Transcript of Antroponímia, poblament i immigració a la Catalunya moderna
Antroponímia, poblament i immigració a la Catalunya modernao
d
e rn
a INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS TREBALLS DE L’OFICINA D’ONOMÀSTICA,
XX
Joan Peytaví Deixona
L’exemple dels comtats de Rosselló i Cerdanya (segles xv-xv)
BARCELONA 2010
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 1
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 2
INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS TREBALLS DE L’OFICINA D’ONOMÀSTICA,
XX
Joan Peytaví Deixona
L’exemple dels comtats de Rosselló i Cerdanya (segles xv-xv)
BARCELONA 2010
Biblioteca de Catalunya. Dades CIP
L’edició d’aquesta obra ha tingut la col·laboració de:
Ajuntament de Perpinyà
Consell General dels Pirineus Orientals
© Joan Peytaví Deixona © 2010, Institut d’Estudis Catalans, per a
aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona
Primera edició: desembre del 2010 Tiratge: 350 exemplars
Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei
Editorial de l’IEC
Compost per Víctor Igual, SL
Imprès a Service Point FMI, SA
ISBN: 978-84-9965-002-9 Dipòsit Legal: B. 44198-2010
Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels
titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta
obra per qual- sevol procediment i suport, incloent-hi la
reprografia i el tractament informàtic, la distribució d’exemplars
mitjançant lloguer o préstec co- mercial, la inclusió total o
parcial en bases de dades i la consulta a través de xarxa
telemàtica o d’Internet. Les infraccions d’aquests drets es- tan
sotmeses a les sancions establertes per les lleis.
Peytaví Deixona, Joan Antroponímia, poblament i immigració a la
Catalunya moderna : l’exemple dels comtats de Rosselló i Cerdanya
(segles XVI-XVIII). — (Treballs de l’Oficina d’Onomàstica ; 20)
Bibliografia. Índex ISBN 9788499650029 I. Institut d’Estudis
Catalans II. Títol III. Col·lecció: Treballs de l’Oficina
d’Onomàstica ; 20 1. Antroponímia — Rosselló — Història 2.
Antroponímia — Cerdanya — Història 3. Rosselló — Població —
Història 4. Cerdanya — Població — Història 5. Rosselló — Emigració
i immigració — Història 6. Cerdanya — Emigració i immigració —
Història 801.313(448.9)
021-Antroponimia, pob 1 18/11/10 07:05 Página 4
L’angle à la pointe duquel nous nous trouvons bée derrière nous à
l’infini. Vue de la sorte, la gé- néalogie, cette science si
souvent mise au service de la vanité humaine, conduit à l’humilité,
par le sentiment du peu que nous sommes dans ces multitudes.
Marguerite Yourcenar, Archives du Nord, 1977 En record de Theo
Würtz
Des del mirador de Durtol, en aquelles hores passades contemplant
les planures de l’Alvèrnia i les serres de les Cevenes, quantes
vegades havia somniat aquella nació immensa, aquell aplec de po-
bles que es podien entendre uns amb altres i que des de València
s’estenien per la Mediterrània fins al Ròse i les estribacions dels
Alps; que pel Pirineu van a confrontar amb les terres basques que
to- quen l’Atlàntic i el voregen fins a les boques del Leire.
Avui, encara, quan es deixen les ciutats populoses amb què el
francès del nord amb la seva força civilitzadora les ha recobertes,
s’hi troben les ruïnes d’aquell aplec de pobles, en la conversa del
pagès que en català ens entén i pel català l’entenem, en els noms
de les valls, les ciutats i les muntanyes; en els cognoms dels
homes; en les esglésies romàniques que semblen tretes de les
nostres serralades; en les Verges, ennegrides pel temps que s’hi
veneren.
Furgant una mica, gratant una capa del francès, enderrocant
aquelles cases d’alta coberta negra, traient-ne aquella crosta nova
forastera, hom aconsegueix veure’s a casa en terres pròpies, en
terres d’aquella gran civilització nostra.
Enric Prat de la Riba i Sarrà, La Veu de Catalunya, 1904 En record
de Josep Tremoleda
Podríem dir que si les altres llengües romàniques són germanes, el
portuguès i el castellà són bes- sones, i les llengües d’Oc i la
catalana són una altra parella equiparable.
Joan Coromines, El que s’ha de saber de la llengua catalana,
1954
A défaut d’unité physique, économique, sociale, la France
aurait-elle l’avantage d’une unité cul- turelle? Peut-être. Mais on
sait d’avance, sans discussion possible, que s’il y a, au plus
haut, une «ci- vilisation» française, une, élitiste, qui se veut
éclat, splendeur, enveloppe, structure ou mieux super- structure,
domination, contrainte, il y a au moins, sur notre territoire,
affrontées depuis des siècles, au moins deux larges civilisations
sous-jacentes, avec chacune un royaume linguistique : la civilisa-
tion d’oïl qui a été victorieuse, la civilisation d’oc à qui le
destin a réservé la situation, en gros, d’une presque colonie. Le
Nord l’écrase de sa réussite matérielle. [...]
D’ordinaire, ce qui se passe au Nord ne se passera pas de la même
manière dans le Sud, et vice versa: la civilisation (façon de
naître, de vivre, d’aimer, de se marier, de penser, de croire, de
rire, de se nourrir, de se vêtir, de bâtir ses maisons, et de
grouper ses champs, de se comporter les uns vis-à- vis des autres)
n’est presque jamais la même du oui nordique au oui méridional, de
l’oïl à l’oc. Il y a peu encore, il y aura toujours, vers le Sud,
une «autre» France.
Fernand Braudel, L’identité de la France, 1986
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 5
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 6
A ella, per damunt de tot i de tots, a qui dec moltíssimes i massa
coses en aquesta llarga història,
la Llorença
Al nostre futur, que ha estat creixent i que s’ha fet gran al
mateix temps que aquest treball,
en Marc —que també en tenia una fart d’esperar-me. I al qui ha
nascut mentre es feia la feina, en Xavi.
Que em perdonin un dia les hores que, d’una manera o d’una altra,
m’hauré perdut amb ells...
Al qui em va transmetre bona part de la llengua nostra, el meu
padrí, en Gaston Deixona Esteve,
que malaguanyadament s’ha mort durant la redacció
A mos pares, que han estat els meus primers seguidors, que sempre
m’han deixat fer el que la meua passió em deia de fer.
Belleu massa...
Una abraçada i un record a la padrina Margarida, que tant m’havia
dit d’estudiar francès i no pas català,
i a la marraine Odette, que tant m’han ensenyat i donat per a la
meua formació
Als que ja fa temps que se n’han anat: els avis, en Sivier [Xavier]
de can Nadal i la Justina de can Gallart,
el meu avi que m’ha transmès l’amor de ma terra vallespirenca i la
meua àvia que no sabia escriure sinó una cosa tan essencial en
aquest present context,
el seu nom i el seu cognom
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 7
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 8
A «mos passats», als nostres, a tots quatre, i en particular als
«en aquí contenguts», com deien les escriptu- res i per l’alegria
que procura d’esmentar-los, a tots ells petits o grans, bracers o
pagesos, ferrers o metges, pro- curadors o burgesos honrats:
els vallespirencs, els de la vall de Prats, la pàtria, els més
nombrosos, que tots eren gent de les valls i no de la vila, que
vivien
a la Percigola, la Presta, la Comalada, etc., Joan Moli i Francisca
Aspar, del Cortal, Francesc Matheu i Justa Saquer, Josep Ayats i
Caterina Noguer, Josep Picamal i Clemència Ayats, Joan Mallart i
Caterina Cassú, el seu germà Francesc Cassú i Francisca Delclòs,
Andreu Guisset i Magdalena Delclòs, de can Guisset del veïnat d’en
Coma, Jaume Dunyach i Justa Aspar, els seus germà i germana
respectius, Felip Aspar i Maria Dunyach, amos de can Pitot, Joan
Ribes i Cecília Lafora, de la Font, Guillem Cremadells i Caterina
Sola- na, amos de can Solana, Josep Nou i Maria Ribes, del mas de
Sant Salvador, Pere Saquer i Isabel Moli, els seus germans
respectius, Esteve Saquer i Margarida Moli, Josep Punsola i Maria
Rosa Rondoní, Josep Oms i Nú- ria Fontdecava, Tomàs Oms i Maria
Angèlica Pairó, tots quatre del Ventós de la Llau, Joan Garriga i
Cris- tina Poncet, de Nogardell, Cosme Peytaví i Teresa Ribes, del
Saiol, Jeroni Dunyach i Maria Borger (à) Sa- voià,1 Antoni Roger i
Anna Sunyer, de can Reboll de la Clapera, Patllari Nou i Francisca
Moli, del Cortal, Pere Peytaví i Magdalena Dunyach, de les
Esqueroses, Joan Ribes i Rosa Saquer, de la Font, Joan Delós i
Justa Matheu, de can Calet del pla dels Ànecs, Emanuel Xatart
Masplà i Teresa Delós, masovers a la Portella, Sal- vador
Cremadells i Margarida Borger (à) Savoià, de can Solana, Felip
Pairot i Margarida Fortaner, Mi- quel Picamal i Maria Genís,
Francesc Mallart i Marianna Capallera, Jaume Aspar i Maria Nou,
masovers de la Grevodella, Felip Garriga i Francisca Cassú, de
Nogardell, Miquel Punsola i Maria Roger, de can Re- boll de la
Clapera, Jaume Sors i Maria Dunyach, de l’avellanosa del Bac, Joan
Peytaví i Francisca Nou, de can Majoral,
la gent de Montferrer, Joan Mas i Margarida Saquer, el ferrer Joan
Coll i Anna Valls de Maurés, Jeroni Mas i Gertrudis Saquer,
Francesc Gibrat i Maria Solà, de can Gibrat, Joan Coll i Teresa
Solà, Abdon Fi- gueres i Josepa Verger, amos de ca l’Arnau i
masovers a Madaloc de Dalt, Josep Capallera i Susanna Cal- vet, el
traginer Miquel Darner i Margarida Mas, Joan Coll i Maria Poch,
Joan Gibrat i Maria Roig, de can Gibrat, Josep Figueres i Maria
Roca, de Madaloc de Dalt, Joan Coll i Magdalena Negre,
els de Leca, parròquia de Montferrer i terme de Cortsaví, Pere
Barboteu i Margarida Boher, els de Cortsaví, Joan Roca i Maria
Romeu, els seus germans petits, Francesc Roca i Paula Romeu, del
Frei-
xe, Joan Pairó i Anna Solà, Martí Descossi i Margarida Cremadells,
els de Santa Cecília de Cos, parròquia de cinc masos, Esteve
Deutaner i Maria Alís, Patllari Puig i Mar-
garida Deutaner, tots de Puig-rodon, Francesc Fortaner i Anna Maria
Noguer, la gent de la Menera, Ramon Picamal i Francisca Ferrer,
Joan Pairot i Eulària Noguer, Miquel Delós
i Magdalena Juanola, Josep Juanola i Marianna Sala, Pere Màrtir
Costa i Anna Maria Pich, Cosme Costa i Maria Dagas, ells quatre del
pla del Castell, Joan Noguer i Teresa Costa, de cal Parent, Julià
Poch i Margari- da Massardo, Miquel Picamal i Marianna Llobera,
Joan Noguer i Magdalena Juanola, de cal Parent, Pere Poch i Justa
Saquer,
els serrallonguins, Emanuel Poch i Mònica Vilanova, Simon Llensa i
Marianna Ayats, els ceretans, Francesc Roger i Maria Pons, Francesc
Ausell i Marianna Llobet, Andreu Martell i Rita
Armera, Francesc Ausell i Victòria Roger,
1. La menció (à) significa ‘àlies’ i l’abreviatura se solia
escriure d’aquesta manera en les escriptures de l’època. Es farà
ser- vir igualment a través del present estudi.
