Any IIINúm. 28

Juny 20062,50 euros

DES DE L'ALTARDES DE L'ALTAR

El mediterrani,un mar compartit

L'ARTICLE DEL MESL'ARTICLE DEL MES

valorsvalors Any IIINúm. 28

Juny 20062,50 euros

El Mediterrani ha estat des de sempre un espaide trobada , de diàleg i de valors compartits

"L'àngel del bonconsell", de

Martí Amagat

"Construir Catalunya",de Josep Lligadas,

escriptor

FO

TO

: M

AR

IA C

OLL

valors.orgvalors.org

SAMI NAÏR: "AMB ELS POBLES DEL MEDITERRANICOMPARTIM ELS VALORS DE TOLERÀNCIA I INTERCANVI"

ESCALA DE VALORSESCALA DE VALORS

"L'àmbit de laimpotència" deFrancesc Grané

FUNDACIÓ

NOMÉS PRODUCTESDE COMERÇ JUST

BANCA ÈTICA

11-11-11-11-11-2 42 42 42 42 4

L'arribada d'immigrants provinents de l'altra riba del Mediterrani o elsconflictes als Pròxim Orient ens plantegen un futur incert enaquesta àrea geogràfica de gran importància estratègica itradicionalment zona d'intercanvi cultural i econòmic.

M. C.EN PORTADA

valors

EDITA Associació Cultural ValorsDIRECCIÓ Maria Coll i Joan SalicrúCONSELL DE REDACCIÓ Joaquim Brustenga,Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Francesc Grané,Xavier Manté, Marta Masdeu, Eulàlia Puigderrajolsi Marc de San PedroREDACCIÓ Laura Arias i Xavier NoyaOPINIÓ Joaquim Brustenga i Toni CodinaHI HAVIA UNA VEGADA... Roser Trilla (coord.)

4 Editorial | No girar l'esquena al Mediterrani5 L'article del mes | Construir Catalunya. Josep Lligadas6-7 Fòrum | Un prat, un arbre i un infant. Maria RosaRecasens. La familia, transmisora de valores. Maria AngelesÁlvarez. La tendresa d'una mare. Eduard Monllor. La mortde la tieta. Genís Piferrer. Em vaig equivocar, Àngel Maculet.8 Des de l'altar | l'Àngel del Bon Consell. M. Amagat.8 Fullejant el diari | Tecnologies amigues. M.S. Pedro..9 Escala de valors | L'àmbit de la impotència. F. Grané.9 La porta oberta | Diàleg interreligiós. Maria delMar Galceran.10 Penso, doncs no existeixo | Una bona accióper Catalunya. Albert Calls.10 ContraVALORS | Jornada de portes obertes. X. Manté

Número 28. Juny 2006Pàgina web: http://www.valors.org

L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA LaiaBassaganyes, Marina G. Bufí i Núria RadóCOL·LABORADORS Quim Amargant, RamonBassas, Albert Botta, Albert Calls, Josep MariaCusachs, Maria del Mar Galceran, FrancescGrané, Nico Guanyabens, Xavier Manté, MartaMasdeu, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú,Maria Salicrú, Marc de San Pedro, Josep MariaSolà i Judith VivesHAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMEROMartí Amagat, Maria Àngels Àlvarez, JoanBaron, Andreu Cabré, Francesc Espinet, PatriciaDiaz, Josep Lligadas, Àngel Maculet, Genís

Piferrer, Maria Rosa Recasens i Lourdes Gabarrón.DIBUIXOS Àlex Valls i Javier GarcíaEDICIÓ i CORRECIÓ Anna Olm i Rita TudelaFOTOGRAFIA T. Canal, X. Noya i L. AlonsoCOMPAGINACIÓ Joan SalicrúIMPRESSIÓ Impremta PrimsCOMPTABILITAT Engràcia CarlosPUBLICITAT Carme ItxartDISTRIBUCIÓ Raul GarcíaADREÇA C/ Sant Josep, 18-20 08302-MataróTel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.orgDIPÒSIT LEGAL B-6206-2004

El nostre marEl nostre marEl nostre marEl nostre marEl nostre marsumari | juny 2006sumari | juny 2006sumari | juny 2006sumari | juny 2006sumari | juny 2006

PER COMENÇAR

MONOGRÀFIC11-24 El Mediterrani: un mar compartit

12-16 Sami Naïr: "Comprtim la tolerància, la dignitat il'intercanvi". Maria Coll.17 Noves destinacions turístiques. Patricia Díez.18-20 La llengua és mestissa. Joan Barón.21 La història i l'entesa al Mediterrani. Francesc Espinet.22-24 Miquel Gil: "El Mediterrani és el final del nord il'inici del sud". Maria Salicrú-Maltas.

L'escriptor Josep Lligadas reflexionaentorn les relacions entre Catalunyai Espanya i com aquesta eternarivalitat de vegades és usada deforma negativa sense tenir encompte la felicitatdels ciutadans.

55555"Construir Catalunya""Construir Catalunya""Construir Catalunya""Construir Catalunya""Construir Catalunya"

PROPOSTES25 Cinema |''Una película hablada'. Judith Vives.25 Televisió | 'Humor a la catalana'. J. Salicrú.26 Propostes atípiques |Deixa't perdre per unaeroport. Eulàlia Puigderrajols.26 Música | Serrat, encara. J.M. Cusachs.27 Art | Construir un lloc. Ramon Bassas27 Música | Rosa Zaragoza al Ressons. M. Salicrú-Maltas.28 Llibres| 'El perfum de nard'. Roser Trilla.29 Viatges| 'Tot recordant Ioguslàvia'. Q. Amargant.

30 L'altra cara de la ciència | El mal dels legionaris. N. Radó.31 Sabies que... | Sant Ramon va ser el primer surfistade la història? N. Guanyabens32 Hi havia una vegada... | Una història quecomença. Lourdes Gabarrón.33 Petites coses per canviar el món | Retrobarels amics. Ramon Salicrú.32-33 Una carta des de... | Ashfield (Estats Units).31 momentVALORS | Miguel Guillén. Més que unpartit de futbol. Joan Salicrú.

PER ACABAR...

2 52 52 52 52 5La gran final de París

AVÍS ALS LECTORS I SUBSCRIPTORSTenim notícia que algun individu s'ha personat a diversos establiments i particulars com a comercial deValors sense el consentiment dels editors d'aquesta revista. Si en teniu més informació, preguem truqueu al620.749.138 o al 646.474.452 o mitjançant un correu electrònic a redaccio@valors.org.

L'aficionatbarcelonistaMiguel Guillénexplica la sevaexperiència ala final de laChampionsLeague aParís.

REVISTA MENSUAL DE

REFLEXIÓ I DIÀLEG

VALORS A L'ALÇA

[No podem somiar construir un continent en pausense donar la mà a la resta dels pobles mediterranis]

No girar l'esquena al MediterraniNo girar l'esquena al MediterraniNo girar l'esquena al MediterraniNo girar l'esquena al MediterraniNo girar l'esquena al Mediterrani

QQQQQEDITORIAL

uan Barcelona va ser escollida per celebrar els Jocs Olímpic de 1992, tothom

va coincidir en què era el moment més idoni perquè la ciutat tornés a recu-

perar el mar. La ciutat comtal no podia viure més temps d’esquena al mar, i

la vila olímpica, el nou port marítim o la recuperació de les platges són una

prova evident d’aquesta aposta.

No podem dir que aquesta hagi estat l’opció de la resta del País. Catalunya

des de fa molts anys mira al mar i hem sabut explotar el nostre litoral, fins i tot algunes

vegades d’una manera exagerada. Malgrat tot amb el pas del temps ens hem oblidat que

el mar, entre moltes altres coses i per damunt de tot, sempre ha estat una via de comunicació

entre els pobles i llurs cultures.

Darrerament hem parlat tant de la Unió Europea, de construir un una nova Europa,

d’assolir unes cotes majors de benestar social, que sense adonar-nos hem perdut de

vista altres realitats que ens afecten i que formen part de les nostres arrels i de la nostra

historia. Temps passats els francesos deien de manera despectiva que Europa s’acabava

als Pirineus, ara hi hauria moltes persones que canviarien aquesta serralada per la mar

Mediterrània. Per a ells la mar ha esdevingut una mena de frontera natural on voldríem

que s’acabés la nostra geografia i que més enllà d’aquest límits, s’esborroni el paradig-

ma d’europea.

No podem viure d’esquena als pobles de l’altre riba, ni somiar construir un continent

en pau i amb major benestar sense donar la mà a la resta dels pobles mediterranis. No

podem obviar els valors enormes que aquelles nacions ens ofereixen d’humanisme, de

finor d’esperit, de capacitat de sofriment, de somnis i esperances. Tampoc no hi ha cap

dubte de les moltes coses que nosaltres els hi podem aportar. En aquets propers anys

ens hem de plantejar quins intercanvis pot haver-hi entre totes les ribes del Mediterrani,

i com podem enriquir-nos de totes les cultures que hi conviuen. Europa, en el seu camí

de progrés, no pot prescindir de l’aportació d’aquests pobles.

VALORS A LA BAIXA

La salut:"La lleiantitabacredueix la com-pra de tabac enun 6,3% enaquests darrersmesos"(El Periódico,27 de miag)

4va

lors

La dignitathumana:"Arriben aCanàries 1.400immigrantsen els primersquinze diesde maig"(Canarias 7, 16de maig)

LA FRASE

L'ACUDIT. Àlex Valls

"Els dirigents llatinoamericans estan totalment encegats per la lluita pel poder enlloc d'invertir en educació".Fernando Cardenal, exministre d'Educació de Nicaragua. Avui, 2 de juny 2006.

La història és la història, i Catalunya no és

Portugal. Si a l’època en què Espanya es va

anar formant com a estat Catalunya s’hagués

independitzat com Portugal ho va fer, doncs

perfecte. Però ara, quan els llaços històrics i

personals són tan forts, i quan tanta gent cata-

lana està relacionada amb gent de la resta d’Es-

panya, mantenir aquest constant clima de so-

terrat enfrontament amb Espanya i aquesta ne-

gativa a posar tot l’esforç a consolidar una

relació digna, no ajuda gens a fer que la gent

pugui viure millor i sigui més feliç.

Evidentment que caldria aconseguir un reco-

neixement més clar de la personalitat nacional

de Catalunya (per exemple, en el cas de la llen-

gua, que hauria de ser coneguda i reconeguda

a tot l’estat, sense que això signifiqui fer fàstics

al castellà), així com també un millor autogovern.

Però malament quan per defensar això es reco-

rre a l’estil de la divisió, de l’enfrontament, de

l’ells i nosaltres, com si fóssim tan diferents.

Tot el debat de l’Estatut ha tingut, crec, un

bon final. Pel camí hi ha hagut desgavells i

giragonses incomprensibles que hauria calgut

evitar, i que no han ajudat gens a prestigiar a-

questa tasca tan important que és la política;

però el resultat ha estat un bon instrument de

govern, que sens dubte donarà bons resultats

en el futur per al bé dels ciutadans i ciutadanes

d’aquest país. Però realment, de tot plegat, en

queda el mal gust de boca de veure com hi ha

gent que prefereix cultivar la insatisfacció per-

manent i intenta fer creure que negar tot això

que ara s’ha aconseguit ha de servir perquè

més endavant s’aconsegueixin qui sap quines

meravelles. A mi m’agradaria que els que fun-

cionen així s’aturessin, ni que fos per un

moment, a reflexionar i a mirar la realitat, i

s’animessin d’una vegada a ajudar a fer que

aquest país tiri endavant, i que el benestar pugui

arribar cada cop més a tothom.

JJJJJ

L'ARTICLE DEL MES

o m’estimo el meu país, o si voleu la

meva nació; Catalunya. Tenim una

història al darrera, amb coses més

bones o més dolentes, però que en

qualsevol cas és la nostra. Tenim una

cultura, que acumula aportacions de

segles. I sobretot una llengua, que val la pena

cultivar, i fer els possibles perquè esdevingui

llengua reconeguda i volguda, aquí i més enllà

d’aquí. I penso que tot això configura una iden-

titat, que es va reformulant amb el pas del temps,

amb noves incorporacions, amb sacseigs més o

menys traumàtics, amb puges i baixes. Catalunya

és un país amb personalitat pròpia, i farem bé

entre tots plegats de mantenir-la viva i sòlida.

Juntament amb això, crec que és bo que la

gestió de la cosa pública, i la vetlla pel bé comú,

que inclou certament tot el que acabo de dir i que

alhora comprèn tots els aspectes que fan

possible el benestar de les persones, des de l’e-

ducació, la sanitat o els serveis socials fins al

bon funcionament dels trens de rodalies, és bo,

dic, que aquesta gestió i vetlla es realitzin des de

la més gran proximitat als ciutadans, i amb un

repartiment equitatiu dels diners necessaris,

perquè això facilita que es facin més bé i millor

d’acord amb les necessitats de la gent.

Tot això em sembla obvi, i crec que val la pena

defensar-ho i treballar-ho. Però en canvi, ja no

em semblen tan obvis i, si he de ser sincer, diré

que més aviat em molesten profundament i em

fan mal, els plantejaments que, a l'entorn de tot

aquest tema, circulen i es cultiven amb entusias-

me des de determinats àmbits. Concretament, a

mi no m’agrada gens aquesta retòrica que vol fer

experimentar la relació amb Espanya com un mal,

com una càrrega que cal suportar i de la qual

seria millor alliberar-se’n. Crec que aquesta re-

tòrica no fa cap bé a ningú. Evidentment que la

relació històrica amb la resta d’Espanya és com-

plicada, i que hi ha plantejaments espanyolistes

realment penosos, però no crec que davant d’ai-

xò la solució sigui exacerbar i fer créixer al màxim

el sentiment d’incomoditat i de frustració.

A mi no

m'agrada gens

aquesta

retòrica que

vol fer experi-

mentar la

relació amb

Espanya com

un mal, com

una càrrega

que cal

suportar

Construir Catalunya

Josep Lligadas

per començarper començarper començarper començarper començar5valorsJosep Lligadas és escriptor

Benedicto XVI viajará a Valencia para

decirnos estas y otras cosas interesan-

tes. Viene por la familia cristiana.

Tengamos la cortesía de oírle y sinta-

mos el deber de seguir sus enseñanzas,

para contribuir al bien espiritual de la

familia y aportar algo fundamental a la

construcción de una sociedad sana.

La familia, transmisora de valoresMaría Angeles Álvarez

per començarper començarper començarper començarper començar6va

lors

María Angeles Álvarezés educadora

progenitors, potser perquè no han en-

certat a posar al centre l’autèntic amor

de parella i els seus valors més impor-

tants: acceptar l’altre tal com és, donar i

rebre mútuament, un diàleg amb respec-

te, viure amb goig la sexualitat, ajudar

la parella a que sigui ell o ella, l’abraçada

del perdó, i un llarg etc. En Pau també

viu el seu naufragi perquè no hi ha temps

per a ell, no hi ha temps per educar-lo,

perquè se senti estimat, perquè l’ajudin a

desenvolupar les seves facultats afecti-

ves, morals, psíquiques, intel·lectuals...

Quants Paus hi ha pel món, i potser

més a les societats que en diem desen-

volupades, on es viu amb ritme trepidant,

que els passa el mateix que a ell. Hem de

plantejar-nos una seriosa reflexió sobre

les causes que van a parar fortament en-

mig de moltes parelles que no esdeve-

nen una íntima comunitat d’amor, de vida

i de creixement, per ella i pels seus fills.

Un prat, un arbre i un infantMaria Rosa Recasens

l’ha fet créixer. Encara que respiri , no hi

ha signe de vida per l’infant. Per què?

Perquè ell no és com un arbre, ni és un

prat. Perquè ell necessita l’aigua, l’amor

i la tendresa; necessita l’aigua de la vida

que el pare i la mare li han de donar. Ne-

cessita aquestes coses: que l’estimin,

que el tinguin en compte, il·lusió, i poder

jugar. I això no ho té. Per què? Perquè té

un pare i una mare que no poden o potser

no saben educar... Poques vegades són

a casa i quan hi són criden fort, s’insul-

ten, a ell el tanquen a l’habitació, o el po-

sen davant del televisor, sense que ningú

comenti amb ell què veu; també l’envien

al carrer on no pot jugar amb els amics,

perquè no para de plorar. Sempre s’asseu

a la mateixa pedra on amb uns ulls tristos,

absents, sembla mirar els altres infants

que juguen, però no ho fa. La seva mira-

da diu quelcom més que els seus llavis

muts. Els seus ulls tristos i plorosos cri-

den fort sense parar: “ Pare i mare, esti-

meu-vos” i “Pare i mare, estimeu-me”

En Pau veu i viu el naufragi dels seus

Un prat, un arbre i un infant. Meravelles

que quan torno al poble, tinc sempre al

meu davant. El prat és verd perquè ha

plogut... Molts dies xop i, a poc a poc,

l’herba fresca ha crescut. Això és signe

de vida.

L’arbre és més alt que l’any passat. Ha

crescut. Això vol dir que també ha estat

regat. També és signe de vida, perquè

aquest arbre, sense la pluja del cel, no

seria arbre i...qui sap, potser ni tan sols

hi hauria arrel.

L’infant, en canvi , està igual. No creix.

No canvia de color. Però un any més sí

que el té. Tots ho sabem. I, encara que

en aquest poble hi plou i també hi neva;

i encara que la neu a voltes l’ha tocat i

molta aigua ha caigut sobre el seu cap,

i ha quedat xop i s’ha mullat... això no

"En Pau també viu"En Pau també viu"En Pau també viu"En Pau també viu"En Pau també viuel seu naufragiel seu naufragiel seu naufragiel seu naufragiel seu naufragiperquè no hi haperquè no hi haperquè no hi haperquè no hi haperquè no hi hatemps per a ell"temps per a ell"temps per a ell"temps per a ell"temps per a ell" Maria Rosa Recasens és escriptora

La familia natural es la que el mismo Crea-

dor aceptó cuando envió a su Hijo a re-

cuperar al Hombre caído y ésta es la que

Jesucristo santificó en las bodas de

Caná. Ésta es la que desde el principio

aceptó la Iglesia y la que ha proporcio-

nado a la Humanidad en rítmico suceder

de las generaciones.

