant Andreu, á casa del senyor notari.M'he venut aixó y'I molí, després faré altre tantdel camp del Bach, la mare tenía comprador y joho he venut...

—Donchs are.. articulejá'I mosso contrariatab la feyna de buscar nou amo.

—Tu.. fes nit á Sant Andreu y de bon matí ála Solana.

—La Solana es vostra?—Si... allí, en mitj del camp, sens veure may

gent de vila, perque la gent de vila no te entra-

nyas...—Feu bé.Y no badá boca, resignantse á cumplir lo en-

comenat.—No diguis res á vila..Al caure de la tarde quant la gent tornava del

camp, en Jaume fují, perque ell fujia, camíenllá... Y mentres ell s'allunyava en Rafel ba-rrava finestras y fermava la porta. La balda cay-gué pesanta darrera l'ultim servent dels que percenturies n huaren aquella casa que corregué depares á fills d'un mateix brancal.

La gent el vejé allunyarse ab el farceliet pen-jat dalt del bastó, mes en contes de cercar el mo-lí com de costúm, s'allunyá carré avall...

—Se'n va'! gossot... cridá un home tulit, guay-ta del carré.

Y al crit, uns quants curiosos sortiren als por-tals vejent allunyar aquell home aspre que abningú partía mitja paraula.

—Tornará? .—Que's cas, afegía'l tulit; fuig com fují son

amo... cap á presiri tindrían d'anarsen...—Tant malvat era l'un com l'altre.—Si no arr:va anarsen hauriam tingut de treu-

re'ls ¡no ni volém de malas ánimas en aqueix

poble!...—No ni volém! responían convensudas las bo-

nas comares . de Vilarroveta del plá.En Rafel quant sortí del poble, al allunyarse

per sempre, fins sentí certa alegria al veurers

lliure; tot caminant comensá'I taratleix d'una

cansó de joves. Semblava l'aucell fugint de la ga-bia que al veurhs la llibertat, content, li canta

una complanta.L'amo sortí del casal sens altre bagatje que

una escopeta.Quant sigué al peu de la montanya va seures

ï8

ART JOVE

demunt la roca per reposar un xich del cansan-si... y's contemplá de nou I'eyna, estava carrega-da, en Rafel no's descuydava, va conexeu y trovaque'! mosso cumplía bonament prevenintse jaque á la casa totora hi tenía l'ull posat com si fosel cau ahont jeya'l llop... Es contemplava I'eynay de primer moment li feu escrupol... després unsomriureamarch al sugerirla quelcom que's lliga-va ab el tros de ferro que retenía jogerament en-tremans: si aquella nit hagués mort á ell.. I'hau-rían trovat cadavre...y qué?...es lliurava') seu bonnom ?... aixó sens que ningú sapigués qui era'!que li robá la vida, y ell no podía pas amagarho...¿y sa germana?... hauría tingut un fill... y la ver-gonya al llot... Era impossible terse justicia:abandonarla ó matarlos.., ella había pagat saculpa... Per xo fugia del poble, per no pen-sar en lo que, si massa hi pensava, acabaría pertornarse foll. Quedaba abatut, extenuat desprésd'una lluyia que sostenía ¡'ánima... Y ell quedeuría fer ?... de cert que ab sa dona y sos fills se-nyalarían la casa ab ¡'ignominia, y ell enmudiríay la seva dona deixaria amanyagarse per ell, mi-serable y eobart, perque no sortía cara á cara,caygués qui caygués, explicar ell per son contela part que tenía en aquell drama de familia lcálsi deuría riure al saber qu'en Jaume devant deltribunal no descorría la cortina, mostrant lanua vritat...-

La nit s'atansava, montanya amunt corría lleu-gera boyra que petonejava'Is arbres.

La montanya prenia un tó fosch, un vel negres'escampava'! demunt, els arbres restavan silen-ciosos, quiets, ni un até d'ayre qu'els gronxésbressolantlos per péndre'l son d'una nit que veniaa passos de gegant. D'allí'l seu sitial contempla-va la vila, el carré llarch y costós, 'amurallat derocas qu'envoltava'I trono ahont descansava l'es-glesia, el pastor que guardava'¡ remat, el guaytaque ovirava'I lluny...

Las casas de Vilanoveta, blancas, al contemplar-las dins el carré llarch y costós, de lluny solsa-ment es veya las negres teuladas podridas del solque á ple día las abrusava de foch, convertintlasen forns. Tant humilt que semblava de lluny, ytan sever y aspre com fu per ell.

Las xemaneyas fumejavari, aquellas xemaneyasen quin dessota's feya'l foch ahont si aplegavauna familia..

—jQui'n pogués tenirnel... oh!... si Deu emperdonará, qu'els homens no... Ja ho diu'¡ se-nyor Rector.

Val dir aixó enviaba una mirada benehintaquell temple que torná á veure de nou tornantdel presiri, ab son cloqueret que li mostrá'I camídel poble en día tant s-nyalat com el de Corpus...

D'allí'l seu sitial distinjía clarament la casasola, trista .. una xemaneya que no fumejava...quatre parets, llar dels avis, bressol de infantesa.

—Ah!... no... lluny... ben lluny...S'aixecá, la escopeta á la má, per darrera vega-

da una mirada á la casa que deixava sola y aban-donada, una d'odi per el munt de casas que l'es-pia an al entorn...

No obrí la boca per dir adeu, perque'ls ulls jaho digueren en el silensi.

Refeu camí, bon tros de quietut, era ja nit, lasdarreras llums del dia es perderen en el llunyáatsurt.

