Post on 07-Jul-2020
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
1
PONÈNCIA: LES COMPETÈNCIES MUNICIPALS EN MATÈRIA DELS
DENOMINATS RISCOS NATURALS O AMBIENTALS
1.- INTRODUCCIÓ: ELS DENOMINATS RISCOS NATURALS o AMBIENTALS DES DE LA
PERSPECTIVA DEL MARC CONSTITUCIONAL
La principal problemàtica davant la que ens trobem quan ens aproximem al
règim de competències municipals en matèria de riscos ambientals o naturals, és que
aquest concepte no es troba regulat de forma unitària mitjançant una norma o previst
a la Constitució com una competència. Tanmateix sí que pot ésser relacionat amb dues
competències recollides a la norma fonamental i que han estat objecte del
corresponent desenvolupament normatiu: ens estem referint a 1) la protecció del
medi ambient i per altra banda a 2) la protecció civil:
1.) En matèria de protecció del medi ambient val a dir que la preocupació social per la
cura i protecció del medi ambient i el desenvolupament sostenible és una nota
característica de les societats dels Estats democràtics moderns, motiu pel que al llarg
del segle XX aquest sentiment ha estat incorporat progressivament en major o menor
mesura als ordenaments jurídics del món occidental. Així, l’article 45 de la CE en el seu
Títol Primer, Capítol III, relatiu als principis rectors de la política social i econòmica,
recull el dret a gaudir d’un medi ambient adequat per al desenvolupament de les
persones així com el deure dels poders púbics de vetllar per la utilització racional dels
recursos públics amb la finalitat de dotar-lo d’una protecció adequada. Els mandats
continguts a l’article 45 de la CE vinculen a tots els poders públics, amb independència
del seu àmbit territorial i competencial.
En aquest sentit, l’article 149.23 de la Carta magna, atribueix competència exclusiva a
l’Estat per dictar la legislació bàsica sobre protecció del medi ambient, sens perjudici
de les facultats de les CCAA d’establir normes addicionals de protecció. Així mateix
l’esmentat precepte atribueix competència exclusiva a l’Estat, pel que fa a
determinades matèries que poden ser relacionades directament amb el medi ambient
com la legislació d’ordenació de determinats recursos, com els aprofitaments
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
2
hidràulics que discorrin per més d’una Comunitat Autònoma, en matèria d’obres
públiques, les bases del règim miner...
Per la seva banda l’article 148 de la CE possibilita que les CCAA assumeixin
competències de “gestión en materia de protección del medio ambiente” i
relacionades amb aquesta, en matèria de “ordenación del territorio, urbanismo y
vivienda”, “obras públicas de interés de la Comunidad Autónoma en su propio
territorio”, “ferrocarriles y carreteras cuyo itinerario se desarrolle íntegramente en el
territorio de la Comunidad Autónoma y, en los mismos términos, el transporte
desarrollado por estos medios o por cable”, “puertos de refugio, los puertos y
aeropuertos deportivos y, en general, los que no desarrollen actividades comerciales”,
“la agricultura y ganadería, de acuerdo con la ordenación general de la economía”, “los
montes y aprovechamientos forestales” i finalment “los proyectos, construcción y
explotación de los aprovechamientos hidráulicos, canales y regadíos de interés de la
Comunidad Autónoma; las aguas minerales y termales”.
No pot ésser obviat, en aquest context, que l’article 149.3 de la CE determina que les
matèries no atribuïdes expressament a l’Estat per la Constitució, podran correspondre
a les CCAA, en virtut dels respectius Estatus d’Autonomia sens perjudici que la
competència sobre les matèries que no hagin estat assumides mitjançant els Estatuts,
correspondrà a l’Estat, les normes del qual, prevaldran sobre les de les CCAA, en cas de
conflicte, respecte a tot allò que no hagi estat atribuït com a competència exclusiva a
aquestes. Els preceptes constitucionals abans esmentats, doncs, han d’ésser
necessàriament completats amb les prescripcions dels articles concordants de l’Estatut
d’Autonomia de Catalunya que junt amb la Constitució configuren el denominat Bloc
de Constitucionalitat, autèntic cim del sistema fonts quan ens aproximem a l’anàlisi del
règim de qualsevol matèria des d’una perspectiva jurídica.
L'article 46 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya estableix que els poders públics han
de vetllar per la protecció del medi ambient per mitjà de l'adopció de polítiques
públiques basades en el desenvolupament sostenible i la solidaritat col•lectiva i
intergeneracional. Afegeix que “les polítiques mediambientals s'han de dirigir
especialment a la reducció de les diferents formes de contaminació, la fixació
d'estàndards i de nivells mínims de protecció, l'articulació de mesures correctives de
l'impacte ambiental, la utilització racional dels recursos naturals, la prevenció i el
control de l'erosió i de les activitats que alteren el règim atmosfèric i climàtic, i el
respecte als principis de preservació del medi”.
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
3
D'acord amb aquestes previsions, l'article 144.1 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya
disposa que “correspon a la Generalitat la competència compartida en matèria de
medi ambient i la competència per a l'establiment de normes addicionals de
protecció”. Afegeix que “aquesta competència inclou en tot cas”, entre d'altres, “la
prevenció, la restauració i la reparació de danys al medi ambient”, “la regulació de
l'ambient atmosfèric i de les diverses classes de contaminació” i l'establiment d'altres
instruments de control de la contaminació.
2.) En matèria de protecció civil, les úniques referències de la norma fonamental a la
qüestió, són les recollides a l’article 30.4 on s’estableix que mitjançant Llei podran
regular- se els deures dels ciutadans en els casos de risc greu, catàstrofe o calamitat
pública i a l’article 149. 29 on s’estableix que l’Estat ostentarà competència exclusiva
en matèria de seguretat pública sens perjudici de la possibilitat de les CCAA de crear
cossos de policia propis mitjançant els corresponents Estatuts d’Autonomia.
L’article 132 de l’EAC, per la seva banda, determina que correspon a la Generalitat la
competència exclusiva en matèria de protecció civil, que inclou, en tot cas, la
regulació, la planificació i l'execució de mesures relatives a les emergències i la
seguretat civil, i també la direcció i la coordinació dels serveis de protecció civil, que
inclouen els serveis de prevenció i extinció d'incendis, sens perjudici de les facultats
dels governs locals en aquesta matèria, respectant el que estableixi l'Estat en exercici
de les seves competències en matèria de seguretat pública.
Així mateix disposa que la Generalitat, en els casos relatius a emergències i protecció
civil d'abast superior a Catalunya, ha de promoure mecanismes de col.laboració amb
altres comunitats autònomes i amb l'Estat, i que correspon a la Generalitat la
competència executiva en matèria de salvament marítim, en els termes que determini
la legislació de l'Estat.
Finalment determina que la Generalitat participa en l'execució en matèria de seguretat
nuclear, en els termes que siguin acordats en els convenis subscrits a aquest efecte i, si
s'escau, en les lleis.