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 9
els de Reiners, Pere Alday i Caterina Claret, Francesc Alday i
Caterina Gibrat, tots del mas Cristòfol, bressol dels Alday,
els de Montboló, el pastor Galderic Decató i Teresa Vilar, la gent
de Fontanills, parròquia de la vila d’Arles, Joan Roig i Maria
Rigall, els qui mai no havien conegut la frontera, Joan Peytaví i
Magdalena Erra, Pere Peytaví i Francisca Pi-
camal, masovers durant mig segle entre Costoja, Sant Llorenç,
Maçanet i Llorona;
els asprencs, els d’Oms, Miquel Llaó i Victòria Coderch, Joan
Alaball i Maria Trescases, Josep Negre i Magdalena
Mirapeix, Joan Alaball i Rosa Llaó, de can Laball, els de Teulís,
Domingo Rovira i Càndia Fajal, Jacint Dotres i Teresa Fita, els de
la Bastida, Emanuel
Mestres i Coloma Trinxet, Joan Baus i Rosa Mestres, Sebastià Tubert
i Teresa Brunet, Emanuel Pacull i Margarida Romeu, Sebastià Tubert
i Rosa Baus, uns quants, fargaires,
els de Sant Marçal, Josep Pomareda i Maria Decató, els de Calmella,
Joan Gatones i Maria Cantuern, Josep Garcies, ferrer, i Caterina
Gatones, la gent de Montoriol, Domingo Dotres i Victòria Manent,
Sadurní Trilles i Maria Just, del mas d’en
Trilles, Josep Dotres i Maria Planes, Jaume Falguera i Teresa
Trilles, Jaume Vilar i Margarida Faig, De- nís Mauran i Justa
Falguera, pubilla del mas Falguera, més tard mas Mauran, Josep
Dotres i Maria Dotres, Andreu Faig i Maria Baus,
els de Cameles, el pastor del marquès de Blanes, Pere Deixona i
Maria Rosa Garriga;
els rossellonesos, la gent del Riberal, els de Sant Feliu d’Avall,
Joan Brotós i Teresa Pagès, Jaume Lamarca i Teresa Pere-
mí, que es casen al mateix temps que els fills de les primeres
unions, Esteve Lamarca i Teresa Connes, Andreu Gusí i Teresa Prats,
Josep Brotós i Anna Maria Lamarca, i els de Sant Feliu d’Amunt,
Sadurní Ner i Anna Brunet, Jaume Dedies i Margarida Roig, els
d’Illa la Noble, el burgès honrat de Perpinyà, Jaume Mauran i
Nicolau i Teresa Compte, els de Cornellà de la Ribera, Josep
Cantier i Marianna Vergés,
els tuïnencs, Francisco Marill i Maria Armengau, Just Salamó i
Marianna Casadevall, Francisco Sal- vat i Honorada Colonja, Pere
Ribera i Victòria Pomareda, Miquel Padret i Rosa Rossell, Miquel
Dotres i Anna Maria Salamó,
els de Santa Coloma de la Comanda, Emanuel Cubri i Anna Maria Riu,
pastors, Emanuel Deixona i Anna Ribera,
i la gent de la rodalia tuïnenca, els forcatins, que han fet que
avui m’estigui al seu poble, el batlle i regent, Francisco Ferrer i
Anna Car-
bassa, Josep Esteve (à) Viu i Anna Masvesí, Sadurní Armengau i
Maria Just, Martí Masvesí i Maria Casa- demont, Joan Puget i Maria
Oliver, Joan Gosa, baixat de les Garrotxes de Conflent, i Elisabet
Carbassa, Sa- durní Armengau i Rosa Maniel,
la gent de Terrats, el ferrer Pere Cols i Elisabet Casanoves,
descendent, però, de la rica burgesia honrada ros- sellonesa i dels
nostres comtes reis, el pastor Julià Deixona i Anna Macabies,
Vicenç Mudat i Victòria Marill,
els paçanencs, Pere Llauró i Anna Maria Parahí, casats contra la
voluntat dels pares, el burgès Francisco Dàvid i Marianna Blai,
Pere Esteve i Caterina Malet, baixats del Fenolledès veí,
els de Cànoes, Rafel Arsach, fill de metge occità casat a Cameles i
ell mateix, metge casat a Estoer amb Te- resa Patau,
els llupianencs, Josep Batlle, pagès vingut dels Angles, i Teresa
Lassala, Joan Batlle i Teresa Maria, Pere Goixan i Maria Rosa
Pastor, procedents de Millars i Bulaternera,
els de Pontellà, Josep Peig i Teresa Puig, Josep Arsach i Teresa
Peig;
els «Babaus» de Ribesaltes, Joan Bartés i Teresa Capdevila, Joan
Alquier i Teresa Rosset, Agustí Pana- bieres i Caterina Fabra,
Antoni Folquier i Anna Maria Bartissol, Josep Ros i Marianna
Casaban, Joan Ca- varribera i Teresa Simon, Ventura Maussanch i
Teresa Simonet, Josep Rossell i Anna Fajal, Francisco Costaseca i
Maria Pagès, Josep Saurí i Margarida Tabà, Josep Ronda i Maria
Xixet, Tomàs Plas i Rosa Ca-
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 10
varribera, Josep Pla i Francisca Castellà, Carles Pla i Maria Rosa
Cros, Francisco Ricart i Caterina Llo- bet, Antoni Cabanes i Anna
Salvat, Ignasi Casach i Marianna Folquier, Josep Jofre i Maria
Bartés, Joan Huguet i Maria Panabieres, Josep Panabieres i Rosa
Cavarribera, Agustí Badós i Magdalena Ros, Joan Magí Català i Maria
Rosselló, Miquel Maussanch i Francisca Rossell, Joan Dauré i
Marianna Cavarribera,
els de la Corbera catalana, Simon Sardà i Teresa Resungles, Miquel
Resungles i Honorada Puig, de Vin- grau; Joan Sardà i Clara
Resungles, Josep Rosselló i Rosa Asemar, d’Òpol;
els «perpinyanencs», els que es van trobar a la vila, Marc Bosch,
de Prats de Balaguer, i la seua dona, Fran- cisca Vilella,
d’Illa,
els de la conca baixa del Tec, la gent de la Roca d’Albera, Feliu
Massot i Marianna Mauri, Josep Massot i Victòria Fort,
els il.liberencs de la ciutat, Ferriol Capella i Eulària Sales,
Pere Capella i Francisca Ferran; els de Ba- nyuls dels Aspres,
Andreu Maria i Margarida Fadó; els de Vilallonga dels Monts, Miquel
Jordà i Maria Fal- quet;
els capcinesos, gent de la terra freda, gent baixada generació rere
generació cap a la plana, Joan Antoni Sur- jús (à) Guilló, de
Puigbalador, i la seua dona, Marianna Torner, de Font-rabiosa, amb
la seua filla Eulària Surjús i el gendre, Pere Canal (à) Vaquer, de
Real;
els conflentins, els de la vila de Prada, Pere Llaurens i Margarida
Roca, Feliu Granollés i Esperança Lambejau, Martí
Roca i Caterina Boher, Simon Brunet i Margarida Barba, Joan Saporta
i Marianna Fabra, Josep Petit i Es- perança Granollés, Jeroni
Margall i Teresa Serrat, Martí Brunet i Prudència Llaurens,
la gent de la vall de Conat, a Orbanyà, Joan Antoni Serradell i
Marianna Castanyer, Josep Deixona del Pont i Caterina Surjús, Josep
Sala i Marianna March, Josep Broch i Francisca Serradell, Josep
Dei- xona del Pont i Rosa Trilles, Pere Deixona i Rosa Sala,
Ventura Serradell i Margarida Borrell (à) Tro- quet, Jaume Broch i
Anna Maria Escanyer; a Noedes, Josep Fondà i Teresa Mestres, Joan
Escanyer i Rosa Taurinyà,
els d’Èvol, Rafel Borrell (à) Troquet i Maria Bonet, els de la vall
de la Castellana, la gent de Mosset, Cristòfol Fabra i Caterina
Català, els de l’altre Conflent, de la Llaguna, Jaume Trilles i
Marianna Corriu, els de més a prop, Francesc Baus i Margarida Marí,
Marc Carrera i Margarida Pacull, tots ells de Vall-
manya, el metge itinerant Josep Blat i la seua esposa de Finestret,
Cecília Piles, el procurador al Consell So- birà, Tomàs Pericó,
casat a Estoer amb Maria Llech;
els pocs cerdans, per ser gent de casa seua i recelosa de
migracions, Joan Baptiste Llobet, d’Er, va fer, però, el pas i es
va casar amb la Maria Camurac, que venia del Donasà veí.