—Qui ha aquí?...Habla sentit remor de gent que s'apropava. Un

home devallava per l'altre part de camí. Guaytá'barranch d. la vora y sentí por, tement al ino-portú vianant que descubria la seva fugida... De-má següent Vilanoveta explicarian la nova del'estranya aparició del presidan.

Ni en la fugida era sortós.L'home restá parat...—Qui sou?—Soch de Vilanoveta.N,) Ii esqueya pas tal resposta, prou ho temia.—Qui sou ?...—Soch I'Andal ferré.Esclatá á riure en Jaume y rihent de content

feu presentalla tornant la salutació.—Soch el presidani ¿no'm coneixes?Hablan passat vinticinch anys, per xo's conei-

xían. Cara á cara tenia'1 llop que li fugí unanit... -

Breus moments de silensi...El desconegut donatse per vensut, solsa ment

tingué c ratje per exclamar:—TÓI. .—El diable no ho vol que't perdoni...Serenament resp.ngué.Y sens encomenarlo á Deu Ii enjegá l'arma.Un gemech es sentí.., el cruixir d'un cos que

s'aploma sens dir ni un mot.., es revolti lluytantentre vida y mort, mes per fi pagá'I deute.

Ell rihent com un foll mirá á la vila, la vilamorta enmitj de tenebras, mes una que altre llu

-maneta es veya y clá li mostrava ahont dormiaaquella:

—Adeul...Y s'allunyá rihent, rihent forsa.Després... quietut misteriosa.Quant la ¡luna envía'! seu raig demunt la mon

-tanya.., en aquell tros es veya un home bocate-rrusa... y del lluny la ventada apar que portés elressó d'un riure sarcastich, de fera, un riure delqui es reveja en la venjansa, venjansa, justiciadels homens, perque'Is homens no perdonan, no.

ART JOVE

El poble sapigué la nova y ningú atiná ni alsmils, d'ahnni venia aquella bala que p . rtí el cordel Andal...

Si hagués viscut el Jaume dins el poble hau-rían dit qu'ell era I'assess i , clál... qui tenía d'es-ser? el presidan... n , es com feya tants dias queno'l veyan ni'n sol ni'n sombra, qui pensa en ell.

Una dona y uns fills es posaren do!. Al tempsningú parlava del mort.

Ui dia'l senyor Rector es trová ab el metje.Era nit y anavan al descans.

—Senyor Rector? quint temps ha, qu'es mortl'Andal.

—Un any...—Y d'en Jaume qu'en sap?.—Es á la Solana, tranquil y bó...— Tranquil, no, perque es moltgrossa l'expia-

ció que ha de fer de la seva vida...—Vol dir que...—Ahl no li cápigui dupte, ¡'Anda) es el que

fují aquella nit, deuria trovarlo un día. Es milldur perdonar després qu'ell había sufert tant.

— Potser si que será aixó.—Ahl no li cápigui dupte, en Jaume es feu jus-

ticia, la fatalitat ho volgué; ell... ell ja no teníade tornarhi al poble, perque sanch no rentaaltre sanch...

—Som aixís, no perdoném... senyor metje.—S'allunyá l'un per callar la nova y l'altre en-

irá á l'esglesia per guardar la confessió del meije,n'estava cert qu'cra vritat la suposició; l'Andalduya diners dement y'Is mateixostr varen qu'ellhabía cobrat Ln una casa de la vila propera perlo tant no era cap ¡ladre qui li llevá la vida. Elsacerdot entra'l temple y per costúm ó perquenecessités ferho per I'esplay del ánima, es postráais peus del Crist...

—Senyorl... Senyorl... illumineunos que bé honecessitém...

Una llantieta esmortuhida illuminava l'altarmajor de; temple envolcallat de misteriosa quie- -tut... després el sacerdot acota'l cap com i'I CristIi menés, y perdudament comensá á articular.

aPare nostre qu'estau en es ceis...»

Y. L. BRICHS QUINTANA

BELLA MORT

Premiada en els Jo:hs Floralsd'Hostalrich, de l'any MCMIV.

Dolços son per mon ánima cansadaels vels xiprers y els cirïals crerrtanty el rostre de la verge amortallada;pro es molt més dolç el crucifix brillant.

Els vells xiprers y els cirïals me diuhenque l'anima puríssima ha volat;pro'ls lliris funeraris tots somriuhenals peus de Jesuchrist cruxificat.

La mort entrà y ha coronat de rosesla testa de la verge qu'alli jau,de tan esbadellades y flayrosesniugú s'ha vistes sota del cel blau.

Les roses son dels qu'en Jesus moriren,que may per may esfullaràn mals vents;en els vergers del Paradís florirenper coronar als aymadors morents.

L'Espòs vingué; se n'emportà 1'aymadaveis al festí d'un nuvidge sant.Dolços son per mon anima cansadaels vells xiprers y els cirïals cremant.

XAVIER VIURA

CREPUSCLE

Lo sol al pondrers ha deixat darrera seu,intens rastre de llum, que al reflectirse enla volta del cel, ompla ab resplandors d'in-cendi, pláns y montanyas.

En la espessor de l'arbreda, los aucelisxerrotejan y movent gran fressa, s'empaytancercant una branca ahont ajocarse.

Las donas que en la plana xercolavan, esredressan ab pena; en llur rostre congestio-nat, s'hi dibuixa l'aclaparament produhitper la cansada feyna; al arrivar á la vora del

camp, aplegan lo cistellet de la minestra ypoch á poch, boy gronxantse, emprenen locamí del poble.

Lo cel s'ha fet més transparent. De la ro-jor d'avans, que ha anat perdentse, sols ne

resta balada llum moradenca que dona al

paisatje un tó de tristor indefinible.