La Iglesia se proyectó tanto sobre la

familia que la convirtió en sucursal de sí

misma y le confió sus funciones. Ade-

más del derecho natural de transmitir la

vida, la Iglesia le planteó la transmisión

de la fe. En consecuencia, el primer efec-

to derivado del nacimiento de los hijos

era, y debe ser, el bautismo y la educa-

ción cristiana. Toda la familia ha de es-

forzarse para que el nieto, el sobrino, el

hijo o el hermano sean buenos cristianos.

Con su palabra y sobretodo con el ejem-

plo y testimonio. Así como se enseña a

los niños a hablar, a andar, a comer, a

jugar... hay que enseñarles las letras y

los números y, cómo no, transmitirles la

más importante de las catequesis: rezar,

prepararlos para participar en la Euca-

ristía y acompañarlos hasta que lleguen

a ser personas adultas y maduras.

La mayoría de las vocaciones han na-

cido en la familia. Entre la familia cristia-

na y el seminario o el noviciado no hay

distancias. Esto lo sabe muy bien la Igle-

sia. El momento que vivimos es grave

para el mundo y para nuestra sociedad,

donde nos hemos convertido en mono-

sabios de todas las experiencias. El Papa

"Nos hemos"Nos hemos"Nos hemos"Nos hemos"Nos hemosconvertido enconvertido enconvertido enconvertido enconvertido enmonosabios de todasmonosabios de todasmonosabios de todasmonosabios de todasmonosabios de todaslas experiencias"las experiencias"las experiencias"las experiencias"las experiencias"

7valorsper començarper començarper començarper començarper començar

Són dos quarts de dues de la tarda i espe-

ro l’autobús a la parada que hi ha a la plaça

Catalunya de Barcelona, a la vorera de

Rivadeneyra. Un home gran burxa amb els

dits dintre del foradet de retorn de les

monedes de la cabina de telèfon que hi ha

al costat de la parada. Segur que n’heu

vist més d’un fent el mateix.

És un home alt i gras, feixuc. Per l’edat i

el ritme del cos dedueixo que és un jubilat.

Vesteix americana i pantalons que, encara

que no brutegen, són un mostrari de roba

de fa anys, per mor de l’estil i del seu estat

d’ús, que molts jubilats estiren perquè la

jubilació no s’estira pas; més aviat és

comprimeix. A la solapa porta un escut

d’un club de futbol. Hom pensa que dintre

del forat cerca això que a casa o per la mi-

grada jubilació no pot trobar per cobrir

petits plaers: uns cigarrets, un refresc, un

cafè, uns caramels, o quelcom per menjar.

En el forat no hi ha trobat res. Gira cua i

al cap d’unes passes troba a terra una mo-

neda, de lluny no copso bé si és d'un o

dos euros. Va empenyent la moneda amb

el peu fins acostar-la a la cabina de telèfon.

Ho fa per poder repenjar-se amb una mà a

la cabina i poder ajupir-se, amb gran treball,

per recollir la moneda. S’aixeca i amb la

moneda a la mà se’n va cap a un captaire

que está pidolant junt a la paret del Banc

d’Espanya i li dóna la moneda. Puc pensar

que també ho hauria fet si hagués trobat

alguna moneda al foradet.

El cap se li ha posat dret, la cara abans

sense expressió se li il·lumina amb un lleu-

ger somriure de satisfacció.

M’havia equivocat. Aquest home senzill

busca quelcom per amor als altres, no pas

per ell, encara que es tracti, en aquest cas,

de tan escàs valor metàlic.

Per què jutjo de bell antuvi les aparences

sense esperar els fets?

A quins foradets he de burxar per tal de

trobar les coses que puguin fer feliços els

altres?

“Hola, vaig saber la mort de la seva tieta.

No vaig venir a l’enterrament, tenia hora al

metge; sabia que darrerament havia em-

pitjorat força”. Així saludava a un amic pel

carrer, l’endemà d'haver enterrat la seva

tieta. Em va explicar que, ja feia temps que

estava malalta, però que havia millorat.

Tenia 92 anys. I em deia aquest amic que

quan van començar a tenir fills, molts caps

de setmana la tieta pujava i s’estava amb

ells. “Ens va ajudar molt”, deia. La tieta era

soltera. I actualment feia uns quinze anys

que vivia amb ells.

D’aquesta breu conversa n’he extret

actituds que m’han semblat d’un gran va-

lor. La primera, deia, "el que ha representat

per als meus fills el testimoni de tenir la

La mort de la tietaGenís Piferrer

Genís Piferrer és exalcaldede Vilassar de Dalt

M'haviaequivocatÀngel Maculet

Àngel Maculet és enginyer tècnic

també crearà entre ells dos uns vincles que

els barons no tindrem mai.

La tendresa com a valor fonamental es

allò que fa sentir la protecció al nadó a

l’hora de prendre el pit; l’aliment que li dóna

la mare serà el que veritablement el farà

fort per créixer. L’expressió de tranquil·litat

que té un nen desprès de ser alletat en

perfecta comunió amb la mare és indes-

criptible pels que ho hem vist com a pares.

Aquesta perfecta comunió mare-fill es

dóna també en el món animal no sols en

els éssers humans. El sexe masculí (parlo

per mi) hauríem d'intentar incrementar

la tendresa, encara que també ho veiem

en pares a l’hora de donar un biberó,

banyant el nen o jugant amb ell, en qual-

sevol cas com la tendresa d’una mare

no hi ha res.

Aquesta és una vivència personal com a

pare de fa uns quants anys, i desprès d’allò

penso que el que mai tindrem és el que

més admirem. A mi sempre m’ha cridat

l’atenció com a valor fonamental la ten-

dresa amb què una mare agafa el nadó en

el moment de nàixer. Després del gran es-

forç de parir, veure la cara d’alegria de la

mare, la pell arrugada del nen o nena, allò

sí que és veritablement impressionant,

plens els dos de tot tipus d’impureses, que

en aquell moment no tenen cap importàn-

cia; si que val la pena destacar la mà del

nadó agafant el dit de la mare aferrant-se a

la vida, i la disponibilitat de la mare per

entregar-li la seva si fos necessari.

L’expressió d’agraïment de la mare al

metge que li dóna allò que és seu, que ha

portat al seu ventre, que ho ha guanyat, i

que a partir d’aquell moment i per tota la

vida estimarà més que ella mateixa, amb la

tendresa que només una mare sap donar

al seu fill o filla, i que els que som pares no

som capaços de transmetre.

Després vindrà allò que ens fa admirar

encara més la nostra parella, el fet d’alle-

tar el nouvingut, allò serà l’alimentació per-

què creixi, no només com aliment, sinó que

La tendresa d'una mareEduard Monllor

Eduard Mollor és responsable delCanal Teledeportes de TVE

"La comunió "La comunió "La comunió "La comunió "La comunió deldeldeldeldelnen amb la marenen amb la marenen amb la marenen amb la marenen amb la mareés indescriptibleés indescriptibleés indescriptibleés indescriptibleés indescriptiblepels pares"pels pares"pels pares"pels pares"pels pares"

tieta a casa, i, sobretot, aquests darrers

anys que poc es podia valdre per ella ma-

teixa". Aquest amic té diversos germans i

en algunes ocasions li comentàvem, "com

pots conviure amb els fills petits i la tieta

que es va fent gran?". I em responia que

"si ara hagués de tornar a repetir l’expe-

riència ho tornaria a fer".

M’ha semblat un testimoni molt positiu

en els nostres dies, el d’aquesta família. El

valor d’estimar, el valor de conviure, tenir

paciència i tornar a començar quan potser

ja no pots més... Estic convençut que ac-

tituds d’aquestes n’hi ha moltes, només

cal buscar-les.

Tecnologiesamigues

L'Àngel del Bon Consell

- Procura conèixer i reconèixer els teus

talents, i fes-los rendir tant com puguis.

-Accepta la gent tal com és. No mal-

gastis energies en aquells que no volen

esmenar-se: procura, però, que el teu

exemple els sigui tothora un punt de

referència lluminós.

- Viu el dia present. No viatgis al passat

cavalcant sentiments de culpa o de

rancor. No pensis tampoc en l’avenir amb

inquietud o temor.

- Viu amb amor i humor: tots dos són

igualment necessaris.

- En els obstacles, veges-hi un repte a

vèncer-los: dels fracassos procura des-

cobrir-ne la lliçó que cadascun d’ells por-

ta amagada dintre seu.

- Passi el que passi, no foragitis els

somnis del teu front ni les il·lusions del

teu cor.

- Estigues en harmonia amb tu mateix,

i deixa que la teva pau interior s’irradiï

cap als qui t’envolten en tot allò que

facis o que diguis.

- No t’espantis per les crítiques que

rebis ni t’envaneixis pels elogis que t’ar-

ribin.

- Sigues amable amb tothom, però la

teva amistat dóna-la només als qui se’n

facin mereixedors.

- Estima Déu, però no busquis la seva

presència més enllà dels núvols ans en

el cor i en l’amor al teu proïsme.

Martí Amagat

Hi ha moments en la vida que no saps

què fer ni per on tirar; hi ha moments

que t’aniria la mar de bé tenir algú a qui

demanar consell. En assabentar-me que

l’Àngel del Bon Consell passava uns

dies a casa nostra, em va faltar temps

per fer-m’hi trobadís, no tant perquè en

aquell moment necessités la seva ajuda

com per comprovar que si, quan fos

necessari, podria comptar amb ell. Ras i

curt, volia posar-lo a prova.

L’Àngel es va menjar la partida –és

viu com una centella-, però va fer el

desentès i em va donar un primer consell

que em va fer l’afecte d’un pinyac als

llavis: “El primer consell que et dono és

que no donis consells a ningú si no te’ls

demana: et pren per enemic. Fins i tot

quan te’ls demanin, vés amb compte,

pensa en la immensa majoria dels qui

demanen consell que no desitgen altra

cosa que una confirmació del que pensen

o del que ja tenen decidit fer”.

Els únics consells que la gent sol se-

guir, llevat de rares excepcions, són els

que costen diners, els dels metges i

advocats, i prou.

Una vegada vaig haver superat la

meva sorpresa inicial, li vaig demanar que

volgués considerar-me una de les excep-

cions i que em donés uns quants consells

que em servissin per a mi i que pogués

donar als qui, ni que fos de cent a celis,

poguessin demanar-me’n.

Es va fer pregar una mica, però va aca-

bar regalant-me’n una petita col·lecció

que no solament m’han estat profitosos

personalment, ans també han interessat

d’allò més els meus amics als quals he

tingut ocasió de fer-los-els arribar. Són

aquests:

per començarper començarper començarper començarper començar

Martí Amagat ésrector de la

parròquiad'Arenys de Mar8

valo

rs

des de l'altar

Val a dir que això de les noves tecnolo-

gies és un tema que a moltes persones

ens té força enganxades. Si més no, és

allò que cada vegada que t’assabentes

de l’existència d’una nova aplicació, tam-

bé et dóna per pensar quins nous usos

en podríem fer. Cada vegada més, i gai-

rebé sense adonar-nos, en aquestes tec-

nologies modifiquen els nostres hàbits

informatius o comunicatius. Anomeno

un parell d’exemples: recentment El País

anuncia-va un nou servei dissenyat pel

laboratori d’idees de Google; es tracta

de “Google Trends” ( www.google.com/

trends) una eina que permet saber quina

Marc de San Pedro

fullejant el diari

Marc de San Pedro és graduat social

"Procura conèixer i"Procura conèixer i"Procura conèixer i"Procura conèixer i"Procura conèixer ireconèixer reconèixer reconèixer reconèixer reconèixer els teusels teusels teusels teusels teustalents, talents, talents, talents, talents, i i i i i fes-lo rendirfes-lo rendirfes-lo rendirfes-lo rendirfes-lo rendirtan com puguis"tan com puguis"tan com puguis"tan com puguis"tan com puguis"

"Es va fer pregar una"Es va fer pregar una"Es va fer pregar una"Es va fer pregar una"Es va fer pregar unamica mica mica mica mica però va acabarperò va acabarperò va acabarperò va acabarperò va acabarregalant-me'n regalant-me'n regalant-me'n regalant-me'n regalant-me'n unaunaunaunaunapetita col·lecció"petita col·lecció"petita col·lecció"petita col·lecció"petita col·lecció"

"Cada vegada més"Cada vegada més"Cada vegada més"Cada vegada més"Cada vegada mésaquestes tecnologiesaquestes tecnologiesaquestes tecnologiesaquestes tecnologiesaquestes tecnologiesmodifiquen elsmodifiquen elsmodifiquen elsmodifiquen elsmodifiquen elsnostres hàbits"nostres hàbits"nostres hàbits"nostres hàbits"nostres hàbits"ha estat la freqüència d’ús a la xarxa de

qualsevol paraula; així per exemple si

introduïm “Barça” i “Catalunya” podem

veure gràficament si hi ha similituds en-

tre la popularitat d’un terme i la de l’altre;

si més no, n’observem les correlacions

que entre ells mantenen al llarg del temps.

Un altre exemple, ben diferent, és un

fet que hem viscut darrerament a Mataró:

va ser l’agradable experiència de com-

partir una videoconferència entre veïns

de la localitat de Sierra de Yeguas (Mála-

ga) i familiars seus residents des de fa

força anys a la nostra ciutat; seixanta

persones -trenta i trenta a cada banda-

separades per centenars de quilómetres

i unides per una tecnologia que cada ve-

gada ens és més propera i amiga; en aquest

cas la solució tecnològica venia facilitada

pel popular programa de veu per Internet

“Skype” ( www.skype.com), que ja permet

combinar so i imatge -o sigui, dur a terme

videoconferències- amb una qualitat més

que acceptable i ben a l’abast.

Fa tres anys em dedicava a la fabricació

d’aparences, la televisió: a donar llen-

guatge als que no en tenen. Però alguna

cosa, algun no-sé-què em va portar a

l’Àfrica. “Això és l’infern, no l’infern

metafòric ni l’infern literari!”, li vaig

confessar a l’Ignasi, l’amic jesuïta que em

va venir a veure després de tres setmanes

de viure en un poblat del Txad, Massa-

Kabà. Des del dia de l’arribada fins al

moment de marxar, una criatura no va parar

de plorar: “Paràsits. Però aquí no hi ha cap

medicament!”. Abans d’arribar havien

mort tres criatures. Durant la meva estada

allà n’hi havia una altra que s’anava

apagant, mirada perduda... es fonia. I es va

morir. I la seva família la va plorar amb fon-

da estima, amb amarga tristesa. Amb la

seva mort, havia d’aprendre a conviure amb

alguns dels sentiments que comporta

Àfrica: la impotència.

Mai no havia vist comprar un sol terròs

de sucre. El preu de cada terròs eren 2 francs

cèfars (mitja pesseta). Mai no havia vist

una trentena d’infants tirar-se al damunt

per començarper començarper començarper començarper començar9valors

Francesc Grané

L'àmbit de la impotènciaescala de valors

d’un plat amb tres llesques de pa sobrants

del meu àpat. Que propera, la mort, a

l’Àfrica! Que lluny, el món d’aparences, el

món d’accions simbòliques europees!

M’havia endut la càmera de vídeo. Per

carregar les bateries havia de fer 20 quilò-

metres a peu i demanar a l’Ignasi que en-

gegués el grup electrògen durant deu

hores. Molt a prop de la meva cabana, una

parella estava a punt de tenir el primer fill:

“Me’l deixareu gravar?” vaig preguntar-

los! “I tant que sí, per a nosaltres serà un

gran honor. Així veuràs que els africans,

quan naixem, som blancs!”.

Dissortadament, el dia del naixement

havíem sortit a passejar. En tornar, em van

avisar que el nen ja havia nascut. Vaig anar-

hi corrents. Em va rebre el pare: “Mira’l, és

preciós! Es dirà Francesc, com tu!”. Em

vaig quedar parat. Una criatura a l’Àfrica,

amb el meu nom. Vaig tornar a Barcelona i

em vaig incorporar a la feina. Un dia, a

TV3, vaig rebre una trucada de l'Àlex Cam-

pillo, un productor de la casa que em volia

veure. Vam quedar. “T’he portat aquesta

foto. És en Francesc. En Francesc Grané”.

“Què dius?”. “Sí, és en Francesc Grané, el

teu fillol, de l’Àfrica!”. “Es diu Grané,

també?”. “Sí, es diu Francesc Grané, com

tu!”. Em vaig sentir trasbalsat. Al cap de

tres mesos em va trucar la seva parella:

“L’Àlex ha mort. T’ho havia de dir. En tor-

nar del Txad, l’Àlex em va parlar molt de tu

i del teu fillol. Va venir de l’Àfrica amb un

virus i en tres dies ha mort”.

Mai no he tornat a veure en Francesc

Grané, l’africà. Sé que no és una aparença.

Però entre el món de les aparences sense

substància, a casa nostra, i la vida d’en

Francesc a l’Àfrica, hi ha un espai de rea-

litat que demana encara quin significat té

tot això. L’àmbit de la impotència requereix

ser treballat per a descobrir-hi algun sentit.

Qui sap si hauré de tornar a l’Àfrica, a

conèixer qui és aquest ésser amb qui com-

parteixo un nom i un cognom i que va sorgir

quan jo volia respostes a un no-sé-què.