A tots ells en particular i als moltíssims altres en general...
gent dels Comtats catalans que s’han casat i viscut entre 1737 i
1790, anys de la recerca... Llàstima que els altres «passats»
nostres de l’Alt Urgell, les valls d’Andorra, el Pallars Jussà, el
Solsonès, la
Segarra, el Berguedà, el Ripollès, la Garrotxa, l’Empordà, el
Gironès, el Pla de l’Estany, la Selva, Osona, el Ma- resme, no
puguin constar-hi...
Una altra vegada, una altra recerca...
De fet, a tots els nord-catalans d’aleshores i d’ara, i en
particular als qui han descuidat les seues arrels, però que per
sort tenen el cognom que cada dia els les recorda...
11
Taula
Abreviatures 15
Agraïments 17
Introducció 19
1. Contextos 23 1.1. Context geogràfic: la Catalunya del Nord, la
part septentrional del Principat de Catalunya 25 1.2. Context
històric i demogràfic: un temps diferent construït per una gent
particular i múltiple 33 1.3. Context lingüístic: dialecte
septentrional, confins occitans i francesització 104
2. Documentació i metodologia 129 2.1. Les fonts buidades per a la
constitució d’un corpus antroponímic: els registres parroquials 131
2.2. Les altres fonts trobades i els recursos annexos 177 2.3.
Metodologia de la recerca 237 2.4. Plantejaments i objectius de la
investigació 250
3. Població i immigració a la Catalunya del Nord moderna (segles
xvi-xviii) 255 3.1. Les bases cinccentistes de les migracions 259
3.2. Migració setcentista al nord de la Catalunya moderna 309 3.3.
A tall de conclusió sobre la població i la immigració 345
4. Els patrònims nord-catalans del segle xviii 349 4.1. Llengua i
ortografia dels patrònims 351 4.2. Els cognoms nord-catalans,
testimonis d’una identitat 396 4.3. Patronímia comarcal i
procedència geogràfica 439 4.4. Els mapes patronímics: un ús de la
base per a la geografia històrica i per a la mobilitat
dels cognoms 537
5. Geografia patronímica i tipologia del poblament de la Catalunya
del Nord setcentista 585 5.1. El Rosselló i Perpinyà 594 5.2. El
Conflent 692 5.3. El Capcir 761 5.4. L’Alta Cerdanya 772 5.5. El
Vallespir 805
021-Antroponimia, pob 1 19/11/10 10:03 Página 13
5.6. Els Aspres 840 5.7. A tall de transició: els cognoms dibuixen
una història del poblament en el detall
de les comunitats 859
6. Reflexió final: el català, l’immigrant i els cognoms 861 Epíleg
d’una catalanitud (perduda?) 866
7. Bibliografia 869 7.1. Diccionaris, instruments de bibliografia
871 7.2. Filologia i onomàstica catalanes. Història de la llengua
871 7.3. Filologia i onomàstica occitanes. Història de la llengua
874 7.4. Filologia i onomàstica franceses 876 7.5. Geografia i
límits geogràfics 876 7.6. Història 876 7.7. Monografies i obres
generalistes nord-catalanes 882 7.8. Revistes i periòdics locals
883 7.9. Publicacions pròpies 883 7.10. Fonts arxivístiques
884
8. Índex general 885
Annexos (CD-ROM) Annex 1. Llista general dels cognoms dels 95.063
cònjuges casats a la Catalunya del Nord, 1737-1790 Annex 2. Llista
general dels cognoms dels cònjuges naturals de la Catalunya del
Nord, 1737-1790 Annex 3. Llista comarcal dels cognoms dels cònjuges
naturals de la Catalunya del Nord, 1737-1790 Annex 4. Llista
general dels cognoms dels cònjuges naturals de la zona
occitanoparlant, casats a la
Catalunya del Nord, 1737-1790 Annex 5. Llista per comarca dels
cognoms dobles o múltiples dels cònjuges (catalans, occitans
o estrangers), casats a la Catalunya del Nord, 1737-1790
Situació de les localitats nord-catalanes estudiades (codis
ALPO)
14 antroponímia, poblament i immigració a la catalunya
moderna
021-Antroponimia, pob 1 19/11/10 10:03 Página 14
Abreviatures
ACA Arxiu de la Corona d’Aragó, Barcelona ACG Associació Catalana
de Genealogia, Perpinyà ADPO Arxiu Departamental dels Pirineus
Orientals, Perpinyà AGS Arxiu General de Simancas Asp. els Aspres /
l’Aspre Barc. Barcelona bb bisbat BNF Bibliothèque Nationale de
France, París cap. capítol Capc. Capcir cast. castellà cat. català
Cat. Nord Catalunya del Nord Cerd. Cerdanya Confl. Conflent dept.
departament doc. document Edt. lletra de la sèrie arxivística
corresponent als arxius municipals de l’ADPO, Perpinyà Emp. Empordà
fr. francès Garr. Garrotxa GGCC Gran geografia comarcal de
Catalunya, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona IEC Institut
d’Estudis Catalans, Barcelona IEO Institut d’Estudis Occitans,
Tolosa IGN Institut Géographique National, París inf. informació IP
índex de presència km quilòmetres lleng. llenguadocià llib.
llibreria m metres not. notari nre. nombre occ. occità Occ.
Occitània
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 15
16 antroponímia, poblament i immigració a la catalunya
moderna
Perp. Perpinyà QDO quocient de diversitat ortogràfica QDP quocient
de diversitat patronímica QVO quocient de variació ortogràfica
reed. reedició reg. parr. registre parroquial Rip. Ripollès Ross.
Rosselló RP registre parroquial SASLPO Societé Agricole,
Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales, Perpinyà Sols.
Solsona USAP Union Sportive Arlequins de Perpignan UTC Union
Treiziste Catalane Vall. Vallespir vg. vegeu
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 16
Agraïments
Després de les dedicatòries, m’agradaria narrar aquí tota la
història que m’ha portat a fer aquest tre- ball des de la meua
joventut fins avui, però són coses que finalment veig com encara
més íntimes que aquelles, nombroses, també molt personals que
explico i expresso al llarg de tot l’estudi —i de totes maneres
també, ja ho he manifestat amb llargues pàgines arran de la lectura
del doctorat. Visc amb aquest des de fa anys i com qualsevol
investigador, m’hi he desvetllat massa perquè m’hi he lliurat com
en un plaer i en una passió. Només vull recordar que poso aquí un
punt alhora final i transitori a una part de la meua recerca
començada l’any 1976, any en què vaig començar a atabalar la meua
família perquè m’obtingués escriptures familiars i partides de
naixements dels meus avantpassats. Segurament aquí rau una gran
part d’aquella questa llunyana i pregona. Després vénen les
persones que van empènyer, guiar i atiar, a certs moments, el meu
gust per la història i la recerca, aquella gent que m’ha
aconsellat, dirigit o a vegades, senzillament, m’ha parlat o m’ha
escrit. Sòbriament i més o man- co cronològicament, les citaré a
continuació i confio que cadascú sabrà retrobar i recordar allò que
puntualment o sempre ens ha unit.
Els Peytaví Deixona; Odette Gazel Peytaví; el personal de l’Arxiu
Departamental dels Pirineus Orientals (ADPO), André Peyre, Gerard
Marquès, Antonio Lara, Marie Carbonell, René Bastardis, Francis
Coste, Hélène Hugues Vila, Joël Ruiz, pels «més grans», i Denis
Fontaine o Annick Chele, pels més «joves»; Joan Bosom; Dominique
Biloghi; Alícia Marcet Juncosa; Alà Baylac Ferrer; Jordi Costa;
Ramon Sala; René Cadene; Francis Jampy; Alain Ayats; Gerard Rajaut;
Christian Pla; Sergi Roca; els Betriu Moragas; Frederic Chaylà;
Michel Brunet; Marc Conesa; Àngel Casals; Patrici Poujade; Núria
Sales; Christophe Guil; Josep Moran Ocerinjauregui; Josep Tremoleda
Roca †; Enric Guinot; Joan Becat; Marc Pala; Florian Vernet; Emili
Giralt; Véronique Izard.
Forques, 2001
A l’hora en la qual s’acaba la relectura del treball, que els temps
de la reflexió han passat, que les tensions han baixat, em fa, com
a tothom segurament en el mateix cas, la sensació que una part de
la meua investigació es fineix, la recança d’una època exaltant
però ja passada alhora que una altra ja s’ha obert des de fa dos
anys. En aquest bienni, he pogut comprovar amb plaer els efectes
del treball i en particular l’interès que s’hi tenia, cosa que m’ha
portat a conèixer un munt de gent que m’ha fet confiança per dur a
terme altres projectes. Voldria destacar tot primer el ja esmentat
Josep Moran,
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 17
president del tribunal de tesi, director de l’Oficina d’Onomàstica
de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que m’ha empès des del
primer dia a la publicació del present treball en mateix temps que
m’ha inte- grat en moltes feines seues i m’ha fet descobrir molts
racons d’aquest país: no remerciaré pas mai prou la seua gentilesa
i la seua aportació constants.
Més recentment, entre la defensa del treball i avui, vull donar les
gràcies per l’amistat i el suport que m’han proporcionat i que em
continuen testimoniant a Ramon Sistac, Antoni Simon, Enric Pu- jol,
Vicent Olmos, Òscar Jané, Béatrice Azaís, Joan Pere Gensane. Un
darrer record al meu públic més atent, la família i en particular
en Marc, que es creia des de feia qualques setmanes que tornava a
es- criure una tesi!...
Forques, tardor del 2004
L’últim agraïment anirà a l’IEC que em fa l’honor de fer aquesta
publicació. Des del meu nome- nament com a membre el 2005, he pogut
gaudir de l’amistat i de la confiança dels meus col.legues de la
Secció Filològica.