La Sentència del Tribunal Constitucional de 19 de juliol de 1990, va fixar els límits
competencials entre Estat i CCAA en matèria de protecció civil establint que la
protecció civil és un servei públic de titularitat estatal de competència concurrent amb
altres administracions públiques que pot ser enquadrat dins la reserva que efectua
l’article 149.1.29 de la CE abans citat, títol que faculta a l’Estat per coordinar els
diferents serveis i recursos, garantir una direcció superior de la matèria, la seva
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
4
coordinació i inspecció i la reserva de competències en supòsits d’ “interès nacional”,
en definitiva, la competència per fixar un model estatl mínim o un marc regulador en la
matèria, mitjançant la fixació de directrius bàsiques, l’elaboració d’una norma bàsica,
fixació del contingut mínim i indisponible dels plans territorials i establir un catàleg de
recursos i una xarxa d’alarma nacional.
Ens trobem, doncs, davant un sistema complex en el que com indicàvem haurem de
prendre en consideració dues matèries fonamentals, la protecció civil i la protecció del
medi ambient, matèries en relació a les quals i fruit del sistema de distribució
territorial i competencial que opera en el nostre ordenament jurídic, entrarà en joc un
sistema normatiu integrat per legislació bàsica estatal/legislació marc, legislació
autonòmica, desenvolupament reglamentari, normativa de gestió i execució, etc. Ja
d’entrada és necessari advertir que la complexitat del sistema normatiu genera
importants conflictes de competències, situació que es veu agreujada per la tendència
del legislador Estatal a exprimir fins a les últimes conseqüències el concepte de
legislació bàsica que d’acord amb una consolidada doctrina del TC –-val a dir també
força restrictiva pel que fa a la configuració del sistema norma bàsica/norma de
desenvolupament-- ha de deixar en tot cas lloc al corresponent desenvolupament
autonòmic. En qualsevol dels casos, però, l’anàlisi del complex sistema de fonts i
distribució de competències que opera en el nostre ordenament i els conflictes i
controvèrsies que genera, no és l’objecte del present pronunciament, sens perjudici
que és en aquest marc on haurem d’encaixar el tercer poder territorial que existeix en
el nostre ordenament i que és objecte del present anàlisi, l’Administració Local.
2.- LES COMPETÈNCIES MUNICIPALS. ESPECIAL REFERÈNCIA A LA LRSAL
Si ens aproximem a l’Administració Local, és necessari posar de relleu, amb
caràcter introductori, que la CE, ha optat per un model d’Estat basat en el principi de
descentralització territorial i en el reconeixement de l’autonomia, a més a més de a les
CCAA, i entre d’altres, també als municipis. La Constitució, però, no estableix un llistat
de quines matèries són les que respecte a les mateixes, els municipis podran assumir
competències en desenvolupament d’aquesta autonomia que tenen reconeguda.
L’article 140 de la CE es limita a recollir el principi d’autonomia local i l’article 142
consagra el denominat principi d’autonomia financera. En qualsevol cas tant a la vista
de la doctrina del TC, com de la concepció d’aquest principi segons ha quedat plasmat
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
5
a la Carta Europea de l’Autonomia Local, podem afirmar que el nucli mínim i inatacable
d’aquesta garantia, respon a un feix de competències que permetin a l’ens local exercir
la direcció política i la potestat normativa que siguin necessaris per aconseguir una
adequada gestió dels interessos que els hi siguin propis, nucli que en tot cas, haurà
d’ésser respectat per les CCAA i l’Estat.
Davant les dificultats que comporta aquesta indeterminació i imprecisió de la CE,
respecte a aquest particular, és necessari acudir, en primer terme, a l’Estatut
d’Autonomia de Catalunya, que en el seu article 84 estableix que els municipis, en
garantia del nucli mínim de competències pròpies que han d’ésser exercides d’acord
amb el principi d’autonomia local al que fèiem referència a l’apartat anterior i amb
respecte a la Constitució i al principi de legalitat, ostenten competències pròpies, entre
d’altres, sobre les matèries següents, en els termes que determinin les lleis:
o L'ordenació i la prestació de serveis bàsics a la comunitat.
o La regulació de les condicions de seguretat en les activitats organitzades en
espais públics i en locals de concurrència pública. La coordinació mitjançant la
Junta de Seguretat dels diversos cossos i forces presents al municipi.
o La protecció civil i la prevenció d'incendis.
o La regulació de l'establiment d'autoritzacions i promocions de tot tipus
d'activitats econòmiques, especialment les de caràcter comercial, artesanal i
turístic i foment de l'ocupació.
o La formulació i la gestió de polítiques per a la protecció del medi ambient i el
desenvolupament sostenible.
o La regulació i la prestació dels serveis d'atenció a les persones, dels serveis
socials públics d'assistència primària i foment de les polítiques d'acolliment dels
immigrants.
o La regulació, la gestió i la vigilància de les activitats i els usos que es porten a
terme a les platges, als rius, als llacs i a la muntanya.
o L'ordenació i la gestió del territori, l'urbanisme i la disciplina urbanística i la
conservació i el manteniment dels béns de domini públic local.
L’article 84 de l’EAC, determina, a més a més, que la distribució de les responsabilitats
administratives en les matèries a què fa referència el precepte, entre les diverses
administracions locals ha de tenir en compte llur capacitat de gestió i es regeix per les
lleis aprovades pel Parlament, pel principi de subsidiarietat, d'acord amb el que
estableix la Carta europea de l'autonomia local, pel principi de diferenciació, d'acord
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
6
amb les característiques que presenta la realitat municipal, i pel principi de suficiència
financera, i que la Generalitat ha de determinar i fixar els mecanismes per al
finançament dels nous serveis derivats de l'ampliació de l'espai competencial dels
governs locals.
Així mateix és necessari acudir a la normativa bàsica estatal en matèria de règim local i
concretament a la LBRL que en el seu article 2 –abans de la modificació operada en
virtut de la LRSAL- establia que per a l’efectivitat de l’autonomia que la CE garanteix als
municipis, la legislació de l’Estat i de les CCAA, havia d’assegurar la intervenció
d’aquests en aquells assumptes que afectessin directament el cercle dels seus
interessos, atribuint-los les competències procedents en funció de les característiques
de l’activitat pública de que es tractés en cada cas i de la capacitat de gestió de
l’entitat local, d’acord amb els principis de descentralització i màxima proximitat en la
prestació del servei. En desenvolupament d’aquest precepte, l’article 25 de la LBRL,
establia que els municipis, per a la gestió dels seus interessos i en l’àmbit de les seves
competències, podia promoure tota classe d’activitats que contribuïssin a satisfer les
necessitats i aspiracions de la comunitat veïnal. A aquests efectes l’apartat 2 de
l’article 25 de la LBRL relacionava un seguit de matèries respecte a les quals el
municipi, ostentava competències, sempre, en els termes definits per la legislació
estatal i autonòmica, entre les que es trobaven relacionades:
• La seguretat en llocs públics.
• La protecció civil, la prevenció i l’extinció d’incendis
• La protecció del medi ambient.