Francesc Granéés filòsof i periodista

adequada per a la pregària, amb una estora

al terra, i que ell sempre acabava amb les

cames i els genolls adolorits. En arribar a

Barcelona, en Pau va explicar a la seva mare

les converses que havia tingut amb el seu

amic musulmà i li va proposar tenir a casa

un espai de pregària. De la conversa ínti-

ma d’aquells amics va sorgir-ne un inter-

canvi d’experiències de sentit: en Yunnes

va aprendre una nova pregària i en Pau va

aprendre a valorar un espai propi per a pre-

gar. Sembla senzill, oi?

Tant de bo els adults fóssim capaços

d’emmirallar-nos més sovint en les actituds

dels infants: en l’obertura i netedat de cor,

en la simplicitat de les seves converses,

saber-nos mirar la vida sense prejudicis,

amb l’espontaneïtat desacomplexada que

brolla del sentit més profund.

Diàleg interreligiósMaria del Mar Galceran

Maria del Mar Galceranés membre de Senderi

la porta oberta

A principis de maig, els nens i nenes de

l’Escola Pública A.G. van marxar tres dies

de colònies. Dies de convivència intensa,

de joc, de natura, d’amistat... i també, per

què no, dies per compartir les vivències de

sentit més íntim per a cadascú. La primera

nit, en Pau, de 10 anys, va decidir anar a

dormir una mica més aviat que els seus

companys perquè ja no podia més amb la

seva ànima i va anar a buscar el seu amic

de llitera, en Yunnes, un nen musulmà

arribat a l’escola a mig curs. Abans de

tancar els ulls, en aquells moments de quie-

tud i confort al llit, van iniciar una petita

conversa sobre qüestions íntimes.

Aquesta vegada però, la conversa va

prendre un terreny poc habitual: "Yunnes,

vols resar amb mi l’Àngel de la Guarda? Jo

el reso cada nit abans d’anar a dormir." "Sí,

però me l’has d’ensenyar perquè jo no el

sé", va dir l'altre. En Pau i en Yunnes van

iniciar així una conversa sobre els seus

àngels de la guarda, aquelles persones

estimades, avis, pares... que potser ja ens

han deixat però que des del cel vetllen per

nosaltres, i van acabar resant junts l’antiga

oració. La nit següent en Yunnes, per a

sorpresa del seu amic, ja havia memoritzat

la pregària i la va recitar sense ajut.

El nen musulmà va explicar al seu amic

que ell també resava cada dia a casa seva,

però que ho feia en una saleta que tenien

fotografiada poltrona.

Davant del dubte moral que això em suscita, segurament no

aniré a votar. Això sí, esmerçaré els vint minuts esmentats en

fer una acció bona i generosa per Catalunya, que alhora ho

serà per Espanya, Europa i el món. En l’ampli llistat de coses

que podria fer hi ha trucar algun amic que tingui problemes i

consolar-lo, recollir papers llançats indiscriminadament a la

via pública, donar almoina a algun necessitat o per què no,

dins el súmmum de l’egoisme, dedicar aquesta estona a menjar-

me una saborosa paella amb la meva família, gaudint del valor

inestimable i la felicitat que suposen estar a gust amb un mateix

i els propis, en una societat que es capfica en vendre’ns

l’egoisme d’uns pocs com la salvació de tots.

10va

lors

L’espectacle patètic que vénen fent els representants de la

classe política catalana ha pres, hores d’ara, dimensions

considerables. Uns perquè només són capaços “d’anar junts

a la presó o al cementiri”, com apunta la dita popular, i pel que

es veu no tenen capacitat ni per administrar la comunitat de

propietaris d’un bloc de pisos. Els altres perquè actuen com

aus rapinyaires i ens recorden aquells nobles de la pel·lícula

Braveheart, venent-se el país per aconseguir un tros més de

terra, mentre volen fer-nos creure que salven la pàtria; i més a

la dreta encara, els que per negar, ho neguen tot, fins allò més

elemental i obvi.

Després de veure cada dia, per la televisió, les exhibicions

patètiques d’una classe dirigent mancada de lideratge i

d’incapacitat per tirar endavant aquest vaixell que en diem

nació (i que ho és, per molt que alguns es capfiquin en fer-nos

creure que no), un es qüestiona si val la pena perdre vint

minuts per anar a votar al Referèndum (i jo tinc l’avantatges

que el col·legi electoral és al costat de casa)... perquè surti el

resultat que surti, ho venguin com ho venguin, el que neces-

sitem és persones amb valors i ideals i no un seguit de perso-

natges que solament volen asseure's a l’amable, ben pagada i

Una bona acció per CatalunyaAlbert Calls

penso, doncs no existeixo

"Esmerçaré els vint minuts"Esmerçaré els vint minuts"Esmerçaré els vint minuts"Esmerçaré els vint minuts"Esmerçaré els vint minutsesmentats esmentats esmentats esmentats esmentats en fer una acció bonaen fer una acció bonaen fer una acció bonaen fer una acció bonaen fer una acció bonai generosa per Catalunya, i generosa per Catalunya, i generosa per Catalunya, i generosa per Catalunya, i generosa per Catalunya, perperperperperEspanya, Europa i el món"Espanya, Europa i el món"Espanya, Europa i el món"Espanya, Europa i el món"Espanya, Europa i el món"

per començarper començarper començarper començarper començar

Albert Calls és escriptor

"Amb aquests gestos"Amb aquests gestos"Amb aquests gestos"Amb aquests gestos"Amb aquests gestosens anirem coneixentens anirem coneixentens anirem coneixentens anirem coneixentens anirem coneixenti la coneixença crearài la coneixença crearài la coneixença crearài la coneixença crearài la coneixença crearàponts de diàleg"ponts de diàleg"ponts de diàleg"ponts de diàleg"ponts de diàleg"

Islàmic de Catalunya i membres de l’As-

sociació Al Ouadha en un restaurant de

la ciutat i ja a la nit també vàrem partici-

par en un sopar amb l’Associació An-

nour de Cerdanyola. Una jornada frater-

nal i que cal anar mantenint. És amb a-

quests gestos que ens anirem coneixent

i la coneixença farà que anem trobant

ponts de diàleg.

Jornada de portes obertes

sempre ciutadans de Mataró. Ens costa

molt integrar-nos-hi i més si vosaltres

no ens hi ajudeu. Sols, no ho podrem fer

mai o ho farem molt a poc a poc”. Per la

seva part, l’imam ens va llegir un text

explicant-nos que l'Islam és una religió

de pau i de concòrdia i que rebutja el

terrorisme. Ens van passar un vídeo so-

bre els principis bàsics de la religió mu-

sulmana i quan vàrem demanar algunes

precisions, en les va contestar en

perfecte català una jove dona marroquina

sense gaires disquisicions teòriques

sinó amb la naturalitat, alegria i senzillés

de persona que viu ben integrada amb la

seva religió.

Al migdia representants de l’Ajunta-

ment i de Justícia i Pau van compartir un

dinar amb els representants del Consell

El passat dia 20 de maig les mesquites

musulmanes varen fer una jornada de

portes obertes, amb la intenció que la

gent hi anés i veiés què és una mesquita,

què s’hi fa i com s’hi prega. La veritat és

que poca gent no musulmana s’acostà a

les mesquites de Rocafonda i Cerda-

nyola. Els representants de l’Ajuntament

amb l’alcalde al davant, representants

d’algun sindicat i d’alguna associació

de veïns i un grup de delegats de Justícia

i Pau. Massa pocs per una ciutat de més

116.000 habitants. Hi faltaven represen-

tants d’entitats, de parròquies i comuni-

tats, persones del barri.

En Drish Ahmadi, de Rocafonda, ens

deia de la seva voluntat d’integració a la

societat mataronina: “Nosaltres i sobre

tot els nostres fills, som i serem ja per

Xavier Manté

contraVALORS

Xavier Mantéés enginyer

i membre de Justícia iPau del Maresme

El Mediterrani, tan ple deEl Mediterrani, tan ple deEl Mediterrani, tan ple deEl Mediterrani, tan ple deEl Mediterrani, tan ple deconflictes entre la riba nord i laconflictes entre la riba nord i laconflictes entre la riba nord i laconflictes entre la riba nord i laconflictes entre la riba nord i lariba sud i escenari actualmentriba sud i escenari actualmentriba sud i escenari actualmentriba sud i escenari actualmentriba sud i escenari actualmentdel drama de la immigració, hadel drama de la immigració, hadel drama de la immigració, hadel drama de la immigració, hadel drama de la immigració, haestat històricament terraestat històricament terraestat històricament terraestat històricament terraestat històricament terrad'intercanvis culturals. Quinsd'intercanvis culturals. Quinsd'intercanvis culturals. Quinsd'intercanvis culturals. Quinsd'intercanvis culturals. Quinsvalors encara perviuenvalors encara perviuenvalors encara perviuenvalors encara perviuenvalors encara perviuend'aquestra història comuna?d'aquestra història comuna?d'aquestra història comuna?d'aquestra història comuna?d'aquestra història comuna?Què podem aprendre els unsQuè podem aprendre els unsQuè podem aprendre els unsQuè podem aprendre els unsQuè podem aprendre els unsdels altres?dels altres?dels altres?dels altres?dels altres?

El Mediterrani, tan ple deEl Mediterrani, tan ple deEl Mediterrani, tan ple deEl Mediterrani, tan ple deEl Mediterrani, tan ple deconflictes entre la riba nord i laconflictes entre la riba nord i laconflictes entre la riba nord i laconflictes entre la riba nord i laconflictes entre la riba nord i lariba sud i escenari actualmentriba sud i escenari actualmentriba sud i escenari actualmentriba sud i escenari actualmentriba sud i escenari actualmentdel drama de la immigració, hadel drama de la immigració, hadel drama de la immigració, hadel drama de la immigració, hadel drama de la immigració, haestat històricament terraestat històricament terraestat històricament terraestat històricament terraestat històricament terrad'intercanvis culturals. Quinsd'intercanvis culturals. Quinsd'intercanvis culturals. Quinsd'intercanvis culturals. Quinsd'intercanvis culturals. Quinsvalors encara perviuenvalors encara perviuenvalors encara perviuenvalors encara perviuenvalors encara perviuend'aquestra història comuna?d'aquestra història comuna?d'aquestra història comuna?d'aquestra història comuna?d'aquestra història comuna?Què podem aprendre els unsQuè podem aprendre els unsQuè podem aprendre els unsQuè podem aprendre els unsQuè podem aprendre els unsdels altres?dels altres?dels altres?dels altres?dels altres?

El mediterrani:El mediterrani:El mediterrani:El mediterrani:El mediterrani:mar compartitmar compartitmar compartitmar compartitmar compartit 1

1valors

MARIA COLL

12va

lors

ENTREVISTA | el Mediterrani: un mar compartit

les

fras

esle

s fr

ases

les

fras

esle

s fr

ases

les

fras

es

"Els valors "Els valors "Els valors "Els valors "Els valors d'oberturad'oberturad'oberturad'oberturad'oberturai barrejai barrejai barrejai barrejai barreja constitueixen constitueixen constitueixen constitueixen constitueixenla universalitatla universalitatla universalitatla universalitatla universalitatdel Mediterrani"del Mediterrani"del Mediterrani"del Mediterrani"del Mediterrani"

element és molt important, perquè la diferència ens obliga, als

qui vivim al nord, a ajudar les comunitats del sud a seguir els

camins de la democràcia i l’emancipació política contra els

poders autoritaris que han confiscat l’espai social.

I el tercer valor compartit?

La tradició mediterrània està basada en la circulació, l’in-

tercanvi... és una tradició de barreja, obertura i trobada entre

diferents cultures. Les dues ribes de la Mediterrània tenen en

comú aquest mateix model. No podem analitzar la història del

Mediterrani sense tenir en compte l’altra banda del mar. Avui,

la història dels països del sud no és comprensible sense la

història dels països del nord. I passa el mateix amb la història

del nord. Els valors de l’intercanvi constitueixen el veritable

concepte d’universalitat entre les dues bandes del mar. Com-

partim un sentiment comú d’universalitat que engloba el res-

pecte a l’individu, a la comunitat i a la llibertat. Cada cultura

accepta aquests valors des de la seva pròpia especificitat i

història però el camí per assolir-los és compartit.

l Mediterrani ha estat un àmbit geogràfic

tradicionalment dividit, entre est i oest, i sobretot,

entre nord i sud. Malgrat les diferències, els

pobles de la Mediterrània compartim valors

comuns?

Sí, evidentment. Els estats del Mediterrani compartim tres

valors. El primer valor importantíssim que compartim és la

tolerància. Tradicionalment, el món musulmà i, generalment

l’africà, tenen com a valor constitutiu la tolerància, creuen en

aquest valor com un aspecte fondamental per la construcció

de les relacions humanes. No podem jutjar aquests països a

partir de l’auge d’uns integrismes que no tenen res a veure

amb els teixits profunds d’aquestes societats. Igualment, en

els països del nord del Mediterrani també hi ha una tradició

secular laica importantíssima de tolerància. Aquestes dues

tradicions les podríem unir perquè es poguessin desenvolupar

mútuament.

En segon lloc...

A les dues ribes de la Mediterrània hi ha fortes demandes de

drets a favor de la igualtat i la dignitat humana. En aquest cas,

les reivindicacions són més importants al sud ja que al nord

aquestes demandes les hem aconseguides abans. Aquest

"Els mediterranis"Els mediterranis"Els mediterranis"Els mediterranis"Els mediterraniscompartim elscompartim elscompartim elscompartim elscompartim els

valors de tolerànciavalors de tolerànciavalors de tolerànciavalors de tolerànciavalors de tolerànciai intercanvi"i intercanvi"i intercanvi"i intercanvi"i intercanvi"

PER MARIA COLL

EEEEE

SAMI NAÏR, SOCIÒLEG I FILÒSOF FRANCÈS

el Mediterrani: un mar compartit | ENTREVISTA13valors

Filòsof, sociòleg ieurodiputat francès,professor de CiènciesPolítiques de laUniversitat de París VIIIi de la Universitat CarlesIII de Getafe (Madrid).Va dirigir entre els anyssetanta i vuitanta, alcostat de Simone deBeauvoir, la revista Les

temps modernes. Va sernomenat pel primerministre francès, LionelJospin, delegatinterministerial pelCodesenvolupament iles MigracionsInternacionals. Diversosdels seus llibres hanestat traduïts alcastellà: Mediterráneo

hoy. Entre el diálogo y

el rechazo; En el nombre

de Dios, Las heridas

abiertas, El peaje de la

vida, La immigración

explicada a mi hija, ambla colaboració de JuanGoytisolo, Una historia

que no acaba i El

imperio frente a la

diversidad del mundo.

perfilperfilperfilperfilperfilJ. S.

Què podem aprendre els veïns de la riba nord dels veïns de

la riba sud?

Moltes coses. Dels països del sud en podem aprendre un

nou sentiment de subjectivitat i espiritualitat. Ells tenen un

important sentiment de comunitat. La comunitat és per a ells

un element fonamental, el l’ésser humà sempre s’ha de

desenvolupar dins aquest marc grupal.

I ells, què poden aprendre de nosaltres?

Ells poden veure com el concepte de sagrat pot canviar i

evolucionar amb la història humana. Ells han d’acceptar que

les coses sagrades no són només el respecte dogmàtic d’una

concepció particular de la vida en comú. El sagrat és un

element històric. Així, la cosa més gran que poden aprendre

Sami Naïr durantl'entrevista fetaa Mataró, on vaprotagonitzar Lanit de lasol idar itat.

els països del sud dels del nord és com relativitzar el terme

sagrat. La nostra concepció del sagrat, separat de la vida

quotidiana, afavoreix la llibertat.

Vostè, ara fa uns anys, va publicar un llibre titulat Medite-

rráneo, hoy. Entre el diálogo y el rechazo. Actualment en

quin punt estem, dialoguem o ens rebutgem?

La situació, aquests darrers 25 anys, ha empitjorat molt.

Especialment, després de la Conferència de Barcelona, els

darrers 10 anys, la situació ha anat de mal en pitjor de forma

molt profunda. Avui vivim una greu fractura entre nord i sud,

grans desigualtats econòmiques, financeres, comercials i

humanes. Tinc una visió de la situació bastant més passimista

que la que tenia els anys vuitanta. Mai hauria pensat que un

dia ens trobaríem en aquesta situació. Tot sembla bloquejat: la

"Al su "Al su "Al su "Al su "Al suddddd exportem exportem exportem exportem exportemel el el el el 70% dels nostres70% dels nostres70% dels nostres70% dels nostres70% dels nostresproductesproductesproductesproductesproductes; ; ; ; ; eeeeells noméslls noméslls noméslls noméslls nomésun 4,9% al nord"un 4,9% al nord"un 4,9% al nord"un 4,9% al nord"un 4,9% al nord"

14valo

rsENTREVISTA | el Mediterrani: un mar compartit

"Dels països del sud "Dels països del sud "Dels països del sud "Dels països del sud "Dels països del suden podem aprendreen podem aprendreen podem aprendreen podem aprendreen podem aprendre un un un un unnou sentiment nou sentiment nou sentiment nou sentiment nou sentiment dededededesubjectivitat"subjectivitat"subjectivitat"subjectivitat"subjectivitat"

situació a l’Orient Mitjà és una catàstrofe, Israel demostra que

no vol la pau, han construït un mur per demostrar que ells no

volen barrejar-se amb els palestins i volen dominar la regió; en

al sud del Mediterrani la democràcia està rebent cops molt

durs, a Egipte, Síria, Algèria, Marroc... La situació ha empitjorat

de forma terrible, precisament perquè, en primer lloc, no hem

fet suficient esforç per desenvolupar una aliança econòmica i

igualitària i, en segon lloc, perquè els darrers anys hem

participat en unes aventures colonials dramàtiques, com va

ser la primera Guerra del Golf dels anys noranta, o la invasió

totalitària dels Estats Units, d’Anglaterra i dels seus socis

europeus a Iraq. Han destrossat el país i han generat una

guerra civil amb desenes i desenes de morts, tot plegat, només

per dominar la regió i, sobretot, per apoderar-se del petroli i

desestabilitzar el conjunt àrab. Això tindrà els propers anys

conseqüències molt dramàtiques. Ara, per exemple, a Israel ja

no es parla de pau. I Iraq, gràcies als Estats Units, ha quedat

completament destrossat de forma vergonyosa, amb mentides

i contra el dret internacional, mitjançant una concepció

salvatge de la política. Els països musulmans tenen molt clares

les actuacions d’occident en els seus països i no les oblidaran.