Forques, gener del 2007
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 18
Introducció
EL PERQUÈ I EL COM DE LA INVESTIGACIÓ: CENSOS, NOMS I MIGRACIONS
PER A UN PAÍS D’ALGUNA MANERA PARTICULAR
Estudiar un tros de la història d’un país a través del cognom de la
seua gent ha resultat i continua sent apassionant pel fet de ser
constantment en contacte amb la immensa majoria dels individus d’a-
queixa terra en un temps determinat, gent de carn i ossos, petita o
gran que forma part d’un patri- moni propi. Aproximar-se a aquells
cognoms semblava d’antuvi bastant senzill, però la intenció era de
fer-ne un estudi racional, detallat i com més a prop de la
totalitat millor. L’interès en el patrònim és un interès
identitari, un senyal de reconeixença enmig d’un grup, al si d’una
cultura i d’una llen- gua. Per això, he volgut seguir i tenir
present a l’esperit, al llarg de tot aquest estudi, la reflexió del
filò- leg Josep Moran a l’hora de parlar dels cognoms: «De fet la
major part dels estudis onomàstics es re- fereixen a l’etimologia
dels noms propis que tenen un caràcter històric, ja siguin topònims
o antropònims. Però el significat d’un nom propi no és pas el
sentit etimològic d’origen, sinó la realitat sincrònica i actual
que denominen.»2
Més concretament, allò que va motivar i propiciar la present
recerca va ser que la lectura dels pri- mers fogatges antroponímics
complets de la història catalana, en concret els de 1497 i 1553,3
deixava aparèixer que una gran part, per no dir la major part, dels
noms de família censats i recopilats en aquells moments, que
enceten el període dit modern, no són presents un segle o un segle
i mig més tard. Aquesta «sensació» es matisa segons les regions del
país i a la part septentrional —que s’estudia aquí— és acusada. És
a dir que, a l’inici del segle xvi, no fa la sensació de llegir la
llista patronímica de la població que es trobarà a Catalunya cap a
mitjan segle xvii. La impressió primera, en certs ca- sos, porta a
pensar que, cap al 1650, només un terç dels cognoms de l’inici del
segle xvi ha sobrevis- cut. Aquí rau el fons d’un dels problemes
plantejats pel present estudi: com i per què s’han produït canvis
tan importants en l’àmbit poblacional i, per consegüent, en l’àmbit
antroponímic? La història demogràfica de la Catalunya moderna
respon a aquesta pregunta, però ho fa de manera general i no en el
detall dels individus i dels llocs. És precisament aquest buit
entre el que és general i el que és par- ticular que intentaré
tapar, si més no per a la part més septentrional de Catalunya, és a
saber els Com- tats catalans del nord, els històrics comtats de
Rosselló i Cerdanya, aquella part que juntament amb
2. J. Moran i Ocerinjauregui, Consideracions sobre l’onomàstica:
Discurs llegit en la sessió inaugural del curs 1996-1997,
Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1996, p. 5.
3. Vg. bibliografia.
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 19
el Principat formava Catalunya. Miraré de veure com aquests canvis
ocasionen la formació d’un con- junt de cognoms ben significatius
per a una regió ja històricament específica i determinada. Provaré
sobretot de relacionar el fet demogràfic amb el fet antroponímic i
de posar aquest sota la llum dels moviments migratoris d’aquell,
fets que representen el gran esdeveniment de l’època sobre la
qüestió. D’una altra banda, l’efecte demogràfic ajudarà a
subratllar encara més les conseqüències lingüísti- ques: el
dialecte septentrional forçosament es veu afectat per l’entrada
dels estrangers, però potser aquí rau la dificultat més gran perquè
els arxius parlen poc de l’oralitat. Només amb el temps podran
aparèixer més occitanismes en el català parlat a la Catalunya del
Nord. El material patronímic deixa entreveure un poc també aquelles
importacions.
Però, per dur a terme una tal empresa, s’havia de tenir a l’abast
un document de treball, es neces- sitava una base, un punt de
partida que fos a més a més dinàmic en el temps. Vaig decidir crear
una mena de banc de dades que em permetria arribar potser a un
estudi dels més complets possibles, un lèxic diccionari dels
antropònims de la Catalunya del Nord. Aquesta base, el «meu»
fogatge, va ser la reconstitució d’una llista patronímica dels
Comtats nord-catalans a partir dels registres parroquials moderns,
en concret els que van de 1737 a 1790. Aquesta tria respon a una
sèrie de criteris històrics i demogràfics: aquell període correspon
a un tombant de la història de la població d’aquí que fixa per als
segles futurs un cossol antroponímic estable. Un criteri molt més
material va ser que aquella èpo- ca ha estat escollida a causa de
la documentació quasi exhaustiva que constitueixen els llibres
sagra- mentals a partir d’aquell moment.
La primera feina va ser col.lectar sistemàticament les parelles de
cònjuges per totes les parròquies del Rosselló, el Vallespir, el
Conflent, el Capcir i l’Alta Cerdanya. Aquest mètode s’explica de
manera molt senzilla: els casaments consideren la població que té
un paper demogràfic, per no dir vital en el sentit primer del
terme. Aquests homes i aquestes dones que s’uneixen són els únics
productors possibles o obligats de patrònims. Per consegüent, tots
aquells que no tindran descendència i, doncs, que no repre- senten
la vitalitat del cognom se’n troben exclosos. De la mateixa manera,
les persones de pas durant un temps donat no són realment
comptabilitzades. Mitjançant una tal enquesta, resulta gairebé
impossible de descuidar o ometre una família arrelada per tot el
segle xviii; cap família —o gairebé cap, cal ser mo- dest— no pot
escapar-se o passar a través de la xarxa del cens sobre mig segle,
per poc que tingui un vin- cle, per tènue que sigui, amb el seu
lloc de residència o d’instal.lació, de temps ençà o
recentment.
Ara bé, és obvi que un cert nombre de casats surt de la
comptabilització del fet tan senzill que es casen a fora del sector
d’estudi. Aquests, però, no són munió i no poden raonablement
influir sobre els resultats finals.
A més, com que cada investigador se sent sempre potencialment un
salvador, un conservador del passat, el que m’ha convençut d’una
tal feina no tan sols és la voluntat de salvaguardar el nostre pa-
trimoni antroponímic ben particular que cada vegada es va reduint
més per causes que evocaré al pri- mer capítol, sinó també fer-ho
en un moment en què aquest conjunt està experimentant un període de
mutació. Cal insistir igualment en el fet que els estudis ja
enllestits per al conjunt català deixen so- vint de banda el racó
nord-català, que té un munt de coses pròpies. A més, sense que
s’hagi de veure com una mena de pretensió, en tenia una fart de
llegir aproximacions, errors, per no dir altres pa- raules més
fortes —tindré l’ocasió de demostrar-ho al lector moltes vegades—
sobre el significat, les etimologies, els orígens dels nostres
cognoms. Sovint per voluntat mercantil o per desconeixement total
de la recerca arxivística i molt sovint de la nostra llengua i el
nostre país, uns redactors de dic- cionaris de patrònims poc
escrupolosos, que van de lingüistes d’anomenada internacional a
erudits locals, han donat a conèixer uns pretesos «diccionaris de
noms de família» de gran tiratge. Els nostres
20 antroponímia, poblament i immigració a la catalunya
moderna
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 20
antropònims hi són malmenats, esgarriats per no dir tractats de
manera molt fantasiosa. Però no s’ha de tirar la primera pedra ja
ara, els exemples parlaran per si sols.4
D’una banda, la meua finalitat primera era d’apuntar l’existència
de tots els noms sense excepció, de crear una suma quantitativa i
geogràfica. En segon temps, es tractava d’engegar un estudi sobre
el nom en si mateix, és a dir un estudi més lingüístic, més
etimològic. Almenys s’ha intentat retrobar una filiació fins a
enllestir un estudi a partir d’un punt d’origen geogràfic, d’un
context historicolin- güístic.
La constitució de la base permetia tenir també uns resultats
típicament demogràfics sobre el ca- sament: intensitat, nombre,
geografia, mobilitat dels cònjuges, unió dels vidus, etc., que ben
entès do- narien per ells sols un estudi complet. És cert que
aquesta altra direcció de la investigació ajuda i afi- na la
comprensió i l’anàlisi de les conclusions sobre els mateixos
cognoms: nom i família estan íntimament lligats i la vida del
primer depèn del factor matrimonial del segon. La meua voluntat de
relatar aquí una geografia del casament ve del fet que genera
intrínsecament una geografia del cog- nom i que permet explicar una
multitud de fets patronímics. L’antropònim és l’essència del
fenomen i el casament, la seua energia.
Havent escorcollat també desenes de milers de registres
parroquials, manuals, plecs i lligalls no- tarials del segle xvi al
xviii, havia notat l’onada impressionant de la immigració occitana
i volia veu- re en quin estat es trobava a mitjan segle xviii. A
partir d’aquesta base creada, hom es podrà fer una idea clara en el
futur de la part ocupada pels descendents dels immigrants i del pes
dels cognoms dels «nous catalans», si mai es poden distingir
realment. És obvi que, d’una banda, ben sovint m’ha calgut fer un
estudi familiar genealògic per retrobar l’origen segur d’una gran
quantitat de noms i que, d’u- na altra banda, obligatòriament aquí
s’evidencia la més gran dificultat de la feina: el nivell de
conser- vació i riquesa del fons documental.
En fi, partint d’aquesta base de casaments que proporciona cognoms
i evidencia els immigrants, la plena imbricació de les tres nocions
posa de manifest la naixença i l’existència d’una població nord-
catalana moderna singular i única que dibuixa entre el segle xvi i
la primera meitat del segle xx un moment de la nostra història com
a éssers humans.