En aquest context, és necessari també, fer referència a la normativa autonòmica de
desenvolupament, en matèria de règim local, i en aquest sentit, concretament al
TRLLMRLC, si bé i com a conseqüència del caràcter extremadament ampli amb el que
l’Estat ve defensant el concepte de legislació, pel que aquí interessa, la norma
autònomica de desenvolupament esdevé una norma virtual.
La principal problemàtica que presenta aquest marc normatiu, és que tant l’EAC com la
LBRL (ni tampoc el TRLLMRLC), no permeten delimitar en que consisteix exactament el
règim de competències municipals en la mesura que es limiten a fer un llistat taxat de
competències de manera, que tal i com fixen els propis articles 25 la LBRL i 84 de l’EAC,
la única manera de portar a terme aquesta tasca de delimitació és acudint a la
normativa sectorial que s’escaigui aplicar en cada cas, i a la que ens remeten els
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
7
preceptes abans referenciats. No pot ésser obviat que la relació de matèries que
ofereix el redactat de l’article 25 de la LBRL, no deixa d’ésser un llistat genèric de
competències que no permet determinar amb precisió quines activitats concretes
poden portar a terme els municipis en cada cas.
Tot això sens perjudici de la relació de serveis obligatoris, que en qualsevol dels casos
han de prestar els municipis d’acord amb les competències que tenen atribuïdes i que
es recollien a l’article 26 de la LBRL en els termes que seguidament reproduïm, i que
igualment presenta la problemàtica que més enllà dels serveis que s’hi relacionaven,
tampoc permetia delimitar l’abast exacte de la competència municipal:
“Artículo 26
1. Los Municipios por sí o asociados deberán prestar, en todo caso, los servicios
siguientes:
a) En todos los Municipios:
Alumbrado público, cementerio, recogida de residuos, limpieza viaria, abastecimiento
domiciliario de agua potable, alcantarillado, acceso a los núcleos de población,
pavimentación de las vías públicas y control de alimentos y bebidas.
b) En los Municipios con población superior a 5.000 habitantes, además:
Parque público, biblioteca pública, mercado y tratamiento de residuos.
c) En los municipios con población superior a 20.000 habitantes además:
Protección civil, prestación de servicios sociales, prevención y extinción de incendios e
instalaciones deportivas de uso público.
d) En los Municipios con población superior a 50.000 habitantes, además:
Transporte colectivo urbano de viajeros y protección del medio ambiente.
(...)”
Notis com l’apartat c) de l’article 26 preveia que els municipis amb població superior a
20.000 habitants havien de prestar en tot cas serveis en matèria de protecció civil i
prevenció i extinció d’incendis i els de població superior a 50.000, a més a més dels
anteriors, en matèria de protecció del medi ambient, si bé, les previsions del precepte
en qüestió, tampoc permetien delimitar en que consistia la prestació exacte d’aquests
serveis.
Fins aquí, hem exposat la concepció tradicional del principi d’autonomia local,
concepció, que parteix del reconeixement merament existencial dels municipis que
ens ofereix la CE i que parteix d’una dimensió formal: reconeixement de la personalitat
jurídica pròpia i mode d’elecció territorial, limitada a un conjunt taxat de competències
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
8
més o menys genèric i indeterminat. Una concepció, que històricament, també ha
estat compartida pel TC, sens perjudici que l’article 28 de la LBRL admetia la
possibilitat de desenvolupar les denominades competències impròpies en els termes
de l’article 28 de la LBRL –que seguidament reproduïm- amb el que malgrat trobarnos,
en el nostre ordenament jurídic davant una concepció restrictiva del principi
d’autonomia local, i a la necessitat d’haver d’acudir a la legislació sectorial que
s’escaiguès aplicar en cada cas per tal de delimitar l’abast exacte de les competències
municipals, el mencionat precepte permetia assumir als municipis, voluntàriament en
el supòsit que així ho desitgessin (i ens permetem advertir, sempre que es comptés
amb el finançament suficient) la prestació de tota mena de serveis:
“Artículo 28
Los Municipios pueden realizar actividades complementarias de las propias de otras
Administraciones públicas y, en particular, las relativas a la educación, la cultura, la
promoción de la mujer, la vivienda, la sanidad, y la protección del medio ambiente.”
L’entrada en vigor de la LRSAL i les modificacions operades en virtut de l’esmentada
norma sobre la LBRL, han suposat una modificació radical del règim aplicable sobre el
món local i un nou pas en la concepció restrictiva del principi d’autonomia local que
impera en el nostre ordenament jurídic, fins al punt que en opinió d’aquesta entitat, la
LRSAL suposa una autèntica vulneració del principi d’autonomia local reconegut tant a
la CE com a la Carta Europea d’Autonomia Local, especialment des de la perspectiva de
la pèrdua de capacitat d’exercici de competències i decisió, i de la intervenció
supramunicipal en la prestació de serveis.
La LRSAL, partint del principi d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera
pretén clarificar el règim de competències municipals evitant duplicitats, racionalitzar
l’estructura organitzativa de l’Administració Local i afavorir l’iniciativa econòmica
privada evitant incerteses administratives. Malgrat el principi al voltant del qual gira la
norma i els objectius que pretén assolir, al llarg de l’articulat de la mateixa es constata
més aviat una intencionalitat política que no pas una adequada tècnica normativa que
permeti concretar amb claredat com donar compliment aquest principi, i molt menys,
com assegurar una prestació de qualitat dels serveis respecte als veïns dels municipis o
assegurar el compliment d’altres principis com el de proximitat en la prestació dels
serveis o de diferenciació en funció de les característiques de cada organització. Crítica
que pren una especial rellevància si prenem en consideració que l’Administració Local
no és el problema, en relació al dèficit públic de l’Estat Espanyol ni s’aborda de forma
conjunta amb la reforma l’endèmic problema del finançament del món local.
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
9
Tanmateix i des de la perspectiva de les qüestions que són objecte del present anàlisi
(competències municipals en matèria de riscos ambientals o naturals) el règim general
d’exercici d’aquestes competències no patirà una modificació tant radical en la mesura
que prenent en consideració el fet que ja partíem d’una concepció restrictiva del
principi d’autonomia local tal i com el configurava la LBRL i l’han vingut entenent TS i
TC, el que ens portava –com indicàvem a l’apartat anterior- per a la delimitació exacte
de competències municipals, a la necessitat d’acudir a la delimitació efectuada en
virtut de la normativa sectorial que s’escaigués aplicar en cada cas, i que la LRSAL
suposa una volta de rosca a més respecte a aquesta concepció restrictiva, per tal de
delimitar el règim de competències municipals (pel que aquí interessa, protecció del
medi ambient i protecció civil), haurem de continuar acudint per remissió de l’article
25 de la LBRL, a la normativa sectorial que s’escaigui aplicar en cada cas. Òbviament i
atenent al gran impacte respecte l’esfera del règim local que suposa l’entrada en vigor
de la LRSAL, sí que és necessari destacar aquelles modificacions que amb
independència del que acabem de dir afectaran les competències municipals en les
matèries interessades:
• D’acord amb el nou redactat de l’article 7 de la LBRL, fora de les competències
pròpies dels municipis recollides a l’article 25 de la LBRL, les quals han d’ésser
definides per Llei, l’exercici de qualsevol altra competència només podrà portar-se a
terme mitjançant la delegació de l’Administració supramunicipal que s’escaigui, o
excepcionalment, respecte a la possibilitat d’exercir qualsevol altra competència
(diferent que les pròpies i les delegades), sempre que no es posi en risc la sostenibilitat
financera del conjunt de la Hisenda Municipal, d’acord amb els requeriments de la
legislació aplicable en matèria d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera,
motiu pel que, per tal d’articular aquesta possibilitat serà preceptiva i vinculant,
l’emissió d’un informe previ per part de l’Administració competent per raó de la
matèria i de l’organisme competent en matèria de tutela financera. Aquest fet junt
amb sa supressió de l’article 28 de la LBRL, relatiu al règim de prestació d’activitats
complementàries a les pròpies, sembla eliminar qualsevol mena d’escletxa perquè els
municipis puguin portar a terme l’exercici de competències impròpies.