Els trevalladors de la terra que ab l'eyna

á l'espatlla tornan del camp, caminan lleu-

gers y las sevas siluetas al destacarse en lacelestia semblan talment corrúa de fantas-

mas relliscant arran de terra.Tot sembla mort. L'oreig es tan suau,

que no arriva á fer moure las fullas dels

arbres.Las aus han parat son xerroteix.

Sois lo t ro ntoll d'algún carro que per la

Šo ART JOVÈ

vehina carretera fá ;mandrosament sa vía,trenca de tant en tant lo silenci.

Poch á poch, una débil llum groguencail-lumina la terra; grills y granotas comen-san sa monótona cantarella. .

Y mentre ;en la atapahida verdissa lo menut rossinyol trena sa dolsa cansó, se sent allluny la campana, qu'al tocar pausadamentdemana als creyents una oració pe'ls que unjorn visqueren entre ells.

MANUEL MOYA.

MARIA ANTONIETA

A la darrera nit que va estar presala testa com la neu li blanquejà;que !'que més va ferir á la déesa,van sé Is mots que'! Delfí va pronuncia.

Si'1 seu -cos va enfeblir-se á l'escomesaque va rebre del poble sobirá,la seva ánima altiva de primpcesajamay á la presó's transfigurà.

Que al despertar d'un jorn de llum di-qu'esclatava suaument á 1'horizont, [vinaal cadafalch á poch á poch camina

fixant el seré esguart en lo profond.De sopte rés... y un cop de guillotina,la testa sanguejant ensenya al món.

XAVIER GAMBUS

PAROXISME

CRA somni ó realitat? ¿Era un fetpositiu, cert, incontrastable ó bépura fantasmagolía que li sugería

la imaginació sobreexcitada ó son cervellenfebrat? Peró no, qu'ell la veya, la teníadevant de sos ulls, estirada en la taula deanálisis anatómichs del hospital!...

Y en Rafel Estrany, l'estudiant de medi-cina, cregué tornarse boig. No ho podíacapir que's trovés sol y en presencia del ca-davre de la seva ex novia.

—Vaja, es impossible —'s deya—que'l ca-davre de la Assumpció hagi vingut á pararen un lloch tant repugnant y miserable comaquest! No s'explica un cambi de posiciósocial tant radical en tan poch temps!

Y es qu'ell ignorava tot lo que havía pas-sat á la Assumpció desde que havía romputab ella feya com uns tres anys per l'obsti-nada oposició que li feyan els pares de lanoya per haverse enterat de que en Rafelera un viciós, un desequilibrat... y, sobretot era pobre; yen cambi l'Assumpció teníael día que's casés, un dot més que regular.La historia de l'Assumpció desde qu'ell lahavía perduda de vista era ben senzilla, benvulgar... El seu pare que, dit sia de pas, eraun bonatxó, instigat per las reiteradas ycreixents exigencias de la seva muller, quecada día necessitava més diners, á causa deldeliri de grandesas que 1'havía invadít, ha-vía jugat á la Borsa, deixant entre les ma-lles d'aquella vasta y enganxadisa xarxa totlo que componía son respectable capital;morint al cap de poch temps de resultas deltrastorn.

Poch de: prés l'Assumpció caygué malaltade cuydado y com la malaltía s'allargava yla seva mare no podía subvenir als gastosque aquella ocasionava, (puig prous feynastenía en atendre á lo mes indispensable á lavida d'ella y de les altres dues filles, cusintper altri totes tres, dia y nit), no tingué mésremey que traslladar la malalta al hospital,hont després de patir molt havía mortaquell mateix día, víctima dels tifus.

Aquest era'¡ motiu y no cap altre de queen la taula d'análisis anatómichs del hospi-tal se trovés extés el cadavre de la Assump-ció, de la ex-novia del estudiant de medi-cina.

Pero ell, ignorant de tot aixó, no s'ho sa-bía acabar, duptant encare de que realmentestés en presencia del cadavre d'ella, de quesigués el cos inanimat de l'Assumpció'! quetenía al seu devant.

—Pero, no—tornava en Rafel, en mitj del'exaltació de sor- enfebrement.—No, jo la

ART JOVE

81

coneixía bé, y es ella, ella mateixa; una mi-ca desfigurada, una mica mes pálida queen aquells temps á consecuencia tal voltade la malaltía suferta; pero en fi, es ella, esl'Assumpció: el mateix front, la mateixaboca...

Y al esser en aquest punt, —no's poguédominar; sentí renaixer, ab potencia avasa-lladora, la passió bestial que en altre tempshabía ,tingut per aquella dona, les ansíesbrutals que había experimentat de posse-hirla y en el paroxisme de la febre, en lafollia de la renaixenta passió, salta demuntde la taula d'análisis..anatómichs per be-sarla.,.

Y lo que no havía pogut lograr d'un cosen vida, ho lográ d'un cadavre, d'un trosde carn .. carn morta...

1. SOLER Y ESCOFET

EL REPÓS

Aquí á ciutat mon esperit s'anyora.Sabeu,companys, mon dols repós hont fora?

Desitjaría en els matins d'estiutrobarme en petit poble, vora un riuque anés devallant l'aygua sens remor,voltat de grans arbredes y verdor.

Seguir l'estret carrer, creuhar la plassafixant 1'esguart com foraster qui passa,y anar ribera avall, fent mon camísense coneixe encara cap vehí.

Ajeurem sobre l'herba fresca y pura,gaudintme en aquell llit de la natura,sentint l'alegre aucell que entona un canty 1' ayre entre l'arbreda mormolant.