Els antropònims són les paraules que permeten identificar els
homes. El cognom és una institu- ció i un costum, té una vida, una
evolució, una significació. Estudiar els cognoms implica estudiar
la seua forma, el seu origen, les variants. El patrònim ajuda a
definir l’home que el porta. He volgut in- teressar-me en tots
aquests aspectes, a saber l’aspecte històric, l’evolutiu,
l’etimològic, en el límit d’un temps i d’un espai ben delimitats i
no triats a l’atzar. Historiadora jurídica del cognom a França,
Anne Lefebvre-Teillard ens permet completar aquesta aproximació de
definició i escriu: «institution sociale avant que d’être
juridique, le nom a pendant longtemps été laissé en effet à
l’usage, notion dont la souplesse paraît le mieux adaptée à la
double fonction du nom, à savoir d’identifier un être humain, de
l’individualiser, mais aussi de le situer socialement en le
rattachant à un groupe social plus ou moins large: famille ou
encore éventuellement tribu, cité, noblesse, etc.».5
L’onomàstica, ciència d’estudi dels patrònims com també dels
topònims, ofereix la possibilitat d’evocar una part important del
patrimoni d’una cultura. Per tant, en el cas de la catalana,
cultura en
4. La publicació del present treball òbviament no pot constar d’un
tal diccionari. Ara, la defensa de la tesi doctoral va per- metre
fer una mostra d’un centenar de pàgines d’aquell treball. Suposo
que en un lapse de temps de termini més o manco llarg es podrà fer
una primera edició d’una feina que pot ocupar anys i anys de
recerques, si més no ja he pensat encetar-la a tall de fascicles.
La redacció en tot cas ja n’és engegada i recull desenes de
patrònims.
5. A. Lefebvre-Teilhard, Le nom, droit et histoire, París, PUF,
1990, 247 p., col.l. «Léviathan».
introducció 21
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 21
certs punts minoritzada o minimitzada, retrobar part d’aquella
resulta ser una feina més engrescado- ra encara, sobretot quan se
n’és component. Tot i que la intuïció no s’ha de descartar mai,
l’antropo- nímia no pot ser un assumpte d’olfacte, traça o
imaginació, és una ciència lingüística. Cada paraula, per tant cada
nom de família, és part d’un idioma i serveix per consegüent a la
comunicació, per mor que aqueixa es pugui fer en condicions
satisfactòries, com menys confusions possibles hi hagi, millor. Els
noms de persones, locals o migrants, com els noms de lloc, neixen
en uns indrets determinats per una zona lingüística i estan
sotmesos a una evolució dialectal, fet que s’ha de tenir en compte
a l’ho- ra de voler analitzar-los. Com tindré l’ocasió de repetir
bastants vegades, el nostre fons antroponímic modern a la Catalunya
del Nord és, per resumir, una barreja de noms catalans i occitans,
resultat de la història i la geografia, però no caldria caure en la
trampa de creure que tots o gran part dels patrò- nims
nord-catalans són d’origen occità, malgrat que un nombre gens
negligible n’és i sobretot perquè una filiació, una etimologia, no
és mai segura. Encara que moltíssims cognoms actuals descendeixen
d’un immigrant occità del segle xvi o xvii, no tots poden tenir
aquest origen; a més, la proximitat d’ambdós idiomes embolica
encara més les conclusions. Tinc la voluntat o l’ambició de
trobar-hi so- lucions, si més no de donar pistes i hipòtesis per a
una investigació futura. Alguns lingüistes onomàs- tics han volgut
veure —potser a vegades massa— en els ètims bascos, ibers,
preromànics o àrabs mol- tes claus per als nostres noms de persones
o de llocs; jo només vull posar jalons en un període de temps menys
antic per a prosseguir o afermar aquestes pistes. A més, els
nostres cognoms són ben par- ticulars i sovint únics al món; sense
cap directiva, s’han desprès a vegades del seu origen català o oc-
cità, llengües totes dues que no tenien els assentaments o els
recolzaments prou sòlids a l’època mo- derna per a fixar uns noms,
i s’han francesitzat a un cert nivell o mitjançant un cert grau de
casualitat que em proposo estudiar. Al segle xviii, es va escriure
més o menys el que es va sentir, ortografiant els sons sigui a la
francesa, sigui conservant les arrels de la llengua pròpia del
país.
Abans d’encetar la meua feina, voldria mencionar un extracte d’un
article de la lingüista alsacia- na Solange Wydmusch, sobre
toponímia a Alsàcia, publicat a la revista del bilingüisme de la
mateixa regió, Land un Sproch, que reflexiona i ens porta a
reflexionar sobre el tema del nom. «L’homme a be- soin de marqueurs
identitaires. Parmi les plus importants se situe la langue. On est
en face d’un di- lemme. Est-il préférable que chaque langue, chaque
culture, chaque peuple préserve son empreinte sur le monde avec son
expression, sa graphie sa musicalité propres exprimant sa raison
d’être dis- tincte, marquée par un souci particulier ? Ou faut-il
par souci d’homogénéité gommer toutes les dif- férences et sombrer
dans une banalité affligeante ? La réponse paraît évidente. Le
langage sert à dire, je, vous, autrui. Il n’existe que dans la
relation à autrui. Il identifie et relie à l’autre, il oblige à
com- muniquer. La culture quant à elle se vit dans l’identité
narrative, dans le récit. Aussi convient-il de laisser aussi dans
le metalangage des traces de la spécificité alsacienne, et
communiquer ainsi une part de l’histoire à l’autre. C’est là, une
démarche d’ouverture, une dynamique de la rencontre.»6
Canviant el cas d’Alsàcia pel de la Catalunya del Nord —prou
semblant en el marc estatal francès— i la paraula toponímia per
antroponímia, cosa que no té res de contra natura, aquest senti-
ment es pot compartir fàcilment i té una eficàcia
innegable...
6. S. Wydmusch, «La toponymie en Alsace, conscience et maîtrise
d’un patrimoine», Land un Sproch (Estrasburg), (gener 1997), p.
11.
22 antroponímia, poblament i immigració a la catalunya
moderna
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 22
1. Contextos
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 23
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 24
De Salses usque Cincam, a Cinca usque ad Tortosam et usque ad
Salses cum suis finibus, a Cinca usque ad Salses.
Constitucions Catalanes, 1214
El primer terme de Catalunya-Nord indica que l’espai pertany a un
conjunt català, però el segon terme, més que situar-lo, el separa
del tronc comú i el constitueix en espai amb particularitat.
A. Baylac Ferrer, «L’espai nord-català», Qui sem els catalans del
nord, Associació Arrels, Perpinyà, 1992
1.1. CONTEXT GEOGRÀFIC: LA CATALUNYA DEL NORD, LA PART
SEPTENTRIONAL DEL PRINCIPAT DE CATALUNYA
La zona estudiada aquí és molt fàcil de definir: és la zona
catalanoparlant de la República France- sa —nom oficial de
l’Estat—, la part de territori català sotmesa a sobirania francesa
d’ençà del Trac- tat dels Pirineus dels anys 1659-1660. En l’àmbit
de divisió administrativa francesa, constitueix, avui dia i això
des del 1790, des de la formació per l’Estat —és a dir el regne de
França— dels departa- ments, les Pyrénées-Orientales, menys la part
llavors occitanoparlant del Fenolledès, l’antic vescomtat de
Fenolhet. Malgrat la voluntat clarament afirmada per part dels
revolucionaris francesos de trencar amb les antigues unitats
històriques del regne, aquesta entitat que acabaven de crear
revelava una ve- ritable unió, cas ben escàs al si del nou Estat
que mereix ser subratllat.7
El marc geogràfic del present estudi reprodueix en gran part un
marc històric: encaixa bastant amb els límits dels antics comtats
de Rosselló i Cerdanya, organitzats en vegueries, amb capital a
Per- pinyà i Puigcerdà. La part conflentina que a l’edat mitjana
tenia més autonomia i era dirigida des de Vilafranca, va acabar
depenent de la rossellonesa. Aquestes demarcacions administratives
eren sub- dividides elles mateixes en sotsvegueries que
corresponien grosso modo a les comarques naturals: Va- llespir pel
Rosselló, Capcir pel Conflent i vall de Ribes per la Cerdanya. Les
delimitacions naturals, les he fet servir igualment per a facilitar
l’aproximació al meu treball.
7. Molt pocs departaments francesos dibuixats el 1790 pels nous
administradors corresponien tan bé a una antiga province (aquí la
province de Roussillon): les noves divisions havien de dislocar les
antigues entitats històriques (comtats, ducats, etc.), que
recordaven massa els antics amos del país i sobretot ensenyaven una
diversitat de lleis, costums, privilegis i administra- cions que el
nou règim de 1789 volia arrasar. Per tant, les idees igualitaristes
dels revolucionaris van generar el département, ter- ritori amb
superfície igual per a tothom i sotmès a una administració i a una
llei iguals per a tots, encara que justament retallat per ser
recorregut en un dia a cavall. El nom, com a senyal d’identitat més
fort, també va ser canviat: rius i muntanyes van ser utilitzats per
qualificar les noves entitats i van substituir aquells topònims que
definien massa el pes de la història. Ara bé, aques- ta última ens
ha mostrat que l’ideal inicial ha estat desviat cap a una millor i
quasi inigualable distribució del poder centralitza- dor de
l’Estat: la República Francesa, que s’assenta en els anys
posteriors i conserva fins avui dia aquest repartiment, aguantava
així molt més bé els nous «ciutadans». Tan sols els territoris
afegits després, com ara Alsàcia, la Lorena alemanya, Savoia, els
comtats provençals d’Avinyó (l’antiga terra papal esdevinguda le
Vaucluse) i de Niça, poden reivindicar una unitat històrica
semblant als Comtats catalans. Potser per ser llunyans (tant dels
centres de decisió parisencs com dels de la rodalia), de confi-
guració geogràfica particular (tres valls que convergeixen en una
plana ben delimitada), les Pyrénées-Orientales, que mentres- tant
havien perdut el seu nom, van conservar una unitat.
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 25
Mapa 1. Les comarques geogràfiques nord-catalanes en l'espai
històric dels Comtats.
Com recorden molts documents al llarg de la història, aquest
territori és el nord històric del Prin- cipat de Catalunya: n’és
part integrant i no sobrant. Per això, la terminologia recent que
representa «la Catalunya del Nord»8 no sempre serà utilitzada, tot
i que defineixi els límits de l’àrea estudiada: considerant l’abast
temporal important del present treball, m’inclinaré a vegades a fer
servir l’expres- sió «nord de Catalunya» per a designar les terres
estudiades.
Malgrat tot, m’ha semblat interessant passar aquests territoris pel
sedàs de la realitat viscuda —en sentit de personalment viscuda.