• En relació al recull de competències pròpies relacionades a l’article 25 de la
LBRL, sembla que es continuen preveient les mateixes competències, però en termes
molt més limitat i restrictius: De la protecció del medi ambient, s’ha passat a “Medio
ambiente urbano: en particular, parques y jardines públicos, gestión de los residuos
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
10
sólidos urbanos y protección contra la contaminación acústica, lumínica y atmosférica
en las zonas urbanas.” i de la seguretat en llocs públics i la protecció civil, prevenció i
extinció d’incendis s’ha passat a “Policía local, protección civil, prevención y extinción
de incendios.”
• L’article 26 de la LBRL continua preveient com a serveis de prestació
obligatòria, la protecció civil en els municipis de més de 20.000 habitants i a més a més
d’aquest, medi ambient per als municipis de més de 50.000 habitants, ara, com a medi
ambient urbà.
L’apartat 2 d’aquest precepte imposa ara la polèmica participació de les Diputacions
en la prestació de serveis en municipis de menys de 20.000 habitants, que hauran de
proposar la forma de prestació del servei en els termes assenyalats pel precepte en
qüestió, si bé, i sens perjudici dels dubtes que planteja l’aplicació pràctica del mateix,
els serveis afectats per aquesta mesura no fan referència a la protecció civil ni a la
protecció del medi ambient.
• Finalment també s’hauran de prendre en consideració les mesures previstes a
la LRSAL, respecte a la reducció de la dimensió del sector públic en relació a
organismes autònoms, consorcis, etc., en aquells casos en que s’escaigui aplicar-les i
en el supòsit que tinguin relació amb les matèries objecte d’anàlisi.
Davant l’enventual pèrdua de competències per part d’un Ajuntament, però, cal
prendre en consideració alguns matisos:
La Generalitat manté una interpretació (val a dir que també seguida en altres CCAA),
en virtut de la qual i partint de la concepció que la LBRL recull aquell nucli mínim
inatacable que en qualsevol dels casos ha d’ésser respectat per la legislació
autonòmica i estatal, defensa que aquest recull de competències en cap cas pot ésser
considerat un llistat de numerus clausus que no pugui ésser superat, i en aquest sentit
sosté que aquelles competències en relació a les quals es consideri que superen
l’àmbit competencial definit per la LRSAL, i atribuïdes als municipis mitjançant Lleis
autonòmiques que regulen competències pròpies de la Comunitat Autònoma, es
podran mantenir.
Per altra banda tampoc pot ésser obviada –davant l’eventual pèrdua de competències
per part d’un municipi—la possibilitat que la Generalitat delegui aquestes
competències o que “s’autoritzi” el seu exercici seguint els tràmits previstos a l’article
7 de la LBRL en la redacció donada per la LRSAL.
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
11
En definitiva, doncs s’haurà de seguir atentament com es plasma l’aplicació pràctica de
la norma, que, malgrat els dubtes pel que fa a la seva adequació al marc constitucional
que planteja i l’evident retall d’autonomia municipal que comporta, en relació a la
qüestió objecte d’anàlisi, tampoc suposa un canvi tant radical, en la mesura que
haurem de continuar acudint a la normativa sectorial que s’escaigui aplicar en cada
cas, per tal de delimitar l’abast exacte de les competències municipals en matèria de
protecció civil i protecció del medi ambient, sens perjudici d’haver imposat una volta
restrictiva, més, al ja limitat principi d’autonomia local del que partíem, i que es
concreta les mesures abans relacionades.
3.- LA NORMATIVA SECTORIAL APLICABLE
En els apartats anteriors hemfet referència al fet que la única manera de
delimitar de forma exacte l’abast de les competències municipals que l’article 25 de la
LBRL atribueix als municipis, és acudint –tal i com preveu el propi article— a la
normativa sectorial que s’escaigui en cada cas. És necessari doncs relacionar
breument, quina és aquesta normativa.
1.- Protecció Civil.
D’acord amb les consideracions abans exposades, en matèria de protecció civil, la
legislació bàsica estatal es troba recollida a la Llei 2/1985, de 21 de gener de protecció
civil i pel que fa al marc normatiu català haurem de fer referència a la Llei 4/1997, de
20 de maig, de protecció civil de Catalunya, que constitueix la norma legal principal i
de caràcter general en matèria de protecció civil vigent a Catalunya. La norma té la
voluntat de regular l’àmbit sencer de la protecció civil en el territori de Catalunya,
llevat de les situacions d’emergència declarades “d’interès nacional” -en terminologia
de la Llei estatal 2/1985-, la competència sobre les quals correspon a l’Estat i en ella es
regulen els diversos instruments de planificació de la protecció civil i se'n permet la
integració i la coordinació amb els de l’Estat, es crea una estructura de protecció civil
configurada com un sistema integrat i es defineix la protecció civil com “les accions
destinades a protegir les persones, els béns i el medi ambient davant situacions de
greu risc col•lectiu, catàstrofes i calamitats públiques”. La Llei desenvolupa els drets i
els deures dels ciutadans pel que fa a les tasques de protecció civil, les possibilitats
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
12
d’intervenció, les obligacions, les prestacions exigibles i estableix les garanties i
cauteles corresponents.
Les obligacions dels municipis en relació a aquesta matèria les trobem en les següents
normes:
Decret 82/2010, de 29 de juny, pel qual s’aprova el catàleg d’activitats i centres
obligats a adoptar mesures d’autoprotecció i es fixa el contingut d’aquestes mesures,
que tal i com indica el seu nom regula aquelles activitats i centres obligats a portar a
terme aquestes actuacions d’autoprotecció.
Decret 210/1999, de 27 de juliol, pel qual s’aprova l’estructura del contingut per a
l’elaboració i l’homologació dels plans de protecció civil municipal. La norma regula els
diferents tipus de plans de protecció civil definits com aquelles eines de planificació
que estableixen el funcionament i l'organització dels recursos humans i materials per
millorar la resposta davant d'emergències o risc greu.
