Joan frances mira andrés pellicer

Post on 13-Jul-2015

751 views 5 download

Transcript of Joan frances mira andrés pellicer

Vida:

• Tot i haver nascut a València el 1939, la seva formació acadèmica es forjà a Itàlia

llicenciat en filosofia per la Universitat Lateranense.

•Els seus viatges els seus viatges d’estudis l’han portat a nombrosos països europeus, d’ Amèrica del Nord i d’ Àfrica.

• Ha col·laborat en estudis d’antropologia social a la Universitat de la Soborna a París

• Ha treballat en diverses universitats: Paris, Viena, Universitat de València, i ,des de 1991, treballa Universitat Jaume I de Castelló.

•En el seu treball d’antropòleg ha sigut director de l’ Institut València de Sociologia i Antropologia Social

•La seua implicació cívica i política en la societat valenciana és molt coneguda:

Ha presidit Acció Cultural del País Valencià

Candidat al congrés dels Diputats pel Bloc

La seua labor literaria s’ha reflexat en:

Traduccions:

Ha traduït obres importants com La Divina Comèdia de Dante

Novel·les com

Borja Papa, Purgatori,

Els treballs perduts…

Assajos: dividit en

Llibres

articles d’opinió

• Premis: Premis: • Premi Joan FusterPremi Joan Fuster, , d'assaig (1984): d'assaig (1984): Crítica de la nació puraCrítica de la nació pura. . • Premi Crítica Serra d'OrPremi Crítica Serra d'Or,, d'assaig (1985): d'assaig (1985): Crítica de la nació puraCrítica de la nació pura.. • Premi Lletra d'OrPremi Lletra d'Or ( (1985): 1985): Crítica de la nació puraCrítica de la nació pura. . • Creu de Sant JordiCreu de Sant Jordi, , 1991.1991. • Premi Nacional de la CríticaPremi Nacional de la Crítica (1998): (1998): Borja PapaBorja Papa. . • Membre numerari de la secció de filosofia i ciències socialsMembre numerari de la secció de filosofia i ciències socials, , de de l'Institut d'Estudis Catalans. (Discurs de recepció: 25.X.1999) l'Institut d'Estudis Catalans. (Discurs de recepció: 25.X.1999) • Millor llibre valencià del 1999Millor llibre valencià del 1999 (compartit amb el fotògraf Francesc (compartit amb el fotògraf Francesc Jarque):Jarque):València per a veïns i visitantsValència per a veïns i visitants. . • Medalla d'Or de la Ciutat de FlorènciaMedalla d'Or de la Ciutat de Florència (2001), per la traducció de (2001), per la traducció de la la Divina ComèdiaDivina Comèdia. . • Premi d'Honor de les Lletres CatalanesPremi d'Honor de les Lletres Catalanes (2004)(2004) • Premi Jaume Fuster dels escriptors en llengua catalanaPremi Jaume Fuster dels escriptors en llengua catalana (2007): per (2007): per la seva trajectòria. la seva trajectòria. • Premi Nacional de la Crítica Catalana de narrativaPremi Nacional de la Crítica Catalana de narrativa (2008): (2008): El El professor d'històriaprofessor d'història. . • Premi Alfons el Magnànim València de NarrativaPremi Alfons el Magnànim València de Narrativa (2009): (2009): Escacs de Escacs de mortmort

Infància , Idioma( text pàgines 232-234)

Quant a la meua família, els meus pares parlaven valencià entre ells, però com que mon pare era molt de dreta i empleat d’ Hisenda, degué de considerar que, vista la situació imperant i el moviment de la història era millor que els seus fills es distinguiren una mica, si més no per la llengua, de l’entorn popular. De manera que vaig créixer parlant únicament castellà a casa, amb els pares i els germans, i únicament Valencià al carrer.

Sembla una història bastant propícia a l’esquizofrènia aguda a dissociar la vida i l’experiència en espais de llengües que es creuen però no es troben. Supose, però, que nosaltres no ho sentíem així: era natural, una situació obvia i heretada…

Hi ha molta història en aquest país que no l’entén ningú encara. Ni sap ningú quina serà la història dels nostres nens i adolescents que ara mateix, al carrer parlen massivament castellà.

Assajos:

Relació cultura poder

Creació i evolució

dels símbols i identitats

Importància de les llengües per a

crear una consciència col·lectiva

Nacionalisme

Temes:

La possibilitatde manipular-los per interessos molt concrets

Assajos: característiques

• L’obra assagística té un gran i important coneixement de la societat així com de la literatura occidental des de Grècia fins a l’actualitat.

L’eix central de les seues reflexions són la complicada qüestió de la identitat i les conseqüències( sobretot polítiques)

•És conscient de les seues virtuts i mancances, que observa la societat valenciana amb una mirada madura, enriquida per l‘ experiència vital, per la lectura i per la seua dedicació a l‘ escriptura.

• Una de les seues virtuts és demostrar la problemàtica tan peculiar que els valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de la que pateixen molts altres pobles

•No ho analitza des d’una postura asèptica sinó des del compromís amb el seu país i la seua cultura.

Mira vol ser un ciutadà valencià

•Els clàssics i l‘ humanisme, la democràcia i la raó, sustenten Els clàssics i l‘ humanisme, la democràcia i la raó, sustenten la seua forma analítica i reflexiva d‘ examinar la vida.la seua forma analítica i reflexiva d‘ examinar la vida.