Y així cada jornada, ab ditxa plena,reveure '1 sol brillant, l'aygua serenay 'al poble á la ribera, com un niu;ab ]a ilusió del home que reviu,en l'alcansat oblit al ayre lliure,sonse ambicions, sense llegir ni escriure.

No més sentint el temps que's va escorrentcom I'aygua d'aquell riu, placidament,devall !'inmensa volta del cel blau.Allí fora mon regne delà paul

PLÁCIT VIDAL

S ^ I^oLTns de las cosas que'l poblaGJ 2 repeteix per tradi ,ió, vistas

cop y volta y sensa pen-dre's la pena d'examinarlas atentament,semblan veritables taujanadas, sense fina-litat ni solta.

Es ciar que no es pas tot selecte ibon tross'en falta! pero hi ha cosas qu'ab aparienciad'insignificants fan molt bé llur servitut; enaquet cas es trovan las ditas y fins las can-sons y los rondalles mnemotécnicas, qu'abritme de martelleig pesat y desprovehidasde sentit gayre be sempre, fereixen las oie-llas. ab llur repetició progressiva y implaca-blement metódica.

Son especies folk-lóricas que no servei-xen per passar l'estona distreta com las ron-dallas y las cansóns, son senzillament pro-cediments per exercitar la memoria, que lagent camperola necessita tant be com áciutat y la falta de col-legi no'ls la deixaexercitar.

Els que no escriuhen en necessitan mésque'ls altres de memoria y per aixó convédonchs desenrotllar-la. Per aixó '1 Folk-lore qu'es el mentor constant de la gent sen-silla del poble en general, te algunas fór-mulas que son molt curiosas com la ron-dalla en vers «El Poll y la Pussa. que co-mensa:

El pol! y la pussaEn passavan farina;Tol passant, passant,La feyan fina.El poll caygué al perolY la pussa's vestí de dolEtc.

y la cansó de «La Majordona» qual comen-sament es aixís:

La majordona, s'en va al mercat,Al mercat del dilluns;El dilluns en compra Llums,.

!Llums!Etc.

Com ja han sigut publicadas lo meteixqu'alguna altre de la meteixa categoría, no'hi ha perque copiarlas ; pero n'hi ha

L'EXERCICI DE LA MEMORIA

EN EL FOLK-LORE

82 ATR JOVE

una d'inélita (ens pensém) recullida á Oix,que tal vegada veurán ab gust els aficionatsá cosas foik-lóricas..

Diu aixís, transcrita tal com ens va sercontada:

«Som perdut la pistoleta; la gosseta mel'ha trovada y no me l'ha volguda dar, sen-se clau de Rumiá. Som anat á Rumiá si'mvolían donar clau y no m'han volgut darclau, sense pell de llop blau. Som anat án'el llop blau, si'm volía donar pell, y nom'ha volgut dar pell, sense cuixa de vedell.Som anat á n'el vedell si'm volía donar cui-xa, y no iu'ha volgut dar cuixa, sense llet devaca ruixa. Som anat á vaca ruixa, si'mvolía donar llet, y no m'ha volgut dar llet,sense herba de Guret. Som anat á Guret,si'm volían donar herba, no m'han volgutdar herb:i, sense que'ls hi dongués pluja.Som anat als núvols si'm volían donarpluja; no m'han volgut dar pluja, senseque'ls hi dongués vent. Som anat á las áli-gas blancas, si'm volían donar vent, y nom'han volgut dar vent sense que'ls hi dongues poll. Som anat á Roca Roja si'm vo-lían donar poll; no m'han volgut dar poll,sense que'ls hi dongués mill. Som destacatel Bach y els hi dono mil], Roca Roja'm do-na poll; dono poll á las áligas blancas; lasáligas blancas'm donan vent; dono vent alsnúvols; els núvols'm donan pltija; dono plu-j a á Guret; Guret'm dona herba; dono her-ba á una vaca ruixa; la vaca ruixa'm donallet; dono llet á n'el vedell; el vedell'm do-na cuixa; dono cuixa á n'el llop blau; el llopblau'm dona pell; dono pell á Rumiá; Ru-mia'm dona clau; dono clau á la gosseta y¡m ha tornat la pistolctal»

MARIA FREIXA

FULLS D'UÑ DIETARI

• . . .recordaré la diada aquella en queva robarme la mort totes mes falagueres es-perances, y ab ellas la alegría del meu cor:qu'era morir juntament ab aquell sér que'lfeya glatir ab ses paraules que vibraren ení

mí com arman íes celestials. D'aleshores ja-may sa vaporosa imatje s'allunya de mí...

l ra un capvespre. Donava el sol son besdarrer á•les flors, qu'enamorades y anyorí-voles d'ell, li enviavan sos delicats y puris-sims pertums. Tot respirava tr i stnr .. s'aller-gassava l'ombra dels arbres y dels márgens;una boyra freda y humida gotejava impal-pables llágrimes; y els grills, ab son pausaty monóton cant, psalmejavan l'«atieu» delastre rey.

Nosaltres dos tornavam al casal ahontella vivía. De sople va mirarme, y'm digué,fent un esfors pera animar sa carona ab unaardenta mirada; esfors que desmentirendues llágrimes, que rodolant per ses begu••des galtes com perles:

—2M'estimas?...—Bé sals que sois per tú mon cor glateix;

per tú, solsament, es que jo visch; y que te-vas, ben tevas y totes son les aspiracions demon pervindre.