En aquest marc normatiu es preveuen diferents tipus de plans: 1) Territorials, que
contemplen amb caràcter general, les emergències que es poden produir en el seu
àmbit. Els nivells bàsics de planificació són el conjunt de Catalunya i els municipis. No
obstant això, poden haver-hi plans d'àmbit territorial supramunicipal, 2) Especials, que
es refereixen a riscos concrets, la naturalesa dels quals requereix d'uns mètodes
tècnics i científics adequats per avaluar-los i tractar-los. Aquests plans s'han d'elaborar
d'acord amb les directrius bàsiques previstes a la normativa, 3) Plans d'actuació
municipal en relació als quals és necessari posar de relleu que els municipis en què
s'hagin d'aplicar els plans especials estan obligats a elaborar i aprovar els
corresponents plans d'actuació municipal. Aquests plans d'actuació municipal formen
part dels plans especials, i donen la resposta del municipi a aquell risc concret 4) Plans
específics municipals: Els municipis que tinguin riscos concrets no considerats especials
poden elaborar plans específics, com a resposta al risc que els afecta, 5) Plans
d'autoprotecció previstos per a empreses, centres i instal•lacions determinats, les
emergències que es puguin produir com a conseqüència de la seva pròpia activitat i les
mesures de resposta enfront de les situacions de risc, catàstrofes i calamitats
públiques que els puguin afectar, 6) Altres procediments per a la gestió de les
emergències.
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
13
Els plans territorials existents són:
• Pla de protecció civil de Catalunya (PROCICAT)
• Pla d’actuació del PROCICAT: emergències per episodis de contaminació a
l’Ebre aigües avall de l’embassament de Flix. Document del Pla.
• Pla d'actuació del PROCICAT: emergències per risc de subsidències en el barri
de l'Estació (Sallent)
• Pla d'actuació del PROCICAT per pandèmies
• Pla d'actuació del PROCICAT: emergències en el transport de viatgers per
ferrocarril
Els plans especials vigents a Catalunya són:
• Pla d'emergència exterior del sector químic de Catalunya (PLASEQCAT)
• Pla de protecció civil d'emergències per incendis forestals a Catalunya
(INFOCAT)
• Pla de protecció civil per al risc d'inundacions a Catalunya (INUNCAT)
• Pla especial d'emergències per inundacions de Catalunya (INUNCAT)
• Pla de protecció civil per accidents en el transport de mercaderies perilloses per
carretera i ferrocarril a Catalunya (TRANSCAT)
• Pla especial d'emergències per nevades a Catalunya (NEUCAT)
• Pla especial d'emergències per allaus a Catalunya (ALLAUCAT)
• Pla especial per a emergències aeronàutiques a Catalunya (AEROCAT)
• Pla especial d'emergències per contaminació accidental de les aigües marines a
Catalunya (CAMCAT):
• Pla especial d'emergències sísmiques a Catalunya (SISMICAT)
• Pla especial d’emergències per al risc radiològic (RADCAT)
• Pla especial per a emergències radiològiques de Catalunya (RADCAT)
Decret 127/2013, de 5 de març, de fixació d'un nou termini per presentar determinats
plans d'autoprotecció d'àmbit local i d'adequació dels plans d'autoprotecció dels
espais públics, de les activitats recreatives i dels establiments i espais oberts al públic
al Decret 82/2010, de 29 de juny.
Aquestes normes també s’han de completar amb les ordres, instruccions i
recomanacions que en relació a la matèria dicten el Departament i l’Administració de
l’Estat.
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
14
Val a dir que actualment el Decret 82/2010, de 29 de juny, i el Decret 210/1999, de 27
de juliol, es troben en procés de revisió sota els criteris de simplificació administrativa i
que com a novetat més important amb afectació als municipis, aquesta revisió
introduirà la possibilitat d’agrupar en un els diferents plans de protecció civil previstos
al Decret 210/1999, que els Ajuntaments estiguin obligats a aprovar.
Finalment és necessari fer referència a la normativa que regula el règim d’intervenció
administrativa aplicable respecte a l’obertura d’espectacles públics i activitats
recreatives, en el marc del qual també serà d’aplicació tota la normativa sectorial que
s’escaigui verificar per al desenvolupament de les citades activitats:
Llei 11/2009, de 6 de juliol, de regulació administrativa dels espectacles públics i les
activitats recreatives.
Decret 112/2010, de 31 d'agost, pel qual s'aprova el Reglament d'espectacles públics i
activitats recreatives.
2.- Protecció del Medi Ambient.
En matèria de protecció del medi ambient és necessari fer referència, en primer terme,
a la planificació urbanística en la mesura que les determinacions derivades del marc
normatiu al respecte comportaran una influència directa en la prevenció de riscos
naturals determinada per la qualificació i zonificació d’aquells àmbits on es podrà
edificar i per la incorporació a la legislació urbanística de la tècnica de l’avaluació
ambiental prèvia, derivada de la legislació ambiental.
D’acord amb el complex sistema de distribució de poder territorial i competencial que
opera en el nostre ordenament jurídic no pot ésser obviat que les competències
municipals en matèria urbanística es troben limitades per les disposicions estatals i
autonòmiques al respecte. En aquest sentit és necessari fer referència a la legislació
estatal de caràcter bàsic, configurada pel Real Decreto Legislativo 2/2008, de 20 de
junio, por el que se aprueba el texto refundido de la ley de suelo, i en l’àmbit
autonòmic a la planificació supramunicipal de caràcter territorial i urbanístic i a la
legislació específica en matèria urbanística, concretament, al Decret Legislatiu 1/2010,
de 3 d’agost pel qual s’aprova el text Refós de la Llei d’Urbanisme i al Decret 305/2006,
de 18 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei d’Urbanisme, on es
concretaran les obligacions dels Ajuntaments:
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
15
Més enllà de la incorporació de la tècnica de l’avaluació ambiental a la legislació
urbanística – a la que fèiem referència- i que obligarà en la tramitació dels instruments
de planejament a incorporar informes ambientals o avaluacions ambientals prèvies
segons s’escaigui, les principals determinacions incorporades a la legislació urbanística
es concreten en la limitació de la potestat discrecional que ostenta l’Administració
municipal a la hora de planificar derivada del marc normatiu abans referenciat, i que
en tot cas haurà de respectar la normativa sectorial a la que ens remeti la legislació
urbanística, i en l’establiment de determinacions concretes com 1) el requisit
d’incloure mapes de riscos naturals, 2) la prohibició d’edificar en zones inundables i
zones de risc per a les persones, 3) el compliment de directrius davant riscos
d’inundació, i 4) prohibicions d’edificar en determinats punts de risc natural o geològic
com en pendents superiors al 20%.
La tècnica de l’avaluació ambiental prèvia operarà amb caràcter preventiu en relació a
la prevenció de determinats riscos naturals, en la mesura que hauria de determinar en
bona mesura la possibilitat d’aprovar o excutar de forma efectiva un determinat pla o
projecte, o l’establiment de les mesures correctores que s’escaigui aplicar en cada cas.
Pel que fa a la normativa d’intervenció i avauació ambiental, cal destacar:
• La Ley 21/2013, de 09-12-2013, de evaluación ambiental.
• La Ley 9/2006, de 28-04-2006, sobre evaluación de los efectos de determinados
planes y programas en el medio ambiente.