S’ha pogut comprovar l’existència de comarques naturals, demogrà-
fiques i històriques que, ja mentalment vigents a l’època moderna,
romanen en part en l’esperit de la gent d’origen nord-català de la
Catalunya del Nord d’avui dia. Unes entitats que la geografia
dels
8. L’ús del macrotopònim Catalunya-Nord o Catalunya Nord ha
prosperat localment i en l’àmbit dels Països Catalans des del
decenni de 1970. Fruit de la voluntat de fer ressaltar la
catalanitat d’aquestes terres del nord entre els moviments ca-
talanistes, els termes polítics Catalunya del Nord o Catalunya-Nord
van reprendre la invenció del polític catalanista Alfons Miàs en
els anys 1938-1939. En un ambient de debat que llavors apassionava
els intel.lectuals nord-catalans dels anys setan- ta, Jordi Costa
va fer un repàs històric força documentat d’aquella denominació,
que el lector interessat podrà fer servir com a punt de partida de
la seua investigació («Rosselló? o Catalunya francesa? o Catalunya
Nord?», Revista Catalana [Perpinyà], núm. 25 [1975], p. 21-25).
Aquells són, doncs, els apel.latius que més bé convenen a la meua
referència geogràfica, fora de les definicions comarcals o
històriques que no encaixen aquells límits (vg. també L. Planes, El
petit llibre de Catalunya-Nord: Lluita per un «Rosselló» català,
Perpinyà, La Nova Falç, 1974; E. Guiter, «Rosselló», Revista
Catalana [Perpinyà], núm. 26 [1975], p. 15-18; J. Becat, Atlas de
Catalunya-Nord, Terra Nostra, 1977, 2 v.; com del mateix J. Becat,
l’apartat introductiu de la Gran geografia comarcal de Catalunya
[GGCC], vol. 14, p. 10-19). Però, per raons òbviament històriques,
sovint he vol- gut fer esment de l’antic marc administratiu català,
el Principat, que integrava abans del 1659-1660 els Comtats del
nord, com a part específica.
26 antroponímia, poblament i immigració a la catalunya
moderna
Zona estudiada en el present treball
COMARCA
Subcomarca
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 26
patrònims enllestida més endavant posarà clarament de manifest i
fins i tot precisarà en molts in- drets. Per tant, basant-se en les
concepcions inicials de Norbert Font i Sagué a finals del segle xix
i so- bretot a partir del decenni de 1920, en les obres bàsiques
del geògraf Pau Vila i el treball de la Ponèn- cia d’Estudi de la
Divisió Territorial de Catalunya, hom pot definir una certa divisió
geogràfica del conjunt de la zona estudiada aquí a partir d’aquella
base veïna però fàcilment adaptable.9
La part baixa, la plana, defineix el comtat de Rosselló que
correspon a les conques baixes dels rius Aglí, Tet i Tec, de nord a
sud. En aquesta part del territori, unes subcomarques ben marcades
ritmen el paisatge. Vorejada a l’est pel Mediterrani i la part
baixa del riu Aglí, la Salanca, al nord-est rosse- llonès, és la
«plana de la Plana»; està delimitada al sud per la Tet i la vila de
Perpinyà, a l’oest pel pie- mont de la Corbera, al nord per
l’estany de Salses, que té una part llenguadociana: comprèn els po-
bles de Clairà, Bompàs, Pià, Santa Maria la Mar, Sant Hipòlit, Sant
Llorenç i Vilallonga.
Al costat occidental, el massís de la Corbera —o les Corberes—, que
forma l’eix septentrional dels Pirineus, té la cara sud en el
territori català: de Salses a Estagell i baixant fins a la ribera
alta de la Tet, un conjunt paisatgístic, calcari i sec, similar a
tot el sector atorga una certa unitat. Aquesta zona es pot dividir
en diversos sectors de poblacions: l’extens terme de la vila de
Salses, porta de Catalunya; la part «muntanyosa» composta per la
depressió aïllada d’Òpol i Perellós, d’una banda, i la conca baixa
del riu Verdoble formada per Talteüll i Vingrau, de l’altra; el
planell d’Estagell i Montner, que viu amb la part occitana de la
Tor de França —antigament Triniac— i la conca mitjana de l’Aglí i,
en fi, l’àrea d’influència ribesaltenca, definida per la vila
homònima, més Espirà, les Cases de Pena, Paretstortes, Baixàs i
Calce.
Al sud d’aquesta part nord del Rosselló, dues interfícies, el
Riberal i la capital, Perpinyà. La Fide- líssima Vila no s’ha de
fer constar en cap definició de sector geogràfic: és un altre món,
en tots els àm- bits, és cap i centre, és ciutat de cara al camp,
és alhora diferent i molt representiva del país. Se li pot afegir
el seu punt avançat de Canet, que a la desembocadura de la Tet fa
el pas entre el nord i el sud del comtat.
Fill de l’aigua de la Tet, el Riberal, terra poblada i rica de
regadiu, és la segona part del sector: con- centra tots els llocs a
banda i banda de la conca mitjana i planera del riu. Entre les
viles d’Illa i Bula- ternera en amunt fins als afores de Perpinyà
en avall, comprèn a la riba esquerra, i més estreta, Cor- nellà,
Pesillà, Vilanova, Bao i Sant Esteve del Monestir; a la riba dreta,
Nefiac, Corbera, Millars, Sant Feliu d’Amunt, Sant Feliu d’Avall i
el Soler.
Més al sud, dues viles poden delimitar dos altres grans sectors
molt semblants. Al cap d’una mena de subcomarca, Tuïr, al peu de
l’Aspre, piemont muntanyós que li dóna identitat diferenciada,
comp- ta entre la seua rodalia tota una sèrie de pobles que li fan
cinturó: Cànoes, Toluges, Pollestres, Nils, Pontellà, Trullars,
Llupià, Santa Coloma de la Comanda, Terrats, Forques, Paçà,
Vilamulaca. La pro- ximitat del Aspres —o l’Aspre—,10 dels quals
tractaré més endavant, sense centre poblacional impor- tant, fa
entrar en l’òrbita de la vila un nombre de localitats d’aquesta
subcomarca: Castellnou, Came- les, Queixàs, Fontcoberta i
Montoriol.
Unes quantes localitats als confins, Sant Joan la Cella, Tresserra,
Banyuls dels Aspres, Vilanova de Raò, encara que a prop del centre
tuïnenc, comencen ja a mirar cap a l’altre gran sector, centrat per
la Ciutat d’Elna. Aquest encaixa entre Tet i Tec i es tanca a
l’entrada de la subdivisió vescomtal de Va-
9. Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 18, Barcelona,
Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985, p. 383-411. 10. S’usa tant el
topònim Aspre en singular com en plural, Aspres, com passa amb
l’Albera i les Alberes, tot i que en aquest
cas, el plural es deu avui a la francesització.
contextos 27
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 27
llespir a la vila del Voló, població que sembla que té un paper i
una situació iguals, a l’extrem sud, als de Salses a la part nord
del Rosselló. El cinturó il.liberenc està format per Sant Cebrià,
Alenyà, Sant Nazari, Salelles, Cabestany, Tesà, Cornellà del
Bercol, Montescot, Brullà, Ortafà, la Torre i Palau del Vidre.
Potser concurrents econòmics, aquests dos sectors bessons de Tuïr i
Elna sembla que viuen malgrat tot d’esquena l’un a l’altre pel que
fa a relacions demogràfiques.
Resta per definir la riba dreta del Tec en el tram final, o sigui
el piemont de la serra de l’Albera: dues parts es fan dia
clarament, encara que molt vinculades, la Costa (anomenada, d’ençà
de l’edat mitjana, la Costa Roja) i la «muntanya».
La Costa té punts ben determinats i com es veurà més endavant amb
«vides» diverses: Banyuls i el seu extens terme, molt lligat a
l’Empordà; Cotlliure, «el Port» del Rosselló i dels Comtats. La
vila d’Ar- gelers, tot i que és quasi bé costanera, comparteix en
part amb Elna la vida del rosari de pobles de l’in- terior, del peu
de l’Albera, Sant Andreu, Sant Genís, Sureda, la Roca, Vilallonga i
Montesquiu d’Albera.
Des del punt de vista històric i d’ençà de l’època medieval, el
Vallespir va molt lligat al seu comtat pare rossellonès. A més a
més, el seu apèndix asprenc, bressol de la seua antiga dinastia de
sobirans, els vescomtes de Castellnou, li permet una zona de
contacte més suau i ample.
Al sud del massís canigonenc, el Vallespir és la conca alta del
Tec, limitada al sud pel seguit de care- nes que va del Costabona a
l’Albera passant pel Comanegra i el Roc de Fraussa. Comunica amb el
Ri- pollès, i més concretament amb la vall de Camprodon, al coll
d’Ares (1.513 m), i amb l’Empordà pel coll del Pertús (271 m). Cal
sumar a aquests passos tots els altres, nombrosos, que duen a
través de ser- res baixes o mitjanes a la Garrotxa (coll de
Malrems, coll del Boix, pla de la Muga, la Creu del Canon- ge, coll
de la Manrella). El Vallespir s’obre, doncs, més bé cap al sud que
cap al nord. A l’est, passats els darrers pujols de Morellàs i Sant
Joan de Pladecorts, es comunica amb el Rosselló, al nus del
Voló.
Tot i ser una entitat física destacable, el Vallespir, però, no és
pas uniforme: és un país de valls, no gaire fàcilment franquejables
i transitables, amb cada una, la seua microcapital. Ceret, a la
part baixa, centra la vida d’un ampli sector format pels pobles de
Sant Joan de Pladecorts, Morellàs, les Cluses, Reiners i els
llunyans Riunoguers i les Illes. Atreu, també, bona part de les
petites poblacions del sud de l’Aspre: Vivers, Llauró, Torderes,
Oms, Calmella i Tellet.
La part mitjana de la conca del riu és ocupada pel sector d’Arles
que, com Ceret, atreu una faixa longitudinal de llocs, Palaldà, els
Banys, Montboló, Montalbà, Cortsaví i Montferrer, tots ells al Va-
llespir geogràfic, com també els asprencs Teulís, Sant Marçal i
Bellpuig. En certa manera igualment, les poblacions de Sant Llorenç
de Cerdans i Costoja, ja en part en els vessants empordanesos
d’aquest Alt Vallespir, s’hi queden vinculats per la vila abadal.