Va animar, aleshores, sa cara compun-gida y contreta pel sufriment una suau yd-Jicada contracció del desponcellamentd'un celestial son riure; pero un violent atachde tos, d'aquella tos qu'arribava al fons demon ánima, va g'assar la paraula en sos Ila-bis ..

Apoyá son herms capet aprop del meu;y aixis caminarem . pausadament fins larecolsada del camí, desde ahont es veya laesglesia del poble.

Al arrib9r allí, no pogué més. Va asséure'sdi manant que jo també ho fés al seu devo-ra...

—Jo'm moro.., no puch per mes llarchtemps amagarte'I meu dolor. .

Moro, sí; pero no per aixó deixaré d'esti-marte... Es tan gran, tan pur y tan sant lomeu amor, qu'es del cel.. Per aixó allí me'nvaig; pera continuar estimante per sempremés mon esperit, sens qu'es marceixi la esti-mació qu'are't consagro... Recorda sempre,á qui tant t'ha estimat, y que la única ale-gria qu'ha enjoyat sa vida ha sigut l'éssercompresa per un altre cor de sentiments...

Va inter.ómprela, un altre volta la tosseca y [onda, seguida y neguitosa. Perentremitj de sos llabis corolá un glop desanch; y ella atantsantse més y més á mí,

ART JOVÉ

83

com fixant embadalida en mos ulls sa tristay anguniosa mirada, extrenyent las mevasmans ab las convulses sevas, qu'eran fredas,d'una fredor que va glasarme l'ánima: anátancant solemnialment sos blaus ulls, els deblavor de cel; privantme d'aquell dolçmirar que tantes de vegades havía revi-fat lo meu cor esllanguit pels sofriments...

Entreobri la boca pera dirme «Adeu!»;peró li'n privá un altre glop de sanch, quedeixá entremitj dels dos una taca negrosa,com á senyal de la ferida que en aquelllloch va rebre'l meu cor ..

Lo cloauer del poble de'xá sentir enaquell instant la veu trista de sa campana,ab lo toch del (Angelus»

M'agenollí als peus de l'aymada; y tot vo-lent barbotejar una oració, se'm nuava.. yvaig caure esvanit.

Al retornar en mi, sortía'l sol. Vaig veureaprop nostre la quitxalla del poble y'I rec-tor y'ls pagesos que'ns enrotllavan. Varempreguntarme com havía sigut la mort de laorfaneta. Las intimitats mes fondes, lestinch consagrades y recloses per lo sagraridel meu recort.

A una veu del rector quatre homens vanendursen aquell verginal cos vers lo cemen-tir .sia....

Y á mí, la Fatalitat, se'm va dur camíavall del dolor; que s'escau en un abím sensfons, ahont hi enterran els cors que, com elmeu, sent ben morts... sembla que viu-ben...

JOSEPH PALAU DE RIQUER.

DIVAGACIONS DE

L'AUGUST D'ALSINA

0RTiAM del teatre. La obra repre-sentada ens habia aplanat Eraun arreglo de Jorge Ohet. Pri-

merament habiam probat de riure: aprés,una tristesa lenta ens invadí: els terriblesepisodis d'aquell drama agafat pels cabellsinteressaren á la gent. Ens en anarem aba-tuts al palco de la xamosa Martineta. Eracélebre per sa gracia, la Martineta. La con-versació llisca frívola. A l'últim ens en ana-rem. Els carrers s'oviran negres al nostrepas. Ens engolían. Trovabam una plassa.Més carrers. Unas escalas. La ampla y si-lenciosa plassa de la Seu. El campanar gó-tich es retallaba en l'atzur entelat.Una «gàr-gola quimérica» ganyotejava e n la ubaga.Xisclá una óliva. El xisclet sinistre va per-dres en l'espay. Xisclá una altre óliva. Essentí la épica remor d'un tren creuhant laplana en la nit callada.

Mon amich, l'August d' Alzina, parlá:parlá am gestos, parló amb el blau de sosulls. Jo li habia expressat mon optimismeenfront del moviment social que s'iniciavaen el nostre poble. Arreu es percebía la re-mor intensa d'una gran gestació. Hi habiaaquest incomparable altruisme d'escampatla cultura. Es pensaba: es més es deya be-llament lo qu'es pensaba. Una nova clarordifusa á les ánimas que tremolosas pressen.tian ja enllá, enflá, horitzons blanchs.

Y mon amich, en gestos y amb esguarts,més qu'am paraulas, digué:

—Jo també'm sento ple d'energias, y cumque no pueh romandre amb indiferencia aldesvetllament del nostre poble, lluyto y tre-vallo; pero, en el fons, aquesta lluyta,aquest trevall, tenen per única finalitat ferde la meva vida una obra, ben nieva, totameva, amb observacions de terra y llum dedalt: lluny, sobre tot, del fangar en que'lsdemés es revolcan. Jo tinch una enveja in-mensa; jo, en realitat. soch un soperb, unorgullós.

—N'era avants de llegir al sublím revela-dor Nietzsche. Sempre m'he sentit abran-dat de revolta devant la humilitat.—Treva•

84 , ART JOVE

llo pera distingirme dels altres, perqué llurvida ombrívola y fangosa no repugna, jovull ferme un bell castell rosa, mars blavasque cantin, entre solituts pensívolas, sotallums de gloria.—La nostra gent te idealsmigrats: desitja'l bon menjar, petitas satis-facc ions d'honor, poguer donar la degudaexpansió á la sensualitat, p,irlür en el café depolítica.—Ay, tot aixó á mi'm fa tristesa!Surto del combat am l'anhel de tenir unacel-la apartada de tothom, hont meditar lasveritats y els misteris, pera devallar desprésal mon, amb una nova llum, superiorisattot mon esser.—La gent es superficial. Esvulgar. Es monótona. No te la grandesa deles mansas imposantas qu'omplenan els ho-ritzons. No comprén lo trágich de la Vida.No ha sentit els batechs del cor inmens dela Inmortalitat que ressonan en tot l'Uni-vers. Es esquifida.