• Real Decreto Legislativo 1/2008, de 11-01-2008, por el que se aprueba el texto
refundido de la Ley de Evaluación de Impacto Ambiental de proyectos
(TRLEIAP)
• La Llei 6/2009, del 28-04-2009, d'avaluació ambiental de plans i programes.
• La Llei 20/2009, del 4 de desembre, de prevenció i control ambiental de les
activitats.
Aquesta normativa determinarà aquells supòsits en que l’Ajuntament ha de sotmetre
plans programes i projectes a avaluació ambiental o informe ambiental, i així mateix –
en relació a la Llei 20/2009- concreta la intervenció administrativa dels Ajuntaments en
l’autorització d’activitats mitjançant el règim d’intervenció administrativa que
s’escaigui aplicar en cada cas, en el marc del qual, s’haurà de verificar el compliment
de tota la normativa sectorial que entri en joc en relació al desenvolupament
d’activitats.
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
16
3.- Normativa sectorial en matèries concretes:
3.1 Normativa de protecció contra incendis:
En matèria de protecció contra incendis cal fer referència a la Llei 5/2003, de 22
d’abril, de mesures de prevenció dels incendis forestals en les urbanitzacions sense
continuïtat amb la trama urbana, que fixa l’obligació de fixar franges de seguretat i
imposa l’obligació subsidiària als Ajuntaments de vetllar per al seu compliment.
Aquesta norma ha estat modificada en virtut de la Llei “d’acompanyament” als
pressupostos de 2014, modificant la seva denominació per passar a definir-se com a
Llei de mesures de prevenció contra incendis forestals en les urbanitzacions, els nuclis
de població, les edificacions, ampliant els supòsits de protecció i introduint la
possibilitat que l’actuació es financi amb l’establiment d’una taxa.
Altra normativa d’interès:
Decret 312/2006, de 25-07-2006, pel qual es regula la gestió del foc tècnic per part del
personal dels serveis de prevenció i extinció d'incendis de la Generalitat de Catalunya.
Decret 46/1999, de 23-02-1999, d'ampliació del termini per adoptar mesures de
prevenció d'incendis forestals en urbanitzacions.
Decret 130/1998, de 12-05-1998, pel qual s'estableixen mesures de prevenció
d'incendis forestals en les àrees d'influència de carreteres.
Decret 268/1996, de 23-07-1996, pel qual s'estableixen mesures de tallada periòdica i
selectiva de vegetació en la zona de influència de les línies aèries de conducció
elèctrica per a la prevenció de incendis forestals i seguretat de les instal•lacions.
Decret 64/1995, de 07-03-1995, pel qual s'estableixen mesures de prevenció
d'incendis forestals.
Decret 378/1986, de 18-12-1986, sobre establiment de plans de prevenció d'incendis
en els espais naturals de protecció especial.
Ordre MAH/873/2004 de 31-03-2004 per la qual s'amplien les comarques en les quals
es poden fer cremes controlades a les zones de pasturatge d'alta muntanya i s'allarga
el període de cremes.
Ordre MAB/174/2003, de 31-03-2003, per la qual s'amplien les comarques a les quals
es poden fer cremes controlades a les zones de pasturatge d'alta muntanya i s'allarga
el període de cremes.
També és necessari fer referencia a la normativa tècnica que determina les condicions
de seguretat en cas d'incendi en tots els edificis i establiments que es construeixin de
nou, o aquells que fan reformes significatives, ampliacions o canvis d'ús:
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
17
Els establiments industrials han de complir els requeriments de seguretat que fixen els
reglaments sectorials o específics (per exemple emmagatzematge de productes
químics, emmagatzematge de gasos liquats del petroli en dipòsits fixes, instal•lacions
petrolíferes, instal•lacions frigorífiques, entre d'altres) i complementàriament, el
Reglament de seguretat contra incendis en els establiments industrials (RSCIEI) (Reial
decret 2267/2004, de 3 de desembre, i posteriors correccions). Tanmateix, l'article 1
d'aquest Reglament preveu que en les activitats que per les seves característiques no
es pugui complir alguna de les disposicions reglamentàries el titular ha de presentar
una sol•licitud d'excepció i justificar-la mitjançant tota la documentació tècnica
necessària on s'hi especifiquin les mesures alternatives adoptades.
Per a les activitats d'ús no industrial, que comprenen els usos residencial,
administratiu, comercial, residencial públic, docent, hospitalari, pública concurrència i
aparcament, cal aplicar el Codi tècnic de l'edificació (CTE) (Reial decret 314/2006, de
17 de març i posteriors modificacions i correccions), i concretament el Document bàsic
seguretat en cas d'incendi (DB-SI) i el Document bàsic seguretat d'utilització i
accessibilitat (DB-SUA), incloent les posteriors modificacions aprovades pel Reial
decret 1371/2007, de 19 d'octubre, les aprovades per l'Ordre VIV/984/2009, de 15
d'abril i les aprovades pel Reial decret 173/2010, de 19 de febrer. Aquest codi tècnic es
va aplicar de forma transitòria conjuntament amb l'antiga Norma bàsica de l'edificació
NBE-CPI/96, entre el 29 de març i el 29 de setembre de 2006. A partir d'aquesta data,
ja només es pot aplicar el Codi tècnic de l'edificació, quedant totalment derogada la
citada norma bàsica.
Les Instruccions Tècniques Complementàries, aprovades per mitjà de les Ordres
INT/322/2012, INT/323/2012 i INT/324/2012, d’11 d’octubre, del Departament
d’Interior, complementen les reglamentacions tècniques en matèria de prevenció i
seguretat en cas d’incendi als edificis en qüestions específiques o particulars.
Concretament, existeixen Instruccions Tècniques que complementen el RSCIEI,
Instruccions Tècniques que complementen el CTE i, per últim, Instruccions Tècniques
que complementen de forma genèrica totes les reglamentacions.
Les condicions d'instal•lació i manteniment de tots els equips i mitjans de seguretat
contra incendi estan regulades pel Reglament d'instal•lacions de protecció contra
incendis (Reial decret 1942/1993, de 5 de novembre, i posteriors modificacions per
l'Ordre de 16 d'abril de 1998).
En matèria de tramitació administrativa, el dia 10 de maig de 2010, va entrar en vigor
la Llei 3/2010, de 18 de febrer, de prevenció i seguretat en matèria d’incendis en
establiments, activitats, infraestructures i edificis, la qual estableix la intervenció
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
18
administrativa en prevenció i seguretat en matèria d’incendis per establiments,
activitats, infraestructures i edificis que fins la seva entrada en vigor articulava la Llei
3/1998, de 27 de febrer, de la intervenció integral de l'Administració ambiental.
La Llei 3/2010, de 18 de febrer, de prevenció i seguretat en matèria d’incendis en
establiments, activitats, infraestructures i edificis, determina les competències
municipals i les de la Generalitat de Catalunya relatives a les prevenció i seguretat en
matèria d’incendis. També determina els reglaments, les instruccions tècniques
complementàries i les guies tècniques com a instruments normatius. La Llei estableix, a
més, el règim d’intervenció administrativa, és a dir, el sistema de verificació de les
condicions de seguretat en cas d’incendi dels establiments, activitats, infraestructures i
edificis. Finalment, regula l’actuació de l’administració per mitjà de les entitats
col•laboradores i n’articula l’autorització i la supervisió.
