No afeixuguen els presents que no pesen

lluís maicas

gincrònicsgincrònics

setembre 2012www.lluismaicas.cat

No afeixuguen els presents que no pesen

lluís maicas

gincrònicsInca

1

No estableix el pes de les pedresla direcció dels dies.Dels dies que sagnen les horesque gotegen sobre l’origen càrstic de les tenebres.Dels homes que envelleixenen ordre inversa la seqüència cronològica del pas dels ventsper la climatologia de l’alfabetde les pàgines dels calendaris.Dels calendaris que pertanyen al càlculde la floració d’espècies vegetalsinvasores que han de modificar el futur.

5

2

Som la collita de transgènics,una categoria de crustacisalbins que habita els soterranisenaiguats i obscursde les catacumbes del cor,que nodrirà de proteïnesels exèrcits de despoblació.Serà la nostra llengua exquisida,exòtica degustacióen el menú de vísceres de les cartesde les cantines de les comissaries.Podrem causar diarrees i trastornsdigestius als nostres enemics.Podrem emmalaltir-los amb la nostra carnemmetzinada amb anabolitzantsper engrandir músculs estèrils.Podrem matar-los per deshidratació. Però seran victòriespròpies del nostre descoratge.

6

7

3

La pesantor dels claperssobre la terra inculta,terra fosca i aglevadaque, sota el reble d’espedregarboscs d’alzines per fer conradísde cugula, mai no ha brostatglopada de claror,la saba groga i efímerad’una margalida silvestre,ni espines purpúries de cardper formatjar el semen dels mascles,espesseix la densitatdels dits de boira que eixorden l’infinitde la volta celest que a l’horitzóclou el menor dels deu cerclesdels antics llibres d’astrologia.

8

4

En galàxies distants a la nostra oïda,és de boira la consistència de l’idioma de les mansdels éssers que s’evaporen en contacteamb la metàstasi de l’atmosfera.

Una antologia de signesper copsar la diplomàcia del fred sobre la tumefacció dels porus.

9

5

Una pluja de meteoritsordena les jerarquies de l’espai.Sense oxigen no hi ha aigua.Sense aigua no hi ha vida. Nohi ha veu sense aire. Senseparaula no hi ha poble. Sense poble no hi ha poble. Sense jo, jo som un altre.

10

6

Què és pitjor, ser riu en una terraon no hi ha rius o ser torrenten un planeta on no hi ha pluges?

11

7

A desfavor dels torrents: suïcidar-se en el bramde macs d’una torrentada pot durar dues vides.En algunes civilitzacions, de valors ancestralsque els xamans amb usura administrencontra els devots,morir de vell,a causa de l’edat,no es considera suïcidi, excepte quan un vellmor de vell per decisió pròpia,sense coacció de supersticions religioses. Sense intervenció del braç gangrenat de la Mort.

12

8

Triguen més a desfer-se les molèculesde les pedres que les molècules de les flors.Per això duren més les pedres que les flors.Per igual raó duren més les dents que les genives.Més les genives que els llavis.Més els llavis que la saliva. Més la salivaque les besades. Més el recordde les besades que el frec de les besades.

13

9

No determina el pes de les pedresel color del riu,ni el seu cabal,ni la seva rapidesaa fendre en gorges la geografia,només n’afeixuga el coster per abastar el cim de l’oceà.Tot en sentit oposat a la seva natural tendènciaés pecar contra les lleis de la gravitació.Un riu que puja no és un riu desobedient,és un adolescent rebel que acompleix el seu deure. Compadim-nos dels joves que militen en la vellesa.De les aigües que podent ser rius alterososs’acomoden a ser pluges que s’estanyen als clots.

14

10

Pensaments que desafien l’obstacle dels desnivellsi moren en un replec embassat, com els salmonstot havent post una descendència destinada a la pesca.

15

11

La causa de diferir-se no mereix més càstigque el martiri de veure’s diferit infructuosament.Aportar víctimes a l’ham escat del palangre,o sang innocent a la xarxa d’esclavatgedel sistema estatal de reclutament de súbdits,no és motiu d’homenatge, ans de menyspreu.

16

12

Sublim la nota d’argent que lluu en una simfoniad’escates. Patètica l’agonia d’un banc asfixiatdins la gelatina eixorca del seu propi esperma.

17

13

Surt un moment a l’exterior del poema per respirar.

18

14

Ara no record d’on he eixit per fer no sé què.Entre aprendre i desaprendre, la rutina d’oblidar.Dins un segon d’oblit, la literatura d’una civilització.Dins un segon de civilització, la literatura de l’oblit.