Efectivament, les relacions i les atraccions de les dues poblacions
esmentades es fan sigui cap al sud, molt obert, en direcció a
Maçanet de Cabrenys i Figueres, sigui cap al nord, en aquest cas,
el Vallespir, en direcció a Arles.
Passat Arles i el pas del Llop, comença un altre Vallespir, el de
la vila i vall de Prats, un dels in- drets més poblats dels Comtats
moderns, un territori molt extens que viu al cor de la muntanya,
atraient ell mateix les poblacions de la rodalia. La vila de Prats
de Molló, amb les grans valls afluents del Tec, com ara les de la
Comalada, la Percigola, la Menera, aplega les poblacions
circumveïnes de Serrallonga, la Menera, el Tec i una multitud de
veïnats i masos disseminats. Malgrat l’aïllament re- latiu, les
comunicacions amb l’alta vall del Ter, el Conflent, la Garrotxa i
l’Empordà, i l’economia moderna basada en la llana, el ferro i el
seu comerç, molt sovint el contraban, fan d’aquesta zona un nexe
vital dels Comtats.
La banda nord-oriental del Vallespir, els Aspres, que constitueix
una àrea diferenciada, és una mena de subcomarca, d’annex. Però
sense capital, població ni recursos importants, l’Aspre és
difícil
28 antroponímia, poblament i immigració a la catalunya
moderna
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 28
de classificar. No obstant això, a més de la realitat històrica,
forma un conjunt geogràfic ben definit entre Conflent, Riberal i
Plana, però menys ben delimitat als confins vallespirencs del sud:
allí la vinculació hi és més fàcil. D’altra banda, aquesta regió
s’ha volgut sempre, al llarg de la història, part del Vallespir.
Quantes vegades trobo escrit en escriptures arxivístiques «la
Bastida del Vallespir», «Castellnou, terra de Vallespir», «Caixàs,
vescomtat del Vallespir», etc. El qui comandava, senyore- java, al
Vallespir medieval era el vescomte de Castellnou, més tard anomenat
i titulat vescomte de Vallespir i al revés, els propietaris de les
potestats de l’Aspre eren els barons vallespirencs de Cortsa- ví o
de Cabrenç. Ara bé, si he definit abans la pertinença o més ben dit
l’atracció exercida per certes poblacions més importants de la
rodalia sobre zones asprenques, com ara Tuïr i Ceret, de la matei-
xa manera el sector septentrional de l’Aspre viu més en contacte
amb les parts rosselloneses d’Illa, o ja conflentines: aquests
confins del nord són els pobles —i sovint poblets amb nombroses
masies— de Sant Miquel de Llotes, Santa Coloma de les Illes,
Casafabre, Candell, Prunet, la Bastida, Bula d’A- munt i
Serrabona.
El Conflent, tercera part del quadre nord-català, és força més ben
delimitat perquè és més tancat i més pregon. L’alta vall de la Tet
s’ha creat un espai més net que la seua veïna, la vall del Tec. El
nom ma- teix li és donat a causa del riu que rep els múltiples
afluents de cada banda. El riu divideix de manera horitzontal el
relleu conflentí en dues parts sense, però, separar les poblacions:
al nord, el muntanyam del Madres; al sud, les serralades altes que
s’estenen del Cambredase a l’imponent Canigó (2.784 m). A l’oest,
la comarca és tancada amb pas a la Perxa i la Quillana, mentre que
a l’est la vall desemboca, passat el congost de la Guillera de
Rodès, al Riberal rossellonès, el camí, ell, creua el límit
oriental al coll de Terranera. El poblament de la zona es retroba
pertot arreu en cada vall i coma, i, en un nombre im- portant de
llocs, amb un hàbitat diferent del vallespirenc, és a dir, poc
disseminat en masies i concen- trat en poblets.
Ara bé, és possible determinar àrees amb població pròpia. El baix
Conflent és centrat entorn de la vila de Vinçà, que, en contacte
amb el Fenolledès al nord, atreu els pobles de Tarerac, Marcèvol i
Ar- boçols, a la faixa sud del planell ja occità de Montalbà, amb
el qual la vila manté grans comunicacions. A la riba dreta de la
Tet, Marqueixanes, Rodès, Saorla formen el primer cercle suburbial
de Vinçà. Un xic més lluny, a les desembocadures de les valls
canigonenques del Llec i de la Lentillà, Espirà, Estoer, Finestret,
Joc i Rigardà són el segon cercle vinçanenc. Més enllà, ja a la
falda de la muntanya, i amb molts contactes de tota mena amb
l’Aspre, i en particular demogràfics i econòmics, Vallmanya, Va-
llestàvia i Glorianes comencen de dibuixar el sector fargaire del
Conflent.
El segon sector, més central i més poblat, és el de la capital
conflentina, Prada. Igual que Vinçà, té un radi d’actuació, però
molt més pregon, en les valls que convergeixen cap al seu pla. Tot
primer, al nord-oest, la poblada vall de la Castellana, amb Mosset,
Molig, Campoma, Catllà, a la qual es pot afe- gir Eus i Coma, al
sud, ja als contraforts directes del Canigó; Villerac, Clarà,
Taurinyà i, finalment, a l’oest, la vall de Conat, amb el poble
homònim, Noedes i Orbanyà, es vessen cap a Prada, la vila que als
afores immediats gairebé afronta amb les poblacions de Codalet,
Rià, Cirac i els Masos.
Més amunt, la vall es fa més estreta per arribar al nus de
Vilafranca, que centra les importants valls del Cadí, amb Fillols,
Vernet, Castell i Cornellà, i de la Rotjà, amb Fullà, Saorra,
Torèn, Pi i l’aïllat Mentet. Serdinyà, Joncet, Escaró i Aituà, vall
de la Tet amunt, conviuen també amb l’antiga i primi- tiva capital
comtal, clau d’obertura i punt estratègic del conjunt dels
Comtats.
Una mica més enllà, Oleta, ja a l’alt Conflent, fa la confluència
de tota la part occidental de la co- marca. Al seu voltant, una
zona que depèn directament d’ella amb Jújols, Soanyes, Marians,
Canave- lles, Toès, Llar, Orellà i Èvol. Al nord-oest, les
Garrotxes de Conflent, alhora terra àrida i desolada i
contextos 29
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 29
gran dipòsit de població per a tota la Catalunya del Nord, apleguen
una desena de poblets, entre els més significatius, Aiguatèbia,
Talau, Caudiers, Ralleu, Censà, al peu del Madres i sobre el camí
del Capcir (pels colls de Creu o de Censà). A l’oest, l’«altre»
Conflent, que és a la vegada un poc conflen- tí, un poc capcinès i
un poc cerdà per tenir una gent i una personalitat pròpies: aquell
Conflent for- mat per Fontpedrosa, Prats de Balaguer, Sant Tomàs,
Sautó, Fetges, la Llaguna, Sant Pere dels For- cats, la Cabanassa i
Planès. Al cim, els francesos, veient el punt militarment neuràlgic
que representava, hi van plantar a finals del segle xvii la
fortalesa de Mont-lluís, i per tant van poder vigi- lar d’un cop
Cerdanya, Conflent, Capcir i camins importants cap al Principat per
la vall de Ribes o el Berguedà. La dificultat sensible de
comunicació amb el Conflent, la dependència històrica dels llocs
compartida entre comtat de Conflent i comtat de Cerdanya,
l’adscripció del sector al bisbat d’Elna, la consciència mateixa
dels veïns de sentir-se diferents dels capcinesos o dels cerdans
són raons que han fet d’aquesta part del Conflent una subcomarca
mental.
I a partir d’aquí dos altres mons comencen. Més amunt de la
Llaguna, al nord, passat el coll de la Quillana, hi ha el Capcir.
En una terra freda i dura, uns pobles arrecerats, amarrats a les
seues co- mes, formen una entitat natural d’alta muntanya, que
paradoxalment està lligada molt estretament a l’alt Conflent veí.
També sembla que fa simètricament pendent al Donasà occità veí
seguint l’eix del no man’s land dels grans boscos de Carcanet i
d’Ares. La població concentrada en un radi de menys de 10 km s’ha
reduït molt al llarg de les centúries, en fugir de les
dificilíssimes condicions de vida, cosa que fins i tot ha fet
passar el nombre de pobles habitats de divuit a l’edat mitjana, a
tretze als se- gles xvii i xviii i a només deu avui dia. Citaré
Formiguera, els Angles i Matamala a la part meridio- nal, Vilanova,
Real, Esposolla, Font-rabiosa, Riutort, Puigbalador i Odelló a la
septentrional.