Normativa bàsica
Reial Decret 842/2013, de 31 d'octubre,pel qual s'aprova la classificació dels productes
de construcció i dels elements constructius en funció de les propietats de reacció i de
resistència enfront del foc.
Ordre INT/23/2013, d’1 de febrer,per la qual s’estableix el contingut del certificat
acreditatiu de l’acte de comprovació de prevenció i seguretat en matèria d’incendis i
els supòsits que estan exceptuats de l’acte de comprovació.
Ordre INT/22/2013, d’1 de febrer,per la qual s’aprova el procediment per a
l’habilitació dels tècnics i tècniques d’entitats col•laboradores de l’Administració per
actuar en l’àmbit de la prevenció i la seguretat en matèria d’incendis.
Ordre INT/324/2012, d’11 d’octubre,per la qual s’aproven les instruccions tècniques
complementàries genèriques de prevenció i seguretat en matèria d’incendis en
establiments, activitats, infraestructures i edificis.
Ordre INT/323/2012, d’11 d’octubre, per la qual s’aproven les instruccions tècniques
complementàries del Document Bàsic de Seguretat en cas d’Incendi (DB SI) del Codi
Tècnic de l’Edificació (CTE).
Ordre INT/322/2012, d’11 d’octubre,per la qual s’aproven les instruccions tècniques
complementàries del Reglament de seguretat contra incendis en establiments
industrials (RSCIEI).
Reglament (UE) nº 305/2011 del Parlament Europeu i del Consell, de 9 de març de
2011, pel qual s'estableixen condicions harmonitzades per a la comercialització de
productes de construcció i es deroga la Directiva 89/106/CEE del Consell.
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
19
Reial decret 173/2010, de 19 de febrer pel qual es modifica el Codi Tècnic de
l’Edificació, aprovat pel Reial decret 314/2006, de 17 de març, en matèria
d’accessibilitat i no discriminació de les persones amb discapacitat.
Ordre VIV/984/2009, de 15 d'abril,per la qual es modifiquen determinats documents
bàsics del Codi Tècnic de l’Edificació.
Reial Decret 110/2008, d'1 de febrerpel qual es modifica el Reial Decret 312/2005, de
18 de març, pel qual s'aprova la classificació dels productes de construcció i dels
elements constructius en funció de les propiedades de reacció i de resistència enfront
del foc.
Reial decret 1371/2007, de 19 d'octubre,pel qual s’aprova el Document Bàsic "DB-HR
Protección frente al ruído" del Codi Tècnic de l'Edificació i es modifica el RD 314/2006,
de 17 de març, pel qual s'aprova el Codi Tècnic de l'Edificació.
Reial decret 314/2006, de 17 de març,pel qual s’aprova el Codi Tècnic de l’Edificació.
Reial decret 2267/2004, de 3 de desembre,pel qual s’aprova el Reglament de seguretat
contra incendis en els establiments industrials.
Ordre de 16 d’abril de 1998, sobre normes de procediment i desenvolupament del
Reila decret 1942/1993, de 5 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament
d’instal•lacions de protecció contra incendis i se’n revisa l’Annex I i els Apèndixs.
Reial decret 1942/1993, de 5 de novembre
3.2 Normativa en matèria de risc sísmic
El risc sísmic ha estat objecte d’un tractament especial, preferentment des d’una
perspectiva vinculada a la construcció i als requisits d’edificació. En aquest sentit, la
normativa sobre el risc sísmic està constituïda bàsicament pel Reial decret 997/2002,
de 27 de setembre, pel qual s’aprova l’última actualització de la Norma de construcció
sismoresistent.
També serà necessari fer referència a les prescripcions derivades dels Plans i Acord
que s’adoptin en matèria de protecció civil.
3.3 Normativa en matèria de risc volcànic
Un altre dels riscos naturals objecte d'aquest estudi és l’anomenat “risc volcànic”, si bé
no hi ha una legislació específica al respecte més enllà de les directrius derivades de
l’aplicació la normativa en matèria de protecció civil (Plans, Acords, etc. o ambiental
(avaluacions ambientals, etc).
3.4 Normativa en matèria de risc d’inundacions
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
20
En matèria de risc d’inundacions és necessari fer referència la següent marc normatiu:
Reial decret legislatiu 1/2001, de 20 de juliol, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei
d'aigües.
Decret legislatiu 3/2003, de 4 de novembre, pel qual s'aprova el Text refós de la
legislació en matèria d'aigües de Catalunya.
Decret legislatiu 1/2010, de 3 d''agost, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei
d'urbanisme.
Llei 9/2006, de 28 d'abril, sobre l'avaluació dels efectes de determinats plans i
programes en el medi ambient.
Decret 305/2006, de 18 de juliol, pel qual s'aprova el Reglament de la Llei d'urbanisme.
Reial decret 849/1986, d'11 d'abril, pel qual s'aprova el Reglament del domini públic
hidràulic.
Directiva marc de l'aigua 2000/60/CE.
Directiva 2007/60/Ce del Parlament Europeu i del Consell, de 23 d’octubre de 2007.
Decret 328/1988, d'11 d'octubre, pel qual s'estableixen normes de protecció i
addicionals en matèria de procediment en relació amb diversos aqüífers de Catalunya.
Resolució MAB/124/2002, d'11 de gener, per la qual es dóna publicitat a la relació de
les zones sensibles corresponents a les conques internes i de les zones sensibles per
eutrofització potencial en les zones costaneres.
Decret 476/2004, de 28 de desembre, pel qual es designen noves zones vulnerables en
relació amb la contaminació de nitrats procedents de fonts agràries.
Decret 283/1998, de 21 d'octubre, de designació de les zones vulnerables en relació
amb la contaminació de nitrats procedents de fonts agràries.
Plans derivats de la normativa en matèria de protecció civil: INUNCAT...
De la normativa aplicable en matèria d’aigües, integrada també, per un conjunt
normatiu complex, haurem d’extreure aquelles previsions que facin relació al risc
d’inundacions, la regulació de les zones inundables i respecte la planificació
hidrològica.
3.5 Fenòmens litorals
Els riscos naturals relacionats amb fenòmens litorals estan vinculats a l’erosió i als
canvis en la configuració de la línia de costa, les inundacions i els agents hidrodinàmics
(temporals, corrents litorals, tsunamis, onatges, seixes o rissagues). L’acció humana i el
procés d’ocupació del sòl, la construcció d’infraestructures i el desenvolupament
urbanístic han estat un factor modificador dels fenòmens litorals i del funcionament
natural dels ecosistemes costaners.