19

15

La memòria del peix abasta els límits d’un abismeanterior a la creació dels límits dels abismes,quan l’infern era només un plecen el planejament urbanístic de l’universdel demiürgsota els beneficis nocius de l’èter mancat de pes.

Quin foll voldria crear un món pla, sense estriesni estrats? Quin déu no es reservaria un solien el pinacle del vici? Quin home no és déu?

20

16

És quan flueix a l’inrevés que el cursd’aigua evita el contagi de les malalties. Els marges conserven un foc colgat,d’ençà l’incendi de la prehistòria,que tova tiges i agosta espines.Les fogueres líquides de plompurifiquen les úlceres dels costats.

Un crucifix amb filigrana d’or al colli dos punyals amb fulla d’argent,un per a cada puny.Que rere nostre no quedin ferits.

21

17

Suren còdols a la riba de l’Ouse.No foren plomada les butxaquesplenes de carícies, ans les butxaques plenesd’habitacions buides. La mort entelàla superfícieamb una finíssima capa de soledat feta pol·len.Només demanava una estança per cridaren silenci el silenci de les paraules.

Ella mateixa compraria les flors.

22

18

Parlava amb la boca plena de gravaper edificar paraules de formigó,com ara déu, foc, sexe, mort o pàtria.Un error en el càlcul de l’estructuraensorrava frases i paràgrafs i llibresconstruïts sobre una base d’escuma.

Mai no escrigué un gratacel d’acer,amb reflexos de cel a la façana vidrada,ans una cabana amb les fustes dels naufragisque arreplegava vagarejant pel blaude les contusions dels seus somnis.

23

19

S’omplí de sobte el marde dunes eixutes, com si les oneshaguessin de ploure arengades assecadesen canyissos de fonoll, com si l’arenade les platges hagués de servirper regenerar deserts en els deserts.

Com són de monòtons els embatsdel migdia als mars del Sàhara!

24

20

La llàntia coptadel Nil d’Egipte en forma de colomés riu, llum i vol alhora. Il·luminala flama del ble no pas la duna,ni els triangles de la piràmide,ni el somriure de l’esfinx,ni el turbant que declina encenallsblausa la testa dels tuaregs,sinó la fe dels camellersde trobar l’ombra nòmada d’una datilera.

25

21

Del capell de copa obté el magla màgiad’augmentar la freqüència de les marees.Tot i els jocs de mans en els quals excel·leix,com ara transformar mocadors de sedaen efímeres serpentines de Sant Martí;o el més difícil encara: flors de plàsticen confeti multicolor de quaresma;o l’impossible: xapar una persona en dues meitatsi tornar-les a afegir sense equivocar-ne la disposiciódels genitals, passats els anysmanté una estranya relació de nostàlgiaplatònicaamb el nom d’un barros d’ulls maragda, amb un perfum de cendraque agrisa la mirada i la memòria.

26

22

Estàvem destinats, àdhuc condemnats,a beure’ns junts el destí.La ressaca ens hi obligavades de l’úter de les nostres maresi no podíem decebre l’hospitalitatde la botella,car conté els secrets de l’oratòriai atia, l’esperit refinat de raïm, el trot de la llengua,desboca el galop del capvers els laberints de la confidència.

27

23

Embriacs, brindàvem en alemany,mentre amb les corones dels tapsens condecoràvem cavallersde l’ordre dels Gincrònics: über alles!i amb l’escuma del cava,espolsant gotes amb els dits,ens beneíem les espatllesper lliurar-nos als genis de ginebra de la lucidesa,per defugir les gebrades dels esperits de la sobrietat.

28

24

Les portes de Cumes eren tancades.La sibil·la s’ha retirat a les seves estances,ens advertí el donat a l’entrada.Sense l’oracle, hauríem d’improvisar el viatgede la vida per la serpentque cenyeix la sinuosa cinturade la costa amalfitana.Allò que havia de succeir, s’esdevindria.Esperàvem que l’atzar no ens fos advers.Tanmateix, viureés acceptar el risc de travessar,ulls embenats,la fondària de l’imprevist sense la protecció d’una xarxa elàstica.

De No afeixuguenels presents que no pesen,

se n’ha fet una edició limitada de vint-i-set exemplars,

numerats i signats.

Exemplar número

No afeixuguen els presents que no pesen

lluís maicas

gincrònicsgincrònics

setembre 2012www.lluismaicas.cat