I, mentrestant, la Unió Europea...

Ha girat l’esquena al sud. A partir de la reorientació en la

construcció de la unificació europea, entre finals dels anys

setanta i vuitanta, en comptes d’atendre les demandes dels

països del sud, tots els estats europeus van concentrar-se en

el desenvolupament intern de la Unió Europea, oblidant les

seves obligacions vers els països dels sud. Per exemple,

França, que tenia una política molt forta d’ajuda econòmica,

financera i flexible en els fluxos migratoris al Magrib, va haver

de canviar la seva orientació exterior perquè havia d’invertir

més esforços en la relació franco-alemanya i a la Unió Euro-

pea. A més, totes les ajudes que es podien consagrar als països

subdesenvolupats de la Mediterrània sud van ser atorgades a

nous països europeus, per exemple, Espanya o Portugal. Abans

que aquests països econòmicament més febles entressin a la

Unió Europea, els països del sud, com el Marroc, tenien un

teixit econòmic pobre però equilibrat. Abans de 1986, els

camperols podien treballar la terra i vendre els seus productes

a Europa, però després ja no, la qual cosa va provocar greus

crisis econòmiques. El rei del Marroc, Hassan II, deia als

governants europeus: “Si no voleu els meus tomàquets, tindreu

els meus camperols”. I així ha estat! Actualment, nosaltres

exportem el 70% dels nostres productes al sud, mentre que

ells només venen el 4,9% dels seus productes al nord, entre

els quals hi ha el petroli. L’obertura i la construcció d’una

zona de lliure canvi només ens ha beneficiat a nosaltres.

Vostè, ara fa un temps, afirmava que el món s’encaminava

cap a un xoc de civilitzacions, tal com també pronosticava

Samuel Huntington. Ara que exposa una visió encara més

pessimista, creu que ja estem immersos en aquest xoc?

No hi ha xoc de civilitzacions, però sí diferències culturals.

Estem vivint un intent per part de les potències més poderoses

del món, especialment d’Estats Units, i dels seus ideòlegs

d’imposar un model de vida, un model de visió i un model de

dominació que provoca una guerra cultural. Han creat una

guerra cultural contra tot allò que no s’integra en una civilitza-

ció basada en el mercat, en l’enriquiment, l’explotació i la

submissió a la submissió i la ideologia nord-americana.

En quins aspectes podríem trobar punts de contacte entre

el nord i el sud del Mediterrani?

La trobada entre les dues ribes de la Mediterrània es pot

produir des de diferents aspectes. En primer lloc, hauríem de

concebre la immigració com un factor de cooperació i no

solament com un vector econòmic que ens coacciona i que

hem de sofrir. En segon lloc, caldria potenciar el desenvolupa-

ment de les relacions entre les col·lectivitats territorials, allò

que a França anomenem, la cooperació descentralitzada, és a

dir, aquella que no necessita del suport de l’estat central.

el Mediterrani: un mar compartit | ENTREVISTA15valo

rsJ. S.

"""""Hauríem deHauríem deHauríem deHauríem deHauríem deconcebreconcebreconcebreconcebreconcebre la immigració la immigració la immigració la immigració la immigraciócom un factorcom un factorcom un factorcom un factorcom un factor de de de de decooperació"cooperació"cooperació"cooperació"cooperació"

Aquest sistema és molt enriquidor i comporta una concepció

nova de la democràcia, una democràcia concreta i pràctica

que actualment encara és inexistent entre els estats i les grans

estructures polítiques. I, finalment, cal potenciar i recolzar els

projectes de desenvolupament que sorgeixen dels propis

països subdesenvolupats, com la construcció d’escoles, hos-

pitals... Cal recolzar els projectes de creació de serveis i infras-

tructures per estabilitzar les poblacions d’aquests països per-

què, al final els seus ciutadans no hagin d’emigrar. Això està

relacionat amb una concepció diferent de la lliure circulació

fronterera. No crec amb l’obertura total de les fronteres perquè

sé que la situació és molt difícil, però sí en la flexibilització de

la política de concessió de visats perquè la gent pugui venir

treballar uns mesos o uns anys i després tornar al seu país.

Cal crear una relació dinàmica, en lloc de construir murs que,

com ja hem pogut comprovar a la frontera de Ceuta i Melilla,

resulten inservibles i inútils.

Creu en projectes polítics nascut de governs com és el cas

de l’Aliança de Civilitzacions de José Luís Rodríguez Zapa-

tero?

L’Aliança de Civilitzacions és un projecte estratègic que

consisteix en respectar l’altre i fer de la diferència un element

clau en les relacions d’igualtat, mentre que els Estats Units fan

de la diferència un element de guerra i volen dominar-ho tot.

Quan el govern espanyol va proposar, segons la meva opinió,

de forma molt positiva, aquest concepte de diàleg de civilit-

zacions precisament per oposar-se a aquells que veuen les di-

ferències com un element de guerra, em va sembla una bona

idea. Ara bé, evidentment, a partir d’aquest moment cal donar

"Creuen que "Creuen que "Creuen que "Creuen que "Creuen que elselselselselsimmigrantsimmigrantsimmigrantsimmigrantsimmigrants oblidaran oblidaran oblidaran oblidaran oblidaranel tractament rebut?el tractament rebut?el tractament rebut?el tractament rebut?el tractament rebut?No ho faran"No ho faran"No ho faran"No ho faran"No ho faran"

ENTREVISTA | el Mediterrani: un mar compartit16valo

rs

"La gent "La gent "La gent "La gent "La gent està enestà enestà enestà enestà encontra de la immigraciócontra de la immigraciócontra de la immigraciócontra de la immigraciócontra de la immigracióperquè no rep perquè no rep perquè no rep perquè no rep perquè no rep cap tipuscap tipuscap tipuscap tipuscap tipusd'explicació"d'explicació"d'explicació"d'explicació"d'explicació"

un contingut a aquest projecte, saber exactament que volem

fer i fins a quin punt es pot convertir en real aquest diàleg de

civilitzacions i de cultures. Per aquest motiu hem de reunir

tots els actors i convertir les relacions internacionals, avui

basades exclusivament en la força, en relacions basades en el

diàleg, especialment amb aquells que no comparteixen la nostra

cultura, ni la nostra forma de vida, ni la nostra visió de la vida

política.

Quins obstacles hem de superar per aconseguir la pau al

Mediterrani?

Hem de solucionar tres problemes fonamentals: la situació a

l’Orient Mitjà, les conseqüències desastroses de la invasor

nord-americana a l’Iraq i el desenvolupament del Magrib, tant

si ho fa de forma autònoma o integrant-se en un marc més

ampli. I tot això tenint en compte que la Unió Europea no té

una perspectiva d‘integració, cap oferta solidària per ajudar

aquests països a estabilitzar-se i assolir la integració no

conflictiva de les dues ribes. Però a part d’aquests tres ele-

ments no podem oblidar un altre factor, l’Àfrica Subsaha-

riana,actualment és d’aquesta regió d’on provenen la majoria

d’immigrants. Cada cop més, els països del Magrib són llocs

de pas de la immigració que arriba a Europa.

Precisament, avui dia el nostre principal contacte amb els

països del sud del Mediterrani és a través des de la immigració.

En general, creu que és correcte la política immigratòria

que s’aplica a Espanya?

Generalment, a la majoria de països s’apliquen polítiques

migratòries a molt curt termini, quan la immigració és un

assumpte de termins molt llargs perquè els musulmans es

quedaran aquí, es convertiran en una part importantíssima de

la societat i, d’aquí cinc, deu o quinze anys, tindran poder

polític, econòmic, cultural i humà. Els seus fills es convertiran

en ciutadans espanyols i catalans. Creuen que els immigrants

o els seus fills oblidaran el tractament rebut? No ho oblidaran.

Aleshores, tots els països notaran els mateixos efectes que

vam sentir i que sentim a Europa amb els jueus, els quals van

ser expulsats, marginats i oprimits fins que es van unir i es

van constituir com a força.

Per tant, com s’hauria d’actuar?

Si volem integrar els musulmans hem d’explicar a la gran

majoria de la població què vol dir el concepte igualtat de dret.

Allò que no podem fer és intentar amagar la immigració, per

exemple, portant les mesquites fora dels nuclis urbans. Els

governs creuen que la societat i l’opinió pública estan en

contra de la immigració, però la gent hi està en contra perquè

no rep cap tipus d’explicació. Sempre es presenta els immigrants

a través d’un discurs d’exclusió. La paraula immigració general-

ment s’associa a droga, clandestinitat, terrorisme, delinqüèn-

cia, invasió, marea... Primer hem elaborat un discurs d’exclusió

i després no dubtem en afirmar: “No podem fer res perquè la

gent exclou”. Això ja va passar a França... primer vam crear el

discurs d’exclusió i després se’n va beneficiar l'extrema dreta

de Le Penn.

Un cop informats els receptors, als nou vinguts què els

diem?

Si volem integrar aquesta gent ho hem de fer dins el marc de

la nostra societat, òbviament tenint en compte que ells també

han de respectar els nostres propis senyals identitaris. Aquest

és el tipus de treball que s’ha de fer amb els immigrants, explicar-

los els drets i deures d’Europa. Per exemple cal explicar-los

que aquí no es pot fer propaganda ideològica des d’una

mesquita, que aquí la igualtat entre homes i dones és un element

clau... Sempre cal posar sobre la taula les regles del joc. Si ells

no les accepten tenim un altre tipus de problema, però si les

acceptem, nosaltres després no podem jugar al joc de la

convivència amb elements racistes amagats i des de la

hipocresia, ja que en aquest cas, tot acaba tenint un gran

efecte boomerang. D’aquesta situació només se n'aprofiten

els extrems: per una banda, els integristes radicals i, per l’altra,

l’extrema dreta.

17valo

rsel Mediterrani: un mar compartit | OPINIÓ

" " " " "Els països receptorsEls països receptorsEls països receptorsEls països receptorsEls països receptorsveuen reflectit en elveuen reflectit en elveuen reflectit en elveuen reflectit en elveuen reflectit en elturisme turisme turisme turisme turisme el que succeeixel que succeeixel que succeeixel que succeeixel que succeeixfora de les fronteresfora de les fronteresfora de les fronteresfora de les fronteresfora de les fronteres"""""

cultures del turista i el nadiu del país, de tal manera que ambdós

descobreixen un referent on emmirallar-se .

En conseqüencia, cal afavorir un marc de relacions entre

països per tal de potenciar un turisme sòlid dins de la Mar

Mediterrània, on poder vendre el mar Mediterrani com un destí

turístic preferent davant d’altres destins del món. En aquest

sentit, establint aliances entre els destins madurs i els nous

destins s’augmenta el potencial turístic amb una gran oferta

turística molt variada i consolidada.

Avui en dia estan sorgint nous productes turístics que be-

neficien les relacions de les dues ribes de la Mediterrània, com

ara les noves rutes turístiques on escenifiquen el misteri del

Codi Da Vinci, seguint els mateixos passos que els prota-

gonistes o com els creuers pel Mediterrani, que enllacen rutes

per Itàlia, Tunísia, Espanya i Xipre. D’aquesta manera, en un

mateix viatge es poden visitar diferents països , encara que

puguin ser competència, per exemple en turisme de sol i platja,

on aprofiten la gran oferta del Mediterrani.

Com a conclusió, una economia basada en el turisme no

estarà ben gestionada si abans no analitzem l’entorn en el

qual es desenvolupa el turisme d’un país, coneixent la nostra

oferta, quina és la nostra demanda, quins són els nostres

veritables competidors i realitzant aliances o col·laboracions

amb altres països, per tal d’establir sinergies que facin front a

un sector econòmic tan variable com és el turisme.

es de fa molts anys se sap que el turisme és la

principal font econòmica d’Espanya i de molts

altres països; destins madurs com França o

Itàlia han esdevingut espais clàssics pel turis-

ta que vol escollir una localització per a les seves

vacances. Però, quin lloc ocupen els nous destins turístics

del Mediterrani i quina relació mantenim amb ells pel que fa al

turisme?

Segons un estudi del Consell de Ministres del 2005, Europa

es manté com a primer receptor de turistes i continuarà rebent-

ne un major nombre en el futur, (717 milions l’any 2020). També

destaca l’augment de la competència internacional i que en

els últims quatre anys hi ha hagut una disminució del nombre

de turistes internacionals que visiten els mercats madurs, i

això ve donat per l’augment notable de turistes que visiten

nous destins turístics del Mediterrani com Turquia, Egipte,

Croàcia, el Marroc i Tunísia.

Per posar només un exemple del seu gran creixement, Turquia

a l’any 2000 rebia 9,6 milions de turistes internacionals i ara

rep uns 17,5 milions, fet que significa un 82,3 % de creixement

acumulat en aquests anys.

Aleshores, una deducció directa ens portaria a considerar

aquests països la nova competència pels destins. No obs-

tant, cal analitzar aquest fet des d’un altre punt de vista.

El turisme no només s’ha d’entendre com l’afició a viatjar

pel gust de conèixer un país sinó que el turisme és molt més, i

en el cas del Mediterrani, en el nostre cas, ens aporta un con-

junt de beneficis que a primera vista no són palpables. Gràcies

a aquesta gran activitat, podem conèixer altres països amb

diferents costums, cultures i vivències. Així mateix, els

habitants dels països receptors veuen reflectit en el turisme

allò que succeeix fora de les seves fronteres, els ajuda a desen-

volupar-se econòmicament gràcies als ingressos procedents

d’aquesta activitat i, a la vegada, els aporta un desenvo-

lupament social. És a dir, es produeix un feedback entre les

Noves destinacions turístiquesPatrícia Díez

DDDDD "Avui estan sorgint "Avui estan sorgint "Avui estan sorgint "Avui estan sorgint "Avui estan sorgintnous productes turísticsnous productes turísticsnous productes turísticsnous productes turísticsnous productes turísticsque beneficien les duesque beneficien les duesque beneficien les duesque beneficien les duesque beneficien les duesribes del Mediterrani"ribes del Mediterrani"ribes del Mediterrani"ribes del Mediterrani"ribes del Mediterrani"

Patricia Díaz SanguinoInvestigadora del Centre de

Recerca Turística delMaresme

"L'arrencada "L'arrencada "L'arrencada "L'arrencada "L'arrencadaterminològica arriba terminològica arriba terminològica arriba terminològica arriba terminològica arriba ambambambambambl'expansió hel·lenístical'expansió hel·lenístical'expansió hel·lenístical'expansió hel·lenístical'expansió hel·lenísticaque difón el grec"que difón el grec"que difón el grec"que difón el grec"que difón el grec"

REPORTATGE | el Mediterrani: un mar compartit18valo

rs

La llenguaLa llenguaLa llenguaLa llenguaLa llenguaUna acció tan simple com anar a

comprar al mercat ens permet

entendre fins a quin punt les cultures

del Mediterrani s'han unit al llarg de la

història comuna que han compartit.

iu una vella llegenda que en un fred hivern de

temps antics les paraules de comerciants i

transeünts de Calaf van quedar glaçades. En

acabar l’hivern, el gel va desfer-se i les veus

atrapades van atapeir caòticament el mercat. Aquest paradig-

ma plasma la funcionalitat històrica de les places com a punt

de reunió i diàleg social, escenari d’intercanvi d’idees i

pensament, bressol inequívoc de moltes paraules que

construeixen la cosmologia que cada llengua porta implícita.

La llengua catalana no n’és una excepció, i les diverses onades

migratòries han anat omplint, al llarg de mil·lennis, una cistella

de colors i orígens tant diferents com la provinença de les nostres

arrels. L’exemple del cabàs és tan sols la punta d’un gegantí

iceberg que s’estén a tots els àmbits de domini lingüístic. En

efecte, si excloguéssim del català totes aquelles paraules que

etimològicament tenen relació amb altres llengües ens trobaríem

amb un idioma incapaç de garantir qualsevol intent de

comunicació. La majoria de termes que emprem avui han seguit

un llarg procés d’integració fins al punt que molts d’ells formen

part indispensable de la tradició culinària d’aquest país.

Els primers testimonis arriben de la mà dels assentaments

indoeuropeus, un poble que a partir del segle XIII aC va efec-

tuar diverses migracions cap al Danubi, els Balcans, la vall del

Rin, l’altiplà de l’Iran, el nord de la península indostànica i, a

partir del segle XI aC vers el nord d’Alemanya, les illes

Britàniques, França, la Península Ibèrica i Itàlia. Moltes llengües

europees i asiàtiques antigues i les seves derivacions modernes

provenen d’èpoques més tardanes, però segueixen compartint

una gran semblança fonètica, morfològica i lèxica entre si.

Tanmateix, l’arrencada terminològica arriba amb la gran expansió

hel·lenística que va portar la difusió del grec per tot el Mediterrani,

des dels límits de l’Atlàntic a l’Afganistan. Paraules com “dàtil”

(dáktylos), “castanya” (kástanon), “meló” (melopépon), “oli-

va” (elaíwa), “anxova” (aphýe), “plàtan” (plátanos), “cirera”

(kerásion), “ametlla” (amygdala), “pistatxo/festuc” (pistákion),

”fesol” (pháselos), “orenga” (oríganos), ”rave” (rháphanos), i

una llarguíssima llista que podríem anomenar, són només una

minúscula part d’aquesta gran herència.