Encara que la reflexió sobre els problemes de la nació valenciana són els fonamentals.

•L’autor ha conformat la seua llengua literària a partir del mode fusteria

•La majoria de les seues reflexions són aplicables a totes les cultures occidentals.

•Moltes de les reflexions de Mira estan avalades per fets concrets de l’experiència seua i dels lectors

facilita molt la lectura d’uns papers que resulten accessibles i molt suggeridors

•Entre les seues obres cal destacar:

• critica a la nació pura: Mira analitza la complicada i fonamental qüestió del nacionalisme des de la perspectiva d’antropòleg, descobrint que moltes de les convencions són això simplement, desfent tota sèrie de tòpics sobre la nació

• Sobre la nació dels valencians: és una reflexió lúcida i imprescindible sobre la complicada adscripció nacional dels valencians en contra dels que pensen que són castellans en procés d’assimilació i contra els que parlen de la necessitat d’unir-se a la nació catalana.

La pertinença, i per tant la dignitat, no són cap problema, quan es posseeixen de manera suficient, clara i segura. Passa com amb els diners i amb la salut: un excés pot dur a la descurança, o a la prepotència i a l’ avassallament; un defecte, a l’angoixa obsessiva, o a ser arraconat i avassallat. La gent d’aquesta espècie som així, i no s’hi valen optimismes sobre la bondat natural: el pobre és menyspreat pel qui no ho és, el coix i el sord són objecte de burla brutal o dissimulada... , i més encara quan el pobre vol «ser tant» com el ric, o quan el coix intenta córrer com els qui tenen bones cames. I tal passa amb els pobles d’identitat prepotent, respecte als altres. Cosa que no és cap novetat, ni en general ni en algun cas concret que ens afecta. Ja escrivia Cristòfol Despuig al segle XVI que els castellans «volen ser tan absoluts i tenen les coses pròpies en tant i les estrangeres en tan poc, que sembla que són ells sols vinguts del cel i que la resta dels hòmens és lo que ha eixit de la terra». No sé si han canviat massa les coses.

• Critica a la nació pura:

I I doncs, què era, quina existència tenia el País Valencià, en una etapa decisiva com és la segona meitat del segle XIX i el primer terç del XX, quan la història contemporània ja havia avançat prou per a formar un cos de ciutadans que més o menys participen en la vida política, i quan tants pobles d’Europa ja havien construït o estaven en camí de construir els propis espais de decisió i de definició? Certament l’espai valencià no calia inventar-lo, imaginar-lo o buscar-lo en passats indefinits i remots: era perfectament visible i present almenys amb els referents bàsics de «poble» (el conjunt de gent que es deien valencians), definició territorial i persistència històrica. Comparant amb molts altres «espais» del centre i l’est d’Europa, no era poca cosa, en el cas valencià, l’existència d’un regne medieval ben definit i de llarga durada, l’estabilitat i continuïtat del nom i del territori, i la pervivència majoritària d’una llengua pròpia amb tradició institucional i culta

• Sobre la nació dels valencians:

Articulisme: caraterístiques

• L’altra vessant dels seus assajos és l’elaboració dels articles d’opinió que presenten els mateixos temes i recursos que els assajos

• En el seus articles la seua prosa adquiria sabor i to, expressivitat i riquesa, reforçava la sensació de comunitat amb els destinataris perquè empra una prosa viva i genuïna, flexible, clara...

• Obliga al lector a pensar-hi a assajar- se pel seu compte, estant d’acord o no amb el seu punt de vista...

•Joan Francesc Mira es plega a les exigències del gènere

L’article d’opinió és, en les seues mans, un assaig en miniatura

• Entre les bromes, la ironia que hi empre, hi ha una llibertat Entre les bromes, la ironia que hi empre, hi ha una llibertat interior que vol ser compartida: una incitació al diàleg o al debatinterior que vol ser compartida: una incitació al diàleg o al debat

•La seua síntesi és molt pronunciada, tenint una voluntat La seua síntesi és molt pronunciada, tenint una voluntat d’apòleg que els aporta una eficàcia suggestiva superiord’apòleg que els aporta una eficàcia suggestiva superior

• Ha col·laborat amb revistes com El temps, Las Províncias, El País o L’ Avui

No és cosa fàcil expressar emocions en públic: expressar què se sent en aquest lloc, davant de tots vostès, a l’hora de rebre un premi que no és un premi com els altres: porta la paraula i el concepte d’“Honor”, i això provoca un cert bloqueig interior. Si algun mèrit em reconec és que he acumulat ja molts anys, més de quaranta, de lleialtat a un poble, un país, una llengua, i tot això amb una certa capacitat per dedicar milers i milers d’hores a l’ofici d’escriure, a “les Lletres”, que és el que ací em convoca. Gràcies, doncs, al jurat benèvol, gràcies a la institució que ací ens convoca, i gràcies especialment al molt honorable president de la Generalitat, consellers, autoritats i a tots vostès per la seua presència. I ara parlarem una mica de lletres i de llibres. O de les nostres lletres i els nostres llibres, del seu present cert o incert, i del seu futur, si és que el futur és previsible.

Parlament de Joan Mira al rebre el Premi d’ Honor de les lletres catalanes