Passa indiferenta devant d'un bell cua-dro. S'ensopeix sentint á Beethoven (y, loqu'es pitjor, no ho diu que s'ensopeix). Enel teatre y en el llibre, la grollería y labaixesa son el séu aliment. Es, en una pa-raula, la burgesia. No Pará cosas d'impor-tancia. No reivindicará pas els drets quecom á colectivitat li. pertocan. No es he-róica. La mort la espanta, y no la espantariure morint. Es cobarda.

Els que no tením altre anhel qu'el deconstituir un poble fort, bell, seré, am poi-xansa de pensament, am poixansa indus-trial, am poixansa d'ensomnis, ¿cóm no'nshi hem de trovar malament entre la nostregent? Aixó, encare que participém—es ine-vitable y es llógich—dels seus defectes Per-que'n participém es que tením el gran valord'allunyarnos d'elIa, y moltes vegadas, ad-huch atansantnoshi, es ' que'ns en volémallunyar. Aixís son molts apostolats. Perol'home verdaderament aristocràtic!i d'inte-lecte, per més demòcrata que sigui, no'sconfón may am la gentada uniforme y sim-ple.

Jo crech —acabà l'August d'Alzina, do-nant amplaría á ses paraules—jo crech amles individualitats isoladas. Y crech qu'aremés que may ens calen els aristòcratas d'es.perit, devant de la formidable y pesantaembranzida que pren la vulgaritat... Si,

amich, siguèmne de demócratas; pero peraaristoci •atisar á la gent, á la eterna pleu-pleu de brusa, ó d'americana ó de frach...»

Las òlivas cc ntinuaren xisclant sinistra-ment. Las gàrgolas, en les tenebras tenienaparensas d'una rua misteriosa y horribleUn silenci de llum s'extenía per les prego

-nesas del ce l.Silenciosos, l'August d'Alzina y jo deva-

llarem la magestuosa gra p onada de la Seu.

CARLES RAHOLA

NOTAS DE VIATJE

ENTERRO DE LA VELLA

DA meva entrada al poble no'm fou

per res falagadora, al baixar de ladiligencia lo primer que's presen-

tá al enfront després de veure durant sis ho-ras de camí las gegantescas montanyas cop

-sadas de blancor d'aquell blanch que parlade fret dintre'Is ossos: el poble qu'estabaformat per un sol carrer de casas totas deigual grandaria y totas blancas de fora, dedintre moltas d'ellas ja no podían ser mésnegras.

El carré desert, ahont es la gent?Segueixo avall; camí avall, vora la font

veig una dona xerroteijant ab un bailet.¿Qué hi ha allí? senyalo una casa que lagent s'apilotava al portal.

—¿No ho sap? va contestarme aquelladona.

—No!Donchs, s'es morta l'avia, la centenaria,

si tot el poble, totom ho sap...—Com no soch del poble...—Gent de ciutat... feu la vella de veu en

baix y com sapiguentli mal que no la cone-gués, afeginthi: Si voleu venir anirém á en-terro... l'arcalde, el secretari, el senyor metje, totom hi anirá, fins jo, que tinch unafilla malalta ja fa tres setmanas: veniu alenterro...

—Aném, donchs. Y ¿quí cuydará de vos-tra filla?

Avarats d'una hora estarém de volta; ¡notinguéu por que's mogui!

ART JOVE

85

—Y si vos necessita?—Vos dich que avants d'una hora serém

aqui.Carré avall, la bona dona enxerrayrada'm

contava la vida y miracles de la vella cente-naria, més jo no l'escoltava de bon grat, te-nía recansa per aquella criatura que m'Ita-bía dit estava malalta y tota sola... Arriba-rem al lloch ahont tot el poble reunit esta-ba al-enfront de casa la vella, no hi havíacap cara trista, ni es sentía cap paraula deplany ni compassió per la morta, sols els unsdeyan, «ja era vella» «jo hi pogués arxivar»repetían uns altres. Feya un fret sech, gla

-çat, el toch de campanas es sentía perduda-rn ent, al campaner se l'hi havían refredatdat las mans!

Un toch de campanas que imposava si-lensi... campaneix extrany per senyalar lamort de la vella...

—Als moments arrivá'I rectó embolicatab un tapaboques, l'escolá de sotana cuitaque tiraba mes verda que á negra, roquetmes negre que la sotana, carregant la Creu,es colocaren enfront la porta...

El rector cantá a mitja veu unas absoltas.mentres l'escolá responía ensonyat encare.Cuatre vells casi tan vells com la morta sor-

tiren ab la llarga caixa de fusta blanca, una

creu vermella -al demunt ..-Tothom xerrava... també's sentía alguna

que altre rialleta; de cert que tal enterroera un aconteixement.

M'allunyo, deixant la comitiva camí del

hostal carré amunt, quant me recordo de

la malalta abando n ada ab tanta tranquilitat,

y á mida que vaig caminant vaig buscant el

finestral que'm parli d'una malalta... totasiguals las casas, endevades buscarla y ¿cómendevinarla?. . molt aviat fou resolt, mes

prompte fou fet que vist, al meu pas al

aprop sento obrir una finestra.