El llatí, la llengua que donaria peu a la resta d’idiomes

romànics, va reproduir molts mots d’origen grec, però també

en va aportar de nous al llarg de l’intens procés de romanització.

Exemples com “pera” (pira), ”poma” (poma), “pinya” (pinea),

“raïm” (racimus), “avellana” (abellana), “pansa” (pansa),

préssec (malum persicum), “ceba” (cepa), “all” (alium),

pastanaga (pastinaca), “cogombre” (cucumis), “julivert”

(jolium viride), “col” (caulis), “cigró” (cicero), “pèsol”

(pisulum), entre molts altres, en són testimoni.

L’arribada dels àrabs va suposar la introducció de noves

espècies fins aleshores poc conegudes. La seva integració mos-

tra la influència d’aquesta cultura i la riquesa de l’intercanvi de

PER JOAN BARON

DDDDD

el mediterrani: un mar compartit | REPORTATGE19valo

rs

a és mestissaa és mestissaa és mestissaa és mestissaa és mestissa

civilitzacions. “Xíndria” (batîkha sindîia), “safrà”(za’farân),

”arròs” (ar-ruzz), “taronja” (turunja), “llimona” (laimûna),

”albercoc” (al-birqûq), “albergínia” (al-bedenjéna), “carxofa”

(hárxafa) omplen els cistells d’avui, entre molts altres casos

que van entrar a l’àrab a través del persa i van esparcir-se

mitjançant diverses rutes etimològiques, algunes a partir de

l’àrab andalusí i l’hispanoàrab.

El descobriment del nou món constitueix una revolució de

primer grau en l’àmbit alimentari i lingüístic. Els vaixells

d’ultramar arriben carregats d’espècies mai vistes fins al

moment que adopten, en general, els noms indígenes originals.

De la barreja del castellà amb el nàhuatl resulten termes com

“tomàquet” (tomatl), “albocat” (awákatl) o “cacauet”

(tlalkakáwatl), sovint modificades per influx d’altres llengües

americanes. Del castellà, el quítxua i el taïno apareix, per

exemple, “patata” (papa + batata).

Tot i les llengües protagonistes, al llarg dels anys també

han anat deixant empremta altres idiomes menys influents,

però que igualment testimonien el complex entramat que les

paraules amaguen entre si. “Gerd”, d’origen preromà,

probablement parteix d’una base bascoaquitànica (gird).

“Moniato”, en canvi, sorgeix del castellà (boniato), aparegut

a les Antilles malgrat que el seu origen és desconegut i potser

ni tan sols indígena. “Banana”, per contra, prové d’alguna

llengua de l’Àfrica occidental, malgrat que no se’n té prou

certesa. “Kiwi” deriva de l’anglès (kiwi), sobrenom d’origen

maorí donat als neozelandesos. “Grosella” ens arriba del

francès (groseille). “Bròquil” troba les arrels a l’italià (brócoli).

“Blat” va probablement lligat al cèlta (blato) i les llengües

britòniques. “Cafè” ve del turc (kahvé), de provinença àrab.

“Carabassa” és d’un preromà no indoeuropeus (carapaccia

o calapaccia). I el “sucre”, que tot ho endolceix, té arrels de

l’àrab (súkkar), del sànscrit (çárkara), de l’irànic (xakar), del

grec (sacar) i del llatí (saccharum).

Curiosament, el mateix mar que tots compartim té

noms diferents segons cada estat i cultura. La

denominació de mar Mediterrani, denominació usada

per la majoria de països del nord, prové del llatí Mar

Medi Terraneum, traduible literalment per “mar

enmig de les terres”.En canvi, el mateix mar, en grec

s’anomena Mesogeios Thalassa, el qual té el mateix

significat que el nom llatí. En canvi, en àrab

s’anomena Al-Bahr al-Mutawasit (“mar intermig”), i en

turc Ak Deniz (“mar blanc”, en oposició al Mar

Negre). I finalment, pels egipcis antics, es tractava

del “Gran Verde”. RED.

l 'apuntl'apuntl'apuntl'apuntl'apuntEls noms del MediterraniEls noms del MediterraniEls noms del MediterraniEls noms del MediterraniEls noms del Mediterrani

"El descobriment del "El descobriment del "El descobriment del "El descobriment del "El descobriment delnou món nou món nou món nou món nou món constitueixconstitueixconstitueixconstitueixconstitueixuna revolucióuna revolucióuna revolucióuna revolucióuna revolució en l'àmbit en l'àmbit en l'àmbit en l'àmbit en l'àmbitalimentari i lingüístic"alimentari i lingüístic"alimentari i lingüístic"alimentari i lingüístic"alimentari i lingüístic"

les

fras

esle

s fr

ases

les

fras

esle

s fr

ases

les

fras

esREPORTATGE | el Mediterrani: un mar compartit20valo

rs

Podríem engreixar el llistat inacabablement amb productes

que han anat arribant al mercat des de temps immemorables

fins avui. La integració de tots aquests mots en la llengua

quotidiana demostra la capacitat d’adaptació del sistema

lingüístic i alhora el pont de diàleg entre receptors i nouvinguts.

El fenomen de la immigració és avui present a la majoria de

ciutats i pobles aportant multitud d’idiomes que conviuen a les

llars particulars i a la via pública. Aquest fet, no exempt de

polèmica per alguns que voldrien mantenir la llengua intacte

com una peça de museu, suposa l’evolució natural d’un idioma

canviant, viu, que reprodueix les necessitats de comunicació

humanes i s’adapta al nou context de la contemporaneïtat. Per

tant, no ens ha de fer por adoptar nous conceptes. Sovint hi ha

qui veu la immigració com una amenaça per a la llengua, malgrat

l’enorme aportació que han representat tots els parlars que han

passat per aquestes terres, i quan dic tots vull dir tots.

Racisme idiomàtic

No obstant això, podríem parlar també d’un cert racisme

idiomàtic en àmbit no acadèmic, que preval l’exclusió o la

inclusió segons els orígens de cada terme. Molts mots de

llengües antigues i noves que fa anys que circulen entre el

nostre lèxic, no acaben de superar els recels de certa gent.

Parlem sobretot de mots arribats amb onades migratòries que

han aportat conceptes que no existien prèviament.

Paradoxalment, les llengües de poder anglosaxones i germà-

niques entren amb poc temps i sense obstacles, substituint

altres paraules ja existents, eclipsant tota l’etimologia històrica

que cada mot porta implícit i, per acabar-ho d’adobar, sense

contribuir conceptualment en cap aspecte. És el cas de

“planning” pel grec (prógrama), del “footing” pel grec

(athlétismos), del “handicap” pel grec (próblema), del

“timetable” pel llatí (horari), i de molts altres casos que

especialment arriben a través del món de l’oci i el negoci.

Per acabar, valdria la pena que reflexionéssim sobre les pors

injustificades que a vegades creen certs fenòmens socials que

han existit des de la mateixa aparició de l’home. Si d’una cistella

d’anar a plaça n’ha sortit tota aquesta riquesa, i això tenint en

compte que només ens hem mogut entre la parada d’espècies i

la de fruita i verdura, preguntem-nos entre tots d’on prové tot

allò que ens envolta, com ha arribat, qui ho ha portat, perquè si

intentem buscar allò que ja hi era ens trobarem el cabàs buit.

"Hi ha cert racisme "Hi ha cert racisme "Hi ha cert racisme "Hi ha cert racisme "Hi ha cert racismeidiomàtic: idiomàtic: idiomàtic: idiomàtic: idiomàtic: preval lapreval lapreval lapreval lapreval laexclusió o inclusió d'unexclusió o inclusió d'unexclusió o inclusió d'unexclusió o inclusió d'unexclusió o inclusió d'untermetermetermetermeterme segons l'origen" segons l'origen" segons l'origen" segons l'origen" segons l'origen"

Joan Baron és llicenciat entraducció i interpretació

"La integració dels "La integració dels "La integració dels "La integració dels "La integració delsmots mots mots mots mots demostren eldemostren eldemostren eldemostren eldemostren eldiàleg diàleg diàleg diàleg diàleg entre receptorsentre receptorsentre receptorsentre receptorsentre receptorsi nouvinguts"i nouvinguts"i nouvinguts"i nouvinguts"i nouvinguts"

21valo

rsel Mediterrani: un mar compartit | OPINIÓ

post- colonialisme) els funciona com excusa per a amagar

l'exploitació i les corrupcions internes no “comptar amb les

pròpies forces”. Al nord (i oest), per a justificar la continuació

d’una relació desigual (fonamentalment en el terreny econò-

mico-comercial, però no només en ell), amagada sota els con-

ceptes de “partenariat” o d’ "ajut al desenvolupament".

En el terreny religiós, des de la umma (comunitat territorial i

espiritual musulmana) s’interpreta Europa com a cristiana, en

el millor dels casos, i més sovint com a laica o com a directament

kafir (descreguda, o atea en l’horitzó més malhaurat, i per tant

antimusulmana). Mentre, des del nord (i sobretot des de l’occi-

dent més occidental, especialment des del fonamentalisme

cristià), es veu l’umma com a fanàtica, en el millor dels casos,

si no és directament com a encarnació del mal.

Seria el “conflicte de civilitzacions” contra el que poc fa

l’angèlic projecte d’”entesa de civilitzacions”. Caldria, des del

punt de vista de la possible contribució dels historiadors d’una

i altra banda a la pau i la col.laboració, aportar una clara

reinterpretació de la història (difosa a través dels esmentats

grans aparells de socialització) que deixés de veure els altres

(tots dos altres) com l’esca del pecat, com la causa dels mals

propis. Una història compartida, que podria iniciar-se en una

obra conjunta entre historiadors de les dues ribes. Tasca no

gens fàcil, potser tasca d’àngels i no d’éssers humans.

Tot això, sense voler oblidar la qüestió Israel-Palestina, que

ho complica tot molt més, també en el terreny de la interpretació

de la història, des dels temps bíblics fins al sionisme, la creació

de l’estat d’Israel, les guerres àrabo-israelianes o les intifades.

I Catalunya, en la versió historiogràfica d’aquest fets, és massa

lluny d’un atansament que ajudi a la pau.

i ha dues històries. És a dir, entre d‘altres, hi ha

dues maneres de definir la història. La primera

seria “el coneixement que tenim del passat”. La

segona, “el passat en sí mateix; el passat com a

tal”.

El passat, en la seva materialitat, és a dir, el passat com a tal,

ha creat determinades evolucions i determinades relacions

entre les diverses regions de la Mediterrrània, que condicio-

nen de fet el nivell evolutiu present i la seva especificitat en

cada regió, alhora que en les relacions entre les diverses

regions. Són condicions, diguem-ne reals, amb les que cal

comptar per a bastir el futur.

D’altra banda, el coneixement mitjà -la opinió mitjana, la

percepció mitjana- que els pobles de cadascuna de les regions

mediterrànies tenen de la seva pròpia evolució i de la dels

pobles veïns, de les relacions entre tots ells al llarg del temps,

també llasten o faciliten la intercomprensió i la interacció. Fa-

ciliten o llasten una entesa per a viure i construir conjuntament

en pau. És a dir, la percepció que hom té del comportament

passat del veí i d’un mateix, que hom té del seu i del nostre

comportaments històrics, de les relacions entre ambdós al llarg

del temps, condicionaran l’entesa o el desencontre en el present

de cara a la creació d’un futur propi i comú.

Dissortadament, tant la història “real” de la Mediterrània

com la percepció mitjana que en tenim –el relat, la pel.lícula,

que se’ns n’ha fet i que allotgem en el nostre cervell com la

“veritat” del què va passar- no faciliten de cap manera l’entesa.

No podem canviar els fets del passat. Però sí podem canviar-

ne la percepció. Els grans aparells de socialització, des de

l’escola als mitjans de comunicació, des de la família a les es-

tructures religiosos, han trasmès una determinada visió inter-

pretativa del passat, de la història. I aquesta ha estat negativa

de cara a una entesa i col·laboració en pau i d’igual a igual.

Bàsicament, per només citar un parell de qüestions centrals,

en les regions del sud i de l’est mediterranis, de Turquia al

Marroc, s’ha imposat una interpretació de la història del nord

i l’oest com a colonialista i antimusulmana. Mentre que al

nord i l’oest, des de Grècia fins a Portugal, ha prevalgut la

consideració de l’est i del sud com a endarrerit i fanàtic. Visions

que es complementen. I que tenien bases en la història “real”.

Colonialisme i endarreriment es jusfiquen un a l’altre: “Jo colo-

nitzo (i et faig la guerra si cal) per tal de treure’t de l’endarreri-

ment... i per això continues necessitant-me”, dirà el nord, l’oest.

“Jo estic retrassat perquè tu em vas colonitzar... i continues

discriminant-me”, dirà l’est, el sud. Dos estereotips que

permeten atribuir a l’altre els “mals” propis i impedeixen una

real col·laboració. Al sud (i l’est) el colonialisme (i el neo- o el

La història i l'entesa al MediterraniFrancesc Espinet

HHHHH "La percepció"La percepció"La percepció"La percepció"La percepció que que que que quehom té del passat delhom té del passat delhom té del passat delhom té del passat delhom té del passat delveí veí veí veí veí condicionacondicionacondicionacondicionacondiciona elelelelelfuturfuturfuturfuturfutur propi i comú" propi i comú" propi i comú" propi i comú" propi i comú"

Francesc Espinet ésprofessor de la Universitat

Autònoma de Barcelona

22valo

rsENTREVISTA | el Mediterrani: un mar compartit

om definiries la teva música?

La intenció és fer música tradicional contem-

porània.

Alguns en diuen “música Mediterrània".

Jo també ho catalogue així, l’àrea mediterrània es l’àrea

geomusical a la que pertanyem.

Et consideres un exponent, com Maria del Mar Bonet o El

Lebrijano, dels qui apropen les riberes mediterrànies amb la

música?

Modestament sí que tinc aquesta voluntat de compartir i

apropar les persones amb la música.

Aquest intercanvi cultural vas començar-lo quan formaves

part d’Al Tall. Gràcies a ser dels organitzadors de les

“Trobades” vas estar en contacte amb músics d’altres indrets

del Mare Nostrum. Com recordes aquells primers concerts

amb músics mediterranis?

Recordo que el descobriment de la dimensió meditarrània

de la nostra música de transmissió oral va ser un glop d’aire

fresc, s’obriren de sobte moltes portes i finestres sonores

A mitjans del anys 80 vas gravar amb Mlouk El Hawa, una

'ensemble' de músics marroquins, el teu primer disc de fusió

amb músiques del sud de la Mediterrània. És difícil en-

tendre’s amb una persona de cultura àrab / magribí?

Va ser una experiència molt emocionant, des d’aleshores

ritmes com el gnawa m’han acompanyat en tots els treballs. El

contacte amb els quarts de to fou posterior, al disc Tocs i

vares d’Al Tall, encara hui em resulta difícil emprar aquesta

afinació. Els maqam, al capdavall, són "modos" i a això si que

hi estic acostumat, pràcticament tots els gèneres cantats que

es donen al País Valencià poden tractar-se de forma pareguda.

El jihaz que s’estén per tota la ribera sud-mediterrània és la

base dels nostres cants de batre, per eixemple.

Actualment, hi ha bona disposició d’intercanvi entre músics

que viuen a la Mediterrània? Viure en aquesta àrea tancada

facilita l’apropament entre riberes?

Jo diria que comencen a donar-se condicions, propostes de

qualitat des de molts indrets de la Meditarrània, per a que

quallen aquestos intercanvis entre músics. En un món globa-

litzat ser veïns físicament és cada dia menys definitiu, és més

important la sensació de pertànyer a una mateixa cultura me-

diterrània. Personalment, confio poc en les solucions políti-

ques, és com si les persones tingueren uns problemes i la

classe política uns altres.

Penses que temps abans aquesta àrea geogràfica estava

més unida?

"El Mediterrani és"El Mediterrani és"El Mediterrani és"El Mediterrani és"El Mediterrani ésel final del nord iel final del nord iel final del nord iel final del nord iel final del nord ia l'inici del sud"a l'inici del sud"a l'inici del sud"a l'inici del sud"a l'inici del sud"

MIQUEL GIL, CANTAUTOR

PER MARIA SALICRÚ-MALTAS

C

" " " " "Tinc la voluntatTinc la voluntatTinc la voluntatTinc la voluntatTinc la voluntatde compartir i aproparde compartir i aproparde compartir i aproparde compartir i aproparde compartir i aproparles persones ambles persones ambles persones ambles persones ambles persones ambla música"la música"la música"la música"la música"

23valo

rs

No sé, supose que fa molts anys que a l’àrea mediterrània

conviuen dues societats diferenciade. Som el final del nord i el

principi del sud, la frontera entre el mon ric i el pobre.

Quins valors positius trobes a les reunions que han fet

darrerament els polítics i economistes dels països banyats

pel Mediterrani?

