RODOLF EL CORB Versió d’un conte tradicional birmà

Aquell era un dia solejat i radiant, un dia d'eixos en què els colors

es veuen amb gran nitidesa: el blau és blau i no blau grisenc ni blau blanquinós. El verd és verd i no verd groguenc ni verd florit. El roig és roig i no roig desgastat ni roig sense foc. El groc és groc i no groc de malalt ni groc caducat. El blanc és blanc i no blanc trencat ni blanc apagat… En fi, aquell era un dia clar i net. El sol passejava pel cel orgullós per fer un treball indispensable per a tots.

En això estava quan de sobte va advertir la presència d'una jove

que pareixia disfrutar d'aquest dia tan agradable. Ella va agafar una flor, la va olorar i li la va oferir al sol. Quan el sol va veure el gest de la xicota, es va sentir verdaderament enamorat…

I és que en el fons el sol era un romàntic; ell des de la distància va

llançar un bes a la jove. El sol sentia tant d'afecte que va voler fer un regal a la xicota. Què podria regalar-li?.

Ja està; el sol li donaria un robí roig com una magrana. Però hi havia

un problema: el sol no es podia acostar a la xicota ja que podia cremar-la. El sol va pensar… -Ah!, avisaré a Rodolf el corb perquè em faça el favor.

Rodolf el corb no va tardar a fer acte de presència; va arribar tan

blanc com la nata… Bo, no ho he dit però ho dic ara: molt de temps abans de hui, els corbs tenien les plomes de color blanc com la lluna plena… Doncs deia que Rodolf el corb va arribar caminant entre entropessons i bots. A ell no li importava que els altres es rigueren de la seua forma de caminar, ell sempre estava content. -Escolta Rodolf, podries fer-me el favor de portar este regal a la jove que està arreplegant flors en el prat? -Doncs clar que sí amic meu!. El sol va llançar un saquet a Rodolf el corb i aquest el va atrapar àvidament amb el seu bec. Així amb aquell encàrrec, Rodolf el corb va donar una carrera per a impulsar-se i va alçar el vol.

Portava ja un trajecte de la ruta, quan Rodolf el corb va percebre un

aroma tremendament deliciós.

En eixos moments sobrevolava una casa de camp on tenia lloc la

celebració d'un banquet de bodes. Hi havien taules amb menjar abundant per a tots els invitats: torrats de carn i peix, verdures, fruites, dolços, vi, licors… en fi, un banquet. Rodolf el corb es va dir: -Ai! Quina meravella! Segur sobra menjar que acabarà en el fem… Crec que hauria de fer una parada per a reposar forces…

Rodolf el corb es va detindre en les branques d'un arbre on va

deixar lligat el sac amb la joia dins. I llavors ell es va entregar al plaer de menjar.

Al cap d'uns minuts va encertar a passar junt als arbres un

caminant que anava sense pressa disfrutant del paisatge. El caminant es va adonar que d'una de les branques penjava una espècie de bossa xicoteta.

Molt prop, casualment, va albirar una canya que li va servir per a poder despenjar el saquet. El caminant el va arreplegar i… quina sorpresa la seua!, hi havia un preciós robí. El caminant no ho va pensar dos vegades: es va guardar el robí, va col·locar una pedra. Després va continuar el seu camí com si res haguera passat. No molt de temps després Rodolf el corb tornava cap als arbres per a arreplegar el seu encàrrec i prosseguir el vol.

Al poc de temps Rodolf el corb es va trobar junt a la jove. Ell li va

oferir el regal que enviava el sol. Ella va obrir el saquet i allí, va trobar una pedra; no era lletja però tampoc era preciosa.

Es va dir a si mateixa: “...ah, açò ha de ser un regal simbòlic”.

El sol que ho havia vist tot des del cel va començar a enfadar-se i a

enfurir-se de tal manera que la seua temperatura va començar a pujar, a pujar tant que el plomatge blanc com la neu de Rodolf el corb va començar a torrar-se. Les seues plomes s'anaven enfosquint a poc a poc.

Rodolf el corb fumejava i olia a socarrat. Cada vegada estava més

fosc, més fosc… fins que es va posar completament negre; negre com un escarabat, negre com la nit sense lluna.

El sol es va tranquil·litzar poc a poc i va baixar la seua

temperatura però Rodolf el corb ja no era com abans… Ell va sacsar el seu canviat plomatge i es va dir a si mateix: -Abans era blanc i ara sóc negre! En veritat em dóna igual perquè continue sent jo, i això, em fa estar content… Des de llavors tots els corbs que van vindre després de Rodolf el corb van ser i continuen sent negres com el carbó… Però cap va tindre la seua forma de caminar i cap va estar mai tan content com ell.

I si el saps d'una altra manera, d'una altra manera el contarás!

RODOLF EL CORB

KAMISHIBAI CONSTRUÏT I REPRESENTAT

PEL GRUP RODAMONS TEATRE DURANT ELS ANYS 2010-11

Il·lustraciones: Teresa J. Sánchez Carcelén

Idea original:

www.rodamonsteatre.com