Me semblá un somni: va llensarse al Ba-

rré, una Hoya d'uns tretze anys, casi núa,

despentinada...Era la filla de la meva companyad'enterro,

que desvariejant, abandonada,cercá la mort.

Al tornar d'enterro, ja morta la trovaren.

May potser pensá la seva mare que ea^L..t

jove`la seva filla pogués morir...!JOAN 1TA, PAGÉS.

UNES COPES

«¡Porta'm la gran copa; quejo bega sense respirar!...»

(sRnacreón.)

UNA COPA D'AYGUA FRcSCA

La naixensa borbollosa de les deus remorejantsqueya penyalars avall en ondulacións sonores;y en el raig esvalotat de les algues temptadoresrabejaba una donzella la blancura de ses mans.

Indiscretes sobreixían les onades refrescantsqu'esquitxaven son brás núu y ses galtes amado-

[res;¡oh la plácida fontana de caygudes bullidoresqui prodiga la caricia de les gotes perlejantsl

Les mans verges sostenían una copa tremolosa,reflexant en l'aigua pura el color suau de rosa

de sa vida floreixent...

¡Pobre joya qui bevía per calmar l'amor ardenttot guaytarit el rosa pálit de sos dits en l'ayguala rialla del amor li pujá fins á la cara! [clara,

UNA COPA DE «XAMPAGNE»

L'ampla copa de «xampagne» sorollosa y espu-[manta

s'ha aixecat ensoperbida com la reyna del convitentre boyres oloroses qui s'exhalan del rostit.

L'ampla copa de «xampagne» es caricia tempta -[dora;

à la vista es alegría y en els llavis es dolsor,dintre'¡ pit e, una espurna y una flama dintre'!

[cor.

L'ampla copa de «xampagne» es fervent y esbo-[jarrad a;

dú rialles á la boca qui la beu per primer cop,deixa eántichs en la gorja que n'apura l'últim

[glop.

JOSEPH PARADEDA Y SALA, PBR@:.

86

ART JOVE

CRÓNICAD'ART

UN DRAMA NOU

El nostre gran dramaturg ha entregat ál'empresa del Romea una obra dramática entres actes, titulada L'Eloy. L'acció passa'lsnostres temps, y 'ls personatjes pertanyen ála classe obrera. Esperém ab anhel el noudrama d'en Angel Guimerá.

TEATRES

PRINCIPAL —Y donchs, no has anat alsthes del Principal?

—Per ventura podia aprofitarne quelcomper la nostra crónica?... però no 't creguis,jan tinch bonas impresions. Figúrat quel'abono es portat y escullit per el niño OriolMartorell, y per l'egreji autor de Maria, enJoseph N1 .' Nada]. Es obligatori la livita y'1barret de copa, no se si sabatas de xarol, persuposat que sí. El Sr. Graner també Iluhiaempolaynat ]' uniforme antiartistich. Lassenyoretas y respectables mamás, de granluxo...

—Y aixó es tot...?—Y donchs, que? No 't creus tu que fou

un aconteixement per el nostre teatre.... ?Ja 't dich jo, que feya voras ab els lunes delRomea No 't cregis, els van fer Las precio-sas ridículas.

— Traducció?—Y donchs? T' hauria agradat...— Sobretot ab els Preciosos ridículs.—Per mi el titol es un indirecta...—Y lo del thé també... The, pren y ca-

lla...—vols dir...—Negoci rodó...—Me creya qúe no mes farian art...—Aixó sempre, art y.. M'en faig creus.—Y la concurrencia?— Selecte de lo selecte. Aquella que acu-

deix al Liceu al mitj segon acte, saps?...perque si no ho sabias, els Thes del Princi -pal, acaban ab una mica de ball ..

— \ aja, casi no ho crech, en el Teatre deSta. Creu, sembla alló d'aquellas torretascursis... Ja hi farem algun casament...

—Ca!... el que faran alguna americana

retallant alguna levita.. Ah! si no ho sabias,molta concurrencia parlant esquerdat...

—Ahora lo comprendo todo—Felicitém al Sr. Graner....Felicitemlo.Espectacles y traduccions Graner.

ROMEA. —Com sempre, la botigueta delcarré del Hospitil com sempre. Ens ha do-nat La Mestra, traducció d'un tal Sr. En-senyat, ens alegrém, y sobretót felicitém ál'empresa perque també arrela ab aixó delas traduccions.

El monólech Teresa crech que l'autor halograt un éxit, pero un éxit que ha d'en

-senvarli un altre camí en el desantrotllodramátich. Fa algun temps que va de puja.el género macabre. El Sr. Rahola te granscondicions y creyem las aprofitará en unaaltre obra. El Sr. Barbosa interpretá ab bas-tanta justesa '1 protagonista.

Per el lunes clásicos ens anuncian unestreno d'un jove escriptor de la distingui-da sociedad. Veurem que será.

Per el dimecres estreno de una obra d'enRusinyol, anomenada «La bona gent» nosabem si traduhida del castellá, ó el caste-llá ho es del catalá, y tú. amable llegidor,t'estrenyarás del xisto?... donchs no t'es-tranyis, Es que quant l'estrenaren á Ma-drid, un hidalgo de la prensa, un estupit,va dir que había guanyat ab la traducció ..¿comprens?.. Segurament no había sentitdir may lo que deya aquell eminent escrip-tor respecte á las traduccions... Seguramentqu'el Sr. Ensenyat tampoch ho sab.