Supose que hauran pres les mesures que els garanteixen

treure’n profit de la situació, cadascú d’ells haurà agranat cap

a casa seua, supose que hauran beneficiat les grans empreses

de cadascú d’ells, les macroeconomies i sistemes financers

propis, els mercats organitzats. No crec que cap d’aquestes

coses tinguen a veure amb les necesitats de les persones.

el Mediterrani: un mar compartit | ENTREVISTA

perfilperfilperfilperfilperfilJ. M. Morales

Una flor: El clavell Una verdura: El tomàquet

Una fruita: La taronja Un menjar: El gaspatxo

Un peix: L'orada Un so: Un quejío

Un color: El blau Un instrument: La dolçaina

Una construcció: L'alqueria Una ciutat: Ciutadella

Una platja/cala: Les Rotes (Dènia)

l 'apuntl 'apuntl 'apuntl 'apuntl 'apunt

El Mediterrani per GilEl Mediterrani per GilEl Mediterrani per GilEl Mediterrani per GilEl Mediterrani per Gil

De mirada fosca, ulls petits,cara gravada i veu profunda,Miquel Gil arriba a l’ànimasempre que canta. De la gorjali surten riques i arcaiquesornamentacions, originàries delCant d’Estil, el cantar de lesterres valencianes.L’acompanyen sempre ritmes iinstruments típics mediterranis:una dolçaina, un 'bouzouki' oun pandero, que arriben ambla mateixa intensitat que laseva veu a l’oient. Els seusconcerts són pura adrenalina,igual que els enregistramentsdels dos discs que ha tret almercat: 'Orgànic'(Sonifolk,2001) i 'Katà' (GalileoMusic,2004). El seu talent l’haconvertit en un referent delque s’ha etiquetat com a“Música Mediterrània”, podique comparteix amb Maria delMar Bonet. Com ella, Miquel Giles nodreix musicalment através de rics intercanvis ambaltres músics del MareNostrum, com és el cas de lagrega Savina Yannatou ol’Ensemble Hadra de Xauen(Marroc).

Per saber-ne més: www.miquelgil.com

" " " " "El El El El El jihazjihazjihazjihazjihaz que es cantaque es cantaque es cantaque es cantaque es cantaper tota la ribera sudper tota la ribera sudper tota la ribera sudper tota la ribera sudper tota la ribera sudés la baseés la baseés la baseés la baseés la base dels nostres dels nostres dels nostres dels nostres dels nostres'cants de batre'"'cants de batre'"'cants de batre'"'cants de batre'"'cants de batre'"

NomAdreça Codi PostalPoblació TelèfonCorreu electrònic DNI

Forma de pagamentA través del Banc o Caixa (omple les dades bancàries)

Quantitat: 32 euros euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista)

DADES BANCÀRIESNom de l'entitatAdreça Codi Postal PoblacióTitular del compte

Entitat Oficina D.C. Número de compte Signatura

Enviaaquestabutlleta

al carrer SantJosep 18-2008301 Mataró

DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY) PERL’IMPORT DE 32 EUROS

butlleta de subscripcióvalors

TAMBÉ POTSSUBSCRIURE’TMITJANÇANT:

TELÈFONTruca al620.749.138(de dilluns adivendresde 9 a 21 h)

WEBOmple amb lesteves dades labutlleta quetrobaràs a http://

valors.org

FAXEnvia la tevabutlleta al número93.798.62.59

PER SABER-NE MÉS

ENTREVISTA | el Mediterrani: un mar compartit24valo

rs

Les teves experiències amb músics que no són dels Països

Catalans cada cop són més. La darrera tardor, vas cantar a

Manresa 'La Dama d’Aragó' amb la grega Savina Yannatou i

el cantant àrab de 'Le Grand Ensemble de la Mediterranée'.

Com definiries aquesta experiència intercultural?

Per a mi va ser com tocar el cel amb la punteta dels dits, un

somni fet realitat, d’altra banda fou molt confortable i còmode,

com si haguéssim estat tocant junt tota la vida.

Fa ben poc viatjares al Marroc, com resumiries aquest

intercanvi musical i personal en aquest país veí?

Feia temps que no anava al Rif, va ser una bona experiència

tant musical com a nivell de convivència, hi ha molta música

per descobrir al Riff.

Quin serà el teu proper repte personal i musical?

Em fa la impressió que estic al final d’un cicle, en els últims cinc

anys m’han passat moltes coses, tant a nivell musical com perso-

nal, però és un cicle que va tancar-se amb la actuació a l'edició

2005 del festival Womex. Ens vàrem contrastar amb les millors

propostes del món de la world music i les sensacions varen ser

molt bones. Estar a l’alçada d’eixes potencialitats diguérem que

és el meu repte més immediat, un repte de tipus organitzatiu,

d’objectius, d’estratègies, més que un repte musical.

ALCOVERRO, Tomàs i AUBARELL, Gemma. Las políticas mediterrá-neas: nuevos escenarios de cooperación. Ed. Icaria. Barcelona, 1999. BLANC, Antonio (ed). El Mediterráneo: un espacio común para lacooperación, el desarrollo y el diálogo intercultural. Ed. Tecnos. Madrid,1999. BRAUDEL, Fernand. En torno al Mediterráneo. Ediciones Paidós.Madrid, 1997. CONTRERAS, Jesús; RIERA, Antoni i MEDINA, Xavier. Sabores delMediterráneo. Aportaciones para promover un patrimonio alimentariocomún. Ed. Instituto Europeo de la Mediterrania. 2005. DUBY, Georges. Los ideales del Mediterraneo: historia, filosofia yliteratura en la cultura europea. Ed. Icaria. Barcelona, 1997. FISAS, Vicenç. Paz en el Mediterráneo. Ed. Lerma. Barcelona, 1987. GIL, Rodolfo; Cuentos al sur del Mediterráneo. MUÑOZ, Francisco A.. La confluencia de culturas en el Mediterraneo.Ed. Universitat de Granada. Granada, 1993. ROQUE, Maria Àngels, i AUBARELL, Gemma. Dona i migració a laMediterrània Occidental. Ed. Proa. Barcelona, 1999. ROQUE, Maria Àngels (dir). Valors i diversitat cultural a les societatd’Europa i del Magreb. Ed. Proa. Barcelona, 1998. NAIR, Sami. El Mediterraneo en el mundo: la aventura de latransnacionalización. Ed. IEPALA. Madrid, 1989. Diez años del Proceso de Barcelona. La sociedad civil opina. InstitutEuropeu del Mediterrani. Barcelona, 2005. Ciutats del Mediterrani. Edita el Gabinet de Relacions Exteriors del’Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1995. Col·lecció “Enciclopedia del Mediterraneo”. Diversos volums dediferents temàtiques. Col·lecció editada conjuntament per un grupd’editorials del Mediterrani: Alif-Les Éditions de la Méditerranée (Tunísia),CIDOB edicions i Icària editorial (Espanya), Édisud (França), EditionsZyriab (Algèria), Editoriale Jaca Book (Itàlia), Midsea Books (Malta).Projecte iniciat el 1998. Col·lecció “Quaderns de la Mediterrània”. Edita periòdicament l’InstitutEuropeu de la Mediterrània. Barcelona.

Institut Europeu de la Mediterrània http://www.iemed.org/eindex.php Web sobre el Medi Ambient de la regió de la Mediterrània: http://www.tinet.org/mediterranea/html/castella/fr_indice.htm

especial: juga amb el mateix món de la ficció i els gags que

s'hi veuen contemplen també el després de la gravació al

plató, on... els personatges continuen fent de personatges.

Una fantàstica bogeria. Però això no és tot: Polònia aposta

pels "cameos" dels dirigents polítics catalans de relleu,

duent a terme així un cara a cara entre realitat i paròdia que

dóna resultats sorprenents. JOAN SALICRÚ

potser se salvaran les velles i ràncies glòries del passat, però

es posa en perill una cosa molt més important: el nostre futur,

el futur d’Europa. JUDITH VIVES

Una película hablada, el veterà director portuguès

Manoel de Oliveira ens convida a fer un revelador

viatge pels orígens, les glòries passades, les contra-

diccions presents i el futur incert de la Mediterrània. Els perso-

natges protagonistes de la pel·lícula actuen com a símbols que

cal interpretar, a través dels quals Oliveira ofereix la seva perso-

nal mirada a Europa, lúcida i irònica a parts iguals.

El film consta de dues parts. À la primera una mare pro-

fessora d’història il·lustra la seva filla sobre les grandeses de

la Mediterrània a les diferents escales (Pompeia, Atenes, Is-

tambul, Gizah) d’un creuer que surt de Portugal però que no

arribarà a la seva destinació final, Bombai. La segona part

proposa una conversa a quatre llengües entre tres grans

dames europees –Catherine Deneuve, Irene Papas i Stefania

Sandrelli– i un poc fiable capità de vaixell nordamericà, inter-

pretat per John Malkovich.

Però el breu i impactant esclat final dota de significat aquest

film parlat en el qual Oliveira adverteix dels riscos de deixar

que els americans controlin el món, ja que en les seves mans

AAAAA

PEL·LÍCULA

'Una película hablada''Una película hablada''Una película hablada''Una película hablada''Una película hablada'

Títol: 'Una película hablada' (2003). Director: Manoel deOliveira. Intèrprets: Catherine Deneuve, Irene Papas,Stefania Sandrelli, John Malkovich. Web: http://www.madragoafilmes.pt/umfilmefalado

Un fotograma de lapel·lícula.

humor en clau política és un gènere que tan sols fa

uns anys a Catalunya era desconegut. No va ser

fins a l'aparició del programa Set de Nit, presentat i

dirigit per Toni Soler -un periodista seriós reciclat a la co-

nya-, que es va fer habitual fer mofa dels polítics catalans i

fer-ho des de la televisió pública catalana. Aquell programa

diari, però, es va acabar més aviat del previst i no ha estat

fins el mes de febrer d'enguany, que els telespectadors

catalans poden tornar a riure's dels seus polítics gràcies a

Polònia, un programa també dirigit per Soler i que compta

amb Queco Novell i Manel Lucas com a col·laboradors.

És, sense dubte, un dels millors programes que es po-

den veure a la graella de TV3. Perquè és humor de qualitat:

els que fan el programa, com comentàvem amb Soler, són

periodistes "seriosos" que han passat a parlar de la realitat

a través dels camins de l'humor.

A més, televisivament parlant el programa té una gràcia

L'L'L'L'L'

Cada dijous després del 'Telenotícies Vespre' a TV3.Durada: 25 minuts.

la fitxa

TELEVISIÓ

Humor a la catalanaHumor a la catalanaHumor a la catalanaHumor a la catalanaHumor a la catalana

la fitxa

propostespropostespropostespropostespropostesamb valors

25valors

VALORS

Ara que tinc vint anys ara ja en tenen vint-i-vint més. I com és

normal, el temps deixa petja en el físic i en la veu. Quan la gent

dreta aplaudia i cridava que cantés Paraules d'amor, era

quelcom més que les ganes de sentir-li cantar la seva cançó més

carismàtica. Era un públic que sense adonar-se'n revivia i recla-

mava quaranta anys de la seva vida, viscuda amb aquesta cançó

com a rerafons dels seus amors, de les seves penes, de les se-

ves il·lusions, de les seves rutines... Quan la gent cridava "Serrat,

no et moris mai!", en el fons deien que nosaltres tampoc ens

volem morir, ni nosaltres ni les nostres il·lusions.

Serrat, al final del concert, fent broma deia: "Ara que ja

som al final cantaré Paraules d'amor, perquè si la canto al

principi, la gent em deixaria sol a l'escenari un cop canta-

da". Hi ha quelcom de veritat en aquest comentari, entre

humorístic i sarcàstic. Els mites també han de pagar els

seus tributs. I Serrat ho sap. Corejat per tot el públic i amb

algunes galtes humides, Serrat posava fi el seu recital amb un

espectacular efecte de llums. Serrat, i això crec que és bo,

continua essent un mite per la cançó, i un referent per a la cul-

tura i la tradició del nostre país. JOSEP MARIA CUSACHS

oan Manuel Serrat, amb les entrades exhaurides

més de quinze dies abans de començar els recitals,

ha presentat el seu últim treball discogràfic a la

sala del Teatre Nacional. Un disc en català fet amb el cor i el

record, segons deia el programa de mà.

El noi del Poble Sec oferia un nou recull de cançons,

algunes d'elles d'una gran sensibilitat i trendresa (Ja tens

l'amor, Si hagués nascut dona, Perdut en la ciutat, com

també un merescut record a Josep Maria Bardagí) si bé

no van fer-nos oblidar les primeres i entranyables

cançons (Cançó de matinada, Els vells amants,

La guitarra, La tieta, i per sobre de tot les seves

Paraules d'amor) que el van fer el cantautor més

polèmic i carismàtic de tota una llarga generació.

Els fans que a mig recital cridaven "Serrat

t'estimo" o "Serrat no et moris mai"

eren fans que quan ell estrenava

JJJJJ

MÚSICA

Serrat, encaraSerrat, encaraSerrat, encaraSerrat, encaraSerrat, encara

26va

lors

propostespropostespropostespropostespropostes

terminal i van mirant el panell que puntualment informa de

les arribades, retards, els senyors de l’agència que estoi-

cament busquen algú...

Sense que t’adonis arribes a un altre aeroport on notes

que s'hi parla una altra llengua i veus que els rètols, a més

de en anglès, són en alemany. No els entenc, però també

penso que tan diferents no som. Justament és en aquests

espais, els aeroports, on veus que les distàncies geogràfi-

ques s’han escurçat. EULÀLIA PUIGDERRAJOLS

er motius laborals vaig perdre’m per l’aeroport

amb una vintena d’adolescents ara farà un mes.

Un entorn que, si te'l mires amb ulls tafaners, és un

món increïble. I a més, s’assemblen tant tots els aeroports

que m’ha tocat travessar! Perquè són això: ponts que unei-

xen països llunyans, on no hi falta res del que un pugui i-

maginar-se, petites ciutats sense identitat on s’hi barregen:

-Gent de tota mena, raça i condició. Els VIP, amagats,

apartats, no fos cas que prenguessin mal (de fet tampoc

els veiem pels carrers que trepitgem la gent de peu).

-Mil i una botigues per satisfer la vena consumista.

Establiments de les totes les marques, exactament iguals a

totes les ciutats del planeta.

-Oficinistes uniformats que despatxen bitllets i d’altres

que facturen els equipatges.

-Forces de l’ordre públic, de diferents tipus. Els que et

revisen el passaport i et fan passar pel detector de metalls

i aquells que no veus però hi són i sols actuen quan l’oca-

sió s’ho mereix (tràfic de drogues, de sense papers...). I

molt segur no et fan sentir ni els uns ni els altres, quan

cada cert temps una veu des del cel, en diferents idiomes,

t’adverteix que no treguis l’ull de sobre de les teves perti-

nences.

Però bé, per no caure en l’escepticisme vull esmentar les

retrobades enllestides de moltes maneres, amb abraçades,

flors, encaixades de mans; els nervis dels que esperen a la

Interior de l'aeroport de Barcelona.

PPPPP

PROPOSTES ATÍPIQUES

Deixa't perdre peDeixa't perdre peDeixa't perdre peDeixa't perdre peDeixa't perdre per un aeroportr un aeroportr un aeroportr un aeroportr un aeroportLAIA ALONSO

propostespropostespropostespropostespropostes

realització, més que en la forma, sobretot en el retruc interior

i meditatiu d’aquesta experiència. I l’art japonès, com podem

veure en les tasses de te de l’escola de Shino, per exemple,

es diferencia de l'art dels seus veïns en la recerca de la bellesa

en les formes inacabades, de mantenir el color del mateix

material amb què són fetes les peces, amb la idea que la peça

esdevingui única i que parli de nosaltres mateixos.

A la cabana de Kawamata, com ja haureu deduït, el pro-

tagonista és aquell qui s’endinsa dins la peça, aquell que

experimenta, aquell que veu refets en un lloc (lloc profund,

lloc sagrat) elements industrials que no mereixen massa

atenció. I, malgrat tot, el lloc es desfarà. La vida és efímera,

els llocs que fem i ocupem també, i tornarem a ser de l’argila

que ens va fer.. RAMON BASSAS

enim la sort, els mataronins, d’haver acollit a

principis de maig un taller de l’artista visual japonès

Tadashi Kawamata (Hokkaido, 1953) i de poder con-

templar què n’ha sortit a l’era de Can Xalant, una masia que

ha d’esdevenir lloc d’encontre de creadors experimentals. La

peça és el resultat del taller Arquitectures Temporals que

l’artista japonès va conduir durant sis dies en col·laboració

amb una vintena de persones. Kawamata dirigeix la Triennal

de Yokohama des de l’any passat. D’entrada, em sembla molt

bona idea el fet que hi hagi un espai de trobada amb artistes

que, probablement, mai no havien sentit parlar de Mataró,

almenys com a lloc de creació artística.

Potser per això, quan el japonès va mirar què hi havia al

voltant, fàbriques i tallers del polígon Pla d’en Boet, va

decidir muntar l’estructura amb productes d’aquestes ma-

teixes factories: fusta i ferro. El resultat en fou un lloc, una

mena de cabana, que permet també de passejar-s’hi per

dins, de mirar el paisatge (el mar, la carena, la ciutat, el tren)

o d’estar-s’hi tot veient el cicle del sol. La instal·lació hi

serà fins ben entrat l’estiu, cosa que permet de gaudir-la ,

però també ens diu que es tracta d’una peça efímera. Tot

plegat, la fa viva: nosaltres hi podem interactuar, resta

sotmesa al pas del temps i mor. Una mica menys artística,

potser, si és que l’art és allò que dorm als museus. Relati-

va, al cap i a la fi.

Però aquest relativisme, així com l’ús de materials propers

i en principi no destinats a l’art, ens transporta també a la

possibilitat d’endinsar-nos en el procés artístic de l’art orien-

tal i, més concretament, el japonès. L’art oriental basa la

seva profunditat justament en l’experiència de la seva

ART

CCCCConstruir un lloconstruir un lloconstruir un lloconstruir un lloconstruir un llocL'obraconstruïdapel japonèsa CanXalant.

TTTTT

La instal·lació es pot veure a Can Xalant, al carrer de FrancescLayret, 75 (08302 Mataró). Tel. 93 741 22 91 Fax. 93 741 2293. Webs: Can Xalant. www.canxalant.org. TadashiKawamata: http://www.tk-onthetable.com.

la fitxa

27valors

intercultural al cent per cent.