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
21
En relació a aquest extrem és necessari fer referència, en primer terme a la Llei estatal
22/1988 de 28 de juliol, de costes, que constitueix la principal norma reguladora del
litoral, dels usos possibles en la primera línia, de la definició de la zona
maritimoterrestre i del domini públic costaner, així com de les franges de protecció. La
mateixa llei estableix també unes directrius sobre les obres de defensa de regeneració
de platges i passejos marítims; articula les normes sobre trams de costa, que pot dictar
l’Administració de l’Estat, i els usos possibles de la primera línia costanera, i regula els
estudis bàsics de dinàmica de litoral. Aquest marc normatiu ha d’èsser completat amb
la Llei 2/2013, de 29 de maig, de protecció i ús sostenible del litoral i de modificació de
la Llei 22/1988, de 28 de juliol, de costes.
També és necessari fer referència a la legislació sobre ports, pel que fa a la seva
incidència en la regulació d’aquest tipus d’infraestructures, de gran impacte al nostre
litoral. Aquest bloc normatiu està integrat per la Llei 27/1992, de 24 de novembre, de
ports de l’Estat, la Llei 5/1998, de 17 d’abril, de ports de Catalunya i el seu Reglament
de desenvolupament, aprovat pel Decret 258/2003, de 21 d’octubre.
Finalment aquesta regulació haurà d’èsser completada amb les prescripcions de la
legislació urbanística i derivades de la planificació supramunicipal, ja sigui urbanística o
territorial i per les previsons dels Plans i Acord derivats de l’aplicació de la normativa
de protecció civil (INUNCAT, etc.).
3.6 Contaminació ambiental i atmosfèrica
Llei 22/1983 de 02-11-1983 de Protecció de l'Ambient Atmosfèric.
Decret 203/2009, de 22-12-2009, pel qual es prorroga el Pla d'actuació per a la millora
de la qualitat de l'aire als municipis declarats zones de protecció especial de l'ambient
atmosfèric, aprovat pel Decret 152/2007, de 10-07-2007.
Decret 152/2007 de 10-07-2007, d'aprovació del Plà d'actuació per a la millora de la
qualitat de l'aire en els municipis declarats zones de protecció especial de l'ambient
atmosfèric mitjançant el Decret 226/2006, de 23 de maig.
Decret 226/2006, de 23-05-2006, pel qual es declaren zones de protecció especial de
l'ambient atmosfèric diversos municipis de les comarques del Barcelonès, el Vallès
Oriental, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat per al contaminant diòxid de nitrogen i
per a les partícules.
Decret 80/2002, de 19-02-2002, regulador de les condicions per a la incineració de
residus.
Decret 319/1998, de 15-12-1998, sobre límits d'emissió per a instal•lacions industrials
de combustió de potencia tèrmica inferior a 50 MW i instal•lacions de cogeneració.
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
22
Decret 22/1998, de 04-02-1998, sobre límits d'emissió a l'atmosfera per a
instal•lacions de torrada i torrefacció del cafè.
Decret 199/1995, de 16-05-1995, d'aprovació dels mapes de vulnerabilitat i capacitat
del territori referits a la contaminació atmosfèrica.
Decret 323/1994, de 04-11-1994, pel qual es regulen les instal•lacions d'incineració de
residus i els límits de les seves emissions a l'atmosfera.
Decret 322/1987, de 23-09-1987, de desplegament de la Llei 22/1983, de 21-11-1983,
de Protecció de l'Ambient Atmosfèric.
Ley 40/2010, de 29-12-2010, de almacenamiento geológico de dióxido de carbono.
Ley 34/2007, de 15-11-2007, de calidad del aire y protección de la atmósfera.
Real Decreto 455/2012, de 05-03-2012, por el que se establecen las medidas
destinadas a reducir la cantidad de vapores de gasolina emitidos a la atmósfera
durante el repostaje de los vehículos de motor en las estaciones de servicio.
Real Decreto 100/2011, de 28-01-2011, por el que se actualiza el catálogo de
actividades potencialmente contaminadoras de la atmósfera y se establecen las
disposiciones básicas para su aplicación.
Real Decreto 102/2011, de 28-01-2011, relativo a la mejora de la calidad del aire.
Real Decreto 508/2007, de 20-04-2007, por el que se regula el suministro de
información sobre emisiones del Reglamento E-PRTR y de las autorizaciones
ambientales integradas.
Real Decreto 227/2006, de 24-02-2006, por el que se complementa el régimen jurídico
sobre la limitación de las emisiones de compuestos volátiles en determinadas pinturas
y barnices y en productos de renovación del acabado de vehículos.
Real Decreto 430/2004 de 12-03-2004 por el que se establecen nuevas normas sobre
limitación de emisiones a la atmósfera de determinados agentes contaminantes
procedentes de grandes instalaciones de combustión, y se fijan ciertas condiciones
para el control de las emisiones a la atmósfera de las refinerías de petróleo.
Real Decreto 117/2003 de 31-01-2003 sobre limitación de emisiones de compuestos
orgánicos volátiles debidas al uso de disolventes en determinadas actividades.
Real Decreto 1437/2002, de 27-12-2002, por el que se adecuan las cisternas de
gasolina al Real Decreto 2102/1996, de 20-09-1996, sobre el control de emisiones de
compuestos orgánicos volátiles (COV).
C.I.F
. P
0800
01
0A
Carrer València 231, 6a
08007 Barcelona
Tel. 93 496 16 16
acm@acm.cat
www.acm.cat
23
3.7 Risc geològic.
Les determinacions de la legislació urbanística, planificació territorial i normativa
aplicable en matèria d’aigües que afecten als Ajuntaments, pel que fa a determinades
limitacions per edificar o per qualificar zones com a edificables, també suposen un
autèntic element preventiu per als riscos geològics.
Algunes d’aquestes limitacions també poden venir donades per l’aplicació de la
normativa en matèria forestal i d’espais naturals. Seguidament relacionem les
principals disposicions al respecte :
Llei 9/1995, de 27-07-1995, de regulació de l'accés motoritzat al medi natural.
Llei 6/1988, de 30-03-1988, Forestal de Catalunya.
Decret 166/1998, de 08-07-1998, de regulació de l'accés motoritzat al medi natural.
Decret 377/1996 de 02-12-1996 pel qual es regula la gestió dels Fons de millores per a
la conservació i el manteniment dels boscos d'utilitat pública propietat de les entitats
locals.
Decret 175/1996, de 04-06-1996, pel qual es regula el desarrelament d'arbres i
d'arbustos.
Decret 35/1990, de 23-01-1990, pel qual es fixa la unitat mínima forestal.
Decret 357/1989, de 19-12-1989, pel qual s'estableix el funcionament del Fons
Forestal de Catalunya.
Llei 12/1981 de 24-12-1981 per la qual s'estableixen normes addicionals de protecció
dels espais d'especial interès natural afectats per activitats extractives.
Decret 172/2008, de 26-08-2008, de creació del Catàleg de flora amenaçada de
Catalunya.
Decret 328/1992, de 14-12-1992, pel qual s'aprova el Pla d'Espais d'Interès Natural.
Llei 12/1985, de 13-06-1985, d'espais naturals.
Llei 12/1981 de 24-12-1981 per la qual s'estableixen normes addicionals de protecció
dels espais d'especial interès natural afectats per activitats extractives.
Maig de 2013
Serveis Jurídics ACM