P. ROMEU

LLIBRE NOUNUVOLS EN CREU

Quadro d'en Surinyach y Senties. Encer-tat, nota justa de la realit ,4t. Son ánimasque lluytan, y las emvolcalla'l silensi y laquietut L'amor que passá per esdevindreun amor de caritat. L'amor que esclatará'1cor d'una dona recullint las desferrasd'aquell amor, la dona que viu per l'art yclava'ls ulls al home qu'enganya ab cls falsamors á 1'ignocenta criatura. «Nuvo's encreu», apreciable llegidor, compra'l y veu

-rás com t'agradará«Nuvols en creu» no'ls vejí representar,

cc

ART JOVE

87

mes me sembla que no fa l'afecte que pro-dueix al llegirlo.—Y. B.

PRESENTALLES

Un llibre d'en Manau y Avellanet. Esbonich. Plau, llegir obras de joves quecomensan. Els joves d'avuy son els homensde demá Avant, per aquí es comensa. So-bretot no enmirallarse ab els que son igualque un mateix. Llitny, ben lluny la mi-rada...—P. Q.

En J. Oliva y Brigmand, está acabantd'imprimir un llibre, titulat «Jovenesa».Ja'n parlarern.

En Joseph Carner ha publicat un noullibre «Els fruyts saborosos». Ja'n parlaremde l'obra del nostre company.

DE PINTURA

Saló Parés

Aquesta quinzena, s'ha vist el Saló Parésmolt concorregut del públich barceloní,pera visitar primerament la exposicil, deisBerga, y are darrerament per admirar lasobras d'en Félix Mestres.

En Ber ga y Boix ha tingut exposats unbon nombre de paisatjes molt ben fets, totsells molt veritat y d'un estudi esmerat. EnBerga y Boada alguns dibuixos y apunts.

En Recoder hi tenia una colecció de di-buixos al pastel, algun d'ells molt acepta-ble.

A la vegada que aquestas obras, hi havíanexposats uns dibuixos y notas de color deiseximís artistas Fortuny y Rosales.

El Sr. Mestres s'ha lluhit verdaderament,en las obras exposadas en lo Saló Parés Eslo que s'en pot dir un treball magistral.

Dita exposició, es tota ella de retratos aloli y al pastel, y si be es veritat que el re-trato es un género que en sí no té recursos,y es molt facil en ell fershi pesat, el Sr. Mes-tres h i vensut totas las dificultats que por-ta dit genero en sí, y ens ha presentat unacolecció de cuadros d'una factura elegant yferma, d'una vida y moviment veritat, yd'un colorit simpátich y ben armonisat.

Tant els retratos al oli com els fets al pas•tel, son executats ab la mateixa mestría, abtot y ser tant diferents els procediments

Uním nostras felicitacións á las moltas,que sabém ha rebut dit senyor.

Exposició GalweEn el luxós establiment que han inhalat

en el carrer de Sta. Ana els Srs Esteva, Fi-gueras y Sucs. de Hoyos hem tingut el gustde veure exposadas las obras del Sr. Galwey.

No en vá havem dit altres vegadas que elseñor Galwey era un enamorat de la Natura-lesa. Verdaderament de cap altre araneraes compendría el sentin.ent que tenen losseus paisatjes.

No ens entretindrém á estuliar els cua-dros exposats; sois dirém que tots son exe-

cutats ab tanta energía en el dibuix com enel colorit, y que en conjunt es una exposi

-ció molt notable y digna per tocs concep-tes de ser visitada dels artistas y aficionatsá la Pintura.

Al Saló Rovira, hi ha hagut exposat suc-cesivamet, al aparador,--un cuadro al oli.

d'en Baixeras; y un altre d'en G. Puig yRoda, molt ben pintat.- A. M.

Tip. LA CATALANA, Balines 71

PROXIMAMENT

ES POSARA

Á LA VENTA.

CATALAGRAN —VIA, 615

• SUCURSAL: MAJOR, 13. GRACIA

Objectes artistichs propis pera regalos de concursos, certamens, adorno d' habi-tacions, etz. Reproduccio de plats, terres -cuyts, figuras, etz., etz., de las obrasartísticas dels grans museus. Ceramicas, porcellanas, jerros, vidres, ferros forjats ytota classe d' objectes decoratius.

OERAN -VIA, 615

E'-A- TS C L' T-j-A-SUCURSAL : Major, 13. Gracia

TAPIOFES Y PURES

FIGUERASSUPERIORS

Á TOTS LOS

ESTRANGERS

Pianos Bechstein, BlüthnerI DISCUTIBLEMENT ELS MILLORS DEL MON

Pianolas y .altres instrumenta neumátichsI4* » . pera tocar el piano .I*I• 4q- 4*Gran varietat en instruments y accessoris

Ventas al contat y á plassos

PREUS DE FABRICA

Rambla dels Estudis, 11— BARCELONA —

FERNANDEZ Y CARBONELLProvehidors de la casa real

Rambla de Canaletas, núm. 1 - BARCELONA

MATERIAL PERA FOTOGRAFÍAMONOPOLI ESCLUSSIU DÉL INMILLORABLE

Faper ceIoiÒina mate SatrapDE L' IMPORTANTÍSIMA CASA SCHERING, DE BERLÍN

DEPOSITARIS de tot quant produeixen las POULENC . . . . . . . . de Pariscasas AGFA . . . . . . de Berlín

GOERZ. . . . . . . . . de Berlín LUMIÉRE. . . . . . . . de LyonZEISS . . . . . . . . de Jena etz., etz.GAUMONT . . . . . . . . de París Papers al carbó, sensill y d^pble transport.-RICHARD. . . . . . . . .. » Carbó velours Artigue y á la goma bicromatadaEASTMAN . . . . . . . . » Hócheimer.

SUCURSAL- LABORATORI EN MONTSERRAT