En fi, el veritable «altre món» nord-català, la Cerdanya. La part
de Cerdanya aquí estudiada és la integrada al regne de França arran
del Tractat dels Piri-
neus del 1659-1660, és a dir, la cubeta de l’alta vall del Segre i
la vall de Querol. És la part més elevada de la meua zona,
envoltada per punts culminants com ara el Carlit (2.921 m), el
Puigpedrós o de Campcardós (2.911 m) i el Puigmal (2.910 m). La
comunicació es fa per colls d’altitud bastant alta: al nord amb el
Sabartès occità —la conca alta de l’Arieja— pel coll de Pimorent
(1.915 m), a l’est amb el Conflent i més amunt el Capcir, pel coll
de la Perxa (1.581 m). A l’oest, la comarca troba la seua sego- na
meitat natural per formar l’altiplà cerdà. Les localitats cerdanes,
avui part de l’Estat francès, es tro- ben a la part baixa de la
regió. Se situen a sota dels bacs del sud i més estatjades a les
solanes del nord, de fet gairebé bastant a prop de l’eix central
format pel Segre. En aquesta geografia fàcil de dibuixar, cal
afegir la vall de Querol, molt poblada a causa de la seua situació
estratègica, fronterera, econòmica i, doncs, sovint privilegiada en
sentit historicojurídic. És aquesta definició històrica que s’ha de
recordar per definir la Cerdanya: la divisió administrativa,
arbitrària i artificial del planell cerdà és fruit de la història
que més simbolitza l’existència d’unes terres catalanes del «nord»,
llavors part del regne de França i avui dia part de la República
Francesa. El 12 de novembre 1660 és firmat el pacte que clou la
batalla diplomàtica entre les monarquies espanyola i francesa i que
confirma per segona vegada la par- tició de Catalunya en la regió
de muntanya de la Cerdanya: el rei d’Espanya cedeix trenta-tres
pobles del dit comtat, és a dir, Querol i la seua vall, que compten
per dos llocs —terme que consta dels pobles de Portè (abans del
segle xix sovint anomenat Portesa), Porta, Cortvassill, Quers,
Riutès, la Tor, Ira- vals, Sant Pere de Sedret—, Enveig i la seua
muntanya —amb Béna, Feners i Brangolí—, que sumen també dos llocs,
Ur —i Florí—, Vilanova i les Escaldes, Dorres, Angostrina,
Targasona, Palmanill — avui una masia gairebé desapareguda—, Èguet,
Odelló, Vià, Bolquera, el Vilar d’Ovança —més tard enderrocat per a
construir al seu lloc la fortalesa de Mont-lluís—, Estavar,
Bajanda, Sallagosa, Ro, Ve-
30 antroponímia, poblament i immigració a la catalunya
moderna
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 30
drinyans, la Perxa, Roet, Llo, Eina, Sant Pere dels Forcats, Santa
Llocaia (antigament Santa Leocàdia) i Llus, Er, Planès, Càldegues i
Oncès, Naüja, Oceja, Palau i Ix. Al bell mig d’aquest seguici de
pobles i po- blets, la vila de Llívia va quedar un enclavament
«enteramente a su Magestad cathólica», per ser justa- ment vila i
no lloc.
La Cerdanya forma una unitat a tots nivells i és força difícil
trobar-hi o dibuixar-hi àrees d’atrac- ció en el seu si: Puigcerdà
és capital del conjunt i irradia tant cap a l’est «espanyol» com
cap a l’oest «francès». És clar que, si considerem la part
investigada aquí, un sector querolà es fa dia entre el coll de
Pimorent i la capital, un altre sector englobaria els pobles de la
solana amb un centre a Llívia, i els del bac viurien més aviat
ensems. Però un cerdà és un home de tota la Cerdanya: té arrels a
cada racó de la contrada i aquesta viu, treballa, fa negocis,
s’alia, guerreja, amb qualsevol part d’ella mateixa —si més no, a
l’època moderna.
Perquè sovint en faré esment i ús al llarg de l’estudi, una altra
demarcació que haig de recordar aquí, passades les descripcions i
definicions de les comarques, és la dels bisbats religiosos,11 que
espe- cifiquen també uns límits tangibles per a les pràctiques i
les realitats quotidianes, tant per als clergues com per als
feligresos. El Rosselló, el Vallespir i el Conflent formen la
diòcesi d’Elna-Perpinyà,12 que engloba la major part de la terra
nord-catalana. A l’oest, la Cerdanya, abans o després de la seua
par- tició de 1660, pertany de sempre a l’extens bisbat d’Urgell.
Dues excepcions històriques dels Comtats es deslliguen de l’esquema
general. Primer, les parròquies rosselloneses de Talteüll i
Vingrau, que ori- ginalment devien formar part del comtat de
Perapertusès i per tant del bisbat de Narbona, van passar a ser, a
l’inici del segle xi, del domini del comte de Besalú, Bernat
Tallaferro, fet que les va fer conser- var en el domini català,
sobretot pel paper estratègic que tenien. La pertinença episcopal,
però, va ro- mandre a l’antiga demarcació narbonesa.
Segon, el cas del Capcir és una mica semblant: al seu origen
medieval, part del comtat occità de Rasès, i després governat per
les diverses branques catalanes de la família de
Carcassona-Urgell-Cer- danya-Barcelona on molts tenen drets, és en
l’àmbit d’administració religiosa, terra del bisbe de Nar- bona. La
posterior vinculació a Cerdanya i després a Catalunya data
respectivament dels segles x i xii. No obstant això, conseqüència
dels trastorns i altres maldecaps de l’església catòlica en terres
d’he- retgies notòries, la remodelació dels bisbats occitans de
domini francès el 1317 fa integrar el Capcir a la nova diòcesi
d’Alet.
Aquestes divisions duren fins a la Revolució Francesa. El 1790,
encara sota règim monàrquic, els bisbats són suprimits i les
demarcacions s’encaixen amb els nous departaments, Perpinyà,
«chef-lieu
contextos 31
11. Preciso bisbats religiosos perquè en el si del regne de França
—i eixits de les antigues divisions heretades de l’antigui- tat
romana— existeixen i cohabiten amb aquests les anomenades diòcesis
civils. Aquestes entitats «civils» tenen llavors un paper
administratiu, en particular fiscal o militar. Els límits de les
dues entitats no es corresponen forçosament. Vg. per a un repàs
històric ben detallat que es refereix a les diòcesis veïnes del
Llenguadoc E. Pelaquier i A. Blanchard, «Le Languedoc en 1789, des
diocèses civils aux départements: Essai de géographie historique»,
Bulletin de la Société Languedocienne de Géographie (Montpeller,
Université Montpellier III-Paul Valéry), vol. 23 (1989).
12. Durant tota l’època moderna, el bisbat rossellonès és anomenat
d’Elna o Elna-Perpinyà. Depenent durant l’edat mit- jana de
l’arquebisbat de Narbona, el papa Juli II el va unir directament a
la Santa Seu, el 1511, al moment de la guerra entre Fer- ran el
Catòlic i Francesc I de França. En aquells temps, els bisbes ja
acostumaven a residir a la vila, en la qual havien fet bastir la
nova església de Sant Joan Baptista, consagrada el 1509; per això,
reiteradament sol.licitaven el trasllat de l’antiga ciutat cap a la
capital rossellonesa. El 1564, d’acord amb els decrets tridentins,
es va unir el bisbat d’Elna a l’arquebisbat de Tarragona, en el
qual va romandre fins a les conseqüències del Tractat del Pirineus,
que amb el canvi d’estat, el va fer retornar a Narbona (1678). El
1601, el papa Climent VII va autoritzar el bisbe Onofre de Reart a
traslladar definitivament la seua residència a Perpinyà, on els
prelats ja tenien casa d’ençà del segle xiv. Malgrat el canvi, van
continuar fent ús del nom antic fins a l’any 1801. Aquell any, el
bisbat va ser suprimit i agregat a l’occità de Carcassona, però el
1823 va ser restaurat sota el nom de bisbat de Perpinyà.
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 31
de département», es queda seu del bisbat. La part cerdana, però, es
queda al bisbat d’Urgell fins al 1803. La part capcinesa, part de
Carcassona al període revolucionari, integra Perpinyà el
1817.
Última remarca: aquesta geografia defineix certament una regió
catalana al cor de la serralada pi- rinenca. Per això al capdavall
d’aquest recorregut descriptiu i voluntàriament detallat, voldria
trencar el clixé de la pertinença d’aquest tros de Catalunya a un
suposat «nord dels Pirineus». Si és ben veri- tat que la Catalunya
del Nord és per antonomàsia el nord de Catalunya, de les terres
catalanes o de llengua i cultura catalanes, etc., de cap manera no
és al nord de la dita muntanya. Sí, en canvi, que es troba al mig i
és l’única contrada en aquesta situació de tota la carena del
Mediterrani a l’Atlàntic: en el nostre àmbit geogràfic, el nord
dels Pirineus serà el Baix Llenguadoc al nord de les Corberes i el
sud en serà l’Empordà al sud de l’Albera. Aquestes dues serres en
formen els eixos geomorfològics ex- trems, i la serralada del
Canigó n’és l’eix central. No és pas una invenció, és la geografia
que parla: qui diu el contrari es refereix a conceptes de política,
per definició subjectius i partidaris. Uns conceptes que porten cua
ja que aqueixa subjectivitat la van establir els romans en dividir
administrativament —altre comportament subjectiu— llurs conquestes
aquí en Gàl.lies i Hispànies.
Aquesta geografia que acabo de repassar és imprescindible i
necessària per comprendre l’àmbit, l’espai i el temps del meu
treball. Molts nord-catalans, habitants d’aquest país, la tenen
encara prou ben present a l’esperit; s’ha de suposar, doncs, que
els d’abans la hi devien tenir encara més per ser més vinculats a
la terra, ja tindré ocasions de demostrar-ho més endavant. És una
idea de l’apropia- ció de l’espai vigent avui dia per la gent
d’aquí i que fins i tot forasters a vegades sense interès fan seua.
Aquesta realitat geogràfica és la de la gent estudiada ací, una
realitat que tot i perdent vitalitat mental pels uns, es conserva i
es custodia profundament pels altres, com a expressió d’unes
relacions inter- nes per damunt del temps.
Més que referir-me a una descripció geogràfica a bastament descrita
pels nombrosos estudiosos del país,13 he volgut fer sentir aquí com
un nord-català d’avui, un servidor, encara podia sentir i per-
cebre la seua terra, si goso dir, amb el cor i la vista, unes
sensacions que comprenen les fites i els límits que la naturalesa,
l’herència històrica, la família li han transmès des de la seua
infantesa.
13. Vg. bibliografia general referent al tema geogràfic i les dades
de la nota 9.
32 antroponímia, poblament i immigració a la catalunya
moderna
021-Antroponimia, pob 1 3/5/10 08:25 Página 32
La Catalogne est un des pays les plus fertiles de la terre, et des
plus heureusement situés. Autant arrosés de belles rivières,
ruisseaux et de fontaines, que la vieille et neuve Castille en sont
dénués, elle produit tout ce qui est nécessaire aux besoins de
l’homme, et tout ce qui peut flatter ses désirs, en arbres, en
blés, en fruits en légumes de toute espèce. Barcelone est un des
plus beaux ports de l’Euro- pe, et le pays fournit tout pour la
construction des navires. Ses montagnes sont remplies de carrières
de marbre, de jaspe, de cristal de roche; on y trouve même beaucoup
de pierres précieuses. Les mines de fer, d’étain, de plomb, d’alun,
de vitriol, y sont abondantes; la côte orientale produit du
corail.
La Catalogne enfin peut se passer de l’un