Fins i tot i hi apareix una ballarina

especialista en Dansa del ventre,

que ajuda a ambientar encara

més la creïble posada en escena

que presenta la cantant. En fi, si

a l’Edat Mitjana les tres religions

monoteistes podien conviure

sense problemes, Rosa Zarago-

za lluita amb la música perquè aquesta sigui també una realitat

actual. MARIA SALICRÚ-MALTAS

esconeguda per molts, excel·lent per altres, la

cantant catalana Rosa Zaragoza sembla revifar

enguany. La Gira Ressons d’estiu li ha estat atorgada

amb l’objectiu de donar a conèixer al públic català cançons de

Les Tres Cultures, composicions que porta anys interpretant

recolzada sempre per excel·lents especialistes com l’algerià

Mohammed Soulimane o Eduard Iniesta. Rosa Zaragoza és

sens dubte la pionera en interpretar aquest estil de cançons a

Catalunya. Des de fa més de vint anys, la cantant gaudeix

interpretant emotives cançons originàries de compositors

medievals, ja fossin de religió jueva, musulmana o cristiana.

Conseqüentment, Zaragoza canta en castellà, català, ladí

(judeocastellà), hebreu i àrab (andalusí). Un espectacle

MÚSICA

Rosa Zaragoza al RessonsRosa Zaragoza al RessonsRosa Zaragoza al RessonsRosa Zaragoza al RessonsRosa Zaragoza al Ressons

DDDDD

Per més informació visiteu: www.rosazaragoza.org

LLUÏSA JÚLIA/CAPGRÒS

28va

lors

Pastisseria - Xarcuteria

Menjars per Emportar

Servei de Càtering

que estava entusiasmada de viure amb tot luxe a la terra que

ella anomena Cesarea, després de la mort de Jesús, en la qual

el seu marit va prendre part, vol tornar a casa.

La darrera part, més llarga, porta per títol “Maria, de Mag-

dala”. La nit del Dissabte al Diumenge de Pasqua, Maria

Magdalena va a veure la mare de Jesús, i se li adreça amb una

parla ràpida, nerviosa, excitada... Li diu que ha anat a veure el

sepulcre de Jesús i que la pedra estava treta. Intenta que

Maria la cregui. Mentrestant, va evocant el seu coneixement

de la vida pública de Jesús. En narra l’episodi de les bodes

de Canà, l’expulsió dels mercaders del temple; la guarició

d’un leprós, d’un cec; la resurrecció d’un jove... I la passió i

la mort de Jesús. Aquesta part acaba que ja és de dia:

Diumenge de Pasqua.

En aquesta novel·la, els personatges que apareixen tan

sols esmentats als Evangelis cobren vida: reben un nom, si

no el tenien, una biografia. Els tres punts de vista, les tres

narradores diferents (amb tres estils distints) no només fan

avançar l’acció, sinó que ofereixen una visió més objectiva

(i alhora molt personal) d’un personatge que va moure les

masses, que va impactar profundament la gent del seu

temps. M. ROSER TRILLA

l protagonista de Perfum de nard és Jesús de

Natzaret. Aquesta novel·la consta de tres parts,

que porten per títol el nom d’una dona i la seva

procedència geogràfica.

A Marc, 14, 3, hi podem llegir: “Trobant-se Jesús a

Betània, a casa de Simó el leprós, mentre era a taula,

comparegué una dona que duia un vas d’alabastre amb

perfum de nard autèntic, de gran preu, va trencar el vas i

l’hi vessà damunt del cap.” Aquest fragment no només

justifica el títol de la novel·la sinó que és el que presideix la

primera part, titulada “Tamar, de Cafarnaüm”. Amb un curiós

narrador en segona persona, Tamar, que no sap ni com es

diu el personatge que li canvia la vida, ens narra el Sermó

de la Muntanya, el Diumenge de Rams i el Dimarts Sant.

A Mateu, 27, 19, hi llegim: “Quan Pilat ja seia al tribunal, la

seva muller li féu dir: ‘No et fiquis amb aquest just, que avui

he patit molt en un somni per causa d’ell’.” La segona part,

titulada “Clàudia, de Roma”, consta de cinc cartes que adreça

la muller de Ponç Pilat a la seva germana, on explica la

transformació que experimenta dins seu en conèixer Jesús.

És la part més curta, i hi narra també el Sermó de la Muntanya

i la passió i la mort de Jesús: Dijous i Divendres Sant. Clàudia,

EEEEE

ROCA, Maria Mercè. Perfum de nard Barcelona, Edicions Desti-no, Barcelona, 1988. 9,92 euros.

la fitxa

LLIBRES

'Perfum de nard''Perfum de nard''Perfum de nard''Perfum de nard''Perfum de nard'

29valors

Vista delsterrats deles cases

d eDubrovnik,a Croàcia.

FRANCESC AMATa primera vegada que vaig viatjar a Iugoslàvia va ser

el 1976. Recordo com un grup de joves, a finals de ju-

liol, emprenguérem amb il·lusió la travessia cap a aquell

país, conegut en aquella època pel sistema d'autogestiu que el

diferenciava tant del capitalisme com del comunisme estricte. I

no en vam tornar pas decebuts. Va ser apassionant veure com

tantes ètnies i cultures podien conviure en pau i amb un bon

nivell de vida, a vegades superior al nostre. Ens va impressionar

veure amb els nostres ulls aquell projecte creat el 1919 per l'imperi

britànic com una forma d'agrupar els eslaus que van començar a

habitar aquella terra al segle V, després de la fugida de les tribus

germàniques dels Balcans.

El 1999 vaig tornar a visitar alguns dels indrets que havia

vist vint-i-tres anys abans. Ara, però, ja no formaven part d'a-

quella Iugoslàvia sinó de nous estats com Croàcia i Bòsnia,

nascuts el 1991 i el 1992 amb els conseqüents conflictes bèl·lics

que tothom coneix sobradament. Aquell 1999 vam entrar a

l'exIugoslàvia per Split (Croàcia). D'allà vam agafar un bus que

vorejava la costa croata i a Opusen vam enfilar la carretera cap

a l’interior. Al control fronterer ens van aturar soldats alemanys

a les ordres de la Stabilization Force (SFOR), la força interna-

cional que vigilava -com ara- el compliment dels acords de pau

de Dayton, signats el novembre de 1995. Entrats al territori

bosnià, vam començar a veure pobles destruïts. Els seus

habitants, eslaus musulmans, havien fugit o mort.

Al cap d'una estona vam arribar a Mostar, una ciutat plena

de vida el 1976 i aleshores convertida en ruïna. Del pont sobre

el riu Neretva construït el 1566 per Niman, per exemple, ja no en

quedava res; al seu lloc hi havia una senzilla passarel·la per

permetre el pas d'un cantó a l'altre, de la zona musulmana a la

croata. Per la ciutat, semibuida, hi patrullaven guàrdies civils

espanyols. Després de filmar i fer fotos, el bus ens va portar a

VIATGES | EXIUGOSLÀVIA

LLLLLTot recordant IugoslàviaTot recordant IugoslàviaTot recordant IugoslàviaTot recordant IugoslàviaTot recordant Iugoslàvia

Sarajevo. L'endemà vam contemplar com Sarajevo es refeia de

la guerra tot i que encara hi havia molts edificis destruïts pels

obusos. Al centre em van sorprendre les noies amb xador al

cap i com les visites a les mesquites als no musulmans esta-

ven restringides. Tot el contrari del 1976 quan Sarajevo era

una ciutat moderna i oberta. El viatge va seguir a Dubrovnik,

l'anomenada Perla de l'Adriàtic, amb una meravellosa ciutat

antiga emmurallada. Muralles que havien patit també els

efectes de la guerra en ser bombardejades per l'exèrcit iugoslau

el 1995. D'això, però, llavors ja no en quedava ni rastre.

Aquell estiu havien passat amb prou feines tres mesos dels

atacs de l'OTAN sobre Belgrad i la neteja ètnica practicada

pels serbis a Kosovo. Així que, tornant a Split, vam repassar

l'origen del conflicte per entendre el que darrerament havia

passat en tota aquella zona. Data clau: 1389, els otomans van

vèncer els serbis a la batalla de Kosovo, bressol del poble ser-

bi. A partir de llavors els turcs van introduir a Kosovo albanesos

islamitzats, que passarien a ser majoria, mentre els serbis eren

traslladats cap el nord. Les guerres dels darrers temps, des del

punt de vista serbi, s'expliquen com una venjança pels segles de

submissió que van patir sota l'imperi otomà.

Ara la darrera república que seguia unida a Sèrbia, Monte-

negro, ha decidit separar-se'n i consumar així la desaparició

d'aquella terra que durant noranta anys es va dir Iugoslàvia;

la terra dels eslaus del sud. JOAQUIM AMARGANT

Ja t'hi has connectat?Ja t'hi has connectat?Ja t'hi has connectat?Ja t'hi has connectat?Ja t'hi has connectat?· Tots els números publicats fins ara en pdf

· Continguts extres actualitzats setmanalment

valors.org

propostespropostespropostespropostespropostes

Mostar Mostar Mostar Mostar Mostar era unaera unaera unaera unaera unaciutat plena de vidaciutat plena de vidaciutat plena de vidaciutat plena de vidaciutat plena de vidael 1976.el 1976.el 1976.el 1976.el 1976. El 1999 enEl 1999 enEl 1999 enEl 1999 enEl 1999 enbona part era runabona part era runabona part era runabona part era runabona part era runa

La legionel·laprolifera ales aigües

estancades,per això

davant unbrot es

tanquen lesfonts

30va

lors

per acabar...per acabar...per acabar...per acabar...per acabar...

agost del 2002 Mataró va ser

notícia perquè va patir un

brot de legionel·losi. Aquesta

malaltia, que va afectar so-

bretot el barri de Cerdanyola

de la ciutat, va acabar amb un dissortat

balanç de dos morts i un centenar d’a-

fectats. Cada dia els diaris informaven

puntualment dels nous casos que s’ana-

ven produint i, durant les setmanes que va

durar, tothom es preguntava, d’una banda,

si s’hauria pogut evitar el brot de la malaltia,

i de l’altra, si s’haurien pogut salvar les

dues víctimes mortals. Tot plegat va oca-

sionar una comprensible alarma social.

Però, què és la legionel·losi, més fre-

qüentment anomenada legionel·la?

La primera notícia que se’n té és d’ara

fa exactament trenta anys. Efectivament,

durant la Convenció Anual de la Legió

Americana de l’any 1976, en un hotel de

Filadèlfia, van morir 29 legionaris i 182

més van quedar afectats d’una infecció

respiratòria desconeguda, que els va

provocar una pneumònia.

No es va conèixer fins dos anys més

tard l’origen d’aquella malaltia: el res-

ponsable era un bacteri que encara no

s’havia descrit mai. Adoptant el nom de

les seves primeres víctimes conegu-des,

se’l va anomenar Legionella pneu-

mophila.

Aquest bacteri causa dues malalties:

d’una banda, la legionel·losi (la malaltia

dels legionaris), una infecció respiratòria

dins de microgotes d’aigua (que reben

el nom d’aerosols) fins als pul-mons

dels afectats. Cal dir, doncs, que la

malaltia no es contagia de persona a per-

sona, sinó a partir d’aquests aerosols.

Tractament simple

El tractament és molt simple, ja que

s’utilitzen antibiòtics, però és molt im-

portant no trigar en aplicar-lo, alhora que

és imprescindible detectar l’origen del

brot per a poder eliminar-lo. Aquest va

ser el gran problema mataroní, ja que el

sistema de refrigeració responsable no

era conegut, cosa que anava augmen-

tant el nombre d’afectats sense poder

fer res per a aturar-ho. Però no cal espe-

rar a tenir problemes, sinó que cal pre-

venir els brots de legionel·losi vigilant

regular-ment les zones on el bacteri sol

amagar-se i desinfectant-les. És només

d’a-questa manera que podrem evitar

que qualsevol ciutat sigui notícia per un

brot de legionel·losi.

L'L'L'L'L'

L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA | Marina G. Bufí, Núria Radó i Laia Bassaganyes

El mal dels legionarisEl mal dels legionarisEl mal dels legionarisEl mal dels legionarisEl mal dels legionaris

severa que, malgrat que en molts casos

és asimptomàtica, pot implicar pneumò-

nia si el bacteri arriba als pulmons. Lla-

vors, pot esdevenir una malaltia molt

greu, ja que pot provocar la mort en per-

sones ancianes, o en pacients amb pro-

blemes respiratoris o bé en malalts que

ja pateixin alguna altra patologia (per-

sones immunodeprimides). L’altra

afecció que pot causar és molt menys

perillosa: la febre de Pòntiac, que dura

poc temps i es cura sola.

Aquest bacteri (Legionella pneumo-

phila) viu en ambients humits, de ma-

nera que els avenços que hi ha hagut en

la societat occidental en la conducció

de l’aigua li han anat molt bé per viatjar

d’un lloc a l’altre i transmetre’s. És

aquest el motiu pel qual, molts dels

brots de legionel·losi es produeixen a

l’estiu, ja que sovint provenen de

conductes d’aire condicionat i de sis-

temes de refrigeració. Des d’aquí es pro-

paga per l’aire, on el bacteri és tras-lladat

En una convencióEn una convencióEn una convencióEn una convencióEn una convenció 2929292929legionarislegionarislegionarislegionarislegionaris van morir van morir van morir van morir van morir aaaaacausa d' un bactericausa d' un bactericausa d' un bactericausa d' un bactericausa d' un bacteridesconegutdesconegutdesconegutdesconegutdesconegut

31valors

per acabarper acabarper acabarper acabarper acabar

Imatge de Sant Ramonde Penyafort fent surfamb la capa.

SABIES QUE... |NICO GUANYABENS

es aigües de la Mediterrània van veure un dia com un

bon home lliscava pel damunt de l’onatge, amb l’única

ajuda d’una capa i un bastó. Com que estem parlant del

segle XIII i d’un gran personatge, patró d’advocats i juristes,

hom podria proposar que també fos el patró dels surfistes. De

fet va practicar el surf set-cents anys abans que s’inventés.

Quan el 1601 va arribar la notícia de la canonització de Ramon

de Penyafort, un dominic que havia viscut durant el segle XIII,

Catalunya va esclatar en jubiloses festes: tocs de campanes,

foc d’artilleria, misses... tot dedicat a un frare que feia més de

dos-cents anys que estava nominat a la santificació. Nascut a

l’Alt Penendès i fill d’una família de llinatge, va rebre una sòlida

formació jurídica a Bolonya, va ingressar a l’orde de Predicadors,

i va treballar a la cúria de Roma en la recopilació dels Decretals,

un sobre dret canònic. Va ser confessor del papa Gregori IX. Els

darrers trenta anys de vida els va viure a Barcelona. Des de la

seva humil cel·la del convent de Santa Caterina va tenir un

paper rellevant a l’Europa cristiana del seu segle. Els seus escrits

sobre el dret, els consells i miracles el van fer famós. Ramon de

Penyafort va ser amic, assessor i confessor del rei Jaume I El

Conqueridor. Ningú dubta que la seva influència va ser deter-

minant a les campanyes de conquesta de València i Mallorca.

La llegenda més estesa de sant Ramon de Penyafort és la

que explica el seu suposat miracle del viatge per mar. El rerefons

va ser el conflicte entre dos bons amics, entre la fermesa moral

de fra Ramon i el fort temperament de Jaume I. El de Penyafort

es trobava a Mallorca, on havia anat a acompanyar el rei amb

la condició que aquest s’allunyés d’una amistat pecaminosa

que mantenia. Com que Jaume I no complí la paraula, fra Ramon

decidí marxar de l’illa i tornar al seu convent de la ciutat comtal.

El rei va prohibir que cap patró de vaixell li facilités el viatge.

Aleshores el Sant va acudir a Déu que li envià un

vent favorable de llevant que

li permeté de fer la travessia

marítima en solitari, amb una

mítica embarcació formada per

la seva capa negra de dominic

i el bordó que sostenia aquella

vela improvisada. Una proesa

nàutica que la religió i la poesia

popular no podien passar per

alt. És l’encant del primer surfista

del món. NICOLAU GUAÑABENS

Sant Ramon va ser el primerSant Ramon va ser el primerSant Ramon va ser el primerSant Ramon va ser el primerSant Ramon va ser el primersurfista de la història?surfista de la història?surfista de la història?surfista de la història?surfista de la història?

LLLLL

UNA CARTA DES DE... a gairebé tretze anys que visc a Estats Units. La mevadona, a qui vaig conèixer a Barcelona, és americana, i parlacatalà. Tenim tres fills, dues nenes i un nen, i tots tres

parlen anglès i català. Els nostres fills els eduquem a casa.Sempre hem viscut a la mateixa zona d'Estats Units, tot i que en

pobles diferents. La zona on vivim es diu the Pioneer Valley, i es trobaa l'interior de l'estat de Massachusetts. És una de les parts del paísamb més història, i es nota en la quantitat de cases construides alsanys 1800 i 1700. Els primers deu anys vam viure a un poble nomassa gran que es diu Northampton, on hi ha un ambient bastantprogre i alternatiu. Al cap d'uns anys casa nostra se'ns va fer petita,i vam decidir trobar un altre lloc, tot i que significava allunyar-nosuna mica dels amics que havíem fet al lllarg dels anys. Al final vamcomprar una granja al camp, el somni de la meva dona, en un poblepetit a mitja hora de Northampton que es diu Ashfield.

Això sí que ens ha canviat la vida! La meva experiència migratòria,

Ashfield(Estats Units)

Andreu Cabré, informàtic

FFFFF

HHHHH

HI HAVIA UNA VEGADA...cada mes un conte amb valors, il·lustrat expressament peldibuixant Javier García

Lourdes Gabarróne retrobat l’Àngels. Després d’uns anys de no

veure’ns, ara coincidim quan acompanyem els

nens a escola. Ella fa un any que ha viatjat a Etiòpia.

Ha anat a buscar la Tadelu, una nena que té 6

anys. I m’explica.

La Tadelu vivia a la regió d’Oroma, amb els seus pares,

Bassana i Asnake, la seva àvia Àbalu i una germana petita,

que no tenia nom, perquè encara no havia fet els dos anys.

Ella cuidava la seva germana petita; la duia penjada a

l’esquena i n’havia de tenir cura. Però la menuda es va

posar malalta i es va morir. També va morir la mare i el pare

va marxar. Aleshores la van portar a un centre d’acollida.

Allà la va conèixer l’Àngels. Recorda un començament difí-

cil, amb llenguatges diferents que complicaven la comunica-

ció. Tot era nou. Calia entendre un gest, una mirada.

La Tadelu té els ulls marrons, foscos, molt expressius; té el

cabell espès, molt negre, arrissat.

Quan l’Àngels va estar amb ella es va adonar que tenia

polls; la va acompanyar a la perruquera, era necessari ta-

Una històriaUna històriaUna històriaUna històriaUna històriaque començaque començaque començaque començaque comença

llar-li els cabells, però no va saber com explicar-li-ho.

Per això, quan se’n va adonar que li volien tallar els

cabells, i sense entendre el perque, va començar a plorar.

Aleshores la dona que els hi anava a tallar es va aturar.

Agafant-la de la mà, la va acompanyar a una altra sala i

amb paciència, poc a poc, li va explicar que ho feien pel seu

bé. La va convèncer, la va calmar i quan van tornar, la Tadelu

duia les ungles pintades i uns quants pinta-ungles a la mà

que la perruquera li havia regalat.

- Mira, allà estimen molt els seus nens. Els tracten amb

molta tendresa, sense presses, sense crits. Els cuiden, els

cuiden molt.

per acabarper acabarper acabarper acabarper acabar

"Caldrà que estiguem"Caldrà que estiguem"Caldrà que estiguem"Caldrà que estiguem"Caldrà que estiguematentsatentsatentsatentsatents a cada gest,a cada gest,a cada gest,a cada gest,a cada gest, a cada a cada a cada a cada a cadamirada,mirada,mirada,mirada,mirada, mentre vanmentre vanmentre vanmentre vanmentre vanarrribant les paraules"arrribant les paraules"arrribant les paraules"arrribant les paraules"arrribant les paraules"

32va

lors

Aquest barceloní amb la granja on viu de fons.

n quinze dies he pogut gaudir de la retrobada de diferents

amics. En primer lloc, m’he reunit novament amb uns com-

panys de diferents llocs de l’Estat amb els qual vaig assistir

a l’ordenació sacerdotal d’un amic comú, a Santo Domingo, al

Carib. En segon lloc, he connectat de nou amb uns professors

d’una escola de Mont-de-Marsan, a la regió de les Landes, reducte

o conseqüència d’un antic lligam personal amb terres franceses.

I, en tercer terme, he recordat vells temps –un any inoblidable de

treball conjunt com a ensenyants- amb el després polític de presti-

gi i home de consens, l’expresident del Parlament, Joan Rigol.

És bo tenir amics espargits per aquests móns de Déu. És enri-

quidor conèixer les seves vides, les seves experiències personals

i poder compartir-les periòdicament. És bo haver mantingut a-

quests contactes en un temps massa apressat i mogut massa so-

vint per interessos més aviat materialistes o crematístics. És bo

veure com per arreu es tenen els mateixos problemes o les mateixes

satisfaccions. Que les dificultats professionals o personals s’as-

semblen com gotes d’aigua. Que

les realitats econòmiques, socials

o polítiques són gairebé idènti-

ques per tot arreu però que es

poden afrontar de forma diferent i

des de diferents angles, atesos ta-

rannàs personals o identitats cul-

turals. És bo veure l’evolució de

les persones i aprendre d’elles les diferents formes que han tingut

d’afrontar els grans reptes de la societat i de la vida particular.

Jo, que sóc una persona circumspecta, que em considero més

aviat retret, aprofito l’avinentesa per a agrair sincerament a tots

aquelles del meu entorn que han estat més intrèpids i agosarats que

jo, a l’hora d’establir contactes amb aquests -i d’altres- amics llunyans.

O que han estat més fidels i constants que jo, a l’hora de mantenir-

los o d’atiar-los. Perquè tenir un amic de veritat... és tenir un tresor

amagat. I mantenir les amistats veritables i incremen-tar-les o

aprofundir-les, en quantitat i en qualitat, fa a l’home... immensament

feliç. Millorar el món... vol dir perfeccionar actituds i canviar

estructures. Però també bastir i alimentar lligams ferms entre els

humans. I a perpetuïtat, que és el que té mèrit. RAMON SALICRÚ

33valors

ja prou forta de per si, s'ha intensificat pel fet d'haver passat deviure en una ciutat gran com Barcelona, a un poble de vint milhabitants, i ara a un poblet de 1.800 habitants que té una pizzeria,una ferrete-ria i un petit restaurant al costat d'un llac.

La nostra granja és l'exemplificació perfecta de l'esperit americà.Hi ha pocs països amb un esperit més viu que el d'Estats Units.Aquest és el país que et permet realitzar els teus petits somnis; siestàs disposat a treballar, no et faltarà feina ni oportunitats. Aquestés el país on els emprenedors poden emprendre projectes. S'hirespira un ambient de llibertat, llibertat de poder-se reinventar alllarg de la vida, d'encetar projectes i de provar cose. Fa anys unconegut meu d'aquí em va dir una cosa que no oblidaré. Estàvemdemanant entrepans per dinar, i jo, després de demanar una cosaen volia una altra però no m'atrevia a dir-ho. Ell ho va notar i em vadir: "Don't worry, you can change your mind, this is a free country"("No pateixis, pots canviar d'idea, aquest és un país lliure").

Lourdes Gabarrónés educadora

Amb aquestes possibilitats, i la granja com a rerafons, estem prouenfeinats. Tinc un hort on fa anys que provo de cultivar tota menad'hortalisses, però especialment calçots, cosa no senzilla en aquestclima on l'hivern ben bé dura sis mesos. I tenim gallines, conills i ca-bres. Aviat ens agradaria tenir ovelles, porcs i fins i tot vaques. L'ob-jectiu és de proveir-nos de llet crua, ous, carn i verdures, i vendre elque sobri. També aquest any volem cultivar carbasses, que tenenmolta sortida per Halloween, quan la gent en fa màscares il.luminades.

Per acabar, haig de confessar que aquest aspecte tan id’lic de lanostra vida està recolzat econòmicament en gran part per les nostresfeines de debò. Al que ens dediquem en realitat és a temes relacionatsamb la informàtica. La meva dona escriu llibres i jo sóc traductor. Haestat molt divertit poder viure el boom de la informàtica i Internet enel país on es van inventar, però tinc la sensació que això només seràuna època de la nostra vida, i que el final potser acabarem vivint defeines més tradicionals. Serem... uns pagesos virtuals.

EEEEE

RRRRRetrobar els amicsetrobar els amicsetrobar els amicsetrobar els amicsetrobar els amics

PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN |RAMON SALICRÚ

.

Quan van acabar, amb els cabells curts i contenta, van

tornar cap a l’hotel. En arribar, va córrer cap a l’habitació

i es va asseure al llit tot indicant-li a l’Àngels que s’assegués

al seu costat. Llavors, amb molta cura, va agafar-li la mà, va

obrir el pinta-ungles i poc a poc, es va dedicar a pintar-li les

ungles; en silenci, en un silenci ple d’entesa.

Caldrà que estiguem atents a cada gest, a cada mirada,

mentre, a poc a poc, van arribant les paraules.

valors

uè vas sentir quan vas entrar al camp del

Sant Denis?

Estava molt nerviós. Ho havia estat durant

tot el dia, passejant per París amb la samarreta

del Barça i envoltat de culers, però a mesura

que arribava l’hora del partit la sensació de

ner-viosisme i d’impaciència s’anava fent cada cop més gran.

Quan vaig entrar a l’estadi encara faltava molta gent per entrar.

Encara faltava pràcticament una hora per començar el partit,

però jo necessitava ser a la graderia, necessitava veure la gespa.

Sem-pre m’ha agradat arribar als estadis una bona estona abans

del començament del partit, i en una ocasió com la final de la

Champions encara més. Imagina’t… Els instants previs al partit

van ser inoblidables, cridant i cantant, animant els jugadors du-

rant l’escalfament. Res a veure amb l’ambient del Camp Nou.

Com vas viure el partit? Et vas arribar a angoixar?

Vaig patir força. El Barça no podia perdre, era impensable,

però quan l’Arsenal va marcar el primer gol del partit la cosa

es va posar molt negra. Vam patir molt, però tots, en el fons,

estàvem segurs que el Barça guanyaria. Malgrat el tarannà

pessimista natural del culer, no vaig tenir la sensació que havia

tingut altres vegades, que la gent donava el partit per perdut,

sinó que vaig sentir que tots estàvem convençuts de la re-

muntada. Al costat meu, un senyor de L’Hospitalet de Llobre-

gat de més de 70 anys, que havia vist en directe la final de Ber-

na, no ho veia gaire clar, però jo li deia: “Tranquil, que segur

que guanyarem”. Quan va marcar l’Eto’o tots els dubtes es

van esvair.

moment

Una nit a Sant DennisEls aficionats i els jugadors anglesos es van comportar

perfectament, contradient el tòpic del 'hooligan', oi?

Sí, van tenir un comportament exemplar, tant durant el dia

pels carrers de París com a l’estadi. Durant el dia, la veritat és

que pel carrer hi havia molts més culers que no pas anglesos,

però els que ens trobàvem no responien en absolut a l’estereo-

tip del hooligan violent i begut. Va haver-hi molt bon rotllo

entre les dues aficions, fent-nos fotos plegats, cantant, ba-

llant… Hi havia a més un ambient molt familiar, amb molts

nens i moltes dones, tots disposats a passar-s’ho bé. Durant

el partit, com és lògic, cadascú animava el seu equip, però ni

abans ni després no hi va haver cap problema.

Quin ambient hi havia a París aquells dies?

La veritat és que fins dimecres no hi havia ambient als carrers.

Dilluns i dimarts vaig veure algun culer pel carrer, però el gruix

va arribar el mateix dimecres al matí. Va ser un dia inoblidable,

amb un ambient increïble pel centre de la ciutat… Tot estava

ple de gent amb samarretes i bufandes del Barça i de l’Arsenal,

cridant, ballant… Un ambient de final de Cham-pions, sí senyor.

Difícil d’explicar amb paraules.

Des de petit ja eres un fan del futbol? De fet, tu , per

tradició familiar ets del Betis? Com es compagina?

A casa meva sempre hem seguit molt el futbol. El meu

pare havia jugat i va ser entrenador durant molts anys d'un

club de futbol base i suposo que l’afecció s’acaba encoma-

nant. Sempre hem estimat tres equips per sobre de tots els

altres: el Barça, el Betis i el Mataró, no sabria dir-te en quin

ordre… El meu pare és sevillà, i des de petit havia sigut del

Betis, però després de tants anys a Catalunya podria dir que

ja és més culer que no pas bètic. A mi sempre m’ha tirat molt

el Betis també, però el Barça sempre l’he portat al cor.

Hi vas sovint, al Camp del Barça?

Durant uns anys vaig tenir carnet per anar a veure jugar el

Barça. No em perdia cap partit. Ara hi vaig menys, però de

tant en tant m’hi deixo caure. Al Betis costa una miqueta

més veure’l en directe, però aquesta temporada he anat dos

cops a veure’l a Sevilla, i també al camp del Saragossa i de

l’Espanyol. És una cosa difícil d’explicar, això de ser de dos

equips de Primera Divisió, però és el que he mamat a casa

des de sempre.

Què creus que aporta el futbol a la vida de les persones?

El futbol és per a molta gent una forma d’oblidar-se dels

| Miguel Guillén. Va assistir al final de la Lliga de Campions a París.

PER J. S.

34va

lors

QQQQQ

per acabarper acabarper acabarper acabarper acabar

El seu momentVALORS: viure a l'estadi de Saint Dennis la finalde la Lliga de Campions entre Barça i Arsenal.

Un moment de l'encontre entre Arsenal i Barça.

transmetre valors com la cooperació, el treball en equip, el

companyerisme, la solidaritat, el respecte... Jo he jugat a futbol

durant molts anys, i penso que, més enllà del simple fet de

practicar esport, molt saludable per altra banda, m’ha servit

per cultivar aquests valors dels quals parlo.

Creus que els nens ho perceben realment així?

Segurament quan ets un nen això no ho perceps, però quan

passen els anys i et pares a reflexionar veus els valors positius

que pot arribar a transmetre la pràctica d’un esport d’equip,

com pot passar amb el bàsquet o amb qualsevol altre esport

per l'estil. Altres valors com l’esperit guanyador, la supe-

ració... també poden arribar a ser importants, però potser

són més importants en el nen els valors de què parlava abans.

De totes formes, quan l’esport es transforma en professió

tot canvia, per això dic que cal diferenciar l’afecció de la pro-

fessió, o els amateurs dels professionals.

perfilperfilperfilperfilperfilMiguel Guillén, que compar-

teix la doble militància bètica

i barcelonista, és un dels

molts joves catalans que el

passat 17 de maig eren a

l'estadi de Saint Dennis de la

capital francesa per seguir el

final de la Champions League

entre l'Arsenal i el Futbol Club

Barcelona. Una nit que serà

recordada pels aficionats

blagranes com una autèntica

diada històrica, ja que el

Barça va aconseguir la seva

segona Copa d'Europa. Curio-

sament, a en Miguel l'oportu-

nitat de ser al partit li va venir

com un regal: al seu germà li

va tocar una entrada com a

soci del Barça i li va regalar.

Miguel però, més enllà del

partit, valora el bon ambient

entre els afeccionats i els

valors del futbol.

35valors

L. A.

problemes quotidians i de passar una bona estona amb els

amics. Per mi, el més important del futbol no és el partit en sí,

sinó veure’l envoltat de la família o els amics. El futbol, al cap

i a la fi, acaba convertint-se en una excusa per passar una es-

tona agradable en bona companyia, ja sigui al camp, al bar o

al menjador de casa. Amb els amics acostumem a veure els

dimarts i els dimecres els partits de Champions, i més enllà de

l’interès del partit, que sovint és nul, el que ens agrada és

passar una estona junts i oblidar-nos de la feina i dels proble-

mes. La gent necessitem distraccions d’aquest tipus, sempre

que no es confongui l’afecció amb la violència, com els passa

a alguns brètols.

Precisament a això anava; les celebracions dels títols del

Barça sempre acaben degenerant en incidents... com ho veus?

És un tema complicat; alguns brètols aprofiten l’ocasió

per fer destrosses i lògicament les autoritats han de prendre

cartes en l’assumpte. Quan milers i milers de persones es

concentren en un mateix lloc és impossible controlar-ho.

Espero que en les properes celebracions no torni a passar.

Sovint associem el futbol professional a valors d'agres-

sivitat i fanatisme. Hi estàs d'acord?

Cal diferenciar de forma radical el futbol com a esport amateur

del que representa el circ del futbol professional i l’espectacle

que l’envolta. El futbol amateur, principalment el futbol base,

juga un paper molt important en l’educació dels nens; ajuda a

"""""El futbolEl futbolEl futbolEl futbolEl futbol ajuda aajuda aajuda aajuda aajuda a

transmetre valorstransmetre valorstransmetre valorstransmetre valorstransmetre valors

com la cooperació, lacom la cooperació, lacom la cooperació, lacom la cooperació, lacom la cooperació, la

solidaritat i el respecte"solidaritat i el respecte"solidaritat i el respecte"solidaritat i el respecte"solidaritat i el respecte"

per acabarper acabarper acabarper acabarper acabar

Guillén fent-se una foto amb aficionats de l'Arensal davant Nôtre Dame.

i en el proper número dei en el proper número de

Mònica TMònica TMònica TMònica TMònica Terribaserribaserribaserribaserribas

valors

A Mataró:· Centre de Solidaritat i Cooperació La Peixateria.· Llibreria Márquez (C/Argentona).· Llibreria Márquez (Muralla de Sant Llorenç).· Llibreria El Tramvia. (Plaça Granollers)· Llibreria Robafaves. (C/ Nou)· Llibreria Mas (Pl. Cuba).· Llibreria Casa Ortega (Av. Perú).· Llibreria de l'Hospital de Mataró.· Esglésies de Sant Josep, Santa Anna, Santa Maria, Sant Pau, SagradaFamília, Montserrat, Esperança i Maria Auxiliadora.

A la resta del Maresme:· Església de Premià de Mar.· Llibreria Proa (C/del Nord). Premià de Mar.· Església de Vilassar de Mar.· Església de Vilassar de Dalt.· Església de Llavaneres.· Església de Caldes d'Estrac.

A Barcelona:· Llibreria Claret (C/Roger de Llúria).

O MITJANÇANT SUBSCRIPCIÓ (32 EUROS) A WWW.VALORS.ORG

Cada mes a 22 punts de venta www.valors.orgredaccio@valors.org

les coses que importen

valors...

www.valors.orgredaccio@valors.org

valors

presentadora de l'informatiu 'La nit al dia' a TV3

"Es fa molta televisió"Es fa molta televisió"Es fa molta televisió"Es fa molta televisió"Es fa molta televisióal servei de la gent"al servei de la gent"al servei de la gent"al servei de la gent"al servei de la gent"

Mònica TMònica TMònica TMònica TMònica Terribaserribaserribaserribaserribaspresentadora de l'informatiu 'La nit al dia' a TV3

"Es fa molta televisió"Es fa molta televisió"Es fa molta televisió"Es fa molta televisió"Es fa molta televisióal servei de la gent"al servei de la gent"al servei de la gent"al servei de la gent"al servei de la gent"